Crisis de la Restauració

(1898-1931)
Unitat 3
2n de BATXILLERAT
Institut Milà i Fontanals
CURS 2022-23
La Restauració es divideix en dues grans etapes:

► Des del desembre de 1874 fins al 1898, etapa de consolidació del sistema, amb l'alternança de
governs conservadors i liberals. Aquesta etapa es subdivideix en dos períodes:

► El regnat d'Alfons XII (1875-1885) és un període de pacificació militar (es posa fi a la Tercera Guerra
Carlina i a la Guerra dels Deu Anys de Cuba), d'estabilitat política i de creixement econòmic. A partir de
1881 funciona el torn de partits.
► Durant la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902), el torn de partits funciona perfectament, fins
que el desastre colonial de 1898 origina la primera gran crisi del sistema de la Restauració. El 1898 havia
perdut el que restava del seu imperi colonial.

► Des del 1898 fins al 1931, etapa de crisi del sistema, coincidint amb el regnat d'Alfons XIII
(1902-1931).
https://www.youtube.com/watch?v=Ed6chTj7EIY

Desenvolupament
de la Guerra de Cuba
Tractat de Pau entre els Estats Units d’Amèrica i el Regne d’Espanya signat a París el 10 de
desembre de 1898

S. M. la Reina Regente de España, en nombre de su Augusto Hijo Don Alfonso XIII, y los Estados Unidos
de América, deseando poner término al estado de guerra hoy existente entre ambas Naciones, han
nombrado con este objeto por sus Plenipotenciarios a saber: […]
Artículo 1.º España renuncia a todo derecho de soberanía y propiedad sobre Cuba. En atención a que
dicha isla, cuando sea evacuada por España, va a ser ocupada por los Estados Unidos, los Estados
Unidos, mientras dure su ocupación, tomarán sobre sí y cumplirán las obligaciones que por el hecho de
ocuparla les impone el Derecho Internacional para la protección de vidas y haciendas.
Artículo 2.º España cede a los Estados Unidos la isla de Puerto Rico y las demás que están ahora bajo su
soberanía en las Indias Occidentales, y la isla de Guam en el archipiélago de las Marianas o Ladrones.
Artículo 3.º España cede a los Estados Unidos el archipiélago conocido por las islas Filipinas […].
Artículo 4.º Los Estados Unidos, durante el término de diez años a contar desde el canje de la ratificación
del presente Tratado, admitirán en los puertos de las islas Filipinas los buques y las mercancías españolas
bajo las mismas condiciones que los buques y las mercancías de los Estados Unidos. […]
Artículo 9.º Los súbditos españoles naturales de la Península residentes en el territorio a cuya soberanía
España renuncia o cede por el presente Tratado, podrán permanecer en dicho territorio o marcharse de él,
conservando, en uno u otro caso, todos sus derechos de propiedad, con inclusión del derecho de vender o
disponer de tal propiedad o de sus productos; y además tendrán el derecho de ejercer su industria,
comercio o profesión, sujetándose a este respecto a las leyes que sean aplicables a los demás extranjeros.
[…] En fe de lo cual, los respectivos Plenipotenciarios firman y sellan este Tratado. Hecho por duplicado en
París a diez de diciembre del año mil ochocientos noventa y ocho.
Font: Gaceta de Madrid (nom antic del Boletín Oficial del Estado), núm. 123 (3 maig 1899), p. 379-380.
 Conseqüències del “desastre del 98”
► Pèrdua de les colònies: Cuba, Filipines i Puerto Rico Tractat de París

La societat espanyola va
► Crisi ideològica i social: viure la pèrdua de les
► Exèrcit humiliat. colònies com una catàstrofe.
► Burgesia perd capital i el mercat d’Amèrica.
► Intel·lectuals pessimistes amb la situació (Generació del 98).

► Crisi Política:
► Intervencionisme militar. El desastre del 98 va fer evident les
deficiències del règim de la restauració i va
► Regeneracionisme.
donar lloc a un reformisme polític basat en
idees regeneracionistes. Al 1902 va
► Crisi econòmica: començar la segona etapa de la Restauració.
► Crisi agrària.

El trauma del 1898 va significar l’inici d’una crisi
progressiva del poder de l’Estat, caracteritzada per:
► Divisió interna dels partits del govern
► Inestabilitat política (32 canvis de govern)
Oposició:
► Moviment obrer i classes mitjanes urbanes
► Intel·lectuals de la “generació del 98” (Unamuno, Pío
Baroja, Antonio Machado, Azorín…)
► Moviment republicà (únic sistema que pot regenerar
el règim modernitzar-lo)

REGENERACIONISME:

Moviment polític de caràcter nacionalista i reformista que es va desenvolupar a Espanya a partir del 1898,
arran de la insatisfacció causada pel sistema social, cultural i econòmic de la Restauració.
Els seus principals teòrics van ser Joaquín Costa, Lucas Mallada i Macías Picavea.
Defensaven que la regeneració del país s’havia de basar en:
► la moralització de la gestió pública,
► la reforma de l’Estat,
► el foment de la riquesa (obres públiques, millores en l’agricultura, protecció de la indústria, etc.),
► l’impuls de l’ensenyament públic
► l’oblit de les “glòries” del passat.
Tendències dels corrents reformistes o regeneracionistes:

► Partits del torn dinàstic: es basava en la crítica del frau electoral, i a fer una revolució des de d’alt per
evitar la revolució de masses (revolució des de abaix, difícil de controlar). Silvela i Maura (Partit
Conservador) i Canalejas (Partit Liberal).

► Partits marginats del sistema (republicans, socialistes, catalanistes...): El seu objectiu era la mobilitzar
l’opinió pública per desbrancar els partits de torn.

► Regeneracionsime intel·lectual i literari: els representants principals van membres de la Generació del 98
(Unamuno, Baroja, Maetzu…) que van reflexionar sobre la decadència d’Espanya i la necessitat de
regeneració, i Joaquín Costa que proposava reformes econòmiques i educatives per modernitzar la
societat.
 "Liga Nacional de Productores"
Joaquín Costa:
moviment polític (semblant a un
grup de pressió) que propugnava
propostes de reforma, però no els
mitjans per a realitzar-les. Per ells,
la regeneració havia d'arribar de
dalt, dels propietaris i de l'estat
(excloent obrers i pagesos).

“Revolució des de dalt”, que va fer propostes no sempre clares ni democràtiques, amb un missatge
ambigu al denunciar la poca participació electoral, el caciquisme, la corrupció i l’endarreriment agrari.
El Regeneracionisme fracassà amb la mort de Joaquín Costa, desapareixent de la vida espanyola i,
finalment es va encarnar en solucions autoritàries.
Solució activitat 4.1 Llibre
► Joaquín Costa y Martínez (1845-1911) va ser escriptor i polític. Va exercir d’advocat i va arribar a ser notari. La seva
activitat intel·lectual se centrà en el dret polític. Va ser professor de la Institución Libre de Enseñanza. Inicià
l’activitat política el 1891, tot i que va ser derrotat a les eleccions. El 1898 va fer una crida per a la constitució d’un
partit que s’oposés als partits dinàstics. Va participar en la Unión Republicana, per la qual va ser elegit diputat, però
no va participar mai en l’activitat parlamentària. Proposà diverses reformes, com ara l’agrària, i considerà la
possibilitat d’una breu transició política duta a terme per un cirurgià de ferro. Al final de la seva vida, però, va
abandonar aquesta idea i va arribar a la conclusió que les revolucions o es fan des de baix o no es fan mai. És
considerat un regeneracionista.
► Denuncia que la pàtria, Espanya, necessita una redempció per ressorgir a la vida de la civilització. Per a aquesta
redempció propugna una revolució des de dalt, des del poder públic. Aquesta revolució pot adoptar tres formes:
dirigida pels partits dinàstics, per partits nous, o per homes i partits nous arribats al poder mitjançant una revolució.
► La paraula substantiva es refereix al fet que l’autèntica revolució només pot venir de les persones de dalt, del
poder, que responsablement, a través de l’Estat, poden dur a terme les millores necessàries. En canvi, la revolució
adjectiva (que, per tant, en principi no és real ni substancial) no ha de durar, és la revolució des de baix, la
revolució feta pel poble.
► Quan parla del 1868, Costa es refereix a la revolució anomenada «La Gloriosa», cop d’estat militar progressista dut a
terme pel general Prim i l’almirall Topete que va destronar Isabel II. Quan parla del 1874 es refereix al cop d’estat
del general Pavía, que va posar punt final a la Primera República. Aquests dos cops d’estat, segons Costa, són
exemples de revolucions des de baix.
► El «quart i desesperat grau» és, per a Costa, el cop d’estat d’un dictador, d’un cirurgià de ferro que porti el país cap
a les reformes que li són imprescindibles.
El 1899, Maria Cristina va donar la confiança per formar
govern a un nou líder conservador, Silvela. Aquest govern va
impulsar una política reformista i va donar entrada a figures
alienes a la política anterior, com el general Camilo Polavieja
(republicà) i el líder del conservadorisme català (Manuel Duran i
Bas).

