1.

Introducció

Les estufes d'obra cerámica han guanyat de nou a Europa molta popularitat degut a la seva alta eficiència
energética.

Abans de construir-ne una, cal revisar aspectes de la vivenda per treure el màxim benefici del microclima de
l'entorn. Per exemple, disenyar parets corbes que disminueixin la resistència al vent de la casa o escollir
arbres de fulla caduca pel sud que augmentin la radiació solar i arbres de fulla perenne pel nord que tallin el
pas del vent.

També cal revisar els tancaments i l'aillament. Les pèrdues energétiques es produeixen generalment a travès
de la coberta (30%), les finestres (20%), els murs (20%), les corrents d'aire (10%), sòls (10%) i tuberies
(10%).

Per tant, abans de construir una estufa cal aprofitar la captació de calor del sol i la terra, reduir la exposicó al
fred i les pèrdues tèrmiques mitjançant aillaments i bons tancaments. Aconseguir-ho depen de la combinació
de sistemes actius i pasius. Els sistemes actius necesiten energía auxiliar per funcionar, i els pasius no
utilitzen cap dipsositiu electromecànic. Una persiana o un ventilador seria un sistema actiu perquè necesita
d'algú que la reguli. Un mur de bales de palla seria un sistema passiu que actua com a aillant tèrmic. Les
galeries o hivernacles, els murs trombe, o les bales de palla són dels rescursos més utilitzats actualment al
nostre país quan parlem de bioconstrucció. Val la pena dedicar-hi temps abans de fer una estufa. És temps
invertit que sino després perdem en carregar i gastar llenyar diàriament.

Per exemple en una casa de 2 plantes de 85m2, afegint 20cm de celulosa al sostre han augmentat el
rendiment de la estufa i ara la alimenten cada 36h en comptes de cada 24h.

Les persones també generem calor en funció de l'activitat realitzada. En una hora generem: 100W amb una
activitat sedentària, 200W amb un treball domèstic lleugre i 450W amb un treball intens. Una bombeta
incandescent produeix uns 98W de calor.
 2. El combustible

La fusta ha estat un dels combustibles més utilitzats per escalfar vivendes. Està composta
bàsicament per celulosa (fibres de la fusta), lignina (lligant que mantè les fibres juntes),
oxígen i aigua. Quan la temperatura arriba als 90-120ºC s'evapora l'aigua interior. Quan
arriba entre els 250-400ºC la celulosa i la lignina es descomposen produint calor i emetent
gasos.

L'aigua o humitat que contè influeix en el seu rendiment. Una fusta amb un 20% d'humitat tè
un poder calorífic de 4 kWh/kg, i una fusta amb un 60% d'humitat en té un de 1,5 kWh/kg.
Es recomana cremar fusta de dos anys d'antiguitat que sol tenir un 25% d'humitat, però
normalment la trobem a la venta amb 6-12 mesos d'antiguitat amb un 33% d'humitat.

Al arribar als 600ºC si hi ha oxígen (aire), es cremen els darrers gasos produint més calor. Al
oxidar completament aquests gasos de combustió, el producte expulsat només és diòxid de
carbó (i no monóxid de carbó que és letal). És a dir, si la estufa no supera aquesta
temperatura es produeix una combustió incomplerta i el rendiment baixa molt. Els gasos
segons la seva temperatura s'estratifiquen, i la única via perquè surtin és cedir calor i que
baixin.

El tamany de la llenya emprada usualment sol rondar els 25-33cm de llargada i un diàmetre
de 4 fins a 15cm. Es tendeix a preferir llenya dura perquè crema més lentament sense haver-
la de controlar tant sovint, però la tova també s'utilitza. Una barreja d'ambdues aporta
equilibri al ritme de combustió. En el cas de les estufes que tractarem, la llargada de la
llenya sol ser de 2 a 8cm, sent 4cm el tamany ideal.

Cada tipus d'arbre tè poders calorífics diferents. Per cada kg la Pícea tè 3900kcal, el Pi
3800kcal, l'Abedul 3750kcal, el Roure 3600kcal i el Faig 3450kcal.

Si diposem d'una llenya resinosa caldrà netejar una mica més sovint la estufa.

Al capítol 14 hi ha una llista de combustibles aptes i no aptes.

 3. Origen

-Al llarg de la història l'ésser humà ha creat molts sistemes de calefacció arreu
del mòn. Trobem exemples des de Europa amb l'hipocaust romà -que era un
sistema que escalfava el terra i les parets de la casa utilitzant el fum- fins a Asia
amb el K'ang coreà -que ho feia de forma similar pel subsòl de la vivenda-. Hi
han hagut tantes variants com climes o vivendes s'han construit. Aquests
sistemes eren molts sofisticats, però les que van ser les que van predominar
durant segles a les vivendes familiars van ser les llars de foc obertes.

