Història de la Filosofia

2n de Batxillerat
curs 2023 - 2024
 Índex

Introducció................................................................................... I

1. Grècia: el naixement de la filosofia.......................................... 1

2. Plató ...................................................................................... 11

3. Descartes .............................................................................. 29

4. Locke i Hume ........................................................................ 43

5. Kant i Mill .............................................................................. 63

6. Nietzsche .............................................................................. 85

3
4
 Introducció
a) La prova de Filosofia a les PAU:
La prova de filosofia prevista per a les PAU de 2024 no presenta cap variació respecte de la prova del 2023.
Les preguntes de l’examen seguiran essent les mateixes, així com també la selecció d’autors dels textos. A continuació
tens una explicació de com són les preguntes de l’examen, així com el temari oficial d’Història de la Filosofia per a les
PAU de 2024.
La prova parteix del text d’un filòsof i es demana que es respongui una sèrie de preguntes, algunes de les
quals estan directament relacionades amb aquest text. Es vol avaluar la maduresa inteŀlectual, la capacitat d’anàlisi i
la capacitat de raonament crític, així com la comprensió de les principals teories i conceptes filosòfics estudiats en la
matèria Història de la Filosofia.
L’alumne/a haurà de respondre 5 preguntes repartides en tres exercicis:
- l’exercici 1 (que constarà d’un text i 3 preguntes relacionades directament amb aquest text)
- l’exercici 2 (que tindrà una sola pregunta)
- l’exercici 3 (també amb una sola pregunta).
Cadascun dels tres exercicis tindrà dues opcions: l’opció A i l’opció B (que seran formalment iguals). Per a
cadascun dels exercicis es podrà triar fer l’opció A o l’opció B. Per tant, és possible triar fer, per exemple, l’opció A en
un dels exercicis, i l’opció B en un altre.
En les cinc preguntes de la prova, agrupades en tres exercicis, es demana el següent:
- Exercici 1 (que inclou un text):
- Pregunta I: Explicar breument les idees principals del text i com hi estan relacionades (2 punts).
- Pregunta II: Explicar breument el significat de dues paraules o expressions del text (1 punt).
- Pregunta III: Explicar les raons de l’autor a favor d’una determinada afirmació que fa en el text. Per explicar
aquestes raons, s’haurà de fer referència als aspectes pertinents de pensament de l’autor, encara que no siguin
explícitament expressats en el text. (3 punts)

- Exercici 2:
Comparar un concepte o idea important en el pensament de l’autor amb un altre concepte o idea del propi autor o
d’algun altre/a autor/a o corrent de pensament. (El concepte o idea de l’autor que cal comparar serà un concepte o idea
que apareix en les lectures proposades però no té necessàriament per què aparèixer en el text de l’examen) (2 punts).

- Exercici 3:
Fer una avaluació raonada i personal d’una afirmació filosòfica. Aquesta afirmació estarà relacionada amb les temàtiques
discutides per l’autor del text (l’afirmació que es proposi avaluar no té per què estar relacionada, però, amb la tesi o
tesis que l’autor discuteix en el text de de l’exercici 1; sí estarà relacionada, però, d’alguna manera, amb les temàtiques
que l’autor tracta en les lectures proposades) (2 punts).

I
b) Els textos proposats:

Els textos dels exàmens pertanyen a algun dels llibres següents:

PLATÓ, La República: Llibre II: 368c-376c, Llibre IV: 427c-445e, Llibre VII: 514a-520a, 532b-535a

RENÉ DESCARTES, Meditacions Metafísiques (parts I, II, V i VI)

JOHN LOCKE, Segon tractat sobre el Govern Civil (capítols 1, 2, 3, 5, 8 i 19)

DAVID HUME, Resum (“Abstract”) del Tractat de la Naturalesa humana

JOHN STUART MILL, L’Utilitarisme (seccions II i IV)

IMMANUEL KANT, Fonamentació de la Metafísica dels costums (selecció dels capítols 1 i 2)

FRIEDRICH NIETZSCHE, Selecció de textos de diferents obres

c) Criteris generals d’avaluació:

Exercici 1
Pregunta I: Explicar breument el contingut del text (2 punts).
Per respondre aquesta pregunta has de llegir uns quants cops, amb deteniment, el que diu el text i has de mirar
d’entendre bé què és el que diu. La teva resposta ha de consistir en fer un breu resum d’allò més important que diu el
text. En el teu resum has de mostrar que saps identificar quines són les idees principals del text, i quina és l’estructura
argumentativa bàsica del text. L’objectiu de la pregunta és detectar si has comprès bé el text. És important que no et
limitis a enunciar idees sinó que mostris comprensió de l’estructura argumentativa del text.
Per altra banda, en aquesta pregunta no es demana que l’alumne mostri que coneix els detalls de la filosofia de l’autor.
S’ha de resumir allò que diu el text. No s’ha d’explicar res (sobre la filosofia de l’autor o sobre qualsevol altra qüestió)
que no sigui part del que diu el text.

Pregunta II: Explicar el significat, en el text, de termes o expressions. (1 punt)

Es tracta que mostris que has entès quin és el significat que el terme o expressió té per a l’autor en el text. Aquest
significat pot coincidir amb el significat habitual que generalment té aquest terme, o pot ser que tingui un significat
particular o tècnic que has de saber identificar.

Pregunta III: Explicar les raons de l’autor a favor d’una tesi. (3 punts)
Aquesta pregunta busca avaluar si has entès bé cert aspecte important del pensament de l’autor. Per avaluar això,
aquest pregunta et demana que expliquis com certa afirmació (que l’autor fa en el text) es justifica dins del marc de
les propostes filosòfiques de l’autor. Encara que l’enunciat indiqui que cal referir-se al pensament de l’autor, cal tenir
present que el que es demana no és una exposició general del seu pensament. Al corregir aquesta pregunta, només es
tindran en compte les idees que siguin pertinents per a explicar l’afirmació sobre la qual es demana.
Aquesta pregunta no busca avaluar si l’alumne és capaç de repetir una descripció general sobre certs aspectes del
pensament de l’autor (que l’alumne pot simplement haver après de memòria), sinó que busca avaluar si l’alumne
ha entès aquests aspectes del pensament de l’autor. Un bon examen serà aquell que trobi el paper que l’afirmació
particular juga en el conjunt del pensament del filòsof. Una exposició general i correcta del pensament de l’autor pot
no respondre el que es demana si no explica com el pensament general de l’autor justifica l’afirmació particular que
és objecte de la pregunta.
És absolutament essencial i imprescindible, doncs, que en la resposta a aquesta pregunta facis referència a l’afirmació
de l’autor que és objecte de la pregunta: la resposta a aquesta pregunta ha d’explicar com aquesta afirmació particular
encaixa i es justifica dins del pensament general de l’autor.
II
Exercici 2

Comparar un concepte o idea de l’autor amb un altre (2 punts):

El concepte o idea de l’autor a comparar apareix en les lectures proposades però no té necessàriament que aparèixer
en el text de l’examen. En qualsevol cas, es tracta d’un concepte o idea que es relaciona directament amb allò que
l’autor tracta en algun dels textos seleccionats.
Per avaluar aquesta pregunta es té en compte:
La identificació adequada i precisa dels dos termes (dues concepcions d’un problema o dos conceptes diferents) en la
comparació demanada.
El contrast pertinent dels dos termes de la comparació.
En qualsevol cas, pots triar fer una caracterització de les dues concepcions o idees de manera prèvia i independentment
a la comparació, o bé fer-ne la caracterització implícita en termes de les seves diferències. També pots escollir fer una
caracterització prèvia d’una de les dues concepcions i descriure l’altra per contrast. En tot cas, l’estratègia que triïs no
pot afectar l’avaluació del corrector/a. Ara bé, és imprescindible que facis una comparació.

Exercici 3

Consideració raonada a favor o en contra d’una tesi (2 punts):

Es tracta d’avaluar una afirmació que està relacionada amb les temàtiques que va tractar l’autor del text de l’exercici 1
(però pot no estar relacionada amb la temàtica específica del text de l’examen). Has d’intentar justificar la teva postura
a favor o en contra de la afirmació tot fent-ne una valoració personal (la teva postura pot consistir també, és clar, en
explicar, de forma raonada, perquè de fet no estàs ni a favor ni en contra de la afirmació).
No es demana, doncs, que expliquis què és el que tu creus que pensaria l’autor del text sobre aquesta afirmació, sinó
que expliquis què és el que tu creus i perquè. Es tracta que facis l’esforç d’argumentar d’una forma personal, clara i
coherent a favor o en contra de la tesi proposada.
És important que no et limitis simplement a fer afirmacions, sinó que facis l’esforç de proporcionar arguments o
consideracions a favor de la postura que vols defensar: és a dir cal que facis l’esforç de justificar perquè estàs a favor
o perquè està en contra de la tesi.
D’altra banda, a l’hora de corregir, el corrector/a no tindrà per res en compte si ell/a està d’acord o no amb la tesi que tu
has decidit defensar, ni tampoc, si fos el cas, el fet que tu potser ignoris propostes o arguments històricament importants.

III
 PAU 2024
Relació de graus on la matèria d’Història de la Filosofia pondera 0,2

- ADE (Administració i direcció d’empreses) - Filologia Catalana i Estudis Occitans

- Anglès - Filologia Clàssica
- Antropologia i Evolució humana - Filologia Hispànica
- Antropologia social i cultural - Filosofia
- Ciència política i gestió pública - Filosofia / Economia
- Ciències de l’Antiguitat - Filosofia, Política i Economia
- Ciències de l’Activitat Física i de l’esport / Fisioteràpia - Finances i Comptabilitat
- Ciències empresarials - Management - Fisioteràpia
- Ciències polítiques i de l’Administració - Fisioteràpia / Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport
- Cinematografia - Fisioteràpia / Infermeria
- Comptabilitat i finances - Fisioteràpia / Nutrició humana i Dietètica
- Comun. audiovisual / Gestió d’informació i docum. digital - Gestió d’informació i documentació digital
- Criminologia - Gestió i Administració pública
- Dret - Grau Obert
- Dret / ADE - Història, Política i Economia
- Dret / Ciència Política i Gestió Pública - Humanitats
- Dret / Criminologia - Infermeria
- Dret / Relacions laborals - Llengua i literatura catalanes
- Economia - Llengua i literatura espanyoles
- Economia / ADE - Llengua i literatura hispàniques
- Economia / Estadística - Llengües aplicades
- Economia / Filosofia - Llengües aplicades i traducció
- Empresa internacional (en anglès) - Llengües i literatures modernes
- Empresa i tecnologia - Llengües romàniques i les seves literatures
- Enginyeria en tecnologies industrials / ADE - Màrqueting i comunicació digital / ADE
- Enginyeria informàtica / ADE - Matemàtiques / ADE
- Estadística / Economia - Musicologia
- Estadística aplicada / Sociologia - Negocis i màrqueting internacionals
- Estudis Anglesos - Nutrició humana i dietètica / Fisioteràpia
- Estudis Àrabs i Hebreus - Pedagogia
- Estudis d’Anglès i Català - Periodisme
- Estudis d’Anglès i de Clàssiques - Relacions internacionals
- Estudis d’Anglès i Espanyol - Relacions laborals
- Estudis d’Anglès i Francès - Relacions laborals / Dret
- Estudis d’Àsia Oriental (xinès o japonès) - Relacions laborals i ocupació
- Estudis de Català i Espanyol - Seguretat
- Estudis Francesos - Sociologia
- Estudis Globals - Tècniques de desenv. d’aplicacions web i Mòbils / ADE
- Estudis Internacionals d’Economia i Empresa - Traducció i interpretació
- Estudis literaris - Turisme / ADE
- Estudis socioculturals de gènere - Turisme / Màrqueting
- Filologia Catalana
IV
 tema 1
Grècia: el naixement
de la filosofia

1. LA FILOSOFIA NEIX A GRÈCIA

Els grecs antics s’havien caracteritzat des de sempre

per ser un poble molt imaginatiu i creatiu a l’hora d’expressar
per mitjà de mites allò que pensaven sobre la vida i la mort, el
cel i la terra, l’amor i la guerra. La mitologia grega és potser una
de les més riques i exuberants, si no la que més, de totes les
que mai han circulat pel món. Els poemes d’Homer (la Ilíada i
l’Odissea), així com la Teogonia d’Hesíode (tots dos del segle VIII
aC) havien conformat el que se’n diu la Mitologia grega oficial,
i bona part de l’art i la cultura gregues (els temples, les obres
de teatre, els poemes, la pintura, etc) sovint estava també al
servei d’aquesta mitologia oficial. Ulisses i les Sirenes (H.J. Draper)
Les explicacions mitològiques, doncs, els van servir durant segles per satisfer la seva curiositat primitiva. Però
aviat aquella gent va madurar i de seguida es van adonar que aquests mites els deixaven insatisfets si el que volien
era saber, de debò, per què passaven les coses i com era el món. Per això, entre els segles VII i VI aC la mentalitat
grega va començar a canviar de forma clara i irreversible: van començar a deixar enrere els vells mites i van anar
substituint-los per altres explicacions més raonables, basades simplement en l’observació i el sentit comú (allò que
els grecs van batejar amb el nom de lógos).
Així per exemple, per explicar l’origen del món o de la vida, la mentalitat mítica sempre havia acudit a alguna
divinitat que n’havia estat la creadora. En canvi Tales de Milet rebutja aquests plantejaments i afirma que “l’origen
de tot és l’aigua”. Així de breu i de simple. I d’on treu ell aquesta afirmació?
És evident: de l’observació atenta i acurada de tots els éssers vius, cap dels
quals no podria viure sense aigua. L’explicació serà certa o no, des del punt
de vista científic, però això no treu que l’explicació sigui lògica i plena de
sentit comú, és a dir, de lógos.
És per això que aquesta particular revolució inteŀlectual que va tenir lloc a
la Grècia dels segles VII i VI aC es coneix amb el títol de “El Pas del Mite al
Lógos”. Però per què a Grècia? Què tenia d’especial Grècia? Per què allà sí
i en altres llocs no? No hi ha cap raó definitiva, és més aviat la suma d’una
sèrie de factors, que van coincidir en un lloc i en un moment: la Grècia dels
segles VII - VI aC:
El mussol, símbol d’Atenea, deessa de la inteŀligència

1
a) La situació geogràfica: Grècia es trobava al bell mig de totes les rutes marítimes i terrestres de l’antigor. D’arreu
de la Mediterrània hi arribaven diàriament milers de mariners, comerciants, diplomàtics, venedors d’esclaus,
cadascun amb les seves idees, creences, opinions, etc, que compartien entre ells i també amb els grecs que els
acollien, en un flux imparable que enriqueix la seva cultura.
b) La religió grega no és dogmàtica, ni es basa en un llibre sagrat d’autoritat inqüestionable. Ni tant sols els
sacerdots fan servir la religió com a instrument de poder per reprimir i atemorir el poble, com passava en altres
cultures com l’egípcia o la jueva. Aquesta circumstància afavoreix la circulació d’idees, la llibertat inteŀlectual,
la proliferació de les escoles i l’exercici incessant de la crítica. Els grecs no tenien llibres sagrats, ni un sistema
educatiu que s’hi basés: hi havia llibertat de pensament i d’opinió, condició imprescindible perquè s’hi donin
la creativitat inteŀlectual i la reflexió filosòfica lliure.
c) La mentalitat grega cerca, des dels seus inicis, la bellesa i l’harmonia, tant en la construcció d’edificis com en
la representació de l’ésser humà en estàtues i pintures. L’art grec defuig tot el que és monstruós i deforme;
per tant és lògic que a l’hora d’inventar respostes per als seus interrogants ho facin sempre amb explicacions
lògiques i assenyades, fugint en tot moment dels éssers superiors i dimonis de tota mena de què són plenes la
majoria de religions d’arreu del món.

d) El sistema esclavista, propi de la civilització grega i en general de totes les cultures antigues, on tota la
feina quotidiana la feien les dones i els esclaus, permetia als ciutadans gaudir de molt de temps lliure,
condició imprescindible, com bé podem
imaginar, perquè algú es pugui dedicar amb
tranquil·litat a tasques tan “improductives”
com les discussions i les reflexions filosòfiques
sobre el món, la vida, l’ésser humà, l’ètica, la
política, etc.

Per cert, un detall etimològic per a la reflexió:

la paraula grega scholé, de la qual deriva la
paraula llatina schola, significa “oci”, “temps
lliure”.

2
2. ELS FILÒSOFS PRE-SOCRÀTICS

Els primers temes de la reflexió filosòfica

van ser de caire cosmològic: l’admiració davant de
la natura, del cosmos, de la climatologia, del poder
reproductiu de la terra, l’admiració en definitiva
davant del meravellós fenomen de la vida. Aquestes
primeres explicacions ens poden semblar avui en dia
pobres o fins i tot ridícules, però no oblidem mai que
totes elles tenen una lògica indiscutible i que servien
per a l’objectiu fonamental: explicar, amb l’única eina
de la raó humana, per què el món és com és i per
què passen les coses que passen.
És tradicional, en l’estudi de la filosofia
grega, establir una certa classificació, tant
cronològica com de continguts i punts de vista.
I com que la figura de Sòcrates va marcar sens
dubte un abans i un després en la reflexió filosòfica,
s’acostuma a classificar els filòsofs en Presocràtics
(anteriors i contemporanis a Sòcrates) i Post-
socràtics. A continuació podem veure un esquema
dels principals filòsofs presocràtics.

l. Els filòsofs d’Àsia Menor (monistes i més aviat materialistes):

a) Milet: - Tales (630 - 546)

- Anaximandre (611 - 546)
- Anaxímenes (586 - 525)
b) Èfes: - Heràclit (535 - 470)

2. Els filòsofs de la Magna Grècia (també monistes, però més aviat racionalistes):
a) Crotona: - Pitàgores (580 - 500)
b) Elea: - Xenòfanes (570 - 475)
- Parmènides (540 - 470)
- Zenó (490 - 430)

3. Pluralistes - Anaxàgores de Clazòmenes (499 - 428)

- Empèdocles d’Agrigento (492 - 432)
- Demòcrit d’Abdera (465 - 365)

4. Sofistes: - Protàgores d’Abdera (480 - 410)

- Gòrgies de Leontinoi (483 - 395)

3
- Tales de Milet (630 - 546) va ser un dels Set Savis de Grècia. Estava convençut que el principi
de tot plegat (el que els grecs anomenaven arjé) era l’aigua. D’ella s’origina tot allò viu i animat que
hi ha en aquest món. Imaginava l’Univers com una esfera, amb la meitat inferior plena d’aigua i la
terra surant-hi a sobre, i a dalt les estrelles, el sol, la lluna i els planetes fixos sobre la volta celest.

- Anaximandre (611 - 546) va ser deixeble de Tales. Va inventar el gnòmon (una mena de rellotge de sol) i fou
el primer que va confeccionar un mapa. També deia que el món tenia forma cilíndrica, i que de ben segur el nostre
món era un més entre molts altres mons. Va ser el primer a intuir que tots els éssers vius provenen per evolució
d’uns avantpassats comuns, i que els primers vivents es van originar dins l’aigua.

- Pitàgores (580 - 500) va fundar una mena d’orde o confraternitat que desenvolupava una sèrie d’activitats
filosòfiques, religioses i polítiques. La seva doctrina parteix del principi que el cosmos, la seva bellesa i la seva
regularitat, es basen en una proporció matemàtica originària i bàsica: els anys, les estacions, els dies, estan regulats
per lleis numèriques, igual com els fenòmens astronòmics que els produeixen.
Els nombres no eren per a ell entitats abstractes, sinó coses reals, l’essència mateixa de
les coses. Suposaven que tots els nombres provenien de l’u, que els nombres parells, per
exemple, eren indeterminats, femenins i rectangulars, i els senars determinats, masculins i
quadrats. El nombre 10 (tetraktys) era el nombre sagrat i perfecte.
Els pitagòrics foren els primers a donar el nom de kósmos (=ordre) al Tot ordenat, referint-se
a la meravella esclatant de l’univers, a la vegada dinàmic i unificat com un tot. Fins i tot en
la música, van descobrir que aquesta és reduïble a proporcions numèriques, a nombres.
Per a ells la vida consistia en la purificació de l’ànima amb la intenció d’alliberar-se de la
seva presó que és el cos. Creien en la reencarnació com a expiació d’una mena de culpa originària, i buscaven la
purificació mitjançant la ciència i una moral severa. L’objectiu últim de l’home era culminar definitivament el cicle
de reencarnacions i tornar a viure entre els déus. La vida humana viscuda en puresa mental i física posa en comunió
amb la divinitat.

- Empèdocles (494 - 432) va viure a la polis d’Agrigent (Sicília). La seva gran aportació
va ser la formulació de la famosa teoria dels quatre elements. Segons aquesta teoria,
existeixen quatre elements originaris, no reduïbles els uns als altres: foc, aire, aigua i
terra. Les coses naturals són combinacions en proporció matemàtica d’aquests quatre
elements. I aquestes combinacions estan regides per dues forces: l’Amor (que atreu,
uneix) i la Discòrdia (que divideix). Les combinacions ben reeixides són, en certa manera,
seleccionades; les deficients, eliminades.

- Demòcrit (460 - 370) va ser l’autèntic precursor de l’actual visió de la matèria. Considera que la realitat bàsica
està integrada per una infinitat de petits objectes durs, invisibles, eterns, inalterables: els àtoms (en grec, a-tomos
vol dir indivisible) que es mouen lliurement per acció de l’atzar. Totes les coses del nostre món, també nosaltres
mateixos, no són res més que un conglomerat d’àtoms. I els canvis que observem en el món, i en nosaltres mateixos,
s’expliquen per la combinació, recombinació o segregació d’aquest conglomerat d’àtoms.
També l’ànima humana està feta d’àtoms, i rep els efluvis de l’exterior (per exemple, les olors); però com que els
àtoms són neutres, no tenen qualitats, és l’ànima la que els converteix en color, gust, olor, etc.
I de la mateixa manera que els àtoms són infinits, són també infinits els mons als quals donen origen. L’univers no és
res més que el naixement, el creixement i la corrupció dels mons, en un procés cíclic i sense final. Demòcrit també va
afirmar que la felicitat o la infelicitat de l’home es troba en ell mateix, en la seva ànima, i no pas en coses externes.
Considerava que per a l’home savi tots els països del món eren una pàtria, perquè tots li eren oberts.
4
- Parmènides (525 - 460) va néixer i viure a Elea, una ciutat del sud de la Península Itàlica. Va fundar una escola i va
compondre un bellíssim poema filosòfic, “Sobre la Natura”, del quan se’ns han conservat només uns quants fragments.
En el poema, el filòsof s’imagina que va sobre un carruatge tirat per dues eugues (les passions de l’ànima), i que arriba
fins la “porta que divideix els camins del Dia i de la Nit”. Allà La Deessa (sembla que es refereix a la deessa Metis,
representació aŀlegòrica de la Inteŀligència) li explica quins són els camins que té al davant i a quin destí condueix
cadascun d’ells. Segons Parmènides, hi ha tres camins o nivells de coneixement i veritat:

- el camí de l’ésser (la veritat absoluta)

- el camí del no-ésser (la falsedat i l’error)
- el camí de l’opinió corrent.

Per exemple, davant d’una taula, tres persones responen a la pregunta “¿què és això?”:

- L’un diu: “això és una taula”.

- El segon diu: “això és un armari”.

- El tercer diu: “jo veig un tros de fusta sobre quatre pals també de fusta”.

Segons Parmènides, el primer està dient la Veritat, perquè no només està veient la taula sinó que a més ha
copsat mentalment la seva essència, el seu ésser (que és la paraula que ell fa servir), i l’ha anomenat. L’ésser és la
veritat, l’essència d’una cosa, i és immòbil (no pot traslladar-se ni canviar), únic i etern (podrem destruir la taula, però
mai el concepte, la idea de taula). El segon espectador està en l’error o menteix, ja que menciona una “no realitat”,
el no-ésser, el qual és inconcebible. El tercer no diu cap mentida, però es queda simplement amb la informació
purament material, no és capaç d’anar més enllà: veu les parts però no veu el conjunt, la idea, el concepte, l’ésser:
segueix el camí de l’opinió corrent, la qual en un cert sentit és certa, perquè la taula està formada pels elements
anomenats, però en un altre sentit és insuficient. Per tant, només el primer va pel “bon camí” del coneixement, de
l’ésser. I per conèixer-lo no serveixen els sentits sinó la raó, el lógos.

- Heràclit (540 - 480) va viure a la ciutat d’Èfes, a la costa jònica. Era un home força esquerp i despectiu amb tothom,
un “misantrop”. Diu la tradició que va escriure un llibre, titulat “Sobre la Natura”, i per tal que no anés a parar a mans
de gent “poc preparada”, el va dipositar al temple d’Àrtemis. Del que Heràclit hi va escriure els seus contemporanis
no en tenien gaire notícies, però estaven convençuts que no s’entenia pràcticament res, fins
al punt que el seu autor va passar a la història com a Heràclit “l’obscur”. De fet es tracta d’un
grapat de sentències breus, gens “obscures”, sobre temes diversos. En total en conservem 126.
Si per a Tales de Milet l’arjé era l’aigua, en el cas d’Heràclit és el foc, al qual ell considera el
principi que governa tots els fenòmens de la natura, la font d’energia que produeix els canvis de
la natura i que fa passar la matèria d’un estat a un altre (escalfa, evapora, dilueix, consumeix,..).
Això el porta a la conclusió que l’autèntica realitat de les coses és la transformació, el canvi.
Segons ell, tot està en continu canvi. Fixem-nos en aquest fragment: “Un no pot submergir-se dos cops en
el mateix riu”. Heràclit vol dir que, encara que el nom del riu, els seus marges i el seu llit siguin els mateixos, les aigües ja
no són les mateixes, són unes altres, i per tant no ens estem banyant en el mateix riu. El món és, doncs, un procés continu
de canvis: les persones, les plantes, el dia i la nit, les estacions, les muntanyes... Una altra sentència breu d’Heràclit
il·lustra molt bé aquest plantejament: “panta rei” (“tot flueix”). La frase és totalment contrària a la filosofia immobilista
de Parmènides, ja que proposa que tota la realitat està en continu canvi.
L’autèntic motor d’aquests canvis és la lluita de contraris. En paraules seves “la guerra és el pare de totes
les coses”. Hi ha dia perquè hi ha nit, hi ha amor perquè hi ha odi, si no hi hagués maldat no existiria el bé, si no hi
hagués tensió no existiria la tranquil·litat... Els contraris s’enllacen i se succeeixen contínuament, i per això la realitat
avança i es transforma passant d’una cosa a la seva contrària. Per això conclou que les coses “són i no són”.
5
- Els Sofistes:

En ple segle V aC, a Atenes es troba ben consolidada la democràcia, un sistema polític que permet que, per
primer cop a la història, tots els ciutadans, fins i tot els més pobres, intervinguin en la vida política i judicial de la pólis.
En aquest context, doncs, la Retòrica (l’art de parlar correctament en públic) esdevé una eina social indispensable,
ja que cal el domini del llenguatge, de la paraula, si es vol tenir èxit en la vida pública. I aquí és on intervenen un
grup de «savis», la majoria de fora d’Atenes, que són uns experts en això de preparar discursos de tota mena, els
professors d’eloqüència: els Sofistes. Protàgores, Gòrgies, Hípies en són els més destacats, i la seva tasca consisteix
en ensenyar la gent a parlar en públic, a trobar els millors arguments i a convèncer l’auditori de les seves idees.

Si el centre d’interès dels filòsofs anteriors havia estat el tema de la physis (la natura), els sofistes rebutgen
aquesta temàtica cosmològica, i s’ocupen de problemes més propers, de qüestions que giren directament entorn
de l’home, com ara la seva educació per a la democràcia, l’organització social i política, l’èxit en la vida pública, etc.
Els sofistes, doncs, es van dedicar bàsicament a ensenyar
el que tot home lliure anhelava, l’habilitat retòrica o
capacitat política. Ells educaven i preparaven, cobrant la
quantitat pactada, evidentment, per a la vida activa en
la pólis: ensenyaven el domini del llenguatge, l’habilitat
retòrica i política que permetia argumentar, persuadir i
fer veure les dues cares de qualsevol qüestió (és a dir,
l’argument a favor i l’argument en contra). Tots dos
arguments són correctes: cap d’ells no expressa la veritat
absoluta, però entre tots dos caldrà triar el més útil.

El gran líder atenès Pèricles, en ple discurs

Els sofistes van qüestionar la capacitat humana d’arribar a un coneixement segur i universal, i per això
defensaven unes posicions clarament relativistes: hi ha una veritat per a tu i una veritat per a mi, i el que cal és trobar
els arguments pertinents per justificar davant dels altres la teva opinió, la teva veritat.

Qualsevol argument és vàlid si amb ell es té èxit: dóna igual si el que es diu és o no cert, si és o no ètic o
respectuós amb tal o qual persona o amb la tradició. Si al final resulta útil, l’argumentació és correcta. Amb aquest
plantejament, no hi ha res que sigui intocable ni immutable: tot és relatiu, tot depèn del punt de vista de cadascú, de
la conveniència del moment o de l’objectiu que es pretengui assolir. No hi ha veritats absolutes, res no és definitiu;
qualsevol cosa es pot ensenyar, sempre i quan -això sí­- un tingui prou diners com per pagar els honoraris d’aquests
«mestres de la paraula», els sofistes.

Protàgores (480 - 410), el més conegut dels sofistes, ho va resumir molt bé en una sola frase: “l’home és la
mesura de totes les coses”. El coneixement, doncs, no és pas universal ni necessari, sinó individual. Només podem
estar segurs de les coses que provenen de la sensació immediata. Per tant, només podem fer judicis relatius, tant en
el coneixement com en la vida pràctica. Tot es discuteix: la llei, la justícia, la bondat, la bellesa, qüestions que havien
contribuït de manera decisiva al progrés del pensament i de la cultura grega. Aquest plantejament, com veiem, pot
portar a soscavar els fonaments més pregons de qualsevol civilització, i per això cal comprendre la reacció furibunda
de Plató i altres atenesos conservadors, que van veure en els sofistes una mena de plaga nefasta per a la ciutat, plaga
que calia combatre amb tots els mitjans.

6
3. EL FINAL DEL SEGLE V aC: EL CONTEXT HISTÒRIC DE PLATÓ

Plató va néixer en una època de canvi molt important. Feia quatre anys que havia començat la guerra civil
entre Atenes i Esparta, guerra que va posar fi a un segle esplendorós en tots els sentits, el segle V aC. Aquest segle
havia començat també amb un altre enfrontament militar, en aquest cas contra els perses (les Guerres Mèdiques,
499 — 479 aC), i la victòria dels grecs en aquelles guerres havia donat pas a una època en què tot va funcionar força
bé a tots els nivells (polític, econòmic, cultural, artístic, etc).

500 480 431 427 404 347 335 300

vida de Plató
guerres període de pau guerra civil època de crisi general, poc desenvolupament Alexandre el Gran:
mèdiques i prosperitat cultural, excepte en filosofia expansió heŀlenística

Però la prosperitat i la pau no van ser gaire duradores: cinquanta anys

després d’haver-se acabat les guerres amb els perses, va començar una altra
guerra, en aquest cas una guerra civil (l’anomenada Guerra de Peloponnès)
que va enfrontar gairebé la meitat de ciutats gregues (Esparta i els seus
aliats) contra l’altra meitat (Atenes i els seus aliats). La guerra, que va durar
27 anys, va resultar terrible i funesta per a Atenes: el seu líder més prestigiós,
Pèricles, va morir aviat, l’any 426 aC (un any després del naixement de Plató),
i els governants que el van succeir mai no van tenir prou categoria política ni
militar per dirigir la ciutat en aquells temps difícils.

La guerra va acabar amb una derrota humiliant per a Atenes, i els espartans
van obligar a la ciutat a assumir unes condicions duríssimes per acceptar la seva
rendició. D’entre elles hi havia la d’acceptar un govern format per aristòcrates
atenesos filoespartans, a les ordres de Crítias, que va rebre el nom del Govern
Pèricles dels Trenta Tirans. Corria l’any 405 aC. Plató tenia 22 anys, i en feia 2 que havia
conegut Sòcrates.

Aquest govern va resultar funest per a la ciutat. Van implantar un règim de terror i van intentar acabar no
només amb les institucions pròpies de la democràcia atenesa, sinó també amb la mentalitat democràtica dels seus
habitants. Aquest govern va durar amb prou feines un any, i aviat la democràcia va ser restaurada a Atenes l’any 403
aC. Però el primer que van fer els membres del nou govern democràtic va ser perseguir i executar tots aquells que
havien tingut alguna vinculació amb el govern dels
Trenta Tirans. I com que un d’aquests trenta havia
estat Crítias (un oncle de Plató i antic deixeble i amic
de Sòcrates), aleshores va ser el propi Sòcrates el
qui es va veure involucrat en la persecució política,
fins al punt que va acabar essent condemnat a mort.
Quan va morir, el 399 aC, feia set anys que Plató el
seguia com a deixeble, i la seva mort va ser, com
veurem al proper tema, un cop molt dur per a ell.
Plató tenia llavors 28 anys.

7
4. SÒCRATES, EL GRAN MESTRE DE PLATÓ

Enmig del plantejament tan relativista i mercantilista que els sofistes havien posat de
moda, on sembla que fins i tot el coneixement es pot comprar i vendre, apareix el personatge
de Sòcrates (469 - 399), sens dubte un dels més carismàtics de tota la història de la cultura
occidental. Home de carrer, xerraire infatigable, sempre a la recerca de la veritat i del
coneixement autèntic, és un dels pensadors més citats, tot i que mai no va escriure res.
Tenia una peculiar concepció ètica, que identificava virtut i coneixement. Per a ell,
si una persona coneix el Bé, coneix allò just i correcte, mai no deixarà de practicar-lo. Per
tant, qui fa el mal, en realitat és un ignorant: no coneix el Bé, ja que si el conegués mai
no deixaria de fer-lo.
També estava convençut que el coneixement no es pot ensenyar, que d’alguna manera ja el portem dins
nostre, i que l’únic que hem de fer al llarg de la nostra vida és «treure’l» cap a fora i actualitzar-lo, si pot ser amb l’ajut
d’algú que ens faci de guia i mestre. De fet, ell mai no ensenyava res (sempre deia allò de «jo només sé que no sé
res», i per tant si no sap res no pot ensenyar res): només preguntava
i feia xerrar els altres; després assenyalava les contradiccions en què
el seu interlocutor havia incorregut. I si el coneixement ja el portem
dins nostre, això vol dir que no és possible que cadascú el vegi a la
seva manera, sinó que la veritat, l’única veritat, existeix de debò i pot
ser copsada per l’home. Aquest plantejament s’enfronta clarament
amb el relativisme dels sofistes: de fet, com veurem, aquesta doble
manera de plantejar el tema del coneixement s’ha mantingut al llarg
de tota la història del pensament.
El mètode socràtic té dos moments assenyalats, la ironia i la maièutica:
a) La ironia. Els diàlegs que Sòcrates mantenia amb els seus conciutadans gairebé sempre començaven igual:
l’interlocutor diu que hi entén del tema pel que Sòcrates li demana, i respon sense problemes a les seves primeres
preguntes. Però a poc a poc, mitjançant preguntes hàbils, Sòcrates intenta arribar als conceptes fonamentals del
tema de conversa (què és la Justícia, per exemple, si està parlant amb un polític), on sovint el seu interlocutor havia
d’acabar reconeixent que potser no sap tant del tema com es pensava en un principi.
b) La maièutica. Quan l’interlocutor confessa la seva ignorància (cosa que no sempre passava), Sòcrates comença
posant exemples senzills d’allò que investiga, i així entre tots dos acaben trobant la definició que cercaven. Però en tot
moment Sòcrates insisteix que ell no fa res per ensenyar l’altre, sinó que ell només ha ajudat l’altre, com qui no vol la
cosa, a fer aflorar el coneixement que ja portava dins.
Però amb aquesta manera d’actuar, on sovint arribava a
ridiculitzar en públic persones de tota mena —fins i tot polítics
iŀlustres—, Sòcrates acabà guanyant-se molts enemics. Aquests
savis interrogats i ridiculitzats en públic no van trigar massa a
acusar-lo i a denunciar-lo. I així l’any 399 aC un tribunal democràtic
el condemnà a mort «per no creure en els déus de la ciutat i
corrompre la joventut». Va acceptar estoicament el veredicte
injust per obediència a les lleis, i d’aquesta manera va esdevenir
el primer «màrtir» de la història del pensament.

8
 El detall final: les Apories de Zenó

Zenó (490 — 430 aC) va ser un deixeble de Parmènides, i s’ha fet famós pels
seus curiosos arguments per defensar les tesis del seu mestre. Recordem que, segons
Parmènides, els canvis són només aparents, ja que afecten el món material, mentre que
l’essència de les coses, el seu ésser, no canvia mai. D’aquí deduïa Parmènides que el canvi
i el moviment no existeixen, i que fins i tot són inconcebibles.
Pel que sembla, tothom va criticar Parmènides per la seva afirmació, ja que
qualsevol pot apreciar que totes les coses canvien, evolucionen i, sobretot, es mouen.
En canvi Zenó va voler defensar les tesis del seu mestre, i ho va fer amb uns arguments
que han passat a la història: les famoses apories. Són uns arguments que han intrigat
des de sempre tots els pensadors, ja que aparentment són incorrectes, però al mateix
temps resulta molt complicat, per no dir impossible, veure on fallen, si és que fallen.
Són en total quatre apories, la més famosa de les quals és la d’Aquil·les i la tortuga:

Imaginem-nos Aquil·les, que és el més ràpid dels herois grecs, fent una cursa contra una tortuga. Com que
no vol abusar, Aquil·les li dóna a la tortuga un cert avantatge inicial i la deixa sortir des de la meitat del recorregut.
Doncs bé, si tots dos surten al mateix temps quan es dóna la sortida, Zenó està convençut que Aquil·les mai no podrà
atrapar la tortuga.
La raó és la següent: segons Zenó, quan Aquil·les arribi al punt des d’on la tortuga ha sortit (en direm punt
1), aquesta ja haurà avançat i es trobarà al punt 2. Quan Aquil·les recorri la distància entre els punts 1 i 2, la tortuga
haurà avançat una mica més i estarà al punt 3. Quan Aquil·les arribi al punt 3, la tortuga haurà avançat una mica
més i es trobarà ja al punt 4. I així indefinidament. En conseqüència, Aquil·les mai no aconseguirà atrapar la tortuga.
Certament la distància que els separa serà cada cop menor, però mai no podrà arribar a zero.
Una segona aporia és la de La fletxa i la diana. Segons aquest argument, una fletxa disparada per un arquer
és impossible que arribi a la diana. Diu Zenó que la fletxa, abans d’arribar a la diana (que està, per exemple, a 80
metres), ha hagut de recórrer la meitat del recorregut. Per tant, la fletxa, en un moment donat, estava a 40 metres de
la diana. Un moment abans, la fletxa estava a la meitat d’aquesta distància, és
a dir, a 20 metres de l’origen, i un moment abans estava a la meitat d’aquesta
distància. Com que les distàncies són divisibles per la meitat fins a l’infinit, això
significaria que la fletxa ha hagut de passar per infinites posicions diferents,
per la qual cosa no només és impossible que la fletxa arribi a la diana, sinó
que fins i tot la fletxa, simplement, no es mou.
Amb aquests arguments Zenó demostra la impossibilitat del canvi i el
moviment, donant la raó a la teoria immobilista de Parmènides.
9
 Per saber-ne més

1. Un parell de llibres actuals per ampliar coneixements sobre els filòsofs presocràtics:

a) Història de la filosofia grega, de Luciano de Crescenzo (Seix Barral). Tot i el títol tan seriós que té, es

tracta d’un llibre molt divertit i amè, escrit per un “ex-enginyer de la IBM” (en paraules d’ell mateix).
L’autor s’ha dedicat a recopilar totes les anècdotes i curiositats que s’expliquen sobre els filòsofs més
famosos, les quals li serveixen per explicar d’una manera clara i senzilla el pensament de tots ells. Són
dos volums petits, el primer dels quals està dedicat als presocràtics.

b) Los Filósofos Presocráticos, de G.S. Kirk i J.E. Raven (Gredos), el llibre més complet que s’ha publicat

mai sobre els textos dels presocràtics. Tots els fragments conservats, traduïts i comentats un per un,
acompanyats d’una bona introducció sobre el pensament de cada autor.

2. Una pel·lícula per aprendre mentre gaudim de bon cinema:

La Odisea d’Andrei Konchalousky (1997). Acceptable versió del gran clàssic

d’Homer, narra les peripècies d’Ulisses per tornar a casa seva després d’haver
pres part a la Guerra de Troia. Bona pel·lícula per apreciar la visió mítica del
món que es tenia a la Grècia arcaica.

3. Teatre clàssic, per comprendre la contraposició entre mite i lógos:

a) Èdip rei, de Sòfocles. Una de les millors obres de teatre de tots els temps, on Èdip comprova en la seva

pròpia pell que contra la voluntat dels déus no es pot lluitar. L’aparent bondat d’Èdip rebrà, de part dels
déus, el més terrible dels càstigs.

b) Medea, d’Eurípides. Una obra més “moderna” que

l’anterior, en el sentit que ja no són els déus qui decideixen
el destí dels humans, sinó que ells mateixos són amos
i, per tant, responsables dels seus propis actes. Medea,
menyspreada pel seu propi marit per casar-se amb una altra
dona, es planteja dur a terme una terrible venjança.

c) Els núvols, d’Aristòfanes. Una divertida comèdia, escrita

per un contemporani de Sòcrates, que darrere la sàtira i
la ironia amaga una fortíssima crítica als sofistes, al propi
Sòcrates i a tots els filòsofs “moderns” que han vingut a
revolucionar els vells valors de la Paideia grega.

