Wuolah Free PRIMER PARCIAL BOTANICA T 1 12

PRIMER-PARCIAL-BOTANICA-T-1-12.
pdf
paulabioo
Botánica
1º Grado en Biología
Facultad de Biociencias
Universidad Autónoma de Barcelona
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
BLOC I
TEMA 1: CLASSIFICACIÓ DELS ESSERS VIUS
La botànica és la ciència que estudia els vegetals. En temps d’Aristòtil estava molt clar, però
actualment la botànica estudia organismes que es troben dispersos en línies evolutives diferents
(plantes, fongs, heteroconts, protozous, etc).
Aristòtil el definia com els organismes que no posseeixen mobilitat. Però actualment ampliem
aquesta definició: organismes que històricament han estat estudiats per botànics, tot i ser
organismes no sempre relacionats evolutivament.
Per tant, diem que la botànica es la ciència que s’ocupa de l’estudi de plantes, fongs i algues.
La primera classificació és la de Aristòtil: animals (mòbils i

sensibilitat) i vegetals. Passen anys fins que es descobreix el
microscopi (Hooke i Leeuwenhoek) i es descobreixen els
microorganismes: animalcules en aquell moment.
Més tard arriba Linné i reagrupa els organismes en funció de la

seva nutrició i capacitat de moviment. Fins al segle XIX que
Heackel que crea el regne protista de grups unicel·lulars. Fins
ara es defineixen tres regnes: plantes, animals i protistes.
Heackel incorpora també les relacions evolutives de Darwin

(arbres filogenètics) i l’ancestre comú. Construeix el primer
arbre.
Sabem que aquest arbre és incorrecte, malgrat que és el primer.
Més tard Copeland treu bacteris

del regne protista i proposa el
regne de les moneres. Fins ara,
doncs: animals, plantes,
protistes, moneres. Es crea una
estructura jeràrquica dels regnes,
on animals i vegetals estan per
sobre de protistes i moneres.
Cinc regnes proposats per Whittaker, que afegeix el regne dels fongs, ja que no eren
organismes fotosintètics com la resta de plantes:
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-7653486
Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
L’any 1982 es proposa la teoria dels 5 regnes de Margulis i Schwartz: canvia els protists per els
protoctists. Es perd també l’arrel comuna dels arbres anteriors. Les algues passen a ser
protoctists.
Arriba el que anomenem com la revolució de Woese que utilitza les tècniques genètiques per
a establir una nova forma d’organització: apareixen els DOMINIS. Crea un arbre filogenètic.
Separa els procariotes en: bacteria i archea.
Conservant la teoria de Woese tenim:
Al regne de Chromista en tenim les algues fotosintètiques.
És un model obsolet.
Plan Turbo - Eliminar los vídeos + 10 descargas sin publicidad por sólo 0,99€ / mes - Oferta limitada
Botánica
Banco de apuntes de la
Unikonta: només te un flagel. Opistokonta: un flagel al darrera. Bikonta: té dos flagels o més.
A partir de Haeckel canvia vegetals per PLANTES! (això està malament a la foto)
TEMA 2: TAXONOMIA, SISTEMÀTICA I FILOGÈNIA
La taxonomia és la ciència que s’ocupa de la classificació dels éssers vius. Els ordena en grups
(tàxons) jerarquitzats. Aplica les lleis de la nomenclatura.
La filogènia és la relació entre tots els organismes de la Terra que descendeixen d’un ancestre
comú, ja sigui extints o no.
La sistemàtica és la ciència que estudia la diversitat dels éssers vius amb l’objecte de reflectir
els orígens, l’evolució i les relacions de parentiu entre aquestes.
1. TAXONOMIA
Codi internacional de Nomenclatura per Algues Fongs i Plantes (ICN), abans codi internacional
de nomenclatura botànica.
- Com s’han d’escriure els taxons.

- Com i on s’han de descriure els nous tàxons.
- Prioritat de noms.
- Sinònims.
- Ús adequat de llenguatge botànic.
+`’ b
La terminació phyta és del fílum per a plantes. El gènere és com el nom, i el següent ens descriu
un adjectiu del gènere. S’escriu en cursiva i el gènere la primera lletra en majúscula.
Les terminacions canvien quan es als fons, a ordres i famílies son igual, però fílum, classe i
subclasse son diferents.
L’espècie és la unitat fonamental de la taxonomia biològica, en relació a la qual s’estableixen

les altres categories sistemàtiques.
Concepte d’espècie:
◼ Unitat morfològica: s’han de semblar entre si.

◼ Unitat reproductiva: tenir descendència fèrtil.
◼ Unitat ecològica: cada espècie te un àrea geogràfica natural i definida. Tenen un nínxol
concret.
◼ Unitat evolutiva: tenen el mateix contingut genètic i hi ha un flux genètic entre els individus.
Carl Linné: Systema Naturae (ja inclou sistema binomial). Species Plantarum.
Nom científic: és inequívoc i universal.
Nom vulgar: pot ser aplicat a diferents plantes i no és universal.
Subespècie: plantes de la mateixa espècie separades dels seus veïns per uns caràcters propis i
que estan aïllades en l’espai (distribució regional concreta).
Varietat: variació local individus caràcters particulars que poden ser simpàtrics (sense barrera
geogràfica) amb els d’altres varietats.
2. FILOGÈNIA
L’anàlisi filogenètica és una disciplina que tracta d’establir les relacions evolutives entre tàxons,
mitjançant anàlisis que permeten reconstruir la historia de la diversificació, des del origen de la
vida fins l’actualitat. Els resultats es representen en forma d’arbre filogenètic o cladograma.
Les anàlisis es basen en:
◼ Dades d’anatomia comparada.

◼ Dades genètiques (genomes nuclear, cloroplàstic, mitocondrial, etc.)
◼ Altres dades: químiques, fisiològiques, reproductives, ecològiques, etc.
Sistemàtica filogenètica: cladística.
Grups monofilètics: inclouen tots els

tàxons subordinats que comparteixen un
avantpassat comú basats en: caràcters
derivats compartits (apomorfies).
Grup monofilètic: inclou tots els tàxons
que comparteixen un avantpassat comú, exclusiu per al grup.
Grup parafilètic: si algun dels tàxons que comparteixen un

avantpassat comú queda exclòs, el grup és “parafilètic”
Grup polifilètic: conjunt de tàxons que poden semblar relacionats

però que no procedeixen d’un avantpassat comú exclusiu per al
grup.
Les tasques de la classificació:
◼ Descriure i proposar tàxons siguin especies o categories taxonòmiques superiors

(taxonomia).
◼ Investigar les relacions genealògiques-evolutives (ancestre/descendent) dels organismes
per establir grups monofilètics (filogènia).
◼ Proposar una classificació que sintetitzi la historia evolutiva del mon orgànic (sistemàtica).
TERMES:
- Un clade és un ancestre i tots els seus descendents..

- Un “outgroup” és un organisme que no forma part del grup en qüestió però amb el que està
més o menys íntimament relacionat.
- Una plesiomorfia es un estat ancestral o primitiu d’un caràcter que no té perquè ser
compartit per tot un clade (e.g. el quiridi dels tetràpodes).
- Una apomorfia és un caràcter derivat i que significa una novetat evolutiva important (e.g.
aparició de la lignina en la paret cel·lular de les plantes).
- Una homoplàsia es una característica compartida per moltes espècies que no tenen una
relació filogenètica (convergència evolutiva) (e.g. l’aparició dels cloroplasts).
- Una politomia és quan d’un node sorgeixen més de dues branques (dicotomia).
TEMA 3: NIVELLS D’ORGANITZACIÓ MORFOLOGICA
La més simple és la d’eucariotes (plantes, animals, fongs, etc) i procariotes (bacteria i archea).
Protòfits Cada vegada més independents de l’aigua.
Tal·lòfits
Cormòfits
1. PROTÒFITS
Organismes vegetals més simples que podem trobar. En forma unicel·lular o en forma de
colònies. Formen grups de cèl·lules especialitzades.
Unicel·lulars: hi ha de dos tipus:
- Flagel·lats/monadal.
- Cocoides/coccal.
Colònies: grups de cèl·lules que cohabiten i romanen juntes.
Cenobis: tipus particular de colònia, amb les cèl·lules disposades d’una manera especifica i amb
un nombre fixat des de l’origen.
Consorcis d’agregació: reunió de cèl·lules que poden separar-se i viure lliurement o viure
reunides en colònia segons les condicions.
2. TAL·LÒFITS
◼ Pluricel·lulars.
◼ Plasmodesmes: comunicació entre cèl·lules.
◼ Diferenciació de treball: cèl·lules especialitzades.
◼ Polarització: diferencien zona basal/apical o ventral/dorsal.
◼ Poiquilohidres: no regulen contingut hídric intracel·lular.
El cos vegetatiu s’anomena tal·lus. Aquest pot ser:
- Filamentós (simple o ramificat/amb septes o sense): encadenament de cèl·lules

uninucleades o plurinucelades. Sifonat o cenocític: amb molts nuclis. Septes: separacions
d’una cèl·lula amb l’altra i per tant no son sifonades.
- Pseudoparenquimàtic (fals teixit): filaments agregats de manera més o menys cohesionada.
Externament pot semblar un teixit veritable. Venen de diferents cèl·lules mares (meristema)
separades o diferents.
- Parenquimàtic o hístic (teixit veritable): tal·lus en 3D, paret cel·lular compartida i
diferenciació de treball entre teixits. Formats per veritables teixits. Amb meristemes i
parènquimes (assimiladors, d’energia solar per fer fotosíntesis, i de reserva, magatzem de
carbohidrats). Manquen el teixit vascular, el de sosteniment i l’epidèmic.
3. CORMÒFITS
◼ Pluricel·lulars.
◼ Homeohidres, teixits diferenciats.
◼ Amb arrel, tija i fulles → el cos vegetatiu s’anomena CORM.
◼ Adaptació a medi terrestre: soc capaces de retenir l’aigua.
Diversos tipus de parènquima especialitzats. S’encarrega de guardar els carbohidrats.
Transició tal·lòfits a cormòfits:
BRIÒFITS: Incloure'ls com a organització morfològica diferent és conflictiu. Tècnicament són

tal·lòfits, però formen un grup de transició. Són poiquilohídres. Tenen parènquimes i altra mena
de teixits, però menys evolucionats que els de les plantes “superiors”.
4. RESUM
- Com a informació bàsica hem de recordar les diferències entre l'organització procariòtica i
l'eucariòtica.
- Distingirem tres nivells de complexitat morfològica en el cos somàtic de les plantes o
vegetals: protòfits, tal·lòfits i cormòfits.
- Els protòfits són organismes unicel·lulars o formats per agregats de cèl·lules (colònies,
cenobis i consorcis d'agregació). No acostuma a haver diferenciació de treball cel·lular i són
poiquilohídres.
- El tal·lus dels tal·lòfits és poiquilohidre, pluricel·lular i hi ha diferenciació de treball cel·lular.
- Distingim diferents nivells de complexitat tal·lofítica: sifonals, filamentosos,
pseudoparenquimàtics i hístics. Les cèl·lules poden ser uninucleades o plurinucleades.
- Els tal·lòfits hístics tenen teixits veritables, però estan mancats dels teixits més evolucionats,
en especial els relacionats amb l'absorció i transport de l'aigua, així com els que eviten la
seva pèrdua. Per això els tal·lòfits encara són poiquilohídres.
- El corm dels cormòfits és el tipus de cos vegetatiu de les plantes superiors, amb arrels, tiges
i fulles. Amb plena adaptació anatòmica al medi aeri terrestre. Són homeohídres.
TEMA 4: REPRODUCCIÓ I CICLES BIOLOGICS
1. REPRODUCCIÓ ASEXUAL
Es produeix per mitosi. D’una cèl·lula mare obtenim dues cèl·lules filles idèntiques. No hi ha
canvis genètics en la descendència. Es formen individus clònics.
Es una reproducció rapida i barata. Es dona quan hi ha bones condicions al ambient.
En trobem de diferents tipus:
◼ Bipartició: coneixem de forma tradicional com a mitosi.
◼ Pluripartició: es formen més nuclis dins la cèl·lula mare i d’aquesta surten tantes cèl·lules
noves com nuclis s’han format.
◼ Gemmació: es forma un nucli i se’n va a un costat, i aquesta forma una gemma més petita
que la cèl·lula mare.
◼ Espores: el nucli es reprodueix i dins la mateixa cèl·lula mare queden recobertes per una
membrana, es trenca la cèl·lula mare i s’alliberen les espores. Son molt resistents i fins que
no troben les condicions idònies no germinen per a formar un individu adult.
Les mitòspores son espores generades asexualment per divisió mitòtica de nuclis. Son
espores de repetició (clons).
Aquestes quatre tipus es donen en protòfits, i l’esporulació també en tal·lòfits. Les següents son
en cossos pluricel·lulars, en tal·lòfits i cromòfits:
◼ Fragmentació: no es especialment important quina part sigui la fragmentada, son parts NO

especialitzades. Trenca una part d’ella i es torna a arrelar formant un nou individu.
◼ Propàguls: tenen uns òrgans especialitzats. Vegetals més complexos. Es una especialització
de la fragmentació. Rizoma: l’arrel per sota terra creix i des de sota va fent créixer nous
individus. Tubercles: tiges amb cèl·lules meristemàtiques que aconsegueixen generar noves
plantes acumulant nutrients.
2. REPRODUCCIÓ SEXUAL
Ambients amb molts recursos. Cicle vital amb alternança entre mitosi i singàmia (=fecundació).
Canvis genètics en la descendència mitjançant la recombinació genètica. Alternança de fases
nuclears (n, 2n) Presencia de cèl·lules especialitzades (gàmetes i meiòspores). Formació de zigot.
Gametogàmia (dues gàmetes juntes). Gametangiogàmia (s’ajunten els gametangis).
Contribució evolutiva → Pot generar heterogeneïtat genètica. Important per a canvis ambientals
sobtats.
Gàmetes/Gametangis
- Gàmetes es formen en els gametangis.