Aquest tipus de llar és molt agradable visualment, però tè moltes pèrdues energétiques. És poc eficient ja que
actua com un potent extractor d'aire que provoca cada 10 minuts la renovació complerta de l'aire de l'espai
interior de la vivenda. Si l'aire escapa per la xemenia degut al contrast de temperatura, el “nou” entra per les
portes, finestres i sosters. El seu rendiment és del 10-15%.

-L'evolució d'aquestes llars obertes ens du a les estufes de obra i fundició.

Són les estufes tancades que protegeixen de contactes accidentals i permeten
el control de la potència mitjançant la regulació del cabdal d'entrada d'aire
per a la combustió.

Un d'aquests exemples és la estufa Salamandra, feta completament de

ferro, amb dos dipòstis. El braser (la zona de combustió) i el cendrer (que
també permetia regular la entrada d'aire).

Algunes d'aquestes estufes tancades es caracteritzaven per no haver d'estar encastades a la paret. Això
permetia més flexibilitat a l'hora de situar-la, podent-la centrar enmig de la vivenda. Al també disposar d'un
tub metàl·lic més llarg que feia de xemenia, el fum i la calor podien fer un recorregut més llarg. Les
Salamandres tenen un rendiment d'entre el 20 i el 40%.
El següent pas evolutiu va ser la cambra de foc: tres parets de obra i una placa de ferro que la cobria. El
següent va ser la estufa Castrol -també anomenada cuina d'estofats o stew stove-, que foradant aquesta placa
de ferro la convertia també en una cuina.

-Finalment, les estufes fetes d’obra ceràmica van aparéixer entre el 1550 i el 1850, el període conegut com la
“Petita Glaciació”. Entre el nord-est d'Europa i el Nord d'Asia van aparèixer les Kachelofens o Steinofen i tot
seguit les estufes ruses, finlandeses i sueques.

Les ruses consistien en un petit fogó i un conducte de fums sinuós

format per una massa d'obra cerámica. Aquest conducte interior
allargava el recorregut del fum –i per tant també de la calor-. La
massa també acumulava una part de la calor i la desprenia
lentament.

Les Kachelofen en canvi feien el laberint-passatge del fum amb maó refrectari, i revestien la
obra amb rajoles de ceràmica amb motius decoratius que actuaven d'aillant per mantenir la
escalfor.

Ambdues utilitzen el mateix principi de la massa tèrmica. Les

consecutives cambres unides per petites obertures eviten que la calor
marxi o bé per la cambra de combustió o bé per la xemenia, i que les
temperatures internes es moguiin entre els 650 i els 1000 ºC. El
rendiment mig sol ser de 500W/m2 per superfície de massa tèrmica
vista. Les estufes o bancs de massa tèrmica tenen en aquests models els
seus orígens. Es diferencien en que el volum d’obra (ja sigui de forma
quadrarda o en forma de banc) van recobertes, a més, de una gruixuda
capa de fang. Aquest revoc reforça la funció de “massa tèrmica”.

Les estufes convencionals expulsen el fum a l'exterior a uns 300ºC, mentres que aquestes estufes es busca
explusar-lo a una temperatura de 55-150ºC. Es busca optimitzar la calor per no “escalfar” el cel.

Es sol dir que la calor directe de les

flames transmès per convecció escalfa la
cara però no l'esquena.

La calor generada per les estufes de

massa tèrmica és per radiació i no per
convecció, generant un ambient
homogeni i confortable.

Les ventatges són el seu baix manteniment, la seguretat davant del foc, el fet que no produeixen ions
negatius, no resequen l'aire i no aixequen pols perquè hi ha menys convecció. A més a l'estiu, la gran massa
de revoc de terra regula la humitat.

Les desventatges són que es tracta d'una obra voluminosa que requereix espai i una cimentació sòlida. El seu
pes ronda les 0,5-1,5 tones i per tant es solen situar a nivell de terra. Si un forjat no suporta el pes,
procurarem derivar el pes als murs de càrrega.
A Estats Units es va inventar la estufa Rocket, que consisteix en esclafar un tambor per convertir-lo en cuina.
La Rocket està composta per una “Jota” i un tambor que la tapa deixant uns centímetres de marge perquè
continui circulant el fum. Habitualment s’utilitza un barril de petroli de 200 l. capgirat, però també es pot
fabricar un tambor de fundició.

