L'ANEGUET LLEIG

oyun deposu

TRADUCCIÓ: JUDITH JORDÀ FRIAS

(DE LA TRADUCCIÓ FRANCESA DE MARK LEVITAS)
PRIMER CAPÍTOL
A- Tinc els cabells molt llargs.
B- Calço un trenta set.
C- Tinc pits. Sí.
A- Sóc una dona.
B- Tinc els ulls molt grans i molt negres.
C- Sóc una dona.
A- Peso cinquanta cinc quilos.
B- Tinc els cabells llargs.
C- Estic neguitosa.
A- Estic tranquil·la.
B- Tinc por.
C- Estic sola.
A- Tinc un cotxe.
B- Tinc una habitació, una habitació per a mi.
C- Jo tinc un pis... Visc sola.
A- M'agrada molt cantar.
B- Puc ballar hores i hores.
C- De vegades faig veure que la gent no m'agrada per agradar-li jo.
A- Quan veig que la gent m'intenta humiliar, no l'hi permeto.
B- No sóc persona d'anar sola al cinema.
C- M'agrada caminar.
A- M'agradaria ser invisible.
B- M'agrada ajudar la gent.
C- No val la pena tenir coratge.
C- No puc tranquil·litzar-me.
B- Normalment, callo.
A- Tinc la raó.
C- Sóc diferent.
B- Tinc la raó.
A- Sóc diferent.
C- Sóc el centre d'atenció.
B- Tinc por de la mort.
A- Formo part de la multitud.
B- Estic molt sola.
C- No puc ser honesta.
A- Tinc por de tenir por.
B- Sóc indecisa.
C- Vull poder ser honesta.
B- De fet, jo ...
C- Jo vull tenir la raó.
B- Estic sola.
A- Tinc la raó.
C- No puc tenir coratge.
B- Sóc invisible.
A- Estic sola.
B- Sóc diferent.

SEGON CAPÍTOL
B- Parlo. Hi sento. Sé que hi sento. Sóc a casa meva.
A- A casa. Han trucat a la porta i l'he oberta. Com sóc? Què ho has sentit? Si això és real, ja no pot
existir res més. És així.
C- Sóc a casa, al pis, al meu pis. Han trucat a la porta... l'he oberta. Com sóc? Si això és real, ja no
pot existir res més. És així.

TERCER CAPÍTOL
A- Hola, què hi ha algú? Què hi ha algú?
B- Sí, sóc aquí. Sí, porto el carnet d'identitat a sobre.
A- No, no tinc pressa però com que no ha vingut ningú, he pensat que s'havien oblidat de mi. Tinc
vint i vuit anys. Però sovint em diuen que no sembla que tingui la meva edat.
C- Perdoni, quan de temps durarà això? No té dret de fer això. Ja l'hi he dit, quantes vegades l'hi he
de repetir? No tinc el carnet d'identitat.
B- Sí, sóc de Diyarbakir. No, no faig cap divisió. Realment, no divideixo mai res. No sóc
separatista.
A- Sóc d'Istanbul. Per tant, sóc d'aquí. El carnet d'identitat? Sí, el porto a sobre. Escolti és que jo no
he fet res de dolent.
C- No em pot tractar d'aquesta manera.
A- És com si jo em posés en els seus assumptes, és que realment és així.
C- Per què? En què sóc diferent dels altres?
B- Evidentment, té tota la raó.
C- Per què li hauria de donar una explicació?
A- Perdoni, que puc fumar? Fa hores que no fumo. Altres coses? No, jo no en fumo d'això. Només
estic enganxada al tabac. Sóc creient, jo.
B- De fet, no estic segura del que sóc. Mm, per part de la meva mare, sóc kurda i per part del meu
pare, sóc turca. Per tant, no estic gaire segura del que sóc. No parlo el kurd, la meva mare tampoc.
De fet, no estic gaire segura del que sóc. Per tant, no sóc del tot kurda.
C- Perdoni, de què treballa?
A- Té una feina molt dura. Dic això perquè he esperat molt.
C- Que sí és així?
B- Que sí és així?
A- Que sí és així?
B- Sí, sí, vaig néixer a Istanbul, per tant, sóc d'aquí.
A- Escolti, jo sóc creient. No, no sóc com vostè es pensa. No sóc com ells. Jo, jo sóc una dona
normal, una dona com cal.
C- Estimada? Què vol dir “estimada”? Jo no sóc la seva estimada. Què vol dir això?
B- Si sóc turca? Sí, sóc turca.
C- Què? Però què diu? Que ho porto escrit a la cara? Què li importa, a vostè, amb qui em fico al
llit? I què n'ha de fer si sóc lesbiana?
B- Escolti, no sé com descriure'm, però jo no sóc una persona perillosa.
A- Perdoni, que puc fumar? Fa hores que no fumo. No havia estat mai a un lloc així. No m'agraden
aquests tipus de coses. Despullar-me?
