LA PEDRA DE MARÈS

Aimone Angelini-Rota Rey

Fonaments d’Enginyeria de Materials

ÍNDEX
1. INTRODUCCIÓ

1.1 Metodologia

2. EL MARÈS. DESCRIPCIÓ I CARACTERÍSTIQUES DEL MATERIAL

3. PROPIETATS

3.1 Propietats físiques

3.2 Propietats mecàniques

3.3 Propietats hídriques

3.4 Propietats geològiques

4. DEFECTES TÍPICS DEL MATERIAL

4.1 Processos fisico-químics

4.2 Processos mecànics

5. EXTRACCIÓ

5.1 Eines

5.2 Obtenció

6. EL MONUMENT DE CALA MORELL

7. BIBLIOGRAFIA

7.1 Bibliografia consultada

7.2 Webgrafia

7.3 Fonts orals

1. INTRODUCCIÓ

1.1 Metodologia

- Descripció dels mètodes d'extracció tradicionals i la seva evolució

- El material: Descripció i anàlisi de les propietats del marès, geològiques, físiques,

mecàniques, químiques i hídriques.

- Breu descripció de l'ús del material en un monument, així com dels problemes que ha
patit

Cal esmentar que, a banda de la bibliografia, una part de la informació sobre el material
i sobre les tècniques d'extracció i d'ús provenen de fonts orals, com treballadors que
coneixen l'ofici i que han emprat el material.
2. EL MARÈS. DESCRIPCIÓ I CARACTERÍSTIQUES DEL MATERIAL

El marès és una roca sedimentària detrítica composta per grans de sorra cohesionats per
un ciment natural de carbonats. Es forma per fossilització de les dunes. Fou molt emprat
en la construcció d'edificis i murs de tancats de finques a les Illes Balears, destacant la
Seu de Mallorca i el Palau de l'Almudaina.

Tècnicament, el marès no és realment una arenisca sinó una mescla de sorres fossilíferes
(calcoarenites i eolianites) amb cimentació calissa carbonatada. Altres vegades presenta
mescla de sorres i petxines fòssils, arribant a vegades a trobar-se estrats purament
formats per petxines fòssils, d'on s'obtenen peces de gran bellesa plàstica i duresa
(acopinyat). Aquestes sorres marines es consolidaren en el període quaternari.

Per la seva formació es podria definir com una roca sedimentària, puix que apareix
gràcies a la compactació de restes orgàniques marines i d'altres elements arrossegats per
l'erosió del vent. El procés de formació d'aquesta roca no inclou un sol mecanisme, sinó
que es forma tant a partir d'un procés eòlic, és a dir, pels grans i elements d'arenes i
altres roques i de restes d'organismes marins transportats pel vent, com d'un procés
d'acumulació de material detrític en els fons marins, que s'ha sedimentat. Aquest últim
procés explica la freqüent aparició de fòssils en aquest tipus de roca, que no podria
explicar-se en les formacions eòliques (Sánchez-Cuenca, 2010; Galvañ y Ferrer, 2000).

És un material de color clar, però que segons la composició es pot trobar en tons que
van des del blanc gairebé pur fins al daurat vermellós.

Donada una descripció general del material, per tal de definir les propietats del marès,
cal fer-ho des de diferents camps tant de les seves característiques estètiques, com pot
ser el color, fins a les físiques i geològiques que es relacionen intrínsecament amb les
constructives.

Per a optimitzar l’ús de qualsevol material, és imprescindible conèixer a fons les

propietats del material, especialment si s’empra com a material de construcció, ja que
entendre les prestacions que pot oferir i els problemes que pot comportar permet buscar
solucions coherents amb les característiques del material. El marès és un tipus de pedra
amb una estratificació molt homogènia, i això es tradueix en un número concret, ja que
els valors als quals he tingut accés per a aquest estudi són molt variats. De fet, en molts
casos s’acudeix a les propietats de les arenisques calcàries o de les calisses toves per tal
de tenir una referència aproximada sobre algun aspecte del material.

3. PROPIETATS
El marès és una roca formada en més del 90% per carbonat de calci, CaCO 3, el qual, a
conseqüència de la reacció amb productes àcids, provoca l'alteració química de la pedra,
i per una resta de components diversos com sílice i sals de magnesi, alumini i ferro, els
quals conformen menys del 10% del material i es troben en percentatges diferents en
funció de la zona geogràfica d'extracció de la pedra. Aquestes impureses són els
responsables d'establir petites variacions dins les característiques homogènies del
material, tot d'acord amb quina sigui la relació percentual entre ells.

