1.

Cosmogonia
Les creences religioses gregues s'organitzen i transmeten a través dels mites, i una de les
peculiaritats del mite grec és que tot sovint no es manifesta com un relat unívoc. És ben
habitual trobar-se amb diverses versions d'un mateix mite. Contràriament al que succeeix en
altres tradicions culturals (com ara l'hebrea), els grecs no van disposar de cap text que
establís una versió canònica del relat mític. Tampoc van comptar els grecs amb cap casta
sacerdotal que vetllés per aquest cànon narratiu i l'imposés com l'únic relat vàlid. Tot al
contrari, el mite grec arriba a nosaltres gràcies als textos de diversos escriptors, molts d'ells
poetes, que van recollir i en moltes ocasions reelaborar les diverses rondalles mitològiques.
Això explica la multiplicitat de variacions que es poden trobar en tants i tants mites grecs.
Consegüentment, tota temptativa d'explicació d'un mite sovint implica la tria d'una font i, de
retruc, potser també d'una determinada versió de la narració.

Com tantes altres cultures, la grega també tenia una narració que explicava l'origen de
l'univers (mite ​cosmogònic​). La versió més difosa del mite cosmogònic grec és la que
ofereix el poeta Hesíode (que podria haver viscut al segle VIII aC). Als primers versos del
poema La ​Teogonia​, Hesíode explica com un dia les muses se li aparegueren mentre ell
pastorejava el seu bestiar al peu de la muntanya de l'Helicó, i li inspiraren un cant diví. El
poeta relata l'origen del món, que en temps remotíssims va sorgit d'un estat primigeni de
desordre i indefinició, anomenat en grec ​Caos​ (χάος). El Caos, una barreja informe de tots
els elements de l'univers encara no diferenciats, va anar donant lloc a diverses entitats
divines que conformaren el Cosmos, mot grec que designa l'univers en tant que realitat
regida per un ordre (de fet, la paraula κόσμος significa alhora 'univers' i 'ordre').

Explica Hesíode que la primera criatura que va néixer del Caos va ser ​Gea​, la Terra entesa
com a divinitat primogènia (la Gran Deessa Mare, present en tants i tan diversos sistemes
mitològics). El relat d'Hesíode treu a esment altres divinitats també sorgides del Caos: el
Tàrtar (l'interior de la terra), Eros (l'amor com a potència generatriu), Èreb (les tenebres
infernals) i la Negra Nit; d'aquesta darrera se'ns diu que va ser la mare de l'Èter (l'aire pur
del cel superior) i del Dia lluminós.

El mite cosmogònic grec acaba desenvolupant un relat ​teogònic​, és a dir, la narració del
naixement de diferents deïtats. Els déus hel·lènics s'organitzen en una amplíssima xarxa
genealògica al voltant de tres generacions, cadascuna d'elles governades per una divinitat
masculina.

De la deessa Gea nasqué ​Urà​ (el déu Cel). La unió conjugal d'aquestes dues divinitats va
donar lloc a la ​primera generació divina​. Gea, força primigènia que representa la fertilitat
de la terra, va infantar d'Urà tres races d'éssers divins: els tres ciclops (gegants amb un sol
ull al mig del front), els tres hecatonquirs (criatures també gegantines, cadascuna amb cent
braços) i, finalment, els dotze titans, sis mascles i sis femelles. Esgotada per la
desmesurada activitat procreadora a què la tenia sotmesa Urà, Gea va ordir un pla per
deslliurar-se del marit i els seus excessos. Va oferir al seu fill més petit, el tità ​Cronos​, una
falç perquè hi tallés els genitals del pare. Amb aquest acte de castració, Urà fou deposat
com a jerarca dels déus i el seu lloc va ser ocupat per Cronos.

Cronos​ (el déu del temps) va governar sobre la ​segona generació divinia​. Va tancar els
ciclops i els hecatonquirs al Tàrtar, l'indret més profund i fosc de l'inframon. Després, es va
casar amb una germana seva, la titànida ​Rea​. Junts van engendrar sis fills, que Cronos
devorava tan bon punt naixien, atès que un oracle li havia predit que seria destronat per un
déu nascut d'ell. Així, Cronos es va empassar tres filles (Hèstia, Demèter i Hera) i de dos
fills (Hades i Posidó). Rea, però, no va permetre que el seu sisè fill patís la mateixa dissort,
de manera que, quan va néixer ​Zeus​, en lloc del nadó va lliurar a Cronos una pedra
embolicada en bolquers. El déu s'empassà la pedra sense notar l'engany, i el petit Zeus va
ser amagat per la mare a l'illa de Creta, on fou criat amb la llet de la cabra Amaltea, cuidat
per les nimfes dels boscos cretens i protegit pels curets. Quan Zeus va esdevenir un efeb,
Rea el va retornar a la llar d'amagat del marit perquè fes de coper en els àpats dels déus.
En un banquet, Zeus va vessar una substància a la copa de Cronos a fi que aquest vomités
els seus cinc germans. Tot seguit, va alliberar els ciclops i els hecatonquirs del Tartar, per
tal que lluitessin al costat seu i dels seus germans contra Cronos i els titans. Aquesta batalla
entre déus s'anomena la ​titanomàquia​ i​ ​va acabar amb la victòria de Zeus sobre el seu
pare, que juntament amb els altres titans va ser exiliat al món subterrani.

Els vencedors van repartir-se el domini del món de la següent manera: ​Hades​ regnaria
sobre l'inframon (per tant, tots els morts serien els seus súbdits); ​Posidó​ seria el patró de
totes les aigües de la terra; i ​Zeus​, a banda de senyorejar sobre el cel, el cim de les
muntanyes i els fenòmens atmosfèrics, esdevindrà el nou déu suprem; "pare dels déus i
dels homes", li diran els grecs, reconeixent així la seva supremacia. Zeus prengué com a
consort la seva germana menor, ​Hera​. Fou així com s'imposà la ​tercera generació de
divinitats​, coneguda també amb el nom de ​déus olímpics​, atès que establiren la seva
residència al cim del mont Olímp. Tot i que en alguna ocasió el poder de Zeus es veiés
greument amenaçat, els grecs antics consideraven que la generació dels olímpics estava
destinada a perviure per sempre més. Amb el govern de Zeus, doncs, s'establí l'ordre
definitiu, i el propi Zeus esdevingué el déu garant d'aquest ordre còsmic.

Clica​ ​aquí​ ​ per veure un mapa genealògic dels déus grec (font: web ​Laberint dels Mites​).

● L1AM2_Vídeo: Hesíode i al "Teogonia" (aprox. 4 min.)

● LA1AM3_Teogonia i cosmogonia (doc. Canal Història, aprox. 5 min)
● L1AM4_Imatges: el mite cosmogònic
2. El grec entre les llengües indoeuropees
LLENGÜES INDOEUROPEES

2.1. La llengua indoeuropea

El terme indoeuropeu és emprat per designar una antiquíssima llengua de la qual descendirien
pràcticament totes les llengües europees i algunes de l’oest asiàtic. El nom li ve donat per la
localització geogràfica dels pobles que parlen llengües presumiblement derivades de l'indoeuropeu,
les quals 'originàriament' ocuparien sobretot territoris europeus i de l'anomenat subcontinent indi.
Aquesta, però, no és l'única denominació amb què la llengua mare ha estat designada pels lingüistes:
en els primers temps de la lingüística comparativa indoeuropea, els alemanys l'anomenaren
indogermànic,​ i els anglesos, llengua ​ària.​

Cal entendre que la llengua indoeuropea (o protoindoeuropea) no és més que una hipòtesi de treball
conjecturada per la ciència lingüística. Dit d’una altra manera: no conservem ni un sol mot escrit en
aquesta primitiva llengua, ni mai no en trobaren cap, atès que quan aquesta llengua s’hauria parlat, el
poble que l’usava no coneixia cap forma d’escriptura. S’ha pogut arribar a conjecturar la seva
existència gràcies a l’estudi comparatiu de tot un reguitzell de llengües europees i asiàtiques que
presenten clares similituds a nivell fonètic, morfològic i lexical. Aquestes semblances entre llengües,
sovint molt distants geogràficament i cronològicament les unes de les altres, fan pensar que totes
provenen d’una llengua mare comuna.

Fixa’t en els termes usats per dir ​pare,​ ​mare ​i ​germà​ en les següents llengües:

pare mare germà

sànscrit pitṛ matṛ bhrātṛ

grec antic πατήρ (patér) μήτηρ (méter) φράτηρ (fráter)

llatí pater mater frater

anglès father mother brother

alemany vater mutter bruder

rus -------------- mat’ brat

El ‘descobriment’ de l’indoeuropeu. Ja des del segle XVI, gràcies als viatges de mercaders i frares
europeus a terres de l’Índia, hi havia certes notícies sobre la similitud entre llengües tan llunyanes
com el llatí i el​ sànscrit​. Tanmateix, no va ser fins a començaments del s. XIX que la qüestió,
apuntada abans per viatgers i missioners, fou abordada en estudis científics. Amb l’aparició de la
gramàtica comparativa, els lingüistes​ Rasmus Rask i Franz Bopp​ van aprofundir en la comparació
exhaustiva de determinats elements de les llengües clàssiques europees (llatí i grec) i del sànscrit, i
van presenten la hipòtesi de l’origen comú d’aquestes llengües i algunes altres d’Europa i l’Àsia
sud-occidental.

