LA BATALLA DE MAGNÈSIA

La sinèrgia militar d’á tío àelàG a superada per l’experiència Escipiònica

Sergi Asier Flix Olaeta

1388362
2018
Universitat Autònoma de Barcelona
Índex

1. INTRODUCCIÓ............................................................................................................................ 1

2. LA REPÚBLICA ROMANA............................................................................................................ 3

2.1. Context històric i causes de la guerra ................................................................................ 3

2.2 Aspectes Militars ................................................................................................................. 6

2.1. Organització i número .................................................................................................... 6

2.2. Equipament .................................................................................................................... 7
2.3. Tàctica de combat ........................................................................................................ 10

.àL’IMPERIà“ELÈUCIDáàD’áNTÍOC EL GRAN ................................................................................ 11

3.1. Context històric i causes de la guerra .............................................................................. 11

3.2. Aspectes militars ............................................................................................................. 14

3.2.1. Reclutament, organització i número ........................................................................ 14

3.2.2. Equipament i funcions ............................................................................................... 18
Falange ............................................................................................................................ 18
Cavalleria catafràcta ........................................................................................................ 20
Elefants de Guerra........................................................................................................... 21

4. LA BATALLA DE MAGNÈSIA ..................................................................................................... 22

4.1. Unitats, distribució i número ........................................................................................... 23

4.2. Desenvolupament i resultats ........................................................................................... 26

5. CONCLUSIONS ......................................................................................................................... 28

6. BIBLIOGRAFIA .......................................................................................................................... 32

ANNEX ......................................................................................................................................... 35
 1

RESUM - ABSTRACT
Les grans confrontacions entre la legió i la falange, dels segles III-II ANE, són paral·leles a l’inici
de la transició de laà sup e a iaà à o a aà so eà l’hegemonia hel·lenística. On les constants
victòries romanes tendeixen a explicar-se com a resultat de la superioritat romana respecte les
desfasades falanges hel·lenístiques, sense tenir presents altres elements essencials en la
o figu a i à d’a uestsà e its.à E à a uest estudi s’haà i estigat,à aà pa ti à d’u à a lisià
documental, l’e itàsel u idaàd’á tío àIII en el context de la Guerra Romano-Síria del 192-189
ANE, centrant-nos particularment en la falange, la cavalleria catafracta i els elefants de guerra,
en contraposició a la legió manipular de Polibi.

The great confrontations between the legion and the phalanx, on the III-II centuries BCE, are
directly related to the beginning of the roman supremacy over the hellenistic hegemony. The
constant roman victories are frequently explained as a result of the roman superiority regarding
the outdated hellenistic phalanxes, without taking into account other essential elements of the
o figu atio àofàtheseàa ies.àTheàpu poseàofàthisàstud à asàtoàa al seàá tio husàIII’sàhelle isti à
army in the context of the 192-189 BCE Roman-Syrian War, focusing especially on the phalanx,
theà ataph a tà a al àa dàtheà a àelepha tsàasàopposedàtoàPol ius’à a ipula àlegio .

1. INTRODUCCIÓ

El període ueàe glo aàlaàt a si i àdeàl’hegemonia hel·lenística cap a la supremacia romana ha

estatà plia e tàestudiatàpe à u aàg a àdi e sitatà d’auto sàiàespe ialistes del món acadèmic,
amb la intenció deà o p e d eàelsà fa to sà ueà o po ta ie àlaàfiàdeà l’ po aàhel·le ísti aàiàlaà
superposició de la república romana que esdevindria imparable fins al futur imperi romà,
arrelant-se en la seva totalitat històrica alàMedite a iàdu a tà sàd’u à ile àd’a s.àMotiuàpelà
qual actualment ens trobem realitzant aquesta investigació en català, i no en grec o en alguna
llengua semítica, fet plausible en cas de que Roma hagués sucumbit en front de Cartago o contra
alguna de les dinasties hel·lenístiques presents en el context republicà.

Di sàdeà laài e sitatà d’aspe tesàhist i sàaàestudia à espe teàa uestaàt a si i ,àu àdelsà sà
rellevants serien els estudis centrats en els diversos conflictes bèl·lics que van esdevenir com a
conseqüència directa de la temàtica exposada, ja que es imprescindible entendre el paper que
van tenir les múltiples guerres i batalles per a poder comprendre les causes del transcurs històric
esmentat. Arran de laà i po t iaà delsà o fli tesà d’a uestaà faseà hist i aà seglesà III-II ANE
aprox.) vam e t a àa uestaài estiga i àe àlaàfa osaàGue aàd’ántíoc a inicis del segle II ANE;
guerra en la que succeirien una sèrie de batalles ueà a a ie àl’i i iàdeàl’expansió de Roma cap
 2

al Mediterrani Oriental. En aquestesà atallesàesà ost a iaàl’e f o ta e tàe t eàlaàfala geàiàlaà

legi .àDeà lesà ualsàelsà seusà esultatsàse i ie àpe à i di a àlaàsup e a iaàd’u à odelàd’e èrcit
respecte l’altre. Tot i així, considerem de rellevant importància històrica poder aprofundir en
l’e itàd’á tío àIII, igualà ueàs’haàfetàa àlesàlegio sà o a esào às’haà ost atàlaà o ple aàià
efi ie tà o i a i à d’u itatsà ueà laà o posa ie ;à jaà ueà sà un fet evident que els exèrcits
hel·lenístics no dependrien principalment de la seva infanteria. Iàe àelà asàd’á tío àIII, per tal
d’i te ta àa alitza àlaà o f o ta i àe àlaàse aàtotalitatàhem decidit focalitzar la investigació no
només en la falange hel·lenística, sinó també en la cavalleria catafracta i els elefants de guerra.

Per fer-ho possible hem plantejat dos objectius:

- Quin ús es va donar a la falange, la cavalleria catafracta i els elefants de guerra en la batalla de

Magnèsia, en comparació amb la seva funcionalitat tàctica clàssica.

-Co à aàafe ta àlaàdife iaàe t eàlaàfu i àiàl’úsà ueàseàlià aàdo a ,àe àelà esultatàdeàlaà atalla.

Per poder dur a terme la investigació descrita, hem utilitzat una metodologia qualitativa
realitzant una anàlisi documental de diverses fonts clàssiques i investigacions modernes
pu li adesà espe teà laà Gue aà d’á tíoc, la batallaà deà Mag sia,à l’exèrcit romà republicà i
selèucida del segle III-II ANE i finalment sobre les diverses unitats esmentades.

Partint dels objectius plantejats hem dividit la investigació en 3 blocs previs a les futures
conclusions. Els dos primers pretenen donar una referència respecte la situació històrica de les
dues faccions, així com els esdeveniments que comportarien el seu enfrontament. Dels quals,
poste io e tài idi e àe àelsàaspe tesà ilita sàd’a duesàfa io s.àE àelà asà o ,àpe àtalàdeà
donar una visió global de l’exèrcit llatí en època republicana; i en el cas selèucida, per tal de
poder obtenir la informació teòrica necessària per tal de respondre els objectius plantejats,
focalitzant-laàe àl’a lisiààdeàlesàt esàu itatsàes e tades.àElàte e à lo àesta àdedi atàaàt a ta à
la Batalla de Magnèsia per tal de comprendre els elements essencials de qualsevol
esdeveniment bèl·lic, és a dir, les unitats presents, la seva distribució i número, així com el
desenvolupament del conflicte i els seus resultats finals.

Finalment, remarcar que hem senyalitzat amb notes al peu de pàgina les cites dels autors dels
quals hem extret la informació que utilitzarem en cada apartat, i hem afegit comentaris de
menys importància per facilitar la comprensió de la bibliografia utilitzada al llarg de la
i estiga i ,àai íà o àpe àapo ta ài fo a i à o ple e ta iaàpe àtalàd’e i ui àelàt e all. A més,
de la bibliografia completa ubicada al final del document, per tal de facilitar la consulta de les
 3

obres emprades per part dels lectors que ho creguin adient. També podreu observar una sèrie
d’il·lust a io sà espe teàlaà atallaàdeàMag siaàu i adesàe àl’a e àdel treball.

2. LA REPÚBLICA ROMANA

E àa uestàapa tatàs’e pose àdife e tsàaspe tes sobre la República Romana, establint un període
cronològic entre la segona meitat del S. III ANE i inicis del S. II ANE. Amb la intenció de donar
una contextualització respecte la situació històrica de la facció llatina, la qual ens permeti
entendre com esdevindrien els diversos fets històrics que causarien la Guerra contra Antíoc,
pugna on es materialitzaria en la seva darrera etapa la Batalla de Magnèsia que tractem. Tot
seguit,à ost a e àu àapa tatà e t atàe àelsàaspe tesà ilita s,àpe àtalàd’o te i àu aàap o i a i à
a la configuració de l’exèr ità ueàs’e f o ta iaàaàlesàu itatsàselèucides a estudiar. Per tal de fer-
ho possible, ens ajudarem de les obres clàssiques de Polibi, Apià i Titus Livi, les quals narren
detalladament els afers que mostrarem a continuació.

2.1. Context històric i causes de la guerra

Per tal d’e te d eàelà o te tàprevi, he àdeà e t a àelàpu tàdeàpa tidaàalà àáNE,àa àl’i i iàdeà
la Segona Guerra Púnica, quan Aníbal declara la guerra a Roma amb la destrucció de la ciutat
aliada de Sagunt (Plb. 3. 6.1; 9.6), ja que el resultat de la guerra entre els dos poders hegemònics
del Mediterrani occidental, marcaria sens dubte el destí que posteriorment comportaria el xoc
amb la dinastia selèucida, ja que un cop sufocada la amenaça púnica, podrien plantejar-se noves
expansions cap a l’o ie t. Però a més, el conflicte amb Cartago desencadenaria una sèrie de
factors polítics, econòmics i militars imprescindibles per tal de comprendre la temàtica
estudiada, els quals es materialitzarien en una complexa diplomàcia entre moltes societats que
es veurien afectades directa o indirectament com a conseqüència de la guerra pel Mediterrani.
L’i i iàd’a uestà o fli teàalàMedite a iàamb el posterior final a l’orient, estaria lligat a una gran
di e sitatà d’alia esà o asio alsà ià i te essadesà ueà esta ie à e à o sta tà a ià sego sà elsà
interessos del moment(Liv. 35-36). Un cas rellevant seria el de les guerres macedòniques. La
Primera Guerra Macedònica, seria com a conseqü iaà di e taà deà l’alia çaà e t eà Felipà Và ià
Aníbal(Liv. 33. 34) al 214 ANE1.àPe àtalàd’enfrontar-se a Roma durant la 2n Guerra Púnica, aliança
que podia haver comportat una derrota clara pel bloc romà, tot i que finalment l’e ità
macedònic va ser retingut i posteriorment derrotat per les legions romanes enviades al Mar
Adriàtic i per l’ajudaàd’aliats de la lliga etòlia, així com del regne de Pèrgam(Liv. 26. 40). Com a
conseqüència del resultat, es firmaria un tractat de pau entre Macedònia, els etolis, Pèrgam i

1
(Del Hoyo 2012: 175).
 4

Roma, al 205 ANE amb la pau de Fenice (Liv. 29. 12). Tres anys més tard, succeiria la victòria
romana a la batalla de Zama (Plb. 15, 5) contra el bàndol cartaginès, la qual suposaria el final de
la Segona Guerra Púnica i per tant també la de la competició pel domini del Mediterrani
occidental. Cartago es veuria obligada a firmar un tractat de pau imposat per Roma, el qual
sotmetria als púnics en un període de crisi social causada per la indemnització econòmica i les
restriccions militars imposades com a conseqüència de les despeses de la guerra (Plb. 15. 18).
Tots els fets exposats comportarien una situació de decadència irreversible per al que, fins al
moment, havia estat el principal rival de la república romana en la pugna pel Mediterrani. Tot i
així, les aliances durant la guerra romano-cartaginesa ja comentades, afectarien clarament a
l’es e a iàhel·l i ,àjaà ueàelsàenfrontaments comentats anteriorment, perdurarien per molt que
es posés fi a la hegemonia púnica. Fet que es reflecteix en la pugna pel control del territori
grec(Liv. 35. 12). Felip V de Macedònia se seài te i àdeà essa àl’expansió de les seves fronteres,
cap aquelles polis gregues que considerava part del seu antic regne, va comportar les múltiples
demandes de ciutats-estat aliades de Roma com Rodes i el regne de Pèrgam per tal de posar fi
a les constants agressions que estava patint Grècia2. Aquests fets donarien lloc a la 2n Guerra
Macedònica3 al 200 ANE (Liv. 31. 5). Aquesta guerra es resoldria amb la derrota de Felip en la
batalla de Cinosèfal (197 ANE), on Tit Quinti Flaminí imposaria un dur tractat de pau.4 El tractat
seria clau per dos qüestions, la primera com a causa de les dures restriccions econòmiques i
militars que patiria Felip V, el qual no tornaria aixecar-se contra Roma. I la segona, perquè seria
l’escenari ideal perquè la república romana, aprofités l’o asi àd’o te i àelà o t olàpolític sobre
el territori hel·lènic,à a àelà dis u sà p opaga dísti à deà l’alli e a e tà deà lesà polisà g egues, les
quals estaven sotmeses al do i iàdelàti à a ed i ,àfi sàl’a i adaàhe oi aàdeàRo a5(Liv. 33.
30). Ele e tài dest ia leàpe àtalàd’e te d eà o ào ti d iaàelà e olza e tàd’u aàg a àpa tàdeàlesà
Polis gregues. Tot i així, el fet de que Roma es trobés amb diferents fronts oberts , al nord de la
P. Itàlica contra els Bois, a Hispania contra les diverses insurreccions iberes(Liv. 35. 15) o a la
pròpia Grècia pels diversos conflictes entre les faccions hel·lenes comporta pensar que no tindria
un interès e plí itàd’establir una guerra oberta contra la facció oriental, com a mínim a curt
termini. Dos anys després de Cinosèfal, es donaria la Guerra contra Nabis (195 ANE), on la
coalició aquea-romana sortiria victoriosa6 firmant un tractat de pau acceptat per Tit Quinti

