FRANA DESPRS DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL.

LES CONTRADICCIONS DEL RADICALISME

Sistema institucional. A Frana, un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, encara

estava vigent la Constituci de 1878 que va donar lloc a la III Repblica (1871-1940).
Aquesta Constituci va ser creada com a conseqncia dun pacte entre republicans i
monrquics orleanistes.
La divisi dels grups monrquics va portar a la instauraci de la Repblica a Frana al
no trobar una nova dinastia pel tron francs. Tot i aix, bonapartistes i borbonistes so-
posaran a la democratitzaci i a la constituci de la III Repblica. El pacte entre republi-
cans i orleanistes va incloure matisos monrquics en el sistema institucional.
El president de la Repblica no era escollit per sufragi, sin pel grup parlamentari per
un mandat de 7 anys. El president nomenava el cap de govern i podia disoldre la cambra
de diputats per iniciativa prpia.
Aquesta Constituci no ser modificada formalment, per el 1877 la crisi poltica pro-
vocada pel govern Mac Mahon que va voler exercir les atribucions presidencialistes que
li atorgava la Constituci van suposar un pacte de facte.
Mac Mahon volia formar un govern af, creant un conflicte amb la cambra de diputats.
Aix, les eleccions de 1878 van convertir-se en un plebiscit entre republicanisme i auta-
ritarisme. El resultat electoral va ser favorable als parlamentaristes republicans grcies a
laplicaci del sufragi universal mascul.

A partir daquest fet, es va fer una relectura de la Constituci per part de Grevy, el nou
president, sense modificar-la. Grevy renunciava a actuar polticament per iniciativa pr-
pia, subordinant-se davant la cambra de diputats. El pacte no escrit entre els poders de la
Repblica va cumplir-se fins 1940 quan va instaurar-se el rgim de Vichy.
El president es limitaria, a partir daquest moment, a ser el cap de lEstat sense atribu-
cions executives.
El senat estava integrat majoritriament per notables que tenien el crrec a perpetuitat.
Lnica modificaci formal de la Constituci va realitzar-se el 1884 en el punt que feia
referncia al Senat que des daquest moment estaria integrat per membres electes per
col.legi indirecte dels consells municipals.
Aquest sistema primava el vot rural per sobre del vot urb, garantint la funci modera-
dora de la cambra senatorial. El Senat es renovaria per tercis cada 3 anys amb mandats
de 9 anys pels senadors. Aix garantia lestabilitat del Senat. Daltra banda, els diputats
eren escollits per sufragi universal mascul cada 4 anys.

El poder executiu residia en el president del consell de ministres que era responsable en-
front la cmara de diputats. La llei electoral va suposar la introducci del sufragi univer-
sal mascul amb una organitzaci territorial del vot establerta definitivament el 1889,
sistema que heretaran la IV Repblica i la V Repblica.
Lorganitzaci territorial del vot suposava que els diputats eren escollits per sistema
uninominal per districte a dues voltes. Cada districte escollia un diputat que ho havia de
ser per majoria absoluta. Aquesta llei va afavorir la fragmentaci de lespectre poltic,
deixant marge a les actuacions personalistes i el caciquisme.
El 1914, amb motiu de les eleccions, van reorganitzar-se els districtes electorals per in-
troduir les llistes dels partits amb un criteri de representaci proporcional a dues voltes i
primant la majoria absoluta. El 1928 va retornar-se al sistema uninominal a dues voltes
que ha arribat a lactualitat.
Sistema de partits. A Frana hi havia un ventall de partits que anava des del comunis-
me fins a lextrema dreta. La laicitzaci de lEstat per part del govern sumada a la influ-
ncia de sectors radicals va siposar laparici de partits dextrema dreta.
El 1905 va aparixer lSFIO (Secci Francesa de la Internacional Obrera) unificant els
tres corrents principals del socialisme francs; el ms moderat de Jaurs, els marxistes
de Guesde i els corrents possibilistes de Brousse. Aix va configurar un partit ideolgi-
cament plural.
LSFIO tenia una bona implantaci en el mn obrer i als sectors profesionals de la clas-
se mitjana. El seu punt feble va ser el mn rural. El 1920 sorgir el Partit Comunista
Francs com a escisi de lSFIO. Aix va suposar que lSFIO fos lnica formaci que
represents lesquerra republicana. En el perode dentreguerres el seu principal dirigent
ser L. Blum.

El Partit Radical (PR) representava el centre-esquerra i els dreyfusards. Defensava els

drets individuals, lantisemitisme i el laicisme de lEstat i la societat. El Partit Radical
defensar un rgim republic democrtic on els drets de lindividu primesin davant de
lEstat i el col.lectivisme socialista.
Els radicals promouran la mxima difussi de la propietat privada contra els monopolis
i el col.lectivisme. El Partit Radical funcionava ms com a moviment que com a partit,
deixant un gran marge dactuaci per al lideratge personal de dirigents com Clemen-
ceau, Herriot o Dadalier.
Lelit poltica i les bases del partit, amb comits locals, mantindran una dualitat de po-
der mentre la secci parlamentria es mour entre el pacte amb el centre-dreta i lesque-
rra. Les bases radicals teniran a refermar lopci de laliana amb lesquerra de lSFIO
amb la poltica social com a element com per rebutjant el col.lectivisme. En el pacte
amb el centre-dreta es refermar lideari nacionalista radical posant com a condici el
laicisme. Aquesta situaci garantia la complexitat de la poltica francesa.

