Iconografia Dionis

Iconografia de Dions
Joan Camps Montaner i Anna Gonzlez Rueda
John Pinsent (1989). Mitologia grega. Barcelona. Ed. de la Magrana (Col. Lesparver llegit, 10). 153 pgs.
Els fills dI (pgs. 46-60)
L'inters genealgic s tpic de moltes societats primitives, i qestions importants sobre l'estatus, la prioritat i la propietat del patrimoni poden dependre d'establir acuradament el llinatge. Els caps Maor de finals del segle XIX podien recitar la llista dels avantpassats aparentment, amb fora exactitud fins a la invasi polinsia a Nova Zelanda. S'han fet diversos intents d'establir una cronologia genealgica del perode pre-dric fent s dels llinatges homrics. Per aquests llinatges no solament es conserven en la frmula mtrica del vers hexmetre; tamb continuen al perode histric. Ja que, a Grcia i a sia Menor, moltes famlies reials i nobles havien traat la seva ascendncia fins als herois homrics d'ambds bndols, el grec i el troi. Dos cops, els dus rescaten Enees del camp de batalla; un cop, Afrodita el treu de les mans de Diomedes, i un altre, Posid de les d'Aquilles. En el primer cas, Afrodita el substitueix per una imatge contra la qual lluitaran els grecs, cosa que ens suggereix que, en la tradici original, podia haver mort. Per en el segon, Posid dna un motiu explcit per a la seva intervenci: que la raa de Drdan no ha de finir destruda sense semena: ja que el Crnida l'estimava per damunt de tots els altres fills. D'ara endavant la puixana d'Enees governar els troians, i aix ho faran els fills dels seus fills, que naixeran desprs d'ell. Hi va haver, doncs, reis i nobles a les rodalies de Troia que van reclamar-se descendents d'Enees i per aquesta ra (potser eren protectors en potncia de la poesia pica) Enees va haver de sobreviure a la guerra de Troia i a la seva caiguda. Va ser aquest supervivent que va esdevenir un avantpassat adequat per a totes aquelles ciutats gregues cam d'Itlia on ja era conegut al segle V i desprs per als romans quan van desitjar potser desprs de la derrota de Pirros, el qual podia reclamar que descendia d'Aquilles establir la seva posici enmig dels grecs amb un antecessor heroic. Els catlegs sistematitzats sn caracterstics de la poesia becia. Es va dur a terme un procs similar amb els herois dels segles VI i V, quan es posaven en qesti les prerrogatives socials de l'aristocrcia de naixement. Aquests loggrafs, com se'ls anomena per distingir-los dels historiadors respectables i perdurables, Herdot i Tucdides, van iniciar la practica d'omplir genealogies canviant llocs i tribus per persones i van esforar-se a establir una relaci consistent entre diferents figures mtiques. I s que els poetes i els dramaturgs continuen sentint-se fora lliures per inventar les seves prpies tradicions; per exemple, hi ha diversos i molt diferents relats del dest d'Hmon i Antgona. Els erudits d'Alexandria van continuar la tasca de sistematitzaci, i amb els fonaments de llurs esforos, Eratstenes va calcular la data del saqueig de Troia: exactament el 1184 ane. L'erudici alexandrina es recolza en les extenses genealogies d'Apollodor. Per mai no es va aconseguir la completa consistncia: abundaven les variants i les contradiccions i restaven molts caps sense lligar. Aquest s el motiu pel qual l'emperador Tiberi podia preguntar seriosament als seus amics erudits, els gramtics grecs: Qui era la mare d'Hcuba?, i Quina can cantaven les Sirenes?, o Quin nom es feia dir Aquilles quan es va amagar entre les dones?. Algunes genealogies anaven molt enrere i s'encadenaven amb els dos grans centres de la Grcia micnica, la Tebes becia i la Micenes argiva. Tant a Cadme, fundador de Tebes, com a Dnaos, que va esdevenir el sobir d'Argos (la fundaci de Micenes estava reservada a un descendent, Perseu), se'ls representa com a immigrants de Fencia i Egipte respectivament. Per tots dos estan provets d'avantpassats grecs fora respectables, tot i llur antecessora comuna, I; i Dnaos certament s un epnim dels dnaus, una tribu que va donar un altre nom als grecs en La Ilada i que tamb se solia trobar en una inscripci egpcia de Ramss III al 1186.
Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia
Dions
I era una sacerdotessa a l'Heron, l'antic i fams santuari dHera a Argos; era la filia d'un riu local, nac (du fluval fill dOce i Tetis), i de Mlia (una nimfa filla dOce i Tetis) (encara que tamb estava proveda d'una llarga genealogia artificial que va donar epnims i histria a molts llocs arreu del Pelopons). Zeus la va estimar i ella es va convertir en una vedelIa, b per Zeus, per amagar-la d'Hera desprs de jeure-hi en la forma d'un nvol o desprs d'haver recobert el lloc amb una boira per ocultar aquest matrimoni sagrat del Pare-cel i la Mare-terra, b per Hera, per mantenir-la lluny de Zeus, el qual, a partir d'aleshores, va adoptar l'aspecte d'un brau. En algun moment, I va ser estacada en una olivera de l'oliverar micnic, i vigilada per Argos, el Qui ho Veu Tot, vestit ell mateix amb una pell de toro; Argos tenia el cos recobert d'ulls pertot arreu i (en algunes versions) dos rostres. Zeus, en forma d'esparver o de pigot, va guiar Hermes a l'indret. Hermes va encisar Argos amb la msica de la seva caramella encara que potser originalment era una vareta mgica i va prendre I a Argos, a qui va matar d'un cop de roc. Tot seguit Hera va enviar un tvec que va menar I cap a Egipte, tot fent una marrada. A Egipte, l va deslliurar el fill que va anomenar pafos, b perqu amb un toc (significat del mot) Zeus va restituir I a la forma real, b perqu havia quedat concebuda amb un simple contacte. Gaireb tots els amors de Zeus reflecteixen un ritual, com tamb reflecteixen la mateixa genealogia, i no s difcil de veure que es pot justificar el mite d'I en termes d'un ritual de l'Heron argiu. Hi ha vestigis evidents d'un culte taur a Zeus, que va prendre l'aparena de toro per seduir Europa; tamb hi ha restes de la identificaci d'I amb la mateixa Hera, la qual conserva, en Homer, l'eptet tradicional, tradut correntment com la d'ulls de vedella, per que probablement significava, en els seus orgens, la de cara de vedella. Rere el mite, pot subjaure-hi l'aparellament del brau sagrat a la vedeIla sagrada; aquest aparellament podia ser precedit de la matana ritual del toro antecessor de l'actual, el qual es converteix en Argos amb la pell de toro. Tanmateix, cap dels narradors grecs del mite desenvolupat sabia res de tot aix; aquests, senzillament, repetien els elements tradicionals en l'ordre que els semblava b; i incloen tamb elements d'altres rituals. Alguns monuments micnics suggereixen que van visualitzar el descens d'un du en forma d'ocell. En Homer, els dus hi apareixen i hi desapareixen freqentment, i hi havia una llegenda en qu Zeus, de primer que va seduir Hera, ho va fer amb el semblant d'un cucut desemparat, com va fer amb Leda amb la forma d'un cigne. Aix, doncs, explica l'aparici de Zeus en tirat d'ocell. Ms que per exercir les seves tradicionals arts, per justificar el ttol d'Argifontes que, en realitat pot significar el qui mata Argos (encara que, als orgens, no era necessariament aquest Argos) es fa que Hermes mati Argos. A vegades s'ha pres seriosament la connexi egpcia; els primers contactes amb els grecs devien ser molt antics ja que hi ha referncies homriques a la Tebes egpcia, que va deixar de ser capital d'Egipte aproximadament el 1400 ane. s ms probable que en algun perode els grecs fossin impressionats pel culte taur egipci a Apis i a la dea vaca Isis, amb qui van identificar I. El fill d'aquesta, pafos, va fornir ascendents a moltes nacions orientals. La filla Lbia va donar bessons a Posid: d'aquests, Agnor va anar a Fencia i Belos (Baal) va esposar una filla del Nil i tamb va donar a llum bessons, Egipte i Dnaos. Els bessons humans sempre han desvetllat la superstici; fins i tot, en alguns indrets d'Anglaterra, solien usar-se com a prova de la infidelitat de l'esposa. A Grcia, el segon marit implicat en aquesta idea era pres per un du, i un dels bessons s, de vegades, mortal. Altrament, noms un du s prou potent per concebre dos fills alhora. Aix doncs, els bessons sn molt recurrents en la mitologia grega. Per no tots tenen pares divins, ja que alguns poden reflectir la instituci de la monarquia dual que va sobreviure a Esparta en el perode histric. La reialesa dual pot haver estat un mecanisme per reconciliar dos sistemes d'herncia. Dos germans es casen amb dues pubilles no emparentades; aix cada un adquireix el ttol d'un regne per la lnia femenina. En cada generaci successiva el fill d'un casal es casa amb la filla de l'altre i aix els regnats s'intercanvien regularment: cada avi s succet pel seu nt per la lnia masculina. Aquest nt apareix sovint als relats, una mica inconsistentment, com al fill de la filla, encara que, per estricta successi matrilineal, hauria de ser el marit de la nta. Aquesta hiptesi (perqu noms s aix) t el mrit de fornir una nica explicaci senzilla per a un cert
Dions
nombre de caracterstiques, estructuralment ms complexes, d'aquests relats, tot i que el model sencer rarament es troba en cap mite. Les filles de Dnaos Dnaos i Egipte tenien cada un els clssics cinquanta fills; Egipte nois i Dnaos noies. Es va proposar un matrimoni entre ells i elles, per Dnaos o les seves filles van rebutjar-lo i van fugir a Argos, on els argius van acceptar Dnaos per rei desprs que Apollo, com a auguri, hi hagus trams un llop per matar un brau argiu. Els fills d'Egipte van empaitar llurs nvies a travs del mar; Dnaos va fingir que consentia el matrimoni, per va ordenar a les seves filles que assassinessin els seus marits la nit de noces i que li portessin els caps, els quals va enterrar separadament dels cossos. Desprs va cercar esposos a les filles donant-les com a premis en curses a peu. Per, en morir, les Danaides van ser castigades a l'Hades: amb sedassos havien de portar aigua i havien d'omplir una gerra foradada. Per una Danaide es va negar a matar el seu home, Linceu, qui, al final, desprs de la mort de Dnaos, va esdevenir rei. Per primer cop en aquesta histria, apareixen un determinat nombre de motius recurrents, encara que no molt evidentment, juntament amb d'altres que li sn especfics. Fins al temps de Plat, els grecs no van creure en el cstig desprs de la mort, excepte per a uns pocs pecadors notables, incloses les Danaides. I la forma de llur cstig suggereix que, originalment, eren nimfes de les fonts o sacerdotesses amb poders especials per trobar fonts. Una d'elles, Amimone, apareix exercint justament aquest poder. Quan Posid i Hera van mantenir un plet per la possessi de la terra d'Argos, nac la va adjudicar a Hera, i Posid, enfellonit, va assecarne totes les fonts. Dnaos va enviar a cercar Amimone per extreure aigua. Per va ocupar la seva recerca caant i, en disparar a un crvol, va encertar un stir adormit. Posid la va salvar de les pretensions del stir, noms per fer-se-la ms seva. En compensaci, li va revelar les fonts perennes de Lerna, cabdals en l'eixut estival grec. Un plet similar entre Posid i la deessa-mare de la terra es conta d'tica: aqu tamb Posid va crear una font a l'Acrpolis, per d'aigua salada. El pou ressonava com el mar quan bufa el llebeig i hi havia el senyal del trident en una roca de la vora. Per Atena va crear l'oliver i aix el pas va ser recompensat. Aquests plets poden interpretar-se amb tota seguretat com a reflectidors del conflicte entre la religi patriarcal dels grecs i la ms primerenca de les deessesmares. s evident que Dnaos i ses filles estaven oposats a unes noces amb els cosins parallels (els fills del germ de llur pare); aquests matrimonis no augmenten el nombre de descendents (motiu important per a un matrimoni) com ho fa el casament aprovat amb un cos creuat (fill d'una germana del pare), que pertany a una famlia de diferent lnia paternal. O podria ser una referncia de les noces egpcies entre germ i germana, que els grecs desaprovaven. Per potser va ser el matrimoni, i no la canalla, el que va objectar Dnaos i potser les filles van matar els marits desprs de tenir-hi relacions, i no per preservar la seva virginitat. Suggerir que Dnaos es va barallar amb Egipte pel regnat s transferncia d'un motiu com en la histria dels bessons, per no proporciona proves suficients. Un motiu semblant s la cursa a peu per les nvies; normalment noms hi ha un sol guanyador que suplanta el sogre: s la situaci d'Hipermnestra i Linceu. Elements d'aquest relat estan associats amb les termeneres d'Argos i amb diversos rituals. L'enterrament dels caps per separat seria simplement un mitj per explicar l'existncia de dues tombes dels pretendents) separades. O pot ser mgia, per aturar llurs fantasmes o per protegir la terra. Aix doncs, Dnaos va establir lligams amb Argos, com la seva gran avantpassada I. L'altra branca dels descendents d'I va ser menada a Creta i a Tebes, i va mantenir el culte taur, substitut a Argos sembla ser pel del du llop Apollo Liceu, la intervenci del qual va assegurar el regne a Dnaos. Agnor va esdevenir rei de Tir, on Europa i Cadme van ser els seus fills o nts. Zeus estimava Europa i va anar a cercar-la en forma de toro, i se la van endur a Creta, on el culte taur s illustrat copiosament. Els monuments semblen mostrar salts amb el brau, per pot ser una manera eufemstica de referir-se a encornades. El nom Europa, cara ampla, s fora apropiat per a una vaca.
Dions
Cadme Cadme, amb sa mare i els seus germans, va emprendre la recerca d'Europa, i es van establir en llocs diversos als quals van donar els seus noms. El mateix Cadme va seguir una vaca de la qual es va dir, ms tard, que tenia una marca en forma de lluna a l'anca, fins que la vaca es va ajeure: aqu va fundar una ciutat, Cadmea, la ciutadella de la futura Tebes. L'oracle de Delfos mantenia que Cadme seguia el seu consell: per el ver sacrum itlic, o la primavera sagrada, ens procura un altre parallel acostat. Aquest era un sistema per tractar amb l'excs de poblaci en la terra de turons pobra i buida de la Itlia central. De tant en tant, tots els nats vius, humans i animals, d'un any, eren dedicats al du. Quan arribaven a la seva majoria d'edat, marxaven a buscar una altra tribu, seguint un bou o un altre animal sagrat, el qual sacrificaven al nou centre tribal, que era anomenat a partir d'aleshores Bovianum, Bover. Sembla que una de les tribus gregues que va arribar a Tebes havia seguit el mateix costum. s la vaca que ha menat l'associaci amb Europa. Es relacionava el mateix Cadme amb les serps i amb Ares. La font de Cadmea era consagrada a Ares i, tal com tot sovint passa amb les fonts, era guardada per una serp (no un drac: el dracon grec s ferotge i mtic, per continuava sent una serp). Cadme la va matar i va sembrarne les dents a terra, de la qual van brollar homes armats, que van posar-se a lluitar entre ells, espontniament o quan Cadme va llanar-los un roc al mig. En van sobreviure cinc, els mateixos espartans, homes sembrats i que s'enorgullien obertament de ser autctons, nascuts de la terra. Cadme va servir Ares durant un gran any com a reparaci per haver-li mort la serp o possiblement per guanyar la seva filla Harmonia. Ja que Cadme, com Peleu, s un dels mortals a qui es permet una deessa per esposa i a les noces de qui els dus assisteixen. Harmonia s una de les serventes d'Afrodita, com Hebe (joventut), les Hores (en realitat plural d'Hor, estaci de la primavera o joventut) i les Grcies. Harmonia va fer cap a les noces amb un dot div, un vestit i un collaret fet per Hefest, que contenia encanteris amorosos irresistibles. Com la poma d'or per a la ms bella, que va aparixer al casament de Peleu i Tetis (Thetis), tampoc no va portar-los bona sort. Al final de llurs vides, Cadme i Harmonia van abandonar Tebes i van menar a la victria una tribu anomenada Homes-anguila; el combat va ser contra els illiris, de qui van esdevenir rei i reina, convertits en grans serps. Aix s el mateix que dir que sn identificats, probablement no abans de l'poca d'Eurpides, amb els dus serps d'una tribu illria. De fet, com a antecessors deficats, rebien ofrenes com les serps, molt probablement a Tebes mateix.
Dions
Les filles de Cadme
Agnor
Telephassa
Afrodita
Ares
Zeus
Europa
Cadme
Harmonia
Pasfae
Minos
Atamant
Ino
Autnous
Smele
Zeus
gave
Echion
Polydor
Deucali Fedra Ariadna
Acte
Dions
Penteu Meneceu
Lbdac
Eurdice
Creont
Iocasta
Laios
Iocasta
dip
Antgona
Ismene
Etocles
Polinices
Noms les filles de Cadme apareixen a Tebes en els relats de la segent generaci. Es deien Autnous, Ino, Smele i Agave. Autnous es va casar amb Aristeu, una divinitat rstica que presideix l'apicultura i el conreu de les olives que envia quaranta dies de vents refrescants a l'estiu. Era el fill d'una caadora tesslia, de qui Apollo es va enamorar quan la va veure lluitant amb un lle; es diu que, ms tard, se la va endur a Lbia; all ella va donar nom a la ciutat de Cirene. Llur fill, Acte, va ser un valent caador, de l'estil d'Ori. Va ser devorat pels seus propis sessos per vanar-se que era millor caador que no pas rtemis. Acte tamb volia casar-s'hi: consegentment s el consort mascle en un ritus de la fertilitat, el qual acaba sent ritualment esbocinat. Per quan rtemis esdev la caadora verge, el seu fat s ser castigat per veure-Ia nua. El naixement de Dions Ino tamb t connexions tesslies, ja que va prendre per marit Atamant, un dels fills d'ol, amb qui esta lligat el seu dest. La histria de les altres dues germanes s la del du Dions. Smele s sa mare: originalment, no era filla de Cadme, perqu treu el seu nom de la mare-terra frgia, Zemelo; Smele constitueix un dels elements frigis en el culte a un du originalment traci. Agave va ser la mare, amb un dels homes sembrats, de Penteu, el nom del qual sembla significar home de penes. Per la seva oposici al culte bquic de Dions va sofrir el dest de ser fet a trossos ritualment per les Mnades, dest que havia estat d'un du del qual s substitut o vctima expiatria. Ja que Dions s una mescla dels dus tracis i frigis de la vegetaci i de la fertilitat, que eren trossejats ritualment pels seus devots en la forma d'un home, d'un brau o d'un boc. La personificaci, del du o dels seus animals sagrats, era una part del ritual i el germen del drama. El du frigi era principalment el du de la vinya: perqu el vi produeix el sentit exttic dalliberament que experimentaven els devots de Dions i que va fer escampar el culte
Dions
rpidament, especialment entre les dones. Aix era en compensaci pels temps difcils i per les tensions socials de la cultura de la culpabilitat de les poques fosques de Grcia, desprs de la fi de la cultura micnica. Aparentment, els micenes coneixien un du anomenat Dions, per l'expansi rapida del seu culte exttic s, gaireb segur, ms tard, i el seu peculiar estatus div est reflectit en el fet que s l'nic del Olmpics del qual es diu que s nat de dona mortal. Tots els dus grecs han nascut; per, els dus, gaireb per definici de divinitat, sn eterns i immortals: sn tot all que l'home desitjaria ser. Podem trobar un du mortal perfectament a Trcia o a Frgia, per, a Grcia, s una impossibilitat teolgica. Aix doncs, els mites de Dions sn plens de vctimes expiatries; les histries d'aquestes i les d'altres herois mortals sn representades en el seu honor als festivals dramtics d'Atenes. Zeus va estimar Smele, mare de Dions, i li va prometre que li concediria qualsevol cosa que demans, tret del plaer en l'embars. Smele li va demanar que se li aparegus en la forma divina: potser va ser Hera (que apareix com l'esposa gelosa) qui li va posar aquesta idea al cap; o potser noms va seguir una prctica primitiva en la qual la parella regnant imita (o personifica o est sotmesa a ser encarnaci de) Zeus i Hera. Una presumpci mortal com aquesta colpia els grecs posteriors i sempre era castigada pels dus, gelosos de les seves prerrogatives. Aix doncs, quan Zeus, que no podia sostreure's de la seva promesa, es va aparixer a Smele, el foc del seu llamp la va consumir. La tomba va continuar fumejant; podia haver contingut una flama sagrada que assenyalava el lloc que el llamp havia assestat. Per Zeus va arrabassar el seu fill nonat de la matriu de la mare i se'l va cosir a dins la cuixa, d'on, al cap del temps degut, va nixer. Com el conte del naixement d'Atena, aquest s un mite mascle: expressa el ressentiment i la gelosia del paper de la dona en el part. El nom de Dions cont certament el de Zeus i pot voler dir fill de Zeus exactament com Atena s la filla del qui l'gida duu o, possiblement, gendre. Van posar el nounat Dions a didatge, primer amb Ino, la germana de sa mare, que va vestir-lo de nena (un costum corrent per evitar les mirades malicioses i practicat a les illes Aran a l'poca victoriana; per aqu es diu que era amb la intenci d'amagar el nen a Hera); desprs, amb les nimfes del llegendari mont Nisa, a vegades en la forma d'un cabrit. Aquesta histria s molt semblant a la de la infncia de Zeus, en la qual, segurament, es basa. Per dos estranys relats de Pausnies suggereixen un ritual. Els habitants de Prsies a la costa oriental del Pelopons, expliquen que la difunta Smele i l'infant Dions van ser abandonats al mar en una arca com la de Danae i l'infant Perseu. Van enterrar Smele i Ino va aparixer dels seus viatges errvols per fer de dida a Dions. Una arca similar, amb una imatge de Dions, va ser regalada al tessali Eurpil, com a part del bot de Troia. La imatge el va fer embogir; va dirigir-se a Patres, on va posar fi al sacrifici anual de la parella nupcial a rtemis i va convertir-se en un heroi al festival anual de Dions. Aquestes histries suggereixen un ritual corrent en el qual un Dions infant era dut a terra en una arca, i que desprs se'l posava a didatge. Va ser a Frgia que Dions va descobrir la vinya als homes per fer-ne vi. A partir d'aqu va sortir a convertir el mn castigant els qui refusaven d'acceptar-lo. Aquest model s ritual. La disbauxa de les dones que anaven als turons era un afer corrent en el culte de Dions. Podien haver estat despatxant l'any vell i fent arribar el nou, un tipus de cerimnia molt ben atestat a Europa. Per els relats tamb poden reflectir una oposici real a una religi nova i socialment desbaratadora. El primer d'aquests relats ens l'explica La Ilada. Licurg va atacar les dides de Dions i aquest es va escapar al mar, on Tetis (Thetis) el va protegir. Els dus van castigar Licurg amb la ceguesa i amb una vida curta. Aqu, el paper ritual de les dides s clar: sn les Mnades que troben el nou infant i el retornen. Dions fuig al mar perqu, en d'altres rituals, s d'on va venir. Com en el relat de la seva infncia, hi ha reminiscncies del mite de la successi: Tetis juga el paper de l'avia que ja havia fet per a Zeus en el relat de Briareu. La Ilada ha suprimit, com acostuma a fer, els detalls ms escabrosos del fat de Licurg. Es va tornar boig i va arremetre contra el seu fill a cops de destral, pensant-se que era un cep que
Dions
calia esporgar. La terra es va tornar eixorca, i va ser productiva de nou quan Licurg va ser esbocinat pels cavalls del mont Pangeu. Sens dubte se'l van cruspir ritualment i van escamparne les sobres pels camps, tot i que els cavalls semblen provenir del ritus de l'Ares traci, els fills del qual, com el Diomedes traci, sovint posseen eugues devoradores d'homes. Els altres elements descriuen clarament el culte traci a la vegetaci. Al fill, tamb se l'anomena Drias, l'home-arbre; cermiques tiques ens mostren Dions reverenciat en aquesta forma. Per la histria ms coneguda s la d'Eurpides, que explica el retorn de Dions a la seva ciutat natal, Tebes. Dions, en ser-ne rebutjat, va fer embogir les dones i les va conduir al mont Citer; aqu, aquestes van fer fugir les tropes que els havien enviat contra elles. Penteu va empresonar el cap mascle efeminat de les bacants (el qual, en l'obra de teatre, es distingeix clarament de Dions) o b va creure que ho feia: en realitat va agafar un toro. El cabdill es va escapar i va convncer Penteu que es vests de dona i ans a espiar les bacants a les muntanyes. Per a aix, es va enfilar en un pi, que les bacants van arrencar de soca-rel; llavors van trossejar Penteu, guiades per la mare d'elI, Agave. Aquesta va tornar triomfant amb el cap del seu fill com a trofeu, tan sols per revenir a la consciencia i aprendre la trista lli de totes les tragdies gregues: la submissi mortal a la voluntat dels dus ms forts. El culte a Dions, a tica, va ser fcilment assimilat a un culte local, per no va poder evitar el ritual de la mort. Icari va acceptar de grat el present de la vinya, i, amb el seu propi esperit missionari, va donar vi a uns pastors, que se'l van beure sense rebaixar-lo, com si fos aigua (els grecs normalment diluen el vi en aigua, i en tres parts, pel cap baix). En la seva follia, els pastors, pensant que els havien emmetzinat, van matar Icari; quan la seva filla va descobrir el cos, es va penjar. Aquest relat justifica el festival atens, que t el seu parallel a Itlia, en el qual es penjaven petites imatges gronxadisses a les branques dels arbres durant la cancula, quan l'eixut de l'ardent estiu ja ha mort Ergone, la filla nada a la primavera. Mides En el curs dels seus viatges, Dions es va trobar amb Mides i Orfeu. En les faules populars gregues, Mides era una mena de rei del Pas de les Fades: era l'home ms ric del mn. Finalment es va establir el seu regnat a Frgia; i aqu es van transferir els famosos jardins de roses del lloc original, Macednia. Cap a aquests jardins va tombar Sil, el stir de ms edat: un home vell i gras, de nas ravenxinat i front estret convenci grega per als ssers salvatges i lascius. Sil es va adormir al jard de Mides, on hi havia una font plena de vi per al propsit d'agafar-lo. Mides li va oferir un banquet i el va retornar a Dions, el qual va concedir a Mides el favor que li va demanar: que tot el que toqus es torns d'or. Per, com l'home que fa una promesa, s va perdre pel sentit literal dels seus mots: quan, fins i tot, el menjar que es duia a la boca es convertia en or, es va veure obligat a demanar que el seu do rescinds motiu rondallstic ben conegut. Se li va dir que es rents les mans a! Riu Pactolos, tota la sorra del qual va tornar-se d'or; aix s complia una profecia que li havien fet: quan era infant, les formigues li havien dut grans de blat a la boca mentre dormia, i aix augurava que seria l'home ms ric del mn. Orfeu Els misteris d'Orfeu sn un altre culte exttic que es van escampar arreu de Grcia a partir dels difcils temps del segle VII ane., i en endavant. Tenen certa ressemblana amb el culte a Dions, i sempre es representa Orfeu com un dels seus seguidors. La seva cronologia mtica varia, per Aristeus, esps d'una de les filles de Cadme, apareix en una de les seves histries. Orfeu era el fill de Callope, la musa de la poesia pica (ja que els seus versos eren hexmetres, com els de La Ilada, L'Odissea i els poemes beocis de l'escola d'Hesode). Tenia una lira mgica amb la qual encisava arbres i rius, i tamb salvatgines; fins i tot les pedres s'aplegaven al seu entorn i ballaven: cosa que sona com una explicaci ms dels cercles de menhirs.
Dions
Orfeu estimava una nimfa, Eurdice. Aristeus tamb l'estimava i, el dia de les seves noces, la va empaitar. En escapar-se'n ella, va trepitjar una serp que li va clavar una mossegada mortal. Inconsolable, Orfeu la va seguir a l'Hades, on va encisar Persfone per tal que deixs anar Eurdice; aquesta ho va concedir amb la condici que Orfeu no es girs a mirar fins que la tingus estIvia a la terra. Evidentment, va fallar en l'acompliment de la condici i, rebutjant totes les altres dones, va errar amb una banda de tracis predicant els seus propis misteris i els de Dions, fins que va ser trossejat per les Mnades trcies, geloses de l'honor del seu sexe. Van llenar el cap al riu Hebros, i, mentre davallava flotant cap al mar, cantava Eurdice, Eurdice. La histria d'Orfeu ha atret els escriptors, ja des de Virgili, que acaba les Gergiques amb aquest relat i que s el primer autor que recull el motiu romntic d'Aristeus. Probablement ho va treure dels erudits alexandrins; per tamb podria fonamentar-se en el sacrifici ritual d'una verge. Les germanes d'Eurdice van revenjar-se fent morir totes les abelles d'Aristeus. Aquest va aprendre a construir un nou eixam amb la carcanada podrida d'un jnec (ja que les abelles sn, en realitat, una mena de mosques): una superstici compartida pels antics hebreus. La prohibici de mirar enrere s un motiu de rondalla. Tant Cronos, en el mite de la successi, com Deucali, desprs del diluvi, van llenar algun objecte per damunt de l'espatlla sense girarse a guaitar. La testa que canta s un motiu similar. L'apoteosi de Dions Tamb es diu que Dions havia davallat a I'Hades per endur-se'n la seva mare Smele i per conduir-la a l'Olimp sota el nom grec de Tione, la posseda. Persfone, o Core i en una altra versi tamb Pandora, va sorgir de la terra, tornant aix la primavera; Eurdice ha de ser una divinitat del mateix tipus. Dions va davallar-hi a travs de l'Estany Alcinida sense fons, a Argos, a la font de Lerna, on es representaven, de nit, els misteris anuals, la natura dels quals Pausnies es nega a divulgar. L'arribada de Dions per mar pot subjaure sota el mite que s'explica en l'Himne en hexmetres i que s illustrat en una cermica famosa. Pirates etruscs van segrestar Dions (en una versi posterior, va viatjar amb ells cap a l'illa de Naxos, on t un culte que implica Ariadna); els pirates persistien en la seva intenci fins i tot en ser incapaos de lligar-lo, i malgrat el consell del piets timoner. Sobtadament, mar endins, la vela va quedar entortolligada en un cep carregat de ram i el pal i els rems, escanyats d'heura. L'heura s'usava sovint en els ritus bquics, probablement perqu s de fulla perenne i conserva la vida de l'esperit de la vegetaci durant l'estaci morta. El du es va convertir en un lle al pont de proa i va fer aparixer una ssa al pont mitja; va acorralar els mariners fins a l'arjau, on es va aplegar al voltant del piets timoner. El lle va aferrar el capit i tots van saltar a mar, on es van tornar dofins. Per Dions va impedir que el timoner segus llur exemple: se li va revelar i el va fer ric. Presumiblement, tamb va esdevenir un missioner dionisac. La historia t el propsit parcial d'explicar la cordialitat ben coneguda dels dofins: van rescatar el poeta Aron en unes circumstncies similars (un exemple de mite transferit a un personatge histric). Per principalment exhibeix el poder manifest del du, que el pintor Excies va exposar com una immensa figura barbuda en un vaixell de vela, semblant a un dof, amb dos dofins ms pintats a cada banda, davant i darrere, i, al governall, un ocell de bec llarg. Aquesta s una forma primerenca que representa el du ple d'aquella qualitat que els grecs mai no deixaven d'atribuir-los, fossin quines fossin les histries que n'expliquessin: una qualitat que sollevava en els homes els sentiments d'una adoraci reverentssima.
