CARACTERÍSTIQUES BACTERIS:

Els organismes més petits i més simples.

Regne Moneres
Organització Unicel·lulars i procariota (no nucli)
Mida aproximada 1-10 micròmetres, només es veuen
microscopi
Malalties que causen Tuberculosi, tètanus, còlera

*Unicel·lulars encara que es poden trobar en agrupacions d’un gran nombre de cèl·lules.
Poden causar malalties infeccioses, poden ser innocus o beneficiosos.

POSICIÓ FILOGENÈTICA
Primers éssers vius en habitar la Terra.
Com són procariotes, van ser els primers en habitar a la Terra, fa uns 3.500 milions d’anys. Segueixen
evolucionant.
Es troben a tots els ecosistemes, sobretot com a productors, però també componedors. Els podem
trobar en: pell, tub digestiu, mucoses: formant MICROBIOTA.

TIPUS DE BACTERI SEGONS LA FORMA

- Cocs (esfèrics): Diplococ (grups de 2); Estreptococs (en cadena); Estafilococs (grups
irregulars).
- Bacils: bastonets
- Forma helicoidal: Espirils, Espiroquetes.
- Altres: Vibrions, Coma, petits.

ESTRUCTURA
- No orgànuls, excepte alguns casos, com els tilacoides dels cianobacteris per realitzar la
fotosíntesi.
- Material genètic: ADN bicatenari, circular (sovint), dispers al citoplasma com a nucleoide.
- Plasmidis: molècules d’ADN fora del cromosoma que contenen gens addicionals.
- Gran quantitat de ribosomes (on es fa la síntesi de proteïnes).
- Poden tenir flagels (per moure’s); Pili (conjugació); fímbries (els permet adherir-se al
substrat).

Recobertes membrana plasmática:

- Paret cel·lular: formada per Peptidoglicà (polisacàrid molt complex). Present gairebé a tots
els bacteris. 2 tipus de parets cel·lulars: grampositiva i gramnegativa, que més endavant us
explicaran.
 - Càpsula (recobreix la paret): formada per polisacàrids complexos, diferents se gons l’espècie.

Arqueobacteris. Posició filogenètica. Descripció de la composició, la morfologia i

l’estructura dels bacteris.

Què són? Són un grup d’organismes procariotes, amb aspecte molt similar als bacteris,
però amb notables diferències genètiques i bioquímiques. Se’ls classifica en un domini
propi anomenat Archaea.

Posició filogenètica: Els primers arqueobacteris descoberts podien viure en ambients

extrems: en concentracions salines molt elevades, en ambients àcids i temperatures molt
elevades.

Els arqueobacteris són abundants especialment en els ambients marins, degraden les
proteïnes en el fons marí. La majoria no s’han pogut cultivar al laboratori i només es
coneixen per anàlisi de DNA fetes en mostres naturals.

Descripció de la composició:

Les principals característiques bioquímiques dels arqueobacteris són les següents:

• La paret cel·lular és normalment proteica.
• Els flagels són diferents dels bacterians i dels eucariotes.
• Els fosfolípids de la membrana plasmàtica no contenen àcids grassos, sinó terpens (un
altre tipus de lípid). La unió dels terpens amb el glicerol es produeix per un enllaç èter (no
èster). Els grups polars units al 0-P-O-alcohol fosfat són també diferents. En alguns casos,
els fosfolípids de les dues capes s’uneixen i formen una monocapa lipídica.

Actualment es coneix algun arqueobacteri que forma part de la microbiota d’animals,

inclosos els humans, en una relació de mutualisme.

Diversos arqueobacteris s’utilitzen en biotecnologia, a causa de la seva adaptació a

ambients extrems, la producció d'enzims i compostos únics, i la seva capacitat per
degradar contaminants ambientals.

Són molt útils per la seva resistència a temperatures elevades.

METABOLISME DE BACTERIS I ARQUEOBACTERIS

Els bacteris i les arqueobacteris tenen una gran diversitat en els seus metabolismes, el que
els permet adaptar-se a una àmplia gamma d'entorns i estils de vida.

