TEMA 8

LA DINÀMICA DELS ECOSISTEMES

1. L'ECOSISTEMA TERRA O BIOSFERA

Coneixements previs:

Ecosistema: zona determinada on les condicions ambientals

permeten el desenvolupament d'uns organismes concrets

Biòtop: medi físic on està establert un ecosistema

Biocenosi: conjunt d'éssers vius que habiten un biòtop

BIÒTOP BIOCENOSI

· Part super cial de la litosfera ≈2 milions d'espècies

· Hidrosfera conegudes
· Part inferior de l'atmosfera (existeixen uns 9 milions)
on viuen els organismes
1.1. NÍNXOL ECOLÒGIC I HÀBITAT

Nínxol ecològic ("o ci"):

- Estratègies per nodrir-se, reproduir-se i relacionar-se
- Rangs de tolerància respecte a les diferents variables ambientals

Les espècies que pertanyen al mateix nínxol ecològic, tenen els

mateixos depredadors, s’alimenten de la mateixa manera i són
afectades de manera semblant per les variables ambientals.

Estableixen una relació de competència.

Si hi ha una forta competència entre dos espècies disminueix
l’amplitud dels seus nínxols ecològics.

Hàbitat ("adreça"):
Conjunt de llocs on viu o pot viure una espècie.
1.1. NÍNXOL ECOLÒGIC I HÀBITAT

ESPÈCIES VICÀRIES O VICARIANTS

Mateix grup taxonòmic

Viuen en hàbitats semblants
Mateix nínxol ecològic
Àrees biogeogrà ques diferents

Llangardaix ocel·lat Llangardaix verd occidental

És diu que són equivalents ecològics. (Timon lepidus) (Lacerta bilineata)

Que passaría si Si arriben a desparerèixer

desapareguessin aquestes barreres ->
les barreres sʼestableix una relació de
biogeogrà ques? competència

Rattus norvegicus Rattus rattus

1.2. LES FORMES DE NUTRICIÓ

AUTÒTROFS: es nodreixen de matèria inorgànica (CO2, H2O i sals minerals)

Fotosintètics: apro ten l'energia lluminosa. Plantes, algues i bacteris fotosintètics
Quimiosintètics: obtenen l'energia oxidant compostos inorgànics. Alguns bacteris

HETERÒTROFS: s'alimenten de matèria orgànica (plantes i animals)

Animals, protozous, fongs i els bacteris heteròtrofs

Poden tenir:
Digestió interna: ingereixen l'aliment i el digereixen dins seu. (animals, protozous)
Digestió externa: secreten els enzims digestius sobre l'aliment i després absorbeixen els productes de la
digestió. (fongs, bacteris)

En una comunitat, els autòtrofs (plantes o algues) serveixen com a aliment a determinats heteròtrofs
(herbívors o tòfags), i aquests són menjats per altres heteròtrofs (carnívors o zoòfags). Així s’estableix una
cadena alimentaria, en la qual cadascuna d’aquestes baules s’anomena nivell trò c.
1.3. ELS NIVELLS TRÒFICS I LES CADENES ALIMENTÀRIES

Nivell trò c: conjunt d'organismes d'una comunitat que es nodreixen de la mateixa manera, és a dir,
que ocupen la mateixa posició en una cadena trò ca.

1. Els productors
2. Els consumidors:
Consumidors primaris.
Consumidors secundaris.
Consumidors terciaris (superdepredadors)
3. Els descomponedors
4. Els transformadors

En aquesta classi cació dels organismes segons la forma d’obtenir la matèria, els productors
representen el primer nivell trò c, els herbívors el segon i així successivament. De fet, però, un
organisme pot ocupar diferents nivells trò cs, com és el cas dels omnívors, entre ells l’home, que
poden ocupar el segon i el tercer nivell trò c.
1.3. ELS NIVELLS TRÒFICS I LES CADENES ALIMENTÀRIES

1. PRODUCTORS: organismes autòtrofs, constitueixen la via d'entrada de la matèria i l'energia als

ecosistemes.

Capaços de fabricar la seva matèria orgànica a partir de matèria inorgànica.

Constitueixen el primer nivell trò c.

Fotosíntesi -> plantes, algues (incloent-hi el toplàncton) Quimiosíntesi-> bacteris fotosintètics

1.3. ELS NIVELLS TRÒFICS I LES CADENES ALIMENTÀRIES

2. CONSUMIDORS: organismes heteròtrofs incapaços de produir la seva propia matèria orgànica,

s'alimenten d'altres organismes per a obtenir-la

Segons el tipus d'alimentació: També: superdepredadors

Consumidors terciaris
Consumidors quaternaris
Consumidors primaris Consumidors secundaris
Hervíbors que Carnívors o depredadors
s'alimenten dels que s'alimenten dels
productors consumidros primaris

-> Segon nivell trò c -> Tercer nivell trò c

1.3. ELS NIVELLS TRÒFICS I LES CADENES ALIMETÀRIES

3. DESCOMPONEDORS: organismes heteròtrofs que s'alimenten de restes

orgàniques com animals morts, excrements, excrecions, restes vegetals,
etc.
Transformen la matèria orgànica en matèria inorgànica apro tant l'energia
que encara contenen aquests nutrients.
Aquests procés és molt important ja que retornen a la natura la matèria
inorgànica que les plantes necessiten per fabricar els nutrients que
necessiten mitjançant la fotosíntesis.
Fongs i bacteris

4. TRANSFORMADORS: converteixen els compostos inorgànics que

produeixen els nivells anteriors en substàncies apro tables pels
productors.
Amb aquests es tanca el cicle de la matèria en els ecosistemes.
Bacteris nitri cants
1.3. ELS NIVELLS TRÒFICS I LES CADENES ALIMENTÀRIES

Alguns organismes són de difícil col·locació com:

Detritívors: s’alimenten de les restes d’animals i plantes. Cucs de terra

Carronyaires o necròfags: s’alimenten d'organismes morts. Voltor
Superdepredadors o depredadors de carnívors. Àguila

Detritívors: digestió interna; Descomponedors: digestió externa

1.3. ELS NIVELLS TRÒFICS I LES CADENES ALIMENTÀRIES
1.3. ELS NIVELLS TRÒFICS I LES CADENES ALIMENTÀRIES

Cadena alimentària: seqüència d’organismes d’un ecosistema, cadascun en un nivell trò c diferent, que
s’alimenten els uns dels altres.
1.3. ELS NIVELLS TRÒFICS I LES CADENES ALIMENTÀRIES
1.3. ELS NIVELLS TRÒFICS I LES CADENES ALIMENTÀRIES

Xarxa trò ca: sistema format per dues o més cadenes alimentàries que estan interconnectades perquè
tenen un o diversos nivells trò cs comuns.
Una espècie no s'alimenta únicament d'un altra, sino de varies. Cada espècie pot servir d'aliment per a
més d'una espècie.
1.3. ELS NIVELLS TRÒFICS I LES CADENES ALIMENTÀRIES
1.4. EL CICLE DE LA MATÈRIA I EL FLUX DE L'ENERGIA

Els éssers vius necessiten constantment matèria i energia per créixer, relacionar-se i reproduir-se.