Dions
Miguel ngel Elvira Barba (2008). Arte y mito. Manual de iconografa clsica. Madrid. Slex ed. 651 pgs.
Dions [Bacus] i el seu seguici selvtic (pgs. 263-291)
El conjunt de dodekatheoi (els 12 dus olmpics) va sofrir a partir del segle VII ane., el sotrac d'un nouvingut, d'un du menor, de vegades anomenat amb exageraci un du nou, fill del pare dels dus i d'una mortal, que es va estendre pel mn imposant el seu propi culte i que es va bastir, amb les seves temibles accions, uns drets inaudits: va divinitzar la seva prpia mare i la seva esposa tamb ella mortal, i va arribar a ser acollit en pla d'igualtat pels olmpics.
Dions
10
1. Dions [Bacus]: la seva imatge i significat en l'antiguitat Sembla clar que Dions va arribar a Grcia procedent de Frgia i Trcia, on era adorat com a du de la vegetaci i de la vinya des d'poca immemorial. Va ser all on va rebre el seu primer nom, Diounsis, que vol dir en traco-frigi fill de Zeus, ja que la gent d'ambdues riberes del Bsfor, que eren indoeuropees, tenien per al seu du suprem un nom Du semblant al grec. Quant a la data en la qual el seu culte es va introduir a l'Hllade, pot situar-se en el II millenni ane., ja que les tauletes micniques ja coneixen el nostre du, donant-li el nom de Di-wo-nu-sojo. Tanmateix, sembla evident que, durant segles, Dions noms va ser adorat en ambients populars, ra per la qual ni la Ilada ni l'Odissea no el van considerar un du principal. Va ser desprs quan el fill de Zeus i de Smele va veure confirmats, amb el suport oficial de les ciutats, els seus ritus primitius, i les seves festes pbliques van jalonar la marxa de la verema i la fermentaci del vi al llarg de l'any. El culte de Dions, possiblement ja des de la seva organitzaci a Frgia i Trcia, va tenir un carcter orgistic, que es caracteritzava per l'enthousiasms introducci del du en la ment dels seus adeptes i la manifestaci d'aquest fenomen sobrenatural a travs de balls frentics, al so d'una msica ensordidora i d'un ritme excitant; fins i tot s'arribava a lesquarterament d'animals i al consum de la seva carn crua (omofagia): aquesta carn era vista com la del propi du, que s'incorporava aix al cos mateix del creient. Fora d'aix, es pot assenyalar des del principi que la desenfrenada vitalitat del culte dionisac t una projecci funerria molt profunda: Dions, com totes les detats de la naturalesa, est ntimament vinculat als cicles de mort i resurrecci, i per tant va ser consubstancial al seu culte la prctica d'uns misteris, tamb orgistics, que asseguraven una existncia feli en el ms enll. El nostre du rep diversos noms en els seus cants rituals: com Iacus va ser conegut al santuari d'Eleusis; tamb cal esmentar el sobrenom de Bacus, potser d'origen traci, que apareix en la literatura atenesa durant el segle V ane. i es popularitza molt aviat. Ms tard, Ovidi (Metamorfosi, IV, 17-30) presentar una llarga llista d'apellatius, entre els quals destaca el de Bromi [l'eixordador], i, finalment, la secta rfica, o rfico-pitagrica, que el pren com a du principal del seu pante, l'aclama com a Zagreu.
Dions
11
Ninion: Process dels misteris, placa votiva, meitat del segle IV a. C. Eleusis. Iacus apareix a la part baixa, portant dues torxes. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/8/85/NAMA_Myst%C3%A8res_d%27Eleusis.jpg Dions mant amb Apollo un altre du de procedncia anatlica una relaci que val la pena de ressaltar, i en la qual es barregen l'oposici i la sntesi: ambds sn msics, encara que amb esttiques molt diferents; ambds provoquen enthousiasms, encara que Apollo noms s'introdueixi en la ment dels seus endevins; ambds tenen terribles poders destructors, encara que els vagin oblidant amb el temps i Dions els reservi per als qui es neguen a adorar-lo; ambds comparteixen algun santuari, com el de Delfos, i ambds tenen funcions en el camp de
Dions
12
la composici literria, encara que Dions les limiti al teatre i a altres gneres propis del seu culte. En certa manera, sn les dues cares d'una mateixa moneda, dos dus que, al llarg dels segles, es van anar allunyant fins a simbolitzar dues vessants de la mentalitat grega i, per extensi, dues facetes de la ment humana.
Herma grega arcaica. Altura 63 cm. Museu Arqueolgic Nacional dAtenes. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/ed/0007MAN-Herma.jpg En l'art grec arcaic, Dions apareixia com un du dignssim amb llarga barba, coronat d'heura o de pmpols de cep, de vegades amb una cinta entorn de la seva abundant cabellera, vestit amb la tnica llarga i el mantell dels magnats d'aquella poca, que en el seu cas era de color safr. Portava a la m dreta una copa de vi i, de vegades, sostenia amb l'esquerra una gran branca de parra o d'heura. Aquesta imatge, a la que s'afegiria un monyo al clatell durant el segle V ane., es mantindria, segle rere segle, per reflectir el du com a senyor del teatre (Dions Sardanpal de Praxteles, c. 350 ane.; relleus neotics): seria normal, fins a poca romana, recordar-lo en aquesta funci com una mscara grandiosa i barbada coronant un pilar per a conformar un herma1.
1 , plural hermai, era un pilar quadrat o rectangular de pedra, terracota o bronze (lestpit) sobre el qual es posava un bust (normalment el del du Hermes), habitualment amb barba (signe de fora fsica), i la base del qual sornava amb un fallus en erecci (smbol de masculinitat i de disposici a las armes). Es debat si sanomenava aix pel cap dHermes o per la seva relaci etimolgica amb la paraula (blocs de pedra), que originalment no feia cap referncia a Hermes.
Dions
13
Dions Sardanpal. Museu Nacional Rom, Palazzo Massimo http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/f3/Dionysos_Sardanapalus.jpg Tanmateix, el cert s que Dions, per a les altres comeses, canvia radicalment la seva imatge en el Classicisme grec: la segona meitat del segle V ane., per obra de Fdies i d'altres artistes de la seva generaci, el veiem adquirir un aspecte juvenil, imberbe i dists: en el Parten relaxa els seus msculs, seminu i amb el cabell curt. Sobre aquesta base assolir, el segle IV ane., la seva imatge definitiva: la d'un jove bell, que cenyeix la seva llarga cabellera amb una cinta o la cobreix amb una corona vegetal. Les seves formes sn ideals, encara que ms toves que les d'Apollo: estranger de figura efeminada lanomenava, al cap i a la fi, Penteu a les Bacants d'Eurpides (v. 353). Sobre aquesta idea general podran donar-se matisos, que insisteixin en la seva nuesa i la seva lleugera embriaguesa (Dions Richelieu, c. 330 ane.), que l'imaginin seminu (Dions Jacobsen, c. 350 ane.) o que es plantegin la seva vestimenta, sigui recuperant la tnica llarga amb mantell (front de Delfos, c. 335 ane.), sigui assajant la tnica curta, pell d'animal i altes sandlies o botes (Dions Hope, c. 350 ane.; Altar de Zeus a Prgam, c. 180 ane.). Fora d'aix, es difon una iconografia que ja era present en l'Arcaisme: la del du entronitzat (Monument de Trsil a Atenes, c. 300 ane.), i en sorgeix una altra nova: la del du recolzat en un stir per no caure.
Dions
14
Dions, figura D del front est del Parten, vers 447-433 ane. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/94/Dionysos_pediment_Parthenon_BM.jpg
Pintor de Brygos: Dions i stirs, 480 ane. Copa tica de figures vermelles. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/11/Dionysos_satyrs_Cdm_Paris_575.jpg
Dions
15
Dions Richelieu, segle II ane. Marbre. Restaurat al segle XVII. Altura 139 cm. Muse du Louvre, Pars. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/5/59/Dionysos_Richelieu_Louvre_Ma337_right.jpg
Dions
16
Esttua de Dions. Museu de Delfos. http://commondatastorage.googleapis.com/static.panoramio.com/photos/original/42897.jpg
Dions
17
Bacus Hope, 27 ane- 68 dne. Marbre. Altura 210,2 cm. Restaurat al segle XVIII. The
Metropolitan Museum of Art
http://www.metmuseum.org/toah/images/hb/hb_1990.247.jpg http://www.metmuseum.org/toah/works-of-art/1990.247
Dions
18
Dions a lAltar de Prgam. Dions begut recolzant-se en un stir http://www.a-n.co.uk/an_images/534842-4.jpg http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosSatyrAltempsInv8606.jpg Poques detats gregues es van adornar amb tants atributs. No tornarem a la vestimenta molt variada, com acabem de veure, encara que s farem ressaltar la pell de cervatell (nebrs) o de pantera (pardal) que de vegades cobreix el seu pit, i que constitueix el trofeu dels seus ritus sanguinaris. En realitat, podem comenar pels smbols vegetals, que sn els ms relacionats amb la funci originria del nostre du: recordem el paper essencial del cep present com a planta, com ram, com corona o com a garlanda de pmpols, i afegir que, al seu costat, tenen gran valor la murtra, particularment vinculada al Dions funerari, i, sobretot, l'heura: segons Ovidi, aquesta li resulta molt agradable a Bacus pel segent motiu: expliquen que, quan encara era nen i la seva madrastra Juno el sotjava, les nimfes de Nisa ocultaven el seu bressol sota el fullatge d'aquesta planta (Ovidi, Fastos, III); sigui com fos, les seves branques i fulles van arribar a convertir-se en el smbol de la tragdia. Finalment, i encara que a nivell secundari, es pot afegir el pi, arbre propi de la freda Trcia on va sorgir el culte dionisac. Passant a altres objectes, podem ressaltar de nou els vasos que usa el du per beure: sn el rhitn o atuell en forma de banya o de cap danimal i el kntharos o karchsion, copa d'altes nanses. Tanmateix, ms sovint agita el du amb les seves mans aquesta espcie d'arma o ceptre que s el tirs, una llarga vara recta rematada per una pinya nova allusi als seus orgens i comunament adornada amb cintes o amb fulles d'heura que arriben a cobrir per complet el seu extrem superior. Menys important en la iconografia, per bsic en els misteris dionisacs, era el fallus, sovint cobert per una tela, ja que era l'objecte mistric que descobrien els iniciats.
Dions
19
Crater amb smbol fllic, 480 ane.
Fallus en forma de columna del santuari de Dions a Delos
Finalment, podem citar els diferents animals relacionats amb Dions. Potser el ms antic sigui el toro: ja l'antic Himne homric I a Dions (h 600 ane.) invocava el du com a "Taur", i s possible trobar imatges seves de totes les poques amb dues banyetes que l'identifiquen com Dions Tauro. Desprs, es desenvolupa l'inters per l'ase, el mul i el segall, que esdevenen els animals bquics per excellncia, i comencen a aparixer les feres: la primera s el lle la forma del qual pot prendre el du per mostrar la seva fora irrefrenable; ms tard, ja cap el 400 ane., sorgeix la pantera, que pot servir-li de cavalcadura, i finalment, en desenvolupar-se les relacions amb l'ndia a l'Helenisme, s'imposa el tigre: ell recorda, ms encara que els elefants, els remots viatges de Dions fins a Extrem Orient com a precursor d'Alexandre el Gran. Al costat d'aquests animals, resulten totalment secundaris els altres, com el cavall, el crvol o el Griu, que de vegades estiren el seu carro, per no parlar del llop i la serp. Arribat a Itlia, Dions s'installa a Etrria prestant-li la seva imatge, ja a la segona meitat del segle VI ane., a Fufluns. Aquest du de la terra i la vegetaci, que rep el segle V ane. el sobrenom de Pachies (s a dir, "Bacus"), assumeix i difon un culte progressivament hellenitzat, on no falten els ritus orgistics: pot dir-se que, al segle IV ane., el du grec li ha imposat els seus mites, la seva iconografia la del jove imberbe acompanyat pel seu seguici i aparellat amb Ariadna i fins i tot les seves funcions de carcter funerari.
Dions
20
Bronze etrusc amb el deu del vi. Fufluns, du del vi etrusc http://www.archeobo.arti.beniculturali.it/Marzabotto/images/tre%20lati%2004.jpg
A Roma, la figura de Dions, o ms aviat del Iacus dEleusis, va ser assimilada a comenaments del segle V ane. a un du local de la fecunditat masculina anomenat Lber, normalment acompanyat per Lbera, deessa de la sexualitat femenina. Ambds es van associar a Ceres en la Triada Aventina. Tanmateix, aquesta adopci va tenir escs abast religis i mnima incidncia en l'art: la verdadera entrada de Dions, amb el seu sobrenom de Bacus, va tenir lloc en els ltims segles de la Repblica, i va venir unida a la introducci dels seus misteris i els seus seguicis, de seguida anomenats Bacanals. La reacci davant aquestes festes 2 orgistiques va ser immediata i radical: el fams Edicte de les Bacanals les va prohibir el 186 ane. i va ser seguit per una repressi sagnant. Tanmateix, poc temps desprs va tornar a acceptar-se la seva celebraci, encara que ja estrictament reglamentada: la millor imatge 3 d'aquest culte s el fris de la Vila dels Misteris a Pompeia (h 60 ane.).
Jos Mara Blzquez, El Edicto sobre las bacanales del ao 186 antes de Jesucristo, Jano 63, 1973, pp. 105-108. En lnia a http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/01305053133804849978802/014930.pdf 3 Fierz-David, Linda (2007). La villa de los misterios de Pompeya. Vilar. Ed. Atalanta. (Col. Imaginatio vera, 12). 272 pgs., defensa la teoria de la iniciaci dionisaca. En canvi, Veyne, Paul (i altres) (2003). Los misterios del gineceo. Tres Cantos. Akal. (Col. Los caprichos, 4 ). 336 pgs., interpreta les imatges com la preparaci duna noia per a les seves noces.
2
Dions
21
Mnades dansant. Vila dels Misteris de Pompeia. Segon estil pompei. 60/50 ane http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d8/Pompejanischer_Maler_um_80_v._Chr._0 01.jpg Des del segle I ane., l'origen popular del culte dionisac es va unir al prestigi de l'hellenisme i a la inquietud pel ms enll per enaltir el du en tots els seus significats: personatges tan diversos com Mari, Pompeu, Marc Antoni o, ja ms tard, l'emperador Heliogbal es van considerar protegits pel seu poder, mentre que el camp d'acci del du del vi es va estendre a la naturalesa sencera i l'art funerari es va cobrir d'efgies seves i del seu seguici.
Dions
22
Triomf de Bacus, segle III. mosaic de la Casa de Virgili a Hadrumetum, Tunis. Sousse, Museu Arqueolgic. Amb garlandes de pmpols i vestit amb tnica llarga coberta per una pell danimal, Dions condueix una quadriga tirada per tigres, mentre que una Nike (victria) seminua lacompanya i una mnade el precedeix tocant un timp. Al voltant del carruatge dos stirs adults i un de petit.
Dions
23
Dions amb stirs i mnades.
Dions amb dues mnades. Pintor dAmasis, 540-530 a.C
Dions
24
Realment, la iconografia romana de Bacus reprodueix sense ms ni ms la del Dions clssic i hellenstic, amb totes les seves variants en vestits i actituds, i fins i tot recupera en algun cas l'efgie del Dions arcaic. Noms en ocasions molt rares es planteja una imatge nova, com la de Dions-Zagreu potser identificable com un Dions frontal amb cames transformades en tiges de cep o la de Dions-Botrys, el du amb cap de Bacus i cos en forma de carrs de ram que veiem, per exemple, adornant un larari de Pompeia (IX 8,3; h. 70 dne.). El ms important que podem assenyalar a Roma sn certes variacions en el context simblic del du: si el mn grec solia imaginar-lo en companyia de detats afins a ell Apollo, rtemis, Demter o Hades, o presidint escenes de viticultura i de la vida teatral (process de carro naval que dna inici a les representacions, relleus votius) a l'poca Imperial canvia la situaci: se li donen a Bacus, en ocasions, companyies ms abstractes i relacionades amb la idea del temps: aix, no s rar veure'l en sarcfags flanquejat pels Kairoi, que personifiquen les estacions de l'any. Tanmateix, el procs ms important s el que porta a les ostentoses descripcions de l'anomenat Triomf de Dions, verdadera culminaci de l'art bquic a Roma.
El triomf de Dions. Part central. La casa de Dions. Final segle II dne. Paphos, Archaeological Park. http://ancientrome.ru/art/artwork/mosaic/gr/cyprus/m0012.jpg Com totes les detats importants de Grcia i Roma, va exportar la seva forma cap a altres cultures; tanmateix, la identificaci ms famosa en aquest camp, la que es va proposar, ja al segle V ane., amb l'egipci Osiris, va ser el que menys transcendncia va tenir en les arts.
Dions
25
Esttua dAntnous com a Dions-Osiris, 130 dne. Marbre. Museus Vaticans, Roma http://ancientrome.ru/art/artwork/sculp/rom/imp/hadrianus/antinoius/ant009.jpg
Dions
26
2. Dions [Bacus] des de l'edat mitjana La iconografia de Bacus, fortament establerta en l'art funerari i decoratiu de Roma, va trigar bastant a esgotar-se, i aix malgrat que, per la seva prpia funci salvadora i pel seu culte mistric, la religi dionisaca presentava notables semblances amb el cristianisme, i per tant suposava una competncia per a ell. Sigui com fos, el cert s que encara trobem la inconfusible imatge del nostre du, de vegades al costat de membres del seu seguici, en teixits i voris coptes dels segles V i VI dne. Tanmateix, a la fi desapareix el du que est mancat d'un planeta o simbolisme precs on refugiar-se. Noms un lleu record es mant de la seva iconografia a travs del De rerum naturis de Rabano Mauro i dels manuscrits que l'illustren, evocant el seu aspecte juvenil, seminu, amb un got a una m i una corona de pmpols. Si s'hi afegeix que, en rares ocasions se limagina com a personificaci del setembre o de la tardor, poca cosa ms es pot dir dell fins al segle XV. El Quattrocento s'obre, en canvi, amb un magnific panorama: es multipliquen llavors les troballes de sarcfags romans amb escenes de Bacanals i del Triomf de Bacus i aix suposa la possibilitat de recuperar amb facilitat l'aspecte helenstico-rom del du. No s casualitat que la seva primera imatge en marbre, el Bacus de Miguel ngel (1496), fos presa al principi per una verdadera obra antiga, malgrat l'estil renaixentista del panisco o petit stir que li serveix d'atribut. Desprs d'aquesta obra mestra, es comprn que la figura de Bacus es repets sense grans novetats durant diverses dcades (Leonardo, c. 1511; J. Sansovino, 1511; H. Goltzius, 1592), de vegades en el context de sries de dus (Pinturicchio, c. 1510)
Dions, relleu duna pilastra, segle IV. 34 x 73 cm.Museu copte dEl Caire. http://www.coptic-cairo.com/museum/selection/stone/stone/files/page47-1005-full.jpg
Dions
27
Miquel ngel: Bacus, 1497. Marbre. 203 cm. Museo Nazionale del Bargello, Florncia http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/2/2d/Michelangelo_Bacchus.jpg http://www.lib-art.com/imgpainting/4/4/13944-bacchus-michelangelo-buonarroti.jpg
Dions
28
Taller de Leonardo: Bacus, 1510-1515. Oli sobre fusta de noguera. Jacopo Sansovino: Bacus, 1511-18. Marbre.transferit a tela. 177 cm 115 cm. Muse du Louvre, Pars. Altura 146 cm. Museo Nazionale del Bargello, Florncia http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c6/Bacchus_%28painting%29.jpg http://www.wga.hu/art/s/sansovin/jacopo/bacchus_.jpg
Dions
29
Hendrik Goltzius: Venus, Bacchus and Ceres. Dibuix. The British Museum Venus entre Ceres i Bacus, c. 1590 Muses Royaux des Beaux-Arts, Brusselles http://www.wga.hu/art/g/goltzius/1venusce.jpg Tanmateix, a mitjan segle XVI comena a percebre's una inflexi iconogrfica que es mantindr fins a finals del XVII: en un intent de reflectir el carcter sensual del du, s'accentuen en ocasions els seus aspectes malaltissos (Caravaggio, 1591) i, sobretot, les seves formes mrbides, tendents a l'obesitat (A. Carracci, c. 1590; Caravaggio, 1593). Aquesta visi moralista es tenyeix de tons burlescos des del moment en qu, a Florncia, es decideix representar com Bacus Morgante, un nan molt gruixut que freqentava la cort dels Medici (A. Bronzino, h. 1550; Giambologna, h. 1580). El fenomen es generalitza i porta a relacionar Bacus amb Sil, el pesat stir que l'acompanya: noms els distingeix el fet que aquest s anci i porta una barba abundant. s fcil convertir l'inflat ventre del du del vi en smbol de la gola i el desenfrenament a la taula (P.P. Rubens, 1636), de manera que encara F. Goya recordar aquest suggeriment cmic al seu gravat Muecas de Bacus (1818).
Dions
30
Agnolo Bronzino (1503-1572): Retrat del nan Morgante, 1552. Galleria Palatina, Florncia. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/77/Agnolo_bronzino_Ritratto_del_Nano_Morgante_%28back%29_%2C_1552%2C_galleria_Palatina.jpg
Dions
31
Atribut a Giambologna: Le Nain Morgante sur un tonneau, darrer quart del segle XVI. Bronze. 41 x 28 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/9694_ov017132.003.jpg
Dions
32
Michelangelo Merisi da Caravaggio (1571-1610): Jove Bacus malalt, 1593-94. Galleria Borghese, Roma. http://www.lib-art.com/imgpainting/9/9/7999-sick-bacchus-caravaggio.jpg
Dions
33
Michelangelo Merisi da Caravaggio (1571-1610): Dions, detall, 1593-1594. Galleria degli Uffizi, Florncia http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/bf/Michelangelo_Caravaggio_009.jpg
Dions
34
A. Carracci: Bacus, 1590-1591. Oli sobre tela.Museo e Gallerie Nazionali di Capodimonte, Npols. http://imagencpd.aut.org/4DPict?file=20&rec=10.325&field=2 Tanmateix, una visi tan distorsionada acabar esgotant-se, i Bacus recuperar amb el temps la seva iconografia antiga, que fins i tot, a partir del Neoclassicisme, s'apropar cada vegada ms a la visi ideal del du hellnic (B. Thorvaldsen, h. 1810; E. Delacroix, 1834). Realment, en els dos ltims segles ha retrobat Dions la seva dignitat primitiva, com a evocaci d'aquella faceta "fosca" de la Grcia antiga cantada per F. Nietzsche.
Dions
35
B. Thorvaldsen: Bacus, 1804. B. Thorvaldsen: Eros i Dions. http://img135.imageshack.us/img135/9640/bacchus1804dk1.jpg http://www.designtoscano.com/product/zoom.do?productID=102819
Dions
36
Eugne Delacroix: Bacus i Ariadna, c. 1862. Oli sobre tela. 198 x 167,5 cm. Museu dArt de So Paulo http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/98/Delacroix_-_outono01.jpg
Fora d'aix, Dions [Bacus] apareix durant l'Edat Moderna en diverses allegories. bviament, simbolitza en primer lloc la viticultura, i com a tal el veiem ensenyant als homes l's del ram al sostre de la Sala de Bacus a la Vila Barbaro-Volpi de Maser (P. Veronese, c. 1560). Tanmateix, aquest simbolisme va ms lluny: Bacus s el vi, la beguda, igual que Demter [Ceres] s el blat i, per extensi, el menjar: no s rar que ambds apareguin junts, simbolitzant l'estiu i la tardor, i condicionant en ocasions l'activitat de l'amor en les imatges conegudes com Sine Cerere et Baccho friget Venus. A ms, el vi no t per qu ser negatiu: en un dels seus emblemes, A. Alciato situa a Minerva i a Bacus sobre un mateix altar, i explica aquest fet dient que els dos van ser fills de Jpiter, nascuts de diferents parts del seu cos, que els dos presideixen sengles plantes (l'olivera i el cep), i que, per tant, no pot assolir-se la saviesa sense una mica de vi.
Dions
37
Hubert Goltzius (1526- 583): Sine Cerere et Baccho friget Venus, 1560. Gravat. 228 x 200 cm. Musei Mazzucchelli http://www.museimazzucchelli.it/dyn/ThumbJpeg.ashx?VFilePath=/public/gallery/images/0a1dfd 3d-2cda-477a-8296-d9ca0665bd10.jpg&Width=565&Height=565
Dions
38
http://www.corbisimages.com/images/67/85E09265-9E92-47BF-A6C6-70B4DA77E24C/DE003522.jpg
Dions
39
P. Veronese: Bacus ensenya als homes els misteris del vi, 1561. Detall. Fresc i estuc. Villa Barbaro Volpi, Treviso
Dions
40
3. Criana de Dions
Giulio Romano: El naixement de Dions, c. 1530. Oli sobre taula. The J. Paul Getty Center, Los ngeles. http://www.getty.edu/art/collections/images/l/00055601.jpg
Dions
41
Giulio Romano: El naixement de Bacus, c. 1533. Llapis, tinta marr, tremp sobre guix negre. 250 x 406 mm. J. Paul Getty Museum, Los Angeles http://www.wga.hu/art/g/giulio/various/zbacchus.jpg Passant ja a relatar la vida mtica de Dions, el primer passatge que ens surt al pas s, bviament, el doble naixement del du. Ens hi hem de referir en comentar els amors de Zeus i Smele, fruit dels quals s el naixement, grcies a l'acci d'Ilita, deessa dels enllumenaments, del du que sorgeix de la cuixa del seu pare, tal com mostren certes obres gregues i romanes des de mitjan segle V ane.
Dions
42
Naixement de Dions, c. 405-385 ane. Crater apllia de figures vermelles. Museo Nazionale
Archeologico di Taranto
http://www.utexas.edu/courses/larrymyth/images/dionysus/BB-Birth-of-Dionysus-Vase.jpg Una vegada ocorregut el feli part, el nou nat s portat per Hermes a la regi de Becia, bressol de Smele, i s lliurat a la germana d'aquesta, Ino, i al seu marit, Atamant, perqu en tinguin cura4.
4
Timothy J. Standring: Poussin's "Infancy of Bacchus" Once Owned by Sir Joshua Reynolds: A New Addition to the Corpus of His Early Roman Pictures. Artibus et Historiae, Vol. 17, No. 34 (1996), pp. 53-68. En lnia a http://www.jstor.org/stable/1483523
Dions
43
Hermes i linfant Dions, 440-430 ane. Altura 32,8 cm. Cermica amb figures vermelles. Museu Gregori Etrusc http://www.christusrex.org/www1/vaticano/ETb-Calyx.jpg Ambds tracten de protegir-lo d'Hera vestint-lo de nena, per la deessa no cau en l'engany i castiga els tutors provocant la seva terrible tragdia familiar. Llavors, Hermes recull Dions i el porta a la remota Nisa, un lloc mgic impossible de localitzar. Ja els mitgrafs antics discutien, buscant el seu emplaament a Trcia, a sia o a l'frica. Tanmateix, aquest detall geogrfic poc ens importa: limitem-nos a dir que Hermes va lliurar el nen encara petit a les nimfes locals tamb anomenades Nises o Hades i a un geni campestre conegut com Sil, que sobresortia entre els stirs de la regi.
Dions
44
Bacus assegut sobre una pantera, 325-100 ane. Marbre. Metropolitan Museum of Art Tants i tan agitats viatges sn suggerits, en l'Antiguitat, per belles imatges d'Hermes amb el nen Dions en braos (qui no recorda l'Hermes de Olimpia, c. 320 ane., sigui o no de Praxteles?). Tamb trobem el lliurament del nen, per part de l'atrafegat missatger de Zeus, sigui a Atamant, sigui a Sil i les nimfes, tal com es veu ja en vasos de mitjan segle V ane. i encara es repeteix en el Perode Imperial. En recuperar-se aquestes llegendes en el Renaixement, els temes preferits sn una altra vegada els dos lliuraments del nen: mentre que la primera, feta a simples mortals, cobra un carcter realista dins de la seva temtica ideal i interessa sobretot a partir del Neoclassicisme (J. Reynolds, 1771; B. Thorvaldsen, 1809; Th. Cornell, 1980), la segona s motiu de somieigs mtics i centra el seu xit en el Barroc (F. Albani, c. 1650; N. Poussin, 1657; F. Boucher, c. 1734; A. Canova, 1797).
Dions
45
Nicolas Poussin (1594-1665): La infantesa de Bacus. Oli sobre tela. 76 x 91 cm. Collecci privada
Bacus intant : Bronze gallo rom. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/a8/Bacchus_enfant_d%C3%A9tail_Mus%C3 %A9e_Saint-Remi_100208.jpg
Dions
46
Taller de Bernard Palissy (1510-1589): Bacus infant, 1580-1600. Cermica vidriada. Muse du Louvre, Pars. http://www.insecula.com/PhotosNew/00/00/04/42/ME0000044217_3.JPG Desprs de l'arribada del petit Bacus a Nisa, Sil, les nimfes i els stirs procedeixen a la seva criana i educaci: es tracta d'un tema que interessa ms a les arts que a la literatura, i que va tenir xit des de l'Antiguitat. Alguna de les Nises pot aparixer amb el nen en braos des de l'Arcaisme; Sil la imita i juga amb ell (ja ho veiem en una famosa escultura de l'escola de Lisip, h. 300 ane., i el tema es mant fins al Perode Imperial); en una paraula, el nen s objecte de les cures de tots des del segle V ane., fins i tot algun mosaic del Baix Imperi. En l'Edat Moderna tamb es donen, encara que en menor mesura, escenes d'aquesta idllica criana, on nimfes, Sil i els stirs s'atrafeguen entorn del tendre infant (N. Poussin, h. 1625; A. Canova, h.1794)
Dions
47
Franz von Stuck (1863-1928): Dions conduint una pantera, 1901. Oli sobre taula. Collecci privada http://www.intofineart.com/upload1/file-admin/images/Franz%20von%20Stuck11.jpg http://cgfa.acropolisinc.com/stuck/stuck7.jpg
Nicolas Poussin (1594-1665): Infantesa de Bacus, 1625-1635. Oli sobre tela. 135x168 cm. Muse Cond, Chantilly. http://www.artchive.com/web_gallery/reproductions//203501-204000/203673/size1.jpg
Dions
48
Fruit d'aquesta educaci, Dions va anar creixent, i ja des de la seva infantesa segons imaginen els artistes dna clars indicis de la seva destinaci: com no prefigurar les seves gestes futures a travs d'imatges infantils prometedores i sentimentals? s una cosa que ja intenten els creadors romans a les seves obres, el nen Bacus pot acariciar una pantera, portar un ram de rams, cavalcar sobre un tigre o celebrar el seu primer triomf muntat en una cabra, i la mateixa veta torna a explotar-se en el Renaixement, on el parallelisme ideal amb la figura del nen Jess s sovint manifest: n'hi ha prou amb veure les imatges de Dions o Bacus nen que es fan des de llavors (G Bellini, c. 1505; G. Reni, 1620; J. Jordaens, c. 1648; J. Epstein, 1956), encara que algunes trenquin amb la tradici sensible i es perdin per camins tan inquietants com la Monstrua nua de J. Carreo (c. 1680); fins i tot s'imaginen Triomfs i Bacanals que serveixen d'entreteniment al du des dels seus primers anys, com veurem en parlar d'aquests temes iconogrfics.
Triptlem: Jove vessant vi amb un oinokoe a la gerra de Dions, 480 ane. Kilix tic de figures vermelles. Altura 11,5 cm. dimetre 11,5 cm. Muse du Louvre, Pars.
Dions
49
Juan Carreo de Miranda (1614-1685): La monstrua nua (Eugenia Martinez Vallejo). Oli sobre tela. 165 x 107 cm. Museo del Prado, Madrid. http://www.museodelprado.es/typo3temp/pics/4fde42b32a.jpg
4. Els viatges del du Una vegada assolida la joventut, Dions organitza el seu seguici o tasus5 convertint en mnades o bacants a les nimfes de Nisa i fent-se acompanyar per Sil i els stirs; amb aquests seguidors comena els seus viatges, desitjs d'imposar el seu culte i la seva prpia religi al mn sencer. Aquests desplaaments poden seguir un ordre o un altre segons els textos que escollim; tanmateix, poques vegades interessa la seva successi concreta a l'icongraf, ja que sn molt escassos els grans cicles que relaten detalladament la vida de Dions (D. da Volterra, c. 1548; T. Zuccaro, 1561). Per tant, ja que els passatges sn vistos gaireb sempre com temes allats, preferim seguir un ordre lgic des d'un punt de vista geogrfic, imaginant que el du parteix d'orient i s'introdueix a Grcia passant per Trcia. Apollodor, que situa Nisa al sud d'Egipte, diu que Hera va intentar anullar la ment de Dions, per no li va impedir comenar el seu recorregut: En provocar-li Hera la bogeria, [Dions] va estar vagant per Egipte i Sria. Al principi el va acollir Proteu, rei dels egipcis, per ms tard va arribar a Cbela, a Frgia; all, desprs de ser purificat (s a dir, curat) per Rea (que el nostre
