ECOLOGIA (2a part)

DINÀMICA I ESTRUCTURA DELS ECOSISTEMES

Nínxol ecològic i habitat:

La girafa de la imatge s’alimenta

de les fulles altes dels arbres de
les sabanes africanes, on viu.

El nínxol ecològic és la funció que fa una espècie en un ecosistema.

L'habitat és el conjunt de llocs on pot viure una espècie. Es pot simplificar dient que el
nínxol ecològic és l'ofici que fa un organisme determinat i l'habitat els llocs on el podem
trobar.

En el nostre cas, les girafes pertanyen al nínxol dels animals herbívors que s'alimenten de
fulles altes i el seu hàbitat són les sabanes africanes.

Si dues espècies s'alimenten de la mateixa forma, tenen els mateixos depredadors i

tenen els mateixos condicionants ambientals, és a dir, les espècies que pertanyen al
mateix nínxol ecològic i comparteixen un mateix hàbitat, entren en competència i una
d'elles s'imposa i fa desaparèixer d'aquell hàbitat l'altra.

En realitat no hi ha dues espècies totalment iguals i per tant, el més probable, és que les
dues acabaran coexistint en un punt d'equilibri.

Les espècies vicàries són les que pertanyen a un mateix grup taxonòmic, viuen en
habitats semblants i pertanyen al mateix nínxol ecològic però ocupen àrees geogràfiques
diferents. Són equivalents biològics.

Estructura tròfica

Una de les característiques determinant del nínxol ecològic d'un organisme és la nutrició.

Segons el tipus de nutrició podem classificar els organismes que formen part d'un
ecosistema en diferents nivells tròfics:

-Els productors són els organismes autòtrofs. Són les plantes verdes, algues i bacteris
fotosintètics que fabriquen la seva pròpia matèria orgànica a partir de matèria inorgànica
(sals minerals, aigua i diòxid de carboni) gràcies a la capacitat que tenen d'aprofitar
l'energia lumínica de la llum del Sol en la fotosíntesi.

Hi ha altres organismes productors que aprofiten l'energia que es desprèn en

determinades reaccions químiques.

2ª quinzena 1
-Els consumidors són organismes heteròtrofs, és a dir, que s'alimenten d'altres sers vius,
utilitzant les seves molècules com a font d'energia i matèria. Poden ser consumidors
primaris o herbívors si s'alimenten de productors, consumidors secundaris si s'alimenten
d'herbívors o consumidors terciaris o quaternaris. A partir dels consumidors secundaris els
coneixem com a carnívors. Els consumidors que mengen en el nivell primari i en el
secundari o posteriors se'ls anomena omnívors.

-Els descomponedors o detrítívors són els organismes heteròtrofs , sobretot fongs i

bacteris, que s'alimenten de restes de consumidors i productors (cadàvers, excrecions,
defecacions, mudes, ...) i que produeixen matèria inorgànica o matèria orgànica més
simple a partir de la matèria orgànica.

Tenen una gran importància en els ecosistemes, tot i que no tenen una presència aparent,
en retornar al medi les substàncies que han format part dels sers vius, de tal forma que
poden tornar a ser utilitzats pels productors.

Les cadenes i les xarxes tròfiques:

Com sabem, els organismes d’un ecosistema s'alimenten els uns dels altres.

En un primer estadi trobem els organismes productors que es “fabriquen l'aliment” a partir
de la matèria inorgànica i la llum. A partir d'ells s'estableixen les cadenes tròfiques
integrades per un organisme de cada nivell tròfic. En elles cada organisme es menja al
que el precedeix i es menjat pel que el segueix:

Les diferents cadenes tròfiques d'un ecosistema no estan aïllades, sinó que estan
connectades entre sí. Cada membre d'una cadena pot menjar i ser menjat per altres
membres. El sistema format per dues o més cadenes connectades entre sí s'anomena
xarxa tròfica o alimentària.

