CRITERIS FORMALS PER ELABORAR UN TREBALL DE RECERCA.

GRAU EN
SEGURETAT. UNIVERSITAT DE BARCELONA.

Centre universitari adscrit a

Centre universitari adscrit a
1.Tipus de treball

La tipologia de treballs que podeu realitzar en l’àmbit universitari és múltiple i variada,

però els dos models que més utilitzareu són la recensió i el treball de recerca. A
continuació trobareu les seves principals característiques:

1.1.La recensió:

La finalitat principal d’una recensió és donar compte del contingut d’un llibre, article o
publicació de diferent tipus. Una aproximació per exposar els trets principals d’una
obra, que serveix a qui la llegeix per decidir si la peça recensionada és o no del seu
interès. No es tracta, doncs, de resumir o citar extractes del llibre de manera
sistematitzada.

En termes generals, una recensió facilita informació sobre l’autor/a, el tema principal
que tracta i les aportacions que l’obra realitza a l’àmbit de coneixement del qual forma
part. Més enllà del valor que té pel que fa a la informació de continguts, pot realitzar
una segona funció, servir de guia de lectura en la mesura que aporti una càrrega crítica.
D’aquesta manera es pot diferenciar entre recensions objectives i recensions crítiques
(Taranilla, 2011, 160).

Les primeres es limiten als següents continguts:

·Referència bibliogràfica completa

·Notícies sobre l’autor/a
·Presentació breu de l’obra.
·Resum complet i objectiu del contingut
·Conclusió breu

Les recensions crítiques afegeixen dos apartats:

·Valoració crítica
·Observació de detall

En relació als diferents elements d’una recensió cal fer algunes consideracions
importants per entendre millor el seu abast:

Les recensions han d’anar encapçalades per la referència bibliogràfica completa del
llibre o article del què es parlarà (veure apartat 3, sistemes de citació). Cal tenir present
que a la referència d’una recensió d’un llibre cal incloure el nombre total de pàgines
com a darrer element referenciat.

Les notícies sobre l’autor/a no cal que reflecteixin amb profunditat la seva trajectòria
vital. Fugiu de la temptació de nodrir la vostra recensió amb excessives dades
biogràfiques que poc o res tinguin a veure amb el contingut de la seva obra. Aquest

Centre universitari adscrit a

apartat ha de servir per contextualitzar l’autor/a i els seus treballs dins d’un corrent
científic, els seus interessos investigadors, la seva formació i les obres més destacades
(Taranilla, 2011, 161).

Abans de començar a analitzar el contingut de la peça, és important especificar de quin

tipus de treball es tracta. Cal aclarir si esteu davant d’un assaig filosòfic o d’un manual
acadèmic. Aquest és el moment perfecte per presentar la temàtica general de l’obra.

A partir d’aquí, ara ja sí, podeu presentar la seva estructura i realitzar una anàlisi
relativament detallada dels temes que s’hi treballen. Exposeu la principal tesi de
l’autor/a, especialment si estem davant d’un treball de recerca, la seva metodologia i les
conclusions a les quals arriba. Aquesta part de la recensió acostuma a il·lustrar-se amb
cites textuals de l’obra que remarquen els aspectes a què s’està fent referència. És
important recordar la necessitat de contenció i claredat que caracteritzen una recensió.
Eviteu una reproducció excessivament detallada de l’obra referenciada.

Les recensions crítiques aporten una vessant analítica per part de qui la realitza. En
aquests casos, s’acostuma a destacar la rellevància de l’autor/a, l’obra i les seves
principals tesis dins l’àmbit acadèmic o literari del qual forma part. Acostumen a
realitzar-se també observacions al detall, és a dir, destacar punts forts o febles del text,
relacions amb altres enfocaments o escoles de pensament o fins i tot possibles
incoherències que s’hi puguin trobar. Com veieu, aquest tipus de recensió persegueix
una anàlisi més acurada del text anant més enllà d’una simple exposició de continguts.