2
Per poder observar detalladament, el llarg transcurs de la 2n Guerra Macedònica. (Liv. 32-34)
3
E àl’apa tatàdelà o te tàhist i àdeàl’i pe iàsel u idaàe pli a e la relació directa que també tindria amb
l’i pe iào ie tal.
4
Roma va portar per primera vegada elefants africans a la batalla(Liv. 33, 7-9). A més, va ser la que molts
autors consideren la primera gran derrota de la falange contra les legions romanes (Harl 2008: 257).
5
Del Hoyo 2012: 176.
6
Els aqueus demanarien ajuda a Roma, i aquesta obtindria el recolzament de Macedònia, Rodes i
Pèrgam(Liv.34. 25).
 5

Flaminí(Liv.34. 40). Paral·lelament, Antíoc acceptaria amb els braços oberts l’exiliat Aníbal7 com
a un dels seus consellers, fet que va comportar un gran descontentament al senat de Roma. De
fet, els etolis, que es mantindrien al marge de la darrera guerra comentada, insatisfets per les
recompenses promeses per Roma(Liv.35. 12), a canvi de participar en la Guerra contra Felip de
Macedònia i desconfiats davant el control que Roma estava exercint sobre Grècia8, decidirien
i i ia àu aàetapaàd’i esta ilitatàalà àhel·l i àpe àtalàd’e pulsa àelsài te essosàllati sàdelàseusà
te ito isà al i s.à ái íà do s,à e ia ie à di e sesà delega io sà pe à talà d’establir aliances amb
altres Polis gregues, així com amb Antíoc. Per altra banda, el senat de Roma cada cop tenia més
clar que Antíoc seria un inconvenient inevitable per als seus negocis en el mar Egeu, arran de
les notícies sobre les accions de la potència oriental aà l’Àsia Menor, on el seu aliat atàlida
(Èumenes II) estava sent assetjat des de feia mesos (App.Syr. 2). Roma enviaria delegacions a
Antíoc, tot i que no servirien per arribar a cap acord real. Al 192 ANE, els etolis confiats per rebre
elà supo tà d’á tío iniciare à laà gue aà aà G ia,à ata a tà aà Na isà d’Espa ta (Liv.35. 35) i
seguidament, Antío à eua iaàl’Hel·lespont decidit a envair Grècia ja que havia estat persuadit
per les delegacions etòlies, respecte la fàcil victòria que obtindrien. Independentment de que
Roma ja tingues planejat enfrontar-se als selèucides prèviament (plantejament que molts autors
defensen), no va tenir més remei que fer-ho al assabentar-se que Antíoc ja estava a Grècia i
aquest no dubtaria en apoderar-se de totes aquelles polis, de les quals la república tenia el paper
d’ it e tant políticament com econòmicament9. A s,àl’ata àde l’exèrcit oriental contra la
polis de Delion (App.Syr. 15), o às’u i a aàu aàgua i i à o a a, va ser una declaració oberta
apàaàRo aàpe àpa tàd’á tío .àFi al e t l’a à àáNE,àRo aà aàap o a àlaàdeclaració de Guerra
contra Antíoc(Liv. 35. 50). La qual es materialitzaria en 2 escenaris principalment, i on
esdevindrien batalles tant navals com terrestres. El primer escenari a la Grècia continental,
destacant la batalla de Thermopylae al 191 ANE (Liv. 36. 16-19), on Antíoc seria derrotat i hauria
de retrocedir Àsia, per tal de poder refer el seu exèrcit. I consecutivament, un escenari final en
el Pròxim orient, on es materialitzaria amb la gran batalla de Magnèsia al 189 ANE, la qual
comportaria el final de la Guerra Romano-Síria.

7
Taboada 1995: 1.
8
Del hoyo, 2012: 176.
9
Del hoyo, 2012: 177.
 6

2.2 Aspectes Militars

Pe àtalàd’e posa àu aà isi àge e alà espe teàl’e itàRo àe àelà o te tàd’á tío (s. II-III ANE),
utilitza e àl’e itàmanipular de Polibi. El fet de referenciar el contingent romà sota aquest
nom, es deu a que les reformes militars adoptades pe àRo a,àse ie àe posadesàpe àl’auto à l ssi à
Polibi, personatge contemporani al període històric que tractem10.

Com la nostra intenció es només donar una visió general del exèrcit romà no incidirem en les
característiques pròpies de les tropes auxiliars, les quals comportarien una investigació molt més
amplia i complexa.

2.1. Organització i número

Co oll àe pli aàg iesàaàPoli i,à ueàelà o ti ge tà ilita à o às’a o e a aàe àlaàse aàtotalitatà
exèrcit consular. Ja que segons Polibi, en circumstàncies normals es reclutaven un total de
uat eàlegio sà adaàa .àD’a uestesàesà epa tie àduesàpe àaà adaàu àdelsàdosà solsàes ollitsà
anualment pel Senat de Roma. Seguint el mateix fil, ens indica que el terme legió feia referència
a la lleva de reclutament imposada als ciutadans romans, per tal de poder fer front a les diverses
campanyes militars que es donessin anualment.

L’o ga itza i àdelàe itàsego sàPoli iàassociada al segle II (6. 19-26), es basaria principalment
en una estructura que constaria de quatre línies.àE àelàf o tàs’u i a ie àelsà lites11, seguidament
es situarien su essi a e tàlesàfo a io sàd’i fa te iaàdeà línia . Aquestes serien per ordre: els
hastati, els principes i finalment els triarii. Els velites,à oàesà o side a e ài fa te iaàdeà lí ia , ja
que tot i estar assignats administrativament al manípul, lluitaven independentment de la
estructura de combat manipular,àdife e ia tàa uestaàu itatàa àelàte eàd’u itatàlleuge a.12

En quant alà ú e oàd’u itatsàpe àLegi ,à oàe t a e àaàe posa àlesàg ans discussions realitzades
pels especialitzes13. Polibi (6.20) ens explica que de manera estandarditzada oscil·larien entre
els 4.200 homes, tot i que podria arribar als 5.000 individus en cas de situacions de gran
necessitat, la cavalleria composaria un totalàd’e t eà àià àge ets.àQuesadaàe posaà ueàTitusà

10
(Quesada 2003: 170-172) ; (Connolly 1989 : 149-168) Obres que donen una visió general sobre el model
d’e ità o à a ipula àdeàPoli i.
11
El seu origen podría ser anterior a la narració de Polibi, segons Titus Livi apareixerien al 211 ANE
(Quesada 2003: 171).
12
(Quesada 2003: 170)
13
(Sumne ,à :à ;à Roth,à :à .à“o eàlesà a ia io sàe àlesà ua titatsàdeà o po e tsàd’u aàlegi ,à
plantegen que variarien segons les necessitats, és a dir valoren que no hi hauria una quantitat
estandarditzada.
 7

Livi posterior a Polibi, o pta ilitza iaàu àtotalàd’e t eà .000-6. ài fa tsà iàd’e t eà -400
cavallers per legió.

L’ele i à delsà o po e tsà ueà fo a ie à adaà legi à esà di idi iaà si a e tà e à à g ups,
depe e tà deà dosà o di io s:à l’edatà ià laà i uesaà delsà iutada s.à Elsà iutada sà e esta tsà
formarien la cavalleria (300). Els pobres i els joves formarien part dels portadors de javelines
(pillum) anomenats vèlites, amb un total de 1.200. Els més veterans constituirien la infanteria
d’elit, llancers(hasta), anomenats triarii (600). La resta de joves serien repartits entre dos grups
per edat. En quantitats equitatives entre els principes (1.200) i els hastati (1.200)14, aquests es
caracteritzarien per lluitar amb espada (gladius).15

Volem deixar constància breument de la importància de les tropes aliades de Roma. Les quals
procedien dels territoris conquerits per la República, tot i no ser considerats ciutadans romans,
estaven obligats a reclutar un total de 4 legions, mantenint les mateixes quantitats que les
romanes, però la cavalleria havia de triplicar la de les lleves romanes. Per tal de suplir la
mancança en la qüestió eqüestre per part del bàndol romà. Distribuïdes de la mateixa forma,
duesà d’a uestesà legions auxiliars serien assignades a cadascun dels cònsols en les seves
campanyes pertinents. Fet que denota, la importància tàctica dels aliats, tant a nivell de
quantitat com també per compensar les mancances del propi exèrcit romà.

Per últim, remarcar la manera estandarditzada en la que solia desplegar-se en el camp de batalla
l’exèrcit consular d’ po aà epu li a a. Realitzant una extensa línia, al centre es situaven les dues
legions romanes. En cada ala es situava una de les dues legions aliades itàliques. Les quals solien
tenir menys nombre ueà lesà legio sà o a es,à pe à l’ela o a i à d’u aà u itat anomenada
extraordinaris(Plb. 11. 31. 8-9), ueàs’u i a aàaàlaà e egua daàde l’exèrcit conjuntament amb el
cònsol com a unitat de reserva. Finalment, la cavalleria romana i aliada es situarien sense una
proporció concreta a l’extrem tantàdeàl’alaàes ue a,à o àdeàl’alaàdreta.

2.2. Equipament

Els components de la legió romana igual que qualsevol exèrcit sol diferenciar-se, en quant a la
üesti àdeàl’e uipa e t,àe t eàles unitats lleugeres (velites)i les pesades deà lí ia . On les fonts
clàssiques que descriuen millor aquesta panòplia romana serien Polibi i Titus Livi. Les quals
de ote à ueà l’e ità o à epu li ,à oà e aà pasà u à lo à d’i fa te iaà pesada pel seu
equipament. Més bé, les unitats pròpiament pesades, eren el sector reduït del exèrcit (triarii),

14
Polibi també narra que tant els hastati com els principes portaven javelines (Plb. 6. 23. 8).
15
(Connolly 1989: 152)
 8

tot i així, solen diferenciar-se les unitats lleugeres i pesades, segons la seva forma de combatre
di t eàoàfo aàdelà o atàdeà lí ia ,à oàpasàpe àlesàse esàp oteccions. És a dir, la seva panòplia
dista iaà asta tàdeàlaàdelàe itàd’hoplitesàg e ,àoàdeàlaàfala geàhel·le ísti a.16

En base a les posteriors descripcions podem afirmar que la panòplia romana, es dividiria entre
l’a a e tàofe siuàiàdefe siu.àPelà ueàfa a l’a a e tàofe siuàdesta a :àl’espasa (gladius), la
javelina (pilum), la llança (hasta). En quant a l’armament defensiu: escut (scutum), casc o elm,
cuirassa i gamberes.

El pilum sàu aàdeàlesàa esà sàf e üe tsàe àl’exèrcit romà. On la primera referència es dona
en el context de la Tercera Guerra Samnita (Liv. 10. 39. 12). Fet que fa plantejar a alguns
especialistes vincular el seu origen a la societat Samnita. á uestaàa aàs’asso iaàaàu aàja eli aà
de curt abast que utilitza el seu pes en oposició a la velocitat per a obtenir un elevat poder de
penetració17. Tot i que hi ha una gran discussió sobre la funció exacta del pilum, podem exposar
que estava dissenyada per perforar escuts, amb la intenció de penetrar el cos del enemic18.
Segons Polibi (6. 23. 8) el pilum està format per una asta de fusta (1,2 m), connectada a un mànec
et l·li à deà laà atei aà lla g iaà ueà l’asta,àiàa a atà a àu aàfo aàpi a idal, amb punta de
metall. Per últim, destacar que també narrava la constància de que els infants portaven dos pila,
un sàpesatà ueàl’alt e,àapo ta tàu à onsiderable grau de perforació.

La hasta és una arma empleada pel model d’e ità sàantic de Roma. Amb la clara influència
de la llança de la falange grega. Terme del qual després esdevindria la unitat de primera línia
republicana Hastati,àpe àl’úsàdeàlaà atei a19. Però també cal destacar que la única unitat, que la
farà servir des de l’inici fins al final del seu ús, serà la de la tercera línia triarii. La llança es una
arma destinada al combat tancat, amb estocades, sense cap intenció de ser utilitzada com a
projectil de curt abast, com seria el cas del pilum. Aquesta arma estava formada per 3 elements
principals: un eix de fusta, una punta de ferro i la culata20. Remarcar també, que el disseny de la
culata no s’associa a una funció ofensiva, si à ueàse iaàpe àp otegi àl’eix dels cops21. En quant
aàlaàfo aà ’hiàhaàdeàg a àdi e sitat,àpe à oàesàpotàasso ia à ui aàesàlaàp pia e tà o a aàià
quina estaria associada a l’enemiga. Les dimensions de la hasta són força heterogènies, factor

16
Quesada 2003: 174-175.
17
Bishop et Coulston 2006: 50-51
18
Santamarta: 7.
19
Wallbank VI, 23,16: 706)
20
Bishop et Coulston 2006, Cap.9.
21
Santamarta: 11.
 9

ueà s’asso iaà aà lesà dife e tsà fu io sà ueà podie à te i ,à p ese ta tà fo esà ià idesà sego sà laà
necessitat22.

El gladius sàl’espasa romana que anirà evolucionant al llarg de la història esdevenint diversos
su tipusà d’espasa,à totà i que el que ens interessa tractar és el que es designa com a gladius
hispaniensis, associada la seva aparició a una cronologia vinculada a les guerres púniques (264-
146 ANE), i que tot i que es desconeix el moment inicial del seu ús, es pot afirmar que es
normalitza després del conflicte púnic 23. En quan a l’anàlisi de les dimensions no es pot parlar
d’u esà esures estandarditzades, però en base als estudis realitzats respecte el registre
arqueològic, elà ueàti d íe à sàp i àse iaàelàd’u aàpeçaàdatadaà15 anys després de la batalla
de Magnèsia(a Smihel, Eslovenia), segons Bishop i Coulston e à l’estudià jaà itat. La qual
presentaria entre 66-62 cm de llarg i amb un gruix de 4 a 4,5 cm. Concloure la exposició
d’a uestaàa a,àdesta a tà ueàlaàe el·l iaàd’a uest instrument es troba en el disseny del seu
fil, on es pot observar una clara intencionalitat en quant a la seva funcionalitat, tant per fer-se
servir per apunyalar como per tallar, plantejament que comparteixen els autors esmentats.

