Professional Documents
Culture Documents
Jaume El Conqueridor - Viquipèdia, L'enciclopèdia Lliure
Jaume El Conqueridor - Viquipèdia, L'enciclopèdia Lliure
Jaume el Conqueridor[a], anomenat també Jaume I d'Aragó[b] (Montpeller, Senyoria de Montpeller, 2 de febrer del 1208[1] -
Alzira, Regne de València, 27 de juliol del 1276;[2] en castellà Jaime o Jacobo i Santiago, en occità i català antic Jacme, en
aragonès modern Chaime[3] i en llatí Iacobus[c], tots provenen del nom hebreu Iaakov, que significa 'que Déu protegeixi'[5]), fou
sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de rei d'Aragó, rei de Mallorca, rei de València, comte de Barcelona, comte
d'Urgell, i senyor de Montpeller (1213-1276). Començà a regnar a l'edat de 10 anys assistit pel Consell Reial, regnà 58 anys i
morí a l'edat de 68 anys.[d] Està enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet.
Família
Fill i successor del rei Pere II d'Aragó al tron de la corona d'Aragó i de Maria de Montpeller. Quedà totalment orfe de pare i mare
el 1213, quan tan sols comptava amb 5 anys. Fou pare dels reis Pere "el Gran" i Jaume II de Mallorca "el Prudent".[1]
Jaume el
Conqueridor
Biografia
Naixement 2 febre
1208
Montpe
(Corona
d'Aragó
Mort 27 juliol
1276
(68
anys)
Alzira
(Corona
d'Aragó)
Sepultura Reial
Monesti
de Santa
Maria de
Poblet
(1278–)
Catedral
de
València
(1276–
1278)
Comte de
Rosselló
1242 – 27 juliol
1276
← Nunó Sanç I de
Rosselló i Cerdanya
– Jaume II de
Mallorca →
Rei de València
1238 – 27 juliol
1276
← Zayyan ibn
Mardanix – Pere el
Gran →
Comte d'Urgell
1234 – 27 juliol
1276
← Pere I d'Urgell –
Ponç IV de
Cabrera →
Rei de Mallorca
1230 – 27 juliol
1276
← Abu-Yahya
Muhàmmad ibn Alí
ibn Abi-Imran at-
Tinmalalí – Jaume II
de Mallorca →
Comte de
Barcelona
1213 – 27 juliol
1276
← Pere el Catòlic –
Pere el Gran →
Senyor de
Montpeller
1213 – 27 juliol
1276
← Maria de
Montpeller – Jaume
II de Mallorca →
Rei d'Aragó
1213 – 27 juliol
1276
← Pere el Catòlic –
Pere el Gran →
Dades personals
Religió Cristianism
Activitat
Ocupació polític,
guerrer,
governan
Carrera militar
Conflicte Conques
de la
ciutat de
Balansiya
conquest
de
Mallorca
Altres
Títol Comte de
Ribagorça
(1213
(Gregorià)–
1276
(Gregorià))
Vescomte
de Carlat
Comte de
Cerdanya
Família Casa
reial
d'Aragó
Cònjuge Elionor de
Castella i
d'Anglater
(1221–1229
repudi
Violant
d'Hongria
(1235–1251
mort del
cònjuge
Teresa Gil
de Vidaure
(1255–1265
Parella Aurembiaix
d'Urgell
(1228–1229)
Blanca
d'Antillón
(1241–1242)
Berenguera
Ferrandis
(1242–1244)
Elvira
Sarroca
(dècada del
1250–)
Guillema
de Cabrera
(1250–1252)
Berenguela
Alonso de
Molina
(1264–1272)
Sibil·la de
Saga
(1274–1276)
Fills Alfons
d'Aragó i
Castella
( Elionor
de Castella i
d'Anglaterra)
Violant
d'Aragó i
d'Hongria
( Violant
d'Hongria)
Constança
d'Aragó
( Violant
d'Hongria)
Pere el
Gran
( Violant
d'Hongria)
Ferran
Sanxis de
Castre, fill
il·legítim
( Blanca
d'Antillón)
Jaume II
de
Mallorca
( Violant
d'Hongria)
Pere I
Ferrandis
d'Híxar, fill
il·legítim
(
Berenguera
Ferrandis)
Sança
d'Aragó i
Hongria
( Violant
d'Hongria)
Elisabet
d'Aragó i
d'Hongria
( Violant
d'Hongria)
Maria
d'Aragó i
d'Hongria
( Violant
d'Hongria)
Ferran
d'Aragó
( Violant
d'Hongria)
Sanç
d'Aragó i
d'Hongria
( Violant
d'Hongria)
Jaume
Sarroca,
fill
il·legítim
( Elvira
Sarroca)
Pere del
Rei, fill
il·legítim
( Elvira
Sarroca)
Jaume de
Xèrica, fill
il·legítim
( Teresa
Gil de
Vidaure)
Pere I
d'Ayerbe,
fill
il·legítim
( Teresa
Gil de
Vidaure)
Pares Pere el
Catòlic
i Maria de
Montpeller
Cronologia
Primer matrimoni
Amb Elionor de Castella, filla d'Alfons VIII de Castella, el 6 de juny de 1221 a Ágreda. Se'n divorcià el 1229. Fill:
Tercer matrimoni
Amb Teresa Gil de Vidaure, que seria esposa mitjançant document privat, però que el rei va abandonar quan aquesta va
contraure la malaltia de la lepra. Fills:
Catedral de Montpeller
Sobre l'engendrament del rei Jaume, fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller, com que el rei Pere rebutjava la seva muller
i hom estava preocupat per l'absència d'un hereu legítim, s'ordí una trama per a enganyar-lo. Als primers de maig del 1207,
aprofitant que el rei era a Montpeller li digueren que una dama montpellerina que desitjava tenir per amistançada l'esperava en
el castell de Mireval no lluny de la ciutat de Montpeller. Però en comptes de la dama fou Maria de Montpeller qui passà la nit
amb el rei, mentre a les fosques aquest pensava que jeia amb la dama que desitjava. A fi de donar fe de l'engendrament, Maria
de Montpeller havia estat acompanyada per 24 prohoms i 2 notaris, abats i priors, l'oficial del bisbe i diversos religiosos, dotze
dames i altres tantes donzelles. Quan arribà el matí, entraren tots a la cambra i Maria de Montpeller revelà la seva identitat,
explicant-li al rei el que havia succeït; aleshores ell digué que «pus així era, que plagués a Déu que fos complit llur enteniment»,
i aquell mateix dia marxà de Montpeller a cavall. Passat el temps de l'embaràs, el rei en Jaume I d'Aragó va nàixer al Palau dels
Tornamira de Montpeller la nit de l'1 al 2 de febrer del 1208.[7]
Baptisme
Els testimonis documentals confirmen que el primer nom que s'escollí per al futur rei conqueridor no havia estat el de Jaume,
sinó que s'hauria d'haver dit Pere, talment com el seu pare. Amb aquest nom figura en el contracte matrimonial que el 1210
pactà el seu pare el rei Pere el Catòlic entre el seu fill i la comtessa d'Urgell; i també figura amb el nom de Pere en el nou
contracte matrimonial firmat el 1211 amb la filla de Simó IV de Montfort. A més, en el text primitiu de les Gesta comitum
Barchinonensium et Regum Aragonum se l'anomena per dues vegades Pere Jaume. I el fet és que en el llinatge del Casal de
Barcelona els noms tradicionals havien estat els de Borrell, Ramon i Berenguer i les combinacions d'aquests; i en la Casa
d'Aragó durant la dinastia Ximena els noms tradicionals havien estat Alfons i Pere. El nom de Jaume no comptava amb cap
antecedent en cap dels dos llinatges, així com tampoc apareix en el llinatge de la reina Maria de Montpeller.