2.2. El poble indoeuropeu: origen i diàspora

A partir de la hipòtesi de l'existència d'una llengua indoeuropea mare s'ha conjecturat, també,
l'existència d'un poble indoeuropeu.
No hi ha un acord unànime entre els estudiosos a l'hora de determinar quin seria el ​lloc d'origen ​de
la llengua i de la ​cultura protoindoeuropea. Tot amb tot, la major part dels indoeuropeistes avui
tendeixen a situar-lo en algun punt de l'extensa zona estepària que s'allarga entre l'Europa
sud-oriental i l'Àsia central. Pel que fa a la ​cronologia dels orígens, se sol situar, també de manera
no massa precisa, cap al IV mil·lenni aC (entre 3.500 i 2.500 aC).
La diàspora​. En època neolítica, un poderós canvi climàtic iniciat al mesolític va provocar una
desertització en un vast espai geogràfic de l'hemisferi nord, des del Sàhara africà fins a les estepes
asiàtiques. Això ocasionaria grans moviments migratoris de poblacions a la percaça de terres més
fèrtils i climes més benèvols. Així, a l'inici de l'Edat del Bronze, pels volts del III mil·lenni aC, diverses
tribus indoeuropees iniciarien processos migratoris, en diferents onades, que els portarien a
establir-se, ja a finals del II mil·lenni aC, en un ample marc geogràfic que aniria des de les costes
atlàntiques d'Europa fins al subcontinent índic i, encara més enllà, fins a la frontera occidental de
Xina.

En aquests segles de lenta diàspora i assentament, els diversos pobles indoeuropeus, tot i conservar
trets culturals comuns, van prenent camins evolutius singulars en tots els àmbits, entre ells el
lingüístic: és així com aniran sorgint les primeres llengües indoeuropees, a mesura que els parlars
dels pobles emigrats s'allunyin de la llengua mare. Òbviament, un element clau en la diversificació de
les llengües indoeuropees serà la influència de les parles d’altres pobles amb els quals s’estableixen
relacions de veïnatge més ho menys perllongades i de fusió cultural en graus diversos.
1.3. Principals famílies de llengües indoeuropees

Amb el pas dels segles, als diversos indrets on les poblacions d'origen indoeuropeu es van assentar,
hi van sorgir diverses famílies lingüístiques. Al mapa inferior (en castellà) trobareu una representació
gràfica dels llocs d'assentament de les diverses famílies de llengües indoeuropees.

A continuació, es presenta un esquema d'aquestes ​famílies i d'algunes de les ​llengües que les
conformen. L'esquema està en castellà i les llengües el nom de les quals apareix en negreta avui són
desaparegudes (si més no, com a llengües orals maternes):
Finalment, aquí tens un mapa que situa aquestes famílies lingüístiques en territori europeu i asiàtic:

Pel que fa a les ​llengües europees​, cal de fer dues precisions:

● Gairebé totes les llengües que avui es parlen a Europa són d'origen indoeuropeu​. Les
excepcions més notables són el basc o euskera, les llengües de la família finoúgrica
(hongarès, finès, estonià i les llengües sami o lapó), el maltès (de base semítica), el turc (i
altres llengües altaiques) i una sèrie de llengües caucàsiques.

● De la família itàlica va sorgir el ​llatí​, que amb el pas del segles va donar lloc a les diverses
les ​llengües romàniques o neollatines: ​portuguès, gallec, castellà, català, occità, francès,
retoromànic, italià, romanès, etc.

● Pel que fa al ​grec​, és l'únic representant de la seva família lingüística (al mapa superior se
l'anomena hel·lènica).
3.1. Sistemes d'escriptura del grec

Els sistemes d'escriptura solen classificar-se en tres grans tipus:

● Ideogràfics​ (els signes representen conceptes; per exemple, el sistema d'ideogrames

xinesos o el ​kanji j​ aponès).
● Sil·làbics​ (els signes representen síl·labes; per exemple, l'alifat àrab; o l'escriptura
devanāgarī​ emprada per moltes llengües de l'Índia, entre elles el sànscrit)
● Fonètics​ (els signes representen sons o fonemes, aquest seria el cas dels alfabets grec i
llatí).

Cal tenir present, a més, que sovint els sistemes d'escriptura no són purs; és a dir, poden
combinar ideogrames, signes sil·làbics i signes fonètics (aquest seria el cas de l'antic egipci).

La història de l'escriptura a terres gregues comença amb els minoics. En les excavacions dels seus
palaus cretencs s'han trobat unes tauletes d'argila amb una escriptura anomenada​ lineal A​. Són
datables entre els segles XVII i XV aC. Fins ara, només han pogut ser desxifrades parcialment, entre
d'altres raons perquè la llengua ens és desconeguda. Sembla haver-hi cert consens a afirmar que no
es tractaria de grec, potser ni tan sols d'una llengua indoeuropea.

El següent tipus d'escriptura que es troba en terres gregues és el ​lineal B​, usat en època micènica
(segles XVI al XII aC). El seu suport escriptural són unes tauletes d'argila trobades als palaus
micènics de Cnossos, Pilos i Micenes. És una escriptura essencialment sil·làbica, que va ser
desxifrada l'any 1952 per Michael Ventris, amb la col·laboració del filòleg John Chadwick. La llengua
dels seus textos és el grec dels pobles micènics.

Amb la desaparició de la cultura micènica, s'obre un període de la història de Grècia conegut com
l'​edat fosca​, durant el qual es perd totalment l'ús de l'escriptura.

No serà fins al segle VIII, ja en època arcaica, que els grecs recuperen l'art de l'escriptura. Van
adoptar un sistema d'escriptura semítica (possiblement fenícia ) [1]​ ​ per crear l'​alfabet​ fonètic que, amb
minses modificacions, encara avui s'utilitza a Grècia. Segles més tard, els romans van crear el seu
propi alfabet a partir del grec: l'alfabet llatí amb què s'escriu la major part de llengües europees [2]​​ .
En origen, la ​direcció de l'escriptura​ de l'alfabet grec anava de dreta a esquerra, com és usual en
l'alefat semític. Passat cert temps, apareix un sistema d'escriptura que resulta força curiós als nostres
ulls: consistia a escriure una primera línia d'esquerra a dreta, una segona de dreta a esquerra i, així
successivament, anar alternant de línia en línia d'escriptura les dues direccions. Aquest sistema és
conegut amb el nom de βουστροφηδόν ("de gir de bou"), car recorda el recorregut que fan els bous
en llaurar un camp. Finalment, els grecs es decantaren per l'escriptura d'esquerra a dreta, que fou el
sistema que es va imposar també entre els romans i que a hores d'ara nosaltres encara emprem.

NOTA:

[1]​ L'historiador grec Heròdot d'Halicarnàs i una inscripció trobada a la ciutat de Teos (a l'Àsia Menor) anomenen les lletres
gregues Φοινικήια γράμματα, és a dir, "lletres fenícies".

[2]​ De fet, els dos principals sistemes d'escriptura de l'Europa actual provenen de l'alfabet grec: l'alfabet llatí, com acabem
d'explicar, i el​ ​cirílic​, que és emprat per molts pobles eslaus de l'orient europeu (russos, ucraïnesos, búlgars, serbis,
macedonis, etc.).

2.2. Dialectes del grec antic

Els testimonis escrits ens revelen que la llengua parlada pel grecs des del segle VII presentava
diverses formes dialectals, que es poden organitzar en els següents grups:

● Arcadioxipriota.​ Present a l'illa de Xipre i a la regió de l'Arcàdia (a la península del

Peloponès). Eren espais geogràfics força aïllats, cosa que explicaria els trets arcaics dels
seus parlars. Són dialectes que semblen emparentats amb el grec dels antics micènics.
● Eòlic.​ Grup dialectal assentat a les regions de Tessàlia, Beòcia, a l'illa de Lesbos i a les
colònies del nord de l'Àsia Menor. Va ser la base de la llengua literària d'importants poetes
lírics de l'illa de Lesbos, com Alceu i Safo.
● Dòric i grec del nord-est.​ Es parlava al nord-est de Grècia, a tota la península del
Peloponès tret de l'Arcàdia, a les illes de Creta i Rodes i a les colònies de la franja sud de
l'Àsia Menor. Va ser la variant dialectals emprada pel beoci Píndar, el més gran poeta coral
de la Grècia antiga. Es va usar, també, per a les parts corals de les tragèdies ateneses
d'època clàssica [1] .
● Jonicoàtic.​ Es parlava a les illes de l'Egeu, a les ciutats jòniques de l'Àsia menor i a la
península de l'Àtica. A la
capital de l'Àtica, la varietat
del grec d'Atenes va assolir
en època clàssica grans fites
com a llengua de cultura; en
grec àtic s'escrigué l'obra
historiogràfica de Tucídides i
Heròdot, l'oratòria de
Demòstenes o la filosòfica de
Plató i Aristòtil. També serà la
base lingüística principal [2]
de la gran dramatúrgia
atenesa d'època clàssica: la
tragèdia (Èsquil, Sòfocles,
Eurípides) i la comèdia
(Aristòfanes).
2.3. De la "koiné" fins al grec modern

Com a conseqüència de l'esplet cultural de l'Atenes dels segles V i IV aC, la variant lingüística àtica
va guanyant prestigi sobre els altres dialectes. Quan el rei macedoni​ Alexandre el Gran​ va conquerir
no només tot Grècia sinó també vastos territoris d'Àsia i el nord d'Àfrica, arreu de l'imperi macedoni
s'implantà com a llengua de cultura i de govern una variant del grec coneguda com a ​κοινή
διάλεκτος ("parla comú"), la qual tenia com a base el grec àtic clàssic. A la mort d'Alexandre, aquest
grec comú (o ​koiné)​ va perviure en els diversos​ ​estats hel·lenístics​.

