Apunts de Mètrica I Dicció Catalana

Professora: Sara Marugan Oliva Llengua i literatura catalanes
LA MÈTRICA CATALANA
EL VERS I LA SEVA MESURA
Un vers és una sèrie de paraules que estan en una mateixa línia determinades per un
nombre de síl·labes, accents o altres elements.
La manera de comptar les síl·labes és diferent en segons quins llocs; en castellà o en

italià prenen el model del vers acabat en paraula plana (abundància de paraules
planes en aquestes llengües), en canvi en català, provençal i francès parteixen com a
model el vers acabat en paraula aguda.
En català només s’ha de comptar fins l’última vocal tònica, d’aquesta manera en
el vers agut les síl·labes mètriques coincideixen amb les gramaticals, en un vers pla
s’ha de restar una síl·laba gramatical i en un vers esdrúixol s’han de restar dues
síl·labes gramaticals. Però també hi ha algunes excepcions en alguns mots amb
diftong esdrúixols moltes vegades són considerats poèticament mots plans com
(família, repugnància...).
També s’han de tenir en compte alguns fenòmens fonètics que alteren les síl·labes del
vers i que són resultat del contacte entre la vocal final d’un mot i la vocal següent del
mot següent. Són tres:
- Hiat: pronunciació separada de dues vocals en contacte. Ex: Ab hom qui haja lo bec
groc.
- Sinalefa: pronunciació en una sola síl·laba de dues vocals en contacte.
- Elisió: suprimir una de les dues vocals en contacte.
També hi ha altres fenòmens poètics que alteren també el nombre de síl·labes:
- Dièresi: que consisteix a pronunciar com dues síl·labes les vocals d’un diftong.
- Sinèresi: és el contrari a l’anterior, que consisteix a forçar dues vocals que no formen
diftong (pi-e-tat).
1
En català un vers es classifica en menor o major segons si té menys o més de vuit

síl·labes. Les síl·labes poètiques coincideixen amb les ordinàries exceptuant els
fenòmens de diftongació o sinalefes, els hiats o les dièresis. Cal tenir en compte que
en català (i en provençal) es compta únicament fins la darrera síl·laba tònica del
vers, com en d'altres llengües romàniques en què són freqüents les paraules agudes,
com el francès i l'occità. Així, si un vers acaba en paraula aguda comptarem fins al
final, si acaba en paraula plana deixarem de comptar una síl·laba, i deixarem de
comptar dues síl·labes si acaba en paraula esdrúixola. En les llengües romàniques en
què són molt més freqüents les paraules planes (com el castellà i l'italià) es compta
fins a la darrera tònica i se n'hi afegeix una. Això fa que, per exemple, en català es
digui que un vers alexandrí té dotze síl·labes, mentre que en castellà i italià es digui
que en té catorze (els dos hemistiquis es compten per separat, de manera que, amb el
mateix nombre de síl·labes, el castellà i l'italià en compten dues més).
A l'hora de comptar les síl·labes també cal fixar-se en la possible existència de

sinalefes (unió en una sola síl·laba mètrica de la vocal final d'una paraula amb la
vocal inicial de la següent: "i una dama..."), elisions (supressió, en determinats casos,
de dues vocals en contacte o reducció en una sola: "la dama és" - "la damés"). Quan
es tracta de vocals en contacte dintre d'una mateixa paraula pot produir-se sinèresi o
dièresi: a/i/re, enlloc d'ai/re, en el primer cas; e/mo/ció, enlloc d'e/mo/ci/ó, en el segons
cas. I encara es podria parlar d'altres conceptes; de totes maneres, una lectura atenta
hauria de permetre no pensar gaire en aquests conceptes i resoldre perfectament
l'anàlisi sil·làbica. Per altra banda, en cas de dubtes es pot començar per comptar
aquells versos que no ofereixen possibilitats de sinalefes, elisions, etc.
En la lírica trobadoresca els versos podien tenir de quatre a dotze síl·labes; no es

considerava correcte que fossin més curts, encara que, excepcionalment se'n podien
trobar de una síl·laba i també de catorze.
En el compte sil·làbic, hi intervenen altres fenòmens, com són l'elisió, la sinalefa i el

hiat.
No es-pe-ris al-tre do que el de tes llà-gri-mes
elisió
Joan Maragall
2
del fosc i ab-surd pa-rany de la me-mò-ria
sinalefa
Miquel Martí i Pol
¿Qui és a-quell qui en a-mor con-tem-ple
hiat
Ausiàs March
ELS VERSOS CATALANS
Podem diferenciar dos tipus de versos, segons el seu nombre de síl·labes amb cesura
o sense (pausa que divideix el vers en dos hemistiquis).
Els d’art menor que consten de quatre a vuit síl·labes i els d’art major que poden ser
entre nou i dotze síl·labes.
Els versos d’art menor poden ser:
- Monosíl·lab, bisíl·lab, trisíl·lab
- Tetrasíl·lab o quadrisíl·lab: és dels més curts de la poesia catalana, usat per Jaume
Roig a l’Espill.
- Pentasíl·lab: aquest vers no ha estat gaire conreat per la poesia medieval catalana.
- Hexasíl·lab: aquest vers si que ha estat molt emprat en la nostra història

literària,molt usat en la poesia popular.
- Heptasíl·lab: aquest és un dels més utilitzats en totes les èpoques.
- Octosíl·lab: aquest vers també és molt usat en la poesia catalana.
3
Els versos d’art major poden ser:
- Decasíl·lab: és de deu síl·labes que poden ser amb cesura o sense. Hi ha tres
modalitats diferents:
- 4+6 és el model més clàssic de la poesia catalana antiga, exemple:
Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc he vista una garsa,
........
- 6+4 és d’origen francès, exemple:
Voleu oir la gesta del pros Bernat,
comte de Ribagorça i de Pallars,
que tingué braç de ferre ab cor lleal?
- 5+5 és de procedència castellana, exemple:
Te vull sobre el pit com una corassa,
te vull sobre el cor com místic segell.
El decasíl·lab sense cesura té un accent predominant a la sisena síl·laba o bé a la

quarta i la vuitena. Es tracta d’una adaptació a l’endacasillabo italià. Exemple:
-L’Aurora tem de riure i es preserva
El llamp, el tro, la majestat revelen
- Alexandrí és el vers de dotze síl·labes (6+6) és el vers rimat més llarg que utilitza la
poesia catalana.
- Enneasíl·lab i hendecasíl·lab i octonari són molt poc usats.
4
EL RITME
Escriure poesia en vers és una art que implica conèixer la tècnica i dominar les
estructures que la componen. El primer que cal dominar d'un poema és el vers: unitat
que té una longitud determinada, estableix una relació de rima amb altres versos i
s'agrupa formant estrofes.
Segons el tipus de vers, hi ha un ritme canònic, marcat pels accents i la llargària de les
paraules. Els versos poden tenir rima entre ells, és a dir, coincidència de sons finals.
També poden combinar-se per formar una estrofa, amb un esquema mètric fixat (com
el sonet). Si no s'adeqüen a aquestes restriccions, es parla de versos lliures o blancs.
A més de les síl·labes també els versos poden ser classificats tenint en compte les
síl·labes àtones i les tòniques, així podem distingir petites unitats rítmiques que
s’anomenen peus mètrics. Se’n poden diferenciar tres tipus: iambe, troqueu, dàctil,
amfíbrac i anapest.
Aquets cinc patrons són totes les possibilitats de ritmes accentuals en català, però, a
vegades resulta difícil diferenciar-los.
El ritme mètric d'un poema es construeix a partir del nombre de síl·labes del vers. En
català, cal comptar fins a la darrera vocal tònica. Fixeu-vos com es fa segons
l'acabament del vers.
Paraula aguda
Es compten totes les síl·labes:
Llei - xant a part l'es - til dels tro - ba - dors 10
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10
Ausiàs March
Paraula plana
Es compta una síl·laba de menys:
el meu dol com un sol a ple mig - di-a 10
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10
Josep Romeu
5
Paraula esdrúixola
Es compten dues síl·labes menys:
Lluny, per ca - mins tre - mo - lo - sos d'in - fàn-ci-a 10
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10
Narcís Comadira
Els versos llargs, és a dir, aquells que tenen nou o més síl·labes, de vegades tenen
una pausa interior, que anomenem cesura. D'aquesta manera, el vers queda dividit en
dos hemistiquis.
Tris-te-sa per-fu- ma-da, // ros-si-nyol- de la nit 6 + 6 = 12
1r hemistiqui 2n hemistiqui
cesura
Marià Manent
Finalment, els versos es podem classificar en isosil·làbics o anisosil·làbics, segons el

nombre de síl·labes, i en versos masculins o femenins, segons l'acabament.
NOMBRE DE SÍL·LABES I COMBINACIONS DE VERSOS
Els versos se solen agrupar en uns conjunts que s'anomenen estrofes. En general
podem fer una divisió entre els conjunts de versos amb el mateix nombre de síl·labes o
de diferent nombre.
Art menor (v. curts). Normalment

