EL TREBALL DE L’ARGILA (Coroplàstica).

(no corioplàstica treball del cuir)

Etimològicament, “ceràmica “prové del grec, Kerameikos (fet de fang). Abraça tots
aquells artefactes fets per l’home a partir de diferents materials procedents de la
descomposició de roques i que s’han endurit mitjançant l’acció de la calor. L’argila
prové de la descomposició de roques de partícules molt fines que barrejades amb
l’aigua és plàstica i s’endureixen quan s’eixuguen i vitrifiquen quan es couen.
Una argila apta pel modelatge, ha de tenir les següents característiques
fonamentals:
Ha de ser:
-plàstica: ha de ser capaç de prendre i guardar la forma que se li doni
-porosa: per tal que es pugui eixugar.
Molts dipòsits naturals d’argila tenen aquestes característiques, però sovint es
troben situats a grans profunditats. La major part de la terra que tenim a l’abast
està carregada d’impureses i bruta, per la qual cosa cal que es renti i purifiqui per
poder-la emprar amb finalitats artístiques i artesanals. Avui en dia, al comerç ja la
trobem rentada i hidratada, amb la quantitat d’aigua necessària per a què sigui
consistent.
Les terres plàstiques estan fetes d’argila que prové de la descomposició de
diferents roques, principalment les que pertanyen al grup de roques sílico-
aluminoses –com el granit i el gneis- que es poden vitrificar mitjançant la cocció.
Aquestes terres porten associades altres elements com quars, mica, òxid de ferro o
feldspats, els quals fan que variï la seva constitució, com per exemple, el punt de
fusió o la coloració.
Així, si tenim en compte el punt de fusió, que és com se solen anomenar, les argiles
es poden classificar en:
a. Argiles pures o caolíniques: Són molt plàstiques i vitrifiquen a una
temperatura elevada (més de 1400 graus). La més coneguda és la
porcellana, una argila caolínica que porta associat quars i feldspat,
elements que li fa baixar el punt de fusió a 1300 graus. La porcellana és una
argila fina blanca que té diferents elements ceràmics, principalment
caolinita, que és un mineral que té associats minerals com alumini i altres
metalls que li augmenten la duresa. El color que té, blanc translúcid el
diferencia molt d’altres ceràmiques i a més és molt resistent i molt elàstica,
i quan es cou és quasi vidriosa.

dinastia Han
Ceràmica de Celadon, decorada amb verd Jade.
2000a

1
 Es coneix el seu ús des de fa més de 2000 anys a la Xina (en algunes zones hi
ha molta caolinita), al segle III a.C va tenir molt desenvolupament la
ceràmica de Celadon, i va tenir molt desenvolupament fins el punt que a la
ruda de la seda es comerciaven tasses de te i altres productes, com
estatuetes, fets amb aquests materials. Xina va tenir el monopoli del
subministrament de la porcellana però al segle XVIII Holanda va començar
a produir porcellana tot i que per la composició de l’argila era un producte
luxós i secret de formulació. Un físic alemany el 1771 va publicar un llibre
L’art de la Procelaine donant a la llum la formulació, sorgint fàbriques per
tota Europa, com la Meissen a Alemanya o la de Sevres

Com és una ceràmica molt dura, té avui moltes funcions, com per ex
banyeres, bateries de cuina, endolls elèctrics...
b. Argiles refractàries o terres de foc. Resisteixen a alta temperatura (c. 1500
graus i fins i tot 1750), per la qual cosa són aptes per, per ex, la construcció
de forns i materials refractaris. Més emprada en escultura i construcció que
no en ceràmica. Són argiles molt riques en silicats d’alumini i són molt
poroses.

c. Argiles sedimentàries o de baixa temperatura o fusibles. Són les menys

pures i les més plàstiques alhora, amb molts elements associats (feldespats,
calç, òxids) i també tenen més aigua, matèria que fa desplaçar les molècules
amb més facilitat quan exercim pressions. També contenen més matèria
orgànica, amb bacteris que fan que sigui més col·loidal. Són exemples

