LA POESIA DES DE 1939 FINS A L'ACTUALITAT

• La poesia des de 1939 fins a 1970

Tradició postsimbolista
Corrents d'avantguarda
Realisme històric i social

• La poesia des de 1970 fins a l'actualitat

 Paraules sense dir, cossos en pugna,

llavis només, deixades les recances.

En la tarda d'hivern enfredorida,

has fet florir la meva primavera.

Rosa Leveroni

XLVI

De vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el
treball,
en la difícil i merescuda llibertat.

La pell de brau
A dins del pit jo hi tinc / punyals de coloraines / clavats als troncs dels pins / cridant venjança! / Ben lluny s'emporti el
crit / la tramuntana.

Enric Cassasses
 1. LA POESIA DES DE 1939 FINS A 1970

Entre finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta, Carles Riba va esdevenir un punt de referència per als
escriptors joves i per a la cultura catalana que lluitava per sobreviure i reafirmar-se. Riba encarnava els valors de
rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura que havien de ser els fonaments per a redreçar el país. Va
donar orientació a un conjunt de poetes més joves, que perllongaren la poesia de tradició postsimbolista i el
gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Hi havia, per tant, la intenció de substituir la
realitat per la idea i treballar amb la 'poesia pura', poesia que, absolutament independent de la realitat quotidiana i
estèticament completa, és vàlida per ella mateixa sense necessitat de recórrer al seu significat. Al capdavall,
aquest tancament es manifestà en una poesia evasiva que rebutjava la anormalitat exterior.

A la dècada dels cinquanta s'inicià un canvi d'orientació de la nostra lírica. Les tècniques simbolistes continuaren
immutables, però la temàtica, més oberta al món exterior, traí les inquietuds, les angoixes i els problemes de la
postguerra. Aparegué així un 'humanisme metafísic' que posava en crisi el valor autònom del poema i que centrà
l'interés poètic en qüestions transcendentals -Déu i la mort, sobretot.

Carles Riba (1893-1959). Va passar un període plenament noucentista. El primer llibre d'Estances (1919) pot
qualificar-se com a noucentista per la construcció formal rigorosa i per la presència constant de fonts cultes
(Homer, poetes medievals catalans i italians, simbolistes francesos...). Riba també és noucentista pel seu
compromís en el redreçament cultural del país, que es va concretar en la traducció al català de nombrosos autors
moderns i clàssics (Virgili, Homer, Sòfocles...) i en la tasca crítica universitària, a més de pertànyer a l'Institut
d'Estudis Catalans. El seu interés pels clàssics no era sols erudit, sinó que els traduïa perquè creia en la
pervivència educadora d'aquestes obres. Viatjà a Grècia el 1927 i hi ha una presència constant de temes grecs en
les seues obres.
La influència de Paul Valéry es manifesta en part del segon llibre d'Estances i en els sonets de Tres suites: els
motius del nu femení, la cambra closa, el mirall..., motius que també abunden en altres poetes coetanis (Jorge
Guillén, Rilke...).
Compromès amb el catalanisme i la II República Espanyola, es va veure obligat a exiliar-se a Montpeller després
de la victòria franquista que va acabar amb el govern legítim republicà el 1939. En el castell de Bierville, a la
localitat de Roissy-en-Brie, va compondre un dels seus llibres més reconeguts, les Elegies de Bierville. En les
dotze elegies que conformen el llibre es fonen, potenciades per la soledat i la manca d'història del paisatge de
Bierville, tres realitats molt diferents que esdevenen gairebé mítiques: el jo del poeta, el del seu poble i una Grècia
que és pàtria comuna, a la qual el poeta es gira ara que es troba sense la pàtria que li és pròpia. Es tracta, de fet,
d'una aventura espiritual, representada per un viatge al passat que el record potencia, amb una imatge preferent,
el mar, i que es clou en l'elegia penúltima del recull, que ha estat considerada una mena de cant espiritual, amb el
retrobament de la pròpia identitat i de la divinitat personal de Déu i també de la col·lectivitat. Aquesta dimensió
religiosa, que fins llavors no tenia la poesia de Riba, penetrà profundament en tot el seu pensament i continuarà
en obres poètiques posteriors com Salvatge cor o Esbós de tres oratoris.