Fins a 8 síl·labes sense cesura
Mètrica isosil·làbica. Tots els
versos tenen el mateix nombre de Art major (v. llargs).
Normalment
síl·labes. Tenen de 9 a 12
amb cesura
síl·labes
Mètrica anisosil·làbica. Els versos tenen diferent nombre de síl·labes
6
Segons el nombre de síl·labes els versos s'anomenen: monosíl·labs, bisíl·labs,

trisíl·labs, tetrasíl·labs, pentasíl·labs, hexasíl·labs, heptasíl·labs, octosíl·labs,
enneasíl·labs, decasíl·labs, hendecasíl·labs i alexandrins (dodecasíl·labs). Els
versos de 5 i 7 síl·labes són molt freqüents en la poesia popular; en canvi, la poesia
amorosa culta se sol servir dels versos decasíl·labs; mentre que els alexandrins es
reserven normalment per a la poesia narrativa (èpica). Dintre dels versos d'art major,
els menys utilitzats en català són els enneasíl·labs i els hendecasíl·labs.
Com ja hem vist, els versos llargs tenen habitualment cesura. La cesura és una pausa
mètrica, que no coincideix necessàriament amb un signe de puntuació, que divideix el
vers en dues (o més) parts anomenades hemistiquis. Tenint en compte això, el
recompte de síl·labes es farà com si el final de l'hemistiqui fos el final del vers, és a dir,
si l'hemistiqui acaba en paraula aguda, comptarem fins al final, si acaba en paraula
plana, deixarem de comptar una síl·laba ... En color verd teniu marcades les síl·labes
que no s'han de contar en els finals dels hemistiquis dels exemples de més avall.
En els versos decasíl·labs la cesura produeix els models següents:
4+6 (decasíl·lab català)
M'exalta el nou/ i m'enamora el vell (J. V. Foix)
6+4 (decasíl·lab èpic o francès)
Lo comte Tallaferro,/ timbes avall,
davalla com lo núvol/ del temporal (J. Verdaguer)
5+5 (decasíl·lab castellà)
Si n'és una dona/ qui canta en la nit (López Picó)
En canvi els alexandrins gairebé estan formats sempre per dos hemistiquis de 6+6
síl·labes:
Brots de migrades fulles/ coronen el bocí
obert i sense entranyes/ que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya;/ com fumerol de festa
al cel he vist anar-se'n/ la millor part de mi. (J. Alcover)
7
Rarament la cesura en els alexandrins ocupa altres posicions, com en aquests casos:
4+8: Crien les monges/ una gentil sotabarbeta (Carner)
4+4+4 (vers trimembre): Re no em distreu;/ dubte no m'heu;/ desig no em crida

(Carner)
Finalment, els octosíl·labs de vegades tenen una cesura al mig (4+4):
Sé que és un somni/ la vida entera.
Tràfec, pensades,/ fugiu d'ací.
Embriagar-se:/ la gran carrera.
Jeure tot dia/ sota l'ombrí. (Carner)
LA RIMA
La rima consisteix en la repetició de sons, normalment al final d'un conjunt de versos.

Observeu que parlem de sons, no de grafies. La rima és la total o parcial repetició de
fonemes al final dels versos, a partir de la darrera vocal accentuada. Pot ser de dos
tipus:
Rima consonant (o perfecta). Apareix quan la repetició dels fonemes és total. A partir
de la darrera vocal tònica coincideixen tots els sons de determinats versos. Cal
recordar que quan s'analitzen les rimes és costum anar escrivint una lletra (seguint
l'ordre alfabètic) a la dreta de cada vers, que es va repetint a mesura que coincideixen
els sons (l'apòstrof que hi ha al costat de cada rima indica que la rima és femenina –
més avall s’explica el concepte). La rima consonant és la preferida, i pràcticament
única, que feien servir els trobadors. Fixeu-vos que escrivim les lletres minúscules
quan la rima correspon a versos d'art menor (fins a 8 síl·labes) i les lletres majúscules
en els versos d'art major (de 9 a 12 síl·labes).
En ma terra del Vallès a
tres turons fan una serra, b'
quatre pins, un bosc espès, a
cinc quarteres, massa terra. b'
Com el Vallès no hi ha res. A
Pere Quart
8
En l'exemple que teniu a continuació podeu veure com no coincideix cap grafia, tot i
així, una lectura correcta ens fa veure que els sons sí que es corresponen i per tant es
tracta d'un exemple de rima consonant.
Ens banyarem de frac: Som a l'introit. A
Del son, grosser, ja en parla Sigmund Freud A
J. V. Foix
Rima assonant. Es produeix quan la repetició només és en les vocals. A partir de la

darrera vocal tònica, únicament coincideixen els sons vocàlics.
Si s'allunya i no et mira, a'
si t'és advers l'instant, b
de plorar què en trauries? a'
Si et sent, neci, riurà. B
Pot ser també masculina, femenina o esdrúixola, és masculina quan l’accent recau
en una paraula aguda, és femenina quan l’accent recau sobre una paraula plana, és
esdrúixola quan recau sobre una d’esdrúixola.
Rima masculina. Correspon als versos acabats en paraula aguda: amic, trobador,
etc.
Rima femenina. Es diu d'aquella amb els versos acabats en paraula plana o
esdrúixola: noia, ànima, etc.
Pot ser també interna que n’hi ha de diversos tipus, com la lleonina que rima el final
del primer hemistiqui amb el final del segon. També pot rimar el primer hemistiqui d’un
vers amb el primer del vers següent, el primer hemistiqui amb el segon del següent
vers, etc.
La rima interna és la que es produeix entre el final del vers i algun mot del seu
interior:
Salvem esculls entre cants i reülls
Són una rosa que els meus ulls han desclosa
9
Rimes fàcil i rimes riques: Les rimes fàcils són considerades rimes amb molta
pobresa poètica ja que s’usen molts mots de la mateixa categoria gramatical,
(exemple: tornarà-trobarà, glòria-victòria...), s’usen també mots homòfons com baca-
vaca...
Rima falsa: S'anomena així aquella rima que és aparentment consonant, però que si
ens hi fixem veiem que en determinades modalitats de la parla catalana és assonant, o
es tracta només d'una rima visual. (Són rimes que només rimen en segons quins
indrets de Catalunya on la parla del català és diferent).
ahir-migpartí, estimar-mar, només-mariners
Rima fàcil o pobra. És la basada en mots provinents d'una arrel comuna, la mateixa
paraula amb igual significat, etc.
porta-comporta, estimava-cantava, saber-saber
Rima equívoca. És la formada per mots que sonen igual, però s'escriuen diferent
(homògrafs) o bé mots que s'escriuen i sonen igual (homònims), però tenen diferent
significat (no s'ha de confondre amb la rima fàcil): Signes-cignes, saber (verb)-saber
(substantiu, ciència), cap (testa)-cap (verb cabre).
Jo no el vull saber
tot el teu saber
Versos sense rima: Aquesta modalitat de versos són els versos blancs o versos
lliures. Els blancs no rimen però mantenen una regularitat mètrica, una variant
d’aquest n’és el vers estramp molt utilitzat en la nostra poesia. En canvi els versos
lliures són els que no segueixen cap regularitat mètrica, on pot existir una rima molt
irregularment.
Versos blancs. Aquells que tot i estar subjectes a pautes sil·làbiques o rítmiques no
presenten cap tipus de rima fonètica (no s'han de confondre amb els versos lliures).
Entre els més coneguts hi ha els estramps: versos sense rima, decasíl·labs, acabats
en paraula plana. Teniu en exemple en aquest conegut poema de J. Verdaguer:
10
Veieu-me aquí,
Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.
Versos esparsos. Els qui dintre d'un conjunt de versos rimats no tenen rima.
Versos lliures. No segueixen cap tipus de pauta mètrica regular.
La rima pot tenir diverses estructures dintre de les estrofes. Les més freqüents són les
creuades (rima creuada)-abba- i les encadenades (rima encadenada)-abab-; la rima
caudada -ccdd- es pot trobar en els darrers quatre versos de les octaves. Aquestes
modalitats poden produir diverses combinacions: rima cadenocreuda -ababcddc-, rima
creucaudada -abbaccdd-, etc.
LES COMBINACIONS MÈTRIQUES
Una combinació mètrica és el conjunt de versos enllaçats per la rima, això s’anomena
estrofa. Un poema està format per estrofes per un nombre determinat o indeterminat
de estrofes. No és una estrofa fins que no hi ha com a mínim dos versos.
Apariat: és l’agrupació de dos versos que rimen en consonant. Té una gran difusió
culta i popular, es troba a l’auca, al rodolí, al dístic, etc.
Tercet: és la combinació de tres versos,els més utilitzats els tercets encadenats