1.2. El treball de recerca:

Cap altre tipus de treball té una relació tan estreta amb l’àmbit universitari com el
treball de recerca. La principal raó de ser d’un document d’aquestes característiques és
la de generar coneixement. En aquest sentit, ocupa el graó superior de la tasca que
realitzareu durant la vostra vida acadèmica. Malgrat aquesta presentació, l’abast d’un
treball de recerca pot perseguir objectius amb diferents intensitats, podent anar des de
l’experiència que posa fi al batxillerat, a una tesi doctoral, passant per un treball de fi de
grau.

La recerca pot ser de diferents tipus. Els professors Turull i Satorras (2011, 167) han
elaborat una llista prou diversa sobre els diferents models de recerca. Des del grau en
Seguretat les més habituals probablement seran les següents:

·Recerca descriptiva: l’observació de la realitat ens pot permetre després d’un

procés d’abstracció l’elaboració de normes, principis o teories. Establint
generalitzacions per poder acabar predient determinats comportaments del nostre
objecte d’estudi.

·Recerca analítica: comparem variables entre grups d’estudi diferenciats amb la

Centre universitari adscrit a

finalitat de refutar o consolidar hipòtesis establertes amb anterioritat.

·Recerca quantitativa: a partir de l’examen numèric de les dades i emprant tècniques

habitualment estadístiques obtenim conclusions en relació a l’objecte d’estudi.

·Recerca qualitativa: en aquest cas no s’empren valors numèrics i les respostes

s’obtenen usant instruments com els grups de discussió, les entrevistes o diferents
mètodes d’observació. Acostuma a ser la més utilitzada en ciències socials malgrat
en els darrers anys les aproximacions quantitatives han guanyat major protagonisme.

En l’àmbit de les ciències socials, en ocasions, la recerca persegueix com a finalitat

l’explicació de per què passen les coses que passen. Saber quins són els motius que
originen determinats canvis. En definitiva, saber quines són les causes que provoquen
determinats efectes i a través de quin mecanisme causal, és a dir, de quina manera ho
fan. Per a aquest tipus d’aproximacions empíriques és imprescindible tenir clar quin és
l’objectiu de la recerca i no perdre’l de vista durant l’elaboració del treball. L’èxit final
dependrà en bona mesura del disseny d’investigació que elaboreu d’entrada. Heu de
tenir clara quina és la vostra variable dependent (Y), i com a mínim una variable
independent (X), per poder demostrar que X incrementa la possibilitat que succeeixi Y.
Pel camí heu d’assegurar-vos que l’existència d’Y no es deu a una tercera variable Z,
cosa que no permetria confirmar la relació de causalitat entre X i Y (Lago, 2008, 11).

El present document no és l’espai idoni per aprofundir en qüestions metodològiques,

seran els vostres professors/es els qui us guiaran en aquesta tasca. No obstant, és
important que comenceu a familiaritzar-vos amb determinats conceptes i, sobretot, que
adopteu una actitud el més científica possible a l’hora de plantejar els vostres treballs de
recerca. El sentit comú no serà suficient si el que volem extreure són conclusions
científiques. Opinions n’hi ha moltes, fets només uns.

És necessari remarcar que no totes les recerques persegueixen aproximacions

empíriques. En d’altres ocasions, la finalitat d’un treball és la d’exposar i analitzar
críticament les bases filosòfiques i polítiques de determinats fenòmens, o l’evolució
històrica de determinades idees polítiques o conceptes. En aquests casos realitzem
recerca en l’àmbit de la teoria política. Són diferents maneres de treballar dins la ciència
política.

1.2.1.Fases i parts en l’elaboració d’un treball

En primer lloc cal diferenciar entre les fases d’elaboració d’un treball i les parts que el
componen. En alguns casos poden coincidir, però no forçosament.

De forma genèrica, podem parlar de tres grans fases durant l’elaboració d’un treball de
recerca acadèmic:

