Ilion - Llibre - Cap.1-5

Il.
lustració: Víctor Hugo Navarro Pérez

Correcció lingüística: Montse Moipa
Cristina Górriz de la Cal 5

1a AVENTURA: ALIMENTA LA TEUA TRIBU!
https://historiailion.wordpress.com/
ILION: TRAVESSA EL PASSAT
Quin avorriment d'estiu! No han arribat encara els amics de Mauro i el poble dels seus avis,
Xàtiva, es troba desert de bicicletes.
Tan sols són un parell de mesos els que passa lluny de València, però juliol i agost estan
transcorrent molt lentament. Mauro se sent ansiós. Per una banda, troba a faltar els seus
companys de col·legi, sobretot el Nicolau. A més a més, sent curiositat davant la perspectiva
del curs següent en un centre nou. Sovint pensa en el mes de setembre. Tan diferent serà tot?
La seua rutina diària al poble que consisteix a caçar capgrossos, ja no li sembla un pla tan
genial com en anys anteriors. Si almenys tinguera germans amb els quals discutir, el temps no
se li faria etern.
Mauro mira una vegada i una altra el seu correu, impulsat per un tic inevitable. Tot el que rep
és publicitat. Així que esborra compulsivament els correus de la safata d'entrada.
“Mauro, tens una sol·licitud de participació.”

En la safata d'entrada, hi ha una invitació a un joc enviat pel seu company Nicolau. Per fi
algun missatge diferent a “Has guanyat un cotxe!” o “Premi de 1000 euros!” .
Ho va obrir il·lusionat. Li agrada jugar en internet. Jocs esportius, de construir grans ciutats o
d'estratègia. Dona igual el tema. Li encanta jugar. I, sobretot, guanyar. En realitat, pràcticament
qualsevol cosa que tinga a veure amb internet el fascina. Podia ser molt més atrevit i graciós
en un xat que en una conversa real. (Entre tecla i tecla sempre té temps per a escriure alguna
cosa enginyosa).
ILION. A primera vista no ho associa amb res conegut.
–Espera -diu Mauro-, no hi ha un videojoc amb un nom semblant? Això és Imperium, un joc
sobre romans, res a veure-hi.
Es va enrecordar de les patrulles de soldats uniformats desfilant per la ciutat de Roma.

Havien estat bé aquestes partides a casa de Nicolau. Ell sí que era un friki dels jocs!
Llàstima que els seus pares hagen decidit que València era una ciutat molt sorollosa per viure-
hi. S'havien emportat el petit Nico a un diminut poble de Terol, amb més ovelles que persones.
De sobte, es va imaginar Nicolau dirigint un exèrcit llanut cap al campanar. Aquest pensament
graciós va donar pas a la tristesa per la separació dels dos amics.
Mauro no té res millor a fer fins que baixe una mica el sol i la gent desperte de la migdiada. A
més a més, els seus pares no el deixaran estar molta més estona enganxat a l'ordinador.
Aprofitant el silenci de la casa, va iniciar una partida.
Sense adonar-se’n, es troba triant personatge. No sap encara en què consisteix el joc però
li fa una mandra terrible llegir-se les instruccions. Sembla estar ambientat en la prehistòria
perquè hi ha tres personatges vestits de pells i pèl embullat.
1. Caçador d'antílops. Este personatge és fort, alt i jove. Porta els cabells encrespats
a l'altura dels muscles, té la pell fosca i està plena de marques cerimonials. Un tapall de
pell de gasela li cobreix la cintura.
2. Recol·lectora de fruits i curandera. "Realment és una xica guapa. És lleugerament

més baixa que el caçador d'antílops i el seu cos no és tan musculós. Excepte les cames.
Serà de tant de caminar per a arreplegar herbes curatives. Porta el cabell trenat, té una
mirada profunda i seriosa que contrasta amb el seu ampli somriure.

3. Xaman de la tribu. Supera en edat a la resta dels personatges. A més a més, té poders
per a contactar amb els esperits de la naturalesa. La tribu valora la seua experiència en
la vida. A l'edat de 30 anys, pràcticament se’l considera un ancià. Porta una llarga
cabellera que li dona un aire de persona respectable i té cobert el cos de pintura ritual
de color ocre.
Mauro va llegir de pressa les anotacions que acompanyen als avatars1, perquè ja ha decidit
que el caçador encaixa amb la seua idea de passat prehistòric. Què millor que córrer darrere
d'animals salvatges, inflar-se a filets i lligar amb les troglodites? A més a més, per una vegada
que pot ser alt i fort, no va a malgastar-ne l'oportunitat.
S'anomenarà Maurius.
De sobte, els ulls del caçador es creuen amb els de Mauro. (Bé, és una forma de parlar.) Més
aviat, Mauro se sorprén per algunes característiques de l'aspecte del caçador.
-Un moment, els homes de la prehistòria no tenien més pinta de simis o realment eren tan
semblants a nosaltres? -diu Mauro-.
Busca alguna imatge en la seua ment d'aquella època. Va recordar el seu llibre de Medi Social
de sisè de primària. En ell apareixia una seqüència d'éssers: els primers més similars als micos
(encorbats, peluts i amb les quatre extremitats fregant el sòl) i els últims amb una aparença
plenament humana.
-Probablement som més iguals del que pensava -conclou Mauro-. Bé, seguim.
Més decisions. Maurius ha d'anar acompanyat d'una sèrie d'objectes per començar la seua
aventura. Escull el que pensa que un caçador necessitarà en la seua marxa:
•Una llança amb punta de sílex2: serà interessant posseir una ferramenta que
s'usa per a caçar i tallar qualsevol material.
•Un equip per a encendre foc: consisteix en una bossa de pell farcida d'esca3 i dos
varetes de fusta. Mauro sap que en eixa època s'ha descobert el foc. Però una cosa
és conéixer-lo i una altra saber encendre’l. D'aquesta manera s'evita futurs
problemes.
1
Avatars: Personatges dels jocs d'internet
2
Sílex: Pedra de gran duresa que s'utilitzava en la Prehistòria per elaborar eines
3
Esca: Matèria molt seca preparada per encendre una foguera. Tallants.
•Una cistella de vímet amb fruits i carn seca: per a alimentar-se en cas d'un llarg
trajecte.
Rebutja molts elements com amulets, herbes curatives, carbó vegetal, figures humanes, etc.,
objectes que no li semblen molt útils per al perfil del seu jugador.
-I monedes? Com m'apanyaré per realitzar algunes compres si fora necessari? -pensa Mauro-
. Probablement amb les peces d'antílop que cace, no tindré problemes per a realitzar
intercanvis.
I amb aquesta decisió, Mauro acaba amb el problema que se li havia plantejat.
Tan sols queda clicar el botó
INICIAR PARTIDA

VALL DEL RIFT (Àfrica). Fa 200.000 anys.
A la sabana4 africana, la tribu d'Homo Sàpiens rastreja animals amb els quals
alimentar-se. La gran plana àrida solament queda interrompuda per algun
arbust solitari o, en el millor dels casos, per un enorme baobab5. És l'estació
seca i la falta de pluges dificulta l'obtenció d'aliments.
Però enguany la situació ha empitjorat: de sobte una onada de calor originada

pel canvi climàtic ha provocat que les rajades de grans mamífers fugisquen cap
al nord d'Àfrica. Seguint-ne les petjades, els 25 membres del grup inicien la
marxa.
Què podran menjar a partir d'ara?
4
Sabana: Paisatge típic de clima càlid i d'escasses pluges. Solen ser planes amb poca vegetació.
5
Baobab: Arbre de gran tronc típic de les zones àrides d'Àfrica. Pot mesurar fins a 30 metres.
-Bah! Aquesta és la prova que he de superar? Però si soc caçador. Això és bufar i fer ampolles!
Que comencen a tremolar els mamuts -crida entusiasmat Mauro en el paper de Maurius-.
Potser Mauro s'havia deixat portar per l'emoció, perquè difícilment anava a trobar un mamut en
plena sabana...
Després de moure el ratolí de l'ordinador d'un costat a un altre sense cap resultat, Mauro
va caure en el compte que existia una pantalla d'Ajuda.
Ajuda
Abans d'emprendre l'aventura, has de tindre alguns aspectes en

compte:
● Primer, has de triar un personatge.
● Després, has de seleccionar un objecte que t'ajudarà a afrontar el teu
viatge. Si vols aconseguir la màxima puntuació, només amb ell hauràs de
superar la prova proposada.
• En el cas que necessites ajuda extra, podries triar entre diverses
opcions:
1. Seleccionar un altre instrument de la teua llista.
2. Intercanviar un dels teus objectes pel d'un altre jugador.
3. Demanar ajuda a un altre personatge.
4. Utilitzar la carta “Destapa la Història”.
5. Parlar amb un personatge del passat.
Qualsevol d'aquestes possibilitats pot ajudar-te a superar la prova. Però ves amb
compte! Pot disminuir la teua puntuació o portar-te a una situació imprevista.
-Ja, és clar, per a començar trie la fletxa de punta de sílex i a caçar! -diu Mauro- A què estic
esperant?
I va tornar a centrar-se mentalment en la Vall del Rift, a milers de quilòmetres i anys d'on
ell es trobava.
La tribu està reunida per decidir la millor forma d'alimentar-se. Han fet una parada en
el camí per passar la nit. Una vegada han muntat les tendes fetes amb branques i pells
d'animals, comença la reunió. Tots els membres de la tribu estan convidats a participa-
hi. El primer a parlar és el Xaman. Per la seua edat i la seua capacitat d'endevinació, li
correspon l'honor d'iniciar la conversa:
XAMAN.- Mai abans havíem viscut una situació semblant. La selva es retira dia
a dia davant l'avanç de la calor i la sabana. Els arbres, entristits, perden les
fulles i els fruits. Els animals fugen sota el sol ardent. I nosaltres darrere d'ells.
Però què hi ha després de les muntanyes? Cap dels nostres avantpassats va

marxar tan lluny. No sabem què trobarem més enllà. Potser el sol i la lluna no
vulguen acompanyar-nos en aquest viatge. La meua proposta és esperar i
demanar a la Deessa de la Fertilitat6, mare de tots els éssers vius, que tot torne
a ser com abans.
La majoria de la tribu assenteix davant les paraules del Xaman. Ell, millor que ningú,
coneix els capritxos de la naturalesa perquè pot contactar amb els esperits. Però, tot
i això, el grup tem aquesta amenaça desconeguda i el suport no és unànime 7.
Des de l'altre costat de l'ordinador, Mauro veu com es desenvolupa l'escena. No li ha convençut
en absolut l'argument del Xaman. Li recorda als consells del seu avi (Posa't la bufanda!):
prudents però sense cap emoció. Ara arriba el seu torn per donar-ne l’opinió.
MAURIUS CAÇADOR.- Amb tots els meus respectes, Xaman, les peticions a la Deessa
Mare no seran suficients per a alimentar tota una tribu.
El nostre grup compta amb experts caçadors. Si els animals fugen, per què no
correm darrere d'ells com a depredadors que som? No ens alimentem de carn? No
tenim cames veloces per a perseguir-los? Potser les nostres armes no estan prou
esmolades per a aconseguir-los?
S'escolten alguns crits d'ànim quan Maurius acaba de parlar. Els seus companys mostren
suport a aquesta iniciativa més activa. És ben conegut l'èxit dels caçadors en les seues
expedicions de caça. Sempre capturen grans peces que comparteixen. El soroll dels
estómacs comença a guanyar posicions. La tribu es troba en una situació desesperada.
Però encara existeixen opinions diferents a les expressades pel moment:
CURANDERA.- Estic d'acord amb el Xaman. Hem de ser pacients. La Deessa Mare
sempre ens ha ofert la natura per a alimentar-nos. Per tant, hauríem de
6
Fertilitat: Capacitat de donar vida.
7
Unànime: Quan tots els membres d'un grup estan d'acord.
continuar amb aquest ritual per millorar la nostra situació.
No obstant, Maurius, la teua proposta no em sembla tan encertada: com