En quant a l’ar a e tà defe siu,à l’es ut seria un element clau. Ja que seria essencial com a
model de combat dels soldats romans, que farien ús de la força del escut per desequilibrar al
seu rival, mentre que encertarien un tall o estocada amb el gladius. Per tant, parlem d’u aàdo leà
funció: ofensiva i defensiva. El scutum es caracteritzaria principalment per tenir una forma
ovalada. Aquest element defensiu pateix una amplia evolució, però en el context de final del
segle III ANE, podríem associar-lo a l’escut convex, amb 1,18 m de llarg,àià , à àd’a ple,àiàu à
pesàd’entre 6 i 10 kg (Plb. 6. 23. 1-5). El que es pot plantejar és que no era un escut de grans
dimensions, ja que necessitaven una certa agilitat en el combat, que de no ser així seria
contraproduent. I més sabent ueàelàpesàd’a uestàtipusàd’es utà e ueiaà o pleta e t en el braç
del soldat, a diferè iaàdelàHoplitaà ueàhoà epa tiaàa àlaà estaàdelà osàaàt a sàd’u àsiste aàdeà
corretges24 (Goldsworthy, 2003).

Elsà as àe pleatàpe àl’e ità epu li àse ia provablement d’o ige àgal,àa àfo aà i aàiàa à
u àa a atà e àu à ot àe àfo aàd’e alu .àElà as àe posat,à po à desp s,àse iaà o alitzatàià
estandarditzat a Roma, com el prototip que es coneix com elm Montefortino, utilitzat per
l’e ità epú li aàdesàdelàsegleàIII ANE 25.

22
Bishop et Coulston 2006: 56
23
(Goldsworthy 2003: 29-30); (Wallbank VI, 23, 6: 704)
24
Goldsworthy 2003: 31.
25
Feugère 1993: 83.
 10

Altres elements defensius com serien les gamberes i cuirasses estarien associades en quant a
una generalització del seu ús, segurament a contextos posteriors del de Magnèsia. De les quals
tenim poca informació respecte el període de finals del segle III ANE. El cas de les gamberes és
elà sài usual.àPoli iàe posaàl’úsàd’u aàsolaàl i aàe àelàpeuàesquerra, ja que seria la cama que
estaria més avançada en posició de combat. Per tant, o àaà oltàpod íe àpa la àd’u aàl i aà
de coure, que cobriria frontalment la cama26. Respecte a la cuirassa hi ha una gran discussió
respecte el model que seria més apte per la cronologia que tractem tot i així, podríem sintetitzar-
hoàdei a tà o st iaàd’u ús més freqüent i transversal de la cuirassa d’u àsolàdis àoàt iple disc
i de forma més exclusiva les formes rectangulars anatòmiques27.

En quant a la cavalleria caldria destacar que en època republicana, la panòplia pròpia de la

a alle iaà se iaà fo çaà es assaà ià si ple.à Fa to à asta tà lligatà aà laà de ilitatà d’a uestaà u itat
muntada de l’exèrcit romà, que dependria de les forces auxiliars per compensar aquesta
mancança militar, fet que també es reflecteix al nombre reduït de components per aquestes
unitats, com ja hem comentat anteriorment. Poli ià ost aà l’úsà d’u aà a alle ia republicana
bastant inefectiva en quant a la seva arma ofensiva, que seria essencialment una llança, força
prima i per tant fràgil, a més no agusaven correctament les puntes del venable comportant que
tendís a trencar-se amb el primer impacte(Plb. 6. 25. 3-10). No seria fins a inicis del Segle II ANE,
on a través del relleus de Luci Emili Paul·le datats al 168 ANE, podríem observar diferents
ele e tsàdeàlaàu itatàe üest e.ààE àelsà ualsàs’o se a iaàlaàp es iaàdeà otesàdeà alles.àPer
tant, possiblement el conflicte púnic, macedònic i selèucida fes evolucionar els elements que
portaven aquestes unitats. En el monument de defunció de Gneu Domici Aenobarb hi ha una
ep ese ta i àd’u àge etàfe tàúsàd’u àes utàdeàfo aàa odo ida,à oàpasàdeàfo aào aladaà o
seria el cas de la infanteria abans exposada. En quant alàtipusàd’el à ueàpodrien utilitzar no hi
ha constància en el context que treballem, a més ni Polibi ni Titus Livi exposen la existència
d’a uest28.

2.3. Tàctica de combat

Les tàctica empleada pel combat p pia e tàd’ po aàrepublicana està força discutida, però per
tal de donar una referència general destacaria principalment que el plantejament clàssic,
consistia en la successió de les unitats romanes: velites, hastati, principes i triarii. Fet que
comportava mantenir una gran part del exèrcit en reserva, mentre la primera fila estava

26
Bishop et Coulston 2006: 64-65.
27
BishopàetàCoulsto à :à àMost e àe e plesàdelsà odelsàdeà ui assesàes e tats,àelsà ualsàs’hau ie à
trobat a les zones de Campania, Puglia i Abruzoo-Molisse.
28
Santamarta: 32-34.
 11

combatent. Els velites ocupaven una extensa línia al capdavant del exèrcit, iniciaven el combat i
pida e tàesà eplega e àpe àdo a àpasàaàlesàu itatsàdeà lí ia del manípul en reserva. En cas
de que els hastati no fossin capaços de tombar la línia enemiga, eren rellevats per la segona fila
de principes i així successivament fins a arribar als veterans republicans. Les files que
et o edie ,às’i t oduïe àe t eàelsàespaisàdeàles formacions en repòs i quant a uestesàjaàs’ha ie à
retirat, la formació pertinent es disposava a establir un combat, tancant totalment la fila i donant
lloc a una formació compacte(Liv. 8. 8. 9-13). 29

Pel que fa a la cavalleria romana republicana, és una realitat històrica, la debilitat dels genets
romans davant de les cavalleries gregues, hel·lenístiques o celtes. Com es pot observar amb el
nefast equipament que posseïen. Provablement la seva principal funció fos retenir els combats
de les ales, per tal de guanyar el combat en el centre de la batalla, per mitjà de la seva principal
pote ialitatà ilita ,àlaà ualà o àjaàs’haàes e tatà esidiaàesse ial e tàe àelà o ple àiàdi e sà
osàd’i fa te ia30.

3. L’IMPERI SELÈUCIDA D’ÀNTIOC EL GRAN

En aquest apartat tracta e àlaàsitua i àhist i aàd’á tío àelàG a ,àpe àtalàd’e te d eà o àlesà
seves aspiracions territorials es vincularien amb els esdeveniments que comportarien el
conflicte que donaria lloc a la batalla de Magnèsia. Com he àfetàe àl’apa tat anterior respecte
la perspectiva de la roma republicana. Tot i així, en aquest cas no ens interessa donar una visió
glo alàso eàl’e itàhel·le ísti ào ie tal.à“i ,à ueàpe àtalàdeàpode àdese olupa àelsào je tiusà
de la nostra investigació, ens centrarem en analitzar profundament les tres unitats plantejades:
la falange, la cavalleria catafracta i els elefants de guerra. Incidint en les seves respectives
organitzacions, equipaments i funcionalitats tàctiques.

3.1. Context històric i causes de la guerra

A continuació, exposaré breument elsàafe sàp i ipals,àdu a tàelà eg atàd’á tío àelàG a ,à ue
a àfe àpossi leàa o segui àl’hegemonia oriental per part de la facció hel·lenística (a finals dels
s. III ANE) i com això va comportar les causes de la gènesis respecte el conflicte que treballem.
áà s,à deà pe et e’ sà e te d eà o à o ti d iaà u itatsà o à elsà elefa tsà deà gue aà oà elsà
catafractes.

29
(Quesada 2003) És una bona investigació de referència respecte a la discussió sobre les tàctiques
empleades pels legionaris durant les guerres púniques, relativament pròximes al conflicte de Magnèsia,
el qual planteja un model alternatiu al clàssic.
30
Santamarta: 24-26.
 12

Antíoc III31 ascendirà com a successor reial l’a à ANE, sent sobirà del gran imperi oriental
amb aproximadament 18 anys. La seva inexperiència política i militar, així com la seva joventut
va comportar la inestabilitat i la insurrecció d’u aàg a àpa tàdeàlesàsat apies selèucides. Polibi
e à elsà lli esà à ià à se àl’auto à l ssi à deà efe e iaà pe à a uestà pe íode.à Laà i esta ilitatà esà
reflectirà en les satrapies d’ÀsiaàMe o à á ueu ,àdeàMediaà Mol àiàP siaà ále a d e .àO àelsà
dosà da e sà i i ia ie à laà se aà i depe d iaà deà l’i pe ià sel u idaà alà à áNE.à Po à desp s,à
a o segui iaàe adi a àl’a e açaàdeàMol àiàále a d eà e upe a tàlesàs t apesà e oltades.32 Dos
anys més, tard seria derrotat en la Quarta Gue aà“í iaàl’a à àáNE33, de la qual Antíoc seria
brutalment derrotat en la famosa batalla de Ràfia(Plb. 5.79). Poste io e tàs’e f o ta ia contra
Aqueu, que es mostrava com a governant independent deàlaàsat apiaàd’ÀsiaàMe o .àTotàai í, el
conflicte es resoldria a àl’alia çaàentre Antíoc i Àtal I , rei de Pèrgam, els quals aconseguirien
e de o a à alà e elà á ueu,à desp sà d’u aà gue aà deà à a sà -213 ANE). Un cop establert
l’o d eà e à Àsiaà e o ,à l’emperador selèucida iniciaria laà se aà a pa aà apà aà l’est (la seva
pròpia anàbasis), on les diverses satrapies de l’orient llunyà es mostraven independents a la
causa selèucida, com seria el cas de Partia i Bàctria. Tot i així, Antíoc no tenia la intenció
d’a e io a -se els territoris, ja que la seva intenció en aquesta campanya es basava en obtenir
la lleialtat de les satrapies del orient llunyà. Tant Partia com Bàctria pactaren finalment amb el
monarca selèucida i reconeixerien el seu poder(Plb. 10. 49). El darrer objectiu que establiria per
finalitzar aquesta llarga campanya seria amb la Índia(206 ANE), del qual Polibi (11. 34. 11-13)
ens explica com renovaria la seva aliança amb el monarca hindú Sofagaseno, obtenint un gran
o eàd’elefa tsàde guerra indis.

Poc després, u à opà esta le tàl’hege o iaàiàl’estabilitat del gran imperi hel·lenístic, Antíoc III
iniciaria de nou una campanya per apoderar-se finalment dels territoris costers de Celesíria i
Fenícia. Elàpla teja e tàd’a uestaà a pa aàse iaàel principal causant de la intromissió romana
en els afers asiàtics. Ja que Felip de Macedònia i Antíoc establirien un pacte secret (202 ANE) en
el que pretenien envair i dividir-se les províncies estrangeres ptolemaiques. Iniciant la Cinquena
Guerra síria (202-195 ANE), on el monarca selèucida sortiria victoriós amb la destacada Batalla
de Pànion34 (198 ANE). Co àaà o se ü iaàd’a uestaàalia çaàespo di a, el bàndol selèucida

31
A banda de les ob esà l ssi uesàdeàPoli i,àe àl’e pli a i àso eàelà o te tàhist i àd’á tíoc ens hem basat
principalment e àl’o aàdeàRosto tzeffà :à -45).
32
Polibi narra la fructuosa campanya contra els sàtrapes revoltats Moló i Alexandre (6.49). Els quals
s’a a a ie àsuï ida tàu à opàha ie àpe dutàlaàpug aà o t aàá tío à .à .à -5).
33
E àelà a àdeàlesàGue esà“í ies,àlaà ua taàesta iaàp otago itzadaàpe àl’e f o ta ent entre Ptolomeu IV
iàá tío àIII,ào àelà eiàsel u idaàhau iaàdeàposposa àlesàse esà siesàd’apode a -se de Celesíria i Palestina.
34
(Plb. 16.17.6, 30.25.6), (Livy 37.40.6.11) Bar-Kochva fa ús de les descripcions de Polibi i Livi sobre la
cavalleria cuirassada que utilitzava Antíoc per plantejar la primera presència de catafractes en el bàndol
selèucida, en la batalla de Panion (1977: 74).
 13

aconseguiria annexionar-se Palestina, Fenícia i part de Síria meridional, a més d’algu esà iutatsà
deàl’Anatòlia meridional. Com ja he comentat serà aquest darrer conflicte, el que alertarà a Roma
deàl’ siaàe pa sio istaàpe àpa tàde l’imperi selèucida, així com Antíoc serà conscient de que
ta dàoàd’ho aàs’hau àd’e f o ta àaàlaàfa i dominant del Mediterrani occidental. Així doncs,
Antíoc rebrà diverses delegacions romanes, les quals reclamaven posar fi, als atacs contra les
polisàd’Àsiaà e o ,àai íà o à o t aàlaàdi astiaàPtole ai a.àáà s,àlaà o uistaàd’u aàg a àpa tà
de Tràcia pel bàndol oriental també crearia un gran descontentament a la facció republicana. El
monarca no tindria problema en acceptar que no atacaria Egipte, però oàesta aàd’a o dàe à
deixar lliures a aquelles Polis gregues, com Lapseki i Esmirna, que havien esdevingut
independents després de guanyar la guerra contra Felip(App. Syr. 3). Desp sà d’a uestà
i f u tu sà de atà e t eà lesà duesà fa io s,à á tío à aà se à o s ie tà deà ueà oà s’apode a iaà deà
Grècia sense enfrontar-se a Roma. I un cop iniciat els parlaments, amb els etolis que estaven
convençuts de fer la guerra contra Roma, Antíoc enviaria delegacions per tal de guanyar aliances
amb el rei de Capadòcia, o amb Ptolomeu amb el qual acordaria no atacar-se durant el futur
conflicte amb Roma, per altra banda el rei de Pèrgam, es negaria a la proposta, ja que apostava
per la victòria romana en cas de Guerra(App. Syr. 5). Paral·lelament havia passat poc temps, des
deà ueàelàg a àge e alàá í alàs’ha iaàu itàaàlaàfa i ào ie tal.àá uestàaàpeti i àdelà o a aàpe saà
va exposar-li la seva estratègia per tal de sotmetre la república llatina(App.Syr.7)35, però després
de rebre una ambaixada romana, els diplomàtics romans van saber enganyar als selèucides amb
laài te i àdeà ueàa uestsààdes o fiessi àd’á í al36(App.Syr. 9). De fet, el factor determinant per
tal de que Antíoc es llancés contra Grècia, va ser pels discursos etolis que o àjaàs’haà o e tatà
e àl’apa tatàdeàRoma, insinuarien, que la victòria era inevitable si unien les seves forces amb les
et lies.à U à opà a i aà aà G ia,à s’e a ega à d’o te i à sà supo tà ilita à pe à pa tà delsà
athamans i el tebans, finalment la invasió de Grècia i l’atac contra Delion, o à s’u i a aà u à
destacament romà, va causar que la república llatina declarés la guerra oficialment contra Antíoc
(192 ANE). El que no esperava el bloc selèucida, era les possibles preparacions que podia haver
planificant Roma amb anterioritat, així com les futures derrotes de les tropes etòlies, que tant li
havien promès. En base a aquests fets succeiria la Guerra contra Antíoc, que o à jaà s’haà