L'any 330 dC​ ​Constantí el Gran​ va formalitzar la divisió de l'Imperi romà en dos: la Part occidental,
amb capital a Roma, que desapareixerà l'any 476 dC; i la Part oriental, amb capital a Bizanci o
Constantinoble, que perviurà fins que els turcs prenguin la ciutat l'any 1453 dC. En tot el temps que
durà l'Imperi bizantí (330-1453 dC), el grec fou la llengua oficial no només de l'administració imperial,
sinó també de l'església cristiana ortodoxa.
La presa de Constantinoble per part dels otomans va comportar la fi de l'Imperi bizantí, però la
llengua grega va continuar el seu decurs històric fins que arribar a constituir ​el grec modern​. Des de
la independència grega de l'Imperi otomà (1832), el grec ha estat la llengua oficial primer del regne i
després de la República de Grècia. Amb tot, la història del grec modern ve marcada per un conflicte
entre dues maneres concebre la llengua nacional, bé procurant atansar-la al grec clàssic (és la
καθαρεύσα γλώσσα, o "llengua depurada"), bé apostant per un grec més popular (​δημοτική
γλώσσα, la llengua demòtica o "popular"). Des de finals del segle passat, sembla que aquesta
darrera orientació s'imposa sobre la primera. Prou ha ajudat en aquesta causa que els dos premis
Nobel grecs del s. XX (Giorgos Seferis i Odisseas Elitis) s'arrengleressin obertament en el bàndol
demoticista.

3. Mitologia (L2): origen de la humanitat

A més d'un relat sobre l'origen del món, les diverses tradicions mitològiques solen tenir mite que
explica la creació de l'ésser humà. Pensem, per exemple, en la tradició judeocristiana: al llibre del
​ , el mite cosmogònic (sobre l'origen de l'univers) és seguit pel mite antropogònic, que narra
Gènesi [1]​
​ .
la creació d'Adam i Eva [2]​

En el cas grec, el mite antropogònic més conegut el devem, un cop més, a Hesíode. A la seva obra
Els Treballs i els dies,​ el poeta explica que s'han succeït cinc estirps humanes [3]​
​ .

1. Edat d'or. Fou la primera de les nissagues humanes creades pels "déus que viuen a l'Olimp". Van
viure quan Cronos encara regnava sobre l'univers. Els homes duien un vida feliç, sense conèixer ni
les fatigues del treball (la terra produïa fruits espontàniament que ells només havien d'aplegar) ni la
vellesa. Després de viure com si fossin déus, sense neguits ni malalties, morien d'una manera molt
plàcida, com enduts per un dolç son.

2. Edat d'argent. Va ser la segona estirp humana; en mots d'Hesíode, "molt pitjor que la primera, tant
en el seu aspecte com per la seva intel·ligència". La vida d'aquests homes tenia dues etapes: en els
seus primers cent anys de vida, eren infants que vivien sota la cura de la mare. Quan finalment
esdevenien adults, la seva vida era breu i força miserable, car l'ocupaven a renyir entre ells. A més,
no eren gens sol·lícits a satisfer els seus deures envers els déus. La humanitat d'argent va viure ja en
temps del regnat de Zeus; fou aquest mateix déu qui va fulminar aquests homes, enutjat per la seva
impietat.

3. Edat de bronze. Zeus va crear aquesta tercera estirp a partir de les cendres dels arbres. Eren
homes obsessionats per la guerra; res no els interessava sinó matar-se els uns als altres amb les
seves armes de bronze. La tercera raça va destruir-se per si sola per culpa del seu fervor bèl·lic.

4. Edat dels herois. Zeus va crear una quarta generació d'homes, "més justa i virtuosa". Es coneix
com la raça dels herois o semidéus. Els membres d'aquesta estirp van tenir dos finals diversos.
Alguns van ser honrats pel pare Zeus a dur un existència joiosa lluny dels homes, a les Illes dels
Benaurats. La descripció que Hesíode fa de la vida en aquesta illa recorda de molt a prop com es
viva a l'edat d'or: "Són herois feliços als qual els fèrtils camps ofereix fruits que germinen tres cops
l'any, dolços com la mel." En canvi, una altra part de l'estirp dels herois va sucumbir a la guerra: "La
guerra deplorable i el terrible combat els va anorrear bé al peu dels murs de Tebes [...]; bé al país
dels cadmeus, tot lluitant pel ramats d'Èdip; bé després de conduir-los en naus [...] fins a Troia, a
causa d'Hèlena la de cabells exquisits ".

5. Edat de ferro. Hesíode la presenta com l'era en què viu ell (i, de retruc, s'entén que també el
públic a qui va adreçada la seva obra). És un tret comú en moltes cultures d'arrel indoeuropea
considerar que el temps present és el pitjor en què es podria haver nascut. Així es concep en la
tradició hindú, quan s'afirma que actualment es viu en la més fosca de les eres: el Kāliyuga [4]​​ . Amb
tot, aquest estat de coses no és definitiu. El Kāliyuga ha de durar milions d'anys, però, d'acord amb la
concepció cíclic del temps, també s'acabarà, i donarà pas a una nova edat daurada. Quelcom de
semblant es pot llegir en el text d'Hesíode, quan afirma que ell "hagués volgut no estar entre els
homes de la cinquena generació, sinó haver mort abans o haver nascut després". Es pot entendre,
doncs, que després de l'edat de ferro vindrà un temps més joiós? Certament, aquesta promesa d'un
futur més lluminós per a la humanitat sembla latent en el relat hesiòdic. El que sí explica el poeta de
manera clara és que aquesta generació, com les precedents, un dia haurà de desaparèixer. I això
succeirà en el moment en què les aberracions morals que caracteritzen la humanitat de ferro arribin
al seu punt de màxima perversió. Reproduïm aquest passatge del text:

"Zeus anihilarà també aquest llinatge d'homes parladors quan, en néixer, tinguin les temples
​ ; l'amfitrió no respectarà el seu
blanquinoses. El pare no s'assemblarà als fills ni els fills al pare [5]​
hoste, ni l'amic a l'amic, ni s'estimarà el germà com abans es feia. Es menystindran els pares
tan bon punt aquests s'hagin fet grans i els insultaran amb mots durs, de manera cruel, sense
preocupar-se de la vigilància dels déus (...). No hi haurà cap reconeixement per a qui compleixi
la seva paraula ni per al just ni per a l'home honrat, ans serà més respectat el malfactor i el
violent. La justícia es dirimirà per la força dels braços i la vergonya desapareixerà. El canalla
mirarà de perjudicar l'home més virtuós amb discursos enrevessats i no s'empatxarà de jurar en
va. L'enveja murmuradora, repulsiva i prenys de maldat, anirà del bracet de tots els homes
miserables".

NOTES

[1] El ​Gènesi és el primer llibre de la ​Torà hebrea i de la ​Bíblia cristiana. Ja deus saber que
la Bíblia no és en realitat un sol llibre, sinó un recull de llibres. D'això en deixa constància el
mateix títol que li donen a la ​Biblia: τ​ὰ βιβλία ​és el plural del mot grec βιβλίον (que significa
'llibre').

[2] Antropogònic significa "sobre l'origen (γόνος i γονή = 'naixement, origen') de l'ésser humà
(ἄνθρωπος = 'home, ésser humà')". Cal aclarir que el text del ​Gènesi no conté un sol mite
sobre la creació de l'home, sinó que en transmet dos. Si t'interessa el tema, pots fer-hi una
aproximació amb la lectura d'aquesta entrada de la Wikipèdia: ​La creació segons el Gènesi​.
Amb tot, la nostra recomanació és que llegeixis directament el text bíblic, que és curt i
interessant. D'altra banda, el motiu de la creació per part d'un déu d'un ésser primigeni a
partir del fang té un equivalent en la mitologia grega: en uns versos (d'autenticitat no del tot
segura) de ​Treballs i dies​ d'Hesíode, s'explica que així fou modelada Pandora.

[3] Uns set segles més tard, aquest mite va ser recollit i adaptat per l'escriptor llatí Ovidi a la
seva gran obra mitogràfica les ​Metamorfosis (​ llibre I, versos 89-150). Ovidi, però, redueix les
edats de l'home a quatre: no parla de l'edat dels herois, que, fet i fet, ja resulta un element
una mica discordant dins el sistema hesiòdic. Hi ha qui sosté que, en origen, el mite no
inclouria aquesta raça. Si vols llegir la versió d'Ovidi d'aquest mite, no et costarà gaire de
trobar traduccions en xarxa de les ​Metamorfosis d'Ovidi; per exemple, hi ha una en aquesta
adreça​ (trobaràs el passatge sobre les quatre edats de l'home a les pàgines 4 i 5).

[4]​ Per a una informació molt bàsica sobre les ​yuga​ o eres de la tradició hindú, clica​ ​aquí​.

[5] Fixa't com el discurs d'Hesíode es tenyeix amb certs tons apocalíptics, quan fa esment
d'aquests estranys senyals físics que anunciaran la decrepitud de la raça.

4. Geografia de Grècia
El paisatge abrupte de Grècia, ple de muntanyes en general molt rocoses, va fer que des
d'un principi els grecs s'apleguessin en petits nuclis urbans que després es van anomenar
polis​, independents entre ells. Les dificultats que comportava viatjar per terra van fer que els
grecs cerquessin la seva expansió geogràfica en el mar; a això hi va ajudar la gran extensió
del litoral grec, la quantitat d'illes i illots dels mars que envolten les terres continentals
hel·lèniques i un clima mediterrani benigne de mena. Així es van produir les colonitzacions
gregues, sempre per mar i mai endinsant-se per zones continentals del nord [1]​ ​ . A poc a poc
es colonitzaren les illes dels dos mars que banyen les costes de Grècia, el mar Jònic i el
mar Egeu, i des d'aquest últim es va arribar fins a les costes d'Àsia Menor (a l'oest de la
Península anatòlica, a l'actual Turquia). Als segles VIII i VII les colonitzacions van arribar al
sud d'Itàlia i a l'ílla de Sicília, on encara avui dia queden restes arqueològiques que mostren
la gran influència de la cultura grega per tot el món mediterrani [2]​
​ .

