CARACTERÍSTIQUES BACTERIS:

Els organismes més petits i més simples.

Regne Moneres
Organització Unicel·lulars i procariota (no nucli)
Mida aproximada 1-10 micròmetres, només es veuen
microscopi
Malalties que causen Tuberculosi, tètanus, còlera

*Unicel·lulars encara que es poden trobar en agrupacions d’un gran nombre de cèl·lules.
Poden causar malalties infeccioses, poden ser innocus o beneficiosos.

POSICIÓ FILOGENÈTICA
Primers éssers vius en habitar la Terra.
Com són procariotes, van ser els primers en habitar a la Terra, fa uns 3.500 milions d’anys. Segueixen
evolucionant.
Es troben a tots els ecosistemes, sobretot com a productors, però també componedors. Els podem
trobar en: pell, tub digestiu, mucoses: formant MICROBIOTA.

TIPUS DE BACTERI SEGONS LA FORMA

- Cocs (esfèrics): Diplococ (grups de 2); Estreptococs (en cadena); Estafilococs (grups
irregulars).
- Bacils: bastonets
- Forma helicoidal: Espirils, Espiroquetes.
- Altres: Vibrions, Coma, petits.

ESTRUCTURA
- No orgànuls, excepte alguns casos, com els tilacoides dels cianobacteris per realitzar la
fotosíntesi.
- Material genètic: ADN bicatenari, circular (sovint), dispers al citoplasma com a nucleoide.
- Plasmidis: molècules d’ADN fora del cromosoma que contenen gens addicionals.
- Gran quantitat de ribosomes (on es fa la síntesi de proteïnes).
- Poden tenir flagels (per moure’s); Pili (conjugació); fímbries (els permet adherir-se al
substrat).

Recobertes membrana plasmática:

- Paret cel·lular: formada per Peptidoglicà (polisacàrid molt complex). Present gairebé a tots
els bacteris. 2 tipus de parets cel·lulars: grampositiva i gramnegativa, que més endavant us
explicaran.
 - Càpsula (recobreix la paret): formada per polisacàrids complexos, diferents se gons l’espècie.

Arqueobacteris. Posició filogenètica. Descripció de la composició, la morfologia i

l’estructura dels bacteris.

Què són? Són un grup d’organismes procariotes, amb aspecte molt similar als bacteris,
però amb notables diferències genètiques i bioquímiques. Se’ls classifica en un domini
propi anomenat Archaea.

Posició filogenètica: Els primers arqueobacteris descoberts podien viure en ambients

extrems: en concentracions salines molt elevades, en ambients àcids i temperatures molt
elevades.

Els arqueobacteris són abundants especialment en els ambients marins, degraden les
proteïnes en el fons marí. La majoria no s’han pogut cultivar al laboratori i només es
coneixen per anàlisi de DNA fetes en mostres naturals.

Descripció de la composició:

Les principals característiques bioquímiques dels arqueobacteris són les següents:

• La paret cel·lular és normalment proteica.
• Els flagels són diferents dels bacterians i dels eucariotes.
• Els fosfolípids de la membrana plasmàtica no contenen àcids grassos, sinó terpens (un
altre tipus de lípid). La unió dels terpens amb el glicerol es produeix per un enllaç èter (no
èster). Els grups polars units al 0-P-O-alcohol fosfat són també diferents. En alguns casos,
els fosfolípids de les dues capes s’uneixen i formen una monocapa lipídica.

Actualment es coneix algun arqueobacteri que forma part de la microbiota d’animals,

inclosos els humans, en una relació de mutualisme.

Diversos arqueobacteris s’utilitzen en biotecnologia, a causa de la seva adaptació a

ambients extrems, la producció d'enzims i compostos únics, i la seva capacitat per
degradar contaminants ambientals.

Són molt útils per la seva resistència a temperatures elevades.

METABOLISME DE BACTERIS I ARQUEOBACTERIS

Els bacteris i les arqueobacteris tenen una gran diversitat en els seus metabolismes, el que
els permet adaptar-se a una àmplia gamma d'entorns i estils de vida.

Bacteris
Punt de vista metabòlic:
- Els bacteris son els organismes més diversos i versàtils (poden viure en condicions
molt diverses).
- Es troben en gairebé en tots els medis i alguns son fomanetals per al funcionament
global de la biosfera.