Centre universitari adscrit a

 ·La selecció del tema: en alguns casos la tria del tema pot tenir una forta càrrega
personal originada pels vostres interessos, en d’altres pot obeir a una exigència
acadèmica o per què no, el dia de demà, a una obligació professional. En qualsevol cas,
aquesta fase és compatible amb un alt grau de subjectivitat.
·La part científica: fa referència al disseny de la metodologia que utilitzareu
durant el procés. En els treballs de recerca és imprescindible plantejar quines són les
preguntes que preteneu respondre i explicar quina és la hipòtesi sobre la qual treballeu.
Amb aquesta informació, cal definir variables que permetin explicar el mecanisme
causal estudiat. Ja s’ha explicat que no tots els treballs són de recerca empírica, no
obstant, en la mesura del possible, s’ha de mantenir certa actitud científica i respecte
envers el seu objectiu final: mirar d’explicar el per què de les coses.
·Les conclusions: en un treball de recerca aquestes han de quedar perfectament
diferenciades de les opinions personals. Això no significa que no pugui aparèixer certa
càrrega valorativa, no obstant, cal diferenciar netament què és cada cosa.

D’una manera més concreta i pel que fa a les parts que ha de tenir un treball, podem
diferenciar entre:

·La introducció: serveix per explicar quin és l’objectiu d’un treball, per
presentar al lector/a quin serà el contingut que es tractarà durant el text i quina
estructura presentarà. En aquest apartat es plategen els objectius, preguntes de recerca,
metodologia i formulació d’hipòtesis, entre d’altres qüestions. El seu contingut variarà
en funció del tipus de treball o text, però podem extreure un denominador comú a tots
ells: llegida la introducció, el destinatari ha de tenir clar què trobarà durant la lectura.
Finalment cal destacar la importància d’exposar el marc teòric en el que es basarà la
nostra recerca, explicar quins són els treballs i marges conceptuals previs que ens
permeten construir els nostres arguments.
·El cos o desenvolupament: en aquest apartat s’hi ha d’anar bolcant tot el
contingut organitzat per capítols. En ell es trobaran les idees plantejades d’una forma
ordenada, és important mantenir una línia argumental coherent i endreçada. D’alguna
manera podem dir que es tracta de la part on el concepte d’autoria assoleix la seva
màxima expressió. Sempre és recomanable subministrar la informació de manera
progressiva i connectada entre si.
·Les conclusions: han d’aparèixer estructurades i justificades. Són les respostes a
les vostres preguntes de recerca i han de servir per fonamentar o refutar les hipòtesis
formulades a la introducció. Poden presentar-se de forma numerada. Aquest format
ajuda a visualitzar clarament si els objectius de la recerca han estat assolits evitant
indefinició. Per més que la recerca hagi estat de caire descriptiu, sempre han d’existir
unes conclusions.
·Bibliografia: (apartat 3).

Centre universitari adscrit a

2.La comunicació escrita

La manera com emprem el llenguatge té característiques diferents en la seva forma oral

i escrita. A diari utilitzem registres informals per relacionar-nos amb companys/es o
família, i en moltes ocasions, exportem aquest registre col·loquial a la tasca que
realitzem en un context universitari.

Cal diferenciar les varietats dialectals que configuren la manera com ens expressem per
raons generacionals, geogràfiques o socials, de les varietats funcionals o registres que
poden fer referència a usos d’un llenguatge especialitzat, tècnic i vinculat a un camp de
coneixement concret o a un grau de formalitat determinat (Vallès et al., 2011, 268). En
aquest sentit, el llenguatge jurídic, per exemple, obeeix a aquests característiques
disposant d’una terminologia concreta i l’ús de determinades expressions per a referir-
nos a determinats conceptes. Utilitzar un llenguatge tècnic o especialitzat d’una
disciplina concreta no és sinònim d’emprar un vocabulari feixuc o un estil de redacció
carregat, ans el contrari, l’especialitat o funcionalitat del llenguatge no està renyida amb
una construcció simple i polida del discurs. En aquest apartat trobareu algunes
recomanacions per a la redacció dels vostres treballs.

Finalment, cal recordar que un mateix treball pot contenir diferents tipus de text. Així
doncs, caldrà calibrar quines són les finalitats que perseguim en cada una de les
seqüències d’una obra per emprar de la millor manera les nostres eines. A vegades
podem estar teixint una narració de fets o descrivint uns fets objectius; en d’altres
exposant coneixement teòric; i en moments concrets, argumentant a favor d’una opinió
pròpia que ens interessa traslladar a qui llegeix. Cal reflexionar sobre els nostres
objectius abans de materialitzar el nostre discurs.