El tasus (grec antic thasos), era una comitiva exttica de Dions, sovint descrita com folgosos borratxos. En els vasos cermics o als baix relleus, solitries dones brandint el tirs poden reconixer-se com membres d'un tasus. Els membres ms importants del tasus eren dones devotes, les mnades, que gradualment van ser substitudes per les immortals nimfes. Tamb hi havia en la comitiva del du diversos esperits de la naturalesa, com els silens dansaires humans representats amb evidents fallus, pans, i centaures. En la cermica apareixen silens itifllics ballant i en el Vas Franois, Dions s acompanyat en process per les tres Hores.
5
Dions
50
autor identifica amb Cibeles) i aprendre els ritus d'iniciaci, va rebre d'ella una tnica i es va dirigir de seguida a enfrontar-se amb els indis travessant prviament la regi de Trcia. All regnava Licurg..., qui va ser el primer que el va injuriar i va expulsar dels seus territoris. Dions es va refugiar al mar al costat de Tetis, la filla de Nereu, per les Bacants i els mltiples stirs que el seguien van ser empresonats. Llavors les Bacants van quedar lliures de sobte i Dions va tornar boig a Licurg. Aquest, en la seva demncia, va creure que tallava un sarment de cep quan, de fet, matava el seu fill Driant d'un cop de destral: quan va recobrar la ra, ja li havia amputat les extremitats; desprs, els seus propis sbdits van donar mort a Licurg, allionats per Dions (Biblioteca, III, 5, 1).
Licurg, embogit per Dions, ataca la seva esposa, 350-340 ane. Detall duna crater apllia de figures vermelles. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/ab/Madness_Lycurgus_BM_VaseF271.jpg
Dions
51
Dions i Licurg, c. 330 ane. Antikensammlungen, Munic. http://www.theoi.com/image/K12.25Dionysos.jpg
En realitat, aquest mite s molt antic, ja que ja apareix en la Ilada (VI, 128-141) i en la tragdia tica, el que explica que les seves variants siguin nombroses en qestions de detall. Per tant, no pot estranyar que la seva escena ms representada des de mitjan segle V ane. fins a finals del Classicisme grec sigui la de Licurg (nu, amb clmide i botes) donant mort amb la seva destral dobla a la seva dona i el seu fill en presncia de Dions i el seu seguici. En canvi, sn tpics del Perode Imperial els passatges en els quals el brutal monarca ataca a Ambrosia, una de les nimfes de Bacus, i aquesta es transforma en cep per asfixiar amb les seves branques el seu agressor (mosaics, vidre tallat del Museu Britnic, h. 300 dne.). Per desgrcia, una vegada desapareguda en el Baix Imperi, la llegenda de Licurg no va recuperar mai la seva iconografia.
Licurg intentant matar a Ambrosia que es transforma en cep, segle II ane. Mosaic de Delos. 69 x 73 cm. Museu Arqueolgic de Delos http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e1/Mosaic_Lykourgos_Ambrosia_Delos_Mus eum.jpg
Dions
52
Licurg atacant la nimfa Ambrosia, 45-79 dne. Mosaic. Museo Archeologica Nazionale, Npols. http://www.theoi.com/image/Z12.10Dionysos.jpg Desprs de la conquesta de la Trcia, Dions va emprendre la seva campanya contra els indis llegenda que va fomentar Alexandre el Gran per equiparar les seves gestes amb les del du, i desprs va tornar triomfalment a les riberes de l'Egea. Aquest ser el Triomf de Bacus de carcter extic figurat a diversos sarcfags romans, on els venuts, vestits de brbars, es rendeixen, intervenen muntats sobre els seus elefants en el seguici del seu vencedor o li deixen aquests animals perqu estirin el seu carro. Una vegada arribat a l'Hllade, el du es va dirigir primerament a Tebes, la ciutat on Smele lhavia concebut i on ell havia viscut els seus primers dies. Desprs de travessar Trcia i recrrer tota lndia, erigint all esteles commemoratives, va retornar a Tebes i va obligar les dones a abandonar les seves llars per entregar-se al deliri bquic a la muntanya Citer. Penteu, que... havia rebut el regne de Cadme, va intentar oposar-s'hi, per, en acudir al Citer per espiar les Bacants, va ser destrossat per la seva prpia mare, gave (germana d'Ino i de Smele), qui, totalment possessa, el va confondre amb un animal (Apollodor, Biblioteca, III, 5, 2). El mite de Penteu va ser un dels preferits per la tragdia tica: ja ho va escenificar Tespis el segle VI ane. i Les Bacants dEurpides el van consagrar de forma definitiva. Per tant, es comprn que els passatges del rei espiant les mnades i d'aquestes intentant desmembrar-lo es prodiguin des de finals del segle V ane. fins al Perode Imperial, i que encara sigui anterior la imatge ms salvatge del relat: la de les Bacants corrent embogides amb els membres de la seva vctima a les mans; en canvi, l'efgie dgave ballant amb el cap del seu fill s un tema tpicament rom. La llegenda ressorgeix a partir del Renaixement, per mai no recupera el seu
Dions
53
xit inicial: pot veure's en cicles sobre el du (Daniel da Volterra, c. 1548), en illustracions de textos antics, com les imatges de Filstrat (A. Caron, c. 1600) i a molt poques obres soltes (L de La Hyre, en un cicle de dos quadres, c. 1634; Ch. Gleyre, 1864). L'aventura de Penteu i gave va ser seguida per una altra de semblant en el Pelopons: Desprs d'haver demostrat als tebans que era un du, [Dions] va arribar a Argos, on novament va embogir les dones perqu no li retien culte: els va fer devorar les carns dels seus propis fills, als que estaven alletant (Apollodor, Biblioteca, III, 5, 2). Aquesta maledicci va concloure quan el sacerdot i vident Melamp, a qui s'atribueix la introducci del culte dionisac en aquesta regi, va purificar les dones en un santuari, tal com es veu en alguns vasos del segle IV ane. i en gemmes helenstiques. s sens dubte en el context d'aquesta conquesta de Grcia on s'ha de situar la visita de Dions a ltica: A Dions el va acollir Icari, que va rebre de les seves mans una soca de cep i va aprendre l'elaboraci del vi. Desitjs Icari d'obsequiar els homes amb els dons del du, es va apropar a uns pastors, per aquests, desprs de provar el beuratge i beure'l a plaure sense aigua, van creure que els havia embruixat i el van matar. Quan la seva filla Ergon va emprendre la recerca del seu pare, una gossa de la casa... li va revelar el lloc on es trobava el cadver, i ella, plena de dolor, es va penjar (Apollodor, Biblioteca, III, 14, 7). Tanmateix, el que no explica Apollodoro, per s ens revela Ovidi, s que Bacus va seduir Ergon (Akm) prenent la forma d'un carrs de rams (Metamorfosi, VI, 125).
Dions i Icari, c. 300 dne. Mosaic. Kato Paphos Archaeological Park, Xipre
A l'Antiguitat, encara que s'ha volgut veure, en vasos dels segles VI i V ane. la recepci oferta per Icari a Dions, la representaci ms famosa d'aquest passatge, i l'nica que cont la imatge d'Ergon, s el fris en relleu del Teatre de Dions a Atenes (h 130 dne.). Desprs, el tema s recuperat en mosaics dels segle III i IV dne., un dels quals representa a ms la borratxera dels pastors. El mite ressorgeix amb cert xit a l'Edat Moderna: la figura d'Ergon comena a tenir importncia en l'art del segle XVII (N. Poussin, c. 1626) i multiplica la seva presncia en el XVIII (F. Boucher, 1745; C. van Loo, c. 1747).
Dions
54
Franois Boucher: Bacus i Ergon, 1745. Oli sobre tela. 99 x 134,5 cm. Collecci Wallace. Londres. http://imagencpd.aut.org/4DPict?file=20&rec=8.444&field=2 Una vegada conquerida la Grcia, quedaven encara per recrrer les illes de l'Egea: Desitjs de traslladar-se (...) a Naxos, va llogar [Dions] una trirreme a uns pirates tirrens. Mes aquests, una vegada que el van haver embarcat, van passar de llarg al costat de Naxos i van vogar molt de pressa cap a sia per tal de vendre'l. Llavors Dions va convertir el velam i els rems en serps i va omplir el navili d'heura i clamor de flautes; els pirates, embogits, van fugir pel mar i es van convertir en dofins (Apollodor, Biblioteca, III, 5, 2-3). Aquest vists mite, que sembla a priori molt apropiat per a figuracions paisatgstiques, ha tingut, en realitat, molt poc xit en l'art: tot just va ser tractat en l'Antiguitat, encara que es recordin obres tan conegudes com la copa pintada per Exkies (Figura 87) i el fris de la Llanterna de Liscrates (335 ane.), per encara menys ha interessat a l'Edat Moderna, si excloem, com en el cas del mite de Penteu, els cicles sobre el du, les illustracions de Filstrat i alguna representaci allada (Filarete, a les portes de San Pere del Vatic, 1433; D. Vinckeboons, c. 1620). Endinsant-nos ja en les Cclades, sembla que podem situar en aquest moment la visita de Dions a Andros, una aventura gaireb ignorada pels mitgrafs, per que deu el seu xit a la descripci per Filstrat d'un quadre d'poca Imperial que la representava: Per obra de Dions, la terra d'Andros est tan plena de vi, que esclata i se l'envia als seus habitants en forma de rierol... Els andris canten, coronats d'heura i enfiladissa, uns ballant en ambdues riberes i els altres repenjats... El riu, presa de gran agitaci, jeu sobre un llit de carrassos i aboca vi pur; al costat d'ell creixen tirsos... Ms enll dels bevedors, descobrim a la desembocadura els tritons, que recullen el vi a les seves closques... Tamb Dions arriba per mar a l'orgia d'Andros; encapala un heterogeni tropell de stirs, bacants i silens; tamb dirigeix a Riure i Com, dos genis molt alegres i aficionats a la beguda (Filstrat, Imatges, I, 25). Per desgrcia, res ms sabem d'aquesta llegenda i de les seves possibles representacions antigues; l'nic que es pot ressaltar s que aquest text va servir de base per a La Bacanal dels andris de Tizi (1518) i, per tant, per a les obres que han pres aquest suggestiu quadre i el seu origen literari com a font d'inspiraci (N. Poussin, c. 1627; P.P. Rubens, c. 1630).
Dions
55
Tiziano Vecellio: La Bacanal dels andris, 1523-25. Oli sobre tela. 175 cm x 193 cm. Museo del prado, Madrid. http://www.museodelprado.es/typo3temp/pics/76a2e8f188.jpg
5. Dions i Ariadna Va ser durant les seves navegacions quan Dions va viure un esdeveniment fonamental per a la seva vida mtica: a Naxos va trobar Ariadna, la que seria la seva esposa i, a partir de llavors, compartiria amb ell la presidncia del tasus. Vet aqu la descripci d'aquest descobriment en un quadre rom, una vegada ms segons les paraules de Filstrat: "Per a aquest Dions, el pintor (...) ha prescindit de florits vestits, de tirs i de pells de cervatells, considerant-los que estaven fora de lloc; tampoc les Bacants no colpegen els cmbals, ni els stirs no toquen la flauta, i fins i tot Pan det la seva dansa per no torbar el son de la jove. Revestit de fina porpra, amb el cap coronat de roses, Dions s'apropa a Ariadna ebri d'amor... [Mentrestant] Teseu... dirigeix fixament la seva mirada al que s'estn davant de la seva proa. Fixa't en Ariadna o,
Dions
56
millor, en el seu son: el seu pit est nu fins a la cintura, el seu coll s'inclina cap a enrere i sn visibles el seu delicat coll i la seva axilla dreta, mentre que la seva m esquerra reposa sobre el mantell per impedir que el vent la despulli del tot (Imatges, I, 15).
Crater amb Dions i Ariadna, 400-375 ane. Cermica tica de figures vermelles. Muse du Louvre, Pars. http://www.arssummum.net/templates/arssummum/apertura.html
Dions
57
Pintor de Mastos: Dions I Ariadna, 520 ane. Staatliche Antikensammlungen, Munic http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/b/b0/Dionysos_Ariadne_Staatliche_Antik ensammlungen_1562.jpg/800px-Dionysos_Ariadne_Staatliche_Antikensammlungen_1562.jpg Ariadna havia quedat abandonada a Naxos per Teseu6 a la seva tornada de Creta, i la idea generalitzada en l'Antiguitat s que Dions la va descobrir quan estava adormida sobre la costa, sigui per no haver-se despertat desprs de la partida de seu estimat, sigui per haver quedat
6 Mite del Minotaure: Minos, fill de Zeus i d'Europa, era el rei de Creta [de fet potser Minos era el ttol de rei div de Creta i no un nom de persona]. Va aconseguir un ttol per al regnat quan Posid li va enviar un brau provinent del mar en resposta a li seves pregries; per pels seus errors en el sacrifici Posid el va impossibilitar de tenir fills: ejaculava serps, escorpins i centpeus que mataven totes les dones -el va guarir Procris la qual va fer una dna artificial que li va extreure tots els animals. Un cop guarit ja va poder engendrar fills i filles (Fedra, Ariadna, Andrgeu...) amb la seva esposa Pasfae, filla del Sol. Per, Pasfae s va enamorar del brau que havia de ser sacrificat. L'enginyer Ddal li va fer una vaca artificial dintre de la qual ella va sadollar la seva passi, i va concebre el Minotaure. Ddal, per ordre del rei, va construir el laberint on s guardava el Minotaure , i on Minos tamb hi va tancar Ddal; per aquest i el seu fill car s van escapar per mitj d'unes ales. car s va apropar massa al sol i la cera de les ales s va desfer i s va precipitar al mar. Ddal, en canvi, va arribar a Siclia on difongu les seves tcniques. Un fill de Minos, desprs de triomfar al festival panatenenc, va morir assassinat per les banyes d'un toro. Minos atac Atenes que, davant la fora martima de Creta, va haver de capitular i va ser forada a proveir set fadrins i set donzelles que serien devorats anualment pel Minotaure. Un any, Teseu, el fill del rei Egeu, s'hi va presentar voluntari; el seu pare no el pogu convncer i noms li deman que si tnia xit poss veles blanques al vaixell de tornada, ja que negres les duria a l'anada. Quan Teseu arrib a Creta s va enamorar d'Ariadna, filla de Minos, la qual li proporcion un cabdell de fil que li permetria retornar victoris del centre del laberint. La parella va fugir a Naxos, on Ariadna s va perdre i va quedar-se adormida. Teseu va haver de continuar sol el viatge cap Atenes; trist, se'n va oblidar de canviar les veles negres i Egeu, pensant que el seu fill havia mort, s va llenar al mar des de l'indret de l'Acrpolis d'on s distingeix el mar [des d'aleshores s diu mar Egea]. A Naxos, Dions va consolar Ariadna i la va convertir en la seva esposa.
Dions
58
exhausta desprs de plorar traci tan manifesta. Per tant, es pot entendre que les imatges de la fugida de Teseu i de l'arribada de Dions arribin a encavalcar-se, com en la descripci que acabem de transcriure.
Tiziano Vecellio: Bacus i Ariadna, 1520-23. Oli sobre tela. 176.5 191 cm. National Gallery, Londres. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/be/Titian_Bacchus_and_Ariadne.jpg
Dions
59
Prenent ara tan sols les composicions que fan referncia a l'arribada del du encara que aquesta pugui ser noms suggerida per algun smbol, es pot assenyalar que comencen a desenvolupar-se a mitjan segle V ane., per que amb prou feines adornen mitja dotzena de vasos durant tot el Classicisme grec. Realment, quan es desenvolupa el tema amb major dignitat s en l'mbit helenstico-rom, com veiem en cpies pictriques, mosaics i relleus de sarcfags: no hi ha millors suports per mostrar el tasus sencer apropant-se a la princesa adormida i mostrant-la al seu senyor. Tanmateix, aquestes mateixes representacions poden reduir-se a una sola figura: la de la dona ajaguda, que podem exemplificar en la grandiosa Ariadna del Vatic, basada en un original de cap el 120 ane. Sabut s que aquesta escultura es va convertir en un prototip admirat des del Renaixement encara que interpretat llavors com una Cleopatra o una nimfa, i es pot assenyalar que en els ltims segles ha servit de model per a diversos artistes (G. de Chirico, diversos quadres des de 1912), tenint-ne prou en ocasions amb la seva simple evocaci per suggerir l'arribada de Dions a Naxos (J.W Waterhouse, 1898).
Dions
60
Ariadna adormida. Museus Vaticans. http://ocw.unican.es/humanidades/mitologia-greco-romana/mitologiagreco-romana/practicas-2/practica-20/ariadna-dormida.jpg
John William Waterhouse (1849-1917): Ariadna, 1898.Oli sobre tela. 91 x 151 cm. http://www.pixelteca.com/apuntes/imagenes/ariadna_ampl.jpg
Dions
61
Si la imatge d'Ariadna coronada per amorets es mant fins al segle VI dne. en algun ivori copte, el cert s que el mite es perd a l'edat mitjana i noms es recupera per a l'art a comenaments del segle XVI: s llavors quan Tiziano es replanteja el tema, encara que imagina l'herona desperta i caminant (c. 1522). Noms la lectura de Filstrat permetr recompondre la iconografia clssica i repetir-la, segle rere segle, fins avui (G. Rom, 1528; C. Lorrain, 1656; E. Delacroix, 1856). Complement lgic del descobriment d'Ariadna s l'aparici conjunta dels dos enamorats, que s'imposa en l'art grec des de principis del segle VI ane. i s'estabilitza, ja el segle IV ane., a travs d'imatges de carcter relaxat i sentimental: en elles, els amants es recolzen mtuament, reclinant l'un el cap sobre el cos de l'altre en actitud afectuosa (Vila dels Misteris a Pompeya, c. 60 ane.). Vistos com parella ideal, Bacus i Ariadna reapareixen en el Quattrocento (Donatello, 1466) i es repeteixen una i altra vegada, doncs no hi ha parella millor avinguda al mn dels dus (Cima da Cornegliano, c. 1505; G. Reni, 1619; P.P. Rubens, 1636; J.G. Schadow, 1793). A ms, abundant en aquesta idea, s curis el desenvolupament que va tenir, sobretot durant el Barroc, una escena nova: la dels casaments dels amants en presncia d'Afrodita: s tot un cant al matrimoni, de vegades benet per Himeneu o altres personificacions, i coronat mai ms ben dit per la diadema que rep la nvia, destinada a convertir-se en la constellaci anomenada precisament Corona o Corona Borealis (J. Tintoretto, 1577; G. Reni (Figura 88); E. Le Sueur, c. 1650; S. Ricci, 1712). Cap a l'poca de la seva uni amb Ariadna abans o desprs, poc ens importa Dions viu un altre esdeveniment essencial de la seva biografia mtica: ja en el cim del seu poder, s adms a l'Olimp, on ha d'ocupar la seva seu al costat dels altres dus: Per fi vas arribar a la feli terra de Tesslia, al recinte sagrat de l'Olimp i a la rebatejada Piria, evo, oh Bacus, i Pen! I de seguida les virginals Muses, coronant-se d'heura el cap, et van envoltar i, dirigides per Apollo, van entonar un cor celebrant la teva divinitat i dient-te 'Pen illustre per sempre' (Filodamus dEscarfia, Pen dlfic a Dions, V). Per desgrcia, no han estat gaires els artistes que s'han interessat en aquesta escena grandiosa: podem trobar la recepci dels dus a Dions en alguns vasos grecs arcaics, i sn sobretot expressives, molts segles ms tard, les pintures decoratives en les quals es combinen els casaments de Bacus i Ariadna i la pujada d'ambds als cels (G.B. Tiepolo, 1730 i 1747). Noms li quedava a Dions, per acabar de reglar els seus assumptes terrestres, ocupar-se de la seva mare Smele, que jeia als inferns desprs de ser calcinada per la resplendor de Zeus. En efecte, va descendir al ms enll, va aconseguir treure-la a canvi de deixar-li a Hades una de les seves plantes favorites la murta i la va divinitzar amb el nom de Tione. En efecte, mare i fill es retroben i pugen a l'Olimp en carro des de l'Arcaisme fins al Perode Helenstic, i Tione acompanya ja el tasus en algun sarcfag rom. Convertit per fi en un dels grans dus, Dions es va integrar a les seves assemblees, va aconseguir el retorn d'Hefest a l'Olimp, va intervenir en la Gigantomquia i va actuar al costat de seus iguals. Tanmateix, sempre es va mantenir una mica al marge de les querelles entre els Olmpics: gens no li van interessar la Guerra de Troia ni les gestes dels herois, i amb ra: al cap i a la fi, aquests monarques de l'Era Micnica mai no l'haurien considerat un du digne del seu elevat llinatge: en l'poca en qu ells van viure, el grandis senyor del cep noms era adorat per pagesos i camperols.
6. El seguici dionisac, el triomf de Bacus i les Bacanals Dions t, bviament, un enorme pes com a du individual. Tanmateix, la mgica multitud de genis que lhonra amb les seves danses i lacompanya en els seus desplaaments s prcticament incontrolable. Gaireb no podem imaginar el du sense aquest seguici al voltant seu, per pot ocrrer que, en certs moments, multitud tan agitada i sonora arribi a desconcertar el seu senyor amb el seu esperit envolupant. Per desgrcia, l'icongraf corre el mateix perill si s'entossudeix a analitzar aquest festeig agitat amb mentalitat cientfica. No existeix, en tot l'mbit dels nostres estudis, un bosc ms esps de detats fugisseres i intercanviables. Tots sabem com, al llarg de la Histria, s'han usat
Dions
62
indistintament els termes de "faune", "stir", "sil" i "pan", o els de "mnade" i "nimfa com a equivalents o sinnims. No intentem a qualsevol preu superar aquesta confusi: s molt probable que ja s'introdus a la Grcia Clssica. L'nic que podem fer s apropar-nos humilment al problema i acceptar que, ara com ara, noms en tipologies i en poques molt concretes es poden traar fronteres i donar noms precisos. bviament, el tasus dionisac mostra la seva desenfrenada animaci des de les seves primeres imatges, a comenaments del segle VI ane., per, durant tot l'Arcaisme i principis del Classicisme, la seva composici s ben senzilla: a un costat i altre del barbat Dions, de vegades acompanyat per Ariadna, noms veiem aparixer els stirs i les mnades, s a dir, als genis campestres masculins, sempre barbats i amb cames humanes, i a les nimfes de Nisa, o a les dones preses d'alienaci que les van anar substituint a mesura que el du va anar conquerint la terra: ells i elles constituiran el nucli central del seguici fins al final de l'art antic. s a mitjan segle V ane., quan, coincidint amb les primeres aparicions del Dions imberbe, es comena a diversificar i complicar el panorama: els stirs comencen a tenir fills els que anomenem "petits stirs"; s'independitza la figura de Sil, que apareix com un stir vell i ms gras que els altres, i s'incorpora la figura de Pan, fcil de reconixer, en principi, per les seves banyes i pelles de cabra. A ms, comencen a multiplicar-se els animals, imposant-se sobretot el segall, i s'introdueixen els primers Erotes, que solen propiciar l'amor de Dions i Ariadna. La segent etapa, que podem situar entre el 400 ane. i l'Helenisme Ple, suposa el comenament de la confusi. Mentre que s'incorporen els animals extics (la pantera, el tigre), els genis bquics evolucionen. Sil estabilitza les seves formes gruixudes de geni borratxo, cobra una personalitat marcada i s'apropia d'un ase; en canvi, els altres stirs es diversifiquen: s'estn una onada de joves imberbes al costat dels madurs i, al costat dels petits stirs, apareixen tmidament les satireses. Quant a Pan, la seva situaci s ms greu: si b assenta la seva forma ms tpica, la d'un hbrid d'home i segall amb cara grotesca, tamb admet el naixement de petits paniscos i l'existncia d'altres pans molt ms humans: poden ser imberbes i fins i tot perdre les seves potes de cabra, fent-se en ocasions idntics als stirs juvenils. Fora d'aix, passen a animar el tasus altres representants de la naturalesa salvatge, com els centaures i, en ocasions, Prap i Hermafrodita. Abans de prosseguir, hem de completar aquest panorama citant els atributs ms comuns d'aquests personatges: sn, sens dubte, els tirsos i les corones d'heura, pmpols o pi, per, sobretot, els instruments musicals. No abunden els de corda, com el brbiton una lira amb caixa petita i llargs braos corbats cap a dins; el normal s que siguin de vent auloi [dobles flautes], siringas [flautes de Pan] i, sobretot, de percussi: en efecte, els instruments ms apropiats per provocar l'xtasi sn els cmbals [petits platets], els crtals [castanyoles] i els sonors timpans [paners], ja que all a les coves, els Coribants de triple plomall (seguidors de Cibeles) van inventar el timp rod de pell tensada, i en bquica exaltaci el van combinar amb el melodis xiulet de les flautes frgies per acompanyar els cntics de les mnades. Quan els delirants stirs van rebre aquests instruments, de seguida els van introduir en els balls que complauen a Dions (Eurpides, Bacants, 120-134). Tanmateix, el tasus dionisac encara havia d'assolir la seva mxima expressi i diversitat a Roma. Va ser all, en efecte, on van quallar les seves dues variants principals, noms esbossades en la tradici grega: per una part, es va imposar la Bacanal en la qual pot faltar la figura del du, hereva de mltiples imatges anteriors, per dotada d'un nou ritme que la fa vibrar com un conjunt; d'altra banda, va prendre la seva forma el Triomf de Bacus, smbol de la conquesta de l'orbe: en aquest cas, els precedents grecs eren molt ms escassos, encara que ja s'havia vist Dions i Ariadna en un carro tirat per lleons i crvols a finals de l'Arcaisme; realment, hi va haver d'influir fora la contemplaci dels triomfs militars que travessaven el Frum per imaginar aquestes cavalcades plenes d'animaci i joia, i per multiplicar-les en sarcfags i mosaics. Les noves imatges suposen, a ms, l'aportaci de mltiples novetats: deixant a un costat els triomfs sobre indis, amb els seus brbars i els seus elefants, es pot assenyalar que es fixen una srie d'esquemes com el gras Sil trontollant o muntat en el seu burro, que famlies completes de centaures poden tirar del carro del du si no hi ha tigres per a aquesta comesa, i,
Dions
63
sobretot, que la confusi dels genis es fa total: Roma ha introdut la figura d'un du propi, Faune, ha estat acompanyada per Fauna i ha estat multiplicada en mltiples "faunes", per, a l'hora de representar aquests ssers, no ha sabut decidir-se entre els stirs i la famlia de Pan. En aquestes circumstncies, quan sorgeix una figura femenina amb potes de cabra, ja no sabem si anomenar-la "Pan femella" o "Fauna", i acabem decantant-nos, sense raons clares, pel terme "satiresa". L'enorme quantitat de Bacanals i de Triomfs de Bacus que es van realitzar en l'Imperi, tant per a s decoratiu com amb destinaci funerria, no podia desaparixer de cop: la festa bquica es mant encara en mosaics del segle V i en ivoris del VI dne.; un Triomf es reprodueix en una safata sassnida de la mateixa poca, i encara al segle X els tallers eboraris del Renaixement Macednic tenien a la seva disposici a Constantinoble models d'ambdues composicions. No ha d'estranyar, per tant, que la Roma del segle XV, que llegia amb fruci els Triomfs de Petrarca, s'entusiasms ms d'una vegada en veure sorgir del seu terra sarcfags amb temes dionisacs: alguns evocaven el triomf sobre els indis, per els que ms atreien l'atenci eren els que mostraven obscenes Bacanals amb Prap, pans i satireses amb potes de cabra (com el conservat avui en el Gabinetto Segreto del Museo de Npols), o magnfics Triomfs de Dions (com el del Museu Britnic); tot aix sense comptar amb el fams relleu votiu de la Visita de Dions a un poeta teatral, conegut en diverses versions i font d'inspiraci per a certs artistes (J. Ribera, c. 1630) Illustrats per aquests models, els homes del Renaixement van reconstruir el Triomf de Bacus, tant en literatura com en art. Val la pena llegir, en aquest sentit, els versos que va dedicar al tema A. Poliziano en les seves Estades (c 1475): Ben cobert de pmpol i heura / arriba Bacus en un carro arrossegat / per dos tigres, mentre que colpegen la sorra / i donen crits stirs i Bacants. / Un oscilla, un altre ensopega; / aquest beu al seu bol, aquest riu; / un toca el corn, un altre aplaudeix; / aquest agafa a una nimfa, aquells cauen. / Sobre un ase i sempre assedegat de vi / ve Sil, tip ja de most, / ebri, matusser i somnolent, / amb els ulls vermellosos, pesats i trbols. / Nimfes audaces al seu pobre ase / colpegen amb els tirs, i ell empunya / les crins amb la seva m inflada, / per es bolca cap al coll i el redrecen els stirs (III). Sense necessitat de cap comentari, aquests versos ens evoquen tota la mgia i el dinamisme pag que inunda els nombrosos quadres que es van compondre durant segles amb aquesta temtica (Perin del Vaga, c. 1520; A. Carracci, 1597; N. Poussin, 1635; P.P. Rubens, 1636; Ch. de La Fosse, 1700; G. Moreau, c. 1875). Al costat del Triomf de Bacus, el tema de la Bacanal presenta una composici molt ms lliure, encara que en ocasions agafi elements de relleus antics. No entrem en ms detalls: n'hi ha prou a recordar que, desprs d'unes visions ambivalents i potser moralistes (els gravats d'A. Mantegna titulats Bacanal amb bota de vi i Bacanal amb Sil, c. 1475), aquestes festes campestres dominades per balls frentics i acuradament alliberades dels aspectes ms salvatges de l'antic enthousiasms han servit durant segles per encarrilar les nsies d'alliberament d'artistes i comitents, fent-los imaginar la pretesa llibertat moral del paganisme antic entre stirs amb potes de cabra i nues nimfes o Bacants en xtasi. Un dels primers models va ser la ja citada Bacanal dels andris de Tiziano (1523); desprs, en va tenir prou el Barroc a aprofundir el solc (P.P. Rubens, 1614; N. Poussin, c. 1637; P. Picasso, c. 1940; etc.). Noms una obra es podria destacar en aquest conjunt pel seu carcter peculiar, realista i misteris: ens referim al quadre del Velzquez anomenat comunament Triomf de Bacus, per difcil d'enquadrar en un gnere concret (1628). Parlant d'aquestes composicions plenes de personatges, es pot encara dedicar una referncia concreta als Triomfs de Bacus nen i les Bacanals Infantils, que van traslladar ja des de l'Antiguitat el mn del Dions adult a les formes de la infantesa, suggerint aix la predestinaci del du i afegint-li un evident sentimentalisme. A l'Edat Moderna, com s lgic, noms sexplica aquesta segona faceta: els jocs dels petits stirs i de les petites mnades, transformats sovint en simples nens i nenes, no tenen major significat que els amorets decoratius, i noms incideixen en el reflex jocs de les seves prpies accions que veuen els adults en observar els seus fills. Contemplem per tant des d'aquesta ptica les escenes en les quals el nen Bacus imposa la seva entrada triomfal (A. van Dyck, c. 1624; N. Poussin, 1626; W. Bouguereau,
Dions
64
1878), o aquelles en les quals els nens juguen entre animals bquics o beuen sense mesura (E Duquesnoy i G. Campi, c. 1640; A. Cornacchini, c. 1730). 7. Els stirs i els faunes Una vegada repassat el tasus de Dions en el seu conjunt, val la pena apropar-se ara als seus components per analitzar-los ms de prop i separadament. Amb aix no aconseguirem salvar els dubtes interpretatius que, com hem dit, sotgen a tot arreu l'estudis, per, almenys, aconseguirem perfilar millor els trets dels personatges i els detalls de la seva evoluci. Abans que res, es pot tractar dels stirs, aix anomenats des que, al segle V ane., aquest nom va comenar a desplaar el ms arcaic de silenoi. Per definir-los en poques paraules, sn els genis de la naturalesa que, majoritriament, es van incorporar al seguici de Dions i que, des d'aquell moment, solen situar-se en el tasus, encara que no s'exclogui l'existncia de germans seus als boscos i en la naturalesa salvatge, on la seva luxria i esperit burlesc sn ben coneguts.
Papposilenus ebri, 300 ane. Stamnos etrusc de figures vermelles. Altura 35 cm. Muse du Louvre, Pars. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/3/30/Drunk_papposilenus_Louvre_CA6530.jpg
Dions
65
