L’anglés com a llengua d’ensenyament

Josep Ramon Torres

El nom de Josep Maria Artigal és aquell que ha aparegut amb més
freqüència a l’hora de justificar aquesta introducció primerenca i
consultats els diferents documents que tenim al nostra abast ens
reafirmem en que aprendre tres llengües no és més difícil que aprendre
dues.
Tot i això caldria que no ens oblidarem d’algunes cites del mateix
autor com aquella on, interrogat sobre la teoria segons la qual fins als deu
anys la capacitat lingüística s’ubica preferentment en l’hemisferi esquerra
i tendeix a desplaçar-se al dret a partir d’aquesta edat la qual cosa fa que
siga més fàcil adquirir una llengua en la primera infantesa, ell afirma “és
certa només respecte a la fonètica. La fonètica s’adquireix abans del vuit anys
o costa molt, i si no és fa abans dels dotze és quasi impossible. Però això no
passa necessàriament amb les altres parts de la llengua.”1
En efecte està comprovat que l’espectre fonètic és forma entre el
naixement i les edats esmentades. A partir dels deu anys es completen les
zones no ocupades per al·lòfons pels sons més propers. La qual cosa fa
que siga molt difícil incloure-hi, a posteriori, sons estranger a la pròpia
llengua. Es dona a partir d’aquest moment el fenomen conegut com a
sordesa fonètica que no és ni més ni menys que l’assimilació dels sons
desconeguts als que ja sabem.
Ara bé si l’aprenent coneix més d’una llengua aquest espectre
s’enriquirà amb els sons de les diferents llengües la qual cosa fa que li
serà més fàcil aprendre i sobretot pronunciar noves llengües.
Prenem per exemple el só th anglés corresponent a una interdental
fricativa sonora oposada al só de la c castellana davant de e i i què a
diferència de la th és sorda. Aquest só per a un francés, qui no el té
aquest dins de la seua fonètica, és molt difícil de pronunciar. L’espai
fonètic que li correspon a aquest só a estat ocupat pels al·lòfons del só
corresponent a la lletra f i la v les dues labiodentals fricatives i alhora de
pronunciar the dirà fe o ve. Però per a un castellanoparlant sols li cal
sonoritzar el só de la c citat la qual cosa fa que no li serà tan difícil i com
a major incorrecció farà el só sord al no conèixer en la seua llengua el
corresponent sonor i el sord haver envaït l’espai fonètic corresponent.
No hi ha unanimitat al respecte (veure llibre de Français dans le monde)
Altre dels problemes a l’hora de considerar que l’aprenentatge de les
llengües ha de fer-se quan més aviat millor és basa sovint en la idea que
l’estil d’aprenentatge adaptatiu i assimilador és el propi de tots els
aprenents. Però sobre aquest fet s’han arribar a descriure una gran
diversitat d’estils d’aprenentatge que alguns defineixen a partir de les
diferents conductes – discriminativa, pràctica, receptiva, etc.-, d’altres es
paren en la matisació dels tipus diferenciant el verbal de l’imaginatiu,

1 Entrevista a J.M. Artigal publicada en Papers Octubre de 1991

l’analític de l’holista o globalitzador, el reflexiu de l’impulsiu, etc. Del que
s’està segur és de que “encara que sembla que existeix, segons els individus,
una tendència a desplegar un cert tipus d’estratègies cognitives i
comunicatives, ens sembla que s’ha de fugir d’un plantejament mecanicista
que adjudique d’una vegada per totes l’estil d’aprenentatge a un tipus
d’individu.”2 Amb la qual cosa podem dir que el fet d’introduir una llengua
estrangera abans de que l’alumne puga utilitzar cert tipus de recursos
sobre els quals podria recolzar el seu aprenentatge o que el professor li
les puga suggerir, com l’anàlisi, el llenguatge escrit, la memorització, etc.,
pot ser un seriós problema per aquells alumnes que tal vegada estiguen
en estos moments de la seua escolaritat trobant reforços per al
coneixement de la seua llengua primera en els recursos nous que se li van
oferint.
Però deixant de costat aquest fet cal ressaltar l’afirmació d’Artigal
segons la qual no té en principi més dificultats físiques un adult que un
nen a l’hora d’aprendre una llengua estrangera. A la pregunta és pot
practicar la immersió en adults, Artigal no tanca les portes sinó que
simplement afirma: “Depèn del que es vulga aconseguir.”
Podríem deduir del que diu Artigal que les dificultats depenen més
aviat d’altres factors sobretot factors socials. Així per exemple a l’hora de
parlar de quin valoració se li dona per part de l’alumne a la llengua en la
qual fa immersió el pedagog diu” Depèn de l’estatus de la llengua que
parlen a casa. Si és un estatus de llengua dominant no la rebutgen. Si un nen
parla francés a Paris i fa immersió a l’alemany no rebutja el francés perquè a
Paris tothom està orgullós de saber-ne i això els nens ho capten. Ara, si un nen
parla el turc a París i fa l’escola immersió en francés possiblement renunciarà
al turc”3
Aquest fet és segurament un dels més importants a l’hora d’introduir
una llengua en el Curriculum. Cummins4 diu “pot ocórrer que per a
aconseguir el bilingüisme, l’ensenyament es faça a través d’un sol idioma quan
aquest és el minoritari a fi de donar als estudiants el màxim d’oportunitats
d’aprendre’l, ja que per a prendre el majoritari hi ha molts mitjans i
oportunitats”
Aquest problema tracta de solucionar-se a través del decret on es
tracta d’assegurar que la introducció de l’anglés en primer vaja
supeditada al DPP i que en cap moment es farà la citada introducció en
detriment de l’ensenyament del valencià
Ara bé:
Els diferents DPP existents son tan diversos com se li puga ocórrer al
claustre del centre gràcies a un disseny per a un sistema educatiu en tres
llengües elaborat segons la teoria d’allò de café per a tots.