En un ecosistema no entra ni surt matèria.

La matèria descriu un cicle que passa d’un nivell trò c a un altre. Es recicla.

Els cicles no es mantenen a velocitat uniforme, sinó que hi ha etapes que requereixen períodes més
llargs que altres. Aquestes etapes marquen el ritme del cicle.

La matèria i l’energia es mobilitzen a

través de l’ecosistema per
transferència de substàncies. Però
com que l’energia, a diferència de la
matèria, no pot ser reciclada,
l’ecosistema necessita una aportació
constant d’una font externa, el Sol.
Els nutrients químics, en canvi, es
reciclen dins l’ecosistema.
1.4. EL CICLE DE LA MATÈRIA I EL FLUX DE L'ENERGIA

El ux d’energia és unidireccional. No descriu un cicle en l'ecosistema.

Productors primaris: energia lluminosa-> energia química (energia interna).

Energia química: S’utitlitza per a fer funcionar l'ecosistema (creixement ) i al nal s'allibera en forma de calor, és
a dir, d'energia calorí ca (procés de la respiració i fermentació).

L’energia solar que arriba a la Terra manté l'ecosistema en funcionament i, després, s'escapa en forma de calor.
2. PARÀMETRES PER A L'ESTUDI DE LA DINÀMICA DELS ECOSISTEMES

Paràmetres més importants que s'utilitzen per quanti car com és el cicle de la matèria i el uix
d'energia d'un ecosistema són:

Biomassa
Producció
Productivitat
Temps de renovació
E ciència
2. PARÀMETRES PER A L'ESTUDI DE LA DINÀMICA DELS ECOSISTEMES

BIOMASSA

És la massa total dels organismes d’un nivell trò c o del total de la biocenosi.

S’expressa en pes sec per unitat de superfície (g/m2) en comunitats terrestres i bentòniques)
o volum (g/l) en comunitats pelàgiques.

També es pot expressar:

gC o cal / unitat de superfície (m2...)
gC o cal / unitat de volum ( l ...)
2. PARÀMETRES PER A L'ESTUDI DE LA DINÀMICA DELS ECOSISTEMES

PRODUCCIÓ

És l’augment de biomassa per unitat de temps.

Es pot expressar en g/m2 · dia , kg/ha · any , etc.

Producció bruta (PB): tota la biomassa que han incorporat els diferents organismes a la
comunitat (tot el que s’ha produït).

Producció neta (PN): és la que s’utilitza per créixer i reproduir-se. Es calcula amb la
diferència entre la PB i la part consumida mitjançant la respiració (R) o la fermentació
(biomassa utilitzada per obtenir energia per viure).
Dona idea de la massa disponible, per unitat de temps, per ser consumida al nivell trò c
superior sense fer perillar l’estabilitat de l’ecosistema.

PN = PB - R P = Δ Biomassa / Temps
2. PARÀMETRES PER A L'ESTUDI DE LA DINÀMICA DELS ECOSISTEMES

PRODUCCIÓ

Producció primària (PP): producció dels productors. Distingim entre la producció primària
bruta i neta.
PPN = PPB – Ra
PPB: tot el que s'ha produït

Producció secundària (PS): producció de la resta de nivells trò cs. És l’augment de biomassa
per unitat de temps en els nivells superiors.

Producció neta de l’ecosistema (PNE): és la diferència entre l’energia xada i la utilitzada en la

respiració d’autòtrofs i heteròtrofs.
Proporciona la idea de si l’ecosistema està equilibrat o no.

PNE = PPB – (Ra + Rh) Ra = respiració autòtrofs

Rh= respiració heteròtrofs
2. PARÀMETRES PER A L'ESTUDI DE LA DINÀMICA DELS ECOSISTEMES

Producció neta de l’ecosistema (PNE): és la diferència entre l’energia xada i la utilitzada en la

respiració d’autòtrofs i heteròtrofs.

PNE = PPB – (Ra + Rh) Ra = respiració autòtrofs

Rh= respiració heteròtrofs

Proporciona la idea de si l’ecosistema està equilibrat o no.

Ecosistema estable: PNE = 0 (ecosistemes madurs: boscos, selves, etc.)

Ecosistema jove: PNE>0 (llacuna acabada de formar, zona boscosa després d'un incendi, etc.)
Ecosistema contaminat: PNE<0
 2. PARÀMETRES PER A L'ESTUDI DE LA DINÀMICA DELS ECOSISTEMES

PRODUCTIVITAT (o taxa de renovació)

És la relació entre la producció i la biomassa.

Aquest valor és la velocitat de renovació de la biomassa, és a dir, la proporció de biomassa que

es renova per unitat de temps.

Productivitat = Producció / Biomassa

Vegetals terrestres:
Productivitat molt alta.
Productivitat entre 0,006
Poden duplicar la seva
i 0,3 % , perquè tan sols
massa cada 24h.
aporten les fulles i els
Taxa de renovació més
fruits una vegada a l'any.
alta.
Taxa de renovació més
baixa.

Fitoplàncton Ametller
2. PARÀMETRES PER A L'ESTUDI DE LA DINÀMICA DELS ECOSISTEMES

TEMPS DE RENOVACIÓ

Temps que ha de transcórrer perquè es renovi la biomassa, és a dir, perquè la producció

iguali la biomassa. És el valor invers de la productivitat.

Temps renovació = Biomassa / Producció

EFICIÈNCIA

L’e ciència d’un organisme és la relació entre el que ha produït i el que hi a entrat.
Generalment s’expressa en %.