2ª quinzena 2
El cicle de la matèria i el flux d’energia

Tots els sers vius necessitem energia i matèria per a poder mantenir la vida.

Com ja hem vist, en un ecosistema trobem organismes autòtrofs i heteròtrofs.

2ª quinzena 3
Els primers obtenen l’energia a partir de fonts inorgàniques: els fotosintètics a partir de la
llum i els quimiosintètics de diferents molècules químiques inorgàniques, com el metà o
d’altres. Aquesta energia s’incorpora en forma d’energia química i serveix per a sintetitzar
molècules que formen part de l’organisme.

Els organismes autòtrofs formen la primera baula (anillo en castellano) de les cadenes
tròfiques. És a partir d’aquests que la resta d’organismes de la cadena obté l’energia.
Sense ells no hi hauria ecosistema.

L’energia que capten els organismes autòtrofs es transforma en energia química que
forma les molècules d’aquests sers vius. Una part d’ella, però, es dissipa en forma de
calor.

En la major part dels ecosistemes, la font d’energia és la llum del Sol, captada per mitja de
la fotosíntesis que fan els vegetals en la superfície terrestre i les algues i cianofícies en el
mar.

Els organismes heteròtrofs aprofiten l’energia de les molècules biològiques d’altres

organismes. També es perd calor en aquest procés.

L’energia inicial del Sol, captada pels organismes autòtrofs va passant per diferents
organismes, formant part de les seves molècules, o perdent-se en forma de calor.

D’aquesta manera es produeix un flux d’energia en l’ecosistema: l’energia és captada pels

organismes productors, passa en part als consumidors i posteriorment als
descomponedors.

D’aquesta forma l’energia dels ecosistemes va passant al llarg dels diversos organismes
des de la font inicial (el Sol), fins la seva dispersió en forma de calor. És a dir l’energia que
entra a l’ecosistema n’acaba sortint totalment. Contínuament ha d’anar entrant energia a
l’ecosistema, per tal que es pugui mantenir.

La matèria, per contra, és sempre la mateixa. Parlarem del cicle de la matèria.

Els àtoms que formen par de la matèria inorgànica com l’aigua, el diòxid de carboni,
l’oxigen, el nitrogen, el fòsfor, ....són absorbits pels productors i passen a formar part de
les seves molècules. És a dir, els productors transformen la matèria inorgànica en matèria
orgànica.

La matèria va passant al llarg dels diversos organismes en ser consumits uns pels altres.

Tota aquesta matèria que forma part dels éssers vius torna al biòtop en forma de matèria
inorgànica per diferents processos: la respiració i per l’acció dels descomponedors que
transformen en matèria inorgànica les restes de matèria orgànica.

Biomassa i producció:

La paraula biomassa està composta per massa (quantitat de matèria) i bio (vida). És fàcil
d’entendre el concepte: hem d’entendre que la biomassa d’un ecosistema és la quantitat
de matèria de tots els sers vius que en formen part.

2ª quinzena 4
La biomassa es mesura en grams de carboni per unitat de superfície o de volum o també
s’expressa en calories per unitat de superfície.

La biomassa ens indica la quantitat d’energia acumulada en un nivell tròfic determinat.

Anomenem producció a l’augment de biomassa durant un temps determinat.

L’energia del Sol després de passar pel filtre de l’atmosfera arriba a la superfície terrestre.
De tota l’energia que arriba només una quantitat mínima (de l’ordre del 0’2%) és
aprofitada pels organismes fotosintètics per a produir matèria orgànica.

La quantitat de matèria orgànica que produeixen els organismes d’un nivell tròfic en un
temps determinat l’anomenarem producció bruta.

Però no tota aquesta matèria orgànica que produeix un nivell tròfic és aprofitada
completament pels organismes d’aquell nivell tròfic. Una part es perd amb els excrements
o no és digerible, i també en gasten una part en el seu metabolisme. Això fa que la
matèria orgànica que queda a disposició dels organismes del següent nivell tròfic és
només una part de la producció bruta.