Bacteris
Punt de vista metabòlic:
- Els bacteris son els organismes més diversos i versàtils (poden viure en condicions
molt diverses).
- Es troben en gairebé en tots els medis i alguns son fomanetals per al funcionament
global de la biosfera.

Arqueobacteris
Punt de vista metabòlic:
- La diversitat metabòlica és notable, però no tant elevada.
- Alguns poden utilitzar l'energia de la llum → no se’n coneix cap que pugui fer -
Altres poden fixar carboni inorgànic → les dues coses.

La importància ecològica que té en les simbiosis i els cicles biogeoquímics - les

simbiosis bacterianes, com les que es troben en les arrels de les plantes o en els tractes
digestius d'animals, poden ser crucials per a la salut i la supervivència dels seus
amfitrions.
- cicle del nitogen i indicar dins d’aquest cicle els bacteris participen en dif espectes del
cicle. Com son molt diversos poden pasar d’un compost a una altre i cada bacteri fa
una funció concreta i això cap ho pot fer.

Fijación N: els noms que posa son bacteris que cada

un fa una funció.

Breu relació de la diversitat bacteriana i la seva ubiqüitat i capacitats metabòliques

En quant a la diversitat bacteriana, és sorprenentment àmplia. Les bacteris es poden trobar
en pràcticament tots els entorns del planeta, des dels fons marins més profunds fins als
deserts més àrids. Aquestes diferents espècies bacterianes tenen capacitats metabòliques
diverses, el que els permet colonitzar una àmplia gamma de nichos ecològics.
La seva ubiqüitat i diversitat metabòlica són fonamentals per als ecosistemes, ja que les
bacteris són responsables de moltes funcions ecològiques clau.
 FONT D’ENERGIA
FONT DE CARBONI LLUM (fotòtrofs) SUBSTRATS OXIDABLES (quimiòtrofs)

Matèria orgànica Fotoheteròtrofs: Aquests

(heterótrofos) Quimioheteròtrofs
bacteris també utilitzen la
(Quimioorganotrofs): Els
llum com a font d'energia,
quimioheteròtrofs obtenen
però a diferència dels
energia i carboni orgànic a
fotoautòtrofs, també
partir de la descomposició de
necessiten matèria orgànica
matèria orgànica ja formada.
ja formada com a font de
Matèria inorgànica (autòtrofs)

ca
r boni.
Fotoautòtrofs:Aquests
Quimioautòtrofs
organismes utilitzen la llum
(Quimiolitòtrofs): Aquests
com a font d'energia per
organismes obtenen energia
convertir el diòxid de carboni
oxidant compostos
(CO2) en matèria orgànica.
inorgànics, com ara sulfurs,
Utilitzen la fotosíntesi per a
metà o amoníac, i utilitzen
aquest propòsit.
aquesta energia per fixar el
carboni inorgànic, com el
diòxid de carboni (CO2), per
produir matèria orgànica.
 La reproducció dels bacteris

Els bacteris es reprodueixen de forma asexual, per divisió binària: abans de reproduir-se dupliquen
el seu adn, cada cèl·lula es divideix en dues cèl·lules filles genèticament idéntiques.

Tot just després d'haver-se originat, els bacteris comencen a créixer, incorporant nutrients i
elaborant els seus propis components. Finalment, el bacteri fabrica un septe a la zona central,
format per la membrana plasmática i la paret cel·lular. Quan el septe és complet, les dues cèl·lules
filles ja són independents i cada una torna a començar el procés.

En condicions favorables, tot aquest cicle vital és molt rápid.

Per exempe : una cèl·lula humana pot tardar deu o vint hores a reproduir-se, però la major part de
bacteris tarden entre quinze minuts i una hora. No obstant això, si la temperatura, el pH o els
nutrients no són favorables, el cicle es pot alentir considerablement i, fins i tot, aturar. Això és el que
explica que els aliments es conservin molt més temps a la nevera.

Mitjançant aquest procés reproductiu soriginen clons de cèl·lules genèticament idèntiques, que
s'anomenen soques o varietats bacterianes. Es a dir les soques son varietats bacterianes dins de la
mateixa especie de bacteris.