(d’origen italià de versos decasíl·labs sense cesura que segueixen el mode ABA BCB
CDC... i que rimen consonantment.
Quartet (o quarteta, si l’estrofa és d’art menor): és la combinació de quatre versos

n’hi a dues: la quarteta integrada per versos d’art menor (heptasíl·labs), i el quartet
integrat per versos d’art major, en els dos la rima és consonant i pot seguir un
esquema creuat (ABBA) o encadenat (ABAB).
11
Quintet-a: és la combinació de cinc versos d’art menor o major enllaçats per rimes
consonants diferents.
Sextet-a: és una combinació de sis versos,d’art major o menor que estan enllaçats per
tres rimes consonants diferents.
Combinació de set versos: són el resultat de fusió d’un quartet amb un tercet o al
revés.
Octava: són la combinació de vuit versos que normalment són d’art major i
decasíl·labs (4+6); té diverses variants: la cobla que és la clàssica de la poesia culta
medieval usat per caràcter amorós, l’octava reial d’origen italià amb un esquema
ABAB ABCC i freqüentment consta de versos decasíl·labs.
Combinació de nou versos: és el resultat de fusió d’un quintet i un quartet o

viceversa.
Dècima: hi diversos tipus però la més perfecta és la espinela composta de deu versos
heptasíl·labs amb l’esquema abbaccddc.
Sonet: és una composició d’origen italià, amb possible origen provençal, que fou
introduït a la Península pel català Joan Boscà (1490-1542) influenciat per l’esclat del
Renaixement italià. En català, el sonet no comença a utilitzar-se fins després de la
seva difusió en la literatura castellana.
El sonet està format per dues estrofes de quatre versos (dos quartets) i dues de tres
(dos tercets), generalment distribuïts en dos quartets inicials i dos de finals. Aquets
poden ser molt variats, pel que fa els quartets la modalitat és encreuada o encadenada
(mencionats anteriorment) en canvi en els tercets hi ha una multitud de variants. En
alguns casos incorporen una rima consonant nova (ABBA ABBA CCA CCA).
Generalment el sonet és escrit en versos decasíl·labs, però també en trobem en altres

versos (per exemple en alexandrins). La rima és sempre consonant. Cal afegir, només,
que el conreu del sonet és perillós perquè l’alta exigència tècnica que suposa al poeta
de vegades amaga una completa buidor de contingut.
Romanç: és una composició poètica d’un nombre indeterminat de versos, la rima és

assonant en els versos parells, en els senars queden solts.
12
LES COMBINACIONS MÈTRIQUES A L’ANTIGUITAT
Els trobadors anomenaven els versos bordons i les estrofes cobles, i segons les
relacions de rima que s'establien entre les diferents estrofes al llarg de poema les
denominaven de les maneres següents (suposem que analitzem octaves):
- Cobles unisonants: totes les estrofes tenen la mateixa combinació de rima (les
combinacions no han de ser necessàriament les que figuren en aquest exemple i els
següents): ABBACDDC, ABBACDDC ...;
- Cobles singulars: cada estrofa té una rima diferent, encara que l'estructura és la
mateixa: ABBACCDD, EFFEGGHH ....;
- Cobles dobles: la mateixa rima les dues primeres estrofes, una rima diferent, però
igual entre elles per a les estrofes tercera i quarta i així successivament: ABABCDCD,
ABABCDCD, EFEFGHGH, EFEFGHGH;
- Cobles dissolutes: una mena d'estrofes unisonants, però en les quals dintre de la
mateixa estrofa no rimava cap vers: ABCDEFGH, ABCDEFGH ...;
- Cobles capcaudades: quan l'última rima de cada estrofa es repeteix al

començament de la següent: ABABCDCD, CDCDEFEF... I encara queden algunes
altres combinacions.
De vegades, al final d'un conjunt d'estrofes del mateix nombre de síl·labes, se'n troba
una de més curta (sol tenir la meitat de versos de les estrofes anteriors) anomenada
tornada (sovint hi ha dues tornades) que reprodueix part de la rima de l'estrofa
anterior i que:
- sol fer consideracions generals sobre el tema del poema (resumir, justificar, demanar,
etc.).
- o bé té caràcter de tramesa a una persona. En les cançons trobadoresques sol

aparèixer el "senhal" (pseudònim), amb què el trobador designava la dama a qui
dedicava el poema, per exemple, Bela Vezor (Bella Visió).
També es pot trobar en algunes composicions un refrany, que consisteix en un o més

versos que es repeteixen en un lloc fix a cada estrofa. Fixeu-vos, per exemple, en el
refrany que hi ha a "Cansoneta leu e plana" de Guillem de Berguedà.
13
El mot-refrany és una paraula que es repeteix en cada estrofa al mateix vers. En

aquest aspecte, podeu considerar el mot Mataplana que apareix en el quart vers de
totes les estrofes del plany de Guillem de Berguedà a Ponç de Mataplana.
VOCABULARI DE TERMES RETÒRICS I ESTILÍSTICS
- Al·legoria: és una expressió paral·lela d’una sèrie d’idees reals i d’unes altres de
figurades, que es refereixen a una mateixa cosa.
- Al·literació: és la repetició d’un mateix so vocal o consonant dins una paraula o

enunciat, que fins i tot pot arribar a sonar malament (cacofonia).
- Anàfora: és la repetició d’una o diverses paraules sintàcticament dominants al

començament de dos enunciats successius.
- Antítesi: és el contrast de dues idees, expressions, o paraules de un significat

oposat.
- Antonomàsia: és l’ús d’un nom comú o cosa en lloc d’una persona o a la inversa.
- Aposició: és la juxtaposició d’una o més paraules de la mateixa categoria

gramatical que compleix una funció explicativa.
- Apòstrofe: És la invocació durant un discurs d’un esser imaginari o real amb finalitat
interpel·ladora.
- Asíndeton: és l’omissió de conjuncions que fan canviar el ritme de la frase.
- Cacofonia: és el resultat de la repetició d’un so desagradable.
- Comparació: és la presentació d’un element semblant a un altre de tal manera que

s’entén millor el significat del primer.
- Encavallament: és el desacord entre la pausa final d’un vers i la pausa sintàctica,de

manera que obliga a que la lectura del poema sigui molt més ràpid.
- Enumeració: és la presentació continua d’idees que sempre fan referència a la

mateixa cosa.
- Epítet: és un adjectiu que diu la propietat d’una cosa, aquesta propietat és essencial
de la cosa però és diu per posar èmfasis a la frase, ex: la neu blanca, la nit fosca.
- Equívoc: és una paraula que té doble sentit, d’aquesta manera es juga amb la
interpretació del lector segons la manera que ho hagi entès.
14
- Eufemisme: és la designació d’una cosa molt desagradable dit però molt

amablement.
- Eufonia: és el resultat acústic desagradable de la repetició de sons usat també en

els versos pobres.
- Gradació: és l’enumeració d’estats, condicions maneres d’una cosa concreta de tal

manera que es doni un sentit totalitzador de la cosa descrita.
- Hipèrbaton: és l’alteració gramatical d’una frase posant els seus components de

manera il·lògica.
- Hipèrbole: és la deformació de la veritat mitjançant exageració.
- Homofonia: és la pronunciació de paraules igual escrites però amb un significat

diferent.
- Imatge: és la identificació poètica de entre un element real i un de irreal i que els dos
estan dins un discurs literari.
- Interrogació retòrica: és l’afirmació en forma de pregunta la qual s’obliga una

