Ai Gdossier Arial

Generalitat de Catalunya
Departament de Benestar i Família

Direcció General de Formació d’Adults
Aula de Formació d’Adults Pau Casals de Rubí
Curs 2002-2003 GRADUAT EN EDUCACIÓ SECUNDÀRIA Nivell 1

ÀMBIT DE LA COMUNICACIÓ – LLENGUA CATALANA
A iG
Autors i Gèneres
Xavier Sambró
A iG Autors i Gèneres
1.Introducció
Els gèneres literaris
Els gèneres estableixen una classificació de la producció literària a partir de les característiques del discurs.
La classificació tradicional dels gèneres la va establir Aristòtil al segle IV aC:
Lírica: poesia en la qual predominen la subjectivitat, els tons afectius i sentimentals i emotius.
Èpica: narració de fets històrics des d'una perspectiva heroica.
Dramàtica: engloba les composicions de tipus teatral i es divideix en:

Tragèdia: composició teatral d'estil elevat que representa una acció seriosa i grau i
en què el protagonista és endut cap a la catàstrofe per una passió o per la
fatalitat.
Drama: composició teatral considerada un gènere mixt entre la tragèdia i
la comèdia, i en la qual l'acció s'imposa a la narració.
Comèdia: composició teatral caracteritzada pel desenllaç feliç, i per la seva intenció,
generalment crítica, moralitzadora o satírica.
Com es pot observar aquesta classificació feia referència més a aspectes de contingut que no pas de forma.
Modernament els gèneres han evolucionat cap a una classificació més simple :
Gènere líric o poesia Gènere narratiu o prosa Gènere dramàtic o teatre
Ara bé, cal tenir present que la crítica literària més avançada rebutja la divisió en compartiments estancs dels
gèneres literaris. El discurs literari és analitzat des d'una perspectiva que defuig les classificacions simplificadores i
entén que l'art contemporani va més enllà de les velles normes i limitacions.
Exercicis
A quin gènere correspon cada un d’aquests textos?
LLUÍS Jo, Roseta? Per què ho diu?
ROSETA Perquè sols les bèsties migren.
LLUÍS Comparacions que denigren.
... ROSETA Vostè és el que ha dat motiu...
Bella, si vós ma voluntat Com que ha vist noies guapetes?
sabéssiu certa, LLUÍS Tant com vostè, potser no.
no em mostraríeu crueltat ROSETA Va! No sigui adulador...
tan descoberta; LLUÍS És que hi ha poques Rosetes!
... ROSETA Aquí, a casa, només que una.
A s i el s diumenges.
Amb tant de
C
ó el s d ij o u per desdenys
er m ès ve ure el noi sin is ta ts m és estimades
...No li era p es les am a ella...
n o fe r vi si tes, allunyad r p ar t, l’h àb it de visitar-la
temps d e erdut, la maj o
oia, havien p
rebuts de la n
B
1 1
2.El gènere líric o poesia

Característiques del gènere líric
En el llenguatge poètic el tema fonamental és la intimitat del poeta, els seus gustos, afectes i emocions i el desig
d’expressar-los, és la manifestació del seu món intern i, per tant, és el gènere més subjectiu i personal.
Freqüentment el poeta s’inspira en l’emoció que li provoquen objectes i fets externs i també pot interpretar
pensaments col·lectius.
Pel que fa a la forma poètica, té dues característiques principals: per una banda, la utilització del vers com a
estructura bàsica (tot i que també existeix una prosa poètica); i per una altra, la repetició de sons, de paraules.
d'estructures i d'idees que li confereixen un determinat ritme.
Elements bàsics de la poesia

El poema és la manifestació de l'expressió poètica. El poema s’estructura a partir de versos que es poden agrupar
formant les estrofes.
El vers és una successió de paraules que ocupen una sola ratlla. Es determina pel metre (nombre de síl·labes) i la
rima .
El metre d'un vers són les síl·labes que es poden comptar fins a l'última síl·laba tònica. Els versos poden ser
d'art menor (quan tenen menys de 9 síl·labes) o d'art major (quan en tenen 9 ó més de 9).
Per a fer coincidir el nombre de síl·labes d’alguns versos es poden utilitzar les anomenades llicències mètriques. La
més utilitzada es la sinalefa que consisteix a ajuntar en una sola síl·laba l’última vocal d’una paraula amb la primera
de la següent.
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera, (13 síl·labes)
(
més poderós que el roure, més verd que el taronger, (13 síl·labes)
(
Miquel Costa i Llobera
La rima és la repetició dels sons al final dels versos a partir de la darrera vocal tònica. La rima és consonant si
coincideixen tots els sons i assonant si només ho fan els vocàlics
Conserveu la ploma en testa A

i el mirall en una mà, B
Rimes consonants
i en el pit, dormida, resta A
una flor que no es badà. B
Josep Carner
Les estrofes són agrupacions de versos. Les estructures estròfiques més comunes són les següents:
els versos apariats (estrofa de dos versos que rimen entre ells)
els tercets (estrofa de tres versos)
els quartets (estrofa de quatre versos amb rima: A B A B o A B B A)
el romanç (composició amb rima assonant en els versos parells)
i el sonet (format per dos quartets i dos tercets).
Aquestes dues últimes més que no pas estrofes són estructures de poema. 1 2
Recursos del llenguatge poètic

El més important és la rima, que ja hem vist. Són també importants:
L'al·literació (repetició pròxima de sons)
Dóna’m la mà, amor.

Mira que freda està.
Dóna’m la mà, amor.
Freda de no estimar.
Maria del Mar Bonet (adaptat)
Els jocs de paraules
Lluna, barraca barroca:

palp policíac del vent;
grills, musiqueta que toca;
taxi, pujol de forment.
Guerau de Liost
La metàfora (un dels elements centrals de tota poesia). Consisteix a substituir un mot per un altre que no té
res a veure, però entre els quals pot establir-se una relació lògica (és a dir, comparteixen algun tret
significatiu comú).
Com la gavina de la mar blavosa

que en la tranquil·la platja fa el seu niu; Nevat:és una metàfora que fa
com el nevat colom que el vol reposa referència al color blanc.
de l’arbre verd en el brancatge ombriu;
Teodor Llorente (adaptat)
Altres formes de poesia

Tot i que associem el concepte de poema a l'estructura en vers, LES FORMIGUES
l'expressió poètica també pot tenir altres manifestacions:
A Josep Lleonart
La prosa poètica és un text escrit en prosa que utilitza recursos

poètics.
El cal·ligrama és un tipus de composició poètica en què el text

adopta una forma o una disposició relacionada visualment amb el
contingut.
El poema visual és una forma poètica que
AB D F prioritza la comunicació i el poder d'atracció
G IJKL de l'obra. Es caracteritza per la substitució
MNOPQR
STUV WX dels elements tradicionals del poema per
YZ elements visuals: imatge, dibuixos, gravats...
Elegia al Che (camí de sol ·per les rutes amigues ·unes formigues)
“Elegia al Che”. “Les Formigues”. Cal·ligrama de Joan Salvat-Papasseit
Poema visual de Joan Brossa 1 3
3.Autors del gènere poètic

Aussiàs March (1397-1459)
Biografia
Neix a Gandia el 1397, descendent d'un notari públic de Barcelona, Pere March, que s’hi
havia establert arran de la conquesta d'aquesta vila per part del rei Jaume I el 1249.
El 1419 és armat cavaller i participa en les expedicions militars a Nàpols i Sicília al servei del
rei Alfons el Magnànim, que el recompensa amb una senyoria. El 1429 es retira de les tasques
de cavaller per dedicar-se a l’administració dels seus territoris i a les lletres.
Comença a escriure als 25 anys. Des d’aquest moment, i fins el 1437, que es casa amb Isabel Martorell,
germana de Joanot Martorell, escriu els poemes d'amor. Al cap de dos anys ella mor i el fa hereu. Llavors
és quan escriu els poemes de mort. El 1443 es casa amb Joana Escorna, que mor onze anys més tard.
D'aquesta època són els seus poemes socials, morals i espirituals. Morta ella, escriu els darrers poemes,
que són d'amor, però d’un amor contra el qual l'autor es gira amb ferocitat.
No tingué fills de les esposes però sí d'altres dones; cinc en total, un dels quals d'una esclava seva.
Al final de la seva vida es trasllada a València, on mor el 3 de març de 1459.
Una característica del poeta és la seva sinceritat, la capacitat de dir la veritat. Va escriure, en total, 128
poemes, més de 10.000 versos, que deixà en manuscrit a la seva mort i que no foren publicats en llibre
fins prop d'un segle més tard.
La seva obra
Ausiàs March és probablement el poeta en llengua catalana més important de l’època medieval. La seva
poesia és plena del conflicte cabdal de la seva vida : el contrast i la contradicció entre les idees del poeta
sobre l'amor i la dona, i la seva vida real, plena de caigudes i de misèries morals. El resultat és el to
desolat i angoixat de la seva obra.
Les seves 128 obres poètiques conegudes acostumen a ésser catalogades en quatre grups : Cants
d'Amor, Cants de Mort, Cants Morals, i Cant Espiritual.
Els Cants d'Amor són dedicats a una dona, Teresa Bou, personificació de l'ideal femení del poeta.
La mort de la dama, de la qual se sent en part responsable, subministra al poeta el tema dels seus
Cants de Mort.
Les commocions espirituals del poeta, a través de la seva formació cristiana, el duen a un tipus de poema
moral i didàctic : els Cants Morals., amb el bé i la virtut com a temes principals.
I així arribem al problema de la salvació eterna. Déu està irat per les seves culpes; però Ausiàs March
creu en la seva bondat i, a l'hora de la mort, li adreça una pregària patètica i serena : el Cant espiritual.
La poesia d'Ausiàs March va influir d'una manera extraordinària en altres poetes posteriors com Garcilaso
de la Vega, Fernando de Herrera i Pere Serafí. 1 4
Exercicis
1. Quin tipus d’estrofa representen aquests fragments?
2. Analitza la seva rima i el metre.
3. Assenyala els recursos poètics emprats.
Cants d’Amor (fragments) (Adaptació)
Quan pens que mort me pot fer absent Quan penso que la mort pot absentar-me
de vós, qui em sou pus cara que la vida, de vós, que estimo més que a la vida,
d’aquella fuig, a la qual ma veu crida: d’aquella en fujo, a la qual ma veu crida:
guanyat me té lo primer moviment. guanyat em té el primer moviment.
E port al cor sens fum continuu foc I porto al cor un foc continu, sense fum,
e la calor no em surt a part de fora. i la seva calor no surt cap a fora.
Socorreu me dins los térmens d'una hora, Socorreu-me abans d’una hora
car mos senyas demostren viure poc. que els meus senyals demostren que viuré poc.
Lo jorn ha por de perdre sa claror: El jorn té por de perdre sa claror

quan ve la nit que expandeix ses tenebres, quan ve la nit que expandeix ses tenebres
pocs animals no cloen les palpebres pocs animals no clouen les parpelles
e los malalts creixen de llur dolor. i als malalts els creix el seu dolor
Cant Espiritual (fragment)
Oh, quan serà que regaré les galtes Oh, quan serà que regaré les meves galtes
d'aigua de plor amb les llàgremes dolces! amb aigua de plor, amb llàgrimes dolces.
Contrició és la font d'on emanen: Contrició és la font d’on emanen:
aquesta és clau que el cel tancat nos obre. aquesta és la clau que el cel tancat ens obre.
1 5
Francesc Vicenç Garcia (el Rector de Vallfogona, 1579-1623)
Biografia
Francesc Vicent Garcia fou un clergue de tarannà molt peculiar, distingit per bisbes i nobles de
l'època.
Neix a Tortosa l'any 1579 i de molt jove es queda orfe de pare.
Al setembre del 1605 és ordenat prevere en la capella de Santa Maria de la Rodona de Vic. Fa
breus estades a Reus, a València i a Barcelona on es relaciona amb nobles i homes de lletres.
Al desembre del 1606 supera unes oposicions i se'l nomena rector de la parròquia de
Vallfogona de Riucorb; tenia aleshores vint-i-set anys. Regentà la rectoria del 1607 fins al 1623,
l’any que morí.
Era una persona de verb fàcil i ocurrent, versificador empedreït, d'ingeni singular i amb l'acudit
sempre a flor de llavis. Una gran quantitat d'anècdotes parodiant les facècies del Rector han
circulat de boca en boca des d’aleshores, fet que sens dubte ha contribuït a mitificar la seva
figura. La seva trajectòria fou tan insòlita que, després de gairebé quatre segles, encara es
parla de mossèn Francesc Vicent Garcia, més conegut com el Rector de Vallfogona.
La seva obra
És reconegut com el poeta català més destacat i representatiu de l'anomenada època de la decadència de la
literatura catalana. La seva obra no és gaire extensa. Els temes que tractà són els característics de la
sensibilitat barroca: poesia escatològica, satírica, burlesca, amorosa, de vegades fins i tot eròtica, amb
inclusió freqüent d'al.lusions mitològiques. Pel que fa a l’estil, alternà el to greu i seriós de la seva poesia
amorosa, amb una tendència a la grolleria que originà una poesia burlesca i obscena. Aquesta última, la més
popular, fou el punt de partida del procés de mitificació del Rector.
Exercicis
1. Analitza les estrofes, la rima el metre i els recursos poètics d’aquests versos.
QUEIXES D’UN GALANT A UNA REIXA PERQUÉ LI UNA DAMA MOLT GRAN CASADA AMB
IMPEDíA VÈURE A UNA HERMOSA ENCOMANADA UN MARIT PETIT (fragment)
Reixa cruel, que la claror divina Tots en comú ens alegram,

que mos ulls cerquen com a glòria sua Joana, que hages pres marit;
entre eixa espessa nuvolada tua mes, com lo has pres tan petit,
cubres, i causes ma fatal ruina! par que l'has caçat al ram:
No degué eixir de la ordinària mina
CRÍTICA D'UNA MALA PINTURA
eixa matèria forta, odiosa i crua, D'UN SANT MÀRTIR
sinó de algun volcà per on traspua
la infernal flama, a ton miner veïna. Les mans que m'aturmentaren
no foren en mi tan feres
Però, qué dic? Oh, reixa generosa! com les torpes i grosseres
En gràcia de mes queixes faç mudança
i, arrepentit, adoro ta duresa: que en aquest llenç me posaren.
Ja no et vull dir cruel, sinó piadosa, D'entre molts lleons isquí

puix tu sola has pogut, en ma venjança, tot sencer i immaculat,
la que a mi em té pres, tenir-la presa. i un ase m'ha atropellat
tal qual me veuen aquí1 6
Jacint Verdaguer i Santaló (Mossèn Cinto, 1845-1902)
Biografia
Jacint Verdaguer, el poeta més destacat de la Renaixença, va néixer a Folgueroles, un poble de

la plana de Vic, l'any 1845. El seu pare feia de pagès i també de picapedrer i la seva mare
s'ocupava de les feines de la llar. Tingué vuit germans més, dels quals només tres arribaren a
grans, dos nois i una noia.
Quan tenia 10 anys va entrar al seminari de Vic per començar la carrera eclesiàstica. En aquesta
època, el fill més gran solia heretar la totalitat dels béns de la família en un intent de no
dispersar les poques o moltes possessions que es tenien, per això les famílies amb poc mitjans
econòmics feien que els altres fills optessin per convertir-se en capellans, perquè això els
proporcionava uns estudis gratuïts i, posteriorment, un mitjà de guanyar-se la vida.
L'any 1860 es produeix el del naixement de la seva vocació poètica. Per una banda tenia l'estímul de la
seva mare, que sabia moltes cançons populars i rondalles; per altra banda, al Seminari s'afecciona als
autors clàssics; i també rep la influència dels recents instaurats Jocs Florals. Comença a freqüentar els
ambients intel·lectuals i literaris de Vic.
A partir de l'any 1863, i fins el 1871, passa els estius a can Tona, un mas on treballa en les feines del
camp, fa de mestre dels més joves i recull cançons populars, molt esteses per tota la Catalunya rural.
També escriu poemes propis, els únics de temàtica amorosa.
L'any 1864 concursa per primera vegada als Jocs Florals, però els seus poemes passen desapercebuts.
En canvi, a partir de l'any següent, comença a obtenir diversos premis.
El mes d'octubre de 1870, Verdaguer és ordenat sacerdot. El destinen a Vinyoles d'Orís, un poble de 900
habitants a 12 Km. de Vic.
El 1873 pateix un atac cerebral, com deien a l'època, que se sol atribuir a la mala alimentació .
A part de diverses medecines, entre les recomanacions mèdiques figuren els banys de mar. Sembla que
l'aire de mar li és beneficiós, per tant, a finals de 1874 s'embarca a Cadis en un vaixell de la companyia
Transatlàntica que feia el trajecte regular d'Espanya a Cuba, on exerceix com a capellà. En total farà 9
aaaa en què a més de les seves tasques de capellà
viatges,
continua escrivint.
Finalment, protegit per l’amo de la companyia