Corba de creixement bacterià

Si posem uns quants bacteris en un medi de cultiu, amb prou nutrients, i obsetvem com canvia el
seu nombre en funció del temps, obtindrem la corba de creixmenet bacterià.

S'hi distingeixen les fases següents:

Fase de latència: Les cèl·lules bacterianes comencen a fabricar els enzims que necessiten en aquell
medi. Per això no hi ha, de moment, reproducció.

Fase exponencial: Les cèl·lules es multipliquen activament, aprofitant l'excés d'aliments.

Fase estacionaria: A causa de la falta d'aliment i l'alteració del medi, els bacteris simplement
sobreviuen.
Fase de declivi. L'aliment és tan escàs i el medi està tan alterat que les cèl·lules van morint.

COM CANVIEN ELS BACTERIS?

CONTEXTUALITZACIÓ

Com bé coneixem, la reproducció asexual és la forma en la qual els bacteris es

reprodueixen. Aquest tipus de reproducció fa que aquests organismes es multipliquin en
nombre molt ràpidament i, addicionalment, que les noves generacions dels bacteris
descendents siguin genèticament idèntics al bacteri progenitor. Tot i això, és cert que els
professionals de la salut del Departament de Salut adverteixen que aquests bacteris es
poden fer més resistents davant l’ús d’antibiòtics, de manera que se’ns planteja la següent
pregunta: com pot canviar l’ADN dels bacteris i fer que esdevinguin resistents?
Hi ha dues maneres que el material genètic dels bacteris pugui canviar: a partir de
mutacions o per transferència genètica horitzontal.

MUTACIÓ BACTERIANA

Per una banda, una mutació és un canvi heretable en el material genètic. Això implica que
qualsevol canvi en l’ADN que es transmeti a les cèl·lules descendents serà una mutació.

Poden ser produïdes per dues maneres:

● ESPONTÀNIAMENT: per exemple, un error durant la replicació de l’ADN i solen tenir
una freqüència relativament baixa.

● AGENTS MUTÀGENS: poden alterar l’ADN i els més coneguts són les radiacions
ionitzants (raig X, llum ulraviolada, raigs gamma o raigs còsmics) i els mutàgens
químics (substàncies químiques…).

En sí, els efectes que causen les mutacions gèniques són canvis en la seqüència de
bases d’un gen:
- Substitució: es produeix un canvi d’una de les bases de la seqüència de bases
nitrogenades d’un fragment d’ADN. Es pot observar que canvia un únic triplet de
bases d’ADN. A la proteïna només canviarà un aminoàcid.

- Inserció: es produeix un afegiment d’un nucleòtid a la seqüència de bases. En la

proteïna canviaran tots els aminoàcids a partir de la inserció.

- Deleció: es produeix una eliminació d’un nucleòtid en la seqüència de bases. En la

proteïna també canviaran tots els aminoàcids a partir de la deleció.

Les mutacions es poden produir en qualsevol punt de l’ADN i canviar la proteïna resultant
de moltes maneres. Així, un bacteri es pot convertir més resistent o sensible en alguna
característica i, finalment, la selecció natural afavorirà aquells bacteris que portin una
mutació que els faci més aptes en un ambient determinat.
TRANSFERÈNCIA GENÈTICA HORITZONTAL

En qualsevol tipus de reproducció (sexual o asexual), el progenitor o progenitors transmeten

informació genètica als descendents, procés anomenat Transferència Genètica Vertical. Tot
i això, els bacteris, a més a més, tenen mecanismes de Transferència Genètica
Horitzontal de Gens; transferència de gens entre diferents espècies de bacteris, no prové
de la mateixa.

● FORMES DE TRANSFERÈNCIA GENÈTICA HORITZONTAL

Es coneixen tres maneres diferents de transferència horitzontal de gens en bacteris. Són les
següents:

- Conjugació: Un bacteri donant transfereix un plasmidi a un bacteri receptor,

mitjançant un agregat de conjugació, conegut com pili sexual o de conjugaci;
estructura especialitzada en la superfície del bacteri donant que facilita la
transferència de material genètic a un bacteri receptor. Són filaments llargs i prims
formats per proteïnes i permeten el contacte entre els dos individus.