10

tema 2


Plató
1. VIDA DE PLATÓ

Plató va néixer el 427 aC a l’illa d’Egina, que es troba davant d’Atenes. Va passar la seva joventut en una
època de força inquietud i crisi a tots els nivells, degut a la guerra civil amb Esparta, que havia començat tot just
quatre anys abans del seu naixement i que encara hauria de durar 23 anys més! Els seus pares, Aristó i Perictíone,
van tenir quatre fills: Glaucó, Adimantos, Pòtona i Aristocles, que era el nom autèntic de Plató. De fet «Plató» no és
més que un sobrenom, relatiu, segons la llegenda, a les seves «amples espatlles».
Als vint anys coneix Sòcrates, que era 40 anys més gran que ell, i comença a conrear la seva amistat. En
aquesta mateixa època comença a preocupar-se per qüestions de política, i viu els tumultuosos anys del final de la
guerra civil, l’any de govern sota els trenta tirans i el retorn de la democràcia. Però sens dubte el fet més decisiu a
la seva vida fou el procés contra Sòcrates i la seva condemna a mort el 399 aC. Llavors Plató tenia només 28 anys, i
aquest fet va provocar en ell una reacció personal i emocional molt forta, que el marcaria per a tota la vida.
Poc després de la mort del mestre, Plató viatjà pel sud d’Itàlia, on entrà en contacte amb els pitagòrics; d’ells
va aprendre Plató, entre altres moltes coses importants, l’afició per les matemàtiques i l’argument de la reencarnació
de les ànimes. En tornar a Atenes, amb quaranta anys i enriquit amb moltes experiències, comprà uns terrenys al nord
d’Atenes, on fundà la seva escola, l’Acadèmia, que es pot considerar com la primera universitat europea. Disposava
d’estatuts, reglaments, allotjaments per als estudiants i biblioteca. D’arreu de Grècia hi arribaven joves per escoltar
Plató. Romangué oberta gairebé un miler d’anys, fins que fou tancada per l’emperador cristià Justinià, l’any 529 dC.
Amb 60 anys encara va viatjar un parell de cops a Siracusa (Sicília), convidat per Dionís, el tirà de la ciutat.
Però aquest el va decebre pel seu escàs interès per la filosofia que pretenia ensenyar-li, i per això va tornar decebut
a Atenes, on s’hi va dedicar exclusivament a la seva Acadèmia i a escriure les seves obres. Va morir el 347 aC, als 80
anys. Mai no es va casar.
De Plató es conserva quasi tota l’obra. Representa una aportació d’incalculable valor, tant per conèixer
l’evolució del seu pensament, com també perquè és el diccionari bàsic en la formació del llenguatge filosòfic. Totes
les obres de Plató —tret de l’Apologia de Sòcrates i les Lleis— estan escrites en forma de diàleg, és a dir, com si es
tractés de la transcripció de converses que Sòcrates tenia pels carrers, a l’àgora o al voltant d’una taula, amb els seus
deixebles, amb personatges importants de la vida ciutadana, polítics, poetes, filòsofs, oradors, i amb els estrangers
iŀlustres que visitaven Atenes, com per exemple els sofistes.
Com a títol, Plató usa sovint el nom propi del principal conversador: Hípies, Critó, Teetet, Protàgores, etc.
Cada diàleg és independent, tot sol forma una sola peça completa. Cada un proposa investigacions parcials sobre
temes diferents: el llenguatge, la justícia, la bellesa, la immortalitat, etc. En destaquem: Apologia de Sòcrates, Fedó,
Protàgores, El Banquet i La República.
11
2. LA CONCEPCIÓ DUAL DE LA REALITAT
a) Què vol dir ser racionalista?
Plató, en certa manera, es pot considerar continuador d’una línia de pensament, genèricament anomenada
Racionalisme, encetada ja per Parmènides i els Pitagòrics, i que tindrà una clara continuació amb els estoics primer
i amb el Cristianisme després. Molt resumidament, aquesta gent ens ve a dir més o menys que no ens hem de con-
formar amb el món material, amb allò que veiem, toquem i sentim. Per força ha d’haver quelcom més, una altra
realitat de caire immaterial que superi aquesta, que la millori i que la faci digna de les potencialitats inteŀlectuals de
l’home. Segurament això implica l’existència de:
- alguna divinitat que sigui responsable de la creació i l’evolució del món;
- una ànima immortal i eterna;
- una vida en el més enllà, on rebran el seu premi els qui s’hagin comportat “correctament” en aquesta vida.
Plató, doncs, fidel seguidor d’aquesta línia de pensament, fa la seva particular proposta, segons la qual la
realitat és dual:
a) D’una banda, hi ha el món material, que tenim davant nostre, format per tot allò que els nostres sentits poden
veure, tocar, tastar, etc. És un món que sempre està en continu canvi, ja que no hi ha res que sigui etern ni
immutable. Per exemple, un cavall, que per molt bell que sigui, té una vida limitada i sempre acaba morint.
b) En segon lloc, hi ha el que Plató anomena el Món de les Idees, format pels conceptes i imatges mentals que
podem percebre no pas amb els sentits sinó amb la raó. Les idees són, a diferència dels objectes materials,
eternes i immutables. Per exemple, la idea de “quatre”, o millor dit, la definició de “quatre”, sempre és i serà
la mateixa, per molt que es pugui escriure amb diferents grafies.

- Vols que admetem —va afegir Sòcrates— dues espècies de realitats, una visible i l’altra d’invisible?
- Admetem-ho.
- ¿I que la invisible sempre es troba en el mateix estat, mentre que la visible mai no ho està?
- Admetem també això —va respondre Cebes.

Aquest Món de les Idees, com diem, no es pot copsar amb els sentits, només amb la ment i amb un cert es-
forç inteŀlectual i d’aprenentatge per part de la persona. A més Plató considera que el món material és inferior, més
pobre, que el món de les idees. Com veurem més endavant, si en el nostre procés de coneixement ens conformem
amb el coneixement material, mai no sortirem del pou de la ignorància. Hem d’aspirar a més, a un coneixement més
elevat, si volem presumir de ser savis.

b) El món material «participa» del món de les Idees.

Aquests dos mons, però, no són del tot independents. El món
material està format per les còpies, les ombres, de les veritables idees,
que són les qui constitueixen el coneixement veritable. Plató diu que els
objectes del món material participen de les idees; és a dir, un cavall que
jo pugui veure amb els meus ulls no és, en el fons, altra cosa que una
«còpia», una imitació pobra i dolenta de la idea de Cavall que existeix
al món de les idees. Davant d’un determinat animal, jo puc afirmar que
és un cavall perquè el que percebo encaixa amb la idea de cavall que jo
tinc a la ment. O a un noi determinat jo el puc anomenar “amic” perquè
la relació que jo en tinc encaixa amb la idea d’amistat que tinc a la meva
ment: en això, doncs, consisteix la Participació.
12
3. EL MITE DE LA CAVERNA
Per saber què entenia exactament Plató per «Món de les Idees», res millor que llegir el seu famós Mite de
la Caverna, una aŀlegoria molt bonica que resumeix a la perfecció els punts més importants de la filosofia platònica,
i que representa també un retrat antropològic fantàstic de la conflictiva condició humana. És un dels relats més
expressius de tota la història del pensament occidental.
—Imagina’t, doncs, uns homes en un antre subterrani
com una caverna, on es troben des de la infància i
lligats de cames i coll, de manera que han de mirar
sempre endavant, sense poder girar el cap a causa de
les cadenes. Suposa que, darrere d’ells, a una certa
distància i a una certa altura, hi ha un foc que els fa
claror i un camí entre aquest foc i els captius. Admet
que un mur voreja el camí, com els parapets que els
xerraires de fira posen entre ells i els espectadors
per amagar les trampes i mantenir en secret les
meravelles que mostren.
—M’ho imagino.
—Afigura’t ara, al llarg d’aquesta tàpia, uns homes
que porten tot tipus d’objectes que són molt més alts
que el mur, els uns amb forma humana, d’altres amb
forma d’animals, fets de pedra, de fusta i de tota mena
de materials; i, com és natural, els qui transporten
els objectes, els uns s’aturen a conversar i d’altres
passen sense dir res.
—És estranya l’escena que descrius, i estranys els
presoners.
—S’assemblen a nosaltres. En efecte, aquests,
després d’ells mateixos i dels altres, creus que hauran
vist res més que les ombres projectades pel foc cap
al lloc de la cova que hi ha davant seu?
—No pot ser de cap altra manera, si estan obligats a
mantenir els caps immòbils tota la vida.
—l què me’n dius, dels objectes transportats? No
creus que si els objectes tinguessin la capacitat
d’enraonar entre ells, els presoners creurien que les
ombres que veuen són objectes reals?
—És clar.
—l què passaria si la presó tingués un eco a la paret
del davant dels presoners? Cada vegada que un dels
vianants enraonés, no creus que ells pensarien que
són les ombres les qui enraonen?
—Per Zeus, jo bé que ho crec.
—Certament, aquests homes no poden considerar
cap altra cosa com a vertadera que les ombres dels
objectes.
13
—Així ha de ser.
—Examina ara què els passaria, a aquests homes, si se’ls
deslliurés de les cadenes i se’ls guarís del seu error. Si
algun fos alliberat i de seguida fos obligat a aixecar-se i a
girar el coll, i a caminar i a mirar cap a la llum, en fer tots
aquests moviments experimentaria dolor, i a causa de la
llum seria incapaç de mirar els objectes, les ombres dels
quals havia vist. Què creus que respondria el presoner si
algú li deia que el que veia abans no tenia cap valor, però
que ara, que està més pròxim de la realitat i que està
girat vers coses més reals, hi veu més correctament? I
si, finalment, fent-li mirar cadascuna de les coses que
li passen pel davant, se l’obligués a respondre què veu,
¿no creus que romandria astorat i que li semblaria que
el que havia vist abans era més vertader que les coses
mostrades ara?
—Així és.
—Per tant, si a aquest mateix l’obliguessin a mirar el
foc, ¿no creus que els ulls li farien mal i desobeiria,
girant-se una altra vegada cap a aquelles coses que
abans li era possible de mirar, i continuaria creient
que, en realitat, aquestes eren més clares que les
que ara li mostren?
—Sens dubte seria així.
—l si aleshores algú, per força, l’arrossegués pel
pendent abrupte i escarpat, i no el deixés anar abans
d’haver arribat a la llum del Sol, ¿no és cert que patiria
i que es revoltaria en ser tractat així, i que, un cop arribat
a la llum del Sol, s’enlluernaria i no podria mirar cap
de les coses que nosaltres diem que són vertaderes?
—No podria, almenys no de cop.
—Necessitaria acostumar-s’hi, si volia contemplar
les coses de dalt. De primer, observaria amb més
facilitat les ombres; després, les imatges dels homes
i de les coses reflectides a l’aigua; i a la fi, els objectes
mateixos. Després, tot aixecant la vista cap a la
llum dels astres i de la Lluna, contemplaria, de nit,
les consteŀlacions i el firmament mateix, molt més
fàcilment que no pas, durant el dia, el Sol i la llum
del Sol.
—Es clar que sí.
-Finalment, penso que podria mirar el Sol, no tan sols
la seva imatge reflectida en les aigües ni en cap altre
indret, sinó que seria capaç de mirar-lo tal com és en
ell mateix i de contemplar-lo allà on veritablement és.
—Necessàriament.
—l després d’això ja podria començar a raonar que
el Sol és qui fa possibles les estacions i els anys, i és
qui governa tot el que hi ha a l’espai visible, i que
és, en certa manera, la causa de tot el que els seus
companys contemplaven a la caverna.
—És evident que arribaria a aquestes coses després
d’aquelles altres.
—l doncs, què? Ell, en recordar-se del seu estatge
anterior i de la saviesa d’allà i dels qui aleshores
estaven encadenats, ¿no creus que se sentiria feliç
del canvi i compadiria els altres?
—Certament.
—¿l creus que envejaria els honors, les lloances i
les recompenses que allà sota donaven a qui millor
observava el pas de les ombres, a qui amb més
seguretat recordava les que acostumaven a desfilar al
davant, al darrere o al costat d’unes altres, i que, per
aquest motiu, era capaç d’endevinar d’una manera
exacta el que vindria? ¿Tu creus que desitjaria tot això i
que tindria enveja dels antics companys que gaudeixen
de poder o són més honorats, o bé preferiria suportar
qualsevol mal abans de tornar a l’antic estat?
—Jo bé que ho crec així, que més s’estimaria qualsevol
sofriment que no pas tornar a viure d’aquella manera.
—l pensa també això que et diré. Si aquest home
tornés una altra vegada a la cova i s’assegués a la seva
antiga plaça, ¿no es trobaria com cec, en arribar de
sobte de la llum del Sol a la fosca?
14
—Sí, certament.
—l si hagués de tornar a donar la seva opinió sobre les
ombres per competir amb aquells homes encadenats,
mentre encara hi veu confusament abans que els ulls
no se li habituïn a la fosca (i el temps per habituar-s’hi
seria llarg), ¿no és cert que faria riure i que dirien d’ell
que, per haver volgut pujar, tornava ara amb els ulls
malmesos, i que no valia la pena ni tan sols d’intentar
l’ascensió? I a qui intentés deslligar-los i fer-los pujar,
si el poguessin prendre amb les seves pròpies mans i
el poguessin matar, no el matarien?
-Sí, certament —digué.
-Aquesta imatge, doncs, estimat Glaucó, és aplicable
exactament a la condició humana, equiparant, d’una
banda, el món visible amb l’habitacle de la presó i,
de l’altra, la llum d’aquell foc amb el poder del Sol. I
si estableixes que la pujada i la visió de les coses de
dalt són l’ascensió de l’ànima vers la regió inteŀligible,
no quedaràs privat de conèixer quina és la meva
esperança, ja que desitges que parli. Déu ho sap si
em trobo en el cert, però a mi les coses em semblen
d’aquesta manera: en la regió del coneixement,
la idea del bé és la darrera i més difícil de veure;
però, un cop és vista, es comprèn que és la causa de
totes les coses rectes i belles: en la regió del visible
engendra la llum i l’astre que la posseeix, i, en la regió
de l’inteŀligible, és la sobirana única que produeix la
veritat i l’enteniment, i cal que la contempli aquell
qui pretengui actuar assenyadament tant en la vida
privada com en la pública.
Plató, La República, VII, 517bc.
 El Món de les idees
El mot idea nosaltres el fem servir sovint com a sinònim d’ocurrència, pensada. “Has tingut una bona idea”,
“no tinc ni idea de què vol dir aquesta paraula”, “li va fer la traveta amb molta mala idea”, són alguns dels usos
habituals per a nosaltres d’aquesta paraula. En canvi, per a Plató el mot IDEA —eidos— vol dir entitat externa,
concepte, imatge mental, que només pot ser «vista» per la ment. Per exemple, si ara mateix pronunciem la paraula
bicicleta, a tots se’ns “iŀlumina” al cap la imatge d'una bicicleta: aquesta imatge mental és una idea. El mateix passa,
per exemple, amb la paraula quinze, o la paraula amistat, o la paraula Déu. Com es pot veure, algunes són fàcils
de representar mentalment, però d'altres no ho són tant, ja que requereixen un bon grau de concentració i esforç
mental per part de la persona.
Les idees platòniques són immaterials, intemporals, immutables, només assequibles a través de la ment,
com els conceptes matemàtics o lògics: són inteŀligibles. Nosaltres podem veure i tocar una bicicleta, però la idea de
bicicleta és evident que no es pot veure ni tocar. A més, aquestes idees, segons Plató, són úniques, i són les mateixes
per a tothom. Per exemple, si mencionem la paraula “tres”, tothom entén el mateix. Potser es podrà representar
gràficament de moltes maneres diferents, però és evident que tothom entén el mateix quan sent o fa servir el con-
cepte “tres”: es més, si algú entén una altra cosa, no hi ha dubte que està equivocat.

Per tant, el mateix passa amb tota la resta d’idees: la Bellesa, per exemple, també és única, no hi pot haver
diverses idees diferents de Bellesa, perquè al Món de les Idees només n’hi ha una de Bellesa. Per tant, si dues persones
tenen concepcions diferents a propòsit de la bellesa, és evident que al menys un dels dos està equivocat, i que parla
com un savi sobre un tema del qual és un ignorant. Queda clar, doncs, que per a Plató allò de que cadascú té el seu
punt de vista de les coses, com deien els sofistes, és inacceptable; només els ignorants poden dir una cosa així.

Però no totes les idees són del mateix tipus. N’hi ha les relatives a coses ma-
terials (les idees de tomàquet, de pedra, de llapis o de bicicleta, per exemple), les
relatives a conceptes matemàtics (la recta, el 3, la suma, el triangle rectangle, etc),
les idees abstractes de tota mena de temes (l’amor, el complement directe,
l’impressionisme o la Revolució francesa, per exemple). I per sobre de totes,
segons Plató, hi ha la idea del Bé, que és la més important de totes, la que
lluu dalt de tot del Món de les Idees, com un sol que tot ho iŀlumina.

És molt difícil definir què és el bé. El Bé és allò adequat, allò

que ha de ser necessàriament; el Bé s’identifica amb el veritable
ésser de les coses. És el concepte de referència cada vegada que
volem fer qualsevol mena d’activitat: si cuinem, volem cuinar
bé; si fem un examen, volem fer-lo bé, si pintem un quadre,
volem que surti bé, etc.

Allò últim que es percep, encara que ja amb dificultat, en el món inteŀligible és la Idea del Bé, idea que,
un cop percebuda, dóna peu per afirmar que és la causa de tot allò recte i bell que existeix en totes les
coses. En el món visible ha produït la llum i l’astre senyor d’aquesta, i en l’inteŀligible, la veritat i el pur
coneixement. Convé, doncs, que tingui els ulls fixos en ella qui vulgui procedir assenyadament tant a la
seva vida pública com a la privada.

Com ja hem dit, la relació que s’estableix entre aquest món inteŀligible i el món sensible és de participació:
les coses materials participen de les Idees. Si dic, per exemple, que el temple de la Sagrada Família és bell, estic
volent dir que participa de la Idea de Bellesa; és a dir, que en veure-la, em ve al cap la idea de Bellesa, i per això puc
afirmar: “el temple de la Sagrada Família és bellíssim”.
15
4. L’ÀNIMA HUMANA

Plató ni tan sols es planteja la possibilitat d’argumentar o demostrar l’existència de l’ànima. Per a ell la seva
existència és del tot indiscutible. L’home està format per un curiós aliatge de dos components, cos i ànima, per una
unió accidental, i només per algun temps. L’ànima és allò que els grecs anomenaven psiqué, és a dir, principi de vida
animada. Tan diferents són les dues parts que la mort s’explica com una separació d’ambdós: el cos és pura matèria,
pur objecte físic que acaba podrint-se; l’ànima immortal, en canvi, seguirà vivint. Aquesta ànima, però, no és “d’una
peça”, sinó que té tres parts, com queda clar en el següent fragment:

Déu va confiar la generació dels mortals als seus fills, els quals, havent rebut d’Ell un immortal principi de
l’ànima, imitant-lo, van formar al seu voltant un cos mortal. Li van donar com a vehicle el cos sencer. A
més van modelar en ell una altra espècie d’ànima, l’espècie mortal: aquesta comporta passions temibles
i inevitables.
Però tement embrutar d’aquesta manera el principi diví, van separar de l’ànima immortal el principi
mortal i el van coŀlocar en una altra part del cos. D’aquesta manera van separar el cap del pit per mitjà
del coll, i en això que anomenem tòrax van instaŀlar la part mortal de l’ànima. I com que per naturalesa,
en aquesta hi ha una part millor i una altra de pitjor, van dividir amb el diafragma el tòrax en dues parts.
La part de l’ànima que participa del valor i del fervor guerrer, la que desitja la victòria, l’han situada el
més a prop possible del cap, entre el diafragma i el coll, per tal que pugui escoltar la raó, i de conformitat
amb ella pugui contenir per la força el món dels desigs.
La part de l’ànima que posseeix l’apetit de menjar i beure, i de tot allò que el cos naturalment en té neces-
sitat, la van coŀlocar al bell mig, entre el diafragma i el melic, el més lluny possible de l’ànima racional, a fi
que, saciant-se i atipant-se tot el dia amb els plaers de la taula, emprenyés i amoïnés el menys possible.

Per tant, aquesta ànima immaterial, espiritual i immortal, tot i ser única, consta de tres parts que regeixen
funcions diferents:
- Part racional. És el pensament. Localitzada al cap.
- Part irascible (= fogosa, coratjosa). Són els afectes nobles (valor, amor a la pàtria, etc.). Localitzada al pit.
- Part concupiscible (= impulsiva). És l’instint animal que tothom té innat. Localitzada al ventre.
Plató utilitza un cop més el recurs del mite per iŀlustrar esplèndidament la
seva concepció de l’ànima. El Mite del Carro Alat, que podem llegir dins la seva obra
Fedre, és un altre dels textos més suggerents de Plató. El mite compara l’ànima
humana amb un carro alat o «força en la qual van naturalment units un auriga i una
parella de cavalls alats». L’auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls,
un dels quals és bell, bo i obedient, mentre que l’altre és lleig, dolent i rebel. El
cavall obedient simbolitza les tendències positives de l’home, les passions nobles
com el coratge, el valor, l’amor a la pàtria, etc. El cavall rebel, en canvi, simbolitza
les tendències negatives de l’home, els desigs més baixos, l’instint de conservació,
la sexualitat, l’ambició, etc. L’auriga, finalment, simbolitza la capacitat inteŀlectual
de l’home o pensament, i és l’encarregat de portar el carro pel bon camí, tasca
no sempre fàcil, donada la dificultat que comporta dominar el cavall rebel i fer-lo
caminar pel camí correcte.

16
 Posem que l’ànima s’assembla a una força que té naturalment un parell de cavalls alats i l’auriga. Tots
els cavalls i els aurigues dels déus són bons i de bona nissaga, però els dels altres presenten una mescla.
Pel que fa a nosaltres, en primer lloc el conductor mena una biga; dels cavalls, un és bell i bo i és fill de
pares iguals; l’altre els és contrari i fill de pares també oposats. 0 sigui que conduir-nos a nosaltres és
cosa necessàriament dura i difícil.

L’ànima, simbolitzada en el carro alat, viu i es mou en el món de les idees; aquest és el seu lloc i casa seva.
Allà es dedica únicament a passejar per la volta celest, tot seguint els déus, i en companyia de la resta d’ànimes
immortals. Però el ritme que imposen els déus al capdavant del seguici és molt ràpid i intens, per la qual cosa no
resulta fàcil de seguir-los. Si l’auriga controla la parella de cavalls, li serà possible, gràcies al poder propi de les ales,
d’enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees en companyia de les divinitats. Ara bé, si els cavalls
se li revolten i no sap enlairar-los, pot perdre el control i l’equilibri, tot fent caure el carro (l’ànima) i perdent les ales
que el feien volar, amb la qual cosa cau al món de les coses materials. Allà l’ànima «s’agafa a alguna cosa sòlida, on
s’estableix, i pren un cos terrestre». Aquesta ànima caiguda, sense ales i empresonada en un cos terrestre, es troba
estranya i fora del seu element, a més d’haver perdut el record de tot el que havia vist al Món de les Idees. Per això
el seu anhel més gran és retornar al seu món original.

Plató, doncs, confirma amb aquest mite la preexistència de l’ànima. Aquesta

vivia en un primer moment en el món de les Idees, i a conseqüència d’un mal compor-
tament (no haver estat capaç de controlar la seva part impulsiva), algunes ànimes van
ser castigades a viure dintre d’un cos, patint així un doble càstig: suportar el malestar
propi d’una vida material (malalties, gana, necessitat de treballar i de patir, dificultats
per concentrar-se i estudiar, etc), i oblidar provisionalment els coneixements obtinguts
en aquella primera vida. Per poder retornar a aquella mena de paradís originari, l’ànima
haurà de passar per un llarg període de reencarnacions (d’uns 10.000 anys), on s’haurà
de purificar, dedicant-se per sobre de tot a l’estudi, la reflexió i la filosofia, i abandonant
tant com sigui possible les “temptacions” del món material. Al llarg d’aquest procés,
l’ànima es reencarnarà en un tipus d’ésser humà o en un altre segons quin hagi estat el
seu esforç a l’hora de dedicar-se a assolir la saviesa. Així, per exemple, els que s’hagin
comportat millor es reencarnaran en un filòsof, o bé en un rei o en un gran líder militar. Els qui hagin estat “dolents”,
en canvi, es reencarnaran en poetes, actors, pagesos, sofistes o bé en un tirà, que és la pitjor reencarnació de totes.
Després d’aquest període de purificació, tindrà lloc una
mena de Gran Judici, on les ànimes que han usat dignament
la pròpia raó tornaran després del període de prova terrena
a l’estat originari, i seran eternament felices. Les que n’hagin
fet un ús indigne, però, continuaran transmigrant de cos en
cos, passant d’un nivell social a un altre d’inferior o superior,
segons quines hagin estat les passions que l’han dominada.
Tornant al simbolisme del Mite del Carro Alat, el retorn
de l’ànima al seu món natural requereix de fer renéixer
les ales. Només aquestes ales li permetran d’enlairar-se
novament. Però què fa renéixer les ales? Aquí és on l’amor
(entès en el sentit més purament platònic) hi juga un paper
fonamental, com també l’esforç de la persona per ser cada
cop millor i més sàvia. “Psique i Cupido” (Cánova)

17
5. LA CONCEPCIÓ ARISTOTÈLICA DE L’ÀNIMA

En parlar de l’ànima humana, Aristòtil marca distàncies amb el seu mestre

Plató. Per a ell, l’ànima no és un esperit pur empresonat en un cos i contaminat
per ell, com defensava Plató, sinó el principi vital que mou el cos i fa que aquest
funcioni. L’ànima és, doncs, la vida mateixa, i aquest és justament el sentit de
la paraula grega psiqué, que s’acostuma a traduir per ànima.
La vida és un dels moviments o canvis més importants que s’observen al món.
La vida natural es manifesta en tots aquells ens o cossos que tenen el principi del
propi moviment en ells mateixos. Donat que tots els cossos tenen dos principis
constitutius, matèria i forma, en els éssers vivents la forma adquireix un relleu
especial. Aristòtil diu que l’ànima (la psiqué) és la forma, mentre que el cos
és la matèria: un cos dotat d’òrgans capaços d’acomplir les funcions vitals és
animat i mantingut en la seva energia vital per l’ànima. I això, com ara veurem,
es pot afirmar de qualsevol ésser viu.
L’ànima no és, doncs, un ésser separat que arriba des de fora, com deia Plató. El que existeix realment, segons
Aristòtil, és l’entitat composta de cos i ànima. L’ànima no té propietats diferents del cos, sinó funcions específiques
que realitza a través dels òrgans del cos. No és l’ànima la que s’alimenta, sent o pensa, sinó tot l’ésser vivent, encara
que el principi actiu i animador sigui l’ànima. Ànima i cos, doncs, són una unitat, no es poden donar l’una sense l’altre.
Si l’ànima s’identifica amb la vida, és lògic afirmar que allà on hi ha vida hi ha ànima. Aquesta, per tant, es
manifesta en tres nivells psíquics diferents:
a) Nivell vegetatiu: aquí l’ànima és el principi que regula els processos de creixement, nutrició i reproducció de
tots els éssers vius. Les plantes només posseeixen aquest nivell.
b) Nivell sensitiu, aquí l’ànima regula, a més dels tres anteriors, els processos de sensació, apetit i moviment de
tots els animals (ésser humà inclòs). La sensació es complementa aquí amb la imaginació i la memòria.
c) Nivell inteŀlectiu, que regula, a més de tots els anteriors, els processos d’inteŀlecció i voluntat de les persones. La
funció característica d’aquest nivell psíquic, exclusiu dels éssers humans, és la inteŀlecció o capacitat d’entendre
les formes pures i les idees abstractes, i també la voluntat, que és l’impuls conscient per controlar i anuŀlar
quan ens sembla oportú els impulsos naturals.
Un parell de diferències més entre les concepcions que Plató i Aristòtil defensen sobre l’ànima. D’una banda, la
relació amb el cos. Plató defensava que el cos és com una mena de presó per a l’ànima, la qual hi viu castigada i obligada.
Cos i ànima, doncs, són dues entitats diferents, amb característiques i objectius també ben diferents: l’ànima aspira a
assolir el coneixement, la saviesa i, per tant, rebutja el cos com a “company de viatge”. Aquest, en canvi, busca el plaer,
la diversió, i tot amb el mínim esforç possible: per força, doncs, la convivència entre tots dos ha de ser complicada.
Aristòtil, en canvi, no planteja cap separació; segons ell, cos i ànima són un tot indissoluble, neixen junts i moren junts.
En segon lloc, trobem una altra diferència important entre tots dos a l’hora de
valorar el destí de l’ànima després de la mort. Com hem vist al capítol anterior, Plató
defensa que l’ànima, immortal i eterna, no mor quan ho fa la persona, sinó que es
reencarna en un altre cos, a l’espera d’acabar el cicle de reencarnacions i poder tornar al
Món de les Idees. La concepció d’Aristòtil, en canvi, és ben diferent: si l’ànima s’identifica
amb la vida, quan aquesta s’acaba, ho fa també l’ànima: no hi ha cap pervivència de
l’ànima més enllà de la mort.

18
6. EL NOSTRE PROCÉS DE CONEIXEMENT

a) La metàfora de la línia: les 4 fases del coneixement

La concepció del coneixement que té Plató es relaciona directament amb la seva concepció dual de la realitat
que acabem d’explicar. D’una banda coneixem el món material a través dels sentits, i d’altra banda coneixem les
Idees gràcies a la reflexió inteŀlectual. Plató fa servir una curiosa metàfora per explicar els dos nivells de coneixement.
Es coneix com la “metàfora de la línia”, i amb ella ens explica que el coneixement ve a ser com una mena de línia,
dividida en dues meitats (que equivalen als dos tipus de coneixements que acabem d’explicar). Al mateix temps,
cada meitat es divideix en dos segments, amb la qual cosa, la línia queda dividida en quatre segments, quatre graus
que representen tant els modes de conèixer com els continguts:
- El coneixement sensible: és aquell que s’obté a partir de l’experiència directa i quotidiana, és a dir, allò que
veiem, sentim, toquem, etc. És un coneixement superficial i pobre, que a més no requereix cap esforç per part
de la persona; és per això que no té cap mèrit especial. Això no és pròpiament coneixement, segons Plató, sinó
que constitueix allò que ell anomena dóxa (opinió). És un coneixement enganyós i poc fiable, que per tant no
pot servir de fonament per a un coneixement veritable.
Aquest coneixement sensible es pot donar a dos nivells:
1. La eikasia (la imaginació); és el coneixement més pobre, ja que és format per les representacions creades per
la meva imaginació, les conjectures, «allò que m’han dit», les imatges —pictòriques, escultòriques, etc.— dels
objectes reals.
2. La pistis (la creença). Són les sensacions que els nostres sentits han copsat del món exterior: els objectes i éssers
particulars que hem vist, sentit, tocat directament, sense res ni ningú que faci d’intermediari.

- El CONEIXEMENT inteŀlectual: és el que s’obté de la reflexió i el desenvolupament de la raó. És el coneixement

de les Idees, les quals no provenen dels sentits sinó de la raó. És un coneixement profund i “de categoria”, que
no està a l’abast de qualsevol, sinó només d’aquells que reflexionen i fan servir la seva capacitat d’abstracció.
Per això és un coneixement autèntic i que té molt de mèrit, ja que per arribar-hi cal esforç, concentració i, so-
vint, sacrifici. D’aquest coneixement Plató en diu epistéme (Ciència), i és aquest l’autèntic objectiu de qualsevol
persona que vulgui ser autènticament sàvia.

Aquí trobem també dos nivells de coneixement:

3. La diánoia (coneixement raonat) implica un salt qualitatiu molt important. Aquí es produeix el pas del particular
a l’universal. El cas més típic és el coneixement de caire matemàtic, on les deduccions i teoremes ja no parlen
d’aquest triangle o d’aquesta suma concreta de 5 pomes + 7 pomes, sinó dels conceptes universals, les idees
de Triangle, de 5, de 7, de suma, etc. La matemàtica, doncs, és l’avantsala obligatòria per arribar al Món de les
Idees. Per això donava Plató tanta importància a l’ensenyament de les matemàtiques a l’Acadèmia.
4. Per últim, la nóesis (el coneixement de les Idees), és el saber rigorós que proporciona el coneixement científic,
i que és captat només per intuïció inteŀlectual. Implica el coneixement perfecte dels típics conceptes de temes
elevats: Art, Filosofia, Política, Gramàtica, etc. Aquesta és la vertadera fita de l’home i és on es desplega l’au-
tèntic coneixement.
pistis diànoia nóesis
eikasia coneixements lògics idees i coneixements
coneix. directes a
coneix. indirectes
través dels sentits i matemàtics abstractes
per ex: paraules, imatges, per ex: tot el que jo veig ex: 2+2=4, A és A, el tot és per ex: la llibertat, l’amor,
«fotos» o escolto més gran que cada part Déu, el Bé

19
 - I en primer lloc, ¿no és ben clar en tal conducta que el filòsof deslliga l’ànima del seu comerç amb el cos
el més possible i amb gran diferència sobre la resta d’homes?
- Resulta ben evident.
- I sens dubte, Simmias, a la gent li sembla que la vida d’aquell qui no considera agradable cap d’aquestes
coses, ni pren part en elles, no mereix la pena, i que qui no es cuida per res dels plaers corporals no fa
altra cosa que tendir cap a quelcom proper a la mort.
- Tens tota la raó, Sòcrates.
- ¿I què dir sobre l’adquisició mateixa de la saviesa? ¿És o no un obstacle el cos, si se’l pren com a com-
pany en la investigació? T’en posaré un exemple: ¿ofereixen als homes alguna garantia de veritat la vista
i l’oïda, o més aviat passa allò que els poetes sempre ens estan repetint, que no sentim ni veiem res amb
exactitud? I si entre els sentits corporals aquests ja no són exactes ni dignes de crèdit, difícilment ho seran
els altres, car els són clarament inferiors. ¿No et sembla?
- Així, completament —va dir.
- Llavors —va repetir Sòcrates— l’ocasió en què l’ànima millor reflexiona és quan no la pertorba cap
d’aquestes, ni l’oïda, ni la vista, ni dolor, ni plaer de cap mena, sinó que, engegant a passeig el cos, roman
sola amb ella mateixa i, sense tenir cap contacte ni comerç amb ell, aspira a assolir la realitat.

b) La reminiscència: conèixer és recordar.

Per tant, si cap veritat no es pot assolir per experiència, a partir del món sensible, llavors ¿com la podem
aconseguir? Plató té una curiosa teoria: afirma que el coneixement s’assoleix per mitjà del record, de la reminiscèn-
cia. Per a Plató, conèixer és recordar. Tal com explica en el Mite del Carro Alat, els homes posseeixen una ànima que
en un temps primigeni, quan encara no existien els homes de carn i ossos, havia viscut en el Món de les Idees i les
havia pogut conèixer. Allà l’ànima vivia en companyia dels déus i de les Idees immortals i eternes, per la qual cosa
el seu coneixement era perfecte. Per alguna mena d’accident, l’ànima cau al món sensible, i se li esborra o oblida
la contemplació anterior. Per tant haurà de fer un gran esforç d’aprenentatge per poder tornar a representar-se el
món ideal, ja conegut, i sortir del fons de la caverna de la ignorància.

Vegem-ho amb un exemple: el concepte de Justícia. Tots tenim al cap més o menys clara la idea del que
significa la paraula Justícia, i el que vol dir que un fet és just o un altre injust. Segons Plató, aquesta idea no l’hem
apresa amb l’experiència, sinó que, a base de veure al llarg de la nostra vida actes i fets de tota
mena, propis i aliens, i a base de reflexionar o discutir amb algú altre sobre la justícia o la injus-
tícia d’aquests fets, hem anat rescatant del pou de la memòria aquest concepte, amb el qual ja
havíem nascut. I si ens costa tenir clar el significat d’aquest concepte, és aquí quan necessitem
l’ajut d’algun savi, d’algú que ens ajudi a conèixer, és a dir, que ens ajudi a reflexionar i a recordar
el concepte de Justícia, que és únic i el mateix per a tothom. Per això, si dues persones tenen una
noció diferent del que és la Justícia, o la Bellesa, o l’Amor, per exemple, és perquè al menys un
d’ells no ha recordat amb prou claredat el concepte que té innat, i per tant necessita més reflexió
i, segurament, l’ajut d’un mestre.

Així quan el deixeble, guiat per un mestre, troba una veritat racional, ha fet un acte de reminiscència, de
memòria: no ha creat ni inventat res. L’alumne només recorda allò que havia oblidat provisionalment, reconstrueix
un record del passat, no aprèn res de nou que li sigui estrany. A la pregunta de quan i com ha adquirit tot aquest
bagatge, només s’hi pot respondre des de la preexistència de l’ànima.

I aquí és on la matemàtica i la dialèctica juguen el seu paper importantíssim, car ajuden a superar el món
material (prescindint del coneixement de les coses materials) i a pujar cap al Món de les Idees, aquest món purament
inteŀligible que trobarem dins nostre, si som “valerosos i infatigables en la recerca”.
20
7. LA TEORIA DEL CONEIXEMENT D’ARISTÒTIL

Aristòtil és el gran deixeble de Plató. Però tot i l’admiració que sembla que es tenien, les seves teories mostren
més diferències que semblances. A continuació ho podrem veure reflectit en l’explicació del coneixement.
“Tots els homes desitgen per naturalesa saber”.
Amb aquesta frase comença Aristòtil una de les seves obres més importants, la Metafísica, i amb ella ens
ve a dir que un dels trets més genuïns de la naturalesa humana és el fet de voler saber, de voler conèixer i aprendre
tot allò que hi ha o s’esdevé al nostre voltant. I allò que ens empeny a
conèixer, segons ell, és la curiositat, la capacitat de sorpresa i admiració
vers el món que ens envolta. Per això considera que es tracta d’un desig
desinteressat, que no cerca cap altra recompensa que el propi saber en si.
Un plantejament ben diferent al de Plató, qui considerava el coneixement
com una mena d’obligació moral de la persona, ja que el nivell inteŀlectual
assolit al final de la vida és la referència per poder-se reencarnar en un
tipus de persona o un altre, i per poder, com a objectiu final, retornar
al Món de les Idees.
En la seva explicació de com funciona el coneixement humà, trobem clares diferències entre Plató i Aristòtil.
Recordem que Plató defensava que el coneixement no és més que una reminiscència de la realitat contemplada
per l’ànima en el seu pas pel Món de les Idees. Aristòtil ja d’entrada no admet la preexistència de l’ànima en la seva
explicació del coneixement, i per això diu que la ment en néixer és com una “tauleta de cera”, és a dir, una mena de
full en blanc, completament buit, que haurem d’anar omplint al llarg de la nostra vida a partir del material que ens
proporcionen els sentits (és a dir, l’experiència sensible). Aristòtil, per tant, amb el seu plantejament nega l’existència
de coneixements innats, i substitueix la reminiscència per l’experiència.
Tots dos, això sí, coincideixen a afirmar que els humans som capaços d’assolir coneixements objectius,
veritables i universals (les idees). Ara bé, mentre que Plató menystenia el coneixement sensitiu en el camí per arribar
a les idees, Aristòtil en canvi afirma que el coneixement sensitiu és el primer pas a través de la qual arribarem a
assolir l’autèntic coneixement. Veure, sentit, tocar, és un primer pas imprescindible per poder assolir qualsevol
mena de coneixement. És cert que no serem savis pel fet de veure o sentir, però si no ho fem, i si no he fem bé, mai
no assolirem la saviesa que pretenem. Amb el seu plantejament, com veiem, Aristòtil recupera per als sentits bona
part de la importància que Plató els havia tret.
La teoria aristotèlica del coneixement concep aquest com un compost dels dos elements, els sensibles i els
inteŀlectuals, tots dos igual d’importants. Mentre que els meus sentits m’informen de la matèria i de l’aspecte sensible
de l’objecte concret que estic percebent (el seu color, la seva forma, el seu gust o tacte,...), la meva ment “abstreu” de
l’objecte tot allò essencial, la seva forma en definitiva. I de la barreja mental dels dos elements (matèria i forma) prové
el coneixement de l’objecte.
Vegem-ne un exemple: davant d’un arbre els meus sentits en capten les dades de tipus material (el seu color,
les seves mides o la seva olor), mentre que la meva ment al mateix temps està copsant l’essència, el concepte, la idea
d’arbre, a sota de totes aquelles dades de caire material. Quan faig aquest procés amb diversos arbres diferents, la
meva ment, per mitjà del procés mental anomenat abstracció, es queda amb allò que tots ells tenen en comú i crea
dins la meva ment la idea d’arbre. Aquesta idea, objectiva i universal, és la que proporciona el coneixement veritable
i universal.
Per tant, les idees no estan, com deia Plató, en un món apart, diferent del material, al qual s’arriba només amb
la reflexió i per mitjà de la participació; segons Aristòtil, la idea (l’essència, el concepte) està dins el propi objecte, i la
ment el pot obtenir (abstreure) a partir d’una observació atenta.

21
8. POLÍTICA

a) La República. Els ideals polítics de Plató

Les idees polítiques de Plató, com de seguida s’explicarà, estan a la base de totes les ideologies feixistes i
totalitàries que hi ha hagut a la història. Com vam veure a la seva biografia, ell era un aristòcrata atenès, i com sol
ser habitual, un aristòcrata mai no veu amb bons ulls un sistema polític de tipus democràtic. A més, la mort de Sò-
crates, que va ser sentenciat per un tribunal democràtic, va fer evident per a Plató que no n’hi ha prou amb ser bo,
honrat i just individualment: cal també que la ciutat tingui unes lleis i uns governants justos, i segons ell el sistema
democràtic no ho va ser.
Per això Plató dissenya sobre el paper el que, segons ell, hauria de ser una societat perfecta, una ciutat
ideal. A la seva obra La República, i en alguna altra com El Polític, crea una de les primeres utopies de la història, un
sistema polític dur i exigent que haurà de posar fi a la demagògia, pròpia dels sistemes democràtics, i que haurà de
proporcionar a l’Estat la màxima estabilitat i, de retruc, als ciutadans també la màxima felicitat possible. La reflexió
sobre com ha de comportar-se l’home en la seva vida privada i en la vida pública és fonamental: la meta de tota la
doctrina platònica.
L’obra coneguda com “La República” (Politeía en grec) és l’obra
més important i també la més extensa de Plató. Els estudiosos moderns
diuen que Plató va escriure la meitat de l’obra cap a l’any 390 aC, sota
el títol de Trasímac, quan ell tenia 37 anys, i que al cap de 20 anys la va
completar afegint-hi la resta dels capítols i retocant-ne alguns dels an-
teriors. De tota manera, la seva composició no és lineal, ja que la seva
estructura temàtica és força complexa i desordenada (la política, l’ànima,
el coneixement, les Idees, etc). Al llarg de l’obra Sòcrates dialoga amb
diferents persones, sobretot alguns dels seus propis deixebles, però a
la part central Sòcrates conversa amb Adimantos i Glaucó, els germans
grans de Plató. En aquesta obra Plató dissenya amb detall la seva ciutat
Fragment de La República conservat en papir
ideal, però també hi podem trobar textos tan famosos com la metàfora
de la línia o el mite de la caverna, entre d’altres.

b) Com hauria de funcionar una ciutat?