En els dos anys dels seu govern conservador va:

► intentar millorar les condicions dels treballadors
► reduir la despesa pública
► sistema tributari més equitatiu
► oposició a l’autonomia de Catalunya
Va dimitir el 6 de març de 1901, per les crisis
ministerials.
Governs regeneracionistes i el Tancament de Caixes
https://beteve.cat/historia/article-155-catalunya-1899/

Silvela es va proposar un projecte de:

► Descentralització administrativa
► Nova política pressupostària que apujava els tributs sobre els productes de primera necessitat i
creava impostos nous per poder pagar els deutes de la guerra de Cuba.
El ministre d'Hisenda, Villaverde, volia imposar càrregues més grans sobre la indústria i la propietat, de
manera que els beneficis que s'havien fet durant la guerra de Cuba contribuïssin a retornar l'enorme deute
públic generat pel conflicte, al mateix temps que també va fer pujar l'impost de "consumos" que
afectava directament el poble. La pujada d'impostos (Villaverde) va originar una forta protesta a
Catalunya: els comerciants es van negar a pagar la contribució trimestral i va tenir lloc el Tancament de
Caixes.
Això es va convertir en una protesta general contra les autoritats que es va mantenir fins a principis de
juliol. Hi va haver una onada d'aldarull contra la pujada de l'impost de consums, que va afectar sobre
tot a Andalusia, Llevant, Catalunya, parts del País Basc i les zones mineres de tota la Península. Es va
haver de recòrrer a les tropes per restablir l'ordre, i això va allunyar del moviment als propietaris
benestants. Els líders de la campanya regeneracionista es van distanciar de les protestes populars, posant
de manifest la seva feblesa i la seva por a liderar els atacs contra el sistema.
Al 1902 Alfons Xlll va pujar al tron. El primers anys del regnat van estar marcats pels
intents de reforma promoguts pels qui volien una renovació moral de la vida social i
política i que posés fi al caciquisme i al falsejament de les eleccions.
Els intents de revolució des de dalt havien fracassat perquè els sectors representats al
poder no van voler renunciar als privilegis polítics (caciquisme) ni van tolerar cap
reforma fiscal que dotés l’Estat de prou recursos per dur a terme el programa
regeneracionista.
Solució activitat 4.2 Llibre

Alfons XIII percebia els problemes següents: el trencament del país per les guerres carlines;
la injustícia social; l’endarreriment de l’exèrcit i de la marina; els problemes dels
nacionalismes perifèrics, i la corrupció.
En aquest text sembla que el rei tingui sensibilitat regeneracionista, ja que coincideix en la
denúncia dels problemes d’Espanya amb els regeneracionistes.
La font és fiable, ja que es tracta d’un diari personal del rei quan era jove, és a dir, d’un text
que no estava destinat a ser publicat, sinó a contenir les reflexions privades del monarca. En
principi, no sembla que sigui una font en la qual el rei menteixi; no tindria sentit.
L’expressió «la bandera ultratjada» es refereix, probablement, a l’emergència dels
nacionalismes perifèrics, especialment el català, tot i que no sembla que aquest
nacionalisme ultratgés cap bandera. Semblaria com si el rei donés a aquesta expressió el
sentit de trencament de la pàtria.
Problemes d’Espanya

4 grans problemes:

► Retard econòmic i cultural respecte Europa

► Règim polític corrupte i artificial
► Exèrcit ferit en l’orgull, amb material antiquat i
excés de comandaments.
► Nacionalismes perifèrics coma disgregació del
concepte de nació.
S’havien proposat fer arribar el seu ideari a tots els estaments de la societat catalana
pels canals oportuns.
Prat de la Riba dirigia el diari “La Veu de Catalunya” i va tenir la idea de crear una
nova publicació humorística i satírica que pogués exposar les crítiques i denúncies
que no podien fer des de “La Veu de Catalunya”.
Així es publicà el 2 de gener de 1902 per primer cop el “Cu-Cut” (nom proposat per
Francesc Cambó). Va ser la primera publicació satírica de consciència clarament
catalanista i anticentralista.
ELS FETS DEL ¡CU-CUT!
Publicat 23/11/1905
https://beteve.cat/va-passar-aqui/els-fets-del-cu-cut-revista/

La nit del 25 de novembre, 300 oficials van

assaltar i destrossar amb malls i destrals la
revista. Obligaven a tothom que passava per
davant a cridar “¡Viva España!”.
Els autors de l’atac van rebre el suport de les
guarnicions de la resta d’Espanya i va portar a
l’estament militar a exigir una llei que
permetés als tribunals militars controlar els
delictes contra l’exèrcit i la pàtria.
El Cu-Cut va ser tancat una temporada.
Al 1912 va ser tancada definitivament arrel
de l’acudit “La música amansa les feres” en
referencia a les elits madrilenyes. La Lliga
Regionalista va recomanar a la revista
suspendre la publicació per facilitar les
negociacions de la Mancomunitat.
CRISI DEL CIVILISME (1902-1907)
En aquest marc de tensions en diversos
àmbits es dóna la primera gran crisi
del sistema polític de la Restauració

LLEI DE JURISDICCIONS
(1906-1931)
• Conseqüència directa dels fets del Cu-Cut!
• Exigida per l’estament militar.
• Aprovada el 22 de març de 1906 pel govern liberal de Segismundo Moret i el Comte de Romanones

• Estableix que des d’aquell moment els tribunals militars jutgen els delictes i ofenses contra la pàtria,
l’exèrcit o qualsevol símbol d’unitat patriòtica.

• Implica un retrocés sobre el civilisme característic de la Restauració de Cánovas.

• Derogada a la Segona República per Manuel Azaña al 1931 durant el seu Govern Provisional
 Solidaritat Catalana i els fets del cu-cut
Solidaritat Catalana sorgeix al 1906 com una coalició electoral, una aliança de forces polítiques catalanes en defensa de les
reivindicacions catalanistes i vertebrada per la Lliga Regionalista. Va aplegar carlins, republicans federals i la Lliga (només
lerrouxistes i partits dinàstics no s’hi van sumar). El motiu d’aquesta unió va ser el rebuig massiu a la Llei de jurisdiccions.
A les eleccions del 21 d’abril de 1907, van presentar una candidatura conjunta i un programa comú (Programa del Trívoli)
que defensava l'abolició de la Llei de jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d’òrgans d’autogovern. Van obtenir 41
escons de 44.
L’actuació parlamentaria i les discrepàncies ideològiques entre conservadors i republicans a més dels fets de la Setmana
Tràgica van dispersar el moviment solidari, ja que la Lliga i els carlins van veure amb bons ulls la repressió mentre que els
republicans van criticar la repressió governamental.

https://www.sapiens.cat/temes/catalunya/el-cu-cut-la-revista-que-va-revolucionar-la-premsa-sati-rica_17836_102.html

“El 1907 totes les forces polítiques de tendència catalanista

s'havien unit. Aconseguiren un espectacular triomf electoral
que encimbellà Enric Prat de la Riba a la presidència de la
Diputació de Barcelona (41 escons dels 44 possibles) que
significà la Mancomunitat de les quatre diputacions i el
principi de l'hegemonia política del catalanisme. I l'espurna
que provocà tot aquest procés no fou altra que un ninot, un
acudit dibuixat en les pàgines d'una revista de la qual el
2012 va fer cent anys de la seva desaparició: el ‘Cu-cut!’”
MANIFEST DEL TÍVOLI, 14 D’ABRIL DE 1907

► Manifest electoral de la Solidaritat Catalana per a les eleccions generals de l’any 1907, llegit
públicament per Nicolás Salmerón al barcelonès Teatre Tívoli el 14 d’abril d’aquell any.

► Enmig de retòriques invocacions a la regeneració del sistema polític i de totes les estructures de
l’estat, el programa contenia només una demanda concreta: la derogació de la llei de
jurisdiccions; la resta era un conjunt d’imprecises reivindicacions d’autonomia municipal i
regional en matèries d’ensenyament, beneficència i obres públiques, però sense precisar-ne
l’abast ni el contingut. Aquesta ambigüitat programàtica era obligada conseqüència de
l’interclassisme i de l’heterogeneïtat ideològica del moviment solidari, però permeté d’assolir
l’esclatant triomf electoral del 21 d’abril.
LA DIVISIÓ DELS PARTITS DINÀSTICS

El fracàs dels intents regeneracionistes portaran a governs molt més febles i breus.

El "torn de partits" exigia l'existència de dues formacions polítiques sòlides i cohesionades, darrera
d'uns líders que establien pactes formals i respectats per tots els seus seguidors. L'assassinat de Cánovas
i la mort d'en Sagasta havia fet esclatar els dos partits en un conjunt de petits grups, cadascun d'ells
encapçalats per el líder d'un sector, i no de tot el partit.

Així es van poder mantenir els diferents sectors i tot un grup de líders menors. Quan l'un o l'altre eren
cridats pel rei a formar govern, tot es convertia en una transacció interna que impedia donar solució
ràpida als problemes i afeblia contínuament al govern. Es va convertir en un fet habitual que els
governs fossin derrotats a les Corts perquè diputats del mateix partit que governava votaven en contra.
 CRISI DEL “PACTE DEL PARDO” (1907-1912)

Antonio Maura, antic polític liberal que havia canviat de partit quan va veure
rebutjat pel seu mateix grup un projecte d’autonomia per a Cuba que potser
hauria evitat l’esclat de l’última guerra.
Com a conservador, es fa càrrec del govern després del fracàs dels governs
regeneracionistes liderats per Silvela i Sagasta entre el 1899 i 1903. Va intentar
regenerar el sistema formant una nova classe política que tingués el suport social
de les “masses neutres”.