- Transformació: El bacteri receptor incorpora ADN del medi (habitualment, un

fragment que prové d’un bacteri o d’una altra cèl·lula morta).

- Transducció: Un virus transporta ADN d’un bacteri a un altre. Això és possible

perquè hi ha vegades que un virus, en lloc de contenir ADN víric, conté ADN
bacterià, de manera que quan aquest s’uneixi a un bacteri, no l’infectarà amb
informació vírica sinó que li introduirà un fragment d’ADN bacterià.

Aquests tres mecanismes de sexualitat fan que els bacteris d’arreu del món formin una
mena de comunitat que pot compartir tots els seus fragments d’ADN.

ELS ANTIBIÒTICS

Què són els antibiòtics?

Un antibiòtic és una substància produïda per un microorganisme que, a baixes

concentracions, mata o inhibeix el creixement d’altres microorganismes, generalment
bacteris. Els antibiòtics no són eficaços contra els virus.

El científic escocès Alexander Fleming, va ser qui va descobrir el primer antibiòtic l’any
1928, quan estava investigant sobre el bacteri Staphylococcus aureus. Quan va examinar
unes plaques de cultiu que havia preparat dies enrere, va observar que hi havia crescut una
floridura anomenada Penicillium notatum. Al voltant d’aquesta, les colònies de bacteris no
havien crescut. Fleming va intuir que la floridura produïa alguna substància que eliminava
els bacteris i la va anomenar penicil·lina.

Mecanismes generals d’acció dels antibiòtics.

En relació amb l’activitat, els antibiòtics poden tenir dos tipus d’acció i ser:
- Bacteriostàtics: impedeixen el creixement de la població de bacteris sense eliminar-
los.
- Bactericides: maten els bacteris.

Pel que fa al mecanisme d’acció, els antibiòtics actuen sobre algun component dels
bacteris, anomenat diana, i n’inhibeixen algun procés biològic fonamental.

Principals exemples de dianes i efectes.

Diana Exemple Acció específica d’aquest antibiòtic

Paret cel·lular Penicil·lina Impedeix la síntesi del peptidoglicà

(component de la paret cel·lular).

Membrana plasmàtica Polimixina B Actua contra els fosfolípids.

Síntesi de proteïnes Estreptomicina Bloqueja la subunitat 30s dels ribosomes.

Síntesi d’ARN Rifampicina Bloqueja l’ARN-polimerasa.

Un enzim Sulfamides Impedeixen la síntesi d’àcid fòlic (cofactor de

molts enzims importants).

La resistència als antibiòtics en relació als mecanismes de transferència genètica

horitzontal com a procés evolutiu.

Des que es van començar a utilitzar els antibiòtics, es va observar que hi havia algunes
espècies de bacteris que hi tenien resistència natural. Això és degut al fet que si el bacteri
no té la molècula diana sobre la qual actua l’antibiòtic, aquest no li farà cap efecte.
En canvi, la resistència adquirida consisteix en l’aparició de soques resistents a un o més
antibiòtics en una espècie que fins aleshores hi era sensible.
Hi ha diversos mecanismes que poden permetre que un bacteri esdevingui resistent a un
antibiòtic. Per exemple, la capacitat de sintetitzar un enzim que trenca les molècules
d’antibiòtic o d’un transportador de membrana que l’expulsa.

Un bacteri pot adquirir el gen o els gens que li confereixen resistència a un antibiòtic de
dues maneres: a partir d’una mutació espontània del seu ADN, o bé per l’adquisició d’ADN
exogen, procedent d’altres cèl·lules bacterianes mitjançant algun dels mecanismes de
parasexualitat (conjugació, transformació o transducció).
L’exposició a l'antibiòtic produeix un procés de selecció natural: els bacteris que encara hi
són sensibles moren, mentre que els resistents sobreviuen, es reprodueixen i cada cop són
més abundants.

Tècniques d’esterilització i cultiu de microorganismes.

Descriure i interpretar les principals tècniques d’esterilització (físiques i químiques), aïllament,
identificació amb la tinció de Gram i de cultiu de microorganismes

L’esterilització és un procés pel qual es destrueixen tots els microorganismes d’un objecte
superfície. Els mètodes d’esterilització es classifiquen en físics i químics.