suportarà tota la tribu el ritme d’una cacera que no sabem com acabarà? Em
sembla millor alimentar-nos de petits animals i arrels que estan al nostre abast.
-Arrels i petits animals? -diu Mauro sarcàstic8-. Es tracta de donar de menjar una tribu
famolenca, no de preparar un berenar al jardí d'infància.
Està clar que no li agraden les coses a mitges. O tot o gens. Mauro considera que és millor
arriscar-se, sobretot si es compta amb més d'una vida (com el seu avatar Maurius).
Davant la falta d'un acord, la tribu decideix una solució intermèdia: els homes joves
acompanyaran Maurius en una batuda9 d'antílops. Són els últims mamífers que han vist
per la zona. Mentrestant, les dones, les criatures i les persones majors romandran a prop
del campament buscant herbes, fruits i arrels. Per la seua banda, el Xaman realitzarà un
retir en una cova per iniciar els rituals de fertilitat.
Maurius accepta la decisió de la tribu perquè el beneficia: si els membres del grup que
retarden l'expedició no els acompanyen, caçaran més ràpidament grans animals.
D'aquesta forma demostrarà que la seua proposta és la més encertada. I, qui sap? Potser,
malgrat la seua joventut, el consideren com a futur cap de la tribu.
La batuda comença l'endemà: cinc caçadors es posen en marxa amb les llances
preparades: les puntes de sílex afilades, els tendons ben nuats a les canyes. Maurius es
decideix per aquest objecte. Poc més porten com a equipatge perquè la velocitat és la
seua millor arma.
Al matí, un conjunt d'empremtes i excrements els indiquen que un grup d'antílops està a
prop. Els animals detecten l'olor dels caçadors i emprenen la fugida. A pesar de no poder
veure els quadrúpedes, el grup de Maurius sap perfectament cap a on es dirigeixen.
Durant dos dies i dues nits es dediquen a seguir el rastre de la bandada d'antílops. Encara
que són bons rastrejadors10, els animals han iniciat una carrera salvatge sota una calor
de foc.
El tercer dia el cansament afecta els rastrejadors. En aquesta cursa sense fi, s’han acabat
les provisions de fruits secs i de carn seca. Maurius és conscient que usar el segon objecte
8
Sarcàstic: Persona que utilitza la burla o la ironia per ofendre a algú.
9
Batuda: Acció d'explorar una zona buscant algú o alguna cosa.
10 Rastrejadors: Persones que són capaços de seguir el rastre i les empremtes d'un animal.
li restarà punts però no hi veu una alternativa. No obstant això, se'ls ha omplit el budell
d'un temor quasi palpable: la por de les muntanyes. Mai abans no han perseguit un animal
pendent amunt. No saben quant podrà durar aquella esgotadora aventura.
Maurius manté el comandament i l'orientació, sense plantejar-se si s'ha equivocat en la

seua decisió. Té un objectiu i no vol fracassar davant la tribu. Quan el grup comença a
perdre l'esperança, els antílops, totalment exhaustos, apareixen en el seu camp de visió.
Un esforç més i ho hauran aconseguit. El ramat nota la persecució humana i fuig
espaordida11 fent ús de les seues últimes forces.
-Merda! -Maleïx Maurius davant la seua falta de previsió-. I si els perd en l'últim
moment? No puc deixar-los escapar!
De sobte, el relleu es posa al seu favor: una gran bretxa s'obre a la muntanya, creant un
abisme davant d'ells. Els antílops no tenen temps de retrocedir i cauen en massa pel
congost12. Difícilment en sobreviurà cap. Maurius llança un crit d'alegria. Cau de genolls
esgotat. Ho han aconseguit! Ara solament els queda baixar per les pedres i recollir els
animals morts.
Una llum vermella en la pantalla treu a Mauro del joc. Al principi pensa que indica la superació
de l'aventura. Però no. És un avís:
Avís
Has aconseguit caçar els animals necessaris per alimentar la tribu. Però
has de superar el següent obstacle: Com podràs transportar-los i arribar
a temps per alimentar el grup?
Mauro no s'ha detingut a pensar en aquest aspecte. Però és cert que Maurius es troba molt
allunyat del campament. I, per tant, tècnicament, no ha solucionat el problema.
-Si estiguera Nicolau ací... Ell sempre sap com eixir d'aquests destrets -diu atabalat Mauro-.
El seu amic s'encarregava dels plans estratègics, mentre que ell els portava a la pràctica.
Aquesta vegada, no tindrà aliats fora del joc.
Després de rebutjar diverses idees, Maurius decideix aprofitar totes les llances dels seus
companys. Vol construir una espècie de llitera. Amb ella podran transportar la caça.
Però al primer intent, les llances es parteixen a causa del pes dels antílops.
11 Espaordida: Espantada, amb por.

12 Congost: Pas estret entre muntanyes.
Mauro està furiós per l'imprevist. Ha triat un personatge fort i experimentat en aquestes
aventures. Però no n’és suficient.
El grup de caçadors és molt reduït per carregar amb tots els antílops. Maurius no té
més remei que recórrer a una solució alternativa: tallar la carn amb la punta de sílex i
seleccionar els trossos més sucosos. Deixarà la resta per als animals carronyers 13.
Però aquesta nova tasca els obliga a romandre en aquest espai estret fins a la nit.
Esbocinar trossos de carn amb una pedra no és fàcil.
El vent que bufa en fer-se la fosca els porta grunyits de lleons. Han sentit l’olor de la
sang. Els caçadors comprenen el perill al que hauran d'enfrontar-se. Amb tanta activitat,
no s'han molestat a buscar un refugi per a la nit. En la foscor no podran defensar-se de
les feres.
No té una altra sortida. Mauro decideix utilitzar el tercer dels objectes de Maurius: l'equip
per a encendre foc. Amb aquesta decisió restarà punts de la partida. Però el grup de Maurius
necessita d’una foguera per a espantar els depredadors. Ja es troben a prop. Els caçadors no
sobreviuran en un espai desconegut. Únicament el foc els protegirà.
Per fortuna, el grup descobreix un ixent rocós on encendre una foguera i esperar l'arribada
de l'alba14. Tot aquest temps, els lleons es mantenen a una certa distància. Rugint, però
sense atrevir-se a apropar-se. Quan les primeres llums il·luminen el cel, els lleons
abandonen l’espera. És llavors quan els rastrejadors carreguen la carn i emprenen la llarga
marxa cap al campament.
Triomfant, Maurius lidera l'expedició. L'esgotament es reflecteix en el seu rostre. Reconeix

per fi el grup d'arbres on està acampada la tribu. Els xiquets corren a la seua trobada,
feliços de veure’ls. Però on està la resta de la tribu?
Quan els rastrejadors es troben a uns metres, observen la tribu reunida en cercle. Les
dones i els ancians que han romàs en el campament, parlen i riuen animosament. Quan
els veuen, s'aixequen per ajudar els nouvinguts.
Prova superada!
Has alimentat la tribu! Però no eres el guanyador de l'aventura.
13
Carronyers: Animals que s'alimenten de les restes d'animals morts.
14
Alba: Moment del dia en el qual surt el sol.
La pantalla emergent informa a Mauro del final de la partida, però òbviament no amb el
resultat que esperava.
-Què? Per què? Tan sols hauré perdut alguns punts per encendre el foc. I la cacera ha anat
d'allò més bé… -crida Mauro sense sortir de la seua sorpresa-.
Va seguir llegint en el seu ordinador:
Totes les opcions proposades pels personatges són vàlides.
La puntuació es reparteix entre tots els participants.
-On es va a comparar un bon filet de carn amb una arrel polsegosa o una figureta d'una dona
nua? Segur que al Xaman i a la Curandera no se'ls ha ocorregut res millor per a alimentar la
tribu -crida Mauro mentre colpeja el teclat amb ràbia-.
Mauro no pot amb tanta indignació. Està convençut que es mereixia un final millor. Apaga
l'ordinador de males maneres i es va fent un cop de porta. La bicicleta l’està esperant al
portal. Tan sols vol pedalejar i perdre's pels carrerons del poble fins que arribe setembre.

Resol l'enigma:
Mauro està equivocat. Les tribus d'aquesta època no consideraven el caçador com el
protagonista més interessant de la història.
Les societats prehistòriques eren més igualitàries que en èpoques posteriors.
Cada personatge tenia el seu paper en aquesta obra que va passar a anomenar-se
Prehistòria: caçadors, recol·lectors, xamans i curanderes... Tots i totes eren
importants. L'alimentació variava en funció del lloc i qualsevol recurs era benvingut.
Per exemple, s'han trobat proves que fa 250.000 anys al Cap de Bona Esperança (Sud-
àfrica) els grups humans s'alimentaven de mol·luscos, un recurs abundant a les costes.
En altres llocs, una part important de l'alimentació provenia de la recol·lecció de fruits.
Lògicament, era menys arriscat arreplegar arrels i mol·luscos que perseguir animals
molt més grans que tu.

2a AVENTURA: QUI VIU ACÍ?
Fa unes setmanes que Mauro ha començat primer de l'ESO, a l'institut de Vivers i no li sembla per a
tant. Segueix amb els seus amics del col·legi que acudeixen al mateix centre. A més d'afegir alguns
companys més amb els quals juga en els partits del pati.
Troba a faltar Nicolás. D'altra banda, la mateixa cantarella cada dia: classes, entrepans de tonyina i
corregudes interminables per les escales. Al principi, l’havia espantat el canvi de primària a
secundària: més deures i més normes a complir. Però ja s'ha acostumat a la mateixa rutina. Bé,
quasi. Hi ha alguna cosa que canvia cada dia: el somriure d'Abril. Unes vegades destaquen les seues
blanques dents, unes altres es mossega els llavis abans de respondre a qualsevol pregunta o treu la
llengua després de fer un comentari graciós... Abril seu en primera fila i Mauro pot observar el seu
perfil somrient des de tres files més enrere.
Ella sí que ha suposat una novetat. Encara que el traga de polleguera el seu riure, que se li dispara
amb qualsevol ximpleria. Abril. Escriu les lletres del seu nom en l'última pàgina de l'agenda i a
continuació les ratlla. A B R I L. Escriu lletres soltes com si no s'atrevira a reconéixer que li agrada.
Fins al moment, només han intercanviat algunes paraules en l'optativa de teatre (assignatura que
ell odia, però que desafortunadament li ha tocat cursar). I aquestes paraules tampoc no han sigut
molt enginyoses per part de Mauro. Va ser durant una escena d'amor d'una obra de Shakespeare.
Abril va dir segura i confiada el seu paper, mirant-lo dolçament als ulls. Quan va ser el torn de Mauro,
ell només va poder quequejar. La seua timidesa no tenia a veure amb el fet que Abril fora alguns
centímetres més alta. Diguem que el molestava més recitar un text amorós mentre se subjectava un
capell de plomes tres talles més gran que el seu cap. Tots van riure, Abril inclosa, i Mauro es va
sentir xicotet, ridícul.
–Saps que els gossos ja estaven domesticats en la Prehistòria? –comenta un alumne–. Aquesta frase
en concret treu a Mauro dels seus vergonyosos records. Prové d'un grup pròxim. Entre classe i
classe es creen diferents cercles on es comenta qualsevol cosa.
–Me’n vaig assabentar perquè va haver-hi una cacera en la qual es van emportar els gossos–.
És dilluns i hi ha molt de què parlar. A aquest grup especialment els agrada compartir els últims
descobriments en videojocs.
–Encara així jo preferisc a la recol·lectora. L'he anomenada Abrilix. He comprovat que menjar fruits
i arrels era una cosa comuna en aquesta època –l’última frase pertany a Abril–.
Mauro sápropa de forma automàtica.
–Quin fàstic! –coreja la resta–.
I comencen a riure davant la coincidència de veus.
–Amb el caçador també pots passar-te l'aventura–.
Mauro se sorprén en escoltar la seua pròpia veu i d'estar, sense saber com, en el mitjà de la conversa.
Es fa el silenci. Mauro ha trencat la primera norma d'un grup: estar convidat.
–Tu també jugues a ILIÓN? –Abril el rescata mitjançant la pregunta– És genial! I fins a quina prova
has arribat? –En la seua emoció, ella no espera resposta–.
Oh, oh! Mauro se sent en un embolic. Si no contesta, el grup notarà que en realitat no sap quasi res
del joc. I si respon, també.
–Bé, és que a mi això de la història em sembla una mica rotllo –acaba per dir Mauro–.
L'entrada de la professora i la cara de desil·lusió d'Abril trenquen el moment.