resposta.
- Jocs de paraules: és la identitat fonètica parcial entre paraules situades en el mateix

context amb una finalitat de produir sorpresa.
- Metàfora: és la identificació poètica entre un element real i un de irreal quan només

el segon és present en el discurs literari.
- Metonímia: és la designació d’una cosa amb el nom d’una altra on tenen les dues
unes relacions de causa-efecte,matèria-objecte...
- Onomatopeia: és la descripció de sons humans o no, representat a partir de la

imitació de sons naturals.
- Oxímoron: és la unió de paraules o idees que s’exclouen entre si.
- Paradoxa: és la unió de paraules o idees aparentment contràries que presenten un

enunciat veritable malgrat la inversemblança inicial,ex. és quan dormo que hi veig clar.
- Paral·lelisme: és l’ordenació clara de parts de la frase o frases senceres.
- Paronomàsia: és la col·locació pròxima dins de la frase de dues paraules semblants.
15
- Perífrasi: és la substitució d’una expressió per unes d’equivalents amb una finalitat
d’ensenyar, humorístic...
- Pleonasme: és la repetició d’una paraula o idea per tal de donar èmfasis a

l’expressió.
- Polisíndeton: és la intensificació de l’ús de conjuncions per reforçar l’expressió.
- Prosopopeia: és l’atribució de qualitats humanes a éssers inanimats, ex. l’escombra

ballava....
- Quiasme: és l’ordenació creuada de parts de la frase o de frases senceres.
- Símbol: és la representació d’un concepte per un altre que pot ser evocat per
analogia.
- Sinestèsia: és la combinació d’impressions sensorials, de tacte,oïda,olor...
- Zeugma: és la construcció la qual un adjectiu o un verb que concorden amb un mot

es refereixen a un altre d’allunyat.
MÈTRICA I VERSIFICACIÓ
- Acròstic: Poema en el qual les lletres inicials dels versos, o d'altres expressament
remarcades, formen una paraula, en ser llegides de dalt a baix o de baix a dalt.
- Adònic: Vers de cinc síl·labes de la poesia clàssica, l'accent final del qual recau en la
quarta síl·laba, que és l'última síl·laba àtona. Les síl·labes estan formades per un peu
dàctil i un espondeu o troqueu.
- Albada: Poema que expressa sentiments relacionats amb l'arribada del nou dia. De
caràcter popular.
- Alexandrí: Vers de dotze síl·labes, format per dos hemistiquis. En la mètrica anglesa
i francesa, com en la catalana, és també de dotze síl·labes, mentre que en la
castellana i la italiana és de catorze.
- Alternança: Referit al fet d'alternar les rimes masculina i femenina, en la successió

de versos.
- Amfíbrac: Peu mètric de la poesia clàssica de tres síl·labes (breu-llarga-breu),

adaptat a la poètica catalana amb l'estructura àtona-tònica-àtona.
16
- Anapest: Peu mètric de la poesia clàssica de tres síl·labes (breu-breu-breu), adaptat

a la poètica catalana amb l'estructura àtona-àtona-tònica.
- Anapèstic: Vers de la poesia clàssica amb un número indeterminat de peus

anapèstics.
- Anisosil·làbic: Referit als versos d'un poema quan tenen diferent número de
síl·labes. Quan, al contrari, tots tenen el mateix número de síl·labes parlem de versos
isosil·làbics.
- Apariat: Combinació mètrica de dos versos que rimen en consonant o en assonant.

Habitualment es presenten en tirallongues d'extensió il·limitada.
- Art major/art menor: Distinció classificadora del versos, en funció del seu número
de síl·labes. Segons aquesta divisió, són versos d'art menor els que tenen vuit o
menys síl·labes, i d'art major els versos amb nou o més síl·labes.
- Auca: Composició de la literatura popular, composta per quaranta-vuit dibuixos,

cadascun dels quals és il·lustrat amb un rodolí (apariat, normalment heptasíl·lab).
- Bioc: En una composició anisosil·làbica, vers molt breu, de menys de quatre

síl·labes, d'una estrofa de peu trencat, que es combina amb versos llargs.
- Bisíl·lab: Vers de dues síl·labes. És escassament usat.
- Bordó: En la mètrica catalana medieval designa el vers. Es fa servir també per

designar el vers que es repeteix al final de cada cobla. En la mètrica castellana,
al·ludeix, a partir del s. XV, al conjunt de tres versos, el primer i el tercer pentasíl·labs
assonants, i el segon heptasíl·lab solt, que de vegades clou la seguidilla.
- Cal·ligrama: Poema que utilitza formalment la tipografia i l'escriptura per aconseguir

una representació plàstica que suggereixi amb la seva forma visual algun tipus de
relació amb el seu contingut temàtic. Forma utilitzada per la poesia avantguardista,
malgrat que té precedents molt antics, deu el nom al poeta francès Gillaume
Apollinaire, vers el 1914.
- Cançó: Gènere trobadoresc i composició lírica, generalment de tema amorós, de

tradició antiga. La cançó popular, lligada a la música i a una estrofa lliure presenta una
temàtica molt variada. Els trobadors van convertir-la en el vehicle poeticoamorós de la
poesia culta. En la literatura catalana, la cançó culta, consta de 5, 6 o 7 cobles de vuit
versos decasíl·labs, amb una tornada de quatre versos, el darrer dels quals contenia el
senyal.
- Cesura: Pausa mètrica que divideix el vers en dues parts anomenades hemistiquis.
- Cobla: En la tradició literària catalana -i en el sentit habitual actual-, sinònim

d'estrofa: grup de versos relacionats per la rima o el sentit i limitats per una pausa.
17
- Codolada: Tirada de versos formada per una sèrie d'apariats que alternen versos
llargs (de vuit o de set síl·labes) i curts (de quatre). També fa referència a un gènere
de la poesia popular, amb versos heptasíl·labs apariats, encara avui ben viu a l'illa de
Mallorca.
- Collage literari: Composició poètica de caràcter avantguardista, en què s’utilitzen

elements tipogràfics i, en general, visuals, per subratllar-ne el contingut.
- Composició: En el sentit literari, sinònim d'obra. Més específicament, una

composició poètica és un poema.
- Corranda: Cançó popular curta, molt sovint improvisada i generalment composta per
quatre versos heptasíl·labs, amb la rima creuada. Rep diverses denominacions:
cançonetes, glosses, follies, etc.
- Dàctil: Peu mètric clàssic de tres síl·labes (llarga-breu-breu), adaptat a la poètica

catalana amb l'estructura tònica-àtona-àtona.
- Dactílic: Vers de la poesia clàssica, amb un número indeterminats de dàctils i,

ocasionalment, amb algun altre peu mètric.
- Dansa: Composició i gènere de la poesia trobadoresca, generalment composta per

tres, quatre o cinc cobles de vuit versos relligades pel refrany; normalment feta amb
heptasíl·labs, solia constar d'una entrada i una tornada.
- Decasíl·lab: Vers de deu síl·labes. és el vers per excel·lència de la poesia catalana,

amb l'estructura cesurada 4+6. També pot presentar l'estructura de l'èpica francesa
6+4 i la d'influència castellana 5+5.
- Dècima: Estrofa formada per deu versos, generalment d'art menor, amb rima
consonant a b b a a c c d d c. També és coneguda amb el nom d'espinela, en al·lusió
al poeta del prebarroc espanyol Vicente Espinel.
- Dièresi: En la seva accepció mètrica, consisteix a trencar un diftong per tal de

aconseguir una síl·laba més en el recompte sil·làbic. Fònicament, s'aconsegueix
pronunciant com dues síl·labes diferents la vocal i la semivocal del diftong.
- Dístic: Estrofa de dos versos de la poesia clàssica grega i llatina. El dístic elegíac
està format per dos hexàmetres, el segon dels quals està sincopat com un pentàmetre.
- Dodecasíl·lab: Vers de dotze síl·labes sense cesura, a diferència de l'alexandrí. Ha

estat molt poc utilitzat.
- Elisió: És la supressió de la vocal àtona (a o e) quan entra en contacte amb una altra
vocal en l'interior d'un vers. D'aquesta manera, dues síl·labes gramaticals esdevenen
una única síl·laba mètrica.
- Encavallament: Es produeix quan l'estructura sintàctica de la frase no coincideix

amb el final del vers, de manera que continua en el vers segnent. Habitualment força
18
una lectura de ritme més ràpid. De vegades, l'encavallament es produeix en relació al

límit dels hemistiquis.
- Enneasíl·lab: Vers de nou síl·labes. Molt poc utilitzat en la poesia catalana.
- Entrada: Estrofa inicial d'un poema que dóna a conèixer la seva intenció. Esta
formada per dos versos i una tornada (rescobla) que es repeteix al final de cada
estrofa. Veg. els goigs.
- Espinela: Vegeu Dècima.
- Espondeu: Peu de la poesia clàssica format per dues síl·labes (llarga-llarga).
- Estança: Estrofa formada per versos hexasíl·labs i decasíl·labs, disposats lliurement.