Arqueobacteris
Punt de vista metabòlic:
- La diversitat metabòlica és notable, però no tant elevada.
- Alguns poden utilitzar l'energia de la llum → no se’n coneix cap que pugui fer -
Altres poden fixar carboni inorgànic → les dues coses.

La importància ecològica que té en les simbiosis i els cicles biogeoquímics - les

simbiosis bacterianes, com les que es troben en les arrels de les plantes o en els tractes
digestius d'animals, poden ser crucials per a la salut i la supervivència dels seus
amfitrions.
- cicle del nitogen i indicar dins d’aquest cicle els bacteris participen en dif espectes del
cicle. Com son molt diversos poden pasar d’un compost a una altre i cada bacteri fa
una funció concreta i això cap ho pot fer.

Fijación N: els noms que posa son bacteris que cada

un fa una funció.

Breu relació de la diversitat bacteriana i la seva ubiqüitat i capacitats metabòliques

En quant a la diversitat bacteriana, és sorprenentment àmplia. Les bacteris es poden trobar
en pràcticament tots els entorns del planeta, des dels fons marins més profunds fins als
deserts més àrids. Aquestes diferents espècies bacterianes tenen capacitats metabòliques
diverses, el que els permet colonitzar una àmplia gamma de nichos ecològics.
La seva ubiqüitat i diversitat metabòlica són fonamentals per als ecosistemes, ja que les
bacteris són responsables de moltes funcions ecològiques clau.
 FONT D’ENERGIA
FONT DE CARBONI LLUM (fotòtrofs) SUBSTRATS OXIDABLES (quimiòtrofs)

Matèria orgànica Fotoheteròtrofs: Aquests

(heterótrofos) Quimioheteròtrofs
bacteris també utilitzen la
(Quimioorganotrofs): Els
llum com a font d'energia,
quimioheteròtrofs obtenen
però a diferència dels
energia i carboni orgànic a
fotoautòtrofs, també
partir de la descomposició de
necessiten matèria orgànica
matèria orgànica ja formada.
ja formada com a font de
Matèria inorgànica (autòtrofs)

ca
r boni.
Fotoautòtrofs:Aquests
Quimioautòtrofs
organismes utilitzen la llum
(Quimiolitòtrofs): Aquests
com a font d'energia per
organismes obtenen energia
convertir el diòxid de carboni
oxidant compostos
(CO2) en matèria orgànica.
inorgànics, com ara sulfurs,
Utilitzen la fotosíntesi per a
metà o amoníac, i utilitzen
aquest propòsit.
aquesta energia per fixar el
carboni inorgànic, com el
diòxid de carboni (CO2), per
produir matèria orgànica.
 ELS ANTIBIÒTICS

Què són els antibiòtics?

Un antibiòtic és una substància produïda per un microorganisme que, a baixes

concentracions, mata o inhibeix el creixement d’altres microorganismes, generalment
bacteris. Els antibiòtics no són eficaços contra els virus.

El científic escocès Alexander Fleming, va ser qui va descobrir el primer antibiòtic l’any
1928, quan estava investigant sobre el bacteri Staphylococcus aureus. Quan va examinar
unes plaques de cultiu que havia preparat dies enrere, va observar que hi havia crescut una
floridura anomenada Penicillium notatum. Al voltant d’aquesta, les colònies de bacteris no
havien crescut. Fleming va intuir que la floridura produïa alguna substància que eliminava
els bacteris i la va anomenar penicil·lina.

Mecanismes generals d’acció dels antibiòtics.

En relació amb l’activitat, els antibiòtics poden tenir dos tipus d’acció i ser:
- Bacteriostàtics: impedeixen el creixement de la població de bacteris sense eliminar-
los.
- Bactericides: maten els bacteris.

Pel que fa al mecanisme d’acció, els antibiòtics actuen sobre algun component dels
bacteris, anomenat diana, i n’inhibeixen algun procés biològic fonamental.

Principals exemples de dianes i efectes.

Diana Exemple Acció específica d’aquest antibiòtic

Paret cel·lular Penicil·lina Impedeix la síntesi del peptidoglicà

(component de la paret cel·lular).
 Membrana plasmàtica Polimixina B Actua contra els fosfolípids.

Síntesi de proteïnes Estreptomicina Bloqueja la subunitat 30s dels ribosomes.

Síntesi d’ARN Rifampicina Bloqueja l’ARN-polimerasa.