3.1 Propietats físiques

Pel que fa a les característiques físiques, és un material petri marcat per una excessiva
porositat, tal com ens indica la seva baixa densitat aparent (1,62 g/cm 3) posada en
relació amb la porositat oberta (31,8%) i l'absoluta (43%). Això provoca una fàcil
entrada d'aigua per capil·laritat que acaba desencadenant una sèrie de processos
d’alteració perjudicials per al marès. La humitat, en el marès, és relativament estàtica i
es troba permanentment instal·lada, i manté saturada o molt carregada d'aigua la seva
estructura cavernosa durant llargues temporades, encara que amb variacions estacionals.
A aquesta situació s'hi ha d'afegir la presència de sals higroscòpiques que, juntament
amb l’entramat capil·lar del marès, fan que el grau d’humitat d’un mur de marès sigui
fàcilment recuperable. Un altre dels factors a tenir en compte són els obstacles que
tingui adossats al mur i que impedeixen el normal aireig d'aquest, ja que l’alçada
capil·lar anirà augmentant, per tal de recuperar la superfície humida necessària i
mantenir l’equilibri entre aigua absorbida i aigua evaporada abans esmentat. D'aquesta
manera, certs elements, com ara el tapat mitjançant fris, els alicatats i d'altres,
provoquen un augment de l’alçada de la humitat (conseqüència de no trobar una
superfície d'evaporació) que pot arribar fins al forjat de la planta següent amb el
consegüent deteriorament dels elements estructurals horitzontals.

Quant a la duresa, hom el situa dins el grup dels materials molt tous (densitat relativa
inferior a 1,8 g/cm3), a la vegada que es tracta d'un dels materials petris amb més baixa
resistència a la compressió (40 Kg/cm2) dels que s'utilitzen en construcció.

Pel que fa a la densitat, és un paràmetre molt més variable, perquè depèn del volum dels
porus. Les pedreres actuals ofereixen tipus de marès amb densitats molt diferents. Tant
la porositat com la densitat no només defineixen el comportament respecte a l'aigua i la
humitat, sinó que també tenen un paper molt important a l'hora de definir la resistència
mecànica del material, que està relacionada directament amb la compacitat de la pedra.

En el cas del marès es considera la densitat aparent, que s'obté incloent la totalitat dels
buits i els porus que presenta el material. La porositat i la densitat aparents són
inversament proporcionals, essent la densitat aparent mitja de 1,69 g/cm 3 i la porositat
total mitja del 40%.
3.2 Propietats mecàniques

L'ús del marès a la construcció aprofita una propietat fonamental: la resistència

mecànica. El tipus d'esforç que fa una peça de marès en una fàbrica és generalment de
compressió, i per tant la resistència mecànica s'ha d'avaluar principalment en aquesta
situació (Sánchez-Cuenca 2010, pàg. 41).

Tot i que la resistència a la compressió és la més important pel que fa a la construcció

amb marès, és un paràmetre molt variable, que fins i tot permet de classificar el material
en diferents grups, segons la resistència que els blocs de pedra de marès poden oferir.

- Molt dur: resistència a la compressió > 200 Kg/cm2

- Dur: resistència a la compressió entre 100 Kg/cm2 i 200 Kg/cm2
- Mitjà: resistència a la compressió entre 50 Kg/cm2 i 100 Kg/cm2
- Tou: resistència a la compressió < 50 Kg/cm2
També varia segons les pedreres de procedència i segons la densitat aparent, ja que la
resistència del material depèn de la porositat del mateix.

Seria interessant estudiar la comparació entre la resistència a la compressió i la

resistència a l'impacte, és a dir, la capacitat del material d'absorbir els cops, segons l'ús
que es vulgui fer de la pedra.

Dades de les pedreres mallorquines

3.3 Propietats hídriques

El marès té una absorció capil·lar molt elevada i pot provocar humitats que degraden el
material. Per això se solia evitar posar-la en obra en contacte directe amb la terra, i se
substituïa a la base de les parets amb d'altres tipus de pedra.

El coeficient d'absorció del marès té un valor mig del 12,65%, i oscil.la entre un mínim
del 0,6% i un màxim del 26,4%, i la porositat mitja és del 40%. Això fa que tingui una
gran capacitat d'absorbir l'aigua i la humitat, i per tant la protecció del material contra la
humitat sempre ha estat una prioritat.