Transatlàntica, el futur marquès de Comillas, s’instal·la al
palau que aquest té a Barcelona, on Verdaguer passarà
18 anys fent les tasques de conseller espiritual de la
família
L'any 1877 presenta el poema L'Atlàntida , que el

consagra com a poeta. Verdaguer és nomenat acadèmic
honorari de l‘Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i el seu
poema es traduït a nombroses llengües. Verdaguer
comença a tenir una fama considerable que creixerà de
manera important fins a convertir-lo en el poeta més
conegut de Catalunya.
1 7
A partir d’aquest moment Verdaguer escriu multitud de poemes de tipus místic i popular i,
secundàriament, de temes llegendaris. Moltes de les seves composicions són musicades pels més
famosos compositors de l'època.
En aquells anys Verdaguer té ocasió de tractar-se amb alguns dels personatges més importants de
l'Espanya d'aquella època (Menéndez Pelayo, el bisbe de Lleó, etc.), i fins i tot amb la família reial.
A finals de 1885 publica Canigó que rep unes crítiques que encara superen les de L'Atlàntida. És el millor
moment de creativitat i de fama de Verdaguer.
Tot i així no està content d'ell mateix ni com a persona ni com a religiós. Aquesta insatisfacció el porta a
extralimitar-se en la seva tasca de sacerdot i es dedica, juntament amb un altre capellà, a realitzar
exorcismes en un pis llogat. Es rodeja, sense mala intenció, d'una sèrie de persones que s'aprofiten de la
seva bona fe. Aquesta situació dura uns dos anys fins que, davant l'escàndol, el bisbe de Vic, a petició del
bisbat de Barcelona i del propi marquès, se l'emporta al santuari de la Gleva, prop de Vic. A la Gleva
passa dos anys més i escriu força poesies.
El 1895, sense permís del seu bisbe, se'n va de la Gleva i torna a Barcelona, a casa d'una família antiga
protegida seva, una vídua amb dues nenes i un nen; evidentment, conviure amb tres dones i un nen,
contribueix a donar un motiu més d'escàndol a aquells qui s'havien convertit en els seus enemics.
Verdaguer és víctima d'un boicot oficial. Diuen que està boig i algunes de les persones més properes ara
no li fan costat.
De 1895 a 1898 li prohibeixen exercir de sacerdot. Durant aquest període escriu també molts poemes
místics i ascètics.
El 1898 li tornen a concedir les seves facultats sacerdotals i els destinen a l'església de Betlem. A partir
d'aquest moment viurà d'un sou miserable i amb enfrontaments constants amb part de la societat de
l'època. Són però, des del punt de vista creatiu, els millors anys de la seva vida.
El 1902 emmalalteix de tuberculosi i mor el 10 de juny d'aquest any a Vallvidrera. El seu cos s’exposa al
Saló de Cent de l‘Ajuntament i a l'enterrament assisteixen més de 100.000 persones. A última hora, el rei
d'Espanya, el Papa i múltiples autoritats s'interessaren per la seva salut.
La seva obra
Mossèn Cinto és el poeta més representatiu de la Renaixença.
Tota la seva obra està impregnada de misticisme religiós i
d’influències d’arrel popular. També rebé la influència del
romanticisme amb versos de temàtica medieval i patriòtica.
D’entre totes les seves obres destaquen els dos grans poemes èpics:
l’Atlàntida i Canigó.
El poema L’Atlàntida narra com Cristòfol Colom, després d’un

naufragi, escolta per boca d’un ermità la història de l’enfonsament del
legendari continent de l’Atlàntida i pressenteix el descobriment
d’Amèrica.
A Canigó, Verdaguer, a partir de personatges històrics medievals,

contrueix una llegenda que té com a escenari aquesta muntanya i el
seus dos monestirs emblemàtics: Sant Martí del Canigó i Sant Miquel
de Cuixà. Uneix en aquest poema els temes habituals de la seva
Una escena de Canigó segons el dibuixant Llaverias
poesia: el país, la natura i la religió.
1 8
Exercicis 1. Quin tipus d’estrofa representen aquests fragments? (B i C)

2. Analitza la rima i el metre. (A,B,C i D)
3. Assenyala els recursos poètics emprats. (D) D
4. Relaciona cada un d’aquests poemes amb alguns d’aquests LO RAM SANTJOANENC
temes: religió, amor, natura, enyorança de la terra, amistat, (dins el poema CANIGÓ)
cultura popular, natura.
Lo dia de Sant Joan
A
n’és dia de festa grossa,
CANIGÓ (fragments) les nines del Pirineu
posen un ram a la porta,
Amb son germà, lo comte de Cerdanya, d’ençà que una n’hi hagué
com àliga que a l’àliga acompanya d’ulls blavencs i cella rossa,
davalla Tallaferro de Canigó un matí; tenia una estrella al front
ve amb son fill de caçar en la boscúria, i a cada galta una rosa.
quan al sentir-hi mística cantúria Un fallaire li ha caigut
se n’entra a l’ermitatge devot de Sant Martí. a l’ull, ¡malhaja la brossa!
(...) n’apar un esparverot
Avui s’escau l’aplec a l’ermitatge: que fa l’aleta a una tórtora.
endiumenjats hi van en romiatge Lo matí de Sant Joan
pagesos i artigaires, pastors i cavallers, la tortoreta se’n vola,
i a sant Martí quiscun un do demana, se’n vola voreta el riu
un do que els concedeix de bona gana, a cercar ventura bona.
als camps bones anyades, infants a ses mullers. Un ramellet cull de flors,
(...) millor ventura no troba,
Al centre de la roda harmoniosa floretes de Sant Joan,
de les nines somriu la més hermosa, de romaní i farigola,
coronat de violes de bosc son front serè. i amb elles fent una creu
Gentil prou la coneix, puix se somriuen, del mas la llinda en corona.
com dues flors que al mateix arbre viuen Quan arriba el seu galant
de la mateixa saba d’amor que les sosté. a la casa entrar no gosa;
B ella li diu des de dins:
LA PLANA DE VIC –Doncs Per què et quedes defora?
A L'ESBART DE SOS POETES (fragments) –Perquè em barres lo portal
amb les flors d’aqueixa toia.
Niuada de calàndries, poetes de ma terra, –Un ramellet te fa por?
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar; –Me fa por d’aspi sa forma.
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra, –No és d’aspi, no, que és de creu;
ai!, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar! si et fa por, no ets cosa bona.
(...) –Doncs só el maligne esperit
Niuada de calàndries, poetes de ma terra, que les ànimes s’emporta.
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar; Si no fos lo ramellet
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra la teva fóra ma esposa,
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar! avui jauríem plegats
en mon jaç de foc i sofre.–
D’ençà que això succeí,
C ribera amunt del Garona,
A FREDERIC SOLER EN SON ENTERRO lo matí de Sant Joan,
Amb cent corones de flors des del Cantàbric a Roses,
te'n veig anar d'esta vida: les nines del Pirineu
tu te'n vas amb cent, de flors: posen un ram a la porta.
jo quedo amb una, i d'espines.
1 9
Joan Maragall (1860-1911)
Biografia
Joan Maragall i Gorina va néixer el 10 d'octubre de 1860 a Barcelona. Un cop acabat el
batxillerat, el seu pare va voler incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però va topar amb la
seva resistència.
El pare, en veure la inadaptabilitat del seu fill a l'empresa tèxtil, va deixar que cursés la carrera
d'advocat, que va començar el 1879. El 1881 va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de
Badalona amb la poesia Dins sa cambra.
L'any 1884, quan es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona, va iniciar una crisi
personal onaaaaaaaa
es debatia entre el seu esperit romàntic i la vida burgesa, marcada des de sempre per l'entorn
familiar. Finalment, el 1891 es casa amb Clara Noble (amb qui va tenir 13 fills).
En els anys immediatament posteriors, la feina de periodista es va imposar progressivament a la

d'advocat. En aquest període va publicar el poema La vaca cega, a "L'Avenç".
L'any 1894 va guanyar l'Englantina als Jocs Florals de Barcelona, amb La sardana. L'any següent, va
publicar el llibre Poesies, considerat molt innovador, que inclou poemes significatius on s'hi pot observar el
vessant decadentista propi dels inicis del Modernisme.
El juliol de 1903 va ser elegit president de l'Ateneu Barcelonès i, en el discurs de la sessió inaugural del
curs de l'Ateneu, el setembre, va llegir l'Elogi de la paraula. També va ser membre fundador de la Secció
Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, des d'on va demanar diners per a la creació de la Biblioteca de
Catalunya.
L'any 1907, Maragall va tornar a viure una forta crisi personal, agreujada pels fets de la Setmana Tràgica,
el juliol de 1909. Hi va reaccionar escrivint un seguit d'articles on, indignat pels fets, demanava que la
burgesia catalana assumís les responsabilitats que li pertocaven en l'assumpte.
D'altra banda, va aparèixer l'opuscle Elogi de la poesia. Tant aquest assaig com el de 1903 (Elogi de la
paraula) exposen la seva teoria de la "paraula viva", de tall romàntic, per la qual l'emoció pura,
l'espontaneïtat i la sinceritat són elements indispensables de la poesia.
A partir del 1910 es dedica totalment a la creació literària i publica diverses obres amb les que obté algun
premi important.
Va morir a Barcelona el 20 de desembre de 1911.
La seva obra
La poesia de Maragall és representativa del moviment anomenat Modernisme. Davant la mediocritat social i
política de la seva classe social, la burgesia, pren una actitud crítica amb la intenció de regenerar-la. Els
seus temes poètics són els ja utilitzats pels poetes romàntics: la natura, el paisatge, les tradicions,..., que
representen una determinada idea de regeneració.
Algunes de les seves poesies més significatives són : La vaca cega, La sardana, Oda nova a
Barcelona i El comte Arnau.
També són significatius els dos textos teòrics amb els que explica la seva teoria de la “paraula viva”:
l’Elogi de la paraula i l’Elogi de la poesia. Segons Maragall cal escriure les paraules quan sorgeigen
de dins del poeta en els moments d’autèntica inspiració, i llavors, un cop escrites, les paraules esdevenen
sagrades i intocables. 1 10
Exercicis
1. Quins tipus d’estrofa presenta el poema “La
LA VACA CEGA
ginesta”?
2. Amb què compara la ginesta l’autor?
Topant de cap en una i altra soca,
3. Analitza la rima i el metre dels poemes “La
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
ginesta” i “La sardana”.
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
4. Copia el fragment de “La vaca cega” destacat amb
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
lletra en negreta. Conta les síl·labes dels quatre
versos; subratlla-hi les tòniques en vermell, i les
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
àtones en blau. se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
LA GINESTA Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
La ginesta altra vegada, fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
la ginesta amb tanta olor, l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
és la meva enamorada Topa de morro en l'esmolada pica
que ve al temps de la calor. i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Per a fer-li una abraçada Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
he pujat dalt del serrat: al cel, enorme, l'embanyada testa
de la primera besada amb un gran gesto tràgic; parpelleja
m'ha deixat tot perfumat. damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
Feia un vent que enarborava, vacil.lant pels camins inoblidables,
feia un sol molt resplendent: brandant llànguidament la llarga cua.
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:

la tisora va en renou LA SARDANA
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou. [I]
Amb un vimet que creixia La sardana és la dansa més bella

innocent a vora seu de totes les danses que es fan i es desfan;
he lligat la dolça aimia és la mòbil magnífica anella
ben estreta en un pom breu. que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la,
Quan l'he tinguda lligada ja volta altra volta a la dreta dubtant
m'he girat de cara al mar... i se'n torna i retorna intranquil.la,
M'he girat al mar de cara, com mal orientada l'agulla d'imant.
que brillava com cristall; Fixa's un punt i es detura com ella ...
he aixecat el pom enlaire Del contrapunt arrencant-se novella,
i he arrencat a córrer avall. de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
1 11
Josep Carner (1884-1970)
Biografia
Josep Carner i Puig-Oriol va néixer a Barcelona, el 9 de febrer de 1884. Fill únic d'un matrimoni
de classe mitjana i cultivat, el petit Carner va manifestar la seva vocació literària amb una
precocitat inusual i un talent propi dels nens prodigi; als quinze anys --el 1899-- va guanyar el
seu primer premi als Jocs Florals de Barcelona, i fins al 1905 va arribar a guanyar-ne tretze.
Es va llicenciar en Dret el 1902 i en Filosofia i Lletres el 1904, any en què va publicar el seu
primer llibre de versos, Llibre dels poetes , alhora que dirigia una revista literària i s’iniciava com
a periodista polític.
Durant aquests anys, Carner va ser una figura molt popular. Convertit en líder de la nova
generació de poetes, el seu prestigi no va deixar d'augmentar amb l'aparició de nous llibres.
Però, malgrat
aaa el seu prestigi literari, no tenia una font d'ingressos fixos i la seva posició econòmica era
precària. Això el va impulsar l'any 1920, casat de feia cinc amb Carmen de Ossa i pare de família, a fer
oposicions al cos diplomàtic i, el gener de 1921, va ser nomenat vicecònsol a Gènova. Des d'aleshores i
fins a la seva mort, no va tornar mai més a residir de manera permanent a Catalunya.
La vida de diplomàtic comportà un periple que es va iniciar a Gènova i va prosseguir per San José de
Costa Rica --on va ser cònsol--, Le Havre, Hendaia i Beirut, Brussel.les i París.
L'any 1935, a Beirut, va morir la seva esposa.
Durant la guerra civil espanyola, Carner va ser un dels pocs diplomàtics que es va mantenir fidel a la
República. En aquests anys durs, Carner es torna a casar el 1937 amb Émile Noulet, que havia conegut
uns anys abans quan era conseller de l'ambaixada de Brussel.les.
Al maig de 1939, Josep Carner i la seva esposa, Émilie Noulet, professora de la Universitat Lliure, emigren
a Amèrica i s'estableixen a Mèxic, on van estar fins al 1945.
Finalitzada la Segona Guerra Mundial, la parella retorna a Bèlgica, on Josep Carner ensenyarà llengua i
història de la literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel.les i al Col.legii d'Europa de Bruges.
L'abril de 1970, sentint ja el final de la seva vida, Carner retorna per sorpresa a Catalunya en una visita
breu, de dos mesos. Va morir pocs dies després de retornar a Brusel.les, el 4 de juny de1970.
La seva obra
Josep Carner és conegut com "el príncep dels poetes catalans". Renovador de la poesia, de la llengua i de
la prosa , també va crear un nou estil de periodisme polític. La figura de Josep Carner com a poeta està
vinculada al Noucentisme, moviment polític i filosòfic que promovia determinats valors: classicisme,
civilitat, ironia i tendresa.
Els dos llibres de poemes més reconeguts de Carner són: Els fruits saborosos i Nabí.
El tema principal d’Els fruits saborosos és la pèrdua de la joventut, el pas cap a la plenitud. Les
qualitats de les fruites (el color, el gust, el perfum, la bellesa, la forma,...) representen diferents
característiques de la infantesa, la maduresa i la vellesa dels homes.
Al llibre Nabí, influenciat per l’exili forçat a causa de la guerra, Carner aprofundeix en les seves
meditacions a partir de la història bíblica de Jonàs. 1 12
Exercicis
1. Quin d’aquests versos creus que correspon al llibre de
poemes “Els fruits saborosos”? L'ELEFANT
2. Quins tipus d’estrofa presenta el poema “De la vila del
Vendrell”?
3. Analitza la rima i el metre de la “Cançó d’un doble amor”,
-Salut i alegria.
“L’elefant” i “Tres arbres” Jo sóc l'elefant,
4. A quina època de l’any i quina hora del dia es refereixen el forçut més gran
els poemes “Les prunes d’or” i “De la vila del Vendrell”? que la terra cria.
Tinc una estatura...!