En aquest Quadern d’apunts ens centrem en una combinació de model rocket i massa tèrmica a l'hora. És a
dir la suma d’ambdues. En aquests esquemes podem veure l’interior d’estufa rocket. Un cop el fum i els
gasos superen l’estretament de pas generat per el tambor invertit i el seu conducte interior, van a parar als
conductes de la massa tèrmica.
 4. Conceptes

-La calor és el procès de transferencia d'energia tèrmica entre diferents cossos o diferents zones de un
mateix cos que es troben a diferents temperatures. Aquest flux d'energia sempre va del cos de major
temperatura al de menor temperatura, fins que ambdos cossos s'equilibrin a la mateixa temperatura. La
energia pot ser transferida per tres diferents mecanismes: la radiació, la conducció i la convecció. De totes
formes en la majoria de processos reals totes tres estan presents en major o menor grau.

#Conducció tèrmica: és el procès que es produeix per contacte directe

entre dos cossos que són a diferent temperatura. Exemple: una cullera
metàl·lica en una tassa de tè.

#Convecció tèrmica: només es produeix en fluits (líquids i gasos) i per

tant està condicionat pel propi mitjà. Exemple: els calefactors dins de la
casa.

#Radiació tèrmica: és produeix a travès d'ones electromagnétiques i

implica la doble transformació de la energia per fer-la arribar al cos on
es propagarà. Ha de passar d'energia tèrmica a radiant i viceversa.
Exemple: la energia solar.

Cal destacar que els cossos no tenen calor, sino energia interna, i que quan hi ha humitat senten més
intensament el fred o la calor.

Les unitats de mesura de la calor en el Sistema Internacional de Unitats és la mateixa que la energia i el
treball: el Joule. Una altre unitat molt utilitzada per mesurar la quantiat d'energia tèrmica intercanviada és la
caloría (cal). 1 caloría és la quantitat d'energia que s'ha de subministrar a un gram d'aigua per elevar la seva
temperatura 1 grau. El BTU és l'equivalent en la nomenclatura britànica de graus Fahrenheit.

1 kcal = 1000 cal 1 cal = 4,184 Joule 1 BTU = 252 cal

*La massa tèrmica és el valor de la capacitat potencial d'enmagatzament de calor en un conjunt o sistema.
Per exemple els grans murs d'aigua, d'adob o tapials en tenen molta.

*La inercia tèrmica és la propietat que indica la quantitat de calor que pot conservar un cos i la velocitat
amb la que el cedeix o absorbeix. Depen de la masa, del calor específic dels materials i del coeficient de
conductivitat tèrmica d'aquests. Aquesta propietat s'utilitza a la construcció per valorar murs o revocs de
terra. La terra tè molta inercia tèrmica i acumula la calor al llarg del dia per desprendre-la lentament al llarg
de la nit.

*El poder calorífic és la quanitat de calor que, per la masa total, emet una sustancia al patir un procès de
combustió. Es defineix com la quantitat de calor que pot donar un cos.

*Els aillants tèrmics són materials dissenyats per reduir el fluxe de calor, limitant la conducció, la convecció
o ambdues a l'hora. La seva efectivitat es mesura per la seva resistència (R ). La resitència de un material és
la inversa del coeficient de conductivitat tèrmica (k) multiplicat per el seu gruix (d). Les unitats del sistema
internacional són K*m2/W.

*El rendiment calorífic és el percentatge que ens permet calcular la quantitat de calor potencial del
combustible que hem conseguit transformar en calor útil al interior de la casa. Com explicavem en el tema
“Combustible”, el rendiment habitual de la majoria de estufes que actualment tenim estès a Europa (tant
obertes com tancades), tenen un rendiment del 10-15% degut a la baixa temperatura de combustió i la sortida
directa del fum per la xemenia.
Com deiem, la estufa que construirem serà un híbrid entre el model d'estufa de massa tèrmica i la estufa
rocket. La estufa de massa tèrmica es basa en la acumulació de calor en un gran volum de obra amb
conductes interns comunicats, revocat de terra

La “zona” d’estufa rocket es bassa en la llei física de que la calor puja, i

consisteix en invertir un tambor metàl·lic per utilitzar-lo com a cuina. L'interior
d'aquesta tambor redirecciona el fum. El seu interior es construeix amb maons
refrectaris ja que al estar a continuació de la cambra de combustió, ha de
suportar temperatures molt altes.