El seu govern és conegut com el govern llarg i va durar 33 mesos, de 1907 a

1909, durant el qual va intentar resoldre alguns problemes. Va provar de
descentralitzar l’administració i posar fre al caciquisme.
Va veure interrompuda la seva tasca de govern a causa de la crisi de la Setmana
Tràgica al juliol de 1909.

En el plànol d’ordre social les lleis i postura de Maura van ser tan intransigents i repressives que
van provocar la revolta del poble. El tarannà autoritari de Maura, la falta d’entesa amb el Partit
Liberal i sobretot la política repressiva de la Setmana Tràgica del 1909 el van fer dimitir.
LA REVOLUCIÓ DES DE DALT
El seu pla era aconseguir més competències i més
transparència en la gestió dels municipis, per
afavorir la participació i fer aparèixer una nova
classe política, conservadora i responsable, més
representativa de les classes mitjanes, que donés
nova vida al règim de la Restauració.
Es va dir la “revolució des de d’alt”, perquè es
tractava d’aconseguir un canvi en el funcionament
però impulsat i controlat des del govern. El
problema es que Maura va lligar la seva revolució a
una política intransigent d’ordre públic. La duresa
amb que va reprimir els aldarulls de Barcelona
durant la Setmana Tràgica va provocar la caiguda
del govern.

“Espectáculo interesante” Text al peu de la il·lustració:

“Gedeón.- ¡ Qué están ustedes mirando?

Los otros.- Nada: ver a Maura, que está haciendo la revolución desde ahí arriba… y de paso esperamos a ver si se le escurre el pie. “

Acudit gràfic sobre la Revolució des de d'alt de Maura, publicat a la revista satírica madrilenya “Gedeón”
► Llei d'administració local, per atorgar autonomia real als Ajuntaments i les Diputacions
provincials.
► Llei electoral (agost de 1907) per posar fi al caciquisme, establia el vot obligatori, un control més
gran sobre les juntes del cens i l'elecció automàtica dels candidats únics (va acabar afavorint el
caciquisme).
► Mesures proteccionistes per impulsar l'activitat industrial espanyola.
► Increment de l’autonomia d’ajuntaments i diputacions (integrar el catalanisme).
► Llei protectora d'accidents de treball, Llei sobre les condicions de treball de dones i nens, Llei del
descans dominical i Llei de vagues (millorar condicions laborals). També va crear l'Institut
Nacional de Previsió (1908).
► Llei de colonització interior: per estimular l’agricultura.
► Llei de repressió del terrorisme (elaborada per Juan de la Cierva). Permet tancar diaris i centres
anarquistes i desterrar els responsables sense mandat judicial.
► Va impulsar una activa política exterior que va incloure la intervenció d'Espanya al Marroc.
LA GUERRA DEL MARROC
La intervenció al Marroc va ser la única actuació exterior i militar del regnat d'Alfons XIII.

Es va iniciar amb els acords hispano-francesos establerts entre 1902 i 1912 per repartir-se el territori del Marroc. En
realitat, la principal potència interessada era la Gran Bretanya, que no volia tenir als francesos a la costa de l'estret de
Gibraltar. Aquest pas era vital per al control de la navegació cap al Canal de Suez i l’Índia, que llavors era el centre de
l'imperi britànic. Per això li va correspondre a Espanya el petit territori del Rif, molt muntanyós, pobre i poblat de tribus
berebers gens acostumades a obeir a poders estatals superiors.

Des del 1905 va establir-se l’ocupació militar, inici d’una llarga i costosa guerra que finalitzarà vint anys més tard. Al
darrera hi havia el desig de l’exèrcit de recuperar alguna cosa del prestigi perdut en 1898, i pel descobriment de rics
jaciments de minerals que van interessar a alguns grups d’inversors espanyols.

La resistència dels berebers a reconèixer la sobirania espanyola va convertir la guerra d’ocupació en interminable.
Constituïa un veritable problema per als governs conservadors i liberals i va acabar sent un problema polític intern de
primer ordre. A més, al Marroc es va formar un exèrcit colonial, escassament vinculat a la vida espanyola i educat en valors
suposadament patriòtics basats en el militarisme i el tradicionalisme. Molts oficials de l’exèrcit del Marroc van ser
protagonistes del cop d’estat del 18 de juliol de 1936 i van lluitar al bàndol franquista durant la guerra civil.
 La Setmana Tràgica (26 de juliol al 1 d’agost de 1909)

https://beteve.cat/va-passar-aqui/setmana-tragica/
 CAUSES DE LA SETMANA TRÀGICA

● Barcelona des de finals del S.XIX era un dels focus insurgents més actius.
● Burgesia florent i un proletariat sense solucions polítiques.
● Diferències socials entre classes generaran idearis revolucionaris com l’anarquisme.
● Guerra del Marroc (mobilització de reservistes).
● Interès econòmic de certs personatges en els negocis marroquins.
● Conflicte entre espanyols i natius.

Maura cridà a files a 40000 reservistes davant la crisi de Marroc (protectorat).

Solidaritat Obrera i Partit Republicà Radical: Convoquen una vaga de 48h, del 26 al
30 de juliol, en protesta contra la guerra del Marroc.
La vaga es descontrola i va molt més enllà de protestar i fer-ho pel tema del Marroc.
Trets de la guàrdia de seguretat porten cap a 1 setmana de insurrecció i violència.
Solidaritat Obrera i el Partit Radical de Lerroux, van controlar al principi la situació,
però es va descontrolar i esclatà la insurrecció causant nombrosos morts i ferits.
 SOLIDARITAT OBRERA

Unió local de societats obreres de Barcelona: organització unitària sindical.

Manifest signat per 36 societats el 25 de juliol de 1907.
Unió de tots els treballadors amb objectius d’acció econòmica, sota el paraigües de la neutralitat política.
Hi formaven part socialistes i anarquistes no ortodoxos.
“Solidaridad Obrera” era el nom del seu òrgan de premsa.
1908: celebració del Congrés Obrer de Catalunya, d’on sorgí la Confederació Regional de Societats de Resistència Solidaritat Obrera, amb
presencia dels caps socialistes catalans (Badia Matamala, Fabra i Ribas,…) equilibrats en forces amb els anarquistes (Rossend Vidal, Tomàs
Herreros,…). Acords ambigús, com l’acceptació tàcita de l’acció directa, permetent altres tipus d’accions.
Els fets de la Setmana Tràgica tensionaren la situació entre socialistes i anarquistes, restant els socialistes marginats en l’organització.
Al Congrés de 1910 es decidí la fundació de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT).
Des de la fundació de Solidaritat Obrera en 1907, la major part de llibertaris van estimular el sindicalisme com a fórmula de lluita i van
abandonar les accions directes, tot i que alguns grups van mantenir la tàctica d’eliminar figures que consideraven símbols de l’opressió
 PARTIT REPUBLICÀ
RADICAL DE LERROUX

Partit polític fundat per Alejandro Lerroux al 1908, com a escisió de la Unió Republicana de
Nicolás Salmerón.
Plantejaments ideològics d’un anticlericalisme radical i violent. Políticament era realment un
partit de centre, capaç de pactar amb dretes i esquerres. Només era radical en el seu
anticatalanisme i anticlericalisme.
És famós un dels seus discursos on animava als seus partidaris a: “alzar el velo a las novicias y
elevarlas a la categoria de madres”.
Lerroux no era només un demagog eficaç i un bon periodista, sinó també un gran organitzador.
Va copiar dels socialistes belgues la idea de les “Cases del Poble”, centres socials del seu
partit que servien no només per a fer política, sinó també com a lloc de trobada i de
socialització per a la gent dels barris.
 Caricatura d’Alejandro Lerroux publicada a la revista
“¡Cu-Cut!” el 21 de juliol de 1910.

Text al peu:
EN LERROUX L’ANY 1900
- ¡Robad, matad, incendiad!

a. La descripció de la Font (0,75 punts).

b. La contextualització de la Font (0,75 punts).

c. L’anàlisi dels aspectes rellevants de la Font (1 punt).