Modernament, l'estança designa sovint una estrofa variable en el metre i la rima.
- Esticomítia: Normal en la poesia, consisteix en la coincidència de la pausa menor de

final de vers, amb la pausa sintàctica de la frase. és, de fet, el contrari de
l'encavallament.
- Estrofa: Conjunt de versos d'una composició poètica que estan relacionats entre ells
per la rima i el sentit, i delimitats per una pausa.
- Estrofa de peu trencat: És aquella que està formada bàsicament per versos llargs,
però que els alterna amb uns de més breus.
- Glossa: Composició poètica culta d'origen Barroc. Consta d'una entrada, molt sovint
una corranda, seguida de tantes estrofes com versos té l'entrada, més llargues, que
fan referència al contingut de l'entrada. Les estrofes es clouen, per odre, amb un dels
versos de l'entrada, fins que es tanca la composició amb l'últim d'aquella.
- Goigs: Gènere poètic religiós de caràcter semipopular, de tema marià o hagiogràfic.

Mètricament, són composicions de formalisme força rígid, normalment de versos
heptasíl·labs amb aquesta estructura: entrada de quatre versos de rima encadenada
(abab), entre cinc i vint-i-cinc estrofes de sis, set o vuit versos amb una retronxa que
repeteix els dos darrers versos de l'entrada, a manera de refrany, i una tornada final
formada per una quarteta que rima com l'entrada inicial i conté els dos versos de la
retronxa. Es tracta d'un estrofisme molt semblant al de la dansa trobadoresca, de la
qual deriva.
- Haikú: (o haikai): D'origen japonès, és una composició breu, d'una sola estrofa,
anisosil·làbica, de tres versos femenins, habitualment blancs, que sumen disset
síl·labes, comptades també les síl·labes àtones finals.
- Hemistiqui: Cadascuna de les parts d'un vers que ha estat migpartit per la cesura.
- Hendecasíl·lab: Vers d'onze síl·labes. Molt poc usat en la poesia catalana.
- Heptàmetre: Vers grec i llatí, format per set peus mètrics.
19
- Heptasíl·lab: Vers de set síl·labes. Molt habitual en la poesia catalana, tant culta
com popular.
- Heteromètric: Veg. Anisosil·làbic.
- Hexàmetre: Vers grec i llatí, format per sis peus mètrics.
- Hexasíl·lab: Vers de sis síl·labes. Freqüentment utilitzat pels trobadors i pels poetes
catalans del s. XIV.
- Hiat: Pronunciació separada de dues vocals de distint so que entren en contacte en

el vers: la darrera d'una paraula i la primera de la següent.
- Iambe: Peu mètric clàssic, format per una síl·laba breu i una llarga. Ha estat adaptat
en la combinació àtona-tònica.
- Iàmbic: Vers de la poesia clàssica, caracteritzat per l'ús bàsic de peus iambes.
- Isomètric: Veg. Isosil·làbic.
- Isosil·làbic: Referit als versos d'un poema quan tenen igual número de síl·labes.
Quan, al contrari, tenen diferent número de síl·labes parlem de versos anisosil·làbics.
- Lai: Composició -i gènere- medieval d'origen francès, breu, fonamentalment

narrativa, formada per una tirada de versos octosíl·labs apariats (com les noves
rimades o la codolada). En els lais lírics, la mètrica admet variacions i sovint els dos
versos octosíl·labs es veuen acompanyats per un tercer vers més curt que pot rimar
amb els octosíl·labs següents.
- Lira: Estrofa formada per cinc versos anisosil·làbics, hexasíl·labs el primer, el tercer i
el quart, i decasíl·labs el segon i el cinquè (aBabB o aBaaB).
- Lletres satíriques: Composicions de caràcter burlesc de Francesc Vicenç Garcia,

provinents mètricament de la letrilla castellana. Estan formades per versos
heptasíl·labs amb aquesta estructura: entrada de dos o quatre versos, seguida d'un
conjunt d'estrofes de sis, set o vuit versos amb una retronxa que repeteix els dos
darrers versos de l'entrada, a manera de refrany, en cada estrofa.
- Madrigal: Gènere líric i composició breu, de procedència italiana, habitualment de

tema amorós, formada per versos hexasíl·labs i/o decasíl·labs, que fan dos o tres
tercets i una o dues tornades, i tenen rima variable. Antecessora de la silva.
- Metre: Mesura (número de síl·labes) d'un vers.
- Mètrica: Conjunt de regles relatives a la mesura dels vers (el metre) i a les estrofes.
- Monosíl·lab: Vers d'una síl·laba.
20
- Nadala: Cançó popular, el tema de la qual és el naixement de Jesucrist o, més en

general, qualsevol dels motius tradicionalment considerats nadalencs. D'estructura
mètrica molt variada.
- Noves rimades: Habitualment de caràcter narratiu, són una tirada de versos

apariats, generalment octosíl·labs, amb rima consonant, de gran difusió durant l'Edat
Mitjana.
- Octava: Estrofa de vuit versos d'art major, molt sovint de versos decasíl·labs, amb
dues o tres rimes consonàntiques: la cobla (tradicional octava de la poesia catalana,
amb decasíl·labs cesurats a la quarta), l'octava italiana (versos de qualsevol mesura,
però tots iguals) i octava reial (vuit versos decasíl·labs de rima encadenada, més un
apariat)
- Octonari: Vers de setze síl·labes. Infreqüent.
- Octosíl·lab: Vers de vuit síl·labes, eminentment narratiu. Fou molt utilitzat durant
l'Edat Mitjana.
- Pentàmetre: Vers grec i llatí format per cinc peus mètrics (dos dàctils o espondeus,
un espondeu i dos anapèstics).
- Pentasíl·lab: Vers de cinc síl·labes.
- Poema en prosa: Veg. prosa poètica.
- Poema visual: Obra avantguardista, de caràcter visual, però impresa, que connota
un missatge poètic.
- Peu mètric: Unitat rítmica en què es basava la mètrica grega i llatina, fonamentada
sobre la distribució accentual i, doncs, en la repetició d'una seqüència de síl·labes
breus i llargues en el vers. La seva adaptació a la mètrica actual s'ha fet sobre la
combinació de síl·labes àtones i tòniques.
- Prosa poètica: Text escrit en prosa, que pel seu ritme i el seu to és molt pròxim a la
lírica.
- Quartet/quarteta: Estrofa de quatre versos, amb una o dues rimes (AAAA, ABAB,
AABB, ABBA, etc.). Tot i que la tradició catalana medieval no ho feia, per influència
castellana, avui se sol distingir si els versos són d'art major (quartet) o d'art menor
(quarteta).
- Quintet/quinteta: Estrofa de cinc versos, amb dues rimes consonants (ABABA,