La secció ens explica millor el seu funcionament,

que es deu a l'efecte Venturi. El fum no s'escapa i
l'aire “xucla” el fum cap endins. L'efecte Venturi
consisteix en el fenòmen en que si un fluit dins de
un conducte tancat disminueix la seva pressió,
augmenta la seva velocitat al passar per una zona de
secció menor. Si en un extrem s'introdueix un altre
conducte, es produeix una aspiració del fluit.

Si el tambor i la cuina formen la part llarga de la Jota, tant l'alimentador com la cambra de combustió formen
la part baixa. Si la secció fos una “U” el fum dubtaria cap a on anar generant problemes de termosifó. És
important que el punt més allunyat de la cambra de combustió cremi, per asegurar el tiratge i evitar el reflux.
Quan encenem la estufa coloquem una punta cremada al fons de tot, i després la resta de llenya per
acompanyar la direcció del fum.
 5. Assajos constructius

#Exemple 1: Cuina autocombustible. En un troç de tronc de 15-

30cm de diàmtre fem dos forats amb una broca o barbequí de 3cm
de diàmetre. Fem un longitudinalment i un transversalment,
imitant la secció en “J” de forma que conectin. Clavem cinc claus
a la base del tronc per tenir un suport i per evitar ofegar el foc al
recolzar-hi una olla o una cafetera. Omplim el forat amb
branques i l'encenem amb un llumí. Aquest cop l'encenem des-de
adalt. Aixís fem que les branques caiguin al “colze” de la Jota
asegurant el tiratge en el sentit correcte. Després podem
alimentar el foc per la obertura horitzontal.

#Exemple 2: Fem un forat longitudinal a terra de 25x25cm i 80cm de llarg. Recolzem dos rajoles al centre i
aixequem en un dels dos extrems un cono. L'aixequem aparellant maons trencats amb fang de la terra
exterta.

El fem de 50cm d'alçada i el recobrim també de fang generosament per evitar pèrdues. Fem la forma de
cono perquè el patró de la flama és triangular degut a la degradació tèrmica. (Per això les xemeneies eren
triangulars, per provocar oxigenació constant i asegurar un bon tiratge) Un cop encés, tapem amb un maó
l'alimentador.

#Exemple 3: Construim amb maons un prototip casolà similar al de Leslie Jackson i Ianto
Evans. La relació base:alçada ideal d'una “J” és 1:3. Aquí afegirem un tram de 40cm per
tenir un mínim de xemenia a diferència dels altres exemples. 80x80cm. 20-40-20cm.

Quan l'encenem emputxem la llenya per no crear una xemenia en la mateixa zona d'alimentació i bufem per
companyar el fum cap endins.
 6. Introducció al disseny:

#Alimentador:

Si l'alimentador és massa gran, en un dia de ventisca o canvis en la pressió atmosfèrica podriem intoxicar-
nos fàcilment. Existeixen tubs de doble aillament que en climes molt forts ajuden a asegurar la expulsió del
fum. Actualment s'estan incloent alimentadors secundaris que ajuden al tiratge. De fet l'aire que entra per
l'alimentador o a travès de la primera obertura de tiratge, el que fa és alimentar el foc de la llenya. En canvi
l'aire que entra per alimentadors secundaris o altres obertures reguladores del tiratge el que fan realment és
ajudar a combustionar els gasos no cremats.

L'alimentador es dissenya en vertical perqué les flames inicials

carbonaten la fusta protegint-la i generant cendre (aillant tèrmic). Aixís
el període de combustió es relantitza. En horitzontal en canvi, la flama
atrapa ràpidament tots els troncs del voltant. Per assegurar el fluxe és
fonamental que el tiratge estigui per sobre dels 55ºC. De fet els 60ºC és
la temperatura ideal de fluxe d'aire.

Evidenment engegar amb massa llenya és perillós -com es sol dir estem
tractant amb una estufa i no amb un drac-, però la primera encesa ha de
ser prou forta per després equilibrar la combustió. Com quan s'arrenca
un cotxe.

#Conductes:

Els conductes horitzontals generen turbulencies en el

recorregut del fum. Aquest està circulant en una direcció
i a l'hora tendeix a pujar, repicant el sostre intern. El
procès de pirolisi -quan acaben de combustionar tots els
gasos- fa que no calguin tants punts de neteja arreu del
banc. Tot i així el primer any de construir-la cal revisar-la
sovint perquè deixa molta cendra.

El rendiment òptim de la llenya és el del 80%, perquè

amb un rendiment del 100% la sortida de fums s'hauria
de redireccionar cap per avall i en un lloc no transitat, per
evitar intoxicacions.