(Es tracta de descriure el que es veu a la font
demostrant que l’entens.)
 DESENVOLUPAMENT DE LA SETMANA TRÀGICA

● 24/7: Es reuneix el comitè de vaga

● 26 /7: Vaga general convocada pel comitè (Solidaritat Obrera i UGT)
● 27/7: Arriben notícies d'Àfrica, gairebé 300 baixes. Barricades al carrer. Les protestes
antibel·licistes es converteixen en anticlericals.
● La tarda- nit del 27/7: es proclama l’estat de guerra i la llei marcial a la ciutat amb toc de queda.
L’exèrcit pren una actitud activa i agressiva.
● 28/7: Barcelona desperta amb columnes de fum dels incendis. La insurrecció es desborda i arriba
al clímax perquè no hi ha efectius per fer front als amotinats.
● 29/7: el motí popular inicia el seu declivi per falta d’organització.
● 30/7: arriben reforços de diversos llocs i entre el 30/7 i el 1/8 controlen els últims focus
d’insurrecció.
 Conseqüències de la Setmana Tràgica
REPRESSIÓ
● Suspensió garanties constitucionals.
● 2500 detinguts.
● Prop de 2000 exiliats.
● 216 Consells de Guerra.
● 17 condemnats a mort.
● Francesc Ferrer Guàrdia (fundador laica Escola
Moderna), condemnat i executat sense proves com a
organitzador dels fets.
● A més dels afusellaments, el Govern va clausurar les
escoles no religioses i moltes societats obreres.
POLÍTIQUES
● Campanya Maura No! Sortida del Govern.
● Escletxa entre partits dinàstics: turnisme.
● Escissions internes conservadors i liberals.
● Desprestigi del lerrouxisme.
● Arrelament sindicalisme apolític: CNT.
● Retrocés electoral de la Lliga Regionalista (es va
mostrar a la població com un partit classista de caire
molt conservador i disposat a pactar amb el poder
central sempre que fos necessari per reprimir
insurreccions populars i avortar reivindicacions socials
contràries als seus interessos.
La campanya de la premsa contra Maura va acabar amb el seu Govern, al cedir Alfons XIII davant la pressió de l’opinió
pública. El judici de Francesc Ferrer Guàrdia va generar grans protestes a nivell nacional i també internacional, que no
van poder evitar la seva mort, però que van pressionar i aïllar al Règim d’Alfons XIII fins al punt de fer-lo separar-se del
conservadorisme i no renovar la confiança a Maura.
El 18 d'octubre de 1909, 5 dies després de l'execució de Ferrer, van començar els enfrontaments al Congrés dels
Diputats entre liberals i conservadors.
Aquests enfrontaments portaren al rei a acceptar la dimissió que Maura havia presentat el 22 d’octubre de manera
protocol·lària per plantejar la continuïtat del seu govern al rei.
Així, els liberals van retornar al poder amb la figura de Moret i després de la campanya del ¡Maura No!. Republicans,
socialistes i anarquistes (també amb recolzament de part dels liberals) acusaren Maura de no impedir l’execució de
Francesc Ferrer Guàrdia, començant d’aquesta manera una campanya contra el cap de govern, amb grans manifestacions
i dividint a l’opinió pública entre Maura Sí! I Maura No!

Maura fou substituït al govern pel

liberal Segismundo Moret, que va
tenir un govern molt breu, en
dimitir al febrer de 2010.
Governs Regeneracionistes després de Maura
► José Canalejas (Partit Liberal):
► Llei d’Associacions Religioses 1910. (llei cadenat)
► 1911 substitució impost de consums per impost progressiu sobre rendes.
► Llei de Lleves 1912
► Llei de Mancomunitats.
► Comte de Romanones (Partit Liberal):
► Gestos progressistes per assentar-se al Govern .
► No va tenir suport del seu partit.
► Eduardo Dato (Partit Conservador):
► Divisions entre seguidors de Maura i seguidors de Dato.
► Real Decret de Mancomunitats (1913).
► Neutralitat a la Primera Guerra Mundial.
JOSÉ CANALEJAS

Programa polític que intentava apropar-se als sectors populars:

• mitjançant l’aplicació del reformisme social.

• limitació del poder de l’Església.

Així, el nou executiu va iniciar la reforma del sistema de finançament de

l’Església espanyola i va aprofundir en la separació entre Església i Estat.
LLEI DEL CADENAT

. La negativa de la Santa Seu a negociar qualsevol procés de reforma del finançament del clergat va comportar la
promulgació de la Llei d’Associacions Religioses de 1910.

Coneguda com Llei cadenat:

• Limitava l’establiment de nous ordres religiosos al país durant 2 anys sense l’autorització del Govern (ja que
havien emigrat cap a Espanya moltes ordres com a conseqüència de l’onada anticlerical a Europa).
• Es pretenia obtenir ingressos per mitjà del pagament d’impostos de les ordres religioses no subvencionades
• Obligades a inscriure’s com a associacions particulars.

El que realment estava en discussió era la rivalitat pel control de l’ensenyament mitjà entre l’Estat i l’Església.
Correcció selectivitat

a) [0’75 punts] Cal que l’alumnat identifiqui la font com a primària (contemporània dels fets)
(0’25 punts), consistent en un text de caràcter públic i juridicopolític, la coneguda com a
“Llei del Cadenat”, publicada a la Gaceta de Madrid el 28 de desembre de 1910. (0’50
punts).

b) [0’75 punts] Cal que l’alumnat situï la font durant la Restauració (1875-1931), en la seva
segona etapa, després de 1898. (0’75 punts).

c) [1 punt] Cal que l’alumnat expliqui que, segons aquesta llei, no es permet l’establiment de
noves ordres religioses a Espanya si no estan autoritzades per un reial decret del Ministeri de
Gràcia i Justícia; i que no s’autoritzaran si més de la tercera part dels membres de cadascuna
d’aquestes ordres és de nacionalitat estrangera. També es diu que, si en el termini de dos anys
no es publica la nova Llei d’associacions, el decret quedarà sense efecte. (1 punt)
Polítiques socials del Govern de Canalejas

• Substitució de l’impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes, que va comportar la protesta de
les classes benestants.

• El 1912: reforma de la Llei de lleves, fent obligatori el servei militar i suprimint la redempció en metàl·lic.

• Van promulgar tot un seguit de lleis amb l’objectiu de millorar les condicions laborals, com la que va afectar
a la normativa sobre el treball de la dona.

• Projecte de reforma administrativa que va iniciar la negociació d’una Llei de Mancomunitats que
possibilitaria la unió de les diputacions provincials amb l’objectiu de que la nova Mancomunitat assumís la
gestió d’alguns serveis públics. D’aquest manera, va donar sortida al projecte Maura de les Mancomunitats
provincials, passant per sobre de la resistència centralista del seu partit. Un cop votat en el Congrés, el
projecte es va remetre al Senat. Canalejas va morir el 12 de novembre de 1912, assassinat per l’anarquista
Manuel Pardiñas, fet que va frustrar la regeneració del sistema.
GOVERN DEL
COMTE DE
ROMANONES

L’assassinat de Canalejas, el 1912, posaria fi a un projecte reformista que s’havia mostrat impotent per a portar
endavant les seves pròpies iniciatives polítiques. Ara arribava el torn del comte de Romanones, un advocat
terratinent i home de negocis que heretava el govern i el lideratge del Partit Liberal. El tornisme restaria durament
malmès després del seu ascens ja que, després de la mort de Canalejas, Alfons XIII optava per una nova
alternativa liberal sense cridar al líder conservador com hagués reclamat la lògica del torn pacífic.

El comte de Romanones va dur a terme algunes reformes importants:

• els mestres de primer ensenyament van passar a ser funcionaris públics

• en 1916, va propiciar la jornada laboral de 8 hores.

Romanones va tenir problemes amb el seu partit pel polèmic tema de les Mancomunitats i el rei va tornar a cridar
als conservadors, amb la figura de Dato.
EDUARDO DATO
Eduardo Dato, advocat i polític, representava la dreta amb sensibilitat social. El 23
de octubre de 1913, per designació reial, va organitzar el seu primer govern que va
durar 2 anys.
De les seves polítiques podem destacar l’aprovació del Real Decret sobre
Mancomunitats, el 18 de Desembre 1913. Val a dir que el procés que va culminar
amb aquest Reial Decret, va passar prèviament pel govern Canalejas (aturat al Senat
a la seva mort), va comportar la divisió dels liberals i l’oposició dels conservadors, i
va ser fruit de llargues negociacions amb el govern Dato fins arribar a la seva
aprovació. Finalment, va ser una norma que autoritzava les diputacions catalanes a
mancomunar-se amb una finalitat exclusivament administrativa. Aquest decret va
possibilitar que les Diputacions Provincials poguessin mancomunar-se per a finalitats
administratives a tot l´Estat Espanyol. El decret establia gran complexitat en la
sol·licitud per a mancomunar-se (per evitar que s´hi accedís fàcilment) i la necessària
aprovació del govern (per a controlar el procés).
► Neutralitat a la Primera Guerra Mundial.
Mancomunitat de Catalunya
Era una descentralització administrativa, només aprofitada per les quatre diputacions provincials de Catalunya que es
constituïren en la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925).

Va ser un projecte impulsat per la Lliga Regionalista, com a força capdavantera en la lluita per l’autonomia de Catalunya
i personal d’Enric Prat de la Riba, qui des de 1911 i com a president de la Diputació de Barcelona, havia llançat la idea
de crear un organisme comú que mancomunés les quatre diputacions catalanes amb l’objectiu d’introduir la base d’un
poder regional, millorar les infraestructures, modernitzar el programa educatiu i fomentar i difondre la llengua i la cultura
catalanes.

El 6 d’abril de 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya sota la presidència d’Enric Prat de la Riba i vuit
consellers.

Catalunya aconseguia així el reconeixement del seu particularisme i la Lliga assolia el seu èxit més gran.

La Mancomunitat, però, no va ser més que una simple federació de les diputacions. Així, la Mancomunitat va resultar un
instrument molt tímid en el terreny administratiu i descentralitzador. No va produir-se mai cap cessió de competències de
govern ni modificacions pressupostàries que augmentessin els seus recursos. A més, el govern podia suspendre en
qualsevol moment la Mancomunitat ja que era un simple ens administratiu.