2
 d’aquest grup el gres (1300 graus) i el gran grup de les argiles de baixa
temperatura, (vitrifiquen c. 1000 graus, menys de 1000 graus, de 700 a
1000 graus ) com l’argila blanca –la llosa-, l’argila vermella, que conté òxid
de ferro vermell, la negra, la verda. Són les més emprades en ceràmica.
S’empren des del neolític

A totes aquestes argiles (dels tres grups), se solen afegir materials que modifiquen
les seves propietats:

- Són materials que augmenten el seu punt de fusió (refractaris): la sorra,

perquè barrejada amb aigua obre els pors i granula la superfície fent-la que
s’assegui més aviat; i la xamota, argila cuita polvoritzada i també el quars.
Tots aquesta materials li donen a l’argila un aspecte més granulós i la fan
més adhesiva. Com fan que s’assequi més aviat, també fan que s’encongeixin
menys (tota argila per dimensió quan s’asseca). També serveixen per poder
enganxar argiles acolorides per a la decoració.

- Són materials que disminueixen el punt de fusió (fundents) , els que fan
baixar la Temperatura, com els feldespats, els òxids de ferro, la calcita o la
dolomita. També fan augmentar el nivell de plasticitat i que s’enganxin més.

FENÒMENS FÍSICO-QUÍMICS RELACIONATS AMB L’ASSECAT I LA CUITA DE

L’ARGUILA (important, si no, no s’entén la ceràmica):

Si considerem l’argila humida i amb la plasticitat convenient, hem de tenir en

compte que aquesta té ¼ del seu volum d’AIGUA LLIURE (a diferència de L’AIGUA
DE CONSTITUCIÓ que està combinada amb els seus elements). Mentre s’asseca a T
ambient (com a mínim una setmana abans d’enformar-la) aquesta aigua lliure es
comença a evaporar, perdent un 10% de la seva dimensió. Si afegim a la terra
materials refractaris –xamota, sorra, quars- el que fem és obrir els canals per on
penetra l’aire amb major facilitat, fent que disminueixi l’encongiment i l’assecat
sigui és ràpid.
Sovint veiem que l’argila abans de treballar-la es pasta, això ho fem per tal d’evitar
totes les bombolles d’aire que podrien quedar a l’interior, doncs allà es condensa el
vapor i podria ser que les peces esclatessin en augmentar la temperatura.

3
 - però l’aigua lliure no desapareix en condicions normals. És a partir dels
100º de T que s’escapa del tot en forma de vapor. Això no pot passar de
cop, l’augment ha de ser lent i progressiu, per la qual cosa l’acceleració de la
temperatura del forn ha de ser molt lent. Una evaporació massa brusca
podria fer que la peça explotés per la condensació de vapor

- Vers els 350ºT és l’aigua de constitució la que comença a evaporar-se,

reduint-se l’aigua de la peça fins un 14%

- Però no és fins els 500º que l’argila està del tot deshidratada, sent llavors
químicament irreversible. És a partir d’aquest moment que podem
accelerar la velocitat d’augment de la temperatura del forn, perquè ja no hi
ha perill d’explosions degudes al xoc tèrmic ocasionat per la ràpida
evaporació interna de l’aigua. En aquest moment tenim el que s’anomena un
bescuit (argila cuita a baixa T: 500º), apte per a decoracions i polits.
L’argila però, encara és feble.

- Vers els 600º comença la vitrificació (enduriment, transformació de l’argila

en vidre). El vidre lliga les partícules menys fundents, fent com una mena
d’agulles que les atrapa. En aquest moment comença l’enduriment,
l’augment de densitat i la impermeabilització, fins arribar al punt de cocció
de l’argila (depenent del tipus d’argila que es tracti haurem de fer arribar la
temperatura del forn). La duresa de l’argila dependrà de la presència de
cristalls).