- Els gametangis poden estar o no rodejats per una cobertura de cèl·lules estèrils.
- Els gametangis sovint reben noms diferents en funció del tipus de gàmeta que formen o la
seva complexitat morfològica.
- Els gàmetes o gametangis compatibles s’uneixen mitjançant una singàmia o fecundació per
formar un zigot.
GAMETOGÀMIA
Isogàmia: gàmetes son iguals

morfològicament.
Anisogàmia: els gàmetes son de diferent

mida.
Oogàmia: parlem de cèl·lules masculines i

cèl·lules femenines.
GAMETANGIOGÀMIA
Conjugació: en zignematals → es forma una mena de pont en el qual el material passa entre
aquestes dues cèl·lules.
SINGAMIA (plasmogàmia + cariogàmia) *excepte alguns fongs. → Zigot 2n → Reducció

meiòtica, que determina el tipus de cicle vital.
◼ Monogenètic → única fase vegetativa (n o 2n)

◼ Digenètic → dues fases vegetatives (n i 2n)
◼ Trigenètic → tres fases vegetatives (exclusiu d’algues vermelles)
MONOGENÈTIC:
3. CICLES
CICLE DIPLOIDE AMB MEIOSI GAMÈTICA (monogenètic)
CICLE HAPLOIDE AMB MEIOSI ZIGÒTICA (monogenètic)
CICLE DIPLO-HAPLOIDE AMB MEIOSI ESPÒRICA (digenètic) → HOMOSPÒRIC
CICLE DIPLO-HAPLOIDE AMB MEIOSI ESPÒRICA (digenètic) → HETEROSPÒRIC
4. RESUM I DETALLS
- La reproducció asexual, a diferència de la sexual, comporta la formació d'una descendència
genèticament idèntica a la dels progenitors.
- En una reproducció asexual la progènie es produeix mitjançant mitosis o per fragmentació
del cos vegetatiu.
- La reproducció sexual comporta una alternança entre meiosi i fecundació, i de les fases
nuclears haploide i diploide.
- La reproducció asexual pot tenir lloc per bipartició, per fragmentació, per propàguls o per
cèl·lules especialitzades (mitòspores).
- La reproducció sexual pot ser per isogàmia, anisogàmia, oogàmia, espermatització o
conjugació.
- Les espores germinen. Es poden originar per meiosi (meiòspores) o mitosi (mitòspores) dins
esporangis. Poden ser haploides o diploides, i poden ser flagel·lades (zoòspores) o no
(aplanòspores).
- Dos gàmetes es fusionen entre ells si són compatibles. Són sempre haploides i es formen a
l'interior de gametangis. Tenen noms diferents, a l'igual que els gametangis, en funció,
normalment, de si són masculins o femenins.
- Els vegetals tenen tres tipus bàsics de cicle biològic: haploide, diploide i diplohaploide, en
funció de la importància de cada fase nuclear i del moment en el que te lloc la meiosi.
- El cicle haploide té la meiosi zigòtica. Domina la fase haploide.
- El cicle diploide té la meiosi gamètica. Domina la fase diploide.
- El cicle diplohaploide té la meiosi espòrica. Hi ha un codomini, molt variable, de les dues
fases nuclears, amb dos cossos vegetatius, l'un diploide i formador de meiòspores (esporòfit)
i l'altra haploide i formador de gàmetes (gametòfit).
- La presència d'aquests dos cossos fa que el cicle diplohaploide també s'anomeni
d'alternança de generacions, isomòrfica o heteromòrfica segons gametòfit i esporòfit siguin
iguals o diferents, respectivament.
BLOC II
TEMA 5: FONGS AMEBOIDES I FONGS INFERIORS
Els fongs són els organismes estudiats per la micologia, malgrat que aquests son polifilètics i
s’inclouen en fílums i, fins i tot, en regnes diferents.
Els classifiquem en tres grans grups:
◼ Fongs ameboides → tenen fases que son com amebes, relacionat amb protozous.
◼ Pseudofongs → relacionat amb les algues.
◼ Fongs veritables → regne dels fongs.
Històricament s’han pensat com a fongs i s’estudien conjuntament per la micologia.
Els fongs són fonamentals pel funcionament de l’ecosistema: amb la seva activitat metabòlica
degraden i “reciclen” grans quantitats de matèria orgànica, i retornen nutrients als ecosistemes
terrestres i aquàtics. Els fongs tenen un rol central en la degradació de la cel·lulosa i la lignina,
els biopolimers més abundants del planeta. També en l’alliberament de nutrients fonamentals
per les plantes com el N i el P, a partir de molècules orgàniques complexes.
1. GENERALITATS
Els fongs són organismes eucariotes i heteròtrofs. Tota l’energia que necessiten per viure l’han
de treure de l’oxidació de matèria orgànica preformada. Poden ser saprobis, paràsits, mutualistes
o comensals.
Nutrició Cos vegetatiu

Fongs ameboides Fagotròfia Ameba-plasmodi
Pseudofongs Lisotròfia Hifes i miceli
Fongs veritables Lisotròfia Hifes i miceli
Aquells que fan lisotròfia estan envoltats en una “paret” molt rígida. Per a poder menjar treuen
els enzims a fora on actuen degradant els nutrients i quan son molècules molt simples que
poden travessar la membrana cel·lular i absorbeixen la matèria orgànica.
Tant el pseudofongs com els fongs veritables estan constituïts per hifes, que son els filaments,
i un conjunt d’aquests organitzats formen un miceli.
Els fongs filogenèticament son mes propers als animals que no pas a les plantes. L’aspecte
fungi, per tant, el veiem representat per tot l’arbre de la vida.
2. FONGS AMEBOIDES: ECOLOGIA
Es tracta d’organismes primitius que s’alimenten per fagocitosis (pseudòpodes) de petits

organismes com bactèries, llevats, fongs, algues, protozous, etc. S’alimenten per fagocitosi, i no
tenen paret cel·lular.
Viuen en zones riques amb matèria orgànica i humitat elevada. Són difícils d’observar per la seva
mida reduïda.
2.1 CARÀCTERS GENERALS
Son protozous pertanyents a l’extens mon de les amebes (unikonts amebozous).
Generació d’espores en esporangis aeris → caràcter afí als fongs. Fase vegetativa ameboide:
cèl·lules nues, amb pseudòpodes i fagocitosi → caràcter afí als animals.
Organització del cos vegetatiu: unicel·lular. Poden arribar a pesar més d’un kilogram.
2.2 MIXOGÀSTRIA: PLASMODIAL SLIME MOLDS (MIXOMICOTS)
En el seu cicle formen:
1) Mixamebes i mixoflagelats: estadi unicel·lular ameboide o flagel·lat (n). Es comporten com

amebes flagel·lades. Pot ser flagel·lada o no depenent de si troben aigua al medi. Poden
canviar les formes depenent del medi indiferentment.
2) Plasmodi: es troben dos mixamebes o mixoflagelats compatibles* i es fusionen formant una
massa protoplasmàtica multinucleada (2n) i sense paret. Comença a créixer i és una cèl·lula
molt activa. S’alimenta molt ràpid duplicant els nuclis, sense la divisió de la cèl·lula. Té una
corrent citoplasmàtica que permet el desplaçament, pot arribar a cobrir superfícies grans.
*Organismes que tenen fins a més de 100 sexes: per tant és molt complicar trobar
compatibilitat genètica. Regulat per diversos gens.
3) Esporangis: forma fructificacions degut a senyals externes (canvis temperatura, o altres
condicions) per tant s’han de reproduir. La reproducció requereix la formació d’espores i
escampar-se. Es formen esporangis per a poder fer espores unicel·lulars amb paret de
cel·lulosa. Fase més llarga. Aquells nuclis diploides sofreixen meiosi i formen les espores
haploides.
3. FONGS VERITABLES: ZIGOSPÒRICS
Amebozous Fongs ameboides Dictiostèlids, protostèlids i

mizogàstria
Heteroconts Pseudofongs Cl. Peronosporomicets
Fongs veritables Quitridis → aquàtics
Fongs flagel·lats
Fil. Mucoromicots +
zoopagomicots
3.1 CARACTERISTIQUES FONGS VERITABLES
Son eucariotes, heterotròfics, litotròfics (digestió externa), poden ser saprobis o simbionts
(mutualisme + paràsit). Cos unicel·lular (llevats) o pluricel·lulars (hifes, miceli). Presència de
quitina a la paret cel·lular i ergosterol a la membrana plasmàtica (important saber-ho per a la
creació de medicines en infeccions fúngiques). Reproducció mitjançant espores. Nomes els grups
més primitius presenten un flagel opistocont (quitridiomicots).
3.2 REGNE FONGS: MUCOROMICOTS
Els mucoromicots son fongs ubics, popularment anomenats “floridures”, que apareixen sovint
damunt de la matèria orgànica en descomposició. Tenen un paper molt important com a
degradadors de MO, podent usar un ampli ventall de polisacàrids més o menys simples per al
seu creixement i reproducció. Fan floridures esponjoses, amb miceli ben desenvolupat i gran
densitat d’esporangis que dispersen milions d’espores.
CARACTERISTIQUES
◼ Fongs filamentosos.
◼ Hifes generalment cenocítiques, o bé amb septes per delimitar estructures reproductives
del tal·lus.
◼ Esporangis amb una o més espores. Espores asexuals no flagel·lades i adaptades al medi
terrestre. Es dispersen molt ràpidament per l’aire.
CICLE VITAL HAPLOIDE AMB MEIOSI ZIGÒTICA
Rizoide: estructura que sembla una arrel però no ho és. Absorbeixen els nutrients.
Estolons: quan hi ha una tija que fa créixer un altra planta i fa que s’expandeixi de manera ràpida
i fàcil.
Si es troben dos individus genèticament compatibles es fusionen els gametangis, ha hagut una
plasmogàmia i després els nuclis. Sorgeix la fase 2n. Formarà una hifa que serà un esporangi.
Hi haurà una meiosi zigòtica per tornar a n.
- Fruit de la reproducció sexual es formen zigòspores (zygon = jou, parella) de paret gruixuda
= òrgans de resistència.
- Ecologia molt diversa: aquàtics, terrestres; sapròfits, paràsits, mutualistes...
- Alguns causen patologies humanes: zigomicosis (respiratòries i circulatòries).
O. MUCORALS
L’ordre de les MUCORALS és el grup més important de la classe. La majoria son saprobis. Usats
en la industria i medicina pels composts metabòlics.
Esporangiòspores: espores formades en esporangis.
Utilitzat en la industria alimenrària:
◼ Tempeh: menjar asiàtic, fet a base de faves de soja bullides i fermentades amb diverses
espècies de Rhizopus.
◼ Su-fu: es fa amb soja (tofu) fermentada amb Actinomucor eleganas. Se’n diu “formatge
xinès”.
3.3 REGNE FONGS: FIL. ZOOPAGOMICOTS
O. ENTOMOFTORALS
Paràsits d’insectes i altres artròpodes. Les hifes creixen dins el cos de l’animal. Formen espores
adherents. Els esporangis surten per parts toves de l’animal. Formen zigòspores (espores de
repòs) dins l’hoste. Manipulen el comportament de l’hoste (mosques que s’enfilen en finestres
per a poder difondre les espores).
TEMA 6: FONGS ASCOMICOTS
1. GENERALITATS
El fílum dels ascomicots és el més divers d’entre tots els fongs, amb unes 65.000 espècies
conegudes. Inclou diversos ordres de fongs, amb espècies de gran importància ecològica,
econòmica i sanitària.
Tenen un paper molt important en els ecosistemes terrestres, essent importants
descomponedors de moltíssims substrats, entre ells la cel·lulosa i alguns també, la lignina. Hi
trobem també espècies simbionts (mutualistes o paràsits) d’animals, plantes, algues, i fongs,
entre d’altres.
També inclou la majoria de fongs liquenitzats (prop de 20.000 spp), un 30% de tots els
ascomicots han optat per aquesta estratègia ecològica i nutricional.
Els cossos fructífers dels ascomicots son font de nutrient per diversos animals, inclosos humans.
Tenen gran importància en sectors com la industria farmacèutica, alimentaria, agrícola i forestal.
◼ Hifes separades (septes primaris).