35
A diferència, del plantejament de les forces orientals, el cartaginès oferia fer pressió directa des de la
Península It li a,àdesàdeàlaà ualàesta li àu aà aseàd’ope a io sàià ealitza àlaàgue aàdi sàdelàp opiàte ito ià
Romà. A més, defensava la seva estratègia partint, de que els etolis i la resta de possibles aliats com podia
ser el monarca macedònic, podien sembrar el desordre en el territori hel·lènic, mentre ells atacaven a
Roma. Tenint en compte que també contemplava obtenir aliats per part de la facció de confiança
cartaginesa(App.Syr.7).
36
El van acusar de ser un fugitiu sense escrúpols, que no dubtava en abandonar la seva pàtria(App. Syr.
9).
 14

comentat e àl’apa tatàdeàlaàcontextualització de Roma, finalitzaria amb la batalla de Magnèsia

àáNE àiàelàt a tatàdeàpauàd’ápa eaà àáNE ài posatàpelsà e edo sà o a s.
3.2. Aspectes militars

En aquest apartat, tractarem els paràmetres militars del cas selèucida, però no seguirem el
atei à pat à utilitzatà e à l’apa tatà o .à Per tal de poder respondre als objectius de la
investigació realitzarem un anàlisis respecte el reclutament, les organitzacions, els equipaments
i funcionalitats tàctiques de la falange, la cavalleria catafracta i els elefants de guerra selèucides.
Co àaàu itatsàp i ipalsà ueà o fo a ie àl’e itàd’á tío àe t eàelà -189 ANE, sent presents
en batalles com Panion, Thermopylae i Magnèsia. Tenint present que deixarem de banda les
tropes sàtrapes i mercenàries o à ta à s’haà hagutà deà dis i i a à e à elà asà epu li amb
l’e itàau ilia ta tàpe àlaàse aàhete oge eïtatà o àpe àlaàfaltaàd’i fo a i àalà espe te.

Pel que fa a les fonts clàssiques, en el cas selèucida no hi ha obres dedicades a narrar
detalladament el respectiu exèrcit com en el cas romà, com a conseqüència, autors moderns
com Sekunda o Bar-Kochva37 opten per plantejar aproximacions respecte el cas selèucida fent
ús deàlaà o figu a i àd’e itsàhel·le ístics contemporanis com els macedònics i ptolemaics dels
que hi ha més informació. A més, farem úsàd’obres d’auto sà l ssi s, utilitzats fins al moment,
com són Polibi, Titus Livi i Apià, els quals esmentaran i realitzaran breus descripcions sobre la
presè iaàd’a uestesàu itatsàdu a tàelà o te tàdeàlaàGue aàd’á tío .

3.2.1. Reclutament, organització i número

La configuració deà l’i e sà e ità hel·le ísti desà deà l’a asisà d’á tío à fi sà aà desp sà delà
t a teàd’ápa ea, estaria composat per dos components elementals, com mostra Polibi (16. 18)38
en la seva narració de la composició de l’exèrcit selèucida a Panion o Titus Livi (37. 40) i Apià
(Syr. 32) en la batalla de Magnèsia. El primer, el cos pròpiament d’o ige hel·lenístic format per
la falange i la cavalleria pesada (catafractes39, agêma). El darrer, el cos més desconegut i de gran
diversitat es basaria en les tropes mercenàries i les sàtrapes. Desgraciadament per aquesta

37
Bar-Kochva 1976 i Sekunda 1994.
38
Polibi exposa la narració de Zenó de Rodes respecte la batalla de Panion (201 ANE, Cinquena Guerra
Sí ia ,ào àesàdes iue àge etsà ui assatsà elsà a allsàa a e àp otegitsàpe àu sàpetosàdeà ou e ,àai íà o à
ta àlaàp ese iaàd’elefa ts.àTotàià ueàelàdese olupa e tàdeàlaà atallaàés àmpliament criticat per Polibi,
oà egaà laà p es iaà d’a uestesà u itats.à áà s,à Titusà Li ià ato gaà elà te eà ataf a tes,à aà laà a alle iaà
cuirassada d’á tío àIIIàqueà eua aàl’Hel·lespont cap a Grècia al 192 ANE. Per tant, autors com Bar-Kochva
pla tege à laà p i e aà apa i i à deà laà u itatà ataf a taà e à atallaà e à l’e ità sel u ida,à e à l’es e a ià deà
Panion.
39
(Bar-Ko h aà :à àPla tejaà ueàe à aseàaàl’a s iaàde cavalleria de companys en el context de les
batalles que tractem i a posteriori, seria un indicador de que probablement haguessin estat substituïdes
pels catafractes.
 15

i estiga i ,à p es i di e à d’a uestà sego à osà delà e it,à jaà ueà laà i fo a i à deà laà que
disposem es força ambigua.

Centrant-nos en el reclutame tàdeàl’e e itàdeàlaàfala geà no podem afirmar que el fet de que
aquestes unitats segueixin el model pròpiament hel·lenístic, sigui perquè fossi àd’o ige àg e ào
macedònic. Si més no, hi ha consens pel que fa al llo àd’o te i àdelà osàdeàpi ue s. Els quals
p o edi ie àdeàdife e tsàasse ta e tsà olo ialsà a edo isàiàg e sàdist i uïtsàpe àl’e te sài peri
oriental40. Però a més, també hi ha altres autors com John Houle que defensen que tot i que,
originalment aquests assentaments fossin establerts per macedonis, en base a laà àd’o aà ueà
necessitaven, és probable que entrenessin a població autòctona asiàtica a l’estil macedònic. Per
ta tàpode àe posa àl’existència de que aquest cos militar seguia una tendència macedònica,
però no el fet de que els seus components fossin pròpiame tàd’ètnia grega o macedònica41. Per
tant, el fet de que Titus Livi designi com a falange macedònica un total de 16000
soldats(Magnèsia), no vol dir que tots fossin colons, sinó que l’e uipa e tàiàelà odelà ilita à ueà
tenien era el hel·lenístic.

Pelà ueà faà alà o eà d’u itatsà ueà o posa e à l’e ità sel u idaà sà u à e ig aà fo çaà
desconegut i variaria depenent del context selèucida. Tot i així, Bar-Kochva planteja una totalitat
relativa en elàpe íodeà d’á tío à III, basant-se en Polibi, del qual considera que les seves fonts
procedien directa o indirectament de documents oficials. En el context de la batalla Ràfia (217
ANE) serien capaços de constituir un exèrcit de 62.000 infants i 6.000 genets, mentre que en la
desfilada de Dafne(165 ANE) Polibi comptabilitzaria un total de 46.000 soldats i 4.500 cavallers
(5.79; 30. 25). Pe àelà o eàdeàt opes,àfo aàd’una campanya militar pròpiament es desconeix
totalment.

En quant a la cavalleria catafracta, Bar-ko h aàelsàasso iaàaàpo la i àd’o ige ài a i ,àplantejant

que segurament Antíoc III, hagués tendit a explotar la mà d’o aài a ia a,àpe ào te i cavalleria,
u à opà o egudaàl’eficàcia de les cargues partiesàe àlaàse aàe pedi i à apàl’est, plantejant que
durant aquestes expedicions el monarca introduiria els catafractes en el seu exèrcit, fent pal·les
ueàp o edi ie àd’u aà egi àdeàlesà u ta esà)ag osà I ,à e o egudaàpe àPoli iàpe àte i àu sà
cavalls de raça incomparable, així com per tenir genets amb un estil de combat propi al dels
catafractes.42

40
Rostovtzeff 1967: 473.
41
Pe à o se a à l’a pliaà dis ussi à so eà laà p o ed ia ètnica de les unitats del assentaments greco-
macedònics(Houle 2015).
42
Bar-Kochva 1976: 74.
 16

Respecte al reclutament dels elefants de guerra selèucides, és força desconegut al ser un animal
p o ede tà deà zo esà o à l’Índia. Bar-Kochva43 explica que després de la Batalla de Ipsos,
s’esta li a àdeàfo aàdu ado aàelefa tsàe àl’asse ta e tàd’ápa ea,àsego sàEst a à .à .à à
fetà ueà e olzaà o àaà o se ü iaàdeàlaàf e ü iaàdeà ep ese ta io sàd’elefa tsàe à o edesà
que apareixen en la ciutat. En el context de la Primera Guerra Síria 275-273 ANE, seguint el fil
del mateix autor, exposa la troballa de dues tauletes cuneïformes que expliquen que el
governador de bactrià enviaria 20 elefants a la satrapia de Babilonia els quals serien enviats a
Síria. Tot i així, entre el període entre la guerra comentada i Antíoc III, no hi hauria informació al
respecte. No seria fins elàt a teàd’á tío el Gran amb el rei hindú on obtindria una gran suma,
on en el seu conjunt contaria amb 150 elefants(Plb. 11.34.10-2) presents a Panion.
Posteriorment apareixerien a Thermopylae(Liv. 35.43.6) en un total de 6 i a Magnèsia amb
54(Liv. 37.40.2) tot i que en aquest cas es desconeixeria la procedència directa.

Els especialistes consideren que la organització de la falange selèucida no variaria

considerablement de la del model de la falange antigònida o de la ptolemaica, com a mínim fins
a la monumental desfilada de Dafne deàl’e itàd’á tío àIVàalà ANE44. On apareixeria una
gran diversitat de tropes, amb reformes tant en la falange com en la cavalleria en quant a la seva
o ga itza i ,àai íà o àlaàapa i i àd’u aàlegi àsel u idaàd’estilà o à a ipula .45 Per tant, sent
conscients de que ens situem en un context on no tenim una explicació clara de la estructuració,
hau e àd’opta àdeàfe àúsàd’ap o i a io sà o àlesà ueàhem comentat per part de Sekunda i Bar-
Kochva.

La falange d’estilà a ed i 46
s’o ga itza aàpe àfiles,ào à adaàu aàd’a uestesà ontava amb un
totalàdeà àho es,à adaàfilaàs’a o e a a lochos. Un total de 4 lochos formava una tetrarchia,
amb un total de 64 soldats. Aquesta era la unitat bàsica de la falange, cal destacar que els
oficials de cada unitat anaven inclosos i lluitaven conjuntament en la fila amb la resta dels
components, en aquesta i en la resta de subdivisions. Dos tetrarchia formaven un taxei (128) i
elà do leà d’a uestaà do a aà llo à alà sintagma amb 256 individus. La següent organització
s’a o e a aàpentakosiarchiai de 512 components. Al unir dos pentakosiarchiai es convertia en
chilarchia (Asclep. 2, 10) faria referència a manar sobre 1000 homes. La u i à d’u à pa ellà deà
hilia hiesà fo a aàu aà ala à keras), la qual estaria liderada per un meridarches, i la unitat

43
Bar-Kochva 1976: 78.
44
Sekunda 1994: 12.
45
L’o aà pe à e el·l iaà ueà e ullà u à detallatà a lisià so eà a uestaà t a si i à deà l’e ità sel u idaà
(Sekunda 1994).
46
Per des iu eàl’o ga itza i àdeàlaàfala geàhem utilizat els plantejaments exposats en les obres (Sekunda
1994: 9-10); (Bar-Kochva 1976: 66) ;(Hatzopoulos, 2001: 76-78); ),(Sekunda 2012: 58-61) que es basarien
p i ipal e tàdeàl’o aàt ti aàd’ás lepiodot.
 17

s’a o e a iaàmerarchia. Aquesta darrera unitat estaria composada per un total de 2048 soldats
sego sàl’o ga itza i àd’ás lepiodot.à“eku da47 planteja que tenint en compte que en la Batalla
deàMag siaàe a aà oàs’hau ien realitzat les reformes militars, hi hauria un total de 10 merê de
1600 homes com narraria Apià (Syr, 32) donant lloc a un total de 1600 components de la falange,
i segons les quantitats de les subdivisions plantejades per Asclepiòdot serien una falange de
16.384 dividida en 8 merarchia de 2048 individus cadascuna.

Pel que fa a la cavalleria Sekunda48 planteja una organització d’u à egi e t (telos amb 2048
membres) basant-se també en Asklepiòdot la qual estaria composada per la unitat bàsica de
oulamos amb à ge ets,à laà su aà deà dosà d’a uestesà u itatsà s’a o e a iaà sêmaia amb 128
a alle s,ààelàtotalàd’u àpa ellàd’a uestesàu itatsà o fo a iaàlaàIlê, unitat ja coneguda des dels
te psà d’ále a d e49, finalment el conjunt de dos grups de 256 genets comportaria una
hipparchia. La confluència de totes aquestes divisions per oficials de diferents rangs donaria lloc
a un syntagma amb 1024 components de cavalleria. Ta àafegei e à ueàl’organització tindria
força sentit adaptant-la al conflicte de Magnèsia, on Titus Livi (XVII, 40) narra un total de 6000
catafractes, per tant podien estar dividits en un total de 6 sintagma. Repartint 3 sintagma en
cada costat i en el cas del flanc dret també estaria acompanyada per un altre syntagma d’elitàoà
reial conegut com Agêma. No seria fins a Dafne on apareixeria un regiment de catafractes de
1500 unitats, probablement com a conse ü iaà deà ueà jaà s’ha iaà o alitzatà ià dif s l’úsà
d’a uestesàu itatsàposteriorment.