Es discuteix la presncia d'un stir primitiu, o "protostir", en un vas tic de cap el 650 ane, per el cert s que la figura del nostre geni selvtic apareix ja perfectament definida a comenaments del segle VI ane.: s un home nu, amb llarga barba i generalment despentinat, encara que sovint coronat per una garlanda, amb orelles allargades, nas arromangat i aixafat, un fallus molt evident i cua de cavall. Noms en ocasions molt rares poden ser substituts els seus peus per pelles, i encara ms rar s veure'l com en el Vas Franois (h 570 a.c.) amb les cames senceres de cavall o de cabra. Aquest esquema, al qual s'afegir, des de finals del segle VI ane., una creixent calvcie, ser la seva imatge fins a ben avanat el classicisme.
Vas Franois, 570 ane. Crater de figures negres. Museu Arqueolgic de Florncia. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/1c/Museo_archeologico_di_Firenze%2C_Vas o_Fan%C3%A7ois_2.JPG En efecte, l'aspecte del stir noms comena realment a canviar quan, a comenaments del segle IV ane., sorgeixen joves stirs imberbes al costat dels barbats convencionals, s'escura la seva cua que arribar a confondre's amb la d'una cabra i creixen sobre el seu front, en ocasions, diminutes banyes amb prou feines visibles en una cabellera que ja pot ser curta. A poc a poc, aquesta imatge, que podem exemplificar en el Stir coper de Praxteles (h 365 ane.), es va anar fent predominant, i arriba a ser la ms normal durant l'Hellenisme (Faune Barberini, h. 200 a.c.), quan es difonen a ms els petits stirs, abans molt escassos, i fan la seva primera aparici les satireses.
Dions
66
Cpia romana del Stir coper de Praxteles, c. 150 dne. Marbre de Carrara. Altura 150 cm. Muse du Louvre, Pars. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/64/Satir-coper-Louvre.jpg
Dions
67
Stir endormiscat o Faune Barberini. Cpia en marbre dun original hellenstic de bronze del 200 ane. Altura 215 cm. Gliptoteca de Munic http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/f2/Barberini_Faun_front_Glyptothek_Munich_2 18_n1.jpg
Dions
68
Detall de la cua del Faune Barberini s en aquell moment de l'evoluci quan sorgeix, plantejant-se com un problema, la interferncia dels faunes. El du Faune era, a la Roma primitiva, un senyor dels ramats i els pastors, que espantava de vegades als qui s'internaven als boscos, per que emetia oracles a travs de sorolls i veus estranyes. Com mancava, pel que sembla, d'imatge concreta es va plantejar, a finals de la Repblica, la seva assimilaci amb el du grec Pan, el qual sol caracteritzar-se per les seves banyes i les seves potes de cabra; en efecte, Ovidi multiplica les seves referncies a aquests detalls anatmics quan descriu Faune (Fastos, II, 267-268 i 361-362), i afegeix que portava, com alguns genis dionisacs, una garlanda de pi (Heroidas, V, 137-138). Tanmateix, al costat de Faune era adorada la seva esposa Fauna (que no tenia correspondncia a Grcia, ja que el lbric Pan estava mancat de parella estable), i, a ms, es va decidir alludir a la presncia difusa del du disgregant-lo en un conjunt de faunes. Aqu va ser on el problema iconogrfic es va revelar insuperable: encara que els faunes podien ser vistos fcilment com pans, de fet se'ls va donar sovint la forma de stirs, perqu, en realitat, ambdues figures ja es confonien sovint a la Grcia Hellenstica; quant a Fauna, es va preferir prendre la forma de la satiresa i collocar-li uns quarters posteriors de cabra per crear una espcie de "Pan femella". bviament, amb aquest joc iconogrfic es va generar la major confusi: en l'art rom, s ja molt difcil distingir els stirs dels faunes i dels pans.
Dions
69
Durant l'Edat Mitja, la confusi es desf, perqu est mancada ja de sentit: de tots els genis selvtics i bquics antics interessa noms el seu aspecte negatiu, que els converteix en smbols de pecat, i per a aix el millor model s l'hbrid d'home i cabra, allusi a la bestialitat del vici o a la hipocresia de qui pretn dissimular els seus baixos instints. Les tremendes banyes de Pan, d'altra banda, sn digna corona per als genis malignes, i no cal ressaltar fins quin punt els diables romnics i gtics sn transsumptes dels vells genis bquics, encara que sovint portin grapes ms que pelles als peus. A travs d'ells, fins i tot les imatges de la bruixeria moderna continuaran sent transsumptes d'un paganisme caduc, per incapa de morir per complet. Noms un s del stir, al llarg de l'edat mitjana, prescindeix del seu carcter demonac: el que el veu com alternativa al centaure per representar el signe zodiacal de Sagitari. Quan arriba el Renaixement, aquesta visi radicalment negativa del stir o del faune els dos noms que ms s'usen des de llavors, perqu sn els preferits per Ovidi llima les seves arestes. Els antics genis, fins i tot sense perdre la seva relaci amb la luxria, tornen a simbolitzar l'aspecte salvatge de la naturalesa, i fins i tot tamb el triomf dels impulsos naturals i l'encarnaci mateixa del paganisme, tant per b com per mal. De vegades, es limiten a intervenir amb els seus jocs en diversos mites, ressaltant el seu carcter ertic amb to divertit (Mart i Venus de S. Botticelli, cap el 1483); en altres casos, en canvi, mantenen la seva relaci amb els pecats (Minerva expulsant als Vicis del jard de la Virtut, d'A. Mantegna, cap el 1500). Realment, fascina la seva imatge salvatge, per tamb capa de formar una famlia (Bartolomeo Montagna, La famlia del stir, c. 1515), i se'ls imagina, d'altra banda, com records de la salvatge humanitat primitiva (Piero di Cosimo, c. 1500)
Botticelli: Venus i Mart, c. 1483. Tremp sobre fusta. 69 x 173,5 cm. National Gallery, London http://www.wga.hu/art/b/botticel/5allegor/40venusm.jpg
Dions
70
Mantegna: Minerva expulsant als Vicis del jard de la Virtut, 1499-1502. Tremp sobre tela. 160 x 192 cm. Muse du Louvre, Paris http://www.wga.hu/art/m/mantegna/2/pallas.jpg
Dions
71
Piero di Cosimo: La cacera, 1490. Taula. 70 x 170 cm. Metropolitan Museum of Art, New York http://www.wga.hu/art/p/piero/cosimo/allegory/hunting.jpg Taula del cicle La vida humana i lEdat de Pedra. Imatge duna poca primitiva en la qual homes, animals i stirs es barallaven constantment armats amb bastons La iconografia renaixentista dels stirs difcilment recupera la tradici antiga del geni amb aspecte hum i simples orelles i cua d'animal: la norma s veure aquests genis amb quarters posteriors de segall, com si fossin figures de Pan, i amb cares que oscillen entre la ganyota simiesca d'aquest du i les faccions ms humanitzades dels stirs hellenstics (P.P. Rubens, c. 1616). La ra d'aquest fet es troba en dos punts: en primer lloc, en l'assumpci de la iconografia medieval; en segon terme, en la dificultat a l'hora d'interpretar els sarcfags romans distingint clarament les seves figures.
Rubens, Pieter Pauwel: Diana tornant de cacera, c. 1615. Oli sobre tela. 136 x 184 cm. Gemldegalerie, Dresden http://www.wga.hu/art/r/rubens/22mythol/21mythol.jpg
Dions
72
Rubens, Pieter Pauwel: Diana oferint la captura a Pan, 1615-16. Oli sobre tela. 211,5 x 145 cm National Museum, Belgrad. http://www.wga.hu/art/r/rubens/22mythol/21mythox.jpg A partir d'aqu, seria ja ocis prolongar la histria iconogrfica del stir i del faune durant l'Edat Moderna, perqu de fet no existeix: senzillament, es glossen les frmules apreses en l'art antic, tant en els stirs amb potes de cabra com en els de cames humanes (P. Puget, 1692; A. Coysevox, 1709), s'intenta en ocasions trobar diferncies entre els dos tipus de genis (G.B. Tiepolo, 1740; P. Picasso, 1946) i, en certs casos, es planteja de forma clara i humorstica la inserci d'aquests esperits selvtics o malvols en la modernitat (A. Beardsley, c. 1895). Per la seva mateixa naturalesa, els stirs i els faunes sn un tropell, i per tant resulta difcil que protagonitzin mites concrets: noms en ocasions algun d'ells ha cobrat vida individual per exemple, el que va intervenir en els amors d'Hracles i nfale i, encara que molts arriben a tenir noms personals en els vasos grecs, noms un ha merescut l'honor de ser recordat com un geni independent: ens referim a Mrsies.
Dions
73
Mrsies envoltat per les Muses, de Praxiteles. Museu Nacional dAtenes. http://www.historiadelarte.us/graphic/grecia/Marsias%20rodeado%20por%20las%20Musas.jpg Tanmateix, no podem, per raons estrictament iconogrfiques, concloure aquest apartat sense recordar una faula d'Esop, la titulada Lhome i el stir: Expliquen que una vegada un home va fer un pacte d'amistat amb un stir. Mes, quan va arribar el fred de l'hivern, l'home, portant-se les mans a la boca, les bufava. En preguntar-li el stir la ra, va dir que aix s'escalfava les mans. Desprs, quan els van servir la taula, com el menjar estava molt calent, l'home agafava trossos petits, els apropava a la boca i bufava. Va inquirir de nou el stir per qu ho feia, i l'home va respondre que aix refredava el menjar. Llavors, el stir va exclamar: Doncs em retiro de la teva amistat, perqu amb la mateixa boca combats el fred i la calor. De la mateixa manera hem de defugir nosaltres l'amistat dels qui actuen de forma ambigua (Hsr. 35; Ch. 60). Aquesta faula va ser un tema bastant popular als Pasos Baixos durant el segle XVII, interpretada com una escena de gnere a l'interior d'una casa de camperols (J. Jordaens, c. 1625; Rembrandt, c. 1640; J. Steen, c. 1660).
Dions
74
Jordaens, Jacob: Stir a casa dun pags, 1620. Oli sobre taula transferit a tela.194,5 x 203,5 cm. Alte Pinakothek, Munic. http://www.wga.hu/art/j/jordaens/2/satyr.jpg
8. Les companyes dels stirs i els faunes El primer que fa un esperit lgic, si se li parla d'aparellar els stirs i faunes amb les seves figures femenines corresponents, s pensar en la possible existncia d'unes satireses i faunes, s a dir, d'uns genis femenins amb orelles allargades i, si s possible, amb potes de cabra. Efectivament, aquesta va ser una de les solucions que van imaginar els artistes antics, i que podem contemplar en algunes obres hellenstiques i romanes: una satiresa amb cames humanes alleta a un cabreta al fris de la Vila dels Misteris a Pompeia (c. 60 ane.), i ja hem esmentat les de potes de cabra que apareixen en les Bacanals de certs sarcfags. Tanmateix, aquesta soluci va tenir un xit mesurat en la iconografia antiga: realment, caldr esperar al Renaixement per tal que torni a sortir la idea, i ho faci amb major fora. La ra s bvia: gaireb tots els stirs grecs tenien cames humanes, i per tant se sentien perfectament identificats amb dones o nimfes. En canvi, en imposar-se amb fora el faune o stir amb potes de segall, la situaci canviaria: a l'hora de completar famlies d'aquesta espcie, caldria
Dions
75
generalitzar les satireses caprpedes, capaces de donar als seus companys fills que se'ls assemblessin (A. Riccio, c. 1515; 1. Cranach, c. 1530; Clodion, c. 1785; A. Rodin, 1884; P. Gargallo, c. 1916). La tradici clssica indicava, de fet, que les companyes ms idnies per als stirs, des de les poques ms remotes de l'Arcaisme grec, eren les mnades [dones possesses] o bacants, conegudes tamb com lenes o, a Roma, com bacchae. Eren aquestes les dones que acompanyaven Bacus dominat per la mania o passi dionisaca i que s'agrupaven, en general en camps i boscos, per celebrar el seu culte orgistic. Entraven en trnsit a travs de la borratxera, la msica i la dansa, i, en tal estat, podien barrejar-se sense temor amb animals salvatges, o fins i tot destrossar-los amb les seves mans i menjar-los crus: Vestida amb la clapada pell del cabirol, cenyeix-te les cordes trenades en llana de blanc vell! Consagra la vara del teu terrible tirs! Aviat ballar la comarca sencera quan Bacus condueixi els seus seguicis a la muntanya, on espera el femen tropell agullonat pel seu furor (Eurpides, Bacants, III-117) Les mnades constitueixen l'element femen del tasus dionisac des de les seves primeres representacions, en el segle VI ane., i solen aparixer amb el segent aspecte: vesteixen tnica llarga, de vegades completada amb un mantell o amb una pell de cervatell o de pantera sobre el tors; tanmateix, s com que aquestes peces, agitades pel vent i les danses (recordem les Mnades de Calmac, h. 420 ane.), comencin a caure des del segle IV ane., deixant al descobert el seu cos. Fora d'aix, les seves cabelleres esverades es cobreixen en ocasions amb corones d'heura o de pmpols. A les seves mans poden portar, a ms de l'habitual tirs, els instruments musicals bquics, quan no vasos per a vi, una torxa si el festeig s nocturn i un gran ganivet per a esquarterar a les seves vctimes. Quant als seus animals preferits, sn molt variats: sovint maten senglars, cabres, cervatells o llobatons; de vegades agafen amb les seves mans serps i, molt sovint, al costat d'elles balla una pantera. El seu frenes s esgotador: recorren els camps per caar i per buscar aigua de les fonts creient que s llet o mel; per tant, s lgic que caiguin rendides i s'adormin entre les roques.
Mnade dansant, 330-320 ane. Detall dun skyphos de figures vermelles. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e4/Dancing_maenad_Python_BM_VaseF253.jpg
Dions
76
Dansa de les mnades, 120-140. Marbre. 141 cm x 79 cm x 12 cm - 185,6 kg. Museu del Prado, Madrid. Cpia romana dun relleu grec esculpit a Atenes a finals del segle V ane. i atribut tradicionalment a Calmac http://www.museodelprado.es/typo3temp/pics/4cbaad244c.jpg
Dions
77
Les mnades, com diem, sn les companyes naturals dels stirs en el culte dionisac, i, sobretot en l'Arcaisme, la seva amistat arriba fcilment fins a les relacions sexuals en l'excitaci de la dansa; tanmateix, amb el temps comena a canviar aquesta situaci: ja des de finals del segle VI ane., les bacants comencen a rebutjar els gests audaos dels stirs, i aquests, cada vegada ms, han d'aprofitar el moment en qu troben les seves companyes adormides i nues.
Stir i mnade, 480 ane. Tondo dun kylix tic de figures vermelles. Staatliche Antikensammlungen, Munic http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/15/Mainade_satyros_Staatliche_Antikensam mlungen_2654.jpg
Per les mnades no sn, en ocasions, simples dones: ja hem dit que, segons la tradici, les ms antigues d'elles, les que van compondre el tasus dionisac en els primers temps, van ser les Nises o Hades, s a dir, les nimfes de Nisa, anomenades tamb de vegades Tades, encara que de forma errnia: aquestes ltimes van ser, en realitat, unes dones consagrades al culte del du a Delfos, i s per aix que apareixen esculpides en l'anomenada Columna de les dansarines trobada en aquest santuari (c. 330 a.c.).
Dions
78
Per tant, la idea de relacionar els stirs amb les nimfes en el context dionisac t una certa base en la tradici antiga, i es completa pel fet que, en boscos aliens al tasus, tamb se suposaven freqents els contactes entre aquests genis naturals d'ambds sexes. Tanmateix, hem de consignar immediatament que el suport iconogrfic que tenen aquests contactes en l'Antiguitat no s gaire nombrs, i que en la seva exaltaci renaixentista va comptar sobretot la lectura apassionada d'Ovidi i altres autors llatins, ja que aquests veuen nimfes en tots els contextos i repeteixen que els stirs les persegueixen i sotgen sense cessar. Quan a aquesta lectura shi va sumar la interpretaci errnia de certs relleus romans, prenent per nimfes les mnades, el mite dels amors de nimfes i stirs es va convertir en un dogma de fe.
Corregio (1489-1534): Venus i lamor descoberts per un stir, anomenat tamb com Jupiter i Antiope, 1523. Oli sobre tela. 188 cm x 125 cm. Musee du Louvre, Paris http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/25794_p003571.001.jpg
Dions
79
Arribats a aquest punt, no podem sin fer un incs i estudiar l'esquema iconogrfic del Stir espiant la dona adormida, que s un dels ms comuns, i tamb dels ms difcils d'abordar a partir del Renaixement. Ho distingirem dels amors de Zeus i Antope analitzant si apareix algun atribut del du, si el stir presenta trets idealitzats, si es mostra obsequis cap a la dona i si apareix algun Cupido llanant-li una fletxa. Es pot contemplar el mateix esquema en el context drtemis, veient com els stirs sotgen les seves nimfes caadores, i fins i tot a la deessa mateixa desprs del seu bany; en aquest cas, sn els atributs de la deessa i les armes de cacera el que dissipa els dubtes. Tamb ens pot sorgir la imatge del stir espiant Afrodita, i notem que noms la presncia d'un llit o d'un ambient interior, si no existeix un atribut de la deessa, permet identificar-la. Finalment, podem abordar el moment en qu els stirs, precedint Dions, s'apropen a Ariadna adormida sobre les roques de la platja, i atreuen cap a ella al seu senyor: en aquest cas, sn l'ambient martim o els atributs dionisacs els que poden indicar el sentit de la imatge, encara que el propi Bacus no hi sigui present.
Abraham Janssens (1575-1632):Diana i les seves nimfes espiades per stirs, c. 1620. Oli sobre tela. Staatliche Kunstsammlungen, Kassel. http://www.wikigallery.org/paintings/197501-198000/197868/painting1.jpg Tanmateix, amb aquesta llista no s'esgoten les possibilitats de l'esquema: encara queden les ms conflictives, les ms semblants entre si, que sn precisament les que ara ens interessaran: Stir espiant mnade; Stir espiant a nimfa (fora del cercle drtemis), i, finalment, Pan espiant nimfa. Noms hem de deixar fora, perqu se suposa que la dona mostra vestits de la seva poca, la possible aproximaci d'un stir a una dona comuna perduda al bosc. El problema ve de dos fronts: per una part hi ha la indefinici de Pan, el gran terror de les nimfes, en la iconografia del Renaixement: com ja hem dit, s relativament com que els artistes s'inspirin en la cara bestial i somrient d'aquest geni antic per figurar les de certs stirs, desvirtuant aix una de les niques imatges ben definides de l'art rom. Per una altra, hi ha una certa tendncia a prescindir dels atributs ms caracterstics de les mnades (els que acabem
Dions
80
de citar) o de les nimfes (gerres de les quals brolla aigua, llargs cabells pentinats). Per tant, sn molts els casos en els quals, a falta de documentaci inqestionable, resulta impossible prendre una decisi. Qu dir, per exemple, de l'Escena mitolgica del Dosso Dossi (c. 1524), del J.P. Getty Museum (Los Angeles), on uns amorets llancen fletxes a un stir o a Pan, si ens fixem en la seva siringa que s'apropa per darrere a una jove nua, adormida sobre unes flors als peus d'un llimoner i vetllada per una altra jove i una anciana vestides?
Dosso Dossi: Escena mitolgica, Pan i Eco, 1524. Oli sobre tela. J. Paul Getty, Los Angeles. http://www.getty.edu/art/collections/images/l/00082601.jpg
Deixant casos tan crptics, noms ens cal, a falta d'altres dades, expressar una observaci de carcter general: la parella assossegada que formen en ocasions el stir i la nimfa reposa sobre les tesis humanistes i neoplatniques que perviuen en el Renaixement Ple i que canten l'harmonia universal de la naturalesa personificada en els seus genis (gravat a la Hypnerotomachia Poliphili de F. Colonna, 1499; G. Romanino, 1531; Giambologna, c. 1588; C. van Poelenburgh, c. 1621). Noms a finals del segle XIX, i sobretot amb el Romanticisme, aquestes idees panteistes, i amb elles l'amor dels dos petits dus, podran recuperar-se en cert grau (Clodion, c. 1800; A. Bocklin, diverses obres; J. -B.C. Corot, 1870; E. -A. Bourdelle, 1912; G. Manzu, 1962).
Dions
81
Poelenburgh, Cornelis van (c. 1594-1667): Nimfes i stirs a lentrada duna cova, 1624-30. Oli sobre fusta. Dimetre 27 cm. Muse du Louvre, Paris http://www.wga.hu/art/p/poelenbu/nymphs.jpg En canvi, ser la revoluci mental del Barroc, amb els seus avenos cap al realisme i la cincia emprica, la que torni a la idea antiga de la uni salvatge entre el geni dels boscos i la mnade (N. Poussin, c. 1632; J. van Loo, 1653; F. Boucher, 1760; B. Thorvaldsen, 1840). I aquest ser parallel a la resurrecci de la prpia Bacant com a tema iconogrfic: si durant segles tot just es va tractar la seva figura Tiziano, a la seva Bacanal dels andris (1518), ho va fer noms per seguir a Filstrat, a partir del segle XVII, i sobretot del XVIII, fascina la dona alienada de carn i os, i aquesta visi morbosa, imaginria o real, s'obre cam fins avui (J. -H. Fragonard, c. 1770; G. Courbet, 1844; A. Rodin, diverses obres; J.-B. Carpeaux, La dansa, 1869; P. Gargallo, 1929; G. de Chirico, c. 1943).
Dions
82
Poussin, Nicolas: Bacanal davant lesttua de Pan, 1631-33. Oli sobre tela. 100 x 142,5 cm. National Gallery, Londres http://www.wga.hu/art/p/poussin/2/13baccha.jpg
Dions
83
Bertel Thorvaldsen: Pan i nimfa, 1838. http://www.museumsyndicate.com/images/4/35961.jpg 9. Sil En el tasus dionisac ressalta per la seva corpulncia i saber la figura de Sil: aquest s el nom que rep, com ja sabem, el geni campestre que va educar a Dions a Nisa, per alhora el que no deixa de ser font de confusions qualsevol stir fins al Perode Clssic. Per tant, quan diem que Mides es va apoderar de Sil, no sabem si en les versions ms antigues del mite va capturar, en realitat, un stir qualsevol. Sigui com sigui, el problema es va anar solucionant, per via iconogrfica, el segle V ane.: en imposar-se al teatre atens l'anomenat drama satric, on el cor estava compost per stirs dirigits per un corifeu, es va agafar el costum de donar-li a aquest el nom de paposil i de disfressar-lo corn un stir vell, cans, ms gruixut que els altres
Dions
84
i cobert de borrissol blanc. Des d'aquell moment, aquest va ser l'aspecte que va prendre el savi Sil de la llegenda.
Paposil tocant els crtals, 350 ane. Terracota. Muse du Louvre, Pars.
Dions
85
Hermafrodita, Sil i mnade amb tirs. Fresc. Museo Archeologico Nazionale, Npols http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/69/Pompeii_-_Hermaphrodite_-_MAN.jpg A mesura que va passar el temps, la figura de Sil, borratxo i espurnejant de vida, es va anar fixant de forma indeleble. Ja Plat (Banquet, 215 a) el comparava al seu mestre Scrates el que sembla encertat a la llum dels retrats ms antics que ens han arribat del filsof, amb la seva cara rodona, el seu nas curt i rom, la seva calba i les seves grans barbes, i aviat el veurem passejar recolzat en dos stirs o muntat en un ase, imatge que el far inconfusible en les Bacanals i en els Triomfs de Bacus durant segles. Aquesta fixesa iconogrfica va suposar la fortuna de Sil a l'Edat Moderna: desprs d'alguns intents imaginatius i benintencionats de recuperar el seu aspecte es recordem les obres d'A. Mantegna (c. 1475) Y Piero di Cosimo (c. 1507), on encara apareix imberbe i amb nas recte, de seguida s'imposa la imatge repetida als sarcfags: la descobrim ja en el Palazzo T de Mntua (1527), per obra de Giulio Romano, i des de llavors molt pocs artistes es plantejaran una altra via (J. Ribera, 1626). Quant a les escenes en les quals apareix Sil, tamb sn, normalment, herncia del passat: el veiem trontollant entre altres membres del tasus dionisac (P.P. Rubens c. 1619; A. van Dyck, 1620; H. Daumier, 1851); o pujat en el seu ase, que de vegades el fa caure (P. di Cosimo, c.
Dions
86
1507); o caigut per terra (A. Carracci, c. 1599; J. Ribera, 1626); a ms, sol constituir un punt de referncia compositiu en les Bacanals i els Triomfs de Dions (Garofalo, c. 1550).
Anthony van Dyck: Sil ebri. Abans 1621. Oli sobre tela. Alte Meister Gallerie, Dresden http://www.abcgallery.com/V/vandyck/vandyck60.jpg Tanmateix, potser siguin ms interessants dues iconografies de carcter contraposat: per una part trobem les que incideixen en les desgrcies del nostre personatge i en les burles que li fan objecte els seus companys (P. di Cosimo, c. 1507; A. Correggio, c. 1529); d'aquestes faccies, potser la ms repetida s la que recorda, a travs de l'gloga VI de Virgili, el moment en qu la nimfa Egle li embruta la cara amb suc de mores (F. Duquesnoy, c. 1640; A. Coypel, 1700; N. Hall, 1771). Per d'altra banda, s'han de destacar les escenes que imaginen el seu triomf i consagraci, i fins i tot el culte que se li ha de tributar (M van Heemskerck, c. 1536; N. Poussin, c. 1635; S. Ricci, 1723; J. -A. Dalou, 1884): en efecte, Sil s sempre recordat pel saber natural
Dions
87
que espurneja als seus ulls (P.P. Rubens, 1636), i no s casual que, desprs de Scrates, s'hagin comparat a ell Falstaff i Sancho Panza.
Antoine Coypel: El triomf de Sil. http://www.wikigallery.org/paintings/323001-323500/323482/painting1.jpg
Dions
88
Heemskerck, Maerten van: Triomfal process de Bacus, 1537-38. Oli sobre taula. 56 x 107 cm. Kunsthistorisches Museum, Viena http://www.wga.hu/art/h/heemsker/1/ybacchus.jpg
10. Pan Molt lluny de la Trcia de Dions va nixer Pan, un du campestre, senyor dels pastors i els seus ramats, que noms ens s conegut a partir de principis del segle VI ane. El seu origen sembla haver estat l'Arcdia, on sel considerava, en efecte, fill d'Hermes i d'una nimfa local. Era un du temible: espiava les nimfes i podia irritar-se si se'l despertava de la seva migdiada. En tal cas, reaccionava en ocasions provocant el terror pnic, por irracional que afectava persones allades i fins i tot exrcits sencers, i que es multiplicava en poder dividir-se el propi du en diferents pans. I per aix es demanava la seva ajuda en les batalles per espantar als enemics i que, en haver respost a tals spliques en la batalla de Marat (490 ane.), sel va introduir a Atenes dedicant-li una gruta al nord de l'Acrpolis.
Dions
89
Pan ensenyant a Dafnis a tocar la flauta, 100 ane. Cpia romana doriginal hellnic. El bra dret de Dafnis i els caps sn restauracions http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/aa/PanandDaphnis.jpg http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/bc/Pan_Daphnis_Altemps_Inv8571.jpg Ja installat a la seva nova seu, vet aqu l'himne que se li cantava: Parla'm, Musa, de l'estimat plan d'Hermes, el caprpede, bicorne i amant del soroll, que va i ve per les prades poblades d'arbres al costat de la dansarines nimfes. Caminen elles pels senders de les cabres dels cims rocosos invocant a Pan, el du pastorvol d'esplndida i descabellada cabellera sota la tutela de la qual es troben tots els nevats cims...; ell t penetrant mirada, toca suau msica amb la seva flauta... , acompanyant-lo llavors les ferstegues nimfes de nt cant, que mouen gilment els seus peus sobre la deu de fosques aiges; a ms, cobreix la seva esquena amb una vermellosa pell de linx i va nixer ja amb rostre desagradable i ben barbat, el que va fer riure a tots el dus; des de llavors, solien anomenar-lo Pan, perqu a tots (pantes) els va alegrar l'nim (Himne homric XIX a Pan, segle V ane.).
Dions
90
Les primeres imatges del du amb cert valor artstic sorgeixen a Atenes a finals del segle VI ane.: en elles, Pan apareix amb cap de mascle cabrum, tors i braos d'home, fallus excitat i potes de cabra o peus rematats amb pelles. A ms, molt aviat se lapropa al culte dionisac en compondre's cors teatrals, ja cap el 460 ane., amb pans d'imatges variades. Tanmateix, el gran canvi iconogrfic ve poc desprs, a finals del segle V o principis del IV ane., quan s'assagen per al nostre du tres iconografies diferents: una d'elles s'aproxima de forma perillosa a la del stir juvenil, ja que presenta una cara agraciada, banyetes, cames humanes i potser com a mera allusi insegura, una siringa o flauta de Pan; les altres estan ms ben caracteritzades, ja que reafirmen les potes de segall i es distingeixen noms per l'edat del personatge: per una part sorgeix el petit panisco; per una altra, el Pan ms com en el futur, el cap del qual de poders banyam s un estrany hbrid de trets humans i caprins nas aguilenca i aixafada, front fugisser, boca llarga, tal com veiem ja en els exvots atenesos lliurats al seu santuari. Fora d'aix, Pan es va integrant al tasus dionisac, del qual s hoste assidu des del Classicisme Tard. Per s una mica ms tard, a finals de la Repblica Romana, quan, com hem vist en parlar dels stirs, fa la seva entrada en el mateix seguici el llat Faune: aquest causa els problemes ms variats iconogrfics, pren la forma del Pan grec i provoca ho recordem la creaci de pans femella amb potes de cabra. A partir d'aquest punt, el millor que podem fer s rellegir la histria que ja hem exposat dels stirs i faunes des de l'edat mitjana fins al segle XVI, perqu, de fet, Pan roman barrejat amb ells. Malgrat tot, val a dir que va ser la seva figura la que va servir de base, amb les seves faccions crispades i les seves potes i banyes de cabra, per als dimonis medievals i per als stirs o faunes renaixentistes. Tanmateix, el fet que la seva figura tradicional fos desvirtuada o canvis el seu nom no va diluir Pan per complet. Ell tenia la seva prpia personalitat com a du primitiu, i encara va aconseguir treuren profit a l'Edat Moderna. Com ja hem vist, l'Himne homric a Pan plantejava la relaci, purament imaginria, entre el nom del nostre du i la paraula grega pan, [tot], [la totalitat]. Amb el temps, diversos autors van aprofundir en aquesta idea i, a partir de Boccaccio, els humanistes van donar per segura la idea que Pan, per la seva doble naturalesa i el seu nom, simbolitzava el mn sencer, la Naturalesa universal tal com va sorgir del caos originari: ens trobem davant del Pan csmic, tan volgut pels tractadistes i els seus illustradors. Entre les diverses teories sorgides sobre aix, es pot resumir les que enuncia C. Ripa: Pan simbolitza el mn, i les seves banyes, representaci del Sol i la Lluna, alludeixen a la influncia celeste sobre la seva marxa. A ms, la seva cara vermella indica el domini del foc sobre els altres elements; la seva pell hirsuta representa la rugositat de la superfcie terrqia i els seus boscos, i la pell de pantera que recobreix les seves espatlles la vuitena esfera amb les seves estrelles. Tamb Alciato fa la seva prpia aportaci a travs d'un emblema: Pan s sinnim de la Naturalesa, perqu la seva part inferior representa la nostra uni amb els animals, i la superior, la nostra relaci amb la divinitat. Allionats per aquestes meravelles ms que pels relleus antics, alguns artistes del Renaixement es van lliurar a somieigs. Aix, L. Signorelli, en la seva Educaci de Pan (1488), fams quadre avui perdut, va imaginar Pan adornat amb les banyes de la lluna i amb cara juvenil i cabellera, encara que amb potes de cabra, doncs ho veia com al du potic i pastorvol d'una Arcdia idealitzada. En realitat, fins que els artistes van aconseguir determinar la imatge antiga de Pan, el van imaginar de formes diverses: sovint li donaven quarters posteriors de segall i li feien tocar la botzina, smbol del terror pnic (A. Correggio, 1519), per no faltava qui el represents com un stir amb cames humanes, banyetes i orelles de cabra (A. Riccio, c. 1520). Noms amb el temps es va imposar el Pan amb potes de cabra i trets bestials (J. Zucchi, c. 1572), que es repetiria, ja sense grans variacions, durant el Barroc, encara que sense excloure mai per complet el de cames humanes. Ser precisament el segle XVII quan, en ja haver-se imposat la idea del Pan csmic, s'exalti el carcter grandis i sagrat del nostre du i es pintin bacanals, escenes de triomf i sacrificis entorn de la seva imatge (A. Sacchi i P. di Cortona, 1626; N. Poussin, c. 1635; G.B. Castiglione, c. 1660; A. Watteau, c. 1705). A ms, el du de la Naturalesa pot personificar tamb la seva fecunditat: i per aix P.P. Rubens i F. Snyders l'adornin amb fruites al costat de Ceres per representar l'Abundncia (c. 1617). I no oblidem, en aquesta passi per les allegories, l'escena en la qual Pan s derrotat per Cupido, demostrant-se aix que l'amor ho ven tot (pan).