◼ Fongs amb tal·lus miceliar o levuriforme.
◼ Molts formen cossos fructífers anomenats ASCOMES: Un bolet és una estructura que
protegeix els esporangis que són plens d’espores.
◼ En els ascomes hi ha esporangis anomenats ASC
◼ Dins de l’asc hi ha ASCÒPORES
Dins els ascomicots trobem tres grans grups:
Tarfinomicotins, Sacaromicotins (levuriformes), Pezizomicotins → amb ascoma. TOTS FORMEN

ASC (esporangis, sempre i quan tinguin reproducció sexual ja que es durant el cicle sexual).
2. SISTEMÀTICA
Ascomicots levuriformes → Sacaromicotins Sacaromicets. Unicel·lulars. Tenen ASCS,

ASCÒSPORES, però NO tenen ascomes.
3. SUBFIL SACAROMICOTINS. SACAROMICETS
LLEVATS ASCOPORÒGENS
Ascomicets amb aspecte de llevats: cos vegetatiu unicel·lular, a vegades formant un

pseudomiceli. Reproducció asexual per gemmació, tenen poca quitina, només en queda molta
a la “cicatriu” d’on han fet gemmacions, per tant limita la quantitat de vegades que pot fer
gemmacions, perquè es quedaria rígida per la quitina. Grup molt heterogeni: ecologia variada,
generalment saprobis. Aprofiten substàncies ensucrades per obtindré energia. Grup de gran
interès econòmic i ecològic (processos de fermentació i descomposició de matèria orgànica).
El nèctar és un substrat ric en sucres on s’hi desenvolupen diversos microorganismes, com

llevats i bactèries. Els llevats metabolitzen els sucres i alteren la composició del nèctar, alterant
el procés de pol·linització de les plantes zoòfiles. També trobem llevats osmòfils en altres
exhudats de plantes, com en la saba, i també en els fruits.
Importància econòmica dels llevats: la fermentació.
𝐶6 𝐻12 𝑂2 → 2𝐶2 𝐻5 𝑂𝐻 + 2𝐶𝑂2
4. SUBFIL PEZIZOMICOTINA
Ascomicots amb tal·lus miceliar desenvolupat. → Amb ASC, ASCÒSPORES i ASCOMES.
◼ Amb clistoteci CI. Eurotiomicets → cos fructífer tot tancat.
◼ Amb periteci CI. Sardariomicets
◼ Amb apoteci CI. Pezizomicets
PEZIZOMICOTINS
Grup important, inclou la majoria d’ascomicots. Es reprodueixen per contacte gametangial.

Formen ascomes (micro o macroscòpics) per donar suport, protecció i facilitar la dispersió de les
ascòspores formades als ascs.
CICLE VITAL
En la fase haploide fan reproducció asexual. En el cas dels ascomicots les espores s’anomenen
conidis. Espores de repetició. Si dos d’aquests micelis haploides es troben i son compatibles, es
reconeixen i formen els gametangis. Ascogoni i Anteridi. Contacte gametangial. Hi ha
plasmogàmia, però no la cariogàmia. Dintre l’ascogoni es formen unes hifes dicariòtiques (dos
nuclis), aquestes comencen a formar el cos fructífer que és l’ascoma. En els ascomicots es un
conjunt de hifes dicariòtiques més unes altres hifes monocariòtiques. Les que hi ha a les puntes
és on esdevindrà la cariogàmia. Formarà zigots. Aquestes cèl·lules on es forma el nucli 2n
s’anomena ASC dicariòtic. Farà la meiosis. S’hi formaran les espores (ascòspores), on es
formaran els esporangis. Torna a començar el cicle.
4.1 SUBFIL PEZIZOMICOTINS. CL. EUROTIOMICETS
Saprobis, degradadors d’aliments. Reproducció asexual per conidis. Més de 140 espècies. Els
conidis son mitòspores formades a partir d’una cèl·lula conidiògena (no dins d’un esporangi) en
un procés similar a la gemmació dels llevats: conidiogènesi.
A la fase asexual: una cèl·lula molt allargada que aguanta els conidis separats de terra
s’anomena conidiòfor. Aspergillus “aspersor” i penicillium com un “pinzell”, tenen cèl·lules
conidiògenes sota els conidis.
A la fase sexual es formen els ascomes de tipus

clistoteci amb ascs i ascòspores. El clistoteci és un
ascoma molt senzill esfèric petit (150-200 micres),
format per hifes entrellaçades. Per alliberar els ascs
cal que es trenquin o degradin les parets de l’ascoma.
Vuit nuclis perquè després de la meiosi en

trobem 8.
Blaus → penicillium. Verd → aspergillus (algunes espècies fan toxines, molt perilloses). Les
trobem abundantment en vi, cereals i fruits secs.
Interès industrial: penicil·lina. Formatge. Àcid cítric. Ciclosporina.
Interès sanitari: Aflatoxina → càncer. Tricotecens → càncer, hemorràgies.
4.2 SUBFIL PEZIZOMICOTINS. CL. SORDARIOMICETS
Himeni, de tot el cos fructífer, és la capa fèrtil de l’ascoma on es situa l’asc. Asc que son els
esporangis, algunes tenen hifes estèrils. Les làmines on hi ha les espores. Veiem els esporangis
amb les espores. Les hifes estèrils entre mig dels asc serveixen per a, quan els ascs s’omplen
d’aigua que permeten un moviment d’osmosi, i es descarrega que permet que s’obri i surtin totes
les ascòspores, estiguin compactes i els esporangis estiguin rectes.
O. HPOCERALS. CLAVICEPS PURPUREA: CORN DEL SÈGOL
Espècies parasites de plantes. Busquen l’ovari del cereal i formen l’estructures del fong. En lloc
del gra es forma un escleroci (estructura de resistència). L’escleroci cau a terra a la primavera
següent i en surten uns estromes portador dels peritecis. Aquests reinicien el cicle d’infecció.
El fong sintetitza diversos alcaloides (ergolina, ergotamina, ergovalina...), àcid lisèrgic, etc.
Aquests alcaloids son tòxics, tot i que a petites dosis s’han usat des de temps antics amb
finalitats medicinals. Ergotisme: constricció de vasos sanguinis, dolor musculars, gangrena,
convulsions i al·lucinacions.
O. XILARIALS I SORDARIALS
Xilarials: Descomponedors de fusta, peritecis en estromes, ascs cilíndrics.
Sordarials: Descomponedors de matèria orgànica vegetal, sovint copròfils.
4.3 SUBFIL PEZIZOMICOTINS. CL. PEZIZOMICETS
O. PEZIZALS EPIGEUS
Ascocarp alveolat, per augmentar la superfície himenial. Morchella esculenta.
◼ Helvella crispa: ascocarp pedunculat, comestibles (amb reserves) després de la cocció.

◼ Gyromitra esculenta: conté giromitrina, una substància tòxica, fins i tot mortal.
Peziza, amb més de 80 espècies, és el gènere més representatiu de l’ordre.
O. PEZIZALS HIPOGEUS: TÒFONES
Tuber melanosporum: tòfona negra.
TEMA 7: FÍLUM BASIDIOMICOTS
1. GENERALITATS
El fílum dels basidiomicots inclou unes 31.500 espècies conegudes (37%), i forma el subregne
DIKARIA, al costat dels ascomicots. Inclou 3 subfílums, tots formadors de basidis, però nomes
un fílum (Agariocomicotina) forma cossos fructífers (basidiocarps).
Els basidiomicots tenen un paper molt important en els ecosistemes terrestres, essent
importants descomponedors de cel·lulosa, lignina i molts d’altres compostos, simples o
complexos. Hi trobem també espècies mutualistes (micorizes) o paràsites d’animals i humans,
plantes, etc.
Els cossos fructífers dels basidiomicots (bolets) són font de nutrients per diversos animals,
inclosos humans.
Tenen gran importància en diversos sectors, des de l’alimentari al farmacèutic o al forestal.
Els basidiomicots tenen basidi en comptes d’asc on formes les basidiòspores en comptes de
ascòspores. Són exògenes.
Els basidiomicots son un grup monofilètic. Hi ha:
◼ Pucciniomycotina (rovells).
◼ Ustilaginomycotina (carbons).
◼ Agaricomycotina.
Única característica comuna per tot el grup: presència de BASIDI (meiosporangi amb exòspores).
2. BASIDIOMICOTS: ELS ROVELLS (PUCCINIALS)
Unes 7400 espècies. Paràsits biotròfics de plantes. Gran importància econòmica en agricultura
(cereals, lleguminoses, cafè, arbres fruiters i coníferes). Coneguts sota el nom de rovells (royas,
rusts) pel color vermell d’algunes de les seves espores. Cicles complexes amb fins a 5 estadis
(4 menes d’espores). Poden necessitar dues espècies diferents de plantes per a completar el
cicle (Autoiques -1 host-, Heteroiques -2 host-.) Presència d’haustoris.
3. CARBONS (USTILAGINALS)
Unes 1400 espècies. Paràsits biotròfics de plantes, sovint de parts de la flor (sobretot afecten
gramínies). Importància econòmica en agricultura (cereals i ornamentals). Coneguts sota el nom
de carbons (tizones, smut fungi). Cicles senzills (2-3 menes d’espores). Només cal un hoste per
completar el cicle. Presència d’unes vesícules en comptes d’haustoris.
4. SUBFIL. AGARICOMICOTINS
Basidiocarp (o basidioma) format per teixit pseudoparenquimàtic. Basidis en empallissada

constituint l’himeni (junt amb hifes estèrils protectores = cistidis). Reproducció sexual per
plasmogàmia: fusió de 2 micelis compatibles. Espècies sapròfites, paràsites i micorríziques.
4.1 CICLE AGARICOMICETS
Unes 20.000 espècies.
El cicle comença a les meiòspores (n), que

germinen i formen el miceli (n), que no forma
bolets, però si un dia es troben un miceli
haploide compatible hi haurà la plasmogàmia
(fusió del citoplasma de les cèl·lules, però no el
del nucli) que formarà un miceli dicariòtic (2n)
(principal estructura del bolet). Quan es donen
les condicions adequades es forma un cos
fructífer (basidiocarp o basidioma). Hi ha dos
nuclis dins de cada basidi. Es dona la meiosi i
obtenim 4 nuclis i es formen 4 meiòspores en la
punta de les cèl·lules.
4.2 ESTRUCTURA I PARTS D’UN BASIDIOMA
Les parts dels basidiomes son les que

es representen en el dibuix següent.
Poden tenir o no anell depenent del
desenvolupament que es doni. La
funció del peu o estípit és elevar del
terra l’himeni (a dalt hi ha més corrent
d’aire i millor dispersió, l’aire permet
treure les espores de les làmines). En
els cistidis es produeix una
acumulació d’àcids. En l’himeni, una
capa de làmines, és el lloc on els
espores s’acumulen. Els basidis és el
lloc de producció de les espores.
4.3 TIPUS DE DESENVOLUPAMENT DELS BASIDIOMES
◼ Desenvolupament gimnocàrpic: himeni, part fèrtil, sempre exposat a l’exterior.