NOTES:

[1] Les colònies, amb independència d'on fossin fundades, també es consideraven part del
món grec.

[2] Al Mediterrani oriental hi havia diverses colònies de fundació grega, com ara ​Massàlia​,
origen de l'actual ciutat francesa de Marsella. Pel que fa al territori català, ja deus saber que
conservem unes importantíssimes restes arqueològiques de la colònia grega d'​Empúries​.
2. Grècia continental

La ​Grècia continental ocupava, com en l'actualitat, la part inferior de la península dels

Balcans. L'anomenada Grècia contiental inclou en el seu extrem meridional una altra
península, el ​Peloponnès, ​gairebé una gran illa que estava unida al continent a penes per
una estreta franja de terra: l'istme de Corint (l'itsme avui és travessat per un canal construït
a finals de segle XVII) .

La Grècia continental comprenia diverses regions, les més conegudes de les quals són
l'​Àtica​, amb ​Atenes com a principal ciutat, i ​Lacònia o Lacedemònia​, amb la seva capital
Esparta​. A Lacedemònia s'eleva el ​mont Taíget​, de 2.407 metres. També a l'Àtica es troben
les localitats de Marató i Eleusis. ​Marató ha passat a la història per la ​batalla ​en què els
atenesos van vèncer els perses durant la Primera Guerra Mèdica. A la localitat d'​Eleusis el
renom li ve per haver estat la seu d'uns​ ​rituals mistèrics​ associats a la deessa​ ​Demèter​.

Una altra regió important era la ​Fòcida​, amb la ciutat de ​Delfos​, on es trobava el santuari
d'Apol·lo, seu de l'oracle més famós del món antic. A fi de consultar aquest oracle hi
arribava gent d'arreu del món grec. També pertany a la Fòcida el ​mont Parnàs (2.450 m.),
residència llegendària de les muses protectores de les arts.

Al nord d'aquesta regió es troba ​Tessàlia​, una ampla planura plena de camps fèrtils, gràcies
al fet que és travessada pel ​riu Peneu​, el més cabalós de Grècia. A Tessàlia també, s'alça el
mont Olímp​, el més alt de Grècia (2.985 m.); per als antics grecs, al cim d'aquesta muntanya
tenien la seva residència els déus. Cal fer esment, finalment, del ​pas de les Termòpiles​, que
unia Tessàlia amb la Grècia central i fou l'escenari d'una cèlebre ​batalla en què els grecs,
després de tres dies d'heroica resistència, van ser derrotant pels perses (potser coneixes la
història per la pel·lícula ​300​, de Zack Snyder [1]​
​ ).

També dins la Grècia continental, és de destacar la zona fèrtil de ​Beòcia. ​Situada entre
l'Àtica i la Fòcida, es tracta d'una regió rodejada de muntanyes on es trobaven ciutats com
Tebes (pàtria de la nissaga d'​Èdip​) o ​Platea​, on l'exèrcit grec va vèncer els perses i, així, va
posar fi a la Segona Guerra Mèdica.

Més al nord, hi havia tres regions força peculiars. L'​Epir és un vast territori situat al
nord-oest de Grècia, a la vora de la mar Adriàtica. S'hi erigia el ​santuari de Dodona​, on
l'​oracle de Zeus es manifestava, entre d'altres maneres, a través del so que feia el vent
quan passava entre les fulles d'una alzina. Després del de Delfos, fou l'oracle més famós de
l'antiga Grècia. A l'est de l'Epir i al nord de Tessàlia, es troba ​Macedònia​, la pàtria
d'​Alexandre el Gran​. Val a dir que els grecs consideraven els macedonis com a gent
semibàrbara [2]​
​ , és a dir, no del tot grecs, malgrat parlessin la mateixa llengua i retessin culte
a les mateixes divinitats. El mateix es pot dir en relació a la regió de ​Tràcia​, que tenia una
abundant població d'origen bàrbar.

Finalment, i ja en territori del ​Peloponnès​, cal destacar, primer, la regió de l'​Argòlida​; allí es
trobaven les ciutats d'​Argos i ​Micenes​. Aquesta darrera dóna nom al període micènic; la
llegenda la considera la pàtria del rei ​Agamèmnon​. També a l'Argòlida són les localitats
d'Epidaure i Nemea. ​Epidaure​, antiga seu d'un santurari del déu de la medecina Asclepi, és
avui famosa perquè s'hi conserva un espectacular ​teatre​. Per la seva banda, ​Nemea deu la
seva fama al fet que s'hi celebraven els jocs nemeus, un dels tres certàmens atlètics més
important de l'antiguitat, juntament amb els jocs olímpics (amb seu al santuari de Zeus a
Olímpia​, a la regió de l'Èlida) i els pítics (celebrats a Delfos en honor del déu Apol·lo).

Una darrera regió del Peloponnès que cal treure a esment és ​Messènia​. Es caracteritzava
per ser un territori de camps fèrtils. Fou conquerida pels espartans, que cobejaven les
riqueses d'aquelles terres veïnes. A més, els espartans reduïren els messenis a la condició
d'esclaus. Cada any Esparta declarava la guerra a Messènia; així, a través de la violència i
la por, periòdicament recordaven als habitants de Messènia la seva condició de poble
sotmès a la ferotge Esparta.

3. Grècia insular

La ​Grècia insular està formada per nombroses illes, moltes d'elles agrupades en petits
arxipèlags. Es troben en els dos mars que banyen les costes de Grècia.

● Illes Jòniques (​o​ illes de l'Heptanès)​. Situades en el mar Jònic. Són especialment
importants ​Ítaca​, pàtria d'Odisseu, i ​Corcira​ (avui dia Corfú), on succeeixen episodis
de l'Odissea.

● Illes de la mar Egea nordoriental,​ enfront de la costa nord de l'actual Turquia.

Entre elles destaca ​Lesbos​, pàtria de la poetessa​ ​Safo​ i del poeta Alceu, i ​Quios​,
que es disputa amb altres indrets de Grècia l'honor de poder haver estat la pàtria
d'Homer.

● Illes Espòrades​. Disseminades (això significa en grec σπόραδες) pel nord de la mar
Egea. En destaquen Lemnos, Tassos i Samotràcia.

● Eubea i les illes Saròniques.​ Eubea és l'illa més gran de la mar Egea. S'estén de
nord-oest a sud-oest enfront de la costa de Beòcia i de l'Àtica. Les illes Saròniques
estan situades al golf Sarònic, que si situa entre l'Àtica i el Peloponés. La principal és
Salamina​, on l'a flota grega va derrotar els perses en les Guerres Mèdiques. També
pertany a les Saròniques l'illa d'​Egina.​ Actualment s'hi pot visitar el temple d'estil
dòric d'Atena Afea, un dels més ben conservats de tot Grècia.

● Illes Cíclades​. Estan disposades formant un cercle (en grec, κύκλος) al sudoest de
la mar Egea, sota la costa de l'Àtica. Alguns dels passatges més notables pel relat
mitològic grec transcorren en algunes d'aquestes illes, com ara ​Delos​, lloc de
naixement dels bessons Apol·lo i Àrtemis, i ​Naxos​, on Ariadna va ser abandonada
per Teseu i, després, descoberta i rescatada pel déu Dionís.

● El Dodecanès​ (que significa "dotze illes"), se situa davant la costa sud-occidental de

l'Àsia Menor. L'illa més important des d'un punt de vista històric és ​Rodes​. També és
 important ​Samos​, pàtria natal de Pitàgores.

● Creta​, l'illa més gran de Grècia i la cinquena de la mar Mediterrània. Envers els anys
3000 i 1400 aC., s'hi va desenvolupar una de les primeres civilitzacions d'Europa, la
minoica​ (el nom deriva de Minos, el llegendari rei cretenc que fundaria aquella
antiquíssima cultura). A prop de l'actual capital de Creta (la ciutat d'Heràclion, també
dita Càndia [1]​
​ ), encara es poden visitar les restes (no molt feliçment restaurades) del
palau de​ ​Cnosos​.

4. Àsia Menor grega

Tota la costa occidental de la península d'Anatòlia o ​Àsia Menor​ va ser colonitzada molt aviat pels
grecs, quedant assimilada a la cultura hel·lènica. Ciutats com ​Milet​ (pàtria de Tales, qui és considerat
el primer ​filòsof​ presocràtic) o ​Efes​ van esdevenir bressols de civilització, especialment per la seva
aportació en el camp de la filosofia i de les ciències de la naturalesa.

Val a dir que aquesta presència hel·lènica en la costa anatòlica s'allarga fins ben entrat el segle XX.
L'anomenat desastre d'Esmirna del 1922​ ​i els exilis i deportacions posteriors a la ​Guerra grecoturca
(1919-1922)​ van posar fi a una història de segles d'arrelament de gent d'ètnia grega en terres de
l'Àsia Menor.
5. Màgna Grècia

El ​sud d'Itàlia i Sicília ​va esdevenir una zona profundament hel·lenitzada, fins al punt de
rebre el nom de ​Magna Grècia​ (és a dir, la "Gran Grècia") Comprendria els següents
territoris:

● La costa italiana del mar Jònic, amb ciutats tan destacables com ​Tarent​ o ​Crotona​.
● La costa italiana del mar Tirrè, amb ciutats com ​Nàpols​ i ​Cumes​.
● L'illa de Sicília, amb ciutats com ​Siracusa​ o ​Agrigent​, on encara avui es poden
admirar espectaculars restes arqueològiques.
5. Història de Grècia
La història de la Grècia antiga es pot dividir en dos gran blocs temporals. El fet que
marca el límit entre l'un i l'altre és l'aparició de l'escriptura alfabètica grega, en
l'anomenada època arcaica.