- Vers 900º comencen les oxidacions i la descomposició de matèries

orgàniques que encara no estaven oxidades. Per això les argiles couen totes
per sobre dels 900º

Així, quan nosaltres posem les peces seques al forn, hem de pensar en tots aquests
canvis, de manera que:
- Fins els 600º -abans de la vitrificació- hem de fer que l’augment sigui lent i
progressiu, jo el poso al voltat d’unes 5h.
- A partir de llavors es fa anar més ràpid (dels 500 als 980 en cas d’argila
vermella, 3h).
Hem de tenir en compte de no sobrepassar el punt de fusió doncs la peça es
deformaria, de fet trencaríem la constitució dels cristalls.
Hem de tenir en compte també que el forn no es pot obrir rere una cuita fins que
no està per sota dels 50º. Pot haver un canvi tèrmic tan brusc que les peces
explotarien si s’obrís abans.
Els forn (que poden ser de gas, de llenya) i elèctric genera calor mitjançant les
resistències que s’escalfen, així puja la T i l’oxidació dels compostos de la pasta
ceràmica i els esmalts vitrificables es fa lliurement amb l’oxigen que hi ha dins del
forn. Aquesta forns estan tancats i els forats (respiradors) prenen oxigen de fora i
treu gasos per oxidació. Així si en la cuita hi va haver bastant oxigen (orificis oberts
al forn a dalt normalment, per on s’escapen gasos de la cocció) es produeix una
oxidació del ferro present a l’argila i la seva tonalitat serà vermellosa (atmosfera
oxidant). Si els tapem el que fem és una reducció d’oxigen i canvien la coloració

4
dels òxids de les peces (atmosfera reductora), així, l’òxid de ferro per exemple es
converteix en òxid ferrós i s’enfosqueix agafant tonalitats fosques (ceràmica de
Verdú), i depenent de l’esmalt prendrà tons metàl·lics (una cuita normal i una
reductora) vid vídeo Verdú: https://www.youtube.com/watch?v=Gn4d1hTKWTI

MODELATGE DE L’ARGILA

Tot i que estiguem parlant de ceràmica, hem de pensar que molts procediments
que es fan servir en aquesta disciplina artística també es fan servir en escultura.
L’argila, en general, pot ser emprada de dues formes, com a treball definitiu, i
també com a un element transitori, pensant en després passar-ho a un altre
material.
a. Procediments considerats com a treball final, pensats per a ser cuits
(Terracotta).

- Treballant a la bola o a la pella, o “apretón”. La més antiga. Es fa una bola de

fang i introduïm el dit gros fent força al mig, es va fent força fins modelar el
contorn desitjat
- Treballant per “xurros” o macarrons. Molt conegut, es tracta d’ anar fent
xurros de fang i després soldar-los manualment. Només cal tenir en compte
una cosa, que segons que es vulgui fer, és millor treballar fent les parets
rectes, perquè l’argila quan s’asseca, tendeix a eixamplar-se.
- En peces “plenes”, en aquest cas seria més un procediment escultòric que
no pas ceràmic. Es tracta de modelar tota la figura d’una sola peça. Seria
ideal que tota la peça tingués el mateix gruix, però això no pot passar
sempre. Si no és així, cal tenir en compte que l’interior de la peça pot trigar
molt temps en assecar-se i l’evaporació faria perillar la peça si la
introduíssim al forn i no està tot l’interior sec. Hem d’intentar que la
contracció sigui regular en tota la figura. Així, en peces grosses, hem
d’intentar que la peça arribi a la consistència del cuir, i un cop així, tallar-
la i buidar-la de manera que el gruix s’unifiqui. Les peces se soldaran de nou
amb l’ajut de barbotina per assegurar la soldadura.
l’esquelet que s’ha fet per treballar la peça, evidentment no podrà quedar
cap resta d’aquest quan es cogui, perquè es cremaria. Fixeu-vos en l’ús de la
barbotina i amb les eines que fa servir (buidadors). Vid vídeo:
https://www.youtube.com/watch?v=H3dzNeJjJ-I
- l’ús del torn. L’ús del torn en ceràmica es remunta Mesopotània c. 3500 a.C
i a Egipte, c. 3000 a.C. la seva funció és fer el treball més àgil i a la vegada
homogeneïtzar el gruix de les peces. Els primers torns eren manuals, i
consistien en un disc pla que el ceramista feia girar i, amb les mans
mullades, modelava la peça de forma més regular que si ho hagués fet a mà.
De mica en mica s’anà engrandint el plat. Posteriorment, s’hi va afegir un eix
que es podia fer girar amb la mà fins que, una mica més tard, passà a fer-se
una roda que girava amb els peus (romans). Avui en dia, la majoria
d’artesans el fan servir elèctric.
Evolució del tron, del manual donant voltes amb la mà (Egipte), al de
pedals. El forn actual té un motor i unes marxes que fan que la velocitat de
gir augmenti o disminueixi segons sigui requerit.

