EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA

A LLUÍS NICOLAU D’OLWER

X avier García
 ABSTRACT
El documento presenta una
docena de cartas de Manuel
de Pedrolo d’Espona, padre
del conocido novelista,
dirigidas a Lluís Nicolau
d’Olwer, fechadas entre 1930
y 1937. El aparato crítico que
acompaña las misivas y el
introito que las presenta,
nos perfilan el retrato del
emisor y la época bulliciosa
de aquellos momentos en
la ciudad de Tàrrega: la II
República y los inicios de la
Guerra Civil Española.
254 EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER
PARAULES CLAU
The document presents a Manuel de Pedrolo,
dozen letters from Manuel Lluís Nicolau d’Olwer,
de Pedrolo d’Espona, father Jaume Bofill i Mates
cartes, Acció Catalana,
of the well-known novelist,
CNT, Tàrrega, Palestra...
addressed to Lluís Nicolau
d’Olwer, dated between
1930 and 1937. The critical
apparatus supporting the
missives, as well as the
intrepidness they show, give
us a portrait of their writer
and the bustling atmosphere
of his era in the city of
Tàrrega: the Second Republic
and the start of the
Spanish Civil War.
Introit

El títol d’aquesta dotzena de cartes escrites per Ma-

nuel de Pedrolo i d’Espona adreçades a Lluís Nicolau
d’Olwer, de seguida, ens remeten al nom del conegut
novel·lista català Manuel de Pedrolo i Sánchez de Mo-
lina perquè, és clar, l’emissor d’aquestes missives és el
seu pare, de qui ben poca cosa més sabem, almenys
fins ara. En canvi, el receptor, Lluís Nicolau d’Olwer,
és a bastament conegut. En paraules de Joaquim Mo-
las, «una de les figures més brillants i més complexes
d’aquest mig segle»;1 i Domènec Guansé albirava que
era una figura «irreductible a la caricatura, se’n podien
fer retrats diversos.»2 Probablement per aquests trets,
ha generat una bibliografia considerable3 que ens con-
firma que la seva actuació política fou qüestionada en
molts moments.4 Fins i tot, caricaturitzada,5 malgrat
Guansé, tot i que el President Azaña deia d’ell que «es
el mayor educado de todos los ministros.»6 Però la
dedicació a la política comporta opinions dispars. En
canvi, la seva tasca intel·lectual ha estat elogiada unà-
nimement de sempre fins més enllà del país. Un reco-
neixement internacional consolidat definitivament a
la dècada dels anys vint. Al llarg d’aquests documents

1 “Lluís Nicolau d’Olwer, historiador de la literatura catala-

na”, Serra d’Or, núm. 1, gener de 1963, p. 37 dins Lectures críti-
ques, Barcelona, Edicions 62 («Llibres a l’Abast 121»), p. 69-77.
2 Abans d’ara (Retrats literaris), Barcelona, Proa, 1966, p. 69.
3 Encara que depassat, el millor repertori bibliogràfic és el
treball de M. Vilà i Bayerri i J. Molnar i Navarra, “Bibliografia de
Lluís Nicolau d’Olwer”, Llengua i Literatura, núm. 7, 1998, p. 407-25. Caldria afegir entre altres:
J. M. Muñoz Pujol , Lluís Nicolau d’Olwer. Un àcid gentilhome, Barcelona, Edicions 62 («Biografies i
Memòries»), 2007; els diversos epistolaris que han aparegut (amb Bofill i Mates, H. Grau, J. Co-
romines, M. Ferrà, F. Cuito...) i les tesis, en xarxa, de Rokayah Navarro García i Raquel Navarro
García. Manuel de Pedrolo
4 Vegeu, R. Navarro, “Entre intel·lectual i polític: Lluís Nicolau d’Olwer durant la Segona Repúbli- i d’Espona i Clotilde Sánchez
ca vist pels seus coetanis”, Cercles. Revista d’Història Cultural, núm. 17, 2014, p. 139-56. de Molina Vidal amb
5 Com ara aquesta falsa entrevista: “Acció Catalana es prepara activament a perdre les prope- el seu fill, Manuel de Pedrolo.
res eleccions”, El Be Negre, núm. 24, 1-XII-1931, p. 1. Tàrrega, 1918.
6 M. A zaña , Memorias políticas y de guerra I, Barcelona, Crítica, p. 338. (Arxiu familiar Pedrolo).

EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER 255


Ramon de Pedrolo, Manuel
de Pedrolo i Daria Sánchez
de Molina.
Tàrrega, aprox. 1925.
(Arxiu familiar Pedrolo).
256 EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER
que presento, el lector trobarà la bibliografia suficient
per poder fer-se un perfil a mida del ministre d’econo-
mia i hel·lenista eminent.
En canvi, del nostre emissor, Manuel de Pedrolo i d’Es-
pona, només n’he trobat un retrat i, encara, amb el nom
transmudat: «En aquell moment, el senyor Gerard Car-
dona, havia estat nomenat, gairebé simultàniament,
jutge municipal i president de la renovada Acció Cata-
lana, potser, això darrer, perquè es pretenia amic d’en
Nicolau d’Olwer [...] Era llavors de la llei de Contractes
de Conreu, i el pare estava molt preocupat, no pensava
en res més. No li convenia, és clar. Sempre tenia reuni-
ons amb d’altres propietaris, es tornà a atansar a algu-
nes persones de la Lliga que no li feien bona cara des
que es passà a l’Acció Catalana [...] Tractava la gent amb
condescendència, si vols, però els tractava; participava
en tota mena d’activitats, era un puntal del casino, or-
ganitzava actes culturals, feia conferències... Jo què sé!
Érem nosaltres que no hi teníem res a veure, amb tot
això. No sé si era simpàtic a la gent; potser no. Però era
actiu, sabia imposar-se, fer valer el nom d’altres perso-
nes que havien estudiat amb ell, o que coneixia de Bar-
celona, i que aleshores ocupaven llocs importants o, per
una raó o altra, feien parlar d’ells. Fos com fos en la vida
local s’hi comptava, amb el pare.»7
Aquest és el retrat d’en Gerard Cardona i Tremoleda, natural de Castellsau, pare
de la Tilly, advocat sense bufet i personatge d’Apòcrif U: Oriol, obra de creació de
Manuel de Pedrolo. Una novel·la que s’obre amb un epígraf d’autor anònim: «De
la versemblança tant se me’n dóna; és la realitat que m’importa i la imaginació
que em convé». Si el lector dels documents que ara presento arriba a destriar la
realitat que amb la imaginació es congria en aquest apòcrif, trobarà que el retrat
del personatge novel·lesc dit Gerard Cardona revela finalment un altre visatge: la
figura de Manuel de Pedrolo i d’Espona, pare del novel·lista nostrat. Passa, però,
que el creador va usar la biografia del seu progenitor per fer-ne matèria de ficció.
És a dir, per crear un personatge tan a prop de la realitat i tan versemblant com
fos possible. Això sí, amb la fecunda imaginació que sempre va desplegar l’autor
de Trajecte final...8
En efecte, Manuel de Pedrolo i d’Espona (Cervera, 1887-Barcelona, 1965) fou
l’hereu i darrer senyor de l’Aranyó, fill de Joaquim de Pedrolo i Nuix9 i de Lluïsa
7 M. de Pedrolo, Apòcrif U: Oriol, Barcelona, Edicions 62 («El Balancí 141»), 1984, p. 8-10 i 13-4.
8 A propòsit dels usos que Pedrolo fa de la realitat, jo mateix escrivia que el nostre autor “sempre
congria amb encert la versemblança novel·lesca amb el desenvolupament imaginatiu que exigeix la
trama que, en manta ocasió, soluciona mitjançant el joc de possibilitats. I així es com esdevenen els
fets increïbles en mons creïbles. O, fins a l’inrevés.” (X. García, “La realitat de la ficció, per exemple:
Pedrolo”, Segre (Dis, núm. 46), 25-I-2020, p. 3)
9 Joaquim de Pedrolo i Nuix (Cervera, 1846-l’Aranyó, 29-XI-1913) estudià la carrera de Dret,
com era costum familiar, i fou condeixeble de J. Balary Jovany, filòleg, o d’Antoni Estalella, futur
bisbe de Terol; però, no va exercir mai perquè “me dediqué a la agricultura por la cual sentía
afición y no llevaba compromisos políticos”. Maridà amb la seva cosina, Lluïsa d’Espona i Nuix,
el 16 de febrer de 1870. Van tenir quatre filles (Joaquima, Concepció, Lluïsa i Montserrat) i un sol
fill: Manuel de Pedrolo d’Espona. Els darrers anys de la seva vida laboral, els únics com a assala-
riat i a conseqüència dels estralls de la fil·loxera, es col·locà com a inspector del Banco Vitalicio
Espona i de Nuix,10 germana dels coneguts mem-
bres de l’Esbart de Vic, Joaquim i Antoni.