#Proporcions:

És recomenable reduir ¼ part l'ample de la cambra de

combustió respecte al cilindre de la rocket. La proporció
de la secció de la xemeneia interna o el conducte del
banc és el punt més important d'aquestes estufes, ja que
el seu rendiment depen de la correcta circulació del fum.
Si és massa estreta s'ofegarà, i si es mássa ample el fum
marxarà massa ràpid. Si és el primer cop que en
construeixes una, és recomenable que copis els plànols i
les mesures d'algun model ja construit. Si vols
experimentar, al llibre de Evans&Jackson hi ha un
esquema amb cada mesura variable acotada en funció de
les demés.

L'equilibri d'aquestes construccions rau en una relació armónica entre l'oxígen i el combustible. Dos errors
comuns són fer les seccions dels conductes desproporcionades i arrebossar l'estufa sense un gruix òptim. Si
el gruix de revoc és massa prim, potser no podrem asseure-hi de l'excès de temperatura. Si és massa gruixut,
pot ser que la calor no arribi mai a sortir.
#El primer cop:

Una estufa sol ser una construcció “complementària” a la vivenda –tot i que a alguns països és el centre de la
vivenda i la primera part a ser construida-. A no ser que estigui dins el disseny de la vivenda, sovint
s’adapten a un determinat espai i per tant hi han de moltes formes i geometries. La part bona és que permet
jugar amb el seu disseny i la dolenta, que estem jugant en foc (literalment).

Les seccions de alimentació i combustió s’han de respectar i tenir molt en compte a l’hora de projectar. Però
el més important és entendre els conceptes. Només aixís podrem fer una estufa que s’adapti a la nostra
vivenda, jugant amb la geometria que ens permet l’aparellament de maons.

És molt bona idea fer una maqueta a escala molt

petita. Podem utilitzar troços de fusta rectangulars de
proporcions idèntiques als maons que utilitzarem i
numerar-los. D’aquesta forma sabrem millor quants
maons necesitarem, quant talls els hi haurem de fer o
quina és la millor distribució per evitar escultures
rocambolesques o errors irreversibles.

Respecte als acabats finals, les esquerdes produides en el revoc final es deuen a la retracció o dilatació de la
obra o del revoc. Una forma de prevenir-les és fer els revocs lentament per capes, o fer-lo després de les
primeres engegades.

Quan es tracta d'autoconstrucció a vegades és sa rebaixar les espectatives estètiques. Estucar correctament és
un ofici tant complicat com el de paleta o qualsevol altre. Quan es tracta d'aplicar revocs en una massa que
està “viva” -amb molts canvis de temperatura-, les petites esquerdes formen part de la naturalesa dels
materials. Que ens surtin esquerdes el primer cop és normal. Tot i així, sempre es poden reparar ràpida i
fàcilment.

Les esquerdes hi són a tot arreu. En parets pintades amb pintures plàstiques, en murs de formigó, en
revestiments de cal i en revocs d’argila. Molts cops no les veiem perquè no ens hi fixem, però hi són. Quan
som nosaltres els que revoquem ens hi fixarem deu cops més que si és la paret del veí. Fins i tot als millors
estucadors els hi surten petites esquerdes. Si el revoc és sobre aquesta massa viva, les petites esquerdes
formen part de la construcció. Això si, quant més grans siguin, amb més urgència les haurem de reparar.

La neteja interna dels conductes o la tolba d'alimentació és fa amb varilles i draps, escombretes o aspirador.
#Seqüencia:

Al següent capítol s’explica amb detall totes les passes de la construcció d’una estufa durant un curs de
l’escola Orígens. Aquesta breu seqüencia serveix per fer-se una idea del procès constructiu.
 7. Estufa Vilamala

-L'estufa la ubicarem perpendicularment a una paret, dividint una gran sala en dos parts: la cuina i el
menjador. És un recurs útil per utilitzar la planxa de la part estufa rocket per cuinar i el banc per escalfar el
menjador i seure-hi abans, durant o després de menjar. En total ocuparà 2,75m de llargada en planta i el banc
de massa tèrmica (d'aquests 2,75m) farà 1,75m. El metre restant l'ocuparà la tolba d'alimentació, la estufa
rocket i la base de la xemeneia de sortida. En comptes de un tambor invertit de ferro aixecarem un perimetre
de obra ceràmica i el taparem amb una planxa. Pendent afegir planol senzill zones cuina-menjador

També podriem allargar el banc i que fes 3 o 4m. Si volguessim fer-lo de 5 o 6m necesitariem recalentar el
fum en algun punt per asegurar el tiratge. De fet al projecte de Vilamala el darrer tram del conducte
l'aproparem molt al tub de combustió, precisament per asegurar la correcta circulació del fum.