El centre-dreta es trobava molt fragmentat i caracteritzat per un fort caciquisme i unes

bases rurals. Els dos principals referents del centre-dreta eren la Federaci Republicana
i lAliana Democrtica de Poincar. LAliana Democrtica era laparell electoral i
parlamentari de la dreta republicana. Eren laics, liberals en el camp econmic i burge-
sos. Aquest partit va sorgir del pacte duna srie de dirigents liberals i republicans.
Poincar va ser president de la Repblica entre 1913 i 1920 i posteriorment ser cap de
govern.
La Federaci Republicana estava composada per catlics republicans i conservadors i
nacionalistes. Eren antilaicistes per acceptaven la Repblica amb una posici modera-
da i matisada davant lAfer Dreyfus. Poincar liderar el 1919 la fussi daquests dos
partits en lEntente Democrtica com a coalici electoral de centre-dreta.
Els enemics del sistema eren a lesquerra els anarquistes i els comunistes. Els anarquis-
tes eren un grup molt minoritari amb la CGT al capdavant, proposaven un anarquisme
de tipus revolucionari per van moderar-se en el perode dentreguerres.
El principal partit desquerra era el Partit Comunista Francs (PCF) constituit el 1920
per lescissi de lSFIO que va produir-se per lentrada daquests a la III Internacional.
Pels comunistes la Repblica era un enemic a substituir per un Estat comunista. El PCF
estar marcat per les lluites internes que van minar la seva capacitat revolucionria. Els
seus principals dirigents van ser Doriot (alcalde de Saint Denise i aspirant a cap del co-
munisme francs) i Thorez (secretari general del PCF).El Partit Comunista creixer el
1936 quan va acceptar la Repblica i va incorporar-se a la poltica del Front Democr-
tic desquerres.
Altres elements hostils a la Repblica seran el nacionalistes radicals antialemanys re-
vengistes que negaven la III Repblica per la rendici davant Alemanya de 1870. Vo-
lien recuperar lhegemonia francesa a Europa substituint la repblica democrtica per
un rgim de fora que pogus recuperar Alscia i Lorena.
Els dos principals referents daquest sector seran la Lliga dels Patriotes i Acci France-
sa. La Lliga dels Patriotes fundada el 1892 rebutjava la Repblica per la seva claudica-
ci davant Alemanya i demanar una Repblica presidencialista autoritria.
Daltra banda, lAcci Francesa de Maurras eclipsar la Lliga dels Patriotes amb un l-
der carismtic. Maurras voldr recuperar la unitat nacional prenent com a referncia la
Frana de Llus XIV. Tot i no ser monrquic, defensar la restauraci de la monarquia
borbnica per recuperar un rgim fort.
Maurras rebutjar el laicisme perqu era un element de disgregaci espiritual. El seu ob-
jectiu era la unitat nacional, espiritual i social i per aix shavia dexcloure els quatre es-
tats confederats; els jueus, els masons, els protestants i els metecs (estrangers). Aquesta
exclusi noms seria de drets. El discurs articulat per Acci Francesa ser el veritable
enemic de la III Repblica.

Evoluci poltica. A la Frana dentreguerres es pot veure una dualitat entre les polti-
ques dunitat nacional i les poltiques de reforma social. Aix, els referents dels governs
entre 1914 i 1936 ser la unitat nacional. El canvi arribar amb el govern del Front Po-
pular desquerres presidit per Blum que ser una sntesi de les poltiques duni nacio-
nal i les poltiques de reforma social.
Frana havia perdut 1,5 milions de persones durant la guerra reduint-se la m dobra in-
dustrial. La producci va veures molt resentida dels efectes de la Gran Guerra i faltava
la voluntat poltica de fer front a la situaci realitzant els ajustaments necesaris per rea-
litzar els canvis econmics i socials necesaris. Els poltics republicans estaven conven-
uts de que la crisi es superaria mitjanant les virtuts de la propietat privada, uns impos-
tos baixos i obligant Alemanya a pagar les reparacions de guerra.