3.4 Propietats geològiques

És una roca sedimentària d'origen biològic formada a partir de les restes d'esquelets
marins transportats pel vent, que posteriorment es consoliden per cimentació de les
partícules. Aquesta sedimentació es produeix en un medi litoral i la formació té lloc
mitjançant diversos mecanismes: el primer, a partir de les partícules transportades pel
vent i dipositades en els sistemes de dunes, en segon lloc, gràcies a l'acumulació de
detritus marins a les voreres dels litorals, i finalment, a partir de dipòsits sedimentats als
fondals marins (Sánchez-Cuenca 2010).

Això comporta una estratificació molt heterogènia, i per tant una gran diversitat de tipus
de marès, amb colors, textures, característiques i granulometries molt diferents. En
algun tipus de marès hi trobem fòssils d'organismes marins sencers o quasi, com a
l'acopinyat, format per closques marines fossilitzades soldades (Ramis s.f.).
4. DEFECTES TÍPICS DEL MATERIAL

El marès no és un material homogeni, com ja hem dit, sinó que la pedra que s'obté de
cada pedrera és diferent. Per tant, les propietats del material també varien molt, i les
característiques de la pedra poden presentar valors molt diferents i una sèrie de defectes
que cal detectar abans de destinar cada peça de marès a una funció determinada, perquè,
al marge de l'estètica, aquestes imperfeccions poden comprometre la resistència del bloc
i provocar que es trenqui.

Per això, els pedrers o trencadors, com se'ls anomena a les illes Balears, fan "cantar" la
pedra per tal de trobar-ne les imperfeccions, colpejant el bloc de marès amb un tascó per
tal de determinar la qualitat de la peça segons el so: si és un so net, "com sa campana
d'una església", el bloc és de bona qualitat, però si és un soroll sord, un "so de tomba",
té defectes a l'interior i es trencarà.

G. Oliver Sunyer i N. García Inyesta, al llibre Construir en marés (1997) defineixen el

material a partir de tres característiques intrínseques:

A banda dels defectes congènits del material, cal tenir en compte el comportament del
material constantment exposat al medi ambient i quins processos químics, físics i
mecànics pot patir.

L'alteració de les condicions de la pedra exposada a l'acció dels agents atmosfèrics està
directament relacionada amb l'ambient on s'ubica i amb els agents atmosfèrics que el
caracteritzen: humitat, vent, contaminació, etc. A Menorca, i en particular a la costa
nord (Cala Morell), on està ubicat el monument obra de Rey Polo que he escollit com a
exemple d'obra en pedra de marès, la humitat relativa és del 75% com a mínim, amb
forts vents de tramuntana, especialment a l'hivern, que provoquen un efecte aerosol que
carrega l'ambient de salitre, i el clima és mediterrani.

El monument es va construir el 1967 i fa 5 anys es va restaurar perquè el marès (en

particular a la part inferior del monument) s'estava degradant. En tractar-se d'una zona
poc construïda, ja que és una urbanització i molt poc densificada (no hi ha hotels, ni
grans blocs d'apartaments, les parcel.les són grans i les cases espaiades, no hi ha
discoteques, és una zona molt tranquil.la i apartada), es pot descartar el factor
contaminació atmosfèrica com a patogen.

Per tant, els factors que provoquen un desequilibri en l'estructura orgànica de la pedra
de marès i provoquen una sèrie d'alteracions, en aquest cas, són els següents:
- Anhídrid carbònic (CO2)

CO2 + Ca CO3 +H2O ↔ Ca (CO3 H) + H2O

2

Aquest gas reacciona amb el carbonat de calç, insoluble en aigua i del qual està compost
el marès en més del 90%, i com a resultat de la reacció dóna bicarbonat de calç, que sí
que té una certa solubilitat en aigua . Això comporta una disminució de la resistència de
la pedra i un augment de la seva porositat, perquè a l'interior es creen porus i provoquen
que es trenqui.

- Ió clorur (Cl)

un ió que es troba al medi ambient, especialment present a l'aigua de mar o als ambients
marins, i que tendeix a reaccionar amb compostos hidratats. El resultat d'aquestes
reaccions són, entre altres elements, clorurs metàl.lics, entre ells el clorur fèrric. Aquests
clorurs tenen tendència a produir àcid clorhídric (HCl), que converteix les sals
insolubles en aigua en solubles, un fet que, com en el cas anterior, provoca la
descomposició del material.