Primo de Rivera va imposar Alfons Sala (fundador del partit Unió Monàrquica Nacional, antiautonomista i que havia
donat suport al dictador) al capdavant de la Mancomunitat l’any 1924, per acabar dissolent definitivament aquesta
institució un any més tard (1925).
 Mancomunitat de Catalunya
El objectius de la Mancomunitat van ser fonamentalment dos:

• crear una infraestructura de serveis públics administratius per a potenciar el desenvolupament

econòmic.
• portar a terme un projecte cultural i educatiu basat en la formació professional i tècnica.

(No hi havia cap eix d’actuació centrat en l’atenció social a les capes majoritàries de la població). https://youtu.be/G6FIhr-Ae_s

Actuacions per aconseguir-ho:

• Creació de noves institucions educatives (l’Escola de Treball o la Universitat Industrial de Barcelona)

• Es van modernitzar les formes de producción al camp.
• Es va procurar modernitzar les infraestructures de transport (carreteres, ferrocarrils, camins...) i la
xarxa de telèfons i telègrafs.
• Es va promoure la llengua i les manifestacions culturals catalanes, juntament amb la recuperació del
patrimoni artístic i arqueològic.
• Es van crear institucions en diferents àmbits (l'Institut d'Estudis Catalans, el Consell d'Investigació
Pedagògica, la Biblioteca de Catalunya, les Escoles d'estiu, l'Escola de funcionaris de l'administració
local, l'Escola Montessori, l'Escola de Comerç, les biblioteques populars, l'Escola Normal per a
mestres, etc.)
LA MANCOMUNITAT

Les competències de la Mancomunitat van ser molt

migrades, ja que l’Estat mai no va fer cap cessió de serveis
ni recursos.

NO VA TENIR CAP PODER POLÍTIC.

Va ser un intent de gestió conjunta de les matèries en que ja
tenien competència les Diputacions Provincials catalanes.

La Mancomunitat aglutinava persones de totes les

ideologies, excepte lerrouxistes.

La Mancomunitat va permetre que la Lliga Regionalista,

que la va dirigir durant tota la seva existència, reafirmés la
seva superioritat política i desenvolupés una tasca de
govern centrada en el desenvolupament cultural i la
modernització econòmica i social de Catalunya.
 LA FORMACIÓ DE LA DONA
Destaca l’obra educativa i cultural
de la Mancomunitat, en general.

La Mancomunitat es va manifestar favorable al reconeixement de la dona, tasca que es promovia a través de

revistes com Feminal i d’institucions de formació com l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona dirigit
per Francesca Bonnemaison, la Llar Escola de la Dona i Residència d’Estudiants que dirigia Carme Karr o el
Patronat d’Obreres de l’Agulla fundat per Dolors Monserdà.

El 1917, la Mancomunitat va crear l’Escola Professional de la Dona i l’Escola de Tall i va estendre tota una xarxa
de formació professional per a la dona arreu de Catalunya. Les escoles femenines organitzaven cursets nocturns
per a obreres de cultura general i de temàtiques quotidianes, com ara cuina o confecció. Per la seva banda, la xarxa
de Biblioteques Populars tenia cura de realitzar lectures adreçades a les dones. A més, l’any 1919 es va posar en
funcionament l’Escola d’Infermeres Auxiliars. Entre les professores de formació professional de la dona,
destaquen les artistes Lluïsa Vidal i Francisca Rius Sanuy.

El cop d’Estat de Primo de Ribera va tenir una significació ANTIDEMOCRÀTICA I ANTICATALANISTA.

Va prohibir l’ús del català, l’exhibició de la senyera i ballar sardanes.
ENRIC PRAT DE LA RIBA I “LA
NACIONALITA CATALANA” (1906)
Pàgina 137 llibre. Principals idees font 22

Les idees principals de la font són les següents:

Catalunya té una llengua, un dret i un art, un caràcter nacional i un pensament

nacional, i és una nació.
La nació ho és encara que no sigui reconeguda legalment.
Cada nacionalitat ha de tenir un Estat.
Catalunya reivindica un Estat federat dins de la unitat política d’Espanya.
El nacionalisme català no és separatista.
Aquesta font dóna suport a les afirmacions de que el primers anys del segle
XX van coincidir amb la transformació progressiva del catalanisme polític en
un moviment de masses.
• Lliga Regionalista: catalanisme conservador. Fundada el
1901 a partir del Centre Nacional Català i la Unió
Regionalista. Dirigida per Enric Prat de la Riba (va
definir el seu ideari a “La nacionalitat catalana”) fins la
seva mort (1917) i després per Francesc Cambó.
• Centre Nacionalista Republicà (1906): escissió de la
Lliga.
• Acció Catalana (1922): escissió de la Lliga.
• Unió Catalanista (1891): catalanisme d’esquerres, que va
defensar l’alliberament nacional i social de Catalunya.
(BASES DE MANRESA).
• Partit Republicà Català (PRC), fundat el 1917 i dirigit
per Francesc Layret, Marcelí Domingo i Lluís
Companys.
• Estat Català: independentisme radical, fundat el 1922
per Francesc Macià.
• Esquerra Republicana de Catalunya (1931): sorgeix
d’Estat Català i el Partit Republicà Català.
• Unió Socialista de Catalunya (1923): tendència
socialista, escissió del PSOE.
• Partit Repuclicà Radical (1908): Lerroux.
Anticatalanista i d’esquerres.
 Govern Eduardo Dato: Neutralitat a la Primera Guerra Mundial.

L’estiu de 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial (conflicte entre els països aliats i les potències
centrals).
Mentre l’opinió pública es dividia entre “aliadòfils” i “germanòfils”, el govern havia de posicionar-se davant
del conflicte. Així, la dreta monàrquica i catòlica s’inclinava cap a posicions properes als Imperis centrals,
mentre que l’esquerra republicana i socialista es posicionava a favor dels aliats.
Finalment, el govern Dato va declarar la neutralitat espanyola, fet que va oferir una oportunitat
extraordinària a l’economia del país.
La guerra generalitzada a Europa va permetre l’exportació de productes industrials i agraris cap als països
combatents, disposats a pagar-ne preus molts alts. Els beneficis industrials, especialment per a l’economia
catalana, van augmentar considerablement i els empresaris van poder aprofitar-se de la conjuntura per a fer
grans negocis.
A llarg termini, però, les conseqüències de l’anormalitat en el comerç exterior espanyol acabarien provocant
un període de crisi econòmica i descapitalització del país pel debilitament de les estructures
econòmiques. Tot i que el valor de les exportacions va registrar un fort increment, les importacions van
veure’s afectades per una reducció molt dràstica. L’augment de la producció energètica va suposar un
descens de la productivitat per la creació de petites empreses que després de la guerra tindrien problemes per
a sobreviure.
Al principi va ser una època daurada per l’activitat empresarial. La balança comercial va passar del dèficit al
superàvit entre 1915 i 1919. L’eufòria va envair als capitalistes, que van veure com els seus beneficis es
multiplicaven. Els països bel·ligerants necessitaven roba, acer, ferro, etc... per fer front a les seves
necessitats. La indústria tèxtil catalana, per primer cop, va superar el mercat interior i exportà a Europa.
Exportació de producció industrial i agrària: augment dels preus interiors.
Els salaris es mantenen iguals: encariment de la vida per pèrdua de poder adquisitiu (gran problema per a les
classes populars espanyoles).
La pujada dels preus va afectar el preu de molts dels productes bàsics i aviat arribaria un greu problema
d’abastiments. L’enriquiment d’una minoria pels beneficis de la Primera Guerra Mundial havia suposat
l’empobriment de la majoria.
Tot i la prosperitat econòmica inicial que l’esclat de la Gran Guerra havia portat a Espanya, el conflicte social
a causa de l’empitjorament de les condicions de vida va anar creixent de manera imparable al llarg de 1916 i
desembocaria en una triple crisi (política, militar i obrera) que posaria el sistema a punt del col·lapse.
La Gran Guerra de 1914 va dividir als espanyols entre partidaris de França i Anglaterra, i partidaris dels
Imperis Centrals. En general, socialistes, liberals i republicans defensaven França i Anglaterra, metre que els
conservadors simpatitzaven amb Alemanya i l’Imperi Austríac.
L’armistici el 1918 va canviar la situació radicalment, al començar la recuperació econòmica de les nacions
en conflicte i els negocis que fàcilment s’havien fet, es van convertir en ruïna. Les classes populars van ser
les més perjudicades al perdre, en molts casos, el treball i el poder adquisitiu dels seus salaris.
Triple Crisi 1917
- Partim d’una situació d’inestabilitat dels partits i crisis de lideratge.

- Societat i partits polítics dividits entre partidaris dels aliats i els d’Alemanya a la
Primera Guerra Mundial.

- Ens trobem amb que una part de l’exèrcit, forces parlamentàries no dinàstiques i el
moviment obrer s’enfrontaren al sistema polític de la Restauració.