Evoluci de la cambra de diputats a Frana (1914-1936):

1914 1919 1924 1928 1932 1936

PCF - - 16 12 12 72
Socialistes-Comunistes - - - 2 11 -
P. Unitat Proletria - - - - - 10
SFIO 102 68 104 100 129 146
Republicans Socialistes 30 26 44 46 37 26
Partit Radical 136 86 139 125 157 115
Radicals Demcrates 102 157 135 146 140 137
Aliana Democrtica 100 - - - - -
Federaci Republicana 54 - - - - -
Aliana Liberal Republ. 34 - - - - -
Entente-Uni - 183 104 131 76 88
Dreta No Republicana 26 - - - 5 11
No Inscrits 16 21 29 38 28 -

A Frana es poden distingir cinc etapes en levoluci poltica daquest perode: el go-
vern del Bloc Nacional de Poincar (1919-24), la coalici desquerres (1924-26), la coa-
lici dUni Nacional (1926-32), els governs radicals (1932-36) i el govern del Front
Popular de Lon Blum (1936-40).
Lesclat de la guerra havia donat lloc a un govern dUni Sagrada per defensar-se de
lagresi alemanya. Aix va suposar la integraci dels partits catlics a la Repblica so-
ta el govern presidit per Clemenceau (1917-19). La confrontaci de Clemenceau amb
els partits desquerra far que els socialistes abandonin el govern i que el 1919 quan
Poincar asumeixi la presidncia i proposi un nou govern duni nacional per a la post-
guerra noms participin en el govern els partits de centre-dreta, el Partit Radical i els
partits catlics.
El Bloc Nacional va suposar una agrupaci de forces conservadores amb totes les carac-
terstiques de la poltica des postguerra: revengisme, nacionalisme i tendncies autorit-
ries. Els socialistes ja no estaven disposats a cooperar amb els partits burgesos i busca-
ven un sistema poltic alternatiu per a la Repblica.
Aix, la poltica exterior francesa es caracteritzar per la pressi sobre Alemanya, mos-
trant-se intransigent respecte al pagament de les reparacions de guerra com a clau per
fer front al deute intern. La reconstrucci del pas es far a costa de les futures repara-
cions alemanyes.

LEsglsia catlica va reconciliar-se amb la Repblica Francesa per labandonament de

la poltica anticlerical recuperant-se aix les relacions amb el Vatic i acceptant lensen-
yament religis dins duna estructura escolar laica.
En la poltica interior, aquest perode va caracteritzar-se per les tensions entre govern i
sindicats. Aix, va haver-hi una srie de manifestacions i vagues que van acabar amb
violncia. Els governants francesos estaven disposats a acabar amb el perill dels extre-
mistes desquerra creant un imaginari perill roig.
Les lluites poltiques en aquest perode es van veure marcades pel fort creixement de la
inflaci. Els socialistes van ser incapaos de fer front al Bloc Nacional i realitzar una
oposici efica per la seva divisi interna. El Bloc Nacional va seguir una poltica tradi-
cional mantenint els impostos al mnim, equilibrant el pressupost, demanant prstecs si
eren necesaris i evitant poltiques innovadores.
Aix va suposar una srie de vagues contra el govern el 1920. Els majors problemes de
Poincar eren econmics per aquest soposava a prendre mesures de tipus fiscal i espe-
rava que Alemanya pagus el deute. Locupaci del Ruhr el 1923 no va servir de res i va
empitjorar ms encara les relacions amb Alemanya.

El 1924 els resultats electorals van canviar el govern conservador grcies a una reforma
electoral que primava les coalicions. Aix, el Partit Radical i els socialistes de lSFIO
van configurar el Cartell dEsquerres que va portar a terme una poltica social i econ-
mica que no va funcionar. Es va reconixer lURSS i es va orientar la Repblica nova-
ment cap al laicisme.
Les relacions amb els sindicats van canviar per millorar la relaci daquests amb el go-
vern desquerres. La pressi antialemanya va alleugerir-se per la intervenci nord-ame-
ricana signant el Pla Dawes. Lendeutament del pas havia generat una crisi financera
permanent que va enfrontar a radicals i socialistes.
LSFIO apostava per consolidar el deute perqu no ans creixent ms amb el pas del
temps i buscar noves formes de finanament pujant els impostos. El fracs de la coalici
va arribar per la forta oposici dels medis financers a les nacionalitzacions, la inflaci
galopant i la gran prdua de poder adquisitiu del franc.
Aix, el 1926, el trencament de la coalici desquerres va portar a una coalici dUni
Nacional coincidint amb un perode destabilitzaci econmica i poltica. A les elec-
cions de 1928 la victria del centre-dreta va ser clamorosa. Lesquerra tenia poques pos-
sibilitats de derrotar a Poincar que suposava lestabilitat per a Frana.
Desprs del parntesi del govern de centre-esquerra les discrepncies financeres van
propiciar el retorn a la Uni Nacional de centre-dreta. No va ser necesari que es realitze-
sin noves eleccions perqu la fragmentaci de la cambra permetia la formaci de noves
majories parlamentries.
El nou govern de Poincar va viure fins 1929 el moment ms dol de la Frana dentre-
guerres grcies a la recuperaci econmica. El govern no va canviar massa de cares per-
qu els socialistes no havien format part directament, noms donaven suport parlamen-
tari als radicals dHerriot. Aix, el nou govern no va haver de viure grans conflictes so-
cials i les relacions exteriors amb Alemanya van estabilitzar-se grcies a la intervenci
dels Estats Units propiciant el Tractat de Locarno.
El principal problema francs ser la fragilitat financera agreujada pel procs inflaciona-
ri que havia depreciat el valor del franc. Aix, el 1926, el franc, en relaci a la lliura es-
terlina, es cotitzava per la meitat del valor anterior a la Primera Guerra Mundial. Durant
el nou govern dUni Nacional, aquests problemes seran superats grcies a lexistncia
dun gran consens (incls dels socialistes que no van mobilitzar-se contra les mesures
de Poincar).