E ciència en animals = (Δ Biomassa corporal (PN)/ Biomassa aliment ingerit) x 100

E ciència en plantes = (Δ Biomassa corporal (PN) / Energia lluminosa incident) x 100

2. PARÀMETRES PER A L'ESTUDI DE LA DINÀMICA DELS ECOSISTEMES

El temps de renovació dels productors és el temps necessari

perquè es renovi tota la biomassa d’aquests productors.
2. PARÀMETRES PER A L'ESTUDI DE LA DINÀMICA DELS ECOSISTEMES
2. PARÀMETRES PER A L'ESTUDI DE LA DINÀMICA DELS ECOSISTEMES
2. PARÀMETRES PER A L'ESTUDI DE LA DINÀMICA DELS ECOSISTEMES

Les lletres corresponen als conceptes següents: (a): llum incident; (b):
llum re ectida; (c): llum absorbida; (d): llum invertida per escalfar les
fulles; (e): producció bruta; (f): energia invertida en respiració; (g):
producció neta.

L’e ciència neta de les plantes és la següent:

3. ECOSISTEMES EQUILIBRATS

Les característiques principals són:

Varien molt poc en el temps, és a dir, la biomassa de les espècies es manté constant.
La producció d’un nivell trò c és aproximadament igual al consum d'aquest que exerceix
el nivell trò c següent.
(Exemple: si la producció d’herbívors és 1000, el consum (explotació) per part dels carnívors
és 1000).
La producció d’un nivell trò c serveix pel nivell trò c següent.
La producció d’un ecosistema segueix la LLEI DEL 10% .

En un ecosistema tots els nivells trò cs estan

relacionats i mantenen un equilibri en la
producció
3.1. LA PRODUCCIÓ I EL NOMBRE DE NIVELLS TRÒFICS

Un nivell trò c només podrà assimilar el 10% de l’energia que li subministra el nivell trò c
anterior. Aquest fet provoca que el nombre de nivells trò cs sigui limitat (no més de 5).

Els superdepredadors només existeixen en ecosistemes notablement extensos.

Exemple: 900 kg fulles/any -> 90 Kg insectes tòfags -> 9 kg ocells insectívors -> 0,9 kg de falcons

Les cadenes alimentàries no poden ser gaire llargues, ja que l'energia

disponible s'esgota amb molta rapidesa.
3.2. LES FLUCTUACIONS DE LA PRODUCCIÓ

En els ecosistemes equilibrats, la producció de cada nivell no es manté totalment estable,

sinó que uctua al voltant d'un valor determinat.

Si es donen les condicions favorables per a un determinat nivell trò c:

El nivell trò c augmenta: fa que la pressió del nivell trò c inferior augmenti i aquest
disminueix.

Si consumidors secundaris (escarabats)

augmenten, la pressió sobre els
consumidors primàris (erugues)
augmenta i per tant aquest nivell tròfic
disminueix

El nivell trò c inferior disminueix: fa que disminueixi el superior, baixa la pressió sobre
l’inferior i aquest augmenta.

Si erugues disminueixen, fan que els

escarabats també ho facin (perquè hi ha
menys nutrients). Al disminuir, fan que
la pressió sobre els consumidros
primàris (erugues) sigui més baixa i, per
tant, tornen a augmentar les erugues.
3.3. LA SOBREEXPLOTACIÓ

Sobreexplotació pot causar:

Un nivell trò c fa desaparèixer el nivell inferior per

X
sobreexplotació. El que està sota d’aquest, es queda sense
explotadors i creix tant que fa desaparèixer el nivell inferior. I així
->
successivament ns que es destrueix l’ecosistema.

Nivell trò c superior desapareix per manca d’aliments abans de <-

posar al nivell inferior. Aquest, que havia disminuït, es podrà
recuperar ns que s’estabilitzi. L‘ecosistema s’estabilitza amb un
nivell menys.

Ex: boscos on han desaparegut grans depredadros (llops, óssos,

linxs). X
3.4. LA PRODUCCIÓ I LA BIOMASSA

La biomassa d’un nivell trò c no depèn bàsicament de la biomassa del nivell inferior que explota,
sinó de la producció del nivell inferior.

La biomassa de cada nivell pot ser molt diferent, ja que depèn de la velocitat a la què es renova:

+ individus en un ecosistema -> + baixes són les taxes de reproducció

+ lents els canvis en la renovació -> + possibilitats de tenir un ecosististema equilibrat
(+ temps per arribar a un nou equilibri)

Per això als sistemes equilibrats abunden les espècies amb baixa taxa de reproducció.
4. LES PIRÀMIDES DE PRODUCCIÓ, DE BIOMASA I DE NOMBRES

La piràmide ecològica és una manera de representar grà cament la variació que hi ha

entre els diferents nivells trò cs per a una característica determinada.

Existeixen 3 tipus de piràmides:

De biomassa
De producció
De nombres
4. LES PIRÀMIDES DE PRODUCCIÓ, DE BIOMASA I DE NOMBRES

Piràmide de producció

Representació grà ca de les produccions dels diferents nivells trò cs d’un ecosistema.

Cada esglaó de la piràmide representa un nivell trò c (a la base estan els productors).

L’amplada dels esglaons és proporcional a la producció.

Generalment, la producció d’un nivell és 10 vegades més gran que la producció del nivell
trò c següent (llei del 10%).

Mai són invertides !!

4. LES PIRÀMIDES DE PRODUCCIÓ, DE BIOMASA I DE NOMBRES

Piràmides de producció

Quina d'aquestes dues piràmides de producció té uns herbívors més e cients?

La piràmide que té uns herbívors (consumidors primaris) més e cients és la A, ja que

amb la mateixa producció de plantes (productors) que la de la piràmide B aconsegueix
produir més carn, que queda disponible per als carnívors (consumidors secundaris).
4. LES PIRÀMIDES DE PRODUCCIÓ, DE BIOMASA I DE NOMBRES

Piràmides de biomassa
Cada esglaó representa la biomassa d’un nivell trò c.
Pot ser una piràmide invertida ja que la biomassa d’un nivell inferior pot ser menor que la
del nivell superior.

Ecosistemes aquàtics: la taxa de renovació és alta, amb la qual cosa podem tenir més
zooplàncton que toplàncton (nivell inferior).
Ecosistemes terrestres: la taxa de renovació és molt més lenta.