5
b. Procediments transitoris, reproduccions.

- Mitjançat motllos. És un procediment que es fa servir més que res per a la

producció seriada. Consisteix en fer un motllo amb escaiola pensant en
reproduir una peça vàries vegades. Aquesta peça (patró o model) es pot
haver fet d’argila o de qualsevol altre material. Un cop feta es cobreix
d’escaiola i, un cop seca l’escaiola, es treu , quedant en negatiu la figura que
s’ha emmotllat. Cal haver previst que, segons quina figura sigui, el motllo
d’escaiola s’haurà d’haver dividit vàries vegades, preveient que les parts
encaixin perfectament i es puguin treure independentment. També cal
preveure un forat per poder fer entrar argila per reproduir la peça.
Per reproduir les peces, les parts d’escaiola s’hauran d’unir i després, pel
forat s’anirà colant fang líquid, per a què entri i se solidifiqui amb facilitat,
depenent del gruix que li volem donar a la peça i de la temperatura. Un cop
sec, es traurà l’escaiola i tindrem la reproducció. El procés de colat es podrà
repetir tants cops com es vulgui, sempre que no es faci malbé el motllo
d’escaiola.
Fixeu-vos en aquesta foto, les juntes del motllo i el forat de baix per colar
l’argila.

En aquest vídeo senzill: veure el procés de creació d’un motllo

https://www.youtube.com/watch?v=6IKFs0Ktirs

6
EL COLOR A LA CERÀMICA. PROCEDIMENTS DE DECORACIÓ

Hi ha múltiples formes de decorar ceràmica, aquí només esmentarem les que han
tingut més transcendència al llarg de la història de l’art.
Hem de tenir present, que hi ha diferents formes de decorar l’argila, segons l’estat
en què es troba el fang. Es pot decorar, quan l’argila està molla, acabada de fer o
quan no està seca. També es pot fer quan està seca i no cuita, o quan està cuita. A
partir d’aquests estadis farem la classificació.

a. Decoracions sobre el fang tendre:

- Engalbes: L’engalba (“engobe” en castellà) és una barbotina –argila
líquida- barrejada amb terres i òxids metàl·lics. Els més comuns són: l’ òxid
de ferro vermell (color vermellós) , biòxid de manganès (marró molt fosc) i
terres blanques (com l’argila d’Alcanyís o el gres), van molt bé perquè
tenen el mateix coeficient de dilatació que les argiles de baixa T, les que més
s’han emprat. Aquests tres tons són els més comuns tot i que es poden fer
servir altres tonalitats. Aquesta pasta –com una papilla-, barrejada de fang i
color, barrejat amb aigua, s’aplica a la peça tendre o en estat del cuir –no
seca del tot- o en biscuit –cocció fins 500 graus- i de vegades brunyida,
com si fos un revestiment a sobre de la peça. Un feta la decoració i seca del
tot, es cou al forn. De fet és aplicar terra sobre terra. Si es vol que quedi
brillant, un cop cuita la peça es pot brunyir o patinar, o bé aplicar algun
esmalt vitrificable, una base brillant o transparent. Amb aquest
procediment es van fer les figures negres i vermelles de la ceràmica grega,
fetes amb els colors esmentats i brunyides després amb obsidiana. La funció
de l’engalba, a més de decorar servirà també per impermeabilitzar o bé per
homogeneïtzar la superfície del suport.
Per a fer les figures negres, característiques del període antic de Grècia: a)
es preparava la superfície i amb un punxó es dibuixaven les figures incises.
b) s’aplicava una engalba d’un to negre-castany en humit. c) S’enriquia amb
pinzell blanc o amb incisions amb punxó, d) es polia amb quan estava en
estadi del cuir amb una pedra d’obsidiana. Es feia una cuita reductora
oxidant. Es coïa, c. 850 graus
Per a les figures vermelles, una mica posteriors a les suara esmentades: a)
es cobria la superfície amb una engalba negra, tot menys la part de la figura
o dibuix, que es reservava, c) es feien detalls amb incisions de punxó, d) es
polia en estadi del cur. Es feia la cuita a c. 850 graus.