Dions
91
Federico Zuccaro: Cudipo i Pan, c. 1660. Detall http://www.artcyclopedia.org/art/federico-zuccaro-cupid.jpg En arribar el segle XVIII, Pan entra en crisi, refugiant-se en escenes dels seus mites. Noms ressorgir la seva figura amb certa grandiositat, per amb iconografies atpiques, la segona meitat del segle XIX: lord Leighton, per exemple, limaginar llavors com un stir barbat amb cames humanes (1856) i E. Burne-Jones veur El jard de Pan, seguint Signorelli, com una evocaci de l'Arcdia feli, i al seu senyor com un jove efebus que toca la caramella (1886). Noms A. Bocklin tornar a la figura caricaturesca del du, i a la idea tradicional del terror pnic, en un Pan espantant un pastor de formes estranyament realistes (c. 1858). Si contemplem ara Pan en els seus mites, el primer que sorprn s la seva enorme capacitat ertica. Obsessionat pel sexe, el nostre du caprpede apareix en l'art, ja des de finals de l'Arcaisme grec, perseguint efebus i nimfes, i, si els textos antics ens parlen noms d'algunes d'aquestes aventures recordem la seva relaci amb Selene, i afegim que va arribar a ser capturat per les nimfes, fartes de les seves maldats (Filstrat, Imatges, II, II) les escultures ens mostren que es va atrevir a apropar-se a Afrodita. Tanmateix, el ms interessant dels amors fallits de Pan s el que va sentir per Siringe. Aquesta llegenda va ser inventada possiblement per Ovidi, que va voler aix explicar l'origen de la siringa o flauta de Pan i relegar per tant a l'oblit la teoria que la considerava una creaci de l'enginys Hermes. Segons el nostre poeta, va ser el propi Mercuri qui va explicar aix l'esdeveniment: A les glides muntanyes d'Arcdia hi va haver una niade, la ms clebre entre les hamadrades de Nonacris: les nimfes l'anomenaven Siringe. Moltes vegades havia eludit la persecuci dels stirs... . Per Pan es va enamorar d'ella, la va perseguir i quan ja creia estrnyer Siringe contra ell, en lloc del cos de la nimfa subjectava unes canyes de pant.
Dions
92
Amb aquest material va fer llavors el seu instrument, mentre que deia a la nimfa desapareguda: Aquest dileg hi haur sempre entre tu i jo (Ovidi, Metamorfosi, 689-712). En ser un mite tard i eminentment literari, basat sens dubte en el d'Apollo i Dafne, no ens ha d'estranyar la seva absncia en l'art antic. En canvi, pocs mites han entusiasmat ms els artistes en el Renaixement i el Barroc, encara que tots s'hagin fixat, una i altra vegada, en l'instant en el qual Pan est a punt d'assolir Siringe i aquesta inicia la seva transformaci. Per limitar-nos a una mera antologia d'autors, recordarem en primer terme a Filarete (a les portes de San Pere del Vatic, 1433), citarem en el segle XVI a B. Peruzzi (1511), Sodoma (c. 1520) o T. Zuccari (c. 1560), i evocarem uns quants noms dels segles XVII i XVIII (P.P. Rubens, c. 1613 i 1636; N. Poussin; L. Giordano, c. 1675; F. Boucher, 1759; J. -H. Fragonard, 1761). Desprs d'aquests autors, tanmateix, poc ms podem afegir: el mite de Pan i Siringe, com altres de carcter amors inspirats en les Metamorfosis, es va enfonsar sense remissi en el Neoclassicisme i tot just ha ressorgit desprs (A. Bocklin, 1854; E. -A. Bourdelle, 1912). Molt menys conegut s el mite de Pitis, la nimfa que, fugint de Pan, es va convertir en pi, donant-li aix al seu perseguidor l'atribut vegetal de les seves corones i garlandes. N'hi ha prou a dir que s un tema gaireb desconegut per les arts, encara que apareix representat en un mosaic del segle III dne. (Museu de Npols) i en una pintura del segle XIX (E. Calvert, c. 1850). Per Pan no s noms un amant apassionat: una altra de les seves grans aficions s la msica, que executa amb la seva siringa, i que el porta a protagonitzar escenes variades. Potser la ms coneguda s la que el situa delectant les nimfes amb el seu art (A.E Callet, 1774) o ballant a salts entre elles (W. Bouguereau, 1873), per tamb tenen inters les seves llions com a instrumentista: hi ha qui l'ha imaginat donant classes a pastors o stirs (W. Blake, c. 1785; B. Thorvaldsen, 1831), i, sens dubte, sabem que va tenir un alumne predilecte: Dafnis, que era un semideu sicili, fill d'Hermes i d'una nimfa, i un bellssim pastor. Es va fer amic de Pan, i aquest el va ensenyar a tocar la siringa. De vegades s'ha volgut identificar aquesta senzilla llegenda en alguns vasos des de finals de l'Arcaisme, per l'nica representaci segura de Dafnis i Pan a l'Antiguitat s un grup helenstic amb aquest tema (c. 120 ane.), bastant copiat en poca romana i inspirador d'algun gravat modern (G.B. Castiglione, c. 1650). 11. Prap Una mica allunyat dels genis que hem vist fins ara s'ha de situar a Prap, un du originari d'sia Menor que els grecs van considerar en ocasions fill de Dions i Afrodita. Regia els jardins i les plantes, i atreia la bona sort amb el seu enorme fallus en constant erecci, smbol de fecunditat, portador de bona sort i defensor contra el mal d'ull. Pel seu propi carcter, se'l va acabar associant encara que sempre de forma puntual al seguici dionisac. En l'art grec, la primera vegada que es veu la figura de Prap s en un vas que mostra a Pan perseguint un pastor (h 470 a.c.). Tanmateix, la seva imatge no es difon realment fins l'Helenisme. En general, apareix com un herma d'un home barbut amb el fallus excitat, per, sobretot en poca Imperial, comena a mostrar-se com una figura de cos sencer que s'aixeca la roba per a exhibir el seu sexe i per ostentar sobre el plec diversos fruits. Tanmateix, hi ha una soluci alternativa menys provocadora: la de deixar caure la llarga tnica suggerint el sexe a travs de la tela. La seva imatge sol veure's completada per un drap sobre el cap, una gorra frgia, una cinta o una garlanda, i sol somriure amb la boca oberta.
Dions
93
Fresc de Prap, Casa del Vettii, Pompeia. Pesa el seu membre en una balana contra els guanys dels seus camps. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/9f/Pompeya_er%C3%B3tica6.jpg En redescobrir-se en el Quattrocento, Prap s'insereix, per una part, en la cultura popular dels carnavals, per, per una altra, rep l'inters dels humanistes: els epigrames antics dirigits al du (Priapea), que es descobreixen llavors, susciten un inters pels seus hermas i imatges antigues i pel seu culte, el que es reflecteix en gravats (Hypnerotomachia Polifili de F. Colonna, 1499) i en quadres (L Sumis, c. 1560; N. Poussin, c. 1638). Donada la seva tardana introducci a Grcia, Prap manca prcticament de mites, I l'nic de cert inters, el que el posa en relaci amb Lotis, deu la seva fama a Ovidi, que va ser qui ho va relatar (Fastos, I, 393-440), i a G. Bellini, que el va representar en el seu fams Tiberi dels dus. Diu el text llat que la ra de qu es sacrifiquin ases a Prap s la segent: en una festa dedicada a Bacus van venir, a part del propi du i d'altres principals, els stirs, les nimfes, Pan, Sil amb el seu ase i Prap, el vermell du que amb el seu membre espanta als espantadissos ocells. Es van installar en un bosc per menjar, i Prap es va sentir captivat per la nimfa Lotis. Tanmateix, aquesta el va menysprear. En aquestes circumstncies, quan va comenar a vesprejar i la nimfa es va quedar adormida, Prap va aprofitar per apropar-se a ella i intentar dur a terme els seus desigs. Va ser en aquell moment quan se li va ocrrer a l'ase de Sil posar-se
Dions
94
a bramar, despertant la nimfa i causant el riure de tots. Com s desperar, l'ase va pagar la seva indiscreci amb la mort.
Bellini, Giovanni: El fest dels dus, 1514. Oli sobre tela. 170 x 188 cm. National Gallery of Art, Washington http://www.wga.hu/art/b/bellini/giovanni/1510-/207feas.jpg Curiosament, en el mateix llibre d'Ovidi apareix, en VI, 319-335, una histria prcticament igual: l'nica diferncia es troba, no en els participants a la festa, que sn els mateixos, sin en l'ocasi una invitaci de Cibeles, i en la identitat de l'estimada, Vesta. Potser per evocar a Bellini, N. Giolfino va voler immortalitzar aquesta llegenda en el seu quadre titulat Prap i Vesta molestats pel burro (c. 1550).
Dions
95
Dions
96
Dions Zagreu
En la religi rfica, Zagreu (en grec antic Zagres) s un avatar del Dions mstic, du del vi, en el qual aquest es va reencarnar. Aquest mite de l'orfisme sembla inspirat en la llegenda egpcia d'Osiris, encara que tamb podria ser d'origen cretenc o egeu. Zeus, transformat en serp, va seduir a la jove Persfone7, la filla que havia tingut amb Demter. Aquesta va infantar Zagreu, i el va confiar a Apollo i els Curetes8, amb lesperana de fer del nen el seu hereu. Aquests lamagaren en els boscos del mont Parns. Hera, gelosa, va enviar els Titans a la seva recerca. Varen trobar el nen jugant, i el varen esquarterar, devorant els seus membres excepte el cor, que Apollo (o Atena9 segons una altra versi) va arribar a salvar. Zeus sempass el cor del nen i aix el va fer nixer per segona vegada, amb el nom de Iacus10 (i daqu una etimologia proposada per al nom de Dions: nascut dues vegades). Els titans, per la seva banda, foren fulminats per Zeus i de les seves cendres va nixer la humanitat. El mite, similar al dOsiris (el qual fou assimilat pels grecs a Dions), pot interpretar-se com el smbol de la mort de la vegetaci a lhivern i del seu renaixement a la primavera. En efecte, Dions sassocia en els cultes mistrics a Demter i Persfone, deesses de la vegetaci. La matana de Zagreu reflecteix potser els sacrificis humans i animals que tenien lloc a les illes de Quios o Lesbos, i que expliquen leptet (masts) de Dions: menjador de carn crua
En la mitologia grega, Persfone () era una deessa, filla de Zeus i de Demter, que es va haver de casar amb Hades i es va convertir en deessa dels inferns. Quan Persfone era jove s'anomenava Core que significa donzella. Hades, du del mn subterrani, estava enamorat d'ella i un dia que Core va sortir a recollir flors, Hades la va raptar per convertir-la en la seva esposa. Quan Demter es va adonar que la seva filla havia desaparegut, es va posar a buscar-la arreu del mn durant nou dies i nou nits, per no la va trobar. Al final va demanar ajuda a Zeus, que li va explicar el que havia passat i que Cor ja no era una donzella sin l'esposa d'Hades i s'anomenava Persfone. Aix va fer enrabiar a Demter i com que era la deessa de la fertilitat de la terra va prohibir que les plantes creixessin i aviat tot el mn va ser un desert. Al final, Zeus va ordenar a Hades que retorns a Persfone a la seva mare, per aix ja no era possible perqu, mentre Persfone havia estat als Inferns, havia menjat sis grans d'una magrana i tot aquell que provava l'aliment dels morts ja no podia abandonar aquell mn. Per com que Persfone noms havia menjat sis grans, es va acordar que podria passar 6 mesos de l'any al mn dels vius i l'altra meitat de l'any al mn dels morts (altres versions diuen 3 i 9 mesos, respectivament). Persfone tenia el poder de fer passar els vius al regne dels morts noms tallant-se un cabell (el fil del dest). A Roma se la va identificar amb Prosrpina i el seu equivalent egipci era Isis. Totes tres simbolitzen el mateix, la llavor que penetra profundament en la terra fins que germina, brota i torna a sortir a la llum del sol. Se sol representar com una noia jove amb un ram de narcisos a la m (les flors que collia quan la van raptar) o asseguda en un tron de fusta (com a reina dels Inferns) o tamb al costat d'Hades, dalt d'un carro tirat per quatre cavalls negres. La figura de Persfone s actualment molt coneguda. La seva histria t un gran poder emocional: una donzella innocent, el dolor d'una mare pel rapte i la tornada de la seva filla. Tamb s citada amb freqncia com a paradigma dels mites que expliquen processos naturals, amb el descens i la tornada de la deessa provocant el canvi d'estaci. Per els grecs tamb coneixien una altra faceta de Persfone. Ella era a ms la terrible Reina dels morts, el nom de la qual no era segur pronunciar en veu alta i a la que es referien com "La Donzella". A L'Odissea, quan Odisseu viatja a l'inframn, alludeix a ella com "Reina de Ferro". El seu mite central, encara amb tota la seva familiaritat emotiva, era tamb el context tcit dels estranys ritus inicitics secrets de regeneraci dels misteris eleusins, que prometien la immortalitat a participants: una immortalitat en el mn subterrani de Persfone, en un banquet amb els herois sota la seva mirada. 8 Els Curetes ( = Kourtes) sn divinitats que, de vegades, es confonen amb els Coribants o els Dctils. Nascuts a Eubea, eren fills de Soco i Combe.foren expulsats pel seu pare i, acompanyats per la mare, varen arribar a Frgia per educar el du Dions. Ms tard, a ltica, el rei Ccrop els va ajudar a venjar-se del seu pare, per aix varen poder retornar a la seva ptria. Quan Cronos va creure que shavia empassat al seu fill Zeus (en realitat es va menjar una pedra que li havia donat la seva esposa Rea), es va encarregar als Curetes que fessin soroll amb les seves armes, ballant i amb msica per tal que no pogu sentir els plors del nen. Per ordre dHera, varen raptar a paf, fill de Zeus i Io. Zeus, enfadat, els va matar. 9 Atena (, o ) s la deessa de la saviesa i de l'artesania, com ara el teixit i la cermica. Tamb s deessa de la guerra, per de la seva vessant estratgica, ja que el du de la lluita i la sang s Ares. Era tamb deessa protectora de la ciutat d'Atenes i de moltes altres. s una de les sis deesses principals del Pante grec i era anomenada Minerva pels romans. 10 Yacus o Iacus ( Iakkhos) s un eptet de Dionis, particularment associat amb els misteris dEleusis, on era considerat un fill de Zeus i Demter. Yacus era el portador de la torxa en la process des dEleusis, sent de vegades considerat com lherald del div fill de la Deessa, nascut en lInframon, i de vegades el propi fill daquesta. Se lanomena lestrella que porta la llum dels misteris nocturns, atorgant-li possibles associacions amb Sirius i Sothis.
Dions
97
Apollo ()
Apollo (grec: , Aplln) s el du del Sol, de la bellesa, de la msica i de la poesia en la mitologia grega i posteriorment en la mitologia romana. s fill de Zeus i Leto, i el germ bess d'rtemis (la deessa de la cacera). Rea Slvia, la germana d'Apollo va tenir dos fills Rmul i Rem. Apollo anava usualment armat amb arc i fletxes (com la seva germana rtemis) o amb una ctara, ja que era el du de la msica. Diversos animals es relacionaven amb aquest du. En primer lloc els habitants del bosc, com el llop o el crvol. D'altra banda, els considerats bonics, com el cigne o el dof. I per ltim aquells relacionat amb la profecia, com la serp o el corb, ja que aquest du tenia diversos oracles en el seu nom, entre els quals destaca el de Delfos. Sembla que tant l'Apollo grec com l'etrusc arribaren al mar Egeu durant l'Edat del Ferro (entre c.1100 i 800 a.C.) des d'Anatolia. Homer el presenta en el bndol troi, contra l'aqueu, en la guerra de Troia. En el Bronze Antic (de 1700 a 1200 a.c.) l'Aplu hitita i hurrita, com l'Apollo homric, era un du de les plagues i s'assemblava al du ratol Apollo Esmnteu. Homer illustr tant Pe du com la can amb l'aspecte d'agrament apotropaic o triomf, i Hesode tamb separ totes dues coses. En la poesia anterior Pe s invocat independentment com du de la curaci. s igualment difcil separar Pe en el sentit de "sanador" de Pe en el sentit de "can". Aquestes canons eren originalment dirigides a Apollo i posteriorment a altres dus relacionats amb ell. Sobre el segle IV a.C. el pe es convert en una simple frmula d'adulaci, l'objectiu de la qual era implorar protecci contra la malaltia i la desgrcia o b donar les grcies desprs de la protecci. D'aquesta forma Apollo arrib a ser reconegut com du de la msica. El seu paper com assass de Pit port la seva associaci amb la batalla i la victria, d'on procedeix el costum rom que els exrcits cantessin un pe quan marxaven i abans d'entrar en batalla, quan una flota abandonava el port i tamb desprs d'aconseguir una victria. Els vincles d'Apollo amb els oracles semblen tamb estar relacionats amb el desig de saber el desenlla d'una malaltia. s el du de la msica i la lira. La curaci pertany al seu regne: era el pare d'Asclepi, el du de la medecina. Les Muses eren part del seu seguici, de forma que la msica, la histria, la poesia i la dansa li pertanyien. Els romans adoptaren el culte a Apollo dels grecs. Com du genunament grec, Apollo no tenia equivalent directe en la mitologia romana, tot i que els poetes posteriors alludiren freqentment a ell com Febo. Hi havia una tradici en la que l'oracle dlfic era consultat tan aviat com en el perode dels reis romans durant el regnat de Tarquini el Soberb. Amb motiu d'una pesta el 430 aC, s'establ a Roma el primer temple als camps Flaminis, reemplaant un antic lloc de culte conegut all com l'Apollinare. Durant la Segona Guerra Pnica (212 aC) els Ludi Apollinares, foren instituts en el seu honor, seguint les instruccions d'una profecia atribuda a Marci. A l'poca d'August, que es considerava a si mateix sota l'especial protecci d'Apollo i fins i tot es deia que era el seu fill, el seu culte es desenvolup i es convert en un dels principals dus de Roma. Desprs de la batalla d'Actium, que es lliur prop d'un santuari d'Apollo, August ampli el seu antic temple, dedic una porci del bot a ell i institu jocs quinquennals en el seu honor. Tamb va erigir un nou temple a ell dedicat al mont Palat. Els sacrificis i oracions al Palat dedicats a Apollo i Diana constituen la culminaci dels jocs seculars, celebrats en el 17 aC per commemorar l'inici d'una nova era. Apollo s fams per les seves relacions amoroses. Dafne, qui fugint d'ell va demanar ajuda als dus i va ser convertida en un llorer Marpesa, una mortal que el va acabar abandonant per un home, ja que tenia por d'envellir i que ell la rebutgs Leucotoe, una altra mortal que va acabar convertida en un gira-sol per poder mirar sempre el seu estimat Cirene, amb qui va tenir Aristeu, patr del ramat Hcuba, amb qui va tenir a Troilus, que jug un paper rellevant en la Guerra de Troia Cassandra, a qui va regalar el do de la profecia
Dions
98
Coronis, amb qui va tenir a Asclepi Cresa, amb qui va tenir a I Acanta Jacint Cipars Callope Cirene Manto Urnia Mlia Naixement Quan Hera descobr que Leto estava embarassada i que Zeus era el pare dels futurs fills, va prohibir que dons a llum en una terra ferma, o el continent, o qualsevol illa del mar. Mentre Leto deambulava, trob una illa que surava acabada de fer, de Delos, que no era el continent ni una illa real, i hi don a llum. L'illa estava envoltada de cignes. Desprs, Zeus assegur Delos al fons de l'oce. Ms tard aquesta illa fou consagrada a Apollo. Tamb s'afirma que Hera segrest Ilitia, la deesa dels parts, per evitar que Leto dons a llum. Els altres dus enganyaren Hera perqu la deixs anar-se oferint-li un collaret d'ambre de vuit metres de llargada. Els mitgrafs coincideixen que primer va nixer Artemisa i aquesta ajud la seva mare perqu dons a llum Apollo, o que Artemi va nixer un dia abans que Apollo, en l'illa d'Ortgia, i que ajud Leto a creuar el mar fins a Delos l'endem per donar-hi a llum Apollo. Apollo va nixer el 7 dia () de Targeli segons la tradici dlia o en el mes de Bisi, segons la tradici dlfica. Els dies 7 i 20, llunes nova i plena, foren d'en consagrats a ell. Durant la guerra de Troia Apollo dispar fletxes infectades amb la pesta en el campament grec durant la guerra de Troia en resposta a l'insult d'Agammnon a Crises, un dels seus sacerdots la filla del qual, Criseida, havia estat segresgada. Apollo exigia la seva lliberaci, i els aqueus (grecs) van acabar cedinthi, provocant indirectament la fria d'Aquilles, que s el tema principal de la Ilada (d'Homer). Quan Diomedes va ferir Enees Apollo el rescat. Primer Afrodita, la seva protectora mare, intent rescatar Enees per Diomedes la va ferir tamb. Llavors Enees fou envoltat per un nvol creat per Apollo, qui el port a Prgam, un lloc sagrat de Troia. Apollo ajud Paris a matar Aquilles guiant la fletxa d'arc fins al tal d'ell. Una interpretaci d'aquest motiu s que fou en venjana pel sacrilegi d'Aquilles en matar Troilo, fill d'Apollo amb Hcuba, en el mateix altar del temple a ell dedicat.
Dions
99
Jean-Pierre Vernant (2001): Lunivers, els dus, els homes. Orgens dels mites grecs. Barcelona. Anagrama/Empries. 3 ed. 223 pgs
Dions a Tebes (pgs 152-170)
Al Pante grec, Dions hi figura com un du a part. s un du errant, vagabund, un du denlloc i darreu. Tot i que s vagabund, exigeix ser plenament reconegut per arreu on passa, i desitja tenir-hi el seu lloc de culte. Per hi ha un indret en particular on vol assegurar-se una posici de preeminncia, perqu s on va nixer: Tebes. Amb aquest objectiu, un dia entra a la ciutat com a foraster, com un estrany. Vol que lacullin i lacceptin, amb lltima intenci destablir-hi una mena de seu oficial del seu culte. Vagabund i sedentari alhora, entre els dus grecs Dions representa, seguint la frmula de Louis Gernet, la figura de laltre, del diferent, del desconcertant, de lanmic. Tamb s, com ha escrit Marcel Detienne, un du epidmic. Com una malaltia contagiosa, quan fa irrupci en algun indret on s desconegut, tan bon punt arriba, simposa, i el seu culte sexpandeix com una onada. Bruscament, lalteritat, el que s altre respecte dun mateix, imposa la seva presncia i reconeixement en els llocs ms familiars. s una malaltia epidmica. Errant i estable, Dions, du prxim als humans, institueix amb nosaltres contactes diferents dels que en general prevalen en la religi grega, una relaci ms ntima, ms prxima i personalitzada. Amb els devots, hi sol mantenir uns acaraments particulars : enfonsa la mirada en la del devot i el mateix devot fixa els ulls hipnotitzats en la figura, la mscara de Dions. Per tot i que existeix aquesta proximitat, tamb s el du ms inaccessible i misteris de tots, una divinitat impossible de copsar, inclassificable. S dAfridota es pot dir que s la deessa de lamor, dAtena que s la de la guerra i del saber i dHefest que s el du de la metallrgia, Dions no pot ser incls en cap casella. Es trobaria present i absent, tot alhora, en totes i cadascuna de les caselles on el volgussim classificar. Les histries que el concerneixen prenen un sentit una mica particular quan es reflexiona la tensi entre vagabundejar, errar, estar sempre de pas, en ruta, i el desig duna llar on establir-nos, on ens sentim ms que acceptats: escollits. Europa vagabunda La histria comena amb un personatge que ja hem evocat : Cadme, el primer sobir de Tebes. Cadme, heroi fundador daquesta gran ciutat clssica, tamb s un estranger, un asitic, un fenici, alg que ve de lluny. s fill dAgenor, rei de Tir o de Sid, i de Telefaassa, que tamb s un personatge del Prxim Orient, de la Sria actual. La parella reial t una srie de fills barons: Cadme, Fnix, Clix, Tasos, i una filla, Europa que dna nom al nostre continent. Un dia, Europa, que s una jove encisadora, est jugant amb les seves companyes en algun punt de la costa de Tir. Zeus, des del com del cel, ladmira mentre es banya, probablement nua; no est ocupada a fer rams de flors com en altres relats on personatges femenins exciten el desig div tot collint jacints, lliris o narcisos amb una certa discreci. Europa es mostra nua a la platja, en un espai obert. Zeus no triga a actuar. Adopta la figura dun toro blanc amb les banyes en forma de quart de lluna, arriba a la platja i sestn als peus dEuropa. Europa, entre inquieta i impressionada per aquest magnfic animal, shi acosta amb cautela. Per, per la manera de comportar-se, el toro li dna tots els motius perqu estigui tranquilla. Europa li acarona la testa, li tusta els flancs afectuosa i, com que el toro no es mou i gira lleugerament la testa cap a ella, a la noia li falta poc per llepar-li la pell blanca. Sasseu al vast llom de lanimal i lagafa per les banyes. De sobte, el toro sala, salta a laigua i comena a nedar. Zeus i Europa viatgen dsia a creta. All, Zeus suneix amb Europa i, consumada la uni, la fixa en aquella illa. Tenen dos fills, Radamant i Minos, que seran sobirans de Creta. Zeus fa un regal als nous senyors de lilla : un guardi per a tota Creta. s un personatge curis, Talos, una mena de gegant de bronze la funci del qual consisteix a fer de Creta una mena de fortalesa, una illa allada de la resta del mn, on els estrangers no poden desembarcar i don els insulars no poden marxar. Talos fa la ronda a lilla tres cops al dia, vigilant que ning no hi desembarqui i que tampoc no sen boti cap embarcaci. s immortal, invencible. Noms t una feblesa: lnica vena del seu cos acaba al tal, mentre que un tap nassegura el tancament. Tot
Dions
100
el vigor metallrgic del gegant sescolaria pel tal si alg naconsegus obrir el tap. Noms la fetillera Medea, durant lexpedici dels argonautes, arriba a obrir la clau del tap mitjanant uns procediments mgics. En altres relats, s lheroi Heracles qui, amb un encertat tret de fletxa, fereix Talos en aquell punt vital i el mata. En qualsevol cas, la histria dEuropa s la histria dun rapte, la histria del viatge dun mn a un altre i del tancament de Creta en si mateixa. s tamb una histria de vagabunderia : quan Agenor sassabenta per les companyes de la noia que Europa ha estat raptada per un toro, mobilitza dona i fills i els encomana la missi de recuperar-la. Vet aqu que els tres germans dEuropa i la seva mare, Telefaassa, emprenen ruta i comencen la seva vagabunderia, abandonant el lloc de naixement, la famlia, la condici reial, i es dispersen pel mn sencer. En el curs daquestes pelegrinacions sense fi, fundaran tot un seguit de ciutats. Cadme fa ruta amb la seva mare i acaba a Trcia, sense abandonar la recerca dEuropa: Agenor ha previngut fills i esposa que no pensin a tornar a casa si no ho fan amb la noia. Telefaassa morir a Trcia, amb honor. Cadme tamb acudeix a Delfos per saber qu cal fer. Loracle li diu: Acabades les pelegrinacions, thaurs daturar, establir, perqu mai no retrobars la teva germana. Europa ha desaparegut, s una viatgera de la qual ning no sap res. En realitat, est tancada a Creta, per, qui ho pot saber, a banda de loracle de Delfos? Loracle encara precisa: Seguirs una vaca, tamb viatgera, arreu on vagi. Europa va ser raptada per un toro viatger i sha establert en un lloc determinat. Tu, segueix aquesta vaca mentre avanci. Ara b, el dia que saturi per jeure, i vegis que no es torna a aixecar, en aquell punt, fundars una ciutat. All, tu, lhome de Tir, plantars arrels. Cadme es posa en marxa, escortat per alguns joves. Quan veuen una vaca particularment bella, amb unes marques lunars que la predestinen a un paper particular, la segueixen. Desprs derrar un temps, la vaca sajeu en un prat de Becia i no es torna a incorporar. Sha acabat el passeig. Cadme comprn que en aquell indret ha de fundar una ciutat. Estranger i autctons Abans de posar els fonaments de la nova ciutat, decideix ofrenar un sacrifici a Atena, deessa de qui se sent molt prxim. Per fer qualsevol sacrifici es necessita aigua. Aix doncs, envia els seus companys a una font que porta el nom dAres, el du que la patronitza, amb la missi domplir les seves hdries. Per resulta que aquesta font est custodiada per un drac que mata els joves que hi van a buscar aigua. Haur de ser el mateix Cadme qui hi acudeixi personalment per destruir el drac. Ho fa i, llavors, Atena li ordena que, quan hagi acomplert el sacrifici proms, arrenqui les dents del drac mort i les sembri en un pedion, una plana ben llisa, com si fossin grans de cereals. Cadme fa el que se li ha demanat: porta laigua, sacrifica pietosament la vaca a Atena i va al pas pla i hi sembra les dents del drac. Tot just ha plantat les dents que de cadascuna en sorgeix un guerrer fet i dret, armat i uniformat com un hoplita casc, escut, glavi, llana, genolleres i cuirassa. Des que surten del terra, es miren els uns als altres, de dalt a baix, i es desafien com noms ho poden fer uns ssers tan bellicosos i agressius com ells, uns guerrers de cap a peus. Cadme comprn que algun dia se li podrien girar en contra. Agafa una pedra i, en el moment en qu els guerrers es desafien els uns als altres amb la mirada, la llana entre ells. Tots creuen que han estat objecte dun atac i comencen a barallar-se i a matar-se els uns als altres. El resultat final s que tots, tret de cinc, sucumbeixen. Els guerrers supervivents sn els anomenats spartoi, els esparts o sembrats. Han sorgit de la terra becia, sn autctons. No sn vagabunds, estan arrelats, representen el lligam fonamental amb la terra tebana i estan completament dedicats a la funci guerrera. Aquests ssers monstruosos, terrestres, nocturns, ombrvols i guerrers es diuen Ctoni, Udeu, Pelor, Hipernor i Equon. Per el que no podr evitar Cadme s la fria dAres per haver matat el drac, que era fill seu, segons sembla. Durant set anys, Cadme haur destar al servei dAres, de la mateixa manera que herois com Heracles, en altres circumstncies, havien hagut de posar-se al servei dherois o dus a qui havien ofs. Al cap de set anys, Cadme ser alliberat de la seva crrega. Llavors, els dus que li sn favorables, atena en particular, li tenen reservat el tron de Tebes. Per, abans, aquest estranger ha de tenir descendncia, ell que va suscitar la sortida a la llum del dia
Dions
101