Manuel de Pedrolo i d’Espona estudià Dret a la Uni-

versitat de Barcelona (promoció 1909-10) i es va ca-
sar, el 28 de febrer de 1917 a l’Abadia de Montserrat,
amb la targarina Clotilde.11 El matrimoni es va instal·
lar al carrer La Popular12 de Tàrrega i van tenir dos
fills: Manuel, futur escriptor, i Ramon, un jove mili-
cià assassinat durant la Guerra Civil. Poc després del
part d’aquest darrer fill, la mare va morir (13-XII-1919)
a causa d’una septicèmia puerperal. És quan, proba-
blement, Manuel de Pedrolo i d’Espona, vidu i amb
dos fills, decideix instal·lar-se a cal Molina (carrer Major, 5 de Tàrrega) perquè
en aquesta casa, inclòs salonet amb piano, havia quedat ben sola la seva cunyada
Daria Sánchez de Molina que, des d’aleshores, s’ocuparia dels tres homes. Men-
trestant Manuel de Pedrolo, que mai va exercir d’advocat –«sense bufet»–, ad-
ministraria un considerable patrimoni dels Sánchez de Molina i viuria com un
rendista il·lustrat propietari d’un castell amb algunes finques incloses. L’any 1924,
va redactar els estatuts i el reglament del Sindicat de Regants de Tàrrega.13 L’any
1929, el seu nom «sonava com a candidat a síndic de la Hidrográfica de l’Ebre.»14
Fou nomenat delegat Comarcal del Institut Agrícola de Sant Isidre.15 Sabem, pel
seu fill Manuel, que posarà moltes reserves a la Llei de Contracte de Conreu del
1934.16 Presidí, a partir de 1930, Acció Catalana17 i simultàniament fou nomenat
jutge municipal.18 Organitzà un curs d’Història de Catalunya,19 dictà conferències

a Barcelona (1899). Amb tants pocs ingressos com per sostenir l’anterior vida de noble, Joaquim
va vendre el casal del carrer Major de Cervera i va arranjar el castell de l’Aranyó, mig en ruïnes
des de la Guerra de Successió; llogarret on va residir fins la seva mort “el fiscal municipal [i] ca-
tedrático de Agricultura de 2ª enseñanza [que] por su bondadoso caràcter y excelentes prendas
personales, se hizo estimar de cuantos le trataron” (Nuevo Ambiente, núm. 34, 7-XII-1913, p. 7).
10 Lluïsa Espona i de Nuix (Vic, 1847-l’Aranyó, 1934) fou filla de Josep d’Espona i Barnola i d’Anna
de Nuix i de Ferrer. Va néixer al casal de la plaça Malla de Vic, aquella “casa Espona, era verdadera-
ment un interessant vestigi del ancien régime. Ab la familia d’Espona formada aleshores de pare y
mare, dos fills y tres noyes, s’hi reunian les families Mascaró, de Maciá y Subirachs (…) Per les per-
sones majors dues taules de tresillo, y pel jovent escachs y jaquet, y més que tot, animada conversa.
¡Que pagaria jo per tenirne ara una fotografia de aquells tertulians de la senyorial Casa de mos bons
amichs de Espona!”, com recordava Jaume Collell (Del meu fadrinatge, Gazeta de Vich («Biblioteca
d’Autors Vigatans 15»), 1920, p. 118). Segons Faust de Dalmases, “donya Lluïsa d’Espona, que Déu ens
mantingui molts anys. Abans d’arribar a casar-se féu patir a uns quants joves de Vic per ses pren-
des físiques i morals” (De la Cervera vuitcentista, Cervera, Arts Gràfiques Salat, 1934). A principi del
segle xix, al costat del seu marit i cosí, va passar a residir al castell de l’Aranyó on va morir.
11 Clotilde Sánchez de Molina Vidal (Tàrrega, 1889-1919), filla de Pío Sánchez de Molina y Sánchez
de Molina (Brazatortas, 1847-Tàrrega, 1916) i de Clotilde Vidal Quer (Tàrrega, 1849-1919). Don Pío
fou un militar liberal, aconseguí el grau de coronel el 7-IX-1881, i, que, retirat a la ciutat de Tàrrega,
es va casar amb Clotilde, l’hereva de cal Puntaire del carrer Major, una gent dedicada a la venda de
tèxtils però que deurien treure unes bones rendes agrícoles. El matrimoni va tenir tres filles: Da-
ria, Àurea, que va morir encara infant, i Clotilde, futura mare del novel·lista, que era la més petita.
12 En aquest carrer, ara per ara sense identificar, va néixer Ramon de Pedrolo i va morir Clotilde
Sánchez de Molina (cf. Llibre 38, f. 118, secció 1ª i Llibre 32, f. 121, secció 3ª del Registre civil de
Tàrrega).
13 Crònica Targarina [en endavant C. T.], núm. 152, 2-8-1924, p. 10.
14 La Veu de Catalunya, 11-1-1929, p. 7.
15 C. T., núm. 537, 12-XII-1931, s. p. Joaquim de Pedrolo i Nuix
16 Declaracions a J. Coca, Pedrolo, perillós?, Barcelona, Dopesa («Pinya de Rosa 13»), 1973, p. 30. i Lluïsa d’Espona i Nuix,
17 La Publicitat [en endavant L. P.], 18-9-1930, p. 8. avis paterns del novel·lista.
18 C. T., núm. 462, 5-7-1930, s. p. Castell de l’Aranyó,
19 Aquest curs, distribuït en 17 lliçons, va tenir lloc el primer trimestre de l’any 1932. Van im- aprox. 1910
partir classes en Miquel Puig, Pere Robinat, Magí Escribà, Lluís Plassa, Ramon Orobitg i Manuel (Arxiu familiar Pedrolo).

EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER 257


Els germans Pedrolo Espona
al complet. Any 1891.
(F. Preciado. Arxiu familiar
Pedrolo.
258 EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER
amb motiu de la inauguració del nou estatge d’Acció Catalana
o de les associacions Palestra o Unió d’Estudiants Targarins. I,
fins la Universitat de Barcelona, el nomenà president local del
Centenari del Goethe.20 Tot apunta que, amb l’adveniment de
la República, el desplegament polític i cultural de Manuel de
Pedrolo i d’Espona fou considerable i, passada la Guerra Civil,
reprengué les brides de la hisenda tot oblidant aquelles tas-
ques més públiques. Així, per aquest vessant, l’any 1945 fou no-
menat Cap de la Hermandad de Labradores, per exemple.21 Un
càrrec del qual cessà ben aviat malgrat que era «tan estimado
de todos por la labor de organización desarrollada.»22
La terrible nevada del mes de febrer de l’any anterior (1944), va
ensorrar el símbol d’aquella nissaga dels Pedrolo: una gran part
de la teulada del castell de l’Aranyó va caure amb tan mala for-
tuna que també s’enduia una de les dues germanes que li que-
daven vives a Manuel, la Montserrat. La Lluïsa, l’altra germana,
es refugiarà a la casa Nuix de Cervera, cosins llunyans, fins a la
seva mort l’any 1951.23 Mentre que Manuel de Pedrolo d’Espona
continua vivint amb la seva cunyada i fill a Tàrrega, fins que
aquest darrer, el futur novel·lista, decideix a final de 1950 anar a
viure a Barcelona; concretament, al carrer Calvet, 9, un pis que
havia llogat el seu pare a la darreria de la Guerra Civil.
Daria Sánchez de Molina Vidal, la cunyada que va criar els dos
fills del vidu Manuel, moria el 30 de gener de 1960.24 És quan,
probablement, Manuel de Pedrolo i d’Espona abandona Tàrrega per anar al pis de
Barcelona, on va morir l’any 196525 al costat del seu fill que per aquelles dates era
un reconegut novel·lista.
Nota editorial
Per a la transcripció dels documents, així com per les cites que ofereixo en nota,
he seguit un criteri diplomàtic, com diria el filòleg; és a dir, sense cap tipus de
correccions. Pel que fa a l’aparat crític, cal dir que la primera nota de cada carta és
una descripció física del document (paper, tinta, format, etc.) i, que tota la corres-
pondència es troba en el fons Nicolau d’Olwer de l’Arxiu de l’Abadia de Montser-
rat (AAM). Finalment voldria agrair a la bibliotecària d’aquest centre, Àngels Rius
i Bou, la seva diligència i adreçar, amb un regraciament, tota aquesta burocràcia
de “papers gestionats” a Ramon Morell.
de Pedrolo, organitzador, que es va reservar dues lliçons: “Geografia. Races. Les colonitzacions.
Catalunya ibèrica i Catalunya romana” (29 de febrer) i “Monografia de Ferran el Catòlic. La con-
questa d’Amèrica. Caràcter del monarca i estudi especial d’aquesta època de transició” (30 de
març) (cf. C. T., núm. 547, 20-II-1932, s. p.).
20 C. T., núm. 547, 20-2-1932, s. p. Aquest número del setmanari acull un esplèndid article de M.
de Pedrolo i d’Espona sobre la vida i obra de l’alemany que ofereixo en apèndix.
21 Nueva Tárrega [en endavant N. T.], núm. 42, 24-3-1945, s. p.
22 N. T., núm. 89, 16-II-1946, s. p.
23 “Recordo bé aquestes ties. Als seixanta anys continuaven resant. Entenc perfectament que,
soles, verges, pobres i desgraciades, no haurien tingut res sense aquella fe...” (M. de Pedrolo,
Diari 1987, Barcelona, Edicions 62 («El Balancí 339»), p. 267). Les altres dues germanes de Pedrolo
i d’Espona, Pilar i Concepció, ja eren mortes. La primera va morir quan tenia 17 anys, l’any 1891
(El Distrito de Cervera, núm. 24, 25-IV-1891, p. 3) i l’altra va morir a Santa Coloma de Farners el
9-V-1923 (La Vanguardia, 11-V-1923), p. 1).
24 N. T., núm. 819, 6-II-1960, s. p.
25 R. T., núm. 2, 15-X-1965, p. 5.
 CARTA I1

[Tàrrega, 7-1-30]2
Sr. D
Lluis Nicolau d’Olwer

Distingit amic:
com á president d’«Acció Cultural»,3 –societat d’educació social,– t’invito á
donar una conferencia sobre un tema que tingui relació amb lo fi de la socie-