ABBAB, ABAAB, AABBA, etc.). Distingim entre el quintet, si és amb versos d'art major;
i la quinteta, si són d'art menor.
- Reble: Paraula o frase totalment innecessària que ha estat utilitzada, només, per
raons mètriques (per la rima o per ajustar el metre del vers).
21
- Recompte de versos: Operació per establir el metre dels versos. Cal tenir present
que el número de síl·labes mètriques no ha de coincidir necessàriament amb el
número de síl·labes gramaticals. En funció del tipus de vers que ha estat considerat
com a patró per al recompte (el masculí/agut o el femení/pla), les literatures
romàniques n’ofereixen dos models: la basada en el vers femení, com la castellana i la
italiana, que compten fins la síl·laba àtona que segueix a l'última tònica (així el vers
agut serà comptat amb una síl·laba més i l'esdrúixol amb una de menys), i la basada
en el vers masculí, com la catalana i la francesa, que compten fins l'última síl·laba
tònica i ignoren totes les que la segueixin (així el vers pla serà comptat amb una
síl·laba menys i l'esdrúixol amb dues).
- Refrany: Vers, o conjunt de versos, que es repeteix al llarg de tota la composició.
- Retronxa: És un tipus d'enllaç entre les estrofes d'una mateixa composició, que en
remarca la seva unitat. Es basa en la repetició, a la fi de l'estrofa, d'algun element: d'un
o més versos del refrany (retronxa de vers); d'un mot que rima al refrany (retronxa
d'identitat de rima); o d'una o més rimes del refrany (retronxa de rima).
- Rima: Repetició de sons finals de les paraules amb què acaben dos o més versos, a
partir del darrer accent.
- Rima assonant: És la que es produeix quan es repeteixen els sons vocàlics, però no
els consonàntics dels versos. Considerem assonant la rima dels versos aguts
d'idèntica vocal tònica, i la dels versos plans que mostren coincidència entre la tònica i
l'àtona següent. En els esdrúixols no es té en compte més que la vocal tònica i l'última,
mentre que s'ignora la penúltima.
- Rima consonant: És la que es produeix quan es repeteixen els sons vocàlics i els
consonàntics dels versos a partir de l'última síl·laba tònica.
- Rima creuada (croada, encreuada o de circularitat): En una quarteta, l'estructura on

rimen el segon i el tercer vers, d'una banda, i el primer i el quart, de l'altra (ABBA).
- Rima encadenada (o rima d'alternança): En una quarteta, l'estructura on rimen el

primer i el tercer vers, d'una banda, i el segon i el quart, de l'altra (ABAB).
- Rima equívoca: És aquella que es produeix entre dues paraules homòfones.
- Rima externa: És aquella que es dóna al final del vers. Generalment, quan parlem
de rima al·ludim a la rima externa.
- Rima fàcil: És la que es dóna entre mots derivats d'una mateixa arrel (troba/retroba),
i entre mots de la mateixa categoria gramatical (adv. en -ment, infinitius, gerundis, etc.)
- Rima falsa: Quan la repetició de sons que és la rima no presenta unes

característiques fonètiques plenament idèntiques. La rima visual és un tipus de rima
falsa.
22
- Rima femenina: És la que es dona quan les paraules finals de vers, que rimen, són
planes o esdrúixoles. Per extensió, parlem també de versos femenins.
- Rima interna: És aquella que es dóna entre dues paraules en un mateix vers. Pot
ser entre dues paraules qualssevol, entre l'última paraula del vers i la penúltima (rima
en eco), i entre l'última del vers i l'última del primer hemistiqui (rima lleonina).
- Rima marinada: Es produeix entre les rimes masculines i femenines d'una mateixa
paraula i les respectives masculina i femenina d'una altra: bufó (a) bufona (b) rodó (a)
rodona (b).
- Rima masculina: És la que es dóna quan les paraules finals de vers, que rimen, són
agudes. Per extensió, parlem també de versos masculins.
- Rima visual: Rima falsa que es produeix quan no es té en compte el so, sinó
l'ortografia dels mots. En el cas del català afecta, sobretot, a la pronúncia o
emmudiment de la r a final de mot, i al grau obertura de les vocals e i o
- Ritme: Repetició d'un mateix fenomen de manera regular. En la poesia, el ritme

s'aconsegueix mitjançant la rima, el metre, les pauses i, sobretot, els accents.
- Rodolí: Combinació de dos versos apariats, amb la mateixa rima. Generalment de

caràcter festiu, acompanyen els quadres d'una auca.
- Romanç: Composició d'un nombre indeterminat de versos, generalment

heptasíl·labs, amb els versos senars rimant en assonant, mentre els parells són
blancs. Si els versos són decasíl·labs parlem de romanç heroic, i de romancet si en
tenen cinc o menys.
- Sàfic: Vers de la poesia clàssica grega i llatina, format per cinc peus i mig (tres
troqueus, dos iambes i una síl·laba solta). En català ha estat adaptat en decasíl·labs
femenins blancs, amb accent a la quarta (paraula plana).
- Seguidilla: Estrofa de quatre versos, d'origen castellà, composta per dos

hexasíl·labs blancs (primer i tercer) i dos tetrasíl·labs que rimen entre ells (segon i
quart). Sovint, la seguidilla finalitza amb un bordó.
- Senyal (en provençal senhal): En la lírica trobadoresca, paraules que amaguen el

nom de la dama a qui s'adreça la cançó, o el d'un altre trobador, que apareix en la
tornada final.
- Sextet: Estrofa de sis versos amb un esquema ABABCC, tot i que pot presentar
variacions. Per influència de la mètrica castellana hom distingeix el sextet (amb versos
d'art major) de la sexteta (amb versos d'art menor).
- Sextina: De procedència trobadoresca, composició formada per sis sextets (sis

estrofes de sis versos decasíl·labs).
23
- Silva: Composició d'un nombre indeterminat de versos hexasíl·labs i decasíl·labs,

combinats i rimats (blancs o amb rima consonant) segons la lliure voluntat del poeta.
És d'origen castellà.
- Sinalefa: Consisteix en la unió, fònica i mètrica, en una sola síl·laba, de la vocal final
d'una paraula amb la inicial de la següent.
- Sinèresi: És la unió forçada, a efectes mètrics, de dues vocals que no formen diftong
en una sola síl·laba.
- Sonet: Composició poètica d'origen italià, composta per versos decasíl·labs formant
dos quartets (amb rima creuada ABBA o encadenada ABAB) i dos tercets (de rima
més variada). En la poesia contemporània, s'han produït variacions respecte al metre i
a la rima.
- Tannka: D'origen japonès, és una composició breu, d'una sola estrofa anisosil·làbica,
de cinc versos femenins, habitualment blancs, que sumen trenta-una síl·labes,
comptades també les síl·labes àtones finals.
- Tercet: Estrofa de tres versos de formes mètriques i distribucions de rima variables.

Amb tot, quan formen combinacions, acostumen a presentar rimes encadenades: ABA
BCB CDC...
- Tercina: Composició formada per tercets decasíl·labs encadenats, el darrer dels

quals sol tenir un vers més (ABA BCB ... YZYZ). Va ser introduïda per Andreu Febrer
en la seva traducció de la Divina Comèdia de Dante.
- Tetrasíl·lab: Vers de quatre síl·labes. És el més curt dels utilitzats tradicionalment en

la lírica catalana. Jaume Roig hi va escriure el seu Spill o llibre de les dones.
- Tirades/tirallongues: Composicions formades per una o vàries sèries llargues de

versos d'igual metre, monorims o apariats.
- Tornada: Versos, en menor nombre que les estrofes de la composició, que es

repeteixen al final i la tanquen. Malgrat la seva semblança, es distingeix del refrany,
perquè aquest està format per un o més versos que es repeteixen al llarg de tota la
composició, i no només al final.
- Tredecasíl·lab: Vers de tretze síl·labes. No té cap tradició en la literatura catalana.
- Trisíl·lab: Vers de tres síl·labes. Molt escassament usat en la poesia catalana.
- Trocaic: Vers de la poesia clàssica format per un número indeterminat de troqueus.
- Troqueu: Peu mètric de la poesia grega i llatina, format per una síl·laba llarga i una
breu. Ha estat adaptat en la poesia catalana en la combinació d'una síl·laba tònica i
una àtona.
24
- Vers: Conjunt de paraules ordenades segons unes regles arbitràries que en regulen
el metre i el ritme i que, combinades amb d'altres conjunts similars conformen un
poema.
- Vers blanc: Vers d'una composició sense rima. Malgrat que no rimen, els versos
blancs estan sotmesos a les lleis rítmiques i mètriques, amb un determinat esquema
regular. Els decasíl·labs blancs femenins són anomenats estramps. Si el vers blanc
apareix en una composició rimada, parlem de vers espars; i si, a més de ser blanc, no
se subjecta a cap estructura mètrica i rítmica regular, l'anomenem vers lliure.
- Vers coix: Vers defectuós per manca d'alguna síl·laba mètrica, en relació a la
mesura que hauria de tenir. VERS ESPARS .- Vers que, dintre d'una composició
rimada, no rima. És un vers blanc, dins una composició amb rima.
- Vers estramp: Vers decasíl·lab femení, sense rima.
- Vers lliure: Vers no sotmès a cap estructura regular, rítmica o mètrica, en la