CANÇÓ D'UN DOBLE AMOR Qui més s'expandí,
(fragment) al davant de mi
sembla criatura.
L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna; Per plans i muntanyes
jo só una mica enamorat duc al meu davant
de cadascuna. la trompa, dansant
entre dues banyes.
Estimo l'una, oh gai atzar!
Estimo l'altra, oh meravella! Bé em faria trist
Bella com l'una no m'apar, de perdre-la un dia,
fora de l'altra, cap donzella. però pel que he vist
mai no s'esgarria.
L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna; I en pena o en pompa,
jo só una mica enamorat redreçat o cot,
de cadascuna. arribo amb la trompa
gairebé pertot.
DE LA VILA DEL VENDRELL TRES ARBRES

[fragment]
Adéu, vila regalada,
adéu, vila del Vendrell, L'ENAMORAT
que fas una olor mesclada Com que vas enamorar-te
de garrofa i vi novell. de la font, arbre del pont,
com que vas enamorar-te,
Vibren cases blanquinoses i ella et cerca i se't compon,
sota el dia solellós; ara, el cel, només el mires
beuen les eugues, calmoses en l'ull tendre de la font.
en els vells abeuradors.
Cremen marges i vessanes;

les veremes seran bones, LES PRUNES D’OR
fa l'abella, zumzejant. (fragment)
I encabides en tartanes En un incomparable triomf, Migdia mor.

a berenes van les dones, Passada pel flameig, la terra s’aclivella.
cap a mar, sotraquejant. Aglaia seu a l’ombra de la prunera vella.
Relluen delitoses, endins, les prunes d’or.
1 13
Salvador Espriu (1913-1985)
Biografia
Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exercia de notari,
el 10 de juliol de 1913. La seva família, però, es va establir el 1915 a Barcelona. També
passaven algunes temporades a Arenys de Mar, població que, amb el nom de Sinera, tindrà un
significat essencial en l'univers literari del poeta.
Va sentir molt aviat la vocació literària. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la
Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues novel.les que mostren ja
aaaaaaa com a narrador original que s'apartava dels corrents noucentistes. Laia tindria després
la seva capacitat
diverses versions i arribaria fins i tot al cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista.
El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània
que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que
tindran un paper important en l'obra que més tard faria. Espriu va viure l'època de la preguerra civil
espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb el món intel·lectual.
El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. La guerra civil espanyola li tallà la
llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la secció d'Arxius de l'Auditoria
de Guerra, on va estar fins el 1939.
Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes
abolides de manera absoluta, és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior.
Malgrat continuar la seva feina d'advocat, Espriu mai no abandona l’activitat literària. A la dècada dels
seixanta i dels setanta, l'obra d'Espriu, i ell mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana (La
pell de brau, 1960).
Les musicacions que va fer el cantautor Raimon d'alguns dels seus poemes van contribuir de manera
notable a la seva popularització, així com les diverses representacions que es feren de les seves obres
teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966).
Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es va dedicar a corregir i revisar la seva obra.
El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i va ser enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, el seu
mitificat cementiri de Sinera.
La seva obra
Salvador Espriu és el poeta més representatiu de la

postguerra. Amb un bagatge cultural excepcional, crea un
univers simbòlic per expressar les seves inquietuds. Així,
Sinera (el nom d’Arenys invertit)representa el món de la seva
infància i joventut anterior a la guerra civil; Lavínia simbolitza
la ciutat de Barcelona; Sepharad, la península Ibèrica,...
Aquests mons mítics són l’escenari dels seus llibres de
poemes, entre els quals destaquen Cementiri de Sinera i
La pell de Brau.
1 14
Exercicis
1. Analitza la rima i el metre del fragment de “Per què un dia...”
2. Copia o assenyala els versos que facin referència a la mort. ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
3. Copia o assenyala els versos que facin referència a un temps
passat més feliç. Oh, que cansat estic de la meva
4. Quin d’aquests poemes expressa millor la idea d’exili interior? covarda, vella, tan salvatge terra,
5. De qui creus que són les mans del poema “Les roses i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
recordades”? nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
POSSIBLE INTRODUCCIÓ A UN EPITALAMI Aleshores, a la congregació, els germans dirien
Bodes d'uns amics, a Sinera desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos mentre jo, ja ben lluny, em riuria
al nostre vell país tan desarbrat. de la llei i de l'antiga saviesa
Quan tramuntava el sol, de l'incendi del vespre d'aquest meu àrid poble.
s'alçaven focs que lentament obrien Però no he de seguir mai el meu somni
les amples portes de la desolació de la nit. i em quedaré aquí fins a la mort.
Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre Car sóc també molt covard i salvatge
el sec alè del vent damunt els camps. i estimo a més amb un
L'eixut estroncà dolls, arrasava collites, desesperat dolor
endinsa en el record fressa de pluja aquesta meva pobra,
per vinyes i rials, camí de mar. bruta, trista, dissortada pàtria.
Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,
car fou escrit que l'amor venceria la mort.
Ara un home i una dona joves resolien casar-se,
i nosaltres acollim somrients el coratge CEMENTIRI DE SINERA
dels qui confien que hi haurà demà.
[II]
Quina petita pàtria

encercla el cementiri!
PERQUÈ UN DIA Aquesta mar, Sinera,
TORNI LA CANÇÓ A SINERA turons de pins i vinya,
LES ROSES RECORDADES
(fragment) pols de rials. No estimo
Recordes com ens duien res més, excepte l'ombra
aquelles mans les roses viatgera d'un núvol.
El meu somni lent El lent record dels dies
de Sant Jordi, la vella
de la gran pau blanca que són passats per sempre.
claror d'abril ? Plovia
sota el cel clement.
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera [IV]
Passo pels camins
la finestra, miràvem,
encalmats que porten Pels portals de Sinera
potser malalts, la vida
la claror dels cims. passo captant engrunes
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre de vells records. Ressona
És un temps parat als carrers en silenci
olorosa, benigna,
a les vinyes altes, el feble prec inútil.
amb les flors, i tancava
per damunt del mar. Cap caritat no em llesca
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia el pa que jo menjava,
He parat el temps el temps perdut. M’esperen
molt suament els nostres
i records que estimo tan sols, per fer-me almoina,
petits noms, i ens somreia.
guardo de l'hivern. fidels xiprers verdíssims.
1 15
Miquel Martí i Pol (n. 1929)
Biografia
Miquel Martí i Pol va néixer a Roda de Ter (Osona) el 1929. És el poeta viu en llengua catalana
més popular i llegit.
Als catorze anys va començar a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que va haver de
plegar-ne el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple.
Durant els anys seixanta va iniciar una sèrie d’activitats públiques i de compromís social:
conferències i recitals.
El reconeixement públic li arriba sobretot amb la publicació del llibre de poemes Estimada Marta, el 1978.
Vidu d’un primer matrimoni, el 1986 es torna a casar.

aaaaa
Ha estat traduït a moltes llengües i actualment es fa la reedició completa de la seva obra poètica.
Entre l'obra musicada, destaca l'àlbum Un pont de mar blava, del qual és coautor de les lletres amb el
cantant Lluís Llach.
Els homenatges populars i les distincions honorífiques s'han multiplicat d'ençà del seu setantè aniversari.
Una mostra del ressò popular de la seva obra és el fet que, a partir del 1999, la majoria d'ajuntaments
catalans aprova la seva candidatura al Premi Nobel de Literatura, i el 2000 s'hi afegeix el Parlament de
Catalunya.
La seva obra
Sens dubte és el poeta més reconegut de l’últim quart del segle XX.
Totalment autodidacte i amb una producció molt abundosa, la seva poesia, d'arrel autobiogràfica,
transcendeix la realitat de l'àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge
interioritzat, que transmet serenitat.
Les seves primeres obres corresponen a un realisme

social i reivindicatiu. Un cop la malaltia el va afectar amb
més intensitat, la poesia de Martí i Pol evoluciona cap a
un to més meditatiu al voltant del sentit de la vida, amb
un caràcter més existencialista que l’acosta a Espriu.
Escriure esdevé la seva única possibilitat de comunicació
i un mitjà de lluita i força moral.
Entre les seves obres més importants cal destacar: La

fàbrica (1972), de tema social i reivindicatiu; Estimada
Marta (1978), de caire amorós i sensual, i Llibre
d’absències (1985), arran de la mort de la seva
primera dona.
1 16
Exercicis
1. Analitza la rima i el metre de “Cançó”.
2. Quin d’aquests poemes té un sentit de crítica social?
Per què?
3. El tercer poema representa un elogi del poeta Antonio
Machado davant la seva tomba. Busca en una
enciclopèdia on es troba aquesta tomba, i per què està CANÇÓ
enterrat allà.
Voldria tenir un llagut
i una casa a la muntanya;
poder encendre un flam al vent
L’ELIONOR
i un altre flam a la calma;
de dia estimar muller
L’Elionor tenia i de nit les dones d'aigua.
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar. Voldria ser tan divers,
Aquestes coses queden tan lliure i divers com l'aire,
enregistrades a la sang per sempre. conèixer tots els camins
Duia trenes, encara i jeure en totes les cales.
i deia «sí, senyor» i «bones tardes».
La gent se l’estimava, Voldria esbrinar els secrets
l’Elionor, tan tendra, de les cambres de les dames
i ella cantava mentre i estimar-les totes, fins
feia córrer l’escombra. les que fossin maridades,
Els anys, però, a dins la fàbrica, i morir, de mort suau,
es dilueixen en l’opaca un dimecres a la tarda.
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar,
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures. No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia un silenci amorós, per no interrompre
predicció de les dones, el teu íntim diàleg amb la mort
va créixer, es va casar i va tenir fills. que fa tants anys que dura. Compartir-te
El gran, que era una noia, ha estat deturar el temps, per retrobar-me
feia tot just tres hores més ingenu que mai i amb un sanglot
que havia complert els catorze anys a flor de pell, com una criatura.
quan va posar-se a treballar. No t'he dut res, Antonio, però estimo
Encara duia trenes més que abans aquest mar que m'ha vist créixer
i deia «sí, senyor» i «bones tardes». i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.
1 17
Qüestionari
1. Quins són els tres principals gèneres en què es classifica la literatura?
2. Quin és el tema principal del llenguatge poètic?
3. Què vol dir que la poesia és un llenguatge subjectiu i personal?
4. Quines són les dues característiques bàsiques del gènere líric?
5. Què és un vers?
6. Què és el metre d’un vers?
7. Busca entre els exercicis un vers de 7 síl·abes i escriu-lo.
8. Què és la sinalefa? Busca un exemple entre els exercicis i escriu-lo.
9. Què és la rima?
10. Quan una rima és assonant i quan és consonant? Posa exemples
11. Què és una estrofa? Posa un exemple
12. Escriu el títol de tots els sonets que apareixen en els exercicis?
13. Escriu almenys dues obres o tipus d’obres que corresponguin a cada un
dels poetes estudiats.
14. Relaciona aquestes localitats amb el lloc d’origen dels poetes estudiats:
Barcelona, Folgueroles, Gandia, Roda de Ter i Tortosa.
15. Relaciona aquestes èpoques o moviments culturals amb els autors

estudiats: època medieval, decadència literària, Renaixença, Modernisme,
Noucentisme, postguerra i finals del s. XX.
16. Analitza la rima i el metre de la següent poesia
CORRANDES D'EXILI (fragments)
Una nit de lluna plena En ma terra del Vallès

tramuntàrem la carena, tres turons fan una serra,
lentament, sense dir re ... quatre pins un bosc espès,
Si la lluna feia el ple cinc quarteres massa terra.
també el féu la nostra pena. "Com el Vallès no hi ha res".
(...) (...)
Avui en terres de França Una esperança desfeta,
i demà més lluny potser, una recança infinita.
no em moriré d‘enyorança I una pàtria tan petita
ans d'enyorança viuré. que la somio completa.
Pere Quart (Joan Oliver, 11899-1986)

18
4.El gènere narratiu o prosa
Característiques del gènere narratiu

El text narratiu és el missatge en prosa destinat a un o a diversos receptors, organitzat a través d'un codi literari i
que l'emissor situa en un context fictici. Presenta una història ficticia, invenció de l'autor, que imita la realitat. No es
persegueix la veritat, sinó la versemblança. D'altra banda, tota obra narrativa sempre presenta almenys un
conflicte: una situació problemàtica que cal afrontar i, finalment, resoldre.
Les tècniques narratives

En qualsevol novel·la trobem procediments narratius: la descripció, que caracteritza els personatges i els
diversos elements que ambienten la història (objectes, paisatges, impressions, estats d'ànim...); el diàleg, que
introdueix la veu dels personatges; i la narració, que exposa els fets i els esdeveniments de manera dinàmica.
El diàleg pot ser tractat amb tècniques diferents. Aquestes tècniques donen lloc a dos estils bàsics: l'estil directe i
l'estil indirecte.
Estil directe: Procediment pel qual la veu d'un personatge apareix reproduïda directament en el text
sense la mediació d'un narrador. S'introdueix directament o mitjançant la fórmula va dir.
Estil indirecte: Procediment pel qual la veu d'un personatge apareix en el text reproduïda per la
mediació d'un narrador que l'explica. S'introdueix mitjançant la fórmula va dir que.
El narrador o veu narrativa
És el mitjancer entre l'autor i el lector en l'acte de la comunicació literària. L'autor conta el relat a través d'una veu,
segons diverses possibilitats tècniques.
El narrador és extern quan no coincideix amb cap dels personatges de la història. La narració és en tercera
persona, i acostuma a buscar l'objectivitat.
El narrador és intern quan esdevé un protagonista o personatge de la història. Predomina la narració en primera
persona i s'acostumen a interpretar els fets de manera subjectiva.
Els personatges
Segons la importància que la seva presència té en el desenvolupament de l'argument, els personatges poden ser
principals o secundaris.
•Personatges principals: són els que intervenen en l'acció amb més intensitat i tenen una influència decisiva en el
desenvolupament de la història i en el desenllaç. Entre els principals, n'hi ha un que porta a terme l'acció principal, té
la funció més rellevant en el desenvolupament de la història: és el protagonista. Sovint el protagonista té com a
adversari un altre personatge de característiques oposades: és el seu antagonista.
•Personatges secundaris: són els que intervenen poc en el transcurs de la narració, o bé ho fan amb una certa
intensitat, però en pocs episodis. 1 19
Els subgèneres narratius
Els principals subgèneres narratius són els següents:
Novel.la: gènere narratiu de ficció, d'extensió regular o llarga, que presenta, de manera fictícia, els
conflictes i les tensions de diferents personatges en una o diverses situacions determinades.
En la novel.la es desenvolupa una acció relativament extensa explicada per un narrador. Els intèrprets de
l'acció són els personatges i l’acció es relata en un temps concret. Hi ha diferents tipus de novel·les, el
principals són:
novel.la de cavalleries: gènere novel.lístic medieval que neix al voltant del món de la cavalleria i
en tracta els tòpics. El protagonista o heroi és el cavaller, que lluita per una dama i pels valors
cristians.
novel.la d'aventures: gènere novel.lístic caracteritzat pel viatge i la consecució d'aventures en

terres remotes, amb episodis i incidents agitats.
novel.la històrica: gènere novel.lístic que situa l'acció en un context històric realista amb voluntat
de recrear-ne l'ambient o reinterpretar el passat.
novel.la policíaca: gènere novel.lístic que s’articula a partir del punt de vista d'un subjecte
(policia o detectiu) que segueix pistes i desxifra indicis fins a arribar a un desenllaç, que comporta
la solució d'un enigma.
novel.la negra: gènere novel.lístic que deriva de la novel.la policíaca, amb una forta intenció de
crítica dels valors socials, de la corrupció i de la violència institucional. El protagonista és
generalment un antiheroi. Té un component elevat de sexe i violència i la resolució de l'enigma no
sempre té relació amb el camí que segueix la justícia oficial.
novel.la de ciència-ficció: gènere novel.lístic que consisteix a explorar indrets possibles des del
punt de vista científic, però encara no (o potser mai) imaginables com a reals.
novel.la realista: gènere novel.lístic on la ficció representa el món real i desenvolupa accions
versemblants mitjançant personatges i ambients que produeixen il.lusió de realitat. De la novel.la
realista deriven una sèrie de ramificacions: la novel.la psicològica, la naturalista, la rural, la
urbana,etc...
Conte: text narratiu de ficció, generalment breu, caracteritzat per l'esquematisme i per la presentació dels
fets en si mateixos sense preàmbuls. Tradicionalment tenia la finalitat clara de moralitzar i entretenir.
L'extensió del conte literari no té uns límits rígids i sovint provoca confusions.
Rondalla: tipus de narració popular que combina elements fantàstics amb reals, destinada especialment a
un públic infantil, amb una finalitat moralitzadora. Està lligada a les formes orals i es caracteritza per la
simplicitat de la trama i per l'ús d'un llenguatge molt efectiu.
Faula: composició breu en vers o en prosa que pot estar formada per un sol episodi, els protagonistes de
la qual són animals o éssers inanimats, i que comporta un ensenyament exemplar.
Llegenda: es tracta d'una narració, generalment de caràcter popular, que conté un nucli temàtic de
tradició històrica, però magnificat per la imaginació o per males interpretacions.
1 20
5.Autors del gènere narratiu

Ramon Llull (1232-1316)
Biografia
Palma de Mallorca, 1232-1316. Era fill d’una família possiblement pertanyent a la noblesa
catalana. El seu pare arribà a Mallorca amb l’exèrcit del rei Jaume el Conqueridor. Nascut a l’illa
en el període immediatament posterior a la conquesta, estigué vinculat durant la seva jovenesa
a la casa reial. Dels seus anys com a cortesà en sabem poca cosa: es casà, tingué dos fills, i
portà un ritme de vida adequat al seu estament. Però als trenta-un anys va viure una
experiència trasbalsadora que conferí un gir radical a la seva vida: l’anomenada «conversió»,
esdevinguda arran de l’aparició cinc vegades de Crist crucificat.
A partir d’aquesta experiència s’inicia una nova vida per al convers, el qual abandonarà la
família, la aaaaaaaaaaa
posició social i les riqueses per dedicar-se al servei a Déu. No ho farà, però, ingressant en cap
orde religiosa, sinó a través d’una activitat frenètica amb l’objectiu de convertir els musulmans, els jueus i
altres infidels (especialment els tàrtars) a la fe cristiana.
Tan convençut es trobava Llull de la seva missió que marxarà personalment en diverses ocasions al nord
d’Àfrica (visità, en concret, Bugia i Tunis) per disputar amb els teòlegs musulmans.
Llull considerava la literatura com el millor vehicle per a la difusió dels seus ideals de reforma de la
cristiandat i de conversió dels infidels. Així, la seva forta personalitat el va empènyer no sols a viatjar
incansablement, sinó també a escriure un considerable nombre d’obres en català, en llatí i en àrab (265
segons el darrer catàleg).
L’any 1316, en tornar d’un dels seus viatges a Tunis, Llull morí a l’edat de 83 o 84 anys.
La seva obra
Tot i que la temàtica religiosa era habitual en la literatura medieval, l’obra de Ramon Llull eclipsa la de
tots els seus contemporanis per la seva personalitat, per la varietat de temes que tracta, i per la quantitat
i gran qualitat de les seves obres. Amb Llull, la prosa catalana assoleix una maduresa, una qualitat i una
precisió inexistents fins aleshores. És per això que se’l considera el creador del català literari.
La gran varietat temàtica de la seva obra –filosofia, teologia,

pedagogia...- i el fet d’utilitzar en aquests camps una llengua
romànica, el català, en comptes del llatí (llengua amb què aleshores
es tractaven, i durant molts segles més es continuaran tractant,
aquests temes arreu d’Europa), el situen a una cosiderable distància
dels seus contemporanis.
Entre les seves obres podem destacar : Blanquerna i Llibre de

