La pintura, per exemple: Lluís Trepat

Guillem Viladot I, el savi d’Agramunt, recordava sovint un episodi protagonitzat pel nostre
pintor Lluís Trepat. I, potser, si el recordava tan sovint era perquè l’incident és més aviat una
anècdota i, per tant, un capítol simptomàtic o revelador d’una síndrome. O un fet, o una
manera de fer, que ens poden arribar a retratar un home. O a un artista si és que de veres ho
és. Vull dir, artista en tant que hom fa, o ha fet, de la matèria artística una qüestió de recerca
vital i gairebé tota la resta, ja quincalleria biogràfica, queda supeditada a la seva creació: un,
diguem-ne, fanatisme sense el qual poca cosa autèntica es pot crear. Una veritat com ara que
Lluís Trepat podia estar, avui dia, molt més present en el panorama de la plàstica catalana si
hagués esmerçat algun esforç fora d’aquell dèria. Un entusiasme que, a la llarga, ha produït
una trajectòria tan genuïnament personal que fins l’espectador més miop, pot reconèixer un
Trepat en l’endemig de tantíssima estamperia banal. Un recorregut artístic tan altament
intransferible que ha conquerit la condició més preciosa que pot obtenir un creador més enllà
del reconeixement de la crítica o del show business dels mercats de l’art, això és, que ha bastit
tota una sintaxi nova per llegir el món d’una manera altra.

Una altra, també, era la resposta que esperava el periodista en l’anècdota que vull portar a
col·lació. Fa ja moltíssims anys, un entrevistador de diari local, tot emfatitzant segurament,
inquiria a Lluís Trepat: “I, vostè quan pinta què sent?”. I lacònicament i amb la paciència i la
saviesa d’un mestre budista, el pintor va respondre: “Jo... jo quan pinto sento —‘sinto’— la
ràdio.” Vatua el món! Això no és una resposta, és tota una poètica que qualsevol pretendria.
En principi perquè ens mostra un artista que, des de la humilitat, s’allunya de tot
transcendentalisme. És així una pintura límpida, pura: la tradició és només un vehicle per
arribar a les libèrrimes pautes on fructifica la pròpia indagació crítica. És per això que Lluís
Trepat tot i haver tastat del fauvisme, de l’expressionisme o de l’abstracció i, sense renunciar a
res, el nostre pintor ha proposat noves vies vers un camí personal avesat de coherències.

I, pinta. Pinta, per tant, allò que veu: gitanos, màquines de segar, banyistes, grues, escenes
familiars i... el territori. Possiblement, no hi cap altre artista que hagi creat una imatgeria tan
rica dels nostres entorns. És un pintor de quotidianitats, a cops prosaiques i a voltes líriques,
segons el tema o l’escena triada. D’altra banda, no ens pot estranyar que el vessant literari
d’aquest mestre, també davalli per aquests pendents: Vuit contes i un entremès no són sinó
quadres de costums i Rampataplam és, en el sentit estricte del terme, una crònica.

És clar que, com tot creador, també proposa. O afegeix un to o un matís. Aquesta vivor és,
precisament, la càrrega d’ironia que transporta aquella resposta: la llunyania que distancia el
veure del mirar. O l’observar, és a dir, la interpretació o la recreació que de la realitat en fa.
Tesi, doncs, o argumentació perquè d’allò vist en fa evidència mitjançant la distorsió de la
ridiculesa en el dibuix i, sobretot, amb l’ús d’un radical cromatisme proper a l’expressionisme. I
com interroga, sabedor que és d’un mitjà de coneixement, la seva és una pintura que tot
encisant-nos sembla feta a propòsit per a no despertar simpaties en l’espectador. És, a la fi, un
pintor rebelment modern quan, desprès de transitar al llarg de tota la contemporaneïtat,
encara roman com un esperit inquiet.

Xavier García