Plató va projectar una societat aparentment perfecta, en la qual l’home podria aconseguir, individualment
i coŀlectiva, la màxima felicitat. El missatge de fons és clar i inequívoc, tal com queda palès en el proper fragment:
la ciutat, l’Estat, el coŀlectiu, és molt més important que l’individu. Aquest ha de sacrificar el que calgui (gustos,
llibertats, preferències personals) per tal de garantir l’estabilitat de l’Estat. Si tothom fa la feina que li ha estat en-
comanada, si tothom compleix la llei al peu de la lletra, no hi haurà cap problema i l’Estat funcionarà bé. La meva
felicitat individual és, doncs, irrellevant, i només la podré aconseguir com a conseqüència de constatar que, gràcies
al meu sacrifici, la societat funciona millor.

A la llei no li interessa que a la ciutat hi hagi una classe social que gaudeixi de particular felicitat, sinó
que s’esforça per tal que això li succeeixi a la ciutat sencera, i per aquest motiu introdueix harmonia
entre els ciutadans, per mitjà de la persuasió o de la força, fa que els uns facin als altres partícips dels
beneficis amb què cada qual pot ser útil a la comunitat, i ella mateixa forma en la ciutat homes d’aquesta
classe; però no amb la idea de deixar que cadascú es giri cap allà on vulgui, sinó per tal de servir-se ella
mateixa d’ells amb l’objectiu de la unificació de l’Estat.

22
 c) Cal que governin els filòsofs. Les tres classes socials
Plató creu que si cadascú fa la feina que se li encomana i cap altra cosa, la societat ha de funcionar a les mil
meravelles. Aquesta és una de les claus de l’èxit, segons Plató: tot anirà millor si, per exemple, el fuster fa només de
fuster i el sabater es limita a fer de sabater. Perquè si cadascú pretén fer coses per a les quals no està preparat, el
caos està servit. Igual com una persona és sàvia i equilibrada si hi ha harmonia entre les tres parts de la seva ànima
(el pensament, les virtuts i els impulsos), així també un Estat és savi i equilibrat si hi ha harmonia entre les seves
parts (les tres classes socials).
Ara bé, com hem vist al text anterior, la tasca professional no la decideix el propi interessat, sinó l’Estat.
Per saber a quina tasca s’ha d’aplicar cada persona, cal fer un seguiment acurat del seu procés educatiu; només així
l’educador pot veure quines són les nostres principals virtuts, les quals vindran determinades en funció de la part
de l’ànima que més predomina en cadascun de nosaltres:
- Governants / educadors. La part racional de l’ànima afavoreix el seny, la prudència, que és la qualitat que
haurien de tenir tots els qui es dediquin a governar i a educar els joves. Els governants, doncs, han de ser
filòsofs, o els filòsofs han de ser els governants; ells són els únics capaços de redreçar la ciutat en el camí del Bé,
administrar justícia i dictar lleis, ja que han aconseguit sortir de la caverna de la ignorància i són els únics que
saben què convé i què no convé. Aquests també s’encarregaran de la formació i l’educació dels futurs ciutadans,
i també alternaran la seva dedicació a la política amb èpoques dedicades a la formació i l’estudi de la filosofia
i la dialèctica. Caldrà triar-los entre aquells ciutadans que, ja des de petits, demostrin afany per aprendre i una
clara aspiració a la saviesa.
- Guardians. La part irascible de l’ànima afavoreix la fortalesa i la valentia, que són les qualitats pròpies dels
guardians o guerrers. Aquests seran els encarregats de mantenir l’ordre dins de la ciutat, i defensar-la
contra qualsevol agressió exterior, de manera que la pau i la tranquil·litat a la ciutat estiguin assegurades i
garantides. Però guerrer no pot ser-ho qualsevol, cal triar-los que tinguin unes qualitats físiques determinades
(força, rapidesa...). A més hauran de ser valents, temibles amb els enemics però mansos amb els seus propis
compatriotes. Per això caldrà que tinguin una educació especial i molt acurada.
- Treballadors. La part concupiscible de l’ànima afavoreix la moderació o temprança, que és la qualitat pròpia
dels treballadors. Ells seran els pagesos, artesans i comerciants encarregats de proporcionar a la ciutat tot allò
imprescindible per a la supervivència: roba, menjar, estris, armes, vivendes, etc. Però tot sense luxes, els quals
generen desigs immoderats i són per tant la causa de les guerres: els treballadors només han de produir allò
imprescindible per satisfer les necessitats bàsiques. Per això requereixen una bona dosi de moderació en la
seva producció.

23
 Mentre els filòsofs no es facin càrrec de les ciutats, o aquests que es fan anomenar reis o sobirans no
practiquin la filosofia amb prou autenticitat, de tal manera que acabin essent una mateixa cosa el poder
polític i la filosofia, i mentre no siguin recusades per la força les moltes naturaleses que avui marxen
separadament cap a un d’aquests dos fins, no hi haurà repòs, estimat Glaucó, per a les desgràcies de la
ciutat, ni tan sols, pel que sembla, per al llinatge humà. Tampoc no caldrà pensar en la possibilitat d’aquest
règim, i que vegi la llum del sol una ciutat com la que hem descrit. I això és el que jo no em vaig atrevir
a dir fa una estona, en observar que la meva opinió toparia frontalment amb la dels altres. I és que es fa
difícil d’acceptar que no hi hagi cap altra manera de ser feliç, tant a la vida privada com a la pública.

d) La Justícia, principal objectiu del sistema

I com dèiem, només quan tothom rendeix plenament en la tasca que l’Estat li ha encomanat i té com a nord
el servei a la societat, es pot assolir l’objectiu principal: la Justícia. Com a salvaguarda del Bé comú, la Justícia es
dóna quan hi ha harmonia entre totes les parts de la societat. Un Estat només serà just si hi trobem les tres virtuts
abans esmentades i que, sumades, constitueixen l’essència de la Justícia: la saviesa, la valentia i la moderació.
- L’Estat és savi si està regit pels més savis.
- L’Estat és valent si ho són els qui l’han de defensar, que són els guardians
- L’Estat és moderat si tothom té clar que són els més savis els qui han de governar. D’aquesta manera, la “part
millor” de la societat governa sempre sobre la “part pitjor”.
El mateix que diem de la societat ho podem també dir de cada ciutadà. Una persona serà justa si hi ha un
bon equilibri entre les seves tres parts de l’ànima:
- La part racional és la que ha de “manar” sobre la resta de parts (irascible i concupiscible). És la que ha de prendre
les decisions i guiar la persona pel camí del Bé.
- La part irascible ha d’estar en tot moment al servei del seny i la saviesa de la part racional, per no fer caure la
persona en la temeritat i la violència innecessària.
- La part concupiscible ha d’estar, com hem dit, guiada per la moderació, a fi que la persona tingui clar que és el
seny, i no els impulsos, qui ha de governar els seus actes.

Si es donen aquestes condicions, estarem en un règim just. I només en un règim just, puc jo, com a individu,
assolir la felicitat. Però la clau de l’èxit, com hem dit, és que la ciutat estigui en mans de les persones més sàvies,
els filòsofs, ja que només ells coneixen el Bé i saben què convé i què no convé per al benefici comú. La resta de la
població, ignorant com és, ha de confiar en la saviesa dels seus governants i obeir-los sense dubtar.

e) Alguns trets peculiars de la ciutat ideal de Plató

Aquest estat utòpic que proposa Plató s’organitza segons la feina o activitat de cada membre. És un model
de ciutat-estat on l’especialització de les tasques socials respon únicament, com ja hem dit, a la naturalesa moral
de l’individu: pertànyer a un grup o un altre no es fonamenta en criteris econòmics ni de llinatge, sinó en criteris
purament morals i inteŀlectuals. Seran, doncs, els educadors els que decidiran el futur “laboral” de cadascú, ja que
només ells coneixen tant les virtuts i defectes de cada un com les necessitats concretes de l’Estat.
Per a les dues classes superiors (governants i guardians) hom aboleix la propietat privada i es parla de co-
munitat de dones i fills: desapareix el concepte de parella, i els fills que vagin naixent seran criats per l’Estat, no pas
pels seus propis pares. D’aquesta manera governants i guardians es podran dedicar de manera exclusiva a la seva
tasca al servei de l’Estat, sense que els destorbin les preocupacions domèstiques o econòmiques habituals. En canvi,
per a la gran majoria —pagesos, artesans, comerciants— es tolera la família i la possessió de béns propis.
24
 La dona, segons Plató, ha de participar en tot el procés educatiu i social, en les mateixes condicions que
l’home. A més, qui esclavitza la dona tradicionalment és la família, i per això cal abolir la institució familiar. La dona,
com l’home, té accés a l’educació i als càrrecs públics en les mateixes condicions que l’home; l’única diferència és
que el servei militar per als homes és fins als 60 anys, i per a les dones fins als 50.
D’altra banda, s’accepta l’eutanàsia com a pràctica normal, per tal d’eliminar els febles físics i psíquics. Aquesta
pràctica, habitual a ciutats com Esparta, haurà de vetllar per la “puresa de la raça” i pel benefici de l’Estat, ja que
aquest s’estalviarà haver de mantenir persones “improductives, com ara ancians, invàlids o nens “defectuosos”.

¿Considerarem com la millor ciutat aquella on es coincideixi sempre en expressar les paraules «meu»
i «no meu»? Els nostres ciutadans, molt més que els de qualsevol altra ciutat, es faran partícips de tot
el que personalment hom anomena «meu». Així, amb aquesta participació, tindran igualment la major
comunitat de penes i alegries.

f) L’educació és la clau.
La millor manera d’assegurar l’existència i la perpetuació de l’Estat ideal és l’educació. Es tracta d’una educació
per a tothom. No hi ha diferències ni de sexe ni d’origen social: només la seva inteŀligència decidirà el seu avenir. És un
sistema escolar dur i exigent, que pretén de posar fi a la superstició, la demagògia i la mentida. Per això els poetes i els
rapsodes seran expulsats de l’Estat, car només expliquen mentides i llegendes fantasioses.

Un estat, si algun cop s’encamina bé, progressa com un cercle que s’engrandeix. Car criança i educació,
ben conservades, produeixen bones naturaleses, les quals, per efecte de tal educació, esdevenen millors
que les anteriors quant a la procreació i a la resta de coses.

Plató va ser el primer a adonar-se del paper importantíssim que té l’educació en el bon funcionament d’una
societat. Els governants seran els qui tindran la responsabilitat d’educar els ciutadans, ja que ells coneixen el Bé i
saben el que convé i el que no. Ells seran els qui, amb els ulls posats en el bé de la comunitat, adjudicaran a cada
ciutadà la seva tasca, ja que ningú millor que ells coneix tant les virtuts i defectes de cada alumne com les necessi-
tats concretes de la societat. Per això, com dèiem, no té cap importància l’origen familiar ni la situació econòmica
o social de l’alumne: només es tenen en compte les seves capacitats.
Les finalitats de l’educació, doncs, són ajudar a conèixer el bé a tots els ciutadans i la formació dels filòsofs-
reis, aptes per al govern de la pólis. Les etapes d’aquest procés d’ensenyament són:
- per als treballadors: fins als 20 anys, ensenyament per a tothom (lectura, gimnàstica, música, cant, i poca cosa
més). Els qui seran guardians i governants continuen els seus estudis;
- per als guardians: fins als 30, deu anys més d’estudis: aritmètica, càlcul, geometria i astronomia; també una
mica de poesia (de tipus èpic, és clar, per excitar l’ardor guerrer i el morir per la pàtria);
- per als governants: ja a partir dels 30 anys, dialèctica (arribar a la saviesa a través del diàleg sobre conceptes
filosòfics). Quan superin, ja als 40 anys, aquesta fase, seran els governants i exerciran els càrrecs per torn; quan
estiguin lliures de les feines de govern seguiran estudiant i es dedicaran a la filosofia i a l’ensenyament.

g) «Mà dura». Plató, pare de les ideologies feixistes

Plató desautoritza, doncs, el govern democràtic, perquè un govern de molts es caracteritza, segons ell, per
la debilitat i la incapacitat. Malgrat això, quan fa la llista dels règims polítics admet que la democràcia pot arribar a
ser un règim correcte, tot i que sempre és millor una monarquia, és a dir, el govern d’una sola persona que tingui
com a prioritat el benefici del conjunt de la societat.

25
 Els exàmens de Plató a les PAU

Plató és, des de fa molts anys, un dels autors obligatoris del temari de les PAU de Filosofia. En cas que l’examen
sigui de Plató, el text serà un fragment de la seva obra REPÚBLICA (capítols II, IV i VII). Vet aquí una selecció d’algunes
de les preguntes que han aparegut en els exàmens de Plató dels darrers anys.
- Pregunta 1, III. Fixa’t bé que l’enunciat t’està demanant explicar el sentit i la justificació d’una frase del text. Així
doncs, centra’t bé en això que t’estan demanant: explica la frase, demostra que l’has entès i, un cop explicada,
relaciona-la amb el pensament de l’autor. Vet aquí uns quants exemples de pregunta 3:
- Expliqueu el sentit i la justificació de la frase següent del text: «hem arribat raonablement a la conclusió que
les diverses parts que hi ha a la ciutat també són a l’ànima de cada individu, i en el mateix nombre».
- Expliqueu el sentit i la justificació de la frase següent del text: «hem de tenir present que cadascun de nosaltres
només serà just i farà allò que ha de fer, si cadascuna de les parts de la seva naturalesa fa allò que li és propi».
- Expliqueu el sentit de la frase següent del text: «en el món cognoscible la darrera idea que es percep és la del
Bé i amb prou feines pot ser percebuda».

- Pregunta 2: és la pregunta de comparació. Cal que triïs un altre autor per poder comparar el que tots dos afirmen
sobre el tema que et demanen a l’enunciat. Procura, si pot ser, que siguin dos autors ben oposats, ja que així la
comparació dóna molt més joc. Primer fes una breu presentació de tots dos; després exposa de manera breu i clara la
tesi bàsica de cada un, on es vegi clarament la diferència. I finalment explica amb l’extensió que vulguis els arguments
d’un i altre per afirmar el que afirmen, fent servir algun exemple adient. Exemples d’enunciats:
- Compareu la concepció de Plató del govern just amb una altra concepció del govern just que es pugui trobar
en la història del pensament.
- Compareu la concepció platònica del paper de la raó en l’adquisició de coneixement amb una altra concepció
del paper de la raó en l’adquisició de coneixement que es pugui trobar en la història de la filosofia occidental.
- Compareu la noció de la naturalesa humana de Plató amb una altra concepció de la naturalesa humana que es pugui
trobar en la història del pensament occidental.
- Compareu la filosofia política de Plató (és a dir, la seva concepció del govern i la justícia) amb una filosofia
política diferent que es pugui trobar en la història del pensament.

- Pregunta 3: és la pregunta d’opinió personal. És molt important que et centris bé en el tema sobre el qual se t’està
demanant l’opinió. Recorda que cal començar deixant ben clara la teva opinió a favor o en contra de l’afirmació que
se t’ofereix, i que després cal que ho justifiquis amb bons arguments i exemples. És un exercici de redacció, on has
de demostrar no pas que saps molt sinó que tens prou maduresa com per fer un bon redactat. No t’oblidis del teu
toc personal a l’hora de posar exemples. Aquí tens alguns dels enunciats:
- Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Per a saber actuar bé, cal tenir coneixement
teòric de què és el bé». Argumenteu la resposta.
- Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Una persona actua adequadament només
si fa que la raó sigui el que li guia l’acció». Argumenteu la resposta.
- Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Perquè una societat sigui justa cal que cadas-
cun dels seus membres es dediqui a allò que, d’acord amb les seves aptituds naturals, sap fer millor». Responeu
d’una manera raonada.

26
 El darrer examen de Plató (PAU juny 2023)

—[…] Governar correspon a la part racional, perquè és sàvia i té previsió sobre tota l’ànima, i a la part fogosa li
correspondrà ser súbdita i aliada de la part racional. […] I aquestes dues parts s’imposaran a la part concupiscible, la
qual ocupa l’espai més gran de l’ànima i és naturalment insaciable de béns. […] Anomenem, doncs, coratjós un individu
en virtut d’aquesta part fogosa de la seva natura quan, malgrat plaers o dolors, es manté ferm en allò que indica la raó
sobre què és el que ha de témer i el que no.
—Totalment correcte —va dir ell.
—I l’anomenarem savi en virtut d’aquella petita part que governa i que dona aquestes indicacions, i que posseeix el
coneixement de què convé a cadascuna de les tres parts, i a totes elles en conjunt.
—Sens dubte.
—I què més? No direm de tal home que és temperat per la unanimitat i harmonia d’aquestes tres parts, quan no hi ha
cap conflicte entre l’element que mana i els dos que obeeixen, i tots estan d’acord que la raó ha de ser qui governi?
—Sí, la temprança —digué ell— és això i no pas cap altra cosa, tant a la ciutat com en l’individu.
—Finalment, un home serà just per allò que hem dit tantes vegades.
—És totalment indiscutible.
—Doncs què? —vaig dir—. Hi ha algun punt borrós en la nostra visió de la justícia que pugui fer que sembli que és una
cosa diferent d’allò que vam trobar que era a la ciutat?
—No ho crec —va dir.
Plató. La República, llibre IV

Exercici 1
Pregunta I. Expliqueu breument (60 i 100 paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]
Pregunta II. Expliqueu breument (5-20 paraules) el significat que tenen en el text les expressions següents: [1 punt]
a) «ànima»:
b) «part concupiscible»:
Pregunta III. Expliqueu el sentit del següent fragment del text: «—Hi ha algun punt borrós en la nostra visió de la justícia
que pugui fer que sembli que és una cosa diferent d’allò que vam trobar que era a la ciutat? —No ho crec —va dir.»,
i expliqueu quina justificació creu Plató que hi ha per a la idea que s’expressa en aquest fragment. (En la resposta, us
heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en
el text.) [3 punts]
Exercici 2
Compareu la concepció de Plató sobre la distinció entre cos i ànima amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió
d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]
Exercici 3
Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «L’acció política dels dirigents i dels ciutadans ha
d’estar sempre guiada per l’exercici de la raó d’una manera desapassionada; els sentiments d’indignació o de ràbia no
tenen mai cap paper positiu en l’acció política.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

27
 Per saber-ne més
1. Dos diàlegs de Plató que pots llegir (i entendre) sense gaire dificultat. Estan editats a moltes editorials,
tant en català com en castellà:

a) Critó, una de les primeres obres de Plató. Ideal per conèixer sobretot el pensament de Sòcrates. Mentre
encara es troba a la presó, a punt de ser executat, Sòcrates rep la visita del seu amic Critó, que li explica
que té a punt un pla de fuga per a ell. Amb gran serenor, Sòcrates es nega a fugir i acaba convencent
Critó de la insensatesa de la seva proposta.
b) El Banquet, obra bellíssima, dedicada al tema més bonic de tots: l’amor. Un grup d’amics, entre els
quals es troba Sòcrates, discuteixen durant un banquet sobre l’autèntica naturalesa de l’amor. Un poeta,
un metge, un comediògraf... cada un en dóna la seva versió, totes diferents. Finalment Sòcrates, quan ja
tothom està força begut, ofereix una explicació molt bonica de l’amor.
Anima’t a llegir-lo i descobreix l’autèntica essència de l’amor platònic.

2. Una pel·lícula per aprendre mentre gaudim de bon cinema:

300 de Zack Snyder (2007). Pel·lícula trepidant, original i, sobretot,

visualment espectacular, basada en el còmic de Frank Miller. A banda del
tema purament històric (la Batalla de les Termòpiles, de l’any 480 aC),
la pel·lícula reflecteix molt bé la peculiar mentalitat dels espartans, tan
admirada per Plató, que defensa el sacrifici de qualsevol aspecte individual
en benefici sempre de l’Estat. El “Tot per la pàtria” portat a l’extrem.

3. Un parell de noveŀles històriques, per conèixer la Grècia clàssica:

a) Talos de Esparta, de Valerio Manfredi (1988). Un complement magnífic a la pel·lícula 300 per acabar
de conèixer com vivien i pensaven els antics espartans. Un nen de família aristocràtica, que ha nascut
amb un defecte físic al peu, aconsegueix salvar miraculosament la vida en l’Esparta del segle V aC, però
a canvi ha de passar-se la seva vida amagat com si fos un proscrit. Fins que arribi el dia en què torni per
reclamar el que li correspon.

b) Gènesi, de Bernard Beckett (2009), traduïda al català (Estrella Polar) i al castellà (Salamandra). Una
novel·la de ciència-ficció, ambientada l’any 2075, on la protagonista intenta superar un duríssim examen per
ingressar a l’Acadèmia, la institució que dirigeix l’únic territori de la Terra que ha sobreviscut a les guerres i
les plagues: una societat utòpica basada en les idees de Plató. Tot un homenatge (o potser una crítica?) al
pensament de Plató, que ens recorda noveŀles clàssiques del gènere, com Un món Feliç d’Aldous Huxley,
o 1984 de George Orwell. Una novel·la que, un cop es comença, no es pot parar de llegir.

4. Una magnífica pàgina web, molt útil per a Plató i per a la resta d’autors del curs. Imprescindible.

http://www.alcoberro.info/planes/plato0.htm
28

tema 3

Descartes
1. CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL

El segle XVII suposa en molts aspectes la culminació del Renaixement. Els “aires de renovació” que van córrer
per Europa durant els dos segles anteriors, comencen ara a donar el seu fruit, i sembla que per fi el Vell Continent
comença a posar la directa cap a una nova mentalitat, més lliure, creativa i valenta.
Són molts els aspectes que criden l’atenció en aquesta època, però ara val la pena que ens fixem en els tres
més importants: la crítica a les autoritats tradicionals, la crisi religiosa i la revolució científica.
- Crítica a les grans autoritats indiscutibles. Durant segles, aquestes autoritats inteŀlectuals, com Aristòtil,
Ptolomeu, Sant Tomàs d’Aquino o la mateixa Bíblia, havien estat el referent únic i indiscutible: la seva auctoritas
era tan gran que ningú no s’havia atrevit a discutir-la. Però per fi al segle XVII, els inteŀlectuals inquiets, que
cada cop eren més, comencen a posar en dubte, fins i tot amb arguments i «proves» clares, aquesta auctoritas,
i comencen a atrevir-se a contradir ni més ni menys que l’autoritat de la Bíblia, de l’Església i de tota la tradició
occidental. Aquest atreviment els portarà cada cop més lluny de l’obscurantisme medieval i de la creença
indiscutible en les autoritats clàssiques i medievals, però d’altra banda cal recordar que encara estem en una
època en què defensar segons quines idees, només que fossin una mica apartades de la “línia oficial”, es pagava
amb la vida, com li va passar al filòsof italià Giordano Bruno, que va acabar a la foguera per defensar una concepció
panteista del món.
- Destrucció de la unitat religiosa. L’Església Catòlica va haver d’enfrontar-se amb una de les pitjors crisis de la
seva història, a ran de la Reforma encetada per Martí Luter el segle anterior. L’Església vivia envoltada d’un
món de luxe i corrupció tan grans, que per tot arreu li plovien crítiques i exigències de “renovació espiritual”
(es demanava una Església més pobre i propera al poble, entre moltes altres coses). Però la seva negativa a
fer cas d’aquest clam popular, va conduir a la gran divisió de l’Europa cristiana occidental en tres Esglésies
(i, per tant, en tres veritats religioses): catòlica, protestant i anglicana.
Mútues acusacions i apassionats conflictes definiren les relacions entre
les Esglésies; un d’aquests conflictes fou la guerra dels Trenta Anys (1618-
1648) entre catòlics i protestants.
Per tant, és lògica la confusió i el desconcert dels propis creients, de la
gent de carrer, en veure que la pròpia Església, que era la dipositària de
les veritats més clares i irrefutables, es dividia i ja no era capaç de fer
propostes de vida úniques i clares. El dubte i la confusió, doncs, donaran
Fotograma de la pel·lícula “Lutero” (2006)
pas a la necessitat de pensar i decidir per un mateix (gran novetat!!).
29
 - La Revolució Científica. Es coneix amb aquest nom el conjunt de noves idees científiques que van circular
durant el segle XVII i que van suposar un canvi radical a l’hora d’explicar com és el món. Les obres de Copèrnic,
Kepler, Galileu i, una mica després, de Newton, van significar l’abandonament definitiu de les velles explicacions
científiques sobre el món, basades en l’autoritat indiscutible d’Aristòtil, Ptolomeu i la mateixa Bíblia.
El “cavall de batalla” a començaments del segle XVII va ser sens dubte la tesi
heliocèntrica, que venia a desmentir la típica concepció geocèntrica de l’Univers,
defensada des de l’Antigor i emparada també per l’autoritat de l’Església. Segons
la nova tesi, la Terra no és el centre immòbil de l’Univers, sinó que és un planeta
més, que gira al voltant del Sol, el qual sí que està immòbil al centre de l’Univers.
Aquesta explicació era molt més adient a l’hora d’explicar els peculiars moviments
dels planetes, però topava frontalment amb l’Església.
Galileo Galilei (1564 - 1642)
En l’àmbit de la metodologia, es consideraven ineficaços els mètodes medievals,
que no es basaven en l’observació directa dels fenòmens de la natura sinó en l’autoritat del mestre o de
l’Església. Els esperits més lliures volien aprendre d’aquests errors prenent mesures estrictes dels fenòmens,
fent experiments, prenent nota dels resultats i defugint així el dogmatisme i les creences injustificades. En
aquest cas és molt iŀlustratiu l’exemple del propi Galileu, que va inventar el primer telescopi astronòmic, i a
més va fer tot el possible per divulgar entre el poble els coneixements científics per mitjà d’experiments “en
públic”.
En definitiva, aquesta crisi mostrava un fet que per a nosaltres és molt evident, però que no ho era pas per a la
gent d’aquella època: que la saviesa humana era molt difícil d’assolir i que la possibilitat d’error era inherent a
l’activitat humana. Sortosament, la Revolució Científica constituïa una llum, un èxit. I malgrat la forta oposició,
alguns brillants pensadors, com el propi Descartes, intuïren la seva força i en quedaren fascinats.

2. VIDA DE DESCARTES

René Descartes va néixer el 31 de març de l’any 1596 a la ciutat

francesa de La Haye, petita ciutat de la regió de la Tourienne (ciutat que,
per cert, avui es diu Descartes, en honor al seu “fill” més iŀlustre). Era el
petit de tres germans. La seva mare va morir al cap d’un any de néixer
ell, en donar a llum un fill que tampoc no va sobreviure. El seu pare,
Joachim Descartes, era conseller del Parlament de Bretanya, per la qual
cosa havia de passar llargues temporades lluny de casa seva. Això va fer
que l’educació del petit René li fos encomanada a l’àvia materna i a una Entrada a Descartes (l’antic La Haye)

dida.
Va ser un infant de salut força delicada. Segons explica ell mateix, referint-se a la seva mare, “jo havia heretat
d’ella una tos seca i una paŀlidesa que em van acompanyar fins més enllà dels vint anys, i que provocava que tots
els metges em condemnessin a morir jove”.
Amb 10 anys, el seu pare el va fer ingressar al Col·legi Real de La Flèche, a prop de la ciutat de Tours, a uns
100 km de casa seva. Era una escola enorme, amb més de 1200 alumnes, que funcionava en règim d’internat. Des-
cartes s’hi va estar fins als 18 anys, i per raó de la seva delicada salut, hi gaudí en tot moment d’un règim de vida
molt tolerant; per exemple, es llevava tard, costum que mantingué tota la seva vida. Sempre guardà un bon record
dels anys que va passar a La Flèche, però no es pot dir el mateix dels ensenyaments que hi va rebre, ja que va ser
sempre molt crític amb l’autoritat, sovint exagerada i irracional, que encara s’hi donava als grans clàssics grecollatins
i als mestres de l’Escolàstica medieval. Només guardà bon record dels ensenyaments matemàtics que hi va rebre.
30
 Amb 20 anys va culminar els seus estudis de Dret a la Universitat de Poitiers, i l’any següent va començar a do-
nar mostres del seu esperit inquiet allistant-se com a voluntari amb les tropes de Maurici de Nassau, príncep d’Orange,
amb qui va prendre part en la Guerra dels Trenta Anys, per defensar els Països Baixos de l’intent per part de les tropes
espanyoles de reconquerir aquests territoris. La decisió pot semblar sorprenent, tenint en compte el seu estat de salut i
la seva afició per la vida còmoda i casolana, però la seva feina va tenir més aviat
relació amb l’enginyeria militar, per la qual cosa mai no va haver de prendre les
armes en cap batalla. Finalment, al cap de dos anys de vida militar, l’any 1620
va decidir renunciar-ne i va tornar a França. Amb la venda de les propietats que
tenia es va fer una petita renda, i s’instaŀlà als Països Baixos, aleshores paradigma
de la llibertat i la tolerància filosòfica i religiosa.
Va ser durant aquesta època que va decidir dedicar-se de ple a l’estudi de
les Ciències i la Filosofia. Va mantenir molta correspondència amb coŀlegues
seus d’arreu d’Europa i compartia plenament l’entusiasme per la Nova Ciència
que començava a circular per Europa, basada en el recolzament a l’Heliocen-
trisme i en la crítica a l’autoritat de vegades irracional dels mestres clàssics i
Descartes retratat per Jan Baptist Weenix medievals.
Un dels pocs detalls íntims que coneixem de la seva vida va ser que, ja amb 40 anys, va tenir una relació amb
una dona, Hélène Jans, que tenia vint-i-un anys i sembla que treballava de criada. Mai no es van casar, però ens consta
que van viure junts alguns anys i que van tenir una filla, que es va dir Francine. La petita Francine va ser una de les més
grans alegries en la vida del nostre filòsof, però malauradament va morir a l’edat de 5 anys de resultes d’unes febres
provocades per l’escarlatina.
Tot just per aquelles dates, l’any 1637, es decidí a publicar la seva primera gran obra, Assaigs Filosòfics, formada
en realitat per tres assaigs científics (Geometria, Òptica i Meteors) precedits pel famós Discours de la Méthode (Discurs
del Mètode). En contra del que era habitual a l’època, la va publicar en francès i no pas en llatí, potser cercant una més
gran divulgació i arribar així a la major part de la població. Curiosament, la part de l’obra que va tenir més èxit no van
ser els tractats científics, sinó el pròleg, que va impressionar d’allò més tots els inteŀlectuals d’Europa que el van llegir.
Però l’expressió més acurada de la filosofia cartesiana es troba en les Meditationes de Prima Philosophia
(Meditacions Metafísiques), publicada al cap de quatre anys, el 1641. Va ser una obra de molt més nivell filosòfic.
El llibre, fins i tot a la tolerant Holanda, sofrí atacs molt violents tant de la banda catòlica com de la protestant: se-
gons els professors de la universitat d’Utrecht, les seves idees, tan apartades dels mètodes clàssics, eren perilloses
i conduïen a l’ateisme. Si no haguessin intercedit l’ambaixador francès i el príncep d’Orange, segurament Descartes
hauria estat perseguit.
L’any 1649, després d’un parell de negatives, Descartes va acceptar la invitació de la
reina Cristina de Suècia, per anar a la seva cort a donar-li classes de filosofia. La reina Cristina
era una dona excepcional, que menyspreava la típica fastuositat dels palaus de l’època, mun-
tava a cavall, vestia pantalons d’home i es rodejava sempre que podia de científics, poetes,
filòsofs i literats, actuant com una autèntica mecenes cultural. Però a conseqüència de les
moltes obligacions de la reina, l’hora de la classe de filosofia era a les cinc del matí. El filòsof,
home de delicada salut, no pogué suportar el fred habitual de Suècia, les matinades dels mesos
d’hivern; a començaments de febrer de 1650 emmalaltí de pulmonia i el dia 11 del mateix
La reina Cristina de Suècia
mes va morir. Estava a punt de fer 54 anys.
Fins l’any 1667 (17 anys després de la seva mort), les seves restes no van tornar definitivament a França.
Aquest retorn va coincidir amb una època de persecució vers la filosofia cartesiana, perquè deien que fomentaven
l’ateisme. Les seves restes van reposar a diversos llocs, fins que l’any 1819 van ser definitivament enterrades a París,
a la capella del Sacré Coeur de l’església de Saint Germain-des-Prés.
31
3. LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES

Com ja hem vist a la seva biografia, Descartes va publicar les Meditationes de

Prima Philosphia l’any 1641. A diferència del Discours de la Méthode, que va publicar
en francès, potser cercant arribar a un públic més ampli, les Meditacions estan escrites
en llatí perquè amb aquesta obra Descartes s’adreçava als seus coŀlegues filòsofs que
l’havien criticat per les idees exposades en el Discurs del Mètode. És una obra, per
tant, més profunda i de més nivell filosòfic. De tota manera, ben aviat (1647) l’obra
va ser traduïda al francès.
Els objectius de les Meditacions estan ben reflectits al títol complet de
l’obra, i són força ambiciosos: demostrar, per si a algú no li havien quedat prou clars
els arguments del Discurs del Mètode, ni més ni menys que l’existència de Déu (Dei
Existentia) i la immortalitat de l’ànima (Animae Immortalitas).
El propòsit de Descartes és clar: posar a prova la veracitat dels nostres coneixements. Pretén amb això
demostrar si l’home és capaç d’assolir coneixements sòlids i veritables, i en cas que sigui possible demostrar-ho,
acabar definitivament amb la tesi típica dels escèptics, la qual afirma que és impossible assolir coneixements autèntics,
definitius i indubtables.
I tot això, fent servir una única eina: la raó humana. Descartes vol començar des
de zero, sense donar res per suposat. I no vol fer-ho de qualsevol manera, sinó seguint
un mètode clar i indubtable, que ha explicat amb detall al Discurs del Mètode. I com a
bon matemàtic que és, el mètode que ell sent més proper és el mètode matemàtic, un
mètode que arrenca sempre dels postulats més bàsics i evidents (“per un punt passen
infinites rectes”, “el tot és més gran que cadascuna de les parts”, “A és igual a A”, etc), i
a partir d’aquí va demostrant de manera indubtable i indiscutible la resta d’afirmacions
de tipus matemàtic.
Aleshores Descartes es pregunta si d’entre els coneixements que tenim n’hi ha algun que sigui del tot
indubtable i evident, per tal de fer-lo servir, com fan els matemàtics, com a base per a tot el seu raonament. Hem de
trobar com sigui alguna veritat absoluta i evident, ja que si no som capaços de fer-ho, haurem d’acabar donant la raó
als escèptics, en el sentit que no hi ha cap coneixement indubtable i que no podem anar més enllà de les opinions
subjectives de cadascú. La recerca d’aquest primer graó, d’aquesta primera baula de la cadena del coneixement,
serà com veurem el fil conductor de les dues primeres meditacions.
a) La Primera Meditació (“de les coses que es poden posar en dubte”)
El dubte és per a Descartes el punt de partida de tot el seu raonament. Començo, doncs, per dubtar de tot,
vaig a desconfiar de tots els coneixements que tinc i que fins ara he donat per certs i vertaders. Mentre no trobi una
primera veritat sòlida i evident, que pugui donar per segura i que em serveixi per demostrar la resta de coneixements,
pensaré que tot el que sé és insegur i poc fiable.

En la primera meditació proposo les raons per les quals podem dubtar en general de totes les coses, i
en particular de les coses materials, almenys mentre no tinguem altres fonaments de les ciències que
els que hem tingut fins ara. I, encara que la utilitat d’un dubte tan general no sigui al principi evident,
és, tanmateix, molt gran, ja que ens allibera de tota mena de prejudicis, i ens prepara un camí molt fàcil
per acostumar el nostre esperit a separar-se dels sentits, i, en definitiva, perquè fa que ja no puguem
mai tenir cap dubte de les coses que més endavant descobríssim com a vertaderes.

32
 - Els sentits em proporcionen coneixements evidents? Tots hem tingut alguna vegada l’experiència d’haver vist
o sentit malament una veu o una imatge. Tots hem discutit algun cop amb una altra persona sobre la percepció
que hem tingut d’un so, un color o una olor. ¿I com podem saber qui té la raó? És per això que, potser, els
nostres sentits no són massa fiables, i no puc acceptar com a indubtable i vertader res que m’hagi arribat a
través dels sentits. ¿Com puc jo saber que les coses són realment tal com jo les percebo? Els coneixements
sensibles, doncs, no són evidents ni indubtables. Caldrà seguir buscant en un altre nivell.

- És evident que ara estem aquí? Els meus pensaments podrien tenir la mateixa
categoria que els meus somnis, és a dir, els meus pensaments podrien ser
únicament iŀlusions. És quan em desperto que reconec el somni com a somni,
no mentre somnio. Per tant, ¿com puc estar segur que ara estic realment aquí,
a la classe, i que no estic a casa dormint i somiant que estic aquí? Per aquest
motiu, segons Descartes, hi ha la possibilitat que tots els pensaments de l’estat
de vigília, dels quals estem absolutament segurs, siguin en realitat somnis que
no reconeixem com a tals. Per tant, no és evident que jo ara mateix estigui aquí,
llegint aquestes línies. Seguim...

- Són evidents i indubtables els coneixements científics? Com que tot el que sabem d’aquests temes (la terra,
els animals, les plantes, els elements de la naturalesa, els astres, etc) ho sabem a partir dels sentits, és legítim
que també ho posem tot en dubte, ja que no en podem estar del tot segurs. Això no passa, però, amb les
Matemàtiques (la geometria o l’aritmètica), les quals no treballen amb objectes materials sinó amb conceptes
universals, i potser per això sí que les podem donar com a segures i indubtables. Però aquí no estem buscant
coneixements de tipus matemàtic, sinó un altre tipus de coneixements. Caldrà seguir buscant, ja que els
coneixements científics tampoc no són indubtables i evidents.

- És evident la idea d’un Déu omnipotent que m’ha creat? Hi ha gravada a la meva ment una antiga idea de
l’existència d’un Déu omnipotent que m’ha creat. Però també podria ser que, pel fet de ser un Déu tan poderós,
fes servir tot el seu poder per enganyar-me i per permetre que jo m’equivoqui, de vegades o sempre, fins i tot
en temes tan aparentment segurs com les matemàtiques. Ara bé, això seria contrari a la bondat que s’atribueix
a Déu, per la qual cosa, potser cal rebutjar la idea que Déu m’enganyi. De fet, ni tan sols podem donar per
segura i evident l’existència de Déu, caldrà en tot cas demostrar-la.

- No serà que hi ha un geni maligne que m’enganya contínuament? Com que Déu no em pot enganyar, i és
evident que jo m’equivoco sovint, potser he d’acceptar que existeix una mena de geni maligne que fa sevir
tot el seu poder per fer-me equivocar, per exemple en fer operacions i raonaments matemàtics aparentment
simples. I potser per culpa d’aquest geni maligne jo sóc incapaç de trobar veritats indubtables i evidents.

Així, doncs, suposaré que no hi ha pas un vertader Déu, que és molt bo i que és la font suprema de veritat,
sinó que un cert geni maligne, no menys astut i enganyós que poderós, ha utilitzat tot el seu enginy a fi
d’enganyar-me. Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les altres coses
exteriors, no són més que iŀlusions i fantasies que ha utilitzat per posar paranys a la meva credulitat. (...)
Per això, aniré amb molt de compte a creure cap falsedat, i prepararé tan bé el meu esperit contra totes
les arts d’aquest gran enganyador que, per poderós i astut que sigui, mai no podrà imposar-me res.

En resum: de tot el que jo sé i que fins ara havia donat per cert, no en puc tenir cap certesa absoluta, hauré
de posar-ho tot en dubte i mirar de trobar un criteri de veritat que sigui realment indubtable. Encara no ha aparegut
cap veritat que sigui indubtable i evident. No és una tasca fàcil —ell n’és ben conscient—, però insisteix que cal ser
perseverant per tal d’arribar al final del camí.
33
 b) La Segona Meditació (“De la naturalesa de l’esperit humà, i del fet que és més fàcil de conèixer que el cos”)

A la Segona [Meditació], la ment, que usant la seva pròpia llibertat suposa que totes les coses no són res
i de l’existència de les quals dubta, reconeix que és absolutament impossible que, amb tot, ella mateixa
no existeixi. Això és d’una molt gran utilitat, en la mesura que d’aquesta manera fa més fàcilment la
distinció entre les coses que li pertanyen, és a dir, les de naturalesa inteŀlectual, i les que pertanyen al cos.

Per tant, res no s’escapa al dubte metòdic de Descartes. Però el seu dubte no és pas com el dubte dels
escèptics, sinó que és un dubte provisional, un pas que es dóna amb l’esperança de trobar després una veritat
indubtable. I efectivament, aviat arribo a la conclusió que hi ha quelcom de què no dubto: que penso. El dubte, al
cap i a la fi, no és sinó un procés de pensament; és a dir, si dubto és perquè penso, i si penso vol dir que existeixo.
Em puc imaginar, per exemple, que no tinc cos, que no hi ha ningú més al món, que no hi ha res de tipus material al
meu voltant. Aleshores, em puc imaginar també que jo no existeixo? Doncs no, això és impossible, perquè penso.
I quan penso, la primera cosa que confirmo i dono per certa i indubtable és que soc, existeixo.