C- A mi no em tocarà ningú.
B- Per què em despullo?
A- No sóc el tipus de persona que es pensa.
C- No és un insult. Defenso els meus drets, ho entén? Defenso els meus drets.
B- Tinc fred.
A- No sé ni perquè sóc aquí.
B- Escolti, no tinc ni idea de com descriure'm. Però jo no sóc una persona perillosa.
C- Prou.
A- D'acord.
C- Què hi té a veure que sigui lesbiana?
B- I ara, estic molt contenta del meu país. Estic molt còmoda aquí.
A- No dirà res? Si us plau.
B- No he de ser repetitiva, no? D'acord. No em repetiré.
C- Té algun altre problema amb mi? Ja s'ha acabat, això?
A- No dirà res? Si us plau.
B- No he de ser repetitiva, no? D'acord. No em repetiré.
C- Té algun altre problema amb mi? Ja s'ha acabat, això?

QUART CAPÍTOL
C- Tinc una foto que surto als braços de la meva mare, a l'hospital. El dia que vaig néixer. Com em
mirava... Qualsevol diria que era un aneguet lleig.
A- Els ous per fi es van esquerdar, un després de l'altre, tots els rovells tenien vida- i treien el cap.
B- De cop, la mare veu que l'ou més gran encara és allà.
A- Es va torna a ficar al llit. “Què, com va?” va dir una ànega vella que venia de visita.
B- Triga molt per ser un sol ou, no vol sortir, va dir l’ànega des del llit.
A- Ja veuràs els altres, són els aneguets més macos que he vist mai, va dir la vella.
B- I tant, és un ou de gall d’indi, només l’has de deixar estar i ensenyar natació als altres fills.
A- Però la mare encara volia quedar-se una estona més. Feia tant que hi era, que podia continuar
allà perfectament. L'ou gran per fi es va esquerdar. Va sortir el fillet.
B- Era gran i lleig. No devia ser un pollet de gall d’indi, igualment?
C- Sóc un aneguet lleig. Ella em mirava com si estigués veient una altra cosa justament i no pas un
bebè arrugat i desconsolat. Mentre que jo la mirava amb admiració. Tenia tretze anys quan vaig
donar un significat a tot això. Vaig intentar explicar-li però ella no ha acceptat mai fer una distinció
entre els seus fills. Encara que tingués cent anys no ho acceptaria. Em continuaria tractant igual.
B- Tinc una foto que surto als braços de la meva mare, a l’hospital. És el dia que vaig néixer. Sóc un
bebè normal i corrent, amb la cara arrugada i desconsolat. El rostre de la meva mare és inquiet. A
una foto en blanc i negre hi ha un bebè de color que no sap on és. Com deia la meva àvia... Tens un
color de pell molt bonic, em deia. De quin color era, jo, i els altres nens de quin color eren, ells?
Quan vaig demanar el per què a la meva mare, em va dir que mirés per la finestra a veure si totes les
flors tenien el mateix color. Però els meus amics sempre m’han dit que no era una flor, que era una
kurda. Però jo no sé ni parlar-lo, el kurd.
A- No era del tot lleig, si te'l miraves bé. A més, a l’aigua nedava millor que els altres.
A- Quins fills més bonics que té, va dir la vella ànega guarnida amb una cinta a la pota.
B- Tots són bonics menys aquell d'allà, m'agradaria que el pogués tornar a fer. I sa mare li va allisar
el plomatge tot tirant-lo coll.
C- Quan feia primària, al pati, les altres nenes es comportaven d’una manera estranya i no
m’acceptaven com a amiga. Creien que era un nen. No em van creure quan els vaig dir que era una
nena. Pel que fa els nens, no m’acceptaven entre ells perquè era una nena. En aquells temps estava
sempre sola. Per fi, la meva mare va entendre que alguna cosa no anava bé, o potser va sentir algun
comentari. Aquell dia, em van comprar un vestit immediatament. L’endemà, recordo d’entrar per la
porta amb un vestit falfala. Com em miraven tots... a partir d’aquell dia la meva mare va insistir a
fer-me portar faldilles. No vaig entendre mai per qui era perillosa, una nena com jo. Per qui i per
què era perillosa?
A- Als cabells de la meva mare, un vel vermell... damunt les espatlles... que em toca el cap. Em va
posar el nom el meu avi. Era el nom de la seva mare... Sourate Al-Baqara, vers 158... El meu nom
prové d’una muntanya de la Meca. Per què es posa el nom d’una muntanya a una criatura?
Memoritzar les pregàries per mi era com un joc. Sourate Al-Baqara, Ayat Al-Kursi. Totes les
pregàries... Me les vaig aprendre quan era molt petita. Porto l'empremta de la meva mare com una
cicatriu de naixement. Però no sempre sóc la persona que ella hauria volgut que fos.

B- Era a la sala de professors. Havien sentit paraules que ensenyava als meus amics al pati.