És el mateix rei qui explica en la seva crònica el motiu de l'elecció d'un nom tan estrany a la tradició, Jaume, per a l'hereu de la
Corona d'Aragó. Diu que sa mare, Maria de Montpeller, encengué dotze ciris amb els noms dels dotze apòstols; els possibles
noms eren, doncs, Pere, Andreu, Jaume (el major), Jaume (el menor), Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Maties, Tomàs, Simó,
Judes (Tadeu), Judes (Iscariot). El darrer ciri a consumir-se fou el que duia escrit el nom de Iacobus (en llati) o Jacme (en
occita), i aquest fou el nom que la reina Maria de Montpeller escollí per al seu fill. La Providència decidí que fos l'apòstol sant
Jaume qui donés el nom al futur rei conqueridor, esdevenint Jaume I d'Aragó, i també fou I de Mallorca, I de València, I de
Barcelona, I d'Urgell i I de Montpeller.
Després de la victòria cristiana sobre els almohades a la batalla de Las Navas de Tolosa, el seu pare i rei Pere el Catòlic
s'implicà en la Croada albigesa. El rei Pere era vassall de la Santa Seu des que es feu coronar pel Papa Innocenci III a Roma
l'any 1204 i la seva ortodòxia catòlica era indubtable.[1] Per aquesta raó, Ramon VI de Tolosa, el comte de Foix, el comte de
Comenge i el comte de Bearn s'hi reteren com a vassalls buscant un senyor poderós i inqüestionable. Malgrat que el rei Pere
mai no va ser favorable envers l'heretgia càtara, car ja des del 1198 havia pres mesures contra l'heretgia als seus dominis, va
intervenir-hi per defensar els seus nous vassalls i l'hegemonia política adquirida per la Corona d'Aragó a Occitània, que es veia
amenaçada per Simó IV de Montfort, cabdill dels croats francesos.
En un primer intent per trobar una sortida pacífica al conflicte, el rei Pere va pactar casar el seu fill primogènit, l'infant Jaume
(futur Jaume I d'Aragó), amb la filla de Simó IV de Montfort, Amícia de Montfort. A tal fi, el rei Pere entregà com a penyora
l'infant Jaume, que en gener 1211 tan sols tenia 2 anys, a Simó IV de Montfort, en el monestir catòlic de Mezouls a costat de
Montpeller. Però un cop aquest va tenir el nadó sota el seu poder, el reclogué al Palau Trencavel de la ciutat de Carcassona i
continuà atacant els vassalls del rei d'Aragó i s'imposà finalment la via militar com a única sortida al conflicte. El 12 de
setembre de 1213 es lliurà la batalla de Muret en la qual morí el rei Pere. La Corona d'Aragó s'havia quedat sense rei, amb el
successor en captiveri i en una situació financera crítica a causa de la guerra.
Interregne i regència (1213-1218)
A conseqüència del vassallatge que el rei Pere el Catòlic havia retut a la Santa Seu l'any 1204, la Corona d'Aragó era
jurídicament sota la sobirania directa del Papa Innocenci III. A més, Maria de Montpeller, mare de l'infant Jaume, també li
havia encomanat al Sant Pare Innocenci III la protecció de l'infant Jaume. Les disposicions d'aquest s'encaminaren
ràpidament a la restitució de l'infant Jaume i a l'organització de la Corona d'Aragó per tal que s'establís una regència durant la
minoria d'edat de l'infant.
Després de la mort del rei Pere en la batalla de Muret, Maria de Montpeller, la mare de l'infant Jaume, anà a Roma i pregà al
Papa Innocenci III que obligués Simó de Monfort a retornar-li el fill.[1] Per la seva part, el Regne d'Aragó i Catalunya enviaren
una delegació a Roma formada per l'antic majordom del Regne d'Aragó Ximeno Cornel I, Guillem IV de Cervera, el mestre de
l'Orde del Temple fra Guillem de Mont-rodon i Pero d'Ahones. Davant la negativa inicial de Simó de Montfort, el 22 de gener del
1214 el Papa Innocenci III trameté una nova carta al comte en què li manava que restituís l'infant i fes acatament i submissió
al legat papal, el cardenal Pietro di Benevento. El 18 d'abril del 1214 el legat papal arribà a Narbona i entre aquest dia i el 25
d'abril del 1214 va efectuar-se la restitució de l'infant Jaume.[8] El varen rebre el comte Sanç d'Aragó, el mestre de l'Orde del
Temple fra Guillem de Mont-rodon, així com el gran prior de l'Orde de l'Hospital i una comissió de magnats aragonesos i
catalans entre els quals figuraven Dalmau de Creixell i Guillem I de Cardona. Tanmateix, l'infant Jaume va quedar sota la
custòdia i protecció directa del legat del Papa Innocenci III.
Sota la protecció de l'Orde del Temple
A mitjan agost del 1214 el legat papal es reuní a Lleida amb una assemblea de magnats. Allí, Aspàreg de la Barca, bisbe de
Pamplona, els mostrà l'infant Jaume i tots juraren respectar-lo i defensar-lo. A l'assemblea, però, no hi assistiren ni Sanç
d'Aragó, ni Ferran d'Aragó, abat de Mont Aragón; segons diu el rei en la seva crònica, el motiu seria que ambdós aspiraven a la
corona. Després d'aquesta assemblea i seguint els designis fixats en el testament de Maria de Montpeller, mare de l'infant
Jaume, el mestre de l'Orde del Temple, fra Guillem de Mont-rodon, es feu càrrec de l'infant Jaume quan aquest comptava uns
6 anys. Els Cavallers Templers l'instruïren com a rei al Castell de Montsó des dels 6 fins als 9 anys. Al Castell de Montsó
també s'hi educava l'infant Ramon Berenguer, el futur Ramon Berenguer V de Provença, qui era cosí de l'infant Jaume.
El Consell de la Procuradoria fou organitzat definitivament pel Papa Innocenci III amb la butlla del 23 de gener del 1216. En
aquest document consten els següents consellers: pel Regne d'Aragó: el bisbe de Tarassona García Frontín I, l'antic majordom
del Regne d'Aragó Ximeno Cornel I i Pero d'Ahones; per Catalunya: l'arquebisbe de Tarragona Aspàreg de la Barca, els magnats
catalans Guillem I de Cardona i Guillem IV de Cervera, així com el mestre de l'Orde del Temple i educador de l'infant Jaume
mentre residia al castell de Montsó, fra Guillem de Mont-rodon.
Sortida de Montsó
La política pel regent Sanç d'Aragó continuà la del difunt rei Pere el Catòlic i es caracteritzà pel suport a la causa occitana i
l'ànsia per venjar la mort del rei ocorreguda en la Batalla de Muret.[1] Aquesta política topà novament amb la Santa Seu i el nou
Papa, Honori III, successor d'Innocenci III i defensor de Simó IV de Montfort, amenaçà novament amb una croada contra la
mateixa Corona d'Aragó si el regent no deturava el seu suport a la causa occitana. Aquesta situació de màxima tensió amb el
papat fou aprofitada per l'abat de Montaragó Ferran d'Aragó, per posar novament en dubte la regència de Sanç d'Aragó. Davant
d'aquest creixent clima de tensió, un grup de magnats aragonesos i catalans optaren per traure l'infant Jaume del castell de
Montsó i posar fi a les disputes per la regència. Així, entre els dies 20, 21 o 22 de juny del 1217, a l'edat de 9 anys, l'infant
Jaume sortí del castell de Montsó.
Primerament fou conduït al Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, on reté honors a la sepultura del seu pare, el difunt rei
Pere el Catòlic.