composició. És l'absència de qualsevol tipus de regularitat -i no pas la més evident de
rima - el que determina que el vers sigui lliure.
- Versicle: De tradició hebraica, és una frase o un conjunt de frases d'un text bíblic
que es contraposen o es complementen mútuament. Sovint estan formats per versos
lliures.
- Viadera: Composició pròpia de la poesia galaicoportuguesa medieval (viadeyra, o

cançó de camí), que va ser introduïda en la poesia catalana pel trobador Cerverí de
Girona. Es tracta d'una forma de caràcter popular, per ser dansada, d'estructura força
complexa.
- Villancet: Adaptació del villancico castellà, fou introduït per Pere Serafí al s. XVI per
designar una composició de forma semblant a la dansa. A partit del XVII ha estat
utilitzat per referir- se a la nadala, per influència lèxica del castellà.
- Virolai: Composició formada per una entrada i un conjunt d'estrofes amb refrany, de
forma molt variada. Deriva del gènere poeticomusical francès de mateix nom (virelai),
destinat a la dansa. Se sol identificar amb el poema de Verdaguer, malgrat que aquest
no hi té res a veure formalment.
25
DIR POESIA
Dir poesia, ja és una manera de crear, com el pianista que toca una partitura. Per tant,
caldrà treballar amb l’alumnat activitats que exigeixen l’anàlisi del poema, així com i
moltes activitats que impliquen dicció del poema.
Subtext. La poesia ha de sortir de dins
Una postura del cos i del cap relaxada és imprescindible per a una bona dicció. Si
estem relaxats podem parlar a un ritme lent, fer pauses, projectar bé la veu, i sobretot,
sentir i fer sentir el que diem. Ens hem de sentir lleugers, flexibles i mentalment en
harmonia amb el que expressem.
Poden anar bé exercicis d’escalfament: jeure en terra quinze minuts (mentrestant

podem aprofitar per repassar el paper); exercicis de moviment del cos, cames, braços,
cap; exercicis de projecció de veu... També, per escalfar podem cantar en cor una
cançó coneguda per a tots.
Per a una bona dicció fa falta una bona connexió entre: ment > cos > veu. Les
paraules, les imatges, d'un text ens provoquen uns pensaments, uns sentiments i unes
emocions al nostre cos, que expressem després amb la veu. El text d'un paper o d'una
obra és una melodia, una òpera o una simfonia, diu Stanivslaski: l'actor crea la música
dels seus sentiments sobre el text. Es tracta d’entroncar el poema amb l’experiència
pròpia: el subtext són les imatges, fruit de la pròpia experiència, que ens provoca el
poema. Dir poesia, com fer esport, com fer música implica pensament, sentiment i
passió: s’ha de fer amb el cap, el cor i el ventre. L'obra cobra vida gràcies a emocions
humanes autèntiques (que hi aportes tu).
Cal que memoritzem el text amb el subtext, i no només les paraules com si fóssim un
lloro. Cal recordar que una bona elocució en un escenari despullat crea més veritat
que una gran escenografia amb una elocució falsa o inadequada.
Exercici d’algues
Cadascú tria un poema, el llegeix i el treballa individualment. En parelles, un es posa

davant, peus a terra, fixos, ulls clucs. L’altre es posa darrera d’ell i va dient paraules
d’una en una del poema que ha triat el de davant; aquest es mou tot ell (cames,
genolls, malucs, cos, braços i cap) segons els impulsos que rep de la paraula, segons
el que li diu la paraula, la imagina, la respira, i quan ja en té prou, la diu; després diu
una altra paraula, i una altra, fins que s’han ballat totes les del poema. A continuació
es fa el mateix amb els versos, d’un en un. Quan un de la parella ha acabat, l’altre fa al
mateix. Tot seguit, es diuen el poema propi l’un a l’altre. Aquest exercici també es pot
fer individualment.
26
Exercici d'estats d'ànim
Individualment i en qualsevol lloc i moment. Va bé d'aprofitar estats d'ànim diferents,

que comporten gestos diferents en el cos (expansius, retrets...), per dir el poema o el
text que preparem: alegria/tristesa, capficament/despreocupació, decisió/indecisió.
amabilitat/hostilitat, eufòria/abatiment... Els estats d'ànim comporten gestos diferents
dels cos (expansius, retrets...) i de la cara (somriure, riure, cara de pocs amics...), que
es transmeten a la veu.
Interpretació d’aquest poema de Damià Huguet posant-hi un sentit. Aquí es

poden expressar més odis, passions, tendreses, que no amb paraules
convencionals.
Renulls d’acarigol fartien olls
xecacs; bratien siunyats tacots
i cap refunissat nestuf cliclava.
Runien cellaguts, de cast catoll,
que refunaven ceriguts elgots
damunt l’escatzia que cenyament bescava.
Furgien fatagalls, tots plens d’espoll:
al cluny, una isca de verrut ticava.
Projectar la veu
Projectar bé la veu suposa saber a qui ens adrecem, i adreçar-nos-hi (sense fugir).
Ens podem adreçar a nosaltres mateixos, si és un monòleg interior, o a un tu que no hi
sigui, o al públic...
Rudolf Steiner associa cada gènere literari a un moviment de la veu:
- Lírica (jo): La veu passa primer per tot el cos del jo. En la lírica parlem
fonamentalment amb nosaltres mateixos: exterioritzem allò que pensem, allò que
sentim, els nostres somnis. El fet és que tota l'expressió la referim a nosaltres
mateixos. El mot lírica ve de la lira: els poemes lírics eren cantats pels grecs
acompanyats de la lira. La lírica és cant. Steiner diu que en la lírica tenen més
importància les vocals, com també en la veu cantada. Les vocals parteixen de les
emocions, dels sentiments La interjecció n'és l'expressió més clara. Ens deixem endur
per la música de les paraules, ens abandonem a les metàfores.
27
- Drama (tu / vosaltres): La veu va cap al tu directament, cap al receptor. La

dramàtica és diàleg pur. En el drama ens enfrontem amb una altra persona o amb
unes altres persones; davant nostre hi ha algú a qui podem llançar els mots, les frases.
Steiner diu que hi tenen més importància les consonants.
- Èpica (ell): La veu és més objectivada, perquè parla d’un ell. L'èpica és romanç,
narrativa. En l'èpica fem que el qui ens escolta vegi el que relatem, perquè projectem
davant seu la visió, de la qual sovint hem estat testimonis directes. També hi
predominen les consonants, que tenen un valor més descriptiu.
La transició d'un gènere a un altre és corrent; de l'èpica passem al drama -pas al
diàleg, tan freqüent i colpidor en els romanços populars i en les rondalles-, i també
passem a la lírica pura.
Exercici "jo"/"tu"
a) Ens anem movent per la sala i quan ens topem amb algú, direm “jo”, amb la mà al
cor; “tu”, amb les mans a les espatlles de la parella.
b) Després, quan topem amb algú, tot projectant la veu cap al tu, direm: “jo, tu + un
vers del poema”, com si tot el temps diguéssim “tu”.
c) Direm tot el poema amb les mans a les espatlles de l’altre company, tot mirant-lo als
ulls.
Exercici d'esquena
Direm una fragment del nostre poema al públic, mirant-los; després ens girarem
d’esquena i continuarem amb la veu tot parlant com si tinguéssim el públic davant i el
veiéssim clarament.
Ritme: unitats d'entonació, pauses, accent...
Quan parlem no ho hem de fer paraula per paraula, sinó mitjançant unitats
d’entonació. Cal tenir en compte que hi ha un marge de tria en les unitats d’entonació
que ens dóna més expressivitat. Un exemple clar; si es volen emfatitzar els dos
adjectius, les unitats d’entonació seran 2 i no 1:
1. [Un temor fred] [i vague] / [em corre] [per les venes]