“Êklê Mêklê Çârim Çêklê HêstÎ Kêwwê Ji Wî DêrkeT Kêttê Wî”
Primer hi va haver un silenci. Després, algú d’ells va demanar a quina classe anava. “A cinquè,
número 145”. Em van demanar on ho havia après. A Diyarbakir, els vaig dir, quan era a casa de la
meva àvia. Després em va demanar el barri on vivíem i la feina del meu pare. Fins aquell dia, ningú
s’havia interessat per mi d’aquesta manera. A la nit, el meu pare estava molt cansat. Em va dir que
m'oblidés d'aquelles paraules. Te n’oblidaràs. Jo, les he oblidades.
A- Però els altres ànecs van dir “ Mireu aquest aneguet lleig! No el volem amb nosaltres.”
C- Se li van llençar a sobre i li van mossegar el coll.
A- Per què no el van deixar tranquil si no feia mal a ningú...
C- No feia mal a ningú però era molt gran i molt estrany. Que no podia estar tranquil sense ser
apallissat? Hauria estat millor que un gat se l’emportés o que marxés lluny tot sol.
A- El pobre ànec no podia més i un dia va marxar tot saltant la tanca.
C- Cap a la nit, va arribar a una humil cabaneta de pagès. Va veure que per l’escletxa podia
esmunyir-se dins la cabana. I això és el que va fer.
B- Era la casa d’una dona gran que vivia amb un gat i una gallina.
C- El gat era l’amo de la casa i la gallina la mestressa, i sempre deien “nosaltres i el món”, ja que
creien que ells n'eren la meitat.
B- La meitat i la millor!
C- L’aneguet pensava que podia tenir un altre parer, però era una opinió que la gallina no admetia.
B- Saps pondre?
C- No.
B- Aleshores només has de callar i quedar-te al teu lloc.
C- Saps estarrufar-te, roncar i omplir-te els ulls d'espurnes?
B- No.
C- Aleshores no tens res a dir quan parla la gent assenyada.
A- Anava a l'institut, es va imposar una nova norma a les escoles. Ens havíem de treure el vel.
Aquesta norma es va convertir en una problemàtica, hi va haver nenes que van plorar i que van
canviar d’escola. Jo no deia res. Aquesta actitud havia molestat les meves amigues. Pensaven que
no era com elles. Com elles... elles portaven vels bonics i amb estil quan quedaven al cap de
setmana. Sempre es reien de mi perquè portava el vel amb poca traça. Es pensaven que m’enfotia de
tot això? Les meves cosines també es reien de mi, elles, elles no portaven vel. “Per què te’l treus a
l’escola, per què el portes durant el cap de setmana? Decideix-te!”
C- Això el va fer pensar en l’aire lliure i en l’esclat de sol; va tenir el desig de nedar a l’aigua. Al
final ja no va poder aguantar més.
B- “Què t’agafa? va preguntar ella. No tens res a fer, perquè t’agafen aquests capricis, ara?” va dir
ella.
C- “Nedar i tenir el cap sota l'aigua és genial!”
B- “Ets boig” Demana al gat, si li agrada nedar o submergir-se. Demana-ho també a la nostra
mestressa, la dona gran, no hi ha ningú sota la capa de la terra més intel·ligent que ella, tu creus que
ella té ganes de nedar o de tenir l’aigua el cap sota l'aigua?”
C- Tenia un dolor, una contracció a la panxa, com una rampa... un dolor que pujava i baixava. No
podia pensar en res... en res més que no fos en ella... No ho podia entendre tampoc... “Dues noies
no es poden enamorar”, em deia. No sabia que dues noies es poguessin enamorar. Quan dormo em
desperto a batzegades... això és així, és passat, s’ha acabat... Això és el que em deia. En aquella
època, em semblava més lògic explicar... En qui podia confiar a part de la meva mare? Li vaig
confessar ràpidament. Si no, ja no li hauria pogut dir mai més res. Em va portar a totes les consultes
de metges. Però sempre era la mateixa resposta. No era una cosa que pogués desaparèixer. Ella
estava tan trista... vaig voler que pensés que es podia curar. I des d’aleshores, vaig fer com si
m’hagués curat d’una malaltia. Però, l’odiava.
A- Hi havia una barrera tan gran que teníem por d’explicar-nos-ho els uns als altres. En aquella
època, vaig decidir de fer una pel·lícula. Quan l’home feia un petó a la dona, començava a caure
una pluja de meteorits i la dona s’alliberava dels braços de l’home tot dient: “Que en són de
boniques, les estrelles”. Prou, deia jo sempre al mateix moment. Però no funcionava mai.
B- La meva àvia deia algunes paraules en turc. Se’m feia tan estranya amb el tatuatge que portava
entremig de les celles, els seus vestits multicolors, la llengua que parlava... Un dia, vaig veure
anunciat al taulell d’anuncis de la universitat. “classes de kurd”, posava a l’anunci. Cada vegada que
passava pel passadís de la universitat mirava aquest anunci. Havia memoritzat el número de telèfon.