◼ Desenvolupament hemiangiocàrpic: la part fèrtil esta protegida, tapades per vel parcial. En
altres casos, estan protegits per un vel general. Quan es trenca deixa una part en la base i
a dalt queden restes del vel.
◼ Desenvolupament angiocàrpic: part fèrtil sempre protegida a l’interior, les espores
madures es dispersen al obrir-se el basidiocarp o en ser consumit.
5. SUBFIL. AGARICOMICOTINS. CL. AGARICOMICETS
Els agaricomicets presenten espècies micelars. Ecologia: saprobis, paràsits o comensals. Amb
basidiomes gelatinosos (auricularials) o de textura més fibrosa. Inclou unes 21.000 espècies.
◼ Afil·loforals
En el grup artificial dels afil·loforals agrupem els agaricomicets que tenen una carn amb
consistència corretjosa, curiosa o de llenya. Formen basidiomes imputrescibles. Ecologia:
saprobis, paràsits o comensals (ectomicorízics).
O. CORTICALS: Himenòfor llis
- Erythricium laetum
- Aleurodiscus sp
O. CANTAREL·LALS: Himenòfor sovint amb plecs
- Cantharellus cibarius: rossinyol

- Craterellus cornucopioides: trompetes de la mort
HIDNÀCIES: Himenòfor en agulles
- Hydnum repandum
- Hydnum refuscens
POLIPORALS: Himenòfor en porus
- Fomitopsis pinicola
- Ganoderma lucidum
ROMARIÀCIES: Himenòfor llis
- Romaria formosa
- Romaria araiospora
- Clavulina sp
- Clavariadelphus pistillaris
- Romaria botrytis
- Romaria stricta
◼ Agàrics
En el grup artificial dels “agàrics” agrupem els agaricoides que tenen himeniòfor en làmines o
porus. Inclou la majoria dels “bolets típics”. Desenvolupament gimno- i hemiangiocàrpic.
Basidiocarps de morfologia diversa, en general amb píleu i estípit central, fibrós, més o menys
compacte, de carn putrescrible. Creixement ràpid. Ecologia: saprobis, paràsits o comensals
(ectomicorízics).
- Himenòfor en làmines.
- Himenòfor en porus.
AMANITA
- Amanita phalloides: farinera borda.

- Amanita pantherina: pixacà.
✓ Falotoxines: fal·loïdina – no absorbida a l’intestí.
✓ Amatoxines amanitina – hepatotòxiques.
- Amanita muscaria: reig bord.
✓ Muscarina
✓ Àcid ibotèmic
✓ Muscimol
✓ Muscazona
- Amanita caesarea: reig
- Amanita vaginata: pentinella
- Amanita crocea
TRICOLOMATÀCIES
- Tricholoma virgatum
- Tricholoma terreum: fredolic
- Tricholoma caligatum
- Calocybe gambosa: moixernó
AGARICUS
- Agaricus bisporus: xampinyó

- Agaricus xanthoderma
- Agaricus arvenses
LACTARIUS
- Lactarius deliciosus: rovelló, pinetell

- Lactarius sanguifluus: rovelló
- Lactarius torminosus: cabra
- Lactarius chrysorrheus: rovelló de cabra
RUSSULA
- Russula decipiens
- Russula sanguinea
- Russula emetica
- Russula virescens
LEPIOTA
- Macrolepiota procera
- Lepiota brunoincarnata
- Macrolepiota mastoidea
- Lepiota josserandii
- Paxillus involuts
- Galerina marginata
- Lepista inversa
- Coprinus comatus
- Cortinarius violaceus: cortinari lila
- Cortinarius orellanus
- Chroogomphus rutilus: cama de perdiu
- Marasmius oreades: camasec
- Hygrophorus limacinus: llenega
- Hygrophorus ebunreus: mocosa blanca
BOLETALS
- Leccinum scaber
- Boletus edulis
- Suillus bovinus
- Boletus aereus
◼ Gasteromicets
Els gasteromicets formen un grup artificial. Basidioma amb desenvolupament agiocàrpic

(“gasteros” = estomac). Basidiòspores no dispersades amb força. Els basidiocarps s’obren per
l’ostíol quan les espores son madures, o bé aquestes es dispersen en ser menjades per animals,
o per la descomposició del peridi. Massa fèrtil: gelba. Espècies sapròfites (terrícoles, humícoles,
rarament lignícoles), i ectomicorrízques (generalment formes hipogees). Creixement ràpid.
- Lycoperdom perlatum
- Scleroderma sp
- Clavatia excipuliformis
- Langermania gigantea
O. GEASTRALS
- Geastrum melancephalum
- Geastrum triplex
- Geastrum saccatum
- Geastrum episcopale
O. FALALS
- Clathrus archeri
- Mutinus caninus
- Dictyophora indusiata
- Clathrus ruber
TEMA 7B: LIQUENS I MICORIZES
1. LÍQUENS
La associació internacional de liquenologia (IAL) defineix el líquens com: “associació estable

entre un fong i un simbiont fotosintètics, ja sigui ub alga (generalment) o un cianobacteri, o bé
ambdues. Es classifiquen dins els ascomicots, pràcticament sempre (una minoria son
basidiomicots), ja que les algues solen ser les mateixes, i el que els dina nom es el fong. No es
un grup natural, sinó biològic. Es una associació molt existosa que els ha permès colonitzar llocs
únics.
Els líquens estan formats per la simbiosis de:
◼ Micobionts (fongs, majoritàriament ascomicots)

◼ Fotobionts (ficobiont, algues i cianòfits)
El fong és l’element dominant de l’associació, l’origen evolutiu de la qual és el parasitisme del

fong sobre l’alga.
Taxonòmicament, els líquens no constitueixen un grup natural sinó biològic: s’inclouen en el

regne FUNGI.
1) Fongs (micobionts)
18.000 fongs coneguts son liquenitzats. El micobiont sol ser el responsable de la forma del
tal·lus:
◼ Ascomicots: el 95% dels líquens presenten ascomicots com a micobionts: són els més
estesos i coneguts (ascolíquens).
◼ Basidiomicots: es coneixen unes 20 espècies de basidiomicots liquènics (basidiolíquens).
Formes de creixement:
◼ Líquens crustacis: son aquells que estan enganxats al substrat i no sobresurten de cap
manera.
◼ Líquens foliacis: son aquells que tenen parts que s’aixequen del substrat.
◼ Líquens fruticulosos: aquells que nomes tenen una part enganxada al substrat.
1.1 REPRODUCCIÓ
Repriduccio asexual: apotecis. Podeci o

apoteciòfor. Fan estructures per aixecar
les estructures sexuals. En aquesta
simbiosi el fong domina. Evolutivament
es un parasitisme que ha evolucionat
cap a una simbiosi.
1.2 ESTRUTURA
Podem trobar 2 o 3 components en la simbiosis:
◼ Fong + alga (cloròfit)

◼ Fong + alga + cianobactèries
Els diferents components poden ser aïllats i cultivats.
Els fongs liquènics rarament creixen sols a la natura. Les algues i

cianobactèries si que creixen aïllats. Les algues i cianobactèries es
desenvolupen millor sense el fong.
El benefici de la vida alga-fong: colonitzen espais on cap dels dos podrien

viure per separat. La seva presència s’estén des de la regió Àrtica a l’Antàrtica, essent
colonitzadors d’espais inhòspits per altres organismes.
1.3 IMPORTÀNCIA EN ECOSISTEMES
Els líquens son aliment important per algunes espècies d’animals. Al exemples mes ben conegut
es la relació estreta existent entre el Ren i els líquens sobretot durant l’hivern.
- Cladina ssp. I Stereocaulon paschale representen el major aport nutritiu d’hivern en

Rangifer tarandus (caribú de N. Amèrica i Ren a Europa), de fet se’ls coneix com a líquens
dels rens (reindeer liquen).
- Altres animals com determinats cérvols de Canadà, o de la tundra Àrtica pasturen a l’hivern
per a sobreviure.
- Molts insectes i cargols s’alimenten de diversos líquens.
1.4 ELS LIQUENS COM A BIOINDICADORS
La majoria de líquens son molt sensibles a la pol·lució atmosfèrica. Son bioindicadors. Molts
investigadora han desenvolupat sistemes per monitoritzar les respostes dels líquens a la
pol·lució atmosfèrica. Aquests mètodes es basen en mesurar la seva productivitat i analitzar la
seva composició química, ja que acumulen amb facilitat els metalls pesants i l’anhídrid sulfurós.
Els líquens poden ser usats com a bioindicadors per als següents factors:
2. MICORIZES
Micoriza (myco=fong, rhiza=arrel): associació mutualista establerta entre les arrels de les
plantes i fongs edàfics.
El mutualisme suposa una relació beneficiosa per als dos organismes implicats.
◼ La planta subministra al fong carbohidrats (bàsicament hexoses) que elabora via
fotosíntesis.
◼ El fong colonitza l’arrel de la planta i li proporciona minerals (N, P, Cu, Zn), nutrients, aigua
i factors de creixement.
A més, el fong promou:
- La supressió de malalties i patògens (antibiòtics).

- La millora en l’estructura del sòl al produir pegues orgàniques (polisacàrids extracel·lulars).
Forma agregats al sòl amb matèria orgànica i millora porositat.
Promou l’aireació, moviment de l’aigua cap al sòl, creixement i distribució d’arrels.
- La interconnexió de les plantes micorrizades d’un bosc mitjançant hifes rizomòrifques, fet
que permet una major resistència col·lectiva davant adversitats climàtiques o biològiques.
La salut del bosc depèn directament e la presència, abundància i diversitat de fongs simbionts
micorrízics. La massa fúngica (miceliar) pot equivaldre a 1/10a fins a 1/5 part del pes total del
sòl d’un bosc.
2.1 IMPORTÀNCIA EN ORGANISMES I SISTEMES
Un 95% de les espècies de plantes vasculars estableixen de manera natural i constant aquesta
simbiosis amb fongs del sòl. Hi ha 3 tipus de micorizes:
◼ Ectomicorizes
Desenvolupen una densa capa de miceli septat sobre la zona cortical de les arrels de la pantà:
mantell. Les hifes s’estenen cap a espais intercalars de les cèl·lules del còrtex: xarxa de harting.
Es produeixen sobretot en espècies forestals (pinaceae, betulaceae, fagaceae i eucaliptus) (un
5% de les plantes conegudes). Basidiomicots, ascomicots i endogenales (zigomicota).
◼ Endomicorrizes
El miceli s’estén per l’espai intracel·lular de l’epidermis i el còrtex, mai en l’endodermis ni en els
teixits vasculars (diferenciant-se així d’infeccions radicals de fongs patògens que sí penetren en
feixos vasculars). Hi ha tres tipus d’endomicorrizes:
- Micorizes arbusculars (AM):
Grup molt antic de fongs, mutualistes

obligats de plantes (arrels), hifes
cenocítiques. Presents en més del 80%
de les plantes estudiades, especialment
angiospermes, però també falgueres i
molses. Proveeixen la planta amb
nutrients i sals minerals del sòl, la planta
els subministra hidrats de carboni. Les
hifes entren dins les arrels i formen
estructures inter i intracel·lulars, no hi ha
mantell ni xarxa de harting.
Molt usats en la millora agrícola. Millor adaptació al medi. Major productivitat. Millor resistència
a plagues.
Arbúscul: òrgan finament ramificat produït a l’interior de les cèl·lules de l’arrel; constitueix la
zona d’intercanvi fong-planta de minerals i productes de fotosíntesis.
Vesícula: hifa inflada, globosa, terminal o intercalar, formada a l’interior de cèl·lules corticals,
que poden acumular lípids i altres substàncies.
- Micorizes ericoides
- Micorizes orquidioides (important en floricultura)
◼ Ecentodmicorrizes
Les hifes s’estenen externament formant un mantell cortical i internament penetrant les cèl·lules
del còrtex. Inclouen:
- Típiques ectendomicorrizes d’arbres
En fases inicials del creixement de pinàcies. Xarxa de Harting molt desenvolupada. Mantell molt
fi, a vegades nul. El fong penetra i omple les cèl·lules d’hifes enrotllades dintre el plasmalema
de l’hoste. Durant el creixement de l’arbre solen ser desplaçades per ectomicorizes, tot i que
poden trobar-se en adults. Formades per ascomicots.
- Micorrizes arbutoides
- Micorrizes monotropoides
TEMA 8: ORIGEN I EVOLUCIÓ DEL CLOROPLAST
1. ORIGEN DE LA VIDA A LA TERRA
La historia geològica de la terra es pot dividir en dos grans períodes:
◼ Precambrià: ocupa el 90% del temps de vida a la terra, des de l’origen fins a l’actualitat.
Apareix la vida, les cèl·lules eucariotes i els organismes pluricel·lulars. Alguns determinen
la colonització del medi terrestre per les plantes. Tots els grans grups d’algues son
organismes molt antics i la seva aparició i evolució inicial transcorre en aquest període.
◼ Fanerozoic:
✓ Paleozoic: colonització del medi terrestre per les plantes i animals.
✓ Mesozoic: aparició dels dinosaures. Aparició de les plantes amb flor.
✓ Cenozoic: era dels mamífers.
Antiguitat de la vida a la Terra i primeres evidències fòssils
Estromatòlits: roques columnars o en forma de coliflor constituïdes per estrats de carbonat