1 Original, ms., tinta negra. Escrit al r. Paper crema (275 x 210 mm). Imprès al marge sup. d. en
tinta negra: “Acció Cultural / Plassa del Carme, 3, 1er / Tárrega”. Cal retenir aquesta adreça
perquè és la mateixa de l’Ateneu, entitat fundada l’any 1919, i que “suposà la consumació del
projecte noucentista targarí”, segons Joaquim Capdevila. Ara, no és cert que l’associació juvenil
Palestra, de la qual Manuel de Pedrolo i d’Espona era soci (C. T., núm. 528, 10-octubre-1931, s. p.),
“comparteixi local al primer pis de l’Ateneu amb Acció Catalana” com afirma aquest autor (J.
Capdevila i Capdevila, Tàrrega (18989-1923): societat, política i imaginari, Barcelona, PAM («Biblio-
teca Abat Oliva 284»), 2008, p. 691, d’altra banda, un treball generós, ric de matisos i comprensi-
ons). Si de cas, Palestra va utilitzar les instal·lacions de l’Ateneu per presentar-se públicament el
8 de febrer del 1931 (C. T., núm. 493, 7-II-1931, s. p.) perquè, tot seguit, l’entitat catalanista anun-
ciava que “el local social d’aquesta Delegació ha quedat instal·lat al carrer d’Agoders, 39 baixos
(abans Redacció de ‘Vida Nova’), el qual, tan aviat com siguin acabades les obres que s’hi estan
fent, estarà obert tots les dies de 7 a 9 del vespre” (C. T., núm. 494, 14-II-1931, s. p.). En aquesta seu
—Cal Gigó, actual Consell Comarcal de l’Urgell— és on Manuel de Pedrolo i d’Espona dictà una
conferència que, resumida pel cronista local exposava el “difícil se’ns faria l’intentar fer-ne una
ressenya fidel, doncs, si la forma i ordenació de la matèria fou bellament feta responent a tothora
a les rigurositats de la lògica, la profunditat i la documentació va resultar magistral i abundosa
denunciant al conferenciant com a perfecte dominador del tema escollit i delectant al nombrós
auditori que havia acudit a escoltar-lo, el qual, va saber aplaudir amb entusiasme la seva tasca
d’exposició pel panorama que ofereix la nostra novel·la en el transcurs del temps, filla de les
diverses influències i escoles estrangeres cosa que va induir-lo a retolar el seu tema ‘La novel·la
a Catalunya’ i no ‘La novel·la catalana’ i que va ésser un dels puntals de la seva dissertació, fent
passar, a manera de cinta cinematogràfica, la sèrie de noms dels nostres millors novel·listes” (C.
T., núm. 529, 17-X-1931, s.p.). Palestra (19310-35) és, sense dubte, una de les associacions culturals
amb major repercussió social a la Tàrrega prebèl·lica. L’establiment de la delegació targarina fou
esperonada per Joan Dalla (pseudònim) i Antoni Morguí des de les pàgines de Crònica Targarina
(cf. núms. 452 i 481 del 26-IV-1930 i 15-XI-1939, respectivament). Organitzà conferències amb
oradors d’alta vàlua, com el mateix Pompeu Fabra (C.T., núm. 506, 9-V-1931, s. p.), cursets de
fotografia o dibuix tècnic, exposicions, com ara la dels artistes targarins (9 al 17-IX-1933) que
va tenir un gran ressò. Fins i tot l’Ajuntament eximeix el pagament d’arbitris als comerciants
que retolin llurs comerços en català a petició de Palestra (C.T., núm. 507, 16-V-1931, s. p.). Ara,
l’any 1935, “davant del poc interès que la majoria de socis han demostrat envers aquesta agru-
pació patriòtica” s’acordà liquidar aquesta associació (C. T., núm. 729, 17-VIII-1925, s. p.). Sobre
Palestra, cal llegir L. Duran, Intel·ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939),
Catarroja/Barcelona, Afers, 2007.
2 A l’original, al costat de la signatura però amb una cal·ligrafia diferent. Potser del destinatari (?).
3 No he sabut trobar dades sobre aquesta associació encara que, de ben segur, es tracti d’una
d’aquelles organitzacions que serviren a Acció Catalana per desplegar el seu ideari en els inicis
del futur partit. Així ho entenc per tal com en una editorial de La Publicitat, òrgan d’A.C., podem
llegir: “L’estructuració de la nova força no té per finalitat la creació d’una armadura de partit a
la vella manera, ans bé va encaminada a crear un poderós instrument de propaganda i actuació”
(L. P., 7-1-1923, p. 1). Manuel de Pedrolo i d’Espona, el nostre emissor, actuà de president en l’acte
inaugural d’Acció Cultural (2-II-1930, Sala de l’Orfeó Nova Tàrrega) que consistí en una confe-
rència del catedràtic de la Universitat de Barcelona, Joaquim Xirau: “L’ideal polític i l’educació
del poble” presentada pel president de l’entitat: Manuel de Pedrolo “que fou molt aplaudit” (C. T.,
núm. 442, 15-2-1930, s. p.). Amb tot, la conferència organitzada per Acció Cultural de Tàrrega va
tenir un aire força polític, si més no és el que desprèn la ressenya periodística (cf. C.T. ibídem).

EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER 259

 tat. La conferencia podrà ésser donada, de 11 á 12 del mati, lo dia 12, 19 ó 26 del
present á la teva comoditat.4
Com la societat és fundada de poc, te medis molt limitats, per axó, voldria
m’escrivisis, lo avans possible, les teves condicions.
Suposo que al llegir la firma recordarás el condeixeble anys ha! perdut de vista.5
Afectuosament, Manuel de Pedrolo [signatura]

4 Nicolau d’Olwer havia estat convidat a la nostra ciutat, almenys, en dues ocasions anteriors.
La primera, al costat d’Agustí Duran i Sanpere (La Signou, març de 1926) i, la segona, l’11 d’agost
de 1923 al Cinemapol, en un acte polític per presentar l’organització Acció Catalana, que encara
no era un partit polític sinó un “aplec de patriotes”, doncs, el canvi a partit “no se realiza hasta
1930, con su legalización tras la Dictadura de Primo de Rivera” (cf. M. Baras Gómez, El Partit
Catalanista Republicà. De Acció Catalana a Acció Catalana Republicana (1922-1933), tesis doctoral
dirigida per I. Molas, UAB, 1980, p. 43 <fbofill.cat/publicacions> [consultat el 9-11-2019]). L’acte al
Cinemapol es va obrir amb unes paraules del targarí Joan Burgués i Parareda, membre de les
Joventuts Nacionalistes de Tàrrega que convidà els assistents a allistar-se al nou partit [malgrat
el que hem dit] i, seguidament, parlaren en Jover Nunell, Grant Sala, Martí Esteve i, va cloure
el míting, Nicolau d’Olwer amb les paraules transcrites per Crònica Targarina: “No’ns seguiu
a nosaltres –acabà dient– seguiu la bandera que enarborem; perque si algun dia nosaltres no
cumplim amb el nostre deure, amb la nostra obligació, ens abandoneu a nosaltres i vosaltres
continueu seguint la Bandera Catalana.” (C. T., núm. 101, 11-8-1923, s. p.).
Ens recorda P. Domingo Pons en la seva Crònica del cinema a Tàrrega (Ajuntament de Tàrrega
(«Natan 22»), 2006, p. 33) que, l’any 1912, “apareix un nou local a la ciutat amb el nom de Cinema-
pol [que] la Lliga Catalanista d’Urgell i la Segarra, oferia als seus socis i simpatitzants. La sala
estava situada en un pati interior completament cobert de l’edifici que la Lliga Catalanista tenia
al carrer Alonso Martínez núm. 25. L’empresari era en Jaume Santesmases Pla, veí d’Artesa de
Segre, casat i amb tres fills”. Segons el mateix autor, l’antic Cinemapol va passar a dir-se Capitol
cinema a partir de l’any 1928 sota la gerència de la societat recreativa La Dàlia. (cf. ibídem).
5 Manuel de Pedrolo i d’Espona es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona, promoció

1909-1910, integrada entre altres per Ramon d’Abadal i Vinyals, Jordi Olivar, Pere Bosch i Gim-
pera, Ramon Noguer, Ricart Permanyer, Alexandre Plana, Vicenç Solé de Sojo, Ferran Valls i
Taberner, Lluís Maria Soler i Terol o Lluís Nicolau d’Olwer i, entre els professors, Joan Josep
Permayer i Ayats, Joan de Déu Trias i Giró o Josep Coll i Pujol (cf. A. Olivar, Els auditoris cristians
antics, Barcelona, Real Academia de Buenas Letras, 1983, p. 7). En aquesta colla de condeixebles
s’hi troben alguns dels homes que, des de les Joventuts Nacionalistes de la Lliga Regionalista,
l’any 1922, convocaran la Conferència Nacional de Catalunya on nasqué Acció Catalana. O en
seran futurs càrrecs (cf. M. Baras Gómez, El Partit Catalanista Republicà. De Acció Catalana a Acció
Catalana Republicana (1922-1933), ob. cit., p. 19-20).
L’ambient d’aquesta època universitària el va reflectir Nicolau d’Olwer amb aquestes paraules: “el
catalanisme s’havia llençat a la lluita política a l’hora que les primeres vagues generals marcaven
els pròdroms d’una nova força que estava organitzant-se [...] La represa de les Exposicions Inter-
nacionals d’Art, l’any 1905; el Congrés de la Llengua Catalana, el 1906; la fundació de l’Institut
d’Estudis Catalans, el 1907, marcaven fites de la cultura catalana” (Caliu. Records de mestres i amics,
Barcelona, Selecta («Biblioteca Selecta 464»), 1973).
En un altre ordre de coses, cal consignar que la representació de targarins en aquella Conferència
Nacional, va anar a càrrec de Plàcid Sanrama, Josep Costafreda Nicolau, Ramón Castellà i Ricard
Piqué Batlle. Alguns d’ells col·laboradors assidus del setmanari Vida Nova (Tàrrega, 1922-24) que,
en un principi, farà d’òrgan de la Joventut Nacionalista i, poc més endavant, d’Acció Catalana.

260 EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER

 CARTA II1

29 gener 1930

Senyor Lluis Nicolau d’Olwer

Barcelona

Distingit amic:

He rebut la teva lletra amb veritable satisfacció, i contestant al seu contingut

puc manifestar-te que ens plauria extraordinàriament que’l dia 9 del pròxim
Març, vinguessis a donar una conferencia a la nostra societat. Podries escollir un
tema que’t plagués relacionat amb un assumpte cultural o de caràcter social.2

Si t’és possible a la fetxa indicada no t’és necessari contestar, puig una setma-
na abans t’enviaré unes lletres recordant-te la fetxa i donant-te les indicaci-
ons necessaries per a fer el viatge.