La llargada de conducte màxima recomenada és de 22m, és a dir un banc gegant de 10-11m

aproximadament -si fem que el conducte tingui dos trams, un d'anada i un altre de tornada- o un banc amb un
conducte unidireccional de 22m de llargada. Tot i així, es recomanen fer de 3-5m.

-Com a cuina utilitzem una planxa de 50x50cm i 6mm de gruix.

-Dibuixem al terra la planta de la estufa que farà forma de L. El conducte interior del
banc farà 12cm d'ample i 14cm d'alçada. L'ample de la base serà de 75cm, i el gruix del
revoc serà de 20-30cm. Treballem només amb obra ceràmica i terra per al banc perquè el
metall no congenia bé amb la ceràmica. Les dilatacions són diferents entre un material i
l'altre. Ara bé, per passar d'un habitació a una altre la xemenia si que recomanen utilitzar
un tub d'acer inoxidable ben ensamblat entre les diferents parts i aillat interiorment.
Molta gent opta per fer els conductes amb tubs d’hacer. És més ràpid de construir, però la
seva vida útil no sol superar els 10 anys.

Planol Planta
#Aillament
-Un cop “ubicades” -o presentades on aniràn- la campana rocket i la xemeneia de sortida, delimitem amb
regles el perfil de la planta i els fixem amb guix. Extenem l'argila expandida amb un gruix de 6cm.

-Un cop anivellada la argila expandida, cobrim la

superfície amb una capa de morter refractari. La sorra
que utilitzem és de 4mm amb una proporció 1:3. El
morter no l'avoquem directament sin oque l'extenem i
llisquem amb cura. Finalment regletgem; com que
observem un desnivell de 8-10mm, anivellem
degudament. Sempre que treballem en hortizontal és
recomenable remolinar, ja que només la gravetat no
escurça al màxim la distància entre la calç i la sorra,
sino que regalima quedant la part més gruixuda a la
superfície.

#Combustió Jota (1era part)

-Els maons vermellosos contenen un alt percentatge de ferro i tendeixen a dilatar bastant. Aquestes
dilatacions poden crear fisures generant fugues tòxiques. Per això tant la cambra de combustió com la part
interior de la campana rocket, són peces massisses prefabricades de morter refractari amb alumia. Hem de
tenir present que al interior de la cambra de combustió la temperatura pot rondar els 1000ºC i a l'interior del
tambor els 600ºC. Al llarg d'aquest recorregut s'asolen pics de 1100ºC i micropics de 1600ºC.

-La argila utilitzada d'aquestes peces al no tenir òxid pateixi menys les dilatacions. Quantes menys juntes hi
hagin en aquesta part, menys possibilitats hi haurà de que hi hagin fugues. La sol·lució escollida estalvia
temps però també és cara. Ambdues parts es poden construir amb maons refractaris.

En aquest cas, per al colze i la part llarga de la “J” utilitzem dues peces prefabricades.
Un cilindre extruit de 25cm interiors de diàmetre i un quadrat extruit.

-La tolba (o cambra) d'alimentació la farem d'obra ceràmica amb maons refractaris.
Tant la cambra d'alimentació com la de combustió tenen formes quadrades per generar
turbulencies en el recorregut del fum. Fem un tall vertical al rectangle extruit per
convertir-lo en tolba de combustió amb l’amoladora.

Aquesta part és la més creativa i complicada. Abans d’enllardar, o bé disposem d’uns planòls molt exactes o
practiquem en sec. Aixís sabrem si convè fer talls amb la amoladora als maons refractaris per adaptar-los i
que encaixin correctament. Aquesta seqüencia és un exemple de Jota.
-Al costat de la cambra d'alimentadoció fixarem un silo alimentador extra de pellet en
diagonal que ens permetrà autoalimentar-la lentament sense ser-hi presents ni estar tant
pendent d'ella. Es tracta d'un complement molt pràctic. Engegar-les amb llenya i alimentar-
les posteriorment amb el pellet és una pràctica molt comú en aquestes estufes.

#Base

-Un cop sabem on ubicarem la Jota i el planxer de morter és sec,

presentem la base de la estufa amb maons, i els aparellem un cop
quadrada la disposició de cadascun d'ells. Aquesta base és
indispensable, mai podrem ubicar els conductes amb contacte
directe amb el planxer. Deixem 12cm lliures a costat i costat de la
base per recolzar més tard el revoc.