Mesures del govern dUni Nacional de Poincar:

- Rebaixa de la despesa pblica de lEstat francs. Van anular-se instncies burocr-

tiques i van reduir-se els costos militars.
- Augment impositiu. Aquesta mida no va ser tan radical com demanava lSFIO.
- Reconversi del deute. Es va propiciar la reconversi del deute a curt i mitj termi-
ni per convertir-lo en deute a llarg termini amb una instituci (Caixa dAmortitza-
ci) finanada amb els ingresos no impositius i extraordinaris com a garantia. Aix
va ser possible perqu els acreedors cobrarien ms amb el pas dels anys en una ope-
raci creible amb la signatura del Pla Dawes i el Pla Young per un pagament a llarg
termini del deute alemany.
- Depreciaci del franc. Substituci de les proporcions de metall noble dabans de la
guerra per una nova moneda que quedava reduida a quatre cinquenes parts del me-
tall. Les exportacions es van veure perjudicades en benefici del mercat interior que
va reajustar-se.

Les expectatives de creixement econmic van afavorir Poincar a lhora de prendre

aquestes mesures que van resultar existoses per la recuperaci de leconomia francesa.
El juny de 1929 Poincar va abandonar el govern, tot just abans de la crisi econmica
dels anys 30 derivada de la crisi dinversions a la borsa i laugment de latur.
La Gran Depressi va crear un nou escenari pel govern dUni Nacional amb el reacti-
vament de les tensions socials que desestabilitzaran el rgim de la III Repblica en la
mida que el govern no va ser capa de fer front a la crisi, provocant un increment de les
crtiques al sistema republic.
Loposici a la Repblica va veures afavorida per una srie descandols financers (Afer
Stavinsky) que van ser agafats com a referent per la premsa bel.ligerant que exercia la
denncia des dels diaris. Des de 1932 els radicals van governar en solitari i van ser acu-
sats de corruptes per lesclat de lAfer Stavinsky el 1933.
La inestabilitat va provocar lascens delements alternatius a la repblica com els comu-
nistes i els feixistes. Aix, el Partit Comunista va enfrontar-se al rgim parlamentari, pe-
r el seu gran ascens va arribar el 1934 formant part del Front Popular i defensant la Re-
pblica de lamenaa de lextrema dreta.
Dins dels partits institucionals tamb van sorgir elements alternatius al parlamentarisme.
Aix, dins de lSFIO, el Partit Radical i el centre-dreta van formular-se propostes de re-
visi constitucional interna. Els Joves Turcs radicals, Deat i Laval rebutjaran lEstat li-
beral i el parlamentarisme defensant lintervencionisme i el corporativisme estatal, mo-
del que podia derivar cap a lautoritarisme (model de Mussolini a Itlia). Aquests sec-
tors acabaran abandonant els seus partits i formant part del rgim de Vichy.
Daltra banda, el feixisme francs va englobar propostes molt disperses que des de 1925
tenien el model itali com a referent. El feixistes eren grups molt minoritaris i dispersos
(Valois, La Roque Croix de Feu com a dreta nacionalista extrema per no feixista). El
Francisme va ser el feixisme francs amb vinculaci a Mussolini, per amb poca inci-
dncia social. Aquest sector va relacionar-se amb el magnat industrial Coty.
El 1934 la crisi del rgim poltic no estava amenaada pel feixisme com a alternativa,
per la mobilitzaci de la dreta anti-republicana i dels autoritaristes va ser interpretada
pels grups desquerra com una amenaa seriosa, propiciant el canvi daliances en el joc
poltic.
El Partit Comunista va integrar-se en el joc parlamentari, deixant de banda el seu objec-
tiu inicial de la revoluci, per participar en el Front Popular davant el feixisme. Aquesta
nova aliana entre lSFIO, el PCF i el Partit Radical va donar la victria a les esquerres
el 1936. El seu programa es basava en la uni nacional en defensa de la Repblica i les
reformes socials. La decadncia de la III Repblica es posar de manifest el 1940 quan
el pas no soporti latac alemany i sigui derrotat en poques setmanes instaurant-se el r-
gim feixista de Vichy.
 GRAN BRETANYA AL PERODE DENTREGUERRES.
LASCENS DEL LABORISME I LA RECTIFICACI DEL BIPARTIDISME