Piràmide de biomassa (terrestre) Piràmide invertida de biomassa (ecosistema

aquàtic)
4. LES PIRÀMIDES DE PRODUCCIÓ, DE BIOMASA I DE NOMBRES

Piràmides de biomassa

Però, als ecosistemes aquàtics també podem trobar:

4. LES PIRÀMIDES DE PRODUCCIÓ, DE BIOMASA I DE NOMBRES

Piràmides de nombres
Cada esglaó de la piràmide representa el nombre d’individus de cada nivell trò c.

També pot ser una piràmide invertida.

Exemples: una sola planta pot contenir molts pugons succionadors de saba i aquests ser
menjats per un nombre encara superior de formigues.

No aporten gaire informació,

perquè no tenen en compte la mida
de cada individu, sinó només el
nombre.
4.1. LA PRODUCCIÓ PRIMÀRIA I LA PRODUCCIÓ SECUNDARIA
5. EL FLUX DE L'ENERGIA
 5.1. L'ENERGIA QUE ARRIBA A L'ATMOSFERA

Re exió i absorció de les radiacions

A mesura que l'energia solar travessa l'atmosfera,

es perd degut a re exió (núvols)

absorció (O2, 03, vapor d'aigua,etc.)

Només un 45% de l’energia solar arriba a la superfície.

Només una part de la radiació solar, la llum visible, pot ser

apro tada pels éssers vius per sintetitzar compostos
químics (fotosíntesi).
5.1. L'ENERGIA QUE ARRIBA A L'ATMOSFERA

L’energia ueix unidireccionalment en l’ecosistema.

ECOSISTEMA CALOR

L’energia entra a l’ecosistema, el fa funcionar, i després surt en la mateixa quantitat que hi havia
entrat.
5.1. L'ENERGIA QUE ARRIBA A L'ATMOSFERA

L’energia ueix unidireccionalment en l’ecosistema.

E. lluminosa

E. química

E.calorí ca
5.2. L'ENERGIA DELS PRODUCTORS

Les plantes transformen l’energia lluminosa en energia química o

interna (emmagatzemada en enllaços químics de molècules
orgàniques sintetitzades).

Durant la respiració i la fermentació les molècules es trenquen

alliberant energia que passa, en part, a formar ATP i, en part,
s'allibera en forma de calor.

L’ATP es descompon per alliberar l’energia pel creixement,

reproducció i moviment, produint pèrdua d’energia en forma de
calor.

-> Tan sols el 0,1% de l’energia solar es transforma en energia química via fotosíntesi.
5.3. L'ENERGIA I ELS CONSUMIDORS

La producció d’organismes autòtrofs determina la producció total d’un ecosistema ja

que canalitza l’energia capa nivells trò cs superiors.
Només la PN (energia invertida en creixement i reproducció) podrà passar a formar part
de la biomassa del següent nivell trò c i en determinarà la producció.
Mitjançant les relacions alimentàries, l’energia transita des dels productors cap als nivells
trò cs superiors.
Aquest ux genera pèrdues en forma de calor:

Els organismes grans tenen creixement lent i cicles de vida llargs i solen canalitzar menys
energia que els organismes petits (creixement ràpid i cicles de vida més curts).
5.3. L'ENERGIA I ELS CONSUMIDORS

1% de la biomassa total (mentre que els productors primaris en constitueixen el 99%).

Regla del 10%: L’energia disponible és el 10% de la producció del nivell inferior.
Aliment ingerit pels animals: 70% respiració, 20% descomponedors (excrements, etc.), 10%
creixement i reproducció (producció: disponible pel següent nivell)

Esquema del ux d'energia en un sistema aquàtic

5.4. L'ENERGIA I ELS DESCOMPONEDORS

En la baixa e ciencia de la cadena productors-> hervíbors-> carnívors

hi in ueixen diferents factors:
No tota la producció dels fotosintetitzadors la mengen els
herbívors.
No totes les estructures produïdes són assimilables pel següent
nivel trò c (cel·lulosa, reïna, quitina, queratina...).
No tot el que s’ha assimilat s’inverteix en producció (creixement i
reproducció): respiració.
No tota la producció perdura en l’individu (una part s’inverteix per
produir estructures que es van canviant (banyes, pell, pèl,
ungles...).
Tota la biomassa no menjada ni disponible va a través dels necròfags
o carronyaires (voltors, hienes, que s’alimenten de cadàvers) ns als
detritívors (cucs de terra, que s’alimenten de detritus: fulles, mudes,
excrements...) i nalment arriba als descomponedors (fongs, bacteris).
6. ELS BIOMES
6. ELS BIOMES

Biomes terrestres. Segons la temperatura i la pluviositat en diferenciem diferents tipus.

Els més importants són: desert fred, alta muntanya, tundra, taigà o bosc de coníferes, estepa, bosc
caducifoli, bosc equatorial, bosc tropical, bosc mediterrani o alzinar, sabana i desert càlid.
6. ELS BIOMES

Biomes marins: Segons si es troben a la plataforma continental o no, tenim: zona nerítica o litoral
(sobre la plataforma continental) i zona pelàgica o oceànica (sobre el talús o sobre el fos oceànic).
6. ELS BIOMES

Biomes d’aigua dolça: Segons si són aigües quietes o corrents, tenim: lenítics (aigües quietes) i
lòtics (aigües corrents).
7. ELS ECOSISTEMES AQUÀTICS I ELS ECOSISTEMES TERRESTRES
7.1. LES CARACTERÍSTIQUES DELS ECOSISTEMES AQUÀTICS

Part super cial -> zona fòtica (hi arriba la llum).

Part inferior -> zona afòtica (no hi arriba la llum / poca
llum). La vida s’hi manté gràcies a la pluja de matèria
orgànica particulada, generada pels organismes pelàgics
que es moren.
La via detritívors -> descomponedors -> transformadors:
dona lloc a noves sals minerals, que per corrents, arriben a
la zona fòtica.

El toplàncton ha de suportar:
L’explotació (la pressió consumidora del zooplàncton).
La sedimentació (efecte de la gravetat), ja que si arriba a
la zona afòtica, mor.