Rosa Leveroni (1910-1985). Deixebla poètica de Carles Riba, contribuí a la difusió clandestina de les Elegies
de Bierville. Com Riba, la poesia de Leveroni és una lírica intel·lectualitzada, amb poques concessions a la
retòrica superficial. Els temes de la seua poètica són l'amor, el pas del temps i l'evocació de paisatges. Abunda
el to elegíac provocat per la desaparició de l'amor o la presència de la mort. Ha publicat Epigrames i cançons
(1938), Presència i record (1952) o Poesia (1981).
Màrius Torres (1910-1943). Va nàixer a Lleida el 1910 i va morir prematurament de tuberculosi. La seua obra
poètica va ser editada pòstumament a Mèxic el 1947 amb el títol de Poesies. Mostra la problemàtica personal,
marcada per la presència obsessiva de la mort, però també per la preocupació pel rigor formal.
Alguns dels temes que tracta són la música, l'amor, la mort i el món de la natura. Però també la realitat social i
històrica que l'envolta, per exemple en “La ciutat llunyana”, poema datat el 1939 en què el moment històric en
condiciona el contingut.

Joan Vinyoli (1914-1984). Poeta i traductor de formació autodidacta, la seua producció poètica pot dividir-se en
dues etapes. En la primera, en la qual és fidel als mestratges de Riba i Rilke, destaca Les hores retrobades
(1951), de to elegíac -el pas del temps i el record de les experiències passades. En la segona etapa, que és la de
maduresa i coincideix amb el moment de màxim reconeixement públic, destaquen Tot és ara i res (1970), i Ara
que és tard (1975) sobre el tema de la caducitat de les coses i el record dels dies perduts. L'obra de Vinyoli influirà
en la generació dels poetes dels anys setanta.

Xavier Casp (1915-2004) va ser un dels fundadors de l'editorial Torre. El seu llibre Volar va aparéixer el 1943 en
la València de la postguerra marcada per la penúria cultural. Conreà un esteticisme en la línia de Paul Valéry i de
Carles Riba, amb versos hermètics i metàfores abstractes, però dins de l'ortodòxia catòlica dominant. Altres obres
seues són La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor? (1949), Aires de cançó (1950),
Goig (1953) … o Silenci (1970).

Joan Fuster (1922-1992). És conegut sobretot per la seua obra assagística, però l'obra poètica és també digna
de menció. El 1948 publica el seu primer recull de versos, Sobre Narcís, que reflecteix la influència del simbolisme
i de Paul Valéry. En Terra en la boca (1953) mostra la influència de la tradició poètica valenciana (poetes
andalusins, Ausiàs March, Llorente) i el gust per la ironia i la mordacitat tan característiques de la seua obra.
Escrit per al silenci (1954) és potser el cim de la lírica valenciana de la postguerra.

Joan Valls (1917-1989). Nascut a Alcoi, va ser empresonat després de la Guerra Civil. El 1947 publica el seu
primer llibre de poemes en català, La cançó de Mariola, un cant a la natura i al paisatge que mostra una poesia
emotiva i descriptiva. El segon llibre, L'home pot ésser àngel (1952), mostra la influència del simbolisme de Riba i
López Picó. Posteriorment conrearà una poesia de caràcter metafísic que reflexiona sobre la soledat (Hereu de
solituds, 1972) o la poesia realista en Posicions terrenals (1969) i Breviari d'un eremita urbà (1975).

Paral·lelament a la línia simbolista, n’hi ha una altra aplegada entorn de Foix que reivindica la ruptura formal i
lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.

Josep Palau i Fabré (1917-2008). ha escrit teatre, narrativa i diverses biografies sobre Picasso, però sobretot
destaca com a poeta. La seua concepció de la poesia el fa un poeta atípic en el panorama de la poesia catalana
de postguerra, ja que se situa clarament en la tradició avantguardista, sobretot surrealista.

Un tret característic de la seua poesia és la provocació, com ara en la incorporació de temes insòlits o en el
bandejament dels temes clàssics utilitzats pels poetes de tradició simbolista. El seu llibre més conegut és potser
Poemes de l'Alquimista, del 1952, però que no s'ha pogut llegir sense les limitacions de la censura fins al 1977.

Joan Brossa (1919- 1998) ha estat el poeta avantguardista per antonomàsia, preocupat per l'experimentació de
noves formes que trencaven les fronteres entre els gèneres i entre els llenguatges. Es poden establir quatre
etapes en la seua obra:

El neosurrealisme (1943-1950), en què adoptà les tècniques surrealistes per expressar lliurement el
subconscient. Els seus primers llibres, La bola i l'escarabat (1941-1943) i Fogall de sonets (1943-1948) són
plens d'imatges oníriques, encadenades entre si per associacions inconscients. També portà el surrealisme cap
a les formes populars en Romancets de dragolí (1948).