Ja tenim, doncs, una primera veritat indubtable: cogito ergo sum (penso, per
tant existeixo). De totes les coses que jo sé, aquesta és sens dubte la més clara, la més
indubtable, la més segura: no necessito fer cap raonament per arribar a la conclusió que
penso, no cal meditar a fons per adonar-me de la seguretat del meu pensament, sinó que
es percep amb la pura intuïció: és evident que penso. Aquesta és, doncs, la primera
veritat, el punt de partida, el primer principi del coneixement que anàvem cercant.

Per tant, puc afirmar que jo existeixo, que “jo sóc”. Però què sóc? Un cos? No, és evident que jo no sóc un
cos, ja que aquest pertany al món material i en tot cas el percebo pels sentits, i ja hem dit que aquests no són una
font fiable de coneixement. Què sóc, doncs? Una ànima, una ment? L’ànima cal identificar-la amb el pensament, que
és l’única facultat que ha resistit el meu dubte universal. És a dir, si jo penso, vol dir que en mi hi ha quelcom que es
dedica a pensar. Aquest “quelcom”, a més a més, no pot ser de tipus físic, ja que el cos és pura matèria, i la matèria
com a tal no pot pensar. És a dir, en mi hi ha quelcom d’immaterial, que en direm ment, ànima, i que s’encarrega
de pensar. Per tant, queda així demostrada l’existència de l’ànima.

El dubte de Descartes ens ha dut a una realitat inqüestionable: l’existència d’un jo pensant, és a dir, d’una
substància que pensa, el que ell anomena una res cogitans, una “cosa pensant”, una ànima. Jo puc dubtar de l’existència
del meu cos i del món que m’envolta, perquè en tinc una informació que he rebut a través dels sentits i aquests
no són fiables, com ja hem dit: però no puc dubtar de l’existència dels meus pensaments, de les meves idees, de la
meva subjectivitat.

Un altre atribut és pensar, i trobo aquí que el pensament és un atribut que em pertany; només ell no
pot ser separat de mi. Sóc, existeixo, això és cert, però quant de temps? Tot el temps que estic pensant,
ja que potser, en cas que fos possible, si deixés totalment de pensar, deixaria al mateix temps d’existir.
Ara no admeto res que no sigui necessàriament vertader; així, doncs, parlant amb precisió, no sóc sinó
una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó, termes la significació dels quals m’era
abans desconeguda. Bé, doncs sóc una cosa veritablement i realment existent; però, quina cosa? Ja ho
he dit: una cosa que pensa. I què més? Excitaré la meva imaginació per saber si sóc alguna cosa més.

I què és exactament una res cogitans, aquesta cosa que pensa? És una cosa que dubta, que concep, que
afirma o que nega, que vol o que no vol, que imagina i que sent. És a dir, l’ànima, la res cogitans, és el conjunt de
totes les activitats mentals de la persona. D’això en podem estar ben segurs.

34
 I la resta del món, què és? Allò que jo penso, les coses pensades, materials o no. Les coses materials existeixen,
però no perquè jo les percebi (els sentits no són fiables) sinó perquè jo les concebo, les penso. És la raó, doncs, l’eina
per conèixer el món material, i no els sentits. Jo no sé si existeixen els objectes materials, ni tan sols sé si les meves
idees corresponen a quelcom real o són fruit d’una aŀlucinació; però no puc dubtar de la certesa de les meves idees,
dels meus pensaments. Per això, la meva ment, l’ànima, és més segura i fàcil de conèixer que no pas el cos i la resta
d’objectes del món material.

De manera que aquest Jo, és a dir, l’ànima, per la qual cosa jo sóc allò que sóc, és enterament distinta
del cos i fins i tot més fàcil de conèixer que no pas aquest.

Vegem-ho amb un exemple: un tros de cera d’una espelma. A través dels sentits
percebo les seves qualitats primàries (la seva extensió, per exemple) i altres de secundàries
(el seu color blanc, el seu tacte fred o la seva olor dolça, per exemple). Ara bé, què passa si
escalfo aquest tros de cera? Veig que la cera es fon, i que les seves qualitats secundàries han
canviat completament: ara és transparent, calenta i no fa la mateixa olor. Ha deixat de ser
cera? No, certament. Com sé jo que segueix essent cera? Gràcies als sentits? No: gràcies a
la raó, a la ment, la qual entén que, malgrat els canvis físics, materials, hi ha alguna cosa que
no canvia, la substància, la idea, el concepte de cera. La meva ment (= la meva raó) entén
que la cera no és un simple cúmul de qualitats sensibles, per la qual cosa puc afirmar que
el coneixement que tinc del tros de cera no prové dels sentits, sinó de la raó, de la ment.

Com a conclusió podem dir que l’ànima, la ment, l’esperit, és el primer, el més important en l’ordre del
coneixement, en comparació amb el món material, ja que és més evident i fàcil de conèixer que no pas aquest.

c) La Cinquena Meditació (“sobre l’essència de les coses materials, i novament sobre Déu, que existeix”)

En aquesta Meditació, Descartes es proposa demostrar ni més ni menys que l’existència de Déu. Descartes va
tenir molt de valor per tocar aquest tema en un moment en què cada dia eren executades moltíssimes persones per
les seves opinions religioses. El dogma de l’Església catòlica era molt clar i contundent: a Déu s’ha d’arribar únicament
per la fe, de cap de les maneres se l’ha d’intentar entendre, ja que aquesta és una empresa fora de l’abast del pobre
inteŀlecte humà. I això és precisament el que Descartes va voler fer: demostrar, amb l’únic ajut de la raó, l’existència
de Déu. No ens ha de sorprendre, doncs, que aquesta obra causés una enorme commoció en la seva època, i que tant
catòlics com protestants el critiquessin ferotgement per la seva gosadia inteŀlectual.
Comença, com sempre, a partir d’uns dels preceptes bàsics del seu mètode: totes les coses que jo conec
de manera clara i evident són vertaderes. L’evidència d’un coneixement és sempre garantia de la seva veritat. Així
funciona sempre a les matemàtiques, i ha funcionat també a la 2a meditació (és evident que penso, per tant existeixo).
Arribats a aquest punt, Descartes es pregunta si això mateix no podria aplicar-se també a la idea de Déu.
Segons el seu argument, plantejat ja a la 3a Meditació, jo tinc al cap moltes idees (la idea de taula o de
pedra, la idea de bellesa, de justícia o d’amor, per exemple), algunes més clares que altres, que no sé ben bé d’on
han sortit; potser han estat creades per mi mateix fruit de la meva pròpia activitat mental.
Però entre totes elles hi ha una que no tinc clar d’on ha sortit, que és la idea de perfecció:
no ha arribat a través dels sentits, no puc haver-la creat jo mateix essent jo com sóc una
criatura imperfecta. Per tant, només em queda una opció: ha d’existir per força algú tan
poderós com per inculcar-me innata aquesta idea de perfecció: aquest ésser tan poderós,
l’únic capaç de fer una cosa així (anem a posar-li nom, li direm Déu), ha d’existir per força.
Queda així demostrada la seva existència.
35
 A la 5a Meditació, Descartes aprofundeix més en aquesta argumentació. Comença dient que jo des de petit
tinc a la meva ment una idea que percebo clara i evident, que és la idea d’un ésser absolutament perfecte i bondadós,
que m’ha creat (i recordem que tot allò que percebem clar i evident ha de ser necessàriament vertader). A aquest
ésser perfecte, cal atribuir-li totes les perfeccions, i com que l’existència eterna és en si una perfecció, això vol dir
que l’existència eterna també li pertany a aquest ésser perfecte. Aquest ésser perfecte, doncs, (anem a posar-li nom,
en direm Déu) té l’existència eterna, per tant és evident que existeix.
Aquí Descartes recupera un vell argument sobre l’existència de Déu, que és conegut amb el nom d’argument
ontològic, i que ja s’havia fet servir durant l’Edat Mitjana. Aquest argument deia que si ens imaginem un ésser
perfecte, això vol dir que ho té absolutament tot, que res no li manca, ja que si li manqués alguna qualitat, alguna
característica, aleshores ja no seria perfecte. Per tant, no li pot mancar tampoc l’existència eterna, ja que si aquest
tret li manqués, ja no seria perfecte. Per tant, aquest ésser perfecte —li donarem el nom de Déu— necessàriament
ha d’existir.
Algú podria criticar-li dient que una cosa és imaginar un concepte, i una altra cosa és que aquest concepte
existeixi. Jo em puc imaginar, per exemple, un cavall amb dos caps, però això no vol dir que existeixi. Per defensar-se
d’això, ell diu que efectivament, cal distingir sempre entre l’essència (la idea, el concepte) i l’existència (el fet que
existeixi o no). Però tot i així, com ell mateix explica en aquest text, en el cas de Déu essència i existència són del tot
inseparables:

Com que tinc per costum, en tota la resta de coses, distingir entre l’existència i l’essència, veig fàcilment
que l’existència de Déu pot separar-se de la seva essència, i per tant puc concebre Déu com no existint
actualment. Però, tanmateix, si hi penso més atentament, trobo que l’existència i l’essència de Déu són
tan separables com l’essència d’un triangle i el fet que els angles sumin 180o, o la idea de muntanya i de
vall; per tant és igual de difícil de concebre un Déu mancat d’existència com concebre una muntanya
sense vall. (...) Però del fet de no poder concebre una muntanya sense vall, no se segueix que hi hagi al
món cap muntanya o cap vall, només que la muntanya i la vall, tant si existeixen com si no, no poden
separar-se l’una de l’altra; mentre que, del fet de no poder concebre Déu sense l’existència, se segueix
que l’existència és inseparable d’ell, i per tant que veritablement existeix.

És a dir, jo no puc imaginar la idea de Déu sense l’existència, igual com no puc imaginar la idea de muntanya
sense anar acompanyada de la idea de vall. Però si bé puc imaginar muntanyes i valls sense que això sigui prova
evident de la seva existència, en el cas de Déu i l’existència no passa el mateix ja que, pel fet d’imaginar-los tots
dos associats (com hem vist a l’argument ontològic), se segueix necessàriament que Déu existeix, ja que no puc
imaginar-me Déu sense l’existència (un ésser perfecte ha de tenir totes les perfeccions, i l’existència eterna ho és).
Per tant, és evident que Déu existeix necessàriament.

La demostració de l’existència de Déu té, com ara veurem, altres conseqüències, com ara el fet de garantir
que el nostre coneixement del món material, tant el científic com el normal, són correctes i veritables. Déu és el
que se’n diu “garantia de veritat”. És a dir, la perfecció i la bondat de Déu són incompatibles amb un coneixement
incomplet o erroni del món. Déu és la garantia de les meves idees clares i distintes, i aquest coneixement que tinc
de Déu em permet deixar de tenir dubtes sobre les ciències que estudien el món. Podem, doncs, rebutjar aquell
dubte inicial que teníem sobre les ciències físiques i donar-les per bones i veritables.

Veig, doncs, que la certesa i la veritat de tota ciència depenen només del coneixement de Déu, de tal
manera que jo no hauria pogut conèixer res perfectament abans d’haver-lo conegut a ell. Però ara puc
conèixer i assegurar-me de moltes coses, no només sobre Déu mateix i la resta de coses inteŀlectuals,
sinó també sobre tota aquesta naturalesa corpòria.

36
 d) La Sisena Meditació (“Sobre l’existència de les coses materials i sobre la distinció real d’ànima i cos”)

Per demostrar que el món material existeix, Descartes no té prou amb la típica constatació per part dels sentits;
ja vam veure, en parlar del dubte, què pensa ell sobre els sentits. Per tant, caldrà algun altre tipus d’argumentació
que parteixi únicament de les dues substàncies que ja estan demostrades: la res cogitans i Déu. L’argumentació és
simple: jo constato que tinc a la meva ment les idees corresponents a les coses materials que aparentment m’envolten
(objectes, sons, olors, humitat, etc). Si aquests objectes no existissin, això voldria dir que aquestes idees que en tinc
són fruit d’una aŀlucinació o del mal funcionament de la meva raó, cosa del tot impensable tenint en compte que
qui m’ha creat és Déu, que és bo i perfecte: seria inconcebible que Déu em fes una “mala passada” com aquesta.
Per tant, si jo tinc al cap ben clares i evidents aquestes idees, per força han de correspondre a objectes reals.

Perquè, en primer lloc, allò mateix que abans he pres com una regla, és a dir, que les coses que concebem
molt clarament i molt distintament són totes vertaderes, només és segur perquè Déu és o existeix, perquè
és un ésser perfecte i perquè tot el que hi ha en nosaltres prové d’ell. D’on se segueix que, essent les
nostres idees o nocions coses reals i que provenen de Déu en tot allò en què són clares i distintes, no
poden en això ser sinó vertaderes.

En definitiva, els errors dels sentits es poden produir, i està clar que es produeixen, però són sempre
accidentals, fruit d’un desajust entre els sentits i la ment que jo puc evitar estant ben atent en tot el que faig per no
caure en l’error. Per tant, també puc rebutjar tots els dubtes que al principi tenia: els meus sentits són fiables, com
també ho és la meva raó. Sí que puc, doncs, assolir coneixements verídics i definitius.
Per tant, a més de la substància pensant (és a dir, el meu Jo), existeix un altre tipus de substància finita i
creada: la dels cossos, tots ells amb un atribut fonamental, que és l’extensió. Posats a trobar una qualitat que tinguin
tots els cossos del món material, no podem quedar-nos, per exemple, amb el color, perquè hi ha cossos que no en
tenen, o amb la olor, perquè no tothom la percep de la mateixa manera. En canvi, l’extensió és una característica
universal (no hi ha cap cos que no en tingui) i indiscutible (tothom la percep igual). Per això, allò que Descartes
creu que és comú a tots els objectes, i per això en fa la seva propietat essencial, és l’extensió. De la matèria, doncs,
Descartes en dirà sempre res extensa.

Sabem que la naturalesa de la matèria o del cos en general no consisteix a ser dura o pesant o de colors
o que toca els nostres sentits de qualsevol manera, sinó ser una substància extensa: extensa en longitud,
amplada i profunditat.

Ara bé, si el jo pensant i la matèria són dues realitats o substàncies independents, ¿com s’explica, per exemple,
que el meu Jo pensant decideixi anar a fer un tomb i el meu cos tot seguit realitzi la decisió? ¿De quina manera una
idea (que és un fet mental) influeix en una acció (fet físic)? ¿Com es comuniquen entre elles, aquestes substàncies tan
diferents? Descartes va resoldre aquestes qüestions plantejades pel seu sistema filosòfic donant-hi l’explicació següent:
hi ha un punt en el nostre cos, la glàndula pineal, que està situada al bell mig del nostre cervell,
i que és on “s’allotja l’ànima”; des d’allà connecta amb el cos i en modifica els moviments.
Segons Descartes, doncs, l’home és el resultat de la unió accidental entre dues substàncies,
el jo pensant (el subjecte del cogito —l’ànima—) i el cos (extensió, matèria). Cos i ànima són,
per tant, dues substàncies diferents i irreductibles, que pertanyen a ordres diferents. L’únic
punt de contacte entre totes dues és la glàndula pineal que tenim dins el cervell.
De fet, aquesta glàndula, anomenada epífisi cerebral, sí que existeix, i també se la coneix
com a glàndula pineal perquè té forma de pinya. Avui dia sabem que la seva funció és bàsica, ja que funciona com a
reguladora del rellotge biològic del cos, adaptant les funcions corporals als cicles de llum i foscor del nostre entorn.
Però evidentment, Descartes desconeixia aquesta funció, i per a ell l’ànima té la seva seu principal en aquesta petita
glàndula que envia la informació a tota la resta del cos mitjançant els nervis i fins i tot la sang.
37
4. CONCLUSIÓ SOBRE LA FILOSOFIA DE DESCARTES

Davant de l’intent radical que Descartes es proposa per tal de fonamentar la filosofia a partir d’un mètode
que li permeti arribar a veritats universals i definitives, els resultats són més aviat decebedors. Les normes del
mètode són clares i ben precises, però no dóna la sensació que després de Descartes tothom donés ja per indubtable
l’existència tant de l’ànima com de Déu.
En canvi, la figura de Descartes dins el panorama filosòfic és crucial. I ho és per un bon grapat de motius, tots
ells molt importants. En primer lloc perquè, després d’una interrupció de 15 segles, amb ell torna a recuperar-se el
debat sobre temes filosòfics: les seves controvèrsies amb altres filòsofs com Hobbes, Arnauld i el mateix Pascal van
tornar a revifar el gust per disputar sobre qüestions filosòfiques (diuen que amb Pascal va estar a punt d’arribar a
les mans en certa ocasió). És cert que encara no hi ha llibertat de pensament, i que divulgar certes idees era molt
perillós, però a Descartes li hem de reconèixer la valentia per posar sobre la taula certs temes “delicats”, com el
tema de Déu vist per la raó humana.
En segon lloc, Descartes inaugura una nova forma d’enfocar la reflexió, centrant la
problemàtica en el subjecte, en el Jo. Marca distàncies amb els autors clàssics (Plató,
Aristòtil, etc) i amb els grans mestres medievals, com Sant Tomàs d’Aquino, mostrant
que també es poden dir coses interessants amb un altre llenguatge, des d’altres punts
de vista i, sobretot, criticant o desmentint quan cal aquests mestres “intocables”.
D’altra banda, Descartes fou el valent innovador que restablí la confiança en les capacitats
humanes de coneixement. Estava convençut que l’home, amb el sol ús de la raó (i per tant,
sense l’ajut de la fe), està perfectament capacitat per donar explicació fins i tot als interrogants
més insondables, com ara l’existència de l’ànima o del mateix Déu. Després de quinze segles
de no poder pensar, de no poder opinar, de pregar i callar, de creure que no som res davant del poder diví, Descartes
sacseja les consciències de mitja Europa amb el seu missatge filosòfic clar i contundent: mètode, reflexió i demostració.
No hi ha lloc per a cap misteri (heretgia!), tot és clar i evident, ja que es pot demostrar amb el sol ús de la raó. No ens hem
de sorprendre, doncs, pel fet que Descartes fou criticat i mig perseguit en vida, i que després de mort les seves teories
estiguessin prohibides durant tants anys: si les seves idees es confirmaven, l’autoritat irracional de l’Església, basada en
els dogmes i els misteris, quedaria en entredit, potser de manera irrecuperable (com així va ser).
El restabliment de la confiança en les capacitats inteŀlectuals, especialment en la raó, serà una convicció que
arribarà fins als nostres dies. Així, per exemple, avui la racionalitat és una exigència en pluralitat d’àmbits, com ara
les ciències naturals o socials, o en els plantejaments econòmics i polítics. I també ha arribat fins avui la necessitat
d’un mètode, perquè la nostra raó avanci en les seves recerques o activitats.

Casa Museu de Descartes al seu poble natal Antic bitllet de 100 francs francesos

38
 Els exàmens de Descartes a les PAU

Descartes és, des de fa molts anys, un dels autors obligatoris del temari de les PAU de Filosofia. En cas que
l’examen sigui de Descartes, el text serà un fragment de la seva obra Meditacions Metafísiques, en concret les
meditacions 1, 2, 5 i 6 (en total són 6). Vet aquí una selecció d’algunes de les preguntes que han aparegut en els
exàmens de Descartes dels darrers anys.
- Pregunta 3: Fixa’t bé que l’enunciat t’està demanant explicar el sentit i la justificació d’una frase del text. Així doncs,
centra’t bé en això que t’estan demanant: explica la frase, demostra que l’has entès i, un cop explicada, relaciona-la
amb el pensament de l’autor. Vet aquí uns quants exemples de pregunta 3:
- Expliqueu i justifiqueu per què afirma René Descartes en el text: «I això bastaria per a ensenyar-me que la ment
és del tot diferent del cos, si no ho sabés ja d’abans».
- Expliqueu el sentit i la justificació, segons René Descartes, de la frase següent del text: «[…] és clar que jo, és a dir,
l’ànima per la qual sóc el que sóc, és plenament i veritablement distinta del cos, i que pot existir sense ell.»
- Expliqueu quines raons té René Descartes per a afirmar que «del fet que Déu no enganya se segueix
necessàriament que en això no estic enganyat».
- Per què diu Descartes que la seva existència és una veritat «tan ferma i segura que les suposicions més
extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar»?

- Pregunta 4: és la pregunta de comparació. Cal que triïs un altre autor per poder comparar el que tots dos afirmen
sobre el tema que et demanen a l’enunciat. Procura, si pot ser, que siguin dos autors ben oposats, ja que així la
comparació dóna molt més joc. Primer fes una breu presentació de tots dos; després exposa de manera breu i clara la
tesi bàsica de cada un, on es vegi clarament la diferència. I finalment explica amb l’extensió que vulguis els arguments
d’un i altre per afirmar el que afirmen, fent servir algun exemple adient. Exemples d’enunciats:
- Compareu com justifica Descartes que puguem conèixer el món físic amb com concep el coneixement del món
físic un altre autor/a de la història de la filosofia occidental.
- Compareu la concepció de Descartes de l’ànima amb una altra concepció de l’ànima (o de la ment, o del «jo») que es
pugui trobar en la història del pensament.
- Compareu la concepció de la relació entre ment i cos de Descartes amb la concepció de la relació entre ment
i cos (o entre ànima i cos) d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.

- Pregunta 5: és la pregunta d’opinió personal. És molt important que et centris bé en el tema sobre el qual se t’està
demanant l’opinió. Recorda que cal començar deixant ben clara la teva opinió a favor o en contra de l’afirmació que
se t’ofereix, i que després cal que ho justifiquis amb bons arguments i exemples. És un exercici de redacció, on has
de demostrar no pas que saps molt sinó que tens prou maduresa com per fer un bon redactat. No t’oblidis del teu
toc personal a l’hora de posar exemples. Aquí tens alguns dels enunciats:
- Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «El que determina que jo sigui jo és la continuïtat
de la meva consciència, no la del meu cos.»
- Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Una persona és idèntica al seu cos».
- Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Tinc bones raons per a pensar que, encara
que potser no totes, la majoria de les coses que crec són vertaderes».

39
 El darrer examen de Descartes (PAU juny 2023)

Observo que hi ha una gran diferència entre l’esperit i el cos, perquè el cos, per la seva naturalesa, és sempre divisible,
i l’esperit és del tot indivisible. En efecte, quan considero el meu esperit, és a dir, a mi mateix en tant que soc només
una cosa que pensa, no hi puc distingir cap part, sinó que em concebo com una cosa única i íntegra. I encara que tot
l’esperit sembla estar unit a tot el cos, si perdés un peu, un braç o qualsevol altra part del cos, sé que no per això se
suprimiria cap part del meu esperit. I de les facultats de voler, de sentir, d’entendre, etc, no se’n pot dir pròpiament
parts, perquè és un únic esperit el que vol, sent, entén, etc.
En canvi, amb les coses corporals o extenses passa tot el contrari, ja que no n’hi ha cap que no es pugui dividir
fàcilment en parts en el pensament, i per tant, no n’hi ha cap que no conegui com a divisible. I amb això n’hi hauria
prou per a ensenyar-me que l’esperit o l’ànima de l’home és totalment diferent del cos, si no ho sabés ja d’abans.

René Descartes. Meditacions metafísiques, VI

Exercici 1
Pregunta I. Expliqueu breument (60-100 paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]
Pregunta II. Expliqueu breument (5-25 paraules) el significat que tenen en el text les expressions següents: [1 punt]

a) «esperit»:

b) «una cosa única i íntegra»:

Pregunta III. Expliqueu el sentit de l’afirmació del text següent i les raons de René Descartes per fer-la: «I amb això
n’hi hauria prou per a ensenyar-me que l’esperit o l’ànima de l’home és totalment diferent del cos, si no ho sabés ja
d’abans.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara
que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Exercici 2
Compareu la concepció de Descartes sobre la possibilitat d’obtenir coneixement fiable sobre com és el món, amb la
concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

Exercici 3
Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació del final del text següent: «No és contradictori pensar que
podria ser que existís un Déu totpoderós; Déu podria, si volgués, haver creat l’univers fa només trenta minuts; podria
haver creat l’univers incloent-hi la Terra i a tots nosaltres, i ens podria haver creat dotant-nos a cadascú d’una sèrie
de “memòries” sobre el que ens sembla haver viscut en el passat, però que realment no són autèntiques memòries:
el món, i nosaltres amb ell, fa només trenta minuts que existeix; per tant, jo no puc assegurar realment que hagi
estudiat per fer aquest examen —per més que ara sàpiga com respondre a les preguntes.» Responeu d’una manera
raonada. [2 punts]

40
 Per saber-ne més
1. Les obres de Descartes:

René Descartes. Meditacions Metafísiques, publicada per Edicions 62. Edició a càrrec de Miquel Costa,
amb una completa introducció explicativa de l’obra més important de Descartes.

René Descartes. Discurso del Método. Meditaciones Metafísicas, publicada per Tecnos dins la seva
col·lecció Los Esenciales de la Filosofía. Exceŀlent edició de les dues obres bàsiques de Descartes,
acompanyades d’una introducció molt aclaridora a càrrec d’Olga Fernández.

2. Una pel·lícula per conèixer la vida i el pensament de Descartes:

Cartesio de Roberto Rossellini (1974). Es tracta d’una producció feta per a la
Televisió Italiana als anys 70, i és pot trobar al Youtube en VOSE. Explica força
bé tant la vida com alguna de les idees del filòsof francès. Fa poc ha sortit per
fi una edició en DVD, però de moment només es pot veure en italià. Una altra
pel·lícula recomanable és Galileo (1968), de Liliana Cavani, que mostra els
problemes que el gran científic italià va tenir amb la Inquisició per divulgar les
seves tesis heliocèntriques.

3. Un parell de bons llibres, per ampliar coneixements sobre aquestes temes:

a) Galileo. El genio y el hombre, de James Reston Jr. (1996), editada en castellà per Ediciones B. Magnífica
biografia mig noveŀlada del gran científic italià, que ens situa perfectament en la mentalitat de l’època,
enmig de la guerra inteŀlectual entre els defensors de la Nova Ciència i els qui encara es resistien a
abandonar la tradició medieval i l’autoritat de l’Església.

b) Els ossos de Descartes, de Russell Shorto (2008), editat per La Campana. Descartes ha mort de pulmonia
a Estocolm, i ha estat discretament enterrat allà mateix. Al cap de setze anys, el seu cos és desenterrat
i retornat a França, en un viatge increïble a través de mitja Europa. Posteriorment, guerres, revolucions
i saquejos fan que els ossos de Descartes no acabin de trobar el repòs definitiu. Un llibre original i
entretingut, amb una trama gairebé detectivesca, per descobrir l’essència del pensament de Descartes
enmig d’una Europa cada cop més descreguda, al temps que el lector ressegueix les peripècies dels que,
diuen, són els ossos autèntics de Descartes. O potser no ho són?

4. Dues exceŀlents pàgines web del mateix autor, una sobre Descartes i una altra sobre Galileu:

http://www.alcoberro.info/planes/descartes.htm
http://www.alcoberro.info/planes/galileo.htm

41
42
 tema 4

Locke i Hume

1. CONTEXT CULTURAL. EL NAIXEMENT DE L'ANGLATERRA MODERNA

Si Descartes va viure la 1a meitat del segle XVII, Locke ho va fer a la 2a meitat. Però els contextos respectius,
com veurem, van ser força diferents. Mentre a l'Europa continental les monarquies eren cada cop més fortes i poderoses
(Lluís XIV a França, Felip IV a Espanya, per exemple), a Anglaterra comencen a córrer idees liberals i antiabsolutistes, un
segle abans que ho facin a la resta d'Europa. Unes idees tan fortes que van convulsionar l'Anglaterra de l'època i que
van acabar finalment tombant la monarquia i implantant una república parlamentària (al segle XVII !!!).
Cal no perdre de vista que estem en una època de forta expansió comercial, la
qual afavoreix la formació i l'enriquiment de la classe burgesa. Aquest enriquiment
va provocar que els burgesos demanessin tenir més influència, enfront de la
monarquia i els nobles, que eren els qui tradicionalment havien tingut tots els
privilegis i poders, i que evidentment no estaven disposats a perdre ni a compartir
amb els burgesos. La burgesia va donar suport al Parlament, a canvi que aquest
plantés cara a la monarquia i els nobles. Aquests, però, no van cedir, i la tensió va
provocar una guerra civil entre 1642 i 1649. La guerra va acabar amb l'execució
del rei Carles I i la proclamació de la República, presidida per Oliver Cromwell,
Oliver Cromwell (1599- 1658) qui va presidir aquella república sota el títol de Lord Protector.

La situació, però, no va millorar gaire. Cromwell va resultar ser un dictador encara pitjor que el rei anterior,
amb la qual cosa la monarquia va ser restaurada al cap de 10 anys, pocs mesos després de la mort de Cromwell. Però
les tensions entre els partidaris de la monarquia absolutista i els partidaris del parlament, que eren més liberals,
van continuar més fortes que mai, fins que finalment el rei Jaume II va ser obligat a abdicar i a exiliar-se l'any 1688.
Per substituir-lo, els liberals van cridar Guillem III d'Orange, un aristòcrata holandès que estava casat amb la filla del
rei Jaume II, i que havia estat educat enmig d'unes idees clarament liberals. L'arribada a Anglaterra de Guillem III es
coneix com la Revolució Gloriosa, ja que va tenir lloc sense vessar ni una gota de sang.
Amb el nou rei, s'implanta per primer cop a Anglaterra una monarquia parlamentària i constitucional. Amb
la Declaració de Drets de 1689 (un segle abans de la Revolució Francesa!!) queda establerta la superioritat de les
lleis per sobre de la voluntat personal del rei. Hi surten afavorides, doncs, la divisió de poders, la llibertat individual,
el dret a la propietat privada i a la impremta.
A partir d'aquest moment, Anglaterra es converteix en la primera potència econòmica i comercial del món,
posició que ocupà fins ben entrat el segle XX.

43
2. VIDA i OBRES DE JOHN LOCKE

John Locke va néixer l'any 1632 al petit poble de Wrington, a prop de la ciutat de Bristol. Ell va ser el gran de
tres germans. El seu pare John, que era advocat, va educar els seus fills amb una estricta disciplina. No obstant això,
el seu pare era un aferrissat defensor de la sobirania del poble i del parlament representatiu, per la qual cosa també
va inculcar idees liberals en els seus fills. La seva mare, Agnes Keene, va morir en arribar ell a la majoria d'edat.
Gràcies a les relacions del seu pare amb personatges iŀlustres del bàndol republicà que va resultar vencedor
de la guerra civil, l'any 1650 el jove Locke va poder ingressar a la Universitat d'Oxford, on primer va estudiar
Filosofia, Lògica, Llatí i Grec, i a partir de 1656 Ciències Naturals, Física, Química i Medicina. En acabar els seus
estudis, va romandre a la Universitat com a professor fins el 1665, completant els seus estudis de Medicina. A partir
d'aquest moment, viatjà per diversos països europeus durant uns quants anys,
especialment per França.
L'any 1678 tornà a Oxford, amb intenció de reprendre les seves tasques
universitàries. Però ben aviat va començar a patir les conseqüències del clima
polític que es vivia a Anglaterra, amb guerres civils i enfrontaments constants
entre absolutistes i parlamentaristes. L'any 1681 la facció monàrquica inicià
una forta ofensiva, amb l'objectiu de retornar al poder el rei Jaume II, que era
catòlic, i tots els partidaris del Parlament van ser perseguits i detinguts, entre
ells algunes de les persones que havien recolzat John Locke i la seva família
durant molts anys. Enmig d'aquest ambient, Locke va decidir fugir d'Anglaterra
i exiliar-se a Holanda, on començà a donar forma definitiva a algunes de les
seves obres més importants, que portava anys redactant.
Durant la seva estada a Holanda, va entrar en contacte amb Guillem d'Orange i
els seus seguidors, i va col·laborar amb ells per organitzar el destronament de Jaume II i
la posterior coronació del d'Orange com a rei, amb el nom de Guillem III. Aquesta va ser
la Revolució Gloriosa (1688), que va suposar el fi de la dinastia Stuart i un enfortiment
definitiu del Parlament. Locke va tornar un any després a Anglaterra, i l'any 1690 publicà
les seves obres més famoses, que són els Dos Tractats sobre el Govern Civil, i l'Assaig
sobre l'Enteniment Humà.
Els darrers anys de la seva vida, Locke va ocupar alguns càrrecs polítics relacionats
amb temes econòmics i de comerç interior. També va aprofitar per retocar alguna de les
seves obres anteriors i escriure'n d'altres. L'any 1700 va dimitir del càrrec i es va jubilar,
als 68 anys. Va morir finalment quatre anys després, un 28 d'octubre de 1704, als 72 anys
d'edat, a Essex, prop de Londres, que era on vivia des que havia tornat de l'exili. Va ser
enterrat al cementiri de l'església parroquial de la localitat veïna de High Laver.
A més de les dues obres citades, cal destacar també la seva Carta
sobre la Tolerància (1689) i Alguns pensaments sobre l'Educació
(1693). Les seves obres van inspirar els iŀlustrats francesos, i avui dia
és considerat un dels pares de la democràcia parlamentària. Els qui el
van conèixer deien d'ell que va ser un home afable i senzill, de salut
delicada però molt disciplinat en el seu treball.

Tomba de John Locke, a High Laver

44
3. EL SEGON TRACTAT SOBRE EL GOVERN CIVIL

a) La teoria política de Locke

Les idees polítiques de Locke es troben a la base de totes les democràcies liberals
occidentals. Ell va ser el primer gran defensor dels drets individuals davant la tirania i
l'absolutisme, de la propietat privada, de la divisió de poders, de les llibertats d'expressió
i d'opinió. Va ser, en definitiva, el pare de la democràcia occidental, i com a tal va ser
reconegut arreu d'Europa des del mateix moment en què va publicar les seves idees
polítiques.
Per justificar les seves idees liberals, Locke va escriure l'any 1690 dos llibres o tractats
sobre el govern civil (Two Treatises of Government). En el primer es dedica a criticar
i refutar la teoria, concebuda i defensada per Robert Filmer, segons la qual els reis
governen per dret diví, per la qual cosa els seus decrets i decisions són del tot indiscutibles
com qualsevol altre mandat diví. Però aquí ens fixarem sobretot en el 2n Tractat, que
és on Locke enuncia clarament les seves idees polítiques més importants.

b) Origen i legitimitat de l'Estat

Als tres primers capítols del 2n Tractat, Locke defensa que l'origen i la legitimació de l'Estat són fruit d'un
pacte entre els individus que formen la societat. No s'entendria la vida en societat si no hi hagués un consentiment
de tots els seus membres. Però en aquesta mena de contracte entre l'individu i l'Estat no hi ha una renúncia total
als drets personals a canvi de seguretat i protecció, sinó que l'individu conserva determinats drets personals bàsics,
com ara el dret a la vida o a la propietat privada. D'aquesta manera, l'Estat se subordina als interessos individuals,
mai no pot estar-hi per sobre.
- L'estat de naturalesa. Segons ell, en un estat de naturalesa primitiu,
els homes eren lliures, amos i senyors d’ells mateixos, i feien el que
calgués per estar el millor possible; però al mateix temps hi havia
com una mena de dret primitiu que els feia reconèixer els altres
també com a éssers lliures, i a respectar alguns drets generals, com
per exemple el dret dels altres a la vida, a la llibertat o a la propietat
privada. És a dir, que l’home no és bo per naturalesa, però tampoc
tan dolent com deia Hobbes ("l'home és un llop per a l'home"), ja
que és fins a cert punt respectuós amb els altres, sobretot pel que
fa a la vida i a la propietat privada, que ell considera drets naturals.
Fins i tot considera que l'home té, de manera natural, el dret a La propietat privada, un dret natural que cal protegir
contraatacar en el cas que se senti agredit, castigant els qui l'han
robat o fet alguna mena de mal (dret de venjança o càstig).

Qui ha patit el dany, té el dret d'exigir, en el seu propi nom, una reparació, i és ell i només ell qui pot
perdonar-la. La persona danyada té el poder d'apropiar-se dels béns o del servei de l'ofensor (...). I així
és com cada home, en l'estat de naturalesa, té el poder de matar un assassí, per dissuadir un altre de
cometre el mateix crim, el qual no admet reparació, establint exemple pel que fa al càstig que cal aplicar-li
(...). I en això es fonamenta aquesta gran llei de naturalesa: "qui vessa la sang d'un home, està subjecte
a que un altre vessi la seva" (...). Així de clar estava escrit aquest precepte en els cors dels homes.

45
 - El pacte. Però l’home necessita també un cert ordre, una autoritat, per mirar de salvaguardar aquests drets
naturals; i és per això que en algun moment neix la idea del pacte, per tal que no es transgredeixi l’harmonia
natural i l’equilibri de drets. Segons Locke, doncs, els homes només renuncien a part de les seves llibertats
(aquelles que impliquen la possibilitat de castigar els altres), mentre que mantenen les relatives a la vida i a
la propietat privades. De fet, es pot dir que els homes només renuncien a certes llibertats (la llibertat, per
exemple, de castigar un altre que m'ha robat) en favor de l'Estat, a condició que aquest faci servir aquest poder
per protegir aquests drets i llibertats que ells es queden. Aquest seria l'origen del pacte que, segons Locke, van
fer els homes en algun moment de la seva història primitiva.
- L'Estat. Arran d'aquest pacte, per tant, neix l'Estat. I com que
l’Estat té el seu origen en la voluntat de tots els individus, aquests
continuen essent en darrera instància els qui en controlen els
òrgans de govern. La sobirania és, doncs, popular, i els governants
estan en tot moment al servei dels individus. Això vol dir que si els
governants, siguin qui siguin, no fan bé la seva funció, el poble té
dret a la insurrecció i al trencament d'aquest pacte.
Aquest Estat ha de servir per acabar amb el que Locke anomena
"estat de guerra", que és la situació en què els homes viurien
sovint si no hi hagués una autoritat que ho evités. Allà on hi ha
una autoritat ­—afirma Locke— "un poder terrenal de qui pugui
obtenir-se reparació acudint-hi, l'estat de guerra queda eliminat,
La insurrecció és legítima per derrocar un governant inepte
i la controvèrsia és decidida per aquest poder".

Locke té molt clar que la clau de l'èxit de qualsevol societat política és el sotmetiment de cada individu a les
opinions i les decisions de la majoria. Si els individus no s'hi sotmeten i quan no hi estan d'acord fan el que els dóna
la gana, la societat durarà quatre dies.

I així cada home, en consentir amb altres en la formació d'un cos polític sota un únic govern, es posa a
si mateix sota l'obligació de sotmetre's a les decisions de la majoria i a ser guiat per ella. Si no, aquest
pacte original per mitjà del qual un individu acorda amb altres incorporar-se a la societat, no significaria
res (...). Si en un cos polític la majoria no pogués prendre decisions obligatòries per a tothom, aquesta
societat no podria actuar com a tal i es dissoldria immediatament.

c) La divisió de poders
La millor manera, segons Locke, d'evitar la tirania i l'absolutisme, és la divisió de poders. Cal evitar que tot
el poder estigui concentrat en les mateixes mans, com passava a les monarquies absolutes de la resta de països
europeus. Segons Locke, en qualsevol sistema polític cal distingir tres tipus de poders:
a) Poder legislatiu. És el poder de redactar lleis per regular les propietats dels súbdits (vida, llibertat i possessions).
Aquest poder el té el Parlament, triat pel poble.
b) Poder executiu. És el dret natural de jutjar, castigar i rebre compensacions. Els individus, amb el pacte, han
renunciat a aquest poder, i ara qui el té és el Rei, el qual aplica les lleis i en sanciona l'incompliment.
c) Poder federatiu. El tenen els diplomàtics. És el poder de declarar la guerra i la pau, i establir pactes i aliances.
En casos de crisi (una guerra o una invasió), pot substituir el poder legislatiu.
Com veiem, aquesta divisió no correspon exactament amb la concepció actual de la divisió de poders, la qual
deriva directament de la plantejada pel filòsof iŀlustrat francès Montesquieu, mig segle posterior a Locke. Aquest
principi de la divisió de poders és, com sabem, una de les bases més pregones de la democràcia moderna.
46
 d) La monarquia és el règim polític més legítim
Locke considera que el sistema de govern més adient i legitimat
és la monarquia, o govern d'un sol home. Al capítol 8, ho defensa i
ho argumenta. Diu que els homes d'arreu del món tendeixen per
naturalesa a organitzar-se en famílies, i que dins cada família hi ha
sempre la figura del pare, que és qui té l'autoritat. El pare és el referent,
savi i experimentat, és qui ordena i castiga, fins i tot els seus propis fills,
però és també qui els estima, els aconsella i pren les millors decisions
per protegir la família, especialment dels atacs exteriors. Tot plegat
fa que tots els membres s'acostumin a l'autoritat paterna, ja que hi
troben protecció i tranquil·litat. Gandhi, el millor exemple del líder-pare de tots els indis

Aquest "govern del pare" va acostumar tothom a estar sota l'autoritat d'una sola persona. Per això, quan
amb els pas del temps, les famílies s'anaven unint i ampliant, per motius diversos (aliances, negocis,...), sempre
cercaven la referència del pare; i per això van optar sempre per triar aquell que, d'entre tots els possibles, fos el
més capacitat, especialment per defensar-los dels perills exteriors.
Malauradament, en alguns casos va arribar un moment en què aquests governants van perdre de vista quina
era la missió que tenien encomanada, i van començar a servir a interessos diferents dels del poble, esdevenint així
corruptes i tirans. Això va obligar els ciutadans a crear mecanismes de control dels propis governants, per tal d'evitar
i castigar els abusos comesos per aquests. Cal lluitar contra la concepció, defensada per alguns, que el monarca
ostenta el seu càrrec per mandat diví: el monarca té el càrrec que té perquè el poble li ha concedit i per servir el
poble, i aquest té la potestat, si ho considera oportú, de retirar-li aquest poder quan el governant en faci un mal ús.
Així doncs, el poder del monarca ha de passar necessàriament pel consentiment, tàcit o expressat, que cada
persona dóna al monarca perquè aquest exerceixi el seu poder. Però un cop donat aquest consentiment, l'individu
ja no té llibertat de deixar de ser súbdit i viure en llibertat: ho serà per tota la seva vida.