Els físics consisteixen en aplicar calor. La calor es pot aplicar de manera húmeda, que
desnaturalitza les proteínes dels organismes, i de manera seca, que oxida els components
cel·lulars dels organismes. Aplicar calor és el mètode d’esterilització per excel·lència,
sempre i quan el material pugui soportar altes temperatures. Exemple: autoclau, flama bec
Bunsen.
Pasteurització: Mètode d'esterilització que no elimina per complet tots els microorganismes,
només la majoria.

Els químics es basen en aplicar substàncies químics que danyen els components cel·lulars
dels microorganismes. Exemple: formaldehid, llexiu, etanol

Els estudis microbiològics es duen a terme amb cultius bacterians, líquids o sòlids, que
contenen els nutrients necessaris perquè el bacteri es desenvolupi. Per aïllar un cultiu líquid
de bacteris en un sòlid, es necessita una càpsula de Petri, una nansa de cultiu i un bec
Bunsen. Primer s’ha d’esterilitzar la nansa de cultiu a la flama de bec Bunsen. Un cop
freda, es submergeix al cultiu bacterià líquid. Després, es fa lliscar l’extrem de la nansa
suaument en ziga-zaga sobre la placa de petri. Es repeteix el procés diversos cops per diluir
el nombre de cèl·lules que es deixa sobre la placa. La placa s’ha de deixar a una estufa de
 cultiu a uns 30ºC fins que vagin sorgint colònies. És més útil tenir els bacteris en cultius
sòlids per a diferenciar les colònies i a partir d’aquí estudiar-les per separat (quins antibiòtics
aplicar…)

Els bacteris es poden classificar en grampositius o gramnegatius segons el color que

adquereixen quan s’aplica la tinció de Gram.
Diferències:
GRAMPOSITIUS GRAMNEGATIUS

La paret cel·lular està formada pels La paret cel·lular està formada per
peptidoglicans peptidoglicans

La capa de peptidoglicans és més gruixida La capa de peptidoglicans és més prima

Es tenyeix de blau Es tenyeix de vermell

Les parets cel·lulars dels bacteris estan formades per una capa de peptidoglicans, que són
sucres i aminoàcids. Aquesta capa és la que adopta el color quan s’aplica la tinció. Els
bacteris grampositius tenen aquesta capa externa, i per tant, es tenyeixen de blau. En canvi,
els gramnegatius es tenyeixen de color vermell perquè la capa de peptidoglicans es troba
més interna.
La gran aportació d’aquesta tinció és determinar quin tipus d’antibiòtic és més eficaç en
cada cas.

Els virus
COMPOSICIÓ:

Agent infecciós submicroscòpic, paràsit obligat de cèl·lules vives. Els virus tenen una

organització acel·lular. Fora de les cèl·lules existeixen en forma de virions, partícules víriques

individuals. La seva estructura és molt senzilla, ja que només consten d’una molècula d’àcid

nucleic (ADN o ARN), portadora d’informació genètica, i un embolcall proteic anomenat

càpsida, que protegeix i transporta l’àcid nucleic. Aquesta càpsida està formada per diverses

subunitats proteiques, anomenades capsòmers. Com es pot veure a la imatge inferior,

l'organització dels capsòmers pot donar lloc a diferents formes. Alguns virus també tenen un

embolcall membranós extern, procedent de la membrana de la darrera cèl·lula que havien

infectat, però que conté proteïnes i glicoproteïnes víriques.

Per si sols els virus no desenvolupen cap de les funcions vitals. Per això no es poden

considerar organismes vius. Els virus no duen a terme cap reacció metabòlica i, per tant, no

intercanvien amb el medi ni matèria ni energia. L’única funció que exerceixen és la reproducció

però per fer-la han d’entrar dins d’una cèl·lula viva i utilitzar-ne la maquinària metabòlica

(enzims, ribosomes, ATP…)

Cada tipus de virus té un grup

d’espècies, anomenant rang d’hostes,

les cèl·lules de les quals pot infectar.