1. Prèviament, hi hauria un ample període que el podríem designar ​prealfabètic

o ​primitiu​. Arrancaria amb la prehistòria grega, inclouria l'aparició, el
floriment i la decadència de dues grans civilitzacions (la ​minoica​,
apròxidament entre el 2000-1450 aC; i la ​micènica​, datable entre 1600-110
aC) i es tancaria amb una etapa de més de tres segles conegut amb el nom
d'​edat fosca grega​.

2. Després de l'edat fosca comença pròpiament la ​Grècia antiga històrica​.

S'enceta un vast període de gairebé vuit segles que podem reconstruir amb
gran detall gràcies als mots testimonis escrits que en conservem. Des del
segle VIII, el món grec desenvolupa una cultura cada cop més vinculada a
l'escriptura. Vist això des de la nostra perspectiva, l'escriptura s'erigirà en
l'element axial per al coneixement d'aquesta extensa etapa històrica durant la
qual la civilització grega assoleix les seves més grans relaitzacions a nivell
polític i cultural.

És una assentada convenció de la ciència històrica dividir aquest període

històric en tres etapes o èpoques:

○ època arcaica (s. VIII - VI aC)

○ època clàssica (s. V - IV aC)
○ època hel·lenística (s. III - I aC)

Després del període hel·lenístic va arribar la dominació romana, moment en què

convencionalment se sol considera que finalitza la història de la Grècia antiga
"independent".

En aquest primer bloc de Grec I s'aborda l'estudi de la història de Grècia des dels
orígens fins a l'inici de l'edat fosca. La resta de períodes s'estudiaran en els
successius blocs de les matèries de Grec I i II. Amb tot, i per tal que puguis fer-ne
una primera visió de conjunt, al proper capítol d'aquest llibre s'inclou un esquema
sinòptic que recull totes les etapes de la història de la Grècia antiga, destacant
alguns dels esdeveniments i trets culturals més rellevants de cada període.

ÈPOCA PREALFABÈTICA O PRIMITIVA

3000 aC – 1600 aC (edat del bronze mitjà) Segles XX -

XVI aC
ca. 2100 aC: arribada a Grècia dels primers pobladors
indoeuropeus.

Esplendor de la ​civilització minoica​: talassocràcia cretenca.

1600 aC - 1100 aC: ​civilització micènica​ (finals de l'edat del Segles XVI-XII
bronze) aC

Primers documents escrits: tauletes del lineal B.

Grans palaus: monarquia i societat guerrera (reflectida a les

obres d’Homer).

Expansió comercial pel Mediterrani.

ca. 1100 aC: destrucció dels palaus micènics.

1100 aC - 776 aC: edat fosca grega (edat de ferro) Segles XII-VIII
aC
Desenvolupament de la metal·lúrgia del ferro.

Assentament de colònies a l’Àsia Menor.

GRÈCIA ANTIGA: ÈPOCA HISTÒRICA

776 - 490 aC: ​ÈPOCA ARCAICA Segles VIII-VI

aC
Introducció de l’alfabet. Codificació de les lleis escrites.
Gran colonització: Magna Grècia i costes de l'Àsia
Menor.
La revolució jònica.
Aparició de la πόλις.
Aparició de la moneda.
Atenes:
- Lleis de Dracó ( segle VII aC).
- Soló i la política de reconciliació (inicis del segle VI
aC).
Esparta:
- Constitució de Licurg.
- Període d'esplendor cultural.
- Règim guerrer espartà: guerres messèniques.

490 - 323 aC: ​ÈPOCA CLÀSSICA Segles V-IV aC

Segle V:
Guerres mèdiques: batalles de Marató (490 aC),
Salamina (480 aC) i Platea (479 aC).
L'Atenes de Pèricles i la democràcia. La Lliga de Delos.
Guerra del Peloponnès (431 aC-404 aC).
Grans manifestacions culturals. El teatre àtic: tragèdia i
comèdia clàssiques.
Segle IV:
-Floriment de la filosofia atenesa: Plató i Aristòtil.
- Macedònia: regnats de Filip II (356-336 aC) i Alexandre
el Gran (336-323 aC).
 323 aC – 31 aC: ​ÈPOCA HEL.LENÍSTICA Segles III - I aC

Desmembrament de l'Imperi d'Alexandre: creació dels

estats​ hel·lenístics.
Grècia esdevé província romana: batalla d’Àccium (31
aC).

Tot seguit, vindria l'anomenada ​època imperial​, en què Grècia queda sota la
dominació romana (segles I aC-IV dC). Posteriorment, i fins a la fi de l'edat mitjana,
s'estenen els més de deu segles d'​Imperi bizantí​ (des de la fragmentació definitiva
de l'imperi romà a la mort de Teodosi el Gran l'any 395 fins a la presa de
Constantinoble per part dels turc en 1453).

1. Primers pobladors: orígens de la civilització i cultura grega

La civilització grega és, en darrer terme, el resultat de l’amalgama de dues cultures

d'arrels ben diverses:

● Unes ​poblacions autòctones mediterrànies​, que desenvoluparien

importants cultures agrícoles i ramaderes entre finals del Neolític i inicis de
l'edat del bronze. Del darrer neolític, sobretot a la regió septentrional de
Tessàlia, es coneixen els jaciments arqueològics de​ ​Sesklo​ i de​ ​Dimini​, els
quals han donat noms a sengles cultures [1]​ ​ . A començos de l'edat del bronze,
a les ​illes Cíclades​ de la mar Egea, hi va haver assentaments de grups
humans que a nivell econòmic destacarien pel desenvolupament d'una
economia centrada en les activitats marítimes, el perfeccionament en les
tècniques de conreu agrícola i en el treball de la pedra i el metall. Sembla que
practicarien una religiositat l’eix de la qual seria el culte a divinitats ctòniques
vinculades amb la fertilitat.

● Uns altres ​pobladors d’origen indoeuropeu​, que penetren a Grècia des de

terres del nord i que hi importen una cultura més "violenta", millor armada
(serien els introductors del cavall a Grècia) i una organització social fortament
jerarquitzada, al cim de la qual es trobarien les nissages de reis-guerrers. En
 la seva religiositat predominarien divinitats masculines severes i molt
poderoses. Aquests pobles indoeuropeus eren seminòmades; d'ençà els
inicis de l’edat del bronze s’anaven desplaçant des de la zona de les grans
estepes de la Rússia Blanca cap a territoris del continent Europeu i de l’oest
asiàtic. A Grècia, hi arribaren en diverses onades: la primera, s’escauria vers
l'any 2100 aC.

Es considera que el poble grec sorgeix de la síntesis cultural d’aquests invasors

indoeuropeus foranis amb les poblacions egees autòctones.

NOTA:

[1]​ De la ​cultura de Sesklo​ es conserva l'estructura de poblats sense fortificar, amb cases
quadrades amb una llar central. Aquestes vivendes són d'origen centreeuropeu, i
s'anomenen ​mégaron​. També s'han trobat restes d'una ceràmica de factura molt senzilla.
De la ​cultura de Dimini​ queden testimonis de poblats ja fortificats. El seu mode de
subsistència seria essencialment agrícola i ramader i sembla que les comunitats tindrien
una organització comunal força elemental.

2. Civilització cretenca o minoica

Es considera que la civilització minoica o cretenca va ser una cultura de profundes arrels
mediterrànies; en bona mesura es va mantenir al marge de les aportacions de la civilització
indoeuropeu que, com s'ha explicat, constitueix l'altre element que acabarà conformant el
que avui s'entén pel poble grec.

La ciència històrica moderna es refereix a aquesta cultura de manera indistinta amb dues
denominacions: cretenca o minoica. El primer nom ve donat pel lloc d'instal·lació geogràfica
on va sorgir: l'illa mediterrània de Creta. El segon, recorda el llegendari rei Minos [1]​
​ .

Orígens de la civilització minoica

Envers l'any 2000 aC, a l'illa de Creta es va articular una civilització el centre econòmic i
polític de la qual eren uns grans palaus: en destaca el de Cnosos, descobert i restaurat per
l'arqueòleg britànic Arthur Evans l'any 1899. El palau se'ns mostra com un immens complex
amb un pati central al voltant del qual es disposen diverses zones residencials, estances
simbòliques de poder (per exemple, la cambra del tron reial) i grans espais
d'emmagatzematge. Són destacables, a més, com a elements artístics, les restes de pintura
parietal al fresc que hi hauria arreu del palau.
Es té una imatge de la civilització cretenca com una cultura rica i refinada, i de marcat
caràcter urbà. El palau seria el centre polític i econòmic des del qual es governava, en
primer lloc, les terres i els camps veïns, i més endavant tot un imperi marítim. A la cúspide
de la piràmide social cretenca hi havia el rei, que habitava a palau, i per sota d'ell s'estenia
una àmplia xarxa de funcionaris que s'encarregava de la gestió econòmica i civil del palau i
dels territoris que estaven sota el seu govern. El món cretenc se'ns afigura com una gran
estructura molt burocratitzada i altament centralitzada.

Se sol insistir, també, en el tarannà pacífic d'aquesta civilització, que queda testimoniat per
la inexistència de muralles defensives alçades al voltant palau. Fou una civilització de pau i
progrés, que va estendre la seva influència cultural, tècnica i artística arreu de la mar Egea,
fins al punt d'arribar a crear un autèntic imperi marítim. A les costes de la Grècia peninsular,
els cretencs establirien relacions amb els naixents regnes aqueus, també coneguts amb el
nom de micènics. Més enllà de la geografia grega, els minoics van mantenir intercanvis i
relació amb els grans imperis de l'Orient Mitja i amb l'Egipte faraònic.