Aquell que per virtut d'un acord formal i d'una declaració expressa, ha donat ja el seu consentiment per
ser membre d'un Estat, estarà perpètua i inalterablement obligat a seguir sent-ne súbdit; i no podrà
ja tornar a viure en la llibertat pròpia de l'estat de naturalesa, com no sigui que el govern al qual està
sotmès es dissolgui per causa d'alguna calamitat.

e) Causes de la dissolució d'un govern

El capítol 19 del Tractat, que és el darrer, Locke el dedica a estudiar els motius que fan que de vegades el
govern d'un Estat es dissolgui. Si no és perquè s'ha produït una invasió estrangera, un govern es pot dissoldre per:
1. La descomposició del poder legislatiu. Aquesta situació es dóna quan el monarca imposa la seva voluntat sense
ajustar-se a les lleis, o bé quan impedeix que el poder legislatiu es pugui reunir i pugui treballar en condicions.
2. La ineptitud del poder executiu. Aquesta situació es dóna quan el monarca es desentén de la seva funció bàsica,
que és la d'aplicar les lleis: i allà on no s'executen les lleis, és com si no n'hi hagués.
3. L'actuació dels governants en contra de la missió que se'ls ha encomanat, que no és altra que protegir la vida,
els drets, les llibertats i les propietats de la gent del poble.

Sempre que el poder legislatiu violi aquesta llei fonamental de la societat, i ja sigui per ambició, per
por, per insensatesa o per corrupció, tracti d'acumular excessiu poder o de dipositar-lo en mans de
qualsevol altre, és a dir, un poder sobre les vides, les llibertats i els béns del poble, estarà traint la seva
missió (...). I en fer això, estarà retornant al poble el poder que aquest li havia atorgat.
47
 Els exàmens de Locke a les PAU

Locke és, a partir del curs 2012-2013, autor del temari de les PAU d'Història de la Filosofia. Els exàmens PAU
de Locke només poden ser sobre la seva teoria política, explicada al Segon Tractat sobre el Govern Civil. Vet aquí
alguns exemples de preguntes:

- Pregunta 3: Fixa’t bé que l’enunciat t’està demanant explicar el sentit i la justificació d’una frase del text. Així doncs,
centra’t bé en això que t’estan demanant: explica la frase, demostra que l’has entès i, un cop explicada, relaciona-la
amb el pensament de l’autor. Vet aquí un exemple de pregunta 3:
- Expliqueu el sentit de la frase següent del text i les raons de John Locke per a afirmar-la: "Sempre, doncs, que el
poder legislatiu transgredeixi aquesta norma fonamental [...] haurà posat el poder que el poble li havia concedit
al servei d’objectius ben oposats, de tal manera que el poble recuperarà aquell poder i tindrà dret a recobrar
la llibertat inicial".
- Expliqueu el sentit i la justificació, segons John Locke, de la frase següent del text: «aleshores no serà gens
estrany que el poble es desvetlli i faci tots els possibles per a posar la llei en mans de qui li pugui garantir que
perseguirà els fins per als quals el govern havia estat erigit».
- Expliqueu quines raons té John Locke per a afirmar que «[el poble] resta eximit d’obediència quan s’atempta
iŀlegalment contra les seves llibertats i propietats […]».

- Pregunta 4: és la pregunta de comparació. Cal que triïs un altre autor per poder comparar el que tots dos afirmen
sobre el tema que et demanen a l’enunciat. Com que el tema és la política, seria ideal comparar les idees de Locke
amb les de Plató, molt més totalitàries. Primer fes una breu presentació de tots dos; després exposa de manera breu
i clara la tesi bàsica de cada un, on es vegi clarament la diferència. I finalment explica amb l’extensió que vulguis els
arguments d’un i altre per afirmar el que afirmen, fent servir algun exemple adient. Exemple d’enunciat de pregunta
de comparació:
- Compareu la concepció de Locke sobre què dóna legitimitat a un govern amb la concepció sobre aquesta mateixa
qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.
- Compareu la concepció de Locke sobre en què consisteix i què involucra la creació d’una societat política (o
estat o ciutat) amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la
filosofia occidental. [2 punts]

- Pregunta 5: és la pregunta d’opinió personal. És molt important que et centris bé en el tema sobre el qual se t’està
demanant l’opinió. Recorda que cal començar deixant ben clara la teva opinió a favor o en contra de l’afirmació que
se t’ofereix, i que després cal que ho justifiquis amb bons arguments i exemples. És un exercici de redacció, on has
de demostrar no pas que saps molt sinó que tens prou maduresa com per fer un bon redactat. No t’oblidis del teu
toc personal a l’hora de posar exemples. Aquí tens un exemple d'enunciat de pregunta d'opinió:
- Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Si cadascú pensés que té dret a desobeir
el govern sempre que cregui que el govern no actua d’acord amb les finalitats per a les quals es va establir,
tothom trobaria sempre excuses per a desobeir, i el govern seria feble i incapaç de proporcionar seguretat i
estabilitat als ciutadans.»
- Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Qualsevol grup de persones d’un estat té
dret, si així ho acorden els membres d’aquest grup, a establir una nova comunitat política i un nou govern.»
Responeu d’una manera raonada.

48
 El darrer examen de Locke (PAU juny 2022)

L’altra objecció que he trobat que es fa contra el principi de les societats polítiques, tal com he esmentat, és aquesta:
Tots els homes han nascut sota una mena o altra de govern, i és, doncs, impossible que ningú pugui ser mai lliure ni
unir-se amb altres per erigir-ne, legítimament, un de nou. En cas que aquest argument fos vàlid, jo pregunto: Com és
que hi ha tantes monarquies legítimes al món? Perquè si algú, en virtut d’aquest supòsit, pot mostrar-me un sol home
que, a qualsevol època de la història del món, hagi estat lliure per a iniciar una monarquia legítima, jo em comprometo
a mostrar-li’n deu que foren lliures per a unir-se i, alhora, per a iniciar un nou govern, ja fos sota un reialme o amb
qualsevol altra forma. I això demostra que si qualsevol, nascut sota el domini d’un altre, pot ser prou lliure per a adquirir
el dret a comandar altres homes en un imperi nou i distint, tothom qui hagi nascut sota el domini d’un altre home pot
ser igualment lliure i esdevenir dirigent o súbdit d’un govern distint i separat. […]
[…] Aquesta ha estat la pràctica arreu del món, des dels primers temps fins a l’actualitat, i no hi ha, avui que els homes
neixen sota Estats antics i constituïts, amb lleis i formes de govern establertes, cap altre impediment a la seva llibertat
que si haguessin nascut entre els lliures i irreprimits habitants de la selva. Aquells, doncs, que ens vulguin convèncer
que pel fet d’haver nascut sota un govern determinat ja hi estem sotmesos d’una manera natural i no ens resta cap
accés ni pretensió a la llibertat de l’estat de natura, no tenen una altra raó per a esgrimir […] que dir que és perquè els
nostres pares o progenitors abandonaren la seva llibertat natural i, d’aquesta manera, s’obligaren i obligaren la seva
descendència a una submissió perpètua al govern a què ells s’havien sotmès. És cert que tothom està obligat a complir
les promeses que hagi fet i els compromisos que hagi contret ell mateix, però cap mena de pacte no podrà obligar-hi
els seus fills o descendents.
John Locke. Segon tractat sobre el govern civil, capítol VIII

Exercici 1
Pregunta I. Expliqueu breument (entre vuitanta i cent vint paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades. [2 punts]

Pregunta II. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text el mot i
l’expressió següents. [1 punt]
a) «monarquies legítimes»:
b) «estat de natura»:

Pregunta III. Expliqueu el sentit, la finalitat i la justificació del que John Locke vol expressar mitjançant la següent
pregunta del text: «En cas que aquest argument fos vàlid, jo pregunto: Com és que hi ha tantes monarquies legítimes
al món?» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Locke que siguin pertinents, encara que
no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Exercici 2
Compareu la concepció de Locke sobre la relació entre els ciutadans d’un estat i el seu govern amb la concepció
sobre quin és el millor sistema d’organització política (i les raons per a creure que ho és) d’un altre autor/a destacat
de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

Exercici 3
Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «No estic obligat/ada a seguir les lleis fonamentals
(Constitució) que ni jo ni els meus pares no hem votat; que les votés una majoria de la gent de la generació dels meus
avis no m’obliga a mi o a les persones de la meva generació a seguir-les.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

49
 Per saber-ne més
1. Les obres de Locke:

John Locke. Segundo Tratado sobre el Gobierno Civil, publicada per Tecnos. Edició molt actual (2010),
amb una completa introducció sobre la vida i el pensament del Locke.

John Locke. Ensayo sobre el entendimiento humano, publicada pel Fondo de Cultura Económica.

2. Una pel·lícula per conèixer el complicat context d'Anglaterra durant l'època

de Locke, la 2a meitat del segle XVII:

Matar a un rey, de Mike Barker (2003). A mitjan segle XVII, el rei Carles I

ha estat derrocat i mort pels rebels parlamentaristes, dirigits per Thomas
Fairfax, més moderat, i Oliver Cromwell, més extremista. A partir de llavors,
comencen els enfrontaments entre tots dos per fer-se amb el poder, que
finalment acaba a les mans de Cromwell. Gran reconstrucció històrica d'un
dels períodes cabdals de la història d'Anglaterra.

Força interessant també la pel·lícula Cromwell, de Ken Hughes (1970),

protagonitzada per Richard Harris i sir Alec Guiness.

3. Un parell de bons llibres, per gaudir mentre ampliem coneixements sobre aquestes temes:

a) La cuarta verdad, d’Iain Pears (2000), editat en castellà per Salamandra. És una extraordinària novel·la
històrica, ambientada a l'Anglaterra de la segona meitat del segle XVII. Quatre persones, que han estat
testimonis d’un assassinat, expliquen versions diferents i contradictòries dels fets, però només un d’ells
diu la veritat. La trama detectivesca es barreja de forma magistral amb l’ambientació filosòfica i cultural
d’una època, el segle XVII, convulsionat per l’enfrontament entre la fe i la raó, entre creença i saber. Molt
recomanable per als amants de les bones noveŀles històriques.

b) Ex libris, de Ross King. Novel·la ambientada a Londres, el 1660. La recerca d'un misteriós llibre desaparegut,
submergeix el protagonista en un món d'espies, falsificadors i contrabandistes, on acaba descobrint
que allò que busca és molt més que un simple llibre. La novel·la està ambientada en els convulsos anys
de les guerres civils i la dècada republicana, dirigida per Oliver Cromwell, però també en una època on
comencen a donar-se grans descobriments en l'incipient món de la tècnica i la ciència modernes.

4. Dues exceŀlents pàgines web per millorar els nostres coneixements sobre la filosofia de John Locke:

http://www.paginasobrefilosofia.com/html/
http://www.alcoberro.info/planes/Locke0.htm

50
4. CONTEXT CULTURAL DEL SEGLE XVIII. LA IĿLUSTRACIÓ
El segle XVIII va ser importantíssim, des del punt de vista del pensament i la filosofia. Per primera vegada en
molts segles, començaven a córrer per Europa aires de llibertat. Els filòsofs i científics del segle anterior havien obert,
com hem vist, una petita esquerda en el mur de la religió cristiana, demostrant que l'Església no té el monopoli de la
veritat, i que l'home no necessita de la fe ni de la Bíblia per poder entendre i demostrar qüestions tan complexes com
les lleis de la Física o l'existència de Déu, per exemple. Aquesta esquerda no només no va poder ser tancada, sinó que
els científics i pensadors del segle XVIII la van ampliar fins a límits impensables. La por a l'autoritat irracional de l'Església
es va anar perdent cada cop més, mentre que la gent cada cop confiava més en les seves pròpies capacitats, en la seva
pròpia raó. Després de molts segles de monopoli moral i inteŀlectual, la religió començava a recular en benefici de la
llibertat de pensament, les explicacions científiques i les ganes d'aprendre i de conèixer el món.
El filòsof Kant (1724 - 1804), en l'obra "Què és la Iŀlustració?" la va definir amb paraules molt clares:

La Iŀlustració és la sortida de l'home de la minoria d'edat en què, autoculpablement, es trobava. Minoria

d'edat és la incapacitat de disposar del propi enteniment sense la direcció d'un altre. Autoculpablement,
ho és aquesta minoria d'edat, quan la seva causa no rau en una mancança de l'enteniment, sinó en una
manca de decisió i de coratge per disposar d'ell mateix sense la direcció d'un altre. Atreveix-te a saber!
Tingues coratge per a disposar del teu propi enteniment! Aquest és, doncs, el lema de la Iŀlustració.
A tot arreu on brillà el pensament iŀlustrat (bàsicament a Anglaterra, a Alemanya i, sobretot, a França), es
va fer servir molt la metàfora de la llum per definir els temps que corrien. Era una manera simbòlica de dir que les
tenebres de la ignorància començaven a quedar enrere, i que els nous temps havien d'aportar llum, en el sentit de
coneixement, ciència i llibertat de pensament.
És també una època de gran optimisme en l'àmbit de la ciència. L'ombra de Newton era encara molt present
(havia mort l'any 1727), però biòlegs com Linné o Buffon, químics com Lavoisier, i científics tan iŀlustres com Laplace,
Volta o Franklin, van fer aportacions molt valuoses en els seus respectius àmbits d'estudi, tot assentant les bases
de les Ciències amb majúscules que apareixeran al segle següent, el XIX. Es comença a veure cada cop més clar que
l'estudi acurat i sistemàtic de la natura podia ajudar els homes a descobrir-ne el funcionament i a treure'n profit en
benefici propi (com per exemple el parallamps, descobert per Benjamin Franklin el 1753, o la màquina de vapor,
descoberta per l'escocès James Watt l'any 1769).
En matèria de religió, es comença a posar de moda el deisme. Els deistes no accepten una religió sobrenatural
plena de misteris, sinó una religió sotmesa a la raó. La raó indica la necessitat d'una Causa Primera explicativa del
món, d'un Ésser etern o d'una Inteŀligència creadora i ordenadora de l'Univers; però aquest Ésser és un Déu que
no altera el curs de la seva obra natural ni té cura quotidiana de la vida dels humans. Per tant, no té sentit establir
rituals per relacionar-nos amb ell, i molt menys tenir llibres sagrats o institucions que ens obliguin o ens sancionin.
I d'altra banda és una època on preocupa, i molt, la divulgació del coneixement. Els iŀlustrats demanen que els
governs adoptin sistemes educatius per difondre la cultura i per a destruir qualsevol tipus de prejudicis, d'intoleràncies
i d'obscurantisme. Per això trobem d'una banda, els primers grans teòrics de l'educació, com el francès Rousseau,
i d'altra banda la publicació a França de la primera gran enciclopèdia de la història, L'Encyclopédie, dirigida pels
francesos D'Alembert i Diderot, i que pretenia recollir i difondre tots els coneixements de l'època en tots els àmbits
del saber humà. Constava de 35 volums temàtics, i va ser publicada entre 1751 i 1780.
Així doncs, el pensament iŀlustrat respon a un nou plantejament, fruit d'un canvi radical de valors. On abans
trobàvem Déu, Església, Bíblia i Autoritat, ara trobem Home, Llibertat, Felicitat, Raó i Progrés: aquests seran els
eixos al voltant dels quals s'articularà tota la reflexió al voltant del segle XVIII. Fins i tot trobem que la Filosofia ja no
s'expressa només en grans tractats plens d'erudició, sinó que també la trobarem a algunes noveŀles, obres de teatre
o contes (com el "Càndid" de Voltaire, per exemple).
51
5. VIDA I OBRES DE DAVID HUME

David Hume va néixer el 1711 a Edimburg, la capital d'Escòcia. Pertanyia a una família aristocràtica terratinent
vinguda a menys. Amb 11 anys ingressà al Col·legi d'Edimburg (futura Universitat), on durant tres anys va estudiar
grec, lògica, metafísica, filosofia natural, dret i història.
La família esperava fer de Hume un advocat que continués la tradició familiar, però les seves inclinacions
predilectes eren la filosofia, la història i la literatura. De fet ell va començar a estudiar la carrera de Dret, però poc
després la va abandonar, per dedicar-se a la filosofia i la literatura. Per poder-se guanyar la vida, va treballar com
oficinista a una empresa de compravenda de sucre a Bristol. Corria l'any 1734 i ell tenia 23 anys.
Però aviat decidí de continuar la seva vocació filosòfica: va publicar la seva primera
gran obra filosòfica, el Tractat de la Naturalesa Humana (1739). L'any següent en va pu-
blicar un resum del Tractat, (l'Abstract) i els Assaigs de moral i política, els quals van tenir
millor acollida que el Tractat. Visità també París, on va conèixer la major part del iŀlustrats
francesos més coneguts (Rousseau, Voltaire, etc). Allà va quedar absolutament entusiasmat
amb l’ambient parisí, plenament immers dins la Iŀlustració.
L'any 1744 tornà a Edimburg i va intentar aconseguir una plaça com a catedràtic Retrat de joventut de David Hume

d'Ètica a la Universitat. Tanmateix, les tesis de les seves obres, que ja començaven a ser conegudes, foren qualificades
d'herètiques, escèptiques i atees, i per això Hume, malgrat tots els seus esforços, va ser víctima d'una conjura i va
fracassar en el seu intent d'aconseguir la càtedra. Al cap de vuit anys, el 1752, va ser nomenat bibliotecari de la
Facultat de Dret d’Edimburg, la qual cosa li va permetre encetar una època de calma i tranquil·litat per escriure
altres obres sobre literatura, economia o religió, a més d'una de les seves obres més famoses, la Història de la Gran
Bretanya, obra en quatre volums acabada de publicar el 1762.
Em vaig retirar a Escòcia, el meu país natal, decidit a no treure mai més els peus fora d'allà (...). Complerts ja
els cinquanta anys, tenia intenció de passar la resta de la meva vida dedicat a la meditació filosòfica, quan vaig rebre,
l'any 1763, una invitació del Comte de Hertford, a qui no coneixia de res, per acompanyar-lo a la seva ambaixada a
París, amb l'immediat propòsit de nomenar-me secretari de l'ambaixada". Efectivament va ser nomenat secretari del
comte de Hertfort, que era l'ambaixador d’Anglaterra a París, i amb ell es va traslladar a la capital francesa. Allà va
poder gaudir de la fama i el prestigi que tenien ja les seves obres. Va ser un habitual de les tertúlies aristocràtiques
més refinades, mentre també freqüentava l'amistat de Rousseau, Voltaire, Buffon, D'Alembert, Diderot, etc (fins i
tot se li va atribuir una relació amb la Comtessa de Boufflers).
Al cap de quatre anys, però, va retornar al seu país, i l'any 1768 fou nomenat sots-secretari d’Estat d’Escòcia,
càrrec que ocupà durant un any. Per aquelles dates la seva obesitat va assolir la seva "màxima esplendor", i es va
dedicar durant uns quants anys a escriure algunes obres noves i a revisar-ne algunes
de més antigues, mentre compartia l'amistat, la companyia i la bona taula amb d'altres
inteŀlectuals escocesos iŀlustres, com l'economista Adam Smith.
Finalment, a partir dels 60 anys la naturalesa física de Hume i el seu estil de vida
el van començar a passar factura. Es posava malalt cada cop més sovint, fins que li van
detectar un enorme tumor entre l'estómac i el fetge. La seva salut va seguir empitjorant
i va començar a perdre molt de pes. Va córrer la veu per la ciutat que Hume s'estava
morint, i per tot arreu acudia gent a casa seva per veure si el "gran ateu" es penedia en
el seu llit de mort. Pocs mesos abans de morir encara va tenir humor per escriure una
simpàtica Autobiografia. Finalment va morir el 25 d'agost del mateix any, a Edimburg,
Tomba de David Hume al cementiri amb 65 anys. Una gran multitud es va aplegar per al seu enterrament.
Old Calton d'Edimburg
52
6. TEORIA DEL CONEIXEMENT

a) L'experiència, l'única font vàlida de coneixement

Com a bon empirista que és, Hume parteix de la base que tots els coneixements vénen de l'experiència, i per
tant la raó no té principis innats anteriors. El coneixement, doncs, s'adquireix per la percepció. Aquí ja detectem una
gran diferència amb el pensament racionalista (Plató i Descartes), que sempre ha menystingut el paper dels sentits en
el procés de coneixement. Hume, com veurem, ho planteja des d'un punt de vista diferent. Tot el coneixement es basa
en les percepcions, que poden ser de dos tipus:
1. De primer tenim impressions que són "percepcions que es presenten a la ment amb més força i vivacitat", com
per exemple quan estem sentint, veient, desitjant o odiant. Per tant, n'hi ha de dos tipus: de sensació (veure,
sentir, tocar, etc) i de reflexió (odiar, estimar, etc).
2. Després vénen les idees, que són "el resultat d'una operació de la ment sobre les dades prèviament obtingudes a
través de les impressions". Són més dèbils que les impressions, ja que són com una mena d'imatges difuminades
de les sensacions originàries.
Totes les idees deriven, per tant, d'una impressió prèvia. I si no hi ha impressió, no pot haver-hi idea. Un exemple:
jo tinc la impressió del sabor d'una poma quan l'estic menjant, mentre que la idea del sabor de la poma la tindré quan
hi pensi sense menjar-ne. Evidentment, coneixeré millor el sabor de la poma quan l'estigui menjant; en canvi, la idea
del sabor que ara en aquest moment intento rememorar serà sempre més feble i difusa que la impressió original.

Totes les idees, especialment les abstractes, són de natural dèbil i obscur: la ment no en té sinó un petit
domini: tendeixen a confondre’s amb d’altres de semblants; i quan emprem sovint un terme, tot i no
donar-li un sentit clar i definit, tendim a imaginar que té una determinada idea annexa. Per contra, totes les
impressions, és a dir, totes les sensacions, tant les exteriors com les interiors, són fortes i vívides: els límits
entre elles estan perfilats més exactament: no és gaire fàcil de caure en error o equivocació respecte a elles.

b) Criteris d'associació d'idees simples

Totes dues, impressions i idees, poden ser simples i complexes: la idea simple correspon sempre a una
impressió simple (per exemple, el sabor del cafè), mentre que la idea complexa correspon sempre a una percepció
complexa (per exemple, la relació causal entre donar-se un cop i fer-se mal). Ara bé, per tal que es formin idees
complexes a la ment, cal que les idees simples s'agrupin, la qual cosa demana que la ment apliqui alguns criteris o
lleis d'associació. Hume diu que són tres les lleis que ens fan associar, dins la nostra ment, les idees simples:
* De semblança: per exemple, veig una persona i automàticament penso en una altra que se li assembla.
* De contigüitat: per exemple, veig un llamp, i tot seguit espero sentir el tro.
* De causa-efecte: per exemple, m'acabo de fer un tall al dit, i tot seguit espero que em surti sang de seguida.
La confecció de les idees complexes, doncs, es fa per associació d'idees
simples. El nostre enteniment és un continu fluir ordenat, seguint unes lleis
comunes a tots els enteniments. L'associació o la manera d'agrupar-se es fa sota
un principi únic: l'hàbit empíric, és a dir, la repetició constant de les mateixes
experiències (visuals, auditives, etc), que ens fan esperar que les experiències
futures siguin com les passades. Com veurem més endavant, aquesta manera que
tenim d'associar les idees per l'hàbit causal és el pal de paller de tot el sistema
filosòfic de Hume.

53
 c) No es pot conèixer allò que no s'ha experimentat: l'ànima, les Idees...
Queda clar, doncs: si no hi ha impressió, no hi ha idea. Aleshores què passa amb les idees que potser tenim
confuses a la ment? Fàcil, busquem-ne la impressió de la qual deriva, i així tornarem a aclarir qualsevol idea dubtosa.
Per exemple, no tinc clar com era el sabor d'un iogurt grec: cap problema, en torno a menjar un i recupero ràpidament
el coneixement (la idea) del sabor d'un iogurt grec.
Però què passa si no puc trobar cap impressió de la qual derivi aquesta idea? Què passa amb un unicorn,
per exemple, amb una lluna quadrada, o amb un ésser etern, infinit i omnipotent? Hume ho té molt clar, ja es veu
venir: aquesta idea, aquest concepte, no té cap significat, no correspon a res existent; és, doncs, una invenció de
la meva ment, i com a tal invenció, no és res real, no correspon a res que es pugui conèixer. No és res greu, tenim
dret a inventar-nos idees i mons de fantasia, per al nostre entreteniment o simplement perquè ens ve de gust, però
no tenim cap dret a afirmar que aquest unicorn, aquesta lluna quadrada o aquest ésser omnipotent existeixen. El
coneixement humà té uns límits molts clars, que són els límits de l'experiència: tot allò que ultrapassi aquests límits
és pura fantasia.
Aleshores, què passa amb l'ànima? Si no n'hem tingut experiència, no existeix? Hume ho té molt clar: és un
altre invent de la ment humana, tal com explica en aquest famós fragment:

L’ànima, en la mesura que la puguem concebre, no és res més que un sistema o una successió de
diferents percepcions, de fred i calor, amor i ira, pensaments i sensacions, totes unides, però sense
identitat ni simplicitat perfecta. Descartes sostenia que el pensament era l’essència de la ment; no pas
aquest o aquell pensament, sinó el pensament en general. Això sembla absolutament ininteŀligible, ja
que tot el que existeix és particular; i per tant han de ser les diferents percepcions particulars les que
componen la ment. Dic componen la ment, no pas que li pertanyen. La ment no és una substància en
la qual existeixen les percepcions de manera inherent. Aquesta noció és tan ininteŀligible com la idea
cartesiana que el pensament o la percepció en general és l’essència de la ment. No tenim cap idea
de substància de cap mena, ja que no tenim cap idea que no derivi d’alguna impressió, i no tenim
cap impressió d’una substància, sigui material o espiritual. No coneixem res, llevat de les qualitats i
percepcions particulars. Pel que fa a la idea d’un cos, un préssec, per exemple, és tan sols aquell gust,
color, figura, grandària, consistència, etc, particulars. Així, la nostra idea d’una ment és només la de les
percepcions particulars, sense la noció de cap cosa anomenada substància, sigui simple o composta.

L'ànima, doncs, en el remot cas que existís, no es pot conèixer. El fet que pensem (és evident que pensem)
no demostra l'existència de "quelcom" concret (l'ànima) que es dedica a pensar. No existeix "el pensament", exis-
teixen els pensaments concrets que passen fugaçment pel meu cap, els sentiments puntuals (d'alegria, de ràbia,
d'ensopiment) que sento ara o que sentia fa una estona, i res més. Pensaments i sentiments que ara són d'un tipus,
fa unes setmanes eren diferents, i d'aquí a uns anys també ho seran. No hi ha res que doni unitat a tots aquests
processos de la ment. L'ànima, diguem-ho clar, no existeix. La crítica a Plató i especialment a Descartes, com veiem,
és demolidora.
I el mateix que diem de l'ànima, també ho podem dir de les Idees (Hume, com veiem al text anterior, en
diu substàncies). Les Idees, enteses om a una ena entitat mental amb existència pròpia, com les concebia Plató, no
existeixen, són una altra ficció del nostre enteniment. No existeix la idea de préssec:
només tenim al cap els records de percepcions concretes, particulars: un tacte, un color,
un sabor, una olor,... Aquests records puntuals són, en tot cas, l'únic que existeix. Així que
ni existeix ni ha existit mai la Idea de préssec (Idea en sentit platònic, única i universal). I el
mateix podríem dir de la idea d'amor, de justícia o de qualsevol altre concepte típicament
platònic. No hi ha impressió: no hi ha idea.

54
d) I a la fi, l'escepticisme
Aquest plantejament, com veiem, ens aboca a una conclusió inevitable. Hume afirma que el coneixement
comença amb l'experiència, i és evident que cadascú té una experiència única i irrepetible (cadascú veu les coses amb
els seus propis ulls, sota el seu propi punt de vista). Per tant, si l'experiència és personal meva (diferent del que en
pot tenir una altra persona), també ho serà el coneixement que jo en tingui. Això ens fa concloure, segons Hume, que
nosaltres no podem conèixer la cosa real, allò que una cosa és, la "cosa en si", sinó
només les percepcions que d'elles rebem, "allò que la cosa és per a mi". Aleshores, si
dues persones tenen una percepció una mica diferent d'una mateixa cosa, quina de les
dues l'ha percebut de veritat? Com podem saber qui dels dos té raó? Qui diu la veritat?
Potser tots dos, cadascú a la seva manera, tenen raó. Per tant, quina és la veritat? La
Veritat, així amb majúscules, no existeix: cadascú té la seva particular veritat, fruit de
la seva particular experiència.
En definitiva, no coneixem la realitat en sentit estricte: sabem coses, i fins i tot és possible que el món existeixi,
però nosaltres no el podem conèixer. Arribem, doncs, a un escepticisme absolut. A banda dels coneixements matemàtics,
res no és veritat, tot depèn del punt de vista: qualsevol afirmació sobre el món, sobre el que ens envolta, el que ens passa
i el que fem quotidianament, és sempre subjectiva i provisional. I no té cap sentit tractar de trobar o d'imposar als altres
cap mena de veritat: no tinc cap dret, per exemple, a afirmar de manera definitiva que la pissarra és blanca, que Hume
té raó, que un casament entre dos homes no és un matrimoni, que Catalunya és una nació, que 90-60-90 són les mides
perfectes per una dona, que el ganivet s'agafa sempre amb la mà dreta, o que matar està malament. No hi ha res que
m'autoritzi a creure en cap afirmació d'aquestes com si fos una veritat absoluta. És inútil, doncs, afanyar-se, com feia
Descartes, a trobar veritats universals, perquè aquestes senzillament no existeixen.

c) Cal distingir entre Relacions d'Idees i Qüestions de fet

Posats així, cal revisar si aquest criteri és aplicable a tots els àmbits de coneixement. I és el mateix Hume
qui fa una distinció clara entre dos objectes de coneixements que hi ha (les idees i els fets), per deixar ben clar que
aquest escepticisme només l'hauríem de reservar per al segon grup:

- Relacions d'idees —relations of ideas—. Posseïm una sèrie de coneixements on no han intervingut els sentits, ja
que no van referits a coses perceptibles. És el cas de les matemàtiques (àlgebra, geometria, etc), que són la ciència
de les idees. Totes les afirmacions matemàtiques constitueixen veritats de raó, són invariables i el seu contrari mai
no és possible. A més, són coneixements universals i immutables (per exemple, jo sé que 3 x 4 = 12, i sé que aquesta
idea serà certa sempre i en tot lloc).
- Qüestions de fet —matters of fact—. Són totes les altres ciències, constituïdes per les informacions que ens han
arribat per via sensitiva. Són variables, i el seu contrari és sempre possible. Les afirmacions sobre qüestions de fet
—és a dir, totes les lleis de la Física, la Química, l'Astronomia, la Botànica, la Zoologia, la Geologia, etc.— són certes
de moment, però sempre queda oberta la possibilitat que algun dia o en algun lloc les coses no siguin així. No són ni
universals ni necessàries: són com són, però podrien haver estat d'una altra manera.

No s'esbrinen de la mateixa manera les qüestions de fet, que són els segons objectes de la raó humana;
ni la nostra evidència de la seva veritat, per gran que sigui, no és de la mateixa natura que la precedent.
El contrari de qualsevol qüestió de fet és, en qualsevol cas, possible, perquè mai no pot implicar una
contradicció, i és concebut per la ment amb la mateixa facilitat i distinció que si fos totalment ajustat
a la realitat.

55
7. CRÍTICA AL PRINCIPI DE CAUSALITAT

a) La relació causa-efecte la fem servir constantment

Totes les lleis de la natura, i la gran majoria d'afirmacions que nosaltres fem a propòsit del món exterior, es
basen en el Principi de Causalitat. És més, contínuament estem fent servir frases com "això és per tal motiu", "clar,
com que tal, aleshores tal", "sempre que passa tal cosa, després passa tal altra", "la causa de x ha estat y", etc. Per
tant, sembla clar, com deia Aristòtil, que la Causalitat és una llei de la Natura, inexorable, i que "tot efecte té sempre
una causa", i fins i tot més d'una.
Ara bé, el que Hume es preguntarà és el següent: realment la Causalitat és una llei de les coses, "es troba"
a la Natura, o bé és una simple invenció del meu enteniment? Vet aquí el problema que Hume planteja i que, tot i
semblar intranscendent, de quina sigui la seva resolució depèn l'estabilitat de tota la filosofia tradicional.

És evident que tots els raonaments que es refereixen a les qüestions de fet estan fundats en la relació
causa-efecte, i que no podem mai inferir l'existència d'un objecte a partir d'un altre, si no és que estan
interconnectats directa o indirectament. Amb la finalitat, per tant, d'entendre aquests raonaments,
hem d'estar perfectament familiaritzats amb la idea de causa; i amb aquest propòsit hem d'investigar
fins a trobar allò que fa que una cosa sigui la causa d'una altra".

b) Aristòtil defensava la noció de causa

Com ja sabem, Aristòtil deia que tota ciència és l'explicació de les coses per les seves causes. Savi és, doncs,
no pas aquell que coneix les coses, sinó el qui coneix les causes d'aquestes coses. Aristòtil anomena causa al principi
del qual quelcom s'esdevé, es produeix, és a dir, allò que fa que una cosa sigui, i que sigui com és. No hi ha res al
món que no hagi estat causat per una o vàries causes. En concret Aristòtil en detecta sempre quatre causes a totes
les coses (prenguem com a exemple una cadira):
- Causa material: la matèria de què una cosa està feta; en el cas de la cadira, fusta, ferros, cargols, etc.
- Causa formal: la essència o forma, la idea, allò que et fa dir que això és una cadira i no pas una taula.
- Causa eficient: és l'agent o productor de l'objecte, el fuster en aquest cas.
- Causa final: és allò que mou al fuster a actuar, la finalitat de la cadira (seure-hi).

c) Hume, en canvi, afirma que no existeix la causalitat, i que és només una invenció de la nostra ment
Hume, com a empirista radical que és, ho té molt clar: la causalitat no existeix a la natura, és una invenció
de la meva ment. Hem dit abans que, si no hi ha experiència, no hi ha coneixement; ¿i potser algú ha vist algun cop
"la relació causal entre un fet i un altre"? És evident que no. Quan jo veig, per exemple, una jugada de billar, estic
acostumat a dir que la segona bola s'ha mogut perquè la primera l'ha copejada, quan en realitat —diu Hume— l'única
cosa que els meus ulls han percebut han estat dues impressions diferents i independents:
1. La primera bola es desplaça al llarg de la taula.
2. La segona bola es mou.
Com a molt podré parlar de contigüitat en el temps i en
l'espai d'aquests dos fets, però mai no podré "veure" la causalitat,
el que Hume anomena "connexió necessària". Allò únic observa-
ble és la successió de dos fenòmens, però la connexió necessària
entre ells és sempre una suposició impossible de comprovar.
56
 Adam, per molt que li suposéssim facultats racionals, des de bon començament, enterament perfectes,
no hagués pogut inferir, de la fluïdesa i transparència de l’aigua, que el podria asfixiar, ni de la llum
i la calor del foc, que el podria consumir. Cap objecte revela mai, per les qualitats que apareixen als
sentits, ni les causes que el produeixen ni els efectes que origina; tampoc la nostra raó, sense l’ajut de
l’experiència, no treu cap inferència sobre l’existència real o les qüestions de fet.

La relació de causa-efecte, doncs, no existeix en si, és tan sols un principi de la raó —diu Hume—, producte
d'un hàbit empíric. És a dir, la força del costum, el fet de veure certs fets sempre en el mateix ordre, em fa relaci-
onar-los entre si, per mitjà d'un concepte inventat pel meu enteniment: la relació causal. Per tant, la causalitat no
és cap llei de les coses, sinó de la nostra manera de pensar i entendre les coses, i es desprèn únicament de l'hàbit
i l'experiència acumulats. Causa i efecte són dues idees diferents. L'efecte és distint de la causa; per tant, mai no
podrem descobrir la causa mirant l'efecte, i viceversa. A priori, qualsevol cosa pot produir qualsevol cosa.

Estem determinats a suposar que el futur s’assembla al passat únicament pel costum. Quan veig una
bola de billar que es mou cap a una altra, la meva ment es veu immediatament portada per l’hàbit al
seu efecte habitual, i s’anticipa a la vista concebent el moviment de la segona bola. No hi ha res en
aquests objectes, considerats abstractament i de forma independent de l’experiència, que em condueixi
a treure una conclusió com aquesta; i fins i tot després d’haver tingut experiència de molts efectes re-
petits d’aquesta classe, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme
a l’experiència passada. Els poders pels quals actuen els cossos ens són completament desconeguts.
Només percebem les seves qualitats sensibles: i quina raó tenim per pensar que els mateixos poders
estaran sempre conjuntats amb les mateixes qualitats sensibles?

És la meva ment, doncs, la que connecta entre si els diversos coneixements que conté, i decideix lliurement
associar-los d'una determinada manera, dient així que, per exemple, A és causa de B. Ara bé, una altra persona, que
també té a la seva ment aquests dos coneixements, pot també decidir lliurement que A no és causa de B, sinó que es
tracta de dos fets totalment independents. Vegem-ho millor amb un exemple: que jo tingui mal de cap és un fet, que
jo em prengui una aspirina és un altre fet, totalment diferent de l'anterior; i que se'm passi el mal de cap és també
un altre fet diferent. Si vull, jo puc relacionar els tres fets seguint la seqüència següent: em feia mal el cap, m'he pres
una aspirina i al cap d'una estona el mal de cap m'ha desaparegut, gràcies a l'aspirina. Però realment l'aspirina ha
estat la causa de la millora? Si no l'hagués pres, el mal de cap m'hauria continuat, o hauria desaparegut igualment?
I si l'aspirina sempre m'ha curat el mal de cap, això és prova suficient per atribuir-li de manera indubtable aquesta
darrera "curació"?
En casos com aquests, l'únic que podem fer, com a molt, és veure què ens diu el sentit comú, o l'experiència
prèvia, o què en pensa la majoria de gent, o què en pensen els que hi entenen, i aquesta opinió serà probablement
la que haurem d'acceptar, si volem. Però no perquè sigui veritat, sinó perquè té una mica més de força o d'autoritat
que les altres.
Per tant, i per precaució, ens acontentarem dient que els fets succeeixen i prou. Si alguna vegada se'ns es-
capa de dir que són causats o produïts per tal altra cosa, serà perquè ho prenem com un hàbit arrelat, el d'associar
les nostres experiències passades. L'experiència no ens diu res de nou, només ens permet d'esperar que d'ara en
endavant tot s'esdevindrà de la mateixa manera. La imaginació, per la inèrcia del costum, avança esdeveniments.
D'acord que gairebé sempre encerta, però des de l'empirisme estricte res no prova que l'experiència de demà con-
firmarà l'experiència d'avui. Teòricament, la llet posada al foc podria convertir-se en gel, o la pilota que ha estat
xutada podria no caure mai a terra. No hi ha principis, sinó creences (believes). La creença és un sentiment provocat
per la conjunció d'una sèrie de fets que estem acostumats a veure l'un darrere l'altre.
57
8. ALGUNES IDEES PER A LA PREGUNTA DE COMPARACIÓ

Els autors treballats fins al moment són els millors representants dels dos corrents bàsics de la filosofia, el
Racionalisme i l'Empirisme. Per això podem establir entre tots ells moltes comparacions, a banda de les ja vistes al
tema 2:
- El tema del coneixement és un clàssic, i com sabem el punt de partida és clarament divergent: Plató i Descartes
són racionalistes, mentre que Locke i Hume són empiristes. Cal tenir molt clars tots aquests conceptes teòrics
per poder fer una bona explicació comparativa.
- Descartes, en la línia de Plató, considera que els sentits són insuficients i enganyosos, mentre que la raó és
garantia de coneixement autèntic i perfecte; en canvi Hume, com a bon empirista que és, està convençut que
el coneixement que proporcionen els sentits és correcte i adient amb la realitat material que ens envolta. Fins
i tot diu que les impressions (el coneixement sensible) són més vives i intenses que no pas les idees, que són
més fosques, pàŀlides que les impressions, i per tant donen un coneixement més imperfecte.
- Tant Plató com Descartes defensen l'existència de coneixements innats (tot i que plantegen el tema de maneres
diferents). En canvi Hume té molt clar que no existeixen coneixements innats: l'experiència és la primera i la
més important font de coneixement.
- L'obsessió de Descartes, com vam veure, va ser combatre l'escepticisme, tot demostrant, segons ell, que l'home
sí que és capaç, amb l'ús exclusiu de la seva raó, de trobar coneixements i veritats universals i immutables;
Hume, en canvi, aposta clarament pel plantejament escèptic i considera que, tret de les veritats matemàtiques,
no hi ha cap veritat universal, ja que, si tot coneixement comença amb l'experiència, i aquesta és personal de
cadascú, aleshores el coneixement mai no pot ser universal sinó personal, individual: no existeixen les Veritats,
sinó les meves veritats.
- Sobre el tema de la causalitat, ja hem vist que Hume en nega l'existència, dient que es tracta d'un invent de la
meva ment per unir els diversos fets que percebem amb els sentits. Aquest plantejament contradiu clarament
el d'Aristòtil, el qual afirma que la causalitat existeix, i que les coses són com són no només per una sinó per
quatre causes (material, formal, eficient i final).
- El tema de les Idees és també molt adient per fer una comparació amb Plató. Aquest, com sabem, defensa
l'existència de les Idees, que són úniques i universals, iguals per a tothom. Les Idees es troben al Món de les
Idees, i nosaltres només hi podem arribar amb dificultat i amb un gran esforç inteŀlectual (estudi, reflexió,
concentració,...). Per a Hume, això no té cap sentit: les Idees (ell en diu les "substàncies") no existeixen en si,
sinó que cada persona es crea les seves pròpies idees (així, amb minúscules) fruit de la seva pròpia experiència
sensitiva. Per aquest motiu, afirma que les substàncies no existeixen en si.
- Per últim, el tema de l'ànima humana. Plató i Descartes en defensaven l'existència, mentre que Hume la nega
clarament. Descartes identificava ànima i pensament (el subjecte del cogito), com si el pensament fons quelcom
existent i indubtable. Hume, en canvi, diu que l'ànima no és altra cosa que una successió de percepcions, externes
i internes, mancades d'identitat i d'unitat, i que canvien constantment. Tenim pensaments i percepcions, és cert,
però aquests pensaments no pertanyen a cap entitat superior anomenada ment o ànima: aquests pensaments
i percepcions componen la ment. La ment (=l'ànima) és només el conjunt d'aquests pensaments.