Meravelles.
En aquestes dues novel·les Llull presenta el seu model de societat i

de vida individual a partir d’uns personatges. Són un intent
d’aproximar la seva filosofia religiosa a un públic més popular, lector
de novel·les. 1 edició del segle XVI
Portada del llibre Blanquerna d’una 21
Exercicis
1.- Quina tècnica domina més: narració, descripció o diàleg?
2.- Majoritàriament està escrit en estil directe o indirecte?
3.- Està narrat en 1a o en 3a persona?
4.- Com és doncs el narrador?
5.- Quins són els personatges principals?, quines qualitats destacaries de cada un d’ells?
6.- Quin missatge creus que volia transmetre Llull?
7.- Creus que és una narració versemblant?
8.- A quin tipus de subgènere narratiu creus que s’aproxima aquest fragment?
E n una terra s'esdevenc que totes les bísties s'acordaren que donassen tots
dies una bèstia al lleó, per ço que no les treballàs en son caçar; e el lleó les
n'apellà quíties. Tots dies aquelles bísties gitaven sorts, e aquella bístia sobre a
qui tanyia la sort, anava al lleó e menjava-la. Un dia s'esdevenc que caec la sort
sobre una llebre, e aquella llebre trigà anar al lleó tro hora de mig dia, car temia
morir. Molt fo irat lo lleó, car tant s'havia estat la llebre, car gran fam havia; e
dix a la llebre per què havia tant estat. E la llebre s'excusà, e dix que prés
d'aquell lloc havia un lleó qui deïa que era rei d'aquella terra, e qui l'havia
cuidada pendre. Lo lleó fo molt irat, e cuidà's que fos veritat ço que la llebre li
havia dit, e dix que li mostràs lo lleó. La llebre se mès primera, e lo lleó la seguí.
La llebre venc a un gran pèlag d'aigua, la qual era d'una bassa qui era
environada, de totes parts, d'un gran mur. Con la llebre fo sobre l'aigua, e
l'ombra de la llebre e del lleó aparegueren en l'aigua, dix la llebre al lleó:
«Sènyer, ¿veus lo lleó qui és en l'aigua, e vol menjar una llebre?» Lo lleó se cuidà
de la sua ombra que fos lleó, e saltà en l'aigua, per ço que es combatés amb
aquell lleó. Lo lleó morí en l’aigua, e la llebre amb sa sortesa aucís lo lleó.
Fragment del llibre de les bèsties

dins del Llibre de Meravelles
Adaptació:
En una terra s’esdevingué que totes les bèsties acordaren donar cada dia una bèstia al lleó perquè no les
importunés en el seu caçar; i el lleó les va proclamar lliures. Cada dia les bèsties tiraven sorts, i aquella sobre
qui queia la sort, anava on era el lleó i se la menjava. Un dia s’esdevingué que caigué la sort sobre una llebre, i
aquesta llebre trigà en anar on era el lleó fins gairebé el migdia, ja que tenia por de morir. Molt es va enfadar
el lleó del que havia trigat la llebre, ja que tenia molta fam; i va preguntar a la llebre per què havia trigat tant.
La llebre es va excusar i li va dir que a prop d’aquell lloc hi havia un altre lleó que deia que era el rei d’aquella
terra, i que havia estat a punt de caçar-la. El lleó es va enfadar molt i es va pensar que era veritat allò que la
llebre li havia dit, i li va manar que li mostrés aquest lleó. La llebre va iniciar la marxa i el lleó la seguí. La llebre
va anar fins a una gran extensió d’aigua, que era una bassa envoltada per totes bandes per un gran mur.
Quan la llebre va arribar a la vora de l’aigua, i el reflex de la llebre i el lleó aparegué a l’aigua, la llebre va dir:
”Senyor, ¿veieu el lleó que hi ha a l’aigua, i que vol menjar-se una llebre?”. El lleó es pensà que el seu reflex
era aquell lleó, i va saltar a l’aigua per lluitar amb ell. El lleó es va ofegar dins de l’aigua, i la llebre amb el seu
enginy matà el lleó.
22
Joanot Martorell (1414?-1468)
Biografia
Joanot Martorell, cunyat d’Ausiàs March, va ser un cavaller bregós de vida agitada, plena d'afers
cavallerescos d'armes i bon coneixedor dels usos i costums de la cavalleria.
Neix, probablement a València, entre el 1413 i el 1414, en el si d'una família amb un gran
prestigi social i econòmic.
Però els Martorell perden tota la seva fortuna. El pare mor el 1435 deixant els seus vuit fills en
una situació delicada i ,deu anys després, s'arruïnen del tot.
Joanot Martorell és, doncs, un cavaller que passa per greus dificultats econòmiques. Emprén
diversos viatges
aaa (a Anglaterra, Portugal, Nàpols) per intentar solucionar-les, però al final no aconsegueix
sinó complicar més la seva situació.
Els problemes econòmics el porten, també, a buscar-hi una solució en l'enfrontament armat. Les bregues
i combats entre cavallers eren una pràctica habitual per resoldre conflictes i Martorell ho aprofita per
intentar obtenir beneficis.
El 1444 comença un conflicte amb Gonçal d'Íxer, comanador de Montalbà, per unes terres que havien
estat de Martorell. Però Gonçal d'Íxer és un home que s'ha adaptat als nous temps i l’envia directament
als tribunals. Com a conseqüència, Martorell perdrà totes les seves possessions.
Joanot Martorell, completament arruïnat, ha de posar les seves armes al servei dels senyors feudals, i la
seva situació desesperada el portarà a participar , el 1449, en un acte de pillatge. El cavaller és
empresonat, però serà alliberat més tard.
A començaments de 1464, Martorell ven al seu veí Martí Joan de Galba el manuscrit del Tirant lo Blanc - la
que seria la més famosa novel·la de temàtica cavalleresca de la literatura catalana - per 150 sous, ja que,
segons consta escrit "passava moltes necessitats e lo dit en Martí Johan li prestava dinés sovent".
Joanot Martorell no va casar-se mai i no se li coneixen fills il·legítims. Va morir probablement el 1468 a
València.
La seva obra
A part de quinze lletres de batalla (cartes que s’enviaven els cavallers enfrontats on exposaven els seus
greuges i es reptaven a combatre) Martorell no ens ha deixat cap altra obra que la novel·la cavalleresca
Tirant lo Blanc.
Aquesta obra narra les aventures d’un jove cavaller, Tirant, que viatja per Europa i el nord d’Àfrica i
arriba a ser cap dels exèrcits bizantins; finalment, després de casar-se amb la filla de l’emperador i de ser
proclamat Cèsar de l’Imperi, mor a causa d’una malaltia.
La importància de la novel·la radica en la seva modernitat ja que representa un abandó gairebé definitiu
de la idealització pròpia de la literatura medieval i ens presenta un narració molt més humana i
versemblant, molt més moderna, on els protagonistes es mostren tal com són realment, despullats
d’artifici, amb senzillesa i espontaneïtat.
1 23
Exercicis
1.- Assenyala les parts
d’aquest fragment on hi
hagi descripcions.
2.- Quin tipus de narrador
trobem.
3.- Com adaptaries, al català
que parlem ara i aquí, les
següents expressions:
“vençre”
“lo terç”
“costumes”
“per ço”
“la sua partida”
“per llong temps”
Facsímil d’una de les primeres edicions del Tirant lo Blanc
Transcripció:
Comença la primera part del llibre de Tirant, la qual tracta de certs virtuosos actes que féu lo comte
Guillem de Varoic en los seus benaventurats darrers dies.
En tan alt greu excel·leix lo militar estament, que deuria ésser molt reverit si los cavallers observaven aquell segons la fi
per què fonc instituït e ordenat. E per tant com la divina Providència ha ordenat e li plau que los set planets donen
influència en lo món e tenen domini sobre la humana natura, donat-los diverses inclinacions de pecar e viciosament viure,
emperò no els ha tolt l'universal Creador lo franc arbitre, que si aquell és ben regit les poden, virtuosament vivint, mitigar
e vençre, si usar volen de discreció; e per ço, amb lo divinal adjutori, serà departit lo present llibre de cavalleria en set
parts principals, per demostrar l'honor e senyoria que los cavallers deuen haver sobre lo poble.
La primera part serà del principi de cavalleria; la segona serà de l'estament e ofici de cavalleria; lo terç és de l'examen
que deu ésser fet al gentilhom o generós qui vol rebre l'orde de cavalleria; lo quart és de la forma com deu ésser fet
cavaller; la cinquena és què signifiquen les armes del cavaller; la sisena és dels actes e costumes que a cavaller
pertanyen; la setena e darrera és de l'honor que deu ésser feta al cavaller. Les quals set parts de cavalleria seran
deduïdes en certa part del llibre. Ara, en lo principi, se tractarà de certs virtuosos actes de cavalleria que féu l'egregi e
estrenu cavaller, pare de cavalleria, lo comte Guillem de Varoic en els seus benaventurats darrers dies.
Com lo comte Guillem de Varoic proposà d'anar al Sant Sepulcre e manifestà a la Comtessa e als
servidors la sua partida.
En la fèrtil, rica e delitosa illa d'Anglaterra habitava un cavaller valentíssim, noble de llinatge e molt més de virtuts, lo que
per la sua gran saviesa e alt enginy havia servit per llong temps l'art de cavalleria amb grandíssima honor, la fama del
qual en lo món molt triümfava, nomenat lo comte Guillem de Varoic. Aquest era un cavaller fortíssim qui en sa viril joventut
havia experimentada molt la sua noble persona en l'exercici de les armes, seguint guerres així en mar com en1 terra... 24
Narcís Oller (1846-1930)
Biografia
Narcís Oller va néixer a Valls (Alt Camp) el 10 d'agost de 1846. Va estudiar Dret a Barcelona,
on es va establir definitivament el 1873, exercint com a oficial de secretaria de la Diputació
Provincial. Després, gairebé fins a la seva mort, va ser procurador dels tribunals.
Lector apassionat, va alternar la lectura dels escriptors clàssics –grecs, llatins, castellans i
francesos- amb la dels neoclàssics i romàntics del seu temps, i sempre va estar al dia de les
últimes obres aparegudes.
No va poder viure mai professionalment de la literatura i es va dedicar a la feina burocràtica

d’advocat. La seva producció novelística és doncs escassa: sis novel·les, la majoria de les quals
van ser escrites
aa en poc temps, en època de vacances.
Narcís Oller va aconseguir amb aquestes novel·les i en el seu temps una fama europea només
comparable en altres gèneres a la incidència d'Àngel Guimerà o de Jacint Verdaguer
Oller entrà tard al món de la literatura i ho va fer com a aficionat, per això té molt més mèrit la seva
aportació literària.
Va morir a Barcelona, el 26 de juliol de 1930.
La seva obra
L' aportació de Narcís Oller a la literatura catalana ha estat l'elaboració d'un llenguatge adaptat a la
narració, la tradició del qual en català es remuntava a Tirant lo Blanc. En aquest sentit es considera
Narcís Oller el patriarca de l'actual novel·lística de la literatura catalana.
De formació romàntica, es va anar decantant cap una opció estètica pròxima al Naturalisme.
El tema que més va atreure Narcís Oller va ser les implicacions ètiques del fenomen d'ascensió social de
la burgesia del segle XIX, però al mateix temps va ignorar la situació d'injustícia social que vivien les
capes populars.
Entre les seves novel·les destaquen L'Escanyapobres (1884), La

febre d'or (1890-1892) i Pilar Prim (1906).
L'Escanyapobres és una novel.la que utilitza la figura unuversal