dall que la terra de Tebes amagava en les seves profunditats. Una vegada ms, dus i homes es troben molt a prop en ocasi del matrimoni de Cadme. Aquest esposa una deessa, Harmonia, filla dAfrodita i Ares. Del du que ha servit en expiaci, i que vetllava, per prohibirne laccs, la font tebana, laigua que brollava del terra; el mateix esperit belligerant torna i reviu a travs dels esparts i de la seva estirp de gegens, nascuts de la terra. Per Harmonia, filla dAfrodita, s la deessa de la uni, dels acords, de la reconciliaci. Tots els dus venen a la ciutadella de Tebes per celebrar aquestes noces on la nvia s una dells. Sn les muses que entonen el cant del matrimoni. Els dus, segons ls, fan regals. Alguns daquests regals seran presents malfics i conduiran a la perdici aquells que els heretaran. Cadme tindr uns quants fills entre els quals hi ha Smele, Autnoe, Ino, que esposar Atamant i esdevindr Leuctea, la deessa marina. T encara una altra filla que porta el nom dAgave. Al seu torn, aquesta esposar un dels esparts, Equon, del qual tindr un fill, Penteu. Altrament dit, els inicis de Tebes representen lequilibri propiciat per una uni entre un personatge que ve de lluny, Cadme, qualificat pel seu xit i per la voluntat dels dus com a sobir,i, daltra banda, personatges implantats en la gleva, sorgits de la terra, autctons, que duen la terra de Tebes enganxada a la sola de les sandlies i que sn purs guerrers. La primera successi dels reis de Tebes far nixer el sentiment que entre aquestes dues genitures, aquestes dues formes de generaci, hi haur dhaver acord, per que tamb poden sorgir tensions, malentesos, conflictes. La cuixa uterina Aix doncs, hi ha una noia, Smele, que s una criatura encisadora, com tamb ho era Europa. Zeus hi tindr una relaci, no dun dia, sin bastant duradora. Smele, que jeu cada nit al costat dalg que t forma humana per que sap que, en realitat, s el du Zeus, desitja que algun dia se li aparegui en tot el seu esclat, en tota la majestat de sobir dels felios immortals. No para dimplorar-lo perqu se li mostri daquesta manera. Ara b, per als humans tot i que en alguna ocasi els dus han assistit a algun dels seus casaments, el fet que els dus es mostrin sense cap mena de filtre representa un perill seris. Quan Zeus cedeix a la insistncia de Smele i apareix en tot el seu fulgor, la nois es veu immediatament consumida per la lluminositat i lesclat del seu amant, i crema com una teia. Com que ja est embarassada dun fill seu, Zeus no dubta ni un instant i treu del cos de Smele el petit Dions. Llavors es fa un tall a la cuixa i la transforma en una mena dter femen per allotjar-hi el minscul Dions, que aleshores s un fetus de sis mesos. Aix doncs, ser fill de Zeus per partida doble, ser el dos-cops-nat. Arribat el moment, Zeus es torna a obrir la cuixa i el petit Dions en surt com si lhaguessin tret del ventre de Smele. El nen s estrany, fora del com fins i tot des del punt de vista div, ja que s filla duna mortal i alhora de Zeus en tot el seu esclat. Tamb s estrany perqu ha estat alimentat en part al ventre duna dona i en part a la cuixa de Zeus. Dions haur de lluitar contra la tena gelosia dHera, que costa personar a Zeus els seus encaterinaments i que sempre agafa mania als fruits dels amors clandestins del seu marit. Una de les grans preocupacions de Zeus s sostreure Dions de la mirada dHera, confiar-lo a les dides perqu lamaguin. Quan es faci gran, vagabundejar i ser tot sovint objecte de persecucions per part de personatges ben establerts. Essent encara un adolescent, desembarca a Trcia amb el seu seguici de joves bacants. El rei del pas, Licurg, rep de molt mala gana larribada daquest jove estranger que pretn ser un du i de qui se sap molt poca cosa. A ms, va acompanyat de tot de noies que el celebren delirant, com fantiques adeptes duna nova divinitat. Licurg fa arrestar les bacants i les engarjola. Dions no ha desmerar gaires poders per alliberar-les. Enfurismat, Licurg persegueix el du i lobliga a fugir. Divinitat ambigua, equvoca en el seu aspecte femen, Dions fuig mort de por, es llana a laigua i sescapa del seu perseguidor. La deessa Tetis, la futura mare dAquilles, el t amagat en les profunditats marines una temporada. Quan Dions surt dall, acabada aquesta mena diniciaci clandestina, desapareix de Grcia i es trasllada a lsia. Aqu comena la gran conquesta de lsia. En aquesta aventura s secundat per exrcits de fidels, compostos majoritriament per dones, que no disposen de les armes clssiques del guerrer i combaten a cops de tirs, s a dir, bastons a la punta del qual es fixen pinyes i que tenen poders sobrenaturals. Dions i els seus sectaris fan fugir tots els exrcits que sels oposen i que pretenen bloquejar-los lavanada; el seu recorregut per lsia s un passeig triomfal. Desprs el du torna a Grcia.
Dions
102
Sacerdot itinerant i dones salvatges En aquest moment, el du decideix retornar a Tebes. Dions, lerrant, el vailet amenaat per lodi duna madrastra, el jove du obligat a llanar-se al mar i a amagar-se en les profunditats per esquivar la ira dun rei traci, ja s un adult i pot tornar a Tebes. Quan hi arriba, el seu cos Penteu, fill dAgave, germana de Smele, s el sobir de la ciutat. Smele s morta. Agave shavia casat amb un dels cinc sembrats, Equon, que va morir desprs de fer-li aquest fill. Penteu exerceix la sobirania perqu el seu avi matern, Cadme, ja s massa vell per regnar. Penteu ha heretat dEquon la seva tirada per la terra tebana, el sentit de larrelament i un temperament violent, a ms de la intransigncia i la suprbia prpies del soldat. A aquesta ciutat de Tebes, que s com un model de ciutat arcaica, Dions hi arriba disfressat. No es presenta com el du Dions, sin com un sacerdot del du. Sacerdot ambulant vestit de dona, porta uns cabells llargs que li cauen esquena avall, ho t tot del metec oriental, amb els ulls foscos, laire seductor, una boca dor... En resum, tot el que pot molestar, eriar la sem de la terra de Tebes i, s clar, Penteu. Tots dos tenen, si fa no fa, la mateixa edat, perqu Penteu s un rei molt jove. Al voltant del sacerdot gravita tota una banda de dones, joves i madures, que sn ldies, s a dir, orientals, amb tot el que aix representa pel que fa a laspecte fsic i a la manera de ser. Fan soroll pels carrers, mengen a qualsevol lloc, dormen a laire lliure... Quan Penteu ho veu, no pot enfurismar-se ms. Qu hi fa aqu, tota aquesta tropa? Les vol fer fora. A ms, Dions ha fet tornar boges unes quantes matrones tebanes. Ha actuat aix perqu no ha perdonat a les filles de Cadme, les germanes de la seva mare, i en particular Agave, que hagin assegurat que Smele no havia tingut mai relacions amb Zeus i era una histrica fantasiosa que havia mort en un incendi perqu era una imprudent i que, si havia tingut un fill, havia desaparegut i que de cap manera no podia ser fill de Zeus. Val a dir que el que essencialment representa Smele, l'estreta relaci amb el mn div massa estreta, en el seu cas, els tebans voldrien ignorar-ho: consideren que tot aix sn sopars de duro. Potser s que es van celebrar unes noces entre Cadme i Harmonia, per s que es tractava de fundar una ciutat humana, organitzada segons criteris estrictament humans. El que vol Dions, al seu torn, s restablir el lligam amb la divinitat. Per no fer-ho, com en ocasi de les noces de Cadme i Harmonia, festivament i provisria, sin per impregnar de carcter div la mateixa vida humana i la vida poltica i cvica de Tebes. Mira d'introduir un ferment que obri una nova dimensi en l'existncia quotidiana de la gent. Per aix, cal fer tornar boges les dones de Tebes, matrones slidament installades en el seu estatut d'esposes i mares, el gnere de vida de les quals es troba als antpodes de les ldies que componen el seguici de Dions. Aquestes tebanes abandonen infants, marits i obligacions domstiques i se'n van a la muntanya, a vagar per les terres ermes i els boscos. All, es passegen en vestits que sorprenen pel seu atreviment i es lliuren a tota mena d'excessos. Els pagesos de la contrada hi assisteixen entre incrduls, admirats i escandalitzats. Penteu s informat de la nova situaci. La seva clera augmenta. Es gira, per comenar, contra els fidels del du, les seguidores devotes de Dions, considerades responsables del desordre que s'ha escampat per la ciutat. El rei ordena a la seva policia que arresti les fervents del nou culte i les fiqui a la garjola. Aix ho fan els agents de l'ordre. Tan bon punt han estat empresonades, Dions les deslliura amb la seva mgia. I ja les tenim altre cop en dansa, cantant pels carrers, fent petar els crtals, fent escndol. Penteu decideix atacar el sacerdot itinerant, el captaire seductor. Ordena que el detinguin, que l'omplin de cadenes, que el tanquin a l'estable reial amb bous i cavalls. El sacerdot es deixa portar sense oferir resistncia, sempre somrient i tranquil, amb una actitud a mig cam de la ironia i la indolncia. L'empresonen als estables reials. Penteu est convenut que l'afer s'ha solucionat i dna als seus homes la consigna d'equipar-se per a una expedici militar: es tracta de recuperar les tebanes adscrites a la religi deis excessos. Els soldats s'organitzen en columnes de quatre i surten de la ciutat per disseminar-se per camps i boscos. Mentrestant, Dions continua tancat a l'estable del rei. Per vet aqu que tot d'una els seus ferros es desfan, el palau reial s'incendia, els murs s'ensorren. Dions, malgrat tot, en surt indemne. L'enfuriment de Penteu assoleix el punt culminant quan, en el moment en qu, impotent, assisteix a la destrucci del seu palau, es presenta el sacerdot tan tranquil, somrient, sense ni una rascada, estrafolriament vestit, que se'l mira. Just llavors arriben els seus capitans tots sanguinolents i despentinats, amb l'armadura abonyegada. Que us ha passat?
Dions
103
S'expliquen: resulta que aquelles dones, abans de l'arribada dels soldats, estaven molt reposades i no semblaven ni agressives ni amenaadores; al contrari, tot respirava, dins el seu cercle i al seu voltant, una dolor meravellosa; es podia veure com prenien en braos cadells de totes les especies animals i els alletaven com si fossin els seus propis fills. Segons el que afirmaven els pagesos i el que tamb creien haver vist els soldats, les dones vivien com en un altre mn, enmig d'una retrobada harmonia entre tots els ssers vius, homes i animals, predadors i preses, tots divertint-se plegats, les fronteres abolides, en l'amistat i la pau. Del terra, a penes colpejat per un tirs, brollaven fonts d'aigua pura, de llet, de vi. Era com contemplar un retorn a l'edat d'or. Ara b, tan aviat com van aparixer els soldats, aix que aquelles dones angeliques es van sentir amenaades per la violncia militar, es van convertir en fries assassines. Amb els seus tirsos es van abalanar sobre els soldats, trencant-los les files, colpejant-los i matant-los. Una veritable desfeta. Victria de la docilitat sobre la violncia, de les dones sobre els homes, del camp salvatge sobre l'ordre civil. Penteu s'assabenta de l'aclaparadora derrota amb Dions somrient davant seu. El rei de Tebes s un autntic representant de certs aspectes caracterstics del bar grec: creu amb fermesa que, en la vida, el que compta, s vestir aristocrticament, el control sobre un mateix i la capacitat de raonar. L'obligaci que un s'imposa de no fer mai coses baixes, de saber-se captenir, de no ser esclau dels desigs i les passions prpies, s una actitud que implica, com a contrapartida, el menyspreu de les dones, vistes com a criatures que s'abandonen amb massa facilitat a les emocions. En el cas de Penteu, tamb implica un cert menyspreu de tot el que no s grec, dels brbars de l'sia, gent lasciva i de pell massa blanca perqu no s'exercita a l'estadi, i que no esta preparada per suportar els patiments necessaris per arribar a dominar-se. Dit en poques paraules, Penteu considera que el paper d'un monarca ha de ser mantenir un ordre jerarquitzat en que les dones no es moguin de la llar, un ordre que no inclogui estrangers, i veu els pobles asitics com gent efeminada acostumada a obeir tirans, al contrari dels pobles de Grcia, pobles d'homes lliures. s evident que Dions s, en certa manera, el retrat i el doble de Penteu. Al capdavall, sn cosins germans i tots dos sn nadius de Tebes, per b que Dions hagi passat la major part de la seva vida rodant pel mn. Tamb tenen la mateixa edat. Si llevssim a Penteu la cuirassa artificial que porta per sentir-se de deb un home, un aner que sap el que s bo per a ell i per a la comunitat, que sempre dna ordres o castiga, hi descobrirem el retrat de Dions. L'he vist veient-me El sacerdot, s a dir, Dions, actua amb una intelligncia de sofista. Per mitj de les respostes ambiges, mira de desvetllar l'inters de Penteu per un mn que no coneix i que en principi sembla que no vol conixer: el mn femen, aquell mn tan desordenat. Al gineceu, encara es pot saber, si fa no fa, qu fan les dones no se sap mai amb total certesa qu maquinen, aquestes diablesses, per, en general, all sn controlables, mentre que en plena natura, sense testimonis i lliurades als seus instints, qui sap on poden arribar. La natura salvatge no t res a veure amb la vida a la ciutat on, entre temples i carrers, est ben canalitzada. En qualsevol cas, Penteu voldria saber qu hi passa, al bosc. Qui s aquest du? El coneixes realment? L'has vist b? O noms l'has somiat? l'interroga Penteu. No, no. L'he vist ben despert respon el sacerdot. L'he vist veient-me. L'he mirat mirantme. Penteu es queda pensatiu: qu deu voler dir la frmula l'he vist veient-me? En aquesta histria, com en d'altres, l'ull i la mirada cobren una importncia especial, perqu hi aflora la idea que hi ha coses que potser no coneixem per que, a poc a poc, es desvelen si hi posem la mirada. s una idea que va germinant al cervell de l'home establert, del ciutad, del monarca, del grec, que es diu que potser no estaria malament anar a donar una ullada al bosc. Aix, manifesta un desig que no es coneixia, el del voyeurisme. Sobretot perqu creu que, abandonant-se al desordre, aquestes dones, entre les quals hi ha dones de la seva famlia, es lliuren a esborronadores orgies sexuals. Penteu s pdic, s un jove solter i, en conseqncia, es vol mostrar extremadament estricte en aquest terreny. Per, d'altra banda, s una qesti que el burxa, i voldria veure qu hi passa, all. El sacerdot l'anima: Doncs s ben fcil. Els teus soldats van haver de fugir perqu hi van anar armats i arrenglerats en columnes de quatre.
Dions
104
Es van oferir directament a la vista de les dones; tu hi pots anar sense que ning et vegi; en secret, pots assistir al deliri i a la follia d'aquestes dones, assegut a primera fila, completament d'incgnit. Noms cal que et vesteixis com jo. Tot d'una, el rei, el ciutad, el grec, el mascle, es vesteix com el sacerdot vagabund de Dions, es vesteix de dona i, deixant que els seus cabells es moguin al ritme del vent, adopta un aspecte totalment femen, semblant al d'aquell asitic. En un moment determinat, es troben tots dos cara a cara, els ulls de Dions en els de Penteu i viceversa. Sembla que l'un sigui el mirall de l'altre. Dions agafa Penteu per la m i el porta cap al Citer, on es troben les dones. El que est arrelat a la terra l'home de la identitat segueix l'home que ve de lluny el representant de l'alteritat i, aix, s'allunyen de la ciutat en direcci al Citer. El sacerdot assenyala un pi molt alt a Penteu. Li proposa que s'amagui entre el fullatge d'aquell arbre. Des d'all dalt, ho podr observar tot, veure sense ser vist. Penteu s'enfila a la copa del pi i s'hi amaga. Al cap d'una estona, veu arribar la seva mare Agave i les noies de Tebes que Dions ha fet enfollir, les quals es troben en un estat de deliri molt ambigu. s cert que les ha fet embogir, per tampoc no es pot dir que siguin veritables adeptes del du. No sn converses al dionisisme en un sentit estricte. Agave i les altres afirmen que tot aix sn falrnies. I tanmateix, la seva follia no s el resultat de cap convicci o conversi religiosa i presenta els smptomes d'una malaltia seriosa. Per no haver acceptat l'influx dionisac, per no haver-hi cregut, ara han caigut malaltes de dionisisme. Davant de la incredulitat, el dionisisme es manifesta en forma de malaltia contagiosa. En la seva follia, segons com, es manifesten com a adeptes del du, viuen en la beatitud d'un retorn a l'edat daurada, a una poca de fraternitat universal, on tots els ssers vius, dus, humans i animals, estaven barrejats. Segons com, al contrari, una rbia sanguinria s'ensenyoreix d'elles; sn capaces de dividir un exrcit i d'esquarterar els seus propis fills. En aquell moment, les tebanes es troben en un estat allucinatori de desordre mental, en el moment lgid de l'epidmia dionisaca. Dions encara no s'ha establert a la ciutat, no ha estat acollit pels tebans, continua sent un foraster mal vist. Penteu, amagat al pi, observa les dones escampades pels boscos. Estan capficades en les tasques pacfiques que solen realitzar quan no sn atacades o perseguides. Per, ai! En un moment determinat, Penteu comet la imprudncia d'abocar-se una mica massa per poder observar millor l'espectacle. Treu tant el cap, que les dones s'adonen de la presncia de l'espia, del voyeur penjat a les branques d'un arbre. El seu estat es transforma amb violncia i, preses d'una furor sobtada, es precipiten cap al pi per mirar de doblegar l'arbre. Com que no ho aconsegueixen, malden per desarrelar-lo. Penteu comena a balancejar-se perillosament a la copa de l'arbre i crida: Mare, que sc jo, Penteu! Aneu amb compte, que em fareu caure! Per el deliri posseeix tot el seu sser, i aconsegueixen arrencar el pi. Quan aquell estrany cau a terra, les dones s'abalancen damunt seu i el fan miques. L'esquarteren com en alguns sacrificis dionisacs s'esquarterava la vctima: en viu. Penteu, dones, s desmembrat com si fos vianda morta. En acabat, Agave s'empara del cap del seu fill, el clava a la punta d'un tirs i el passeja tota contenta. En el seu deliri, confon aquell cap amb el d'un lleonet o un jove toro. No pot estar ms satisfeta. Com que, fins i tot en el seu deliri dionisac, continua sent una filla d'Equon, s a dir, una dona de nissaga guerrera, es vanta d'haver anat de cacera amb els homes i d'haver-ho fet millor que ells. Acompanyada per aquesta banda de dones esvalotades, cobertes de sang, Agave va cap a Dions, encara disfressat de sacerdot. Amb Dions hi ha el vell Cadme, el fundador de Tebes, pare d'Agave i avi de Penteu a qui va cedir el tron, i Tirsies, un vell endev que representa una forma de coneixement senil, mediocre i un punt ritualista. Aquests dos no estan gaire compromesos amb l'assumpte perqu, malgrat tot, no experimenten l'hostilitat virulenta o l'odi cec envers Dions que sent Penteu. Cadme, per ser qui s, i el pare de Smele, Tirsies, perqu la seva funci s teixir lligams amb el cel. Es podria dir que fins i tot senten una certa fascinaci per Dions. Per aix decideixen, malgrat la seva avanada edat i la seva dificultat per seguir el moviment, posar-se els vestits flotants del ritu dionisac i empunyar un tirs per unir-se a les dones del bosc i dansar-hi, com si els honors retuts al du ignoressin per complet les diferncies de sexe o edat. Aquests dos ancians estan presents, doncs, quan Agave, en el seu deliri, juga amb el cap de Penteu a la punta del tirs. Agave reconeix Cadme i li mostra la caa meravellosa, es vanta de ser la millor caadora de la ciutat, fins i tot per damunt dels homes. .Mira, he caat una bstia salvatge. Horroritzat davant de l'espectacle, Cadme intenta fer-li recuperar la lucidesa a poc a poc i, amb molt de compte, interroga Agave: Escolta, aquest cap de lle, aquests cabells, no els
Dions
105
reconeixes?. Agave es va recuperant del seu deliri. A pleret, bocins de realitat van reapareixent en l'univers onric, sanguinari i alhora meravellosament bell, en el qual havia quedat sumida. A l'ltim, s'adona que el cap clavat al tirs s el del seu fill. Horror! Rebuig de l'altre, identitat perduda El retorn de Dions a casa, a Tebes, topa amb la incomprensi general i suscita el drama per tal com, durant molt de temps, la ciutat ha estat incapa; d'establir un lligam slid entre la gent del pas i l'estranger, entre els sedentaris i els viatgers, entre la seva voluntat de ser sempre els mateixos, de negar-se a canviar i, d'altra banda, l'estranger, el diferent, l'altre. Mentre no hi hagi cap possibilitat de conciliar aquests contraris, es produir una desgrcia: els mateixos representants de l'afecte incondicional a l'immutable, els que proclamen la permanncia necessria dels valors tradicionals enfront de l'altre, enfront del qui els qestiona i els obliga a mirar-se d'una manera diferent, sn aquests mateixos, doncs, els identitaris, els ciutadans grecs convenuts de la seva superioritat, els qui relliscaran cap a l'alteritat absoluta, cap a l'horror, cap a la monstruositat. Pe! que fa a les dones tebanes, irreprotxables en e! Seu comportament, mode!s de discreci i modstia en la vida domestica, totes, amb Agave al capdavant, la reina mare que mata e! seu fill, que l'especeja i n'esgrimeix e! cap com un trofeu, totes, de cop, adopten la figura de la gorgona Medusa: porten la mort als ulls. Penteu mor d'una manera esferedora, esquarterat en vida com un animal salvatge, ell, el civilitzat, el grec sempre amo d'ell mateix, que va cedir a la fascinaci de l'altre, d'all que condemnava. L'horror es projecta a la cara del mateix que no ha sabut fer lloc a l'altre. Desprs d'aquests esdeveniments, Agave emprn el cam de l'exili acompanyada per Cadme, mentre que Dions prossegueix els seus viatges al voltant del mn, fidel a la seva condici. A Tebes fundar un culte a la seva divinitat, tan bon punt ha conquerit la ciutat, no per expulsarne els altres dus, ni per imposar-hi la seva religi en detriment de les altres, sin perqu al centre de Tebes, al cor de la ciutat, hi siguin representats, a travs del seu temple, festes i culte, el que s marginal, el vagabund, l'estranger, l'anmic. Com si, en la mesura en que un grup hum es nega a reconixer l'altre, a fer-li una mica de lloc, fos aquest mateix grup el que esdevingus monstruosament diferent. El retorn de Dions a Tebes evoca l'acord amb el div, antigament segellat, d'una manera una mica ambigua, a la ciutadella de la ciutat, quan el conjunt dels dus va entregar Harmonia, filla d'Ares i Afrodita, a Cadme. Aleshores existia, si no la promesa, almenys la possibilitat d'un mn reconciliat. Al mateix temps, planava per damunt d'aquest acord, amenaadorament, l'eventualitat d'una fractura violenta. No noms en dna fe la historia de Dions: la lnia dels labdcides, la descendncia de Cadme, s una prova fefaent que el millor i el pitjor poden estar barrejats. En la llegenda dels labdcides, el moment culminant de la qual s la histria d'dip, trobem la tensi contnua entre els qui sn veritables sobirans i els qui, des de l'interior de la sobirania, revelen amb els seus actes d'on els prov el poder: de la nissaga dels sembrats, els esparts llegendaris abocats a la violncia i a l'odi.
Vernant, Jean-Pierre i Vidal-Naquet, Pierre (2008). Mito y tragedia en la Grecia antigua. Barcelona. Ediciones Paids Ibrica. (Col. Paids orgenes, 29). 2 impr. 200 pgs. Vernant, Jean-Pierre (2001). El individuo, la muerte y el amor en la antigua Grecia. Barcelona. Ediciones Paids Ibrica. (Col. Paids orgenes, 27). 224 pgs. Vernant, Jean-Pierre (2009). Mito y sociedad en la Grecia antigua. Madrid. Siglo XXI de Espaa Editores. 3 ed. 220 pgs. Vernant, Jean-Pierre (2009).Ulises, Perseo: breve conferencia sobre los hroes de la Antigedad. Barcelona. Ediciones Paids Ibrica. (Col. El arco de Ulises, 17 ). 128 pgs. Vernant, Jean-Pierre (1993). Mito y pensamiento en la Grecia antigua. Barcelona. Ariel. (Col. Ariel filosofa ). 3 ed. 384 pgs.
Dions
106
Vernant, Jean-Pierre (1999). Mito y religin en la Grecia antigua. Barcelona. Ariel. 2 impr. 96 pgs. Vernant, Jean-Pierre (1986). La muerte en los ojos: Figuras del Otro en la antigua Grecia. Barcelona. Gedisa. (Coleccin Hombre y sociedad. Serie Cla-de-ma). 112 pgs. Vernant, Jean-Pierre (2005). Los orgenes del pensamiento griego. Barcelona. Ediciones Paids Ibrica.(Col. Paids studio). 4 impr. 146 pgs. Vernant, Jean-Pierre (2000). El hombre griego. Madrid. Alianza ed. 2 ed. 344 pgs.
Dions
107
Gins Lpez Puertas (2004), El missatge alliberador de Dions en les Bacants d'Eurpides. Espculo. Revista de estudios literarios. Universidad Complutense de Madrid. http://www.ucm.es/info/especulo/numero28/Dions.html
L'ltima tragdia d'Eurpides
D'Eurpides conservem disset tragdies i una pea satrica, entre elles destaquen obres com Medea i Bacants. El trgic grec va ser relacionat amb alguns sofistes, amb els que compartia idees progressistes sobre l'esclavitud o la dona, i ridiculitzat per Aristfanes. La preocupaci d'Eurpides s, sens dubte, l'home i, com es diu en la Potica d'Aristtil, reflectir-ho en les seves tragdies tal com s (al contrari de Sfocles que ho reflectiria com ha de ser). Podem considerar a Eurpides, potser, el ms trgic dels trgics per tamb un gran pensador. Les Bacants d'Eurpides exerceix la fascinaci de ser l'ltima obra del trgic grec. Encara que les idees implcites en la tragdia no sn diferents de les anteriors escrites per Eurpides, el tema elegit, Dions i els ritus bquics, t la mgia de l'enigmtic. Argument A Tebes governa el tir Penteu. El du Dions, acompanyat de les mnades, arriba a la ciutat amb la intenci d'expandir el seu culte i realitzar festes orgistiques. El tir tem per l'arribada d'un du que altera l'ordre i al qual moltes dones, entre elles la seva mare, s'uneixen. Penteu decideix espiar, amb actitud morbosa, el du i les bacants, per s descobert i les seguidores del du inclosa la mare esquarteren el seu cos. Quan la seva mare recupera la conscincia i reconeix el seu fill es lamenta de la desgrcia. Dions i els grecs Dions s un du estrany i ambigu. El coneixem, sobretot, com l'inventor del vi, per el seu significat s ms extens i complex. Aix ho testifiquen els diversos noms que rep, a part dels ms coneguts de Bacus i Dions o Dionisi, s anomenat Bromi, el que brama com bstia salvatge, sigui pantera, lle o toro, i Lysios i Eleuthereus, per la seva acci alliberadora. s, a ms, el du de la mscara i la representaci per excellncia: en honor a ell es realitzaven les Grans Dionisaques a Atenes, on en quatre dies es cantaven ditirambes himnes de divers contingut i es representaven 3 o 5 comdies, dotze tragdies i tres peces satriques1. T la capacitat de produir bogeria, la mania, aquest estat de deliri que produeix en els seus seguidors per mitj de la dansa frentica i la ingesti del vi. El seu propi naixement s estrany: neix com a du tot i ser fruit de l'amor de Zeus i una mortal, Smele11, com ens relata el poeta Hesode: i la cadmea Smele, igualment en tracte amors amb ell [Zeus], va donar a llum un illustre fill, el molt rialler Dions, un immortal sent ella mortal. Ara ambds sn dus (Teogonia, 940-942) 2. La seva procedncia no s grega com el mateix Dions reconeix en la tragdia d'Eurpides: Lidia s la meva ptria (Bacants, 464). La condici de du estranger s confirmada per altres fonts hellniques, resulta curis ja que el du rebia dels grecs molts homenatges en festes, figurava al pante olmpic, compartia amb Apollo el santuari de Delfos3 i era present en la lrica arcaica com a inspirador d'himnes: com marcar l'inici del bell cant del div Dions, el ditirambe, s jo, quan el vi fulmina les meves entranyes (Arquloc, 77D). Homer i Hesode amb prou feines el citen, per no s rar si sabem que van realitzar una selecci dels mites en virtut dels gusts dels seus patrons4. Dions s un du present en l'Hllade i si s considerat estranger no es deu al seu origen asitic, sin que molts grecs ho rebutgen a l'interior dels seus esperits.
Fou estimada per Zeus, que durant les seves relacions engendr Dions. Mentre estava grvida, Hera adopt l'aparena de la seva nodrissa Broe i la convenc perqu demans al seu amant que, si de deb era Zeus, se li mostrs en tota la seva esplendor. Aix ho va fer, i com que el du no s'hi podia negar perqu havia jurat que li concediria qualsevol cosa que li demans, en comparixer al davant d'ella amb la seva majestat suprema la va cremar amb el fulgor i els llamps. Zeus hagu d'extreure el fetus de Dions del seu ventre i cosir-se'l a la cuixa fins que s'acabs de formar.
11
Dions
108
Dions arriba a Tebes Amb la intenci de donar-se a conixer, desprs d'una llarg cam de propagaci del culte per Arbia i tot sia, arribar per fi a Grcia: DIONS: ... he arribat en primer lloc a aquesta ciutat dels grecs, desprs dhaver portat all [Ldia, Frgia, Arbia i sia] tamb els meus cors i fundat els meus ritus, a fi de ser un du patent als mortals. A Tebes, la primera en aquesta terra hellnica l'he alat amb el meu crit... Bacants, 20-25 Les seguidores de Dions, les bacants o mnades, apareixen als carrers de Tebes. Van abillades amb la vestimenta del du, la pell de cabirol, i empunyen el tirs, espcie de canya coronada dheura o llana. Porten un llarg recorregut per sn felices ja que acompanyen el du, i mostren el seu goig amb el crit ritual de l'evoh: "des de la terra d'sia, deixant el sacre Tmolo, corro darrere Bacus, dol esfor, fatiga agradable, llanant el bquic evoh" (65-67). De seguida manifesten les mnades que el du ha de comunicar-nos un missatge important i que far feli a qui el comprengui i suneixi al seguici -el ties12- dionisac: Oh, feli aquell que, sorts coneixedor dels misteris dels dus, santifica la seva vida i es fa en la seva nima company de ties del du... Bacants, 74-75 Els misteris que posseeixen els dus i que tamb t Dions sn un coneixement esotric, sabers que noms estan disponibles als iniciats en el seu culte. L'aprehensi dels misteris ens conduir a la felicitat. El ritual dionisac, lorgia,5 consisteix en una dansa frentica a la muntanya, l'oreibasia: aviat la comarca sencera ballar, quan Bromi condueixi els seus seguicis a la muntanya (114-116), seguida de lesquarterament d'un animal (el sparagms) i la ingesti de la seva carn crua (l'omophaga): Quin goig a les muntanyes, quan al mig del seguici llanat a la carrera es tira al terra [Dions], amb el seu sacre hbit de pell de cabirol, buscant la sang del cabrit immolat, delcia de la carn crua, mentre va impetus per muntanyes frgies, ldies! Bacants, 135-139 La dona i el que s dionisac L'exhortaci de les bacants est clarament dirigida a les dones de Tebes. L'element femen s sempre present en el que s dionisac. Bacus s descrit pel tir Penteu com un estranger que porta una cabellera llarga i perfumada de bucles rossos, de rostre lasciu amb l'atractiva mirada d'Afrodita als seus ulls (Bacants, 234-235). Per qu el culte est destinat a les dones? Quan es parla de la mare de Dions, Smele, es diu que va tenir anguniosos dolors de part i, en una altra tragdia d'Eurpides, el cor de dones assenyala que: la dura i desafortunada impotncia davant dels dolors del part i el deliri harmonitzen amb la difcil condici de les dones (Hiplit, 163-165). El sofriment del part s un smbol de la realitat quotidiana de la dona grega, mostra que la seva vida no era agradable. Recloses en una part de la casa, el gineceu, realitzaven les seves pesades tasques, especialment teixir. Les seves sortides de la casa eren mnimes i sempre havien de ser acompanyades per un esclau. Dions s sensible a l'opressi de les dones: aviat la comarca sencera ballar, quan Bromi condueixi els seus seguicis a la muntanya, a la muntanya, on espera el femen tropell, lluny del telers i filoses, agullonat per Dions (114-119).
12
El ties (grec antic thasos), era una comitiva exttica de Dions, sovint descrits com tabolaires borratxos. En els vasos cermics o en els baixos relleus, solitries dones brandant el tirs poden reconixer-se com a membres d'un ties.
Dions
109