COVA NEGRA (Xàtiva, Espanya). Fa 30.000 anys
Un grup d'Homo sapiens, entre els quals es troben els familiars dels nostres personatges,
emigra cap a Europa a la recerca de millors aliments. Han tardat generacions per a
realitzar caminant la travessia entre Àfrica i Europa.
Les diferències d'un continent a un altre són abismals, sobretot en allò que al clima es
refereix. Europa està embolicada la major part de l'any en vents gèlids i mantells blancs.
La fauna i la vegetació s'han adaptat al clima fred i el mateix intenten els nostres viatgers.
Aquest nou lloc els portarà moltes sorpreses però encara no coneixen la major de totes:
l'existència d'una nova espècie d'ésser humà, el Neanderthal.
Com serà la trobada?
Fa més d'un mes que Mauro no ha tornat a aparéixer per ILIÓN. No obstant això, la conversa
d'aquest matí abans de començar la classe ha despertat de nou la seua curiositat pel joc (o més aviat
per Abril?).
Després de berenar a casa, Mauro encara està famolenc però aquesta vegada de preguntes:
● Abril i més gent de la classe eren fans de ILIÓN ?
● Tan frikies eren com per a comentar jugades i intercanviar-se trucs?
● Havia existit més d'una mena d'ésser humà?
Mauro decideix centrar-se en aquesta última qüestió que és la clau de l'enigma proposat.
Obri la Vikipèdia en una altra finestra de l'ordinador i hi escriu la paraula Neanderthal. Aquesta
vegada Abril no el tornarà a agafar desprevingut. No pensava tornar a quedar com un ximple davant
d'ella i els seus amics. Abans de començar a llegir, pensa: Aquells no eren els homes que vivien a les
cavernes?
Neanderthal
L'home de Neanderthal és una espècie extingida del gènere Homo. Va habitar

Europa i parts d'Àsia occidental des de fa 230.000 anys fins a 28.000 anys enrere.
En un període d'aproximadament 5.000 anys, es creu que va conviure
paral·lelament en els mateixos territoris europeus amb els primers homes moderns
a Europa (Homo sapiens).
Vivien en grups organitzats, formats per al voltant d'uns trenta membres.
Els Neanderthals tenien un crani allargat i ampli, baixa alçada, complexió robusta
i nas ampli. Trets que indiquen adaptació a climes freds. El seu cervell era igual o
fins i tot més gran que el dels homes moderns. Un Neanderthal devia tindre una
alçada de 1,65 m. Per la seua estructura òssia no eren bons corredors, però sí que
eren caminants de llargues distàncies.
Estudis anatòmics realitzats han determinat que el Neanderthal podia articular

una fonètica limitada respecte a la que actualment posseeix l'home modern.
Amb aquesta informació ja està preparat per a impressionar Abril amb els seus coneixements
recentment adquirits. Facen les seues apostes, senyores i senyors!
Maurius que continua sent caçador, mira els seus companys amb preocupació. En la tribu
predomina la indecisió. Han de passar la nit en la cova de la muntanya o buscar un altre refugi
per al fred glacial? Durant generacions han ascendit per Europa, comprovant en els seus ossos
la baixada de temperatures. Encara que tenen robes fetes amb pells d'animals, els seus cossos
no estan preparats per a nits de vent i neu, l'una després de l'altra.
En arribar a l'entrada de la cova, el xaman parla el primer, com és el costum:
XAMAN.- El nostre poble sempre ha evitat viure en les coves per a no profanar la casa
dels ossos cavernaris. Aquests éssers han estat des dels inicis dels temps. No podem
apropiar-nos del seu espai.
–Ossos de les cavernes? –pregunta Mauro–. I per què hi hauria d'haver un os, dins d'aquesta cova
precisament? No se senten rugits, no hem vist trepitjades... Aquest xaman sempre tan malastruc i
negatiu.

MAURIUS CAÇADOR.- Ningú parla de viure en la cova, sinó de refugiar-se fins que els
raigs de sol tornen. Els caçadors podem investigar què hi ha a l'interior, en el cas que
existisca algun ésser viu habitant la cova.
Si Mauro poguera incloure intencionalitat en els comentaris del seu personatge, Maurius haguera
dit aquesta última frase amb un to maliciós i incrèdul.
ABRILIX REMEIERA.- Necessitem descansar en un lloc sec i protegit del fred. Romanguem
en la cova fins que puguem buscar una altra solució, tal com proposa Maurius.
El somriure de Mauro és evident. Està convençut que la remeiera és Abril i li acaba de donar la raó.
Mauro no està sol en aquest joc.
Abans d'entrar a la cova, Maurius improvisa una torxa. En l'aventura anterior, el foc ha sigut
un gran aliat. També ha decidit canviar una mica el seu kit prehistòric per a adaptar-lo al
fred: llança de sílex, equip per a encendre foc i botins de pell ben calentets.
Amb la il·luminació, la tribu descobreix que no hi ha cap criatura a la qual témer. Però les
escasses dimensions de la cova els obligaran a estar més atapeïts del que esperaven.
Després d'entrar l'últim membre de la tribu, se sent un crit de sorpresa.
–Hi ha restes humanes! –crida un d'ells–. El pànic comença a estendre's com un pessigolleig
pels cossos de tots els Homo Sapiens.
Quan Maurius acosta una mica més la torxa, el xaman parla:
–És un enterrament, tranquils–.
Però després d'observar uns minuts més, hi ha un detall que inquieta el xaman. L'esquelet no
és el d'un d'ells. El xaman ha practicat desenes d'enterraments. Per pròpia experiència sap
que la posició del cos i l'ofrena funerària són molt diferents en qualsevol dels rituals que ell
coneix. Decideix no comentar aquest últim descobriment a la tribu, cansada pel fred dels
últims dies.
Comença el dia amb una capa nevada sobre la terra que oculta qualsevol forma de naturalesa.
Hauran de romandre una temporada allí. Almenys fins que els camins tornen a ser visibles.
Però és necessari buscar un espai més ampli on puguen romandre fins que millore el temps.
No és l'únic motiu. La cova funerària és la casa dels morts. I els vius l'han de respectar, si volen
que la sort els acompanye.
El grup es divideix en funció de les tasques que han de realitzar: uns cuinen en una xicoteta
foguera, uns altres arrangen les pells de bisó en previsió d'una altra nit de fred. Mentrestant,
els caçadors fan un tomb de reconeixement. No han de desplaçar-se molt per a trobar
novetats.

–Fum! –crida el caçador que va més avançat–.
I ja se sap que on hi ha fum, hi ha foc que algú ha hagut d'encendre (llevat que haja caigut un
llamp, però aquesta és una altra història).
–No estem sols –diu Maurius aturant el grup i obligant-lo a retrocedir al punt de partida–.
Aquest és un assumpte per a tractar amb tota la tribu.
MAURIUS CAÇADOR.- No sabem qui habita aquella cova d'on surten línies fumejants.
Tampoc coneixem les intencions dels seus habitants. A més, comença a ser urgent saber
on passarem la pròxima nit.
En aquesta ocasió és el personatge de Mauro el qui es mostra previngut. Els grans ossos de les
cavernes no l’atemoreixen tant com els éssers capaços d'utilitzar el foc. Igual que ells.
XAMAN.- No sabem qui són ells.
Aquest és un comentari molt poc típic del xaman, tan reflexiu en les seues participacions. Ha
decidit donar a conéixer el seu descobriment del dia anterior.
MAURIUS CAÇADOR.- Llavors, no podem arriscar-nos. Hem d'anar armats i barallar si

fóra necessari.
Mauro sospita que es pot tractar de Neanderthals perquè identifica en els detalls del xaman la
descripció que ha llegit en Vikipèdia. Tindre aquesta informació li dóna valor per a plantar-los cara.
ABRILIX REMEIERA.- No sabem si són amistosos o no. A més és probable que hàgem
envaït una de les seues coves sagrades. No tenim motius per a desconfiar. Tal vegada
hauríem d'anar i presentar-los els nostres respectes.
Massa tard. És la segona vegada que el grup experimenta el pessigolleig de la por. Per això
encarreguen a Maurius que prepare l'estratègia.
Mauro es frega les mans de l'emoció. La partida és seua.
La idea és la següent: el xaman anirà en primer lloc com el representant de major edat de la
tribu. Les dones, al seu al voltant, portaran els millors adorns per a regalar als visitants.
D'aquesta manera ocultaran els caçadors amb les seues armes ben esmolades i preparades per
a un possible atac.

El xaman respira profund. Es troben a uns passos de la cova dels estranys habitants. Quins
aspectes i quins costums deuen tindre? Decideix triar la curiositat entre totes les emocions
que experimenta.
El crit d'un xiquet Neanderthal treu el xaman dels seus ensomnis. Abans que el grup d'Homo
Sapiens puga reaccionar, està envoltat. Han descobert el seu pla.
La remeiera Abrilix pensa amb ràbia: Com hem pogut ser tan estúpids de seguir l'estratègia de
Maurius? Hem anat amb la intenció d'atacar-los. A més, hem oblidat que els Neanderthals
coneixen perfectament la zona.
Efectivament, els Neanderthals els estaven esperant. S'han plantejat els mateixos dubtes que
els Homo Sapiens. Qui són aqueixos alts éssers que malgrat semblar-se a ells, usar el foc i la
pedra com ells fan, es veuen tan diferents amb aquelles robes i aquell idioma estrany eixint
de les seues boques?
Se sent el tro de la tempesta que s'acosta. És la distracció que utilitza Maurius per a atacar.
Està segur que si no aprofita aquesta oportunitat, seran els Neanderthals els que prendran la
iniciativa. Ràpidament trau la seua llança i l'apunta cap a l'individu que està més a prop.
Aquest, sense pensar-ho dues vegades i amb una força descomunal, li lleva la llança d'una
manotada. Dos Neanderthals més s'abalancen sobre Maurius, que cau de morros al sòl.
Has perdut una vida!
Tan sols et queden dues oportunitats.
La pantalla de l'ordinador reflecteix la seua temeritat. Mauro maleeix la seua impaciència. Què l’ha
espentat a actuar així? No s'havia adonat que la lluita cos a cos era totalment desigual? Els
Neandertals són corpulents i els músculs dels seus braços són el doble de forts.
Quan la situació semblava desesperada per a la tribu, el xaman comença a cantar. Són els
sons que utilitza en els inicis d'un ritual. Aprofitant la confusió, ha fet uns passos cap a la
paret de la cova i ha començat a realitzar traços amb un carbonet vegetal. Mentre canta, van
apareixent els trets humans d'un caçador. El xaman està dibuixant Maurius! A continuació el
carbonet traça la llança que empunyava el caçador, envoltat d'altres cossos humans més baixos
però més forts.
L'objectiu del xaman és reflectir que, malgrat les diferències, tots són humans. Però sobretot,
a través de la música i la cançó, els vol transmetre que el món dels morts els iguala. La mort
de Maurius crea un nexe d'unió. Tots dos grups realitzen ritus funeraris i per tant respecten
els seus morts. Els Neandertals entenen el missatge. Després d'acceptar els regals de la
remeiera Abrilix, els acompanyen a una cova per a enterrar el cos de Maurius. Allí hauran de
passar la nit.

La tribu s'ha salvat gràcies al xaman, però haurà de posar-se novament en marxa en eixir el
sol.
Resol l'enigma
Els Neanderthal eren molt semblants a l'home modern en aspectes culturals com el
coneixement del foc, la comunicació, l'art o el costum d'enterrar els seus morts.
No obstant això, físicament, tenia l'aparença d'un cosí nostre que fora baixet i molt fort.
Homo sapiens i Neanderthales van arribar a conviure en terres europees i asiàtiques, fins a
l'extinció d'aquests últims (fa 25.000 anys aproximadament). Malgrat les diverses teories, la
seua desaparició continua sent un misteri.