de l’avar per il·lustrar l’impacte de la industrialització del camp, tot
fent del protagonista, obsessionat pels diners, un malalt moral que
representa la mentalitat precapitalista.
La febre d'or, en el context d’una Barcelona cada cop més
burgesa, industrial i cosmopolita, narra l'ascensió econòmica i social
de Gil Foix, un home enriquit per la borsa i que acabarà perdent la
seva fortuna.
Pilar Prim, la seva darrera novel.la, planteja el conflicte de la
protagonista, víctima de la clausura testamentària del marit, que
priva de l'usdefruit dels béns a la vídua si torna a casar-se. 1 25
1. - Quin tipus de narrador tenen aquest fragments i en quina persona estan escrits?
Exercicis 2. -
3. -
En quin estil estan expressades les intervencions dels personatges en el primer text?
A partir del text A, com definiries la personalitat d’en Foix?
4. - Què vol dir l’expressió: “pujar-li els fums al cap”?
5. - En el text B l’expressió “com si portés grillons” té dues interpretacions, una literal i una altra
figurada. Comenta-les.
6. - En aquests fragments Oller contraposa l’alegria i la tristesa. En què consisteixen aquesta
alegria i aquesta tristesa en cada text?
A Amics i coneguts donen el condol als germans Foix per la mort de la mare:
Ambdós homes, bon xic més calmats, es dirigiren a la sala. Aquesta ja era plena de
senyors, drets, formant grupets, parlant baixet. En Foix anà estrenyent mans, silenciós,
acompanyant l'estreta encaixada amb una torçada de cap, tota compungida, que volia
dir: - Gràcies, ja ho veuen-. Per fi sos ulls descobriren el governador, que li allargà
ambdues mans.
- ¡Quanta molèstia!- féu en Foix, alhora que li saltava una llàgrima d'agraïment -. Ah!
¿I vostè, mossèn Ignasi? Dispensi'm: no l'havia vist. Estic no sé com.
A poc a poc anaren entrant les primeres figures de la banca, del comerç, de la Borsa,
de la política, encabint-se com pogueren en aquella saleta, pel rebedor, pel menjador,
pels estrets corredors d'aquell piset. Tota una gentada s'arrenglerava escala avall, es
premsava dins el portal, o esperava fumant a baix a la placeta, ocupada ja pel gran
cotxe de luxe, els de respecte, i llargues fileres de nois de l'Hospici i noies de la
Misericòrdia
Però els fums que tornaven a pujar al cap d'en Foix li esvaïen altra volta els records
negres. "La presència d'aquells milionaris, de les autoritats, de les primeres potències
de Barcelona, plantades en vano davant d'ell, era ben bé l'apoteosi d'aquella celebritat
tan sospirada, obtinguda a còpia d'afanys i contratemps. En Jordi havia tingut raó:
havia arribat al capdamunt, era l'home del dia".
Fragment de La febre d’or
B L’Oleguer (l’Escanyapobres) es casa per diners amb la viuda del notari:
Era una matinada d’abril, xamosa i riallera per la blavor del cel, la fortor de roses que
duia l’aire, la cantadissa d’ocells que hi havia per arbres i teulades… i, en fi, perquè
xamosa i riallera la veien aquells dos éssers que anaven a assolir els delers somniats.
La vila gairebé dormia, encara, quan la beneïda parella ja eixia de l’església. La núvia
anava vestida de negre, però amb la perruca un xic més lluent, la mantellina posada
amb més pretensions, una mica més encastat al cos el mocador gran, l’esguard més
eixorivit, menys arrugat el front, menys caigudes les vermelles galtes i un xic més
aprimat el nas, potser xuclant la fragància de l’atmosfera. El nuvi, que semblava fill
d’ella, anava, en canvi, com avergonyit, cot el cap, que li cobria un barret fins a les
orelles (un barret del difunt), amb una americana ampla i curta (americana del
difunt), i una armilla de quadros i un pantalon d’esca (que tot Pratbell coneixia també
com a peces de vestir del difunt); closos els llavis d’aquell morret de furó, les mans
encreuades al darrera, com si portés grillons.
Sí; era una matinada d’abril, xamosa i riallera per la serenor del cel, la fortor de roses
que duia l’aire, la cantadissa dels ocells que hi havia per arbres i teulades… i, en fi,
perquè el diable n’havia fet una de les seves.
Fragment de L’Escanyapobres 26
Mercè Rodoreda (1908-1983)
Biografia
Mercè Rodoreda i Gurguí va nèixer a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d'octubre de
1908. La seva infantesa va ser solitària. D'una banda era filla única i, de l'altra, només va anar
a escola entre els set i els deu anys.
Va créixer en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares i, sobretot, del
seu avi, que li va saber inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà
després en la seva obra literària. La mort de l'avi, quan ella tenia dotze anys, va marcar la seva
adolescència.
El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella. Tenia només vint
anys. Aquest matrimoni, mai acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu
únic fill, es converteixen per a l'autora en una experiència traumàtica.
Va ser a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la
literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que havia patit.
Va iniciar així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu, que es manifesta en les
col.laboracions als diaris i revistes de més prestigi d'aquells anys i, també, amb la publicació de novel.les.
Aquells van ser anys de molta activitat, durant els quals l'escriptora va treballar al Comissariat de
Propaganda de la Generalitat de Catalunya i va ser membre de la Institució de les Lletres Catalanes.
Al final de la guerra, el 21 de gener de 1939, emprèn el camí de l'exili. S'instal.la amb altres escriptors
catalans a vint-i-cinc quilòmetres de París. En aquell refugi d'exili, l'autora va iniciar una complicada
relació sentimental amb Armand Obiols. Junts van assistir a l'entrada dels nazis a París i van haver
d'emprendre la fugida a peu cap a llocs més segurs.
Van tornar a instal.lar-se a París el 1946. Va ser una època de precarietat econòmica (ella cosia a preu
fet) que li impedia dedicar-se a la literatura.
L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954 com a traductor a
l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia que Mercè Rodoreda entri en una etapa
d’enorme creativitat.
La publicació de La plaça del Diamant (1962) va contribuir a la seva consolidació definitiva.
Amb la mort sobtada, el 1971, d'Armand Obiols s'accentua la seva solitud a Ginebra i decideix retornar a
Catalunya. En aquesta etapa de retorn a Catalunya continua escrivint importants novel·les.
Afectada d'un càncer, declarat en molt poc temps, va morir en una clínica de Girona, el 13 d'abril de
1983.
Des de 1998 es convoca el premi "Mercè Rodoreda" de contes i narracions, en homenatge a l'autora. El
conjunt de la seva obra es continua reeditant i traduint constantment.
La seva obra
Mercè Rodoreda és la novel.lista més important de la postguerra per la densitat i el lirisme de la seva
obra. És autora de la novel.la catalana més aclamada de tots els temps, La Plaça del Diamant (1962),
que es pot llegir actualment en més de vint idiomes, i que narra la vida d’una noia senzilla del barri de
Gràcia de Barcelona abans, durant i després de la guerra civil .
Mercè Rodoreda, en les seves novel·les, narra la vida a través de l’amargor, el pessimisme i el desencís
des d’una òptica femenina. El seu estil correspon a l’anomenada novel·la psicològica , on allò que més
interessa és l’anàlisi dels personatges i no tant l’acció.
Els símbols són presents en tota la seva producció: les flors i els jardins (infantesa i felicitat), els coloms
(llibertat), l’aigua (element purificador)...
A més de La Plaça del Diamant, també va escriure Aloma (1938) on narra la història d’una adolescent
que entra en l’edat adulta; i Mirall trencat (1974) història-tragèdia d’una família.
1 27
Exercicis
1.- Quina tècnica domina més en aquests fragments: narració, descripció o diàleg?
2.- Com és l’estil del primer text, directe o indirecte? Posa exemples.
3.- Estan narrats en 1a o en 3a persona?
4.- Com són doncs els narradors dels dos fragments?
5.- Quins són els personatges que surten al primer text? Fes-ne una breu descripció?
6.- Com definiries en una sola paraula el tipus de sensació que, segons tu, transmet el
segon fragment?
7.- Creus que són narracions versemblants? Per què?
Érem un centenar d'homes, tots joves, tots cansats, tots avorrits. La columna no es va
aturar fins a les envistes d'una masia abandonada, voltada d'acàcies, amb un pujol al
darrera. Vam baixar dels camions i de seguida vam preparar el camp. Semblava que en
el món no hi hagués hagut mai guerra de tanta pau que es respirava. Vaig aprendre a
carregar i a descarregar el fusell. A tirar. Quants anys tens? Quinze. Sembla que en
tinguis més. Apa, a veure si aprens a tenir bona punteria. No volia tenir-ne. Apuntava
més avall o més amunt, o més cap a la dreta o més cap a l'esquerra, de l'home de cartó
que havíem d'encertar. No volia que m'ensenyessin a matar ningú. Els sotracs de la
culata em van mig desllorigar l'espatlla.
Vaig agafar el vici d'anar-me'n a fer passar les cabòries a dalt del pujol. Aviat m'hi va
seguir un noi de Gràcia. Es deia Agustí. Havia nascut al Torrent de les Flors. A casa
seva vivien de vendre llet i tot feia pudor de vaques, deia, perquè tenien l'estable a la
rebotiga. Totes les vaques, a casa! Quan el van cridar a fer la guerra diu que no podia
dormir sense aquella pudor de vaca que l'havia vist néixer. La seva mare el despertava
cada dia a les quatre per anar a repartir la llet. Només tenia vuit anys. Amb els ulls
mig clucs i el cor adormit anava d'un carrer a l'altre carregat de pots i de mesures, de
vegades havia de pujar tres pisos d'escala fosca per vendre un trist petricó de llet que
valia cinc cèntims.
Fragment de Quanta, quanta guerra...
I, pertot, l'heura que s'enfila, que escanya, que s'arrossega per ser més forta. L'heura al
voltant de l'aigua. L'heura fosca, amb les fulles enterques, que mal tapaven els penjolls
de raïms de granets petits i negres. Tot el que en un temps havia estat ordenat, dirigit,
l'abandó i el pas de les estacions ho havien convertit en malaltia. De les branques
velles, de les branques noves, de les branques esqueixades pel vent, cremades pels
llamps, de tots els aixoplucs de sota de les fulles, un dia, feia anys, n'havien fugit els
ocells.
Fragment de Mirall trencat
1 28
Pere Calders (1912-1994)
Biografia
Pere Calders va néixer el 1912 a Barcelona, però va viure en una masia del Vallès Occidental
els primers vuit anys de la seva vida.
Pels volts de 1920, la seva família es va instal·lar a Barcelona, fet que li va possibilitar l'accés a
l'Escola Superior de Belles Arts, després dels estudis primaris.
Posteriorment va treballar com a dibuixant publicitari i com a periodista als anys trenta.
Ben aviat, l'any 1936, va publicar els seus dos primers llibres, on ja s'insinuaven els trets
característics del que havia de ser la seva obra posterior: l'absurd, l'imprevist o l'atzar.
Amb l'esclat de la guerra civil espanyola, va adoptar un actitud compromesa. El 1937 es va
allistar com a voluntari a l'exèrcit de la República i va ser destinat com a cartògraf a la
reraguarda de Terol.
Amb la caiguda de la República, Calders va ser internat al camp de concentració de Prats de Molló. Va
aconseguir evadir-s’en i, després d'una curta estada a França, havent deixat a Catalunya la seva primera
dona i un fill, es va exiliar a Mèxic. A Mèxic, hi va estar vint-i-tres anys i va tenir tres fills amb Rosa Artís,
la seva segona dona.
En aquell país, va treballar per a una editorial, a més de fer altres feines per a la subsistència econòmica,
sense deixar mai de promoure i col.laborar en les revistes que els catalans de Mèxic feien possible.
L’any 1962 torna de l’exili.
De nou a Catalunya va practicar un periodisme de caire polèmic i va continuar publicant reculls dels seus
contes.
Val a dir que, malgrat el reconeixement dels cercles intel·lectuals a la seva obra, no va aconseguir un èxit
popular important fins que, el setembre de 1978, el grup de teatre Dagoll Dagom va escenificar alguns
contes seus amb el muntatge Antaviana, que va representar un dels èxits teatrals del moment.
L'any 1984 es va iniciar la publicació de les seves Obres Completes a la col·lecció Clàssics Catalans del
segle XX, d'Edicions 62, i el 1986 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Va morir a Barcelona la nit del 21 de juliol de 1994.
La seva obra
Pere Calders és un dels més reconeguts contistes en llengua catalana. Influenciat, com molts altres
escriptors catalans del segle XX, pel desastre de la guerra civil, crea una realitat literària basada en la
fantasia, l’absurd, l’humor o el somni. Els problemes socials i quotidians es reflecteixen a través de
situacions sorprenents, acceptades amb normalitat i que creen un efecte de contrast. El conte es
aaaaaaconverteix en metàfora de la realitat, tot jugant a la confusió entre el que
és versemblant i el que no ho és.
Calders utilitza aquest joc de contrast entre realitat, fantasia i absurd, per
posar al descobert, amb ironia i humor, la desraó de la normalitat
quotidiana a partir de situacions insòlites.
Entre les seves obres podem destacar els reculls de contes Cròniques
de la veritat oculta (1955), Demà a les tres de la matinada (1959)
i Invasió subtil i altres contes (1978).
Pere Calders dibuixat per Tísner
1 29
Exercicis
1.- Quina tècnica domina més en aquest conte: narració o descripció? Per què?
2.- Majoritàriament els diàlegs estan escrits en estil directe o indirecte?
5.- Quins són els personatges principals?, quines qualitats destacaries de cada un d’ells?
Fet d'armes
Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat de la meva gent, sense armes, sol i desemparat com mai.
Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu concurs no devia ésser decisiu i la
batalla feia via, amb un soroll i una quantitat de morts que esgarrifava.
Vaig asseure'm a la vora d'un camí per fer determinades reflexions sobre aquest estat de coses, i vet
aquí que, de sobte, un paracaigudista vestit d'una manera estranya va prendre terra a prop meu. Sota la
capa que portava, s'hi veia una metralladora i una bicicleta plegable, tot això dissimulat, és clar.
Va acostar-se'm i amb un accent estranger molt marcat em preguntà :
—¿Que em podríeu dir si vaig bé per a anar a l'Ajuntament d'aquest poblet?
(Per allí, la setmana passada, hi havia un poble.)
—No sigueu ase —vaig dir-li—. Se us veu de seguida que sou un enemic, i si aneu cap allí us
agafaran.
Això el va desconcertar, i després de fer un soroll amb els dits que denotava la seva ràbia replicà:
—Ja m'ho semblava, que no ho havien previst tot —respongué—. Què em fa falta? Quin és el detall
que m'acusa?
—Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més de dos anys que el nostre general el va suprimir,
donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres.
—L’hem tret d'un diccionari —va dir-me amb tristesa. Es va asseure al meu costat, aguantant-se el
cap amb les mans, segons sembla per pensar amb més garanties. Jo me'l mirava i de cop li vaig dir :
—Vós i jo el que hauríem de fer és barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria d'una altra
manera…
—No —digué—, no valdria. De fet estem fora del camp de batalla i els resultats que obtinguéssim
no serien homologats oficialment. El que hem de fer és mirar d'entrar al camp, i allí, si ens toca, ens les
mesurarem.
Provàrem fins a deu vegades d'entrar a la batalla, però una paret de bales i de fum ho impedia. Per
mirar de descobrir una escletxa, pujàrem en un petit turó que dominava l'espectacle. Des d'allí es veia
que la guerra seguia amb una gran empenta i que hi havia tot el que podien demanar els generals.
L'enemic em digué:
—Vist des d'aquí fa l'efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa...
(Vaig fer que sí amb el cap.)
—... I, això no obstant, entre vós i jo hi ha una qüestió pendent —acabà.
Jo trobava que tenia tota la raó, i per tal d'ajudar-lo vaig suggerir :
—I si anéssim a cops de puny?
—No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés, pel prestigi del vostre país i del meu. És difícil —
digué—, és positivament difícil.
Pensant, vaig trobar una solució:
—Ja ho sé! Ens ho podem fer a la ratlleta. Si guanyeu vós podeu usar el meu uniforme correcte i fer-
me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i el material de guerra que porteu passarà a les nostres
mans. Fet?
S'hi avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament, portant el
meu botí, i quan el general, ple de satisfacció pel meu treball, em va preguntar quina recompensa volia,
li vaig dir que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta.
1 30
Quim Monzó (n.1952)
Biografia
Quim Monzó va néixer a Barcelona el 1952.
Abans de dedicar-se professionalment a la literatura va treballar com a dissenyador gràfic.
S'ha mantingut ai marge dels academicismes, ja que la seva formació literària no prové de la
universitat.
Gran viatger, va fer de corresponsal periodístic per terres del Vietnam, Cambotja, Tailàndia,
etc. A principis dels vuitanta va viure durant un temps a Nova York, on es va familiaritzar amb
la narrativa nord-americana contemporània, de la qual és un excel·lent traductor.
Alterna la producció de novel·les i reculls de contes amb la publicació d'articles a diaris i

revistes.
A finals dels setanta va formar part del col·lectiu literari Ofèlia Dracs, que va conrear la
narrativa de gènere.
Ha participat en diversos programes de ràdio i també de televisió, com ara Persones humanes, on llegia
i comentava els seus guions inspirats en l'actualitat.
La seva obra
En l'obra de Quim Monzó el que més interessa és el tractament, el to i la manera de narrar per sobre de
les histories, que poden ser intranscendents. Les frases curtes, la sobrietat, el lèxic modern i agosarat i el
joc de paraules componen un estil net i segur que el converteixen en el narrador més emblemàtic de la
nostra narrativa moderna.
Monzó uneix els elements de caràcter popular, que provenen del còmic i el rock, amb tota una tradició
narrativa llatinoamericana (Borges, García Màrquez, Cortàzar, etc.). A banda de la influència d'autors
nord-americans i europeus (Wolfe, Queneau, Buzzati, etc.), connecta amb la literatura catalana de
Francesc Trabal, Joan Oliver i Pere Calders. A partir de propostes que semblen insignificants i d'acudits
elabora unes narracions que desemboquen, sovint, en l'absurd.
Tot i haver publicat algunes novel·les amb notable acceptació —La

magnitud de la tragèdia (1989)— ,ha estat en la narrativa curta
on Monzó ha obtingut més èxit. Entre els seus reculls de contes
destaquen: Uf, va dir ell (1978) i El perquè de tot plegat
(1993).
També és força interessant la seva producció periodística,

col·laborant en diversos diaris i revistes com l’Avui, La Vanguardia,
El Temps... En aquests escrits relata, des d’una visió crítica, la
història més recent amb un enginy i una frescor narrativa que
suporta perfectament el pas del temps.
1 31
Exercicis
1.- Quina tècnica domina més en aquest fragment: narració, descripció o diàleg?
4.- A partir del text, quina informació podem extreure del personatge Ramon-Maria?
5.- Inventa una possible explicació que justifiqui el canvi de situació del Ramon-Maria.
7.- Una característica de l’estil de Monzó és la utilització de frases curtes separades per
punts. Escriu totes les frases de menys de cinc paraules que apareguin separades
per punts.
8.- Una altra característica es la utilització d’un vocabulari modern i agosarat. Per
quines altres paraules substituïries pelacanyes i calés
Una noia jove busca diners entre els calaixos del seu padrastre i hi descobreix
algunes sorpreses.
Va remenar per la calaixera. Entre els mitjons, va trobar la funda de plàstic, sense la
llibreta però amb bitllets. Els va treure. Quatre de cinc mil i quatre de mil. Se'n va
sorprendre. Anava més bé que mai. Va decidir arriscar-se. N’agafaria un de cinc mil.
Havia declarat la guerra i tenia la resposta a punt. A més, passaria més desapercebuda
l'absència d'un bitllet de cinc mil entre quatre de la mateixa quantitat que no pas la
de tres de mil entre quatre. Mentre es ficava el bitllet a la butxaca, es va fixar en els
mitjons. N'hi havia de nous. El Ramon-Maria anava sempre amb roba de feia anys i,
ara, de cop trobava uns mitjons que, com a molt, se’ls devia haver posat un parell de
vegades; remenant, fins i tot en va trobar dos parells que encara duien l'etiqueta
cosida. Va obrir del tot el calaix. Hi havia altres novetats. El va tancar. Va obrir el
calaix de baix: samarretes. Poques novetats, aquí. Un parell de samarretes que
semblaven noves i prou. Va obrir el calaix següent: calçotets i mocadors. Aquí sí que
hi havia força novetats: la cosa monocromàtica, que hi havia dominat sempre, s'havia
transformat ara en una ampla gamma de colors: hi havia calçotets blancs, novíssims, i
a ratlles, i fins i tot uns de seda. I n'hi havia de marrons, de grisos, de verds, i de
negres! I mocadors nous. I la llibreta d'estalvis al fons del calaix. Hi va allargar la mà i
la va agafar. La va obrir. Quan hi va llegir el saldo se li van posar els cabells
absolutament de punta i verds. S'ho mirava una vegada i una altra i no s'ho acabava
de creure. Va asseure's al llit amb la llibreta a les mans. ¿D'on havia tret aquell munt
de diners, el pelacanyes? ¿Per què vivien sempre en la corda fluixa, si tenia tants calés?
¿Els havia robat, potser? No el veia capaç. ¿De quins negocis insospitats li devien
venir?
Fragment de La magnitud de la tragèdia (1989)
1 32
Qüestionari
1. Quins són els tres procediments narratius i en què consisteixen?
2. Què vol dir que el gènere narratiu no persegueix la veritat, sinó la

versemblança?
3. Quina diferència hi ha entre un diàleg escrit en estil directe i un altre

escrit en estil indirecte?
4. Quines són les característiques del narrador extern?
5. I les del narrador intern?
6. Quines diferències hi ha entre els personatges principals i els

secundaris?
7. Qui és el protagonista?
8. Qui és l’antagonista?
9. Què és la novel·la?
10. Escriu almenys cinc tipus diferents de novel·la.
11. A més de la novel·la, quins altres subgèneres narratius coneixes?
12. Escriu almenys dues obres que corresponguin a cada un dels narradors
estudiats.
13. Relaciona aquestes localitats amb el lloc d’origen dels narradors

estudiats: Barcelona, Valls, València i Mallorca.
14. Relaciona aquestes èpoques o moviments culturals amb els autors

estudiats: novel·la cavalleresca, Naturalisme, època actual, època
medieval i postguerra.
15. Analitza el següent fragment de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda
Quins procediments narratius hi trobem.