Aprofito l’avinentesa per felicitar-te, doncs he sabut que La Sorbona t’ha pre-
gat anessis a fer un curset de conferencies sobre literatura catalana.3

Et saluda afectuosament, el teu amic,

Manuel de Pedrolo [signatura]

1 Original, mc., tinta blava. Escrit al r. Paper crema (275 x 210 mm). Imprès al marge sup. d. en
tinta negra: “Acció Cultural / Plassa del Carme, 3, 1er / Tárrega”.
2 L’acte fou anunciat al setmanari Crònica Targarina: “Conferència pública que demà [9 de març]
a dos quarts de dotze del matí, donarà l’il·lustre publicista En L. Nicolau d’Olwer baix el suggestiu
tema Problemes de l’hora, Sala Teatre de l’Ateneu” (C.T., núm. 445, 8-3-1930, s. p.).
3 En aquest cicle de conferències sota els auspicis de la Fundació Cambó, Nicolau d’Olwer pre-
sentà al públic francès la literatura llatina medieval a Catalunya. Un enviat especial de La Publi-
citat, Artur Perucho, va fer el seguiment del cicle publicant fins a cinc notícies, totes a portada
(cf. A. P., “Nicolau d’Olwer a la Sorbona”, L. P., 8-2-1930, p. 1; “Nicolau d’Olwer a la Sorbona, L. P.,
15-2-1930, p. 1; A. P.: “Primera conferència de Lluís Nicolau d’Olwer a la Sorbona”, L. P., 22-2-1930,
p. 1; A. P.: “Segona conferència de Lluís Nicolau d’Olwer a la Sorbona”, L. P., 26-2-1930, p. 1 i A. P.:
“Tercera conferència de Lluís Nicolau d’Olwer a la Sorbona”, L. P., 5-3-1930, p. 1).

EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER 261

 CARTA III1

Tàrrega, 1 mars 19302

Sr. D. Lluis Nicolau d’Olwer

Barna

Distingit amic:

T’escric per recordar-te, –com t’indico en una lletra del 29 de gener,– que’l
dia 9 del corrent, á les 11 del matí, és el marcat perque donguis la conferencia
pública á la nostra societat.3

Contesta lo avans posible la teva conformitat i’l tema de la conferencia per

poder anunciar-la.

Quan tinga la conformitat t’enviaré unes ratlles indicante la manera de fer el

viatge á Tárrega.

Et saluda afectuosament, el teu amic

Manuel de Pedrolo [signatura]

1 Original, ms., tinta negra. Escrit al r. Paper crema (275 x 210 mm). Imprès al marge sup. d. en
tinta negra: “Acció Cultural / Plassa del Carme, 3, 1er / Tárrega”.
2 A l’original, la data tanca la carta.
3 Vegeu c. II, n. 2.

262 EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER

 CARTA IV1

Sr. Lluis Nicolau d’Olwer

Tárrega 21 juliol 1930

Benvolgut amic:

després de la suspencio de la conferencia que habies de dar á la nostra petita

ciutat, saps per uns i altres, l’evolució de les coses, i com «Acció Cultural» és
avui «Acció Catalana» de Tárrega.2

1 Original, ms., tinta negra. Escrit al r. i v.. Paper crema (275 x 210 mm). Imprès al marge sup.
d. en tinta negra: “Acció Cultural / Plassa del Carme, 3, 1er / Tárrega”.
2 Sobre la transformació en partit d’Acció Catalana, vegeu c. I, n. 4. La Joventut Nacionalista de
la Lliga de Tàrrega (vegeu c. I, n. 5, darrer §) van promoure el primer acte d’Acció Catalana a Tàr-
rega, el 10 d’agost de 1923 quan encara no era ben bé un partit (cf. Vida Nova, núm. 73, 17-8-1923,
p. 13). Més endavant, el setembre de 1930, amb motiu de la inauguració d’un nou estatge d’Acció
Catalana (Pl. del Carme, 1, 1r.), Manuel de Pedrolo dictà una conferència que “versà tota ella sobre
la tasca a fer per l’esdevenidor de Catalunya. Aquesta tasca és la conseqüència de les paraules del
Manifest d’Acció Catalana: ‘Catalunya, Democràcia, Liberalisme i República’, que magistralment
les comentà i en tragué i raonà les dites conseqüències englobant-les en la paraula ‘Ciutadania’.
Exposà el pla traçat pel Consell per assolir un èxit general, i després de demanar la cooperació
de tots i anunciar la conferència d’en Nicolau d’Olwer, donà per acabat l’acte. El senyor Pedrolo
fou molt aplaudit i felicitat la qual cosa mostra la claredat expositiva tan de fons com de forma del
conferenciant.” (L. P., 18-9-1930, p. 8).
Crònica Targarina (núm. 473, 20-9-1930, s. p.) s’estén, sobre el mateix acte, més àmpliament: “Tot
seguit s’aixecà a parlar el Sr. de Pedrolo, qui amb gran claredat desenrotlla el tema ‘Com actua i
actuarà Acció Catalana de Tàrrega’. Comença dient que l’acte que celebren és un fet viu, el fet de
la protesta, el fet de la reacció ciutadana de Tàrrega després d’una d’arbitrarietat i abús de poder.
Ennumera les dificultats que han trobat els dirigents per arribar en aquest moment a causa de
l’incomprensió dels uns, la resistència maliciosa d’altres i l’indiferència de la major part.
Fa un paral·lel de la política vella i de la nova que es vol a dur a terme, fent notar com abans al
fundar-se una entitat política tot l’afany era fer primer que tot un cafè, avui es munten solament
sales de treball (sala de lectura, conferències, secretaria). Les societats a l’obrir un cafè encaraven
la seva obra a conservar els ciutadans (algun nom se’ls deu de donar) en un estat d’ensopiment
que permetés en un moment donat la compra de la dignitat ciutadana al pagar el vot. El fet de la
nova política deu ésser el d’instruir i educar el poble perquè tingui consciència dels drets i deures
que imposa la ciutadania per poder-la exercir conscientment.
Glosa l’ideari que és principi de l’entitat admirablement enfocat en el manifest d’Acció Catalana
que acusa palesament les intel·ligències privilegiades que el redactaren que queda del tot resu-
mit en l’admirable lema de ‘Catalanisme, Liberalisme, Democràcia i República’. Analitza aquests
conceptes, concretant especialment el sentit de Liberalisme i Democràcia.
‘En resum: la política tinguda ordinàriament com a ciència vulgar i a l’alcanç de tots és un afer
difícil, delicat, que necessita un fonament imprescindible d’instrucció i cultura, el producte del
qual dóna el concepte de ciutadania, per lo tant, l’objectiu primordial d’Acció Catalana deu ésser
fer ciutadans, cercant els medis adequats perque fins el més ignorant pugui arribar a ésser un
veritable ciutadà.’
Explica els projectes de la Directiva per aconseguir aquests fins, en primer lloc convida als socis (fent
remarcar el dret que hi tenen), a concòrrer les estones vaguerosos a la societat per llegir i estudiar les
qüestions i problemes que interessen a l’home modern, per quin motiu l’entitat adquireix un conside-
rable nombre de publicacions.
Indica com a mitjà apropiat a l’educació política la celebració d’unes reunions setmanals a les que la
conversa i lectures comentades sigui el que eduqui al soci a discutir els temes d’actualitat.
Proposa un curset d’Història de Catalunya donat pels mateixos socis i un que el Sr. Pedrolo titula
de Diccionari polític, en què es farà historial del significat en el decurs dels temps, d’un gran
nombre de paraules d’us continuat en la conversa política com són: ‘Llibertat, Democràcia, Repú-
blica, Ciutadania, etc.’

EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER 263

 No poguent fer una acte politic, volem dar dos conferencies culturals, que’ns
permetran les Autoritats, comunican-los avans el títol de les conferencies.
Amb aixó, voldria que una festa’l matí –la festa d’Agost que’t convingui– vin-
guis á dar-nos la conferencia tan tems aplassada; i quinze dies després vin-
gués el Sr. Bofill y Mates á dar-ne un’altra.3 Si em comuniques els dos temes,
–que han d’esser inofensius,– demanariem d’una vegada els dos permisos.

Es molt necessaria la teva presencia per arrenglerar definitivament Acció Ca-

talana á Tárrega.4 Avui tenim local i som 70 socis, després de les conferencies
doblarem. També és necesari que parlem de les properes eleccions al nostre
districte.

En fi, tu veuràs lo que és possible i com, de lo que t’indico. Contestam lo avans

que puguis.

Amb una forta encaixada et saluda el teu amic

Manel de Pedrolo [signatura]

Per últim aludeix al moment polític actual fent remarcar l’obscuritat del mateix, creient que les
actuals circumstàncies no són gens apropiades per vaticinis de cap mena.
Diu que l’acte que s’està celebrant és un acte de família i espera les llibertats que s’anuncien per
tal de poder organitzar un acte públic en el que hi prendran part els dirigents d’Acció Catalana
de Barcelona.
El Sr. de Pedrolo, al terminar la seva brillant disertació, és molt aplaudit i felicitat per la nombrosa
concurrència. Tot seguit es formaren diversos grups, fent-se entusiastes comentaris de l’acte
celebrat.”
3 Vegeu c. V, n. 3.
4 En una reunió de socis d’A.C. del 23 d’octubre de 1930, això és, uns mesos més tard de la tra-
messa d’aquesta carta, foren elegits per a constituir la Comissió política local d’A. C. Ramon
Orobitg, Joan Burgués i Manuel de Pedrolo. (C.T., núm. 478, 25-10-1930, s. p.).

264 EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER

 CARTA V1

Tàrrega. 30-Octubre-19302

Senyor Lluis Nicolau d’Olwer

Benvolgut amic:

desprès de saludar-te i desitjar-te un bon retorn del teu viatge, vull dema-
nar-te, si no arribes molt fatigat, que’l disapte [t’uneixis?] amb el Sr. Bofill i
demés que venen á Tárrega.3 S’ha demanat permís perque tu puguis parlar;
aixó serà te convingui. Lo bó fore que vinguesis.

Suposso trobarás eixa lletra amb tems.