3a AVENTURA: ENEMICS MINÚSCULS
Falten deu minuts perquè comence l'entrenament. Mauro va equipat al complet i amb ganes de
donar-ho tot. Ha començat l'època d'exàmens i està més nerviós que de costum. Un parell de
corregudes al camp l'ajudaran a deixar de pensar!
–L'entrenador no vindrà, està malalt, així que es suspén el partit de hui –és Leo qui comunica la
notícia a la resta de l'equip–. Però si a algú li abelleix quedar-se a la plaça una estona....
Repetidor de primer curs, Leo exerceix la funció de líder davant la resta del grup. A Mauro li cau bé.
No sáprofita de la seua edat per a imposar les seues idees. Coneix tots els secrets de l'institut i, més
important encara, coneix les xiques de segon curs. Ell parla i l'equip simplement el segueix. Encara
que en aquesta ocasió, el neguit dels exàmens dissol el pla alternatiu i tots marxen cap a les seues
cases.
No és el cas de Mauro. És una oportunitat per a conéixer de prop algunes de les tècniques que fan
brillar a Leo. Com el moment en què llança a cistella o quan cluca l'ull a les xiques.
A més, decideix quedar-se quan veu que Leo gargoteja en el sòl uns signes. Els mateixos que havia
dibuixat a la pissarra de classe una setmana abans. No són grafits, ni tampoc símbols actuals. Mauro
pensa que són molt semblants als que el xaman va utilitzar per a guanyar l'última partida. Vol
comprovar si Leo està jugant també a ILIÓN o ha sigut una simple coincidència.
–Homo sapiens o Neanderthal? –diu Mauro intentant sonar interessant–. No sap molt bé com
preguntar-li, així que decideix fer-se l'assabentat. A continuació comença a riure per la incòmoda
situació. Al seu cap sonava millor!
–Vas superar aquella prova? Amb quin personatge estaves jugant? –li pregunta Leo abandonant el
guix amb què dibuixava-. Jo soc Lleó, el xaman.
Però què pesats estan tots amb això de passar les pantalles! Encara que la veritat és que Mauro vol
avançar en el joc i no sap com. Havia descartat les opcions més òbvies: llegir-se les instruccions o
preguntar-li a Abril. Una per peresa, l'altra per vergonya. Haurà d'aprofitar aquesta conversa.
–En el joc soc el caçador Maurius. La veritat és que l'última vegada que vaig jugar, vaig perdre una
vida –Mauro opta, aquesta vegada, per la sinceritat–. Coneixes alguna forma per a guanyar o
almenys superar la prova?
–Mentre et queden vides, ILIÓN et permet passar a la següent aventura. El que interessa és el
recompte final –li confessa Leo–. De totes maneres, he llegit en fòrums d'Internet que és difícil
passar-se la prehistòria si no col·labores. El joc està basat en el que es coneix d'aquella època.
Sembla que en la prehistòria no estava molt de moda això de competir individualment.
Aquesta vegada és Leo qui riu per la xarrada tan estranya que estan tenint.
–Volia començar hui amb la tercera aventura. Per què no vens a casa i mirem com deixar enrere
aquella tribu de peluts? –diu Leo. Mauro accepta la invitació. Falta un parell d'hores perquè el seu
pare vaja a recollir-lo i la casa de Leo està en girar la cantonada.
ANATÒLIA (Turquia, Àsia). 6.200 a. C.
Cansats de perseguir animals i dels alts i baixos en les temperatures, els descendents dels
nostres amics Homo sapiens han aconseguit establir un dels primers llogarets del període
Neolític. L'assentament es troba en el que hui dia és la vall de Çatal Hüyük, a Turquia.
Amb el pas dels mil·lennis la humanitat ha patit molts canvis. El més important d'ells ha
sigut el descobriment de l'agricultura i la ramaderia. Això va evitar les incerteses de la caça
i la recol·lecció de fruits, permetent-los assentar-se de manera permanent. Però la
seguretat de la seua nova vida es veu amenaçada per l'aparició d'una de les primeres
epidèmies de la història.
Com enfrontaran aquest perill desconegut?
La febre continua pujant i la remeiera Abrilix ha provat tots els remeis naturals que ha heretat
de la seua família: timó sec, camamil·la, fulles fresques de sàlvia, infusió d'hibisc,.... però res
sembla funcionar.
Almenys sis persones es troben en aqueixa situació i el mal sembla estendre's a tota velocitat.
–Com detenir una malaltia que mai abans hem patit? –pensa Abrilix mentre camina d'un costat
a un altre–.
No té ni idea de quina és la causa. Encara així es dirigeix al bosc més pròxim a reposar les
seues herbes curatives.
Quan aparta les primeres branques del dens bosc, sent vagament veus familiars. Murmuren
més que parlen, com si volgueren que les seues paraules es perderen entre els arbres. Abrilix
s'acosta amb cura a uns arbustos pròxims. Vol saber qui són els amos d'aquells sons. Llavors és
quan sent la conversa.
LLEÓ XAMAN.- No sé quina norma ha incomplit el poblat. Però del que estic segur és
que els esperits de la naturalesa se senten ofesos pels nostres actes. Hauríem de
realitzar un ritual de purificació per a allunyar els mals i trobar l'origen de l'enuig.
–Sens dubte és la veu del xaman –diu Abrilix mentre s'oculta millor entre els arbustos–.
La seua intenció no és espiar, però la curiositat per conéixer el final del discurs pot més. Cada
vegada està menys informada de les decisions que adopta el grup. Per dir-ho d'alguna manera,
les dones ja no són benvingudes a aquestes reunions.
MAURIUS CAÇADOR.- Jo crec que aquest mal té a veure amb els objectes brillants que
porten els comerciants de l'altre costat de la mar. Peces la lluentor de les quals
competeix amb el sol, no poden ser ben vistes pels nostres avantpassats. I la situació
està empitjorant: els comerciants han decidit assentar-se per ara als afores del llogaret.
LLEÓ XAMAN.- Tenen estranys costums aquests estrangers. Hauríem d'obligar-los a

respectar les nostres creences. Potser d'aquesta manera desapareix la malaltia.
–Això és ridícul!–.
Abrilix se sobresalta. No està segura si ha fet aquest comentari en veu alta. Després d'esperar
uns segons amb el cor en un puny, veu que Lleó i Maurius continuen parlant sense reparar en
la seua presència. Respira alleujada.
MAURIUS CAÇADOR.- No marxaran per voluntat pròpia. Solament respectaran la veu més
poderosa del poble. El seu cap.
LLEÓ XAMAN.- Però si la nostra tribu sempre s'ha organitzat sense necessitat de líder.
Excepte quan els esperits de la naturalesa han advertit un perill i de manera puntual
han donat el lideratge a un membre concret.

En aquest moment Lleó s'adona de l'enorme somriure que ocupa la cara de Maurius i com el
mira amb insistència.
MAURIUS CAÇADOR.- I no és la situació en què estem? Tal vegada hauries de proposar

als esperits algun candidat que consideres oportú. Anem a facilitar-los una mica la seua
labor a l'hora de triar. Ho faries pel bé de la comunitat.
Abrilix ja no necessita sentir més. Maurius i Lleó han decidit aliar-se per a acabar amb la
malaltia. Encara no pot creure's que culpen els estrangers. I menys encara que manipulen el
missatge dels esperits. Volen que el poble crega que necessita un líder. I a més que siga
Maurius. És cert que té bones qualitats. Però des que el llogaret compta amb ramats d'animals,
la seua funció com a caçador ha perdut importància i ha augmentat la seua arrogància. Amb
aquest pla, Maurius aconseguirà recuperar la seua posició en la tribu, però no solucionarà el
problema.
No obstant això, Abrilix està convençuda que el mal es deu a una altra causa. Quan el seu
poble era nòmada, ja intercanviaven objectes amb altres grups humans. I mai havien rebut a
canvi problemes de salut. No recorda que la seua família li haja contat res sobre una malaltia
tan fulminant.
De tornada al poblat es dirigeix a alimentar els animals. Es troben a la tolla que s'ha format
als afores del llogaret. Odia aquesta tasca perquè per molt ràpid que la faça, sempre se’n va
amb picades en el cos. En arribar, el seu xicotet veí està xipollejant en l'aigua, jugant amb les
cries d'ovelles i bevent de l'estany per a acabar amb la set. A Abrilix li resulta desagradable
aquesta imatge d'aigua enfangada, plena de xicotets insectes. Preferiria recórrer el llarg camí
cap al riu, deixar-se portar pel seu corrent i beure la seua aigua fresca.
A més, la preocupació per la malaltia ocupa tota la seua atenció. Per això decideix acabar
com més prompte millor amb la tasca: saluda ràpidament al xic, ompli d'aigua els bols on
beuen els animals i marxa cap a la seua casa per a repassar l'inventari de plantes medicinals.
Tan ràpid com la malaltia, ha corregut el rumor de la possible culpabilitat dels comerciants
estrangers. Ja s'ha encarregat Maurius d'estendre’l. Finalment cadascun dels vilatans considera
com a pròpia la idea de reunir-se en el centre del llogaret per a buscar una solució. Allí els
estan esperant Lleó i Maurius.
No fa falta oferir molts arguments ni proves sobre la relació del metall brillant i la febre. La
gent està preocupada. Així que quan Lleó informa de la decisió dels esperits, els pobladors
respiren alleujats. Els sembla bé que siga un líder, Maurius, qui done la mala notícia als
comerciants. Abrilix accepta impotent la votació dels vilatans perquè no té cap proposta
alternativa.
També els comerciants obeeixen la decisió. Si tot un poble els ha acusats d'una tragèdia, serà
impossible convéncer-los. No és la primera vegada que senten en les seues carns la
desconfiança. Però no per això dol menys. Entristits, recullen les seues pertinences i
abandonen el llogaret.
L'actitud dels estrangers contrasta amb l'alleujament dels pobladors. Però aqueixa alegria,
desgraciadament, no dura més d'uns dies.
–Ajudaaaaaa! –és el crit de socors de la veïna mentre treu el cap dins de la barraca d’Abrilix–
. El meu fill no respon!
Abrilix desperta sobresaltada, aconsegueix ficar en la seua bossa tot el que necessita i corre
darrere dels passos de la dona. El cos del xiquet tremola, però sembla estar adormit. Una altra
vegada la febre i els mateixos símptomes que ha pogut comprovar en els últims pacients.
És clar que els comerciants no són els causants. Han marxat fa més de tres dies. Llavors, on
està l'origen? Abrilix mira amb tristesa el seu veí i recorda l'escena de la tolla. Es penedeix de
no haver sigut més afectuosa amb el xicotet l'últim dia que el va veure sa.
Li aplica un cataplasma de romer per a rebaixar-li la febre. Al cap d'un parell d'hores, el xic
descansa tranquil, però segueix sense despertar.
Abandona la casa de la veïna i es dirigeix a alimentar les seues ovelles. Està preocupada amb
aquesta situació interminable. Però les males notícies encara no han acabat. Lleó li ix al pas:
–Abrilix, no t'espantes, però dos de les teues ovelles han mort. I no són les úniques, jo n’he
perdut una de les meues. Després d'una nit de tremolors, va deixar de respirar–.
És llavors quan Lleó reconeix la seua sospita davant Abrilix: la malaltia continua en el llogaret.
Però no és prou sincer per a parlar del pla que havia tramat amb Maurius. I que, a més, no ha
donat cap resultat.
Li és igual. Abrilix està cansada i abatuda per la falta de respostes. Decideix anar a dormir
una mica per a recuperar forces.
Utilitzaràs la carta Destapa la Història. Estàs segur/a?
Fa més de dues hores que Abrilix pensa en l'origen de l'epidèmia, però no dona amb la solució.
Sense tindre en compte que està farta de les ximpleries dels seus companys de joc. És una
malaltia que es dona en els animals i en les persones, però on comença tot?
Sap que si utilitza la carta perdrà punts però sent que està prop de la resposta i necessita una
pista.
Destapa la Història
 Viu en les aigües immòbils.
 El líquid roig és el seu manjar.
 Aprofita la seua xicoteta grandària per a atacar sense ser vist.
 Després del contagi, sempre deixa la seua petjada.
–Els mosquits de la tolla! –crida Abril emocionada–. Això és, com no ho vaig pensar abans? Però
aqueixa diminuta bestiola és capaç de provocar altes febres o la mort? Uff! –esbufega Abril–. I llavors
li ve al cap la quantitat de mosquits que ha vist aquest estiu sense pensar que eren enemics tan
temibles.
Es relaxa quan la seua mare li explica que només alguns d'aquells insectes transmeten la malària.
En l'actualitat, aquesta malaltia sols es dona en algunes zones del món. I Espanya ja no es troba entre
elles. Quin alleujament!
Abril es deté a pensar un moment com de complicat serà per a les persones de la prehistòria
comprendre la relació entre els mosquits i la malària. I troba en l'aigua de la tolla una manera de
fer-los entendre el problema.
Amb aquesta solució Abril torna a entrar en ILIÓN.
Després d'explicar-los com va emmalaltir el seu veí després de beure aigua de la tolla, Abrilix
convenç el poblat de la relació entre l'aigua bruta i les febres.
Al principi és difícil que l'escolten perquè des que viuen al llogaret, el paper de les dones ha
sigut relegat lentament a les tasques domèstiques. Tampoc no solen prendre part en les
assemblees.
Però l'enèrgica veu dÁbrilix acompanyada de la seua fama com a remeiera, obliga el grup a
prendre en consideració les seues propostes.
I com que no pot suggerir la utilització d'un producte que encara no s'ha inventat (el repel·lent
de mosquits), Abrilix proposa deixar el xicotet enemic sense habitatge. Fora tolla! Caldrà
dessecar-la i utilitzar l'aigua del riu, encara que quede una mica més lluny. És una solució
semblant a la que ha recomanat Maurius però davant un enemic equivocat (pobres
comerciants).
Aquesta vegada Abrilix els guanya la partida.

Resol l'enigma
En la fase de la prehistòria anomenada Neolític, els humans deixen de ser nòmades per a
viure de manera permanent en poblats (sedentarisme).
Aquest canvi en la seua forma de vida els va portar avantatges, com tindre garantits els
aliments de cada dia mitjançant l'agricultura i la ramaderia.
Però hi havia alguns inconvenients: en els llogarets es concentrava l'aigua estancada i els
animals vivien amuntegats en granges. Dos elements que van aprofitar els mosquits i altres
plagues per a créixer (vivien en les tolles mentre s'alimentaven de la sang del bestiar) i
transmetre malalties als humans.
Així ens enfrontem a les primeres epidèmies.