La quotidianitat i el compromís polític (1950-1960). A partir dels anys 50 la seua poesia esdevé una poesia
lligada a la realitat. Així, en Em va fer Joan Brossa (1950) construeix uns poemes prosaics molt breus, plens
d'humor i de denúncia política. En obres posteriors el compromís polític s'accentua i utilitza com a eixos temàtics
la denúncia de la violència i l'opressió i la defensa de la solidaritat. Utilitza l'oda sàfica en El pedestal són les
sabates i el sonet en Catalunya i la selva. Aquesta obra està formada per un conjunt de sonets sobre la situació
de Catalunya durant la dictadura de Franco.

La conceptualització (1960-1975). Poesia caracteritzada pel sintetisme i la recerca de l'essència de les coses.
Aquesta poesia el portarà a la poesia visual i a l'experimentació amb nous llenguatges. Col·laborarà amb artistes
plàstics, com Joan Miró (Oda a Joan Miró, 1973). També continuarà produint poemes curts de caràcter lúdic,
breu i sorprenent. Així, Els entra-i-surts del poeta. Roda de llibres (1969- 1975) recull poemes que són
documents quotidians de l'entorn social o personal del poeta, amb l'ús d'un llenguatge prosaic, de jocs visuals i
d'humor. A partir del 1967, Brossa es dedicarà de ple als poemes objecte. Tanmateix, tota aquesta
experimentació no el va fer oblidar les formes tradicionals, com ara Sonets de vaivot (1965-1966) o Els ulls de
l'òliba (1974), llibres de sonets insòlits.

L'obra plàstica (1975-1988). En l'última etapa, Brossa multiplica la seua obra plàstica i s'allunya de la literatura,
encara que continua provant formes mètriques noves com la sextina, composició medieval complicada amb la
qual treballarà per construir poemes visuals i, fins i tot, experiments informàtics.

En la literatura catalana dels anys seixanta es va viure un gran debat, que va enfrontar l’estètica de tradició
simbolista amb una altra que concebia la literatura com una forma de compromís polític al servei de la lluita contra
la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes
d’intel·lectuals i escriptors com Lukács, Gramsci i Brecht, i que reivindicava la participació de la literatura en la
lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser humà. L’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de
Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poesia
de Pere Quart i Salvador Espriu, Vacances pagades i La pell de brau, publicats tots dos el 1960, van ser llegits en
aquesta clau realista. És en aquest context que s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, un moviment que
va ser utilitzat per escriptors i polítics per a arribar a un públic més ampli.

En línies generals, proposaven que el poeta havia de ser 'un home entre els homes' i no un ésser privilegiat,
il·luminat i solitari; que l'experiència poètica havia de valdre en tant que expressió personal i col·lectiva, que la
seua validesa no era absoluta i que no podia ser aïllada del món real; que el llenguatge calia que fora directe i
comunicatiu i no abstracte; que la forma havia de ser narrativa, poc metafòrica, el vers lliure i l'estil discursiu; o
que el destinatari del poema havia de ser tota la comunitat amb un mínim de sensibilitat i cultura i no un grup
d'escollits o intel·lectuals.
De Pere Quart (1899-1986), pseudònim amb què Joan Oliver signarà la seua producció poètica, es poden
destacar quatre característiques de la seua poesia: la correcció estilística i la recerca de les capacitats de
l'idioma, la concreció, l'humor i l'expressió de la història personal i col·lectiva.

D'altra banda, podem identificar diverses etapes en la seua obra poètica:

• La dècada dels anys trenta, caracteritzada per un humor sorneguer i irònic. Les decapitacions (1934) ja
mostra característiques de l'obra posterior, com la presa de posició política, la intercalació de l'anècdota
històrica, l'humor i un cert pessimisme. El Bestiari (1937) ironitza sobre les actituds burgeses, que retrata
a través de diversos animals: el conill, el porc, la vaca, el poll...

• Els anys quaranta i cinquanta, l'època de l'exili i del retorn a l'Espanya de la postguerra, es caracteritzen
pel lirisme i pel pessimisme, com mostra Terra de naufragis.

• Durant la dècada dels seixanta renaix l'esperança i Joan Oliver incrementa el seu compromís polític.

Salvador Espriu (1913-1985) ha conreat la narrativa, el teatre i la poesia. La seua producció poètica es
desenvolupa després de la guerra, entre altres raons per les facilitats de publicació d'un gènere que no necessita
tant d'espai com la prosa i que es caracteritza per un hermetisme que facilitava passar la censura.