Ton bon amic

Manuel de Pedrolo [signatura]

«Jo crec que, en contra lo practicat (confessem que el catalanisme ha estat

tolerant fins a l’absurd amb el règim opressor i unitarista, contrari per siste-

1 Original, ms., tinta negra. Escrit al r. Paper crema (210 x 275 mm desplegat).
2 A l’original, la data tanca la carta.
3 L’acte anunciat com “Diada d’afirmació d’Acció Catalana” va tenir lloc el dia 1 de novembre
de 1930, a les 11 del matí, i hi van participar com a oradors, a banda de J. Bofill i Mates, Anton
Bergós (Lleida, 1899-Barcelona, 1986) advocat que fou cap del republicanisme a Lleida i director
de al revista Vida lleidatana; Doménec de Bellmunt (pseud. de D. Pallerola i Munne (Bellmunt
d’Urgell, 1903-Tolosa, 1993), escriptor, col·laborador de La Publicitat i La Nau, entre altres i, se-
cretari durant un temps de Nicolau d’Olwer; Estanislau Duran Reynals (Barcelona, 1894-1950)
advocat que, de ben jove, es vinculà a la Lliga Regionalista i, a partir de la II República, a A. C.
i; Martí Esteve i Guau (Torà, 1895-Mèxic, D.F., 1977) escriptor que fou membre de la Lliga i, més
endavant, d’Acció Catalana Republicana. (C.T., núm. 478, 25-10-1930, s. p.).
Jaume Bofill i Mates (Olot, 1878-Barcelona, 1933), conegut literàriament amb el pseudònim de
Guerau de Liost, va tornar en dues ocasions més a la ciutat de Tàrrega, concretament el 14
d’abril de 1932 i el 12 de març de 1933. L’acte d’abril fou per commemorar la proclamació de la Re-
pública però, el dia anterior –13– i promogut per Ramon Novell, puntal de l’Associació de Música
de Tàrrega, van organitzar un homenatge al poeta i polític en què van sopar i van aprofitar per
a preparar el desè aniversari de l’entitat (cf. “L’àpat de l’Associació de Música”, Acció Comarcal,
núm. 18, 16-4-1932, p. 4). Segons l’altre setmanari local, “el brillant orador [Bofill i Mates] co-
mençà dient que els homes del P.C.R. són els vertaders continuadors del mestratge d’En Prat de
la Riba amb la política de l’intervencionisme. Parlà després de les dues repúbliques, espanyola
i catalana i diu que de la primera reconeix que són bastants els errors que ha comès però són
pecats de joventut amb els quals cal ésser indulgent, perquè prefereix –diu– deu pecats de jo-
ventut a uns sol de la murrieria de la vellesa. De la segona –diu– que no obstant i la poca durada
que ha tingut n’hem aconseguir el poder presentar el nostre Estatut; que sigui poc o molt el
que ens donguin ho havem d’acceptar per poguer començar a treballar a fi d’aconseguir més
tard la unió de les terres que formen la Catalunya Gran” (C.T., núm. 555, 16-4-1932, s. p.). Ara, en
l’acte del 1933, Bafill i Mates venia com a representant de la Lliga Catalana, partit al qual retornà
després de les eleccions al Parlament del 1932 (C.T., núm. 601, 4-3-1933, s. p. i cf. J. Bofill i Matas,
Una política catalanista, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1933, p. 180). Per a més informació sobre
l’allunyament ideològic entre Nicolau d’Olwer i Bofill i Mates, vegeu M. Vilà i Bayarri i J. Molar i
Navarra, “Introducció a l’epistolari” dins Correspondència entre Lluís Nicolau d’Olwer i Jaume Bofill
i Mates, Barcelona, Publicacions Abadia de Montserrat, 1990, p. 44 i s. i, en general, sobre la seva
trajectòria ideològica cal llegir J. Casassas i Ymbert, Jaume Bofill i Mates (1878-1933). L’adscripció
social i evolució política, Barcelona, Curial, 1980.

EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER 265

 ma i per animadversió particularista, reaci a tota solució raonable del nostre

problema) hauriem d’atacar, desprestigiar a tothora a la Monarquia borboni-

ca i, doctrinaris a la essència llur, considerada un abstracte.
Ella és un obstacle per a la lliure expressió del pensament, per a la veritable
llibertat i per a dur a la pràctica l’esperit de la noble democràcia.

Dic tot això perquè descoratjat, amb els meus propis ulls, la llampant teatrali-
tat de la reialesa nòmada enlluernava a la gent que s’anomena patriota i [.e.e.]
no ja regionalistes sinò partidaris de l’ideari d’A.C. i d’altres sectors, endo-
massar, fer acte de presència en recepcions i acompanyaments, sol·licitar una
mirada i roda’ls-hi el cap per una encaixada. Amb una tal inconsciència i amb
una tal concepció primària de la cosa monàrquica, sentint-se serfs, orfes en
tota dignitat, vassalla amb l’inri de brutal opressió i aprobi, em pregunto: de
veritat, podrem anar a alguna banda? Arribarem a fer tasca profitosa?

Reitero la conveniència d’atacar al règim caduc, carnestolenc, que trontolla

tacit com vulgueu però que encara té la virtut d’enlluernar a molts badocs
catalans. / si ho haguessim vist ací a Tàrrega!» 4

4 Transcripció dels fulls afegits a la missiva. Paper crema (160 x 220 mm). 2 fulls escrits al r.,
tinta). Probablement, sigui algun esbós o apunt per a un míting o discurs.

266 EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER

 CARTA VI1

15-Juny-1932

Sr. D. Lluis Nicolau d’Olwer

Barna

Benvolgut amic:

el dia 5 tenia l’intencio d’anar á Guisona per a saludar-te i conversar amb tú;
després vareig enterar-me que hi haurie moltes delegacions, suposant que
tindries el temps près; i també que hi anave algun individu de Tárrega amb el
que més molest trovar-me. Tot plegat vaig desistir del petit viatge.2

Aquestes ralles sol son per a dir-te lo molt que em pesà el no poder dialogar
una estona. El mes pròxim segurament anire á Barna i procuraré trobar-te.

Endavant amb l’Estatut i féu lo que pogeu. El teu discurs á les Corts és, evi-
denment, el més solid d’argumentació.3

T’abraça afectuosament

Manuel de Pedrolo [signatura]

1 Original, ms., tinta blava. Escrit al r. i v. Paper crema (210 x 160 mm). Imprès al marge sup. d.:
“Manuel de Pedrolo / Major, 5 / Tarrega”. Aquesta adreça correspon al domicili targarí del ma-
trimoni Pedrolo-Sánchez de Molina. Conegut antigament amb el renom Cal Puntaire perquè la
família Vidal-Quer es dedicaven al ram tèxtil fins que, a finals del s. xix, la casa passà a ser cone-
guda com Cal Molina, arran de l’arribada a Tàrrega de D. Pío Sánchez de Molina (Brazatortas,
1847—Tàrrega, 9-IV-1916), qui s’havia de casar amb l’àvia materna del novel·lista, Clotilde Vidal
Quer (Tàrrega, 28-XI-1849—13-XII-1919).
2 El Diluvio. Diario republicano (núm. 139, 10-6-1932, p. 13) recollia l’acte segarrenc: “Guissona.
El domingo se celebró en el teatro Ateneo el mitin organizado por el Centro Catalán Republica-
no de Acción Republicana de esta en el que tomaran parte, además del presidente de la entidad
organizadora, Guillermo Sanmartí, los miembros del Partido Catalanista Republicano J. Coll i
Mas, Antonio Pujadas, J. Tomás Piera y Odón Hurtado y los diputados señores Martí Esteve i
Nicolau d’Olwer”.
3 El “Discurs a les Corts Constituents en defensa de l’Estatut de Catalunya el 19 de maig de
1932” es pot llegir dins L. Nicolau d’Olwer, Democràcia contra dictadura. Escrits polítics, 1915-1960,
Albert Balcells (ed.), Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2007, p. 401-13.

EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER 267

 CARTA VII1

29-XII-33

Senyor Lluis Nicolau d’Olwer

Estimat amic:

Encara que’l meu apartament de la politica no fá naixer ocasions per a es-

criuret, no per aixó vull que passin aquests dies sens enviar-te unes lletres
desitjante un bon any 1934.2

Sempre recordo amb gust la nostra bona amistat i els desitjables anys de
joventut.3

Afectuosament

Manuel de Pedrolo [signatura]

1 Original, ms., tinta blava. Escrit al r. Paper crema (210 x 160 mm). Imprès al marge sup. d.:
”Manuel de Pedrolo / Major, 5 / Tarrega”.
2 Segons el diari La Publicitat (7-6-1931), M. de Pedrolo i d’Espona fou nomenat delegat del Par-
tit Catalanista Republicà a Tàrrega però, en poc menys d’un mes, va presentar la seva dimissió
(C.T., núm. 513, 27-6-1931, s.p. i L. P., 1-7-1931, p. 10). Pocs dies abans, maig de 1931, participà en la
inauguració del Centre Català Republicà de Ciutadilla “glossant amb molta claredat els concep-
tes de catalanitat, liberalisme, democràcia i república que constitueix el llevat de la seva actu-
ació. El seu parlament, remarcable per al concisió amb què fou dit, meresqué un aplaudiment
unànime del nombrós públic congregat a la plaça” (L. P., 26-5-1931). El Partit Catalanista Republi-
cà neix el març del 1931 de la fusió d’Acció Catalana i d’Acció Republicana de Catalunya. Aquest
darrer, una escissió de l’any 1928 de la mateixa Acció Catalana impulsada per Rovira Virgili (cf.
S. Izquierdo, Panoràmica de l’esquerra nacional 1868-2006, Barcelona, Fundació Josep Irla, 20102).
3 Vegeu c. I, n. 5.

268 EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER

 Facsímil d’una de les cartes
transcrites en aquest
treball. (Arxiu Abadia
de Montserrat).

EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER 269

 CARTA VIII1

6 de febrer de 19372
Sr. Lluis Nicolau d’Olwer

Benvolgut amic:

Primerament he d’acusar-te rebut de la teba del 18 de gener i de les que m’en-

vies per als Srs. Peypoc3 i Ragasol.4 El primer m’ha procurat rapidament el
permís de circulació; moltes gracies. Em quant al Sr. Ragasol hi he parlat dos
breus –i tant breus– moments; m’ha rebut com aquell á qui fan un encarrec
poc agradable; amb tot, per lo que’m digué ahir, si vol, pot colocar-me al Palau
de Justicia,5 però, per aixó, es necesari que li diguis que tú o vols, perqué estás
disposat a servir-ne sigui com sigui! He anat, avui dos vegades á casa teba per
a que li parles abans de marchar tu de Barna i no he pogut trobarti. Hauria
tingut molt gust en saludar-te i parlar un rato amb tú.
Perdonam que et molesti, em sap molt de greu, però estic en un veritable
conflicte que he de resoldre.6
Afectuosament teu
Manuel de Pedrolo [signatura]
carrer de Girona, 179, pral. 1ª7

1 Original, ms., tinta negra. Escrit al r. i v. Paper crema (278 x 215 mm). Imprès com una capça-
lera: “Restaurant Gran Metro Brasserie/ Café - Bar Salón de billares/ Salones para banquetes, bodas
y bautizos | Ferrer Canals | Plaza del A ngel Via L ayetana , 23 Teléfonos 17261 y 21194 / Barcelona ….
de…….. de 193…”. És el mateix carrer on Nicolau d’Olwer vivia, juntament amb la seva mare, en
concret, “a la part baixa de la via Laietana” (A. Balcells, “Estudi introductori” dins L. Nicolau
d’Olwer, Democràcia contra dictadura. Escrits polítics, 1915-1960, ob. cit., p. 34).
2 A l’original, la data omple les caselles buides de la capçalera.
3 Ramon Peypoch i Pich (Barcelona, 1898-1984) fou enginyer químic. Militant de la Lliga Regiona-
lista i, més tard, d’Acció Catalana on exercí de secretari de Nicolau d’Olwer i nomenat gerent (1935-
39) de La Publicitat. Ja a l’exili, fou representant de la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols
(JARE) i pel seu partit a la Conferència Nacional Catalana (Mèxic, 1953). Per a més informació, vegeu A.
Manent, Semblances contra l’oblit. Retrats d’escriptors i de polítics, Barcelona, Destino, 1990, p. 245-253.
4 Eduard Ragasol i Sarrà (Caldes de Montbui, 1910-Mèxic, 1962), advocat, diputat a Corts per A.
C. durant la República i subsecretari de Justícia de la Generalitat quan era conseller Pere Bosch
i Gimpera. S’exilià a París l’any 1939, on treballà colze a colze amb el seu amic Nicolau d’Olwer
a la JARE (cf. P. Preston, El holocausto. Odio y exterminio en la Guerra civil y después, Barcelona,
Debolsillo, 2011). El 7 de juliol de 1949 fou empresonat a Vichy i conduït a un camp de càstig
mentre Franco demanava la seva extradició (A. Hernández de León-Portilla, España desde México.
Vida y testimonio de transterrados, Madrid, Algaba, 2003, p. 388 i J. Benet, Exili i mort del president
Companys, Barcelona, Empúries, 1990, p. 137-147). Més tard, i altra vegada a París, fundà una pe-
tita editorial fins que va marxar a l’exili mexicà. Segons, R. Navarro García, Nicolau d’Olwer [...]
“mantenia lligams molt estrets amb persones diverses que, malgrat la distància i els temps que
feia que restaven separats per l’exili, era un lligam viu i fort. Entre aquest s’hi compten els seus
amics més propers, els Ragasol, Tasis, els Cuitso, Peypoch i família, L’Hermínia Grau. Aquestes
amistats van ser vitals per suportar la duresa de l’exili i l’entrada inexorable a la vellesa.” (Lluís
Nicolau d’Olwer. Biografia política i d’exili d’un intel·lectual català, 1917-1961. Cultura, republicanisme
i democràcia, tesi doctoral dirigida per J. Casassas i G. Cattini, Universitat de Barcelona, 2017, p.
423-4, <http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/127052 [consultat el 8-gener-2020]>.
5 No hem trobat cap document en aquest sentit però Arbonès, probablement amb material
proporcionat pel fill, afirma que “el seu pare [era] funcionari aleshores de la conselleria d’Hisen-
da” (J. A rbonès, Pedrolo contra els límits, Barcelona, Aymà («La Mirada»), Barcelona, 1980, p. 18).
6 Tot apunta que les propietats de Pedrolo d’Espona van ser confiscades. Però aquest és un
extrem que encara no he pogut documentar.
7 Vegeu c. X, n. 4.

270 EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER

 CARTA IX1

Barna 4-VI-37

Sr. Lluis Nicolau d’Olwer

Benvolgut amic:

el dissabte farà tres setmanes que vaig esta á casa teva –dues vegades– inten-
tan parlar amb tu. A la teva germana li vaig dejar una tarja en la que’t demanava
hora per a parlar-te.2 Com encara no he rebut cap volant avisant-me, insisteixo
avui –i no per a molestar-te– sinò perqué m’interessa moltisim el veure’t.

El meu fill –te 19 anys– i jo estem matriculats a les proves d’aptitud per a
exercir el magisteri elemental a Catalunya-. Ell te una plaça de mestre interí
molt lluny de Barna, de manera que pot ajudar-me poc.3 Jo no he pogut lograr
cap lloc, i m’interesaria trobar plaça á Barna ó aprop. També em comvindria
que’l meu fill s’apropés á Barna i d’aquesta manera tindria solucionat el meu
problema fins que s’acabés la guerra i s’estavilitzesin les coses.

Si tens a bé concedir-me una entrevista t’explicaré el detall de tot aixó, doncs,

s’han fet i es fan molts nomenaments d’aquesta manera, sols tenin un títol
academic i alguna persona que tingui una mica d’interés en que’s faci un no-
menament d’aquests.

El meu fill te carnet del S.P.L. (C.N.T.)4 i jó de la F.E.T.E.5

1 Original, ms. tinta negra. 2 fulls: 1r. al r. i v. i el 2n. al r. Paper crema (220 x 155 mm).
2 Fa referència a Rosa Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1881-?), casada en segones núpcies amb
l’advocat Isidre Duran, amic d’en Lluís.
3 Es refereix al seu fill gran, Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (l’Aranyó, 1918-Barcelona,
1990). Pedrolo, fill, va fer aquest curset en un local del carrer Consell de Cent cantonada Passeig
de Gràcia i el destinaren a donar classes a Fígols de les Mines, actual Fígols de Berga, que aban-
donà tot seguit en adonar-se de la seva poca vocació (cf. V. Riera Llorca, Nou obstinats, Barcelona,
Selecta («Biblioteca Selecta 449»), p. 220-1 i J. A rbonès, Pedrolo contra els límits, ob. cit., p. 18).
4 Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball. El mateix Manuel de
Pedrolo, fill, va explicar aquest assumpte a l’entrevista amb Coca: “Va ser llavors que em van dir
que faltaven mestres. Molt bé, vaig pensar jo, farem de mestres! Però des dels rengles de la Unió
[Catalanista d’Estudiants], que s’havia adherit a la UGT, no es podia aconseguir res; el sindicat de
mestres estava en mans de la gent de la CNT-FAI pel que em van dir. Vaig deixar, doncs, la UGT i
vaig afiliar-me al sindicat anarquista” (J. Coca, Pedrolo Perillós? Converses amb Manuel de Pedrolo,
Barcelona, Dopesa («Pinya de Rosa 13»), 1973, p. 29). Cal recordar que, aleshores, la sindicalització
era obligatòria i treure a col·lació el suggeriment que Pedrolo, fill, aconsellà al seu germà Ramon
(Tàrrega, 9-X-1919—Donzell d’Agramunt (?), 23-VI-1938): “de totes maneres t’aconsello que et fa-
cis soci d ’allà on et convingui sense esperar la baixa d ’ací, és la manera de guanyar temps, és clar”
(carta del 17-9-1937 dins Epistolari I, X. Garcia (ed.), Universitat de Lleida («Biblioteca Literària
de Ponent 4»), 1997, p. 32). En una altra carta, aquesta adreçada al seu pare i datada a Tàrrega el
30-8-1937, el novel·lista en embrió escriu: “tu ja aniràs mirant els butlletins i quan surti el meu
nomenament ja m’avisaràs que d’una manera o altra pujaré, ni que sigui en bicicleta.” (Epistolari
I, ob. cit., p. 31). No he trobat cap document en aquest sentit. A l’arxiu Pedrolo es conserva, però, un
carnet a nom del novel·lista del “Centro de Reserva y Especialización de Artillería nº 1”, datat del 16
d’abril de 1938 que afirma pertany a la CNT i que viu al carrer Aribau, núm. 143 (vegeu, c. X, n. 4).
5 Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament que pertanyia a la Unió General de
Treballadors que durant la Guerra Civil fou el gran sindicat de l’ensenyament (cf. F. de Luis Mar-
tín, La FETE en la Guerra Civil espanyola (1936-1939), Madrid, Ariel, 2002).

EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER 271

 Espero de la teva amistat la tramesa de quatre lletres indicant-me dia i hora
per a parlar-te.

Perdona’m la insistencia, però, jà saps que em trobo amb necesitat i em sem-

bla que tu pots fer-ho, doncs, molts no situats en la teva posicio ho han fet per
amics seus.

Afectuosament

Manuel de Pedrolo [signatura]

Girona, 179, Pral. 1ª

272 EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER

 CARTA X1

Barna 14-VI-37

Sr. Lluis Nicolau d’Olwer

Benvolgut amic:

el dia 4 dels corrents vaig escriure’t demanan-te una entrevista –i explicant

per alt el que m’interessava. Com no he rebut contestació, escric avui per a
recordar-t’ho i donar-te la meva nova adressa.

Com compendràs facilment he arribat al limit de la meva resistencia i té un

interés vital per a mi el parlar-te. Envia’m algun dia d’aquesta setmana quatre
ratlles contestant-me, doncs, no puc esperar indefinidament a resoldre una
situació cada vegada més angoixosa, i necesito saber que has rebut les meves
cartes.2

M’atendré al sentit del que m’escriguis, i si no pots ó no vols fer res per a mi
no et molestaré més.3 Sols la necesitat m’obliga á esser tant pesat, contra to-
tes les meves actituds i sentiments.

De totes maneres sempre teu i cordialment

Manuel de Pedrolo [signatura]

Adressa: Aribau, 143, Ent. 1ª4

1 Original, ms. Tinta negra. Escrit al r. i v. Paper crema (220 x 160 mm).
2 Vegeu cc. VIII i IX.
3 Nicolau d’Olwer va oferir algun tipus d’ajuda a l’antic condeixeble i “camarada” de partit com
llegirà el lector més endavant. De fet, com recorda Niceto Alcalá Zamora: “Nicolau extendía los
brazos en la más correcta y apremiante de la súplicas” (La victoria republicana; 1930-1932, el de-
rrumbe de la monarquía y el triunfo de una revolución pacífica, ob. cit. p. 239).
4 Aquesta adreça correspon a la dispesa on Manuel de Pedrolo, fill, residia des del curs 1935-
1936 (vegeu Epistolari I, ob. cit., p. 2 i 72 i M. de Pedrolo, Diaris 1986, F. Vallverdú (ed.), Barcelona,
Edicions 62 («El Balancí 317»), 1998, p. 123-4. En aquest darrer testimoni, l’autor ens fa una des-
cripció d’aquest domicili i dels seus inquilins. Un episodi que, potser, va inspirar el novel·lista a
l’hora d’escriure l’obreta Domicili provisional (Palma de Mallorca, Editorial Moll («Raixa 9»), 1956).
Segurament, però, el fill no vivia en aquells moments a Barcelona perquè tenim cartes enviades
al pare signades des de Tàrrega. Va ser a principi d’agost de 1937 quan Manuel de Pedrolo, fill, va
tornar a Barcelona: “Arribat sense novetat, en tres hores” (c. VII perquè la c. IX, va signada des
de Barcelona) (cf. Epistolari I, ob. cit. c. VII-IX).

EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER 273

 CARTA XI1

3-VII-37

Amic Nicolau, series tan amable d’escriure dues ratlles al Conseller de Cultu-
ra Sr. Pi i Sunyer2 demana-li una plaça de mestre per mi? Una petita indicació
d’aquest Sr. al company Gadea3 per a que em proposés seria suficient. Hi ha
vacants i moltes sustitucions a consequencia de la crida de les últimes lleves.4

Inclueix-li la nota que adjunto amb els dades que necesita de mi.

Jà saps lo molt que’m combé.

Si aixís ho fàs he d’agrai-t’ho.

Afectuosament

Manuel de Pedrolo [signatura]

P.D. Tindria molt goig en veurer lletra teva

M. [inicial]

Aribau, 143, Ent. 1ª

1 Original, ms. Tinta negra. Escrit al r. i v. Paper crema (220 x 160 mm).
2 Carles Pi i Sunyer (Barcelona, 1988-Caracas, 1971), llicenciat en Enginyeria. Fou president
(1930) de la Comissió organitzadora del partit Acció Catalana al costat d’Olwer, d’Abadal, Sunyol
i altres, però certes discrepàncies l’acostaren finalment a Esquerra Republicana de Catalunya
l’any 1932. Diputat a Corts espanyoles (1931), esdevingué ministre de Treball (octubre-desembre
de 1933), també va ser diputat al Parlament de Catalunya (1932), alcalde Barcelona en dues ocasi-
ons (1934 i 1936-37), conseller de Finances amb Macià i de Cultura durant la Guerra Civil (des del
29 de juny de 1937 fins a 1939). Al llarg de l’exili va ser una de les personalitats més respectades
per l’emigració i ostentà la presidència de Consell Nacional de Catalunya (1941-45).
3 No he sabut trobar cap dada d’aquesta persona.
4 Signada per Carles Pi i Sunyer, el DOGC (núm. 272 del 29 de setembre de 1937, p. 1343) publi-
cava una ordre que disposa el nomenament de personal temporal que substitueixi el personal
docent mobilitzat per incorporar-se a files. Manuel de Pedrolo i Espona és designat per substi-
tuir Joan Marfany i Mínguez de Barcelona. Vegeu, a més, les notes de les cartes següents.

274 EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER

 CARTA XII1

Barna

10–Agost–37

Sr. Lluis Nicolau d’Olwer

Benvolgut amic:

he rebut al seu degut temps les teves cartes del 10 i 12 del mes passat i la
presentació per en Pi i Sunyer. Aquest Sr. và manifestar-me que’s proposava
publicar normes per a proveir les vacants de mestre i que les Sindicals no tin-
drien el dret de presentació. De tot el que và dir-me sols trec la conseqüencia
de que aquest asumpte –suposant que vagi bé– s’allargarà bastant. En Raga-
sol ha fet alguna gestió per aconseguir el meu nomenament de mestre, però,
amb el que t’he contat suposo no donarà resultat.2

La raó principal de solicitar això, era la rapidés amb que’s podia resoldre ha-
vent-hi tantes vacants: l’actitud del Conseller entorpeix els meus plans. I així,
de mes en mes esperant, jó que la meva situació no em permet esperar.

En quan al Sr. Ragasol –a qui he visitat segons vàs indicar-me– sols he acon-
seguit veure, dues vegades, al seu secretari; per tant, no he pogut parlar-li de
la petició que vaig fer-te en la meva última carta i que tú vàs escriure’m que
n’hi havies parlat.

Com recordaràs et demanava que s’hem nomenés per algun petit empleu a la
Conselleria de Justicia, Comisariat de la Vivienda o qualsevulga altra oficina
que depengués de la Generalitat. Amb la crida de les últimes lleves forso-
sament ha d’haver-hi vacants si es compleixen les disposicions donades. El
poder ocupar una d’aquestes vacants hem convindria molt.

Jó crec que teniu A.C.R. la Conselleria de J. i éssen tú el dirigent del partit,

pots fer que’l Sr. Bosch Gimpera o Regasol em donguin una petita plaça d’in-
terí. I això podria fer-se amb la rapidesa que a mi tant em convé.

Per aconseguir-ho, em crec, que sols seria necesari que escrivisis a un dels
indicats Srs. de la manera que tu saps es necesari fer-ho quant és vol que la
indicació que un fà sigui atesa.

1 Original, ms. Tinta negra. 2 fulls, al r. i v. Paper crema (220 x 160 mm).
2 Vegeu c. XI, n. 4. Ara, he trobat sobre aquest afer una altra ordre publicada al DOGC (núm.
864 del 30-12-1937, p. 1318): “Atès que Manuel de Pedrolo i Espona, Mestre substitut del Grup
Escolar número 93, d’aquesta ciutat, no ha assistit a l’Escola des del 30 de novembre proppassat,
malgrat haver estat comminat per escrit a reintegrar-se al treball mentre no li fos concedit el
trasllat que, segons una comunicació seva, havia sol·licitat; Resultant que en aquest Departa-
ment de Cultura no consta cap dada que acrediti aquest extrem i que, en tot cas, el fet d’haver
sol·licitat el trasllat no l’excusaria d’exercir el càrrec mentre no li fos oficialment concedit; Vist
l’informe que, prèvies les comprovacions pertinents, ha emès el Delegat Regional corresponent,
d’acord amb els extrems anteriors, He resolt: És declarat cessant, per abandonament del càrrec,
Manuel de Pedrolo i Espona, Mestre substitut del Grup Escolar nº 93, d’aquesta ciutat. Barcelo-
na, 28 de desembre del 1937. El Conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer”.

EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER 275

 El dilluns aniré a visitar al Sr. Ragasol per a veure el que hi hagi d’això, supo-
sant que tú li hauràs escrit o parlat.

Porto fà uns mesos amb totes aquestes gestions, i crec que no puc esperar
més. Tu agraire el que ho pots suposar si aconseguesis colocar-me. Si pots,
oferir-me el que hi hagi.

Afectuosament

Manuel de Pedrolo [signatura]

Aribau, 143- Ent. 1.

276 EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER

APÈNDIX

CENTENARI DE GOETHE

De la manera més planera i concreta que em sigui possible, intentaré donar una
breu notícia de la vida i obra del genial poeta alemany, destinada al llegidor distret,
–aquest amable llegidor que aquests últims mesos ha vist repetidament escrit el
nom de Goethe sens que li hagi despertat cap ressonància, degut a la imprecisa
noció o absència de noció del que aquest nom significa dintre la cultura universal.

***

Joan Wolfgang Goethe va nèixer el dia 28 d’Agost de 1749 a Francfort. Fou el seu
pare Joan Gaspar Goethe, jurisconsult i conseller imperial i la seva mare, Cateri-
na Textor, neta del burgomestre. Per tant, per naixença, pertanyia a la burgesia
benestant i culta que governava la ciutat.

Francfort, plena d’història i de velles tradicions, que al sortir de la guerra dels

trenta anys reorganitzava el comerç i les seves importants fires, estava, no obs-
tant, encarinyada amb el seu passat, sense acabar de convertir-se en una ciutat
moderna. Gaspar Goethe, format en el racionalisme del seu segle i en possessió
de tots els coneixements del temps, era una home formalista i rígid que dirigí
l’educació del seu fill amb severitat i exigint tot el rendiment que podia donar
l’infant. El jove Goethe, té tota classe de mestres: de llengües, música, pintura,
equitació, ball, etc. En contrast amb el docte pare, Goethe, té una mare jovenís-
sima –18 anys a la neixença de Goethe–, tot intuïció, dotada d’una imaginació
exuberant i d’una rica sensibilitat. Goethe i la seva germana, al sortir del puntal
racionalíssim del conseller imperial, es refugiaran a la falda de la mare, que els
conta meravelloses fantasies.

En aquest medi de la ciutat, d’esperit un poc estret, i forjat en el contrast de dos

temperaments, l’esperit de l’infant reacciona fortament, assimilant amb facilitat
tota classe d’ensenyament per un costat, cultivant una rica sensibilitat per l’altre.
Fins als setze anys, l’home dotat de portentoses facultats i de temperament tan
exuberant, viu entre els seus a la ciutat natal.

Els anys 1765-69 és estudiant a Leipzig. Aquesta ciutat és el centre intel·lectual ale-
many de l’època: posseeix la més vella Universitat i domina el comerç de llibreria;

EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER 277

 en ella tenen la seva residència Klopstock i Lessing; és una ciutat ja moderna ober-
ta a tots els vents de l’esperit. Contrast, doncs, al canviar de medi que facilita a
la fogositat del jovenet Goethe els elements que necessita. Pren contacte directe
amb el medi intel·lectual dominant i llegeix els poemes de Wieland i les obres de
Winckelman. Per altra part dibuixa, apren la pintura, i fins l’art del gravador. La
seva feina oficial, l’estudi del dret, queda en últim terme. En l’ordre passional l’ado-
lescent salta totes les barreres, compromet greument la seva salut i després d’un
violent vòmit de sang, torna a Francfort on és obligat a permanèixer un any i mig
reparant els estralls de l’estudiantada.

Completament restablert, va a Strasburg a continuar els seus estudis. En aquesta

ciutat, s’enfronta amb la cultura francesa, estudia el gòtic de la cèlebre catedral i fa
amistat amb Herder, el principal fecundador de son geni en aquesta primera èpo-
ca; també estudia el nou evangeli del retorn a la naturalesa predicat per Rousseau i
entusiàsticament acceptat per Alemanya, donant naixença a una nova poesia que,
al conquerir a la joventut intel·lectual, produirà el romanticisme.