58
 Els exàmens de Hume a les PAU

Després d'uns anys d'absència, al curs 2018-2019 Hume es va reincorporar al llistat dels autors obligatoris del
temari de les PAU de Filosofia. En cas que l’examen sigui de Hume, el text serà un fragment del seu Abstract (Resum)
del Tractat de la Naturalesa Humana. Vet aquí una selecció d’algunes de les preguntes que han aparegut en els exàmens
de Hume dels darrers anys.
- Pregunta 3: Fixa’t bé que l’enunciat t’està demanant explicar el sentit i la justificació d’una frase del text. Així doncs,
centra’t bé en això que t’estan demanant: explica la frase, demostra que l’has entès i, un cop explicada, relaciona-la
amb el pensament de l’autor. Vet aquí un exemple de pregunta 3:
- Per què diu Hume que «no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència
passada»?
- Què vol dir, en el text, que «no tenim cap idea de substància que sigui diferent de la d’una col·lecció de qualitats
particulars»?
- Què vol dir, en el text, que no hi ha una «conseqüència necessària» entre el fet que el pa em va alimentar en
el passat i el fet que un altre pa, en una ocasió futura, també m’alimentarà?

- Pregunta 4: és la pregunta de comparació. Cal que triïs un altre autor per poder comparar el que tots dos
afirmen sobre el tema que et demanen a l’enunciat. Procura, si pot ser, que siguin dos autors ben oposats (Plató,
per exemple, o Descartes), ja que així la comparació dóna molt més joc. Primer fes una breu presentació de tots
dos; després exposa de manera breu i clara la tesi bàsica de cada un, on es vegi clarament la diferència. I finalment
explica amb l’extensió que vulguis els arguments d’un i altre per afirmar el que afirmen, fent servir algun exemple
adient. Exemples d’enunciats:
- Compareu la concepció de Hume del coneixement empíric (o coneixement pels sentits) amb una altra concepció
del coneixement empíric que es pugui trobar en la història del pensament.
- Compareu la concepció de Hume sobre la causalitat amb una altra concepció de la causalitat que es pugui trobar
en la història del pensament.
- Compareu la concepció de Hume sobre el paper dels sentits en el coneixement amb la concepció sobre aquesta
mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental

- Pregunta 5: és la pregunta d’opinió personal. És molt important que et centris bé en el tema sobre el qual se t’està
demanant l’opinió. Recorda que cal començar deixant ben clara la teva opinió a favor o en contra de l’afirmació que
se t’ofereix, i que després cal que ho justifiquis amb bons arguments i exemples. És un exercici de redacció, on has
de demostrar no pas que saps molt sinó que tens prou maduresa com per fer un bon redactat. No t’oblidis del teu
toc personal a l’hora de posar exemples. Aquí tens un exemple d'enunciat de pregunta d'opinió:
- Esteu d’acord amb la tesi de Hume que l’experiència passada no justifica racionalment les nostres previsions
sobre el futur? Raoneu la resposta.
- Esteu d’acord amb la tesi de Hume que a partir dels sentits no podem obtenir informació sobre els poders ocults
del pa que fan que aquest ens alimenti? Raoneu la resposta.
- Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Només puc conèixer allò que es pot
comprovar fent una observació o un experiment empíric.» Responeu d’una manera raonada.

59
 El darrer examen de Hume (PAU setembre 2022)

Un cop despatxat aquest important punt relatiu a la naturalesa de la inferència de la causa a l’efecte, l’autor torna
sobre els seus passos i examina de nou la idea d’aquesta relació. En considerar el moviment transmès per una bola
a una altra, no podíem trobar res més que contigüitat, anterioritat en la causa i conjunció constant. Però, al costat
d’aquestes circumstàncies, normalment se suposa que hi ha una connexió necessària entre la causa i l’efecte, i que la
causa posseeix una cosa, que anomenem poder, o força, o energia. La pregunta és: quina és la idea que acompanya
aquests termes? Si totes les nostres idees o pensaments es deriven de les nostres impressions, aquest poder o bé ha
de manifestar-se als nostres sentits, o bé al nostre sentiment intern. […] les nostres ments no ens proveeixen cap noció
d’energia, com tampoc no ho feia la matèria. Quan considerem la voluntat o volició a priori, abstraient-la de l’experi-
ència, no som capaços d’inferir-ne cap efecte. I quan ens ajudem de l’experiència, aquesta només ens mostra objectes
contigus, successius i constantment conjuntats. Comptat i debatut, doncs, o bé no tenim cap idea en absolut de força
i energia, i aquests mots estan mancats de tota significació, o bé no poden significar res més que aquella determinació
del pensament, adquirida per l’hàbit, a passar de la causa a l’efecte habitual.

David Hume. Resum del Tractat de la naturalesa humana

Exercici 1
Pregunta I. Expliqueu breument (80-120 paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]
Pregunta II. Expliqueu breument (5-20 paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents: [1 punt]

a) «contigüitat»:

b) «impressions»:

Pregunta III. Expliqueu el sentit i la justificació, segons David Hume, de la següent frase del text: «o bé no tenim cap
idea en absolut de força i energia, i aquests mots estan mancats de tota significació, o bé no poden significar res
més que aquella determinació del pensament, adquirida per l’hàbit, a passar de la causa a l’efecte habitual.» (En
la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin
explícitament en el text.) [3 punts]

Exercici 2
Compareu la concepció de Hume sobre la ment amb la concepció sobre la ment d’un altre autor/a destacat de la
història de la filosofia occidental. [2 punts]

Exercici 3
Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació del final del text següent: «Hem pogut observar que la
naturalesa es comporta de forma regular: quan hem observat un ornitorinc i hem comprovat que era un mamífer,
aleshores ha resultat que tots els altres ornitorincs que hem observat també eren mamífers; quan he colpejat una
bola de billar d’una determinada manera, s’ha mogut amb una determinada velocitat i fent una certa trajectòria,
i si en una altra ocasió l’he tornat a colpejar exactament de la mateixa manera, la bola s’ha mogut, de nou, amb
la mateixa velocitat i fent la mateixa trajectòria; el fet que en tot allò que hem observat fins ara hàgim vist que la
naturalesa es comporta de forma regular ens justifica a concloure que en el futur també es comportarà de forma
regular.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

60
 Per saber-ne més

1. L'obra de Hume:

Hume, D. Autobiografía. Resumen del Tratado de la Naturaleza humana, publicada per PPU. Edició a
càrrec d'Hilari Arnau i José Mª Gutiérrez, amb una introducció sobre la filosofia de Hume.

2. Una pel·lícula per conèixer com era la mentalitat europea durant la primera part del segle XVIII:

Los viajes de Gulliver, de Charles Sturridge (1996). Pel·lícula basada en una
obra que l'irlandès Jonathan Swift va escriure l'any 1726. Es tracta d'una
història bastant menys infantil del que alguns poden pensar, on l'autor
aprofita les peripècies del jove Gulliver per fer una crítica molt àcida de
bona part dels costums del seu segle, el XVIII, i de les mentalitats que
s'oposen al progrés i a l'avenç científic que arriben amb la Iŀlustració
europea. La pel·lícula és força fidel a l'obra original.

3. Tres bons llibres, per gaudir mentre aprenem sobre aquests temes:

a) Càndid, de Voltaire. Hi ha moltes edicions tant en català com en

castellà d'aquest divertit conte on Voltaire deixa anar tota la seva ironia.
Amb el rerefons històric del terratrèmol de Lisboa de 1755, un jove anomenat Càndid pateix un seguit
de peripècies, mentre Voltaire aprofita per criticar tot el que pot (els polítics, les guerres, l'Església, els
filòsofs, etc) i donar-nos unes sàvies pinzellades de com era Iŀlustració francesa.

b) El Perfum, de Patrick Süskind (1985), editat en català i en castellà per Seix Barral. Magistral novel·la
sobre la història d'un extravagant assassí (fins i tot se n'ha fet una pel·lícula) del segle XVIII a París. El
rerefons de l'ambient iŀlustrat queda també molt ben pintat al llarg de tota l'obra.

c) El baró rampant, d'Italo Calvino (1957). Un jove baró italià del segle XVIII, emprenyat amb el seu pare
perquè l'obligava a menjar cargols, es va enfilar a un arbre, i ja no va baixar mai més en tota la seva vida.
Aquesta insòlita situació el va fer tan famós que hi arribava gent de tot el món per conèixer el jove baró,
incloent-hi bona part dels iŀlustrats francesos, amb els quals mantenia unes converses filosòfiques d'allò
més sucoses.

4. Dues excel·lents pàgines web per millorar els nostres coneixements sobre la filosofia de David Hume:

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/hume.htm
http://www.alcoberro.info/planes/empirisme.htm

61
62

tema 5

Kant i Mill

1. VIDA i OBRES DE KANT

Immanuel Kant va néixer l'any 1724 a la ciutat prussiana de Königsberg (actualment Kaliningrad, a
Rússia), al si d’una família modesta, protestant de matís pietista (variant austera del luteranisme que combatia
el dogmatisme). Fou el quart d’onze germans; va estudiar al Collegium Fridericianum de 1732 a 1740, on va
aprendre llengües clàssiques i humanitats, bàsicament. A partir de 1740, a la Universitat de la seva ciutat natal,
cursà estudis de Filosofia, Ciències Naturals i Matemàtiques. Estudià Leibniz i també Newton, el qual l’impressionà
enormement. A partir d’aquesta època ja no va viure amb la seva família, i es guanyava la vida donant classes
particulars a les cases de diverses famílies acomodades.
El 1755 obtingué per fi el doctorat i ingressa a la Universitat de Königsberg com a Privatdozent —professor
no numerari—, on donarà classes durant 42 anys. Hi va ensenyar una mica de tot: matemàtiques, ciències naturals,
geografia física, antropologia, pedagogia, lògica, metafísica, ètica, teologia natural, i
fins i tot art de la fortificació i pirotècnia. Al poc del seu ingrés va soŀlicitar un parell
de cops —sense èxit— una càtedra fixa, primer de Matemàtiques i Filosofia, després
de Lògica i Metafísica. Finalment el 1770, després d’haver rebutjat dues ofertes de
les universitats de Jena i Erlangen per anar-hi a treballar com a professor fix, va rebre
la càtedra de Lògica i Metafísica de la Universitat de Königsberg. Kant tenia 46 anys.
Pensà fins i tot a casar-se, però finalment no ho va fer, ni ho farà en tota la seva vida.
Poc després abandonà el seu càrrec de bibliotecari de la Biblioteca reial.
L’any 1785 va publicar la seva primera obra de contingut ètic, la Fonamentació
de la metafísica dels costums. L'any següent fou nomenat Rector de la Universitat de
Königsberg, la qual cosa li va permetre el luxe de comprar-se una casa pròpia. L'any
1789 va publicar la seva obra més important, la Crítica de la Raó Pura, que tot i la seva
gran extensió i complexitat va ser rebuda amb gran admiració per la majoria de la
inteŀlectualitat alemanya. Monument a Kant (Königsberg)

L'any 1798, però, als setanta quatre d’edat, Kant es jubila. A poc a poc es va debilitant. Tot i que segueix
escrivint, les obres d’aquesta època ja no tenen el vigor d’èpoques anteriors. El 1800 va caure greument malalt, i
va ser atès fins al moment de la mort per una germana seva. El desembre de 1803 no pot escriure ja ni el seu nom,
va perdent progressivament l’ús de la paraula, la memòria i la vista. Va morir el 12 de febrer de 1804, a l’edat de 80
anys. A la seva tomba es gravaren unes paraules seves prou significatives:
Dues coses omplen el meu ànim sempre amb nova i creixent admiració i respecte:
el cel estrellat damunt meu i la llei moral dins meu.
63
 Kant era baixet, amb el pit enfonsat i amb un cap excessivament gran per al seu cos; la seva salut fou sempre
delicada. D’altra banda, però, era agradable, tenia sentit de l’humor, li agradava tenir amics, era conversador i curiós. Va
tenir una gran enteresa moral; fou antimilitarista i antixovinista, sempre oposat al nacionalisme prussià. Va simpatitzar
amb la Independència dels Estats Units i, sobretot, amb la Revolució Francesa. Diuen que fins i tot un dia es va desviar
del seu camí habitual cap a la Universitat per atansar-se a un quiosc a comprar-hi el diari i rebre així més informació
sobre els esdeveniments!

Va dur una vida molt reglamentada. Durant molts anys, de set a deu del matí, alternava els cursos de filosofia
amb l’antropologia i la geografia física i, en ocasions, amb la física i les matemàtiques. No dictava cursos, sinó que
exposava lliurement. Es va guanyar l’estima dels seus conciutadans, pel seu agradable tracte. La seva reputació va
ser tan gran que a Alemanya, Polònia i Lituània es va formar, cap a 1790, una indústria de copistes que reproduïa les
exposicions orals de Kant. El seus escrits van cridar tant l’atenció, fins i tot durant la seva vida, que quan va morir ja
s’havien publicat més de tres mil obres comentant la seva filosofia.

És difícil escriure la història de la vida de Kant, car ell no va tenir ni vida ni història; va viure una vida
cèlibe, mecànicament organitzada i gairebé abstreta, en un apartat carreró de Königsberg. Dubto molt
que el gran rellotge de la catedral hagués acomplert la seva tasca visible amb menys passió i regularitat
que el seu compatriota Immanuel Kant. Llevar-se, esmorzar, escriure, donar la seva càtedra, menjar,
passejar, tot tenia la seva hora fixa, i els veïns sabien amb exactitud que eren dos quarts en punt de
tres quan Kant, amb frac gris i jonc espanyol a la mà, sortia de casa seva i s’encaminava vers la curta
avinguda dels tiŀlers, la qual, en record d’ell, es diu avui Avinguda del Filòsof. I si el temps no era gaire
bo es podia veure, darrere el filòsof, el seu vell criat Lampe, el qual, preocupat pel seu senyor, anava
amb el paraigua obert, com una imatge de la Providència.
E. Heine, Alemanya.

Jo he tingut la felicitat de conèixer un filòsof que va ser el meu mestre. El seu front espaiós, fet per al
pensament, era la seu d’una impertorbable serenitat i alegria; sempre tenia a punt la broma, l’agudesa
i l’humorisme, i la seva erudita lliçó oferia sempre l’aspecte més divertit. Tot ho valorava i tot ho referia
a un coneixement sense prejudicis de la natura i al valor moral dels homes. La història dels homes, els
pobles i la naturalesa, la doctrina de la naturalesa, les matemàtiques i l’experiència, eren les fonts que
donaven vida a la seva lliçó i a la seva conversa. Res que fos digne de ser conegut no li era indiferent,
cap càbala, cap secta, cap prejudici, cap nom de fama no tenia per a ell la menor importància davant
l’increment i esclariment de la veritat. Animava i obligava dolçament a pensar per un mateix; el
despotisme era aliè al seu esperit. Aquest home, a qui jo anomeno amb el més gran dels agraïments i
les veneracions, és Immanuel Kant; la seva imatge és sempre davant els meus ulls.
Herder, Cartes per a l’educació de la Humanitat.
64
2. INTRODUCCIÓ A L'ÈTICA KANTIANA. CONCEPTES BÀSICS.

A la seva obra més important, Crítica de la Raó pura (1781), Kant es va proposar donar resposta a la pregunta:
què puc conèixer? És a dir, quins són els límits del meu coneixement? Un cop resolt aquest tema, Kant es planteja la
segona gran pregunta del seu sistema filosòfic: què he de fer? És a dir, com he d'actuar, i quines són les condicions
que fan possible la decisió moral, i que fan que jo pugui prendre partit lliurement per una opció o per una altra.
Així doncs, la reflexió ètica esdevé el segon gran tema de la filosofia de Kant. Ell va escriure dues obres per
exposar la seva teoria ètica: - Fonamentació de la Metafísica dels Costums (1785)
- Crítica de la Raó Pràctica (1788)
a) Crítica a les ètiques materials
L'ètica kantiana planteja una gran novetat respecte de les ètiques anteriors. De fet,
totes aquestes ètiques antigues (la d'Aristòtil, la d'Epicur o l'ètica cristiana, per exemple),
com també alguna que vindrà posteriorment, com la de Mill, són el que Kant qualifica
com a ètiques materials. Són ètiques plenes de contingut, de manaments concrets o
d'objectius concrets a assolir. Són guies morals que consideren que la bondat o maldat
de la conducta humana depèn de quelcom que es considera un Bé Suprem (la felicitat,
el plaer, la salvació de l'ànima); i per assolir aquest gran objectiu, ens diuen què hem de
fer: sigues compassiu i humil, renuncia a les preocupacions innecessàries, santifica les
festes religioses, tria sempre l'opció que et doni més plaer, porta una vida austera, etc.
En altres paraules, són ètiques empíriques, basades en l'experiència, en fets
a posteriori. Així, per exemple, si estem habituats a veure que la majoria de nosaltres
cerquem el plaer i tendim a evitar el dolor (això és un fet, ho estem veient contínuament), acabarem arribant a la
conclusió que cercar el plaer, per a mi o per als altres, és un acte moralment bo; en canvi, provocar dolor, especialment
si li faig a una altra persona, és moralment dolent.
Les ètiques materials imposen uns criteris d'actuació que són sempre hipotètics o condicionals (els quals per
a Kant, com veurem més endavant, no són vàlids). Tenen sempre el següent aspecte: si vols B, fes A. Si vols aprovar,
estudia; si vols que et tractin bé, tracta bé les altres persones. Aquests criteris, com veiem, no són universals: només
has d'actuar així si vols assolir l'objectiu; si tu no tens aquest objectiu, aleshores no cal que actuïs així. Kant anomena
aquests criteris imperatius hipotètics, i mai, segons ell, podem constituir una ètica correcta basant-nos en aquesta
mena d'imperatius.
b) La proposta kantiana: una ètica formal...
Davant d'aquestes ètiques materials, Kant té molt clar que una ètica correcta ha de ser una ètica formal,
formulada amb uns imperatius que siguin universals i independents d'objectius concrets i de l'experiència. Es diu
ètica formal perquè només ens indica la forma, la manera com hauríem d'actuar, no els actes concrets que hauríem
de fer. Així, per exemple, l'imperatiu "Sigues generós amb els altres" no et diu què has de fer en concret (regalar
diners? fer favors?), sinó quina màxima ha d'inspirar els teus actes, siguin els que siguin.
No ens hem de fixar, per tant, en com es comporta la gent (a posteriori, valoracions posteriors a l'experiència),
sinó en com s'hauria de comportar (a priori, previ a l'experiència). L'ètica de Kant serà, per tant, clarament racionalista,
ja que es basa en la raó, no en l'experiència. La raó em diu, abans d'actuar (a priori), que aquest comportament és
correcte, i per tant així és com hauré d'actuar. Seguint amb l'exemple anterior, la raó m'ordena que sigui generós,
no pas perquè amb això aconsegueixi cap benefici particular, sinó perquè la meva raó considera que aquest és el
millor principi d'actuació que puc tenir.

65
 c) ... i autònoma
Kant critica també les ètiques materials tradicionals, perquè diu que no són autònomes, sinó que són
heterònomes, és a dir, que vénen donades o imposades des de fora, per una altra persona, una institució o un llibre
sagrat (el prefix hetero- en grec significa altre), o bé simplement pel
fet de voler un premi i evitar un càstig. Per exemple, si em comporto
bé perquè no vull que em castiguin, o si ajudo en les tasques de casa
per aconseguir que el cap de setmana em deixin sortir, o si tinc un
comportament humil perquè em crec que així salvaré la meva ànima,
el meu criteri moral no surt de mi mateix, per pròpia convicció, sinó
que actuo així guiat per alguna idea o estímul exterior a mi (el premi,
la salvació de l'ànima,...). Això per a Kant tampoc no pot constituir una
ètica correcta i universalment vàlida.
L'ètica, doncs, ha de ser autònoma. La manera correcta d'actuar ha de sortir de mi, de la meva raó, de la
meva pròpia voluntat, de manera natural i gairebé instintiva. Per exemple, jo m'ofereixo a ajudar una companya de
classe a preparar l'examen de Matemàtiques de demà, no pas per mirar d'assolir algun objectiu egoista, sinó perquè
la meva raó m'està indicant que aquesta és la manera correcta d'actuar.
En resum, l'ètica que proposa Kant és autònoma i formal:
- autònoma perquè la norma moral no ha de dependre de cap principi extern sinó d'ella mateixa. La persona
troba la norma moral dintre seu com a constitutiu essencial.
- formal perquè no diu què s'ha de fer sinó la forma com cal obrar.

3. LA BONA VOLUNTAT COM A PRINCIPI DEL DEURE

Com hem indicat al capítol anterior, la primera obra en què Kant exposa sistemàticament la seva teoria ètica
és la Fonamentació de la Metafísica dels Costums, publicada el 1785.
L'obra comença amb una frase molt coneguda i molt citada:

És impossible imaginar-se res, dins o fora del món, que pugui ser qualificat com absolutament bo,
excepte una bona voluntat.

Kant comença l'anàlisi de la moralitat afirmant que l'única cosa realment bona sense cap mena de restriccions
és la bona voluntat. ¿I què és la bona voluntat? És la voluntat d'actuar per deure. ¿I què és el deure? És la necessitat
de realitzar una acció per respecte a una llei moral, és a dir, en virtut d'una màxima que determina a obeir una llei.
Anem a pams. En relació al tema del "deure", diu Kant que una persona no ha de procedir per inclinació
(cercant la satisfacció d'un fi) sinó simplement per "deure". Per exemple, un acte pot semblar bo (per exemple,
ajudar la mare o el pare a fer una feina de la casa) però pot encobrir un objectiu egoista (fer-ho amb la intenció que
el cap de setmana et deixin sortir més estona de l'habitual). Per a Kant, obrar
bé no és perseguir un objectiu, sinó simplement actuar per deure, sense tenir
cap circumstància. Tal com diu ell mateix, una acció feta per deure té el seu
valor moral, no en el propòsit que es vol assolir, sinó en la màxima per la qual
es regeix aquesta acció; no depèn, doncs, de la realitat de l'objecte de l'acció,
sinó només del principi del voler. Obrar bé és respectar una llei moral, no
perseguir determinat fi considerat bo: "el deure és la necessitat d'una acció
per respecte a la llei", diu Kant.
66
 A la Fonamentació de la Metafísica dels Costums, Kant vol argumentar que una moral no s'ha de fonamentar
en l'experiència sinó en principis a priori (és a dir, previs i independents de l'experiència). Aquesta és la veritable
moral, per a Kant. Per a ell no obra bé qui actua d'acord a situacions o circumstàncies contingents de l'experiència
(per exemple, per conveniència). I sí obra bé qui actua d'acord a principis pràctics que es troben a la nostra raó a
priori, és a dir independentment de l'experiència. Per tant, la llei moral cal que derivi de la pròpia voluntat. Només
així serà una ètica racional i autònoma.
Per això Kant ha començat dient que el que és bo o dolent no són els nostres actes sinó la mateixa voluntat.
Només la voluntat és bona: fins i tot podem fer actes "bons" però moguts per una mala voluntat. O sigui que el
que interessa és la bona voluntat més que l'acte mateix. Diu Kant: "la bona voluntat no és bona pel que efectuï o
realitzi, no és bona perquè arribi a algun fi que ens hàgim proposat; és bona només pel voler, és a dir, és bona en
si mateixa". O sigui, no interessa el què sinó el com: no interessa quin fi perseguim amb els nostres actes, sinó com
busquem aconseguir-ho, i això últim es pot fer amb mala voluntat o amb bona voluntat.
Posem-ne un bon exemple: dues amigues, la Laia i la Queralt,
s'apunten com a voluntàries per ajudar en un campament de refugiats que
fugen del seu país en guerra. Hi dediquen el seu mes de vacances, sense cobrar
res per la feina que fan. Han fet una bona acció, sembla indubtable. Però
mentre la Laia no ho ha comentat amb ningú ni s'hi ha fet cap foto, la Queralt
portava mesos anunciant-ho a tots els seus amics, s'hi ha fet moltes fotos, les
ha publicades a les xarxes socials i ha inclòs l'experiència al seu currículum,
amb l'esperança que li "doni punts" per aconseguir una bona feina. Vistes
així, és evident que les valoracions morals de l'acció de cadascuna no poden
ser les mateixes. La màxima que ha empès una i altra a obrar com ho han fet és ben diferent en cada cas: la Laia ha
obrat per consciència, per bona voluntat, perquè ho considerava una obligació moral, mentre que la Queralt ho ha
fet per aconseguir un objectiu més personal (i egoista?).
Tot això porta a qualificar l'ètica de Kant com a deontològica, perquè és una ètica basada en el concepte
de deure (deon- en grec significa deure, obligació), a diferència de la majoria de teories ètiques anteriors (i alguna
de posterior, com la de Mill) que se solen qualificar com a teleològiques, ja que sempre cerquen un fi, un objectiu
(telos en grec vol dir finalitat, objectiu), i a partir d'aquest objectiu qualifiquen els actes humans com a bons o com
a dolents.
Per tant, ja veiem que l'ètica kantiana està buida de contingut. El deure serà el criteri bàsic per distingir una
bona acció d'una acció dolenta. Jo actuo correctament només quan actuo per pur i simple respecte al deure. Però
què és el deure? I què és obrar per deure? El deure és aquell impuls interior que em fa actuar per respecte a una
màxima, una llei moral. No hi ha un objectiu, un fi concret a assolir, sinó un respecte total a la màxima moral que em
mou a actuar, una màxima que, com veurem a continuació, jo he de voler que es converteixi en llei moral universal.
Amb un exemple ho veurem més clar. Estic assegut/da a l'autobús i veig
que hi entra una dona embarassada, i no queda cap seient lliure. El sentit del
meu deure moral m'empeny a aixecar-me i deixar-li el seient. Per què? No hi ha
un perquè, no hi ha cap objectiu: és el meu deure, és la meva màxima moral que
em diu "aixeca't i deixa-li a ella el seient". En canvi, si jo li cedeixo el seient per tal
que la gent que ho veu tingui una bona imatge de mi, aleshores ja no he obrat per
deure, sinó per interès (donar una bona imatge davant la gent), i això li restaria
al meu acte tot el seu color positiu. Sí que seria una bona acció, però fruit d'un
plantejament ètic pobre i egoista.

67
 4. ELS IMPERATIUS MORALS

a) Hipotètics o categòrics?
Tota moral té uns principis pràctics d'acció (fes x, no facis z, etc.), ha de tenir alguna proposició que impliqui
obligació. D'aquestes proposicions que ens "obliguen" Kant en diu imperatius. Totes les morals tenen en comú judicis
imperatius. Podem parlar, però, de dos tipus d'imperatius:

- hipotètic: suposa una condició, no obliga sempre, només en el cas que vulguis obtenir quelcom determinat.
Per exemple, "si vols aprovar, has d'estudiar", "si vols que et tractin bé, tracta bé als altres", etc.
- categòric: obliga absolutament, no està sotmès a cap condició i, per tant, cal complir-lo sempre. Per exemple,
"estima els altres", "mai no diguis mentides", etc.

Tothom ha de confessar que una llei, per valer moralment —és a dir, com a fonament d'una obligació—
ha d'anar acompanyada d'una necessitat [=obligatorietat] absoluta; que una ordre com "no has de
mentir" no té validesa limitada només a algunes persones, com si altres éssers racionals s'en poguessin
desentendre. I el mateix passa amb la resta de lleis pròpiament morals; que, per tant, el fonament
de l'obligació no cal cercar-lo en la naturalesa de l'ésser humà o en les circumstàncies de l'Univers
on està ficat, sinó a priori, exclusivament en conceptes de la raó pura.

La llei moral que inspira les màximes del nostre obrar val per a tot ésser racional. D'aquí que la llei aparegui
com un manament de la raó que determina la voluntat. S'anomena imperatiu. Kant, com hem vist, en distingeix
dues classes: hipotètics i categòrics. D'aquests dos tipus, els hipotètics no poden constituir mai la moralitat, ja que
no expressen un model d'actuació necessari i universal: has de fer una cosa, només si vols aconseguir un objectiu.
Si no, no cal que la facis. Aquest tipus d'imperatius per a Kant no poden constituir una veritable moral.
L'ideal moral ha d'estar, doncs, format per imperatius categòrics, és a dir, per manaments que ordenen
l'acció o l'omissió d'un acte sense condició, és a dir, sense que aquest acte sigui considerat com un mitjà. L'imperatiu
categòric és rigorós i no dóna opció a cap tria, sorgeix de la meva pròpia voluntat i s'imposa com a proposició a priori,
(és a dir, no fonamentada en l'experiència). L'imperatiu Categòric no em diu mai "si vols B, fes A", sinó que sempre
em dirà "fes A". I per què he de fer A? Doncs perquè sí, perquè és el meu deure, no hi ha un motiu, un perquè, un
objectiu. He de fer A i punt.
Amb un bon exemple ho veurem més clar:
—Sigues amable amb la gent.
—Per què he de ser amable? Què en trec?
—No n'has de treure res, sigues amable amb la gent perquè és la teva
obligació moral.
—I si els altres no són amables amb mi?
—No té res a veure que els altres no ho siguin amb tu, has de ser amable
perquè és la manera correcta de comportar-se i, per tant, és el teu deure.
Els teus actes no poden dependre del que facin els altres, el teu deure
moral és fer el que creus que és correcte. I fer-ho sempre.
La llei moral no ha de tenir un fi determinat, només cal conformitat entre l'acció i la llei. Per exemple, mentir
per conveniència no pot valer com a llei universal, perquè portaria conflictes entre les persones. Davant la pregunta,
doncs, de si podem mentir per conveniència, haurem de respondre que no, ja que si la màxima de la nostra voluntat
digués que sí, el món seria un caos. És evident que no podem fer de la nostra mentida una llei que serveixi per a tothom.
68
 b) L'Imperatiu Categòric
El concepte d'imperatiu categòric és l'aportació més important de l'ètica de Kant. I és que les ètiques anteriors
a ell actuen com si només hi hagués imperatius hipotètics, i per això es diuen també "ètiques teleològiques", ja que
assenyalen el fi últim i estableixen els mitjans concrets per assolir-lo.
Kant fa servir tres maneres per enunciar l'essència de l'Imperatiu Categòric. Són les següents:
1. Obra de tal manera que la màxima de la teva voluntat pugui valer
com a principi d’una legislació universal.

No és una norma concreta, com veiem, no em diu què he de fer o què no he de fer, sinó que em diu com han de
ser o què han de tenir en compte totes les normes morals que han de guiar les meves accions. Segons aquest enunciat,
l'objecte de l'imperatiu categòric no és altre que el de ser universal; és a dir, he d'obrar sempre segons una màxima
que jo desitgi que esdevingui una llei universal, he de desitjar que tothom
actuï d'acord amb la mateixa màxima, sempre i a tot arreu. No és qüestió
de fer del meu judici una llei universal, sinó de fer meva una màxima només
perquè hi veig que pot ser universal. Si veig clarament que seria desitjable
que tothom apliqués aquesta màxima als seus actes, aleshores concloc que
la màxima és bona i, per tant, l'aplicaré sempre.
Reprenent l'exemple anterior (sigues amable amb la gent), jo no
només em sento obligat moralment a actuar així sempre i amb tothom,
sinó que a més vull, desitjo, que tothom tingui el mateix criteri a l'hora
d'obrar, desitjo que tothom sigui sempre amable amb els altres.
El problema que es presenta ara és esbrinar quina és aquesta famosa llei que fa que, si la respectem, puguem
dir que la nostra voluntat és bona en forma absoluta i sense restriccions. Aquesta llei diu el següent: "he de obrar
sempre de manera tal que la meva màxima s'hagi de convertir en llei universal". Per exemple, si jo faig una promesa
que sé que no compliré, i vull saber si això està bé o no moralment parlant, m'he de preguntar què passaria (llei
universal) si tothom fes el mateix? Passaria que ningú no creuria ningú, i llavors el meu obrar d'aquesta manera
seria inútil, ridícul. Concloc per tant que vaig obrar malament. Segons Kant, per tant, jo el que m'he de preguntar és
això: "¿puc voler que la meva màxima es converteixi en llei universal? Si no és així, és una màxima reprovable, i no
per algun perjudici que pugui ocasionar-me a mi o a un altre, sinó perquè no pot convenir, com a principi, en una
legislació universal possible".

Un individu es veu empès per la necessitat a demanar que li prestin diners. Ell sap molt bé que no
podrà tornar-los però també veu que no li prestaran res si no promet fermament de tornar-ho en un
temps determinat...La màxima de la seva acció s'expressaria així: "Quan cregui que necessito diners,
els demanaré prestats i prometré tornar-los, encara que sàpiga que no ho faré mai "... És just?... Què
passaria si la meva màxima esdevingués una llei universal? Aquí veig tot seguit que mai no podrà valer
com a llei universal. "

En suma, la voluntat és bona quan es regeix per una màxima que, en ser transformada en llei universal, no pot
mai contradir-se (recordem l'exemple anterior de la promesa que sé que no compliré). Consegüentment la voluntat
no depèn de fins, inclinacions cap a les quals tendir, no depèn de lleis alienes a ella, és a dir, no és heterònoma. És
autònoma ja que es regeix per la seva pròpia llei, que és el principi universal autoimposat.

69
 2. Actua de tal manera que mai no prenguis la humanitat ni en tu ni en els altres
com un mitjà sinó com un fi.

El respecte a la raó implica el respecte a l'ésser humà. D'aquí s'originarà el principi

d'autonomia moral: la persona, l'ésser racional, sempre és un fi en si mateix, mai un mitjà
per assolir algun benefici o objectiu. L'imperatiu categòric, per tant, val tant per als deures
amb un mateix com per als deures amb els altres. Per exemple, si dono una almoina a
un captaire perquè vull que tothom em vegi mentre ho faig i pensin que sóc una persona
compassiva i generosa, estic obrant malament, ja que estic fent servir una altra persona
(el captaire) per assolir un determinat fi (que els altres tinguin de mi una millor opinió).
Tracta una altra persona com un fi és dignificar-la, tractar-la com a persona,
mentre que si la faig servir com un mitjà, l'estic convertint en un objecte, com una cosa
que faig servir per assolir un benefici. L'ésser humà no és ni pot ser mai una mercaderia:
té dignitat, no preu. No és ni ha de ser mai objecte de compra-venda.
Per exemple: "no mataràs", no pas perquè ho diguin els 10 Manaments o el Codi Penal del meu país, sinó
perquè no és propi de persones treure-li la vida a un altre.

3. Obra com si per mitjà de les teves màximes fossis sempre un membre legislador
en un regne universal dels fins.

Aquesta és la darrera formulació que fa Kant de l'Imperatiu Categòric, i com veiem ve a ser com un combinat
dels dos anteriors. He d'actuar sempre com si els meus criteris d'actuació (les meves màximes) les volgués fer servir
en un hipotètic regne del qual jo en seria el màxim governant i legislador. En altres paraules, m'he d'imaginar que
sóc la persona que redacta les lleis d'un país imaginari. Com que sóc una persona de bé, redactaré les millors lleis
possibles per tal que el país funcioni a la perfecció; doncs precisament aquestes lleis són les que han de guiar la
meva actuació quotidiana amb les persones que m'envolten. Seré solidari, pagaré els impostos que em pertoquen,
seré amable i generós; en definitiva, tractaré els altres tal com a mi m'agradaria que em tractessin.

c) Els postulats de la Raó Pràctica

Kant afirma que la Raó Pràctica (la que regeix el meu obrar quotidià) requereix una sèrie de postulats, sense
els quals no seria possible fer cap mena de reflexió ètica. Recordem que un postulat és una proposició no demostrable,
però que cal pressuposar, en aquest cas com a condició de la moral. Kant parla de tres postulats bàsics:
a) La Llibertat humana. L'exigència moral d'obrar per respecte al deure pressuposa la Llibertat. Si l'ésser humà no
fos lliure, la moralitat no tindria cap sentit. No se'm pot culpar ni responsabilitzar de res si no he tingut llibertat
d'actuació. Per exemple, jo he pogut triar lliurement entre copiar o no copiar en un examen, i he triat copiar;
m'han enxampat, per tant hauré de pagar per la meva mala acció.
b) La immortalitat de l'ànima. La raó ens ordena aspirar a la virtut, és a dir, a l'acord entre la meva actuació i la
meva llei moral. Aquest acord, aquesta identificació total és gairebé impossible d'assolir en aquesta vida (no
som màquines, fem el que podem,...); per tant, cal pressuposar que l'ànima humana
ha de ser immortal per tal de poder assolir aquest objectiu, que aquí és impossible, en
una altra vida.
c) L'existència de Déu. La diferència evident entre el ser i l'haver de ser (entre la realitat i
el que hauria de ser, entre com som les coses i com haurien de ser), exigeix l'existència
de Déu com a ideal, com a mirall que ens ha de servir per millorar-nos com a persones.
Hem de creure en l'existència de Déu, per tal que l'acció moral tingui sentit.
70
 Els exàmens de Kant a les PAU

A partir del curs 2018-2019, Kant ha estat afegit al llistat dels autors obligatoris del temari de les PAU de
Filosofia. En cas que l’examen sigui de Kant, el text serà un fragment de la seva obra Fonamentació de la Metafísica
dels costums (1785). De moment només hi ha un exemplar de Kant, l'examen del tribunal d'incidències de juny de
2020.
- Pregunta 3: Fixa’t bé que l’enunciat t’està demanant explicar el sentit i la justificació d’una frase del text. Així doncs,
centra’t bé en això que t’estan demanant: explica la frase, demostra que l’has entès i, un cop explicada, relaciona-la
amb el pensament de l’autor. Vet aquí un exemple de pregunta 3:
- Expliqueu què porta Immanuel Kant a formular la pregunta següent del text i quin sentit i justificació té la resposta
que ofereix: «Què passaria si la meva màxima esdevingués una llei universal? Veig de seguida que mai no podria
valer com una llei universal de la naturalesa i estar d’acord amb ella mateixa.» (En la resposta, us heu de referir
als aspectes del pensament de Kant que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3
punts].

- Pregunta 4: és la pregunta de comparació. Cal que triïs un altre autor per poder comparar el que tots dos afirmen
sobre el tema que et demanen a l’enunciat. Procura, si pot ser, que siguin dos autors ben oposats, ja que així la
comparació dóna molt més joc. Primer fes una breu presentació de tots dos; després exposa de manera breu i clara la
tesi bàsica de cada un, on es vegi clarament la diferència. I finalment explica amb l’extensió que vulguis els arguments
d’un i altre per afirmar el que afirmen, fent servir algun exemple adient. Exemples d’enunciats:
- Compareu la concepció de Kant sobre la moral amb la concepció sobre la moral d’un altre autor/a destacat de
la història de la filosofia occidental. [2 punts]

- Pregunta 5: és la pregunta d’opinió personal. És molt important que et centris bé en el tema sobre el qual se t’està
demanant l’opinió. Recorda que cal començar deixant ben clara la teva opinió a favor o en contra de l’afirmació que
se t’ofereix, i que després cal que ho justifiquis amb bons arguments i exemples. És un exercici de redacció, on has
de demostrar no pas que saps molt sinó que tens prou maduresa com per fer un bon redactat. No t’oblidis del teu
toc personal a l’hora de posar exemples. Aquí tens un exemple d'enunciat de pregunta d'opinió:
- Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És més probable que actuï sempre d’una
forma moralment adequada una persona que es deixa portar pels seus sentiments d’amor, compassió i empatia
cap als altres, que no pas una persona que té molta autodisciplina i un alt sentit del deure, i actua, no moguda
per sentiments de simpatia, sinó per la forta voluntat de fer sempre allò que prescriu el deure moral.» Responeu
d’una manera raonada. [2 punts]

71
 El darrer examen de Kant (PAU juny 2022)

[…] si hi ha d’haver […] un imperatiu categòric, cal que sigui un principi tal que a partir de la idea d’allò que és
necessàriament un fi per a tothom —ja que és un fi en si mateix— constitueixi un principi objectiu de la voluntat,
un principi que consegüentment pugui servir de llei pràctica universal.
El fonament d’aquest principi és aquest: la naturalesa racional existeix com a fi en si mateix. […] l’imperatiu
pràctic serà el següent: Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona
de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a fi, mai simplement com a mitjà. Vegem si això pot portar-se a
efecte.
Considerem els mateixos exemples que havíem tractat anteriorment:
En primer lloc, segons el concepte del deure necessari envers un mateix, aquell qui estigui considerant el suïcidi
es preguntarà si la seva acció pot concordar amb la idea de la humanitat com a fi en si. Si ell, per tal d’escapar-se
d’una situació penosa, es destrueix a si mateix, se serveix d’una persona simplement com un mitjà per a conservar
una situació suportable fins a la fi de la vida. Però l’home no és una cosa, no és consegüentment quelcom que
pugui ser tractat simplement com un mitjà, sinó que en totes les seves accions ha de ser considerat sempre com
un fi en si mateix. Per consegüent, jo no puc disposar pas de l’home en la meva persona, jo no puc mutilar-lo,
danyar-lo o matar-lo.
Immanuel Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums, II

Exercici 1
Pregunta I. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades. [2 punts]
Pregunta II. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions
següents. [1 punt]:
a) «imperatiu categòric»:
b) «llei pràctica universal»:
Pregunta III. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Immanuel Kant, de la següent afirmació del text: «jo no puc
disposar pas de l’home en la meva persona, jo no puc mutilar-lo, danyar-lo o matar-lo». (En la resposta, us heu de referir
als aspectes del pensament de Kant que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Exercici 2
Compareu la concepció de Kant sobre la moral amb la concepció sobre la moral d’un altre autor/a destacat de la
història de la filosofia occidental. [2 punts]

Exercici 3
Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «De la mateixa manera que no és moralment ac-
ceptable que una persona pugui ser esclava d’una altra (ni ho seria encara que l’esclava s’avingués a ser-ho) perquè
seria donar a una persona l’estatus de mer objecte, d’una cosa de la qual simplement es fa ús, tampoc és moralment
acceptable la prostitució (encara que la persona prostituïda s’hi avingui).» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

72
5. CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL. EL SEGLE XIX

En la darrera part del curs estudiarem dos autors gairebé contemporanis, ja que tots dos van viure al segle
XIX: un anglès, Mill, i un alemany, Nietzsche. El rerefons històric, doncs, és gairebé el mateix en tots dos, i tot i que
els seus interessos inteŀlectuals són radicalment diferents, mirarem de destacar tots aquells aspectes que configuren
el context cultural del segle XIX i que són més o menys comuns a tots dos.
Mill va escriure les seves principals obres pels volts de 1860, que era un moment ple de convulsions i revolucions
arreu d’Europa. En qüestió d’un parell de generacions la Revolució Industrial havia canviat d’una forma rapidíssima i
traumàtica la manera de produir, d’organitzar-se, de viure i de pensar de la major part del continent europeu; i com que
la majoria de governs no estaven preparats per assumir aquests canvis amb la mateixa celeritat, l’experiència va ser molt
dolorosa per a bona part de la població europea. Per tot arreu se succeïren revolucions de caire liberal, en demanda de
drets i llibertats per als ciutadans (per exemple, les de 1830 o 1848); algunes van tenir un cert èxit, d’altres (la majoria) van
ser aixafades una vegada i una altra per uns governs que encara no havien assumit ni de bon tros l’essència de la Revolució
Francesa: “Liberté, Égalité, Fraternité». Malgrat tot, es pot dir que el concepte de Llibertat començava ja a estar present
tant en els lemes de totes les revolucions, com també en les reflexions d’escriptors i inteŀlectuals de l’època, fins al punt
que el camí cap a la Llibertat semblava ja del tot irreversible.