Cementeri de Sinera (1946) és el seu primer llibre de poesia, on evoca el món destruït per la guerra i que el
poeta identifica amb Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, on va nàixer). Aquest llibre i els quatre que seguiran
formen l'anomenat cicle líric: Les hores (9952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint
(1955), que es caracteritza per ser fonamentalment una reflexió sobre la mort. També la llengua n'és un tema
essencial. El caminant i el mur inclou el conegut poema 'Assaig de càntic en el temple', on l'expressió d'amor a la
pàtria assoleix una autèntica grandesa per la identificació dels defectes personals i els col·lectius.

Però va ser La pell de brau (1960) el llibre que més ressò va aconseguir. Amb un to èpic i didàctic, parla de la
llibertat, la justícia i la tolerància, i eixampla el punt de vista a la península Ibèrica (Sepharad) i, per tant, a
Espanya. Aquesta obra és la que millor s'inscriu en el realisme social que triomfa en aquest període, i la situació
política que viu el país farà que siga llegit en clau patriòtica i de consciència moral.

L'obra d'Espriu destaca per la capacitat d'assimilar l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic
Egipte, la tradició mística jueva i la mitologia grega. D'altra banda, combina el to líric, l'elegíac, el satíric i el
didàctic.

Miquel Martí i Pol (1929-2003). Nascut a Roda de Ter, de família treballadora, alguns trets de la seua biografia
són fonamentals per a entendre la seua obra: el lligam amb el seu poble, on ha viscut sempre; la seua condició
obrera, ja que treballà en una fàbrica tèxtil des dels 14 anys; la malaltia, una esclerosi múltiple que contragué
cap al 1970; i el compromís com a poeta amb la seua classe i el seu país.

Amb els llibres de poemes El poble (1966) i La fàbrica (1959-1972) entra de ple en el realisme històric, ja que
presenta amb procediments realistes el món que coneix bé: els obrers que van cada dia a la fàbrica o a l'obra,
les dones que treballen a casa, els jubilats... Són els seus herois, perquè el poeta considera la seua vida com
una gesta gairebé èpica. Descriu la duresa de la vida treballadora, però, alhora, tracta les persones amb una
gran humanitat i tendresa, i sovint els personalitza amb noms i cognoms. Martí i Pol se sent compromés amb la
gent del seu poble i la seua fàbrica i, per extensió, amb la classe social a què pertany. Utilitza un llenguatge
directe i assequible, ric en l'ús d'un lèxic acurat i de metàfores i d'imatges que permeten percebre el context
social, però també l'univers personal dels homes i les dones individuals.

Posteriorment, i com a conseqüència de la malaltia, la seua poesia s'interioritza i apareix la solitud, l'angoixa i
una certa presència de la mort: Vint-i-set poemes en tres temps (1972) i Cinc esgrafiats a la mateixa paret
(1975). En llibres posteriors recuperarà l'optimisme que es manifestarà a través de la fe en el futur, l'erotisme i la
reflexió cívica en Estimada Marta (1978).

En els llibres que publica als anys noranta apareix el desencís i la inseguretat, no sols de caire personal, sinó
provocats per la reflexió sobre els fets socials i polítics coetanis sobre els quals adreça una mirada crítica.

Vicent Andrés Estellés (1924-1993). És el més gran poeta que ha donat el País Valencià des del segle XV. Va
nàixer a Burjassot el 1924 al si d'una família de forners. Quan tenia dotze anys va esclatar la Guerra Civil. Els
horrors de la guerra i la postguerra, les privacions, la mort, apareixeran després en els seus versos. Amb la
postguerra s'instaurà la repressió (afusellaments, presons, fam, misèria...). Estellés viurà la postguerra de
manera més traumàtica que la guerra, i la qualificarà com “un temps sinistre, tenebrós”. En els seus poemaris hi
ha al·lusions constants, directes o indirectes, als sofriments imposats pel franquisme.

Durant les dècades dels cinquanta i seixanta publica quatre reculls de poemes, entre els quals hi ha Ciutat a cau
d'orella (1953) i Donzell amarg (1958). Entrarà en contacte amb l'editorial Torre, que publicarà alguns dels seus
llibres en la col·lecció <<L'Espiga>>, i amb la tertúlia literària que es reunia a casa de Miquel Adlert, on conegué
Xavier Casp, Maria Beneyto i Joan Valls. Però l'obra d'Estellés es va difondre a partir de l'aparició de Llibre de
meravelles (1971), que va ser un autèntic best-seller. Després vindrien els deu volums de la seua Obra
completa, publicats per l'editorial Tres i Quatre: Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1975)... El
1975, amb la mort de Franco, l'esperança en el futur renaix i comença a escriure Mural del País Valencià, obra
inacabada i publicada pòstumament el 1996.