Un enzim Sulfamides Impedeixen la síntesi d’àcid fòlic (cofactor de

molts enzims importants).

La resistència als antibiòtics en relació als mecanismes de transferència genètica

horitzontal com a procés evolutiu.

Des que es van començar a utilitzar els antibiòtics, es va observar que hi havia algunes
espècies de bacteris que hi tenien resistència natural. Això és degut al fet que si el bacteri
no té la molècula diana sobre la qual actua l’antibiòtic, aquest no li farà cap efecte.

En canvi, la resistència adquirida consisteix en l’aparició de soques resistents a un o més

antibiòtics en una espècie que fins aleshores hi era sensible.
Hi ha diversos mecanismes que poden permetre que un bacteri esdevingui resistent a un
antibiòtic. Per exemple, la capacitat de sintetitzar un enzim que trenca les molècules
d’antibiòtic o d’un transportador de membrana que l’expulsa.

Un bacteri pot adquirir el gen o els gens que li confereixen resistència a un antibiòtic de
dues maneres: a partir d’una mutació espontània del seu ADN, o bé per l’adquisició d’ADN
exogen, procedent d’altres cèl·lules bacterianes mitjançant algun dels mecanismes de
parasexualitat (conjugació, transformació o transducció).
L’exposició a l'antibiòtic produeix un procés de selecció natural: els bacteris que encara hi
són sensibles moren, mentre que els resistents sobreviuen, es reprodueixen i cada cop són
més abundants.

Tècniques d’esterilització i cultiu de microorganismes.

Descriure i interpretar les principals tècniques d’esterilització (físiques i químiques), aïllament,
identificació amb la tinció de Gram i de cultiu de microorganismes

L’esterilització és un procés pel qual es destrueixen tots els microorganismes d’un objecte
superfície. Els mètodes d’esterilització es classifiquen en físics i químics.
Els físics consisteixen en aplicar calor. La calor es pot aplicar de manera húmeda, que
desnaturalitza les proteínes dels organismes, i de manera seca, que oxida els components
cel·lulars dels organismes. Aplicar calor és el mètode d’esterilització per excel·lència,
sempre i quan el material pugui soportar altes temperatures. Exemple: autoclau, flama bec
Bunsen.
Pasteurització: Mètode d'esterilització que no elimina per complet tots els microorganismes,
només la majoria.

Els químics es basen en aplicar substàncies químics que danyen els components cel·lulars
dels microorganismes. Exemple: formaldehid, llexiu, etanol

Els estudis microbiològics es duen a terme amb cultius bacterians, líquids o sòlids, que
contenen els nutrients necessaris perquè el bacteri es desenvolupi. Per aïllar un cultiu líquid
de bacteris en un sòlid, es necessita una càpsula de Petri, una nansa de cultiu i un bec
Bunsen. Primer s’ha d’esterilitzar la nansa de cultiu a la flama de bec Bunsen. Un cop
freda, es submergeix al cultiu bacterià líquid. Després, es fa lliscar l’extrem de la nansa
suaument en ziga-zaga sobre la placa de petri. Es repeteix el procés diversos cops per diluir
el nombre de cèl·lules que es deixa sobre la placa. La placa s’ha de deixar a una estufa de
cultiu a uns 30ºC fins que vagin sorgint colònies. És més útil tenir els bacteris en cultius
sòlids per a diferenciar les colònies i a partir d’aquí estudiar-les per separat (quins antibiòtics
aplicar…)

Els bacteris es poden classificar en grampositius o gramnegatius segons el color que

adquereixen quan s’aplica la tinció de Gram.
Diferències:
GRAMPOSITIUS GRAMNEGATIUS

La paret cel·lular està formada pels La paret cel·lular està formada per
peptidoglicans peptidoglicans

La capa de peptidoglicans és més gruixida La capa de peptidoglicans és més prima

Es tenyeix de blau Es tenyeix de vermell

Les parets cel·lulars dels bacteris estan formades per una capa de peptidoglicans, que són
sucres i aminoàcids. Aquesta capa és la que adopta el color quan s’aplica la tinció. Els
bacteris grampositius tenen aquesta capa externa, i per tant, es tenyeixen de blau. En canvi,
els gramnegatius es tenyeixen de color vermell perquè la capa de peptidoglicans es troba
més interna.
La gran aportació d’aquesta tinció és determinar quin tipus d’antibiòtic és més eficaç en
cada cas.