#Conductes (parets)

-Fixem els maons formant les parets dels conductes. Al haver construit un
planxer tan ample, el buit que queda a l'eix que sapara el conducte d'anada i el de
tornada hi cap més d'un maó de canto. L'omplim amb tres maons per afegir
massa. El gir del conducte ha de ser generós, per això ampliem els 12cm
d'amplada a 18-20cm. L'alçada del conducte serà l'ample dels maons, 13,5cm.

-Al llarg de tot el recorregut que fa el fum un cop surt de la part d'estufa rocket, posarem tres registres o
portes de neteja. Un al extrem del banc per poder passar l'escombra o un aspirador. Un segon tot just després
de la “part rocket” perquè sovint s'acumula molta cendra en la primera curvatura després de la Jota. Un
darrer al final de la estufa.

Aquestes obertures són maons com la resta, però segellats amb fang per poder retirar-los amb un ganivet.
Així doncs prescindim de fixar amb morter aquests maons i ho farem al final. Disposar aquests accesos en
diagonal als conductes permet netejar-los millor que si els ubiquem perpendicularment. Si tenim un tram
vertical que supera els 1,5m es recomana posar un registre o bé una petita caixa per afegir una pastilla
inflamable per asegurar el tiratge.
#Cendrer i alimentació Jota (2ona part)

-Plantegem l'aparell del cendrer, la tolba de

combustió i la base per l'alimentador de
pellet. Aparellem els maons refractaris amb
morter refrectari. És molt útil inclinar una
mica (2 graus al menys) la cambra de
combustió. La boca de la cambra de pellet
ocuparà 1/3 part de la boca de la cambra de
combustió, per no saturar la entrada dels
troncs. La Jota haurà d'estar molt ben
aillada; hem de treure rendiment a la
combustió dins de la Jota però no pas de la
Jota en sí.

-Totes les juntes dels maons refrectaris de la Jota són de 1-2mm de gruix, i el
morter refrectari de proporció 1:3 ha de tenir una textura cremosa , per tal de
crear un efecte “ventosa” al aparellar -sobretot, no picar!-. Com que se'ns ha
acabat la sorra de 0,4mm, passem a un proporció 1:1,5 utilitzant sorra de 0,2mm.

#Coductes (sostres 1era capa)

-Tapem els dos conductes del banc, però hi posem

“patilles” prèviament perquè al interior aquest
zig-zag forci les turbulencies amb els maons -o
BTC- que utilitzem. Les patilles les fixem amb
morter refractari? El fum continuarà circulant
correctament i tant sols el frenarà un xic per
retenir més la calor. Aquests maons els col·loquem
en sec i el morter el posem des-de fora per
asegurar que no entra cap resta de morter a
l'interior del conducte.

-És imprescindible que totes les juntes quedin segellades. Es tracta d'un error
habitual amb conseqüencies per la salut i molt lent empipador d'arreglar si ja s'ha
revocat. Amb un pinzell moll repasarem cada junta amb tacte. Si el fum surt, el
monòxid que va a cotes baixes contamina els pulmons de forma letal. Si cal dedicar
una jornada completa a segellar juntes, fem-ho.
#Tambor Rocket

Fixem la part més llarga de la jota –el cilindre- a la base,

segellant els forats de les cantonades. I la col·loquem i
amorterem a continuació de la tolba de alimentació.

Ubiquem la boca de l'alimentador extra i construim el

tambor que cobrirà el cilindre.

Al voltant de la tolba feta de refractaris, un cop fraguat el morter, construim una

base de maons ceràmics que faran la funció de tambor. En comptes d'un tambor
metàl·lic invertit com els que s'utilitzen per enmagatzemar petroli, farem el
tambor d'obra, com si fos una torreta. El tambor-torreta el fem amb dos capes de
maons, és a dir de 8cm de gruix en total. La distància entre el perimetre exterior
del cilindre i la cara interna de la torreta és de 5cm. Habitualment el cilindre va
recobert d’aillament i el fum circula per l’espai entre aquest i el tambor. En
aquest cas, al no disposar d’aquest tambor, desviarem més endavant el fum a
travès d’un petit conducte.

-Aixequem la xemenia del tram final del conducte i

creem el conducte-torreta que empalmarà la estufa
rocket amb el banc de massa tèrmica. El colze que
forma el tapem amb una petita xapa per tenir un segon
“fogonet”, perfecte per exemple per reescalfar tasses.

-La vermiculita compactada s'utilitza per fabricar

maons lleugers molt útils per aillar. Serveixen per
encapçar però mai per a cambres de combustió.