Muralles d'Albarrasí
Amb pràcticament 12 anys, el 1220, hagué de fer front a la primera revolta nobiliària liderada per Rodrigo de Liçana. La revolta
s'inicià quan Rodrigo de Liçana es negà a acatar l'ordre del rei que li manava d'alliberar Lope d'Albero, que Rodrigo de Liçana
havia fet presoner per uns deutes. Jaume I (d'11 anys encara i a punt de fer els 12) i el Consell Reial, resolgueren posar fi a la
revolta d'una manera contundent atacant el noble rebel. Primerament s'alliberà el castell d'Albero que estava ocupat per les
tropes de Rodrigo de Liçana. Seguidament s'atacà el feu del noble revoltat, el castell de Liçana, on estava empresonat Lope
d'Albero.
Davant de la impossibilitat d'aturar l'ofensiva reial, el noble Rodrigo de Liçana optà per refugiar-se a la Senyoria d'Albarrasí, un
territori cristià independent enclavat entre la Corona d'Aragó i la Corona de Castella i que estava sota el domini de Pero
Ferrández d'Açagra. Davant d'aquesta eventualitat, el Consell Reial i Jaume I no dubtaren d'atacar aquesta senyoria
independent i iniciaren el setge d'Albarrasí el juliol del 1220. Però després d'unes setmanes de setge i atacs continuats amb
dos fonèvols i un almanjanec, el rei i el Consell comprovaren que part dels nobles que lluitaven sota les seves ordres també
col·laboraven amb els nobles assetjats. Davant la impossibilitat de conquerir Albarrasí, es decidí aixecar el setge i acceptar el
perdó de tots els nobles revoltats.
Matrimoni amb Elionor de Castella, armat
cavaller i Corts d'Aragó
El 1221, a l'edat de 13 anys, es casà amb Elionor de Castella. La decisió del casament es deu al fet que no s'arribava a la
majoria d'edat fins als 20 anys, moment en el qual heretaria el regne d'Aragó; aquest precepte només podia ser obviat si
contreia matrimoni a partir dels 14 anys, moment a partir del qual esdevindria major d'edat; per la seva banda el mateix rei en
la seua crònica justifica el matrimoni fonamentant-se en les pors dels seus consellers que si moria sense un hereu la terra
quedaria novament sumida en el desordre i que tant Sanç d'Aragó com Ferran d'Aragó aspiraven a la corona. Així, el 6 de
febrer del 1221 a la ciutat d'Ágreda i seguint els designis dels consellers se celebrà el casament. Tot i així, el jove rei hagué
d'esperar a complir la majoria d'edat, els 14 anys, per poder tenir relacions i engendrar un hereu amb la reina Elionor.
El rei i la reina sortiren d'Ágreda i anaren cap a Tarassona. Allí, a l'església de Santa Maria de la Vega de Tarassona, el rei en
Jaume fou armat cavaller, cenyint-se ell mateix l'espasa que hi havia sobre l'altar. Formaven part del seguici del rei el
majordom del Regne d'Aragó Blasco I d'Alagón, don Ladrón, Ato I de Foces, Guillem IV de Cervera, Ramon de Montcada, l'oncle
del rei Bernat Guillem de Montpeller, Guillem I de Cervelló, García Pérez de Meitats, Roldan Laín, Pero d'Alcalà i Sanxo Duerta.
El mes d'abril del 1221 el rei i la seva muller anaren cap a Osca per celebrar Corts d'Aragó. En el transcurs de les corts es
confirmà per un termini de set anys la moneda jaquesa que el rei en Pere el Catòlic, pare del rei en Jaume, havia manat fer. A
les corts hi foren presents la reina Elionor, el bisbe de Saragossa Sanxo d'Ahones, el bisbe d'Osca García de Gúdal, el bisbe de
Tarassona García Frontín II, el mestre de l'Orde del Temple fra Guilhem d'Azylach, el mestre de l'Orde de l'Hospital fra Folch de
Tornell, el majordom del Regne d'Aragó Blasco I d'Alagón, Nuno Sanç d'Aragó, Ximeno Cornel I, Ato I de Foces, Assalit de Gudal
i Guillén d'Alcalà. Finades les corts el rei anà a Saragossa i tot seguit anà cap a Daroca, on arribà el juliol del 1221.
El rei s'estigué a Daroca fins al mes de març del 1222, que hi celebrà noves corts d'Aragó en les quals el vescomte Guerau IV
de Cabrera feu reverència al rei en senyal de la seva reducció al seu servei. Formaven part de la cort del rei el majordom del
Regne d'Aragó Blasco I d'Alagón, Nuno Sanç d'Aragó, Vallés de Bergua, Garcia Pérez de Meitat, Assalid de Gudal, el Justícia
d'Aragó Pero Pérez de Tarazona, Pero Sessé III, Pero d'Alcalà, Ruy Ximénez de Luesia, Blasco Pérez de Gotor, Gil Garcés
d'Açagra i altres cavallers.
Segona revolta nobiliària
A mitjans del 1222 Guillem II de Montcada i de Bearn ocupà les terres de Nuno Sanç d'Aragó, fill del comte de Rosselló, cosí
del rei i antic regent de la corona Sanç d'Aragó i el 1223 s'inicià una guerra entre ells. El rei Jaume I d'Aragó va haver de
prendre partit pel seu parent, Nunó Sanç d'Aragó, en detriment del seu antic defensor, Guillem II de Bearn. Però novament la
noblesa no donà suport al sobirà i es bastí una poderosa aliança nobiliària en contra del rei formada pel mateix Guillem II de
Bearn, l'infant Ferran d'Aragó, Ramon de Montcada, Guillem Ramon de Montcada, Guillem Ramon Dapifer, Ramon de Cervera,
Jaume de Cervera, Guillem de Claramunt, Ramon Alemany de Cervelló i Guerau d'Aguiló. Àdhuc Nunó Sanç d'Aragó fou forçat
a unir-se a la coalició contra Jaume I i aquest acabà empresonat a Alagó. El 1224 va haver de pagar un rescat de 20.000
morabatins per la seva llibertat.
Setge de Peníscola
En les Corts de Tortosa de 1225 Jaume I, que aleshores comptava 17 anys, proclamà la necessitat de reprendre la conquesta
de noves terres als sarraïns. El rei marcà com a objectiu el castell de Peníscola, però el setge no reeixí per la defecció de la
noblesa, que no acudí a la seva crida. Tot i així, el 1226 planejà una nova expedició, aquest cop sobre València sortint de Terol,
però l'expedició no es dugué a terme novament pel fracàs de la convocatòria entre la noblesa. Tanmateix, el rei d'Aragó i
Comte de Barcelona obtingué del sàyyid Abu-Zayd el compromís del pagament d'una paria consistent en un quint de les seves
rendes a València i Múrcia, a canvi d'obtenir una treva. I fou precisament el trencament d'aquesta treva el que provocà una
nova revolta nobiliària.
Conquesta de Mallorca
Un grup de prohoms catalans presidits per Jaume I es reuneixen a casa de Pere Martell, a Tarragona, per tal de preparar la
conquesta de Mallorca (1228). L'any següent, el 5 de setembre de 1229 l'estol català surt de Salou, Cambrils i Tarragona,[9] i
conquereix Mallorca a Abu-l-Ulà Idrís al-Mamun: desembarca a Santa Ponça i venç els moros a la batalla de Portopí. Presa
Madina Mayurqa el 31 de desembre 1229, comença la repoblació amb pagesos de l'Empordà (1236). Al s. XIII mateix ja es
commemora a Mallorca, dia 31 de desembre, la Festa de la Conquesta, al segle xiv anomenada Festa de l'Estendard. Al
voltant d'aquesta Festa, Jaume el Conqueridor esdevé el principal mite de la història de Mallorca, com també serà mitificat al
País Valencià.