2.1.Regles bàsiques de la presentació escrita

En aquest apartat trobareu un decàleg de recomanacions per a la presentació escrita dels

vostres treballs. No són les úniques, però el seu caràcter bàsic permet considerar-les
imprescindibles.

1. La mida i el tipus de lletra acostuma a ser Times New Roman o Arial amb un cos
11 o 12 pel cos del treball, 13 o 14 per títols, i 10 per a notes a peu de pàgina.
Sempre amb el mateix estil de lletra triat.
2. La interlínia del cos del treball serà 1,5, per a exemples o cites de paràgrafs 1, i
per a notes a peu de pàgina 1.
3. La mida correcta pels marges es mou entre 2.5 i 3. Sempre justificats a la dreta,
ja sigui el cos central del text o les notes a peu de pàgina.
4. Les pàgines sempre han d’anar numerades a la part inferior dreta o central.
5. Les negretes acostumen a emprar-se pels títols o per les enumeracions d’idees.
6. La cursiva per a aquelles paraules escrites en una llengua diferent a la del treball.
7. Intenteu evitar l’ús del subratllat.

Centre universitari adscrit a

 8. L’ús de cometes, com s’explicarà en el següent apartat, es reserva a la citació de
forma textual de fragments d’altres obres.
9. Als treballs universitaris no s’hi posen dibuixos ni fotografies per més evocadors
que puguin ser. Podeu emprar gràfiques o mapes, pròpies o d’altri, per il·lustrar
la informació. En aquests casos, recordeu sempre citar la font.
10. En cas d’imprimir el treball feu-ho sempre a doble cara, la sostenibilitat és un bé
superior al gruix d’un treball. Malgrat això, recordeu que la pàgina de
dedicatòria i de cites (si n’hi ha) sempre ha d’estar en blanc per darrera, i que els
capítols han de començar en pàgina senar (a la dreta).

2.2 Regles bàsiques d’estil

El següent punt proposa deu idees bàsiques relacionades amb la redacció dels vostres
treballs. Si bé és cert que la manera d’escriure manifesta un segell personal i la mirada
subjectiva de qui ho fa, no oblideu que els objectius perseguits per la literatura
acadèmica, ens obliguen a una contenció inexistent al món de l’escriptura creativa.

1. En la mesura del possible escriviu sempre en positiu. No hi ha cap necessitat de

dir “no és possible” podent dir “és impossible”. El llenguatge en positiu facilita
la comprensió d’una idea.
2. Els paràgrafs serveixen per expressar una idea. La seva mesura ideal és d’entre 8
i 10 línies.
3. Utilitza tant com puguis un llenguatge de gènere neutre. Sempre és millor dir
“les persones” que no pas “els homes”, parlar de “qui redacta” que fer-ho del
“redactor”.
4. Reviseu tot allò que vau estudiar sobre els signes de puntuació. Tenen les seves
pròpies normes. Escriure cinc línies sense comes ni punts a part, pot suposar un
autèntic maltractament per a qui llegeix. La millor manera de detectar aquests
errors és rellegir vàries vegades els vostres escrits.
5. Eviteu un excés de sigles i abreviatures. Si n’heu de fer, recordeu que la primera
vegada cal escriure la denominació completa i advertir que a partir d’aquell
moment utilitzareu les sigles. Si és inevitable utilitzar-ne moltes, és aconsellable
afegir un glossari de sigles al final.
6. Les frases curtes amb punts i seguits són preferibles a les llargues plenes de
comes. Intenteu evitar l’ús excessiu de subordinades i la forma passiva a l’hora
de construir les frases.
7. Cal tenir present en tot moment que esteu realitzant un treball acadèmic. No
empreu un llenguatge col·loquial. Per altra banda tingueu present que un discurs
excessivament recargolat i literari no serveix per fer que les idees exposades
siguin millors. Expresseu-vos amb claredat, de forma directa i endreçada.
8. Utilitzeu marcadors per relacionar els enunciats o les diferents parts que
composen un text. Alguns exemples útils poden ser: en primer lloc, d’una
banda/de l’altra, així doncs, en aquest sentit, en conclusió.
9. Utilitzeu connectors, un tipus de marcador que expliquen el tipus de relació
existent entre dues frases o fragments de frase (Vallès et al., 2011, 273).