Com és l’estil dels diàlegs.
Com és el narrador.
Descripció de la protagonista.
Quins altres personatges (principals i secundaris) apareixen i
quina relació tenen amb la protagonista.
A quin subgènere narratiu correspon i per què.
1 33
La Plaça del Diamant (fragment adaptat)
Sense feina, sense res a la vista, vaig acabar de mossèn Joan que me les vaig vendre com si
vendre'm tot el que tenia: el meu llit de noia, el m'arrenquessin de viu en viu tots els queixals de
matalàs del llit de les columnes, el rellotge d'en la boca. Tot s'havia acabat. ¿On era l'embut?
Quimet que volia donar al nen quan fos gran. ¿On l'havia posat? Amb totes les coses que
Tota la roba. Les copes, les xicres, el bufet... I m'havia anat venent estava segura que l'embut
quan ja no em quedava res, fora d'aquelles no hi era. ¿On era, on? Després de molt buscar i
monedes que em semblaven sagrades, vaig agafar de molt regirar el vaig trobar bocaterrosa
la vergonya pel coll i me'n vaig anar a casa dels damunt de l'armari de la cuina. Enfilada a dalt
meus amos antics. d'una cadira el vaig trobar allí, esperant-me.
Vaig dir a la senyora que buscava feina, que Bocaterrosa i cobert de pols. El vaig agafar i no
havia pensat que potser ells... i el senyor, que sé per què el vaig rentar i el vaig desar a dintre
devia sentir-me, va sortir i va dir que no tenien de l'armari. Només em calia comprar el
feina per donar a ningú, que no estaven per salfumant. Quan dormirien, primer l'un i
compromisos, que no volien pobrissalla a casa després l'altre, els ficaria l'embut a la boca i els
seva, que s'estimaven més tenir la casa bruta que tiraria el salfumant a dins i després me'n tiraria
no pas haver de tractar amb pobrissalla . I quan jo i així hauríem acabat i tothom estaria content,
els vaig dir que en Quimet havia mort a la que no fèiem cap mal a ningú i ningú no ens
guerra, el senyor va dir que ho sentia molt però estimava.
que ell no l'hi havia pas fet anar. I va dir que jo No tenia ni cinc per anar a comprar el
era roja, i va dir, ¿comprèn?, una persona com salfumant. L'adroguer de sota ni em mirava i em
vostè més aviat ens compromet, nosaltres no hi penso que no era per que fos dolent sinó perquè
tenim cap culpa. I la senyora em va acompanyar. li feia por, amb tants milicians com havien
Vaig sortir al carrer i la vaig ajudar a tancar la vingut a casa. I com una il·luminació vaig pensar
porta empenyent des del carrer amb un genoll i en l'adroguer de les veces. Aniria amb l’ampolla,
ella deia que la fusta s'havia reinflat amb les demanaria el salfumant i quan hauria de pagar
pluges i que per això la porta arrossegava. obriria el portamonedes i diria que m'havia
Vaig seguir endavant i a la botiga dels hules em deixat els cèntims a casa, que ja passaria a pagar
vaig aturar a mirar les nines i un ós petit de l'endemà. Vaig sortir de casa sense
peluix blanc. M'hi vaig encantar tant que no em portamonedes i sense ampolla. No m'hi vaig
recordo del temps que va passar fins que em vaig veure amb cor. Vaig sortir, no sé a què fer.
sentir molt cansada i en el moment que anava a A sortir, no més. Els tramvies corrien sense
travessar el carrer Gran, quan ja havia posat un vidres, amb reixats de mosquit. La gent anava
peu a baix del carrer i encara tenia l'altre al mal vestida.
damunt de l'acera, vaig caure a terra estirada Tot estava molt cansat, encara, de la gran
com un sac. Quan pujava l'escala de casa i malaltia. I vaig començar a caminar pels carrers,
m'aturava a respirar no em recordava del que així, mirant la gent que no em veia i pensant que
havia passat, com si el temps entre posar un peu no sabien que volia matar els meus fills cremant-
a baix del carrer i el temps d'arribar fos un temps los per dintre amb salfumant. I en aquell
que no l'hagués viscut. moment vaig veure un jove sense cama que
Una nit, amb la Rita a un costat i l'Antoni a venia cap a mi i es va aturar davant meu i em va
l'altre, amb les barnilles de les costelles que els preguntar com estava, i jo, tot i que em
foradaven la pell i amb tot el cos ple del dibuix semblava que el coneixia, no sabia qui era i va
de les venes blaves, vaig pensar que els mataria. preguntar com estava el meu marit i em va dir
No sabia com. A cops de ganivet no podia ser. que ell, ara, tenia una botiga pel seu compte i
Tapar-los els ulls i tirar-los daltabaix del balcó que havia fet la guerra a l'altra banda i que
no podia ser...¿Si només es trencaven una cama? aquesta cosa li donava moltes facilitats per viure;
Tenien més força que no pas jo, més força que i jo, vinga no conèixer-lo tot i saber que el
no pas un gat sec. No podia ser. Em vaig coneixia, i em va donar la mà i se'n va anar
adormir amb el cap que se'm partia i amb els després de dir-me que sentia molt la mort del
peus com un glaç. meu marit; i quan devia ser una cinquantena de
Allò s'havia d'acabar. Vaig buscar l'embut. Ja passes lluny, vaig saber, com si m'haguessin
feia dos dies que no havíem tastat res. Ja feia bufat la veritat a dintre, que era l'aprenent que
temps que m'havia venut les dues monedes de havia tingut el Quimet i que li servia per tan
aaaa poca cosa. 1 34
Tothom era mort. Eren morts els que havien salfumant. I a l'hora de pagar, quan encara sortia
mort i els que havien quedat vius, que també era una mica.de fum del coll de l'ampolla, entre el
com si fossin morts, que vivien com si els vidre i el tap, vaig obrir el portamonedes, i fent
haguessin matat. I vaig pujar l’escala amb els veure que em quedava parada, vaig dir que
polsos que em foradaven els costats del front i m'havia deixat els cèntims a casa. L'adroguer em
vaig obrir la porta, que no trobava el pany per va dir que no tenia importància, que no hi anés
ficar-hi la clau, i vaig tancar la porta i m’hi vaig expressament a pagar-lo, que ja el pagaria quan
clavar d’esquena, respirant com si m’ofegués. passés, un altre dia, a qualsevol moment, quan
Vaig sortir de casa amb el portamonedes a dintre em vingués bé. Em va preguntar pels meus amos
de la mà, un portamonedes petit, només pels i li vaig dir que ja feia temps que no hi
cèntims, i el cabàs amb l'ampolla. Vaig baixar treballava, del començament de la guerra; i va
l'escala com si fos una escala que s'acabés molt dir que ell també havia fet la guerra i que si
lluny i, a l'acabament, hi hagués l'infern. Feia tornava a tenir l'establiment era un miracle, i va
anys que no l'havien pintada. I si es duia un sortir de darrera del taulell i em va ficar
vestit fosc i fregava la paret, la paret l'ampolla del salfumant al cabàs. Vaig respirar
l’emblanquinava. Em vaig asseure a terra. Era com si el món fos meu. I vaig anar-me'n. Havia
molt d'hora i no se sentia cap remor. Vaig mirar de mirar de no caure, de no fer-me atropellar,
l'ampolla, i a la llum migrada de l'escala, d'anar amb compte amb els tramvies, sobretot
brillava, i vaig pensar en les coses que havia vist amb els que baixaven, de conservar el cap al
el dia abans i vaig pensar que ho devia fer la damunt del coll i anar ben de dret cap a casa. I
debilitat. Em va costar d'aixecar-me i vaig acabar vaig tornar a mirar l'aparador de la perfumeria,
de baixar el tros de pinyonet, amb molta por de amb les ampolles plenes de colònia groga, i les
relliscar, ben agafada a la barana. estisoretes per les ungles, tan noves i tan lluents,
Em va caure una gota de dalt d'un balcó, i les capsetes amb mirallets a la part de dins de la
rodona, al damunt del nas. Vaig travessar el tapadora, amb una pastilleta negra i un raspallet
carrer Gran. A dintre d'algunes botigues, hi per pintar-se les pestanyes. I altra vegada la casa
començava a haver coses que es venien i al carrer dels hules i les nines amb les sabates de xarol ... i
hi havia gent que entrava en aquelles poques em van cridar. Em van cridar i vaig girar-me, i el
botigues i que podia comprar. I pensava en que em cridava era l'adroguer de les veces que
aquestes coses per distreure'm, per no pensar en s'acostava cap a mi i quan em vaig girar vaig
l'ampolla del cabàs, lluent i verda. I ho anava pensar que l'adroguer s'havia adonat que, en
mirant tot com si no ho hagués vist mai; potser comptes de salfumant, m'havia donat lleixiu i no
perquè l'endemà ja no podria mirar, no sóc jo sé què vaig pensar. Em va dir si volia tornar amb
que miro, no soc jo que parlo, no sóc jo que ell a la botiga, que el dispensés, però que si volia
veig. L'endemà, cap cosa, ni bonica ni lletja, no fer el favor de tornar amb ell a la botiga. I vam
se m'aturaria davant dels ulls. Encara se m'hi entrar a la botiga i no hi havia ningú i em va dir
aturaven les coses, totes se'm quedaven davant si voldria anar a fer feines a casa d'ell, que em
dels ulls com si abans de morir hi volguessin coneixia de temps, que la dona que tenia de fer
viure per sempre. I el vidre dels meus ulls ho feines havia plegat de treballar perquè era massa
prenia tot. A la botiga dels hules ja no hi havia vella i es cansava ... I aleshores va entrar algú i
l'ós i quan vaig veure que ja no hi era em vaig va dir, un moment, i estava dret al meu davant
adonar que tenia moltes ganes de veure'l. Vaig esperant la resposta. I com que jo no deia res em
passar per davant de la perfumeria i va venir una va dir si potser ja treballava, si potser ja estava
onada d'olor de sabons i d'aigua de colònia de la compromesa i vaig fer que no amb el cap i vaig
bona. A poc a poc m'acostava a l'adrogueria de dir que no sabia què fer. Va dir que, si no tenia
les veces. No hi havia cap sac al carrer. En feina, ell era una bona casa i poc marejador i que
aquella hora, a casa dels meus amos antics, la ja sabia que jo era complidora. Vaig fer que sí
senyora preparava els esmorzars i el nen, al pati, amb el cap i aleshores va dir, comenci demà, i
jugava a bitlles. L'adroguer estava darrera del tot neguitós em va posar dues llaunes al cabàs,
taulell. Hi havia dues minyones i una senyora. que va anar a buscar a dintre, i una paperina i
Una de les minyones em va semblar que la alguna altra cosa que no recordo. I va dir-me
coneixia de vista. L'adroguer va despatxar les que podia començar l'endemà a les nou del
dues minyones i la senyora, i a mi les cames em mati. I d'esma vaig treure l'ampolla del
feien mal d'estar dreta. Quan va ser el meu torn, salfumant de dintre del cabàs i la vaig posar amb
va entrar una altra minyona. Vaig posar molt de compte damunt del taulell. I me'n vaig
l'ampolla damunt del taulell i vaig dir: anar sense dir res.
aaaaaaaaaa 1 35
6.El gènere dramàtic o teatre
Característiques del gènere teatral

L’objectiu de les obres del gènere teatral consisteix a representar una acció sobre l'escena.
Aquest gènere presenta unes característiques que el distingeixen dels altres gèneres:
•l'obra no és escrita per ser llegida, sinó per ser representada;

•el receptor no és una sola persona, sinó un grup, el públic;
•el canal no és el llibre, sinó l'espai escènic;
•hi apareixen signes lingüístics i no lingüístics (propis del llenguatge no verbal)
•no hi ha narrador; el punt de vista queda diluït en els personatges.
El text teatral
Una obra de teatre està formada per diversos tipus de text: el text acotat i el text principal.
El text acotat és aquella part del text escrit que apareix entre parèntesis o en cursiva i que és una anotació explicativa al
marge d'una obra teatral, per explicar la disposició, els gestos i la manera d'actuar dels personatges. Hi ha diversos tipus
d'acotacions:
- les acotacions d'acció són indicacions sobre allò que fa el personatge (seure, entrar, sortir...)
- les acotacions de caracterització són indicacions sobre les característiques d'un personatge determinat:
simpàtic, cruel...
- les acotacions de to indiquen la manera com parla un personatge: cridant, rient, amb ràbia...
El text principal és el text que forma part de la representació. És tot allò que forma part de la parla dels actors: diàlegs,
monòlegs...
Estructura de l’obra teatral
El text teatral acostuma a organitzar-se en actes.
Els actes són cadascuna de les parts en què es divideix una obra teatral, separada de les altres per un interval marcat
normalment per la baixada del teló. Tot i que el nombre d'actes pot variar, tradicionalment les obres estan formades per tres
actes, corresponents al plantejament, el nus i el desenllaç.
Les escenes són les seqüències de la trama que integren un acte, estan marcades per l'acció, pel temps, per l'entrada i
sortida dels personatges. El nombre d'escenes en cada acte és divers, però no acostumen a ser més de deu.
El discurs teatral
El diàleg és la forma més estesa del discurs teatral.

En molts casos, el diàleg es trenca per la llarga intervenció d'un dels personatges; en aquest cas podem parlar de monòleg:
discurs no adreçat directament a un interlocutor. És un diàleg interioritzat en què un mateix és alhora l'emissor i el receptor.
També existeix l'apart (quan el personatge es dirigeix al públic i el fa còmplice de la història, sense esperar cap resposta).
1 36
L'espai escènic
L'espai escènic és l'espai que percep el públic durant la representació. Varia segons la concepció de l'obra.
L'escenografia és el conjunt d'elements que s'afegeixen a l'espai escènic per reduir un determinat ambient o clima. Inclou
els elements decoratius, el mobiliari, la il·luminació i l'atrezzo, que és el conjunt d'accessoris que complementen la
caracterització dels actors i d'objectes que es fan servir durant la representació.
l'escenari és la part del teatre on es col·loca el decorat i on es desenvolupa majoritàriament l'acció dramàtica.
La tramoia és el conjunt de mitjans mecànics emprats per fer les transformacions escèniques, canvis de decoració, efectes
especials...
En el teatre tradicional el teló, s'apuja i s'abaixa marcant l'inici i l'acabament dels actes.
Subgèneres dramàtics
Tragèdia
La tragèdia és un gènere clàssic nascut a Grècia. Els seus personatges, pertanyents a les divinitats o la noblesa, han de
lluitar contra un destí inevitable. El final és sempre tràgic (el destí s’imposa per damunt dels desitjos dels personatges) i el
llenguatge és culte.
Comèdia
Presenta personatges de la realitat, que viuen conflictes quotidians, situacions imprevistes, obstacles que dificulten la
realització d'una acció en la qual es mostren ridículs, ignorants, però que té un final feliç, on es recupera l'ordre de totes les
coses i de totes els valors criticats. La comèdia pretén provocar el riure de l'espectador. Els personatges solen encarnar un
defecte o un valor que no quadra amb l'esquema vigent.
Tragicomèdia
Gènere dramàtic que comparteix elements de la tragèdia i de la comèdia. Shakespeare i Lope de Vega l'adopten com a eina
per renovar els gèneres dramàtics. Té una sèrie de característiques constants:
• els personatges pertanyen tant a capes populars com aristocràtiques,

• l'acció, seriosa o dramàtica, no acaba en catàstrofe,
• l'estil no és unitari: el llenguatge elevat, propi de la tragèdia, contrasta amb el llenguatge col·loquial quotidià, típic
de comèdia.
Drama
Gènere teatral modern. Planteja, com la tragèdia, un conflicte, situat, en aquest cas, en el pla de la realitat i dels homes.
L'heroi dramàtic és un heroi inconscient que ha de lluitar contra la societat. Es presenta com una síntesi entre elements de la
comèdia i de la tragèdia. Els elements tràgics es barregen amb elements realistes, còmics, irònics i absurds. El drama
planteja sempre un final tràgic, on no és possible la reconciliació: suïcidi, mort...
Altres subgèneres dramàtics són:
•El mim: rebutja l'ús de la paraula i se centra només en la gestualitat.
•L’òpera: gènere creat a Itàlia al segle XVII, totalment cantat, de tema generalment tràgic, inspirat en la
mitologia o en la llegenda. La seva modalitat còmica s'anomena òpera bufa.
•El sainet: gènere dramàtic d'entreteniment, de caràcter còmic, caricaturesc, d'extensió breu i d'ambient i
personatges populars.
•L’Entremès: peça teatral breu, amb un llenguatge planer, caricaturesc, destinada a un públic poc exigent.
Normalment es representava en un descans de la comèdia; a partir del segle XVIII, el terme es confon amb el
de sainet. 1 37
7.Autors del gènere dramàtic

Frederic Soler “Serafí Pitarra” (1839-1895)
Biografia
Frederic Soler i Hubert va néixer a Barcelona el 9 d'octubre de 1839. Orfe de mare, de ben
petit, es va traslladar a viure a casa de l'oncle matern, rellotger, que li va donar la primera feina
al seu establiment i li va proporcionar lectures diverses.
Combinava feina i estudis i als quinze anys va actuar per primer cop en grups de teatre
d'afeccionats en espectacles de barri de tradició popular.
A la dècada dels cinquanta, Soler va començar a destacar com a actor, humorista i escriptor.
Des d'aquells inicis ja reivindicava un teatre popular escrit en un català viu, enfront de la llengua
culta i arcaica dels Jocs Florals.
La primera estrena, fora de l’àmbit privat, va ser l'obra L'esquella de la torratxa, que es va
convertir en un èxit esclatant de públic i el va animar a fundar una societat teatral que va anomenar "La
aaaaaaa
Gata“. Entre 1864 i 1866 hi va estrenar una vintena de peces anomenades Gatades, que va signar amb el
pseudònim de "Serafí Pitarra".
Les seves obres satíriques eren una provocació contínua a la moral burgesa i imperant d'aquell moment.
Soler, tement que els escàndols no acabessin repercutint en l'èxit de públic, va decidir derivar el seu
teatre cap al drama d'ambientació rural, desvinculant-se, així, de l'etiqueta d'humorista amb la qual va
iniciar la seva primera etapa com a dramaturg. A partir d'aquell any 1866 va firmar com a Frederic Soler,
va dissoldre la societat "La Gata" i en va crear, l'any següent, una de nova anomenada "Teatre Català", al
Teatre Romea, de la qual va ser l'empresari fins a la seva mort.
Amb aquest canvi, els erudits de l'epòca van començar a atorgar-li prestigi, va mantenir el públic popular
i, alhora, es va guanyar el públic burgès, que fins llavors havia menystingut. Es va convertir en el màxim
representant del teatre romàntic català.
Els darrers anys va viure amargat per la por de perdre públic, i va intentar incorporar-se als corrents
nous, tot imitant l'estil del jove Àngel Guimerà, sense gaire fortuna.
Va morir a Barcelona el 4 de juliol del 1895. El 1906 es va inaugurar un monument a Frederic Soler
"Pitarra", esculpit per l'arquitecte Falqués, que es troba situat al final de la Rambla de Barcelona.
Les seves obres teatrals, juntament amb les d'Àngel Guimerà i de Josep Maria de Sagarra, han estat les
més representades pels grups de teatre amateur catalans.
La seva obra
Frederic Soler va ser el màxim representant del teatre
romàntic català, que va revitalitzar amb èxit de públic gràcies
al fet d'haver sabut interessar les mases populars .
La seva producció dramàtica té dues etapes molt ben
definides. La primera (la de la societat teatral “La Gata”, quan
popularitza el pseudònim de Pitarra) s'insereix en la tradició
catalana d'humor i de sainet i, amb una visió claríssima de la
sàtira i de la paròdia, ofereix obres de força vàlua: L’esquella
de la torratxa (1864), El castell dels tres dragons (1865).
En la segona etapa Soler, que ja signa les obres amb el seu
propi nom, abandona el to satíric i es decanta cap a la
producció de veritables drames romàntics i comèdies
costumistes entre les que destaquen: Les joies de la Roser
(1866) i Lo ferrer de tall (1874) Teatre Romea 1 38
Exercicis 1.- Aquest fragment, a quin acte i a quina escena pertany?