càlcic que abans van ser tapets microbians. En els estrats superiors predominen els
cianobacteris. 3700 Ma. Successions geològiques a Sud-Àfrica i Austràlia mostren formes
estromatolítiques, però sense microfòssils.
Evidències de vida: formacions rocoses constituïdes per capes alternes de diferents tipus d’òxids
de ferro. Les més antigues datarien de fa 3700Ma.
Evolució de l’atmosfera
Entre el 2800 i 2400 Ma la atmosfera de la terra es va anar enriquint d’oxigen. Aquesta

atmosfera va restringir els habitats de la vida anaeròbica i va afavorir la proliferació dels
organismes aeròbics. La primera atmosfera no tenia oxigen, les primeres formes de vida estàvem
adaptats a aquests ambients. Quan va canviar l’atmosfera alguns van sobreviure i altres no.
L’atmosfera enriquida en oxigen va restringir els hàbitats de la vida anaeròbica i va afavorir la
proliferació d’organismes aeròbics.
Els primers organismes fotosintètics oxigènics: els cianobacteris.
Origen i evolució inicial dels eucariotes
Lynn Margulis publica al 1967 la teoria de

l’endosimbiosi seriada (SET, de Serial
Endosymbiosis Theory) on descriu l’origen
de les cèl·lules eucariotes com a
conseqüència de successives
incorporacions simbiogenètiques de
diferents cèl·lules procariotes.
En l’actualitat s’accepta l’origen

endosimbiòtic dels eucariotes.
La teoria de l’endosimbiosi:
Les cèl·lules eucariotes apareixen quan apareix el nucli, a més també va lligada a l’adaptació
del mitocondri. Partim d’un organisme procariota que en algun moment queda envoltat per un
sistema intern de membranes provocant l’adquisició del nucli i, posteriorment, comença a
adquirir orgànuls per endosimbiosis. Primer incorpora una bacteri que es converteix en el
mitocondri (moment de creació de la cèl·lula eucariota) i després adquireix un cloroplast.
Un cloroplast es un cianobacteri domesticat. Això es suggereix perquè: la mesura d’un cloroplast
i un cianobacteri es la mateixa, ambdues tenen dues membranes plasmàtiques (ja que totes dues
son gramnegatives), tenen ribosomes de la mateixa mesura (70S), la filogènia dels DNA del
cloroplast i el cianobacteri forma un grup monofilètic, doncs ambdós DNA sorgeixen agrupats.
Tilacoides, en ells es troben els fotosistemes on es genera la clorofil·la. Ambdós son residents
als antibiòtics. Si fem una filogènia comparada dels DNA sortirà que estan emparentats, tenen
un ancestre comú.
2. ORIGEN I EVOLUCIÓ DEL CLOROPLAST
Els plastidis són orgànuls de plantes i algues, amb funció

de fotosíntesi, i reservori o síntesi de diverses substàncies
usades per al metabolisme cel·lular.
Cloroplast: tipus de plastidi de funció

fotosintètica. Conté els pigments responsables
de captar l’energia lumínica.
La fotosíntesis:
6𝐶𝑂2 + 6𝐻2 𝑂 → 𝐶6 𝐻12 𝑂6 + 6𝑂2
TIPUS DE PIGMENTS FOTOSINTÈTICS

Clorofil·les: color verd. a, b, c, d i e (per realitzar la fotosíntesi).
Carotenoides: carotens i xantofil·les
Ficobilines: ficocianina i ficoeritrina
Pigments fotosintètics Zona de l’espectre on absorbeixen
Clorofil·les Vermell, blau violeta
Carotenoides Blau
Ficobilines Taronja, verd i blau
Bacterioclorofil·les Vermell i infraroigs
Cada pigment absorbeix una longitud d’ona diferent i, per tant, un color, en una determinada
zona de l’espectre. Segons el espectre electromagnètic i l’absorció dels pigments:
En aquest arbre filogenètic de les eucariotes, trobem en color negre els organismes que tenen
cloroplasts (realitzen la fotosíntesi). La resta no posseeixen cloroplasts. Això es deu a:
◼ Tots els organismes eucariotes vius tenen cloroplasts, però alguns els han perdut i d’altres
no.
◼ Cadascú dels que el posseeixen l’han obtingut de manera independent. Aquesta és la més
correcta. Les algues i plantes han sofert una convergència evolutiva.
Les plantes son un grup uniforme, això es perquè totes les
plantes han adquirit el cloroplast en el mateix moment (una
endosimbiosi). Tota la resta, han obtingut el cloroplast a
partir d’una planta.
L’origen del cloroplast és un origen complexa, no tots

deriven de la mateixa endosimbiosi, sinó que existeixen
diferents que impliquen l’aparició d’aquest. L’únic grup que
te cloroplasts originals (originats d’una única simbiosi) és
el de les plantes. La resta tenen cloroplasts que deriven
d’una endosimbiosi secundaria, es a dir, deriven de
cloroplasts del grup de les plantes.
Endosimbiosis primària:
◼ Fa aproximadament 15000Ma.
◼ Hi ha una eucariota plenament formada amb nucli que conte material genètic i el mitocondri
que per endosimbiosis genera un cianobacteri.
◼ Aquest cianobacteri s’incorpora a la cèl·lula com un orgànul convertint-se en un cloroplast.
◼ El resultat d’aquesta endosimbiosis és el grup de les plantes.
◼ Dins les plantes, els organismes més simples que adquireixen aquests cloroplasts son els
cloròfits (algues verdes) o rodòfits (algues vermelles).
Endosimbiosis secundària:
◼ Comença amb una eucariota amb nucli i mitocondri, però sense cloroplast.
◼ Aquesta eucariota fa l’endosimbiosis amb una estructura que es convertirà en el cloroplast,
però no ho farà directament amb un cianobacteri com al cas anterior, sinó que la fa amb una
altra eucariota (cloròfits o rodòfits).
◼ Aquesta cèl·lula eucariota es converteix tota ella en un cloroplast complex o secundari.
Les evidències de que aquest últim procés ha tingut lloc són:
◼ Hi ha organismes fotosintètics eucariotes que tenen un cloroplast complex que te un

nucleomorfe dins aquest. El nucleomorfe és la resta del nucli de la cèl·lula eucariota que
s’ha convertit en un cloroplast.
◼ A més, els cloroplasts que provenen d’una simbiosis secundaria tindran més de dues
membranes plasmàtiques (tres o quatre). Dins d’aquest grup es troben els heteroconts.
Els organismes que tenen cloroplasts complexes poden obtenir-ho d’una alga vermella o una
verda:
◼ Organismes eucariotes que tenen cloroplasts complexes de la línia vermella: heterocontes,

dins dels quals troben algues brunes i les diatomees.
◼ Organismes eucariotes que tenen cloroplasts complexes de la línia verda: euglenes.
Si tornem a la imatge de l’arbre filogenètic de les eucariotes:
◼ Les plantes (zona verda) son organismes eucariotes amb cloroplasts simples.
◼ Les euglenes (zona rosa) i els cloranialmofils (zona groga) son organismes amb cloroplasts
secundaris de la línia verda. Ambdues adquisicions son independents entre elles.
◼ Els cromalveolats (zona blava) son organismes eucariotes amb cloroplasts complexes de la
línia vermella. Aquest grup no està clar per a saber si tots ells adquireixen a la vegada el
cloroplast, és a dir, si hi haurà una única endosimbiosis secundària o n’hi haurà varies.
Si el cloroplast es primari, te dues membranes
procedents de les dues membranes del
cianobacteri. Son els cloroplasts que trobem en
algues verdes, vermelles i terrestres. Si el
cloroplast es secundari, pot tenir tres o quatre
membranes. Si té tres membranes, tindrà dues
procedents del cloroplast original (cianobacteri) i
la tercera pot ser la vesícula de fagocitosis en la
qual s’ha incorporat aquella alga vermella o verda
o la pròpia membrana eucariota de la cèl·lula
fagocitada. En canvi, si té quatre membranes, dues
son del cianobacteri o cloroplast original, la tercera
és la més externa que prové de la cèl·lula eucariota
que s’ha transformat en cloroplast, i la quarta més
externa encara, que procedirà de la vesícula de
fagocitosis, la resta de fagocitar tota la cèl·lula
eucariota per complet.
En primer lloc, endosimbiosis

primària amb una cianobacteria que
es fagocitada que dona lloc a rodòfits
i cloròfits. Tant les algues com altres
tenen organismes unicel·lulars, que
son susceptibles a convertir-se en un
cloroplast secundari. Aquesta
endosimbiosis és única, per tant tots
els organismes que deriven
d’aquesta son monofilètics. Aquesta
línia portarà en la evolució fins les
plantes terrestres. En segon lloc,
endosimbiosis secundària amb un cloròfit que dona lloc a euglenes o amb un rodòfit que dona
lloc a diatomees o algues brunes o el cas de dinoflagel·lats (organismes que poden arribar a
tenir un tercer cloroplasts, ja que alguns d’aquests organismes tenen cloroplasts que a la seva
vegada deriven d’organismes d’aquest mateix tipus).
3. RESUM
◼ La Terra es va originar ara fa uns 4600 Ma.
◼ La vida devia aparèixer ara fa uns 3800 Ma.
◼ La primera atmosfera de la Terra era anòxica i reductora. Les primeres restes fòssils, si
s’accepten com a tals, apunten a organismes fotosintètics.
◼ S'han trobat estromatòlits fòssils datats de fa 3700 Ma. La comparació amb els
estromatòlits actuals indica que organismes semblants a cianobacteris podrien haver estat
uns dels primers organismes vius de la Terra.
◼ L'existència de cianobacteris (¿?) autòtrofs va afavorir la presència d'oxigen a l'atmosfera i
va provocar un canvi atmosfèric a escala global.
◼ Evidències moleculars indiquen que els primers eucariotes apareixen fa uns 2700 Ma. Tot i
així els fòssils més antics serien de fa 2100-1800 Ma.
◼ L’època Precambriana acaba amb l’inici del Cambrià (inici del paleozoic; 542-488 Ma) quan
es produeix una explosió de la biodiversitat de vida “visible”.
◼ Segons demostren els estudis filogenètics, les algues són un conjunt polifilètic d’organismes
aparegut en diferents moments al llarg de l'evolució en resposta a una necessitat
d’adaptació ecològica.
◼ El cloroplast dels organismes fotosintètics té un origen endosimbiòtic.
◼ El nombre de membranes dels cloroplasts és un indici de les vegades que el procés de
l'endosimbiosi ha tingut lloc al llarg de l’evolució.
◼ En una endosimbiosi primària, un eucariota heterotròfic va incorporar un cianobacteri. El
cloroplast té dues membranes (com els cianobacteris). Així s'originaren els Cloròfits i els
Rodòfits.
◼ En endosimbiosis secundàries posteriors i independents, un eucariota heterotròfic va
incorporar o un Rodòfit o un Cloròfit (algues eucariotes amb cloroplasts simples originats a
partir d’un cianobacteri) originant la resta de fílums d'algues. Els cloroplasts tenen 3-4
membranes.
◼ Alguns grups d'algues han aparegut després d'endosimbiosis terciàries (e.g. alguns
Dinòfits).
◼ Els Cloròfits formen la línia verda (Viridiplantae), amb els Euglenòfits (algues que mitjançant
una endosimbiosi secundària van incorporar un cloròfit) i totes les Plantes Vasculars,
terrestres i superiors.
◼ Els Rodòfits formen la línia vermella, amb tota la resta de grups d'algues (e.g. Dinòfits i
Heteroconts) originats per endosimbiosis secundàries.
TEMA 9: BACTERIS FOTOSINTÈTICS: CIANOBACTERIS
1. TIPUS DE NUTRICIÓ
Segons la font de carboni:
◼ Autotròfia: obtenció de carboni a partir de CO2.
◼ Heterotròfia: obtenció del C a partir de compostos orgànics.
◼ Mixotròfia: obtenció de C amb dos mètodes anteriors a l’hora.
Segons la font d’energia:
◼ Fototròfia: organismes que utilitzen la llum com a font d’energia.