En quant aàl’o ga itza i àdelsàelefants de guerra, Sekunda50 torna a utilitzar la Téchne taktiké
d’ás lepi dot, la qual planteja una organització per nombres pars, com les anteriors
o e tades.à U à pa ellà d’elefa tsà s’a o e a iaà therarchia, 4 elefants conformarien una
epitherarchia, i dos grups de 4 paquiderms donarien lloc a un esquadró (ilê). La unitat de
comandament que estaria constituïda per 16 elefants, es coneix amb el títol de elephantarchia.
Seguint la narració de l’especialista, desta aàdi e sosàe e plesà ueàs’ade üe àaàlesàdi isio sà
exposades. En la famosa Batalla dels Elefants al 275 ANE, el primer dels Antíocs fa àúsàd’u aà
unitat de 8 elefants, i dos grups de 4 paquiderms, narrat en la obra clàssica de Llucià51. En el cas
de Magnèsia (Liv. 17. 40), es van situar dos grans grups de 16 elefants en reserva, en cada flanc.

47
(Sekunda 1994: 9-10); (Bar-Kochva 1976: 75).
48
(Sekunda 1994: 32)
49
(Heckel 2008: 52)
50
Sekunda 1994 : 27-28.
51
L’auto à l ssi àLlu i àdeà“a sataàe sàhoàe pli aà Zeuxis, 9).
 18

áà s,àFelipàge a ast eàd’á tíoc III va ser designat com elephantarcha52. Per tant, planteja que
aquesta divisió de 16 elefants podia ser una organització estandarditzadaàe àl’e itàselèucida.

3.2.2. Equipament i funcions

Les unitats que analitzarem a continuació són les que ens hem plantejat a estudiar en els
objectius de la investigació, de les quals podrem observar en aquest apartat, en base a
l’e uipa e tàà i una breu explicació de les tàctiques generals que solien realitzar les unitats
esmentades, les seves funcionalitats respectives per tal de que això ens permeti interpretar a
posteriori, una comparació amb l’úsà ueàseàlià aàdo a àe àla batalla de Magnèsia.

Falange

Els membres de la falange portarien principalment com a armes ofensives una pica anomenada
sarissa (σά ισα) i una espasa machaira ( άχαι α) o kopìs (κοπίς)53. Només farem un incís
respecte a la darrera arma, sovint els autors clàssics tendeixen a englobar una gran diversitat de
pu alsàiàespasesàfe tàúsàd’a uestaàte i ologia.àPe àta t,à ole àa la i à ueàfaríem referència a
una espasa d’u àú i àfilàiàa à e taàcurvatura a la fulla, la qual tindria la funcionalitat de tallar,
abans que de punxar iàa àu esàdi e sio sàp piesàd’u aàespasaà u ta.54 Tenint present, que
laàfala geàs’espe ialitza aàe àl’úsàdeàla sarissa, considerem que el cos a cos a curta distància, era
la última opció utilitzada pels piquers en cas de que es trenqués la formació. Per tant, obviarem
u àestudià sàa u atàd’a uestaàespasaàiàe sà e t a e àe àa alitza àl’a aà ueàelsà ep ese ta.

La sarissa macedònica comenta Sekunda55 faria referència a un terme utilitzat, en el context

hel·lenístic i hel·lènic, per designar tot tipus de llances. Tot i així, també serà utilitzada
específicament per fer al·lusió a la llarga pica que portaven els membres de la falange
antigònida56.à Co à jaà s’haà o e tatà laà sarissa destacaria respecte la g a à pa pliaà d’a esà
d’o ige à g e ,à pe à laà se aà g a à lo gitud.à “eku daà e posaà també que segons (Polyaen. Strat
2.29.2) la pica més llarga és de 12 colzes de longitud, aproximament uns 7,92 m i empleada en
elàsetgeàd’Edesaàl’a à àáNE.à“egui tàelàfilàdelà atei àauto ,àe sà o e taà ueàPoli ià .29.2)
narra que la sarissa normalment oscil·laria sobre els 7 metres, donant-nos com a pauta 6,93 m
de longitud. Pel que fa a una mostra arqueològica o te àa àl’estudiàd’Andronikos57 en la

52
Marín 2014: 85.
53
Quesadaàe pli aà o àhist i a e tàs’haàa atàfe tàúsàd’a uestsàdosà termes per designar ganivets de
cuina, punyals, espases diverses(1994 :75-94).
54
(1994 :75-94).
55
Sekunda (2012: 35)
56
Bar-Kochva (1976: 54) associa el model de sarissa selèucida a la empleada pels antigònides (21 peus)
aproximadament uns 6,4 m, per tal de diferenciar-la de l’alexandrina de longitud més petita.
57
Andronikos (1970: 101-107)
 19

Necròpolis associada al poble de Vergina (Veria, Macedònia Central), el qual fa un anàlisi detallat
deàlesà esu esàd’u aàsarissa, ja que sovint els autors moderns han fet males interpretacions
respecte les mesures empleades pels autors clàssics. Ell planteja que la sarissa de mitja tindria
una longitud de 6,21 m. I estaria composada per una punta de ferro, un gran suport de fusta
allargat i robust que uniria la punta amb un taló metàl·lic. La punta i el taló tindrien
conjuntament una extensi àdeà , à ,àpla teja tà ueàl’arma no podia ser menor als 4 m, però
assegu a tà ueàl’a aàse iaà sàlla ga.àFi al e t,àfe tàu à l ulàdeàlaàlo gitudào ti d iaàu aà
mitja relativa d’u sà , à . En quant al pes Markle58 planteja que variaria aproximadament entre
els 5,5-6,5 kg. Sekunda59 e pli aàl’úsàdeàlaàfustaàp piaàdelsàf ei esà fraxinus), ja que seria la més
òptima en quant a la seva relació entre els factors de resistència i pes, a més de ser un arbre que
a i a aàaàu esàlo gitudsàadie tsàaàlaàd’a uestaàa a.à“eguei àapo ta tà ueàlaàpu taàdeàlaàlla çaà
estava feta de ferro i era de petita amplada, ja que un major gruix disminuiria radicalment el
g auàdeàpe et a i ,à ueà sàlaàfu i àpe àe el·l iaàd’a uesta arma. A més, narra el passatge
de Plutarc (AEM. 20, 2) associat a finals del segle IV, on Escipió Nasica va patir el seu poder de
penetració, ni els escuts, ni les espases o les cuirasses podien resistir contra la sarissa. Finalment
remarcar que la culata o taló, no tenia una funcionalitat ofensiva, ja que degut a la llarga extensió
de l’a a,àse iaài possi leà a io a àa àellaàpe àtalàdeàfe àúsàd’a d sà ostats,àsinó que era
empleada com a suport per a poder retenir el xoc de les cargues enemigues clavant-la al terra60.
Pe àta t,àa uestaàa aàs’utilitza aàpelàseuàpode àdeàpe et a i àta tàpe à ete i à a guesà i als,à
com per fer recular les formacions estàtiques al avançar contra elles.

En quant als elements defensius, autors com Sekunda i Bar-Kochva obten per fer ús del codi
ilita àd’á fípolisàdeàlaàdi astiaààa tig ida, fent referència als soldats de la falange a l’estil
macedònic contemporanis a l’e ità à d’á tío à III.à áà s,à g iesà aà Hatzopoulos61, podem
mostrar u aàap o i a i àso eàl’estudiàde l’equipament que narra el codi esmentat (S. II ANE),
on destaca en quant aà l’e uipa e tà ilita :à un escut (ασ ίς), una cuirassa no metàl·lica
(κό θ βος) i un casc (κώ ος). Segons les aproximacions de Hatzopoulos: l’escut conjuntament
amb la saryssa serien elsàdosàele e tsà p i ipalsà deà laà pa pliaà d’u à e eà deà laà fala ge,àà
po ta tàu àes utàd’u sà à (pelte) pe jatàaàl’espatllaàiàsu je tatàpe à igàd’u à açalà porpax),
per on passava l’avantbraç deixant lliure la mà esquerra per poder empunyar la saryssa62. Aquest
en època clàssica estava elabo atàe à ui àoàfusta,àpe àe àl’època pròpiament avançada del món

58
(Markle 1977: 324)
59
Sekunda (2012: 35)
60
Fox (1973: 76).
61
Per una explicació sobre la panòplia de la falange macedònica en base al codi militar
d’á fípolis. Hatzopoulos 2001: 61-66).
62
Heckel 2008: 53.
 20

hel·le ísti ,àjaàs’ha àide tifi atàp oduïtsàe à o ze.63 En quant al casc es creu que portaven en
un inici un model associat al frigi, però posteriorment s’utilitza iaàu àe àfo aàdeà alaà Konos).
Respe teàl’armadura com ja hem comentat no seria metàl·lica possiblement de cuir o lli, deixant
només la probabilitat de posseir una armadura metàl·lica per part dels oficials de major rang.

Finalment respecte la funcionalitat, podem recollir que la unitat de la falange hel·lenística, seria
la unitat bàsica de l’e itàd’i fa te iaàhel·le ísti ,àsitua t-se generalment en el centre de la
batalla. I adoptant una formació tancada, compacte i densa. On la seva principal funció era de
caràcter defensiu, per retenir el centre de la batalla, davant de la possible carga de qualsevol
enemic. El fet de que en combat fos una unitat gairebé estàtica residia en el seu gran poder de
penetració frontal, com a conseqüència de la sarissa. Tot i així, també seria utilitzada
ofensivament per fer retrocedir els contrincants i guanyar terreny, un cop iniciat el xoc dels dos
contingents, per a fer-los retrocedir o incitar-los a fugir davant unes monstruoses piques que
inhabilitaven la possi ilitatàd’establir contacte amb els seus portadors.64

Cavalleria catafràcta

La cavalleria cuirassada seria present en la batalla de Magnèsia (Liv. XXXVII, 40). Tot i així, la
cavalleria catafracta és un enigma ja que no hi ha gairebé informació rellevant sobre la que seria
pròpiament selèucida en el context que treballem. El origen65 d’a uestaàu itatàpesada s’asso ia
aàlesà ultu esà adesàdeàl’estepa asiàtica. Però centrant-nos en el context que ens pertoca, el
possi leà o ta teàa àa uestà odelàd’u itat es donaria a Partia, en la campanya realitzada per
Antíoc III cap a l’est com ja hem comentat anteriorment(210-206 ANE)66.

En quant a l’armament defensiu el registre arqueològic és gairebé inexistent, sentàl’ú i aà ost aà

o te po iaàlaàdeàl’excavaci àf a esaàaààlaà iutatàd’ái-Khanoum67. Els resultats de l’excavació
ens mostren que realment, el terme empleat per aquesta unitat, no és pas simbòlic. Jaà ueàs’ha à
pogut constatar armadures que cobririen tot el cos del genet, així com una part del animal.
L’a adu aàesta iaàfo adaàpe àdi e sosàele e tsàasso iatsàaàdife e tàpa tsàdelà osàhu ap,à
braços, tors i cames) caracteritzant-se per ser una armadura metàl·lica laminar i també
d’es a es.àDes o ei e àl’a aàofe si aàe pleadaàpe àa uestaàu itat,àpe à autors com Bar-
Kochva suposen que utilitzarien la tradicional llança kontos (κο ός àd’estilà a ed i (menor
que la sarissa,àd’u sà à àap o .àià oàa i a iaàalsà àkgàdeàpes;àfo atàpe àu aàastaàdeàfustaàdeà

63
Sekunda, 2012: 47.
64
Exposa les tàctiques principals empleades per la falange macedònica (Head 1982: 46).
65
Sanchez 1999: 399-400.
66
Bar-Kochva 1964: 12.
67
Bernard, P.; Garczynski, P; et al. 1980: 60-63.
 21

Cornus i dos puntes de ferro en ambdós extrems)68, recolzant-se en que Antíoc substituiria la
cavalleria de companys, per aquesta. Tot i així, podria ser que utilitzessin elements ofensius
p pia e tài a ia sàoàasi ti s,àelsà ualsàs’es ape àdelsà ost esà o ei e e ts.

La cavalleria catafracta assumiria un rol principalment de xoc, fent ús del gran pes que obtindria
amb la carga com a conseqüència del conjunt de la panòplia metàl·lica que posseïen. Seria un
element clarament eficient cos a cos contra la cavalleria, a l’estar protegits i coberts gairebé al
complet, a diferència de la resta de cavalleries occidentals contemporànies. Però tornant al seu
poder de penetració, s’utilitza iaà de manera tradicional com a instrument clau, per penetrar
fo a io sà d’i fa te iaà pelsà fla sàoà pe à laà e egua da69, el fet de ser empleada frontalment
contra formacions compactes, no quedarà registrat com a mínim fins la batalla de Magnèsia
(App. Syr. 34). Es indubtable el colossal dany que causaria tant a nivell físic, com a nivell
psicològic als exèrcits enemics que es topaven contra aquesta unitat. El fet que posteriorment
fos assimilada en època tardoà a tigaà pe à l’i pe ià o , així com per la cavalleria pesada en
època medieval a Europa i di aàelàg auàd’efe ti itatàe à o at.70

Elefants de Guerra

La informació que obtenen els especialistes com Sekunda respecte els elefants de Guerra
d’á tío àIII,às àp i ipal e tàpe àfo tsàes ites.àJaà ueàlaài efi iaàdeàl’a ueologiaà espe teàlaà
ide tifi a i àdeà estesà ssiesàd’elefa tsàdeàgue a,à o po taà ueàl’ú i à egist eà ate ialà espe teà
elsàpa uide sàs’o ti gui àpe à ep ese ta io sà u is ti uesàoàdeàfigu etesàd’a gila,àfetà ueà
comporta poder extreure només informació ambigua.71.