2.- A quin lloc i en quina època està ambientada l’obra?
2.- Quins personatges hi surten en aquesta escena?
3.- Quines acotacions hi veus i de quin tipus són?
4.- Hi veus algun apart ?
4.- El Jordi i la Rosa són pare i filla. Quina situació es dedueix a partir del seu diàleg?
LO FERRER DE TALL de Serafí Pitarra
PERSONATGES
LA BARONESA AGNETA ROSA BIEL

MESTRE JORDI BOI (L'ESQUERRÀ) El BARÓ ARNAL
ROS DALMAU FADRINS, FERRERS, GUARDATERMES, PATGES
L'escena a Olot - Època de Felip V.
Acte primer
Part de dins de la botiga d'un ferrer de tall i daguer. Porta gran al fondo,
per la que es véu la fira amb molta animació, i moltes altres portes als
costats. La fornal i la manxa a l’esquerra; eines i trastos propis dels dos
oficis. La mola a la dreta. A l’esquerra una finestra que dóna a un hort; al
costat un prestatget amb dos gerros de flors.
ESCENA PRIMERA.
JORDI, ROSA.
El primer, treballant unes estisores en el banc; la segona, brodant or

damunt setí en un tambor a la vora de la finestra. Ella, trista; ell,
cantant.
JORDI. «El pare, sentint-ho,

ho escolta callant,
la mola rodava
i anava cantant:
Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer.» (Es fixa en la Rosa.)
ROSA. (¡Ditxós ell! ¡Ditxós qui canta
i l'alegria té al cor!)
JORDI. (¿Serà tristesa d'amor?
Aquesta noia m'espanta.) (Deixa la feina.)
Escolta, Rosa.
ROSA. ¿Em crideu?
JORDI. Vine'm aquí.
¿Què us passa?
JORDI. ¿Què em passa? Que és un xic massa
la tristesa del cor teu.
¿Quin diable t'ha mal mirat?
De veure't el cor se'm trenca.
Estàs groga, escardalenca,
sembles un pardal mullat
de confosa i atordida,
i et mata un secret un afany.
Ja no ets rosa de tot l'any;
ets una Rosa pansida,(…)
1 39
Àngel Guimerà (1845-1924)
Biografia
Àngel Guimerà neix a Tenerife l’any 1845. Fill de pare català i mare canària, es trasllada al
Vendrell quan tenia vuit anys.
Del 1859 al 1862, estudia a Barcelona, on aprén la tècnica de versificar.
De retorn al Vendrell es vincula al moviment literari català i participa en reunions de joves
intel·lectuals a la rebotiga d'una farmàcia de la plaça del Pi.
El 1870, la família es trasllada definitivament a Barcelona i Guimerà comença a publicar poesies
i a obtenir diversos premis.
Atret pel teatre, el 1879 estrena la seva primera tragèdia en vers.
El 1886 es consagra com a autor teatral i li obren les portes els escenaris estatals.
Dos anys després, amb Mar i cel, que va obtenir un èxit sense precedents i va ser traduïda a
vuit idiomes, comença la seva projecció internacional. Aquesta obra va iniciar l'etapa de
plenitud de Guimerà, que es va estendre fins al 1900, i en la qual va estrenar les seves obres
aaaa
més representatives. Aquestes obres recullen, amb trets realistes, els homes i els conflictes de la
Catalunya coetània i les seves inquietuds socials.
En el trienni 1913-1915, Guimerà veu estrenades en versió cinematogràfica algunes de les seves obres,
però en endavant, la filmografia basada en obres d'Àngel Guimerà s’ampliarà fins a arribar a una vintena
de versions.
El 1916, el govern francès li atorga la Creu de la Legió d'Honor.
Els darrers anys del segle XIX, Guimerà assoleix el cim del seu prestigi i representa un paper important
en la política del moment.
El 1909, en rebre un homenatge de la multitud, era una figura més que
representativa, ja que Àngel Guimerà va estar acompanyat a la tribuna per
senadors, per diputats a Corts i pels directors dels diaris de tot Catalunya.
Del 23 de febrer al 3 de març del 1924, l'actor Enric Borràs va fer una curta
tanda de funcions per acomiadar-se del públic català abans d'embarcar cap a
Amèrica. Aquestes van ser les darreres vegades que Guimerà va sortir a
l'escenari reclamat pels aplaudiments entusiàstics del públic.
L’actor Enric Borràs en el
paper de Manelic.
Va morir a Barcelona, al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924.
La seva obra
Podríem dir que Àngel Guimerà és a Catalunya el que Shakespeare és a Gran Bretanya. La seva figura
aaaaaas’ha consolidat, al llarg del darrer segle, com l’exponent més contundent
de la dramatúrgia catalana i va arribar a ser considerat “el millor autor
espanyol de teatre” per la crítica d’arreu del món.
Les seves obres es mouen entre les tragèdies romàntiques de la primera
època i els drames realistes de la seva etapa de plenitud. Entre aquests
últims destaquen: Maria Rosa (1894), La filla del mar (1900) i, per
damunt de tots, Terra baixa (1896).
Terra baixa és el drama més representat i traduït de la dramatúrgia
catalana. Manelic, el seu protagonista, encarna l'home simple i pur, el
pastor de la terra alta. Casat amb Marta, es rebel.la contra el poder de
Sebastià, terratinent, i acaba per matar-lo i retornar a la muntanya amb
la seva dona, allà on l'engany i la traïció no són possibles. Escrita en
prosa, va ser repetidament representada i popularitzada per l’actor Enric
Borràs. Ha estat traduïda als principals idiomes i se n'han fet versions Cartell anunciador de la versió anglesa
operístiques i cinematogràfiques. de Terra Baixa
1 40
1.- De quantes escenes consta aquest fragment?
Exercicis 2.-
3.-
Què determina el canvi d’una escena a l’altra?
Assenyala un exemple de cada un dels tres tipus d’acotacions que hi ha en el fragment?
4.- Fes una llista dels elements que formen part de l’escenografia?
5.- Escriu en poques paraules i de forma narrada, què és el que passa en aquest fragment?
ESCENA X
MANELIC (rient): Que me'n vagi! Se creu que encara em mana a mi, al que
ho aguanta tot! Això es pensa,això, Marta! Doncs no; que ja tot s'ha
trasmudat aquí dintre, que ara el qui mana sóc jo. I ara ho veuràs si sóc
l'amo!
SEBASTIÀ: L'amo, tu? Espera't, doncs! (Intentant anar a obrir la porta.)
MARTA (comprenent-ho): Manelic!
MANELIC (corrent a la porta): No t'escapes! Covard! T'he dit que sols jo i tu!
Que vinc per ella, que és meva. I que vinc per tu; com que vinc a matar-te!
SEBASTIÀ: A mi!... Tu a mi?
MANELIC: A tu! A tu!
SEBASTIÀ: És que jo també sé matar homes!
MANELIC: I jo llops! Aquí la tens la Marta! No la volies? Aquí la tens! A endur-se-
la el qui puga, que amb sang se guanya! (Traient-se un ganivet.)
SEBASTIÀ: Ah, covard, que véns armat!
MANELIC: Del cor més... més que tu; del braç no, ni em cal, que l’arma em sobra.
(Llençant-la a terra.) Té; mira-la.
MARTA (corrent al Manelic): Què fas!
MANELIC (apartant-la): Aparta’t! I ara ja estem iguals. Què esperes?
SEBASTIÀ: Doncs t’has perdut, que et mataré!... (Corrent a agafar el ganivet que
és a terra.)
MARTA: Ah!
MANELIC (posant-hi el peu a sobre): No, això no! Au, corre, agafa’l ara!
SEBASTIÀ (retrocedint): Maleït sia jo!
MANELIC: Ni hi has sigut a temps! (Riu feréstec.) Doncs ara tot s’ha acabat per a
tu! (Tirant-se a sobre del Sebastià) A morir ara!
MARTA: Oh, Déu meu!
SEBASTIÀ: Jo! A tu et mataré!
MANELIC (tenint-lo agafat pel coll): Defensa't si pots, covard! Defensa't!
SEBASTIÀ: Ma gent! Aquí!
MANELIC: Crida els gossos de presa! Crida'ls!
SEBASTIÀ: M'ofego!
MARTA (caient agenollada): Reina Santíssima!
MANELIC: Ni pots defensar-te! Ni en saps! Ni et valdria! Què em fa? Té, more’t, i
more’t de cara an ella! (Llençant-lo de cara a la Marta.)
MARTA (alçant-se esglaiada): Ah, Jesús!
MANELIC: Aquí el tens... a l’amo! (Pausa. Corre després a obrir la porta.) Tothom
aquí! Veniu! Tothom aquí.
ESCENA XI
MANELIC, SEBASTIÀ, MARTA, PEPA, ANTÒNIA, JOSEP, NANDO, PERRUCA i

altres. MARTA està mig desmaiada, sostenint-se en la taula per no caure.
NANDO (en veu baixa): Què passa?

MANELIC: Que us cridava l'amo.
JOSEP (en veu baixa): Mort!
PEPA (íd.): Jesús! (Exclamació de tothom en veure el cadàver.)
MANELIC: I ara vosaltres a riure força! A riure! I tu, Marta, vine!
MARTA: Sí, sí! Anem's-en, anem's-en!...
MANELIC (emportant-se-la a braços): Lluny de la terra baixa! (Perquè li obrin pas.)
Fora tothom! Aparteu's-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!
(Ho va repetint cridant mentres s'allunya.)
Part final de Terra

1 baixa 41
Josep Maria de Sagarra (1894-1961)
Biografia
Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau neix a Barcelona el 5 de març de 1894, fill d'una
família de la petita aristocràcia barcelonina.
Ben aviat adquireix una formació cultural sòlida. Amb només quinze anys publica els seus
primers poemes.
El 1910 ingressa a la Facultat de Dret i forma part de la penya literària de l'Ateneu Barcelonès.
El 1916 ingressa a l'Instituto Diplomático y Consular, de Madrid, però abandona els estudis per
dedicar-se de ple a la literatura. A Madrid, intima amb personatges destacats del moment i
coneix les millors tertúlies literàries.
Els anys 1919 i 1921 recorre Txecoslovàquia, Polònia, Alemanya, Holanda i bona part
d’Europa, com a corresponsal del diari “El Sol”.
En tornar, el seu amic Josep Pla el convida a la Costa Brava i descobreix la bellesa d'aquells
paratges.
aaaaava creixent, sobretot gràcies al fet que la seva producció es diversifica
A poc a poc, l'èxit i la popularitat
en tots els gèneres: poesia, novel·la i, sobretot, teatre. Durant una bona colla d'anys aconsegueix
estrenar cada any una o dues obres amb gran èxit i les seves novel.les aconsegueixen tiratges mai
assolits fins aleshores.
Entre el 1920 i el 1936, Sagarra esdevé un mite popular que, en molts aspectes, ocupa el lloc que
havien deixat buit Frederic Soler, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà o Joan Maragall.
L'esclat de la guerra civil espanyola marca un abans i un després en la seva vida i en la seva obra.La
seva ascendència aristocràtica i alguns versos satírics contra la FAI provoquen que la seva vida corri
perill. Ventura i Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, tement per la seva vida, li
envia un cotxe oficial custodiat per homes armats perquè pugui fugir a la frontera francesa.
Així, entre octubre del 1936 i agost del 1940, resideix a l'estranger.
El 1940, de retorn a Catalunya a causa da la invasió alemanya de França, s’incorpora a la vida literària
clandestina.
A partir de 1945, comença les negociacions per reprendre el teatre en català. A partir d'aquí s'anima a
escriure alguns drames en prosa que obtenen poc ressò.
L'any 1954, amb seixanta anys, estrena una de les obres que li retornaria l'èxit que havia perdut en
aquells darrers anys: La ferida lluminosa.
El govern espanyol, el 1960, li concedeix 'La Gran Cruz de Alfonso X el Sabio'. El fet d’acceptar la
condecoració, provoca les crítiques dels sectors catalans de resistència cultural per la seva actitud
condescendent amb el règim de la Dictadura, motivada, d'altra banda, per la seva situació de
supervivència econòmica.
Sagarra mor a Barcelona el 27 de setembre de 1961.
L'Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet, població amb la qual Josep Maria de Sagarra havia
mantingut vincles de petit, va posar el seu nom al nou teatre municipal de la ciutat.
La seva obra
L’obra de Sagarra abarca tots els gèneres: poesia,
novel·la, assaig, periodisme i teatre.
En el camp del teatre, Sagarra va conrear també una
gran varietat de gèneres. Va intervenir en la
realització d'algunes de les revistes musicals més
famoses del Paral.lel, va estrenar comèdies, farses i
Sagarra enmig dels actors de l’obra El Cafè de la Marina
sainets de costums, com La Rambla de les floristes
(1935); va publicar tragèdies i, sobretot, va crear un model de poema dramàtic que recollia amb
aaaa
originalitat una bona part dels ingredients del drama, la comèdia de costums i la cançó popular catalana.
Entre aquests últims destaquen: L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) i La
ferida lluminosa (1954). 1 42
1.- On està ambientat aquest fragment?
Exercicis 2.-
3.-
Qui representa que és la Caterina?
Quin tipus de personatges són el Luard, el Tià i el Rufí?
4.- Què creus que volen dir les següents expressions: “Que saps de lletra?”
“...en sé trossos de cor...”
“... ja veuríem si somnies truites.”
El Cafè de la Marina
TIÀ (asseient-se i agafant el diari): Caterina, un

vermut...
CATERINA: Va de seguida.
LUARD (a Tià): Tu tens el vici de llegir el diari?...
TIÀ: Home, què s'ha de fer, si t'avorreixes!...
LUARD: Jo mai n'he llegit cap...
TIÀ: Que saps de lletra?
RUFí: Ell?, tu diràs!, si té un grapat de llibres!
LUARD: En tinc tres, i en tinc prou, i va donar-
me'ls un noi d'Espolla ja fa temps, i em penso
que va morir del pit...
TIÀ: I tu els llegeixes?
LUARD: Són històries d'amor...
TIÀ (a Caterina): El sents, el murri?
CATERINA: Ui, el Luard ! ...
LUARD: I que t'agradarien...
Són coses de París, molt ben pintades, I fan
plorar...
TIÀ: Au, au, no ens ensarronis!...
LUARD: Sí, mira-te'l! Sabessis que les lletres que
llegeixes aquí tot és mentida.
I, a més, què se te'n dóna, del que passa
arreu del món, si som pobres pescaires?
¿Que en trauràs res, beneit, de la política, si
t'has de mullar el cul a la barcada i no has de
sortir mai de la misèria?
I jo, veus?, en tinc prou amb tres històries
del temps passat; les penso i les repenso, i
en sé trossos de cor...
TIÀ: De què et serveixen?...
LUARD: Em serveixen per fer-me companyia i per
imaginar que jo m'hi trobo, enmig d'aquelles
dames i princeses.
RUFí: Jo et voldria tres vespres amb la dona i ja
veuríem si somnies truites...
Ets un torrat...
LUARD: Ui, ui, poc que t'escolto!
No sabeu res de res, per'xò sou pobres.
JOSEP M. DE SAGARRA
Sagarra va compondre aquesta poesia on retrata un mariner anomenat Luard
LA BALADA DE LUARD EL MARINER Quatre dents que s’escapen, vironeres,