◼ Quimiotròfia: l’energia s’obté de compostos químics externs.
Segons el donador d’electrons:
◼ Litotròfia: equivalents reductors obtinguts de compostos inorgànics (H2O, SH2, H2).

◼ Organotròfia: equivalents reductors obtinguts de compostos orgànics.
2. CIANOBACTERIS
Únic grup d’algues procariotes. Unicel·lulars, colonials i filamentosos. Pigments: clorofil·la a

(en menor grau b i d), beta-carotè, ficobiliproteïnes. Substància de reserva: glucogen. En tota
mena d’ambients: humits (aigües marines i continentals) però també en terrestres no sempre
humits. Importants en l’establiment de simbiosis amb altres organismes. Fixació del nitrogen
atmosfèric.
3. CÈL·LULA
Des de fora cap a dins: la beina de mucílag com un moc,

gelatinosa, recobreix el cianobacteri i fa que preservi la
humitat perquè no s’assequi. Tenen una paret cel·lular
doble que esta formada de peptidoglicà i mureïna. També
presenten diferents grànuls en suspensió al citoplasma
com de volutina, grànuls de fosfat; de cianoficina, de
nitrogen; i de glucogen, que és la substància de reserva.
No tenim nucli, característica dels procariotes, tenen
nucleoide però l’ADN es troba de forma no continguda.
Vacúols que són esferes d’aire que fa servir el
cianobacteri per graduar la seva densitat (flotar més o
menys). Els carboxisomes son agrupacions de rubisco
(enzim que serveix per fixar el CO2). Trobem també els
ribosomes 70S que ajuden als aminoàcids a formar
proteïnes. Per últim, tilacoides que son estructures
membranoses on es produeix la fotosíntesis,
concretament a la membrana, NO tots en tenen i en aquest
cas farien la fotosíntesi a la membrana cel·lular, en
aquestes membranes trobem fotosistemes I i
fotosistemes II, els ficobilisomes, on trobem els pigments
(ficoeritrina, ficocianina, aloficocianina, i clorofil·la).
4. FILAMENT I TRICOMA
Beina que recobreix el filament i dona humitat i viscositat.
5. MOVIMENT
Gliding: cianobacteris filamentosos que treuen mucílag per uns porus en una direcció concreta i
avancen de manera oscil·latòria.
6. ACINETS I HETEROCISTS
Acinets:
◼ Cèl·lules inflades amb la paret engruixada.

◼ Molts grànuls de cianoficina i glucogen.
◼ Metabolisme reduït.
◼ Funcions de resistència.
◼ Es troben en els cianobacteris que tenen
heterocists.
Heterocists:
◼ Més grans que les cèl·lules vegetatives i

amb paret engruixada.
◼ Semblen buides al MO.
◼ Sense fotosíntesi.
◼ Especialització en fixació de N2 atmosfèric.
7. REPRODUCCIÓ ASEXUAL
Per fissió binaria. També a través de:
Baeocits (endòspores): Formats per cianobacteris coccoides.

Generen espores dins la cèl·lula mare, en el moment que es
trenca i en condicions oportunes germinen.
Hormogonis: fragments que se separen de la resta del

filament mitjançant moviment.
8. DIVERSITAT
Colònies de organismes:
Croococcals o coccoides: unicel·lulars o colonials.
Oscil·latorials: filamentosos sense heterocists, es mouen fent gliding.
Nostocals: filamentosos amb heterocists.
9. ECOLOGIA
Ambients marins:
◼ Zona litoral: Sobre de les roques, on trenquen les onades. Trobem els grumolls o coixinets
de ribulària. Els estromatòlits estructures formades per cianobacteris que s’acumulen
formant capes de calci.
◼ Mar obert: planctònic, suspensió amb l’aigua; bentònics, enganxats als substrat. Poden
formar el que coneixem com a blooms que es pot veure a una distància del mar. Contenen
toxines → cianotoxines o hepatotoxines. Trichosdesmium sobretot tropical.
Ambients dulciaqüícoles: pot provocar intoxicacions al bestiar per cianobacteris per aigües amb
un creixement exponencial. Psicròfils: poden desenvolupar-se a temperatures molt baixes.
Aigües termals: en aigües molt calentes. Cianobacteris termòfils: fins a 53 graus. Donen colors
taronges o vermells. Pertanyen a generes Mastigocladus, synechococcus i oscillatoria. Convieun
amb bacteris no fotosintètics més extremòfils.
Ambients terrestres: nòstoc (merda de bruixa).
10. SIMBIOSI
Benefici mutu.
◼ Líquens: simbiosi d’una alga i un fong. Només un 8% dels casos l’alga és un cianobacteri.
◼ Azolla: simbiosi entre una falguera aquàtica amb anabaena (cianobacteri). Intercanvi de
nutrients i nitrogen.
◼ Cicades: simbiosi entre una gimnosperma i una alga. Extracel·lular, a les arrels d’una cyca.
◼ Cianel·les: associacions intracel·lulars. Fotosíntesi dins la cèl·lula i li dona nitrogen, l’altra li
dona sucres. S’entén com una simbiosi entre una procariota i una eucariota.
11. CIANOTOXINES
Neurotoxines: bloquegen la transmissió de la senyal entre les neurones i els músculs. Els
símptomes inclouen vacil·lacions, contraccions musculars violentes, rampes, esbufecs.
Anatoxines → anabaena, oscilatoria, trichodesmium, etc.
Hepatotoxines: inhibidores de les protein-fosfatases, produeixen sagnat del fetge. El símptomes

inclouen feblesa, vòmits, diarrea, fred a les extremitats. Microcistines i Nodularines →
microcysts, anabaena, nòstoc, nodularia, oscilatoria.
12. USOS
Spirulina: aquesta microalga serveix per a regular el sucre en sang i afavorir l’augment de massa
muscular entre d’altres.
13. RESUM
◼ Els Bacteris fotosintètics (cianobacteris) realitzen una autotròfia fototròfica i litotròfica (=
fotosíntesi) com altres algues i les plantes terrestres.
◼ Els cianobacteris presenten pigments fotosintètics bàsicament del tipus clorofil·la a i
ficobiliproteïnes, associats als tilacoides de la cèl·lula.
◼ Estructuralment, la cèl·lula dels cianobacteris és com la de la resta de bacteris gramnegatius,
però amb tilacoides, ficobilisomes i altres elements relacionats amb la fotosíntesi.
◼ El moviment actiu dels cianobacteris, si n’hi ha, té lloc mitjançant l'extrusió de mucíleg per
microporus de la seva paret.
◼ La cèl·lula dels cianobacteris està rodejada d'un embolcall mucilaginós conegut
habitualment amb el nom de beina.
◼ Acinets i heterocists són cèl·lules especialitzades dels cianobacteris, amb funció de
resistència i fixació del N2 atmosfèric, respectivament.
◼ La reproducció asexual dels cianobacteris té lloc per fissió binaria, baeocits o hormogonis.
◼ Els cianobacteris s'associen amb altres organismes (fongs, plantes, algues eucariotes,
coralls, etc.) per fer simbiosis mutualistes.
◼ Els cianobacteris tradicionalment s’han classificat en tres grups o ordres: Croococcals
(unicel·lulars o colonials), Oscil·latorials (filamentosos no heterocístics), i Nostocals
(filamentosos heterocístics). Tot i que en l’actualitat sabem que, com a mínim, els dos
primers no són monofilètics.
◼ Els cianobacteris poden viure en tota mena d'ambients humits, fins i tot alguns de molt
extrems (aigües termals, gel, roques).
◼ Els blooms d'alguns cianobacteris poden ser perillosos per les cianotoxines que aboquen a
l'aigua.
◼ Els cianobacteris tenen diverses utilitats. Entre les més conegudes hi ha el consum de
Spirulina.
TEMA 10: HETEROCONTS
Heteroconts (=stramenopiles)
◼ Cl. Bacil·lariofícies (diatomees)

◼ Cl. Feofícies (algues brunes)
◼ Cl. Oomicets (pseudofongs)
Un heteròtrof ancestral que per endosimbiosi absorbeix un cianobacteri (algues verdes i
vermelles), i a partir d’una endosimbiosi secundària, sorgeixen els heteroconts (diatomees i
algues brunes).
1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
Tenen dos flagels diferents (hetero – cont).
Un flagel amb mastigonemes + un flagel llis.
2. BACIL·LAROFÍCIES (DIATOMEES)
Molt nombrós (aproximadament 10.000 espècies). Presenten una coberta de sílice (SiO2)
ornamentada (frústul → paret rígida que condiciona la forma de la cèl·lula). Pigments: clorofil·la
a i c, beta-carotè, xantofil·les (fucoxantina). Substància de reserva: crisolaminarina. En tota mena
d’ambients humits. Molt importants en el fitoplàncton marí.
2.1 FRÚSTUL
El frústul condiciona la forma de la cèl·lula.
Simetria radial: cèntriques o centrals.
Simetria bilateral: pennades o pennals.
Epiteca actua de tapa, més gran que la hipoteca. No tanquen simètricament. Hipoteca és més
petita. Tenen unes estries i un nòdul polar per a detectar la llum.
2.2 CICLE VITAL
Fan servir la sexual i asexual.
Tenim una cèl·lula mare i per mitosi es

separen, com les estructures son de
sílice costen molt de produir, per tant
la diatomea no la perdrà, la epiteca
passa a ser d’una cèl·lula filla i la
hipoteca es girarà per ser epiteca,
d’una altra cèl·lula filla. Això es fa fins
que s’arriba a una mida critica, la
meitat de la cèl·lula mare.
En aquest moment, té lloc la

reproducció sexual. Aquesta per
meiosi dividirà els nuclis, des d’un
nucli diploide passarem a 4 nuclis haploides, d’aquests 4, 3 deixaran d’existir, i es quedarà un
nucli haploide que s’uniran entre elles amb una altra diatomea, formant un zigot que
desenvoluparà les dues valves: epiteca o hipoteca.
2.3 MOVIMENT
Les diatomees en general no tenen moviment autònom. Sinó que les porta el propi moviment de
l’aigua. Però algunes si que en tenen → les pennades, gràcies al seu eix, que les permeten
moviment de contracció i dilatació del rafe.
2.4 BLOOMS
Les diatomees al igual que els cianobacteris fan blooms. Això es degut a un factor detonant que
fa que la població es dispari i faci un bloom.
Pseudo-nitzschia és una diatomea que produeix àcid domòtic, una toxina que s’acumula als
mariscs (també en anxoves i sardines) i que en ser ingerida causa la síndrome amnèsica (ASP,
amnesic shellfish poisoning), que provoca pèrdua de memòria, lesions al cervell i, fins i tot, la
mort.
2.5 USOS
Filtres en la industria cervesera, vinícola i per altres líquids.
◼ Com a abrasiu en dentífrics i netejametalls.