Els elefants utilitzats pels selèucides serien indis, com ja hem comentat abans en quant a la seva
procedència, com a mínim fins a laà o tàd’á tío àelàG a .à Incís necessari, per tal de diferenciar-
los dels africans empleats pel púnics o pels ptolemaics72. L’elefa tàe aàguiatàiào eïaàlesào d esàdelà
seu conductor o cornac (mahout)73. Pel que fa aà l’e uipa e tà delsà pa uide sà sel u ides,
Sekunda74 exposa que en la Batalla de Magnèsia portarien una protecció o frontó (tocats), a més

68
Hernandez 2004: 115.
69
Head 1982: 48-49. Exposa de manera generalitzada les tàctiques empleades per les cavalleries
hel·lenístiques.
70
Estudi centrat en la unitat catafracta en època tardo antiga(Sánchez 1999: 400-406, 415)
71
Sanz ens explica les dificultats arqueològiques per identificar elefants de guerra (2011 : 61-64), en quant
a representacions en monedes i figures (Sekunda 1994 : 73,77).
72
(Antela 2011: 8) Article de divulgació de la revista (Desperta Ferro) respecte als elefants de guerra en
context hel·lenístic. Respecte la interessant qüestió de que els elefants africans eren inferiors als asiàtics,
argument de Polibi en la batalla de Rafia (Taboada 1995: 113-117) i negació a tals fets per estudis biològics
del genoma sobre l’extinció dels elefants de bosc (Brandt, A. L.; Hagos, Y.; et al. 2014: 82-90).
73
Sanz 2011: 55.
74
Sekunda 1994: 28.
 22

d’u aàto eàa à estaàfetaàdeàfustaà ueàdu ie àaàlesàse esàespatlles,àp osseguei àafegi tà ueà
solien haver uns 4 guardians en les respectives torres. I que en el cas de Ràfia portarien piques
al enfrontar-se contra els elefants africans, seguint el mateix fill, matisa que és provable que
també armessin els seus ullals amb afilades beines de ferro, però no és quelcom segur, ja que
á i à oàespe ifi aà iàl’ po aà iàl’e it.àU altre element que també comenta el mateix autor
sà laà p es iaà d’u aà fo a i à a o e adaà stiphos, composada per infanteria lleugera, se
l’asso iaàa àlaàfu i àdeàp otegi àiàa o pa a àalsàpaquiderms durant els desplaçament i en
determinades batalles, òbviament depenent de les tàctiques que realitzessin aquests colossals
animals.

En quant a la funcionalitat tàctica dels elefants en combat75 podríem separar-les entre ofensives
i defensives, però abans destacaria la que era present en ambdues, és a dir el temor que
causaven aquestes besties de grans dimensions (entre 3-4 metres i de 4-7 tones76), on la caiguda
de la moral era un element clau per fer fugir els exèrcits que desconeixien aquestes besties
gega ts.àL’ofensiva podia utilitzar-se basant-se en una carga frontal destrossant les formacions
compactes de la infanteria, ja que no era necessari atacar pels flancs o la rereguarda, obrint-se
pas frontalment i permetent amb més facilitat l’atac posterior de la resta de l’exèrcit, tot i que
també es podien emprar en la funció típica de la cavalleria tradicional. També podien utilitzar-
se com ariets en setges, per destrossar murs o portes. A més, també eren més que vàlids per
aixafar les cavalleries enemigues. Respecte a la tasca defensiva, servien per protegir els
contingents d’i fa te iaà ta tà f ontalment, com pels laterals davant de possibles cargues
enemigues, normalment en contra de la cavalleria en quant als laterals i la rereguarda. Altres
tasques preventives també es donaven situant-se en reserva, per ser utilitzats posteriorment
per destrossar les tropes enemigues en cas de que es retiressin al perdre la batalla. Per tant,
da a tàd’a uestesà a a te ísti uesà a ades,àels autors comentats afirmen que era una arma
realment eficient tant per sotmetre als rivals psicològicament, com físicament.

4. LA BATALLA DE MAGNÈSIA

L’a ueologiaàdelsà a psàdeà atallaà oàhaàestatà apaçàd’apo ta à apàregistre material pel que fa
a qualsevol evidència arqueològica que tingues relació amb el terreny on es donaria la batalla.
Tot i així, especialistes com Harl o Bar-Kochva ens donen constància de que Kronmayer77, a inicis

75
Els articles ja comentats, també exposen les tàctiques empleades amb els paquiderms. (Antela 2011: 7-
8) ; (Sanz 2011: 58).
76
Sanz 2011: 53.
77
(2008: 257); (1976: 165), tot i que no hem tingut el privilegi de poder consultar aquesta obra alemanya,
la ubicarem a la bibliografia final, per qui vulgui consultar-la(Kronmayer 1907: 154-79).
 23

del segle XX, realitzaria un detallat anàlisis topogràfic sobre el terreny, en base a les descripcions
marcades per Titus Livi i Apià (37.39.7-44); (Syr. 30-36). Gràcies a ell sabem que la batalla de
Mag siaàesà aàdo a àaàl’a tualàTu uia,àaàlaàsat apiaàPe saàdeàLídiaàiàposte io àp o í iaà o a a.à
En una zona propera al nord-estàdeàl’a tualà iutatàdeàMa isaà Magnesia ad Sipylum). Bar-Kochva
e sà a aà ueàl’obra alemanya ubica els dos campaments militars, així com el terreny entre els
ualsàesàdo a iaàl’e f o ta e t.àElà a pàdeà atallaàesàsitua iaà és concretament entre el Riu
Phrygius (Kum Çayi) i el Riu Hermus (Gediz Çayi). Seguint el fil de l’expert Bar-Kochva ens narra
en base a Livi que el contingent Romà arribaria a la zona descrita des del nord-oest, creuant el
Riu Phrygius; col·locant-se entre els dos rius per tal de poder cobrir-se els flancs, per tal de
compensar la manca de cavalleria que posseïa respecte Antíoc. Però a l’observar que el monarca
oriental no establiria batalla sota aquelles condicions desfavorables, es va veure obligat a
avançar.78 Finalment, establiria un nou campament militar més avançat per tal de disposar les
tropes de la manera més estratègica possible; ja que com a mí i à da a tà d’a uestaà o aà
reubicació tindria cobert el flanc esquerra pel Riu Phrygius. Antíoc el Gran desconfiat davant la
nova posició, finalment acceptaria el desafiament convençut que podria focalitzar-se en el flanc
obert (Liv. 37.39. 4, 6).

Pel que fa a la data en la que es va produir el gran esdeveniment bèl·lic és inexacta, però els
estudisà ode sàl’ubiquen entre fi alsàd’o tu eàiàp i ipisàdeà o e eà delà àáNE.79 On
l’e ità d’á tío à elà G a à s’e f o ta iaà al contingent romà, dirigit per Cornelià Es ipi à l’áf i à
(cònsol d’a uellà atei àa àiàC eusàDo i iàáhe o a à aàse à solàalà àáNE ,àa àelàsupo tà
de l’aliat atàlida Èumenes II (rei de Pèrgam)80. Caldria destacar que dive sosàauto sàesta àd’a o dà
en què tant la discontinuïtat del terreny, així com el clima característic de la zona(força humitat
i boira) iàl’esta i deàl’a ,àdifi ulta iaàl’a a tatgeà u i àd’Á tio 81
.

4.1. Unitats, distribució i número

Tant Apià, com Titus Livi expressen la gran desproporció de l’exèrcit Selèucida respecte el romà,
el qual el doblava en nombre en la seva totalitat. Tot i així, tots els autors comenten que és
evident que partim de dos fonts properes a Romà i per tant favorables a la seva causa. Aleshores,
no podem plantejar que realment hi hagués una diferència tan nombrosa entre els dos
contingents. Hi ha una gran discussió respecte la batalla entre els diferents autors moderns. Uns

78
(Liv. 37.37.5) Luci Corneli Escipió, cap general del exèrcit romà, no tenia temps que perdre, ja que se li
acabava el temps de la campanya militar establerta pel senat de Roma.
79
Harl 2008: 278 (nota 27).
80
Del Hoyo 2012: 173.
81
Explica la discussió entre diferents autors respecte la temàtica del clima (Harl 2008 :260).
 24

més propensos a e olza à laà dife iaà u i aà ià d’alt esà ueà pla tege à alte ati esà aà lesà
descripcions de Livi82; com seria el cas de Grainger83. Partint del relat de Livi (XXXVII, 39), la suma
del contingent romà no superaria els 28.000 components, mentre que en el cas selèucida
oscil·laria sobre les 60.000 unitats. Tot i així, gràcies al estudi de John Grainger84 sobre el
reclutament acurat per part de Roma, sabem que podrien haver arribat reforços, que es
sumarien els darrers dies al contingent que va dur Luci Corneli Scipió en un primer moment
(comptabilitzant segurament més de 50.000 individus, incloent les tropes mercenàries i de
Èumenes II). Cal destacar però, que la inferioritat era evident en la qüestió de la cavalleria i els
elefants de guerra. On Livi exposa un total de més de 12.000 unitats de cavalleria, en
contraposició de la romana que no arribaria ni a la meitat del total exposat per part del rival85.
Respecte els paquiderms Antíoc contaria amb 54 elefants indis, mentre que Luci Escipió en
tindria només àd’af i a s.

En quant a la distribució86, seguint el fil de Livi (XXXVII, 39), Roma seguiria la configuració pròpia
del model manipular republicà jaà o e tatà e à l’apa tatà a te io à amb una composició força
homogènia, establint les dues legions de ciutadans romans al centre i una legió auxiliar a cada
ala87 segui tàl’o d eàdelsàest da dsàt adi io als:àHastati, Principes i Triarii) . En el flanc esquerra
romà, ubicarien 4 turmae88 (el fet de tenir un nombre tant reduït es deu a que el flanc estava
cobert per la vorera del riu Phrygius,à e t eà ueàe àl’alt aàalaàsitua ie àu àg a à o ti ge t,àjaà
que el flanc estava exposat a camp obert)89 i al dret, la resta de la cavalleria romana,
conjuntament amb les tropes auxiliars (aqueus) i atàlides del rei de Pèrgam, on el seu total
sumaven 3.000 infants i 3.000 de cavalleria, finalment a l’e t e àd’a uestaàs’u i a ia infanteria
lleugera tràcia i cretenc (arquers). Els 16 elefants africans estarien en reserva, situats a la
rereguarda. Lu iàEs ipi às’encarregava de dirigir el cos central de l’exèrcit, des de la rereguarda

82
Laà ajo iaà d’auto sà ode sà esta à d’a o d,à e à ueà elà elatà d’ápi ,à totà ià est à asatà e à elà deà Poli ià
(desaparegut), és poc fiable, per moltes de les incongruències que es poden identificar (Harl 2008: 257)
83
Estudis com (Harl 2008: 257-275) amb una tendenciosa intencionalitat d’e alta àlaàsup e a iaàdeàlaà
i t iaà o a a,àiàd’alt esà o à Ba -Ko h aà :à à ueàdo aàu à la àsupo tàalàe itàd’á tío ,à iti a tà
les desavantatges que van patir i reduint el mèrit de les decisions que va prendre el bàndol romà. Altres
estudis no tan acurats però més imparcials serien els de (Pietrykowski 2009: 210-278) o (Del Hoyo 2012:
180-188).
84
Grainger 2002: 307-327. Obra dedicada a la Guerra contra Antíoc, estudia detalladament el reclutament
d’a d sàe itsàe à ua t a les seves quantitats i procedència.
85
(Del Hoyo 2012: 183); (Bar-Kochva 1976: 167); (Harl 2008: 264); (Pietrykowski 2009: 231)
86
(Del Hoyo 2012: 184); (Harl 2008: 268-271); (Pietrykowski 2009: 229-232)
87
(Pietrykowski 2009: 231). A més, cada legió estava formada per 5000 soldats, segons Titus Livi (XXXVII,
39).
88
Cada turmae estava composada per 120 genets, sumant un total de 480 genets, nota del traductor en
(Sanchez 2013: 168).
89
(Pietrykowski 2009: 229)
 25

delà o ti ge tà ilita .à Elà eià deà P ga à s’e a ega aà deà l’alaà dreta, mentre que Ahenobarb
o upa iaàlaà atei aàfu i àe àl’alaàes ue a.

Elà o ti ge tàd’á tío (Liv. XXVIII, 40), tindria una composició molt heterogènia, però sobretot
alternativa quant al model tradicional de distribució de les tropes hel·lenístiques, ja que el cos
principal basat en la falange amb 16.000 piquers, no seria ubicat en una gran línia compacta i
continua en el centre, sinó que es dividirien en 10 blocs (cadascun de 1. ,ààiàe àl’espaiàe t eà
cada divisió es situarien 2 elefants, sumant un total de 22 elefants90. E t eàelsàelefa tsàs’u i a iaà
una unitat de tropes lleugeres, 50 per a cada elefant91 (amb la funció de protegir-los i
acompanyar-los). Livi prossegueix,à a à l’alaà d etaà sel u ida,à o à s’u i a ie à alà ostatà deà laà
falange central, infanteria gal·lo-grega i seguida de 3.000 catafractes, els quals anaven
acompanyats de la cavalleria real agêma92.àálà ostatàdeàlaà a alle iaàd’elitàs’ubicarien els dahas93.
Elsàda e sàesta e àa o pa atsàd’u àg upus leàdeà . ài fa tsà eitatà ete sàià eitat trals),
fi al e tàe àl’e t e àd’a uestaàalaàs’u i a ie àespe ialistesàe àp oje tilsàd’o ige à oltàdi e s.à
E à l’ala esquerra hel·lenística es situarien més pròxima al cos de piques, infants gal·lo-grecs,
capado isà ià u aà u itatà au ilia à d’ètnies desconegudes, entre tots aquests sumaven 5.700
individus. Tot seguit es situaven 3.000 catafractes i una combinació de cavalleria lleugera síria,
frígia i lídia. Al seu davant es disposarien carros falcats i dromedaris (App. Syr. 32)94. A l’extrem
de tots aquests, es situa aàelà atei à o ti ge tàdeài fa te iaàlleuge aàiàdeàp oje tils,à ueàe àl’alaà
es ue a.à à á à laà fu i à deà ese a,à s’u i a e à à elefa tsà alà da e eà deà adas u à delsà
respectius flancs selèucides.95 áàdife iaàdelà o ti ge tà o ,àelà i àdi ige tàs’ubicaria a
l’alaàd eta,àelà e t eà se àdi igitàpe à u aàs ieàd’ofi ials96 iàl’alaàes ue aàpelàfillàdelà o a a,à
Selèuc.