#Conductes (sostres 2ona capa)

-Un dia després, recobrim amb una capa extra de maons els conductes. Podriem fer-ho
amb BTC perfectament. No piquem els maons quan els aparellem per no debilitar la feina
del dia anterior i esquerdar les juntes. Llisquem i massegem els maons fins que vomitin el
morter com iogurt, perquè quedin ben adherits.

#Aillament

-Un cop tancada la caixa o tambor que rodeja la cambra de combustió, avoquem arlita (perquè no hi ha
perlita). Cada 25cm avoquem també una petita capa de morter de calç hidráulica. El darrer gruix és diferent
(arlita blanca) tapada amb una capa de morter refrectari, perquè estarà en contacte directe amb el fum a la
màxima temperatura.
#Cuina

Col·loquem la xapa metàl·lica que farà de cuina, segellada amb fang.

Tapem també les portes de registre amb cada respectiva peça ceràmica i
fang -ara que ja hem dipositat gran part del pes al voltant d'aquestes-.

Al final del recorregut aixequem una petita base fet de ceràmica per
recolzar i fixar el tub de xemenia final.

#1era encesa

-Encenem la estufa abans de revocar-la, i al comprobar que surt fum per les juntes,
les segellem amb fang (perquè no morter?). Si les juntes són d'uns mm de gruix,
segellem amb aigua i argila. Si són d'un cm o més, afegirem sorra a la barreja. Convè
un cop prevocada, fer 10-15 enceses suaus i amb la porta lleugerament oberta per
“acostumar” tant la ceràmica com les juntes a les futures altes temperatures.

#Revestiments

-La primera capa de revestiment serà de 5cm d'argila, palla i aigua, deixant assecar-la poc a poc evitarem
una mica més la aparició de fisures. Un cop seca aplicarem una segona capa ben prima únicament d'argila.
Dies més tard podem aplicar la darrera capautilitzant argila i/o calç. Per més informació sobre com trobar les
proporcions adhients, pots consultar el Quadern d’apunts de revestiments naturals.

8. Detalls

-La porta d'alimentació alguns recomanen que sigui una caixa de ferro segellada amb fang. És una zona on
les esquerdes pràcticament són inevitables; emprant terra seràn mínimes i podrem rematar-les fàcilment quan
calgui. També és útil sobredimensionar-la perquè solapi generosament amb el marc de la porta. La obertura
del tiratge pot ser una franja de 1cm d'alt i 7-10cm d'ample segons el tamany de la estufa.

-Les xemeneies han de sortir per orificis de parets o saostres amb un marge
de 3cm al seu voltant, posant llana de vidre o similar per aillar-la. És
important allunyar al menys 1,5-2m la sortida de fums de qualsevol zona on
pugui passar algú.

-El tub de xemenia en forma de Y grega permet extreure ocells morts o qualsevol objecte que hagi pogut
entrar de l'exterior, i forçar el tiratge després d'un temps d'inactivitat. També podem trobar-ne en forma de H
per a climes amb molt de vent.

-Al utilitzar-la, fem-ho amb seny. Cal engegar-la progresivament i alimentar-la cada hora el primer hivern, i
cada 2-3 hores els següents. Per la nit podem ficar un tronc ben gruixut i a la matinada la massa tèrmica farà
la resta.

-La millor llenya és la d'alzina i la de roure. La heura per encendra-la va molt bé. Cal anar amb molt de
compte amb no posar molts papers de diari, ja que poden circular al llarg del banc i colapsar la circulació del
fum.
9. Altres exemples
Estufa a la Escola Orígens:
Estufa Mas el Jorquer
 10. Errors comuns

Entre els erros mes comuns a l’hora de dissenyar

una estufa podem trobar:

Una altre zona on es produeixen problemes és a la sortida de fums. Cal

tenir present una neteja anual o semestral, incloure un colze amb una
trampa per als residus i empalmar correctament els tubs.

11. Combustibles

Podriem fer una selecció per a les espècies més comunes i disponibles a
Catalunya?

12. Referències

-A mode orientatiu i parlant de preus ajustats al màxim; el preu d'encarregar una d'aquestes estufes no sol
baixar dels 2000e, construida per dos persones en dues setmanes. La meitat en material, i la meitat en mà
d'obra. Els tubs són la part més cara. Hem calculat que utilitzarem entre 300 i 400 maons per fer la obra.
Gastarem 4e/diaris en pellet com a màxim. En Joan dedica 4-5 dies a la estructura, 2-3 dies al secat, 2-3
dies al revoc.