s Dions qui allibera les dones del treball pesat del teler. La relaci entre el teler i l'opressi de la dona apareix ja a Homer, quan Telmac silencia la seva mare i li ordena: ms tu vs-te'n a les teves sales de nou i atn les teves prpies tasques, el teler i la filosa, i ordena, aix mateix, a les teves servidores aplicar-se al treball; el parlar s competncia dels homes i entre tots em competeix a mi, perqu tinc el poder a la casa (Odissea, cant I, 355-359). Les dones sn els ssers que ms necessiten la felicitat promesa pel du doncs de tot el que t vida i pensament, nosaltres, les dones som l'sser ms desgraciat" (Medea, 230-231)6. L'alienaci de la msica i el vi El propi Dions guiar el seguici dionisac. El ties anir acompanyat dels crits alliberadors de l evoh! i d'una msica captivadora: al so de panderetes de sord retruny, festejant amb crits de evoh! al du de l'evoh, entre els crits i aclamacions frgies, mentre la sagrada flauta de lotus melodis modula les seves sagrades tonades, en acompanyaments per a les que acudeixen a la muntanya, a la muntanya. Bacants, 156-165 La msica adquireix, en el ritual dionisac, un paper rellevant com element teraputic i purificador, realitza una catarsi de l'nima. L'aspecte purificador d'algunes msiques i, concretament, dels instruments utilitzats en el ritus dionisac l'assenyala Aristtil: la flauta no s un instrument moral, sin ms b orgistic, de manera que s'ha d'utilitzar en aquelles ocasions en les quals l'espectacle pretn ms la purificaci que l'ensenyament (Poltica, 1341a). I s la msica de la flauta frgia la que millor participa en el que s dionisac: tot el deliri bquic [...] sexpressa per mitj de la flauta, d'entre els instruments, de manera especial, i entre les harmonies s la frgia l'adequada a tals acords (Poltica, 1342b) i en aquells que estiguin afectats de passions s'operar certa purificaci i se sentiran alleugerits amb plaer (Poltica, 1342a). La msica acompanya la ingesti del vi, l'element ms emblemtic del du: Ell, que s'ocupa d'aix: de guiar al seu seguici en les danses, de riure al so de la flauta, i d'aquietar les penes, tant bon punt apareix el fruit brillant del carrs de ram en el banquet dels dus, i quan en els festeigs dels homes coronats dheura el vas de vi desplega sobre ells el son. Bacants, 379-387 El vi t tamb una funci teraputica, alleugereix els pesars i produeix oblit mitjanant el son, No hi ha cap altra medicina per a les penes! (Bacants, 283) dir l'endev Tirsies. El rebuig de les convencions i l'alliberament de l'individu Fins ara hem indicat la funci purificadora de la msica i el vi, per no hem dit per qu s necessria aquesta purificaci. S'ha apuntat la resposta: la dura situaci de les dones necessiten de la purificaci i alliberament de Dions. Per no s suficient, perqu Dions es dirigeix sobretot a les dones per no exclusivament: vol rebre els seus honors de tots en com i desitja que se li doni culte sense diferncia de classes (207-209) i per igual al ric i al ms pobre els ha ofert gaudir del plaer del vi que allunya el pesar (421-424). Dions vol alliberar els habitants de Tebes de les opressions a qu sn sotmesos. La causa de l'opressi, el tir Penteu, ve ja donat per mites antics, per la tragdia d'Eurpides transcendeix aquesta causa. Les bacants, recordem, fan propaganda del du pels carrers de Tebes i conviden a ballar a la muntanya. El que proposen s una evasi de la ciutat cap a la naturalesa. All a la muntanya, l'oreibasa, aquesta dansa desenfrenada, els conduir a l'xtasi, un estar fora de si, un alliberament del treball de la casa, de les lleis estatals i dels compromisos pblics i privats. Prometen al fidel una evasi espacial cap a on no ha intervingut l'organitzaci poltica humana i la tcnica. El desig d'evasi a llocs idllics, abandonant la ciutat, s constantment repetit pel cor de mnades: Tant de bo pogus arribar a Xipre, l'illa d'Afrodita, on habiten els Amors que encisen al cor hum! O a Faros, la terra de la qual fertilitzen els corrents d'un riu brbar de cent
Dions
110
boques, sense ajuda de la pluja! O a la bonica Pieria, la residncia de les Muses, en el fams vessant de l'Olimp! Bacants, 405-411 Amb la fugida a unes terres no dominades pels homes i on fins i tot sn presents les divinitats, s'est rebutjant radicalment tota sofisticaci humana, tota actuaci de l'home sobre la naturalesa i, essencialment, es rebutja el major assoliment dels grecs en l'poca clssica: la polis, la ciutat-estat grega. La polis per autoperpetuar-se exerceix una esclavitud directa sobre determinats individus: s el cas de l'esclau, home privat de llibertat i considerat un objecte que s possible comprar, vendre o llogar, i, d'altra banda, el metecs, que o no s grec o s d'una ciutat grega diferent en la qual residia, uns i d'altres eren privats de drets poltics i pagaven impostos especials. A Atenes, la participaci poltica tan activa dels ciutadans era possible perqu a molts d'ells els descarregava de tota activitat econmica les altres dues classes: metecs i esclaus 7 . Per la polis tamb limita la llibertat dels ciutadans lliures, no s la ciutat la que serveix al ciutad: s l'individu el que est al servei de la ciutat. Eurpides, en una altra tragdia, posa en boca de la protagonista versos significatius sobre aix: Ah! No existeix mortal que sigui lliure. Ja que ara s esclau de les riqueses o de l'atzar, ara la multitud d'una ciutat o els textos de les lleis lobligar a utilitzar modals no d'acord amb el seu criteri Hcuba, 864-867 En aquestes paraules no s'atribueix la falta de llibertat a cap tir, l'esclavitud s deguda a l'afany de riqueses, a la por al qu diran i al jou de les lleis escrites, en fi, tot el que s propi de la ciutat grega. Eurpides planteja, en les Bacants, un problema fonamental del S. V. ane.: l'anttesi entre el que s cregut i creat pels homes, el nomos, i el que s donat a l'home, la physis. El nomos s bsicament la llei escrita i la physis pot ser tradut per naturalesa8. Dions forma part de la physis, per tal com s un du i es regeix per lleis divines no escrites, el seu missatge s una apologia de la physis i vol destruir la convenci (el nomos) dels homes, fent-los tornar a un estat natural incivilitzat, amb el consegent alliberament de l'individu. Amb aix, s'aconsegueix una afirmaci de la individualitat humana per tamb representa una uni entre els homes i la naturalesa: sota la mgia del que s dionisac no noms es renova l'aliana entre els ssers humans, tamb la naturalesa alienada, hostil o subjugada celebra una festa de reconciliaci amb el seu fill perdut, l'home 9. La regressi o el retorn a la naturalesa ve confirmat pels altres elements del ritual dionisac. En el sparagms, el xai s esquarterat amb les prpies mans, sense ajuda de cap estri, la tcnica humana s menyspreada. La ingesti de la carn crua de la vctima suposa el mateix menyspreu. En la tradici mitolgica, Prometeu va robar el foc a Zeus per donar-lo als homes. El foc va significar un aven per a l'home: va tenir oportunitat d'escalfar-se, de foragitar als altres animals, va poder crear eines, en suma, va ser el que va permetre que la humanitat es civilitzs. En menjar la carn crua, en comptes de cuinada, es rebutja el foc, l'element desencadenant de la civilitzaci. En l'omophagia, l'home torna a l'estat animal i es va apropant a la llibertat plena de les bsties salvatges, les fronteres entre els animals i els homes sn abolides; humanitat i bestialitat es confonen interpenetrantse10. En aquest estat de regressi cap a l'inici de la humanitat, menyspreant el regal de Prometeu, trobar l'home la felicitat que se li havia proms11. Llavors l'home haur trobat la pau interna, ser el Feli qui del mar va escapar a la tempesta, i va assolir el port! Feli qui de les penalitats s'ha sobreposat! (901-905), perqu haur rebutjat com Dions: a qui no mant sviament el seu cor i la seva intelligncia apartats dels individus genials (428-430); la seva nica preocupaci ser la de viure el moment i que la seva vida sigui feli i allunyada de pesars: La cincia dels savis no s la saviesa. Ni tampoc ho s el meditar sobre l'inhum. Breu s la vida! Per aix, qui pot collir el present, si persegueix l'infinit? Aquestes sn actituds, segons la meva opini, de mortals embogits. Bacants, 395-402
Dions
111
Notes 1. Tamb en honor a Dions se celebraven a ltica altres festes on hi havia representacions, com les Lenai, vegis R. Flacelire: La vida cotidiana en Grecia en el siglo de Pericles, Temas de Hoy, Madrid, 1993, pp. 255-258. 2. La genealogia que citem s la ms coneguda i la que pertany a la religi dionisaca. En la cosmogonia rfica, Dions, anomenat Zagreu, s fill de Zeus i Persfone i en nixer va ser matat pels Titans. Atena va poder salvar el seu cor, que va donar de menjar a Zeus o potser a Smele i desprs aquest es va unir amb Smele naixent el segon Dions. Per a ms detalls sobre l'orfisme, vegis M. Detienne: La muerte de Dionisos, Taurus, Madrid, 1983. 3. Per a Nilsson, la incorporaci de Bacus a Delfos va ser una forma de treure al culte dionisac el seu agull perills incloent-lo en la reglamentaci dels cultes estatals (Historia de la religiosidad griega, Gredos, Madrid, 2 ed. 1970, pg. 31). De qualsevol manera, el fet de compartir el temple pot indicar que l'oposici dels dos dus (Apollo s el du estable, moderat) no s incompatible sin complementria. 4. Homer realitza una selecci per a una cultura aristocrtica militar i Hesode per a una cultura camperola, E. R. Dodds: Los griegos y lo irracional, Aliana, Madrid, 1980, pg. 53. 5. El terme grec orgia significa ritu religis, i no ha d'entendre's en el sentit actual de festa profana. 6. Aristfanes presenta en la seva comdia les Tesmofries a un Eurpides ridcul com s habitual quan el treu en les seves comdies i que s acusat d'haver parlat malament de les dones en les tragdies: [...] fa ja molt temps que la pobra de mi sofreixo en veure com som injuriades per Eurpides el fill de la verdulaire i que rebem d'ell tota classe d'acusacions (edici utilitzada, pg. 175). L'opini que Eurpides s un misogin mereix ser valorada de forma semblant a la de confondre Scrates amb un sofista als Nvols: sens dubte les dues opinions sn errnies, per ms que deure's a una ignorncia del comedigraf sn una burla cap a homes innovadors i, alhora, sn un reflex de l'opini distorsionada del poble. Sn manifestacions com: sempre les dones van sorgir per a la perdici dels homes (Orestes, 605) les que li van crear fama de misogin. Tanmateix, s necessari sempre veure el context concret, en aquest exemple les paraules del cor es refereixen en realitat a Electra, que va induir a Orestes al matricidi, i a Hellena, que va provocar la guerra de Troia. Eurpides dna a les dones la condici humana, amb les seves virtuts i defectes, una mica difcil de trobar en altres grans homes com Plat (com a mostra de la ms dura misognia en la poesia est Semnides (cap 630 a.C) que classifica les dones segons neixen de l'hspida verra, de la perversa guilla, etc.). 7. R. Flacelire, pg. 61. A ms, a ltica noms 2/5 parts de la poblaci total eren ciutadans lliures (loc. cit., pp. 74-75) i que en aquesta xifra s'inclouen les dones lliures, que no podien participar en la poltica. 8. Per al problema nomos/physis i les diferents actituds adoptades a l'poca clssica vegis W. K. C. Guthrie: Historia de la filosofa griega. Vol. III: Segle V. Illustraci, Gredos, Madrid, 1988, pp. 65-150. 9. Friedrich Nietzsche: El nacimiento de la tragedia, traducci d'Andrs Snchez Pascual, Aliana, Madrid, 1973, pg. 44. Indiquem aqu la interpretaci tan especial de Nietzsche de les Bacants. Segons ell, Eurpides va expulsar de les seves tragdies el pathos i va socratitzar el seu art fent-ho conscient i no irracional, s a dir, va eliminar el que s dionisac, convertint la tragdia en drama. Tot aix, segons Nietzsche, va fer morir la tragdia i va portar Eurpides a un sucidi artstic. Les Bacants, llavors, glorificant a Dions seria una mostra de penediment d'Eurpides per haver expulsat el que s dionisac en les seves tragdies. Vegis Nietzsche, op.cit., pg. 44. 10. M. Detienne, op.cit., pg. 119.
Dions
112
11. En les Suplicants, Eurpides critica les indesitjables conseqncies de la tcnica: la guerra i les armes que es van crear per fer-la, unida a una manifestaci de la idea de brevetat de la vida i el desig de pau: miserables mortals, per qu teniu armes i us mateu mtuament? Pareu-vos, que poca cosa s la vida i s precs recrrer-la fins al final amb la major tranquillitat possible i lluny de les desgrcies (950-956). Bibliografa Text base: Eurpides: Bacantes, introducci, traducci i notes de Carlos Garca Gual, a Tragedias. Vol. III, Gredos, Madrid, 1979, pp. 323-409. Fonts antigues: Antologa de la poesa lrica arcaica, edicin y traduccin de Carlos Garca Gual, Alianza, Madrid, 1980. Aristfanes: Tesmoforias, trad. de Francisco Rodrguez Adrados, Ctedra, Madrid, 1991. Aristteles: Poltica, trad. de Carlos Garca Gual y Aurelio Prez Jimnez, Alianza, Madrid, 1986. Eurpides: Tragedias. Vol. I, trad. de Alberto Medina y Juan Antonio Lpez Frez, Gredos, Madrid, 1977. : Tragedias. Vol. II, trad. de Jos Luis Calvo, Gredos, Madrid, 1978. : Tragedias. Vol. III, trad. de Carlos Garca Gual y Luis Alberto de Cuenca, Gredos, Madrid, 1979. Hesodo: Obras y fragmentos, trad. de Aurelio Prez Jimnez y Alfonso Martnez Daz, Gredos, Madrid, 1978. Homero: Odisea, trad. de Jos Manuel Pabn y Manuel Fernndez Galiano, Gredos, Madrid, 1982. Estudios: Detienne, Marcel: La muerte de Dionisos, Taurus, Madrid, 1983. Dodds, E. R.: Los griegos y lo irracional, trad. de Mara Araujo, Alianza, Madrid, 1980. Flacelire, Robert: La vida cotidiana en Grecia en el siglo de Pericles, trad. de Cristina Crespo, Temas de Hoy, Madrid, 1993. Garca Gual, Carlos: Introduccin a la mitologa griega, Alianza, Madrid, 1992. Guthrie, W. K. C: Historia de la filosofa griega. Vol. III: Siglo V. Ilustracin., trad. de Alberto Medina Gonzlez, Gredos, Madrid, 1988. Jaeger, Werner: Paideia: los ideales de la cultura griega, trad. de Joaqun Xirau y Wenceslao Flores, Fondo de Cultura Econmica, Mxico, 21971. Nietzsche, Friedich: El nacimiento de la tragedia, trad. de Andrs Snchez Pascual, Alianza, Madrid, 1973. Nilsson, Martin P.: Historia de la religiosidad griega, trad. de Martn Snchez Ruiprez, Gredos, Madrid, 2 ed. 1970.
Dions
113
Dions amb Hermes i un stir, 550-520 ane. Cermica tica. Antikensammlung Munic, http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/1/1d/Greek_vase_Dionysos_atti ca_520_bC.jpg/502px-Greek_vase_Dionysos_attica_520_bC.jpg
Dions
114
Dions i Ariadna, 540-530 ane. Detall duna mfora tica de figures negres. Muse du Louvre, Pars. http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosAriadneLouvreF3.jpg
Dions
115
Dions, stir i mnade, vers 540-530 ane. Exkies, ceramista. mfora de coll amb figures negres. Altura: 33,50 cm. Dimetre: 23,70 cm. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/34567_F36bis.001.jpg
Dions
116
http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/34568_F36bis.002.jpg
Dions
117
Hermes, Dions i Apollo(?),vers 540 - 530 ane. mfora de figures negres. Altura:18,20 cm. Dimtre: 11,40 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/34703_F25.001.jpg
Dions
118
http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/34704_F25.002.jpg
Dions
119
Dions i car, 540-520 ane. mfora tica de figures negres. Trobat a Vulci. The British Museum, Londres. http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysusIcarius_BM_B153.jpg
Dions
120
Exkies: Dionysos en vaixell de vela entre dofins (pirates), ca. 530 ane. Kylix tic de figures negres. Dimetre 30,5 cm. Altura 13,6 cm. Trobat a Vulci. Staatliche Antikensammlungen, Munic. http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosSA2044.jpg
Dions
121
Dions amb gerra, 520-500 ane. Interior de cermica tica de figures negres. Trobat a Vulci. The British Museum, Londres http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosKantharosBMB589.jpg
Dions
122
Hermes, Dions, Ariadna i Posid, 510-500 ane. Hidria etrusca de figures vermelles . Trobat a Atenes. Muse du Louvre, Pars. http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosAriadneLouvreG41.jpg
Dions
123
Dions i el seu tasus (stirs i mnades), 510-500 ane. Signat per Euphronios (pintor), atribut a Euxithos (ceramista). Crater de calissa amb figures vermelles. Atenes. Altura 43 cm. Dimetre: 50,50 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/9473_gv001518.002.jpg
Dions
124
Dions amb copa, 490-480 ane. mfora tica de figures vermelles. Trobat a Vulci. Muse du Louvre, Pars. http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosLouvreCA29814.jpg
Dions
125
Triptlem: Jove posant vi a la gerra de Dions, 480 ane. Tondo dun kylix tic de figures vermelles. Dimetre 11,5 cm. Altura 11,5 cm. Muse du Louvre, Paris http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosYouthLouvreG138.jpg
Dions
126
Brygos: Dions i stirs, 480 ane. Cermica tica de figures vermelles. Cabinet des Mdailles de la Bibliothque Nationale de France, Paris http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosSatyrsCdm575.jpg
Dions
127
Dions lluitant amb un Gegant a la Gigantomquia, ca. 460 ane. Pelike tic de figures vermelles.Trobat a Nola. Muse du Louvre, Pars. http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosGiantLouvreG434.jpg
Dions
128
Naixement de Dions. 460 ane. Lekitos, cermica de figures vermelles. Altura: 42,8 cm. Dimetre: 14,5 cm. Museum of Fine Arts, Boston http://72.5.117.144/fif=fpx/SC2/SC225596.fpx&obj=iip,1.0&wid=800&cell=800,800&cvt =jpeg
Dions
129
Dions, 447-433 ane. Front est del Parten. The British Museum, Londres http://www.mlahanas.de/Greeks/LX/ParthenonPMDionysosBM.jpg
Dions
130
Dions, stirs i mnades, vers 440 ane. Crater en campana de figures vermelles. Altura: 36,90 cm. Dimetre: 38,30 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/34639_G486.001.jpg
Dions
131
http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/34640_G486.002.jpg
Dions
132
Dions, 400 ane. Marbre. Obra romana dun Apollo Lykeios de Praxteles. El cap s antic per no pertany al cos. Palazzo Altemps (Museo Nazionale Romano), Roma. http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosAltempsInv8649.jpg
Dions
133
Dions, Ariadna, stirs i mnades, vers 400 375 ane. Crater en calissa de figures vermelles. Altura: 27,90 cm. Dimetre: 28,80 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/35677_AG016898.003.jpg
Dions
134
Dions, stir i mnade, vers 390 ane. Skyphos de figures vermelles. Altura: 24,60 cm. Dimetre: 28,30 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/35668_AG021934.003.jpg
Dions
135
Dions, stirs i mnades, vers 390-380 ane. Plik de figures vermelles. Altura: 38,90 cm.Dimetre: 30,40 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/35769_AG016534.003.jpg
Dions
136
Dions, Ariadna i Eros, vers 380 370 ane. Lecit de figures vermelles. Altura: 17,50 cm. Dimetre: 12,20 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/34606_G588.001.jpg
Dions
137
http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/34609_G588.004.jpg
Dions
138
Dions, mnades i Eros, vers 375-350 ane. Hdria de figures vermelles "Style de Kertch". Altura: 32 cm. Muse du Louvre, Pars http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/35746_AG016926.003.jpg
Dions
139
Dions sobre una pantera i un sil amb tambor, 370 ane. Crater de figures vermelles. Trobat a Paestum. Muse du Louvre, Pars. http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosPantherLouvreK240.jpg
Dions
140
Dions i Plut, stirs i mnades, i eros jugant amb una oca, 370-360 ane. Crater atenesa de figures vermelles. http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosPloutosBMF6.jpg
Dions
141
Dions i mnade, vers 370 360 ane. Kantharus de figures vermelles. Altua: 11,20 cm. Dimetre: 9,20 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/35703_AG020026.003.jpg
Dions
142
http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/35704_AG020026.004.jpg
Dions
143
Dions, mnade i stir, vers 360 ane. Altura: 48 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/42370_AG022481.003.jpg
Dions
144
Pan i Dions, vers 360-350 ane. Crater en campana de figures vermelles. Altura: 38 cm. Dimetre: 38,70 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/14077_g0020129j.001.jpg
Dions
145
Dions i Papposilenus, vers 360 350 ane. Crater en campana de figures vermelles. Altura: 34,70 cm. Dimetre: 35,70 cm. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/14073_g0020130j.001.jpg
Dions
146
Dions, Ariadna, Eros i el tasus (stirs i mnades), vers 360 - 350 ane. Altura: 47,40 cm. Dimetre: 47 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/35762_AG021206.003.jpg
Dions
147
Dions
148
Papposilenus portant Dions infant, vers 350 - 300 ane. Altura: 13 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/19494_gv014527.001.jpg
Dions
149
Praxteles: Hermes amb Dions infant, cpia del segle I dun original del 350-330 ane. Marbre de Paros. Altura: 213 cm. Museu Arqueolgic dOlmpia. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/b6/Hermes_di_Prassitele%2C_at_Oli mpia%2C_front.jpg
Dions
150
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/2/2a/Back_Hermes_bearing_Dionysos _Olympia.jpg
Dions
151
Carro de Dions, mnades i stirs, ca. 340-330 ane. Dinos de figures vermelles, Aplia. Altura: 50.5 cm. Dimetre 31.5cm. Suport : Altura: 28.5cm; Dimetre 25.5 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/42360_AG026979.002.jpg
Dions
152
Dions
153
Dions
154
Dions
155
Dions
156
Dions, amb garlanda i cornucpia, i Ariadna, 325-300 ane. Trobat a Chalke, Rodes. The British Museum, Londres http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/Dionysos_Ariadne_BM_311.jpg
Dions
157
Dions, 300 ane. Sria. Cabinet des Mdailles, BNF, Paris http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/PhalerDionysosCdM.jpg
Dions
158
Dions, 2 meitat del segle III o inicis del segle II. Bronze. Altura: 16 cm. La pantera evoca la llegenda de la conquesta de lndia pel du. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/36750_AG026269.001.jpg
Dions
159
Mscara de Dions-Botris, 125-75 ane. Altura: 31 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/10233_gv014733.001.jpg
Dions
160
Mscara de Dions-Tauros, 125-75 ane. Altura: 31 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/10221_gv014730.001.jpg
Dions
161
Bacus, segle II. Procedent dAldaia, Valncia. Museu Arqueolgic Nacional dEspanya, Madrid. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c8/Baco_%28M.A.N._Madrid%29_01.jpg
Dions
162
Dions i Ariadna sobre un elefant, 75-25 ane. Altura: 20,60 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/10546_gv012162.001.jpg
Dions
163
Dions i el stir Ampelos (cep), segle I ane-dne. Bronze. Royal-Athena Galleries, Nova York http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysusAmpelus2.jpg
Dions
164
Dions i Ariadna damunt duna roca amb una pantera, entre 50 ane i la nostra era. Altura: 24 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/10551_gv011990.001.jpg
Dions
165
Dions i nimfes, 20 dne. Villa Farnesina, Roma http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysusNymphs.jpg http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/7a/R%C3%B6mischer_Meister_um_ 20_001.jpg
Dions
166
Stir, I-II segle. Bronze. Ulls i pell de cervatell incrustats de plata. Altura: 11,20 cm. Porta a la m dreta el pedum o bastor dels pastors. Muse du Louvre, Pars http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/36117_AG023174.002.jpg
Dions
167
Bacus, Segle II. Obra romana dpoca imperial. Marbre. Altura 170 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/25322_gv016455.001.jpg
Dions
168
Bacus (tipus Madrid-Varese), 150 dne. Marbre. Cpia romana dun original grec del 125 al 100 ane. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e9/Dioniso_del_tipo_MadridVarese_%28M._Prado%29_02a.jpg
Dions
169
Nen div, poca romana imperial. Bronze. Altura: 9,50 cm. Porta la corona dheura de Bacus i latef13 dOsiris. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/12011_gv022399.001.jpg
13
http://fr.wikipedia.org/wiki/Atef
Dions
170
Bacus i Pan, segona meitat segle II. Bronze, ulls incrustats de plata. Altura: 18,50 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/36780_AG023173.002.jpg
Dions
171
Iniciaci del jove Dions. Detall d'un mosaic de la casa de la process dionisaca, segle II. Museu d'El Jem. Tunis. http://www.tunisiaonline.com/mosaics/mosaic23.jpg
Dions
172
Tors de Dions, 160-200. Marbre. Museus Capitolins, Roma. http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosCapitoliniMC1113.jpg
Dions
173
Cap de Dions, obra romana dpoca imperial, segle II. Marbre. Altura: 47 cm. Muse du Louvre, Pars.
http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/991_gv010516.001.jpg
Dions
174
Bacus, segle II. Museu de Npols. http://farm4.static.flickr.com/3087/2446720864_0c63c90e29.jpg
Dions
175
Dions, segle II. Bronze. Incrustacions de coure i plata. Altura: 24,50 cm. Vestit amb pell de cervatell, la nbrida, tenia a la m esquerra probablement un tirs, bast envoltat de fulles i acabat amb una pinya, i a la m dreta una gerra. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/12048_gv022386.001.jpg
Dions
176
Dions amb pantera i stir, 200. Marbre, cpia romana dun original hellenstic. Palazzo Altemps (Museo Nazionale Romano), Roma. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/15/Dionysos_panth%C3%A8re_satyr e.jpg http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosSatyrAltempsInv8606.jpg
Dions
177
Dions, 200 (amb restauracions del segle XVII). Marbre. 1,39 m. Muse du Louvre, Pars. http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosRichelieuLouvreMa33.jpg http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/29423_gv014908.001.jpg
Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia Dions 178
Dions, 200. Marbre. 2,08 m. Braos i cames restaurats al segle XVIII. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/23102_gv014910.001.jpg http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/7e/Dionysos_Louvre_Ma87.jpg
Dions
179
Sarcfag amb el mite de Dions i Ariadna, 230-240. Marbre. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/58517_Ma1346_01.jpg
Dions
180
http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/58410_Ma1346_02.jpg
Dions
181
http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/58411_Ma1346_03.jpg
Dions
182
Sarcfag que representa Dions i Ariadna tirats per centaures, c. 230. Marbre. Altura: 87 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/4552_g0006939.001.jpg
Dions
183
http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/29850_g0006939.002.jpg
Dions
184
http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/29852_g0006939.004.jpg
Dions
185
Sil amb el nen Dions, ca. 250. Marbre. Cpia romana dun original grec de Lisip. Museus Vaticans, Ciutat del Vatic. http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/Silenus2292.jpg
Dions
186
Sil amb el nen Dions. 1,87 m. Potser una cpia duna esttua de Lisip. Gliptoteca, Munic. http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/SeilenosDionysosGlyptothek2.jpg
Dions
187
Triomf de Dions i estacions, 260-270. Marbre. 86.4 x 215.9 x 92.1 cm. The Metropolitan Museum of Art, Nova York. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/b/bf/Dionysus_Sarcophagus.jpg/ 800px-Dionysus_Sarcophagus.jpg
Dions
188
Escena bquica. Sarcfag de marbre. 300 dne. The British Museum, Londres. http://www.britishmuseum.org/images/k131846_l.jpg
Dions
189
Dions, 300. Mosaic. Palazzo Massimo alle Terme (Museo Nazionale Romano), Roma http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/MosaicDionysosMassimo.jpg
Dions
190
Lluita de Dions contra els Indgenes14, 350. Mosaic. Palazzo Massimo alle Terme (Museo Nazionale Romano), Roma. http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DionysosIndiansMassimo.jpg
Mara Pilar San Nicols Pedraz: Iconografa de Dioniso y los indios en la musivaria romana. Origen y pervivencia. La tradicin en la Antigedad Tarda, Antig. crist. (Murcia) XIV, 1997, pgs. 403-418. En lnia a http://revistas.um.es/ayc/article/viewFile/66021/63631
14
Dions
191
Michelangelo Buonarroti (1475-1564): Bacus, 1497. Marbre. Altura: 203 cm. Museo Nazionale del Bargello, Florncia http://www.wga.hu/art/m/michelan/1sculptu/1/4bacchus.jpg
Dions
192
http://www.wga.hu/art/m/michelan/1sculptu/1/4bacchux.jpg
Dions
193
Cima da Conegliano (ca. 1459-1517/18): Els esposoris de Bacus i Ariadna, c. 1505. Taula. 28 x 70 cm. Museo Poldi Pezzoli, Mil. http://www.wga.hu/art/c/cima/2/14bacch.jpg
http://www.wga.hu/art/c/cima/2/14bacch1.jpg
Dions
194
Piero Di Cosimo (1462-1521): Els infortunis de Sil, 1505-1510. Oli sobre taula. Fogg Art Museum, Cambridge http://www.wga.hu/art/p/piero/cosimo/allegory/silenus.jpg
Dions
195
Sansovino, Jacopo (1486-1570): Bacus, 1511-18. Marbre. Altura: 146 cm. Museo Nazionale del Bargello, Florncia. http://www.wga.hu/art/s/sansovin/jacopo/bacchus.jpg
Dions
196
Taller de Leonardo da Vinci (1452-1519): Sant Joan al desert (Bacus), 1510-15. Oli sobre fusta trasferit a tela. 177 x 115 cm. Muse du Louvre, Paris http://www.wga.hu/art/l/leonardo/04/5stjohn.jpg
Dions
197
http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/28136_p0003720.003.jpg
Dions
198
Bellini, Giovanni (ca. 1426-1516): Jove Bacus, c. 1514. Oli sobre fusta. 48 x 37 cm. National Gallery of Art, Washington http://www.nga.gov/image/a00007/a00007fd.jpg http://www.wga.hu/art/b/bellini/giovanni/1510-/208bacch.jpg
Dions
199
Tiziano Vecellio (1490-1576): Bacus i Ariadna, 1520-22. Oli sobre tela. 175 x 190 cm National Gallery, Londres http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/RM/AriadneBacchusTitian.jpg http://www.wga.hu/art/t/tiziano/08a/1ferra2.jpg http://cgfa.acropolisinc.com/titian/titian11.jpg http://www.artchive.com/artchive/t/titian/bacchus_ariadne.jpg
Dions
200
http://www.wga.hu/art/t/tiziano/08a/1ferra2a.jpg
Dions
201
http://www.wga.hu/art/t/tiziano/08a/1ferra2b.jpg
Dions
202
http://www.wga.hu/art/t/tiziano/08a/1ferra2c.jpg
Dions
203
Tiziano Vecellio (1490-1576): Bacanal dels Andris, 1523-24. Oli sobre tela. 175 x 193 cm. Museo del Prado, Madrid http://www.wga.hu/art/t/tiziano/08a/1ferra3.jpg
Dions
204
Lombardo, Tullio (ca. 1460-1532): Bacus i Ariadna, 1520-25. Marbre. Altura: 56 cm. Kunsthistorisches Museum, Viena http://www.wga.hu/art/l/lombardo/tullio/bacchus.jpg
Dions
205
Dossi, Dosso (ca. 1490-1542): Bacus, c. 1524. Oli sobre tela. 93 x 75 cm. Collecci privada http://www.wga.hu/art/d/dossi/dosso/bacchus.jpg
Dions
206
Giulio Romano (ca. 1499-1546): El naixement de Bacus, c. 1533. Llapis, tinta marr sobre guix negre. 250 x 406 mm. J. Paul Getty Museum, Los Angeles http://www.wga.hu/art/g/giulio/various/zbacchus.jpg
Dions
207
Heemskerck, Maerten van (1498-1574): Process triomfal de Bacus, 1537-38. Oli sobre fusta. 56 x 107 cm. Kunsthistorisches Museum, Viena http://www.wga.hu/art/h/heemsker/1/ybacchus.jpg
Dions
208
Veronese, Paolo (1528-1588): Bacus i Ceres, 1560-61. Fresc. Villa Barbaro, Maser http://www.wga.hu/art/v/veronese/07/2lunett1.jpg
Dions
209
Veronese, Paolo (1528-1588): Bacus, Vertumne i Saturn, 1560-61. Fresc. Villa Barbaro, Maser http://www.wga.hu/art/v/veronese/07/3ceilin1.jpg
Dions
210
http://www.wga.hu/art/v/veronese/07/3ceilin2.jpg
Dions
211