TEMÀTICA PREDOMINANT
Els temes predominants en l'obra de Vicent Andrés Estellés són el compromís cívic i la temàtica amorosa.
El compromís cívic
Estellés es presenta com a intèrpret de les reivindicacions del seu poble; amb les seues paraules: assumiràs la
veu d'un poble i seràs la veu del teu poble. En aquesta defensa de la dignitat personal i civil, mostra la influència
del Carles Riba de les Elegies de Bierville. També, com Riba, escriu des de l'exili, però des d'un exili interior,
nacional i de classe, i així esdevé cronista de la València de la postguerra, de la fam, la misèria i la repressió. La
seua crònica social, amarga i esperançada alhora, baixa als detalls quotidians, a les descripcions dels
personatges i de les escenes pròpies d'una època.
La temàtica amorosa
L'amor és una constant en l'obra d'Estellés, presentat en una gamma àmplia de sensacions que van des del sexe
més cru i immediat fins als sentiments més espiritualitzats. Així, el famós poema “Els amants”, malgrat el seu
lirisme, s'aparta expressament de la retòrica amorosa tradicional, com ara la del noucentisme ( I que ens perdone
el cast senyor López Picó). El cos de la dona és font de metàfores, sovint relacionades amb els fenòmens de la
natura, i l'amor es presenta amb una gran intensitat expressiva, conjuminant sensualitat i lirisme, tant en el cant
als amors furtius com a l'amor conjugal. La sexualitat sovint s'expressa de manera molt directa, amb l'ús de mots
propis del registre col·loquial.
EL LLENGUATGE POÈTIC
La llengua poètica d'Estellés es construeix a partir de tres bases: la llengua dels nostres clàssics, especialment
d'Ausiàs March; la literatura catalana del segle XX; i la llengua del carrer, el català aprés a l'Horta, viscut des de la
infantesa. Les característiques més destacables del seu llenguatge poètic són les següents:
Ús d'un llenguatge acostat a la parla quotidiana. Aquest apropament a la parla quotidiana és motivat per dues
raons: facilitar l'acostament als lectors i ser fidel a les pròpies arrels. I aquesta és una de les grans fites de Vicent
Andrés Estellés, haver estat capaç de construir un llenguatge poètic elaborat i vàlid artísticament, però alhora
arrelat en el parlar quotidià del poble. Aquest arrelament es produeix en un doble sentit: geogràfic i sociolingüístic.
Des del punt de vista geogràfic, utilitza el valencià de l'Horta, però amb mots perfectament acceptables dins del
català general. També recorre sovint a topònims carregats de simbolisme. D'altra banda, les referències a un
temps i a un espai concrets són abundants; sols des d'un temps i un lloc concret es pot esdevenir universal. Des
del punt de vista sociolingüístic, cal destacar l'ús d'un registre col·loquial i, fins i tot, vulgar. Així, trobem mots
que, sense ser vulgarismes, són emprats només en un nivell familiar perquè són considerats mots tabú, de
manera que la llengua estàndard s'estima més els eufemismes corresponents: parir, rot, pixum, bord, merda... són
exemples de mots considerats no poètics pel seu caràcter sexual o escatològic, però que en la poesia d'Estellés
adquireixen expressivitat poètica: el poble està cul en terra, la mort és la puta cruel... També hi abunden les
expressions i frases fetes: agafà una bufa, a pastar fang, tancat amb pany i clau, no som ningú... Aquesta
fraseologia pot carregar-se d'un sentit nou plenament poètic quan s'empra fora de context o modificada, com quan
es parla d'un amor per a tota la vida i per a tota la mort.
També és característic d'Estellés el trencament del to líric o solemne, que de sobte és tallat amb un element
quotidià, col·loquial, irònic.
Ús de comparacions, amb un clar sabor arcaic i d'influència ausiasmarquiana. Sovint relacionen una idea
abstracta amb un objecte absolutament quotidià i banal: tinc l'ànima coenta com la planta d'un peu. També
abunden les comparacions de caire eròtic, que relacionen el cos femení amb la natura: Per damunt de les
oliveres/corria el cel, cuixes en l'aire.
Ús d'una adjectivació característica:
• La utilització de la qualificació doble, anteposada i postposada al substantiu (llarg clamor unànime), que
provoca un ritme lent.
• El contingut abstracte, culte, altisonant o solemne d'aquests adjectius, sovint relacionats amb mots que
sorprenen (el curs lent, prestigiós, del riu). Alguns dels adjectius més recurrents són: humil, petit, dolç,
elemental, secret i, sobretot, amarg.
Repetició de mots i sintagmes. Ús del polisíndeton o repetició exagerada de conjuncions de coordinació.
Aquesta figura provoca un doble efecte: presentar el món com un conjunt integrat per la juxtaposició
d'individualitats, de concrecions; aconseguir un to senzill, infantívol, antiretòric.
La paròdia és un altre tret característic. Es pot desenvolupar sobre la tradició clàssica, com ara les èglogues,
sobre els tòpics de la Renaixença i Llorente, com la substitució del camp i de les llauradores idealitzades pels
afusellaments de la postguerra en el poema 'Vora el barranc del Carraixet'.
Les composicions mètriques són variades. Llargues èglogues i poemes brevíssims, versos llargs i versos
bisíl·labs, sonets clàssics i versificació lliure, estructures versiculars i repetició de versos sencers que emmarquen
el poema.
El poema confessió. El poeta fa una crònica del seu propi passat i empra sovint la primera persona. Des
d'aquest jo concret assumeix la veu del seu poble. Els seus poemes són vistos com una mena de confessió
íntima, però de caràcter universal. L'autor sent que té un compromís cívic amb el seu poble i que necessita
comunicar-se lliurement.
El poema diàleg. El jo es desdobla en un jo i en un tu, un tu que és el desdoblament del poeta, però en el qual es
pot també projectar el lector que vol fer seua l'experiència pròpia del poeta. De vegades, però, el tu no és
assumible pel lector, sinó que és un tu concret: l'amic, l'amant, la mort...