2Marisa Villanueva i Rosaura Serra “Pla de formació del professorat de llengües de

la Comunitat Valenciana” 1991
3 Ibidem
4 Conferència inaugural del 1er Congrés de l’Escola Valenciana, Desembre 1993
 Els DPP dels diferents centres existeixen sobre el paper però no són
en cap cas la garantia de que s’acomplisquen. Fins i tot, després de la
darrera adequació feta el curs passat en els diferents centre, hi ha, a
nivell metodològic, molts aspectes que s’haurien de discutir als centres i
que es tindrien que buscar vies per a que s’apliquen. Impliquen una
concepció de l’àrea de llengua que encara està molt lluny d’estar assolida
per la majoria del professorat i cal fer-ne un desenvolupament exhaustiu
per a garantir-ne la introducció. Sense una coordinació perfecta entre
l’ensenyament de les tres llengües sobretot a nivell metodològic,
correguem el perill de córrer cap a un fracàs assegurat de qualsevol
innovació, sobre tot si, com en el cas de la introducció de l’anglés, l’èxit
de l’experimentació depèn enormement de la metodologia que s’usa.
El DPP fou el cavall de batalla sobre el que cavalcaren els assessors
de Valencià entre els anys 90 i 94 per a que, aprofitant l’elaboració del
PCC, s’introduïra en alguns centres programes d’ensenyament en valencià
i en altres programes d’incorporació progressiva. Així i tot molts centres
optaren pel model de l’ensenyament del Valencià com assignatura i que
pel que fa als centres situats en zona valencianoparlant, sols aquells que
porten un programa d’ensenya-ment en valencià asseguren la preparació
d’un alumnat bilingüe mentre aquells que opten per la incorporació
progressiva ho feren per a acomplir amb l’expedient i poc més. (Article de
Marc Adell al Levante)
La qual cosa fa que tot els requisits que demana l’ordre de 30 de
juny del 97 no són garantia de res.
Car, retornant a Artigal, ”els resultats diuen que la immersió ben feta
funciona molt bé, però que la immersió mal feta pot ser perillosa”5.
Així mateix en aquesta entrevista pot existir una afirmació d’Artigal
que dona peu a recolzar la introducció primerenca de l’anglés i és la
següent: “Si la llengua s’aprén quan s’usa i no s’aprén primer i s’usa després,
com més amplis i variats siguen els possibles contextos d’ús, més fàcil en serà
l’aprenentatge. Fixa’t que això seria resposta a perquè es fa immersió al
valencià i no a l’anglés, perquè si un nen parla el castellà, que es llengua
dominant, i no vol ser monolingüe, sinó que vol tenir accés al plurilingüisme,
proposem-li com a segona llengua una que li siga usable només dintre de
l’escola. Si li proposem aprendre anglés a un nen d’Alcoi, d’Elx o de la Nucia –
potser a Benidorm és diferent- és àmbits on pot usar el valencià encara són
més que aquells on pot usar l’anglés.”
Aquesta afirmació potser posada en dubte i tot i reconèixer que a
Alcoi i a Elx, crec, que avui encara en 1999 hi ha més àmbits d’ús
valencians que anglesos hi ha altres factors a tenir en compte pel que fa a
l’anglés.
El primer factor el cita Artigal tan sols unes quantes línies més avall
de la cita que acabem de fer. Després d’insistir en que en els cursos més
menuts el factor afectiu, al qual retornarem més endavant, és qui permet
l’èxit de la immersió, diu” ara bé, això serà així i s’aconseguiran nivells molt