- Ió sulfat (SO4 2-)

Ca CO3 + H2SO4 ↔ Ca SO4 + H2O + CO2

Aquest factor es troba a l'atmosfera, sobre tot en àrees molt contaminades. Reacciona
amb les molècules d'aigua i precipita l'àcid sulfúric, que reacciona amb les sals que
conté la pedra originant diferents sulfats, entre ells el sulfat de calç, que són solubles en
aigua, i per tant passa el mateix que en els dos processos anteriors: es descompon i
deteriora la pedra de marès.

Aquests tres factors fan que certes sals que conté el marès, i que en principi són
insolubles en aigua, es converteixin en solubles. En entrar en contacte amb les
molècules d'aigua cristal·litzen, i això provoca un augment del volum molecular. Si això
passa a la cara exterior de la pedra, apareixen eflorescències, que no afecten a les
característiques mecàniques del material, sinó només a la seva estètica, però si la
cristal·lització es produeix a l'interior de la pedra, l'augment de volum provoca tensions
internes que poden provocar que es trenqui el material (Serra y Amengual 2008).

També hi ha una sèrie de processos fisico-químics i mecànics que provoquen que la

pedra de marès es degradi i que les seves propietats s'alterin, com ara:

4.1 Processos fisico-químics

- Formació de crostes a la superfície (per brutícia o presència d'organismes, oxidació o

alteració natural de la pedra) que poden aixecar-se

- Arenització: per l'acció del vent i les sals solubles, que degraden el material en forma
de pols
- Alveolització: per l'acció del vent i les sals solubles, que degraden el material formant
alvèols

- Eflorescències: com a conseqüència de la cristal·lització de les sals a l'exterior de la

pedra, en forma de taques blanquinoses

- Dipòsits de microorganismes: acumulació d'algues microscòpiques a la superfície de la

pedra

- Picades: corrosió puntual de nòduls fèrrics

- Dipòsits superficials: acumulació de tota mena de materials, com ara pols o fum, que
no afecten a l'estructura de la pedra

4.2 Processos mecànics

- Forats: desintegració de la pedra en fragments grans

- Esquerdes: perforacions longitudinals degudes a la manca d'homogeneïtat del material

o a les pluges

- Erosió: pedra polida per causes naturals, com ara el vent, grans de sorra o altres
materials transportats pel vent, o pel pas constant de persones (paviments de marès)

- Fissures: fractures de la pedra, de vegades imperceptibles, provocades per canvis

bruscos de temperatura, glaçades i esforços interns del material.

Les patologies que pateix el marès demostren que el problema principal que presenta és
la humitat. Per tant, emprar la pedra de marès sense protegir-la contra la humitat és
condemnar el material a una degradació segura. De la mateixa manera, cal evitar
sotmetre el marès a qualsevol esforç que no sigui la compressió, perquè es pot trencar
molt fàcilment.

En el cas del monument de Cala Morell, els esforços no són cap problema, però
l'exposició als agents atmosfèrics és devastadora. De fet, la bellesa del monument no
resideix tant en els volums, sinó en la minúcia del treball de gravat que presenta
cadascun dels blocs de marès, aconseguit tallant la pedra amb un disc. Cada bloc està
tallat amb motius diferents. Amb la degradació de la pedra s'ha perdut molt del relleu, i
la restauració a què ha estat sotmesa l'escultura, evidentment, no ha reproduït aquest
minuciós treball de l'artista.

Fóra indicat sotmetre la totalitat del monument a un tractament per tal de protegir la
pedra de marès contra la humitat. Hi ha dos tractaments possibles:

La impermeabilització, que consisteix en l'aplicació d'una pàtina contínua que tapa els
porus. En tancar els porus de la pedra es modifica la porositat, així com també la seva
permeabilitat al vapor d'aigua. La possible penetració d'aigua o de vapor d'aigua a la
peça podria donar lloc a problemes, puix que expulsar-los podria ser més complicat, en
estar segellada la major part dels porus;

La hidrofugació, que s'aconsegueix "mediante impregnación con siloxanos en

disolución" (Sánchez-Cuenca 2010, pàg. 53), uns compostos que contenen silici i que
permeten obtenir un revestiment que no es barreja amb l'aigua. No afecta a la porositat
del marès, que manté la seva permeabilitat al vapor d'aigua, però l'absorció capil.lar sí
que presenta una disminució considerable i permet expulsar l'aigua en cas que penetri a
la peça.