Però no sabia quin era el motiu que m’impedia de trucar cada vegada. Finalment, hi vaig trucar. No
sabia perquè hi trucava. Encara no ho havia decidit definitivament. L’endemà, vaig estar retinguda
en detenció preventiva amb molts altres estudiants. Quan vaig saber la raó per la qual estava en
detenció preventiva, vaig tenir la sensació de rebre una ganivetada al pit. Tothom em va preguntar si
era kurda. Els vaig dir: “No, no, la meva mare és kurda i el meu pare és turc.” No sabia ni què dir de
tanta por que tenia. “No tinc la intenció d’aprendre kurd. Bé, en tot cas, no sóc del tot kurda”. Em
van alliberar immediatament. Els altres encara estaven en detenció preventiva. No vaig dir res a
ningú. “He salvat la meva pell”, em vaig dir.
C- En aquell moment, davant seu tenia un gos gran i horrible. El gos tenia una llengua molt llarga
que penjava d'aquells ulls lletjos i terriblement brillants.
A- Es va apropar al bec de l’aneguet i li va ensenyar les dents punxegudes però se’n va anar sense
tocar-lo.
B- L’aneguet era tan lleig que ni el gos el volia mossegar.
A- Vaig sortir de casa patejant la porta. La meva mare sempre cridava darrere meu. No passa res...
No té cap importància... Igualment, no faràs el que et dic. Caminava ràpidament pel carrer mentre
pensava en què m’havia dit. No passa res. No té cap importància. No passa res. No té cap
importància. Potser per ella no tenia importància... Però i per mi? Vaig arribar a l’escola. A una
porta de ferro. Una cabina de seguretat. La seguretat. Veia que tothom entrava per allà. Jo també hi
vaig entrar. Vaig entrar tal com anava, sense treure’m el vel. Vaig caminar uns quants passos. Em
van parar. Em van portar a una habitació. Una professora i jo, estàvem soles. Va treure una llibreta
tota negra, em va demanar el nom, els noms de la meva mare i del meu pare i el barri on vivia. A
quin institut anava? “Perdoni, que puc fumar?”, vaig dir. Va començar a ocupar-se de les coses que
hi havia sobre la taula. Crec que vaig esperar més de deu minuts sense que no em digués una sola
paraula. Com si estigués sola-. “No em dirà res?”, li vaig preguntar. Surti, si us plau”, em va
respondre.
C- Érem a la mateixa residència d'estudiants. Encara que estiguéssim soles a l’habitació i que
sabéssim que ningú no ens veuria... tot i així, érem molt respectuoses. Els nostres gestos i les
nostres actituds no podien alterar l’ordre públic. Aquella nit varem parlar de prudència i de la nostra
relació discreta. N’ estàvem fartes. Les dues... Varem començar a riure. Un riure nerviós. Era de, tan
se val...
No estàvem al corrent de res. L’endemà, ens vàrem trobar davant del director de la residència. Em
va fer un munt de preguntes que no sabia ni perquè me les feia. Encara no entenia perquè era allà.
Com una poca-solta... Es va posar a parlar sense parar. Vaig pensar que parlaria eternament i sense
parar. Li vaig demanar si tenia alguna altra cosa a dir-me i si s’havia acabat. Vaig sortir amb un cop
de porta. Vaig sortir del despatx i després de l’edifici. Vaig donar voltes a tot el que m’havia dit...
Caminava i caminava... Una altra vegada una separació... I, una altra vegada, l'angoixa del trasllat...
Tenia la sensació de ser una indigent... de ser una expatriada...
B- Per tot arreu, hi havia gent que ballava una música molt sorollosa, tots estaven contents. Jo
també estava contenta. Després, de sobte, em vaig girar cap a ell, em vaig posar de puntetes, com un
cigne, i li vaig xiuxiuejar a cau d'orella: “ Sóc kurda”. “No t’he entès”, em va dir. “Que sóc kurda”,
vaig cridar. Estava penjada d'ell com una mala cosa. Qualsevol diria que estava sonada. I de cop,
una veu interior em va dir: “Ja li has dit i ara què?” Els talons em van tocar a terra. Tenia la sensació
que els peus em relliscaven. Com rellisca un cotxe a l’asfalt d'una carretera quan va molt ràpid. Els
peus no m'arribaven a tocar a terra. Crec que la por més gran de la meva vida seria relliscar i caure.
A- L’aneguet havia de nedar constantment per impedir que el gel l'ofegués però cada dia, el forat es
feia més estret. De bon matí, va arribar un pagès i el va veure, va trencar el gel i se’l va emportar a
casa seva per donar-lo a la seva dona. Allà, el van reanimar!
C- Els nens van voler jugar amb ell.