5 Entrevista abans citada

elevats d’identificació amb la nova llengua mentre la classe, la mestra i
l’escola tinguen molta força, i això té una edat. Quan arriben als dotze, tretze o
catorze anys, el model extraescolar es converteix en molt més fort que
l’escolar. El mestre o la mestra ja és algun ser criticable i resulta molt més
interessant la música rock o altres coses. Aleshores, a partir d’aquí l’escola pot
fer-hi poc, perquè els pactes els fan amb els amics i amigues a la discoteca i si
la llengua dominant en aquest ambient és l’espanyol ells el parlaran.[…] En el
moment que aquest món [el escolar] perd força i altres contextos tenen més
importància per als joves, l’escola ja no té res a fer-hi i l’ús depén de l’estatus
social de la llengua”.6
Revisem aquesta darrera afirmació:
Segons l’Artigal, en arribar a la preadolescència l’alumne, com tots
ja sabem, en aquesta recerca de l’autoafirmació necessària i
imprescindible per a aconseguir ser un adult, rebutja l’escola entre altres
coses i es refugia en el mon extraescolar ofert en gran part pels mitjans
de comunicació on trobem. Ara bé els arguments aportats, en el cas de
l’anglés no són molt escaient donat que en els ambient on es va a refugiar
l’adolescent trobarem:
➢ Una música essencialment anglosaxona
➢ Un refugis com Mac Donalds, Recreatius, Pubs, Discoteques on la
presència de l’anglés és molt forta.
➢ Unes sèries per a televisió fetes essencialment als Estats Units i
on existeix una carrega passiva de l’anglés molt important.
➢ Uns cines on més del 80 % de la producció està rodada als Estats
Units i on, malgrat que estiguen totes doblades al castellà, no és
aquesta la llengua que de manera inconscient és la valoritzada
sinó l’anglés.
A l’adolescent que està formant-se i que busca un model amb el qual
enfrontar-se a l’adult anem a donar-li amb el coneixement de l’anglés, els
recursos necessaris per a, no sols, tenir un model cultural diferent, sinó
una llengua de relació possible que els distingisca de l’adult. Si la llengua
de relació a casa és el valència haurem fet un estrany favor a la llengua
ensenyant-los a parlar l’anglés.
Evidentment aquesta argumentació és falsa7 perquè això significaria
que els alumnes haurien adquirit als 12 o 13 anys una competència
lingüística suficientment per a permetre les seues relacions socials en
anglés i tots sabem que l’escola no ha aconseguit mai, i dubte molt que
ho faça un model com aquest, ensenyar una llengua estrangera