Sotmetiment de Menorca
Pel Tractat de Capdepera (1231), l'alcaid de Menorca, Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Àhmad ibn Hixam, esdevingué vassall
del rei. No va ser fins al regnat d'Alfons III d'Aragó, net de Jaume I d'Aragó, que es conquerí de forma efectiva aquesta illa,
després de la capitulació de l'arrais Abu-Úmar ibn Saïd (1287). Posteriorment però i d'acord amb el Tractat d'Anagni (1295) la
cedí a Jaume II de Mallorca, el seu germà, qui la incorporà a la corona mallorquina. L'illa va ser repoblada per catalans,
principalment de la zona oriental, concretament, dels comtats de Barcelona, Girona, de l'Empordà i del Rosselló. La conquesta
és celebrada anualment el dia de Sant Antoni.
Entrada de Jaume I
a Madīna Balansiya
el 9 d'octubre de 1238
Començà el 1232. El 1238, tropes catalanes i aragoneses entren a la ciutat de València, que depenia nominalment del califa
de Bagdad al-Mustànsir.
La conquesta de les darreres places originà una topada amb Alfons X de Castella, que pretenia conquerir Xàtiva. Però hi
renuncià després de signar el tractat d'Almirra (1244), segons el qual Jaume I cedia a Castella la conquesta de Múrcia. El
Regne de València va ser repoblat per catalans i aragonesos: els primers van ocupar preferentment les comarques del litoral,
que ara són de parla catalana, i els segons van ocupar preferentment les comarques interiors, inicialment de parla aragonesa i
avui de parla castellana. La conquesta és celebrada a la ciutat de València des del temps de Ramon Muntaner fins avui dia,
per imitació de la Festa de l'Estendard mallorquina.
Mentrestant, Jaume I demanà ajuda econòmica al papa Climent IV a canvi de cedir davant les seues pressions i de l'exempció
de delme, signà l'expulsió dels musulmans de tot el territori de la Corona d'Aragó en un decret amb les corts a València. Açò
comportà que una part important dels musulmans expulsats s'afegiren als rebels, que es feren encara més forts, i abocà el
regne a una situació de guerra generalitzada. Per altra banda, uns 100.000 musulmans que acceptaren l'exili, provinents
fonamentalment de la Ciutat de València, foren agrupats i conduïts cap a la frontera de Múrcia, escortats amb protecció
militar.
En març de 1248 les tropes aragoneses van auxiliar les castellanes que estaven assetjant Sevilla,[11] que va caure en 23 de
novembre,[12] i l'enviament del contingent va deixar desguarnit els territoris recentment conquerits per ell, facilitant la Segona
revolta mudèjar.[13]
Segona revolta dels sarraïns valencians
En la segona revolta sarraïna (1248-1258) al-Àzraq causà més d'un maldecap del vell Jaume I, ja que estigué a punt de matar-
lo en una emboscada però, al final, fou derrotat per la traïció del seu mateix conseller. Per l'antiga amistat, Jaume I no va
empresonar-lo i fou obligat a exiliar-se, deixant els seus dominis, ja molt reduïts, en les mans d'un germà i un oncle, sotmesos
a contínues pressions dels nous senyors feudals catalans i aragonesos.
El 1258 Jaume I rebutjà una treva oferta d'al-Àzraq a través del rei Alfons X el Savi, i recuperà gairebé sense resistència els
castells de Planes de la Baronia, Pego, Castell de Castells. Al cap de pocs dies al-Àzraq es va rendir, lliurant Alcalà, Gallinera, i
la resta de les fortificacions, i fou expulsat del Regne. Jaume I no complí les condicions de l'ajuda del papa Climent VI
d'exterminar els musulmans, com ho feia Castella, per por de debilitar el Regne econòmicament, i preferí iniciar una sèrie
d'accions legals amb l'objectiu de forçar els mudèjars a convertir-se al cristianisme, com a condició per a poder mantenir els
seus drets i possessions.
La renúncia a Occitània
Signà amb Lluís IX, el rei francès, el tractat de Corbeil (1258),[14] pel qual li cedia tots els dominis que tenia a Occitània
(excepte la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d'Omelàs), però aconsegueix que els reis francesos
renunciïn explícitament a qualsevol pretensió sobre Catalunya que poguessin al·legar més endavant com a descendents dels
conqueridors dels comtats catalans. Realment, en aquest tractat no s'intercanviaren territoris, sinó que ambdós reis
renunciaren a drets nominals que difícilment podien exercir: el rei de França reconeixia la independència dels comtats de
Catalunya, assolida de fet a final del segle x, mentre que Jaume I reconeixia als francesos els territoris dels nobles occitans
que havien estat vassalls dels comtes de Barcelona i dels reis d'Aragó, ocupats per França a la croada contra els albigesos
després de la batalla de Muret. Tot i això, al Llenguadoc, on encara s'estaven produint revoltes antifranceses, veieren aquesta
renúncia de Jaume I com una traïció.
Conquesta de Múrcia
La Corona de Castella havia sotmès l'Emirat de Múrsiya a vassallatge el 1243, quan Muhàmmad Ibn Hud Hud Biha-ad-Dawla
va signar les capitulacions d'Alcaraz. Però el 1264 els sarraïns murcians es van revoltar contra Castella amb el suport de regne
de Granada i el Marroc. Com que Castella era incapaç de controlar la rebel·lió islàmica, la reina Violant d'Aragó i d'Hongria, filla
de Jaume I i esposa d'Alfons X el Savi, demanà ajuda urgent al seu pare.[15] El rei convocà la noblesa militar catalana i, malgrat
les reticències inicials, aquests acabaren acceptant la proposta del rei. En canvi no succeí el mateix amb la noblesa aragonesa
la qual es negà a participar en una campanya militar per a auxiliar Castella sense cap mena de compensació.[16][17] És per
aquesta raó que la Conquesta del Regne de Múrcia (1265-1266) va ser efectuada majoritàriament per la noblesa militar
catalana i les seues mainades, vassalls i servents reclutats en els seus feus de Catalunya.[17]
La campanya militar fou cabdellada per l'infant Pere d'Aragó (fill de Jaume I i futur Pere el Gran) que derrotà el cabdill de la
insurgència islàmica Muhammad ibn Hud Biha al-Dawla i n'expulsà les tropes granadines. Amb l'objectiu d'assegurar el control
del territori per part dels cristians, les mainades catalanes s'assentaren en el territori conquerit a fi d'assegurar el sotmetiment
de la majoria de la població autòctona andalusí.[17] Pacificat el regne i destruïda la rebel·lió, el regne de Múrcia fou retornat a la
jurisdicció de la Corona de Castella, respectant així els límits estipulats anys abans al Tractat d'Almizra.[1] La campanya de
Múrcia donà origen a un dels elogis més famosos que Jaume I feu a Catalunya, asseverant que era el millor «regne», dels cinc
que hi havia a Espanya.[18]
Croada de 1269
Després del Tractat de Viterbo el 1267, el papa Climent IV i Jaume el Conqueridor van enviar al kan mongol Abaqa una carta,
portada per Jacme Alaric de Perpinyà[19] per fer realitat la possibilitat que els mongols poguessin unir-se als europeus en una
aliança francomongola contra els musulmans, i com a resposta positiva als missatges anteriors dels mongols, van informar a
Abaqa de la propera croada. El setembre de 1269 va sortir de Barcelona amb la seva armada per a una expedició a Terra Santa
en la Croada de Jaume I que havia de ser la Novena Croada, però dispersades les seves naus per les tempestes, el rei va haver
de desembarcar a Aigües Mortes, prop de Montpeller i només 11 naus van aconseguir arribar finalment a Sant Joan d'Acre
dirigides pels fills naturals del rei Ferran Sanxis de Castre i Pere I Ferrandis d'Híxar. L'arribada dels reforços cristians va ser
resposta pel soldà Bàybars I amb un atac sobre Acre que va causar moltes baixes en els croats.[20] El rei va haver de renunciar
a aquesta nova empresa, que va continuar el príncep Eduard d'Anglaterra.