◼ Fabricació de dinamita (estabilitzador de la nitroglicerina).
◼ Aïllament de calderes i alts forns.
◼ Insecticida / fertilitzant.
3. FEOFÍCIES (ALGUES BRUNES)
Molta menys diversitat (1500-2000). Morfologia: filamentoses, pseudoparenquimatiques o

parenquimàtiques. Pigments fotosintètics: clorofil·les a i c, fucoxantina, beta-carotè.
Substàncies de reserva: laminarina. Flagels: heterocontes, en zoòspores i gàmetes. Paret
cel·lular: cel·lulosa amb presència d’àcid algínic i fucoidina (ficocol·loides). De vegades amb
carbonat càlcic. Classificació: s’accepten 18 ordres dins de les feofícies.
3.1 TAL·LUS
Mida: de pocs cm a diversos metres.
◼ Filamentosos
◼ Pseudoparenquimàtiques
◼ Parenquimàtiques, amb teixits veritables: assimilador, de reserva, “conductor”, meristemàric,
pneumatòfors, etc.
3.2 REPRODUCCIÓ
Asexual: fragmentació, aplanòspores o zoòspores.
Sexual: isogàmia, anisogàmia o oogònia.
Monogenètics: diploide.
Digenètics (homospòrics): isomòrfic, heteromorfic.
3.3 ECOLOGIA
Generalment marines i bentòniques (només 4 gèneres dulciaqüícoles). Sovint boreals i de mars

freds. Adaptació a la zona intermareal.
O. DICTIOTALS
Sovint en aigües càlides (tropicals i subtropical). Tal·lus parenquimàtic. Cicle amb alternança de
generacions isomòrfic. Oogàmia. Una sola família, Dictyotaceae. Alguns generes: dictyota i
padina.
Tant el masculí com el femení tenen el sorus, que tenen l’estructura següent:
L’única manera de distingir-ho es mirar els sorus a microscopi, si tenen forma arrodonida són
esporangis, i si son mes allargats son els esporòfits.
Dictyota dichotoma: Alga laminar composta de lacínies fines (10-15 cm) regularment
dicotòmiques, d’àpexs arrodonits, sovint escotats i de color groc brunenc. Gran amplitud
ecològica, ocupa tota mena de comunitats infralitorals (permanentment submergides). Prefereix
els llocs no excessivament il·luminats. Creixement apical.
Padina pavonica: Forma de ventall. Fortament calcificada, forma una mena de cristalls de calci.
Viu en substrat rocós.
O. LAMINARIALS
Principalment en aigües fredes. Nivell de complexitat morfològica més gran: tal·lus

parenquimàtic. Creixement en longitud mitjançant un meristema intercalar, ja no creixen per dalt
sinó que creixen pel mig. Creixement localitzat intercalat: base de la làmina. El cicle biològic és
digenètic heteromorf, amb gametòfit filamentós microscòpic. Oogàmia.
Anomenem fil·loides a les fulles. El cauloide fa una estructura de suport semblant a la tija. Els
rizoides tenen la funció de fixació de l’alga en el substrat.
Tenim un esporòfit (2n), i uns sorus on hi ha els esporangis (esporòfit) hi ha les espores que son
alliberades isomòrfiques i son meiòspores, poden generar replicant-se els gametòfits (masculí i
femení) tindran els sorus on es desenvolupen els gàmetes que allibera per formar el zigot, al
damunt del gametòfit femení. Es desenvolupa fins que s’allibera i es converteix l’anomenada
plàntula que formarà un nou esporòfit.
Pneumatòfor: plens d’aire per a ajudar a la planta a flotar i trobar la superfície, ja que no tenen
estructures de manteniment.
Al mediterrani només hi ha una espècie de laminarial, endèmica: laminaria rodriguezii (dedicada
a un botànic menorquí), viuen per sota dels 50-60m de fondària.
Undaria pinnatífida: wakame. Laminaria sp: kombú. Constitueix un ingredient molt important
en la cuina japonesa ja que és una important font de proteïnes, vitamines A, B1 i B2, Calci i Ferro.
S'usa per a donar sabor a brous, guisats i Te. També com a amanida i com a ingredient principal
en aperitius. Normalment es ven sec, en forma de les làmines premsades.
ALGINATS: Representen més del 10% de la biomassa de l’alga. Els alginats són utilitzats com
a espessants, estabilitzants (E400 = àcid algínic) i emulsionants en:
1- Indústria química: Elaboració de productes relacionats amb l’higiene personal (pasta de

dents, xampú, sabons, locions d'afaitar, etc). Elaboració de productes industrials (tints,
pintures, per mantenir els pigments en suspensió).
2- Indústria farmacèutica: Espessants de xarops, emulsions, cremes, o excipients.
Elaboració de píndoles saciants per a dietes hipocalòriques, doncs els alginats redueixen
el pH àcid de l'estómac i generen sensació de plenitud.
3- Indústria alimentària: Potenciadors de la cremositat dels aliments (propietats
gelificants) en melmelades, gelats, batuts, farciments d’olives, gelatines, etc.
Estabilitzants de l’escuma de la cervesa.
4. PSEUDOFONGS: OOMICETS (PERONOSPOROMICETS)
Són organismes pròxims a les diatomees i algues brunes, i comparteixen el mateix grup:
Heteroconts.
Tenen característiques que recorden als fongs veritables, com ara:
◼ Presència d’un cos filamentós (hifes).

◼ Estructures formadores d’espores (esporangis).
◼ Captació d’aliments per LISOTRÒFIA (no tenen cloroplasts).
Tenen la paret de cel·lulosa, a diferencia dels fongs que és de quitina. Pseudofongs tenen dos
flagels, en canvi els fongs no en tenen.
Els pseudofongs depenen de l’aigua, com a mínim, per a la dispersió de les seves zoòspores
(espores flagel·lades).
Cos vegetatiu format per filaments = hifes, sense septes (cenocítiques).
A l’extrem de les hifes formen ESPORANGIS, on es diferencies les ZOOSPORES heteroconts.
Poden ser aquàtics, subaquàtics o terrestres, però depenen de l’aigua per dispersar les
zoòspores.
Aquàtics: O. Saprolegnials
◼ Alguns son saprobis, degraden MO originada al medi aquàtic o incorporada a aquesta

(cadàvers invertebrats, restes de plantes, algues, etc).
◼ D’altres son paràsits d’invertebrats aquàtics, com ara Aphanomyces astaci, que està
delmant les poblacions de crancs de riu europeus.
◼ Finalment, n’hi ha que son paràsits de peixos, com Saprolegnia parasitica, que causa
problemes en les psicofactores i aquaris.
Terrestres: O. Peronosporals i O. Pitials
◼ La a majoria són paràsits de plantes, afectant les parts aèries (Peronosporals) o també les
subterrànies (Pitials).
◼ Una de les espècies de Peronosporal més coneguda a casa nostra és Plasmopara vitícola,
causant del míldiu de la vinya.
També ha causat molts problemes econòmics i socials la Pitial Phytophtora infestans, el
◼
míldiu de la patata, que afecta tant fulles com tubercles de la patatera.
TEMA 11: RODOPHYTA: ALGUES VERMELLES
1. GENERALITATS
± 4000 spp.
Morfologia Unicel·lulars, colonials, filamentosos, pseudoparenquimàtics

laminars o cilíndrics.
Ecologia Marines (+ afins a aigües càlides) (algunes poden viure a 200 m de
fondària), i algunes d'aigua dolça (unes 200 sp.).
Pigments fotosintètics Clorofil·la a, luteïna, neoxantina, α i β-carotè, ficoeritrina,
ficocianina, al·loficocianina (en ficobilisomes). Com mes a baix
estem menys llum arriba, només la verda. Per això moltes algues
només poden agafar les longituds d’ona que arriben.
Substàncies de reserva Midó de florídies.
Flagels No n’hi ha.
Paret cel·lular Cel·lulosa, ficocol·loïdes (agar, carragenina) i en molts casos
carbonat càlcic.
Classificació Classificació complexa i variable segons els diferents autors.
2. ECOLOGIA I DISTRIBUCIÓ
Majoritàriament marines. Sovint d’aigües càlides o tropicals. Adaptació des de la zona litoral fins
a profunditats més grans.
3. ESTRUCTURA CEL·LULAR
Cloroplasts discoidals amb ficobilisomes sobre els tilacoides (no apilats). A la superfície dels
cloroplasts hi ha els ficobilisomes que permet absorbir la llum que va passant fins a arribar a la
superfície dels tilacoides.
4. MORFOLOGIA I DIVERSITAT
De nivells morfològics en podem trobar unicel·lulars, filamentosos, pseudoparenquimàtic

laminars i cilíndrics.
Unicel·lulars: galdieria i porphyridium.
Filamentosos: bangia.
Pseudoparènquima laminar: rissoella sp.
Pseudoparènquima fortament calcificat: jania sp, corallina sp i lithophyllum sp.
Pseudoparènquima multiaxial: nemalion sp.
REPRODUCCIÓ
De forma asexual: per bipartició, fragmentació i aplanòspores.
De forma sexual: oogàmia especial (espermatització).
Reproducció asexual i sexual sense cèl·lules flagel·lades. Sovint amb cicles trigenètics
isomòrfics o heteromorfics.
5. CICLE BIOLÒGIC
Comença amb dos gametòfits indistingibles entre ells i haploides, en cadascun d’aquests es
desenvolupen els gametangis: espermatangi en el cas masculí amb el gàmeta anomenat
espermaci, i el femení el coneixem com a carpogoni i el gàmeta que anomenem ovocèl·lula. Els
espermaci no tenen flagels i el carpogoni te una mena de canya de pescar anomenada tricògina
per apropar el gàmeta femení. Es produeix un zigot 2n i al carpogoni es on es desenvolupa. Es
divideix per mitosi i forma un carposporòfit (l’han desenvolupat les algues per compensar la
baixa probabilitat de reproduir-se), així que una vegada fecundats en generen moltes espores,
per augmentar la probabilitat de que algun d’ells sobrevisqui. Sobre el carposporòfit, hi ha les
carpòspores que s’escamparan pel medi i formaran un nou esporòfit: el tetrasporòfit (una
cèl·lula per meiosi en genera 4). A través de la meiosi formant el tetrasporangi i les meiòspores.
Cistocarp: carposporòfit + envolcall de cèl·lules del gametòfit. El carposporòfit es desenvolupa
sobre el carpogoni i a més l’envolta per a protegir-lo.
6. APLICACIONS
Nori → consum humà, envolta el sushi.
Agar → medi de cultiu per a bacteris.
Carrageenina → un esterilitzant en la industria alimentaria.
7. RESUM
◼ Els rodòfits (algues vermelles) són, probablement, el grup més antic d'algues eucariotes.
◼ La seva morfologia va des de formes unicel·lulars fins a pseudoparènquimes de forma molt
diversa.
◼ Essencialment marines i preferiblement d'aigües càlides tropicals, algunes d'aigua dolça.
◼ Pigments fotosintètics: clorofil·la a i ficobiliproteïnes, a part de carotenoides i xantofil·les.
◼ La substància de reserva hidrocarbonada a llarg termini és el midó de les florídies.
◼ No hi ha flagels ni en formes vegetatives ni reproductores.
◼ La paret cel·lular és de cel·lulosa i ficocol·loïdes com l'agar i la carraguenina. Hi ha formes
fortament incrustades de carbonat càlcic.
◼ Tenen cloroplasts discoïdals o estelats, amb tilacoides no apilats i coberts de ficobilisomes.
◼ Entre les cèl·lules dels tal·lus s'observen sinapsis o "pit connections".
◼ Els cicles dels rodòfits són molt diversos i complexes, i en molts casos mal coneguts.Triem
com a model general un cicle trigenètic, amb tres generacions, gametòfit (n), carposporòfit
(2n), epífit sobre el gametòfit, i tetrasporòfit (2n). Gametòfit(s) i tetrasporòfit poden ser
iguals o diferents en morfologia (alt. generacions iso- heteromòrfica, respectivament).
◼ El/s gametòfit/s contenen els gametangis (espermatangis i carpogonis) que formen els
gàmetes (espermacis, ovocèl·lules). La fecundació és mitjançant una espermatització
(=tricogàmia).
◼ El carposporòfit conté carposporangis que generen carpòspores.
◼ El tetrasporòfit conté tetrasporangis que generen tetràspores.
◼ Veiem exemples de formes unicel·lulars, filamentoses i pseudoparenquimàtiques.
◼ Els usos dels rodòfits es centren en el consum directe ("nori") i en les aplicacions industrials
de l’agar i la carraguenina.
TEMA 12: VIRIDIPLANTAE CLORÒFITS + CARÒFITS (ESTREPTÒFITS): ALGUES VERDES
1. SISTEMÀTICA
Clorophyta → cloròfit. Sentit ampli (totes les algues verdes) i sentit estricte (grup específic dins
de les algues verdes).
Molt a prop de les plantes terrestres.
Les "algues verdes" són un grup parafilètic,

encara que el grup que inclou a les algues
verdes i a les plantes terrestres és monofilètic i
constitueix el clade Viridiplantae (sovint
considerat restrictivament com el regne
Plantae). Per això actualment es parla
d’estreptòfits per referir-se a les carofícies i a
tots els seus descendents embriòfits (land
plants)
2. GENERALITATS
Morfologia Gran diversitat morfològica i reproductiva.

