ACTIVITAT 1:

1. En aquest enllaç trobareu el poema “la Pàtria”. Copieu-lo i

respongueu a les preguntes 2.1, 2.2, 3 i 4 . A més, resumiu amb les
vostres paraules el contingut del poema: http://www.xtec.cat/~
%20malons22/personal/renaixinici.htm

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,

com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així, com arbre migrat a terres apartades,
son gust perdent los fruits e son perfum les flors.

Que val que m'haja atret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant dels trobadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis

que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,

quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat

que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau."La Pàtria". Publicat a:" El Vapor". 1833.

Resum:

Aquest poema ens explica l’enyorança que l’autor sent perquè es troba lluny de
les seves terres, Catalunya , i de la seva llengua, el català.
Ens ho mostra parlant del Montseny, dient que encara recorda las seva llengua, i
diu que per molt lluny que ell estigui sempre parlarà català perquè és la seva
llengua.

Activitats:

2.1. El poema es pot dividir en dues parts, una estrofa d'enllaç entre
elles i una conclusió final. Especifica les estrofes que corresponen a
cadascun d'aquests quatre apartats (fixa't en els quatre títols
possibles que figuren a 2.2).

Es pot dir que les tres primeres estrofes, Carles ens explica tot el que troba a
faltar de Catalunya, la quarta estrofa es l’enllaç i les dos últimes són les que ell
ens explica que per molt lluny que quedin les seves terres sempre li queda
quelcom que és la seva llengua, l’únic que el fa recordar a tot allós del que era
abans.
2.2. Tria, d'entre els que trobaràs a continuació, el títol més adient
per a cada apartat del poema:
a) La llengua símbol de la pàtria.
b) Elogi de la llengua.
c) Homenatge al patró.
d) Comiat i enyorança de la pàtria.
L’apartat a

3. Quins elements i temes propis del Romanticisme i de la

Renaixença apareixen en el poema.
Es veu com l’autor busca el Romanticisme, fent servir els sentiments, la
sensibilitat sobra las seva nació.
L’autor expresa la seva melancolia.

4. Per què creus que "La pàtria" es considera símbol de l'inici de la

Renaixença.
Perquè la renaixença és un ampli moviment de reivindicació de la personalitat
nacional de Catalunya, i l’Oda la Pàtria, té com objectiu la recuperació de la
identitat i la memòria del poble català.

ACIVITAT 2:

Text 3

Vingué la festa dels Jocs Florals d'aquell any, el 1877, vaig fer-hi cap i (...) A la
nit, empès pels companys del Cafè Espanyol, vaig assistir també al sopar;(...)
arribà l'hora dels trinquis i... oh, vergonya meva!... d'un a un van aixecar-se tots
els comensals, brindant, recitant o llegint, menys jo, "l'intrús", l'únic autor allí
desconegut, amb tot i haver omplert tantes resmes de paper en aquella llengua,
que havia estat per a mi l'única que podia donar als nous companys meus allí
triomfants "la merescuda glòria a què "estúpidament" renunciava escrivint en
català!"
L'últim baluard de la fortalesa que em tenia empresonat, anava doncs a caure.
Jo no volia renunciar a assistir, en el successiu, a festes per a mi tan encisadores
com aquelles; però tampoc volia passar-hi les hores d'encongiment i vergonya
que en aquella vaig patir. No hi havia doncs més remei que guanyar-me el títol
necessari.
(...)
Un cop a casa, remogut com hi arribava, aquella nit vaig somniar molt. Vaig
veure finalment clar, que entre l'escriptor i la seva llengua nadiua hi ha un nexe
tan estret que no té substitució possible; que seria, per tant, inútil tot esforç que
seguís fent per cisellar la frase castellana amb la sobrietat, força i soltesa que
mostraven els meus compatriotes escrivint en català; que si el territori de la
nostra llengua és bon tros més petit que el de la majoria dels altres idiomes, no
per això em de renegar-la ni deixar de conrear-la amb aquell amor i aquell
entusiasme de què ens han deixat gloriós exemple els nostres clàssics, ni creure,
tampoc, que en els jardins petits no hi poden esclatar flors de tanta exquisitat,
ufanor i durada com les que pugui donar el jardí més gran.
(...)
Mes si tota aquesta transformació de criteri em duia a detestar allò abans fet i a
admirar més i més els fruits dels més inspirats novells companys meus, no per
això sabia perdre la ridícula temença d'escriure en una llengua de gramàtica que
jo no havia estudiat (com si per a ensenyar-me-la a parlar ho haguessin fet
posant-me el llibret sota els ulls), ni desfer-me d'aquella pusil·lanimitat o
basarda ingènita que sols els de casa em coneixien i que tant m'ha travat tota la
vida en tots els meus camps d'acció social.
Per això, sens dubte, vaig passar-me encara ben prop d'un any sense ni assajar
d'escriure una ratlla en català i ni sé quan m'hi hauria atrevit si no em dóna el
rampell de fer una broma.
Narcís Oller: Ob. cit.