Centre universitari adscrit a

 Aquestes relacions poden ser d’adició (i, també), d’oposició (no obstant això),
de conseqüència (per tant) o finalitat (a fi que), entre d’altres.
10. Exposeu la informació de forma progressiva, construint el discurs afegint idees
noves que permetin veure, de forma coherent, com arribeu del plantejament
inicial a les conclusions.

3.Sistemes de Citació

Les recomanacions d’aquest apartat donen resposta a les següents qüestions: què és una
cita? quina és la seva finalitat? és obligatori el seu ús?

En un treball acadèmic és indispensable emprar de manera correcta un sistema de

citació. Les cites son necessàries pel seu caràcter funcional ja que permeten identificar i
localitzar els materials que han servit per confeccionar els continguts d’una obra.
D’altra banda, esdevenen cabdals des d’una aproximació ètica al món del coneixement,
en la mesura que identifiquen autories i reconeixen la feina dels altres. Així doncs, no
usar-les correctament dificulta el seguiment de la tasca que feu. No fer-ho, directament,
suposa l’apropiació fraudulenta de les idees d’altres persones.

Cal tenir present que existeixen diversos sistemes de citació: Modern Lenguage
Association (MLA), American Psychological Association (APA), sistema Harvard,
Vancouver o Chicago entre d’altres. El destí final d’un treball acadèmic determinarà
quin serà el sistema a seguir, ja que els diferents mitjans de publicació poden exigir l’ús
d’un o altre sistema.

En aquest document trobareu el model emprat per la Universitat de Barcelona i petites

variants dins d’aquest. No obstant, recordeu que les tècniques aquí presentades no són
les úniques existents.

Les citacions es presenten en dos moments clarament diferenciats durant l’elaboració

d’un treball. D’aquesta manera, diferenciem entre: referències en el text o llistes de
referències bibliogràfiques.

3.1.Referències en el text:

Aquest tipus de citació apareix inserida en el text principal. Pot tenir diferents formats -
textual o contextual-, i/o aparèixer reforçada per una nota a peu de pàgina. En aquests
casos la referència acompanya la lectura.

3.1.1 Citacions textuals:

Suposen la reproducció literal del text d’una obra anterior. El seu ús ha de reservar-se a
casos on esdevé gairebé imprescindible la utilització de determinades paraules. Sempre
són preferibles les cites textuals curtes. Podeu agafar com a referència aproximada les

Centre universitari adscrit a

50 paraules. És molt important que el fragment seleccionat no pugui ser interpretat de
manera diferent al context original. Eviteu-ne un ús abusiu.

Com a norma general, si és curta, la cita apareix entre cometes en el mateix paràgraf on
s’estan exposant les idees relacionades amb el contingut de la citació. És imprescindible
que vagi acompanyada d’un indicador de referència. La recomanació és fer-ho a través
d’una nota a peu de pàgina, però també és habitual, i més freqüent en revistes
acadèmiques i científiques, realitzar la citació entre parèntesis fent constar l’autor, l’any
de publicació i la pàgina, afegint la referència completa a la llista bibliogràfica final.

Para Poulantzas, el bloque en el poder “parece ser un fenómeno particular de las

formaciones capitalistas”1 y las razones de su aparición radican en la “coexistencia de
dominación política de diversas clases y fracciones de clase”2, coexistencia que se explica,
a su vez, por la imbricación de diversos modos de producción en el seno de una formación
social.

La nota a peu de pàgina ha d’incloure la referència bibliogràfica:

1 POULANTZAS, Nicos. “Sobre el estado capitalista”. Laia, 1974, pàg.55.

2 Ibid, pàg.57.

Com es pot veure en l’exemple, en ocasions es realitzen varies citacions que referencien
una mateixa obra. Quan aquestes es facin de manera continuada no cal repetir-la
sencera. En aquests casos es poden utilitzar abreviatures. Les més habituals són: Ibid i
Op.cit. La primera pot emprar-se quan la citació és immediatament consecutiva mentre
que la segona fa referència a una obra citada amb anterioritat però no de forma
immediata.