És el què anomenem producció neta.

És important entendre que la biomassa que pot mantenir un determinat nivell tròfic no
depèn de la biomassa del nivell anterior, sinó de la seva producció.

Si es consumeix més biomassa que la produïda pel nivell inferior, la biomassa del nivell
inferior disminuirà i també la seva producció. Cada cop quedaria menys biomassa per a
ser consumida.

Per tant el nivell superior no podria alimentar-se i també baixaria el número d’organismes
que la formen, fins arribar a un equilibri amb els organismes que són consumits.

En aquest sentit és important definir dos nous conceptes, que ens ajudaran a entendre
com funciona un ecosistema:

Anomenem productivitat a la capacitat per produir biomassa. Es calcula a partir del

cocient:

Productivitat = Producció/Biomassa

Aquest quocient ens indica una mesura de la velocitat de renovació de la biomassa d’un
nivell tròfic determinat.

Podem entendre una mica més aquest conceptes estudiant què passa amb la producció
dels ecosistemes marins i continentals.

En el mar els encarregats de produir matèria orgànica, principalment, són els organismes
que formen el fitoplàncton. Tota la vida oceànica depèn en bona mesura d’aquests sers.

El fitoplàncton mor de forma natural o és ingerit per altres animals que al seu torn
acabaran morint o sent menjats per altres organismes. En qualsevol dels dos casos, la

2ª quinzena 5
matèria orgànica que el formava acabarà al fons del mar. Els elements que el formaven,
entre els quals hi ha el fòsfor i el nitrogen, s’acumulen a les capes inferiors, i només de
forma molt lenta anirà retornant a les capes superiors on podrà reintegrar-se al cicle de la
matèria, en ser utilitzat altre cop pel fitoplàncton.

Això fa que la producció al mar sigui baixa, ja que hi escassegen alguns dels nutrients
bàsics per a la vida. La producció al mar és d’uns 100 g de de carboni per metre quadrat i
any.

Ara bé, com és possible que la massa de fitoplancton no s'esgoti, si la massa

d'roganismes que la depreden és bastant superior?

És possible perquè el fitoplàncton té una elevada tassa de renovació. És a dir, les seves
poblacions es renoven més ràpidamnt del que són consumides. Una ballena franca, per
exemple, que s'alimenta de milions dels petits sers que formen el fitoplàcton, només té
una cria a l'any, amb sort. En cavni una alga diatomea és capaç de multiplicar un milió de
cops la seva descendència en un parell de dies.

D'aquesta manera la matèria viva del fitoplàncton tarda entre un i 5 dies en renovar-se.
Això vol dir que una quantitat petita pot estar alimentant una massa de consumidors igual
o major que la seva pròpia massa. La seva productivitat és molt alta.

En els ecosistemes terrestres, per contra, és més fàcil trobar nutrients, ja que en caure
van a parar al terra, i poden ser consumits majoritàriament pels vegetals de nou. La
producció és molt més elevada (el triple de mitjana que el del fitoplàncton).

Ara bé, la relació entre la productivitat (relació entre producció i biomassa) és baixa, i per
tant la tassa de renovació alta.

A més en els ecosistemes terrestres la biomassa dels animals és una fracció molt petita
en relació al dels vegetals (menys d’un 0’1%)

Això és així perquè els productors terrestres tenen estructures molt més difícils de digerir
que els marins.

Per tant els consumidors del mar són molt més eficients i les pèrdues d’energia entre un
nivell i el següent molt inferiors al mar que a la terra ferma.

Per això les cadenes tròfiques marines són molt més llargues que les terrestres.

Flux d’energia.

Podem considerar que tota l’energia d’un ecosistema té origen en l’energia del Sol i depèn
exclusivament de la quantitat d’energia fixada en la fotosíntesis pels vegetals que el
formen.