4a AVENTURA: DE DILUVIS UNIVERSALS
–Segur que la nota és d'ell? –escriu Mar–.
El xat porta obert més de mitja hora i bull amb tanta informació acumulada. El tema principal és un
xicotet text que algú ha escrit en l'agenda d'Abril. La seua companya de classe, Mar, torna a la càrrega
una vegada i una altra sobre el mateix.
–No estic segura si la lletra és seua –respon Abril–. Però té tantes faltes que fan mal els ulls,
hehehehehe –fa broma malgrat estar tan nerviosa–.
–I què li contestaràs? quedaràs amb ell? –Mar continua amb l'interrogatori–. Si vols t'acompanye al
partit de dissabte i així pots parlar en viu i en directe.
–No sé què fer –conclou Abril–. Crec que hauria d'assegurar-me que la carta l'ha escrita ell.
Converses semblants han ocupat el xat els últims dies. Abril comença a cansar-se de la curiositat de
les seues amigues de classe. Per descomptat que està interessada per alguns xics de l'institut que ha
conegut enguany. Però no li veu la gràcia a pegar voltes sobre el mateix tema, com si fora una
baldufa. Si no sap amb seguretat qui ha escrit la nota, per a què malgastar més energia?
Amb ganes de pensar en una cosa diferent, aprofita que encara falta una hora per a sopar i comença
una nova partida de ILIÓN.
BABILÒNIA (Mesopotàmia, Àsia) 600 a. C.
Mesopotàmia significa “entre rius” (concretament fa referència als rius Tigris i Eufrates).
Babilònia és una de les ciutats més importants i belles de Mesopotàmia, aqueixa gran
civilització fluvial que va durar quasi tres mil·lennis (del 3000 a. C. al 539 a. C.).
A Babilònia es troben els nostres amics, admirant l'enorme zigurat dedicat a Marduk (en
la Bíblia anomenat Torre de Babel) i els jardins penjants (considerats una de les set
meravelles del món antic). Però no són ací per a fer turisme. Han vingut a resoldre un
enigma.
A la biblioteca de la ciutat han trobat una tauleta de fang amb el següent text en
escriptura cuneïforme:
“Ea, el més astut dels déus, va murmurar el secret al rei Utnapishtim: afanya't,
construeix un gran vaixell i embarca-hil exemplars de tota criatura vivent.
I Utnapishtim així ho va fer.
Per sis dies i set nits, la tempesta va arrasar la Terra. Al seté dia, va cessar el gran
xàfec. No es veia gens de terra, únicament aigua cap a onsevulla que mirara. No hi havia
vida. La raça humana s'havia convertit en argila.”
Poema de Gilgamesh, 2500-2000 a. C.
Què va poder succeir a Mesopotàmia perquè els déus enviaren el diluvi universal?
Sense molta convicció, Abril tria el personatge d’ Abrilix. El seu cap torna una vegada i una altra a
l'episodi de l'agenda. L'havia deixada a l'aula quan va eixir al pati. Al retorn va trobar el missatge.
Ja no estan en la Prehistòria. Per tant Abrilix deixa de ser recol·lectora de fruits. Han entrat
en la Història Antiga i el seu avatar ha passat a formar part de l'elit aristocràtica. De fet,
Abrilix s'ha convertit en filla de reis.
Abril pensa que és una bona manera de començar la partida. Filla de reis. Però no aconsegueix
centrar-se: Una vegada i una altra torna el mateix pensament. La nota. La devia haver escrit algun
dels seus companys que juga a bàsquet? Els dimecres celebren una lliga setmanal. Aqueix dia tenen
permís per a entrar a l'aula cinc minuts abans que acabe el pati per a deixar les seues bosses.
Òbviament, això redueix el nombre de candidats.
Torna a la partida. Tria els tres objectes pràcticament a l'atzar. No té l’atenció en el joc. La
seua ment està en la vida real. Finalment decideix tres instruments de bellesa. Al cap i a la
fi, Abrilix s'està preparant per a ser la futura reina de Mesopotàmia.
● Unes sandàlies planes adornades amb joies.
● Unes arracades de metall que reflecteixen la deessa Innana.
● Una túnica d'or i lli que ressalta el seu bell cos.
Encara que no li preocupa massa el seu aspecte, últimament Abril s'embolica una mica més davant
de l'espill a l'hora d'eixir de casa. Se sent insegura: És nova a la ciutat. Comença a mirar d'una altra
manera els seus companys i no sap com actuar davant ells.
La partida comença a les habitacions d'un gran palau. És la casa d’Abrilix, filla del rei
Nabucodonosor. Des de la seua habitació, pot contemplar els famosos jardins de Babilònia, el
gran zigurat i la biblioteca de la ciutat. Abrilix pensa que si vol reunir més informació sobre
Gilgamesh i el Diluvi Universal, haurà d'entrar en aqueixa casa de la saviesa.
Quan es disposa a eixir del palau, sent una potent veu després d'ella:
–Un moment, joveneta. On creus que vas tan ràpid? –és el rei Nabucodonosor, el seu pare, que
li exigeix una resposta–. L‘assenyala amb el dit amenaçador, com cada vegada que vol mostrar
el seu enuig.
–Doncs, he pensat fer una passejada –contesta Abrilix esperant que el seu ardit no siga
descobert–.
–Et recorde que aquesta nit hi ha una festa en el teu honor perquè conegues els teus
pretendents. Ja és hora que vages pensant en el teu futur –li renya el rei–.
Però si només té tretze anys! Abrilix no pot creure que el rei estiguera parlant de les seues
noces. Ella no coneix ninguna persona d'aquesta edat que estiga casada.
–Les esclaves t'esperen al vestidor amb els regals dels prínceps. Abans de la posta de sol has
d'estar llesta amb les teues millors gal·les–.
Després d'aquestes últimes paraules, el rei es retira per un llarg corredor. Abrilix va en direcció
contrària per a obeir l'ordre del seu pare. No és convenient fer-lo enfadar.
De tots els regals, tria la túnica de lli i or. Abrilix pren la decisió de comportar-se aquella nit
com la filla obedient del rei, però una vegada complides les seues obligacions, s'escaparà a
l'alba cap a la biblioteca, a resguard de les mirades indiscretes.
Interminables hores està escoltant les grans gestes dels prínceps que han acudit des de lluny
per a conéixer-la: des de Nínive, Uruk, Ur,….
Després del desé pretendent, deixa de parar-los atenció. Realment les relacions amoroses són
així? Quin rotllo! Però per descomptat no serà Abrilix la que trenque amb els costums d'aquella
època. Té una missió. A més, el seu pare l'ha travessada amb la mirada quan s'ha burlat del
vestit del príncep de Nínive.
Finalment, aquell suplici arriba a la seua fi. Abrilix es retira a la seua habitació amb l'excusa
d'un lleuger mareig. I allí espera fins que els convidats abandonen la sala principal i el sol
comença a despertar per les muntanyes de Babilònia.
Sense fer soroll, ix per les cuines de palau. Encara s’hi pot comprovar l'enrenou de la nit
anterior: atuells i bols amb restes del menjar de la festa. Els esclaus no tardaran a alçar-se
per a netejar i recollir-ho tot. Abrilix ha d'afanyar-se.
El fred del matí la desperta totalment. Fins a aquest moment no s'ha parat a pensar com
convencerà els guardians de la biblioteca perquè la deixen passar. No fa falta cap excusa. És
la filla del rei i per això entra sense ser molestada.
Ningú més està en la gran sala de lectura. Recolzades en els prestatges, es poden veure milers
de tauletes de fang amb signes gravats. Per on començar? No sembla que aquesta biblioteca
tinga cap ordre. Tampoc sap on trobar el poema de Gilgamesh o algun altre document amb
informació sobre el Diluvi Universal. Decideix començar per la tauleta més pròxima.
Diversos segons són suficients perquè advertisca el seu greu error. Per més que observa aquells
símbols no entén res!
Has perdut la partida!
El teu personatge no ha aprés a llegir. La majoria de dones de Mesopotàmia són

analfabetes.
Com és que no ha caigut en el compte? Ser filla del rei no significa que sàpia llegir i escriure.
Acaba de malgastar la seua oportunitat triant objectes de bellesa. Increïble.

Realment hui no és el seu dia. En aquests moments, la vida real li preocupa més que la ficció. Per
això decideix que el dissabte anirà al partit de básquet i aclarirà la situació. Cara a cara. Sense
pantalles d'ordinador ni missatges en l'agenda.
….........................................................................…......................................
La falta d'interés d'Abril contrasta amb l'obstinació de Mauro per entrar de ple en el joc d’ILIÓN.
Aquesta vegada no cometrà errades. Mauro ho té tot previst. No demanarà opinió a Leo ni es deixarà
influenciar pel que pense Abril. Ell, pels seus propis mitjans i instruccions en mà, demostrarà que
pot guanyar una partida en ILIÓN. Està fart de quedar com un ximple.
Aquesta mateixa vesprada comença a llegir la primera pantalla d'ajuda.
ILIÓN, travessa el passat en cada aventura. Instruccions
La primera versió del joc inclou dues èpoques històriques:
1. La Prehistòria:
-Paleolític
-Neolític
2. Edat Antiga:
-Mesopotàmia
-Egipte
-Grècia
-Roma
Cadascuna de les etapes se subdivideix en diverses proves. Cal superar-les per a avançar
en la història. Guanya el jugador que més punts acumula en total.