Enmig d’aquest panorama va anar sorgint la nova societat industrial, així com l’economia empresarial i el lliure
mercat. La burgesia tirava amb força del carro del progrés econòmic, tot i que en el seu impuls arrossegava la població
obrera cap una situació d’explotació i misèria cada cop més insostenible. La classe obrera, la filla pobra de la Revolució
Industrial, suportà durant les primeres dècades de Capitalisme unes condicions laborals i de vida realment esfereïdores.
A les fàbriques i les mines hi treballaven fins i tot els nens i nenes a partir dels vuit anys. Ho feien la major part del
dia, en jornades laborals d’entre catorze i setze hores diàries, sense cap tipus de mesura higiènica o de seguretat,
per un salari miserable que tot just donava per
alimentar el propi treballador (no la seva família)
i, evidentment, sense cap mena d’ajut o subsidi
per malaltia, invalidesa o vellesa. Treballaven
tots els dies de la setmana, sense vacances. El
Liberalisme s’aplicava plenament en el món
laboral, ja que es considerava que en un acord
privat entre l’empresari i el treballador l’Estat no
havia d’intervenir per res. Això va provocar tota
mena d’abusos per part de molts empresaris,
que contractaven i despatxaven a qui volien
i quan volien, o canviaven a voluntat el sou o
les condicions laborals dels treballadors, sense
haver de donar explicacions a ningú. Revolució liberal de 1848 a França

Però un sistema com el Capitalisme, l’essència del qual són la propietat privada i la llibertat (de producció, de
preus, de sous, de contractar i acomiadar, de fer la competència, etc), demanava a crits la implantació d’un sistema polític
també liberal, que donés cobertura legal als seus principis bàsics. És en aquest context que cal entendre obres com “Sobre
la Llibertat”, de John Stuart Mill, on es demana de manera clara i decidida que els governs adoptin els principis bàsics del
Liberalisme: protecció de la iniciativa privada, defensa de la llibertat individual i apologia de la tolerància vers actituds i
costums que no representen cap perjudici per a la societat.

73
 A partir de 1848 també es van generalitzar les demandes favorables al sufragi universal i a la participació
de la dona a l’hora de votar en les eleccions democràtiques. Comencen a aparèixer un bon grapat d’associacions
feministes i defensores dels drets de les dones i dels nenes (absolutament desprotegits per la legislació de l’època
a tots els països europeus). El propi Mill va ser també un gran defensor (i no en va ser l’únic) del dret de la dona no
només a votar sinó també a accedir a l’educació, a la cultura i a prendre lliurement totes les decisions que haguessin
d’afectar la seva pròpia vida. Sens dubte la batalla va ser llarga, perquè
fins a ben entrat el segle XX (en concret l’any 1918) el govern britànic no
va autoritzar el vot de les dones, tot i que feia moltes dècades que les
explotava en el treball industrial en unes condicions sovint més miserables
que les dels homes.
A mitjans del XIX, per tant, ja veiem que va tenir lloc una forta
onada revolucionària arreu d’Europa. En alguns països, l’Absolutisme
va haver de cedir davant els atacs de la burgesia radical, recolzada pel
proletariat. Però el resultat d’aquestes revoltes va ser força desigual,
i en la majoria de casos, com per exemple a França, les monarquies
tradicionals van acabar refent-se i recuperant el poder perdut. S’inicia,
doncs, un període en què el moviment obrer comença a organitzar-se
a tots els nivells. L’any 1864 es funda a Londres la primera Associació
Internacional de Treballadors (AIT), amb l’objectiu d’impulsar la lluita
obrera per la millora de les seves condicions de treball i de vida.
Un dels fets que més va commocionar la societat europea de mitjans del XIX va ser la publicació l’any 1859,
per part de Charles Darwin, de “L’origen de les espècies”. A partir d’aquesta publicació es van començar a posar sobre
la taula tot un seguit de dades, fòssils, proves i estudis seriosos que contradeien de forma clara i rotunda tot el que
l’Església havia defensat sempre sobre l’origen de l’Univers, de la vida, dels éssers vius i de l’home. La commoció que
s’hi va derivar fou enorme, ja que es plantejava per primera vegada que l’ésser humà no és l’elegit de Déu, sinó un
animal més, potser el més afortunat dins la cursa evolutiva, però al cap i a la fi només això, un animal. De confirmar-
se la teoria de Darwin, la religió quedaria tocada de mort, al menys la religió entesa com a lectura literal de la Bíblia,
que era com s’entenia en aquella època. Per això, uns i altres
van esforçar-se a confeccionar bons arguments per defensar les
seves tesis. Però més enllà de qui va resultar vencedor d’aquest
debat, es pot afirmar que tot plegat va servir per encetar el
primer gran debat ideològic de l’època contemporània.
Però aquest tret inteŀlectual no és pas l’única característica
del segle; la majoria dels autors del XIX tenen en comú
un cert afany de crítica i de denúncia. Per primer cop a la
història comencen a sentir-se veus que critiquen i denuncien
obertament els governants, els empresaris, l’Església i el que
calgui; en definitiva, tot allò que comporta injustícia, explotació
o irracionalitat. Com veurem, Marx, Freud i Nietzsche seran
anomenats els filòsofs de la sospita i la denúncia, ja que amb
les seves tesis defensen idees noves i revolucionàries, amb les
quals s’enfronten a bona part de la societat del seu temps.

74
6. VIDA i OBRES DE JOHN STUART MILL

John Stuart Mill va néixer a Londres el 20 de maig de l'any 1806. Ell va ser el primer
d'una família de vuit germans. El seu pare, l'escocès James Mill, es va fer càrrec personalment
de la seva educació, i el va sotmetre personalment a un sistema educatiu molt dur i exigent.
Als 3 anys ja va aprendre grec clàssic, i entre els 3 i els 7 anys va llegir bona part dels clàssics
grecs en la seva llengua original: Heròdot, Xenofon, Llucià i part de les obres de Plató. A partir
dels 4 anys va començar a rebre també lliçons d'Aritmètica. El complement d'aquestes dues
matèries van ser les lectures de grans historiadors britànics, com Gibbon o el propi Hume.
Als 8 anys va començar a estudiar llatí, i va llegir Virgili, Horaci, Ovidi, Ciceró i altres
grans clàssics llatins. Amb 10 anys ja dominava les matemàtiques, la física i la química del seu temps. Durant les
hores de "descans" passejava amb el seu pare i discutien sobre política, filosofia o temes d'actualitat social.
Amb 14 anys va anar a estudiar a França durant dos anys. En tornar va completar la seva formació amb un
parell d'anys d'estudis de filosofia i dret. Amb setze anys ja va fundar una societat cultural, i durant la seva joventut
va coŀlaborar en diaris, va dirigir publicacions i també amb 16 anys va començar a treballar a la Companyia de les
Índies Orientals, on va treballar fins a la jubilació.
Però aquesta "perfecció" inteŀlectual havia de tenir per força un contrapunt en el
vessant personal i afectiu. Als 20 anys va patir una forta depressió, que va durar un any. Quan
tenia 25 anys, va començar una relació sentimental amb una dona casada, Harriet Taylor, dos
anys més jove que ell. Aquesta relació va durar vint anys, durant els quals la precària salut de
Harriet (patia tuberculosi), l'obligava a viatjar sovint a la recerca de metges, balnearis i climes
més benignes. Mill l'acompanyava sovint en aquests viatges. Finalment el mariet de harriet, John
Taylor, va morir de càncer l'any 1849, i al cap de dos anys, el 1851, Mill i Harriet es van poder casar.
Durant els períodes en què la tuberculosi els concedia una certa treva, escrivien
junts obres i articles de tota mena de temes: política, història, filosofia, feminisme,... Ella era
Harriet Taylor
una dona molt culta i sensible, que va exercir en Mill i en les seves obres una gran influència.
El matrimoni va durar només 7 anys, ja que ella va morir el 1858, a la ciutat francesa d'Avinyó. Mill va
comprar llavors una finca a prop d'Avinyó, on era enterrada la seva dona, i allà va viure la major part de la resta de
la seva vida, dedicat gairebé en exclusiva a la seva feina inteŀlectual. En aquest període va escriure les seves obres
més importants i conegudes: "Sobre la Llibertat (1859) i "L'Utilitarisme" (1863).
Va ser durant tota la seva vida el líder indiscutible del moviment utilitarista i del liberalisme radical, i durant
el seu període com a parlamentari va recolzar la inclusió de les dones en el dret a vot (cosa impensable en aquella
època). Finalment va morir el 7 de maig de 1873, però no de tuberculosi, sinó d'erisipela, una infecció de la pell.
Tenia 66 anys. Va ser enterrat al costat de la seva dona, al cementiri de Saint-Varan, a Avinyó.

7. L'UTILITARISME

John Stuart Mill és el més típic representant d’una manera de pensar anomenada Utilitarisme, el pare de la
qual va ser en Jeremy Bentham, un bon amic de la família Mill. La idea de fons no és pas nova, ja que recorda molt
alguns aspectes del relativisme moral dels sofistes, d'Epicur o de Hume, per exemple; però en mans dels filòsofs
britànics del XIX té, com veurem, unes altres connotacions. El propi terme “utilitarisme” (en anglès "Utilitarianism")
va ser una invenció del propi Mill, tot i que el seu significat ja l’havia plasmat en Jeremy Bentham, però referint-se
només al “Principi d’utilitat” de les accions humanes.
Mill primer va publicar l’obra “Utilitarianism” l’any 1861 en forma d’articles separats en tres números de la
revista Fraser’s Magazine, i després com a volum conjunt l’any 1863. Tenia 57 anys; en feia cinc que la seva dona
havia mort, i va aprofitar la tranquil·litat de la seva vida a la finca d’Avinyó per posar ordre a uns escrits que ja havia
esbossat feia molts anys però que mai no havia publicat d’una manera precisa i compactada.
75
a) El Principi d'Utilitat

Segons l'Utilitarisme, una acció és moralment bona si tendeix a promoure la felicitat;

però no pas la felicitat de la persona que fa l'acció, sinó "la major felicitat del major nombre
de persones" (the greatest happiness of the greatest number). Segons aquest criteri, una acció,
una cosa o fins i tot una institució social és bona si proporciona la major felicitat possible per
al major nombre possible de persones.
L’Utilitarisme, per tant, és una teoria ètica que afirma que el Bé suprem consisteix a
promoure la felicitat (i no, per exemple, la salvació de l'ànima, com afirma l'ètica cristiana).
Ser feliç és, doncs, la meta de la vida humana, i a tal fi, els humans busquem sempre el plaer
i mirem d'evitar el dolor. L'Utilitarisme identifica, doncs, el Bé amb la felicitat, per la qual cosa podem afirmar que
és una ètica eudemonista (eudaimonia en grec vol dir felicitat), emparentant-se així també amb l'ètica d'Epicur.
També es pot qualificar com a hedonista, ja que identifica felicitat amb plaer i absència de dolor. D'entrada, doncs,
el plantejament és clarament finalista o conseqüencialista (les accions no es valoren per elles mateixes, sinó per les
seves conseqüències, en aquest cas el grau de felicitat promogut) i, per tant, ben diferent del plantejament de Kant.
Mill insisteix sobretot en l'aspecte comunitari de la felicitat, el que ell anomena la "felicitat general" (general
happiness). Aquesta és la clau de la felicitat: "la felicitat que configura el criteri utilitarista del que és una conducta bona
no és pas la felicitat del mateix autor de l'acció, sinó la de tots els afectats per l'acció".
La creença que accepta la Utilitat o el Principi de la Major Felicitat com a fonament de la moral sosté
que les accions són justes en la proporció amb què tendeixen a promoure la felicitat; i injustes en la
mesura que tendeixen a produir el contrari de la felicitat. S’entén per felicitat el plaer i l’absència de
dolor; per infelicitat, el dolor i l’absència de plaer.
Segons aquest principi, la finalitat última a causa de la qual són desitjables tota la resta de coses, és una
existència exempta de dolor i abundant en plaers, al màxim possible, tant en quantitat com en qualitat.
Aquest és, segons l’Utilitarisme, el criteri de moralitat. Podem, doncs, definir-lo com el conjunt de regles
i preceptes de conducta que cal seguir per tal que es pugui assegurar al gènere humà una existència
com la descrita, tant com sigui possible.

b) La Felicitat General, el camí directe cap a la meva felicitat

Així doncs Mill ve a identificar els conceptes de bo, útil i plaent, tot emparentant-se així amb l’hedonisme
clàssic d'Epicur i altres. Però amb una diferència fonamental: mentre Epicur cercava el plaer individual (la meva
felicitat), l'utilitarisme de Mill persegueix el benestar coŀlectiu, sota la idea que només a partir d’aquest pot derivar el
benestar individual. L'utilitarista creu que l'individu és bàsicament egoista per naturalesa, però que si és degudament
educat, entendrà que la millor direcció que pot prendre la seva recerca de la felicitat passa per assolir el benestar
dels qui l’envolten. Per tant, allò útil per a l’home, en tant que ésser social, és la millora de la societat.

Bo = útil per al benestar general Dolent = perjudicial per al benestar general

La tesi de fons, com veiem, és que jo no puc ser realment feliç si no ho són també tots els qui m’envolten. La
felicitat dels individus, de cada un, depèn de la felicitat dels altres. Si jo aconsegueixo la felicitat dels altres, contribueixo
a la felicitat general i, de retruc, aconsegueixo també la meva pròpia felicitat. Per tant puc dir que a mi em resulta útil
aconseguir la felicitat del conjunt de la meva societat. Amb un exemple ho veurem més clar: si jo aconsegueixo ser una
persona molt rica, famosa, amb bona salut i una vida plena de plaers i satisfaccions, però visc envoltat de gent que no
és feliç (per problemes de feina, de salut, de relació), puc sentir-me realment feliç? Mill està convençut que no, que mai
no podré ser-ho (la seva pròpia experiència vital en pot ser un bon exemple). En canvi, si gràcies a la meva aportació
aconsegueixo millorar el nivell de felicitat dels qui m’envolten, em puc sentir feliç? El meu sentit comú m’està dient
que sí, la qual cosa demostra per si sola que potser aquest és el camí a la felicitat: contribuir a la felicitat general.
76
8. LA FELICITAT, L'ÚNIC I VERITABLE FI DE LA VIDA HUMANA
a) Una moral basada en la recerca del plaer no és una "moral de porcs"

Al llarg del capítol 2, a banda de la formulació clara del Principi d'Utilitat que ja hem vist, Mill es defensa de la
gent que critica l'ètica utilitarista. En primer lloc es defensa d'aquells que l'acusen de pensar només en el plaer, entés
en el seu sentit més groller, com si a la vida no existissin altres fites més elevades, nobles i adients per a l'ésser humà.
Per això alguns van qualificar l'Utilitarisme com a "moral de porcs".
Per defensar-se d'aquesta acusació Mill comença distingint dos tipus de plaers:
- Plaers inteŀlectuals, exclusius de l'ésser humà, com per exemple el que prové de
la lectura, la reflexió o l'aprenentatge. Aquí l'ésser humà pot exercitar les seves
facultats superiors, com ara la sensibilitat estètica, la inteŀligència i els sentiments
morals: aquestes facultats li permeten assolir un tipus de plaers més valuosos i
qualitativament superiors.
- Plaers corporals, que són plaers purament físics, sensuals, propis de
qualsevol animal (el plaer sexual, la diversió en sentit ampli...). Una
persona pot sentir satisfacció gràcies a aquesta mena de plaers corporals,
però això no implica que necessàriament s'hagi de sentir feliç, ja que
la felicitat va lligada a l'exercici de les capacitats superiors de l'ésser
humà que hem esmentat abans. Un cop passa l'efecte que ha provocat
la satisfacció, la persona torna a l'estat anterior.
Mill defensa que els plaers inteŀlectuals són clarament superiors als corporals, i insisteix que en aquest tema és
més important la qualitat que no pas la quantitat de plaers. I per demostrar-ho diu que cal fer servir l'eina favorita dels
empiristes, l'experiència: consultem aquells que han experimentat els dos tipus de plaers, que són clarament capaços
de distingir-los i de gaudir tant d'un com de l'altre, i veurem com tots es decanten clarament pels plaers superiors,
on es poden exercitar les seves facultats superiors. Cap ésser humà, diu Mill, que conegui els plaers superiors i n'hagi
gaudit, no es canviaria mai per un que no en sabés gaudir. Aquesta és, doncs, la diferència entre satisfacció (plaer
corporal) i felicitat (plaer inteŀlectual), i és aquí precisament on rau l'essència de la dignitat humana, que tota persona
té en proporció al desenvolupament de les seves facultats superiors.
Vet aquí un dels textos més típics de Mill, on assenyala clarament la diferència entre la satisfacció i la felicitat,
o el que és el mateix, entre una persona com cal i un porc:

És un fet inqüestionable que els qui tenen un coneixement igual i una capacitat igual d'apreciar i gaudir,
donen una marcada preferència a la manera d'existència que empra les seves facultats superiors. Poques
criatures humanes consentirien que se les convertís en algun dels animals inferiors, a canvi d'un gaudi
total de tots els plaers bestials; cap ser humà intel·ligent no consentiria en ser un ximple, cap persona
instruïda en ser ignorant, cap persona amb sentiment i consciència en ser egoista i infame: ni tan sols se'ls
podria persuadir que el ximple, l'estúpid o el criminal estan més satisfets amb la seva sort que ells amb
la seva. (...) Tot aquell que es pensa que aquesta preferència comporta un sacrifici de la felicitat —que
l'ésser superior, en circumstàncies proporcionalment iguals, no és més feliç que l'inferior— confon les
idees ben diferents de felicitat i satisfacció. És millor ser un home insatisfet que un porc satisfet, és millor
ser Sòcrates insatisfet, que un ximple satisfet. I si el ximple o el porc són de diferent opinió, és perquè
només coneixen el seu propi costat de la qüestió. L'altre extrem de la comparació coneix ambdós costats.

Queda clar, doncs: per sobre de tot ser persona i ser capaç de gaudir dels plaers superiors, encara que no es
tingui prou satisfacció física, material. Per a Mill, no hi ha color: en qualsevol circumstància, millor un ser un Sòcrates
insatisfet, que un porc satisfet.
77
b) Els ingredients de l'autèntica felicitat

Mill insisteix que la felicitat no és un estat continu d'entusiasme, sinó una sèrie de moments ocasionals de
plaer i absència de dolor que no solen durar massa. Per això l'objectiu ha de ser portar una vida amb predomini
de plaers i el mínim possible de dolors i patiments. Això pot semblar molt fàcil sobre el paper, però la realitat ens
mostra que la majoria de persones gaudeixen més d'infelicitat que de felicitat. Com és això? Quines són les causes
d'una vida infeliç?
Les causes d'una vida infeliç solen ser, segons Mill, quatre:
- L'egoisme: pensar només en un mateix ens fa portar una vida pobra, per
la qual cosa cal fomentar l'interès coŀlectiu en les nostres accions.
- La manca de cultiu inteŀlectual, ja que una ment cultivada troba motiu
d'estímul en tot: una obra d'art, la música, l'estudi de la natura o de la
història, un viatge, una pel·lícula, un bon llibre, etc.
- Desitjar coses fora del nostre abast, a causa d'haver-nos posat unes
expectatives massa allunyades de la nostra autèntica realitat.
- Viure en "condicions socials imperfectes" (pobresa, ambient de violència i abusos,...).
Però Mill està convençut que superar la majoria d'aquestes dificultats (especialment les tres primeres) està
al nostre abast, encara que sovint sigui després d'un procés llarg i dificultós.
Mill es pregunta també si és possible viure renunciant a la pròpia felicitat. És a dir, pot una persona dir que
no té com a objectiu la seva pròpia felicitat? És possible —i fins i tot desitjable— renunciar a la pròpia felicitat? De
fet, hi ha gent que sí que ho ha fet i ho segueix fent, però sempre amb un únic objectiu: la felicitat general. Si no es
persegueix aquest objectiu, està clar que és un sacrifici inútil que no aporta res ni a la pròpia persona ni a la societat.
Cal honorar totes aquelles persones que han renunciat al plaer personal en nom de
la felicitat general. Mentre el món sigui imperfecte (i és evident que ho és), la millor
manera de servir els altres és la renúncia a la pròpia felicitat: és precisament aquesta
renúncia el que fa realment feliç la persona. Per això caldria que les lleis combinessin
bé l'interès individual i el coŀlectiu, i que l'educació incidís en crear dins la ment de cada
individu una "associació indissoluble" entre l'interès particular i el general. D'aquesta
manera l'individu no entendria mai l'interès general com oposat al seu propi, i sovint
sortiria d'ell actuar en benefici del benestar general. Vet aquí el gran repte de futur.

c) Ser utilitarista no és ser egoista

També al capítol 2, Mill aprofita per defensar-se dels qui acusaven l'utilitarisme de ser una moral egoista.
Mill insisteix a dir que l'objectiu de les accions humanes, segons l'Utilitarisme, no ha de ser la felicitat de la persona
que fa l'acció, sinó de les persones que puguin resultar afectades per l'acció. Per això cal fer les accions des d'un
punt de vista benvolent i desinteressat, com per exemple quan ajudo a un company de classe a aclarir un dubte d'un
problema de matemàtiques, o quan cedeixo el meu seient del tren a una persona gran.

Per això les accions no les hem de fer de manera incondicional, com passava amb els imperatius categòrics
de Kant (sempre i en tota circumstància), sinó que s'han d'adaptar al context concret de cada acció (la persona o
persones concretes que reben l'efecte de la meva acció. A més, he d'avaluar les conseqüències de la meva acció, en
termes d'augment de plaer i disminució del dolor que les persones afectades puguin experimentar: no és el mateix,
per exemple, ajudar una veïna gran que m'ha demanat ajut per pujar les bosses de la compra perquè s'ha espatllat
l'ascensor, que ajudar una persona que em demana ajuda per portar cap al seu cotxe les bosses de diners del banc
que acaba d'atracar.
78
d) Pot haver-hi altres fins a la vida a més de la felicitat?

Al capítol 4, Mill afirma, com també havia dit Aristòtil, que la felicitat és el fi últim i el bé suprem per a l'ésser
humà. En altres paraules, l'únic bé desitjable com a fi és la felicitat; tota la resta de possibles finalitats que hom pugui
plantejar (el poder, els diners, la fama, els plaers materials ...) no són més que mitjans per aconseguir aquest fi. Aquest
és el gran —i únic— objectiu de la vida.
Com ho podem demostrar? La millor forma de demostrar-ho és el fet que tothom hi està d’acord (tothom té
la felicitat com el gran fi de la seva vida). Com que la felicitat és un bé per a cada persona, això vol dir que també ho és
per a la suma de totes les persones.
Ara bé, diu Mill que algú pot oposar-se a això dient que a la vida també es pot tenir com a fi, per exemple,
els diners, la fama, el poder, l'èxit o la virtut: sembla evident que molta gent pot desitjar alguna d'aquestes coses
per ella mateixa, i no com a mitjà per arribar a la felicitat. És cert, diu Mill, els ingredients de la felicitat són molt
variats, i la prova la tenim quan preguntem a cada persona per separat què
és important per a la seva felicitat. Prenguem per exemple els diners, que
en principi es desitgen com a mitjans per aconseguir coses, però que també
poden ser desitjats per ells mateixos, només per l’afany de posseir més i
més diners. Ara bé, Mill opina que fins i tot en aquests casos, la possessió de
molts diners, la consecució de fama o de poder polític, el que fa en el fons és
fer-nos més feliços: per tant, tornem al que dèiem, que el fi últim no és pas
altre que la felicitat.
L'exemple que posa Mill en aquest capítol és el de la virtut. Pot una persona desitjar com a fi de la seva vida
la possessió de la virtut? Mill considera que desitjar la virtut té sentit si amb ella s'assoleix l'objectiu principal: la
felicitat general. Si el fet que jo sigui una persona més virtuosa no serveix per millorar el nivell general de felicitat,
la virtut com a tal no té cap valor. Per tant, en qualsevol cas, la virtut seria novament un mitjà per assolir la felicitat,
mai un fi
D'altra banda, desitjar la virtut (voler ser bona persona, per exemple) no és quelcom natural, tot i que pot
arribar a ser-ho com a fruit d’una educació adient de la persona. Aquí un cop més Mill insisteix que la clau de tot és
l’educació, que si és com ha de ser, aconseguirà ja des de bon començament que la persona identifiqui la virtut amb
allò desitjable, i per tant acabi tenint com una tendència natural a fer sempre allò bo i virtuós, i a rebutjar sempre
de fer allò viciós i pervers.

¿Per quins mitjans es pot enfortir una voluntat dèbil? ¿Com pot ser virtuosa una voluntat? Només fent
que la persona desitgi la virtut, fent que hi pensi com quelcom agradable o mancat de dolor, associant
l'obrar bé amb el plaer i l'obrar malament amb el dolor.

Per tant, doncs, com que estem d’acord que la felicitat és el fi últim dels actes humans i un bé suprem, és
evident que desitjarem allò que ens doni plaer i evitarem sempre tot allò que ens comporti dolor, tant a nosaltres
mateixos com als altres. Això és el que observem que fem totes les persones de qualsevol condició: aquesta és la
millor prova que aquest és un criteri d'actuació correcte i universalment vàlid.

79
9. COMPARACIÓ ENTRE LES ÈTIQUES DE KANT I DE MILL

Per cloure aquest tema, assenyalem els punts essencials per a una comparació entre aquestes dues
concepcions ètiques:
- Kant planteja una ètica deontològica (déon= deure, en grec), que posa l'èmfasi en l'origen, el motiu, la causa
que m'empeny a fer un acte: faig una acció perquè la meva raó em diu que allò és el que he de fer (imperatiu
categòric). L'ètica utilitarista de Mill, en canvi, és teleològica (télos= fi, en grec) posa l'èmfasi en el fi, les
conseqüències de l'acte, mesurades en termes d'augment de plaer i disminució de dolor entre les persones
afectades per l'acció: com més gent en surti beneficiada, millor haurà estat l'acció.
- La raó és, segons Kant, el fonament de les accions. El motor de qualsevol acció ha de ser sempre la bona voluntat
i el respecte al deure moral, i per això la bondat d'una acció no pot vincular-se als beneficis o perjudicis que
genera, ja que llavors estaríem parlant d'una ètica heterònoma i formada per imperatius hipotètics. Segons
Mill, en canvi, en la moralitat d'una acció no s'han d'avaluar les virtuts personals ni les seves intencions, sinó
els efectes, les conseqüències, els beneficis (o els perjudicis) que l'acció genera en els altres: la moral ha de ser
pragmàtica i buscar per sobre de tot la felicitat humana, tant la pròpia com la dels altres.
- La moral ha d'estar formada, segons Kant, per imperatius categòrics, els quals ens obliguen sempre i en tota
situació. Segons Mill, en canvi, els imperatius haurien de ser en tot cas hipotètics, condicionats a l'assoliment
d'un fi determinat (la felicitat).
- Kant dóna molta importància a la integritat personal, la dignitat; per això el fi mai no justifica els mitjans. Un
kantià radical optaria per salvar una persona innocent (l'imperatiu categòric m'hi empeny), encara que aquest
fet tingués com a conseqüència l'inici d'una guerra o la destrucció del món. Per la seva banda, Mill dóna la mà-
xima importància a la millora del grup, de la societat, i en alguns casos puntuals defensaria que el fi pot arribar
a justificar els mitjans. Un utilitarista radical, per seguir amb el mateix exemple, potser optaria per sacrificar
una persona innocent si amb aquest sacrifici es pot evitar una desgràcia molt més gran (una massacre, una
guerra...).
- Podem concloure definint l'ètica kantiana com l'ètica de la convicció, en contra de l'ètica de Mill, que podríem
batejar com a ètica de la responsabilitat.

KANT MILL

DEURE FELICITAT

80
 Els exàmens de Mill a les PAU

Mill és un dels autors obligatoris del temari de les PAU des del curs 2005-2006. En cas que l’examen sigui de
Mill, el text serà un fragment dels capítols 2 ó 4 de la seva obra "L'Utilitarisme". Vet aquí una selecció d’algunes de les
preguntes que han aparegut en els exàmens de Mill d'aquests darrers tres anys.
- Pregunta 3: Fixa’t bé que l’enunciat t’està demanant explicar el sentit i la justificació d’una frase del text. Així doncs,
centra’t bé en això que t’estan demanant: explica la frase, demostra que l’has entès i, un cop explicada, relaciona-la
amb el pensament de l’autor. Vet aquí un exemple de pregunta 3:
- Expliqueu el sentit de la frase següent del text: «Reconèixer que algunes espècies de plaer són més desitjables i
més valuoses que d’altres resulta del tot compatible amb el principi d’utilitat».
- Expliqueu per què Mill afirma que el fet que es desitgi la virtut per si mateixa no comporta cap problema per
a la doctrina utilitarista.

- Pregunta 4: és la pregunta de comparació. Cal que triïs un altre autor per poder comparar el que tots dos afirmen
sobre el tema que et demanen a l’enunciat. Procura, si pot ser, que siguin dos autors ben oposats, ja que així la
comparació dóna molt més joc. Primer fes una breu presentació de tots dos; després exposa de manera breu i clara la
tesi bàsica de cada un, on es vegi clarament la diferència. I finalment explica amb l’extensió que vulguis els arguments
d’un i altre per afirmar el que afirmen, fent servir algun exemple adient. Exemples d’enunciats:
- Compareu la concepció de Mill de la moralitat amb una altra concepció de la moralitat que es pugui trobar en
la història del pensament.
- Compareu la proposta de Mill sobre com hem d’actuar amb una altra proposta sobre com hem d’actuar que hagi
formulat algun altre filòsof destacat de la història de la filosofia occidental.

- Pregunta 5: és la pregunta d’opinió personal. És molt important que et centris bé en el tema sobre el qual se t’està
demanant l’opinió. Recorda que cal començar deixant ben clara la teva opinió a favor o en contra de l’afirmació que
se t’ofereix, i que després cal que ho justifiquis amb bons arguments i exemples. És un exercici de redacció, on has
de demostrar no pas que saps molt sinó que tens prou maduresa com per fer un bon redactat. No t’oblidis del teu
toc personal a l’hora de posar exemples. Aquí tens uns exemples d'enunciats de pregunta d'opinió:
- Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «A vegades estem moralment obligats a fer una
determinada acció, tot i que aquesta acció no sigui la que generarà més plaer».
- Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Tot allò que és moralment bo produeix felicitat».

81
 El darrer examen de Mill (PAU setembre 2021)

La Utilitat es veu sovint estigmatitzada com una doctrina immoral quan s’interpreta en el sentit de Conveniència
[…]. Així, dir una mentida sovint pot resultar convenient a l’efecte de sortir d’un mal pas, o per a aconseguir un ob-
jecte que ens resulta immediatament útil a nosaltres o a d’altres. Però […] en la mesura que qualsevol desviació de
la veritat, ni que sigui involuntària, té per efecte minar la confiança en les declaracions dels homes (confiança que
no solament és el principal suport de l’actual benestar social, sinó que si es dona en grau insuficient provoca més
que cap altra cosa imaginable l’estancament de la civilització, de la virtut i de tot allò de què més depèn la felicitat
humana), aleshores sentim que la violació d’una regla amb un grau de conveniència tan transcendent a canvi d’un
avantatge momentani no resulta convenient; i que aquell que en benefici propi o d’algú altre fa tot el que pot per
privar d’altres d’un bé i per infligir-los un mal aprofitant-se de la confiança més o menys gran que dipositen recípro-
cament en la paraula donada, actua com un dels pitjors enemics de la humanitat.
Tanmateix, fins i tot aquesta regla, sagrada com és, admet possibles excepcions, i això ho reconeixen tots els mo-
ralistes; la més important és quan amagar un fet (com ara amagar informació a un malfactor, o una mala notícia
a una persona greument malalta) podria evitar a una persona diferent de nosaltres mateixos un gran mal que no
mereix […]. Però a fi que l’excepció no es pugui estendre més enllà del necessari […], se n’han de definir els límits;
i si el principi d’utilitat és bo per a alguna cosa, ha de ser bo per a sospesar aquestes utilitats en conflicte, i per a
assenyalar l’àmbit en què predomina l’una o l’altra.
John Stuart Mill. L’utilitarisme, capítol II

Exercici 1

Pregunta I. Expliqueu breument (80-1230 paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Pregunta II. Expliqueu breument (5 i 20 paraules) el significat que tenen en el text els mots següents: [1 punt]
a) «desviació de la veritat»
b) «felicitat humana»

Pregunta III. Expliqueu el sentit i la justificació, segons John Stuart Mill, de l’afirmació següent del text: «si el prin-
cipi d’utilitat és bo per a alguna cosa, ha de ser bo per a sospesar aquestes utilitats en conflicte, i per a assenyalar
l’àmbit en què predomina l’una o l’altra». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Mill que
siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Pregunta 2
Compareu la forma com l’utilitarisme de Mill analitzaria si és moralment acceptable o no que jo robi d’uns grans
magatzems un manga que m’agrada molt però que em requeriria un gran esforç econòmic si el volgués comprar,
amb com s’analitzaria aquest mateix cas des de la concepció ètica d’un altre autor/a destacat de la història de la
filosofia occidental. [2 punts]

Pregunta 3
Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació que es fa al final del text següent: «Suposem que hi hagués
una màquina, que podríem anomenar màquina del plaer, a la qual et pots connectar i que fa que, tot i que de fet el
teu cos roman en una cadira connectat a la màquina, a tu et sembla que estàs vivint contínuament situacions que
et són molt desitjables; la màquina fa que experimentis exactament el mateix que experimentaries si estiguessis en
aquestes situacions plaents (per exemple, connectat/ada a la màquina, pots tenir les emocions i les sensacions molt
gratificants de creure que estàs volant en parapent, i que tots els teus companys/es de classe t’admiren, i que cap
de les persones a qui estimes mor ni pateix cap desgràcia, i que la teva cantant preferida t’ha escrit per proposar-te
de quedar, etc.); suposem, a més, que aquesta màquina et pot mantenir viu/viva, mentre hi estàs connectat/ada,
com a mínim durant tant de temps com viuries si no hi estiguessis connectat/ada. En aquest cas, seria una bona
idea escollir viure la resta de la teva vida connectat/ada a la màquina.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]
82
 Per saber-ne més
1. Les obres de Mill:

Kant, Immanuel. Fonamentació de la Metafísica dels costums, publicada en català per Labutxaca i en
castellà per Austral.

Mill, John Stuart. L'Utilitarisme, publicada en català per Edicions 62 i en castellà per Alianza Editorial.

2. Una pel·lícula per conèixer les grandeses i misèries de la societat britànica

del segle XIX. Tot un clàssic:

Oliver! de Carol Reed (1968). Pel·lícula basada en l'obra immortal de Charles
Dickens, "Oliver Twist", és una de les moltes versions cinematogràfiques que
se n'han fet (la darrera ha estat el 2005, de mans de Roman Polansky). Aques-
ta versió de Carol Reed va guanyar els òscars a la millor pel·lícula i al millor
director, i és potser la millor de les pel·lícules sobre la història d'Oliver Twist,
un nen orfe que, envoltat de misèria i de personatges alguns meravellosos i
d'altres malvats i sense escrúpols, intenta sobreviure com pot. És un magnífic
retrat de les llums i les ombres de la societat britànica de mitjans del XIX.

3. Tres bons llibres, per gaudir mentre ampliem coneixements sobre la societat dels segles XVIII i XIX:

a) Hombres buenos, d'Arturo Pérez Reverte (2015), publicat a Alfaguara. A finals del segle XVIII dos homes
reben l'encàrrec per part de la RAE de viatjar en secret a França i aconseguir, al preu que sigui, un exemplar de
l'Enciclopèdia de D'Alembert i Diderot. Poc s'imaginen aquests dos "homes bons" les peripècies que hauran
de passar per poder assolir el seu objectiu. Gran novel·la, que ens serveix per entendre fàcilment per què la
Iŀlustració va suposar un gran salt endavant per a tots els països europeus que s'hi van voler apuntar.

b) La febre d'or, de Narcís Oller (1892), editat per Edicions 62. Ambientada en la Barcelona de finals del
XIX, narra el procés d'ascens i declivi social i econòmic del protagonista, Gil Foix. És un bon retrat de la
societat industrial, que aquí es va començar a conèixer i a implantar gairebé mig segle després que a la
resta de països europeus.

c) La cabaña del tío Tom, de Harriet Beecher (1852). Està editat en castellà per l'editorial Cátedra. L'autora
va ser una famosa abolicionista nord-americana, i l'obra mostra tota la cruesa del tema de l'esclavitud,
encara vigent a mitjans del XIX, i contra la qual Mill va escriure alguns articles i obres. Va ser la novel·la
més venuda del segle XIX, i també una de les més polèmiques, lloada i criticada a parts iguals, per la
vigència del tema de l'esclavitud.

4. Dues exceŀlents pàgines web per millorar els nostres coneixements sobre la filosofia de Kant i de Mill:

http://elmussoldespert.blogspot.com/2012/02/etica-formal-kantiana.html
http://www.alcoberro.info/V1/utilitarisme.htm
83
84

tema 6

Nietzsche
1. VIDA I OBRES

Friedrich Wilhelm Nietzsche va néixer el 15 d'octubre de 1844 a

Röcken, un petit poble a prop de la ciutat de Leipzig. El seu pare era el
pastor protestant del poble. De fet, tota la seva família, tant paterna com
materna, compartia dues gran passions: la religió i la música. El seu pare,
Carl Ludwig Nietzsche, mor ben aviat d'una malaltia cerebral, l'any 1849,
deixant la seva dona Francisca vídua amb dos fills: Friedrich de cinc anys, i
Elisabeth de tres (un germà més petit, Ludwig, va morir al cap d'un any).
Arran de la mort del pare, han d'abandonar Röcken i es traslladen a
Naumburg, a uns 40 km. Allà Nietzsche va passar la seva infantesa, però de
l'escola del poble no li va quedar gaire bon record: els companys es burlaven
d'ell, ja que era un nen tímid, solitari i gens juganer. D'altra banda, a casa va
haver de viure en un entorn completament "femení", en companyia de la seva
mare, la seva germana, dues tietes solteres (germanes del seu pare) i per sobre
de totes elles l'àvia Erdmuthe, una dona dominant de fort caràcter. A més,
l'ambient familiar era molt religiós, i tots aquests fets el van acabar marcant La Parròquia de Röcken, al costat de la casa
natal de Nietzsche, amb les tombes del pare, de
profundament. Tot i que aprèn a parlar tard, des dels cinc anys comença a la seva germana Elisabeth i del propi Nietzsche.
manifestar una gran sensibilitat musical i a tocar molt bé el piano.
Als catorze anys ingressa a la famosa escola de Pforta, a pocs quilòmetres de casa seva. La formació en
aquesta escola, que funcionava en règim d'internat, estava orientada cap als estudis clàssics i era profundament
religiosa. S'hi va estar sis anys, fent els estudis de secundària. En aquesta època comença ja a patir certs problemes
físics (continus refredats i, sobretot, forts atacs de migranya), que al llarg de la seva vida s'aniran agreujant, com veurem.
Començà la carrera de Filologia Clàssica, primer a Bonn i després a Leipzig. En aquesta època també va
començar a interessar-se per la filosofia. Va ser des del començament un alumne tan brillant, que participava en
tertúlies, feia conferències, publicava assajos sobre qüestions literàries i musicals, etc.
Poc abans d'acabar la carrera de Filologia Clàssica, entre 1867 i 1868, va fer el servei militar com a ajudant
d'infermeria durant la guerra franco-prussiana. Va patir una caiguda del cavall, de la qual va trigar més de tres mesos
a refer-se completament. Després d'aquest parèntesi, torna a Leipzig i acaba finalment la seva carrera universitària.
Tan brillant havia estat el seu expedient i tan ben considerat era per les autoritats acadèmiques de l'època, que
només acabar ja li van oferir la càtedra de Filologia Clàssica a la Universitat de Basilea (Suïssa). I tenia només 24 anys!