Expedició a Ceuta
Jaume el Conqueridor va signar amb el tractat de Barcelona de 1274 una aliança militar amb el soldà del Marroc i Fes Abu-
Yússuf Yaqub ibn Abd-al-Haqq, segons la qual va contractar els serveis d'una flota i exèrcit de mercenaris cristians per a la
conquesta de la plaça de Ceuta, en aquella època en poder de Muhàmmad II de Granada.[21]
Jaume I va fer comprometre l'infant a tornar els castells a Ferran, però alhora es preparà per a la guerra entrant a l'Aragó i
atacà el castell d'Antillón, on vivia la mare de Ferran, el qual s'hi va dirigir per alçar el setge, però fou derrotat i fugí el juny de
1275 al castell de Pomar on va anar l'infant disposat a prendre'l a l'assalt. Veient-se perdut, Ferran va fugir disfressat de pastor
mentre els seus homes s'enfrontaren als de Pere, però Ferran fou atrapat quan intentava travessar el riu Cinca i Pere manà que
fos ofegat al riu.
Tercera revolta dels sarraïns valencians
L'any 1276 va tenir lloc la tercera revolta dels sarraïns valencians, amb un exèrcit comandant per al-Àzraq des de l'exterior, al
camí cap a Alcoi. Jaume I, combinà diplomàcia i guerra per a sufocar la revolució, fet que provocà disputes internes entre els
musulmans, i recuperant terreny.
La tercera revolta mudèjar fou la que afectà més directament Alcoi, en els dominis antics d'al-Azraq (Alcalà, Benisili, Pego,
Benigànim, o Benissulema). Aquesta vegada Alcoi fou defensat per quaranta cavallers que arribaren des de Xàtiva, i
derrotaren a mort al-Àzraq en una maniobra de distracció. No obstant això, una vegada que l'exèrcit mudèjar inicià la fugida,
alguns cavallers de Xàtiva, improvisadament, volgueren perseguir-los, i caigueren en una emboscada militar a mà de rebels
encapçalats pel fill d'al-Àzraq, els quals es trobaven amagats per a un contraatac. Alcoi, per tant, quedà desprotegida, i el fill
d'al-Àzraq aconseguí prendre-la, així com Xàtiva. La revolta s'estengué per tot el territori i posà seriosament en perill el Regne
de València, amb el fill d'al-Àzraq com a nou cap: mil peons moros atacaren Llíria, els mudèjars de Beniopa es revolten, i
l'exèrcit musulmà destruí Llutxent i avançava regne endins per la Vall d'Albaida.
Mentrestant, Jaume I es posà malalt i morí el 27 de juliol de 1276. Aleshores va heretar el tron valencià el seu fill Pere el Gran
(III d'Aragó i II de Barcelona). El nou rei recuperà fortificacions i arribà a un acord de treva de tres mesos. Després va sotmetre
diversos castells i hagué de rendir a la força el de Montesa. La revolta finalitzà l'octubre del 1277, abans que els granadins i els
nord-africans pogueren socórrer els mudèjars. Pere I ordenà desarmar-los sense que foren castigats, i l'any 1283 decretà una
llei permetent-los la llibertat de desplaçament i de residència en tot el regne, així com la llibertat de comerç.
Mort de Jaume I
En plena tercera revolta dels sarraïns valencians Jaume I va emmalaltir ràpidament. El 9 de juliol del 1276, trobant-se a la
residència reial d'Alzira (Casa del Rei, Casa Reial o Casa de l'Olivera), el rei signà el decret que autoritzava l'infant Pere a ocupar
els castells que cregués convenient en el Regne de València i a poder-hi nomenar els alcaids, traspassant així el
comandament de la campanya militar al seu fill. Cada volta més greu, el 21 de juliol del 1276 feu cridar el seu fill Pere i
després de donar-li diversos consells, abdicà de tots els seus regnes en favor dels seus fills, i ara reis, Pere el Gran (III d'Aragó,
I de València i II de Barcelona) i Jaume II de Mallorca. Es convertí en monjo de l'Orde del Cister i inicià aleshores el viatge per
ingressar al Monestir de Santa Maria de Poblet. Les cròniques situen la mort de Jaume I en algun lloc no determinat proper a
València de camí cap a Poblet. Per contra, la crònica de Ramon Muntaner situa la mort del rei a la mateixa residència reial de
la vila d'Alzira, talment com si no hagués arribat a empendre el viatge cap al monestir. La data sí que és coneguda: Jaume I va
morir el 27 de juliol de 1276, després d'un regnat de seixanta-tres anys.
Política religiosa
Durant el seu regnat es va introduir la Inquisició a la Corona d'Aragó mercès a Sant Ramon de Penyafort. Amb les conquestes
de Mallorca i València, hi expandí el cristianisme. Donà suport a la fundació de l'Orde de la Mercè en 1235, per part de Sant
Pere Nolasc i Berenguer II de Palou. Com a orde religiós militar, el bisbe Berenguer de Palou va donar la institució canònica als
seus membres, mentre que el rei Jaume va donar-los la investidura com a cavallers.
Per aquest motiu, rep culte com a beat dins l'orde mercedari, que el considera cofundador. No ha estat beatificat oficialment,
però la seva veneració és permesa només en l'àmbit mercedari.
Política municipal
Jaume I va crear l'any 1249 l'estructura fonamental del govern municipal de Barcelona: un consell de 4 membres, auxiliats per
8 consellers i una assemblea de probi homines -prohoms- tots ells membres de la mà major. Després de diverses
modificacions, l'any 1265 l'organització municipal va quedar definitivament estructurada: l'autoritat municipal va recaure sobre
3 consellers (Conseller en Cap, segon i tercer) elegits per un Consell de Cent jurats.
Política institucional i
Beat Jaume I d'Aragó
obra legislativa
Catedral de
Barcelona, per Joan
Roig (1688)
Naixement 2 febre
1208
Montpe
(Corona
d'Aragó
1276
En 1247, el rei Jaume I d'Aragó va convocar Corts Generals del Regne en
Osca amb la intenció de continuar l'obra legisladora de la Corona, compilant (68
en un sol document la legislació vigent: era el naixement del Vidal Mayor. El
bisbe Vidal de Canyelles va rebre l'encàrrec de redactar aquesta compilació
anys)
seguint les deliberacions consensuades en les Corts d'Osca. La intenció del
rei era aplicar aquests Furs en tot el regne, incloent-hi el Sobrarbe, la
Alzira
Ribagorça, la Vall d'Aran i algunes comarques castellonenques en
substitució d'anteriors furs particulars, que tenien la seva base en el Fur de
(Corona
Jaca, i que van ser derogats després de la compilació que suposava el Vidal
Mayor. El bisbe Vidal de Canyelles, conseller reial i expert jurista, va redactar
una primera versió en llatí, que es coneix com a Compilatio minor, en la qual
d'Aragó)
es va limitar a ordenar per matèries els preceptes consensuats en les Corts
d'Osca, sistematitzant-los sota títols adequats a la manera del Digest que
marcava la tradició del Corpus Iuris Civilis.