Com ja hem dit, tota l’energia solar que entra en un ecosistema en surt. Per això parlem
d’un flux d’energia i no d’un cicle.

El flux d’energia en un ecosistema el podem representar mitjançant una piràmide on hi

representarem la producció de cada nivell tròfic i on, per tant, també hi queda reflectida la
quantitat d’energia que es perd entre un i altre nivell.

2ª quinzena 6
Una part de l’energia que han captat els vegetals es perd en forma de calor en el
metabolisme. Una altra part es perd en els excrements i també en la els aliments que no
s’ingereix.

Per a fer una piràmide d’energia hem de mesurar i conèixer la quantitat d’energia
acumulada en un nivell tròfic, per unitat de temps.

Després representem en un rectangle la producció dels productors. Dibuixarem un altre

rectangle sobre el primer que representi la producció dels consumidors primaris, així
successivament, fins arribar al nivell tròfic més alt.

Com més amunt estigui un rectangle, més petit serà. Això fa que el resultat final tingui
forma de piràmide, ja que una part de l’energia que té un nivell tròfic és utilitzat pels
organismes que el formen en les seves funcions vitals, i es perd en forma de calor, una
part queda emmagatzemada com a matèria orgànica pel creixement dels organismes i
una part es desaprofita.

Podem calcular l’eficiència de cada nivell en forma de % d’aliment que queda a disposició
dels nivells tròfics següents.

Tot i que trobem diferències entre diferents ecosistemes, podem generalitzar i dir que
només un 10% de l’energia disponible en un nivell tròfic passa al següent.

Podríem fer piràmides de biomassa, en comptes d’energia, on cada rectangle representa

la biomassa d’un nivell tròfic.

En aquest cas ens trobem amb diferències entre els ecosistemes terrestres i marins: els
primers tenen forma de piràmide, però en els marins l’alt temps de renovació del
fitoplàncton durant el dia permet mantenir una biomassa de consumidors primaris tan gran
o en algun moment superior a la seva.

2ª quinzena 7
El cicle dels elements:

Com ja hem vist, la matèria viva necessita per a funcionar una sèrie d’elements: carboni,
nitrogen, fòsfor, .... La biosfera té una quantitat limitada d’aquests elements que van
circulant de forma cíclica pels diferents ecosistemes.

El cicle del carboni:

El diòxid de carboni (CO2) que es troba en l’atmosfera és fixat pels organismes autòtrofs.
Quan aquest són consumits per un altre organisme passa a formar-ne part.
En la respiració i la fermentació (els processos que utilitzem els éssers vius per a fabricar
energia a partir de les molècules energètiques) es retorna diòxid de carboni a l’aire.

En morir els organismes poden quedar acumulats formant dipòsits de combustibles fòssils
com el carbó i el petroli. La seva combustió per l’ús humà retorna una gran quantitat
d’aquest gas a l’atmosfera. També s’allibera diòxid de carboni en les emissions
volcàniques o en els incendis, bé siguin per causes naturals o per causes humanes).

2ª quinzena 8
El cicle del nitrogen

El nitrogen és molt abundant a l’atmosfera, però no pot ser assimilat per la major part dels
éssers vius. Només les algues cianofícies que l’aprofiten de l’aigua i algunes espècies de
bacteris que viuen al sòl en simbiosi amb les plantes lleguminoses i l’assimilen de
l’atmosfera, poden fixar el nitrògen en forma inorgànica (N2).

Les plantes l’han d’incorporar en

forma de nitrat. Dins la planta aquest és transformat en amoni que passarà a forma part
dels aminoàcids i altres compostos.

Els organismes heteròtrofs assimilen directament aquests compostos orgànics nitrogenats

elaborats pels autòtrofs.

En morir o en defecar, els organismes tornen aquest nitrogen al sòl. Els organismes
descomponedors (bacteris i fongs) converteixen aquestes molècules en amoni en un
procés anomenat amonificació.