2. LA POESIA DES DE 1970 FINS A L'ACTUALITAT

En iniciar-se la dècada dels setanta, però, es van produir en el nostre món literari un seguit de fets que van
marcar un tomb en la poesia. D’una banda, es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que
va sortir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de Foix. Aquests dos autors es van
convertir ben aviat en els mestres reconeguts de les promocions més joves. La generació més jove compartia la
voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense altra finalitat que la de fer literatura, i
reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge.

Aquesta generació està integrada per escriptors nascuts en la postguerra i educats en l'ambient del franquisme. Al
País Valencià, l'anunci del canvi va ser marcat el 1974 per una antologia que Amadeu Fabregat publicà amb el
títol de Carn fresca. La tria presentava un mostrari de poetes que, per a Fabregat, significava la presència d'una
nova poesia al País Valencià. Prèviament, ja s’havia produït la reaparició fulminant de Vicent Andrés Estellés.
L'obra dels poetes seleccionats en Carn fresca responia a orientacions diverses. Compartien, això sí, el
trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat
autònoma, és a dir, sense una altra finalitat que la de fer «literatura». A més, hi havia la preocupació pel
llenguatge; el cosmopolitisme, el desig d'enllaçar amb altres tradicions literàries; el culturalisme, l'ús de
referències i citacions literàries, l'experimentació formal, que els fa adoptar recursos avantguardistes o la reflexió
sobre la poesia com a tema del poema. De manera simultània, a la resta de la nostra àrea lingüística poetes com
Xavier Bru de Sala i Ramon Pinyol s’allunyaven del realisme precedent i es decantaven cap al simbolisme o
l’experimentalisme.

Joan Navarro, un dels poetes seleccionats per Fabregat, va guanyar la primera edició del premi de poesia
Vicent Andrés Estellés, en el marc dels Premis Octubre, amb Grills esmolen ganivets a trenc de por. Salvador
Jàfer, un altre dels antologats, hi va quedar finalista amb L’esmorteïda estela de la platja.

Josep Iborra ha remarcat que el món d’aquests dos poetes comparteix algunes característiques comunes, com
la creació d’«una realitat angoixosa, llunàtica, gòtica, il·lustrada amb motius o emblemes idèntics —bruixes,
ganivets, espases, escorpins, escurçons, herois, vaixells— i es troben obsessionats per un altre cel i una altra
terra, en una tensa i violenta situació d'exili, d'infern.» Tots dos tracten de transformar la realitat operant sobre el
llenguatge. De tota manera, l’aventura espiritual de Navarro, «no està impulsada, com en Jàfer, per un impuls
místic. Se'ns presenta tancada, sense cap accés possible a l'altra banda de l'espill. Això fa que la seua
experiència siga més precisa, més acostada a la seua realitat concreta.» Reculls posteriors de Navarro són
L'ou de la gallina fosca (1975), Bardissa de foc (1981) i Magrana (2004). De Jàfer, Lívius diamant (1975) i Els
caçadors salvatges (1984).