Ecologia Unes 7000-8000 espècies d’aigua dolça i marines. Tan sols un
10% de les espècies són marines.
Pigments fotosintètics Clorofil·la a i b, alfa-carotè i xantofil·les.
Substàncies de reserva Midó (al cloroplasts) Amiloplasts → tipus de plastidi que guarda
el midó. Els plastidis solen representar a l’interior pirenoides i els
tilacoides estan apilats i anastomitzats.
Flagels 2 o 4 flagels llisos, isocontes (iguals) i apicals (de la part de a dalt).
Paret cel·lular Cel·lulosa i pectina (algunes amb carbonats).
3. CL. CLOROFICIES
Unicel·lulars, colonials, filaments, tal·lus laminars o pseudoparènquimes. Cèl·lules mòbils amb

flagels apicals. Reproducció sexual per iso, aniso o oogàmia. Meiosi generalment zigòtica
(haploide). Majoritàriament d’aigua dolça però també marines i terrestres o implicades en
simbiosi liquènica.
O. VOLVOCALS
Dulciaqüícoles i típicament d’aigües riques en nitrogen. Unicel·lulars o cenobials de cèl·lules

vegetatives flagel·lades.
Chlamydomonas: organismes unicel·lulars flagel·lats d’aigua dolça estancada i eutròfica.

S’utilitza com a organisme model en estudis de motilitat flagel·lar i dinàmica, biogènesi i genètica
dels cloroplasts.
4. CL. ULVOFÍCIES
Filamentoses, laminars o pseudoparenquimàtiques. Reproducció sexual per iso, animo o

oogàmia. Cèl·lules mòbils amb flagels apicals. Predominantment marines, algunes espècies
d’aigua dolça. Cicle vital normalment amb meiosis espòrica, de vegades gamètica o zigòtica.
Per ser parenquimàtic hem de veure teixits amb cèl·lules soldades. Els filaments que veiem no
estan soldats.
Ulvals: algues pseudoparenquimàtiques laminars, amb una o dues capes de cèl·lules. Cèl·lules
uninucleades. Marines o en estuaris. Sobre roques.
O. ULVALS
Nomes podem distingir pels sorus. Les dues generacions son morfològicament igual, digenètica
isomòrfica.
O. CAULERPALS
Caulerpals: algues cenocítiques o sifonals, unicel·lulars però plurinucleades. Marines.

Pseudoparenquimàtic. Codium sp: cicle monogenètic diploide, fa meiosi gamètica.
Caulerpa taxifolia: alga invasora i tòxica. Escampada pel mediterrani per l’acció humana.
5. CARÒFITS
Predominantment d’aigua dolça. Unicel·lulars, filamentoses o pseudoparenquimàtiques.

Reproducció oògama (zignematofícies: conjugació). Meiosi zigotica. Ancestre comú amb les
plantes terrestres:
◼ Cèl·lules mòbils asimètriques amb 2 flagels laterals o subapicals.

◼ Divisió cel·lular amb fragmoplast.
Aquestes dues característiques son apomorfies dels caròfits.
5.1 DIVISIÓ CEL·LULAR AMB FRAGMOPLAST
Hem de mirar com es divideix la cèl·lula per a diferenciar els caròfits i cloròfits. En el cas dels
caròfits es forma el que coneixem com a fragmoplast, el fus acromàtic al ser persistent es queda
mentre s’està formant la paret cel·lular i es queden una mena de forats a la paret perquè els
túbuls encara hi son, en el moment que desapareix, els forats queden presents. En el cas de les
ulvofícies també és persistent però la paret es forma per invaginacions, per tant no queden
aquesta mena de porus. L’últim, les clorofícies, seria el que coneixem per ficoplast, i el fus
desapareix molt aviat, es forma una estructura secundaria (ficoplast) que acaba creant una nova
paret cel·lular. Les connexions entre les cèl·lules és el que coneixem com a plasmodesmes.
5.2 INSERCIÓ DE FLAGELS
En el cas dels caròfits i les plantes terrestres les cèl·lules flagel·lades presenten dos flagels,
inclinats, i a més tenen dues arrels asimètriques. En cas dels cloròfits els dos flagels surten de
la part apical i no tenen dues arrels sinó que en tenen quatre.
Caròfits: arrels asimètriques, amb una arrel gran (MLS, “multilayered structure”), una de petita,
cèl·lula coberta per esquames, i els flagels inserits en angle des del punt d’inserció. Cloròfits:
quatre arrels.
5.3 CLASSE ZIGNEMATOFICIES
En general filamentoses (filaments uniseriats, no ramificats). Reproducció sexual per conjugació

→ gametangiogàmia. Dos filaments al costat formant plasmodesma i es combinen per a donar
un nou organisme.
Algunes families amb representants unicel·lulars. Dues hemicèl·lules (una sola cèl·lula que té el
cloroplasts partit en dos).
5.4 CLASSE CAROFÍCIES
6 gèneres, 100 espècies. Algues d’aigües continentals, salines o no. Pseudoparènquima: nusos
(verticils de branques) i entrenusos unicel·lulars. Sovint parets cel·lulars calcificades.
Reproducció sexual per oogàmia. Anteridis i oogonis es desenvolupen en els nusos de les
branques.
Encara no es arquegoni (plantes terrestres) però s’hi assembla, estan molt relacionats.
5.5 CLASSE COLEOCAETOFICIES
S’assemblen molt a les plantes superiors, molses. Es troben formant crostes d’aigua dolça. Quan
marxa l’aigua trobem aquestes algues, ens recorda a la molsa. Caracteritzades per la presència
de “setes” i per tenir una reproducció sexual tipus oogàmia. Son formes
pseudoparenquimàtiques que viuen habitualment com crostes epífites en llacs d’aigua dolça.
Dins la mateixa alga hi ha l’oogoni, al tal·lus, i l’anteridi que te els espermatozoides fecundaran
els oogonis pel procés de singàmia, 2n. El zigot no es desenvolupa, es divideix per meiosi
directament formant espores per mitosi que quan les condicions siguin favorables germinaran i
desenvoluparà un nou tal·lus, una nova alga. Estem a un pas del cicle de les plantes terrestres.
Les setes son uns filaments allargats a la punta dels quals trobem les estructures reproductores
de l’alga, només els anteridis en la punta. Els oogonis sobre del tal·lus.
6. RESUM
◼ Les plantes verdes o Viridiplantae constitueixen un grup monofilètic d’eucariotes que inclou
Cloròfits + Estreptòfits aquàtics i terrestres (Embriòfits)
◼ Les algues verdes són un grup parafilètic Cloròfits + Estreptòfits aquàtics (o basals o algals).
◼ Els cloròfits comprenen unes 8000 espècies d’algues que van des de formes unicel·lulars
fins a formes pseudoparenquimàtiques. La majoria viuen en aigües continentals
dulciaqüícoles, però són tan diverses que s’han adaptat quasi a qualsevol ambient: marí,
terrestre, en simbiosi amb molts organismes (fongs, protozous, esponges, tardígrads,
turbel·laris, etc).
◼ Els seus cloroplasts estan rodejats de dues membranes i contenen clorofil·les a i b (“línia
verda”), luteïna i altres carotenoides.
◼ Com a substància de reserva tenen midó intraplastidial associat als pirenoides.
◼ Tenen un nombre variable de flagels llisos en cèl·lules vegetatives o reproductores,
depenent del grup.
◼ La paret cel·lular conté cel·lulosa, pectina i, de vegades, carbonat càlcic.
◼ La seva sistemàtica està basada en un conjunt de caràcters ultraestructurals, bioquímics i
moleculars. Entre aquests caràcters destaquen: tipus de divisió cel·lular i estructura de les
arrels flagel·lars.
◼ Dintre dels Estreptòfits, hem tractat els tradicionalment inclosos dins de les “algues verdes”,
les Caròfits: Carofícies, Zignematofícies i Coleocaetofícies. Aquests grups presenten algunes
apomorfies que els diferencien dels cloròfits, com el tipus de divisió cel·lular, el tipus
d’incerció flagelar o les estructures reproductores (només en els estreptòfits aquàtics més
derivats).
◼ Aquests estreptòfits aquàtics es pensa que són similars als ancestres que van donar lloc a
la resta d’estreptòfits, els de vida terrestre, coneguts com embriòfits o plantes terrestres.

Wuolah Free PRIMER PARCIAL BOTANICA T 1 12

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah Free PRIMER PARCIAL BOTANICA T 1 12

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

PRIMER-PARCIAL-BOTANICA-T-1-12.

Reservados todos los derechos.

TEMA 1: CLASSIFICACIÓ DELS ESSERS VIUS

La primera classificació és la de Aristòtil: animals (mòbils i

Més tard arriba Linné i reagrupa els organismes en funció de la

Heackel incorpora també les relacions evolutives de Darwin

Sabem que aquest arbre és incorrecte, malgrat que és el primer.

Més tard Copeland treu bacteris

Separa els procariotes en: bacteria i archea.

Conservant la teoria de Woese tenim:

Al regne de Chromista en tenim les algues fotosintètiques.

- Com s’han d’escriure els taxons.

L’espècie és la unitat fonamental de la taxonomia biològica, en relació a la qual s’estableixen

◼ Unitat morfològica: s’han de semblar entre si.

Nom científic: és inequívoc i universal.

Nom vulgar: pot ser aplicat a diferents plantes i no és universal.

Les anàlisis es basen en:

◼ Dades d’anatomia comparada.

Grups monofilètics: inclouen tots els

Grup parafilètic: si algun dels tàxons que comparteixen un

Grup polifilètic: conjunt de tàxons que poden semblar relacionats

Les tasques de la classificació:

◼ Descriure i proposar tàxons siguin especies o categories taxonòmiques superiors

- Un clade és un ancestre i tots els seus descendents..

Protòfits Cada vegada més independents de l’aigua.

Unicel·lulars: hi ha de dos tipus:

Colònies: grups de cèl·lules que cohabiten i romanen juntes.

El cos vegetatiu s’anomena tal·lus. Aquest pot ser:

- Filamentós (simple o ramificat/amb septes o sense): encadenament de cèl·lules

Transició tal·lòfits a cormòfits:

BRIÒFITS: Incloure'ls com a organització morfològica diferent és conflictiu. Tècnicament són

Es una reproducció rapida i barata. Es dona quan hi ha bones condicions al ambient.

En trobem de diferents tipus:

◼ Bipartició: coneixem de forma tradicional com a mitosi.

◼ Fragmentació: no es especialment important quina part sigui la fragmentada, son parts NO

Gametogàmia (dues gàmetes juntes). Gametangiogàmia (s’ajunten els gametangis).

- Gàmetes es formen en els gametangis.

Isogàmia: gàmetes son iguals

Anisogàmia: els gàmetes son de diferent

Oogàmia: parlem de cèl·lules masculines i

SINGAMIA (plasmogàmia + cariogàmia) *excepte alguns fongs. → Zigot 2n → Reducció

◼ Monogenètic → única fase vegetativa (n o 2n)

CICLE DIPLOIDE AMB MEIOSI GAMÈTICA (monogenètic)

TEMA 5: FONGS AMEBOIDES I FONGS INFERIORS

Històricament s’han pensat com a fongs i s’estudien conjuntament per la micologia.

Nutrició Cos vegetatiu

2. FONGS AMEBOIDES: ECOLOGIA

Es tracta d’organismes primitius que s’alimenten per fagocitosis (pseudòpodes) de petits

2.1 CARÀCTERS GENERALS

Son protozous pertanyents a l’extens mon de les amebes (unikonts amebozous).

2.2 MIXOGÀSTRIA: PLASMODIAL SLIME MOLDS (MIXOMICOTS)

1) Mixamebes i mixoflagelats: estadi unicel·lular ameboide o flagel·lat (n). Es comporten com

3. FONGS VERITABLES: ZIGOSPÒRICS

Amebozous Fongs ameboides Dictiostèlids, protostèlids i

CICLE VITAL HAPLOIDE AMB MEIOSI ZIGÒTICA

Esporangiòspores: espores formades en esporangis.

Utilitzat en la industria alimenrària:

3.3 REGNE FONGS: FIL. ZOOPAGOMICOTS

◼ Hifes separades (septes primaris).

Dins els ascomicots trobem tres grans grups:

Tarfinomicotins, Sacaromicotins (levuriformes), Pezizomicotins → amb ascoma. TOTS FORMEN

Ascomicots levuriformes → Sacaromicotins Sacaromicets. Unicel·lulars. Tenen ASCS,

3. SUBFIL SACAROMICOTINS. SACAROMICETS