Llavors, no havia fet res més a començar! Encara és a temps de donar un gir a la seua sort. Decideix
continuar llegint.
Quan comença una nova fase històrica, cada personatge ha de triar la seua professió i els
objectes que l’acompanyaran.
És la situació actual del seu personatge, Maurius. Després de les tres proves prehistòriques, inicia
la seua marxa en l'Edat Antiga. Destinació: Mesopotàmia.
Aquesta vegada Mauro no s'afanya. Cerca en el seu llibre d'història on està Mesopotàmia i com eren
els habitants d'aquella època. Se sorprén en veure que no està en els mapes de geografia (ix l'Iraq
en el seu lloc). A més, havien estat els primers a inventar l'escriptura. Sorprenent!
Dels objectes triats per Mauro, selecciona un carro de fusta tirat per un bou. Ha vist que el territori
on transcorre aquesta prova és enorme. Estrenarà aquest invent per a travessar Mesopotàmia!
Necessita més informació sobre el Diluvi Universal, així que decideix utilitzar la carta de Parla amb
el Passat i conéixer Gilgamesh, el protagonista del poema.
Parla amb el passat
Personatge: Gilgamesh
Alt i fort, Gilgamesh dóna la talla d’heroi sumeri (el 5é rei de la ciutat d’Uruk, per a ser
exactes). Però quan apareix davant Maurius, no aparenta desitjar menjar-se el món. Tot el
contrari. Gilgamesh ni tan sols el mira a la cara, com si estiguera perdut en els seus
pensaments.
Malgrat el respecte que li causa la seua gran alçada, Maurius decideix trencar el gel:
–Hola, Gilgamesh! Volia felicitar-te per la teua epopeia, que he llegit de principi a fi –exagera
Maurius–. M'ha semblat molt interessant, sobretot la part en què parles d'una gran tempesta
que ho va inundar tot. Com és possible que sobrevisqueres?
Un so similar al plor d'un bebè fa parar en sec a Maurius. Què ha dit per a provocar aquesta
reacció en el gegant de Gilgamesh? Tal vegada no li ha agradat que llija la seua història? Que
estrany!
–Tant de bo haguera viscut l'època del Diluvi per a ser esborrat del món. Almenys no hauria
conegut Enkidu per a després perdre’l. Enkiduuuuuuuuuuuuuuuuu! –aquesta última paraula
Gilgamesh l'acompanya d'un crit penós– Com vaig poder ser tan estúpid d'arriscar la vida del
meu millor amic Enkiduuuuuuuuuuuuu! –Gilgamesh es llança picant de peus al sòl, mentre
repeteix una vegada i una altra aquest nom–.
Mauro lamenta haver malgastat una de les cartes a parlar amb un home que ploriqueja sense raó
aparent. No era aquesta la imatge que tenia d'un heroi. Encara així, decideix no donar-se per vençut
i torna a preguntar:
–Qui és el rei Utnapishtim que apareix en el teu poema?
Com si li hagueren pessigat, Gilgamesh s'alça d'un salt i crida:
–Un idiotaaaaaaa! Aqueix vell, per ser immortal, es pensa que és el preferit dels déus. Quin
pretenciós! L'última vegada que el vaig veure no va voler ajudar-me i em va tractar amb
menyspreu.
Maurius no entén absolutament res. Més perdut que abans, no sap cap a on dirigir aquesta
absurda conversa. Però resulta que el silenci és la millor de les decisions. Després d'uns minuts,
Gilgamesh es tranquil·litza i diu a manera de disculpa:
–Lamente que algú que demana la meua ajuda em veja en aquesta situació. Però has obert
una vella ferida que encara dol. El meu nom és Gilgamesh i en el seu moment vaig ser rei de
la ciutat més antiga de Mesopotàmia. Però ara ja no importa. Només visc en la imaginació. I
cada vegada que algú em rescata en llegir la meua epopeia, jo recorde com vaig perdre la
immortalitat i la vida del meu millor amic, Enkidu. On estem?
–Per primera vegada Gilgamesh mira al seu voltant amb curiositat–. Aquesta no és la meua
ciutat i, si s'ha de jutjar pels voltants, ha passat molt de temps des de l'última vegada que
vaig veure la llum.
Maurius li explica que han transcorregut uns quants milers d'anys i que estan en la capital de
Mesopotàmia, Babilònia. També li parla de la seua cerca, encara que d'una forma una miqueta
enganyosa: li explica que està estudiant per a ser escriba del rei. Aquest li ha encarregat una
investigació sobre l'origen del Diluvi Universal. El desastre apareix en alguns escrits, entre ells
en l'epopeia de Gilgamesh.
–Doncs haurem de parlar amb el vell rei Utnapishtim –diu Gilgamesh malhumorat mentre remou
la terra amb el peu–. És l'únic humà immortal que va viure en aquella època. Després de com
em va tractar en la nostra última trobada, no tinc cap desig de tornar-lo a veure. Però no se
m'ocorre cap altra manera d'ajudar-te.
Gilgamesh li planteja a Maurius visitar els astrònoms que treballen en el gran Zigurat. Segons
ell, aquests personatges els diran el dia més propici per a la partida a Uruk, on trobaran el rei
Utnapishtim. Els dos pugen al carro de fusta de Maurius. No hi ha temps a perdre!
El zigurat és una torre escalonada dedicada als déus del cel i la terra. Envoltada per una
muralla i amb una altura equivalent a vint pisos, impressiona els viatgers que arriben a
Babilònia.
A Mauro el sorprén la semblança amb les piràmides egípcies, encara que la part superior fora
aplanada.
Pugen una innombrable quantitat d'escales abans d'arribar a l'últim tram. Pel camí, Gilgamesh
li recorda que es poden comptar amb els dits d'una mà les persones que poden entrar al
zigurat. Entre elles, reis, sacerdots, herois i escribes. Mai una dona o un esclau.
Sort que Mauro ha triat bé!
La sala principal està preparada per a rebre un gran grup de visitants. Però en aqueix moment
està buida. Ningú acudeix a la seua trobada.
–Com han canviat els temps! En una altra època m'haurien rebut amb honors! Quin
desvergonyiment! Això no pot quedar així! –crida l'heroi, i desapareix per un llarg corredor a
la recerca d'algun humà a qui exigir responsabilitats–.
Maurius opta per esperar-lo a la gran sala. Passeja la seua mirada per les enormes estàtues
d'ulls grans. Així és com a Mesopotàmia representen els seus governants. Pot també observar
els nombrosos tapissos on estan gravades les gestes dels antics pobladors.
En una de les composicions apareixen els dos rius que donen nom a la civilització
mesopotàmica, l'Eufrates i el Tigris. Però hi ha alguna cosa que altera el paisatge. Les persones
representades en el tapís no estan relaxades, pescant truites o donant-se un agradable bany.
De fet, les seues cares desencaixades mostren terror i els seus cossos reflecteixen la intenció
de fugir.
Continua mirant. Troba la resposta en el següent tapís. L'aigua ho cobreix tot. Tan sols braços
demanant auxili sobreïxen del corrent blau. Degué ser una gran tragèdia perquè dones d'altres
èpoques ho reflectiren en les seues teles.
Riures i bategar de copes porten de tornada a Maurius al lloc on està. I per damunt d'aquest
soroll, escolta Gilgamesh relatant la seua epopeia:
–Soc el més poderós! –brama Gilgamesh alçant la seua copa–.
–Ets el més poderós! –respon un cor de veus alçant les seues copes–.
Maurius localitza Gilgamesh en una àmplia sala envoltat per diversos homes amb túniques. Són
els astrònoms. Celebren cada vers de Gilgamesh amb un brindis.
És cervesa el líquid que s'escampa en cada xoc? Ha de ser-ho per l'efecte que causa en
Gilgamesh i en el grup d'astrònoms. En poca estona, ja els brilla la mirada i més que parlar,
balbotegen. Saluden alegrement Maurius quan perceben la seua presència.
–Gilgamesh és un personatge molt volgut per nosaltres. De tant en tant ens visita per a
explicar-nos les seues antigues gestes i el seu propòsit de realitzar noves aventures. Encara
que mai les duu a terme. Perquè li agrada massa la nostra cervesa –riu l'astrònom de major
edat–.
Tots es giren a mirar l'heroi. Aquest, absent, taral·lareja una cançó per al seu amic Enkidu. Ja
pot oblidar-se Maurius del seu viatge a Uruk per a conéixer el rei Utnapishtim, l'immortal i la
seua història sobre el Diluvi Universal. És clar que Gilgamesh no serà el seu guia en aquesta
aventura.
–No et preocupes. Ens ha contat que necessitaves saber l'origen del Diluvi Universal –diu un
astrònom de panxa unflada al mateix temps que ofereix una copa a Maurius. Aquest rebutja
la invitació. No vol acabar en el mateix estat que Gilgamesh.
El jove escriba té curiositat pel rumb que està prenent la conversa i pregunta:
–Podríeu ajudar-me a resoldre l'enigma? He vist uns tapissos en el zigurat que potser han de
veure...
–Xic, és vosté molt observador. Així és, retraten el Diluvi Universal –comenta el més ancià dels
astrònoms–. Però revelar un secret sagrat necessita d'una gran recompensa. No volem que els
nostres déus es tornen a enfadar i els pegue per inundar-ho tot.
Maurius no sap què respondre i menys quin objecte oferir. Però el vell astrònom sembla llegir-
li el pensament.
–Aquest carret de fusta últim model amb el què heu arribat ens vindria estupend per al pròxim
ritual al nostre déu Enki, que aboca les seues llàgrimes cada any, formant rius que arriben fins
a la mar.
Un xoc de mans serveix per a segellar l'acord: Carro a canvi d'enigma resolt. L'astrònom es
disposa a contar la història. Lentament, assaborint cada paraula. Maurius s'impacienta pensant
que els seus companys es puguen avançar i guanyar la partida.
–Això significa que el Diluvi Universal va ser a causa d'una gran crescuda dels vostres rius? –
interromp el jove de manera impertinent. Es mor de ganes per conéixer el final de la història.
–Tens sort de ser amic de Gilgamesh. Aqueix comentari bé et valdria uns assots del nostre
summe sacerdot –li diu amb gravetat l'astrònom de panxa unflada–.
El vell continua el seu discurs com si ningú l’haguera molestat. Està acostumat a les
interrupcions sense modals dels més joves.
–Para atenció –diu finalment l'ancià prenent tranquil·lament un xarrup del líquid embriagant–
. Els déus són els que manen, com va succeir en el Diluvi Universal: probablement va ser a
causa de l'enuig del déu Enki per algun error que vam cometre els humans i va decidir
desbordar els nostres rius. Nosaltres només observem el que els déus desitgen fer a cada
moment.
–I ara els déus mereixen un regal pel misteri revelat.

És la sentència del grup d'astrònoms, abans de marxar alegrement on es troba aparcat el carro
de fusta.
Maurius se sent agraït. Problema resolt! Haurà de tornar caminant a casa però ha valgut la
pena.
Prova superada!
El Diluvi Universal es va deure al desbordament dels rius, encara que els seus habitants
el van atribuir al desig dels déus.
Mauro encara està atordit pel comportament contradictori d'aquells personatges de Mesopotàmia.
No tenia clar si les seues reaccions es devien a la por als seus déus o a léfecte de la cervesa. Però
per descomptat no eren molt bons guardant secrets.
En fi. L'important és que ha superat una partida en ILIÓN.
No és l'única cosa que Mauro ha guanyat. La seua autoestima està pels núvols. En aqueix moment
pren una decisió: si ha pogut superar aquesta prova tan estranya, també pot aconseguir-ho en la
vida real. Ja és hora de parlar amb Abril. Directament i sense excuses.
Aprofitarà la primera oportunitat que se li presente.

Resol l'enigma
El Diluvi Universal és una llegenda que apareix en diverses cultures. Les primeres que
l’esmenten són les civilitzacions de Mesopotàmia. Per exemple, en l'epopeia de Gilgamesh
apareix un passatge sobre aquest esdeveniment. El poema va ser escrit en aquella època i és
una de les primeres obres literàries de la humanitat.
La Bíblia, llibre sagrat del cristianisme, també reproduirà la història del Diluvi Universal de
forma molt semblant.
En tots dos documents es recull que els déus, enfadats amb el comportament de les persones,
decideixen castigar-los. Per a això, acaben amb l'espècie humana, mitjançant una inundació
d'enormes dimensions. Tan sols salven una persona (Utnapishtim per a la religió de
Mesopotàmia i Noé per a la cristiana). Al costat de la seua família i un gran nombre d'animals,
es refugien en una embarcació fins que les aigües tornen al seu llit.
Els historiadors relacionen aquesta llegenda amb un desbordament dels rius Tigris i Eufrates.
Aquest fet va danyar enormement les poblacions que vivien a prop.
Sembla que al darrere de la llegenda s'amaga un tros de realitat.

5a AVENTURA: EL LLIBRE DELS MORTS
El marcador reflecteix un partit molt igualat i no hi ha manera de desempatar. Van per la segona
ronda i necessiten guanyar com siga al contrincant: aquests fanfarrons de l'institut de Saïdia,
sempre amb les seues males arts en el camp de joc.
És un moment decisiu per a l'equip de l'institut de Vivers. Però Mauro no està centrat. Des dels
primers minuts de joc ha vist Abril a les grades i no dóna peu amb bola. Finalment, l'entrenador ha
decidit treure’l cinc minuts abans del primer temps. No li ha importat. Només pot pensar a estar ben
presentable per al descans.
Després de la dutxa, Mauro ja ha decidit que no deixarà passar l'ocasió. Abril li agrada molt i ha de
saber-ho. Igual no li ho dirà amb aquestes paraules, però necessita esbrinar si ella sent alguna cosa
semblant. Està tan capficat a com afrontar el moment, que no s'ha adonat del que és essencial: Abril
ja no es troba entre el públic. Després d'uns segons de desconcert, intueix que no pot haver anat
molt lluny. La seua amiga Mar continua a les grades.
-Probablement haja sortit fora -pensa Mauro, i tot seguit va cap a l’eixida de la pista de bàsquet per
a trobar-la.

Mentre la busca, pensa com començar la conversa amb ella. Alguna pregunta sobre el partit de
bàsquet? O potser sobre l'obra de teatre d'optativa? Tal vegada preguntar-li per les últimes partides
d’ILIÓN? Està a pocs metres de l'eixida i no té ni idea de com afrontar-ho. Primer objectiu: trobar
Abril i després ja es veurà.
I efectivament, allí està ella. Ho sap abans de veure-la perquè reconeixeria en qualsevol part la seua
preciosa veu. Però quan els seus ulls li donen abast, descobreix el pitjor final d'una història d'amor:
Leo i Abril estan junts, molt junts!
A partir d'aquest instant, el temps transcorre molt de pressa: el seu gest de sorpresa, la cara de
satisfacció de Leo, l'intent d'Abril de detenir-lo abans que Mauro comence a córrer. Només vol
escapar.
–Tant de bo pogués esborrar aquest moment. Tant de bo mai hagués conegut Abril. Tant de bo
pogués arrencar aquest estrany dolor -es turmenta Mauro durant tot aquest llarg, llarg, llarg cap de
setmana.
…......................................................................................................................................................................
-Voleu fer el favor de callar! -La professora d'història posa ordre a la classe de 1r ESO B- Amb aquest
rebombori em negue a participar amb vosaltres en el concurs.
Després d'uns sorollosos minuts, la classe opta per escoltar. Sembla que Cristina proposarà alguna
activitat diferent als avorrits esquemes que utilitza en les seues classes. I és una ocasió que no han
de perdre.
-Com bé sabeu, hem començat a estudiar la civilització egípcia -explica la professora- i resulta que
coincideix amb el concurs anual que convoca ILIÓN entre instituts. Sabeu a què em referisc. no?
No és la primera vegada que es parla d'aquest joc a classe. Des que ha començat el curs, s'ha
convertit en una competició informal entre un gran nombre d'alumnes. Ja coneixeu les aventures
de Mauro, Abril i Leo. Però és la primera vegada que des de la classe d'història se'ls anima a
participar-hi. I comptarà com a nota per a la tercera avaluació!
En un altre moment Mauro hauria aprofitat l'oportunitat per a aprovar sense estudiar. Però des de
l'escena fatal entre Abril i Leo, ha perdut l'interès per tot. Inclús per ILIÓN. La vida no és un joc. No
pot desconnectar-la cada vegada que alguna cosa li surt malament, com podria fer amb el seu
ordinador.
-A la primera fase, competim amb instituts pertanyents a la Comunitat Valenciana. Els grups han de
ser de tres o quatre persones i es formaran per ordre alfabètic -continua explicant la professora.
Oh, no! Per què la mala sort havia d'atacar així Mauro?