Maria-Mercè Marçal (1952-1998) va començar la seva producció literària al principi dels setanta, al si d'un grup
literari -El Grup del Mall- que es volia trencador en l'estètica realista pròpia de la dècada anterior. Durant la seua
primera època -fins al principi dels vuitanta-, l'escriptora es va implicar activament en la política nacionalista
d'esquerres i, paral·lelament, va expressar la seua ideologia tot component versos de denúncia social i política.
Ja des del principi de la seva creació literària, la poeta lleidatana va començar a interessar-se també per les
qüestions de gènere. En la seva primera etapa, Marçal va seguir les tesis del feminisme de la igualtat, corrent
que pretenia aconseguir que les dones gaudiren de les mateixes possibilitats legals que els homes.

A partir dels vuitanta, durant la segona etapa de la seua poesia, l'escriptora va tendir a retreure's en la seva vida
privada, i la seva lluita pel feminisme va prendre un caire més reflexiu. En els seus versos es fan ben evidents
les tesis del feminisme de la diferència, en les quals el principal focus de reflexió i de reivindicació ja no rau en
els drets legals de les dones sinó més aviat en el fet d'apreciar tot allò propi i particular de la dona. Així, Maria-
Mercè Marçal ens aporta uns poemes absolutament innovadors per a la literatura catalana en crear noves
metàfores per tal de tractar temes tan inèdits com la maternitat o les relacions homosexuals vistes des del propi
cos femení.

Algun poemaris destacats de l'autora són Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979), Terra de Mai (1982), La
germana, l'estrangera (1985)...

Altres poetes que van aparéixer en les mateixes dates són Jaume Pérez Montaner, Josep Piera i Marc Granell.

La poesia de Jaume Pérez Montaner, encara que comparteix alguns dels procediments de la de Navarro i Jàfer,
no perd mai de vista, com a referent, el món real, i es val de recursos expressius més directes. L’obra poètica de
Piera i Granell s'esforça per esquivar la realitat, transfigurant-la en la substància verbal del poema.

Marc Granell (1953) participà en la fundació de la revista literària Cairell (1979), que va donar a conéixer tota una
nova generació de poetes valencians. Guanyà el Premi Vicent Andrés Estellés (1976) i el Premi Ausiàs March
(1979).

Als anys 90 va publicar diversos poemaris com Fira desolada (1991), Versos per a Anna (1998), Corrent de fons
(1999) i Matèria d'ombra (1999). L'any 2000 va reunir tota la seua poesia en Poesia reunida. 1976-1999. El 2015
publicà a Bromera una nova antologia poètica, Notícia de la tribu. Antologia poètica; i l'any 2017 apareix la seua
poesia reunida en el volum Poesia completa 1976-2016.

En el seu primer poemari, Llarg camí llarg, Granell hi cercava «la temptativa d'una poesia metafísica que canta
l'exili del cos i la nostàlgia infinita del ser». Ha sovintejat també la poesia de caràcter polític (per exemple, a Refugi
absent), amorós (a Versos per a Anna) i infantil (L'illa amb llunes). És un dels autors valencians més llegits i també
dels més valorats per les generacions literàries posteriors.

Entre els altres poetes que inicien la seua obra durant els setanta cal esmentar Pere Gimferrer, Narcís
Comadira, Feliu Formosa i Francesc Parcerisas.

Pere Gimferrer va inaugurar la seua obra lírica en català amb Els miralls (1970), on introduí els recursos més
representatius de les avantguardes postsimbolistes. La seua obra continuà en Hora foscant (1972) i Foc cec
(1973) i L’espai desert (1977). Reprenent trets de la tradició medieval catalana -Ausiàs March-, del simbolisme i
el postsimbolisme (de Mallarmé a Saint John Perse) i de l'avantguarda (Pound), ha elaborat un món propi, de
vegades difícil, que, com ha comentat Sam Abrams, «reuneix en un mateix pla visions reals més o menys
transformades, fragments de lectures, imatges fílmiques, en un conjunt que té una qualitat material gairebé com
de col·latge.»