6 Ibidem
7 Així i tot no oblidem els problemes que estan patint llengües fortes com el
francés o el castellà on l’intrusisme de l’anglés està provocant veritables campanyes en
contra. Malgrat tot, sobretot en el cas del castellà amb el doblatge al castellà als
mateixos Estats Units, en certes zones s’està creant una nova llengua barreja de la
llengua autòctona i de l’anglés. Aquest fet pot arribar a consolidar-se i, com fou el cas
del francés en certes illes del Carib o d’Àfrica, on la llengua criolla ha adquirit l’estatus
d’idioma oficial.
suficientment com per a permetre una gran competència lingüística entre
l’alumnat. Això vol dir que una llengua estrangera no s’ensenya a l’escola
o diguem ho millor, l’escola no és suficient per a ensenyar un llengua
estrangera. Almenys que es faça dins de models com el de la Alianza
Francesa, el Col·legi Alemany, el British Council, etc. Però evidentment
aquest no és el model d’escola pública de la qual estem parlant8.
De vegades sembla que els decrets i les lleis estan fetes per a
incomplir-les (la qual cosa ens fa pensar que el decret de 30 de juny del
98 del qual estem parlant no és garantia de molt). Vegem per exemple
què ens diu com a objectius de l’àrea de llengua estrangera el decret de
17 de febrer de 199- que estableix el currículum de la comunitat
valenciana. Gràcies a ell crec que aclarirem quins són els objectius de
l’ensenyament de la llengua estrangera i potser ens adonem que per a
acomplir els citats objectius no siga la introducció de l’anglés en primària
el millor camí.
Per a què s’estudia una llengua estrangera:
Tots sabem que l’excusa que tenen els pares i les mares d’alumnes
per a introduir l’anglés és que fa falta. Tot i matisant prou aquesta
afirmació perquè no tinc massa clar per a que li farà falta l’anglés a Pepet
o Enriqueta qui en la seua vida aniran a Anglaterra i a Estats Units i si
algun dia viatgen ho faran en un viatge organitzat on sempre tindran al
seu abast l’acompanyant de l’agència qui parlarà perfectament en
castellà i amb una mica de sort potser que fins i tot en valencià. Però no
pretenguem ser tan deterministes i oferim a tots les mateixes possibilitats
que ells ja s’encarregaran de marcar les diferencies. Avui en dia és
evident que l’anglés s’està confirmant com la Lingua Franca del Segle XXI
i serà a poc a poc un instrument de relació internacional quasi
imprescindible. A més hi ha dos factors a la Comunitat Valenciana que
fan de l'anglés una llengua necessària. El primer factor és comú a tot el
món es tracta del món de les comunicacions. Es un principi ja establert i
que a cada vegada sembla més evident, que qui posseeix la informació
posseeix el poder i la majoria de les xarxes d’informació (Internet, grans
cadenes mediàtiques, etc.) realitzen els seus productes en la llengua
autòctona i en anglés.
L’altre factor no menys important i aquest prou específic entre altres
a la comunitat valenciana és el factor turisme. A cada dia, la indústria del
lleure està confirmant-se com la indústria per excel·lència del País
Valencià. Es pretén que turistes d’arreu al mon acudisquen a les nostres
terres constituint en un futur pròxim (si no ho és encara) en la principal
font de divises del nostre mercat de valors. Ara bé la llengua del turisme i
de tota la indústria del lleure és evidentment l’anglés. Vinguen el turistes
d’on vinguen (de moment sols els lliuren aquells que venen de la resta de
l’estat espanyol) se’ls acollirà en anglés, tindran en anglés prospectes,
informacions, tickets, etc. I si volen dirigir-se a alguna persona i no saben

8 Ni tampoc té res a veure amb el model d’escola al qual aspirem.

fer-ho en castellà (dubtem que intenten fer-ho en català) empraran
segurament l’anglés per a qualsevol tipus de petició.
Ara bé, pot algú afirmar que per aprendre una Lingua Franca calga
fer-ho a partir dels huit anys?
En resum podríem dir que no es nega en aquesta xicoteta dissertació
en cap moment que el senyor i tot l’institut internacional d’immersió tinga
raó. Lluny de nosaltres la vanitat d’enfrontar-nos a tan assenyats savis.
Tampoc neguem que si la introducció de l’anglés en primer està ben feta,
i coneguem prou la capacitat de companys com els del C.P. d’Almoines o
el de Calp com per a estar-ne segurs, s’obtinga meravellosos resultats en
l’aprenentatge no sols de l’anglés com del valencià o fins i tot del castellà
o de qualsevol altra llengua que s’intentara introduir.
Ara bé tenim seriosos dubtes:
➢ El decret posa a l’abast de qualsevol centre encara que siga
contrari a l’ensenyament del valencià la qual cosa pot dur a la
llarga a un abandó de fet de l’ensenyament del valencià encara
que oficialment estiga al currículum.
➢ L’anglés no és una llengua minoritària i la seua introducció massa
primerenca al currículum pot contribuir molt a l’homogeneïtzació
cultural i molt poc al reconeixement del fet diferencial valencià.
➢ “no convé parlar l’anglés massa bé”. Com què llevat dels
problemes fonètics, l’aprenentatge d’una llengua estrangera és
pot fer a qualsevol edat, ja estem bé com estem.
➢ Malgrat un decret d’un currículum, uns Dissenys Curriculars
Base, unes orientacions metodològics, uns materials exemples de
desenvolupament metodològic, etc., encara que no és té clar per
part de molts ensenyants ni quin és l’objectiu de l’ensenyament
de la llengua estrangera en primària ni tan sols quines són les
propostes que fa el senyor Artigal quan parla de que aprendre
una llengua estrangera no és més difícil que aprendre’n trenta-
huit.
L’escola valenciana té en aquestos moments necessitats bàsiques
molt més importants com per a comprometre el seu futur en
experimentacions difoses que posen en perill molts dels èxits aconseguits.
A més de la renovació metodològica en l’ensenyament-aprenentatge de
l’àrea de llengua, hi ha tot un repte social sobre quina és la veritable
funció de l’escola, l’adquisició de valors, l’impacte de l’ensenyament
informal, etc. Realment no crec que l’escola pública retrobe el seu
prestigi ensenyant als seus alumnes a parlar anglés.