5. EXTRACCIÓ

Antigament les pedreres s'obrien a cel obert al costat de les construccions per extreure
únicament la quantitat de pedra que necessitaven. Primer es procedia a netejar la
bancada per extreure la terra vegetal i s’extreien les primeres capes de marès mediocre,
a fi de trobar que la roca fos ferma i que no presentés pèls o clivelles. La pedra closa,
forta i sense pèls era especialment valorada per picar-la a l’hora de fer els arcs i les
voltes, la qual cosa implicava que no ho pugués fer un pedrer qualsevol. Després
d’haver-se iniciat el treball d’extreure el marès, es cavava un camí que s’enfonsava a
poc a poc dins la pedra. El gruix del cel ras tenia 7 metres per oferir una seguretat als
treballadors. Per la mateixa raó, l’espai excavat no sobrepassava els 3 metres d’alçada.

La qualitat i tipologia del marès varia segons el lloc de procedència, com ja hem dit.
Així, a la zona de Ciutadella hi trobem un marès més aviat porós i de gra mig, mentre
que a la zona de Maó es caracteritza per un gra més fi i una mica més dur.

El marès s'extreia de dues maneres diferents: el sauló, que és el residu de pols i grava
que es produïa en extreure el marès, i que de vegades es coneix com "arena", i el "cantó
de marès", que és el bloc de marès, que després es pot tallar de diferents mides.

Precisament d'aquesta extracció ens ha quedat un paisatge mot peculiar: les pedreres de
marès, uns llocs singulars pels paisatges "abstractes" que ofereixen i que formen part del
patrimoni etnològic de Menorca.

Als "llocs" o cases rurals era força habitual trobar-hi, al costat de les cases i a les
quadres, una petita pedrera d'on s'extreia el marès per a la construcció. En alguns casos
la pedrera s'emprava com a sòtan de la casa. A les àrees urbanes, en canvi, el marès
provenia de grans pedreres que solien estar ubicades a les afores de les poblacions, com
per exemple les Pedreres de S'Hostal i les pedreres de Santa Ponça.
Pedreres de Santa Ponça

Petita pedrera subterrània

A Menorca també hi ha alguns poblats prehistòrics on hi podem admirar les pedreres
d'on s'extreia la pedra per a la construcció dels monuments com els talaiots. Per
exemple, les pedreres d'Agustí Vell II i de Son Catlar.

A Menorca hi ha 124 pedreres catalogades, de les quals n'hi ha 30 en actiu, i 6 són

prehistòriques. La major part són a cel obert, però també n’hi ha de subterrànies, que
segons sembla s'empraven per tal de seguir aprofitant el sòl per a l'agricultura i la
ramaderia.

Les pedreres de S'Hostal són les més grans de l'illa i tenen quasi 200 anys d'antiguitat.
El marès és el protagonista de Menorca, el pilar fonamental de les construccions de
l'illa: taules, navetes, esglésies, cases dels llocs, molins, fars, fortaleses, castells, torres
de defensa, pobles... Per això, Lluís Rey Polo va escollir el marès per al seu monument
"Ses Taules" en homenatge a l'illa, amb el qual no només va voler fer-ho amb la forma
de les taules, sinó també amb el material més "menorquí", la pedra de marès.

A mitjans del segle passat, el marès va ser substituït pel formigó com a material de
construcció. La seva extracció ens ha deixat les pedreres com a testimoni d'un temps,
d'uns costums i d'uns oficis

Imatge de la paret d'una pedrera de marès tallada a màquina

Avui en dia, algunes d'aquestes pedreres es poden visitar, com les pedreres de S'Hostal,
l'anomenada "catedral invertida".
Pedreres de S'Hostal

5.1 Eines

Les eines bàsiques que empraven els pedrers eren l’escoda, el tallant, el picot de regatar,
la picassa de diferents mides, el perpal, el càvec, l’escaire, les regles i les galgues o la
règia, el xerrac, el punxó de ferro per marcar, i els tascons i les llaunes. L’escoda és un
pic de dues puntes aplanades i tallants. Era l’eina bàsica del trencador, utilitzada per
obrir solcs, desferrar cantons,... Quant a la resta de les eines, el tallant és un tipus de
destral a dos tallants que serveix per allisar i igualar els cantons de marès. El picot i la
picassa són una espècie de maça emprats per picar, colpejar, introduir els tascons i les
llaunes a les clivelles, o obrir la bancada. El perpal és una barra de ferro que serveix per
desenganxar els cantons o blocs. El càvec s'utilitza, d'entre altres feines, per recollir el
sauló o pols de marès. Les galgues o la règia són un llistó de fusta graduat en vuit, deu o
quinze pams. Els tascons consisteixen en una falca de fusta.

