Una tendència artística és un desig de ser d’una altra manera.

Si és vital, ho penetra
tot. Pot influir sobre les idees i els costums a través de tot. En el seu origen, el canvi de
gust i les evolucions de les modes, fins les de vestir, no crec que siguin res d’arbitrari,
sinó que responen a aquest nou desig de ser. Després ve el gregarisme i la frivolitat
explota da pel comerç.

En principi desconfio de tot acte de grup i, per tant, també dels moviments o escoles
artístics. Sabem que un «moviment» pot estar implantat o mantingut artificialment,
sense que representi res, sense que exerceixi la més mínima influència sobre la
realitat, la qual s’obre camí per uns altres conductes.

Artísticament, és evident que són ben poques les personalitats que compten, amb les
accions i les obres pròpies; perquè aquestes no es fan amb les bones o les males
intencions d’un «moviment», sinó amb les del seu autor. En tot cas, ens adonem que
hi ha hagut moviment amb posterioritat quan les personalitats artístiques han creat
amb la seva influència tot un estat d’opinió, en marxa cap a uns objectius determinats.

Quan després dels anys d’aïllament i de dificultats de la nostra postguerra vaig poder
viatjar per França i viure de prop l’ambient, per a un artista, llegendari de París, no hi
ha dubte que vaig sofrir una de les transformacions més fortes de la meva vida. Allí,
malgrat que acabaven de sortir de la guerra mundial, tots els ciutadans semblaven més
ben alimentats que nosaltres, la majoria gaudia de comoditats, anaven ben ves tits i
eren lliures. Quan entrava en una llibreria a comprar un llibre, pensava: l’autor ha
deixat escrit exactament allò que volia; no hi ha prohibicions, no hi ha censures. Tot
em semblava abundant, fàcil, alegre...

Recordant el nostre país, al contrari, l’associava encara als nostres moments d’angoixa,
de guerra, de bombardeigs, de destruccions, de frustracions, d’opressió, de misèria. I
la meva pintura no es podia sostreure a aquestes obsessions: a la situació anormal del
meu país respecte a Europa; als seus progressos tan lentíssims fins i tot en allò que
concernia les primeres necessitats; i a tot el nostre drama sota tants i tants aspectes.

Semblava que ens aixafés una immensa llosa.

Calia replantejar-nos-ho tot. Fer el buit. Tornar a començar per la part més elemental.
Parlant d’això, uns anys més tard, amb l’escriptor Yvon Taillandier, em recordà aquell
pensament de Lao-Tse, que suscità la meva total adhesió: «Els raigs de la roda són
nombrosos, però és el buit que hi ha al mig allò que fa caminar el carro.»

Com a artista, havia sentit, instintivament, aquesta mateixa veritat, que havia anat
creixent i imposant-se amb els anys. Malgrat els poders i les ampul·lositats que avui
dominen, amb no res o amb molt poc també és possible de fer molt; les coses
lleugeres o reduïdes també poden anar molt endins.

Els records del Llibre del Te... A l’esmalt de la tassa on bevem el te hi ha detalls quasi
imperceptibles que cal saber descobrir i apreciar. Fragments ínfims, foteses que
pertanyen a la vida familiar però que estan plens d’una gran riquesa. I Txèkhov. A
vegades no diu gairebé res. Està quasi absent. Dóna trossos de realitat en estat brut.
No hi ha filosofia. Res de solemne. Únicament incidents de la vida íntima. Accidents de
l’existència quotidiana. Però tot un món de sentiments.

I la poesia de Joan Brossa. Passa un home. Un home esternuda. El sofà. El bosc.

L’esmorzar. Cadirota. Olles. La lluna. Un home que mor. Nit: «Enllà de l’espai que
percebem brilla multitud innombrable / de mons semblants al nostre. / Tots giren i es
mouen. / Trenta-set milions de terres. Nou milions cinc-centes mil llunes. / Penso amb
espant en distàncies incalculables / i en milions de globus morts / al voltant de sols ja
apagats. / Medito sobre l’orgull. / Què s’esdevé més enllà dels as tres? / El terra està
regat. / Una dona fa unpetó a una nena. / Avui el sopar ha estat d’allò més bo. / A la
paret hi ha un mirall penjat...»

El nord m’atreu. El paisatge nòrdic em sedueix. La boira, els grans boscos, les seves
llegendes populars, les seves fades, les seves divinitats. Admiro Andersen, Ibsen; la
fusió harmònica de l’home amb la natura. Grieg, Peer Gynt, L’última primavera. I, per
damunt de tots, Wagner, Brahms, Schumann.

De vegades treballo com un músic, en forma de variacions. Faig alguna sèrie d’obres
que només es diferencien per una forma que ha estat desplaçada. És sorprenent de
veure com un canvi gairebé imperceptible, un lleugeríssim canvi de color, expressen
immediatament estats emocionals completament diferents. Aquesta infinita riquesa
de possibilitats i variacions, que gairebé sempre fem sense adonar-nos-en, en el curs
del nostre treball, i que només el nostre gust instintiu selecciona i fixa en un moment
donat, demostra fins a quin punt és poc analític i planificable l’art. L’artista, sense
necessitat de regles, projecta com una substància psíquica en el material. Aquesta
projecció és la cosa essencial. Allò que compta, en efecte, és aquesta mena
d’electricitat, quelcom de profund, una qualitat humana (no dic sobrehumana), una
cosa important que s’ha de dir i que és projectada sobre l’obra d’art. Cal respectar les
nostres impulsions profundes. De vegades sembla que cerquem extravagàncies
i fantasies. Tant és. S’ha de confiar en l’instint. Avui els homes ens perdem en una
selva d’artificis i convencions. És greu, molt greu. Cal lluitar amb totes les forces per tal
de retrobar l’home en tota la seva puresa.

M’agrada treballar sempre amb un esperit d’amateur. Tan aviat com entren en joc
assumptes de gremis, acadèmies, dogmes o funcionaris, arrenco a córrer.

Mai no he pensat que l’obra d’art podrà formar part un dia d’una «decoració». Per a
mi l’obra d’art —sigui el que sigui, quadre, escultura, objecte o idea— té una
individualitat pròpia, és una cosa que es basta a si mateixa. El fet que es pengi en una
paret és accidental. Hi ha col·leccionistes que no pengen mai els seus quadres. Els
orientals en sa ben molt, d’això. Em sembla importantíssim aquest, diguem-ne,
respecte envers les obres i el recolliment i concentració necessaris en una sola d’elles.
(1964)

[Tàpies, Antoni (1970). “Declaracions”, dins La pràctica de l’art. Barcelona: Ariel, pp. 35-38.]