-Jo no vull participar -interromp Mauro a la professora d'història.
Cristina arqueja una cella i per tota resposta anuncia el seu veredicte:
-No has aixecat la mà. Primer avís -i a continuació afegeix- la participació és obligatòria si vols
aprovar. Tu decideixes.
I dirigint-se a la resta de la classe comenta:
-Teniu tota l'hora de socials perquè cada grup llija la documentació, s'organitze i decidisca la seua
estratègia.
Leo i Abril s'acosten a la taula de Mauro. La coincidència els ha tornat a reunir. No han parlat des
d'aquell dissabte. La tensió es pot palpar durant aquella llarga, llarga, llarga hora.
-Ja he suspès un any i he decidit posar-me les piles. Així que canvieu aquesta actitud i poseu-vos a
treballar -diu Leo-. Algú no s'ha adonat que podem aprovar fàcilment? Oblidem els nostres
problemes personals i entrem en ILIÓN.
No és que a Leo l’haja deixat indiferent el desenllaç d'aquell dissabte: va resultar que ell no era la
persona a qui esperava Abril. Després del bes interromput per l'aparició de Mauro, va rebre una
bona empenta per part d'ella. Però bé, s'alegra d'haver aprofitat l'oportunitat. Va prendre la
iniciativa, va escriure una nota a l'agenda d'Abril i va fallar. Realment ella li agrada tot i que ha
quedat clar que el sentiment no és mutu.
Així que millor creu i ratlla. Leo és una persona amb un sentit pràctic de la vida. I no permetrà que
aquest malentès arruïne la seua propera aventura a ILIÓN. I molt menys si d'aquesta manera pot
millorar les seues notes. A més, sent molta curiositat pel món egipci.
Els seus companys d'equip no semblen haver arribat a la mateixa conclusió. Després de molt
discutir, ha estat impossible fer una estratègia conjunta. Per tant, un cop més, cadascun se'n va a
casa i decideix aventurar-se pel seu compte en la cinquena aventura.

ABU SIMBEL, (Alt Egipte) 1250 a.C.
En els penyals del desert del Sàhara, a prop del riu Nil i al sud de la ciutat de Tebes, el
faraó de la XIX dinastia, Ramsès II, observa meravellat el paisatge que l'envolta. La seua
ment imagina sobre aquest espai buit la seua futura casa del més enllà.
De sobte una ombra de preocupació creua la seua ment. Serà suficient aquest apartat lloc
per esquivar els saltejadors de tombes? Amb aquest negre pensament convoca els seus alts
funcionaris. Vol realitzar un últim consell. Fa anys que està obsessionat amb la preparació
de la seua vida després de la mort i per la imatge que tindran d'ell les generacions futures.
I no pensa permetre que un grapat de delinqüents el prive del seu pas al territori dels
déus.
Aconseguirà Ramsès II construir una tomba tan inaccessible que li permeta entrar al
món dels morts?
Davant la manca de cooperació dels seus companys i aprofitant els coneixements que Leo posseeix
sobre Egipte, té molt clar quin ha de ser el seu paper: pertanyerà al costat fosc. Qui millor que els
lladres de tombes per conéixer els secrets que amaguen?
A més, resulta que el seu personatge, Lleó, és un camperol que treballa diversos mesos a
l'any en la construcció de temples. Justament està en un campament proper a Abu Simbel. A
l'espera que l'arquitecte en cap els done les instruccions necessàries per a començar la nova
construcció dedicada a Ramsés II.
-Si el faraó té dubtes sobre la ubicació, segur que compte amb el temps necessari per a
investigar -diu Lleó.
Com no sap per on començar, s'encamina cap a un petit cim. Allà hi ha un grup de persones.
Tots miren cap a un orador, sense pronunciar paraula.
-Això no pinta gens bé! -Crida el camperol per assegurar l'atenció dels seus oients-. No sabem
quan anem a començar i per descomptat, no sabem si el faraó garantirà el nostre aliment.
Tota la multitud escolta sense massa atenció l'improvisat discurs. No és la primera vegada que
Huy, el camperol, parla d'aquest tema. Però les seues paraules semblen caure en un sac
foradat.
No li falta raó: veterà en la construcció de monuments faraònics, Huy ha comprovat que el

seu rei dedica la majoria de les seues riqueses a construir estàtues sobre la seua persona. Tot
Egipte està ple de representacions gegantines de Ramsès II. Però l'energia que s'utilitza en
aquesta tasca, la descura a l'hora de cuidar els seus treballadors.

-Ens tracta com a esclaus! Aprofita que el nostre riu no dóna feina durant part de l'any, perquè
moguem pedres d'un costat a un altre del seu imperi. Hauria de preocupar-se més pel seu
poble! -Huy para en sec el seu discurs. Desenes d'ulls l'observen, però ell sap que no l'escolten.
La raó és la por. Por als canvis i al poder del faraó. Un no pot dir alegrement aquelles ofenses
sense tenir greus conseqüències. El faraó té orelles a tot arreu. I el poble egipci prefereix no
ficar-se en embolics. A més, Ramsés II és fill dels déus.
Lleó, que ha presenciat tota l'escena, té clar amb qui ha de parlar. Res millor que una persona
descontenta de llengua fàcil. Decideix esperar uns instants fins que el grup es dissol, deixant
sol Huy amb els seus propis pensaments.
-Hola, em dic Lleó. He escoltat les teues paraules -Lleó baixa la veu a un murmuri i s'acosta
més a Huy-. Estic totalment d'acord amb elles.
A partir d'aquest moment, Lleó inventa una història convincent per guanyar-se la confiança
d'Huy: la seva família ha pertangut sempre al grup de funcionaris de la família reial. Fins que
un dels generals de l'exèrcit va acusar el pare de Lleó d'una falsa traïció: intentar matar el
faraó Ramsès II. En realitat la família de Lleó no havia tingut res a veure, però no van poder
demostrar-ho. El faraó dubtava de la culpabilitat del pare de Lleó. Però davant la falta de
proves, es va veure obligat a degradar-lo a camperol.
-Des de llavors, la meua família s'ha vist humiliada per una traïció que no va cometre -finalitza
amb aquesta frase la seua història recent creada.
A l'endemà, no només s'han fet amics (el rancor de vegades uneix) sinó que Lleó participarà
en una missió sorprenent: trobar la tomba de Tutankamon, un faraó pertanyent a una dinastia
anterior. El camperol Huy li ha proposat saquejar al costat d'un grup de constructors
descontents. Fa mesos que Ramsès ha descuidat les seues racions i no poden viure de l'aire.
Lleó considera que serà una bona oportunitat per conéixer els secrets de les tombes reials. Si
aconsegueix entrar en una d'elles, li servirà com a assaig per saquejar la de Ramsès II quan
arribe el moment.
El lloc no està lluny. La Vall dels Reis es troba a l'oest de Tebes. A Lleó la proposta no li sembla
desgavellada: els lladres de tombes solen participar-ne en la construcció, per això les coneixen
amb tant detall. A més, els donarà temps de tornar abans que s'inicie el treball a Abu Simbel.
Així ningú sospitarà de la seua absència.
En diverses nits hauran arribat la Vall dels Reis. Però pel camí, Huy ha hagut de pensar que no
pot confiar en Lleó tan fàcilment. Potser s'ha precipitat. L’acaba de conéixer. La història de
Lleó li sembla real però ha d'extremar les precaucions: si algú els delata, seran condemnats a
mort per profanar un espai sagrat.

No obstant això, Huy sap com solucionar l'imprevist. Si Lleó passa a ser part de la seua família,
els seus llavis quedaran segellats. Per a aquest propòsit, pensa en la seua jove neboda Saqqara
que viu en un poblat proper i que està en edat de casar-se.
La marrada que dóna el grup és sospitosa. Segur que Huy sap arribar?, pensa Lleó. Porten més
de tres dies de viatge i no es veuen senyals de la Vall dels Reis. Però més estrany és
l'interrogatori a què el sotmet Huy: Quants camells tens?, les teues terres es troben a les
riberes del Nil?, al teu poble és típic casar-se amb la família o per contra accepten
estrangeres?, ets el fill gran?, estàs solter? Però Lleó atribueix les preguntes al caràcter curiós
d'Huy: és un personatge d'allò més extravagant.
Per fi arriben a el poblat. Els seus habitants els reben amb abundant menjar: alls, pa, cebes i
alguns dàtils. I abans que Lleó se n'adone, està davant de Saqqara prometent matrimoni.
Realment és una noia preciosa. Vesteix a l'estil egipci amb una túnica de lli, ha decorat la
seua perruca amb flors i porta els seus ulls adornats amb un pintura negra: el jol. Però d’aquí
a casar-se amb ella ...
Al començament, Lleó simplement ha pensat que és un joc. No li entra al cap que el mateix
dia d'arribar al poblat, Huy li estigua lliurant la seua neboda en matrimoni. Pensa que és una
manera de riure dels estrangers i Lleó decideix veure fins on pot arribar la broma.
El fet que tot el llogaret comence amb els preparatius de la festa, li fa sospitar que la burla
dura massa. I quan arriba un sacerdot muntat en un camell per a la cerimònia, Lleó no dubta
que s'ha ficat en un problema. Ja és massa tard.
Leo deixa de jugar un moment: S'acaba de casar amb una camperola egípcia? No pot entendre en
quin moment s'ha desviat del joc. Però qui coneix una mica a Leo, sap que hi ha dos factors que el
despisten amb facilitat: les xiques i les bromes. Acaba de provar la seua pròpia medicina.
-Centra’t. Has d’eixir d'aquest embolic -li diu Leo al seu personatge-. Has de resoldre l'enigma, no
quedar-te a viure a la vora del Nil.
Ha de prendre de nou les regnes d’ILIÓN.
Per sort, l'endemà de les noces, Huy decideix que el viatge ha de continuar.
-Ja tindràs temps d'estar amb la teua dona -li diu Huy entre rialles. I després de recollir les
seves pertinences, es dirigeixen novament a la Vall dels Reis.
….......................................................................................................
Vall dels Reis. Any 1250 a.C.

Aquest lloc sagrat no està ple de piràmides com havia pensat Lleó en un primer moment. Huy
li explica que les últimes dinasties de faraons van intentar evitar que saquejaren les seues
tombes. Per això, havien decidit que les piràmides eren massa fàcils de localitzar pels lladres.
Només havien de buscar una mola gegantina de pedra a l'horitzó. Finalment, els faraons van
buscar una vall apartada i van optar per "amagar" els seus sarcòfags en càmeres subterrànies
anomenades hipogeus.
Però l'astúcia i la fam dels saquejadors és més gran. Per tant, acaben trobant els llocs sagrats
i emportant-se totes les riqueses.
Mentre el grup busca algun senyal de la tomba de Tutankamon, Huy els anima explicant-los
tot el que podran trobar: plata, aliments, vestits,... Fins i tot estatuetes que imiten els esclaus
del faraó. Però al cinquè dia, a Lleó no li val amb escoltar aquest interminable llistat de
riqueses.
A més, a ell li interessa entendre els mecanismes d'entrada. Encara que si se’n pot dur alguna
joia que altra, doncs millor. L'energia se li comença a esgotar. La calor del desert del Sàhara
és sufocant i l'alimentació dels camperols deixa bastant que desitjar.
Hi accedeixen a diverses coves d'entrada que els porten a espais funeraris. Però tots ells ja
han estat saquejats. Cada dia, Lleó té més dubtes sobre el camí que ha adoptat. No està tenint
èxit i segur que la resta de personatges d’ILIÓN li estan prenent la davantera. Sense esmentar
que, probablement, no s'hauran casat amb cap dona egípcia.
A la llum de les estrelles del seté dia, Lleó ho veu amb claredat. Ha de fugir i tornar a Abu
Simbel. Tal vegada pot congraciar-se amb l'equip d'arquitectes i esbrinar alguna informació
valuosa. O directament emportar-se els plans.
-Total, si m'havia proposat robar a un faraó, tant se val agafar prestats alguns papirs-
reflexiona Lleó.
Amb aquest pensament fuig emparat per la foscor de la nit.
….................................................. ....................................................
Abu Simbel. Any 1250 a.C.
El lloc bull d'activitat. Per fi, Ramsès II ha aclarit els seus dubtes i ordena iniciar la construcció
a Abu Simbel. Els equips de treball comencen a formar-se. Lleó arriba just a temps per unir-
se a l'últim d'ells.
Mentre mou els troncs que suporten les enormes pedres, es convenç que ha de resoldre
ràpidament l'enigma. O aquesta dura vida acabarà amb ell. Cada pedra ha de ser moguda per
almenys 20 homes! D'altra banda, Huy pot tornar en qualsevol moment i no se li ocorre cap
manera d'explicar la seua fugida.