Com ho compensa?
- Gran productivitat. (Taxa renovació alta).
- Estratègies de otació i d’augment del fregament amb
l'aigua.
7.1. LES CARACTERÍSTIQUES DELS ECOSISTEMES AQUÀTICS

Les restes provinents de les morts dels organismes sedimenten, i la superfície queda pobra en nutrients.
Això es compensa amb la mescla d’aigües super cials i profundes gràcies als vents dels llacs i els
a oraments dels mars (aigües fredes, + denses, xoquen amb la plataforma continental i van a la
superfície).

https://www.youtube.com/watch?v=vSFRmxPL4JQ Zona d'a oraments

7.1. LES CARACTERÍSTIQUES DELS ECOSISTEMES AQUÀTICS
https://www.youtube.com/watch?v=Gzci3NWBY58

La barreja d’aigües super cials i profundes també assegura l’arribada d’oxigen al fons.
En llacs de zones temperades, durant l’estiu, l’aigua super cial s’escalfa molt i estableix una línia divisòria
entre l’aigua calenta i la freda: la termoclina.

Aquesta estrati cació di culta la mescla d’aigües, i si hi ha molta matèria orgànica al fons, es pot arribar a
produir anòxia i per tant, putrefacció.

Moviment d'aigües en les zones d'a orament (upwelling)

7.1. LES CARACTERÍSTIQUES DELS ECOSISTEMES AQUÀTICS

Factors que frenen la producció primària en els ecosistemes aquàtics

Ràpida disminució de la llum amb la profunditat (50m- 200m).

Gran distància que hi pot haver entre la zona fòtica i el fons.

On no hi ha llum no arriben els nutrients minerals, i on hi ha
nutrients minerals no hi arriba la llum.
Dos nutrients minerals més importants:
- Nitrats, essencials per a la síntesi d’aminoàcids. (Limiten PP als
ecosistemes marins).
- Fosfats, indispensables per a la síntesi d’ATP (Llimiten PP als grans
llacs d’aigua dolça).

Manca d’oxigen en les zones profundes: Si hi ha molta MO al

fons fa que els org. aerobis facin la respiració i l’esgotin.
Posteriorment els fermentadors generen productes tòxics
(Putrefacció de les aigües).
 7.2. LES CARACTERÍSTIQUES DELS ECOSISTEMES TERRESTRES

Presenten un component aeri i un edà c (sòl).

Els productors reben:
- CO2, l’O2 i la humitat, de l’aire. (Alguns cianobacteris tb poden obtenir N2 de
l’aire)
- Aigua i nutrients minerals, del sòl.
Les plantes han de viure en la interfase aire/sòl, ja que al sòl hi falta la llum, i si
està amarat d'aigua també hi pot faltar O2.

L’aigua es mou per l’interior de les plantes gràcies a l’evaporació de l’aigua que
reben les fulles: és l’evapotranspiració. Ajudada per la capil·laritat, manté l’aigua
en circulació.
El retorn de nutrients al sòl ( ns als descomponedors) també es fa per gravetat
(caiguda de fulles i dels cadàvers animals).

Organitzats en horitzontal: les valls tenen sòls més rics, i més aportació hídrica i
de nutrients.
Zones explotades: les més altes, espècies de resistència (estratègia de la K).
Zones explotadores: valls, espècies de competició (estratègia de la K).
Zones de uctuacions: planes al·luvials i desembocadures, e. pioneres (de la r).
7.3. DIFERÈNCIES ENTRE ELS ECOSISTEMES TERRESTRES I ELS AQUÀTICS

TERRESTRE
Major part de la PP passa als detritívors
Producció s’inverteix en creixement
(arrels, tiges)
Producció: 300 gC/m2 · any
Taxa renovació de les fulles i troncs lenta
Cloro l.la= 0,5-1g/m2
AQUÀTIC
PP passa al zooplàncton
Producció s’inverteix en reproducció
( toplàncton)
Reciclatge de matèria lent: P 100 gC/m2 · any
(gran distància entre productors-
descomponedors).
Taxa renovació toplàncton ràpida
Cloro l·la= 0,01-0,1g/m2
8. ELS CICLES BIOGEOQUÍMICS

Un cicle biogeoquímic és un circuit pel la qual un element químic o molècula es mou a través tant dels
components biòtics i abiòtics d'un ecosistema. Els elements, compostos químics i altres formes de la
matèria passen d'un organisme a l'altre i d'una part de la biosfera a l'altra per mitjà dels cicles
biogeoquímics.
 8.1. EL CICLE DEL CARBONI

Els productors capten el C en forma de CO2 i

l’incorporen a la seva biomassa com a M.O.
mitjançant la fotosíntesi.
Els consumidors incorporen el C quan s’alimenten
dels productors, i els descomponedors l’incorporen
quan metabolitzen les restes vegetals, els cadàvers i
els productes de rebuig dels animals.
A través de la respiració cel·lular, els organismes
retornen la major part del C incorporat al medi en
forma de CO2.

La crema de combustibles fòssils i fusta també

retornen a l’atmosfera el C en forma de CO2.

Els principals processos del cicle del carboni són la

fotosíntesi, la quimiosíntesi, la xació bioquímica, la
descomposició, la respiració, els fenòmens
geoquímics, les combustions i els intercanvis amb la
hidrosfera.
 8.1. EL CICLE DEL CARBONI
3. La respiració dels organismes retorna la major part del C incorporat al
medi en forma de CO2. Si les restes orgàniques queden acumulades en
condicions anaeròbiques (sense O2), perquè han quedat enterrades i
cobertes d’aigua, es carbonitzen (↑C a causa de la pèrdua d’O i H).

5. Els fenòmens de magmatisme, si 4. Una part del C dels organismes es troba

afecten les roques calcàries i els en forma de carbonat i fosfat de calci, per
combustibles fòssils, retornen a exemple en forma de conquilles i ossos.
l’atmosfera el C en forma de CO2. Quan l’organisme mor, passen al sediment
i per diagènesi* formen roques
sedimentàries calcàries.
*diagènesi: conjunt de canvis sicoquímics
que tenen lloc des que es dipositen els
sediments ns que es formen les roques
sedimentàries

1. Els productors capten el C en 2. Els consumidors incorporen el C

forma de CO2 i l’incorporen a la quan s’alimenten dels productors, i els
seva biomassa com a M.O. descomponedors l’incorporen quan
(C6H12O6) mitjançant la metabolitzen les restes vegetals, els
fotosíntesi. cadàvers i els productes de rebuig
dels animals.
 8.1. EL CICLE DEL CARBONI

Importància biològica: el carboni forma l’esquelet de

les biomolècules orgàniques de tots els éssers vius.