Destrucció dels primers palaus i esplendor de la cultura cretenca

Pels volts del 1700 aC els palaus de Creta són violentament destruïts. Encara avui no són
gens clares les causes de la destrucció: potser invasions externes, tal volta algun desastre
natural. Fos com fos, els palaus foren reconstruïts i la civilització minoica va conèixer llavors
el seu període de màxima esplendor. Creta va esdevenir, més que mai, un referent
civilitzacional, econòmic i artístic cabadal en la Mediterrània oriental. La seva zona
d'influència s'estenia pràcticament arreu de l'Egeu. El seu domini, conegut com la
talassocràcia cretenca [2]​
​ , no se cimentava tant en el control militar dels territoris com
sobre una dominació econòmica, tecnològica i cultural.

En aquell moment s'intesificaren els contactes amb els pobles micènics o aqueus. Entre
d'altes evidències, aquest fet queda palès per l'adopció, per part dels aqueus, d'un tipus
d'escriptura minoica, que se l'acabaran fent pròpia i donarà lloc a la Lineal B [3]​
​ .

La destrucció dels segons palaus i la fi de la civilització minoica

No queda gens clara quina és la raó que explicaria la desaparició dels segons palaus i, de
retruc, l'esvaïment de la civilització minoica. S'han aportat motius ben diversos: desastres
naturals (com ara l'explosició del volcà de Tera, cap al 1450 aC [4]​​ ), invasions estrangeres
(potser els avui encara misteriosos '​pobles del mar​') o el col·lapse intern de la societat
minoica. Més enllà de quines foren les causes, el cert és que, amb l'excepció de Cnosos,
cap dels altres palaus minoics mai no va ser reconstruïts. Per tant, quan va tenir lloc el
desastre, fos quin fos, és molt possible que la civilització cretenca es trobés immersa en un
moment de franca i irreversible decadència.
3. Civilització micènica

Envers el segle XVI aC penetren en territori de la Grècia continental un seguit de grups

ètnics de d'origen indoeuropeu que pertanyen a l'​edat del bronze​: aqueus, jonis i eolis.
Entre ells, cal destacar el poble dels ​aqueus, ​que s'assentaren en terres del Peloponnès, hi
fondaren diversos reialmes (Micènes, Tirint, Pilos) i desenvoluparen una important
civilització que avui coneixem amb el nom de ​micènica​. La denominació ve per la ciutat de
Micenes, seu del més poderós reialme aqueu. El seu àmbit d'influència es va estendre tant
pel continent grec com per les illes de la mar Egea. Igualment, el seu record perviu en el
relat llegendari sobre la Guerra de Troia.

El descobriment de la cultura micènica

Coneixem les ruïnes de Micenes gràcies a la descoberta de l'alemany​ ​Heinrich

Schliemann​ (1822-1890). Lector apassionat dels texts homèrics (la​ Ilíada​ i l'​Odissea​),
estava convençut que aquests relats tenien una base històrica. Això el va portar a cercar i
trobar les ruïnes de l'antiga Troia (a Hissarlik, Túrquia), l'any 1870. Uns anys més tard
(1874-1876), va reeixir a desenterrar la​ fortalesa de Micenes​, pàtria d'Agamèmnon, el
capitost de l'aliança aquea durant el setge de Troia.

En sentit molt estricte, podríem dir que la​ ​civilització micènica​ representa la primera etapa
de la història de la cultura grega, atès que sabem del cert que aquest poble ja parlava en
llengua grega. Així ho testimonien les tauletes amb escriptura ​lineal B​ trobades als palaus
de Micenes, Tirint, Pilos i Cnosos. El lineal B deriva d'un tipus d'escriptura minoica, i fou
desxifrada l'any 1953 per​ ​Michael Ventris​, amb l'ajut del filòleg​ ​John Chadwick​. Ja s'ha
explicat al capítol precedent que minoics i micènics en algun moment van ser dues
civilitzacions en contacte; de fet, l'esplet polític i cultural del micènics coincideix amb la
decadència dels minoics.

Micenes pren el relleu de Creta

Els micènics eren un poble guerrer: les seves ciutats estaven emmurallades (vid.​ ​la Porta
dels Lleons​ de la ciutadella de Micenes) i van introduir a Grècia el carro de guerra tirat per
dos cavalls. Fidels al seu origen indoeuropeu, la societat micènica tenia una organització i
unes jerarquies marcadament patriarcals. Al capdamunt de l'estructura sociopolítica i
religiosa se situava el llinatge (γένος) real. La seva economia es fonamentava en
l'agricultura (principalment el conreu de cereals) i la ramaderia (sobretot, la cria d'ovelles).
Complementaven aquesta economia de base agricola i ramadera amb el comerç; primer es
tractaria d'un comerç rudimentari, d'intercanvis dins la mateixa comunitat o amb comunitats
veïnes; més tard, s'estengué arreu de l'Egeu i les terres costaneres de Grècia. Al llarg dels
segles XIV i XIII aC, els aqueus reemplacen el vell imperi marítim cretenc com a potència
comercial de la Mediterrània oriental​ [1]​. Amb tot, el procés colonitzador dels micènics fou
substancialment diferent al cretenc: prevalen les expedicions armades, com ara la que els
portaria a conquerir ​Troia​ (possiblement vers el 1250 aC). A aquests dos segles correspon
la construcció de ​fortaleses​, entre les quals destaca la de Micenes. Val a dir que el centres
polítics més rellevants del mon micènic coincideixen amb els reialmes aqueus dels texts
homèrics.

Cal insistir en la forta empremta que la cultura minoica deixa en la micènica. Al segle XV aC
els micènics conquereixen Creta; en aquest context es crearia el lineal B, tot adaptant un
sistema d'escriptura cretenc a les peculiaritats de la llengua grega micènica. També
aleshores es comença a importar l'art minoic arreu del món micènic; a aquesta època
pertanyen les famoses tombes descobertes a Micenes per Schliemann; no hi ha gaire dubte
que els tresors dels aixovars funeraris de les tombes són obra d'orfebres minoics (vid.
l'anomenat ​tresor del ​thólos​ d'Atreu​). Arran de la seva expansió per la Mediterrània, els
aqueus exportaran arreu el gust per l'art d'inspiració minoica: frescos, joies, orfebreria i
peces ornamentals diverses.

Sistema polític

Els reialmes micènics eren sistemes monàrquics presidits per un sobirà anomenat ​wánax
(ϝάναξ). Per sota d'ell, hi hauria diversos prínceps o ​basiléwes ​(βασιλέϝες), que farien de
representants del rei en diversos territoris. Els termes ​wánax​ i ​basiléwes​ es troben a les
tauletes micèniques desxifrades per Ventris i Chadwick: aquests textos [2]​ ​ aporten dades
suficients per conjecturar com seria l'organització política, econòmica i social dins els
reialmes micènics.

És interessant fer notar que el mot ​wánax​, estrictament micènic, apareix en els ​textos
homèrics​ en l'epítet que defineix la jerarquia d'Agamèmnon en relació als altres cabdills
aqueus: ἄναξ ἀνδρῶν (rei o senyor dels homes o guerrers). Certament, a les obres
homèriques perviu el record dels micènics, que són erigits en protagonistes de la llegenda.
També hi ha constants referències a la cultura material dels micènics i al bronze com a
metall propi de la cultura aquea [3]​
​ .

Fi de la civilització micènica

Entre els segles XIII i XII aC els diversos reialmes micènics foren atacats i destruïts.
Semblantment al que succeí amb la cultura minoica, els estudiosos no es posen d'acord
sobre les causes de la desaparició de la civilització micènica: l'arribada dels anomenats
pobles del nord (grecs doris), una devastadora revolta social, la invasió dels anomenats
pobles de la mar​. En qualsevol cas, es produeix el col·lapse, i la civilització micènica no
ressorgeix després de la destrucció de la fortalesa de Micenes, vers l'any 1.100 aC.

NOTES:

[1]​ A l'oest, arriben fins a Itàlia i Sicília; a l'est, estableixen colònies a l'Àsia Menor (com ara
Milet) i a les illes de Rodes i Xipre.
[2​] En essència, a les tauletes s'escriuen textos amb finalitat purament pragmàtica: registres
d'activitats comercials o mercantils i d'actes polítics i jurídics de diversa índole. De vegades
són poc més que llistats de nom d'oficis, càrrecs de govern o divinitats. En tot cas, són una
clara evidència del fet que la cultura micènica ja era plenament grega (per exemple, a les
tauletes apareixen els noms d'alguns dels déus olímpics).

[3]​ Com es veurà amb més deteniment al proper lliurament, el món d'Homer presenta una
amalgama d'aspectes culturals originaris de diversos períodes de la història de Grècia. En
aquest aiguabarreig cultural, l'element micènic es troba a la base.

4. APÈNDIX: per situar-nos: un repàs a les fases de la prehistòria

Des dels postulats teòrics de la ciència històrica de començos del segle passat, la
prehistòria euroasiàtica se sol dividir en les següents etapes:

● Paleolític (inferior, mitjà, superior).​ Literalment significa "pedra antiga" (παλαίος,

'antiga'; λίθος, 'pedra'). S'estén des dels inicis de la humanització fins a l’home de
Cromanyó. En total, abraça uns quatre milions d’anys. El paleolític s’inicia amb els
austrolopitecs, uns 4 milions d’anys abans de Crist. S'estableix que el paleolític mitjà
comença amb l’aparició de l’​homo sapiens neanterthalensis. ​Finalment, serà cap als
últims 10.000 anys del paleolític superior quan fa la seva aparició ​l’homo sapiens
sapiens​, l'espècie d'homínid a la qual nosaltres pertanyem.

● Mesolític.​ Període de transició que dura de dos mil a quatre mil anys.