B- Però ell els va picotejar. Va bolcar la cassola de llet i va tirar tota la farina de la pagesa.
C- Tot d’una, l’aneguet va desplegar les ales fent una fressa com mai. Va volar cap amunt... Mentre
travessava el llac, s'imaginen què va veure en el rèflex de l’aigua? Va veure la seva pròpia imatge.
Es va veure per primera vegada.
B- Estàvem asseguts. Se'ns va apropar un policia. Ens va demanar els carnets d’identitat. Em va
demanar quins eren els meus orígens. Vàrem caminar, els nostres carnets eren en mans del policia.
Sabia perquè el seguíem. Tenia vergonya. Em culpava a mi mateixa. Havíem arribat a comissaria.
El policia es va girar cap a mi. “Tu no ets kurda, inch’allah”, em va dir.
C- Fer tard, només el fet de pensar que faig tard, em posa nerviosa. La gent parla a l'esquena dels
qui fan tard. I a més, aquestes paraules corren de boca en boca. Si dic la veritat, el que em molesta,
és que em diguin alguna cosa que no vull sentir.
A- M’agrada molt xerrar amb els nois. Parlem durant hores de les pel·lícules que mirem junts.
Aquella nit, era davant la pantalla de l’ordinador. Un noi m’havia dit que tenia la sensació de
conèixer-me de tota la vida i que teníem molts coses en comú. “No ho crec”, li vaig dir, no ho sé. Si
ens coneguéssim, a hores d'ara ja ens en hauríem donat compte.
B- “Que sí, sóc kurda”, li vaig dir. No li va importar la meva resposta. Potser, li vaig respondre
xiuxiuejant. Potser, no vaig respondre a la seva pregunta. Potser, no em va voler sentir. Ens va
tornar els carnets d’identitat. “Que no torni a passar”, ens va dir. Que no hi hauria què la pròxima
vegada? Què?
A- Ja veia cap a on podia anar aquella conversa. “Tinc ganes de veure’t”, va dir. Com ets, de quin
color tens els cabells i els ulls?”
Estava sorpresa, davant de l’ordinador. M’imaginava com es sorprendria quan em veiés. Em sentia
malament i del tot culpable. Li havia de parlar de mi? Li havia de dir tot? Llavors, això no era
absurd? Però per què?
C- Aquell dia, vaig fer tard a la feina. Era a la porta. No sabia com podia entrar dins. Vaig sentir el
meu cognom, em vaig aturar... Parlaven de mi. Em vaig aturar... Vaig sentir el meu cognom, reien.
Parlaven de mi... de la meva homosexualitat. Em vaig aturar una estona, una bona estona, crec...
Després, crec que estava completament inconscient perquè no ho hauria fet si hagués estat
conscient. Vaig obrir la porta i vaig entrar. Van parar... silenci. Tot semblava normal... com si no
hagués passat res i com si no haguessin rigut de mi. Que no ho havia sentit bé? Dubtava de mi
mateixa. Com si no ho hagués sentit bé. Però és que fins i tot s’enfotien del meu retard. Van girar
tots el cap i van fer com si jo no fos allà. Els vaig dir: ......................... Vaig sortir patejant la porta.

CINQUÈ CAPÍTOL
(Aquest capítol és una improvisació inspirada en un joc infantil.)

A- Arri arri tatanet.

B- Anirem a San Benet.
C- Comprarem un formatget.
Per dinar, per sopar...

A- Ups...
B- Què?
A- Ai, que ens sentirà!
B- Que no... Com vols que ens senti?
A- Aquestes dones lesbianes, no puc ni dir “dones”... Són perverses, t’ho dic.

B- Estan malaltes o què... Ai, i això no es podria saber quan són al ventre de la mare?
A- No estan malaltes. Prefereixen això. Et penses que ets una dona, tu? Espècie de... Ella és una
dona?
B- Això no són dones, amor meu. Son lletges però... I tan si són lletges, els homes no les desitgen.
Per això fan l’amor amb dones, per solitud.
A- Tens raó... Completament... Se'ls ha barrejat la testosterona i l'estrogen. Se’ls ha d’injectar
estrogen perquè tornin a ser persones normals.
B- Sincerament, jo, jo no agafaria el mateix ascensor que una lesbiana.
A- Tens raó.
B- Tinc por, amor meu. Si un dia la meva filla es tornés com elles... Si em digués que és
homosexual... Que Déu ens ajudi...
A- Però què dius? Que sents el que dius? Tu estàs sana, amor meu. Com vols que una persona sana
tingui un fill homosexual? Les famílies també estan malaltes. Tots malalts.
B- Jo estic sana, no? És culpa de la família. Qui sap de quina família deuen venir? Això no passa a
la nostra família.
A- I tant que no. I a sobre, ens acusen de ser homòfobs. Fòbia, què vol dir fòbia? Tu tens fòbia.
Potser no en tinc. Com ho poden saber, ells?