En ocasions, la referència detallada de les citacions textuals pot agrupar-se al final d’un
capítol o d’una part d’un treball científic enlloc de presentar-se en una nota a peu de
pàgina.

En cas de trobar-nos amb citacions textuals que superin amb escreix la mesura
orientativa de 50 paraules, pot ser interessant que la seva inclusió al treball es faci en un
nou paràgraf, amb un sagnat al marge esquerre, sense cometes i amb un cos de lletra
lleugerament inferior al del text principal.

El modo de producción comprende diversos niveles o instancias, entre los cuales los
fundamentales son el económico, el político, el ideológico y el teórico.

El tipo de unidad que caracteriza un modo de producción es el de un todo complejo con predominio, en
última instancia, de lo económico; predominio en última instancia al que se reservará el término de
determinación. Definir rigurosamente un modo de producción consiste en descubrir de qué manera
particular se refleja, en el interior de éste, la determinación en última instancia por lo económico,
reflexión que delimita el índice del predominio y de sobredeterminación de este modo. 4

Pues bien, lo que distingue un modo de producción de otro es la forma particular de

articulación que mantienen sus niveles, forma particular de articulación que Poulantzas
designa con el término matriz de un modo de producción.

Centre universitari adscrit a

 3.1.2 Citacions Contextuals:

En aquests casos no es reprodueixen literalment les paraules d’un treball previ. Ens
trobem amb resums del contingut d’una part d’un document o la referència d’una idea
exposada amb anterioritat per algun altre autor. El fet que la citació no sigui textual no
significa que no se n’hagi de fer referència. En aquests casos podem incloure la citació
bibliogràfica dins del text. Aquesta modalitat és més habitual a les ciències socials.

La informació que acostuma a incloure la citació bibliogràfica és la següent: el cognom

de l’autor/a, l’any de la publicació i, opcionalment, les pàgines, separades per comes i
escrites entre parèntesis. Es recomana no fer aparèixer l’abreviatura de paginació, però
en cas de fer-ho, és preferible emprar p. tant pel singular com pel plural.

En algunos contextos nacionales los trabajadores mejor pagados tienen una mayor
conciencia de clase, mientras que en otros muestran un menor nivel (Przeworski y Teune,
1970, 26).

La tarea de las ciencias sociales debe ser la de determinar la dirección e intensidad de este
campo de fuerzas (Esser, 1996, p.159).

En aquelles ocasions que el cognom de l’autor citat ja apareix en el text no serà

necessari que aparegui a la citació una altra vegada.

En este último término, Glymour (1987, 7) presenta un ejemplo contundente de los

problemas de las explicaciones puramente estadísticas.

Quant trobem més d’un autor aquests se separaran per una coma. En cas que siguin més
de tres la referència inclourà el nom del primer seguit de l’abreviatura et al.

La eliminación de las relaciones espurias es el problema fundamental para la justificación

de la inferencia causal (Kiser, Hechter, 1991, 7).

El DNA fou aïllat per Miescher el 1869 i identificat com a material genètic per Avery,
McLeod i McCarthy el 1944 (Peretó et al., 1996, 117).

És important que quan emprem citacions contextuals d’aquestes característiques no es

barregin els nostres pensaments amb les paraules o idees d’altres autors que intentem
reproduir. Ha de quedar clarament diferenciada la veu de qui realitza la cita i la de la
font citada.

Finalment, cal destacar aquells supòsits en què fem referència a les paraules d’un autor
citant un altre autor. En aquest cas cal citar ambdues fonts i fer-les aparèixer a la
bibliografia final.

(Poulantzas 1974), citat per Jordi Solé Tura (1976).

Centre universitari adscrit a

3.2. Llistes de referències bibliogràfiques:

Les referències bibliogràfiques es presenten en forma de llista al final d’un treball

després dels annexos i abans de l‘índex. Poden aparèixer també al final de cada part
d’un treball, després d’un capítol per exemple. Pot triar-se un sistema d’ordenació
alfabètica, temàtica o numèrica. El més habitual és seguir la primera modalitat.

Com ja hem advertit en d’altres punts del document, les modalitats a l’hora de
confeccionar les bibliografies són variades. En aquest cas us proposem la recomanada
per la Universitat de Barcelona en la seva variant d’ordenació alfabètica.