● Neolític (inicial, mitjà i final).​ Si el nom paleolític es refereix al període de la pedra

"antiga", el neolític serà l'era de la "pedra nova" (νέος, 'nou'). A banda de l'evolució i
el notable refinament en el treball de la pedra en relació als períodes precedents, el
gran salt civilitzacional que representa el neolític es fonamenta, d'una part, en el
progressiu arrelament del sedentarisme com a mode d'habitació humà (enfront del
nomadisme de les etapes anteriors) i, de l'altra, en el desenvolupament d'una
economia agrícola i ramadera com més va més sofisticada. El neolític s’inicia en
terres de l'orient pròxim envers l'any 7000 aC i s’estén per territori mediterrani i de
bona part del continent europeu des del 5000 al 4000 aC.

● Edat dels metalls​. Cobreix un amplíssim període de la prehistòria euroasiàtica que

es caracteritza pel desenvolupament de cultures metal·lúrgiques. Es divideix en tres
subperíodes:
● L’​edat del coure​ o ​eneolític​. Entre el 2500 aC i el 1800 aC.

● L’​edat del bronze​. Dóna nom al període el descobriment i desenvolupament de la

metal·lúriga del bronze, que és el resultat de l'aliatge del coure amb altres metalls
(principalment, estany). En aquesta etapa, en terres gregues es va desenvolupar
tant la ​civilització minoica​ (bronze mitjà) com la ​civilització micènica​ (bronze
final); aquesta darrera és l'estrat cultural de base dels relats homèrics.
 ● L’​edat del ferro​. S’inicia a l’Àsia Menor cap a finals de l’Imperi hitita (1200 aC) i d’allí
s’estén envers l'Orient Pròxim i el continent europeu. Gràcies als fenicis i als grecs
de l’anomenada ​edat fosca​ (segles VIII - VI aC) l'expansió arriba a molts indrets de
les costes i illes de Mediterrània.

6. Història de Grècia
LA QÜESTIÓ HOMÈRICA

A l'antiguitat no hi havia cap dubte que la​ ​Ilíada​ i l'​Odissea​ havien estat escrites per un
poeta anomenat Homer, de la vida del qual circulaven diferents versions, en molts aspectes
contradictòries. Al segle XVIII es va començar a dubtar fins i tot de la seva existència, ja que
un seguit de contradiccions, inconseqüències i repeticions feien pensar que els poemes
homèrics no eren obres unitàries amb un sol autor:

● contradiccions:

● de llengua: Homer fa servir formes de diversos dialectes,

● d'estil: es donen diferències d'estil massa grans per a un mateix autor,
● de la cultura material: en Homer apareixen elements d'èpoques
diverses; per exemple hi trobem armes de bronze i de ferro,
enterrament per inhumació i per cremació,
● de l'argument: un cas extrem és el de Pilèmenes, un guerrer de la ​Ilíada
que mor i que més endavant reapareix viu.
●
repeticions: sovint es repeteixen molts versos i expressions al llarg del poema, de
vegades fins i tot escenes senceres, per exemple en descriure el sacrifici d'un animal
o com un guerrer es prepara per al combat.

● defectes de composició: en ocasions el poeta sembla oblidar-se del pla que ha estat
anunciat o del que ha passat abans. Així, en el primer cant de la ​Ilíada​ ​Zeus​ decideix
deixar guanyar els​ ​troians​ perquè els grecs s'adonin com els perjudica la retirada
d'​Aquil·les​, però fins al VIII els grecs segueixen vencent. Es dóna una altra
incoherència quan a la​ Ilíada​ un dia es dina dos cops.

Les teories que, basant-se en aquestes inconseqüències, negaven, sobretot durant

el segle XIX i principis del XX, la unitat dels poemes homèrics, es poden aplegar en
dos grups:

● Les teories d'ampliació defensaven la idea que a un poema original, d'extensió

reduïda, altres poetes hi havien anat afegint noves parts.
 ● Les teories de compilació sostenien que la ​Ilíada​ i l'​Odissea​ havien nascut amb la
unió de petits poemes independents. Això creien els romàntics, que els veien com
una mostra de poesia popular.

ELS POEMES HOMÈRICS DINS L'ÈPICA ORAL

Actualment, gràcies a la comparació amb altres èpiques encara vives a començament de

segle, s'ha arribat a la conclusió que els poemes homèrics no són simplement l'obra d'un
autor sinó que són també el resultat final d'una llarga tradició de poesia oral, tal com
demostra el seu sistema de composició, anomenat ​dicció formular​. En efecte, les dues
terceres parts dels versos homèrics són fórmules, grups fixos de paraules, d'un determinat
valor mètric i d'extensió variable -poden ser part d'un vers, un vers sencer o conjunts de
versos-, que el poeta té en el seu repertori i que utilitza quan li convé. La majoria de
fórmules es componen d'un nom amb un epítet i s'han de combinar amb una altra fórmula
on hi hagi, per exemple, un verb. Per això els epítets són tan abundants i repetits. A més,
com que no es col·loquen pel seu significat sinó per l'espai que cal omplir, no sempre són
coherents amb el context.

Els ​aedes​ eren els qui feien i transmetien la poesia tradicional èpica. Es tractava de cantors
professionals que anaven d'un lloc a un altre, llogats per cantar a les festes que se
celebraven als palaus o a les places dels pobles. Acompanyant-se d'un instrument de corda,
cantaven les gestes dels antics guerrers i faules mitològiques. Sobre unes línies generals de
l'argument, recreaven els seus versos cada vegada de manera més o menys diferent, tot
combinant la improvisació amb la memòria, ja que manejaven un cabdal èpic conegut i el
sistema de fórmules, que els permetia construir els versos mecànicament. Per tant la vàlua
del poeta no raïa en la seva originalitat sinó en la seva destresa per escollir la fórmula més
encertada en cada cas i per presentar organitzadament el material tradicional. El tema que
escollien de tot el material tradicional i el tractament que li donaven cada cop depenien de
l'estat d'ànim del poeta o o del públic a qui es dirigia. L'aede tenia una certa llibertat per triar
una versió de les diverses que existien, per abreujar o allargar algunes parts o fins i tot per
innovar en la tradició.

ELS RAPSODES

Al segle VII a.C. la poesia èpica va deixar de ser cantada per aedes i va passar
a ser recitada per rapsodes amb acompanyament musical. A més els rapsodes
es diferenciaven dels seus predecessors perquè s'aprenien textos ja escrits de
memòria, encara que de vegades hi introduïen certes modificacions. La ​Ilíada​ i
l'​Odissea​ eren els poemes més recitats a les competicions de rapsodes que
tenien lloc durant els festivals de cada ciutat. Se'n podia recitar un o més
episodis o un poema sencer. En aquest darrer cas la recitació fàcilment
s'allargava durant tres dies.
Els poemes homèrics van ser segurament compostos per escrit, i per tant deuen pertànyer
al moment de transició en què l'èpica passa del cant i la improvisació dels aedes a la
recitació dels rapsodes, que utilitzaven un text escrit per memoritzar-ho. De tota manera les
tècniques que hi són emprades devien molt encara a la poesia oral que recull. Així es poden
explicar les incoherències i altres defectes que s'hi han observat. En efecte, al seu caràcter
pròxim a l'oralitat es poden atribuir les contradiccions de l'argument i els defectes de
composició, errors fàcils de cometre per un aede acostumat a improvisar i a servir-se de
diverses versions. Per altra banda, la dicció formular explica, a més de les tan nombroses
repeticions, les contradiccions de llengua i cultura material:

● La llengua d'Homer no correspon al grec que s'hagués parlat enlloc ni en cap època
determinada sinó que és una barreja artificial d'elements procedents de diversos
dialectes i diferents èpoques. La parla del poeta és sens dubte jònica, però manté
moltes formacions artificials, molts eolismes i arcaismes perquè les formes jòniques
que els haurien pogut substituir tenien un valor mètric diferent. Per tant la llengua
homèrica s'ha format al llarg de moltes generacions d'aedes que parlaven diversos
dialectes i que han anat acumulant nombrosos recursos per respectar el metre dels
seus versos. Es dóna fins i tot el cas que el poeta fa servir mots arcaics per a ell amb
un significat equivocat. El món descrit per Homer tampoc no reflecteix una època
concreta, sinó que recull elements de segles i orígens diferents.

● De fet, alguns motius pertanyents a la ​Ilíada​ i a l'​Odissea​ -per exemple la figura

d'Aquil·les- provenen de la tradició indoeuropea, mentre que d'altres, com la baixada
d'Odisseu (Ulisses) als inferns, procedeixen del Pròxim Orient i es remunten a la civilització
sumèria (Mesopotàmia). Uns i altres tindrien, doncs, l'origen al tercer mil·leni a.C.
 ●
El tema central de l'​Odissea​ -el retorn d'un heroi a la seva casa després
d'una llarga absència i les proves que ha de passar per restablir la seva
posició- no pertanyien originalment al món de l'èpica, com el de la
Ilíada​, sinó que el personatge d'Odisseu era ja conegut en les rondalles
populars, a l'Egeu, abans del segon mil·leni a.C., i ha estat afegit a
l'epopeia en un moment tardà. L'aventura del ciclop Polifem i algunes
més de l'​Odissea​ també provenen dels contes populars.

● El record que manté d'objectes, costums, institucions i ciutats de la

civilització micènica demostra que la tradició èpica era ja viva en època
micènica, ja que, si bé han estat descoberts per l'arqueologia actual, un
grec dels segles VIII i VII no els podia conèixer directament.

● La destrucció de Troia va tenir lloc a finals del segle XIII a.C., però
alguns objectes descrits a la Ilíada aleshores eren ja obsolets, i per
tant, Homer recull una èpica micènica fins i tot anterior a la​ guerra de
Troia​.