Sepultura Monesti
de
Poblet
Comte de
Recopilació dels Usatges de
Rosselló
Barcelona
Els Usatges de Barcelona (en llatí Usatici Barchinonae) van començar a
recollir, a partir del segle xii, textos de diversa procedència normativa:
1242 – 27 juliol
resolucions de la cort comtal, fragments del dret romà i del dret gòtic, i
cànons religiosos. Encara que tradicionalment s'atribueix la promulgació
1276
dels Usatges a Ramon Berenguer el Vell, sembla que la redacció definitiva
es va fer durant el regnat de Jaume el Conqueridor. Davant les discòrdies
← Nunó Sanç I de
entre els juristes que prenien partit per la llei gòtica i altres pel dret romà,
Jaume I ho va dirimir a les Corts de Barcelona (1251)[24] on establí la
Rosselló i Cerdanya
prioritat dels Usatges de Barcelona, i en defecte d'aquests calia recórrer als
costums provats o al seny natural. Molts juristes van utilitzar la via del seny
– Jaume II de
Mallorca →
per aplicar el dret comú. Pel Tractat de Perpinyà, els Usatges havien de tenir
vigència al Rosselló i la Cerdanya, malgrat llur separació de la Corona
d'Aragó.
Rei de València
1238 – 27 juliol
Els Furs del Regne de 1276
València ← Zayyan ibn
Els Furs de València i, per extensió, Furs del Regne de València o, Mardanix – Pere el
simplement, els Furs valencians, foren el dret territorial valencià durant més
de quatre segles, des del 1261, quan Jaume I els va jurar i promulgar, durant Gran →
la reunió de les Corts Valencianes el mateix any. Els furs s'originen en els
costums, sèrie de normes de la vida comuna i ordenació de la ciutat de
València, que es van creant adaptant (però separadament) de les normes Comte d'Urgell
aragoneses (furs d'Aragó) i les normes de Catalunya (els Costums de Lleida
i els Usatges de Barcelona). També s'incorporen als costums (o almenys no
es deroga) un tribunal instaurat pels regnes moros, el Tribunal de les Aigües 1234 – 27 juliol
de València. El primer costum va ser promulgat per Jaume I el 21 de març
de 1238 a Xàtiva, conferint jutges civils i criminals, així com la cambra dels 1276
jurats de València, a la recent conquistada València. Aquesta creació de
lleis pròpies per a València va ser en contra de la noblesa aragonesa que ← Pere I d'Urgell –
volia estendre els Furs d'Aragó a València. És el 1251 quan, inspirat pel nom
dels furs d'Aragó, es comença a referir als costums com a furs, després de
l'ordre reial de recollir totes les normes que s'havien estat promulgant en els
primers anys de la València cristiana. Aquest any, Jaume I ordena que els
jutges s'atinguen als furs. El 7 d'abril de 1261, a València, Jaume I, i reunides
per primera vegada les Corts Valencianes, jura els furs de València. A més, Ponç IV de
Cabrera →
l'11 d'abril promulga un privilegi al nou Regne, pel qual tots els successors
del monarca també hauran de signar-los a València, en un mes del
començament del seu regnat.
Rei de Mallorca
Política econòmica 1230 – 27 juliol
1213 – 27 juliol
1276
← Maria de
Consellers de Jaume I Montpeller – Jaume
II de Mallorca →
Aquest article o secció es presenta en forma de llista però s'hauria de redactar en
forma de prosa. Més informació
Rei d'Aragó
Arnau de Peralta[25]
1213 – 27 juliol
Berenguer d'Erill[26]
1276
Berenguer de Palou II[27]
← Pere el Catòlic –
Bernat d'Olivella[28] Pere el Gran →
Ferrer Graït[29]
Dades personals
Guillem II de Bearn[30] Religió Cristianism
Guillem de Cardona.
Intervingué en les lluites del Es coneix per Cofu
comtat d'Urgell.[31] de l'O
Guillem de Montcada[32] la Me
Família Casa
reial
d'Aragó
Cònjuge Elionor de
El darrer testament: una dèbil
Castella i
Corona de Mallorca
d'Anglater
La principal diferència entre el segon i el darrer testament, moments en els
quals Jaume I va tenir només dos fills, rau en el fet que en el segon, quan (1221–1229
l'infant Pere era el menor, havia de rebre un bloc format pel Regne de
València, el Regne de Mallorca i les terres occitanes; per contra, en el darrer repudi
testament, també amb dos fills, el petit, en aquest cas l'infant Jaume, no
rebé en el seu bloc el Regne de València, el qual passà al bloc de l'infant Violant
Pere conjuntament amb el Regne d'Aragó i Catalunya. El motiu pogué ser la
voluntat del rei Jaume I de no crear dos blocs prou grossos perquè es d'Hongria
poguessin enfrontar entre si. Però la conseqüència fou que la Corona de
Mallorca resultava massa dèbil per valdre's per si mateix enmig de la (1235–1251
poderosa Corona d'Aragó i l'encara més poderós Regne de França.
L'estratègica situació dels territoris nord-catalans del Comtat de Rosselló i mort del
del Comtat de Cerdanya com a zona intermèdia entre les dues potències
feren el Regne de França intentés quasi immediatament l'annexió dels cònjuge
territoris nord-catalans mentre que davant d'aquesta amenaça la Corona
d'Aragó reaccionés de la mateixa manera i forcés la reincorporació violenta Teresa Gil
dels territoris de la Corona de Mallorca. Així, quan es produí l'ofensiva
francesa durant la Croada contra la Corona d'Aragó, el rei Pere "el Gran" de Vidaure
emprengué confiscació del Regne de Mallorca. I finalment, el rei Pere IV
d'Aragó "el Cerimoniós" conquerí la Corona de Mallorca de manera definitiva (1255–1265
i reincorporà els seus territoris a la Corona d'Aragó.
Parella Aurembiaix
d'Urgell
(1228–1229)
Blanca
d'Antillón
(1241–1242)
Berenguera
Ferrandis
(1242–1244)
Elvira
Sarroca
(dècada del
1250–)
Guillema
de Cabrera
(1250–1252)
Berenguela
Alonso de
Molina
(1264–1272)
Sibil·la de
Saga
(1274–1276)
Fills Alfons
d'Aragó i
Castella
( Elionor
de Castella i
d'Anglaterra)
Violant
d'Aragó i
d'Hongria
( Violant
d'Hongria)
Constança
d'Aragó
( Violant
d'Hongria)
Pere el
Gran
( Violant
d'Hongria)
Ferran
Sanxis de
Castre, fill
il·legítim
( Blanca
d'Antillón)
Jaume II
de
Mallorca
( Violant
d'Hongria)
Pere I
Ferrandis
d'Híxar, fill
il·legítim
(
Berenguera
Ferrandis)
Sança
d'Aragó i
Hongria
( Violant
d'Hongria)
Elisabet
d'Aragó i
d'Hongria
( Violant
d'Hongria)
Maria
d'Aragó i
d'Hongria
( Violant
d'Hongria)
Ferran
d'Aragó
( Violant
d'Hongria)
Sanç
d'Aragó i
d'Hongria
( Violant
d'Hongria)
Jaume
Sarroca,
fill
il·legítim
( Elvira
Sarroca)
Pere del
Rei, fill
il·legítim
( Elvira
Sarroca)
Jaume de
Xèrica, fill
il·legítim
( Teresa
Gil de
Vidaure)
Pere I
d'Ayerbe,
fill
il·legítim
( Teresa
Gil de
Vidaure)
Pares Pere el
Catòlic
i Maria de
Montpeller
Cronologia
1223 Alfons
Obra literària
El Llibre dels feits o Crònica de Jaume I és la primera de "les quatre grans Cròniques". Sembla que la conquesta de Mallorca
(1229) n'impulsà la redacció. Jaume I mor el 1276, per tant, l'obra degué ésser quasi acabada poc abans. No obstant això, les
còpies que en tenim són posteriors (el manuscrit més antic conservat és de 1343. La Crònica narra, de forma autobiogràfica,
la vida i les gestes més importants del rei (sobretot les conquestes de Mallorca i València).
