CARTES D’ITÀLIA (Josep Pla)

A l’estiu, sota el cel incandescent, passeu entre els boscos de castanyers del país d’una
manera lenta i sobre l’ase podeu fer una becaina; quan la botànica s’obre una mica, amb els
ulls mig clucs veieu la nimfa llunyana que s’esquitlla i l’hamadríade que s’amaga darrera
l’arbre. A la tardor, els animals fan una mica de fressa de fulles torrades i camineu entre un
esplendor d’arams i de coures amables i de verdets aspres. De vegades voregeu la campanya
romana que estén davant els vostres ulls un panorama. Sota el cel de la tarda, les ombres dels
núvols passen sobre la terra deserta. Les fumeroles dels focs dels pastors pugen primer molt
dretes i després es fonen com una teranyina de grisalla. Les muntanyes de la Sabina, a
l’horitzó, es desfan, com un so que s’allunya, en una simfonia de blaus tendres i de rovells
àcids. A ponent, la mar s’endevina, darrera el perfil de la vil·la Mondragone, enorme i
estranya. Els ases s’aturen davant una font amb una molsa que fa barba, aguantada per quatre
monstres antics que porten una perruca de marbre.
Veieu Frascati com un ramat de cases que s’enfilen pel vessant i que fan l’efecte que han
de caure. El color, del poble és el del seu vi blanc sec —bianco asciuto, per dir-ho amb els
termes exactes. La petita ciutat és barrejada. Al costat del nucli antic, que fa olor de cànem,
de sofre i de rapa, hi ha les millors vil·les de temporada d’Itàlia. Els jardins que volten els
magnífics palaus Torlònia, Aldobrandini, Lancellotti, contenen tot el que ha de contenir un
jardí —fins i tot una aigua amb un cigne que passa, lluent, sobre el crepuscle impecable—, i
els jardins d’una altra infinitat de cases, menys nobles i innominades, donen un gran to a
Frascati. A mi em sembla, però, que aquest Frascati senyorial no es pot pas comparar al
Frascati del vi, amb el seu prestigi dionisíac, mitològic i bàquic. Els carrers del poble són
laberíntics i innombrables, i llur principal utilitat sembla la de concentrar, en la mínima
quantitat possible de terra, el més gran nombre imaginable d’hostals i de tavernes. A cada
cinc passes es troben una mena de sales emblanquinades, amb taules llargues i bancs, amb els
retrats dels homes cèlebres a les parets i, al costat, una gàbia amb la cadernera o el verdum. A
darrera hora de la tarda aquests establiments s’emplenen d’homes i dones vestits d’una
manera fosca i funerària. La gent del poble, a Itàlia, vesteix sempre de negre, amb el barret
negre i els sabatots negres i polsosos. Demanen un litre i un vas i van passant l’estona parlant
de diners o de vi, que és la conversa més corrent a Itàlia. Les parets serveixen de pantalla a
grans ombres que es mouen, s’escurcen o s’allarguen, i a les ampolles reflectides. El vi és
delicat, i a la mitja llum de les sales els vasos tenen un color de palla. És un vi que té alguna
cosa de la frescor i de la simplicitat assolellada del paisatge; és viu i tibat, lleugerament
escumós, i té un fons sec, convincent i ràpid. És un dels vins que tenen una ànima més
casolana i una gelosia més delicada. En general els vins a la península no volen pas ésser
viatjats ni gaire trasbalsats. Els més sensibles al desplaçament són potser els vins dei Castelli
Romani, que són els que proporcionen l’amenitat i l’evasió als pobladors de la Ciutat Eterna i
dels seus voltants.