90
Livi precisa que la falange tenia des del front fins al fons, 32 files de profunditat. Si cada divisió era
proporcional respecte a la profunditat i amplada, podem suposar una composició de 32x50= 1600
(Sekunda 2011: 130).
91
Ha là :à à o side aà laà p es iaà d’a uestaà u itat,à laà ualà t à asta tà se tit,à jaà ueà o à hem
o e tatàa a s,àa uestaàu itatàpodiaàse àl’a o e adaàstyphos com plantejava Sekunda (1994: 28).
92
TitusàLi iàe posaà ueàse ie àu àtotalàdeà . àge etsàd’elit,à.
93
Livi la descriu com una unitat de cavalleria, muntada per un genet que utilitza aà l’a à a gran
mestratge, en calcula un total de 1.200 .
94
App. Syr.à ,àelsà ueà u ta e àelsàd o eda is,àe e àd’Eli ea,àMíssiaà i d’á ia,àelsà ualsàdispa a e à
l’a àa àg a àdest esaàiàutilitza e àespassesàlla guesàiàest etes,àfe tàúsàdelàseuàp i ilegiàd’altu aàal lluitar
contra els enemics.
95
E àl’alaàd etaàesàsitua e àe à ese aàa o pa a tàalsàelefa ts,àu à egi e tàdelsàte i lesàargyraspides
(1.000), tot i que només els esmenta Titus Livi. I cap dels dos autors clàssics els nombren durant el
desenvolupament de la batalla.
96
(App. Syr. 34) Ens explica que la falange estava dirigida entre Mindis, Zeuxis i Felip el elephantarcha, ja
ueàelàda e às’e a ega aàta àdeàguia àalsàelefa ts.à
 26

4.2. Desenvolupament i resultats

El desenvolupament de la batalla està àmpliament discutit pels autors moderns97, tant Apià com
Livi, exposen que la primera acció és realitzada pel contingent romà, ja que tot i que l’alaà
esquerra dirigida per Selèuc IV te iaàlaài te i àd’i i ia àelà o atàa àuna carga amb els carros
fal atsà o t aàelàfla àd’àÈu e es98, el rei de Pèrgam aprofitant la densa boira, al visualitzar les
figures dels carros falcats, no tardaria en fer ús de la gran habilitat dels seus projectils per
focalitzar el foc en els cavalls que tiraven dels carros. Això evitaria la carrega hel·lenística i els
propis animals ferits i espantats perdrien el curs plantejat i virarien descontrolats contra la seva
pròpia ala. Un cop finalitzat el constant foc de projectils, iniciaria la carga contra les tropes
desorganitzadesàdeàl’ala esquerra de Selèuc, que desorganitzats i sense entendre que succeïa,
no podrien respondre amb suficient velocitat davant el ferotge atac. E à l’alt aà ala,à á tío à
escoltat per l’agêma , el qual ni albirava la situació del flanc oposat del seu exèrcit, com a
conseqüència de la gran longitud del seu contingent, així com per la densa boira, atacaria decidit
elàfla àes ue aà o .àTotàià ue,àelàg a àg upàd’a ue sàiàfo e sà esta ie àe àlaà a gaàpe àlaàse aà
ineficiència davant el mal clima, els catafractes ben cuirassats, no tindrien problemes a penetrar
el flanc ocupat per la po aà a alle ia,àai íà o àpe àt e a àlaàlí iaàd’u aàdeàlesàlegio sà romanes
situades en el centre-esquerra. Tot i que autors com Harl, indiquen que aquesta descripció per
pa tàd’ápi (Syr. 34) no és correcte i que Livi, no diu res pel que respecta al xoc contra una legió
romana , no té arguments demostrables per defensar tal posicionament99. Mentre que autors
com Bar-Kochva o Pietrykowski100 es declinen pe à eu eà elà dis u sà d’ápi ,à jaà ueà à
catrafractes no tenen cap necessitat de carregar únicament contra una formació de poc més de
400 genets romans, i el benefici tàctic de trencar el centre-esquerra de la formació són més que
evidents, abans que enviar tots els catafractes a un clar embut101. Davant aquesta carga i la
pèrduaà deà l’o ga itza i à o a a,à la legió afectada i la cavalleria fugiria corrents cap al

97
(Pietrykowski 2009:233) Explica que Èumenes respondria a la carga dels carros; (Harl 2008: 271) exposa
ueàelà eiàdeàP ga ài i ia iaàl’ata àdeàp oje tilsà ua àe a aàesta e àpa ats,àpe àfa ilita àelà o ài pa te.
98
Tant Apià com Livi, indiquen que plovia lleugerament, fet que tots els autors moderns indiquen com a
desavantatge per part del gran grup de projectils amb el que contava Antíoc, tot i així, ningú esmenta que
ai à oà aàpe judi a àaàl’a i àdelsàp oje tilsàd’Èu e esà o t aàelsà a osàfal ats,àjaà ueàse laà ueà oà aà
tenir problemàtica alguna per efectuar el foc. Fet queà o sàesàpotàe pli a àpe àl’àefe teàpapallo a,àpe à
part dels pocs animals ferits que tiraven dels carros contra la resta dels seus iguals i aliats en intentar fugir
espantats.
99
Harl (2008: 258) en contra de Bar-Kochva (1976: 170-171), quan critica que Apià es va equivocar amb la
distribució de les legions, ja que les legions romanes estarien situades al centre (seguint el model empleat
en el context republicà com descriu Livi) i argumentant que Apià es va equivocar en interpretar l’anterior
marxa i posterior distribució de les tropes descrites pel text original de Polibi. És a dir, possiblement la
legió que va trencar Antíoc era una legió itàlica o auxiliar, però no ho confirma cap autor modern.
100
Per tenir una descripció mes detallada de la carga catafracta, Pietrykowski (2009: 236-237).
101
Autors com Del Hoyo (2012: 186), simplement comenten que la carga contra la cavalleria romana,
espantaría a una part de la infantería romana fent-la fugir.
 27

campament militar romà situat a poca distància. Antíoc decidirà perseguir la gran massa de
soldats i cavallers que corrien amb la moral pels terres. Luci Corneli, a l’observar la victòria per
pa tàd’Èu e esàe àelàfla àes ue aàsel u idaàiàelàdista ia e tàd’á tío à e àl’alt eàflanc, del
centre de la batalla, noàdu ta iaàe àap ofita àl’opo tu itatàpe àe ia àlaà estaàdeàlegio sà o t aà
la falange hel·lenística, que es veuria superada pel flanc esquerra, un cop Selèuc fugiria del
combat eb veure la seva derrota, acció que seguirien la resta dels grups que constituïen aquella
ala, deixant desprotegits a l’immens cos de piquers. Els oficials selèucides, sense tenir consignes
per part del monarca decidirien tancar-se en forma de quadrat. Tot i que, la intenció a nivell
tàctic seria adient per evitar flanquejos, era la clau de la seva pròpia devastació, ja que els
legionaris experimentats en combats contra elefants102,à e t a ie àl’atac amb javelines contra
els paquiderms, fet que comportaria un esdeveniment similar al dels carros, comportant un
efecte dominó, ja que els animals ferits en un intent de subsistir carregarien contra les seves
pròpies files estàtiques. Aquesta darrera acció comportaria la fugida en massa de la falange i la
massa eà ealitzadaà pe à l’e ità Roma, eb caçar-los sense problemes durant la retirada
descontrolada del contingent hel·lenístic. Finalment, basileus entretingut en arribar al
campament romà, hauria caigut en la trampa romana, ja que en el campament romà hi hauria
2.000 infants macedonis i tracis, encarregats de protegir el campament, els quals aconseguirien
paralitzar elàte utà osàdeà a alle iaàpesadaàd’á tío .àPer quan el monarca oriental es va adonar,
de la seva errònia decisió (App. Syr. 36) ja era massa tard i la batalla ja estava perduda.

En base al que mostren Livi(37. 44) i Apià(Syr. 36), la majoria d’autors moderns esta àd’a o dàe à
que és inviable les insignificants baixes que patirien els romans en la batalla103, (el primer exposa
la mort de 300 infants i de 24 genets romans i 25 genets d’Èu e esàII; mentre el darrer redueix
l’última xifra a 15 morts), en contrast a les més de 50.000 morts d’i fa tsàià à a alle s que
narren per part del bàndol selèucida104. Tot i així, que les quantitats fossin tant elevades es pot
explicar partint, que és més fàcil produir una gran devastació en quant a morts, en el moment
que les tropes es desorganitzen i entren en pànic, davant una nefasta gestió com la que es
donaria en Magnèsia per part delsà i e pe tsà o a da tsà d’á tío ,à ai íà o à ta à te i tà

102
Harl (2008: 265) explica com a diferencia de la massa del co ti ge tàd’á tío à i e pe taà o àaà esultatà
d’u esàlle esàfo çades ,àlesàlegio sà o a esàesta e à o posadesàe àpa tàpe àe pe i e tatsàlegio a isà
que ja havien combatut als paquiderms o bé en Zama (contra Aníbal) o en la pròpia Thermopylae (contra
Antíoc).
103
(Harl, 2008); (Del Hoyo, 2012); (Pietrykowski, 2009).
104
Descriu el nombre de morts i també afegeix que es capturarien 1400 presoners i 15 elefants indis amb
els seus pertinents conductors(Del Hoyo 2012: 187).
 28

present que s’i loguessi en els càlculs a tots aquells que van ser abatuts mentre fugien o que
posteriorment perissin per ferides mortals. 105

5. CONCLUSIONS

Abans de plantejar els resultats de la investigació, considerem necessari exposar les limitacions
que ens hem trobat al llarg de la recerca. Per una banda, la gran diversitat de tropes auxiliars i
sàtrapes que formarien part dels respectius exèrcits analitzats, problemàtica que ens comporta
no poder abastir els exèrcits en la seva totalitat, ja que aquestes tropes conformarien un
important gruix dels contingents tractats; per tant, només hem pogut obtenir una visió parcial
deàlaà o figu a i àd’a uestsàe its.àPe àalt aà a da,àalàlla gàdelsàdiferents aspectes tractats
sobre la dinastia selèucida, ens hem topat amb la inexistència de respostes sobre la realitat
històrica de l’exèrcit d’á tío , que ens ha causat la necessitat de basar-nos en comparacions i
ap o i a io sàpe àpa tàd’alt esàe itsàhel·lenístics contemporanis. La darrera limitació seria el
fet de que he à asatàlaàsitua i àdelà a pàdeà atallaàsego sàl’a lisiàtopog fi à ueàesà aàfe à
espe teà lesà fo tsà es ites,à fetà ueà o po taà pa ti à d’u aà possi leà ealitatà ueà oà haà estatà
contrastadaàa àl’a ueologiaàdelsà a psàdeà atalles.

En base al primer objectiu, fe tà efe iaàaàl’úsà ueàesà aàdo a àaàlesàt esàu itatsàt a tadesà en
la batalla de Magnèsia, hem volgut matisar en quant al seu ús, primer respecte com serien
ubicats i després les accions que realitzarien, tot seguit de la seva funcionalitat respectiva:

Pel que fa a la falange es va ubicar al centre del contingent militar entre les dues ales intercalant-
se amb els elefants i en quant a les accions realitzades és necessari diferenciar dos escenaris
o àaà o se ü iaàdeàl’ús posterior que se li va donar; el primer, on la falange es va mantenir
en la línia central esperant els resultats de les ales protagonitzades per la cavalleria; el segon, on
el cos de piques va transformar la extensa línia central en una formació en quadrat, com a
o se ü iaà d’ha e à pe dutà elà e olzament de les dues ales selèucides. En quant a la seva
funcionalitat106,àelsàpi ue sàdesàdelàseuài i ià a àse àe pleats,à o às’haàe pli atàanteriorment,
amb la intencionalitat tàctica de ser una unitat de caràcter principalment defensiu establint files
en formacions compactes i tancades, aprofitant la longitud de la sarissa per fer inefectiva la
carga frontal de qualsevol infanteria que no disposésàd’a esàd’a uestaàlongitud. També seria
efectiva contra cargues d’unitats de cavalleria, on els animals es veurien inutilitzats en impactar

105
Harl 2008: 267,274.
106
Head 1982: 46-47
 29

contra aquestes llargues piques. Per tant, podríem caracteritzar-les per ser una unitat gairebé
i ul e a leàda a tàd’ata sàf o tals.àà

Respecte la cavalleria catafracta comentar que seria ubicada de manera equitativa en cada
costat del cos central de l’exèrcit. Respecte a les accions que realitzarien, alàdisti gi àl’alaàd etaà
deàlaàdeàl’alaàes ue aàsel u ida.àJa que la darrera, no va tenir cap paper al llarg de la batalla
com a conseqüència de la desorganització causada per la primera carga protagonitzada per
Èumenes. E à l’alaà d eta, els genets cuirassats van carregar contra el flanc esquerra romà,
neutralitzant la cavalleria romana, així com també contra la legió auxiliar situada a l’extrem
esquerra de la zona central, aconseguint trencar la formació de la infanteria romana i causant
com a resultat la desorganització i la retirada d’u a part de la infanteria. És a dir, va ser empleada
per trencar el sector dret del contingent romà. En quant a la seva funcionalitat, podríem incidir
en la seva eficiència, pròpia de qualsevol cavalleria, com a instrument adient per flanquejar la
infanteria i atacar per les zones més vulnerables de seu exèrcit, aprofitant la seva velocitat107. A
més, cal tenir present que els catafractes eren únics en quant al seu alt grau de protecció, com
a causa de la seves armadures que cobrien gairebé la major part del cavall i el genet. Element
que els hi donava 3 avantatges evidents. Primer en la lluita cos a cos, en comparació a la resta
de cavalleries occidentals del moment, ja que tot i tenir menys maniobrabilitat, quasi no tenien
punts dèbils per on poder ser atacats . Segon, el gran poder de xoc que tenien, no per la velocitat
que podien aconseguir amb la carga, sinó per la força al impactar que obtindrien amb la suma
del pes de totes les seves proteccions metàl·liques, conjuntament amb la de l’animal i el genet.
I la darrera i essencial avantatge, la por causada als seus rivals per la seva presència com a besties
metàl·liques.108

Pel que respecte als elefants de guerra van ser dividits de manera equitativa, ara bé, és necessari
diferenciar-los en dos grups. El primer, situat al centre de manera intercalada amb les
formacions de piquers adoptant una extensa línia. I el segon, situat al darrere de cada ala de
l’exèrcit selèucida. Els dos grups aparentment van ser utilitzats per garantir la protecció frontal
i dels laterals de l’exèrcit en cas de que fes falta, però no van teni àu àalt eàúsàaà a daàd’a uestà
al llarg de la batalla. En quant a la seva funcionalitat109 podien ser empleats com grans escuts
pe à o te i à a guesàe e igues,à o à àpod iaàse àelà asàd’a uestaà atalla, o com a instrument
ofensiu, ja que tant les dimensionsà o àelàpesàd’a uestàa i alàe e àaptesàpe àdest ossa àtotaà
mena de formació ja fosàd’i fa te iaàoàdeà a alle iaài amb un carga tant frontal com pels propis

107
Hernández 2004: 116.
108
Sánchez 1999: 403.
109
Antela 2011: 7-8; Sanz 2011: 58.
 30

laterals. Però sobretot era un element clau per infondre por als seus rivals davant la seva colossal
presència.