B- Ho veus, a sobre ens posen etiquetes. Jo tampoc, jo no en tinc. No tinc fòbia, és que no en tinc.
A- Qualsevol diria que som anormals i que elles són les normals. Això em posa nerviosa. Que ets
tu, no ets res més que una lesbiana!
B- Amor meu, saps què? També se'ls diu “lezzo” (una marca de te turc amb gust afruitat). Des que
vaig saber això, ja no puc veure més “lezzo”. Tinc ganes de vomitar. No em trobo bé.
A- Ai, ai, ai, vomitaré. No me'n veuré mai més ni una gota. Saps què? Per als homes elles també
són com fantasmes. No atrauen als homes, son lletges. És per això que a les pel·lícules porno en fan
falta com a mínim dues per cridar l’atenció dels homes. Per tant, s’hi ha de fer alguna cosa. S’han
de denunciar davant dels poders públics i organitzar una taula rodona. Les hem de caçar. Es
petonegen davant de tothom, ja no hi ha moralitat.
B- No hi ha més cera que la que crema. Però ara, és massa tard. Ara ja és massa tard, amor meu.
S’organitzen amb associacions i fan manifestacions. Volen envair el mon. Cada dia en són més.
Porten pancartes grans. Fins i tot tenen una bandera.
A- Ja em diràs, doncs.
B- Creu-me, tot això ho ha imposat Occident... antigament no en teníem... Occident sempre ens
imposa la corrupció.
A- És veritat això que dius... Només et diré una cosa. Només tenim una solució. Ens hem
d'organitzar i després enviar-les a una illa. A una illa perduda de la mà de Déu. Una illa deserta.
B- Però s'hi poden reproduir. Primer se les ha de castrar. I només les podem expulsar després
d'haver-les castrat.
A- Sí, se les ha de castrar.
B-A- Se les ha d’enviar a una illa, han de fotre el camp.
C- Tinc un secret... que porto per tot arreu, a la feina, al carrer, a tot arreu on vagi, dia i nit, guardo
un gran secret... Fins i tot la paraula “secret” és insuficient... Si sabés que després d’explicar-lo, em
diria a mi mateixa “Bé, és el que hi ha, no passa res”, el diria a tothom quan em despertés un matí.
De vegades he pensat a fer-ho. Al principi, vaig intentar de dir-ho a les persones en qui tenia
confiança. Després a una altra persona, després a una altra... Això em feia sentir còmoda, aquesta
sensació de confiar en un i en l’altre. Ara, quan hi penso... És ridícul... és absurd. Serà un secret per
sempre més. Si els secrets no es poden dir, com s'han de pronunciar? Tinc un gran secret a la punta
de la llengua però no el puc dir. Sí... en tinc... Un matí, em vaig despertar i em vaig adonar que
havia de canviar algunes coses i que això no podia durar més. Pels meus pares ja era una noia
perfecta. Feia projectes de matrimoni. Tothom m’estimava, em respectava i em protegia. “Això no
podia continuar així”, em vaig dir. Havia de canviar algunes coses. Havia d'afrontar la societat. Per
tant, vaig decidir ser homosexual. Em vaig dir que havia de prendre el risc de perdre la meva
família, de no tenir projectes de casament i de provar altres mitjans per tenir fills. Havia de ser
exclosa de la societat, ser una persona que els altres no estimessin ni desitgessin, ser una dona de
qui la gent se’n riu. Havia de tenir una vida que els altres menyspreessin. La gent havia de pensar
que era perversa, pecadora i immoral. Havia d’esforçar-me molt per trobar una parella i quan la
trobés, sobretot no l’havia de presentar al meu entorn. Havia d’esperar el bon moment per demanar-
li la mà i sobretot no havia de mirar atentament a dreta i esquerra abans de fer-li un petó. Ah, i ho
havia d'amagar tot als altres, em vaig dir. I després, em vaig convertir en lesbiana.
B- Actualment, hi ha un gran buit entre jo i el meu passat. Aquesta buidor m’envaeix tot el cos.
Estic encallada. Ja no puc anar enlloc. De vegades, somnio un titella. Un titella amb un rostre
esborrat. De sobte, surt una mà del titella. Quan el titella queda immòbil entenc que és morta. Però
pot ressuscitar en qualsevol moment. Poso les mans al titella amb molt de coratge. En aquest
moment em desperto. Sempre em pregunto qui sóc en aquest país, sent kurda de naixement i havent
crescut com a turca. Hi ha preguntes que no puc respondre. Qui sóc i què sóc? Saber amb fermesa
què sóc... És possible saber amb fermesa qui sóc...
A-C- Arri arri tatanet, anirem a San Benet.
Comprarem un formatget. Per dinar, per sopar...
C- Estimada, quan em desperto al matí, obro el diari, passo les pàgines, i patapam, ja hi són, passo
les pàgines i continuen allà. Estic farta dels kurds! Són ells els que volen dividir el país. Volen
dividir el país de soca a arrel.