Cioli, Valerio (ca. 1529-1599): Font del nan Pietro Barbino, 1561-68. Marbre. Galleria Palatina (Palazzo Pitti), Florncia http://www.wga.hu/art/c/cioli/barbino.jpg
Dions
212
Tintoretto (1518-1594): Bacus, Venus i Ariadna, 1576-77. Oli sobre tela. 146 x 167 cm. Palazzo Ducale, Vencia http://www.wga.hu/art/t/tintoret/4a/1antico1.jpg
Dions
213
Bacus i un Faune, 1580/1600. Bronze. 181.5 x 76 x 65.2 cm. National Gallery of Art, Washington http://www.nga.gov/image/a0002c/a0002c3d.jpg
Dions
214
Goltzius, Hendrick (1558-1617): Venus entre Ceres i Bacus, 1590. Tinta, creta, gouache sobre paper. 402 x 287 mm. Muses Royaux des Beaux-Arts, Brusselles http://www.wga.hu/art/g/goltzius/1venusce.jpg
Dions
215
Caravaggio (1571-1610): Bacus malalt, 1593. Oli sobre tela. 67 x 53 cm. Galleria Borghese, Roma http://www.wga.hu/art/c/caravagg/01/01bacch.jpg
Dions
216
Caravaggio (1571-1610): Bacus, c. 1596. Oli sobre tela. 95 x 85 cm. Galleria degli Uffizi, Florncia http://www.wga.hu/art/c/caravagg/01/10bacch.jpg http://www.ibiblio.org/wm/paint/auth/caravaggio/bacchus.jpg
Dions
217
Carracci, Annibale (1560-1609): Triomf de Bacus i Ariadna, 1597-1602. Fresc. Palazzo Farnese, Roma http://www.wga.hu/art/c/carracci/annibale/farnese/farnes2.jpg
Dions
218
http://www.wga.hu/art/c/carracci/annibale/farnese/farnese1.jpg
Dions
219
http://www.wga.hu/art/c/carracci/annibale/farnese/farnese2.jpg
Dions
220
Goltzius, Hendrick (1558-1617): Sine Cerere et Baccho friget Venus, 1599-1602. Tinta i oli sobre tela. 105 x 80 cm. Philadelphia Museum of Art, Filadlfia http://www.wga.hu/art/g/goltzius/ceres_ba.jpg
Dions
221
Aachen, Hans von (1552_1615): Bacus, Ceres i Cupido, ca. 1600. Oli sobre tela. 163 x 113 cm. Kunsthistorisches Museum, Viena http://www.wga.hu/art/a/aachen/bacchus.jpg http://www.the-athenaeum.org/art/display_image.php?id=27725
Dions
222
Manfredi, Bartolomeo (1582-desprs 1622): Bacus i un bebedor 1600-10. Oli sobre tela. 132 x 96 cm. Galleria Nazionale d'Arte Antica, Rome http://www.wga.hu/art/m/manfredi/bacchus.jpg
Dions
223
Roccatagliata, Nicol (abans 1593-1636): Bacus, 1600-10. Bronze. Altura: 43 cm. Victoria and Albert Museum, Londres http://www.wga.hu/art/r/roccatag/bacchus.jpg
Dions
224
Vries, Adriaen de (ca. 1556-1626): Bacus descobrint Ariadna a Naxos, c. 1610. Bronze. 52,5 x 42 cm. Rijksmuseum, Amsterdam http://www.wga.hu/art/v/vries/bacchus.jpg
Dions
225
Rubens, Pieter Pauwel (1577-1640): Venus, Cupido, Bacus i Ceres, 1612-13. Oli sobre tela. 141 x 200 cm. Staatliche Museen, Kassel http://www.wga.hu/art/r/rubens/21mythol/11mythol.jpg
Dions
226
Guido Reni (1575-1642): El jove Bacus, 1615-20. Oli sobre tela. 87 x 70 cm. Galleria Palatina (Palazzo Pitti), Florncia. http://www.wga.hu/art/r/reni/1/bacchusb.jpg
Dions
227
Rubens, Pieter Pauwel (1577-1640): Sil (o Bacus) i Stirs, c. 1616. Dibuix. 383 x 266 mm. Muse du Louvre, Paris http://www.wga.hu/art/r/rubens/7graphic/18drawin.jpg
Dions
228
Rubens, Pieter Pauwel (1577-1640): Sil borratxo, 1616-17. Oli sobre fusta. 212 x 214,5 cm. Alte Pinakothek, Munic http://www.wga.hu/art/r/rubens/22mythol/27mythol.jpg
Dions
229
Guido Reni (1575-1642): Bacus i Ariadna, 1619-1629. Oli sobre tela. 96.52 x 86.36 cm. Collecci privada. http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/RM/BacchusAriadneGuidoReni.jpg
Dions
230
Guido Reni (1575-1642): Bacus, c. 1623. Oli sobre tela. 72 x 56 cm. Gemldegalerie, Dresden http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/Images/DrinkingBacchus.jpg http://www.wga.hu/art/r/reni/1/bacchus.jpg
Dions
231
Moeyaert, Claes Cornelisz (1590/91-1655): Triomf de Bacus, 1624. Oli sobre taula. 53 x 83 cm. Mauritshuis, La Haia. http://www.wga.hu/art/m/moeyaert/triumph.jpg
Dions
232
Poussin, Nicolas (1594-1665): La infantesa de Bacus, (La petita bacanal) 1624-25. Oli sobre tela. 97 x 136 cm. Muse du Louvre, Paris http://www.wga.hu/art/p/poussin/2/13nurtu.jpg http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/16809_p0005980.001.jpg
Dions
233
http://www.wga.hu/art/p/poussin/2/13nurtu1.jpg
Dions
234
Uyttenbroeck, Moyses Matheusz van (ca. 1595-ca.1647): Bacanal, 1627. Oli sobre tela. 125 x 206 cm. Herzog Anton Ulrich-Museum, Braunschweig http://www.wga.hu/art/u/uyttenbr/bacchana.jpg
Dions
235
Poussin, Nicolas (1594-1665): Bacanal amb guitarrista, (La gran bacanal), 1627-28. Oli sobre tela. 121 x 175 cm. Muse du Louvre, Paris http://www.wga.hu/art/p/poussin/1/06baccha.jpg http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/16805_p0005946.001.jpg
Dions
236
Velzquez, Diego Rodriguez de Silva y (1599-1660): El triomf de Bacus (Los Borrachos), c. 1629. Oli sobre tela. 165 x 225 cm. Museo del Prado, Madrid http://www.wga.hu/art/v/velazque/02/0210vela.jpg
Dions
237
Poussin, Nicolas (1594-1665): Mides i Bacus, 1629-30. Oli sobre tela. 98 x 130 cm. Alte Pinakothek, Munic http://www.wga.hu/art/p/poussin/1/08midas.jpg
Dions
238
http://www.wga.hu/art/p/poussin/1/08midas1.jpg
Dions
239
Francken, Frans II (1581-1642): Triomf de Bacus, ca. 1630. Oli sobre taula de roure. 56 x 97 cm. Collecci privada. http://www.wga.hu/art/f/francken/frans2/triumph1.jpg
Dions
240
Duquesnoy, Francesco (1597-1643): Bacus, 1630. State Hermitage Museum, Sant Petersburg. http://www.hermitagemuseum.org/tmplobs/C$2OKK$JDF8LBHR76.jpg http://img99.imageshack.us/img99/7271/bacchusc1630hremitagepefi7.jpg
Dions
241
Vos, Cornelis de (1584/85-1651): El triomf de Bacus, ca. 1630. Oli sobre tela. Museo del Prado, Madrid http://www.wga.hu/art/v/vos/cornelis/triumph.jpg http://cgfa.acropolisinc.com/v/vos1.jpg
Dions
242
Turchi, Alessandro (1578-1649): Bacus i Ariadna, 1630-32. Oli sobre tela. 114 x 148 cm. The Hermitage, Sant Petersburg http://www.wga.hu/art/t/turchi/bacchus.jpg http://www.hermitagemuseum.org/tmplobs/NQC88TFYDAZC50NZ6.jpg
Dions
243
Bor, Paulus (1605-1669): Bacus, 1630-35. Oli sobre tela. 149 x 106 cm. Muzeum Narodowe, Poznan http://www.wga.hu/art/b/bor/bacchus.jpg
Dions
244
Nicolas Poussin (1594-1665): El triomf de Bacus, 1635-36. Oli sobre tela. 128,27 x 151,12 cm. The Nelson-Atkins Museum of Art.
Dions
245
Poussin, Nicolas (1594-1665): El triomf de Pan, 1636. Oli sobre tela. 134 x 145 cm. National Gallery, Londres. http://www.wga.hu/art/p/poussin/2a/19triump.jpg
Dions
246
Poussin, Nicolas (1594-1665): Pan i Syrinx, 1637-38. Oli sobre tela. 106 x 82 cm. Gemldegalerie, Dresden http://www.wga.hu/art/p/poussin/2a/21pansyr.jpg
Dions
247
Rubens, Pieter Pauwel (1577-1640): Bacus, 1638-40. Oli sobre tela, transpassat de taula. 191 x 161 cm. The Hermitage, Sant Petersburg http://www.wga.hu/art/r/rubens/23mythol/53mythol.jpg
Dions
248
Eustache Le Sueur (1617-1655): Bacus i Ariadna, 1640. Oli sobre tela. 175 x 125 cm. Museum of Fine Arts, Boston http://www.oceansbridge.com/paintings/artists/recently-added/march-2006/museumfine-arts-boston/europe/big/Eustache-Le-Sueur-xx-Bacchus-and-Ariadne-1640.jpg
Dions
249
Giovanni Francesco Susini (1585-c.1653): Bacus i un jove stir. Marbre. Altura: 1,70 m. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/4297_s0002404.002.jpg
Dions
250
Claude Lorrain (1600-1682): Paisatge amb el temple de Bacus, 1644. Oli sobre tela. 96.5 x 123.1 cm. National Gallery of Canada http://cybermuse.gallery.ca/cybermuse/servlet/imageserver?src=WI71896&ext=x.jpg
Dions
251
Le Nain brothers (1598/1610-Louis i Antoine 1648; Mathieu 1677): Bacus i Ariadna, c. 1635. Oli sobre tela. 102 x 152 cm. Muse des Beaux-Arts, Orleans http://www.wga.hu/art/l/le_nain/bacchus.jpg
Dions
252
La Hire, Laurent de (1606-1656): Mercuri porta a Bacus per ser assistit per les Nimfes, 1638. Oli sobre tela. 113 x 135 cm. The Hermitage, Sant Petersburg. http://www.wga.hu/art/l/la_hire/mercury.jpg
Dions
253
Bourdon, Sbastien (1616-1671): Bacus i Ceres amb Nimfes i Stirs, 1640-60. Oli sobre tela. 51 x 77,5 cm. Szpmvszeti Mzeum, Budapest http://www.wga.hu/art/b/bourdon/bacchus.jpg
Dions
254
Everdingen, Caesar van (1617-1678): Bacus amb Nimfes i Cupido, c. 1660. Oli sobre tela. 147 x 161 cm. Gemldegalerie, Dresden http://www.wga.hu/art/e/everding/caesar/bacchus.jpg
Dions
255
Bol, Ferdinand (1616-1680): Bacus i Ariadna, 1664. Oli sobre tela. 161 x 183 cm. The Hermitage, Sant Petersburg. http://www.wga.hu/art/b/bol/bacchus.jpg
Dions
256
Franceschini, Baldassarre (1611-1690): Bacus i Putti, c. 1670. Oli sobre tela. 144 x 231 cm. Collecci privada. http://www.wga.hu/art/f/francese/bacchus.jpg
Dions
257
Xavery, Pieter (1647-ca. 1680): Bacanal, 1671. Terracotta. 37 x 61 x 23 cm. Museum Meermanno-Westreenianum, La Haia. http://www.wga.hu/art/x/xavery/bacchan1.jpg
Dions
258
Xavery, Pieter (1647-ca. 1680): Bacus, 1671. Terracotta. Altura: 42 cm. Collecci privada. http://www.wga.hu/art/x/xavery/bacchan3.jpg
Dions
259
Everdingen, Caesar van (1617-1678): Nimfes oferint al jove Bacus vi, fruita i flors, 1670-78. Oli sobre tela. 162 x 180 cm. Kunstmuseum Dsseldorf im Ehrenhof, Dsseldorf http://www.wga.hu/art/e/everding/caesar/nymphs.jpg
Dions
260
Le Pautre, Jean (1618-1682): Les festes de Cupido i Bacus, 1678. Gravat. 305 x 420 mm. Muse du Chteau, Versalles http://www.wga.hu/art/l/le_pautr/jean/festivit.jpg
Dions
261
Sil amb Bacus infant, ca. 1680. Bronze. 54 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/12267_ov014504.001.jpg
Dions
262
Giordano, Luca (1632-1705): Jove Bacus dormint, 1681-83. Oli sobre tela. 247 x 329 cm. The Hermitage, Sant Petersburg. http://www.wga.hu/art/g/giordano/paris2.jpg
Dions
263
La Fosse, Charles de (1636-1716): Bacus i Ariadna, c. 1699. Oli sobre tela. Muse des Beaux-Arts, Dijon. http://www.wga.hu/art/l/la_fosse/bacchus.jpg
Dions
264
La Fosse, Charles de (1636-1716): El triomf de Bacus, 1780. 157 x 135 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/11594_p0001594.001.jpg
Dions
265
Johann Jakob Betzoldt (1621-1707): Gerra de cervesa amb el triomf de Bacus infant, finals del segle XVII. Ivori, plata i daurat. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/38251_12954.001.jpg
Dions
266
Ricci, Sebastiano (1659-1734): La trobada de Bacus i Ariadna, c. 1713. Oli sobre tela. 75,9 x 63,2 cm. National Gallery, Londres http://www.wga.hu/art/r/ricci/sebastia/2/meeting.jpg
Dions
267
Ricci, Sebastiano (1659-1734): Bacus i Ariadna, c. 1713. Oli sobre tela. 189 x 104 cm. Chiswick House, Londres. http://www.wga.hu/art/r/ricci/sebastia/2/bacchus.jpg
Dions
268
Clve, Corneille van (1646-1732): Bacus i Ariadna, ca. 1715. Bronze. Palace of the Legion of Honor, San Francisco http://www.wga.hu/art/c/cleve_c/bacchus.jpg
Dions
269
Troy, Jean-Franois de (145-1730): Bacus i Ariadna, c. 1717. Oli sobre tela. 140 x 165 cm. Staatliche Museen, Berlin http://www.wga.hu/art/t/troy/francois/bacchus.jpg
Dions
270
Ricci, Sebastiano (1659-1734): Venus i Stir, 1718-20. Oli sobre tela. 102 x 126 cm. Szpmvszeti Mzeum, Budapest http://www.wga.hu/art/r/ricci/sebastia/1/venus_sa.jpg
Dions
271
Gianantonio Pellegrini (1675-1741): Bacusi Ariadna , ca.1720-1721. 303 x 188 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/1947_p0007188.001.jpg
Dions
272
Giambattista Pittoni (1687-1767): Bacus i Ariadna, 1720-1725. 51 x 46 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/31347_p0008931.001.jpg
Dions
273
Ricci, Sebastiano (1659-1734): Sacrifici per Sil, c. 1723. Oli sobre tela. 56,5 x 73,5 cm. Gemldegalerie, Dresden http://www.wga.hu/art/r/ricci/sebastia/2/silenus.jpg
Dions
274
Giovanni Battista Tiepolo (1696 1770): Bacus i Ariadna, c. 1743/1745. Oli sobre tela. 213.4 x 231.8 cm. National Gallery of Art, Washington http://www.nga.gov/image/a00009/a000090f.jpg
Dions
275
Zuccarelli, Francesco (1702-1788): Paisatge amb leducaci de Bacus, 1744. Oli sobre tela. J. Paul Getty Museum http://www.getty.edu/art/collections/images/l/00080301.jpg http://www.humanitiesweb.org/gallery/83/1.jpg
Dions
276
Franois Boucher (1703-1770): Bacus i Erigone, 1745. Oli sobre tela. 99 x 134,5 cm. The Wallace Collection, Londres http://imagencpd.aut.org/4DPict?file=20&rec=8.444&field=2
Dions
277
Charles-Joseph Natoire (1700-1777): El triomf de Bacus, 1747. Oli sobre tela. 199 x 225 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/27784_p0002058.002.jpg
Dions
278
Atribut a D. Chodowiecki: El naixement de Bacus, mitjan segle XVIII. Or, diamants, esmalt. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/29504_ov015842.001.jpg
Dions
279
Giaquinto, Corrado (1703-1766): El naixement del sol i el Triomf de Bacus, 1762. Oli sobre tela. 168 x 140 cm. Museo del Prado, Madrid http://www.wga.hu/art/g/giaquint/madrid3.jpg
Dions
280
Giaquinto, Corrado (1703-1766): El naixement del sol i el Triomf de Bacus, 1762-63. Fresc. Palacio Real, Madrid http://www.wga.hu/art/g/giaquint/madrid2.jpg
Dions
281
Pierre-Franois Drais: Tabaquera, 1763-64. Bacus abraant Ariadna. Or, esmalt. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/29798_ov014980.001.jpg
Dions
282
Angelica Kauffmann (1741-1807): Bacus i Ariadna a Naxos, 1764. 166 x 125 cm. Vorarlberger Landesmuseum. Bregenz http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/RM/BacchusAriadneKauffmann.jpg
Dions
283
Valadier, Luigi (1726-1785): Erma de Bacus, 1773-74. Bronze i alabastre. Altura: 175 cm. Galleria Borghese, Roma. http://www.wga.hu/art/v/valadier/bacchus.jpg
Dions
284
Luigi Valadier (1726-1785): Bacus i Ariadna, 1780-1785. Camafeu de pasta de vidre. 16 cm x 25 cm. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/12089_gv023648.001.jpg
http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/12090_gv023648.002.jpg
Dions
285
Claude Michel, anomenat Clodion (1738-1814): La Pantera de Bacus defensant els seus petits, 1782. Estuc. 1,65 x 6,42 m. Element de la decoraci del pati dhonor de l'htel de Bourbon-Cond Paris. Muse du Louvre, Pars. http://cartelfr.louvre.fr/pub/fr/image/505_s0001955.004.jpg
Dions
286
Metz, Conrad Martin (1749-1827): El Triomf de Bacus a lndia, 1789. Gravat. 352 x 385 mm. British Museum, Londres. http://www.wga.hu/art/m/metz/triumph.jpg
Dions
287
Sauvage, Piat-Joseph (1744-1818): Bacanal de nens, c. 1790. Oli sobre tela. 32 x 84 cm. Muse du Louvre, Paris http://www.wga.hu/art/s/sauvage/bacchana.jpg
Antoine-Jean Gros (1771-1835): Bacusi Ariadna, ca.1821. Oli sobre tela. 90.8 x 105.7 cm. National Gallery of Canada http://cybermuse.gallery.ca/cybermuse/servlet/imageserver?src=WI714527&ext=x.jpg
Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia Dions 288
Jean-Lon Grme (1824-1904): Anacreont, Bacus i Amor, 1848. Oli sobre tela. Muse des Augustins http://www.the-athenaeum.org/art/display_image.php?id=663 http://www.jeanleongerome.org/142805/Anacreon,-Bacchus,-and-Amor-large.jpg
Dions
289
Eugne Delacroix (1798-1863): Triomf de Bacus, 1861. Oli sobre tela. 92 x 143 cm. E.G. Bhrle Collection http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c7/Delacroix_-_Triumph_of_Bacchus.jpg http://www.buehrle.ch/pics/14_0003.jpg
Joseph-Victor Ranvier: La infantesa de Bacus, vers 1865. Muse dOrsay, Pars.
Dions
290
Lawrence Alma-Tadema (1836-1912): Entre Venus i Bacus, 1882. Oli sobre tela. Walters Art Museum http://www.the-athenaeum.org/art/display_image.php?id=2624 http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/e/e5/Lawrence_AlmaTadema_Between_Venus_and_Bacchus.jpg
Dions
291
Aim Jules Dalou (1838-1902), Bacus i Ariadna, 1894. Marbre. Altura: 82 cm. Sterling and Francine Clark Art Institute http://www.clarkart.edu/museum/collections/images/nineteenth_eur_01.jpg
Dions
292
Picasso: Stir, nimfa i Bacus. Litografia http://www.fineart.com/members/36931/images/Picasso_lithograph_Satyr_Nymph_and_Bacchus.jpg
Dions
293
Tipus de cermiques gregues
Alabastre ()
Usat per les dones, Recipient tancat de la versi masculina perfum i ungent. era l'arbal.
mfora ()
Recipient per a provisions i transport.
Dions
294
Amforisc
Recipient tancat d'oli i ungent.
mfora petita per guardar perfums.
Arbal ()
Recipient tancat per a oli i ungent.
Askos ()
Recipient tancat Tamb emprat com per a oli i ungent. a decoraci.
Dions
295
Regadora
Recipient tancat per decantar
En els perodes arcaic i clssic ja no sutilitzava
Dinos
Recipient mixt obert
Amb forma de crtera. A lantiguitat el terme designava un recipient per a beure que ja no es pot identificar a lactualitat
Epiquisi ()
Recipient tancat per a oli i ungents o provisions
Epinetron
Recipient obert
Recipient utilitzat per les dones tiques mentre teixien per tal que el greix de la llana no taqus els seus vestits
Dions
296
Eschara
Recipient obert per coure.
Exaleiptron
En ocasions s'ha denominat kothon; Recipient tancat de vegades per a oli i ungents. identificat amb el plemochoe.
Plat amb peixos Obert.
Forma caracterstica del plat.
Tassa per decantar.
Recipient per decantar obert.
Dions
297
Guttos
Recipient tancat Tamb emprat com per a oli i ungents. a decoraci.
Hdria
Recipient tancat per al transport.
Klathos ()
Imitant cistells trenats; per a emmagatzematge Recipient obert per de la llana. a provisions. Recipient amb ofrenes de flors i fruits per a la deessa Demter
Kantharos ()
Recipient obert per beure.
Dions
298
Kernos ()
Recipient obert de Rarament a base culte. d'argila.
Seient per a nens.
Cadira per a nens i orinal.
la seva classificaci no est clara. De vegades es diu aix Recipient obert per a un recipient Kothon () beure. similar a un exaleiptron o un plemochoe sobre un trpode.
Crater ()
Recipient obert mixt.
Atuell de gran capacitat i amb dues nanses, destinat a contenir una barreja d'aigua i vi, (els antics rares vegades bevien el vi pur). Amb aquesta barreja s'omplien les klix de vi. S'enduia al lloc del menjar i es dipositava en el terra o sobre una tarima
Dions
299
Kyathos
Petit bol amb nansa alta, allargada i vertical
Alguns consideren que s lavantpassat del cullerot.
Lagynos ()
Recipient tancat per decantar.
Lebes ()
Atuell fondo amb base arrodonida que necessitava un suport per mantenir-se dret.
El lebes gmic, de peu alta i dues nanses estava destinat a rituals nupcials de purificaci
Lekane ()
Bol obert.
Dions
300
Lekanis
Bol obert.
Utilitzat per emmagatzemar olis perfumats destinats Recipient tancat a la cura del cos. Lecit () per a oli i ungents. Sovint tamb sutilitzen com a vasos funeraris
Lopas
Recipient obert per coure.
Luterion
Bol obert.
Dions
301
Coll allargat amb dues nanses, per portar aigua en Lutrforo Recipient tancat de rituals nupcials o () culte. funeraris, i era posat a les tombes de les dones solteres
Lydion ()
Recipient tancat per a oli i ungents.
Mastos
Tassa de forma Recipient obert per similar a un pit beure. femen.
Dions
302
Nestoris ()
Recipient tancat per al culte.
Trobat en la Baixa Itlia, tamb es denomina trozella.
Encoe ()
Gerra de vi que serveix per treure el vi dun crater. T una nica nansa I una dimensi de 20 a 40 cm. El ms tpic t un bec trilobat
Olpe
L'olpe t una funci similar al encoe per es distingeix d'aquest per tenir major altura que amplria. Tamb pel perfil llis de la seva vora enfront del trilobat de l'encoe
Dions
303
Pelike ()
Recipient tancat per al magatzematge, similar a lmfora.
T dues nanses obertes, verticals, en els costats que arriben fins i tot fins a la panxa, un coll estret, una boca amb vorell, i una panxa gaireb esfrica. A diferncia de la part inferior de moltes mfores, la part inferior del pelike s sempre amb vorell, aix que es mant dempeus per si mateixa.
Phiale ()
Tenia forma de bol -rod, ample i poc profund- sense Recipient obert per nanses ni peu, no al culte. com el klix. Principalment s'usava per a libacions
Phormiskos ()
Recipient tancat per al culte.
Ampolla en forma de pera duns 20 cm., amb coll estret I allargat traspassat amb una corda per ser penjat.
Dions
304
Pinax
Taula votiva de fusta pintada, terracota, marbre o bronze, que s'utilitzava, com a Tamb anomenada objecte votiu, pinakion () dipositat en un santuari, o com a article commemoratiu
Pithos ()
Gerra gran de forma ovodal i panxuda que Recipient tancat s'utilitzava per per al conservar emmagatzematge. virtualment qualsevol cosa per, sobretot, cereals i oli.
Recipients plstics
Els recipients plstics es troben en diverses formes Oberts i tancats per cermiques, com a diferents els aryballoi, guttoi, propsits. kantharoi, lekythoi, mastoi, rhyton i banyes per beure.
Dions
305
Psykter Recipient mixt ()() tancat.
Cos bulbs, collocat sobre una base alta i estreta. Sutilitzava per refrigerar el vi. El psykter era omplert amb vi i desprs era collocat dins d'un crater amb aigua freda o gel.
Pixis ()
Recipient tancat.
Usada per les dones per posar-hi cosmtics, galindaines o joieria. Usualment era una capsa rodona amb una tapa separada. Designa un gerro de terracota o de metall d'uns 25 centmetres d'alada que t la forma d'un banya, amb un mnec, amb una obertura de fons per on flueix el lquid i que acaba amb cap d'animal o hum
Rhyton
Recipient tancat per beure.
Bol
Recipient obert per beure.
Skyphos ()
s una tassa de vi fonda amb dues nanses amb una Recipient obert per base baixa i ampla beure. o sense base. Tamb anomenat kotyle ().
Dions
306
Stamnos ()
Recipient obert mixt.
Vas globular que es distingeix per unes petites nanses horitzontals que sorgeixen de la panxa, i per una boca que s'estreny lleugerament en comparaci amb el volum de la pea. El seu s ms com era la conservaci del vi.
Suporti/peu
Peu per a diverses formes, utilitzat i necessari sobretot pel Dinos.
Gerro de Strainer
Forma tancada.
Dions
307
Plat
Recipient obert per al menjar.
Thymiaterion
Recipient obert.
s un tipus de encenser o cremador d'encens, utilitzat antigament a la regi mediterrnia amb propsits espirituals i religiosos
Dions
308
ndex dobres citades Dions amb Hermes i un stir, 550-520 ane. Dions i Ariadna, 540-530 ane. Dions, stir i mnade, vers 540-530 ane. Hermes, Dions i Apollo (?),vers 540 - 530 ane Dions i car, 540-520 ane. Exekias: Dionysos en vaixell de vela entre dofins (pirates), ca. 530 ane. Dions amb gerra, 520-500 ane. Hermes, Dions, Ariadna i Posid, 510-500 ane. Dions i el seu thiasos, 510-500 ane. Dions amb copa, 490-480 ane. Triptlem: Jove posant vi a la gerra de Dions, 480 ane. Brygos: Dions i stirs, 480 ane. Dions lluitant amb un Gegant a la Gigantomquia, ca. 460 ane. Naixement de Dions. 460 ane. Dions, 447-433 ane. Dions, stirs i mnades, vers 440 ane. Dions, 400 ane. Dions, Ariadna, stirs i mnades, vers 400 375 ane. Dions, stir i mnade, vers 390 ane. Dions, stirs i mnades, vers 390-380 ane. Dions, Ariadna i Eros, vers 380 370 ane. Dions, mnades i Eros, vers 375-350 ane. Dions sobre una pantera i un sil amb tambor, 370 ane. Dions i Plut, stirs i mnades, i eros jugant amb una oca, 370-360 ane. Dions i mnade, vers 370 360 ane. Dions, mnade i stir, vers 360 ane. Pan i Dions, vers 360 350 ane. Dions i Papposilenus, vers 360 350 ane. Dions, Ariadna, Eros i el thiasos, vers 360 - 350 ane. Papposilenus portant Dions infant, vers 350 - 300 ane. Praxteles: Hermes amb Dions infant, cpia del segle I (original 350-330 ane) Dinos figures rouges, ca. 340-330 ane. Dions, amb garlanda i cornucpia, i Ariadna, 325-300 ane. Dions, 300 ane. Dions, 2 meitat del segle III o inicis del segle II. Mscara de Dions-Botris, 125-75 ane. Mscara de Dions-Tauros, 125-75 ane. Dions i Ariadna sobre un elefant, 75-25 ane. Dions i el stir Ampelos (cep), segle I ane-dne. Dions i Ariadna damunt duna roca amb una pantera, entre 50 ane i la nostra era. Stir, I-II segle. Bacus, Segle II. Nen div, poca romana imperial. Bacus i Pan, segona meitat segle II. Tors de Dions, 160-200. Cap de Dions, obra romana dpoca imperial Dions, segle II. Dions amb pantera i stir, 200. Dions, 200 Dions, 200. Sarcfag amb el mite de Dions i Ariadna, 230-240. Sarcfag que representa Dions i Ariadna tirats per centaures, c. 230. Sil amb el nen Dions, ca. 250.
Dions
309
Sil amb el nen Dions. Dions i nimfes. Dions, 300. Lluita de Dions contra els Indgenes, 350. Michelangelo Buonarroti (1475-1564): Bacus, 1497. Cima da Conegliano (ca. 1459-1517/18): Lesposori de Bacus i Ariadna, c. 1505. Piero Di Cosimo (1462-1521): Els infortunis de Sil, 1505-1510. Sansovino, Jacopo (1486-1570): Bacus, 1511-18. Taller de Leonardo da Vinci (1452-1519): Sant Joan al desert (Bacus), 1510-15. Bellini, Giovanni (ca. 1426-1516): Jove Bacus, c. 1514. Tiziano Vecellio (1490-1576): Bacus i Ariadna, 1520-22. Tiziano Vecellio (1490-1576): Bacanal dels Andris, 1523-24. Lombardo, Tullio (ca. 1460-1532): Bacus i Ariadna, 1520-25. Dossi, Dosso (ca. 1490-1542): Bacus, c. 1524. Giulio Romano (ca. 1499-1546): El naixement de Bacus, c. 1533 Heemskerck, Maerten van (1498-1574): Triomfal process def Bacus, 1537-38. Veronese, Paolo (1528-1588): Bacus i Ceres, 1560-61. Veronese, Paolo (1528-1588): Bacus, Vertumne i Saturn, 1560-61 Cioli, Valerio (ca. 1529-1599): Font del nan Pietro Barbino, 1561-68 Tintoretto (1518-1594): Bacchus, Venus i Ariadna, 1576-77. Bacus i un Faune, 1580/1600. Goltzius, Hendrick (1558-1617): Venus entre Ceres i Bacus, 1590 Caravaggio (1571-1610): Bacus malalt, 1593 Caravaggio (1571-1610): Bacus, c. 1596. Carracci, Annibale (1560-1609): El Triomf de Bacus i Ariadna, 1597-1602 Goltzius, Hendrick (1558-1617): Sine Ceres et Baco, Venus friget, 1599-1602 Aachen, Hans von (1552_1615): Bacus, Ceres i Cupido, ca. 1600. Manfredi, Bartolomeo (1582-desprs 1622): Bacus i un bebedor, 1600-10. Roccatagliata, Nicol (abans 1593-1636): Bacus, 1600-10. Vries, Adriaen de (ca. 1556-1626): Bacus descobrint Ariadna a Naxos, c. 1610. Rubens, Pieter Pauwel (1577-1640): Venus, Cupido, Bacus i Ceres, 1612-13 Guido Reni (1575-1642): El jove Bacus, 1615-20. Rubens, Pieter Pauwel (1577-1640): Sil (o Bacus) i Stirs, c. 1616 Rubens, Pieter Pauwel (1577-1640): Sil borratxo, 1616-17. Guido Reni (1575-1642): Bacus i Ariadna, 1619-1629. Guido Reni (1575-1642): Bacus, c. 1623 Moeyaert, Claes Cornelisz (1590/91-1655): El Triomf de Bacus, 1624 Poussin, Nicolas (1594-1665): La infantesa de Bacus, (La petita bacanal) 1624-25 Uyttenbroeck, Moyses Matheusz van (ca. 1595-ca.1647): Bacanal, 1627 Poussin, Nicolas (1594-1665): Bacanal amb guitarrista, (La gran bacanal), 1627-28. Velzquez, Diego Rodriguez de Silva y (1599-1660): El Triomf de Bacus (Los Borrachos, The Topers), c. 1629. Poussin, Nicolas (1594-1665): Mides i Bacus, 1629-30 Francken, Frans II (1581-1642): El Triomf de Bacus, ca. 1630 Duquesnoy, Francesco (1597-1643): Bacus, 1630. Vos, Cornelis de (1584/85-1651): El Triomf de Bacus, ca. 1630 Turchi, Alessandro (1578-1649): Bacus i Ariadna, 1630-32. Bor, Paulus (1605-1669): Bacus, 1630-35. Poussin, Nicolas (1594-1665): El Triomf de Pan, 1636 Poussin, Nicolas (1594-1665): Pan i Syrinx, 1637-38. Rubens, Pieter Pauwel (1577-1640): Bacus, 1638-40. Eustache Le Sueur: Bacus i Ariadna, 1640 Giovanni Francesco Susini (1585-c.1653): Bacus i un jove stir Claude Lorrain (1600-1682): Paisatge amb el temple de Bacus, 1644.
Dions
310
Le Nain brothers (1598/1610-Louis i Antoine 1648; Mathieu 1677): Bacus i Ariadna, c. 1635. La Hire, Laurent de (1606-1656): Mercuri porta Bacus per ser assistit per les Nimfes, 1638 Bourdon, Sbastien (1616-1671): Bacus i Ceres amb Nimfes i Stirs, 1640-60. Everdingen, Caesar van (1617-1678): Bacus amb Nimfes i Cupido, c. 1660. Bol, Ferdinand (1616-1680): Bacus i Ariadna, 1664. Franceschini, Baldassarre (1611-1690): Bacus i Putti, c. 1670 Xavery, Pieter (1647-ca. 1680): Bacanal, 1671 Xavery, Pieter (1647-ca. 1680): Bacus, 1671. Everdingen, Caesar van (1617-1678): Nimfes oferint al jove Bacus vi, fruits i flors, 1670-78 Le Pautre, Jean (1618-1682); Les festes de Cupido i Bacus, 1678 Sil amb Bacus infant, ca. 1680 Giordano, Luca (1632-1705): Jove Bacus dormint, 1681-83. La Fosse, Charles de (1636-1716): Bacus i Ariadna, c. 1699 La Fosse, Charles de (1636-1716): El triomf de Bacus, 1780 Johann Jakob Betzoldt (1621-1707): Gerra de cervesa amb el triomf de Bacus infant, finals del segle XVII Ricci, Sebastiano (1659-1734): La trobada de Bacus i Ariadna, c. 1713 Ricci, Sebastiano (1659-1734): Bacus i Ariadna c. 1713. Clve, Corneille van (1646-1732): Bacus i Ariadna, ca. 1715. roy, Jean-Franois de (145-1730): Bacus i Ariadna, c. 1717. Ricci, Sebastiano (1659-1734): Venus i Stir, 1718-20. Gianantonio Pellegrini (1675-1741): Bacus i Ariadna , ca.1720-1721. Giambattista Pittoni (1687-1767): Bacus i Ariadna, 1720-1725 Ricci, Sebastiano (1659-1734): Sacrifici per Sil, c. 1723. Giovanni Battista Tiepolo (1696 1770): Bacus i Ariadna, c. 1743/1745 Zuccarelli, Francesco (1702-1788): Paisatge amb leducaci de Bacus, 1744 Franois Boucher (1703-1770): Bacus i Erigone, 1745 Charles-Joseph Natoire (1700-1777): El Triomf de Bacus, 1747. La Naissance de Bacchus attribut a D. Chodowiecki: El naixement de Bacus, mitjan segle XVIII. Giaquinto, Corrado (1703-1766): El naixement del Sol i el Triomf de Bacus, 1762. Giaquinto, Corrado (1703-1766): El naixement del Sol i el Triomf de Bacus, 1762-63. Pierre-Franois Drais: Tabaquera, 1763-64 Angelica Kauffmann (1741-1807): Bacus i Ariadna a Naxos, 1764 Valadier, Luigi (1726-1785): Erma de Bacus, 1773-74. Luigi Valadier (1726-1785): Bacus i Ariadna, 1780-1785. Claude Michel, dit Clodion (1738-1814): La Pantera de Bacus defensant els seus petits, 1782 Metz, Conrad Martin (1749-1827): El Triomf de Bacus a lndia, 1789 Sauvage, Piat-Joseph (1744-1818): Bacanal de nens, c. 1790 Antoine-Jean Gros (1771-1835): Bacus i Ariadna, ca.1821 Jean-Lon Grme (1824-1904): Anacreont, Bacus i Amor, 1848 Eugne Delacroix (1798-1863): Triomf de Bacus, 1861 Lawrence Alma-Tadema (1836-1912): Entre Venus i Bacus, 1882 Aim Jules Dalou (1838-1902), Bacus i Ariadna, 1894 Picasso: Stir, nimfa i Bacus
Dions
311

Iconografia Dionis

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Iconografia Dionis

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Iconografia de Dions

Joan Camps Montaner i Anna Gonzlez Rueda

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Les filles de Cadme

Deucali Fedra Ariadna

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Esttua de Dions. Museu de Delfos. http://commondatastorage.googleapis.com/static.panoramio.com/photos/original/42897.jpg

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Crater amb smbol fllic, 480 ane.

Fallus en forma de columna del santuari de Dions a Delos

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Dions amb stirs i mnades.

Dions amb dues mnades. Pintor dAmasis, 540-530 a.C

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

B. Thorvaldsen: Bacus, 1804. B. Thorvaldsen: Eros i Dions. http://img135.imageshack.us/img135/9640/bacchus1804dk1.jpg http://www.designtoscano.com/product/zoom.do?productID=102819

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Bacus intant : Bronze gallo rom. http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/a8/Bacchus_enfant_d%C3%A9tail_Mus%C3 %A9e_Saint-Remi_100208.jpg

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Dions i Licurg, c. 330 ane. Antikensammlungen, Munic. http://www.theoi.com/image/K12.25Dionysos.jpg

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia

Joan Camps i Anna Gonzlez: Estudis diconografia