La història comença amb el seu naixement i acaba amb la seva mort (del 1208 al 1276). Algú proposat per ell en feu el pròleg i
l'epíleg: tant per la seva erudició com per la seva perfecció estilística aquest pròleg degué ser fet per algú diferent, de cultura
superior, i un cop el rei ja era mort. El conqueridor fou ben explícit a l'hora d'expressar la finalitat de les seves "memòries": "E
per tal que los hòmens coneguessen, quan hauríem passada aquesta vida mortal, ço que nós hauríem fet […] e per dar eximpli a
tots los altres hòmens del món…".
La intenció didàctica i justificativa, i el sentiment religiós i providencialista es reflecteixen al llarg de tota la Crònica. El rei, a qui
agrada d'aparèixer com un heroi d'epopeia, no sempre fa història militar i política, sinó que sovint ens mostra els petits fets de
la seva vida i els racons més íntims de la seva personalitat. A la Crònica es fa ús d'un llenguatge viu i popular (refranys, dites i
expressions col·loquials, utilització de la primera persona del plural, etc.) i de la llengua pròpia per part dels personatges
(català, castellà, aragonès, àrab, francès, etc.).
Una obra atribuïda a Jaume I és el Llibre de Saviesa del Rey en Jacme I d'Aragó.
Sepulcre
Les donacions del rei Jaume al monestir s'iniciaren el 1225, quan durant una visita al monestir prometé lliurar 200 morabatins
per a les obres del cenobi. El 1232 autoritzà el comte Nuno Sanç a dotar en les terres conquerides una nova casa de l'orde del
Cister, donant lloc així al naixement del monestir de Santa Maria de la Real de Mallorca. De la mateixa manera, autoritzà
Guillem IV de Cervera a fer donació de les de Benifassà, al nord del Regne de València, per tal que s'hi establís l'orde del Cister.
En el testament que feu l'1 de gener del 1231, ja esmentà el seu desig de ser enterrat a Santa Maria de Poblet. En el testament
del 6 de març del 1232 també s'expressà d'aquesta manera. El 28 d'agost del 1257 manifestà que ja havia escollit sepultura
anteriorment i ho confirmà davant l'abat del monestir, donant-li facultats per a traslladar les seves despulles d'allí on fossin
fins al monestir. En el testament del 26 d'agost del 1272 renovà novament el seu desig d'ésser enterrat a Santa Maria de
Poblet i, finalment, el 20 de juliol del 1276 feu un codicil amb les donacions que feia al monestir i expressant novament la seva
intenció d'ésser enterrat allí, nomenant executors de la seva voluntat els seus fills i hereus Pere el Gran i Jaume II de Mallorca.
Jaume I d'Aragó va morir el 27 de juliol de 1276 quan viatjava des del Regne de València cap al monestir de Poblet per tal
d'ingressar-hi com a monjo. En el seu testament, va lliurar al monestir cinc mil morabatins, la seva cinta d'or, la seva vaixella de
plata, pedres precioses i anells, un portapau en forma de creu ornamentat amb pedres precioses i la seva capella oratòria
personal. A més, va fer-li donació dels castells i llocs de Copons, Timor, Montfalcó, Veciana, Pallerols i Sant Vicenç de
València, foramurs de la ciutat de València.
La primera sepultura era simple, formada per una urna de pedra del país amb banda de pendent lleugera. Aquesta urna era
col·locada sobre mènsules al costat del prebisteri de l'església major de Poblet, tot just enfront d'una altra que contenia les
despulles del rei Alfons el Cast. L'epitafi del sepulcre primitiu deia el següent:
« "Anno Domini M.CC.LXXX.VI (sic)/Vigilia B. Mariae
Magdalenae/Illustrissimus ac
virtuosissimus/Jacobus Rex Aragonum,
Majori/carum, Valentiae, comesque Barcinonae/et
Urgelli, et Dominus Montispesulani/accepit habitum
Ordinis Cisterciensis/in villa Algecirae, et obiit
Valentiae/VI. Kal. augusti. Hic contra/Sarracenos
semper praevaluit/et abstulit eis Regna
Majoricarum/Valentiae, et Murciae, et regnavit/LXII
annis, X mensibus, et XXV/diebus: et translatus est
de Civitate/Valentiae ad Monasterium Populeti/ubi
sepultus fuit praesentibus Rege/Petro filio suo, ejus
uxore Constantia/Regina Aragonum, et
Violante/Regina Castellae filia Domini/Regis Jacobi
praedicti, et Archiepiscopo/Terraconae, et multis
Episcopis, et/Abbatibus, ac Nobilibus viris./Hic
aedificavit Monasterium Bonifazani,/et fecit multa
bona dicto Monasterio Populeti./Ejus anima
requiescat in pace/Amen". »
Posteriorment, a partir del 1359, el rei Pere el Cerimoniós feu construir els panteons reials d'alabastre de Beuda sobre dos
arcs de pedra entre les dues pilastres del creuer de l'església major de Poblet. El projecte escultòric fou encarregat al mestre
Aloi i al mestre Jaume Cascalls. El 1363 el sepulcre estava acabat, però aleshores el rei Pere manà la construcció d'un altre
arc sepulcral paral·lel al primer. Així mateix manà al mestre Cascalls que bastís una sepultura per a Jaume I en alabastre i
esmaltada de vidre. Posteriorment, el 1371, signà un nou contracte amb el mestre Cascalls en què manava fer dues imatges
de pedra del rei Jaume, una amb el rei coronat i l'altra amb el rei vestit de monjo, de manera que les estàtues jacents fossin de
la mateixa alçada que les que havia dissenyat per a ell i la seva muller. A més, hi havien d'anar col·locats deu senyals reials
esmaltats i daurats. El 1380, el rei Pere manà encara al fuster Bernat Teixidor la construcció d'uns dossers de fusta que
s'instal·laren per sobre dels sepulcres reials perquè els protegissin de la pols i els donessin més prestància. Un cop acabada
l'obra, les despulles del rei Jaume I foren dipositades al nou sepulcre.
El 1809, durant la Guerra del Francès, el monestir de Poblet va ser saquejat per l'exèrcit napoleònic. El 1811 fou confiscat, però
el 1813, després de l'expulsió dels francesos del Principat de Catalunya, els monjos s'hi pogueren reinstal·lar.
Durant el Trienni Liberal (1820-1823), el monestir fou atacat: es van cremar els altars, el cor del segle xvi, l'orgue, les sagristies,
l'aixovar sagrat, les imatges i els bancs de fusta; foren saquejats el palau de l'abat Copons i les granges dependents del
monestir; els panteons reials, en canvi, es van respectar. El monestir es va salvar de la primera desamortització, però al final
del Trienni els béns del monestir foren novament objecte d'atacs.
Així quedaren fins que, dos anys més tard (1837), finalment, el govern progressista concedí un permís especial al rector de
l'Espluga de Francolí, Antoni Serret, per a recollir les restes escampades dels monarques. Ell i els seus col·laboradors les van
embolicar i les van traslladar en carro fins a l'església de l'Espluga, on es guardaren juntament amb les d'una vintena més de
membres de les dinasties regnants a l'antiga Corona d'Aragó.