Sistema institucional. El sistema britnic es caracteritza per la tradici i lexistncia

duna constituci no escrita. Des del segle XVII shavia instaurat un rgim monrquic
parlamentari basat en la tradici. La monarquia parlamentria britnica es basava en el
consens de la naci entorn a la figura del monarca que no tenia cap atribuci poltica, la
sobirania residia en el parlament.
El parlament britnic era bicameral. Hi havia una cmera electa escollida per sufragi la
Cambra dels Comuns i una cambra alta Cambra dels Lords on estaven representades
aquelles persones (de classe alta) que eren designats per la corona o havien heretat el c-
rrec. La composici de la Cambra dels Comuns marcar el signe del govern segons el
grup majoritari.
Tot el poder executiu resideix al govern, incls el control de lexrcit. Daltra banda, la
Cambra dels Lords, fins 1911, va ser una cambra moderadora i dapelaci amb capacitat
de veto davant el parlament. Si els Lords vetaven una llei, aquesta no sortia endavant,
fet que provocava tensions entre els comuns i els Lords.
El 1911, fruit de la pressi dels partidaris dobrir el sistema britnic, va acabar-se amb
aquesta capacitat indefinida de veto dels Lords. Aix va suposar que la cambra alta no-
ms tingus dues possibilitats de vetar una llei abans que el parlament la tirs definitiva-
ment endavant.El sistema institucional britnic anir evolucionant empricament al llarg
del segle XX, fins que la Cambra dels Lords acabi convertint-se en un senat similar al
que trobem a altres pasos europeus.

Els comuns eren escollits mitjanant un sufragi limitat que paulatinament va anar ampli-
ant-se. Fins 1929 el sufragi a Gran Bretanya tenia restriccions. Aix, el sufragi es realit-
zava per districtes uninominals amb majoria a una volta. Aquest sistema no estava re-
glat per un calendari fixe i els districtes no tenien una configuraci homognia. Els dis-
trictes rurals tenien ms pes que els nuclis urbans.
La reforma del sufragi far que aquest vagi ampliant-se des del segle XIX mitjanant
tres lleis prvies a la universalitzaci del sufragi. Aix, el 1867 va ampliar-se el sufragi
als propietaris urbans (classe mitjana). El 1884 tamb van incloures els propietaris ru-
rals en el sufragi. El sufragi es basava en la propietat i la riquesa.
Fins 1910 no va haver-hi noves reformes que allunyesin els criteris de vot dels sistemes
censitaris. Amb la nova reforma del cens electoral podien votar tots els homes majors de
21 anys amb cap cstig penal, no declarats bojos, amb acreditaci de residncia en una
adrea determinada des dun mnim dun any i que visquesin independentment.
Si es depenia de lasistncia pblica no es podia votar. Els Lords i el clergat tampoc po-
dien escollir els comuns perqu tenien un altre col.legi electoral. Amb aquesta llei no-
ms podien exercir el vot aquells que tinguesin una important capacitat adquisitiva ja
que la majoria dels obrers vivien de rellogats quedant aix exclosos del sufragi.
La mobilitat dels obrers era habitual per la manca de treball estable, el que dificultava
lacreditaci duna residncia fixa. La llei de 1910 ampliava el sufragi mascul a les tres
cinquenes parts de la poblaci masculina. Els liberals i els laboristes demanaran que
sampli ms el sufragi mascul i lextensi del vot a la dona.

El 1912 la Cambra dels Comuns va rebutjar lampliaci del vot a la dna en condicions
digualtat respecte a lhome. Lesclat de la Primera Guerra Mundial va interrompre les
reformes liberals modificant el panorama poltic amb la configuraci duna govern du-
ni nacional presidit per Lloyd George.
El govern de concentraci, davant la llarga durada de la guerra, va prometre una nova
reforma electoral per evitar tensions socials. Suniversalitzaria el sufragi mascul i sex-
tendria el vot a la dona.

Evoluci del cens electoral de Gran Bretanya (1865-1929):

- 1865 1.057.000 electors

- 1869 1.995.000 electors
- 1885 4.500.000 electors
- 1910 7.710.000 electors
- 1918 21.400.000 electors
- 1929 28.900.000 electors

Aix, el juny de 1918, es va reformar novament la llei electoral reduint al mnim les con-
dicions necesries per per emetre el vot mascul, exigint noms la residncia en una ma-
teixa poblaci durant sis mesos tampoc votaven els criminals i els bojos deixant sense
dret de vot noms el 5% dels homes britnics.
Les dones tamb podien votar si eren majors de trenta anys i vivien soles, o casades
amb autoritzaci del marit. Aix, gaireb el 50% de les dones sincorporava al sufragi.
El 1928 definitivament va extendres el dret de vot a la dona en les mateixes condicions
que lhome.
Tamb va introduir-se un calendari reglat i van instaurar-se districtes electorals
homogenis. Fins 1945 va existir un sufragi corporatiu de les universitats i les grans cor-
poracions econmiques. Aix suposava la perllongaci duna tradici medieval en ple
segle XX.