85
 Nietzsche comença la seva feina docent de manera brillant. Les seves classes susciten molt d'interès entre els
alumnes. Al cap d'un any, el seu amic Richard Wagner l'anima a escriure un llibre que sigui una mena de recolzament
teòric de la seva música; el publica finalment el 1870, amb el títol de "El Naixement de la
Tragèdia". El llibre, però, no fou ben rebut pel món acadèmic, degut a la seva particular idea
del món clàssic, i aquest va ser l'inici d'un llarg període de decadència per a Nietzsche. Les
relacions amb la majoria de filòlegs de l'època van començar a ser cada cop més tibants, i
d'altra banda es van començar a aguditzar els seus problemes de salut (física i també mental),
que cada cop semblaven més greus. El resultat de tot plegat va ser un allunyament progressiu
del món universitari: cada dos per tres estava de baixa, però quan hi tornava percebia que
ja no era tan ben valorat per alumnes i professors com ho havia estat al començament. Per
fi, després de deu anys de docència irregular, quan només en tenia 34, va acabar renunciant
definitivament a la seva càtedra. Li van concedir una prematura jubilació, i una renda de
3.000 francs suïssos anuals de per vida.
Per aquelles mateixes dates la seva salut comença una llarga davallada que l'haurà de
turmentar fins a l'esfondrament final. Pren molts medicaments, visita un munt de metges, però el seu estat de
salut es deteriora per moments: migranyes fortíssimes, pèrdua temporal de visió, vòmits, pèrdua de consciència
durant períodes d'unes quantes hores, trastorns digestius i altres símptomes. Viatja força, cercant sempre climes
saludables: els hiverns els passa a França, a Itàlia o a Naumburg, amb la seva mare, i els estius a un meravellós poblet
dels Grissons suïssos, anomenat Sils-Maria. Va ser aquí on va escriure algunes de
les seves millors obres, tasca que combinava amb una altra de les seves passions:
passejar per aquelles impressionants muntanyes, al bell mig dels Alps suïssos.
L'any 1882, un amic i ex-alumne seu, el filòsof Paul Rée, li va presentar
una jove de 21 anys que el va fascinar: la russa Lou Salomé (1861 - 1937). Ell s'hi
va enamorar perdudament, però ella no va voler saber res de matrimoni. Durant
quatre o cinc anys tots tres van conviure llargues temporades. Finalment Nietzsche
no va poder suportar per més temps aquesta peculiar relació d'amistat, i va acabar
trencant la relació amb Salomé i Rée. Ells dos van marxar cap a Berlín, mentre que
Nietzsche va tornar a quedar sol, pelegrinant un cop més per Europa cercant climes
benignes i tranquil·litat física i mental per escriure les seves obres. Lou Salomé, Paul Rée i F. Nietzsche en una
famosa fotografia de 1882, feta en un estudi
És justament en aquests darrers anys, entre 1878 i 1888, quan escriu la fotogràfic de Lucerna (Suïssa)
majoria de les seves millors obres. Però també és l'època en què pitjor és el seu estat
de salut física i mental. Durant l'hivern de 1888-89, que va passar a la ciutat italiana de Torí, va patir l'esfondrament
final. Escriu cartes a amics seus, on diu que és el déu Dionís o el rei del Piamont. Un bon dia fins i tot, anant per un
carrer de Torí, es va abraçar plorant a un cavall a qui el seu amo castigava amb un fuet. Els seus amics se'n fan càrrec
immediatament, enviant-lo a una clínica de Basilea, on se li diagnostica "reblaniment cerebral i paràlisi progressiva".
Té només 45 anys, però ja només és un espectre de si mateix: de la seva antiga vitalitat, ja només li resten la seva
amabilitat i la seva afició per la música. Conscients de la impossibilitat de guarir-lo, la seva mare i la seva germana el
traslladen a la casa familiar de Naumburg, per fer-se'n càrrec personalment.
L'any 1897 va morir la seva mare, i a partir de llavors va ser la seva germana Elisabeth (1846 - 1935) qui se'n
va cuidar. Elisabeth, militant antisemita i ultranacionalista, va fundar l'Arxiu Nietzsche a la ciutat de Weimar, i allà es
va instaŀlar amb el seu germà. Nietzsche va morir, al cap d'un any, el 25 d'agost de 1900. Tenia 56 anys.
De les moltes obres que va escriure en destaquem les següents:
- El naixement de la tragèdia (1870). Una dura crítica contra la filosofia socràtica i platònica, que considera decadents.
- Així parlà Zaratustra (1883-1885). És la seva obra fonamental, la més poètica i la més profètica.
- La Genealogia de la Moral (1887). Una crítica terrible contra els valors tradicionals de la moral occidental.
- Altres obres seves: Humà, massa humà (1879), La gaia ciència (1882), Més enllà del Bé i del Mal (1886), El
crepuscle dels ídols (1888), L'Anticrist (1889).

86
2. "LA GENEALOGIA DE LA MORAL"

Nietzsche va escriure La Genealogia de la Moral a Sils-Maria, durant l'estiu de 1887.

És la seva obra més ombrívola i cruel, on denuncia sense embuts els valors més bàsics i pro-
funds de la moral cristiana. Aquí teniu —diu ell mateix— el que de debò són la consciència,
la compassió, el bé i el mal, el capellà i, sobretot, el sacerdot emmascarat, és a dir, el filòsof.
a) Crítica als valors de la cultura occidental
Nietzsche està convençut que la cultura occidental, la nostra cultura, està viciada
des del seu origen. La cultura occidental té dos pilars fonamentals, la filosofia grega (so-
bretot platònica) i el Cristianisme, però ambdós representen, com veurem a partir d'ara,
els valors més decadents i covards de l'ésser humà. La cultura occidental és una cultura
racional i dogmàtica, i per això és decadent, perquè s'oposa a la vida, als instints, obstinada
a instaurar la racionalitat per damunt de tot:
- és racional perquè s'obstina a mantenir la racionalitat per sobre de l'instint, lloant tot allò racional o intel·lectual,
i condemnant tot allò que implica instint, carn, vida;
- és dogmàtica perquè està obsessionada amb la veritat, condemnant a l'infern a tots aquells que gosen discutir-li
o plantejar altres punts de vista diferents dels "oficials".

No pot negar-se que l'error més greu, més pertinaç i perillós, que mai fou comès, ha estat un error
dogmàtic, és a dir, la invenció per part de Plató de l'esperit pur i del bé en si.

Si ens centrem en el tema de la moral, Nietzsche afirma que el principal error de la moral cristiana tradicional
és la seva "antinaturalitat", és a dir, anar contra la naturalesa, contra la vida. És aquella moral que, en virtut de lleis,
decàlegs, normes i imperatius, s'oposa a la vida, als instints primordials de la vida. La base filosòfica d'aquesta moral
contra-natura és el platonisme: el Món de les Idees serveix de "més enllà" religiós per als cristians, de manera que
acaba convertint-se en la metafísica cristiana. El centre de gravetat d'aquestes idees es posa no en aquesta vida sinó
en l'altra, en el més enllà: hi ha una evasió respecte a l'home concret, vivent, del món real. La moral mata la vida:
la vida descansa sobre unes bases que estan en contra de la moral tradicional. Però la vida és l'única cosa real; la
moral és ficció, falsedat, calúmnia, etc. Per això diu Nietzsche: "el meu principi: no es donen principis morals".
b) Moral dels Senyors vs. Moral dels Esclaus
Nietzsche afirma que al llarg de la història hi ha hagut dos tipus de morals:
- Moral dels senyors: és una moral cavalleresca, pròpia dels esperits elevats, la que estima i considera bons la
vida, el poder, la grandesa, el plaer, ... el que Nietzsche qualifica com a "valors dels forts". És la moral pròpia
de l'home noble, d'aquell que estableix els seus valors morals de forma natural
i instintiva, i que té clar que vol fer el possible per gaudir el màxim possible de
la vida. Aquesta era la moral que devia imperar per tot arreu abans de l'arribada
del pensament platònic i la moral cristiana.
- Moral dels esclaus: és la inversió dels valors, el que Nietzsche va anomenar "la
transvaloració moral". És la moral de les persones que valoren positivament el
dolor, la petitesa, la humilitat, la compassió, la resignació, la paciència, i consi-
deren pervers el plaer, la riquesa o l'afany de poder. És la mentalitat d'aquells
que odien la vida i desitgen la mort. Representa el triomf dels valors dels dèbils,
propis del Cristianisme, que han dominat la mentalitat europea durant els darrers
dos mil anys. Nietzsche retratat per Edvard Munch

87
 c) La Transvaloració Moral
En la primera part de La Genealogia de la Moral, Nietzsche afirma que en un principi, en un estat pre-moral
de la civilització, els homes qualificaven les coses com a bones o dolentes de manera natural i instintiva, en funció
del benefici o el perjudici que aquestes els poguessin donar; per això qualificaven com a "bones" coses com el plaer,
la força, la bellesa física, la riquesa o el poder, mentre que qualificaven com a "dolent" justament tot el contrari: el
patiment, la feblesa, la lletjor, la pobresa o l'esclavitud. Tot de manera natural, espontània, a partir d'ells mateixos.
Aquest era, doncs, el sentit de les paraules bo i dolent:
bo = útil, beneficiós, agradable
dolent = perjudicial, molest, desagradable
Segurament així va funcionar la humanitat durant segles, fins que els marginats, els oprimits, els desheretats,
moguts "pel ressentiment i l'odi de la impotència", van trobar la manera de consolar-se en la seva desgràcia. Van fer
servir el rerefons filosòfic de Plató i la tradició religiosa jueva per inventar la idea d'un més enllà, d'una vida després
de la mort, on rebrien la justa recompensa de la vida eterna i benaurada aquells que en aquesta vida haguessin patit
misèria, esclavitud, privacions i humiliacions, mentre que els rics, els poderosos i els luxuriosos serien condemnats
al foc etern de l'Infern. Per tant, segons ells, els dèbils, els pobres, els malaltissos, els esclaus, son considerats els
bons, els escollits de Déu, mentre que tots els poderosos, nobles, rics i sans seran per sempre més els dolents, els
malvats, els perversos, els castigats al foc etern de l'infern.
En altres paraules, totes les coses que fins aquell moment havien estat considerades bones (força, plaer,
riquesa...), passen ara a ser dolentes, mentre que a partir d'ara les coses bones seran totes aquelles que abans tot-
hom considerava dolentes i indesitjables: la pobresa, l'esclavitud, la humilitat, etc. Però és molt important insistir
en el matís: ara "bo" ja no significa útil, sinó bondadós, pietós, benaurat, estimat de Déu; mentre que ara la paraula
"dolent" deixa de significar "perjudicial" i passa a significar pervers, malvat, maleït per Déu.
bo = bondadós, benaurat, estimat de Déu
dolent = pervers, malvat, maleït per Déu

En l’home noble s’esdevé exactament el contrari: concep la idea de «bo» d’una forma prèvia i es-
pontània, és a dir, a partir de la seva pròpia persona, i només a partir d’això es fa una idea d’allò que
és «dolent». Aquest concepte de «dolent» d’origen noble i aquella idea de «pervers» sorgida de la
perola de cervesa que és l’odi insaciable [...] són molt diferents, per bé que ambdós termes, «dolent»
i «pervers», sembla que es contraposen a la mateixa idea de «bo». Tanmateix, la idea de «bo» no és
la mateixa: només cal que hom es pregunti qui és pròpiament «pervers» en el sentit de la moral del
ressentiment. La resposta rigorosa és aquesta: precisament «l’home bo» de l’altra moral, precisament
el noble, el poderós, el dominador, simplement que acolorit, interpretat i vist de reüll per la mirada
plena de verí del ressentiment.

Queda clar, doncs, que la clau de l'èxit d'aquesta nova moral és la promesa d'una altra vida. El preu que cal
pagar és molt alt (renunciar als plaers de la vida i optar per una vida plena de patiments i renúncies), però segura-
ment molts pensen que el premi bé s'ho mereix: ni més ni menys que la vida eterna. ¿Com, si no, s'explica que els
homes hagin mantingut aquest sistema ètic tan dràstic i restrictiu durant tant de temps?
Que aquesta transvaloració va tenir lloc, no és pas cap descoberta de Nietzsche: és un fet històric, que va
tenir lloc a Europa durant els primers segles de la nostra era, i que es va acabar imposant al llarg del segle IV dC
(quan el Cristianisme es va consolidar definitivament com la religió oficial de l'Imperi Romà). El que sí és propi de
Nietzsche és la valoració tan negativa que en fa: per a ell, l'aparició del Cristianisme i els seus valors morals ha estat
un dels fets més nefastos de la història, ja que ha consolidat una manera de ser i de pensar decadent, amargada i
trista: Sòcrates, Plató i el Cristianisme en són els grans culpables.

88
3. "SOBRE VERITAT I MENTIDA EN SENTIT EXTRA-MORAL": CRÍTICA DE LA FILOSOFIA

Nietzsche va escriure aquest breu text l'any 1873, tot i que no va ser publicat fins
tres anys després de la seva mort, l'any 1903. L'obra és un atac molt dur contra el concepte
de Veritat, i contra el costum que tenim els humans d'amagar els objectes i fets de la realitat,
tots únics i singulars, sota la màscara dels conceptes universals.
A la primera part, Nietzsche parla d'un dels conceptes que ell considera més
nefastos de tots: el concepte de Veritat. Diu que l'home, en un principi, es troba desorientat
davant la natura, se sent feble davant les seves múltiples amenaces, i per això fa servir la
seva millor arma, l'inteŀlecte, per mirar de posar-hi un ordre, una jerarquia, uns límits que
siguin assequibles. Per això estableixen, per convenció entre la majoria, el que es considera
correcte i el que no, el que cal fer i el que no, el que l'afavoreix i el que el perjudica.
Apareix així la idea de Veritat: és veritat allò que la majoria ha decidit que és correcte, i per tant, és mentida
tota la resta. A partir d'aquest moment, és veritat, per exemple, que això d'aquí es diu "pedra" i allò altre "arbre",
que d'aquest color en direm blanc, i d'aquell altre vermell, i que robar o matar són accions incorrectes. Tot, com hem
dit, fruit d'una convenció, una ficció, una mentida pactada entre la majoria de persones del grup quan es comença a
viure en societat i a comunicar-se per mitjà del llenguatge. I en virtut d'aquesta "veritat", la societat expulsa aquells
que gosen fer passar per real una cosa que no ho és: els mentiders, els lladres, els estafadors, i també, com no, els qui
pensen diferent, els qui fan "coses rares", els qui s'aparten del ramat. L'home se sent a gust, protegit, sota l'empara de
la Veritat, com les ovelles dins del ramat, amb la qual cosa demostra que la veritat li importa ben poc: el que de debò
li importa és sentir-se bé, protegit, tranquil, davant les amenaces del seu gran enemic: la Natura.
Després, amb el pas del temps, a partir de les paraules apareixen els conceptes: blanc, vermell, arbre, pedra,
etc., que l'home crea en la seva ment per comoditat, perquè sempre és més còmode recordar el concepte de pedra
que recordar totes les pedres que un ha vist. El que passa és que, de tant pensar només en els conceptes, arribem a
oblidar-nos de la realitat, i ens arribem a creure que la veritat resideix només en els propis conceptes (la filosofia de
Plató és, segons ell, la màxima expressió d'aquest disbarat): acabem perdent de vista que l'única realitat que existeix
és el món material, amb els seus canvis i el seu fluir constant (recordem Heràclit: mai no ens podrem banyar dos
cops en el mateix riu). L'home, doncs, crea els conceptes, i després oblida que ha estat ell mateix qui els ha creat.

Què és, aleshores, la veritat? Una legió en moviment de metàfores, metonímies, antropomorfismes, en
definitiva, una suma de relacions humanes que han estat realçades, extrapolades i guarnides poèticament i
retòricament i que, després d'un ús prolongat, un poble considera fermes, canòniques i vinculants. Les veritats
son iŀlusions de les quals s'ha oblidat que ho són; metàfores que s'han tornat gastades i sense força sensible,
monedes que han perdut el seu encuny i ara ja no són considerades com a monedes, sinó com a metall.

La veritat és, doncs, una "mentida institucionalitzada", pactada entre els membres d'una comunitat, però
amb els pas del temps ens hem oblidat que tot era fruit d'un pacte, i hem passat a pensar que són veritats "en si",
indiscutibles. D'aquí a criticar, rebutjar i "apartar del camí" tots els que no estan d'acord amb la veritat oficial hi ha
només un petit pas, que moltes comunitats humanes al llarg de la història han donat alegrement, causant el patiment
i la mort de milions de persones (dogmes religiosos, supremacismes racials, ...)

En definitiva, el suprem error de la Filosofia tradicional és haver admès com a cert un món purament mental,
abstracte, fictici, enfront d'un món real, quan només és real aquest món en què vivim. No hi ha conceptes estàtics,
només existeix el món de les aparences, dels fenòmens, d'allò perceptible amb els sentits. Amb aquest plantejament
Nietzsche "s'apunta" a l'escepticisme dels Sofistes (segle V aC) i continuat per filòsofs com Montaigne o Hume.

89
4. LA MORT DE DÉU i EL SUPERHOME

a) Déu ha mort: l'hem matat entre tots

La mort de Déu significa, per a Nietzsche, una crítica radical de la religió, de la moral i de la filosofia tradicionals.
És l'alliberament, per part de l'home, d'un gran pes que l'aclapara i no el deixa viure: el pes de la idea d'un més enllà.
Per fi l'home s'ha convençut, segons Nietzsche, que la idea de Déu és el que l'impedeix de ser home. Déu és el gran
obstacle per arribar a ser un home ple, un home al cent per cent, el que ell anomena un Superhome. Per això pensa
que perquè visqui l'home ha de morir Déu; si Déu viu, l'home no pot viure.

Però l'assassinat de Déu per l'home adquireix una grandesa èpica i irrepetible: no hi va haver mai al món
un acte més grandiós, i les generacions futures pertanyeran, en virtut d'aquesta acció, a una història
més elevada que no pas tota la resta de la història fins al present.

La mort de Déu significa que s'han ensorrat els pilars que sostenien la tradició, la història i la cultura d'Occident;
una tradició i una cultura que s'han recolzat sempre en la religió i la moral cristianes. Déu ha estat en tot moment el
referent, la resposta a tots els dubtes, l'esperança per als dissortats i el consol per als desgraciats. Però al llarg dels
darrers segles han anat apareixent altres referents, altres explicacions, altres maneres de omplir la vida de sentit,
començant per la pròpia raó humana i culminant amb les descobertes científiques del segle XIX. Per això Nietzsche
afirma que la mort de Déu no ha estat un fet puntual i inesperat, sinó que es pot considerar com el resultat d'un
procés històric que ja s'havia encetat en el Renaixement.
La confiança en la raó humana, doncs, és ja absoluta, i la figura de Déu ha perdut la seva presència, la seva
força, el seu sentit. Per fi —diu Nietzsche— la cultura europea s'ha alliberat del pes de Déu: "nosaltres hem mort
Déu". Déu havia estat el pilar que havia sostingut tota la cultura d'Occident, i per fi l'home és capaç de destruir-lo.
Així mateix la mort de Déu significa que s'han capgirat tots els valors de la vella humanitat perquè pugui néixer el
Superhome.

b) Un cop arraconats els valors tradicionals, naixerà el Superhome.

La nova moral està basada en el desig apassionat de viure, està recolzada en l'exaltació per la vida sense
cap entrebanc. La vida té valor per ella mateixa, i no cal cercar-li una altra explicació. És el valor absolut al qual se
subordinen tots els altres. No hem d'imposar cap norma a la vida, només fruir d'ella. La vida és l'impuls, el cos, la
voluntat, l'instint. Aquesta és l'essència del nou home, del Superhome sorgit de les cendres de l'home cristià.
Ara bé, com serà aquest superhome? Nietzsche no el caracteritza amb precisió, només ens diu que serà un
esperit lliure, ansiós per viure i gaudir de la vida, però que participarà de la innocència i l'espontaneïtat d'un nen.
Nietzsche tampoc arriba a definir amb claredat quins seran els valors d'aquest Superhome; precisament aquesta serà
la tasca de l'home nou, crear valors, els seus propis valors. Sovint s'ha interpretat
que aquests valors se centrarien en la força i el poder, però potser encertarem més
en el pensament de Nietzsche si afirmem que aquest home nou serà com un nen
petit i innocent que juga. Un nen petit no té cap malícia i només vol que jugar, no
li agraden els sacrificis ni estar-se quiet i callat: vol ser feliç a cada moment, i és
capaç de convertir en un joc qualsevol situació quotidiana.
El que està clar és que aquesta nova moral es tradueix en l'exaltació de les
forces primàries de la vida, tan castigades pel Cristianisme: hem de valorar la moral
dels senyors enfront de la moral dels esclaus. Davant de valors com la resignació,
la humilitat, etc, hem de coŀlocar la força, el poder, la passió, el plaer. Això és el
que demanen els instints, i en aquests instints s'ha de basar la moral.
90
 c) La metamorfosi
Al llibre "Així parlà Zaratustra" Nietzsche descriu la manera com l'home s'ha anat transformant al llarg de la història,
des de l'estat natural primitiu, fins al Superhome que, segons ell, ha aparegut ja per fi en la seva època. Per explicar-ho fa
servir una peculiar metàfora, tot comparant l'home amb un ésser que es va convertint en altres animals. Les tres trans-
formacions o metamorfosis de l'home que fa camí vers el superhome, el fan passar per tres estadis successius:
1. Camell: l'esperit de l'home s'ha convertit, en primer lloc, en un camell, un
animal de càrrega, pacient i submís, que obeeix el seu amo sense queixar-se i
que suporta amb resignació el pes de la llei moral. Representa l'home cristià,
l'esperit que s'inclina davant del gran drac, que simbolitza Déu i la tradició
dels valors cristians. Durant segles, el camell ha transitat sense queixar-se
a través del desert de la història.

2. Lleó: l'home—camell, cansat pel pes de la càrrega, es rebeŀla contra el seu

amo, que és el drac (Déu, la moral i els valors) i finalment el derroca. Llavors
esdevé un home-lleó, crític i amo d'ell mateix, que diu el "jo vull" i imposa
la seva voluntat.

3. Nen: quan ja la rebeŀlió s'ha consumat, el lleó es converteix en un nen. El nen representa el voler creador i
espontani, la llibertat més genuïna, la naturalitat, la innocència. El nen, innocent i espontani en tot allò que fa,
representa l'existència com a aventura i com a joc; és el natural i sincer dir sí a la vida.

Quin és el gran drac al qual l’esperit no pot continuar anomenant Déu i senyor? “Tu has de” s’anomena
el gran drac. Però l’esperit del lleó diu “jo vull”. “Tu has de” li barra el pas, resplendent com l’or, una
bèstia coberta d’escata, i damunt cada escata brilla “tu has de”.
Valors miŀlenaris brillen en aquestes escates i així parla el més poderós de tots els dracs: “Tots els
valors de les coses brillen en mi, i tots els valors creats són jo. En veritat no hi ha d’haver cap més “jo
vull”. Germans meus, per què li cal el lleó a l’esperit? Per què no hi ha prou amb el camell, la bèstia de
càrrega que renuncia i respecta?”

d) Els valors del Superhome.

És a partir del tercer estadi —el nen— que comença a aparèixer el Superhome, el qual dóna lloc a una
humanitat lliure i creadora. Les característiques fonamentals d'aquest Superhome, tot i que Nietzsche no les deixa
clares, serien les següents:
- Ànsia de viure: el superhome es preocupa sobretot de la vida, sense cap obstacle. Mentre que la moral cris-
tiana renega de la vida, el Superhome valora particularment la vida corporal, la salut, el plaer, les passions, la
victòria, l'èxit... Les virtuts que s'estima més són la força física, el poder, la rebeŀlia del fort i del poderós.

Creieu-me, en efecte, el secret per a collir els fruits més grans i el major plaer de l'existència significa:
viure perillosament! Bastiu les vostres ciutats a la vora del Vesuvi! Envieu els vostres vaixells a mars
inexplorades! Viviu en guerra amb els vostres consemblants i amb vosaltres mateixos!

- Superació de la moral tradicional cristiana. No està sotmès a cap precepte moral, perquè se situa per sobre
del Bé i del Mal. La seva consciència és la consciència de la naturalesa, de l'instint: allò que l'afavoreix i li agrada
és bo, i allò que el perjudica és dolent. El superhome és la màxima possibilitat de l'ésser humà.
- Fidelitat a la terra, lluny de la transcendència metafísica dels filòsofs, lluny de la idea de Déu. És fidel a allò
terrenal, a allò que trepitja, a allò que viu i copsa pels seus sentits, oblidant les elucubracions espirituals. És el
"més aquí", no pas el "més enllà", el que realment li interessa.
91
5. EL NIHILISME

Què significa el Nihilisme? Significa que es desvaloren els més alts valors, manca una meta, manca la
resposta al ¿per què?.
El nihilisme radical és el convenciment de l'absoluta inconsistència de l'existència, quan es tracta dels
suprems valors reconeguts; és més, el nihilisme és entendre que no tenim el més mínim dret a establir
un més enllà o un "en si" de les coses que sigui diví, que sigui la personificació de la moral.

El nihilisme de Nietzsche no és cap teoria filosòfica, és només un moviment propi de la història de la nostra
cultura. La força de l'esperit d'Occident cansada, esgotada pels valors inadequats i ficticis del seu "món vertader",
es torna nihilista. És a dir, si la cultura europea, fonamentada en la moral i la religió cristianes, sempre havia tingut
clares les respostes a les preguntes més elementals (la resposta era sempre Déu), a partir d'ara, amb la mort de
Déu, les preguntes tornen a quedar sense resposta, no hi ha res ("nihil" en llatí) que solucioni l'angoixa de l'home.
El nihilisme és una força destructora i desintegradora de la base de la cultura occidental, és a dir, de Déu.

Una vegada admesos aquests dos fets, que l'esdevenir no té cap objectiu i que no està dirigit per cap
unitat global en la qual l'individu es pugui sumir completament com a element d'un valor suprem, queda
una escapatòria possible: condemnar per iŀlusori tot aquest món de l'esdevenir i inventar un altre món
situat més enllà, que seria el món veritable.
Però en el moment en què l'home descobreix que aquest món només està edificat damunt de les seves
necessitats psicològiques i que no hi ha cap fonament per creure-hi, comença a prendre cos la darrera
forma del nihilisme que implica la negació del món metafísic i impedeix creure en un món veritable.
Arribats a aquest estadi, es reconeix que la realitat de l'esdevenir és l'única realitat i es prohibeixen tots
els camins alternatius que puguin conduir a la creença en altres mons i en falsos déus.

En definitiva, doncs, el nihilisme és la conseqüència pròpia de l'absència de valors, de metes, de respostes

als perquès que s'havien respost des de Déu, el qual havia estat la base de tota la cultura occidental. Amb la mort
de Déu, s'ha perdut el sentit de l'orientació de la nostra existència, de la nostra vida: estem perduts, sense brúixola,
en el desert de la història. Nihilista és l'home de la vida moderna quan s'ha quedat sense valors, quan descobreix
que els valors que tenia fins a aquest moment són falsos i quan
perdura en el convenciment de la buidor, de la incoherència,
del sense-sentit i el sense-valor de l'existència.
Nietzsche està convençut que no li has de buscar un
sentit a la vida, ja que no en té cap de per si. La vida tindrà, en
tot cas, el sentit que cadascú de nosaltres li doni. No hi ha camí,
el camí te'l fas tu:
"Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar..." (Antonio Machado).

92
6. LA VOLUNTAT DE PODER I L'ETERN RETORN

a) Voluntat de poder: vet aquí un altre dels conceptes fonamentals de la filosofia de Nietzsche. Per a ell, la
voluntat de poder és la lluita de la vida per superar-se ella mateixa contínuament, és la tendència bàsica de mobilitat
de tot allò que existeix, una mena de força interior, instintiva, que empeny cada ésser a superar-se, a dominar, a
perviure . . . , a viure en definitiva. La voluntat de poder significa voluntat de domini, de força, de potència vital. La vida
és una energia inquieta que constantment crea noves formes de vida i en destrueix d'altres; i la vida més forta i més
agressiva és la que fa valer la seva llei. Cal crear formes noves de vida, i això comporta la destrucció de les formes
ja esgotades que es resisteixen a morir.
Ara bé, la voluntat de poder no és ben bé la salvatge llei del més fort; és el poder dels
creadors, un poder que sense cap esforç s'ensenyoreix de la situació per la seva pròpia
grandesa. Pensem, per exemple, en el poder en el camp de la creació artística; un gran
pintor, o una gran ballarina, no forcen ningú a fixar-se en ells i, tanmateix, la gent els
coneix i els admira.
La voluntat de poder s'oposa a la voluntat d'igualtat. Com més poderosa i creadora sigui
una vida, més imposarà jerarquia i desigualtat; com més dèbil i impotent, més tractarà
d'imposar la igualtat. Els predicadors de la igualtat són els qui, com algunes bestioles,
estan plens de verí, d'un verí que vol assassinar tota vida noble i superior. La voluntat
d'igualtat és l'intent de reduir tot el que és original i excepcional a ordinari i mediocre.

b) La intuïció de l'etern retorn apareix a la seva obra "Així parlà Zaratustra". Què significa aquesta intuïció? Vol
dir que els cicles temporals, que comencen i acaben constantment, es repeteixen de manera infinita; cada persona,
condemnada a desaparèixer del món, hi tornarà en el proper cicle, i tornarà a viure la mateixa vida en els mateixos
llocs, en la mateixa època i amb els mateixos esdeveniments; i aquest retorn o repetició de cada ésser humà, de
cada fet i fins i tot de cada cosa, s'anirà produint eternament.
Nietzsche afirma que la intuïció de l'etern retorn l'omple de consol i d'alegria, perquè en el món on tot passa,
on tot es transforma, on tota nova forma de vida acaba per ser destruïda, la realitat condemnada a morir en un cicle
acabarà retornant, i el que ha desaparegut serà vida una altra vegada.
Tot se'n va, tot torna; eternament gira la roda de l'ésser. Tot mor, tot torna a florir, eternament corre
l'any de l'ésser.
Tot es trenca, tot s'ajunta de nou; eternament la mateixa casa de l'ésser es basteix ella mateixa. Tot
s'acomiada, tot es torna a saludar; eternament roman fidel a si mateix l'anell de l'ésser.
A cada instant comença l'ésser; entorn de cada aquí gira l'esfera "allà". El mig és arreu. Corba és la
senda de l'eternitat.

Nietzsche ens diu que tornarà de nou a aquesta terra, una vegada
i una altra, a viure la mateixa vida, i així, en cadascuna d'aquestes vides
idèntiques, ensenyarà un altre cop l'etern retorn de les coses.
L'etern retorn, és a dir, la infinita repetició de tot el que existeix,
ha estat interpretada de diverses maneres. Es vincula amb la visió cíclica
del temps, pròpia d'alguns pensadors grecs, i que fou arraconada per
la visió lineal del temps —amb un inici i un final—, típica del judaisme i
el cristianisme. Tanmateix, també s'hi pot trobar la idea cristiana de la
resurrecció, del retorn a la vida del que ja ha existit.

93
7. COMPARACIÓ DE NIETZSCHE AMB PLATÓ I AMB KANT

Si el tema de la pregunta de comparació és la concepció de la moralitat de Nietzsche, la millor comparació

que es pot establir és amb l'ètica kantiana, ja que la proposta nietzschiana del Superhome és radicalment oposada
al perfil moral proposat per Kant amb la seva moral autònoma i els imperatius categòrics. Els punts a desenvolupar
en aquesta comparació, que caldria completar amb diversos exemples, poden ser els següents:
- D'entrada sembla com si tots dos coincidissin a afirmar que la moral no ens ha de dir què hem de fer (accions
concretes), sinó com hem d'actuar (criteris generals, sense concretar més). Però de seguida veiem que la
diferència entre tots dos és abismal: Kant parla d'actuar per respecte al deure, a la consciència interior, a la
raó, en virtut de màximes universals, mentre que Nietzsche ens parla d'actuar segons la pròpia conveniència,
segons el propi criteri del que més em convé, el que més em fa feliç (sempre dins de la llei, és clar).
- Kant planteja, com sabem, una ètica formal, sense contingut, una ètica racional basada en el deure moral. Això
és absurd per a Nietzsche, ja que considera el "deure" com un equivalent del "Bé en si" de Plató, conceptes
que considera "ficcions cerebrals" que evidencien l'esgotament de la voluntat. El deure, la virtut, el Bé, no són
més que formes de nihilisme passiu, que només amaguen l'instint del ramat, un instint que l'únic que busca i
que prioritza és l'obediència. Així, cada cop que deixem d'obeir (als pares, a Déu, a l'autoritat,...) apareix la raó
per recordar-nos que hem de ser dòcils i obedients.
- L'ètica kantiana es basa en els imperatius categòrics, les màximes de comportament que hem de voler siguin
universals. La proposta de Nietzsche, en canvi, busca la felicitat pròpia, la plena realització personal, que és
diferent per a cada persona. Aleshores, de res ens serveixen els imperatius categòrics universals: en caldran
més aviat els hipotètics, fàcilment personalitzables.

D’altra banda, si el tema de la pregunta té relació amb la dualitat de mons, l’idealisme, el sentit de la vida,
etc., la fortíssima crítica que fa Nietzsche de la filosofia platònica fa que tots dos filòsofs siguin molt adients per fer-
ne una bona comparació:
- Plató sempre parla clarament de l’existència de dos mons, mentre que Nietzsche rebutja aquest plantejament
i aposta per l’existència d’un únic món, el material. A més, diu Nietzsche que Déu ha mort, mentre que tota la
tradició racionalista gira al voltant de l’existència d’una divinitat.
- Plató, com tots els racionalistes, va mostrar un total rebuig i menyspreu
vers el món material, considerant-lo font d’error i de pecat; Nietzsche,
en canvi, considera que l’home ha de recuperar el gust pels plaers
materials i per tot allò que impliqui plaer físic, sempre tan castigat per
la mentalitat platònica i cristiana.
- Nietzsche diu que la societat moderna s’ha tornat nihilista, i per tant
no hi ha res que doni sentit a la nostra vida, res que marqui quin és
el camí correcte, el camí a seguir; mentre que Plató té molt clar que
sí que hi ha una meta clara, la mateixa per a tothom, i que no és altra
que la sortida de la caverna de la ignorància.

94
 Els exàmens de Nietzsche a les PAU
Nietzsche és un dels autors obligatoris del temari de les PAU de Filosofia, ja des de fa molts anys. En cas que
l’examen sigui de Nietzsche, el text serà un fragment extret d'una selecció de textos provinents de diferents obres,
com ara "Així parlà Zaratustra", "La Gaia ciència", "Més enllà del bé i del mal", "Aurora", "La Genealogia de la Moral" i
"Sobre veritat i mentida en sentit extra-moral". Vet aquí una selecció d’algunes de les preguntes que han aparegut en
els exàmens de Nietzsche d'aquests darrers anys.
- Pregunta 3: Fixa’t bé que l’enunciat t’està demanant explicar el sentit i la justificació d’una frase del text. Així doncs,
centra’t bé en això que t’estan demanant: explica la frase, demostra que l’has entès i, un cop explicada, relaciona-la
amb el pensament de l’autor. Vet aquí uns exemples de pregunta 3:
- Expliqueu el sentit i la justificació de Friedrich Nietzsche de la frase següent del text: «les veritats són iŀlusions que
s’ha oblidat que ho són».
- Expliqueu el sentit de la frase següent del text: «Aquest concepte de “dolent” d’origen noble i aquella idea de
“pervers” sorgida de la bóta de cervesa que és l’odi insaciable […] són molt diferents, per bé que ambdós termes,
“dolent” i “pervers”, es contraposin en aparença a la mateixa idea de “bo”».
- Expliqueu el sentit de la frase següent del text: «ha vençut el poble».

- Pregunta 4: és la pregunta de comparació. Cal que triïs un altre autor per poder comparar el que tots dos afir-
men sobre el tema que et demanen a l’enunciat. Procura, si pot ser, que siguin dos autors ben oposats, ja que així
la comparació dóna molt més joc. Primer fes una breu presentació de tots dos; després exposa de manera breu i
clara la tesi bàsica de cada un, on es vegi clarament la diferència. I finalment explica amb l’extensió que vulguis els
arguments d’un i altre per afirmar el que afirmen, fent servir algun exemple adient. Exemples d’enunciats:

- Compareu la concepció de la veritat de Nietzsche amb una altra concepció de la veritat que es pugui trobar en
la història del pensament occidental.
- Compareu la concepció de la moralitat de Nietzsche amb la concepció de la moralitat d’un altre autor/a destacat
de la història de la filosofia occidental.
- Compareu la noció de moral noble o ideals nobles de Nietzsche amb una altra concepció de la moral que es
pugui trobar en la història del pensament occidental.

- Pregunta 5: és la pregunta d’opinió personal. És molt important que et centris bé en el tema sobre el qual se t’està
demanant l’opinió. Recorda que cal començar deixant ben clara la teva opinió a favor o en contra de l’afirmació que
se t’ofereix, i que després cal que ho justifiquis amb bons arguments i exemples. És un exercici de redacció, on has
de demostrar no pas que saps molt sinó que tens prou maduresa com per fer un bon redactat. No t’oblidis del teu
toc personal a l’hora de posar exemples. Aquí tens uns exemples d'enunciats de pregunta d'opinió:

- Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Hi ha enunciats com ara, per exemple, “Barcelona
té més habitants que Edimburg”, que són veritat objectivament i no sols com a resultat de convencions o imposicions
socials».
- Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Seria desitjable que la moral imperant avui en
dia fos el tipus de moral que Nietzsche anomena moral noble».
- Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «La moral predominant avui dia és el tipus de
moral que Nietzsche anomena moral dels esclaus».

95
 El darrer examen de Nietzsche (PAU juny 2022)

La revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors, el ressentiment
d’aquells éssers privats de la veritable reacció, la de l’activitat, que només es consideren indemnitzats mitjançant
una venjança imaginària. Mentre que qualsevol moral noble sorgeix d’una afirmació triomfant de la seva pròpia
essència, la moral dels esclaus de bon començament diu «no» a tot allò que és «exterior», «altre», «no un mateix»,
i aquest fet de negar és el seu acte creador. Aquest capgirament de la visió que estableix valors —aquesta projecció
necessària cap a l’exterior, en lloc de dirigir-se cap a la pròpia essència— pertany específicament al ressentiment.
Per a néixer, la moral dels esclaus requereix sempre en primer lloc un món contrari i extern. Psicològicament parlant,
requereix estímuls externs per a actuar en general. Radicalment, la seva acció és una reacció. El cas contrari s’esdevé
en la forma noble de la valoració: actua i creix espontàniament, cerca la seva contraposició únicament per afirmar-se
ella mateixa d’una manera encara més agraïda, encara més joiosa. La seva concepció negativa referent a allò que és
«baix», «vulgar», «dolent» constitueix només una pàŀlida imatge creada més tard en contrast amb la seva positiva
concepció fonamental, amarada per complet de vida i de passió: «Nosaltres, els nobles, els bons, els bells, els feliços!».

Friedrich Wilhelm Nietzsche. La genealogia de la moral, I

Exercici 1
Pregunta I. Expliqueu breument (60 i 100 paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Pregunta II. Expliqueu breument (5 i 20 paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents: [1 punt]
a) «esclaus»:
b) «indemnitzats»:

Pregunta III. Expliqueu el sentit i la justificació, segons F. Nietzsche, de la frase següent del text: «Aquest capgirament
de la visió que estableix valors —aquesta projecció necessària cap a l’exterior, en lloc de dirigir-se cap a la pròpia
essència— pertany específicament al ressentiment.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament
de Nietzsche que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Exercici 2
Compareu la concepció de Nietzsche sobre el coneixement amb la concepció sobre el coneixement d’un altre autor/a
destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

Exercici 3
Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «La manera en què parlem construeix com és
el món i, per això, per a contribuir a fer desaparèixer el masclisme que impregna la nostra societat, és important
esforçar-se per usar les anomenades “formes inclusives” del llenguatge i quan, per exemple, parlem de les persones
de la classe no dir “Tots estem contents” sinó, posem per cas, “Tots i totes estem contents i contentes”.» Responeu
d’una manera raonada. [2 punts]

96
 Per saber-ne més
1. Les obres de Nietzsche:

Nietzsche, Friedrich. La genealogia de la Moral, publicat en català per Ed. 62 i en castellà per Alianza Ed.

Totes les obres de Nietzsche estan publicades en castellà a la col·lecció Alianza de bolsillo, de l'editorial
Alianza, traduïdes i comentades pel professor de la Universitat de Barcelona Andrés Sánchez Pascual.

2. Dues pel·lícules per conèixer alguns aspectes de la vida i el pensament

de Nietzsche:

Nietzsche, de Pinchas Perry (2007). Pel·lícula basada la novel·la "El día
que Nietzsche lloró" escrita pel psicòleg nord-americà Irvin Yalom.

Hi ha una altra pel·lícula sobre alguns aspectes de la vida de Nietzsche

que va fer Liliana Cavani l'any 1977: Más allá del bien y del mal. És
una pel·lícula difícil de trobar, però que iŀlustra molt bé la turmentosa
relació entre el filòsof i els seus amics Lou Salomé i Paul Rée.

Hi ha també un magnífic documental en castellà sobre Nietzsche, fet

per la BBC, que porta per títol "Humano, demasiado humano", ideal
per conèixer els trets principals del seu pensament. Es pot trobar per
Internet.

3. Tres bons llibres, per entendre tot l'abast del pensament d'aquest singular filòsof:

a) El día que Nietzsche lloró, d'Irvin Yalom (1992). Està editat en castellà per l'editorial Emecé. Aquesta
novel·la explica la història de la trobada entre Nietzsche i el metge austríac Joseph Breuer, amic i mecenes
de Freud en els seus inicis. La trobada entre tots dos la fa possible Lou Salomé, la qual, alarmada per
l'estat de salut del seu amic, demana a Breuer que intenti guarir-lo per mitjà de la psicoanàlisi.

b) Nietzsche en 90 minutos, de Paul Strathern. Editat en castellà per l'editorial Siglo XXI. Com el seu títol
indica, és un resum breu però complet i amè dels aspectes més importants de la vida i el pensament de
Nietzsche. Molt recomanable com a introducció al seu pensament.

c) Mi hermana, mi esposa (La vida de Lou A. Salomé), de H.F. Peters (1969), editat en castellà per Plaza
y Janés. El llibre és una exceŀlent biografia d'una de les dones més extraordinàries de la seva època, la
russa Lou Andreas Salomé. Va ser amiga de Nietzsche, com també ho va ser en el seu moment de Wagner,
de Rilke o de Freud entre d'altres. Els capítols dedicats a la seva relació amb Nietzsche són magnífics.

4. Dues exceŀlents pàgines web per millorar els nostres coneixements sobre la filosofia de Nietzsche:

http://www.nietzscheana.com.ar/
http://www.alcoberro.info/planes/nietzsche0.htm

97