El 1841, davant l'espoli i saqueig imparable de Poblet, Josep Criviller i l'esmentat Antoni Serret van rescatar els cossos que
encara descansaven a les tombes, entre els quals els dels reis Alfons el Cast i el de Ferran d'Antequera. L'Ajuntament de
l'Espluga de Francolí va decidir col·locar les restes en caixes; les de Jaume el Conqueridor foren dipositades en una caixa de
fusta de noguera i la resta en set caixes de pi. Davant d'aquesta lamentable situació, la ciutat de València fou l'única en
reaccionar i va intentar aconseguir la custòdia de les despulles de Jaume I d'Aragó per tal d'oferir-li una sepultura digna. Això
esperonà les autoritats catalanes, que el 1843 traslladaren les restes de Jaume I a la catedral de Tarragona.
El 1952 la dictadura del general Francisco Franco va patrocinar i finançar el retorn de les despulles del rei Jaume I al monestir
en una operació dissenyada per treure'n rèdit polític. Finalitzada la restauració dels sepulcres reials, s'iniciaren els preparatius
per la cerimònia de retorn, en tres fèretres i sis armons d'artilleria. Entre les restes hi havia les de Jaume I molt principalment.
El 3 de juny del 1952 un destacament del Regiment d'Infanteria Ebro núm. 56 va fer vigília de les restes a la catedral de
Tarragona, que restaren sota un gran cadafal cobert amb tela de vellut negre. L'endemà es va celebrar una missa de difunts i,
finalitzat l'acte, la comitiva sortí de la catedral. El seguici fou pompós i estava format per una companyia de gastadors amb
armes a la funerala, seguida pel destacament d'infanteria i un esquadró d'heralds a cavall, tots ells vestits a la manera dels
exèrcits de l'antiga Corona d'Aragó; seguien la comitiva una representació de ministres, cardenals, militars, dues centúries del
Frente de Juventudes de la Falange i alguns nobles de l'antiga Corona d'Aragó, així com altres personalitats locals. El
recorregut, amb els tres fèretres i els sis armons presidits per Jaume I, sortí de la catedral amb carros mortuoris i arribà fins a
l'Espluga de Francolí. A partir d'allí, s'hi afegí el mateix general Francisco Franco i els fèretres foren portats sobre les espatlles
de vuit soldats cadascun, fins a arribar al monestir. Les restes del rei Jaume anaven cobertes amb el Penó de la Conquesta i,
finalment, el 4 de juny del 1952, foren dipositades a les tombes reials reconstruïdes del monestir de Poblet.[44]
Aquesta operació propagandística de la dictadura militar va atreure l'atenció d'un grup d'estudiants catalanistes encapçalats
per Pere Figuera; aquests prepararen un intent de segrest de les despulles del rei abans que fossin traslladades al monestir de
Poblet, amb la intenció de traslladar-les al monestir de Sant Miquel de Cuixà, situat a la Catalunya Nord, en territori de l'actual
França, i després fer-hi una conferència de premsa denunciant-hi l'intent d'apropiació de la memòria històrica de la Corona
d'Aragó per part del franquisme. Tot i això, les discrepàncies internes dins del grup per motius religiosos feren que, finalment,
l'operació de segrest fos desestimada.[45]
La mòmia de Jaume I i l'anàlisi genètica de les
restes reials
Joaquim Miret i Sans va donar a conèixer, el 1902, un daguerreotip de l'any 1856, que s'havia fet quan es produí el canvi
d'emplaçament dins la catedral de Tarragona, en el qual es reprodueix el suposat cap momificat del monarca. Segons Miret,
l'aparent ferida sobre la cella esquerra delataria que es tractava del de Jaume I, ferit per un dard de ballesta durant el setge de
València al mateix lloc.
Uns equips d'experts de la Universitat de Granada i la Universitat Autònoma de Barcelona, sota la direcció de la historiadora
Mariona Ibars, iniciaren, l'any 1996, l'estudi antropològic i genètic de l'ADN mitocondrial[46] de les restes atribuïdes al príncep
Carles de Viana, i que es conserven al Monestir de Poblet. Les conclusions de l'estudi, presentades el 9 de setembre del 2008
al mateix Monestir de Poblet, han revelat que les restes atribuïdes al príncep en realitat no es corresponen amb el personatge,
sinó que són la composició de tres persones diferents.[47] De l'estudi es desprèn que la classificació de les restes atribuïdes
als reis pot ser totalment errònia, atès que quan Antoni Serret les rescatà estaven totalment barrejades.[48] La recomposició
dels tres cossos es fonamentà en el coneixement històric de l'època, donant lloc a una classificació que sembla que és
totalment arbitrària. La resta, un total de 28 cranis i 32 fèmurs, fou dipositada en sis arquetes. De fet, al sepulcre del rei Jaume
I es dipositaren dos cranis, un amb gran traumatisme cranial i l'altre amb una ferida a la cella que podria ser d'un dard. Fins
ara, però, no s'ha fet cap estudi de les restes reials.
Davant d'aquesta incertesa, el mateix equip demanarà estudiar les restes de Jaume I. L'abat del monestir, Josep Alegre i
Vilas,[49] ha deixat en mans del Patronat del Monestir de Poblet, format pels governs d'Aragó, Catalunya, València i Balears, i el
monestir mateix, l'aprovació definitiva de l'estudi. Si finalment se n'obté l'aprovació, caldrà trobar un finançador privat, ja que
els 60.000 euros per a l'estudi del príncep de Viana han estat aportats per l'Obra Social de Caixa Penedès.
Iconografia
La imatge del rei ja és reproduïda en nombrosos documents durant la pròpia edat mitjana[50][51]
Retrat Retrat Retrat Retra
imaginari imaginari imagin ta
identificat de Jaume ari de l'oli
amb Jaume I I d'Aragó Jaume de
(1427 Mateu (Palau de I Jau
i Gonçal la d'Aragó me I
Peris) Generalita (oli de de
t Manuel l'Ajun
Valencian Aguirre tame
a) y nt de
Monsal Palm
be) a (fi
del s.
XVI),
expo
sat a
la
Festa
de
l'Este
ndar
d.
(Pal
ma)
Estàtu Estàtua de Estàt Ajuntament
a de Jaume el ua al de València,
Jaume Conqueridor Saló Segle XIX
el (Agapit de
Conqu Vallmitjana) a Cent
eridor la plaça (ciut
a d'Alfons el at de
Madri Magnànim, a Barc
d (J. la ciutat de elon
León, València a)
1753)
Títols i successors
El 1214, quan Jaume I d'Aragó fou jurat com a rei a Lleida per l'aristocràcia militar aragonesa i catalana, ostentava tan sols els
títols de rei d'Aragó, comte de Barcelona i senyor de Montpeller. A partir del 1227, després de la Concòrdia d'Alcalá que suposà
la imposició de la monarquia sobre l'aristocràcia, s'iniciaren els 10 anys de les importants conquestes incorporant el comtat
d'Urgell i conquerint els regnes de Mallorca i València. La nòmina de títols del rei reflecteix aquesta època d'agressiu
expansionisme militar, guanyant-se l'apel·latiu de Jaume "el Conqueridor":
Títols
—
Conquesta de
València Rei de València
(1238) (Llista de reis de València)
— Destronat — (1238–1276)
Abū al-Jumayl
Zayyan ibn
Mardāniš
de Conflent
(1242–1276)
Senyor de Montpeller i
Precedit per:
Omeladès
Maria de
(Llista de senyors de
Montpeller
Montpeller)
(mare)
(1213–1276)
Notes
Referències
Bibliografia
Vegeu també
Història de Catalunya
Enllaços externs
sat.cat/traduccions-literatura-c Commons
atalana/cat/autor/123/5/Cl%C (Categoria)
3%A0ssics%20medievals/jaum Viquidites
e-i.html/)
Viquitexts
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?
title=Jaume_el_Conqueridor&oldid=33248173»