Sistema de partits. A Gran Bretanya la dinmica poltica es caracteritzava pel biparti-

disme entre el Partit Conservador (Tories) i el Partit Liberal (Whigs). Ja des del segle
XVIII aquests dos partits shavien alternat en el poder en una alternncia que durar fins
el segle XX.
Entre conservadors i liberals hi havia incls certes coincidncies ideolgiques. No ser
fins 1906 quan una srie dorganitzacions obreres i organitzacions independents com la
Societat Fabiana trenquin amb els liberals per presentar una candidatura independent so-
ta el nom de Comit de Representaci del Treball que ser la base del nou Partit Labo-
rista que es consolidar com un partit autnom mediatitzat pels sindicats.
Els liberals van intentar reaccionar amb la Llei Osborne de 1909 prohibint la utilitzaci
de fons sindicals amb fins poltics. Aix va suposar que els laboristes creesin una nova
estructura de partit que els va reforar. La representaci laborista va ser reduida fins
1918 quan amb la nova reforma electoral sarribar a superar els liberals en vots (no en
escons).
Aix, el tradicional bipartidisme britnic va veures modificat per un sistema tripartit en-
tre conservadors, liberals i laboristes. Els liberals aviat es veuran eclipsats pels laboris-
tes que van pasar a ser una alternativa de govern real.
El Partit Laborista no tenia una ideologia definida fins 1918 quan va elaborar-se el pri-
mer programa que buscava homogenitzar el partit. Es demanar la redistribuci de la ri-
quesa mitjanant el sistema contributiu, una poltica social estatal i la previsi de la na-
cionalitzaci dalgunes indstries bssiques (mineria, transport, energia i holdings ma-
nufacturers) per crear una economia mixta.
Evoluci poltica. En contra del que semblava, Gran Bretanya va sortir molt danyada
de la guerra. Els deutes i les discrepncies amb Frana seran els primers problemes a re-
soldre en la postguerra. El perode dentreguerres a Gran Bretanya t tres grans etapes
amb la continuitat de les poltiques unionistes de la guerra entre 1918 i 1922 que van
trencar-se entre 1922 i 1929 amb lascens del laborisme que va consolidar-se com una
alternativa de govern. Entre 1929 i 1940 es viur una nova hegemonia conservadora
amb els governs de MacDonald (1931-35) i Chamberlain.

Evoluci de la representaci parlamentria a la Cambra dels Comuns:

Tories Liberals Labor. P.C. S.F. L-N Lab-N

1918 338 136 60 - 73 - -
1922 346 117 142 1 - - -
1923 260 159 191 - - - -
1924 419 41 151 1 - - -
1929 260 59 288 - - - -
1931 473 33 46 - - 13 35
1935 387 21 159 1 - - -

Distribuci dels vots:

Conservadors Liberals Laboristes

1922 5.500.000 2.600.000 4.200.000
1929 8.660.000 5.300.000 8.400.000
1931 11.980.000 1.500.000 6.600.000
1935 11.810.000 1.400.000 8.500.000

1918-1922. La Primera Guerra Mundial va generar un govern duni nacional liderat

per Lloyd George. Un cop acabada la guerra George va defensar la continuaci de la po-
ltica unionista amb el recolament dels conservadors i certes reticncies dels liberals
dAsquith que era un liberal tradicional reaci a les poltiques unionistes demergncia i
contrari a lintervencionisme estatal.
Lloyd George representava una opci poltica liberal defensora de lintervencionisme
com un instrument que shavia dutilitzar amb moderaci. El seu principal asesor eco-
nmic era Keynes. La divisi dels liberals ser caracterstica del perode. Daltra banda,
el Partit Laborista no recolar el govern unionista i iniciar aix el seu creixement elec-
toral.
George havia portat el pas a la victria i era molt popular entre lopini pblica angle-
sa. Law, el lder conservador no va voler retirar-se de la coalici perqu temia perdre
davant dun Lloyd George en auge. El Partit Laborista si va trencar amb Lloyd George
per convertir-se aix en el primer partit de loposici.
Aix, Lloyd George va situar Gran Bretanya com a element moderador durant la nego-
ciaci dels tractats de pau de Pars. Finalment, Anglaterra va quedar-se amb part de
limperi colonial alemany a lfrica i va adjudicar-se el control sobre Palestina i Irak, el
que suposava controlar el petroli.
A Pars Lloyd George va reforar la seva condici dhome dEstat amb renom mundial i
va retornar a Anglaterra triomfant. Tot i aix, lxit va durar poc perqu el consens so-
bre la pau va trencar-se enseguida.
Els principals problemes pel govern britnic arribaran en el camp de la poltica interior.
Lloyd George va haver de fer front a una forta crisi social de postguerra (1919-21) amb
la desmovilitzaci dels soldats que van generar protestes socials al trobar-se a latur.
Una srie de manifestacions de protesta i esclats de violncia van succeir-se pel descon-
tentament generalitzat.
Aquesta crisi va agreujar-se pel retrocs del sector miner davant lauge del petroli. Aix,
una de les bases de la industrialitzaci britnica va entrar en una crisis de sobreproduc-
ci al ser un sector sobredimensionat. Gran Bretanya no va saber adaptar-se als requeri-
ments tecnolgics que requeria la Segona Revoluci Industrial substituint el carb pel
petroli com a principal font denergia.
Els miners van exigir la nacionalitzaci de les mines sota control obrer, una jornada la-
boral de sis hores i un augment dels salaris del 30%. Lloyd George va amenaar amb fer
servir la fora si els miners anaven a la vaga, per va proposar que es forms una comis-
si per buscar una sortida negociada.
El govern amb lexcusa de que la comissi no arribava a cap acord no va actuar. Aix va
provocar que esclatesin noves vagues que Lloyd George va sofocar amb una tmida
reforma que concedia la jornada laboral de set hores.
Un cop finalitzada la guerra, els sectors miner, ferroviari i de transports van renovar la
triple aliana que els unia en cas de vaga general. Tot i aix, quan el 1919 els ferro-
viaris van anar a la vaga per la nivelaci salarial dels sous del sector industrial laliana
no va funcionar. Els ferroviaris van fer-se forts en les seves reclamacions i el govern va
veures forat a mantenir les seves tases salarials. La vaga del ferrocarril va ser una der-
rota per al govern.