- Causes de la Triple Crisi:

1- augment de la inflació
2 - tensions socials
3 - malestar exèrcit (Juntes de Defensa)
4 - creixement de l’oposició política al sistema canovista.
LA TRIPLE CRISI

La crisi va esclatar el març del 1917, quan la CNT i la UGT van convocar una vaga per protestar per
l'encariment dels productes de primera necessitat. En aquesta situació, el govern Dato va suspendre les
garanties constitucionals, va clausurar les Corts i va imposar la censura de premsa. El conflicte es va
agreujar l'estiu del 1917 i el govern va haver de fer front a una crisi generalitzada:

1. Crisi militar: Els militars, que estaven en desacord amb el sistema d'ascensos dels oficials, que
s'obtenien majoritàriament per mèrits de guerra i beneficiaven els militars africanistes (el govern
donava avantatges als militars que estaven a l'Àfrica), es van organitzar en unes juntes de defensa.
2. Crisi política: Els partits opositors es van reunir en una Assemblea de Parlamentaris catalans
convocada per la Lliga Regionalista a Barcelona el 5 de juliol, i que es va estendre a tots els
parlamentaris espanyols el dia 19. Els reunits exigien la formació d’un govern provisional, la
elaboració d'una nova Constitució i la descentralització de l'Estat.
3. Crisi social : Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general (CNT, UGT, millora
condicions de vida dels treballadors, reformes profundes al sistema).
1. CRISI MILITAR:
AFLORAMENT DEL MOVIMENT MILITAR

Sorgeix al nucli de guarnicions de la Península per:

• descontentes amb el tracte de favor que rebien els oficials destinats al Marroc (ascensos per mèrits de guerra)
• precarietat del material de l’exèrcit
• descrèdit dels polítics dins l’àmbit militar

Aquests sentiments t'aglutinen al voltant de les Juntes de Defensa, presidides pel coronel Benito Márquez.
Reivindicaven bàsicament:

• Criteri únic d’ascens basat en l’antiguitat

• Augments de sou

Reacció del govern: tancar les Corts i suspendre les garanties constitucionals.

Finalment es van reconèixer les Juntes de Defensa militars, en una nova imposició de l’exèrcit en el poder civil.
Dato va cedir davant les exigències dels militars i desprès va fer-los servir per esclafar la vaga general, que
també va fracassar per les divisions dels seus promotors.
 Assemblea de parlamentaris: reunió de 69 diputats i senadors
2. CRISI POLÍTICA: a Barcelona el 19 de juliol de 1917 com a reacció al tancament

L’OPOSICIÓ AL SISTEMA de les Corts.

L'oposició a la Restauració era representada
pel republicanisme, carlisme, nacionalisme
català basc i per les dues tendències del
moviment obrer, l'anarquista i socialista.
Promogut per la Lliga Regionalista. Objectiu: obertura d’unes
Corts Constituents que reorganitzessin l’Estat.
L’Assemblea fou suspesa després de la primera reunió per les
forces públiques i els seus participants van ser detinguts.

• PSOE (1879): va augmentar el seu nombre d’afiliats, amb un període relativament breu de temps. El
partit defensava l’acció política i era partidari de les aliances electorals amb partits republicans, com la
Conjunción Republicanosocialista que va permetre que el socialisme entrés al Parlament. A partir
d’aquell moment la seva força electoral i la seva influència en la vida política van créixer notablement.
Els seus principals líders eren: Pablo Iglesias, Julián Besteiro, Indalecio Prieto i Francisco Largo
Caballero, que liderava el sindicat socialista UGT. A partir del 1917 el PSOE es va radicalitzar de
manera creixent, influït per la revolució soviètica. A Catalunya, el PSOE mai no hi va tenir una
presència massa forta.

• Partit Comunista (1921): Escisió del PSOE per la seva negativa a integrar-se en la Internacional
Comunistat de Lenin. Líders més destacats José Díaz i Dolores Ibárruri.
ALTRES FORCES
D’OPOSICIÓ AL SISTEMA

• Unión Republicana (1903): coalició de grups republicans al voltant de Nicolás Salmerón. Va guanyar
en ciutats com Madrid (Salmerón), València (Blasco) i Barcelona (Lerroux). El republicanisme va
ser el principal grup de l’oposició política i va constituir la minoria parlamentària més nombrosa al
Congrés dels Diputats. La seva força era notable a les zones urbanes on el vot es podia expressar amb
més llibertat i no hi havia tanta influència de cacics.

• Lliga Regionalista: partit predominant a Catalunya. Reclamava l'autonomia per a Catalunya i volia
intervenir en la política espanyola per modernitzar i descentralitzar l'Estat. Va haver de fer cara a
l'expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes.

• Centre Nacionalista Republicà (1906): partit nacionalista, democràtic i republicà, escindit e la Lliga
i fundat per Lluís Domenech i Montaner.
EL NACIONALISME BASC I GALLEC
Al País Basc, les primeres dècades del segle XX, el Partit Nacionalista Basc va augmentar la presència electoral i la
influència en la societat.
El 1916 el PNB es va anomenar Comunió Nacionalista Basca i, amb la finalitat d'atreure la burgesia al
nacionalisme el nou partit era tenia una posició més moderada, defensava la industrialització i el progrés econòmic.

Al país País Basc el nacionalisme no va anar lligat a un moviment cultural, va ser polític. Dins la Comunió
Nacionalista Basca conviuen dues tendències:

– els partidaris de mantenir l’orientació independentista

– els defensors de l’autonomisme.

El 1921 es va produir l'escissió del grup més independentista, (Aberri), però tots dos grups es van agrupar de nou al
1930 (PNB)

A Galícia el primer pas del galleguisme cultural al polític va ser:

• la creació de les Irmandades da Fala, una organització que va impulsar l’ús del gallec

• La creació de A Nosa Terra, un diari que va ser portaveu dels que aspiraven a convertir el galleguisme en una
força política.
3. CRISI SOCIAL:
L'OBRERISME ANARQUISTA A CATALUNYA

El nou segle va començar amb un cicle d’agitacions obreres fins al 1911, quan hi va a ver un intent de vaga
general revolucionària.

Per consolidar la difusió de l’anarquisme i abastar el conjunt del territori espanyol, l’any 1910, el sindicat
barceloní Solidaritat Obrera, va promoure la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que
era un sindicat de tendència anarcosindicalista i que presentava una ideologia basada en:

– la independència del proletariat respecte la burgesia i l’Estat

– la voluntat d’enderrocar el capitalisme
– l’apoliticisme del moviment obrer i l' abstencionisme electoral (no creien amb la política)
– la necessitat de la unitat sindical.

La CNT, amb líders com Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Ángel Pestaña i Joan Peiró, es va convertir en la
principal organització obrera a Catalunya i a Andalusia. El 1918 en el Congrés de Sants la CNT va acordar
recórrer a l'acció directa només quan calgués.
L’origen de la vaga va ser una vaga de
ferroviaris convocada el 9 d’agost de
1917 pel sindicat socialista UGT, amb el
suport de la CNT i del PSOE.
Pocs dies després la vaga es va estendre La UGT i la CNT van convocar conjuntament una vaga general el mes
per tots els sectors del país. Va durar uns d'agost. Demanaven reformes laborals (salaris, preus) i polítiques. La vaga va
quants dies, però va ser sufocada per ser àmpliament recolzada en gairebé tot el país. Però la detenció del comitè de
l’exèrcit per manca de unitat i lideratge. vaga madrileny i la repressió de l'exèrcit la va fer fracassar. El saldo va ser
d'uns 2.000 obrers detinguts i un centenar de morts.
REACCIÓ A LA TRIPLE CRISI Conseqüències:

• dura repressió de la vaga general

• compliment de les exigències de l’exèrcit per
part del govern
• formació govern de concentració.

La reacció del govern va ser molt repressiva: la vaga obrera va ser reprimida durament per
l'exèrcit i es va empresonar i sotmetre a consell de guerra els membres del comitè de vaga.
Les juntes de defensa militars es van dissoldre i el govern va prohibir la reunió de diputats i
senadors del 19 de juliol.

Amb el perill d'una revolta generalitzada, l'exèrcit va donar suport a la monarquia, i la

burgesia també va retrocedir per la por de la revolució social. El fracàs del moviment va
permetre que el sistema es mantingués durant cinc anys més.

El rei va voler donar més estabilitat al sistema i va formar un govern de concentració,

integrat per conservadors, liberals, reformistes i catalanistes de la Lliga al 1917 (García
Prieto).
LA VAGA DE LA CANADENCA I EL PISTOLERISME

Al 1919 va tenir lloc un important conflicte obrer: la vaga de La Canadenca l'empresa que proveïa electricitat
a Barcelona i a la seva zona industrial. La vaga paralitzar el 70% de la indústria i va deixar la ciutat sense
electricitat durant gairebé dos mesos. El conflicte es va acabar amb un acord entre obrers i patrons, que incloïa
la jornada laboral de vuit hores i l'augment dels sous, però l’incompliment per part dels patrons de readmetre
els treballadors acomiadats va fer reprendre la vaga.

La patronal va respondre amb una dura repressió i amb la creació del Sindicat Lliure per tal d’enfrontar-se a
l’anarcosindicalisme. Amb la complicitat de les autoritats i la policia es van organitzar bandes de pistolers a
sou per aturar vagues i assassinar els dirigents obrers.

Des del govern civil, es va encobrir els pistolers, es van reprimir els sindicalistes i es va posar en pràctica la
Llei de fugues, que permetia disparar els detinguts que intentaven fugir.