A- Ja ho han planejat i volen envair una part del país. Dormen dia i nit, es desperten amb una
ambició i el bumb bumb... Són salvatges, sí, salvatges.
C- Ho deixen tot per terra, les cassoles, els plats, absolutament tot, mengen cansalada amb aquelles
mans tan grans. Quina marranada...
A- Estimada, viuen a les muntanyes i a les coves com óssos i venen a la ciutat, lloguen un
apartament davant del meu, i després diuen que són ciutadans. Qui és el ciutadà?
C- Jo sóc una ciutadana.
A- Tu ets una ciutadana.
C- Tu també ets una ciutadana.
A-C- Nosaltres som ciutadans.
A- I no parlem de les seves dones. Tenen celles són molt espesses i massa llargues. Tu si que ets una
dona. Una dona. Una dona que no sap ni el que és depilar-se. No porten pinces a les bosses i es
consideren dones. Quina barra!
C- I què és aquesta manera de reproduir-se? Com una fàbrica o qu...
A- Com conills, n’hi ha per tot arreu. Es queden prenyades de la mateixa manera que criden.
C- I digues-me, en quina llengua parlen?
A- No existeix una llengua així. Per mi que se l’han inventada.
C- Evidentment.
A- Existeix això? No ho crec. El kurd, què és això?
I a sobre, diuen que la seva llengua és de la mateixa família que el francès.
Sembla que vomitin quan parlen.
Habelehubelehabele...
C- Bf, si és que tens raó. Abans no demanaven tant. Callaven i es quedaven arraconats. Ho volen
tot. Insolents! Fins i tot jo, com a turc...
A-C- I tant, som turcs, som turcs i som correctes, som treballadors. Ni jo, com a turc, demano tant.
C- Ja t’ho diré, és Occident que sempre ens imposa tot això.
A- Escolta, amor meu, ho emmerden tot. Tràfic de drogues, tràfic d’armes, tràfic de blanques....
aquells marrecs que s’acosten al cotxe/////// per demanar-me monedes... El dimoni, realment, em diu
que els aixafi com insectes. S’hi ha de fer alguna cosa. Quan algú em diu que és kurd, tinc ganes de
dir-li que agafi els seus trastos i que marxi a un altre lloc. Agafa els teus trastos i marxa. Agafa els
teus trastos i....
C- Agafa els teus trastos...
A- Agafa els teus trastos... Que els agafin i que se’n vagin...
C- Que se’n vagin... Vinga... Vinga... Ves-te’n... Vinga...
B- Quan era al ventre de ma mare vaig elaborar un pla. Volia venir al món com a kurd a Turquia.
Vaig voler estar entremig dels marginats de la societats per ser un ignorant, massa moreno i brut.
D'aquesta manera, no hauria estat una persona ordinària. Hauria estat algú diferent. Quan parlés del
futur del país, tot el que digués es discutiria durant hores i hores i tothom pensaria que m’agradaria
dividir el país. A més, tots els problemes que tindria com a turc, em farien més fort i més sòlid
davant la vida. Així s’enriquiria la meva personalitat amb un complex d’inferioritat. Seria la
persona de qui més se’n parlés del país. Se’m consideraria un terrorista gràcies a la meva identitat
kurda i per tant, la meva vida no hauria estat del tot monòtona, estaria sempre amenaçat. Tot el que
hauria volgut, per tant, s’hauria fet realitat. Ho hauria aconseguit.
B-C- Arri arri tatanet, anirem a San Benet.
Comprarem un formatget. Per dinar, per sopar...
B- Aquestes dones que porten el vel, amor meu, a mi em fan massa por. Enfonsen el país en la
penombra. Ens acabaran imposant la xaria, amor meu. Han de marxar a Iran. Si o no?
C- Que se’n vagin, evidentment. Són com aranyes amb el cap cobert pel vel. Una aranya... tu ets
una aranya, que sàpigues que ets una aranya. L’altre dia, vaig veure una aranya a un tot terreny. Tu,
tu no pots anar per tot arreu així. Als centres comercials, al teatre, a la universitat. No hi pots anar.
Et diran que t’aturis i tu, t’aturaràs. Ves a fer punyetes. Això em posa nerviós, veure’ls així em fa
cridar.
B- T’aturaràs, és clar. Qui ets tu? Tenen un cervell de formiga. És que són primitives... Qui sap el
que amaguen sota els vels? Em cabrejo quan penso que es cobreixen el cap per no excitar els
homes. Estúpida... estúpida... dona estúpida... Els han fet un rentat de cervell. Es cobreixen el
cervell per no excitar els homes, però tenen una tona de maquillatge a la cara i roba que els apreta al
cos... Porten bosses i sabates de grans marques. Ni jo em vesteixo com elles. I a sobre, petonegen
els homes a les mates dels parcs. La llengua fora de la boca!