2. [Un temor] [fred] [i vague] / [em corre] [per les venes]
Les unitats d’entonació poden estar separades per una pausa, però també per més
intensitat en l’accent, allargament vocàlic, inflexions tonals (ascendent, horitzontal,
descendent, o d’un tipus més complex). Passa el mateix amb les comes: sovint no
indiquen cap pausa, sinó un canvi en l'entonació, com en les inflexions: una pujada o
una davallada pel que fa a la línia tonal.
28
També és important tenir en compte que cada vegada que hi ha una entonació
descendent, hem d’atacar el que segueix en un to més alt, perquè si no ho féssim
aniríem perdent energia, perquè, en català, les frases en general, acaben baixant el to.
Un defecte molt habitual en la dicció és la pressa, traduïda sobretot en la manca de

pauses. Quan digueu un text no tingueu por dels silencis. Cal que fem pauses lògiques
i pauses psicològiques, i també pauses mètriques. Les pauses lògiques les marca la
puntuació i els finals de sintagma, així com el final de vers en la poesia. Les pauses
psicològiques donen vida i emoció al text.
Al discurs en prosa, els segments són sintàctics: al discurs en vers també s’ha de tenir
en compte la mètrica (accent intern del vers, final de vers...). En cas d'encavalcament,
com en aquest poema:
“Hi ha estones que el pensament / és sol i ert [com una timba / desesperada] sota un
vent / que mai no s’atura ni minva”;
La frontera entre el vers segon i tercer s’hauria de notar, de la manera que fos, no
necessàriament amb una pausa. En el vers hi ha sempre dues estructures que juguen
a coincidir i a no coincidir: la sintàctica i la mètrica.
L'accentuació té una gran importància en la dicció, ja que pot fer ressaltar una paraula
o bé dissimular-la. No tots els accents que fem tenen la mateixa intensitat. És habitual
de no fer més de dues àtones (sense gens d'accentuació) seguides; com també és
habitual de no fer mai dues tòniques seguides. Això marca uns determinats ritmes.
Per tant, la llengua crea només dos tipus d’alternança: la binària i la ternària, que es
van combinant de molt diverses maneres.
En la dicció d'un text hi trobem els accents emotius -espontanis o involuntaris-, i els
accents expressius -els emfàtics o d'insistència, el didàctic, etc.- L'entonació va més
lligada als accents emotius, expressius, intensius (que delimiten un grup de sentit o
grup tonal), etc., que no pas a l'accent lèxic (expressat o no en la grafia). El llenguatge
versificat roba a la música un element poderós: el ritme recurrent.
El tempo ha de viure, vibrar, canviar, amb els ritmes interiors de la vida i dels
sentiments del personatge o del poema, i mai no restar paralitzat en una velocitat o
intensitat única. Diu Stanivslaski: “Una vegada vaig anar a veure una obra i després
del primer acte estava encantat amb la interpretació: una caracterització plena de vida,
estaven plens de foc i de temperament. Al final del segon acte havien estat igual i
l'interès del públic, per tant, va decréixer. El tercer acte, en què varen mantenir el
mateix esperit ardorós no va motivar gens el públic. Aquella manera d'actuar,
monòtona, encara que tan viva, va arribar a resultar avorrida, fada, i fins i tot molesta".
Exercici de marcar el to ascendent, horitzontal, descendent..., a cada unitat

d’entonació del poema.
29
Exercici de pauses, d'unitats d'emissió.
Direm un poema, primer només amb pauses lògiques (marcades per la puntuació i
pels finals de sintagma), i després, també amb pauses psicològiques (que donen
emoció al text). Cal tenir en compte també les pauses mètriques. Abans de començar
a dir-lo cal estudiar les unitats d’emissió o d’entonació que es vulguin fer,
encavalcaments, etc.
Exercici d’accentuació: mira de marcar els accents principals on et sembli que

poden anar, i si veus distintes possibilitats, prova-les totes.
Exercici de ritme
Mira si trobes un ritme marcat dins la "Tirallonga dels monosíl·labs", de Pere Quart.
Doncs jo sols vull [...] / Un poc de fam / i un xic de pa. / Un poc de fred / i un poc de
foc. / Un xic de son / i un poc de llit / Un xic de set / i un poc de vi / i un poc de llet. / I
un poc de pau. [...] / Un poc de goig / i un xic de bes / i un poc de coit. [...] / I un poc de
cant. / I un xic de vers. / I un xic de ball [...]
També la major part de cançons de rock, que reconverteixen àtones en tòniques i

viceversa en funció del ritme binari de la música. (Escolteu "Jo vull ser rei" d'Els Pets).
[Resposta: És una successió de iambes: U -]
Exercici de ritme
Mira si trobes un ritme marcat dins “La Sardana”, de Joan Maragall.
La sardana és la dansa més bella / de totes les danses que es fan i es desfan; / és la
mòbil, magnífica anella / que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant. [...]
[Resposta: Els anapests es van repetint sense aturar-se al final dels versos femenins;
només la rima, no la mètrica, marca el final de cada vers: U U -]
30

Apunts de Mètrica I Dicció Catalana

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts de Mètrica I Dicció Catalana

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Professora: Sara Marugan Oliva Llengua i literatura catalanes

EL VERS I LA SEVA MESURA

La manera de comptar les síl·labes és diferent en segons quins llocs; en castellà o en

- Sinalefa: pronunciació en una sola síl·laba de dues vocals en contacte.

- Elisió: suprimir una de les dues vocals en contacte.

També hi ha altres fenòmens poètics que alteren també el nombre de síl·labes:

En català un vers es classifica en menor o major segons si té menys o més de vuit

A l'hora de comptar les síl·labes també cal fixar-se en la possible existència de

En la lírica trobadoresca els versos podien tenir de quatre a dotze síl·labes; no es

En el compte sil·làbic, hi intervenen altres fenòmens, com són l'elisió, la sinalefa i el

No es-pe-ris al-tre do que el de tes llà-gri-mes

del fosc i ab-surd pa-rany de la me-mò-ria

Miquel Martí i Pol

¿Qui és a-quell qui en a-mor con-tem-ple

ELS VERSOS CATALANS

Els versos d’art menor poden ser:

- Monosíl·lab, bisíl·lab, trisíl·lab

- Hexasíl·lab: aquest vers si que ha estat molt emprat en la nostra història

- Heptasíl·lab: aquest és un dels més utilitzats en totes les èpoques.

- Octosíl·lab: aquest vers també és molt usat en la poesia catalana.

Els versos d’art major poden ser:

- 4+6 és el model més clàssic de la poesia catalana antiga, exemple:

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

penatge blanc he vista una garsa,

- 6+4 és d’origen francès, exemple:

Voleu oir la gesta del pros Bernat,

comte de Ribagorça i de Pallars,

que tingué braç de ferre ab cor lleal?

- 5+5 és de procedència castellana, exemple:

Te vull sobre el pit com una corassa,

te vull sobre el cor com místic segell.

El decasíl·lab sense cesura té un accent predominant a la sisena síl·laba o bé a la

-L’Aurora tem de riure i es preserva

El llamp, el tro, la majestat revelen

- Enneasíl·lab i hendecasíl·lab i octonari són molt poc usats.

Llei - xant a part l'es - til dels tro - ba - dors 10

el meu dol com un sol a ple mig - di-a 10

Lluny, per ca - mins tre - mo - lo - sos d'in - fàn-ci-a 10

Tris-te-sa per-fu- ma-da, // ros-si-nyol- de la nit 6 + 6 = 12

Finalment, els versos es podem classificar en isosil·làbics o anisosil·làbics, segons el

NOMBRE DE SÍL·LABES I COMBINACIONS DE VERSOS

Art menor (v. curts). Normalment

Mètrica anisosil·làbica. Els versos tenen diferent nombre de síl·labes

Segons el nombre de síl·labes els versos s'anomenen: monosíl·labs, bisíl·labs,

En els versos decasíl·labs la cesura produeix els models següents:

4+6 (decasíl·lab català)

M'exalta el nou/ i m'enamora el vell (J. V. Foix)

6+4 (decasíl·lab èpic o francès)

Lo comte Tallaferro,/ timbes avall,

davalla com lo núvol/ del temporal (J. Verdaguer)

5+5 (decasíl·lab castellà)

Si n'és una dona/ qui canta en la nit (López Picó)

Brots de migrades fulles/ coronen el bocí

obert i sense entranyes/ que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya;/ com fumerol de festa

al cel he vist anar-se'n/ la millor part de mi. (J. Alcover)

4+8: Crien les monges/ una gentil sotabarbeta (Carner)

4+4+4 (vers trimembre): Re no em distreu;/ dubte no m'heu;/ desig no em crida

Finalment, els octosíl·labs de vegades tenen una cesura al mig (4+4):

Sé que és un somni/ la vida entera.

Tràfec, pensades,/ fugiu d'ací.

Embriagar-se:/ la gran carrera.

Jeure tot dia/ sota l'ombrí. (Carner)