Formes disponibles per a la vida:

– En forma de CO2 pels organismes autòtrofs (plantes,
algues, cianobacteris, bacteris verds i porprats del sofre,
bacteris del nitrogen, bacteris de l’hidrogen, bacteris
incolors del sofre i bacteris del ferro).
- En forma de carboni orgànic pels organismes
heteròtrofs (animals, fongs, protozous, molts bacteris).

Reserves de carboni: l'element és acumulat o conservat

durant un període llarg de temps.

Atmosfera.
Biomassa vegetal i animal.
Dissolt en mars, oceans.
Sòls i sediments aquàtics.
Combustibles fòssils.
Roques calcàries.
 8.2. EL CICLE DE L'OXIGEN-AIGUA-HIDROGEN

Amb l'escalfor del Sol, l'aigua s'evapora i

passa a l'atmosfera, on queda en forma de
vapor d'aigua. Posteriorment, es produeix
un refredament, el vapor d'aigua es
condensa i torna a la superfície de la Terra
en forma de precipitacions.
L'aigua que cau: es ltra, creant corrents
d'aigües subterrànies. Tmb va a parar als
rius, mar,etc. I torna a començar el cicle.
 8.2. EL CICLE DE L'OXIGEN-AIGUA-HIDROGEN
1. Una part de l’aigua és incorporada per
les plantes (per osmosi, per les arrels) i els
animals (pels aliments o al beure). Aquesta
torna al medi per evapotranspiració de les
plantes i l’excreció, la defecació i la
sudoració dels animals.
3. L’O2 produït per les plantes va a
l’atmosfera, i el que produeixen les
algues es difon entre les molècules
d’aigua. L’H, en forma de M.O, segueix les
diferents cadenes alimentàries.
2. Una part de l’aigua es descompon
mitjançant fotosíntesi: H2O->2H++2e-
+1/2O2 per obtenir àtoms d’H per reduir el
CO2 i forma M.O: 6CO2+6H2O->
C6H12O6+6O2.
4. L’O2 i l’H2 s’uneixen per formar aigua
mitjançant la respiració de productors,
consumidors i descomponedors:
C6H12O6+6O2 -> 6CO2+6H2O
8.3. EL CICLE DEL NITROGEN

El nitrogen és present en el medi ambient en diverses formes,

que inclouen el nitrogen orgànic, l'amoni (NH₄+), el nitrit (NO₂-),
el nitrat (NO₃-), i el gas nitrogen (N₂).

El nitrogen orgànic pot formar part del cos de qualsevol

organisme viu, en l'humus (matèria orgànica més senzilla) o en
productes intermedis.

Els processos del cicle del nitrogen transformen el nitrogen d'una

forma química a una altra.
Es donen diferents procesos: amoni cació, nitri cació
(nitrosació i nitratació).

Molts del processos els fan els microbis, ja sigui per a produir
energia o per a acumular nitrogen en la forma necessària per al
creixement.

La desnitri cació és perjudicial per a

l’agricultura i consisteix en la
transformació de nitrat en nitrit i d’aquí a
N2, que passa a l’aire.
 8.3. EL CICLE DEL NITROGEN

4. Finalment, vegetals i animals

moren i passen al sòl, on són
3. El N forma proteïnes vegetals, metabolitzats pels descomponedors.
que són consumides per animals
que faran les seves proteïnes, o si
són utilitzades coma font d’E
donen productes d’excreció (urea)
que passen al sòl.
NH3

1. Amoni cació: els descomponedors

transformen els grups amino (-NH2)
de les proteïnes en amoníac (NH3), i
amb aquest s’enriqueix el sòl.

Nitrosació: Bacteris Nitrosomonas transformen amoníac

2. Gairebé tot l’amoníac que arriba al sòl passa a ió nitrat per l’acció
quimiosintètica d’alguns bacteris. És la nitri cació, que té 2 etapes:
en ió nitrit.
Nitratació: Bacteris Nitrobacter transformen l’ió nitrit en
ió nitrat, que és la font principal de N disponible al sòl
per a les plantes superiors
 8.3. EL CICLE DEL NITROGEN

Importància biològica: el nitrogen és un component dels

aminoàcids, les proteïnes i els àcids nucleics.

Formes disponibles per a la vida:

- Les plantes necessiten incorporar el nitrogen en forma de
nitrat (NO3-).
- Les algues, poden utilitzar els nitrats i algunes també l'amoni
(NH4+).
- Alguns bacteris poden utilitzar els nitrats (NO3-), els nitrits
(NO3-), l'amoni (NH4+) i el N2 atmosfèric.
- Els animals, els fongs i la majoria de bacteris poden utilitzar
només les formes orgàniques del nitrogen (aminoàcids i
proteïnes).

Reserves de nitrogen: la principal reserva de nitrogen és

l'atmosfera, que està formada per un 78% de N2. La resta es
troba en el sòl; els sediments dels llacs, rius i oceans; dissolt en
les aigües; i en la biomassa dels organismes vius.
8.4. EL CICLE DEL FÒSFOR

Les roques, per meteorització química alliberen

fosfat al terra i els vegetals (productors) el
ingereixen. Els productors són ingerits pels
herbívors, aquests pels carnívors i així
successivament, així els animals obtenen el fòsfor
que necessiten per sintetitzar les seves molècules,
ossos, petxines, etc., eliminant l'excés per l'orina i
la femta. Finalment, les restes i cadàvers dels
organismes són degradats pels descomponedors i
així es reintegren els fosfats al medi.

La resta de fosfat arriba al mar, on una petita part

precipita, i la major part la incorpora el
toplàncton.
Quan tots els animals marins moren el P va al fons
marí, on s’acumula en forma de roca fosforita.
 8.4. EL CICLE DEL FÒSFOR

El P es troba en forma d’apatita

(mineral) en la fosforita (roca). Per Per adobar els camps de conreu
meteorització química es s’utilitza el P dels jaciments de
transforma en ió fosfat HPO43-), fosforita o el guano, que és el
conjunt de dejeccions d’ocells
transportat per l’aigua. Una part
marins.
precipita al sòl [Ca3(HPO4)2], una
altra l’absorbeixen les plantes per
les arrels i la resta arriba al mar. El
HPO42- incorporat per les plantes
forma fosfolípids, ATP i àc. nucleics
i així passa als animals (tmb forma
els ossos, en forma d’apatita). Els
cadàvers són descompostos i
s’allibera el HPO42-. Arriba al mar,
Quan tots els animals marins
on una petita part precipita, i la
moren el P va al fons marí, on
major part la incorpora el
s’acumula en forma de roca
toplàncton. S'enriqueix tota la fosforita. Fins que no hi ha una
cadena alimentària: orogènesi (aixecament d’una
toplàncton -> zooplàncton -> peixos -> conca sedimentària que
ocells marins formarà una muntanya
emergida) aquest P no estarà
disponible pels éssers vius.
8.5. EL CICLE DEL SOFRE

Importància biològica:
El cicle global del sofre depèn de les activitats de microorganismes
metabòlicament i filogenèticament diversos, la majoria dels quals
resideixen a l'oceà. Encara que el sofre rares vegades es converteix en un
nutrient limitant, el seu recanvi és crític per a la funció de l'ecosistema.
Els compostos orgànics de sofre alimenten el metabolisme microbià a
l'aigua i el seu recanvi té conseqüències importants, per exemple, per al
sistema climàtic.