Aquests darrer text de les Memòries correspon a l'època en què Oller

ja ha conegut a molt dels escriptors catalans més importants del
moment i fins i tot ha participat en les seves tertúlies, però, com hem
llegit, encara no havia escrit res en llengua catalana.
El Jocs Florals de 1877 van ser especialment importants ja que
Verdaguer va guanyar el premi extraordinari que concedia la
Diputació de Barcelona amb el poema L'Atlàntida que li valgué el
reconeixement unànime com a gran poeta dintre i fora de Catalunya
i Àngel Guimerà, que encara no era conegut com a dramaturg, fou
proclamat Mestre en Gai Saber.
La broma a la qual es refereix al darrer paràgraf consistia en la
presentació als Jocs Florals de 1878 d'una narració escrita per ell i
per Yxart, en què de forma anònima volien fer una petita burla a un
company que atorgava un premi a la millor novel·la de costums
pagesos.

1. Quins són els plantejaments que empenyen Narcís Oller a

escriure en llengua catalana? Et semblen convincents?

El que empeny a Narcís Oller a escriure en llengua catalana és el sentit de

culpa per no escriure en la llengua que tots els seus compatriotes
utilitzen. Es dóna compte de que hauria d’escriure en la seva pròpia
llengua, el català, i no en la llengua de més prestigi, el castellà. El primer
cop que Narcís Oller començà a escriure en català va ser per fer una
broma a un company seu que atorgava un premi a la millor novel·la de
costums pagesos.

2. Per quins motius triga tant a començar a escriure en llengua

catalana?

Va trigar tant a escriure en català perquè era el castellà la llengua de més

prestigi i la que tothom utilitzava. També pensava que si escrivia el castellà la
gent el valoraria més com a poeta i entendria millor els seus poemes.

Text 5

¿Quin profit ne traurem de parlar-li de manera que no ens entenga? ¿Què

significarà per ell tot lo que no sàpiga que és? Al poble que no sap lo que vol dir
la paraula "filantropia" ¿per què no se li ha de dir "caritat"? Al poble que no sap
lo que vol dir la paraula"psicologia" ¿per què no se li ha de dir "estudi de
l'ànima"
Frederic Soler. Cuentos de la vora del foch. 1867.

1. Penses que la situació general de la gent d'avui és comparable

quant al desconeixement de lèxic culte o especialitzat a la que
descriu Frederic Soler?

Podríem dir que la situació actual si és comparable, ja que molta gent desconeix
o no parla un vocabulari culte perquè no ha rebut o no ha pogut rebre una
educació adequada. Per això hi ha molta gent analfabeta en el món on vivim.
ACTIVITAT 3:

3. Busqueu a la pàgina 160 del llibre de text el poema “los dos

campanars” de Jacint Verdaguer i realitzeu les preguntes 1, 5, 6, 7, 8,
9,10,11, 12 i 14.

1. Després de llegir aquest fragment de l'epíleg (conclusió o part final) del

poema èpic Canigóm, consulta en el diccionari el significat d'aquestes paraules:
superba, abadia, salm, presbiteri, cel·la (celda), oratori, cisell, alabastre, garric.

Superba: D'una magnificència o bellesa que imposa.