d’un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d’ulleres,
Luard és una pell socarrimada, i unes ungles més negres que la nit.
i és una llengua que no tasta gras; Luard, cos rebaixat, fortor d’esquer,
clatell pelut, i la gorra enfonsada, peus seguidors de totes les tresqueres,
fins al nas; cridaire, mentider i home de bé,
samarreta de plom, cul de cabàs. Luard, el mariner! 1 43
El teatre actual
Les noves Companyies
A partir de la dècada dels setanta el teatre adquireix un caràcter independent allunyat

de la idea de teatre de text tradicional i apareixen nous grups que donen vida a uns
espectacles més moderns.
Els Joglars, amb Albert Boadella al capdavant, van ser els pioners ja que van iniciar la
seva trajectòria el 1962. Entre altres obres destaquen La Torna (1977), sàtira contra la
justícia de la dictadura que va ser prohibida i per la qual van ser empresonats els
components de la companyia; Teledeum (1983), que critica l’església, i Operació Ubú
(1981) sàtira contra el nou poder i les noves institucions democràtiques.
Els Comediants,Els Comediants,

amb Joan Font, ambfanJoan
un Font,
teatre fan un en
basat teatre basat en la festa popular. En els seus
la festa
espectacles han anat incorporant el foc, la dansa
popular. En els seus espectacles han anat incorporant el foc, la dansa i la i la mitologia a través de la festa lúdica. Alguns
exemples
mitologia a través de la són:
festaPlou i fa sol
lúdica. (1976),
Alguns La nit(1987)
exemples i T.e.m.p.u.s.
són: Plou i fa sol (1997).
(1976), La nit(1987) i T.e.m.p.u.s. (1997).
Dagoll-Dagom, amb Joan Lluís Bozzo, s’ha anat especialitzant en musicals: Nit de Sant Joan
Dagoll-Dagom, amb Mar
(1981); Joani CelLluís
(1988) musical
Bozzo, s’habasat
anatenespecialitzant
una obra de Guimerà,
en i Pirates (1997).
musicals: Nit de Sant Joan (1981); Mar i Cel (1988), musical basat en
La Furai Pirates
una obra de Guimerà, dels Baus (1997).fa una proposta teatral sense text, amb imatges agressives. El seu teatre és
experimental i avantguardista, i proposa alternatives agosarades amb noves tecnologies i espais
La Fura delsescènics
Baus fanouna proposta Suz/o/Suz
tradicionals: text, Tier
(1985),
teatral sense amb Mon imatges(1988) i la cerimònia inaugural dels Jocs
agressives. El Olímpics de Barcelona
seu teatre de 1992i . avantguardista, i proposa
és experimental
alternatives agosarades amb noves tecnologies i espais escènics no
tradicionals: Suz/o/Suz (1985), Tier Mon
(1988) i la cerimònia inaugural dels Jocs
Olímpics de Barcelona de 1992.
La Cubana, grup de teatre basat en l’humor, ha aconseguit èxits amb

Cómeme el coco, negro (1989) i Cegada de amor (1994).
El tricicle fa un teatre d’humor, no textual, basat en el mim modern: Exit (1984),

Slastic (1986) i Terrrífic (1991)
El text
El teatre de teatre de text
Malgrat
Malgrat la força delsla espectacles
força dels espectacles i els muntatges
i els muntatges de les noves companyies, no han deixat
de les noves
companyies, nod’aparèixer
han deixatautors de teatre
d’aparèixer de de
autors textteatre
que han sabut
de text queadaptar-se
han als nous corrents i assolir èxits
d’envergadura.
sabut adaptar-se als nous corrents i assolir èxits d’envergadura.
Josep Maria Josep Benet Maria

i JornetBenet i Jornet
(n. 1940) és (n. 1940)
l’autor méséssignificatiu
l’autor mésdelsignificatiu del realisme històric. Durant
realisme històricla .dècada
Durant dels norantadels
la dècada ha noranta
estrenatha unestrenat
conjunt d’obres
un conjunton les relacions humanes i els conflictes
d’obres on lesamorosos
relacions són el tema
humanes principal:
i els Ai!,amorosos
conflictes carai (1990)són ielDesig
tema(1991). Alguna de les seves obres ha
principal: Ai!, carai portadai Desig
estat(1990) al cinema,
(1991).i darrerament
Alguna de les ha seves
tingut obres
un granha èxit com a director de l’argument de
al cinema, i Poble
estat portada telenovel·les: Nou (1994)
darrerament i Nissaga
ha tingut de Poder
un gran èxit (1996-1998).
com a
director de l’argument de telenovel·les: Poble Nou (1994) i Nissaga de
Poder (1996-1998).
Sota el mestratge de Benet i Jornet ha aparegut una llista de nous escriptors que han sabut fer-se un lloc en els
escenaris catalans i, en molts casos, fins i tot, en les pantalles de cinema: Sergi Belbel amb Carícies i Jordi
Sánchez amb Kràmpak. 1 44
1.- En el primer text, a partir del diàleg dels personatges, què interpretes de la situació?
Exercicis 2.- Com definiries els personatges del Mateu i l’Eulàlia?
3.- En el segon text, quina característica podem observar que el diferencia de la resta de
textos que hem treballat?
4.- Per què creus que els personatges no tenen nom?
CAPÍTOL 1
En Mateu Montsolís és a les vinyes de la seva propietat, mirant a l’horitzó; per

darrera apareix la seva germana Eulàlia
EULÀLIA: Tot està com aleshores.

MATEU: No podia dormir. El camp em relaxa.
EULÀLIA: Te'n recordes quan ens vam escapar de casa?
MATEU: Ja fa molts anys d'això.
EULÀLIA: Era el temps de la verema. Feia molta calor i les vinyes vessaven raïm.
Encara me'n recordo la cara que va fer el Tomàs quan ens va trobar
l'endemà, adormits i devorats per mosquits.
MATEU: Érem dues criatures. Han passat segles des d'aleshores.
EULÀLIA: Què tens?
MATEU: Res.
EULÀLIA: És aquella dona? Què vol aquesta vegada?
MATEU: Diners, com sempre. No me la puc treure del damunt. En fi... em faig
vell, Eulàlia.
EULÀLIA: No, ets com el bon vi. Millores amb els anys.
MATEU: Mai no he estat jove, sempre lluitant. Ho he donat tot per les vinyes. Les
terres, les caves, tot això és la meva vida. No em facis cas, estic cansat,
confós... no sé què fer. Aquesta dona és un pou de problemes.
EULÀLIA: Els problemes són com les males herbes, sempre ho has dit. S'han
d'arrencar de soca-rel, sense miraments. Són paraules teves.
MATEU: Què vols dir?
EULÀLIA: Res. Fa fred. És temps de podar els camps. Cal podar les vinyes perquè
els ceps creixin amb més força a la primavera. Cal tallar una part per
què el tot sobrevisqui. M'entens, oi?
MATEU: Sí.
EULÀLIA: Va, demà t'espera un dia molt dur. Perquè no vas a descansar?
MATEU: No puc dormir, ja t'ho he dit.
EULÀLIA: Té, potser això t'ajudarà.
MATEU: Què és?
EULÀLIA: Gotes. Somnífers. Però no convé abusar-ne. Són molt forts. Bon dia.
MATEU: Bon dia. Sí, avui pot ser un bon dia.
Fragment del guió de la telenovel·la Nissaga de poder

amb direcció argumental de J. M. Benet i Jornet
(Saló d'un pis cèntric. Butaques. HOME JOVE i DONA JOVE.)
HOME JOVE: És estrany. DONA JOVE: No, què?

DONA JOVE: El què. HOME JOVE: Com si ja no tinguéssim...
HOME JOVE: Tot això. (Pausa.)
DONA JOVE: Què vols dir? DONA JOVE: Què?
HOME JOVE: No sé si te n'has adonat. HOME JOVE: Res a dir-nos.
DONA JOVE: No. De què? (Pausa.)
HOME JOVE: Tinc la sensació… DONA JOVE: Sí.
DONA JOVE: Digues. HOME JOVE: Sí, què?
HOME JOVE: L'estranya sensació DONA JOVE: Sí que tenim res a dir-nos.
DONA JOVE: Què et passa? HOME JOVE: Ah, sí?
HOME JOVE: És com si... DONA JOVE: Sí.
DONA JOVE: Com si què? HOME JOVE: Què?
HOME JOVE: Com si ja no...
Fragment de Carícies de1 Sergi Belbel 45
Qüestionari
1. Quin és l’objectiu de les obres de gènere teatral?
2. Quines són les seves característiques?
3. Què és el text principal?
4. Què són les acotacions i quins tipus n’hi ha?
5. Què són els actes i quants n’hi ha generalment?
6. Què són les escenes?
7. Què són els monòlegs?
8. Què és un apart?
9. Què és l’atrezzo?
10. Què és la tramoia?
11. Quins subgèneres dramàtics coneixes? Defineix-los
12. Escriu almenys dues obres que corresponguin a cada un dels autors teatrals
estudiats.
13. Relaciona aquestes localitats amb el lloc d’origen dels dramaturgs estudiats:
Barcelona i Tenerife.
14. Relaciona aquestes conceptes amb cadascun dels autors estudiats: teatre
romàntic, Manelic, drama realista, revistes musicals, La Gata i poema dramàtic.
15. Forma parelles ajuntant cada autor o companyia amb el seu estil: musical, Els
Joglars, teatre de text, Comediants, humor, espectacles experimentals, sàtira, La
Fura dels Baus, J.M. Benet i Jornet, festa popular, La Cubana, mim, Dagoll-Dagom i
Tricicle.
16. Llegeix el següent fragment de Pigmalió i respon les preguntes:
Quins personatges apareixen en aquesta escena?

Com es diu el professor?
Quin és el nom de la senyoreta Fernandes?
Escriu les acotacions que hi apareixen i classifica-les segons el seu tipus.
On i en quina època creus que succeeix l’escena? Quin escenari posaries?
Com definiries cadascun dels personatges?
com creus que continua o acaba la història representada?
1 46
Fragment de Pigmalió de Joan Oliver
ACTE CINQUÈ
ROSETA (sempre molt serena): La veritat és que em sabria molt de greu que
s’oblidés de mi, vostè que és una persona que mereix tota la meva gratitud.
FONTANELLA: Oblidar-la? Li asseguro...
ROSETA: I no ho dic pas perquè hagi pagat els meus vestits. Sé que vostè és
generós per naturalesa. El meu agraïment és d'una altra mena. Ha estat
vostè qui m'ha ajudat a ser una senyora. Cosa no gens fàcil tenint sempre
al davant l'exemple del professor Jordana. Jo, en el fons, era com ell:
incapaç de dominar-me, grollera i amb un nodrit repertori de paraules
lletges. Sense vostè, mai no hauria sabut com eren les persones ben
educades.
JORDANA (entre dents, amb les mans al cap): Inaudit !
FONTANELLA: És el seu caràcter, dissimuli. Però té un bon fons i diu les coses
sense mala intenció.
ROSETA: Jo també les deia sense mala intenció quan era una florista. Però les
deia; i en això radica precisament la diferència entre una persona ben
educada i una altra que no ho és.
FONTANELLA: Si, no es pot negar. De totes maneres, ell li va ensenyar a parlar
amb propietat, cosa que jo no hauria pogut fer.
ROSETA (traient importància a la cosa): Naturalment; aquest és el seu ofici.
JORDANA (furiós i contenint-se): Inconcebible!
ROSETA: És com ensenyar els balls de moda. Exactament. L'educació és una altra
cosa. ¿Sap en quin moment va començar la meva veritable regeneració?
FONTANELLA: Quan?
ROSETA (deixa de treballar): El primer dia, quan vostè em va tractar de
senyoreta. «Senyoreta Fernandes» em va dir. Aquest va ser el principi de la
meva dignitat. (Torna a fer mitja.) I després van venir una sèrie de petites
atencions que vostè em tenia sense ni adonar-se'n, perquè li són naturals:
treure's el barret, alçar-se per saludar, deixar-me passar primer...
FONTANELLA. Per Déu, això és elemental.
ROSETA : Sí, delicadeses que volien dir que em considerava una mica més que
una dona de fer feines; per bé que estic segura que vostè s'hauria
comportat de la mateixa manera amb una dona de fer feines si hagués
hagut de tractar-la. (Després de mirar de reüll JORDANA.) Davant meu, mai
no es va treure les sabates al menjador.
FONTANELLA: Són costums. El professor es treu les sabates allà on sigui.
ROSETA: Ja ho sé. I no ho censuro.. Però per mi, que vostè no ho fes era molt
important. Jo crec que la diferència entre una senyora i una florista de
carrer, consisteix tant en la seva conducta... com en la manera que els
altres tenen de tractar-les. Pel senyor Jordana, jo sempre seré una mossa
de carrer, perquè sempre m'ha tractat i em tractarà com una mossa de
carrer; en canvi, per vostè, podré ser una senyora, perquè sempre m'ha
tractat i em tractarà com una senyora.
(…)
FONTANELLA: És molt amable, senyoreta Fernandes.
ROSETA : M'agradaria que d'ara endavant em digués Roseta.
FONTANELLA : Encantat... Roseta.
ROSETA : I que el professor, em digués des d'ara senyoreta Fernandes.
JORDANA (esclatant): Puja aquí dalt!
(Fa un gest vagament lleig.)
Pigmalió, de Joan Oliver, és una adaptació lliure de

l’obra Pygmalion de l’autor irlandès Bernard Shaw
1 47

Ai Gdossier Arial

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Ai Gdossier Arial

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Generalitat de Catalunya

Departament de Benestar i Família

Curs 2002-2003 GRADUAT EN EDUCACIÓ SECUNDÀRIA Nivell 1

La classificació tradicional dels gèneres la va establir Aristòtil al segle IV aC:

Èpica: narració de fets històrics des d'una perspectiva heroica.

Dramàtica: engloba les composicions de tipus teatral i es divideix en:

Gènere líric o poesia Gènere narratiu o prosa Gènere dramàtic o teatre

2.El gènere líric o poesia

Elements bàsics de la poesia

Miquel Costa i Llobera

Conserveu la ploma en testa A

Recursos del llenguatge poètic

L'al·literació (repetició pròxima de sons)

Dóna’m la mà, amor.

Els jocs de paraules

Lluna, barraca barroca:

Com la gavina de la mar blavosa

Teodor Llorente (adaptat)

Altres formes de poesia

La prosa poètica és un text escrit en prosa que utilitza recursos

El cal·ligrama és un tipus de composició poètica en què el text

3.Autors del gènere poètic

Al final de la seva vida es trasllada a València, on mor el 3 de març de 1459.

Cants d’Amor (fragments) (Adaptació)

Lo jorn ha por de perdre sa claror: El jorn té por de perdre sa claror

Cant Espiritual (fragment)

Francesc Vicenç Garcia (el Rector de Vallfogona, 1579-1623)

Reixa cruel, que la claror divina Tots en comú ens alegram,

Ja no et vull dir cruel, sinó piadosa, D'entre molts lleons isquí

Jacint Verdaguer i Santaló (Mossèn Cinto, 1845-1902)

Jacint Verdaguer, el poeta més destacat de la Renaixença, va néixer a Folgueroles, un poble de

Finalment, protegit per l’amo de la companyia

L'any 1877 presenta el poema L'Atlàntida , que el

El poema L’Atlàntida narra com Cristòfol Colom, després d’un

A Canigó, Verdaguer, a partir de personatges històrics medievals,

Exercicis 1. Quin tipus d’estrofa representen aquests fragments? (B i C)

Joan Maragall (1860-1911)

En els anys immediatament posteriors, la feina de periodista es va imposar progressivament a la

Va morir a Barcelona el 20 de desembre de 1911.

Jo la prenc per la cintura:

Amb un vimet que creixia La sardana és la dansa més bella

Josep Carner (1884-1970)

Tinc una estatura...!

DE LA VILA DEL VENDRELL TRES ARBRES

Cremen marges i vessanes;

I encabides en tartanes En un incomparable triomf, Migdia mor.

Salvador Espriu (1913-1985)

Salvador Espriu és el poeta més representatiu de la

Quina petita pàtria

Miquel Martí i Pol (n. 1929)

Vidu d’un primer matrimoni, el 1986 es torna a casar.

Les seves primeres obres corresponen a un realisme

Entre les seves obres més importants cal destacar: La

1. Quins són els tres principals gèneres en què es classifica la literatura?

2. Quin és el tema principal del llenguatge poètic?

3. Què vol dir que la poesia és un llenguatge subjectiu i personal?

4. Quines són les dues característiques bàsiques del gènere líric?

6. Què és el metre d’un vers?

7. Busca entre els exercicis un vers de 7 síl·abes i escriu-lo.

8. Què és la sinalefa? Busca un exemple entre els exercicis i escriu-lo.

10. Quan una rima és assonant i quan és consonant? Posa exemples

11. Què és una estrofa? Posa un exemple

15. Relaciona aquestes èpoques o moviments culturals amb els autors