Es van radicalitzar els posicionaments, perquè per l’altra banda, l’activisme obrer també va actuar amb
violència i va atemptar contra autoritats, patrons i les forces de l’ordre.

Aquesta situació es va allargar fins al 1923, en el que s’anomena l’època del pistolerisme (1918-1923).

https://www.youtube.com/watch?v=0RuhUXHPYiM
Causes:
• Finalitza la Gran Guerra i s’acaba la bonança econòmica: tancament de fàbriques,
augment de la desocupació i baixada de sous.
• La forta inflació dels preus i del cost de la vida que va generar un gran malestar PISTOLERISME
entre la classe obrera. Aquest malestar per les condicions de vida dels obrers
porta al fort creixement dels sindicats de treballadors, principalment de la CNT,
de tradició anarcosindicalista.
• La vaga de la Canadenca, entre el febrer i març de 1919, va tenir un gran èxit.
• Creació de la patronal Sindicats Lliures per fer front al moviment sindical.

L’any 1920, el nomenament del general Martínez Anido com a governador civil de
Barcelona i del coronel Miguel Arlegui com a cap de la policia va suposar un punt
d’inflexió a favor de la patronal i dels Sindicats Lliures. Van començar les
detencions en massa de militants i líders de la CNT, com Salvador Seguí. La policia
feia també la vista grossa davant els assassinats comesos pels membres dels
Sindicats Lliures.
L’any 1921 es va aprovar l’anomenada “Ley de fugas”, que permetia abatre els
detinguts que intentaven fugir de la justícia. Aquesta llei va permetre l’assassinat
encobert de molts anarquistes amb l’excusa d’una falsa fugida.

13 de setembre de 1923, enmig d’una situació de violència als carrers de Barcelona,

el general Primo de Rivera va donar un cop d’estat, va dissoldre el parlament i va
imposar una dictadura. La repressió del directori militar contra la CNT va consistir
en l’empresonament de líders i tancament de seus socials.
https://www.youtube.com/watch?v=94oD-atvFZg

Pistolerisme: Lluita armada a Barcelona entre obrers anarcosindicalistes i faccions organitzades per la
patronal (Sindicats Lliures d’ideologia carlista i anticomunista) entre 1918 i 1923.
Es tracta d’una època social i políticament molt convulsa, de fortes reivindicacions i moviments de la
classe obrera, en què els diversos actors, tant els sindicats obrers com la classe capitalista, no dubten a
l’hora de fer ús de la violència.
Es van produir 424 morts per assassinat, principalment d’obrers, patrons, advocats i mercenaris, etc.

Nombre d’assassinats pel

pistolerisme a Barcelona
 VÍCTIMES
DEL PISTOLERISME
• Joan Tàpies, empresari tèxtil, mort a trets al
barri del Clot per un grup anarcosindicalista
anomenat “Els sense nom” i primera víctima
oficial del pistolerisme (7 d’octubre de 1917)
• Francisco Maestre Laborde, Governador
civil de Barcelona, assassinat per un grup
d’anarquistes mentre tornava a casa amb la
seva dona (juny de 1920)
• Francesc Layret i Foix, polític i advocat
català, defensor del moviment obrer (30 de
novembre de 1920).
• Salvador Seguí, conegut com El Noi de Sucre,
líder anarcosindicalista (10 de març de 1923)
• Eduardo Dato, president del Govern Espanyol
(8 de març de 1921)

Recreació de l’assassinat de Salvador Seguí a mans de pistolers

blancs del Lliure, a la confluència dels carrers de la Cadena amb
Sant Rafael del Raval de Barcelona. Font: La Campana de Gràcia.
10 de març de 1923
La Browning va ser la pistola
emblemàtica dels pistolers
patronals, mentre que la Star
ho va ser dels anarquistes

Peu d’il·lustració:
“- Com estàs, estimada enemiga
meva?
- Sí, mira,…, anem tirant”
Portada satírica de l’Esquella de
la Torratxa (27 d’agost de 1920).
 LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA
A partir del 1918 es va agreujar la crisi del sistema de la Restauració.

Als problemes tradicionals (caràcter oligàrquic del govern frau electoral, divisió
dels partits del torn) se n'hi van unir de nous, sent els fets més destacats d’aquesta
època
L’època del 1918 al 1923 es va
• la crisi econòmica i social (vagues per les condicions de vida i el caracteritzar per la fragmentació dels
pistolerisme com a conseqüència) partits dinàstics, que impedia l'existència
de majories parlamentàries estables. Les
• el desastrós desenvolupament de la Guerra del Marroc forces de l'oposició incrementaven la
seva influència però estaven dividides i
• També es van produir mobilitzacions al sud d’Espanya entre el 1918 i el 1921. no eren capaces d'oferir una alternativa al
S'exigia el repartiment de terres per als pagesos, seguint l'exemple de la règim de la Restauració. La formació
Revolució russa, per la qual cosa aquest període també es coneix com trienni dels governs de concentració, entre
bolxevic. Les revoltes, promogudes per grups anarquistes i socialistes dinàstics, reformistes i la Lliga no va
incloïen: tenir èxit.
ocupació de terres
presa de l'ajuntament
creació de comitès pagesos
El govern va reaccionar declarant l’estat de guerra, empresonant els líders
pagesos i il·legalitzant les organitzacions obreres.
LA DESCOMPOSICIÓ POLÍTCA I EL
PRIMER PROJECTE D’ESTATUT
Dels governs de concentració de l’època, cal destacar per importància el Govern Nacional, presidit
per Maura al 1918, que incloïa tots els caps parlamentaris dels partits monàrquics, entre ells el
catalanista Cambó. Aquest intent només va durar set mesos a causa de les divergències entre els
ministres.
Entre 1917 i 1923 hi va haver 14 governs diferents, però cap no va durar més de 8 mesos. Aquests
governs inestables sovint no tenien prou majoria per aprovar els pressupostos i havien de recórrer a
mesures d'excepció com suspendre les garanties constitucionals i dissoldre les Corts.

A Catalunya, la Lliga, els republicans nacionalistes i la Mancomunitat van començar a finals del
1918 una campanya en favor de l'autonomia i al principi del 1919 es va presentar a Madrid un
projecte d'Estatut que proposava la constitució d'un govern propi, un parlament elegit per sufragi
universal i donava àmplies competències a la nova administració catalana.
El projecte va ser mal rebut a Madrid: el govern s’hi va oposar, el rei no va donar suport i algunes
diputacions castellanes i entitats econòmiques hi van fer campanya en contra ja que consideraven
que podia trencar Espanya.
Malgrat el fort sentiment anticatalanista, amb l'augment de les tensions socials a Catalunya (vaga La
Canadenca) la Lliga va decidir donar suport al govern de Madrid i va ajornar la reivindicació
autonòmica.
EL PROBLEMA DEL MARROC: https://youtu.be/2xTBdCs-SIs

LA DERROTA D’ANNUAL (1921)

El domini del protectorat del Marroc tenia el suport d'un part de l'exèrcit (militars africanistes) i d'Alfons
Xlll. Algunes empreses espanyoles també van mostrar interès per construir ferrocarrils i explotar els
recursos miners.
En canvi, l'opinió pública no entenia que Espanya intervingués en una zona tan pobre i s'arrisqués a
començar una nova guerra.
En 1921, l’agressiu cap de la guarnició de Melilla, el general Fernández Silvestre, va emprendre una
ofensiva general per arribar al cor del territori rebel, la badia d’Al-Hoceima. Aquest avenç sobtat va
estendre molt les línies espanyoles. La ocupació del territori es va fer malament, situant guarnicions massa
aïllades a la part superior de les muntanyes per dominar el territori, però lluny dels punts d’abastiment
d’aigua.

Abd-el-Krim, va reunir al voltant seu un bon nombre dels grups tribals resistents i va desfermar un atac
sorpresa sobre les línies massa avançades de l’exèrcit espanyol. El front de guerra va col·lapsar i la
majoria dels oficials i caps militars van fugir, abandonant les seves tropes. El general Fernández Silvestre
va morir amb la seva plana major. L’actitud heroica d’algunes unitats i guarnicions no va poder fer res
davant la desbandada general de les tropes. Durant molts dies, els rifenys van encalçar els fugitius i es van
fer amb un gran botí de guerra.
Un exèrcit europeu, molt a prop del seu territori i enfrontat a grups de
pagesos molt pobres va patir més de 12.000 baixes, en una operació
“mal conduïda i pitjor preparada”. A més, era públic l’afecte que el rei
sentia pel general Fernàndez Silvestre, i es deia que el mateix monarca
l’havia animat a portar endavant la seva ofensiva. Allò semblava un
altre fracàs de tot el sistema de la Restauració.

El desastre d'Annual va provocar un impacte terrible en una opinió

pública, que ja era contrària a la guerra. Hi va haver moltes protestes i
els diputats republicans i socialistes van reclamar al Parlament
l'abandonament del Marroc i la petició de responsabilitats pels fets.
Una comissió d'investigació, presidida pel general Picasso, va posar de
manifest grans irregularitats, corrupció i ineficàcia en l'exèrcit
espanyol destinat a l'Àfrica.