Aquest cicle implica el moviment del sofre per l'atmosfera, la hidrosfera, la

litosfera i la biosfera. En aquest recorregut, aquest element passa per
etapes químiques molt importants com són:

Mineralització: procés on es transforma el sofre orgànic a inorgànic, també

com a sulfur d'hidrogen, elemental i minerals a base de sulfur.

Oxidació del sulfur d'hidrogen, elemental i altres minerals per formar el

diòxid de sofre a l'ambient.

Reducció de sulfat a sulfur per ser assimilat pels organismes.

 8.5. EL CICLE DEL SOFRE
1. El S es troba com a ió sulfat (SO42-) al
sòl; com a àcid sulfhídric (H2S) a les
aigües pantanoses amb ↑M.O i com a
diòxid de sofre (SO2) a l’atmosfera.
Les plantes absorbeixen el S en forma de
ió sulfat, que és reduït i incorporat a la
M.O.
Els herbívors consumeixen les plantes i
el S forma proteïnes animals.
2. Via dels descomponedors:
Ambient aeròbic: bacteris
transformadors del S fan H2S->SO32- (ió
sul t) -> SO42-, que pot ser absorbit per
les plantes o precipitar.
Ambient anaeròbic (zones pantanoses):
el H2S s’acumula a les aigües i precipita
en forma de sulfur de ferro (pirites).
3. Si no segueix la via dels
descomponedors: es dona la
carbonització i el S queda com
un component minoritari del
carbó o el petroli.
4. Els dipòsits de S, tant si són de
sulfats com sulfurs o carbons,
quan els afecta el magmatisme, es
transformen en SO2 (diòxid de
sofre), que arriba a l’atmosfera
mitjançant erupcions
volcàniques. Allà, juntament amb
l’aigua atmosfèrica, forma à.
sulfhídric (H2S), i a través de la
pluja torna al sòl, on forma
sulfats.
9. LES SUCCESSIONS ECOLÒGIQUES

Successió ecològica: procés gradual de substitució d’unes poblacions per d’altres en una
mateixa àrea.

El procés acaba quan la comunitat està equilibrada i estable. Aquesta comunitat és la comunitat
clímax. Els factors que in ueixen per arribar-hi són:
Ecosistemes terrestres: tipus de clima, regió biogeogrà ca i tipus de substrat.
Ecosistemes aquàtics: hidrodinamisme (onades), profunditat i duresa del substrat.

Segons el punt de partida es distingeixen:

Successió primària.
Successió secundària.
9. LES SUCCESSIONS ECOLÒGIQUES

Succesió primària
Es produeix en una àrea en la qual prèviament no
existeixen éssers vius.

Exemples:
Illes sorgides d’una erupció volcànica.
Deltes en formació.
Noves superfície originades per activitats
mineres o obres públiques...

Successió secundària
És la que té lloc en una zona en la qual abans existia
una comunitat que per diferents causes ha perdut la
major part de les seves espècies.
Té lloc després de processos regressius.

Exemples:Després d'un incendi, una inundació, una

plaga, un sòl d’ús agrícola que ha estat abandonat,
etc.
 9. LES SUCCESSIONS ECOLÒGIQUES

Exemple succesió primària

A l’inici s’hi instal·larien els líquens (si la humitat ho permet, també, algues). Alguns caragols podrien
alimentar-se dels líquens, i els descomponedors n’apro tarien les restes.
Els líquens produeixen àcids que trenquen les roques: a les esquerdes s’hi introduiria la pols, i amb les restes
dels líquens, formaria un sòl. Es forma una comunitat de líquens i molses.
Les molses retenen més pols, i amb les seves restes augmentarien el gruix del sòl. Formarien una comunitat
de molses, substituint així als líquens.
Qual en sòl té un gruix determinat, hi germinen llavors de plantes herbàcies petites, de creixement ràpid i
cicle vital curt. Així queda una comunitat d’herbes i molses.
 9. LES SUCCESSIONS ECOLÒGIQUES

Exemple succesió primària

Les arrels engrandeixen les esquerdes i retenen més terra, augmenta el gruix del sòl i hi germinen herbes més
altes, i de cicle més lent, que suporten períodes més secs.
S’hi van instal·lant plantes herbàcies més altes, més tard, arbusts i després arbres, ns que es forma un bosc.
Les espècies triguen més en créixer i reproduir-se i l’ecosistema s’alenteix. És la comunitat clímax en aquesta
àrea.
 9. LES SUCCESSIONS ECOLÒGIQUES

Exemple successió secundària

En un sòl d’ús agrícola que ha estat abandonat:
Les primeres plantes que recolonitzen la zona són les espècies herbàcies que creixen a partir de les llavors
transportades pel vent o els animals. La majoria d’aquestes herbes seran substituïdes per arbustos llenyosos i,
amb els anys, aquests seran reemplaçats per un bosc d’arbres. Es considera un bosc madur a partir dels 51 anys, i
s’arriba al bosc clímax a partir dels 150 anys sense canvis en les condicions climàtiques.
 9.1. CARACTERÍSTIQUES DE LES SUCCESSIONS

Al llarg del temps, en totes les successions s'observen les tendències següents:

Les primeres espècies a aparèixer son les espècies pioneres o oportunistes (espècies de l'estratègia de la
r). Aquestes toleren condicions ambientals molt diverses, necessiten disposar de molta energia i de molts
nutrients per viure.
-> Plantes de cicle vital ràpid i que inverteixen la major part de l'energia en reproduir-se.