C- Ni jo em petonejo així.
B- Jo tampoc, no em petonejo així. Amor meu, es cobreixen el cap i porten burquini a la platja. Jo,
sóc una dona cultivada, dotada amb una visió estètica, no puc mirar tot això. I a sobre, es molesten
quan se les mira. I bé, doncs... Aleshores, que es treguin el vel. Treu-te’l... Treu-te’l... Treu-te’l...
C- Treu-te’l!
B- Treu-te’l!
C- Aleshores, treu-te’l...!
B- Aleshores, treu-te’l...!
C- Treu-te’l...
B- Treu-te’l...
A- Em rentava els cabells amb molta cura. Estaven suaus, molt suaus. Un dia, una tempesta. Se’m
van enredar. Tenia cabells als ulls. No hi veia i no podia trobar el meu camí. Realment, vaig pensar
que m’havia quedat cega. Vaig decidir posar-me'ls bé. I després, em vaig posar el vel. El vel m’ha
facilitat la vida enormement. D'ençà jo ja no prenc iniciatives a la meva vida. Són els altres que
decideixen per mi i per la meva vida. Són ells qui decideixen si puc anar a passejar o si puc seure, si
puc esclatar de riure o no i com m’he de maquillar. I quan em molesten les mirades dels altres, em
diuen que em tregui el vel immediatament. A la porta de la universitat, us escullen entre tota la gent.
Tots els caps es giren cap a vosaltres i tothom parla de vosaltres tot el dia. Sou l’estrella del dia. I a
sobre, la curiositat de saber el que porto a sotamà, aquest és un altre tema. Ara, intento trobar el que
vull i triar el bon camí. Tinc por d’acabar sent una vella que vagi al cel sense haver pogut fer realitat
tot el que volia a la vida. I ser una vella hagi fet realitat tots els seus desitjos però lluny de Déu
tampoc no m'agradaria. Això que porto al cap... sigui de cotó o de seda... La gent té tantes coses a
dir sobre això. Encara que només sembli “aquella” pel vel de seda o de cotó, sóc una altra persona,
una persona molt confosa. Ser calba podria ser una bona excusa contra aquesta gent que parla del
meu vel de seda o de cotó. Si fos calba, tothom em demanaria la causa de la meva malaltia.
Aleshores, qui hauria de ser jo?

SISÈ CAPÍTOL
C- Una dona turca contemporània.
Contemporània, definició del diccionari: de l’època actual.
Turc, definició del diccionari: fort, coratjós, robust, musulmà, otomà.
Dona, definició del diccionari: que ha estat amb un home, que ha perdut la virginitat, una dona
digne.
Una dona turca contemporània és una dona que té la seva independència econòmica, que té una
professió, que segueix les novetats tecnològiques i que se’n aprofita, que té una vida social, que viu
a les grans ciutats i que és bonica.
Una dona turca contemporània és aquella que està casada amb un home que té un estatus econòmic
elevat i que també és una dona a la llar.
És lliure, va on vol i quan vol. No fa res sense demanar-ho al seu marit. Confia sempre en ella
mateixa. No canvia mai d’opinió. Tot i estar oberta a la novetat, sempre s'està buscant a ella
mateixa. Una dona contemporània presta molta atenció a la seva imatge. Té les despeses necessàries
per això. Una dona contemporània no gasta inútilment, no dóna cap importància a les aparences
exteriors però si que dóna molta importància a l’espiritualitat i a l’ intel·ligència. Però també, és
sempre conscient de la seva feminitat i se’n sap aprofitar molt.
Una dona contemporània fa veure que necessita la protecció dels altres però sap construir la imatge
d’una dona forta. La imatge, la imatge i sempre la imatge...
A- Té una educació superior, parla diverses llengües i ha viatjat per diversos països. Però, no hauria
de ser mai més ambiciosa que el seu marit. Sempre defensa els seus drets. No es deixa trepitjar pels
altres. Sempre té el coratge de dir el que pensa. Tot i així sap quan és l’hora de callar. És prou
intel·ligent per a portar situacions difícils. Evita reaccions sentimentals però no oblida mai que és
una persona sentimental. És conscient dels sentiments. Una dona contemporània no es precipita a
l’hora de casar-se. Primer, construeix la seva pròpia vida. No deixarà mai la seva carrera
professional per un home. Per una dona contemporània, el més important és la família.
B- És la dona que fa el seu niu. Per poder fundar una família i per ser una bona dona a casa, ha de
ser capaç de deixar la carrera professional. Una dona contemporània compra productes ecològics.
És laica però també pietosa segons les condicions. La dona contemporània és apolítica. Quan se
l’intimida al carrer, fa com si no ho sentis i ho deixa tot a la voluntat de Déu. És atea. Sap fer molt
bé una autocrítica quan algú s’equivoca. La dona contemporània casada és com una puta al llit però
també com una verge que fa l’amor per primera vegada.