Mapa de la retirada en desordre de

l'exèrcit espanyol cap a Melilla
desprès de la batalla d'Annual
 Situació:
Crisi militar
LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA Agitació social
https://www.youtube.com/watch?v=GDcG4Dw3y7s
Reivindicació catalanista
Problemes al Marroc

Els governs no van reaccionar. El règim constitucional estava desprestigiat i hi havia perill de revolució social.
L'abril del 1923, un govern liberal presidit per García Prieto va intentar fer diverses reformes en la Constitució.
La incapacitat de transformació del sistema (frau i corrupció) va portar a una nova aliança entre exèrcit i Corona per trobar
la solució.
Així, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va impulsar un cop d'Estat militar el 13 de setembre del
1923, amb un pronunciament a Barcelona, i va demanar al monarca que posés el poder en mans dels militars. En un
manifest adreçat a la nació, el general colpista va justificar la seva actuació i culpava de desgovern els polítics i partits
tradicionals. També declarava la seva intenció de:
• regenerar la política nacional
• eliminar el caciquisme i la corrupció
• recuperar l'ordre públic
• posar fi a la conflictivitat obrera
• garantir la unitat nacional davant l'augment del catalanisme
L'alta burgesia, una part de les classes mitjanes, el rei i el seu entorn polític i bona part de l'exèrcit van acceptar la
dictadura com una solució a la crisi.
La majoria de la població va reaccionar amb indiferència o va ser favorable. S'esperava que el nou règim fos temporal i
posés fi a el sistema de la Restauració. Per això, inicialment la dictadura no va tenir massa oposició política i social, tret
d'un intent de vaga general convocat per la CNT.
 EL DIRECTORI MILITAR (1923-1925)
https://www.youtube.com/watch?v=FAgzIeHkVZ8&t=67s

Alfons Xlll va nomenar Primo de Rivera president d'un nou govern, conegut com a
Directori, integrat només per militars.
Intent d’organitzar políticament l’Estat, en base al partit fundat pel general Primo
de Rivera, Unión Patriótica, com a instrument polític del règim, sense una
ideologia clarament definida i amb afiliació dels funcionaris del règim, integrants
d'organitzacions catòliques, militars i propietaris rurals. (que substituís liberals i
conservadors per no fer eleccions ni canviar partits).

Organització política espanyola fundada a l’abril

del 1924 per iniciativa de Miguel Primo de
Rivera, dictador des del setembre del 1923, per
tal de substituir els partits polítics, que el nou
Foto: Alfons XIII, Primo de Rivera i generals règim havia prohibit.
membres del Directori militar entre ells apareixen els El seu lema era “Patria, Religión, Monarquía” i
components del “Quadrilàter” (nucli de 4 generals el seu propòsit la continuïtat de la Dictadura.
que conspiraren per posar fi al Govern de la
Restauració: José Cavalcanti de Alburquerque,
Federico Berenguer Fusté, Leopoldo Saro Marín y
Antonio Dabán Vallejo).
EL DIRECTORI MILITAR (1923-1925)
Mesures:
• Declarar l'estat de guerra a tot el país (fins 1925).
• Suspensió de la Constitució.
• Dissolució del Parlament.
• Il·legalització dels partits polítics i les organitzacions obreres.
• Prohibició de l'ús de símbols catalanistes (bandera i himne) i restricció de l'ús de
la llengua catalana a l'àmbit privat.
• Dissolució dels Ajuntaments (fi del caciquisme) substituïts per juntes de vocals
(designació per contribuents).
• Política d’ordre públic molt repressiva (aturar conflictivitat obrera): Es van
prohibir les manifestacions i vagues, es van perseguir i empresonar els dirigents
obrers principals. La repressió va reduir molt ràpid els conflictes laborals i va
acabar amb la violència social i el pistolerisme.
• Resoldre la qüestió del Marroc (intervenció militar al Rif amb col·laboració de
França, amb derrota d’Abd el-Krim i finalització de la guerra del Marroc).
• Reformar la legislació social: es va regular el treball de la dona, es va promoure
la construcció d'habitatges destinats a famílies obreres i es va impulsar una
política d'obres públiques per reduir l'atur.
 EL DIRECTORI CIVIL (1925-1930)
Presidit per Primo de Rivera, comptava amb ministres civils com José Calvo Sotelo (ministre
d'Hisenda) i Eduard Aunós, ministre de Treball. Primo de Rivera pretenia consolidar-se en el
poder i buscar els suports dels conservadors, de la banca i indústria. Pretenia reactivar
l’economia en base al nacionalisme econòmic i la direcció estatal.
El nou Directori va reorganitzar les institucions de l'Estat seguint el model Italià de
Mussolini:
• Creació de la Unión Patriótica.
• Es va fundar el Consell de Treball per frenar la conflictivitat laboral i controlar el
moviment obrer. Incloïa obrers i empresaris. Reglamentava els salaris i les condicions de
treball, i la negociació entre patrons o empresaris i treballadors, sempre sota el control de
l'Estat. La UGT va col·laborar al principi en el nou sindicalisme, però es va retirar. La
CNT no hi va voler participar i molts anarcosindicalistes van ser perseguits i detinguts o
es van haver d'exiliar. (Federació Anarquista Ibèrica)
• El 1927 es va convocar una Assemblea Nacional Consultiva amb la finalitat
d'institucionalitzar el nou règim i dissenyar-ne la forma de govern. Ents no democràtic,
triat per vot corporatiu amb representants del partit únic Unió Patriótica. Era un
organisme format per representants de les corporacions escollits per sufragi indirecte, per
funcionaris i per representants socials triats des del poder. Funció: consultiva. Aquesta
assemblea no va aconseguir elaborar un projecte de llei fonamental corporativa que
pretenia substituir l'antiga constitució democràtica.
 ACTUACIÓ ANTICATALANISTA A LA DICTADURA
Part de la burgesia catalana i els dirigents de la Lliga Regionalista van
donar suport inicialment al cop d'Estat per acabar amb la conflictivitat
obrera i garantir l'ordre social, però no imaginaven que el nou règim
adoptaria mesures anticatalanistes.
Per presidir la Mancomunitat es va nomenar l'anticatalanista Alfons Sala,
fins que l’any 1925 es va dissoldre definitivament. També es van clausurar
moltes institucions catalanistes, es van prohibir les manifestacions en
llengua catalana i l'ús públic de la bandera catalana, i la celebració de
l'Onze de Setembre i dels Jocs Florals.
També es va censurar la premsa i la publicació de llibres i es va depurar el
magisteri i les institucions educatives i culturals vinculades a la
Mancomunitat.
La dictadura va tenir enfrontaments amb sectors eclesiàstics, ja que no
acceptaven la castellanització de tots els seus actes i escrits.
La persecució va arribar fins al FCB després d'una xiulada del públic quan
sonava l'himne espanyol. Es va clausurar el camp 6 mesos. “Me agrada la lengua catalana cuando es expresión de
sentimientos y afectos del alma, aunque me desagrada
cuando se emplea al servicio de perniciosas pasiones”.
L’OPOSICIÓ A LA DICTADURA
Al principi no va tenir una oposició important, amb el temps van anar apareixent grups opositors que
van impulsar actuacions per acabar amb la dictadura:

• Republicans: Van fer una campanya de desprestigi del règim nacional i internacional. S'hi van
comprometre Lerroux, Azaña, Niceto...(aparició de la ràdio)
• Sectors de l'exèrcit: Van organitzar conspiracions, com la sanjuanada del 1926, un intent fallit de
cop d'Estat.
• Intel·letuals i estudiants universitaris: Van criticar la dictadura i van denunciar la censura de premsa
i la falta de llibertat d'expressió. Com a conseqüència alguns van ser perseguits com Miguel de
Unamuno.
• Sectors catalanistes: Es van unir a l'oposició com a resultat de la política del Directori, que havia
eliminat la Mancomunitat i havia prohibit l'ús públic del català. Això va incrementar la influència de
grups nacionalistes radicals, com Estat Català, un partit liderat per Francesc Macià des de l'exili. Va
intentar fer una invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló, però va fracassar i Macià va ser
detingut. El seu judici va donar molta popularitat al dirigent català.
• L'oposició obrera: Centrada en la CNT i Partit Comunista. Tenien l'objectiu d'augmentar la
influència anarquista al si de l CNT, el 1927 es va constituir la Federación Anarquista Ibèrica (FAI)
• 1929, PSOE va entrar en contacte amb els grups republicans que volien posar fi a la dictadura i
substituir la monarquia per un règim republicà.
 La conspiració de Prats Molló (1926)
Francesc Macià mobilitzar militants d’Acció Catalana, amb la idea d’alliberar Catalunya, en una
lluita armada que creuaria la frontera amb França. L’intent va fracassar, sufocat per la policia
francesa
https://www.sapiens.cat/epoca-historica/historia-contemporania/els-fets-de-prats-de-mollo-pas-a-
pas_202643_102.html

Sanjuanada
Nom amb que es coneix la conspiració de 1926 contra la dictadura de Primo de Rivera, des del propi
estament militar. Fou sufocada ràpidament i els seus caps detinguts. Va haver-ho més conspiracions.

L’oposició creixent a la dictadura, la crisi econòmica de 1929 (devaluació pesseta i dèficit de la

balança comercial) i la falta de suport entre els caps militars, vam porta a la dimissió de Primo de
Rivera el 28 de gener de 1930 i el seu exili a París.
Fou substituir pel general Dámaso Berenguer (dictablanda).