● Des de l'ensorrament dels regnes micènics, cap al 1200 aC, fins a la

fixació per escrit dels poemes, pels volts del 700 a.C., els aedes de
l'edat fosca i, en menor grau, de l'inici de l'edat arcaica van seguir
transmetent el cabdal èpic, incorporant-hi, però, molts elements de la
seva pròpia cultura: l'ús del ferro, la pràctica de la cremació, etc. On
més forta és la influència d'aquests períodes és en la descripció de la
societat, puix que els aedes tendien a descriure el passat remot en
termes del seu propi entorn.

L'AUTOR

Tot i que Homer va partir dels materials èpics recopilats en segles de tradició oral, avui en
dia no es dubta que la​ ​Ilíada​ i l'​Odissea​ són obres d'autor, tan originals com podien ser-ho i
construïdes bàsicament sobre un pla premeditat i unitari. Ho prova l'organització del material
en un conjunt coherent i travat o la sensibilitat que s’hi detecta.

El que sí que molts estudiosos posen en dubte és la relació entre la ​Ilíada​ i l'​Odissea​. Les
diverses teories oscil·len entre dos extrems:

● La ​Ilíada​ i l'​Odissea​ són obres de dos poetes diferents, tal com suggereixen les
diferències de pensament, de cultura material i de context sociopolític que semblen
indicar una redacció posterior per a l'​Odissea​.

● Tots dos poemes van ser redactats per un mateix autor. Les divergències entre l'un i
l'altre són degudes o bé a la temàtica i als escenaris diferents o bé al fet que la Ilíada
 és una obra més primerenca mentre que l'​Odissea​ va ser composta a la vellesa.

Sobre l'autor o autors de la​ Ilíada​ i l'​Odissea​ les úniques dades són les que es poden
extreure dels mateixos poemes:

● Procedeix de la Jònia, ja que el dialecte predominant és el jònic.

● Va compondre la Ilíada poc abans del 700 a.C., si tenim en compte dos factors.
Primerament els elements culturals més tardans que presenta són de finals del s.
VIII a.C. En segon lloc, la complexitat de la seva estructura i la seva llargària fan
pensar que l'autor la va escriure, o almenys dictar, i l'alfabet va ser introduït a Grècia
també cap a les darreries del segle VIII a.C.

LA ILÍADA

El​ ​poema homèric​ de la ​Ilíada​ reuneix tot un seguit de material èpic sobre la​ ​guerra de Troia
al voltant d'un episodi concret: la funesta ira d'Aquil·les, el principal heroi de l'exèrcit grec. Al
novè any de la guerra de Troia, Aquil·les, enfurismat perquè Agamèmnon li ha pres l'esclava
que era la seva part del botí, es retira del combat i demana a la seva mare Tetis que influeixi
en Zeus perquè els aqueus -tal com són anomenats els grecs- siguin en endavant derrotats
pels troians. Així espera aconseguir que Agamèmnon i els altres grecs li supliquin que torni
a la lluita. Aquest pla es va complint amb tant d'èxit que Agamèmnon li ofereix donar-li
l'esclava i, a més, una forta compensació. Tanmateix Aquil·les no en té prou per deposar la
seva còlera i els troians, comandats pel valerós Hèctor, segueixen vencent fins a arribar al
campament i a les naus dels aqueus. Llavors Pàtrocle, el company més estimat d'Aquil·les,
no resisteix veure els sofriments dels grecs i decideix combatre al seu costat. Aquil·les no
solament li ho permet sinó que fins i tot li deixa les seves pròpies armes. Això fa creure un i
altre bàndol que Aquil·les ha tornat a la guerra i ajuda Pàtrocle a abatre molts enemics, fins
que s'enfronta amb Hèctor i mor a les seves mans (cant XVI). Quan Aquil·les se
n'assabenta, la seva còlera d'abans és substituïda pel dolor i l'ànsia de venjança, malgrat
que Tetis li ha advertit que ell perirà tot seguit de la mort d'Hèctor. Així i tot, Aquil·les
accepta l'oferta de reconciliació d'Agamèmnon i es llança de nou al combat amb l'objectiu
d'acabar amb Hèctor. Després de fer una gran matança d'enemics, troba Hèctor, que en un
primer moment fuig corrent al voltant de Troia. Aquil·les el persegueix fins que l'altre li planta
cara. Finalment Hèctor mor d'un cop de la seva llança (cant XXII), però Aquil·les no en té
prou i arrossega diverses vegades el cadàver de l'odiat enemic a l'entorn de Troia. A més es
nega a retornar el cos i no és sinó forçat pels déus que el lliura al vell Príam, pare d'Hèctor i
rei de Troia, a canvi d'un fort rescat quan aquest va de nit al campament aqueu. Allà ploren
junts Aquil·les i Príam, solidaris en la dissort humana. El poema s'acaba amb els funerals
d'Hèctor.

El poeta fa que aquest episodi representi el total de la guerra per mitjà d'algunes escenes.
Així, als primers cants, la presentació dels contingents grecs o el duel de Paris i Menelau
per Hèlena, durant el qual, a més, Hèlena, des de les muralles, identifica a Príam diversos
cabdills grecs, són fets que tindrien sentit a l'inici de la guerra i no al cap de nou anys de
setge. Igualment, al cant XXII, la mort d'Hèctor, el principal defensor de Troia, simbolitza la
caiguda de la ciutat.

El fet de centrar-se en la ira d'Aquil·les dóna unitat al poema. Certament, que Aquil·les es
retiri del combat per​met que les gestes d'altres herois grecs com Diomedes, Àiax,
Agamèmnon, Menelau o Odisseu quedin successivament en primer pla. Però aquests
diversos episodis resten lligats amb l'acció principal i els uns amb els altres per mitjà de la
tècnica de la preparació i la predicció dels esdeveniments posteriors. Així, per exemple, la
derrota dels grecs s'anuncia ja al primer cant, tot i que no es produeix fins al VIII.

L'ODISSEA

El​ ​poema homèric​ de l'​Odissea​ té una organització interna força més complicada que la de
la​ ​Ilíada​: mentre que l'argument de la ​Ilíada​ és lineal, l'​Odissea​ presenta la narració en
diverses trames. El protagonista és Odisseu (Ulisses), que, després de lluitar a​ ​Troia​, pateix
moltes vicissituds abans de tornar a la seva pàtria.

● Cants I-IV: donen a conèixer els efectes que els vint anys d'absència d'Odisseu
tenen a la seva illa, Ítaca. El casal d'Odisseu està ocupat per un grup de nobles
itaquesos que s'hi han instal·lat i que en consumeixen els queviures en banquets
continus, tot esperant que Penèlope, la muller d'Odisseu, es decideixi a casar-se
amb algun d'ells. El fill d'Odisseu, Telèmac, exhortat per​ ​Atena​, surt a buscar notícies
del seu pare.
● Cants IV-VIII: Odisseu, retingut durant set anys a l'illa de la nimfa Calipso, és deixat
lliure per ordre de​ ​Zeus​ i se'n va amb una balsa. Però naufraga i arriba a les costes
dels feacis, on el troba la princesa Nausica. El seu pare, el rei Alcínous, l'acull al seu
palau.
● Cants IX-XII: Odisseu narra a la cort d'Alcínous les seves desventures des que va
partir de Troia. Entre altres explica com es van escapar del ciclop Polifem, que els
havia tancat a la seva cova, deixant-lo cec del seu únic ull. Això, però, provoca la ira
de​ ​Posidó​, el pare del ciclop, que no permetrà tornar l'heroi a Ítaca més que sense
els seus homes i al cap de deu anys. En el camí escaparà dels encanteris de la
màgica Circe, baixarà als​ ​inferns​ i defugirà l'encís de les sirenes fins a arribar a l'illa
de Calipso.
● Cants XIII-XXIV: l'acció es concentra a Ítaca. Allà Odisseu és deixat pels feacis i allà,
més endavant, Telèmac retorna del seu viatge. Per no ser reconegut, Odisseu és
convertit en captaire per Atena i així arriba al seu casal, on és maltractat pels
pretendents. Penèlope, rendint-se, proposa llavors una prova per escollir un nou
marit: es casarà amb aquell que aconsegueixi tensar l'arc d'Odisseu i travessar amb
una fletxa una sèrie d'anelles de destral. Cap dels pretendents hi reïx, però, en canvi,
Odisseu sí que ho aconsegueix. Tot seguit es dóna a conèixer i, amb l'ajut de
Telèmac, mata tots els pretendents.
L'ESTIL D'HOMER

Alguns dels trets literaris més característics dels​ ​poemes homèrics​, la​ ​Ilíada​ i l'​Odissea​, són:

● La claredat es deu a l'origen oral dels poemes. En efecte, els​ aedes​ havien de
presentar l'acció de manera senzilla i directa perquè el seus oients la poguessin anar
seguint.
● La tècnica dilatòria dóna suspense a la narració. Consisteix a anunciar allò que ha
de passar i intercalar tot seguit episodis que en retardin el compliment. Així, a la
Ilíada,​ la derrota dels grecs, decidida per​ ​Zeus​ al cant I, no es produeix fins al VIII.
● Els símils també provoquen demora en l'acció alhora que serveixen per acostar-la al
públic, ja que el poeta estableix comparacions amb personatges o fets més pròxims
al seu auditori. És per això que els motius són extrets fonamentalment de la vida
quotidiana o de la naturalesa. Un dels més freqüents és el que compara un heroi en
lluita amb un lleó. Sovint el símil adquireix vida pròpia i s'allarga més enllà del
paral·lelisme amb la cosa descrita. Una altra funció dels símils és introduir varietat a
la poesia i d'aquí que n'hi hagi més a la ​Ilíada ​que no a l'​Odissea​, on els escenaris
són molt més variats.