En referència al segon objectiu plantejat, per com va influir la manera en que aquestes unitats
van ser utilitzades en el resultat de la batalla, destacar les següents conclusions.

Primer, en quant aàlaàfala geàd’á tío àIII,àdei a tàdeà a da que no va recaure directament en el
seu lideratge, i tenint en compte la inexperiència dels oficials al càrrec, no podem criticar les
accions desenvolupades per aquesta unitat. Ja que en primera instància, van aguantar la línia
esperant els resultats de les ales i posteriorment van adoptar una formació adient per tal de no
ser sobrepassats pels respectius flancs o la rereguarda, sabent que no defallirien en combat cos
a cos fent ús de la falange, idònia per aquestes situacions, per la seva gran compactació i
invulnerabilitat en quant a una perfecte formació tancada. Però és evident que el plantejament
inicial pel que fa a la intercalació de piquers i elefants va ser un greu error adoptat pel monarca,
ja que era fàcilment previsible la tàctica empleada contra els paquiderms per part de Romà,
facció militar que ja havia experimentat en diverses ocasions el combat contra els elefants, tant
en les guerres púniques com en la pròpia Thermopylae contra Antíoc, com ja han comentat
alguns dels autors exposats.

Segon, la cavalleria catafracta dirigida pel monarca, va ser empleada de forma eficient tombant
l’ala esquerra romana, inclòs també una part de la infanteria.àPe àta t,àlaàp i e aàa i às’ade uaà
a les tàctiques plantejades anteriorment. Tot i així, òbviament la decisió de perseguir el bloc que
ha iaàestatàsupe at,à aàse àoàu àe o àt ti àpe àpa tàdeàlaà eglig iaàd’á tío ,àoà àu à esultatà
eficient per part de la planificació estratègica romana. Si més no, és obvi que la cavalleria un
opàsupe adaàl’ala esquer aàhau iaàd’ha e à a egatàpelàfla àdelàvulnerable centre romà o per
laàp piaà e egua daà totàiàlaàp es iaàd’elefa tsà o a sàe à ese a . Ja que un cop realitzada
la carga de cavalleria, no seria pas productiu utilitzar els elefants africans, els quals no
distingirien els aliats i els enemics que estarien combatent. Deixarem de banda, la cavalleria
ataf a taàdeàl’alaàes ue aà ueà aàse ài utilitzada,àpo àdesp sàd’i i ia àelà o at.àPe ài idi ia,à
en el fet de que una unitat tant exclusiva com són els cavalls cuirassats, haurien de ser dirigits
per un comandament independent com seria el cas dels elefants per Felip, per no esdevenir
improductius en cas de que succeïssin escenaris com el dels carros falcats.
El darrer i tercer, els elefants de guerra són la unitat que per distància va ser totalment inútil al
llarg deàlaà atalla,àpa ti tà o àjaàs’ha comentat per la distribució d’a uestsàe àelà a p per part
d’á tío .àElsàelefa tsàsituatsàalà e t eàse ie àefi ie tsàpe àtalàd’i posa àpo àià edui àl’i pa teà
d’u aàpossi leà a egaàe e iga,àpe àpa ti tàdeà ueàl’ess iaàofe si aàd’u aàfala geàes basa
 31

en el seu atac frontal és innecessària la presència dels paquiderms en aquestes posicions. A més,
una carrega frontal, ja hagués estat molt més productiva, (com va demostrar Aníbal a Zama) pel
simple fet de desorganitzar les files enemigues i facilitar una situació de pànic. En quant als
paquiderms empleats com a reserva, la tàctica es adient, com a funció defensiva. Però tot i així,
tampoc van ser utilitzats per la tasca exposada, ja que no van servir per protegir el flanc esquerra
quant aquest va caure per la ca egaàf u tífe aàd’Èu e esàII.à

Així doncs, en base a la investigació realitzada i els resultats presentats, hem volgut plantejar
una sèrie de valoracions fi als.àP i e àià espe teàl’úsàdeàlaà a alle iaà ataf a taàpe àpa tàd’á tío à
segurament estem davant del primer model de cavalleria asiàtica adoptada per una potència
d’o ige ào ide tal, com a conseqüència de la seva clara orientalització. La qual com analitzen
diversos autors acabaria esdevenint un model a seguir, en la tardo antiguitat per part del imperi
Romà o posteriorment en època medieval, a Europa, en quant al cos de cavalleria pesada.110 A
més, podem afirmar que la present investigació ens ha permès afirmar que és innegable que la
o i a i àdeàlesàfu io alitatsàd’a uestesàt esàu itatsàdeà a e aàefi ie tàdo aà o àaà esultatà
una sinergia difícilment destructible i segurament igual o superior a la presentada pel bàndol
romà en la batalla de Magnèsia. Malg atàai ,ààl’úsà ueàseàlià aàdo a donaria com a resultat una
derrota inevitable, davant un exèrcit experimentat en diverses campanyes militars
escipiòniques111,àfetà ueà o po ta iaà o f o ta àdosà odelsàd’e ità ueàtotàiàse àe uipa a lesà
en quan a la se aàpote ialitat,àelàseuà esultatàesta iaàlligatàaàl’e pe i iaàdelsàseusàdi ige ts,à
com també dels seus membres veterans. A més, aquesta valoració ens ha permès observar la
i po t iaà ueàt àe àelà esultatàd’u aà atallaàelààstrategos¸ o màxim comandant del exèrcit. Ja
que provablement si Antíoc hagués estat situat al centre com ho va fer Luci Corneli Escipió en el
bàndol oposat, hagués pogut respondre amb més rapidesa als diversos esdeveniments. Tot i així,
aàopta àpe à ep odui àelà l ssi à ollàd’ále a d eàelàG a àlide a tàu a de les ales amb la cavalleria,
amb la gran diferència de que malauradament no contaria amb oficials experimentats com ho
faria el incomparable macedònic.

Esperem que un futur l’a ueologia pugui investigar en base a les aproximacions topogràfiques
presentadesàpe àl’auto àale a ,àlaàe ist iaàd’algu à egist eà ate ialà ueàpuguià i ula -se
amb la existència històrica del enfrontament entre aquests grans referents militars de la
antiguitat.

110
Estudi centrat en la unitat catafracta en època tardo antiga(Sánchez 1999: 400-406, 415)
111
Harl (2008: 265).
 32

6. BIBLIOGRAFIA

FONTS CLÀSSIQUES:

- Apià. Historia Romana. V. 1.Trad. Antonio Sancho Royo. Gredos, Madrid, 1980.
- Polibi. Historias. I-IV- Trad. Manuel Balasch Recort. Gredos, 1981
- Polibi. Historias. V-XV. Trad. Manuel Balasch Recort. Gredos, Madrid, 1981.
- Polibi. Historias. XVI-XXXIX. Trad. Manuel Balasch Recort. Gredos, Madrid, 1983.
- Titus Livi. Historia de Roma des de su fundación. XXXI-XLV. Trad. Antonio D. Duarte Sánchez.
Murcia, 2013.

FONTS MODERNES:

- Andronikos, M. (1970):à “a issa ,àe àBulleti de l’É ole f a çaise d’Ext e-Orient, N. 94-1,
91-107.
- Ántela, B. (2011): Elefantes de guerra en el mundo helenístico , Desperta Ferro: Antigua y
medieval, N. 8, 6-9.
- Bar-Kochva, B. (1976): The Seleucid Army. Organitzation & Tactics in the Great Campaings,
Cambridge Classical Studies.
- Bernard, P.; Garczynski, P; Guillaume O.; Grenet, F.; et al. (1980):à Ca pag eàdeà fouilleà
1978 à Aï Khanoum (Afghanistan), Bulleti de l’É ole f a çaise d’Ext e-Orient. N. 68, 1-
104.
- Bishop, M. C.; Coulston, J.C.N. (2006): Roman Military Equipment. From the Punic Wars to
the Fall of Rome. Oxbow books, Oxford.
- Brandt, A. L.; Hagos, Y.; Yacob, Y.; David, V. A.; Georgiadis, N. J.; Shoshani; Roca, A. L.
(2014): TheàElepha tsàofàGash-Ba ka,àE it ea:àNu lea àa dàMito ho d ialàGe eti àPatte s .à
Journal of Heredity, Vol. 105, Issue 1, 82-90.
- Del Hoyo, A. Ñ. (2012):"L’e pa si àdeà o aà apàaàl’o ie t:àMagnesia", A l'atac!, Barcelona,
173-189.
- Feugère, M. (1993): Les A es des Ro ai s de la Repu li ue à l’A ti uit ta dive. Editions
Errance, Paris.
- Fox, R. L. (1973): Alexander the Great, 1st Edition, Londres.
- Goldsworthy, A (2003): The complete Roman Army. Thames & Hudson Ltd, London.
- Grainger, J.D. (2002): The Roman War of Antiochos the Great. Vol. 239. Koninklijke Brill NV.
 33

- Hatzopoulos, M. B. (2001): L’o ga isatio de l’a e a do ie e sous les A tigonides,

Athens.
- Harl, K. (2008): Legio ào e àPhala :àTheàBatlleàofàMag esia ,àMacedonian Legacies: studies
in ancient Macedonian history and culture in honor of Eugene N. Borza, 257-282.
- Head, D. (1982): Armies of the Macedonian and Punic Wars, Wargames Research Group.
- Heckel, W. (2008): Las conquistas de Alejandro Magno, Madrid.
- Hernandez, J. M. (2004): La caballería macedonia:àTeo íaà àp ti a ,àGladius XXIV, Madrid,
109-122.
- Kronmmayer, J. (1907): Antike Schlachtfelder in Griechenland, Römische Abteilung, vol. II.2,
Berlín, 154-79.
- Markle, M. M. (1977): TheàMa edo ia à“a issa,à“pea àa dàRelatedàá ou ,àAJA 81, 323-
29.
- Marín, A. M. (2014): La fascinación por el gigantismo en el mundo helenístico , Animales y
Guerra en el Mundo Antiguo, Zaragoza, 73-91.
- Peter Connolly (1989): TheàRo a àá ài àtheàágeàofàPol us ,àWarfare in the Ancient
World, John Hackett, Nova York, 149-168.
- Pietrykowski, J. (2009): Great Battles of the Hellenistic World, Pen & Sword Books Ltd.
- Quesada, S. (1994): M hai a,à Kopis,à Fal ata .à Dona Ferentes. Homenaje a F. Torrent,
Madrid, Ediciones Clásicas, 75-94.
- Quesada, S. (2003): Elà legio a ioà o a oà e à po aà deà lasà Gue asà Pú i as:à Fo asà deà
o ateài di idualàt ti aàdeàpe ueñasàu idadesàeài flue iasàhispa es ,àEspacio, Tiempo
y Forma, Serie II. Historia Antigua, t. 16, 163-196.
- Rostovtzeff, M. (1967): Historia Social i econòmica en el mundo helenístico. T. 1, Madrid.
- Sánchez, J. V. (1999): Losà egi ie tosàdeà ataf a tosà à li a a iosàe àlaàta doàa tigüedad ,à
Los columbrarios de la La Rioja, 397-415.
- Roth, J. (1994): Theàsizeàa dàO ga izatio àofàtheàRo a àI pe ialàLegio ,à Historia 43.3,
346-362.
- Santamarta, J. R. : El ejército escipiónico, [Tesis de Licenciatura], Universitat Autònoma de
Barcelona.
- Sanz, A. (2011): los elefa tesàdeàgue aàe àlosàeje itosàdeàlaàa tigüedad ,àáRQUEO_UCá:à
revista digital científica independiente de arqueologia, N.1, 51-66.
- Sekunda, N. (1994): The Seleucid army under Antiochus IV Ephiphanes, V. 1, Montvert
Publications.
- Sekunda, N; Noguera, A. (2011): Hellenistic Warfare 1, Instituto Valenciano de Estudios
Clasicos y Orientales.
 34

- Sekunda, N. (2012): Macedonian Armies after Alexander 323-168 BC, Osprey Publishing.
- Sumner, G.V. (1970): Theàlegio àa dàtheà e tu iateàO ga izatio . JRS 60, 67-78.
- Shipley, G. (2000): El mundo griego después de Alejandro, Critica.
- Taboada, H. (1995): Poli ioà . . à“. à àlosàelefa tesàe àRafia ,àHabis, N. 26, 113-117.
- Wallbank, F. W. (1967): A Historical commentary on Polibius. Oxford.
 35

ANNEX

Figura 1. Inici de la batalla, Èumenes II es prepara per evitar la càrrega per part de
Sèluc IV (Pietrykowski, 2009).

Figu aà .àRet o sàdeàl'alaàes ue aàsel u idaàpe àlaàplujaàdeàp oje tilsàd’Eu e esàII,à

i i iàdeàlaà a egaàd’á tío àIIIàaàl’alaàes ue aà o a a Piet ko ski, 2009).
 36

Figura 3.ààCa egaàd’Èu e esàIIàiàdes o posi i àdeàl'alaàes ue aàsel u ida, mentre

Antíoc III trenca l'ala esquerra romana (Pietrykowski, 2009).

Figura 4. Distanciament d'Antíoc III cap al campament romà, tancament en quadrat de

la falange i els elefants davant el flanqueig imminent pe àpa tàd’Èu e esàII i Luci Escipió
(Pietrykowski, 2009).
 37

Figura 5. La formació en quadrat es flanquejada per l'exèrcit romà, que ataca als
elefants trencant la formació i comportant la retirada selèucida(Pietrykowski, 2009).

Figura 6.à Rep ese ta i à topog fi aà delsà dosà a pa e tsà ilita s,à l’a a ça e tà poste io à
romà i el desenvolupament final de la batalla(Kronmmayer, 1907).