Molts virus són altament específics,

com els causants dels refredats, que

només poden infectar cèl·lules de les

vies respiratòries superiors dels

humans. D’altres, com el de la ràbia,

es poden reproduir en cèl·lules de

diverses espècies, com els ratpenats, els gossos i els humans.

Els virus que infectan bacteris o arqueobacteris s’anomenen bacteriòfags o fags. Els

bateriòfags i els viurs que infecten vegetals són inofensius per als humans i els altres animals.

MORFOLOGIA

El genoma dels virus

El genoma dels virus pot ser de cadena simple o doble, de ADN o

ARN, circular, lineal o segmentat. Els virus més petits, els circovirus,

tenen només uns 2000 nucleòtids i contenen dos gens. La majoria dels

virus, però, tenen entre deu i uns pocs centenars de gens, rarament

contenen introns i sovint aquests gens se sobreposen: la mateixa

seqüència gènica pot formar part de dos o tres gens.

La reproducció dels viurs

El rang d’hostes del virus és conseqüència del reconeixement fisicoquímic entre les proteïnes

de la seva càpsida o de l’embolcall membranós i alguna molècula de la superfície de les

cèl·lules. Aquesta unió fa que el virió (o el seu àcid nucleic) entri dins la cèl·lula. Un cop dins, la

maquinària metabòlica de la cèl·lula replica l’àcid nucleic víric i segueix les seves instruccions

per fabricar capsòmers. L’àcid nucleic víric i els capsòmers s’uneixen espontàniament, per

afinitat fisicoquímica, i originen nous virions, que surten de la cèl·lula.

Els detalls del cicle reproductiu poden variar molt entre diferents tipus de virus. Per exemple,

alguns virus surten de la cèl·lula quan en provoquen la lisi (i òbviament la mort). D’altres surten

de la cèl·lula per gemmació (una mena d’exocitosi), amb la qual cosa la cèl·lula pot continuar

viva.

Diferenciar tipus de virus en funció del seu material hereditari, ADN, ARN, i descriure els

cicles vírics (lítics i lisogènic)

BACTERIÒFAGS

Són virus que infecten bacteris o

arqueobacteris.

La infecció d’un bacteriòfag a una cèl·lula

procariota comença amb l’adsorció del fag

a la paret bacteriana. Tot seguit, un enzim

víric forada la paret cel·lular i l’àcid nucleic

víric és injectat dins del bacteri (la càpsida

normalment es manté a l’exterior). El que

passa després varia segons el virus.

En general, els virus bacteriòfags poden presentar dos tipus de cicles reproductius: el cicle lític

o el cicle lisogènic

EL CICLE LÍTIC

es caracteritza perquè acaba amb la lisi (trencament) de la cèl·lula infectada, que per tant mor.

Un cop l’ADN víric ha estat inoculat dins del bacteri, alguns gens d’aquest ADN són transcrits i

es formen uns ARN missatges primerencs. Quan aquests són traduïts, es fabriquen uns enzims

que hidrolitzen l’ADN bacterià. Tot seguit, l’ADN víric és replicat. Es transcriuen i es tradueixen

uns altres gens vírics, de manera que es produeixen les proteïnes de la càpsida. Aquestes

s’acoblen espontàniament amb molècules de ADN víric i es formen nous virions. Finalment,

l’expressió d’un darrer gen víric produeix la lisi del bacteri i s’alliberen els nous virions. Cada

virió podrà infectar una nova cèl·lula.

CICLE LISOGÈNIC

els virus que poden tenir aquest cicle s’anomenen virus temperats. Tot i això,

aquests virus també poden seguir un cicle lític.

En el cicle lisogènic, l’ADN del virió, un cop dins de la cèl·lula, s’integra en el

cromosoma bacterià i es converteix en un pròfag. Cada vegada que el bacteri es

divideix, el pròfag és replicat i es transmet com qualsevol altre “gen” a les

cèl·lules filles. El pròfag ``ot transcriure alguns dels seus gens i això pot

modificar les caracterìstiques dels bacteris lisogènics.

Eventualment, algun factor ambiental pot activer el pròfag, que se separa del

cromosoma bacterià i desencadena un cicle lític.