La poesia catalana de la dècada dels vuitanta va venir marcada per la progressiva pèrdua dels grans mestres de
la postguerra, com Espriu, Foix, Pere Quart o Vinyoli. Ha continuat cultivant-se una poesia de caràcter
experimental, relacionada amb les avantguardes històriques, amb referents com Palau i Fabre, Foix i, sobretot,
l’obra de Joan Brossa, que a partir de l’edició de Poesia rasa, el 1970, ocupa un lloc central en la poesia catalana
contemporània. Però segurament la línia estètica predominant en la poesia catalana de les dues últimes dècades
del segle xx és el realisme líric, que desenvolupa diverses possibilitats de la poesia postsimbolista. La influència
de la poesia de Joan Vinyoli ha estat decisiva en la constitució d’aquest corrent estètic.

Al llarg de la dècada dels vuitanta han aconseguit la maduresa artística poetes com Feliu Formosa, Joan Margarit,
Narcís Comadira, Francesc Parcerisas i Pere Gimferrer. Pere Gimferrer, que el 1981 va reunir en Mirall, espai,
aparicions els seus quatre primers llibres de poesia catalana, ha publicat llibres de gran valor com El vendaval
(1989) i La llum (1991).

Per la seua banda, Feliu Formosa va recollir també l’any 2004 tota la seua obra poètica en un nou volum,
Darrere el vidre. Poesia 1972-2002. La seua poesia està basada en una vasta cultura, un realisme existencial i la
influència de Gabriel Ferrater.

La poesia de Francesc Parcerisas ha evolucionat des del realisme crític dels primers llibres fins als models
d’una poesia d’actitud moral davant de la quotidianitat. Llibres com L’edat d’or l’han convertit en un dels
representants més sòlids de l’anomenada poesia de l’experiència.

Narcís Comadira ha tendit, a través d'un progressiu rigor mètric i lingüístic, cap a les formes clàssiques, la
contemplació, la reflexió i la ironia.

L'aparició de noms nous en la poesia catalana, sobretot al voltant dels premis literaris, va començar a tenir un cert
ressò cap a la meitat de la dècada dels vuitanta. Des d’aleshores s’han donat a conéixer tota una sèrie de nous
poetes com Vicent Alonso, Enric Sòria, Albert Roig, Enric Casasses, Isidre Martínez Marzo, Sebastià
Alzamora o Manel Rodríguez-Castelló.

Una part d'aquesta poesia, tot i moure's dins dels paràmetres descrits, ha defensat un cert barroquisme vital i
plantejaments volgudament heterodoxos. Dins d'aquesta línia, la poesia d’Enric Casasses ha adquirit una
actualitat creixent. La seua obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme,
passant pel Renaixement i el Barroc). Cassasses ha construït un circuit alternatiu de recitació poètica i la seua
obra, qualificada de psicodèlica, populista i romàntica, s'ha convertit durant la segona meitat dels noranta, en un
referent inexcusable.

Cal destacar la nòmina de poetesses que han conreat el gènere els darrers anys i que han vist publicada la seua
obra en el panorama literari actual. Destaquen Mª Josep Escrivà.(Serena barca), Teresa Pascual (El temps en
ordre), Begonya Pozo (Poemes a la intempèrie), Begonya Mezquita (Parlen els ulls), Isabel Garcia Canet (L’os de
la música), Júlia Zabala (El cercle de les ànimes), Àngels Gregori (Quan érem divendres), Alba Fluixà (En el camí
de l’alba), Susanna Lliberós (Llibre dels Espills), Christelle Enguix (Tot el blat) o Lorena Cayuela (Poemes per a
Keo).

Susanna Lliberós (1973) és una periodista i poetessa valenciana que ha compaginat la seva professió de
comunicadora amb un profund amor a la llengua i a la literatura catalanes. Els poetes Joan Salvat-Papasseit i
Vicent Andrés Estellés formen "part important de les males companyies de la meua joventut", com ha manifestat
la poetessa. És sòcia fundadora de l'Associació d'escriptors El Pont Cooperativa de Lletres.
Ha publicat tres poemaris: Cel·les (2008), Compàs d'espera (2013) i Llibre dels Espills (2015)

Cel·les, poemari de commovedora sensualitat, "és una apassionada, vital i ben directa veu poètica d'influències
estellesianes on l'autora ens fa partícips sobretot de les despulles d'una experiència amorosa. L'amor, la mort, el
pas del temps, l'absència, el desig…, són experiències que, al capdavall, ens converteixen en cel·les dels nostres
sentiments." (Antoni Gómez, Diari Levante).
Compàs d'espera, els poemes del qual, "primer destil·len el verí del dolor i després s'alimenten de goig,
s'emmarca perfectament en la nostra tradició poètica més pròxima, perquè rememora el famós lema de Bernat
Artola, qui va escriure 'Damunt la mort, la vida'. (Josep Porcar, presentació del llibre el 14/11/2013).