Aquestes espècies pioneres van sent substituïdes per espècies de l'estrategia de la K. Inverteixen la major
part de l'energia en produir estructures que els permetin ser més altes (competència de la llum), tenir arrels
més llargues (sequeres), tenir sistemes de pol·linització o fer servir sistemes de dispersió de llavors més
e caços.
-> Plantes de cicle vital llarg i que inverteixen la major part de l'energia en el creixement.

Al aumentar les espècies de l'estratègia de la K, augmenta la biomassa global. Per això disminueixen els
nutrients a terra, ja que la major part formen biomassa. Això fa que la producció es vagi fent més petita per
la manca nutrients i quantitat de llum que toca a les plantes de cada estrat. També, com la biomassa és gran,
es gasta més energía en respiració -> PN (PN= PB-R), també disminueix.

Biomassa AUGMENTA, Producció DISMINUEIX-> Productivitat es va reduint,

Darreres etapes successió: comunitat clímax o madura -> hi ha la màxima biomassa, i la producció neta és zero.
 9.1. CARACTERÍSTIQUES DE LES SUCCESSIONS

Al llarg del temps, en totes les successions s'observen les tendències següents:

La diversitat va augmentant. Formació d'una gran biomassa estable permet l'existència de més nivells trò cs,
i dins de cadascun, de molts nínxols ecològics.
El grau d'organització interna de l'ecosistema va augmentant. Si l'ecosistema és complex i funciona
lentament, en compte de produir-se extincions, hi haurà temps perquè sorgeixin adaptacions. Dues espècies
que competeixen al nal es segregaran, és a dir, unes s'especialitzaran en un aliment i tindran un hàbitat, i les
altres un aliment i hàbitat diferent.
L'ecosistema es fa més estable. Al estar més organitzat, la comunitat s'independitza en gran part de les
variacions del medi ambient, i ns i tot origina un microclima propi. Exemple: selves.
 9.1. CARACTERÍSTIQUES DE LES SUCCESSIONS

Característiques de les successions (resum):

Les primeres espècies a aparèixer són les espècies pioneres o oportunistes. Estratègia de la r. Cicle vital
ràpid. Colonitzar el màxim de territori.
Les espècies pioneres són substituïdes per espècies amb estratègies de la K. Utilitzen més energia però
viuen més temps. Més adaptades al biòtop.
La productivitat (=Producció/Biomassa ) va disminuït. La majoria de nutrients estan en la biocenosi, no
disponibles al sòl.
La diversitat va augmentant.
Augmenten els nivells trò cs.
Augmenten els ninxols ecològics.
Grau d’organització interna va augmentant. Relacions interespecí ques.
L’ecosistema es fa més estable. Es formen microclimes.
10. L'ACTIVITAT HUMANA I ELS ECOSISTEMES
10. L'ACTIVITAT HUMANA I ELS ECOSISTEMES

L’ésser humà explota els ecosistemes per

obtenir-ne aliments.
Els ecosistemes joves són els més explotats, ja
que tenen més productivitat.
L’acció humana té un efecte regressiu sobre les
comunitats clímax, que es degraden ns a
situacions de mínima diversitat. Exerceix un
sentit contrari a la de la successió= Regressió
ecològica.
Els humans afavoreixen les espècies que
segueixen l'estratègia de la r.
Consumim més del que l’ecosistema produeix.
Aquest es degrada i la zona queda destruïda.
La manera de viure de la humanitat provoca
una gran acció contaminant.
10. L'ACTIVITAT HUMANA I ELS ECOSISTEMES

Explotació dels ecosistemes terrestres

10. L'ACTIVITAT HUMANA I ELS ECOSISTEMES

Explotació dels ecosistemes aquàtics

*DBO: quantitat d'oxigen dissolt per volum d'aigua

11. ELS PRINCIPALS PROBLEMES AMBIENTALS

Actualment, els problemes més importants són:

L'escalfament del planeta.

El debilitament de la capa d'ozó.
La pluja àcida.
L'acumulació de substàncies tòxiques.
La pèrdua de sòl o desertització.
L'eutro tzació de les aigües.
11.1. L'ESCALFAMENT DEL PLANETA

És el que es coneix com a canvi climàtic.

Increment de la concentració de CO2 a l’atmosfera que provoca l’increment de la temperatura
mitja del planeta degut a l'augment de l’efecte hivernacle.
El metà (CH4) és un altre gas que tampoc deixa sortir l'energía calorí ca.
Efecte més perillós de l'escalfament: fusió del gel de l’Antàrtida i de Groenlàndia-> pot produir
un canvi en el nivell del mar.
11.2. EL DEBILITAMENT DE LA CAPA D'OZÓ

La capa d’ozó (O3) o ozonosfera es troba a l’estratosfera.

Protegeix als éssers vius dels efectes dels rajos ultraviolats (UV)-> alteren l'ADN.
Compostos com els òxids nitrosos (NOx) i els cloro uorocarbonats (CFC) actuen
com a catalitzadors en la destrucció de les molècules d’ozó però no es gasten.
Poden durar ns a 100 anys a l’estratosfera.
11.3. LA PLUJA ÀCIDA

Es forma degut a l’alliberació a

l'atmosfera de SO2 (combustió carbó i
petroli), NO i NO2 (motors dièsel). Allà
reaccionen amb altres molècules
formant àcid nítric i àcid sulfúric.

Els àcids són arrossegats per la pluja

caient sobre la superfície terrestre
afectant a sòls, aigües-> acidi quen els
dos medis.
És un problema molt important a les
zones on hi ha centrals termoelèctriques
i polígons industrials.
11.4. LES SUBSTÀNCIES CONTAMINANTS

La nostra societat fa circular per la naturalesa substàncies que abans

no existien o que es trobaven en concentracions mínimes.

Efecte de la concentració biològica: les substàncies que l’organisme

no pot metabolitzar ni excretar s’acumulen als teixits
(bioacumulació).
Quan un organisme contaminat és consumit, els contaminants
s’acumulen dins del consumidor.
Biomagni cació: la concentració de les substàncies tòxiques
augmenta en cada esglaó de la cadena trò ca perquè la quantitat
de biomassa és menor, de manera que els nivells trò cs més
afectats són els superiors, justament els que alimenten a la
humanitat.

Aquestes substàncies resulten molt tòxiques i poden provocar la

mort. Entre aquestes substàncies contaminants tenim: insecticides
(DDT), metalls pesants (Pb, Hg i Cd), elements radioactius, colorants,
conservants, estabilitzants, etc.