__________________________________________________________________________________

________

Procés de retrotranscripció

Hi ha un tipus de virus que són els retrovirus, aquests utilitzen un altre tipus de cicle que es la

retrotranscripció. La forma més general d’entendre la retrotranscripció es que a partir d’una

cadena ARN i l’ajuda l’enzim transcriptasa inversa, que s'utilitza com a motlle, es transcriu una

cadena ADN complementari.

Un exemple és el VIH, que es un retrovirus. El VIH té el genoma en forma d’ARN, però

produeix un enzim, la transcriptasa inversa, que fa la còpia d’ARN a ADN, que després

s’insereix al genoma cel·lular.

te una membrana
boleta blau enzim , i linea vermella arn

d’arn es transcriur adn complementaria i d’adn complementari adn i que entre al nucli i

s'insereix al material genètic, en aquest estat pot estar en forma latent, però no es sap perquè

pot arribar a reproduir-se i provocara que afecti la resta de cèl·lules.

Relacionar-lo amb els processos generals de transcripció, traducció i replicació del

material hereditari

En el cas dels retrovirus, una vegada que la seva ADNc s'ha integrat en el genoma de

l'hoste, es replica juntament amb l'ADN de la cèl·lula durant la divisió cel·lular. Això

significa que cada vegada que la cèl·lula es divideix, l'ADN viral integrat també es replica i

es transmet a totes les cèl·lules filles.

Altres formes acel·lulars: viroides i prions.

Viroides

Estan formades de molècules d’ARN infeccioses. No tenen ni càpsida ni embolcall i dins de la

cèl·lula que intervenen només és repliquen. Tenen molt poca complexitat.

Alguns funcionen com a ribozims ja que intervenen en la seva pròpia replicació.

Ex: Tubercle fusiforme, a les patates

Prions

Són proteïnes mal plegades que provoquen malalties infeccioses. Alguna d’aquestes malalties

es la encefalopatía espongiforme bovina (coneguda com la malaltia de les vaques boges)

Els prions son ressistens als anticossos, als desinfectants, etc. L'única manera de defernos

d’ells són incinera-los o

Els prions no fabriquen copies d’ells mateixos, sinó que les

converteixen. Tot que s’ha cregut que aquesta malaltia era

provocada per l’error en algún àcid nucleic, mai ha estat trobat i s’ha

acceptat la hipòtesi de Prusiner, de proteïnes infeccioses.

Viroides:

Els viroides són petites molècules d'ARN que manquen d'embolcall proteic. Són encara més

simples que els virus.

A diferència dels virus, els viroides no tenen proteïnes ni embolcalls lipídics, són només

molècules d'ARN.

Causen malalties en plantes, interferint amb el seu metabolisme i creixement.

Els viroides no codifiquen proteïnes, però poden interferir amb l'expressió gènica de la

planta hoste.

Exemples de malalties causades per viroides inclouen la malaltia de la papa nanisme i el

amarillamiento del cocotero.

Prions:

Els prions són partícules infeccioses compostes principalment de proteïnes.

A diferència dels virus i els viroides, els prions manquen de material genètic (ADN o ARN).

La seva activitat patògena s'atribueix a l'alteració de la conformació de les proteïnes

normals en l'organisme.
Els prions poden causar malalties neurodegeneratives fatals en animals i humans, com la

malaltia de Creutzfeldt-*Jakob en humans, la malaltia de les vaques boges en el bestiar

boví, i el tremolor en ovelles.

Els prions poden convertir proteïnes normals en la seva forma anormal, la qual cosa porta a

la formació d'agregats proteics i la disfunció neuronal.

Comparació:

Tots dos, els viroides i els prions, són entitats infeccioses que poden causar malalties en

organismes vius.

No obstant això, els viroides són molècules d'ARN mentre que els prions són proteïnes.

Els viroides causen malalties principalment en plantes, mentre que els prions poden afectar

tant animals com a humans, causant malalties neurodegeneratives.

Els viroides afecten el metabolisme de les plantes interferint amb l'expressió gènica,

mentre que els prions alteren la conformació de proteïnes normals i causen la formació

d'agregats proteics en el cervell.