Els bacteris nitrificants del sòl oxiden aquest amoniac a nitrits i uns altres bacteris els
acaba de transformar a nitrats.

Els bacteris desnitrificants converteixen els nitrats en nitrogen atmosfèric.

El cicle del fòsfor.

Tot i que la proporció de fósfor en la matèria viva és relativament petit, té un paper

fonamental en ella ja que forma part dels àcids nuclèics (ADN), que tenen un paper
destacadíssim en el funcionament dels sers vius.
I això sumat al fet que s'acumuli al fons dels mars i oceans i tardi molt en retornar als
organsimes vius fa que aquest element sigui el prinicpal factor limitant del creixement pels
ecosistemes. Perquè el cicle del fósfor està principalment relacionat amb el moviment del
fósfor entre els contintents i els oceans. Al contrari que en el cas del nitrogen, en aquest
cicle no hi ha fase gasosa.

2ª quinzena 9
La reserva principal en la naturalesa és en l'escorça terrestre i en els dipòsits de roques
marines. Per aflorament d'aquestes roques en diferents processos, ... o expulsat en els
volcans, queda disponible per a ser reutilitzat per les plantes.
Amb facilitat és arrossegat per les aigues contintentals fins al mar. Una part del que és
arrossegat sedimenta al fons i forma roques que tardaran millons d'anys en aflorar i
alliberar de nou les sals del fósfor.
Una alta part és arrossegat pels corrents marins, absorbit pel plancton i entra a les
cadenes alimentàries fins anar a parar, en part, a les aus marines, que amb els seus
excrements retornen part del fósfor a terra.

Els ecosistemes i el temps: les Successió:

Els ecosistemes són dinàmics. Tant per la variació de les condicions físiques i químiques
del medi (per exemple que una riuada s’emporti part del sòl), com per la interacció amb
els sers vius amb aquest medi, i entre ells.

L’ocupació progressiva d’un ambient és el que coneixem com a successió ecològica.

Quan hi ha una pertorbació en un ecosistema, com per exemple pot ser un incendi, o que
es deixi de cultivar un camp d’oliveres, es produeix una reorganització que anomenem
successió secundària.

2ª quinzena 10
Normalment el resultat final és molt semblant a l’ecosistema primitiu, després de passar
per una sèrie de canvis.

La successió primària és el que es dona quan apareix un habitat nou. Per exemple en
formar-se una illa, ....

Les poblacions de les diferents espècies que van colonitzant la zona afectada es van
succeint, primer molt de pressa i després més lentament.

Les espècies que primer colonitzen un espai són aquelles amb facilitat per a reproduir-se i
dispersar-se, que produiran un gran nombre de llavors o fruits que el vent s’emportarà.
Són les espècies oportunistes que utilitzen l’estratègia reproductiva de la k.

A poc a poc aniran assentant-se en aquest espai altres espècies de creixement més lent
però més resistents, que donen més organització a l’ecosistema, per la qual cosa aquest
serà cada cop més estable.

Si no hi ha grans pertorbacions la comunitat incrementarà la complexitat amb el temps.

Això comporta un augment del nombre d’espècies i del nombre de nivells tròfics, formant-
se cadenes tròfiques més llargues i xarxes més interconnectades.

Aquesta progressió tendeix a augmentar la biomassa i la respiració (que sempre és

proporcional a la biomassa). Al principi hi ha un excés de producció. Amb el temps la
respiració total és igual a la producció total. Ja no podrà augmentar més la biomassa. És
l’etapa de màxima complexitat d’aquell ecosistema. Aquesta etapa s’anomena clímax.

Les comunitats que han arribat al clímax són les més estables, amb més mecanismes de
control.

Però no és fàcil arribar-hi. El més normal és que es produeixin pertorbacions que fan que
el procés torni a etapes anteriors. Són les regressions.

2ª quinzena 11