La reestructuraci i regularitzaci del sector miner va suposar un problema important

per al pas per lacomiadament massiu de treballadors. Aquesta situaci va comportar
una srie de vagues i la demanda per part dels sindicats miners duna vaga general que
paralitzs el pas.
La triple aliana va acordar una vaga general de suport als miners. El govern va tornar
a obrir les negociacions i la vaga va ajornar-se, per novament va trencar-se el dileg i
els miners van amenaar amb anar a la vaga general.
Aix no va arribar a donar-se perqu la majoria del sindicalisme va rebutjar la celebra-
ci duna vaga general per por a una onada revolucionria. La negativa de la triple ali-
ana a actuar va generar una forta divisi en el si del moviment obrer que trigar en su-
perar-se. Finalment, la soluci del conflicte amb els miners va ser negociada per Lloyd
George.
Tot i que Alemanya ja no representava cap amenaa de competncia comercial, la recu-
peraci econmica anglesa va ser difcil. Els mercats internacionals, que fins a linici de
la guerra estaven controlats pels britnics, van veures ocupats per daltres potncies
emergents com Estats Units i Jap.
La pujada dels preus dels productes dexportaci, deguda a laugment dels salaris dels
treballadors que van aconseguir les Trade Unions, i lelevada cotitzaci de la lliura es-
terlina van ser altres factors que van dificultar la recuperaci econmica.
Els soldats desmobilitzats rebien un subsidi durant 50 setmanes si no trobaven treball i
un cop aquest pla econmic va esgotar-se, va ser substituit per un pla de contribucions
que cubria gaireb a la totalitat de treballadors, exceptuant al servei domstic, els jorna-
lers agrcoles i els funcionaris.

Altres problemes importants van viures a lndia i a Irlanda. La qesti de lndia ser
un greu conflicte per a tots els successius governs britnics amb la proliferaci dels mo-
viments independentistes, i en especial amb la figura de Gandhi.
La qesti irlandesa va tenir una soluci que va comenar a marcar Lloyd George. El
moviment independentista irlands, gestat al segle XIX, es consolidar a la recerca de la
sobirania per a Irlanda. El conflicte estava marcat per la qesti religiosa (anglicanisme
i catolicisme) i problema del repartiment de la terra.
El principal grup independentista irlands era el Sinn Fein (Nosaltres Sols) que el 1916
va protagonitzar un primer intent dinsurrecci la Rebeli de Pasqua que tot i fracasar
va reforar el moviment independentista. Laixecament de Pasqua va aprofitar la guerra
per provocar sagnants enfrontaments amb els britnics i proclamar la independncia
dIrlanda.
Quan va finalitzar la Primera Guerra Mundial, lenfrontament entre els independentistes
irlandesos i els britnics va agreujar-se amb constants accions terroristes contestades per
la presncia de lexrcit britnic. El 1918 el Sinn Fein dirigit per De Valera va aconse-
guir 73 escons als comicis i va trencar amb el parlament angls, organitzant el seu propi
parlament, el seu propi exrcit lIRA i un aparell judicial propi. El Sinn Fein va auto-
proclamar la Repblica dIrlanda.
Aquesta situaci suposar el 1920 una confrontaci oberta entre lIRA i lexrcit brit-
nic que portar a una sortida negociada entre irlandesos i britnics. Lilla va dividir-se
en dos parts, el nord amb majoria protestant quedava sota sobirania britnica i el sud,
amb majoria catlica, aconseguia la independcia. Aix, el 1922 neixia lEstat Lliure
dIrlanda (EIRE), que es relacionaria amb lImperi Britnic a travs del reconeixement
de la Corona.