En aquest període es desenrotlla el més bell episodi sentimental de la vida de Go-

ethe, vida fortament empleada en degustar tota mena d’amors: l’idil·li amb Fre-
derica Brion, la romàntica filla del pastor protestant de Sesentiain.

Desperta de bona hora la vocació literària, quasi un infant comença a escriure

poesies i petits poemes en els que fa l’aprenentatge i ja es revela netament poeta.
A l’acomiadar-se de Frederica, composa «Benvinguda i Adéu», on arriba a la més
alta potència poètica.

Ja advocat, uns anys a Francfort Wetzlar (1771-76), li donen temps de treballar les
obres que el faran conèixer del públic i li donaran una celebritat europea. Primer,
composa «Goetz de Berlichingen» i poc després, uns amors contrariats li donen
matèria per escriure «Werther». «Goetz» és una drama que recorda Shakespea-
re; «Werther», una novel·la que inaugura el gènere morbosament sentimental que
després invadirà el camp de totes les literatures amb el nom de novel·la romàntica.

Goethe, per a composar la seva obra, com l’abella i va la mel de les flors–, se serveig
tant de la sentimental Frederica com de la desdanyosa Carlota, traient en tots els
casos les experiències vitals que enriquiran i matitzaran la vida i obra del poeta.

L’estat sentimental descrit en «Werther», ja superat per Goethe, produeix desas-

trosos efectes en la trencadissa sensibilitat de la joventut de l’època.

Tant «Goetz» com «Werther», cada una en el seu gènere, són considerades per la
crítica com a obres mestres.

Voltat d’una celebritat extraordinària, és considerat com un semi déu per la joven-
tut intel·lectual que ha adoptat el nom de Sturm und Drang i que és la que renova
la literatura alemanya.

Aquesta situació extraordinàriament destacada d’un jove de vint-i-cinc anys, fa

que els grans s’encurioseixin i s’acostin al poeta. Klopstock, en certa manera el
poeta oficial de l’Alemanya de llavors, visita a Goethe. Pel Desembre del mateix
any (1774), és presentat als Ducs de Saxe-Weimar que insisteixen a que vagi a
visitar-los. I aquí toquem a una tombant de la vida de Goethe, l’època familiar, la
de la primera joventut és acabada. El jove poeta abandona la família, abandona els
amors de Lili Schönemann, –la noia de l’alta burgesia que depassant els prejudi-
cis del seu medi vol seguir-lo allí on sigui,– i després d’un breu viatge a Suïssa va
a Weimar.

278 EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER

La permanència a Weimar es va allargant fins a convertir-se en instal·lació defini-
tiva. La petita cort principesca és un món socialment superior en el que entra el
poeta i on troba el medi apropiat per a desenrotllar la seva personalitat. Director
General del teatre, conseller íntim del príncep Carles-August, durant deu anys di-
rigeix el petit estat, mostrant-se un bon governant i perfecte funcionari.

Aquests deu anys són, relativament, infecunds per a la literatura, puix solament
dóna la primera ma a «Egment», «Ifigènia» i «La vocació teatral de Wilhen Meis-
ter». Completa la seva cultura i l’experiència s’enriqueix, pensant en les grans obres
properes. La col·laboració amb Lavater, li desperta el gust de les ciències naturals.
Més endavant, el contacte amb Itàlia, el portarà a escriure una «Teoria dels colors».

La vida de societat, intercanvi amb els intel·lectuals de la cort, els amors amb la
senyora von Stein, acaben d’omplir el marc de la seva vida en aquesta primera
època de Weimar.

Aquesta vida ordenada, hi ha un moment en què li pesa i l’afany de llibertat acu-

mulat durant aquests anys, provoca l’escapada. I és el viatge a Itàlia.

Durant dos anys, recorre el bell país i pren contacte directe amb l’art, estudiant
les obres de l’Antiguitat i del Renaixement. L’erotisme present a tot moment en
Goethe, es dóna lliure cursa a «Elegies Romanes», prenen origen d’un episodi de
la seva estada a Roma. I a l’abandonar aquesta ciutat, l’emoció de la bellesa, l’art i
tants segles de civilització, li omple els ulls de llàgrimes.

Goethe, torna a Weimar en vigílies de la Revolució Francesa i el petit principat

rebrà les espurnes de la gran conmoció política i, anys endavant, sofrirà l’inva-
sió napoleònica.

En aquest any, un nou factor decisiu entra en la vida de Goethe. Schiller, el gran
poeta germà i tan diferent, provocarà un nou despertar de les facultats creadores
i especialment poètiques de Wolfrang, que treballa en «Els anys d’aprenentatge de
Wilhem Meister», en el «Faust» (primera part) i, poc després, publicarà el deliciós
idil·li «Herman i Dorotea», inspirat en un episodi de la Revolució Francesa.

Goethe i Schiller, des de la revista literària que funden, «Les hores», dirigeixen i
són el centre del moviment intel·lectual alemany en aquests anys tèrbols d’invasió.
Schiller, mor jove, deixant-nos l’amistat dels dos poetes en la seva «Correspondèn-
cia», un monument etern a l’amistat i un manual d’educació estètica.

En 1808, en ocasió del Congrés d’Eufurt, tenen lloc les converses amb Napoleó. El
geni de l’acció i el geni del pensament, s’enfronten i es reconeixen com a iguals.
Napoleó, el saluda amb les conegudes paraules «Vos sou un home» i un mateix
moviment d’admiració fa a cada u descobrir en l’altre el més bell exemplar d’home
que mai hagi trobat.

Aquests anys, que precedeixen a Waterlóo, escriu Goethe «Les afinitats selectives»
i els poemes lírics del «Divan Oriental-Occidental».

I ja toquem a la vellesa de Goethe, laboriosa, serena, impregnada de l’harmonia que

posseeix l’home que ha desenrotllat la seva natura en totes les direccions el més
completa i profundament possible. «Els anys del viatge de Wilhelm Meister», «Vi-
atge a Itàlia», «Poesia i veritat» i el «Faust» (segona part i fragments de la tercera,
de publicació pòstuma), ocupen els últims anys de la seva vida.

Casat amb Cristiana Vulpius, des de 1806, pare d’un fill, August, té el pesar ell ja
vell, de veure’ls morir a tots dos.

EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER 279

 Sol, respectat i considerat com a una institució a Weimar i a tot Alemanya, passa
els darrers anys de la seva vida en companyia del Secretari i amic Eckermann, que
ens ha conservat les saboroses converses que havia tingut amb el gran poeta.

J. W. Goethe, mor el dia 22 de Març de 1832.1

***

Les principals obres de Goethe ja les hem citades al ressenyar les dades de la bio-
grafia; no obstant, queden per a indicar algunes altres –no secundàries perquè no
hi ha res secundari en la seva obra– que completen la personalitat del gran poeta.

La grandiositat de l’obra de Goethe ha estat en tot temps reconeguda per les intel·
ligències més excelses i Alemanya honora en ell no sols els més gran poeta, sinó
la figura capdal de la seva literatura. Aquesta obra ha fet la prova d’un centenari i
el seu valor poètic i humà és avui reconegut com ho fou pels seus contemporanis.

Alguns crítics concedeixen un valor superior a l’obra; altres, posen en primer lloc
la seva vida, com a vida exemplar, típica, en la que la personalitat humana s’ha de-
senrotllat més completament en totes direccions, donant harmonia a les facultats
que posseeix.

Per a comprendre exactament això, cal recordar que Goethe no fou solament un
poeta líric, dramaturg, novel·lista cultivador de totes les formes de la literatura,
sinó un home de ciència, coneixedor de la geologia, mineralogia, botànica i fisio-
logia; que publicà «Contribucions a l’Optica» i una «Teoria dels Colors». És pintor
i gravador distingit i un fi apreciador de la música –recordi’s les seves relacions
amb Bethoven.

En l’ordre polític i social, viu i experimenta tots els problemes que el seu temps posa.

En l’ordre sentimental i passional, pocs homes passen per un major nombre d’ex-
periències enriquint-se amb tot el seu valor. Recorda als homes que també prete-
nen realitzar la totalitat de les facultats humanes.

A propòsit de tot això, el crític alemany E. R. Curtius, escriu: «Ja a trenta anys estava
dirigit per l’idea de què la seva vida era tan important, si no més que la seva obra.

És des d’aquells moments, sens dubte, que ‘viure’ i ‘escriure’ no són més que una
sola cosa per a ell i que ell opera conscientment la fusió. Esbossat per l’adolescent,
acabat pel patriarca, el «Faust», l’obra mestra avença com la seva vida, l’altra obra
mestra. Cinquanta anys de vida viscuda, cinquanta anys de durada real, separen el
projecte i els últims versos del Faust».

El més gran poeta francès vivent, Paul Valery, en el discurs que en honor de Goethe
ha pronunciat a la Sorbona, amb ocasió del centenari, diu: «Goethe ens ofereix un
sistema casi complet de contrastos, combinació rar i fecunda. És un clàssic i un
romàntic alternativament. És un filòsof que repugna el principal medi de la filo-
sofia, –l’anàlisi del subjecte, és un savi que no pot o no vol usar l’instrument més
potent de la ciència positiva; és un místic, més un místic d’una singular espècie,
enterament ocupat en la contemplació de l’exterioritat. »

1 Les biografies de Goethe, que han escrit F. Gundolf, E. Ludwing i P. Amann ens han pro-
porcionat les dades per a redactar aquesta nota.

280 EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER

El Centenari de Goethe es va celebrant a tot el món civilitzat a Alemanya, princi-
palment, després a Anglaterra i França, amb extraordinari interès. A Catalunya, la
Universitat de Barcelona s’ha encarregat d’organitzar-lo procurant que a les prin-
cipals ciutats se celebrin actes per a honorar la memòria del genial poeta. Tàrrega
el celebrarà també el dia 30 del present mes.

Jo espero que tots els nostres conciutadans voldran, amb la seva assistència, con-
tribuir al major lluïment de la festa.

Manuel de Pedrolo»

Crònica Targarina: xii, 569 (23 de juliol de 1932), s. p.

EPISTOLARI DE MANUEL DE PEDROLO I D’ESPONA A LLUÍS NICOLAU D’OLWER 281