7
- Terra sigillata. S’anomena així perquè portava imprès el segell de l’artesà
que l’elaborava. Es feien a partir d’un motllo d’argila refractària que tenia
gravats dibuixos fets amb punxó. Llavors s’abocava argila líquida que
penetrava en els intercisos buidats, fins arribar al gruix que es volia. Es
deixava eixugar i es treia el motllo. Característic del món romà, va néixer a
Itàlia i ràpidament s’estengué per tot l’Imperi.

- Decoració amb aresta. S’inicia a al-Andalús al segle X. Amb un motlle de

fusta o guix es fan incisions que separen els espais de la peça seguint el
dibuix. Un cop fet això, es cou i es decora amb esmalts vitrificables (ho
veurem ara el procés del color, ara només parlem de l’aresta).

- Esgrafiat. Sobre la rajola tendra, es dóna una capa d’engalba de color i

quan està sec es rasquen amb un punxó les parts que es vulgui que surti el
color de sota. Quan s’ha fet es cou.

8
b. Decoracions sobre el fang sec (no cuit). Normalment es treballa sobre
rajoles no cuites però seques que ja venen comercialitzades amb una
engalba blanca, com la de la fotografia darrera, tot i que l’engalba pot ser
d’altre color.
- Sobre coberta o majòlica (ceràmica policromada)

Consisteix en aplicar sobre la rajola un vernís transparent vitrificable

(també dit base, o esmalt): és un vernís ceràmic fet a base de silicat
d’alumini o de sílex o de plom (estannífer), que cou al voltant de 950-1000
graus. (vid vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=yDFvPD_kycU )
El trobem al mercat en brillant, mat, setinat i per fer craquelats. Un cop
aplicat, sense coure, es pinta al damunt amb colorants vitrificables
barrejats amb aigua: aquests colorants són pigments fets a base de silicats
també, que aguanten les altes temperatures del forn sense canviar la
coloració o bé que els ceramistes controlen el canvi de color. Un cop
aplicats i secs aquests colorants, es cou la peça a 950-1000 graus.

Una variant d’aquest procediment i de la qual es conserven molts exemples

és la decoració en verd manganès: Es una decoració on predomina el
biòxid de manganès i el verd com a color característic.
El procediment és el mateix que la sobre coberta, aplicant un vernís o base
vitrificable estannífer a sota quan el fang està sec i no cuit, i al damunt
s’apliquen els colors característics

9
 Es va iniciar al món islàmic, però es va expandir ràpidament per Occident,
característic del segles X-XIV.

- Sota coberta. És el procés invers, sobre el fang engalbat de blanc i sense

coure, s’apliquen primer els colorants i un cop pintant i cuit, es fa una
segona cocció aplicant a sobre del pintat la base vitrificable. L’avantatja que
té, tot i que en aquest cas es necessiten dues cuites, és que és difícil que en
estar cuits primer els colorants es corri la pintura quan li posem el vernís al
damunt, que en canvi en la sobre coberta pot passar més sovint.
Dins del grup de la sota coberta, són molt conegudes les “rajoles d’oficis”,
que es van desenvolupar a partir del segle XVII, emprant-se molt sovint
gravats com a patró. També cal esmentar les “rajoles historiades”,
desenvolupades a partir del segle XVIII, tant en el camp laic com profà, com
per exemple, les del cicle del convent de Sant Francesc de Terrassa.