3.2.1. Tipus de recursos bibliogràfics:

Cal tenir en consideració que les llistes bibliogràfiques poden fer referència a diferents
tipus de recursos. A continuació us proposem un esquema bàsic a seguir en funció de si
l’objecte referenciat és un llibre o monografia, una publicació periòdica, part d’un llibre,
articles d’una publicació periòdica o recursos electrònics.

Els esquemes proposats són molt complets i per tant convé seguir-los íntegrament quan
les referències formin part del vostre currículum. En alguns casos, elements com l’ISBN
o l’ISSN no cal que apareguin quan la citació es trobi inserida en una bibliografia com a
part d’un treball de recerca acadèmic.

3.2.1.a) Llibres i monografies:

COGNOMS, Nom. Títol de la publicació. Responsabilitat secundària.

Núm. d’edició. Lloc de publicació: editorial, data de publicació, paginació.
(Col·lecció núm.). [Notes]. ISBN.

CABRÉ, M. Teresa et al. Lèxic i neologia. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.

Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Observatori de Neologia, 2002, 301 p.
(Sèrie Monografies; 5). ISBN: 8447708217.

3.2.1.b) Publicacions periòdiques:

Títol de la publicació. Responsabilitat principal. Lloc de publicació, any. [Notes].

ISSN.

Llengua i ús: revista tècnica de normalització lingüística. Generalitat de Catalunya.

Direcció General de Política Lingüística. Barcelona, 1994 . ISSN: 11347724.

Centre universitari adscrit a

3.2.1.c) Parts de llibres o contribucions a una monografia:

COGNOMS, Nom. «Títol de la publicació». A: Cognoms, Nom. Títol de la

publicació. Responsabilitat secundària. Núm. d’edició. Lloc de publicació: editorial,
data de publicació, paginació. (Col·lecció núm.). [Notes]. ISBN.

COSTA, Àlex; Rovira, Cristina. «Fonts estadístiques i economia catalana». A: Baró,

Joan (ed.). El paper de la informació econòmica en la societat actual. Lleida:
Edicions de la Universitat de Lleida, 2000, cap. 4, p. 57-86. ISBN: 8484090019.

3.2.1.d) Articles d’una publicació periòdica:

Cognom, Nom. «Títol de l’article». Títol de la publicació, data, volum, núm., p.

[Notes].

Bastardas, Albert. «Les llengües a la universitat: mobilitat estudiantil i

normalització lingüística». Enxarxa’t, tardor de 2003, núm. 3, p. 6-9.

3.2.1.e) Recursos electrònics:

Cognoms, Nom. Títol [tipus de suport]. Responsabilitat secundària. Edició o versió.

Lloc de publicació: editorial, data de publicació, data d’actualització/revisió.
Descripció física. (Col·lecció núm.). [Notes]. <Disponibilitat i accés> [Data de
consulta]. Número normalitzat.

Parcerisa Ara, Artur. Pla docent: planificar les assignatures en el marc de l’espai
europeu d’educació superior [en línia]. Barcelona: Publicacions de la Universitat de
Barcelona. <http://www.publicacions.ub.es/doi/documents/137.pdf> [Consulta: 3
maig 2005].

3.2.2. Elements de les referències bibliogràfiques:

3.2.2.a) Responsabilitat principal:

Com heu pogut observar en els apartats anteriors, en aquesta modalitat les referències
s’ordenen alfabèticament per la seva responsabilitat principal, és a dir, el primer element
de la descripció bibliogràfica. En el sistema proposat aquest element serà el cognom (o
cognoms) de l’autor en versaleta, seguit d’una coma i el nom desenvolupat. La versaleta
és una lletra majúscula però amb una alçada lleugerament superior a les minúscules. El
seu ús obeeix a criteris estètics que persegueixen evitar un excessiu protagonisme de la
majúscula, per tant, en darrera instància, és opcional.

Centre universitari adscrit a

Quan un autor té més d’una referència, aquestes s’ordenen de forma cronològica, i quan
aquestes siguin del mateix any caldrà afegir la lletra a, b, c... en cursiva darrera
d’aquest. Si entre aquestes obres n’hi ha d’autoria única i col·lectiva, aniran en primer
lloc les realitzades de forma individual.