5.2 Obtenció

Després d'haver efectuat els treballs previs, començava l'extracció pròpiament dita amb
el retxar i fer regates. Aquesta feina consistia en que, amb l'ajut de l'escoda, s'obrien dos
solcs paral·lels tot al llarg del terreny preparat per extreure el marès, d'uns 20 cm de
fondària, és a dir, l'alçada del cantó, marcant-lo abans. La separació entre els dos solcs
en general era de 60 cm. Quan es començava a picar, "s'escoltava" el marès, perquè a
causa de la densitat del marès, que varia d'un lloc a un altre, els cops es podien desviar
imperceptiblement cap a la zona més blana de la pedra i la retxa es podia tòrcer. Per
evitar-ho, el pedrer picava en les dues direccions.

Ara estaven a punt d’obrir la bancada, que es feia sacrificant un cantó, el qual era
romput amb la picassa i els tascons; per tant, s'havia buidat un rectangle que permetia
iniciar el pròxim pas: desferrar el cantó per la seva base. Amb el càvec es netejaven les
restes de pedretes, grava o pols. Per la regata esbandida es feien tres canaletes, les
tasconeres, i després se col·locaven les tres llaunes de ferro a les quals se'ls afegia els
tascons, fent-los penetrar lleugerament amb el picot, moment delicat de l'extracció
perquè s'havia d'escoltar bé com sonava la pedra. Després, el pedrer es posava a sobre
del bloc per desferrar-lo. Des de damunt, el pedrer picava i entrava els tascons dins les
llaunes, controlant la intensitat i l'equilibri dels seus cops, escoltant atentament cadascun
dels cops.

6. EL MONUMENT DE CALA MORELL

En aquesta secció parlaré del monument de Cala Morell obra de l’artista informalista
Lluis Rey Polo, que també era el meu avi. L’obra es va construir amb pedra de marès de
les Pedreres de S’Hostal i es va inaugurar el 1967.

Com es pot veure a les fotografies, la pedra es va unir amb morter de pols de marès. La
pedra ha patit una marcada degradació provocada per l’exposició als agents atmosfèrics
sense cap mena de protecció. A les fotografies podem veure gairebé tota la gamma de
danys que pot patir la pedra de marès en aquestes condicions: fractures, arenització,
crostes, brutícia i alguna infiltració.

Ara fa uns 5 anys l’Ajuntament de Ciutadella va restaurar parcialment l’obra, però no va

fer un tractament a fons de la pedra, amb la qual cosa no ha parat la degradació del
material.
7. BIBLIOGRAFIA

7.1 Bibliografia consultada

M. Fullana, Diccionari de l'Art i dels Oficis de la Construcció, vuitena ed. 2005.

M. Pons Pons, "El marès: característiques i tractaments", in De Pedra, 2002

R. Sánchez-Cuenca, El Marés. El material, su origen, historia, propiedades, canteras y

calidades disponibles actualmente, Primera ed. 2010.

V.A. Galvañ Llopis y M.J. Ferrer Graciá, "La piedra del marés: un material humano",
RE Rev. Edif., vol. 26, pàg. 54, 1997.

V.A. Galvañ Llopis y M.J. Ferrer Graciá, "Extracción de marés. Utillaje y

procedimiento", Historia Santiago, pàgs. 26-28, 2000.

G. Oliver Sunyer i N. García Inyesta, Construir en marès. 1997.

M. del M. Serra Matheu y M.C. Armengual Romaní, "El marés y la piedra de Santanyí
en Mallorca: canteras y caracterización básica", Universitat de les Illes Balears, 2008.

7.2 Webgrafia

"Marés y 'pedreres' / EN MENORCA on WordPress.com"

www.lithica.es

https://dadun.unav.edu/bitstream

M. Ramis, "Artífex Balear." [Online]. Available: http://artifexbalear.org/mares.htm

7.3 Fonts orals

- Bep Portella Coll, fill d'un dels millors pedrers de Menorca, en Demetrio Portella. En
Bep i els seus cinc germans ajudaven el seu pare a fer feina de pedrer.

- Miquel Anglada Camps, autor del llibret Història de Cala Morell

- Pepe Santiago, propietari de l'empresa constructora Construccions Santiago, Ciutadella