Un poeta, per exemple: Jaime Ferrán

Del cabalós riu de la “Generación del 50” és un afluent de magnitud rellevant l’aportació dels
autors catalans que, ja molt aviat, Carlos Bousoño va presentar col·lectivament. A hores d’ara,
tot apunta que la historiografia s’ha posat d’acord a etiquetar-los com “Escuela de Barcelona”.
El grup axial d’aquesta colla catalana, altrament anomenats “poetes industrials o urbans”
(Barral, Biedma y Goytisolo), han estat força estudiats i fins canonitzats, mentre que el duet
lleidatà o “poetes rurals” (Costafreda i Ferrán), ho han estat molt menys i, fins gasivament, en
el cas del darrer o d’Enrique Badosa. O per recordar els oblidats entre ignorats: Jorge Folch i
Lorenzo Gomis. De fet, Jaime Ferrán (Cervera, 1928-Smyrna, 2016) és un poeta sense imatge,
vull dir encara malauradament sense conceptualitzar històricament. No sols per la seva
contemporaneïtat o manca d’atenció crítica envers la seva obra sinó sobretot per raons de
singularitat o individualitat poètica malgrat compartir els principals trets grupals d’aquella
colla, ser el seu primer antòleg (Antología parcial, 1976) i servar sempre una fidelitat digna
d’admiració pels seus companys, especialment, per Costafreda. El cert és que autors com ell
justifiquen tota una generació perquè nogensmenys el poeta excepcional s’hauria d’explicar
tot sol.

Ferrán, per exemple, és propens a cert nivell de grafomania que no trobem a la resta del grup
i, un cop més com el targarí, l’allunyament físic dels llocs de decisió editorial i crítica han influït
descaradament en llur recepció. Una prolixitat que, sense oblidar mai la raó poètica, el va dur
a conrear l’assaig, la traducció i, al costat de Gloria Fuertes com a membres més prolífers de la
generació, la literatura infantil on, en aquests verals sí, va aconseguir millor reconeixement:
una tetralogia en prosa i quatre llibres de versos, a subratllar el magnífic Cuaderno de música.
Sense oblidar la meritòria tasca d’antòleg i els dos llibres memorístics escrits en català.

Ara, és en la seva obra lírica, una desena de llibres, on la singularitat de Ferrán se’ns mostra
ben diàfana. Així, per exemple, el sentit pregonament religiós de gran part de la seva obra
(Desde esta orilla o Nuevas cantigas) que rarament sovinteja per la resta del grup; la dimensió
èpica o neoèpica d’alguns dels seus llibres (Historia natural o Corónica) que també és marca de
la casa —traductor de Pound que fou— i, potser conseqüència d’aquest to, l’ús que fa del seu
vagarejar pel món com a temàtica recurrent (Descubrimiento de América, Cantos irlandeses o
Poemas del viajero). O, finalment però no menys important , el do musical en l’estructuració i
confecció del poema i la clara concepció del vers. Anterior a la vocació poètica seva va ser la
d’escriure música i tocar el violí, fins actuà públicament amb el “Trio Ferrán”.

Vaig passar moltes tardes dels meus estius adolescents al jardí cerverí de la Llar Ferran —
conservo un exemplar dedicat del Libro de Alfonso datat l’agost del 1984— i, a casa seva
estant, fins m’havia atrevit d’etiquetar-lo d’escriptor-riu per, tot seguit, proposar-li
desvergonyidament una antologia que mostrés els seus millors poemes. Han passat no pocs
anys i, massa tard i llunyana, m’arriba la notícia de la seva mort i encara em cal garbellar
aquella tria meva... I, tal vegada, siguin certes les paraules de González Ruano quan escrivia
que “no sabemos ayudar la vida de los escritores, pero ni siquiera hemos aprendido a
enterrarlos”.

XAVIER GARCÍA