3.2.2.b) El Títol:

Els títols s’escriuen amb lletra cursiva excepte en el cas de les parts de llibres o de
monografies, parts d’articles de publicacions periòdiques o parts de recursos electrònics,
en aquests casos es manté la lletra rodona entre cometes baixes. El mateix passa amb els
textos legals, eliminem la cursiva excepte per a l’obra on aquests apareixen.

La llengua del títol per a la referència bibliogràfica ha de ser la de la font original que
hem emprat per a realitzar la citació. Podrem fer la traducció i afegir-la entre claudàtors
darrera del títol de l’obra emprada.

En relació a l’ús de majúscules i minúscules caldrà atendre a allò que cada llengua
estableix en aquest sentit. Pel que fa al català, escriurem la primera lletra de la primera
paraula en majúscula, no caldrà repetir l’operació per a cada paraula. En el cas de
l’anglès, per posar un exemple, s’escriuen en majúscula la primera paraula i totes
aquelles que no siguin articles, conjuncions o preposicions.

Finalment, si el títol d’una obra conté un subtítol, aquest acostuma a posar-se en

minúscula i separat del títol principal per dos punts.

3.2.2.c) Responsabilitat secundària:

Aquest tipus de referència acostuma a emprar-se per designar persones que han
participat en l’obra però que no formen part de la responsabilitat principal. Alguns
exemples poden ser il·lustradors, editors o traductors entre d’altres. La seva aparició no
és obligatòria però en cas de voler incloure una referència secundària, darrera del títol
de l’obra és el seu lloc.

3.2.2.d) Edició:

El número d’edició només és necessari a partir de la segona edició. El seu espai és

després de la referència secundària en cas que n’hi hagi, i la seva forma correspon a
l’abreviatura del número i del mot edició: 3a ed. per exemple. Sempre en lletra rodona.

En el cas dels recursos electrònics, el número de l’edició anirà després del tipus de
suport o la responsabilitat secundària, en cas d’existir, i a través de l’abreviatura de
versió: ver.

Centre universitari adscrit a

3.2.2.e) Lloc de publicació:

En llibres i monografies, el lloc de publicació es farà constar tal i com apareix a l’edició,
amb independència que existeixi una forma catalana per a designar el lloc.

La paraula reproduïda s’acompanyarà de dos punts. En cas que el lloc de publicació

sigui el de publicacions periòdiques es farà constar després de la responsabilitat
principal, en cas de no haver-n’hi es farà després del títol i seguit d’una coma.

Quan es tracti de més d’un lloc de publicació aquests apareixeran separats per un punt i
coma, i quan aquest pugui confondre’s amb algun altre, podem incloure el país o
província entre parèntesi amb la finalitat de guanyar en concreció.

3.2.2.f) Editorial:

Més enllà de l’ordre de citació de les editorials i el signe de puntuació que les
acompanya (explicat a l’apartat anterior), cal destacar que les indicacions de SA, SL,
Cia... que sovint acompanyes els noms corporatius han de ser omeses.

En aquells casos en què l’editor sigui un Departament o part d’una institució més
àmplia es farà constar seguint el marc més general i a continuació el més específic,
separats per un punt.

En cas de tractar-se d’una institució i voler fer constar les sigles d’aquesta, és
convenient que apareguin entre claudàtors després de la denominació completa. En cas
d’existir una pluralitat d’editorials, es fan constar totes seguides d’un punt i coma.

3.2.2.g) Data de publicació:

Més enllà dels esquemes bàsics facilitats a l’apartat anterior als que remetem per una
aproximació més pràctica de la qüestió, aprofitem aquest espai per afegir una breu
ampliació. En aquells casos en què s’hagi emprat un sistema autor-data, és a dir, que
s’hagin fet aparèixer en el text citacions bibliogràfiques, és preferible que a la referència
de la llista bibliogràfica es faci constar l’any entre parèntesi immediatament després de
la responsabilitat principal, és a dir, els cognoms i nom de l’autor. Amb aquesta variació
aconseguim que sigui més senzill localitzar l’obra dins la bibliografia.

Centre universitari adscrit a