En un dels escassos descansos que els permet el capatàs, Lleó fa un tomb pel lloc. Veu que el
grup d'arquitectes i els seus ajudants es reuneixen sota l'espai ombrejat d'una tenda. Allà han
d'organitzar la seua feina. Per tant, serà el lloc on buscar la informació que necessita.
-Vinga xics, a treballar! Aquest bloc no es mourà sol! -crida el capatàs animant als seus homes.
Lleó dubta per un moment si ha de seguir l'ordre i torna al seu lloc de treball. Això sí, decideix
que començarà el seu pla aquesta mateixa nit.
En caure el sol, la majoria dels treballadors del campament dormen tranquil·lament. Ha estat
un dia dur i la posta de sol ve acompanyada per un cor de roncs. Tan sols uns ulls vigilen el
relatiu silenci. Lleó, amagat en la foscor, espera per apropar-se a la tenda dels arquitectes.
Lentament i recordant mentalment el camí, arriba al lloc. No porta cap tipus d'il·luminació
per no aixecar sospites.
Quan està davant l'entrada, escolta soroll. És com un xiuxiueig continu. Després de comprovar
que el so prové d'una serp que fuig en notar la seua presència, Lleó respira alleujat. Decideix
entrar a la tenda abans que el cor li bote del pit. Amb les presses, xoca amb alguna cosa.
Aquesta vegada és una persona que escampa tots els papirs per terra. No s'ho esperava!
-Però qui ets tu? -diu una veu en la foscor-. Ara mateix truque a la guàrdia i faig que et
detinguen.
Sens dubte, Lleó reconeixeria aquesta veu en qualsevol lloc.
-¡Guardrrrr ...!
Ràpidament Lleó tapa amb la mà la boca de l'estrany, abans que puga emetre un crit. I li diu:
-No creus que tan sospitosa com la meua presència, deu ser la teua? Entens, Maurius? El millor
serà que parlem tranquil·lament i ens aliem per sortir d'ací.
Després dels primers dubtes, Maurius decideix que no té elecció: si dóna la veu d'alarma,
semblarà tan culpable com Lleó. Com explicar què fan els dos a la tenda dels arquitectes? Ple
de ràbia, fa que sí amb el cap i Lleó el deixa anar. Quan es calmen els ànims, comencen les
preguntes.
Mentre Lleó es casava amb una egípcia i intentava (sense resultats) saquejar algunes tombes,
Maurius començava a treballar com a ajudant d'arquitecte. S'havia guanyat la confiança del
cap del projecte d'Abu Simbel. Però llavors, Ramsès II havia paralitzat la construcció. Va cridar
a consulta a diversos professionals, entre ells el seu cap. Mai més va tornar al campament. Ni
ells ni el faraó.
Maurius va escoltar que els funcionaris de Ramsès II havien format un nou assentament, una
mica més al nord d'on es trobaven. En un lloc anomenat la Vall dels Reis, prop de la ciutat de
Tebes. Just d'on havia tornat Lleó sense cap èxit.

Havia perdut l'oportunitat de fer-se amb els plans. A Maurius tan sols li quedava una solució:
robar-los.
Tot i la tensió existent entre els dos personatges, són prou sensats com per a entendre que es
necessiten. S'allunyen del campament amb els papirs d'Abu Simbel. Com cap dels dos porta un
objecte que els il·lumine, opten per pujar a un petit cim i esperar a la posta de sol.
Amb els primers raigs, descobreixen que Ramsès II ha planejat un gegantesc projecte per a
publicitar-se: quatre estàtues colossals que el representen, vigilaran l'entrada a aquest espai
sagrat. L'interior es compon de passadissos laberíntics. Sembla una construcció inexpugnable.
Amb tota seguretat, Ramsès arribarà al món dels morts.
-Un moment! Qui és Nefertari? -diu Maurius.
Ells suposaven que Abu Simbel seria el lloc on es construiria la tomba de Ramsès. Però en els
plànols també figuren jeroglífics amb el nom d'aquesta dona. La seua mare, la seua dona, la
seua filla?
Del desconcert passen al desacord. No esperaven aquest desenllaç.
-I per què no apareix en el papir cap càmera funerària? On serà enterrat el faraó? -diu Lleó.
-Potser és una manera d'esquivar l'atenció dels lladres i Ramsès II està construint la seua tomba
a la Vall dels Reis -apunta Maurius.
En realitat, ni tan sols s'escolten. Lleó no pensa tornar a la Vall dels Reis i trobar-se de front
amb Huy, el camperol. A Maurius, simplement, li sembla una estupidesa qualsevol cosa que
isca de la boca de Lleó.
Cada un estira d'una punta del papir, mentre defensa la seua postura a crits. L'aparició del
déu solar Ra al firmament, il·lumina dos energúmens intentant imposar el seu raonament. Està
clar que Maurius i Lleó no han resolt les seues diferències. S’odien més que mai.
Les estirades donen pas a les empentes. Cap dels dos està disposat a cedir. Cada vegada estan
més a prop del precipici. Si es pararen a escoltar, notarien que un grup de la guàrdia reial
s'acosta cap a ells. Han sentit els crits que procedeixen del cim i van a inspeccionar.
Mentrestant, Maurius i Lleó únicament pensen a apoderar-se del papir. Ràpidament es troben
envoltats per tots els costats excepte per un: l'abisme. Només hi ha dues alternatives i
condueixen al mateix final: una mort segura. Maurius i Lleó tornen a posar-se d'acord en aquest
últim instant: salten al buit.
La caiguda sembla no tenir fi. De sobte la pantalla de l'ordinador s’ennegreix. Encara que Mauro i
Leo estan separats, cadascun a sa casa, la reacció és la mateixa: apropar-se a la vora de l'ordinador.
Intenten endevinar què passarà. S'ha degut avariar la pantalla en aquell precís moment o és la forma
que té ILIÓN d’avisar-los de la fi de la partida?
-Què feu ací? -pregunta des de la foscor una silueta d'ulls ferotges amb veu penetrant.
Maurius i Lleó no responen. Pensen que l'aventura ja ha acabat i que tots dos han perdut.
-Repetisc, com heu arribat al món dels morts?
De les ombres apareix un estrany ser, barreja de lleó, cocodril i hipopòtam. Els mira fixament:
-Sóc la Devoradora, supose que deveu haver sentit parlar de mi.
Tots dos neguen amb el cap. A Lleó li sona un tal Anubis, déu amb cara de gos que acompanya
els morts en el seu viatge cap al més enllà. No obstant això, no recorda res sobre un ésser
mitològic amb semblants ullals.
La Devoradora se sent una mica molesta davant la falta de reconeixement. Quanta incultura!
Així que posa la seua veu més profunda per a dir:
-No teniu ni idea del que us espera, veritat?
Per donar-li un toc terrorífic, la Devoradora acompanya aquest comentari amb un llarg rugit
d'ultratomba. Però davant l'escassa reacció dels seus visitants, opta per tancar les seues
gargamelles de cocodril i seure sobre les seues potes de hipopòtam.
-A veure, com preteneu passar a l'altra vida si ningú ha embalsamat els vostres cossos? -els
alliçona la Devoradora.
Instintivament Maurius i Lleó es miren. I no es veuen. Ara són ells els que emeten un
interminable crit de terror.
-El més alarmant no és que els vostres cossos hagen quedat abandonats al món dels vius. En
quin estat de puresa estan les vostres ànimes? Heu sigut bons últimament? -pregunta la
Devoradora.
Les últimes vivències de Maurius i Lleó s'amunteguen en els seus records: enganyar, robar,
lluitar, .... Ummmmmm, el seu comportament no ha estat molt adequat. I ara què els
succeirà?
Com si la Devoradora hagués esbrinat els seus pensaments, els contesta:
-No és la meua tasca jutjar-vos, per això tenim a Matt, la deessa de la justícia i la seva balança.
Els vostres cors es pesaran en una banda i una fina ploma estarà a l'altra banda de la balança.
Més us val que s'incline cap al costat de la ploma!
Les rialles de la Devoradora ressonen pertot arreu.
-Però si no és així, prepareu-vos perquè els vostres cors siguen el meu menjar.

Instintivament porten la mà al seu pit. Amb tota seguretat, Maurius i Lleó saben que estan
perduts.
Resol l'enigma
A l'antic Egipte es creia que la vida continuava després de la mort. Per això van construir
belles piràmides, portaven ofrenes als morts i tenien déus com Annubis, Matt o Devoradora
per garantir el seu pas a l'altra vida.
Tothom participava en la construcció de les piràmides. Al contrari del que ens han fet creure,
no eren els esclaus els que construïen els monuments. Assegurar la continuïtat del faraó en
l'altra vida mitjançant el millor enterrament possible era una prioritat per al poble egipci.
És per això que durant la sequera del Nil, el faraó i un exèrcit d'oficials i buròcrates
s'encarregaven de coordinar el poble per a la construcció de tan vitals edificis, ja que era el
faraó qui en l'altra vida parlaria per ells davant els déus.
En una zona on tot era desert, les grans piràmides eren un reclam per als saltejadors. Per
això els faraons d'èpoques posteriors van optar per fer-se tombes menys vistoses. Aquest va
ser el cas de Ramsès II i Nefertari, enterrats a la Vall dels Reis i a la Vall de les Reines,
respectivament.
Avui dia sabem que aquesta estratègia de distracció no va donar resultat.

Ilion - Llibre - Cap.1-5

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Ilion - Llibre - Cap.1-5

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Il.

lustració: Víctor Hugo Navarro Pérez

Cristina Górriz de la Cal 5

ILION: TRAVESSA EL PASSAT

“Mauro, tens una sol·licitud de participació.”

ILION. A primera vista no ho associa amb res conegut.

Es va enrecordar de les patrulles de soldats uniformats desfilant per la ciutat de Roma.

2. Recol·lectora de fruits i curandera. "Realment és una xica guapa. És lleugerament

Cristina Górriz de la Cal 7

Tan sols queda clicar el botó

Cristina Górriz de la Cal 9

1a AVENTURA: ALIMENTA LA TEUA TRIBU!

VALL DEL RIFT (Àfrica). Fa 200.000 anys.

Però enguany la situació ha empitjorat: de sobte una onada de calor originada

Què podran menjar a partir d'ara?

Abans d'emprendre l'aventura, has de tindre alguns aspectes en

correspon l'honor d'iniciar la conversa:

Però què hi ha després de les muntanyes? Cap dels nostres avantpassats va

Però encara existeixen opinions diferents a les expressades pel moment:

continuar amb aquest ritual per millorar la nostra situació.

No obstant, Maurius, la teua proposta no em sembla tan encertada: com

Maurius manté el comandament i l'orientació, sense plantejar-se si s'ha equivocat en la

11 Espaordida: Espantada, amb por.

Triomfant, Maurius lidera l'expedició. L'esgotament es reflecteix en el seu rostre. Reconeix

Has alimentat la tribu! Però no eres el guanyador de l'aventura.

Va seguir llegint en el seu ordinador:

Totes les opcions proposades pels personatges són vàlides.

La puntuació es reparteix entre tots els participants.

Cristina Górriz de la Cal 16

Les societats prehistòriques eren més igualitàries que en èpoques posteriors.

Cristina Górriz de la Cal 17

2a AVENTURA: QUI VIU ACÍ?

Mauro s´apropa de forma automàtica.

–Quin fàstic! –coreja la resta–.

I comencen a riure davant la coincidència de veus.

–Amb el caçador també pots passar-te l'aventura–.

L'entrada de la professora i la cara de desil·lusió d'Abril trenquen el moment.

Cristina Górriz de la Cal 19

COVA NEGRA (Xàtiva, Espanya). Fa 30.000 anys

Com serà la trobada?

● Abril i més gent de la classe eren fans de ILIÓN ?

● Tan frikies eren com per a comentar jugades i intercanviar-se trucs?

● Havia existit més d'una mena d'ésser humà?

L'home de Neanderthal és una espècie extingida del gènere Homo. Va habitar

Vivien en grups organitzats, formats per al voltant d'uns trenta membres.

Estudis anatòmics realitzats han determinat que el Neanderthal podia articular

En arribar a l'entrada de la cova, el xaman parla el primer, com és el costum:

Cristina Górriz de la Cal 21

Després d'entrar l'últim membre de la tribu, se sent un crit de sorpresa.

Quan Maurius acosta una mica més la torxa, el xaman parla:

–És un enterrament, tranquils–.

Cristina Górriz de la Cal 22

–Fum! –crida el caçador que va més avançat–.

Aquest és un assumpte per a tractar amb tota la tribu.

XAMAN.- No sabem qui són ells.

MAURIUS CAÇADOR.- Llavors, no podem arriscar-nos. Hem d'anar armats i barallar si

Mauro es frega les mans de l'emoció. La partida és seua.

Cristina Górriz de la Cal 23

Has perdut una vida!

Tan sols et queden dues oportunitats.

Cristina Górriz de la Cal 24

Cristina Górriz de la Cal 25

3a AVENTURA: ENEMICS MINÚSCULS

ANATÒLIA (Turquia, Àsia). 6.200 a. C.