Cal dir que la diferència entre la sobre i la sota coberta només és tècnica,
doncs és difícil d’apreciar, si no s’és un expert, la diferència entre ambdós
procediments
Una variant d’aquest mètode de la sota coberta és la ceràmica blava, una
sota coberta decorada amb òxid de cobalt, característica el gremi
d’escudillers de Barcelona a partir del segle XV

- Socarrats.: També sobre fang cuit, encara que també es pot fer en sec sense
coure, consisteix en aplicar una capa de calç viva al damunt i, mitjançant
mangra, carbó picat i algun òxid vermell es pinta i després es cou. És molt

10
 característic en decoracions de sostres renaixentistes. Va néixer a València
a la Baixa Edat Mitjana. Us passo un vídeo molt senzill i molt aclaridor:
https://www.youtube.com/watch?v=3Ck9S
KXMJ18

c. Decoracions sobre fang cuit:

- corda seca. Amb la peça ja cuita, es fa el dibuix amb un procediment

pictòric gras, pot ser amb oli o amb cera, el més característic de color marró
fosc o negre. El procediment gras fa de reserva i els colorants, que com ja
s’ha dit es barregen amb aigua, no sobrepassen el dibuix perquè és gras (oli
i aigua no es barregen), d’aquí el nom de “corda” referit al dibuix fosc
d’aquest contorn de les figures que fa de barrera i caracteritza aquest
procediment. Quan s’apliquen els colorants, s’hi barreja en un 50% la base
vitrificable, cosa que fa que només calgui una sola cuita. És un procediment
que el van introduir els àrabs i que va tenir com a època de màxima
esplendor els segles XV i XVI.

- Ceràmica de reflex metàl·lic.

És un procediment que es treballa un cop s’han fet les peces i ja s’han cuit i a
sobre, es vol donar un reflex per a què sembli metàl·lic. Molt propi de les
cultures islàmiques, va estendre’s per Europa a partir del segle X. Per semblar
daurat, que és el més comú, es da aquesta segona cuita amb sals metàl·liques,
fetes a base d’estany, coure o nitrat de plata. Després d’aquesta segona cuita,
se’n fa una tercera, oxidant, tapant les entrades del forn per a oxidar l’oxigen (si
les dues primeres es feien al voltant dels 900 graus, en aquesta la reducció serà
per arribar només al 500 graus, una reducció). L’origen és, com ja hem dit,

11
 àrab i al –Andalús es va desenvolupar sobretot a partir del segle XII. A la
Península es va mantenir la tradició, essent important als segle XV i XVI, tot i
que l’expulsió dels àrabs hi va fer mal. (vid vídeo:
https://www.youtube.com/watch?v=3kSW6nZci3A )

Fixeu-vos en vàries coses:

- Com s’apliquen les nanses en el treball al torn, que s’ha de fer manual
- L’aplicació dels colorants, en aquest cas biòxid de manganès i blau de cobalt
en dues cuites.
- L’aplicació de la base brillant, en aquest cas per immersió en una cubeta
(també es pot fer amb l’ajut d’un compressor o bé amb pinzell, tot i ser més
arriscat)
- El forn de ceràmic antic, de llenya (el que no surt al vídeo és que la porta es
tapa del tot per fer la reducció)
- El resultat brillant de l’efecte metàl·lic.

- Decoracions impreses.

Procediment característic de les decoracions seriades i industrials. Al

mercat trobem actualment calcomanies aptes per a la cocció ceràmica. Es
cou la peça i ,en una segona cuita s’enganxen aquestes calcomanies a una
temperatura al voltant dels 200 graus (les calcomanies les vénen
preparades per a aquesta temperatura).

Altres procediments amb coccions especials:

12
-El Rakú. Es fa la peça de ceràmica, sovint xamotada i envernissada la posem a una
cocció de bescuit (c. 500 o una mica més si és gres), que encara és una mica porosa
i suporta el xoc tèrmic, doncs encara incandescent es traurà del forn. Llavors la
posem entre serradures uns minuts doncs hi haurà una reducció i després amb
aigua freda per fixar les serradures. Es treu de l’aigua i es renta.

Mireu aquest preciós vídeo:

https://vimeo.com/243361750

13