Abadia: Monestir regit per un abat o una abadessa. I un abat és el superior d'un
monestir o d'una canònica.
Salm: Composició religiosa destinada a ésser cantada amb acompanyament d'un
instrument de corda.
Presbiteri: Part de l'església, anomenada també santuari, situada al fons de la
nau central, on hi ha l'altar major, i és reservada als clergues.
Cel·la: Cambra o dormitori individual petit en els convents, els col·legis, les
presons, etc.
Oratori: Lloc destinat a la pregària.
Cisell: Eina consistent en una barra d'acer acabada per un extrem en un tall, i
per l'altre en un cap, que hom percudeix per tal de tallar o de desbastar una peça
de metall, un bloc de pedra, etc.
Alabastre: Varietat de guix en forma d'agregat finament granat, compacte i
translúcid.
Garric: Arbust perennifoli de la família de les fagàcies, de fulles coriàcies, verdes
i lluents, sinuades i espinoses, i fruits en gla.

5. Fes un resum del text a partir d'aquestes preguntes:

- Què està evocant el poeta amb un seguit d'interrogacions
retòriques? Es pregunta on estan les figures arquitectòniques perdudes.
- Quina visió té davant dels ulls que contrasta amb l'evocació
anterior? La visió que té és la perdua de la nacionalitat catalana, ja que poc a
poc es va derruïnt tot.
- Quins són els únics elements arquitectònics que resten drets?
Encara hi ha drets dos campanars.

6. Enuncia les idees del poema tenint en compte el que has respost a les
preguntes anteriors. Indica les estrofes que ocupa cada idea.

El record dels sants que hi van viure a les seves terres, a la primera estrofa.
La tristesa per les figures arquitectòniques perdudes, el record que queda
d'elles. A la segona i tercera estrofa.
La motivació de que al menys hi queden dos campanars que sempre quedaran
en els seus records. A la última i penúltima estrofa.

7. Formula el tema d'aquest fragment de Canigó.

El record de tots les figures arquitectòniques i la tristesa perqué aquests dos

campanars que resten drets puguin ser destruïts i oblidats per la gent en el
futur.

8. Analitza la mètrica i al rima (tingues en compte que es tracta d’un tipus de

vers d’origen italià). Quin nom reben aquestes estrofes?

Són versos de deu síl·labes amb una rima ABAAB/CDCCD/EFEEF , d’art major.
Són quintets, reconeguts amb el nom de Decasíl·labs italià perquè són d’Itàlia.

9. Senyala quin tòpic literari és emprat en les tres primeres estrofes.

Ubi sunt? (recorda l'antiga esplendor i la bellesa d'una cosa humana
desapareguda).

10. Explica les compracions que Verdaguer empra per a descriure aquest fets i
elements del paisatge: la desaparició dels cants dels monjos; la pervivència dels
dos campanars; els roures i les masies.

Explicació del paisatge:“Lo Canigó és una magnòlia immensa” .

La desaparició del cant dels monjos:”Los càntics i les llums s’esmortïen, les
himnes sants em l’arpa s’adormien”
La pervivència dels dos campanars: “Com dos gegants d'una legió sagrada”
Els roures i les masies: “per abelles té fades que la volten”

11. Comenta les dues metàfores que parlen d eles ruïnes dels campanars.
“Són los monjos darrers de l’encontrada”: compara els dos monjos mes antics
am les parets antigues de les abadies.
“Com dos gegants d’una l’egió sagrada”: comprar els campanars amb els
gegants, perquè són molt grans.

12. Esmenta dos exemples d'hipèrbaton i analitza-l's.

" Los càntics i les llums s'esmotuïren;
la rosa s'esfullà com lo roser;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren.."

És una hipèrbaton ja que l'ordre està alterat.

subjecte + complement + verb

"Dels romàntics altars no en queda rastre.."

És una hipèrbaton ja que lòrdre està alterat.

14. Quina de les quatre característiques de la poesia de Verdaguer creus que té

més rellevància en aquest fragment de <<Los dos campanars>>?
Una gran capacitat imaginativa (utilització de sentits figurats, metàfores...).