Pel nord dIrlanda es mantenia un estatut diferent perqu era un territori majoritriament
protestant. Aquest acord no va satisfer els catlics del nord que eren partidaris de la seva
uni amb una Irlanda independent i van mantenir les seves reivindicacions nacionalis-
tes.
Aquest s linici duna Irlanda independent. Ara el problema pasar a ser una guerra ci-
vil entre irlandesos on simposar De Valera asumint el pas cada cop una major autono-
mia respecte a la poltica britnica. El Sinn Fein rebutjar la separaci de lUlster i es
mantindr obert un conflicte que ha arribat als nostres dies amb una llarga llista datem-
tats terroristes perpetrats per lIRA.
Aquest procs va suposar un fort desgast poltic per al govern de Lloyd George que a les
eleccions de 1922 va veure com els conservadors de Bonner Law van trencar la pol-tica
unionista. Els liberals patiran un fort retrocs electoral.

1922-1929. El 1922 sinicia una etapa conservadora amb un fort problema intern en el
lideratge del Partit Conservador provocada per la potncia que tenia a la societat britni-
ca la figura de Lloyd George. En un context de crisi de partit Law va haver de dimitir el
1923 per problemes de salut convocant-se unes noves eleccions que van guanyar nova-
ment els conservadors i van confirmar al laborisme com a segona fora poltica.
Els conservadors sense majoria absoluta no van acceptar lencrrec de formar govern
que si van acceptar els laboristes de MacDonald que formaven govern el 1924 amb el
suport dels liberals. Per primer cop a Europa un partit socialdemcrata governava en so-
litari.
Aquesta situaci era molt frgil pels laboristes que depenien del recolament liberal per
mantenir-se al govern. Els liberals noms van recolar el govern laborista durant nou
mesos, el que provocaria un nou avanament electoral.
En aquest breu perode els laboristes no van poder desplegar una poltica forta. Noms
van poder insinuar-se alguns canvis a la poltica social enfrontant-se al problema de la
vivenda i a la poltica exterior amb el reconeixement de lURSS. Desprs daquest pa-
rntesis laborista els conservadors recuperaran la majoria absoluta per lenfonsament del
Partit Liberal.
MacDonald era un bon administrador. Per tot i que ell tenia capacitats per exercir com
a primer ministre, el seu partit encara no estava preparat per tenir el poder. Els sindicats
encara tenien una influncia desproporcionada dins del partit i la connexi entre lequip
de govern i el partit no funcionava amb fluidesa.

El pas dels laboristes pel govern va ser tant breu que semblava que hagus estat un fra-
cs, per en realitat va demostrar que la socialdemocrcia podia arribar al poder sense
que senfonss el pas, trencant la tradicional alternncia britnica entre conservadors i
liberals.
La premsa conservadora (Daily Mail) va reaccionar molt durament contra el govern de
MacDonald iniciant una persecuci desencadenada per la publicaci duna carta dels di-
rigents de la Internacional Comunista que describien un quadre pre-revolucionari a Gran
Bretanya i comparaven a MacDonald amb Kerenski.
En realitat, el Partit Comunista angls no tenia molt suport social, per aquest anlisi
erroni dels comunistes russos va donar lloc a una forta campanya de pressi conserva-
dora perqu els liberals retiresin el seu suport al govern laborista. Tot i que aquesta carta
era una falsificaci, el laboristes sortirien derrotats en les eleccions.
Tot i les crtiques, els laboristes van demostrar que podien arribar al poder sense desen-
cadenar un procs revolucionari a Gran Bretanya i van prendre contacte amb el poder
per primer cop.
Quan el 1924 es tornin a convocar eleccions, els liberals perdran definitivament la seva
capacitat dalternncia. Els canvis socials que havia provocat la Gran Guerra van provo-
car lalteraci del mapa poltic britnic i larrelament del sistema democrtic. Els libe-
rals van perdre la seva credibilitat, primer donant suport als laboristes i desprs provo-
cant la caiguda del govern als nou mesos.

Els liberals van patir una fugida de vots cap als conservadors i els laboristes que va pos-
sibilitar el retorn conservador al poder amb el govern Baldwin que deixar en suspens
les relacions amb lURSS i reestablir una poltica de m dura a lndia.
Baldwin intentar erosionar les bases socials del laborisme enfrontant-se amb els sindi-
cats. El govern va regular finalment el sector de la mineria sense que es produisin nego-
ciacions amb els sindicats el que va provocar que aquests convoquesin una vaga del sec-
tor del carb que va derivar en una vaga general el 1926.
Lincrement de latur i la minimitzaci del subsidi per als aturats va suposar que tots els
sectors laborals anesin a la vaga paralitzant el pas davant daquesta ofensiva conserva-
dora. La pressi dels treballadors per millorar les seves condicions socials i la poc rea-
lista poltica econmica dintentar recuperar rpidament els nivells de preguerra van
provocar importants tensions socials que van esclatar amb la vaga de 1926.
El context de la vaga va polaritzar la situaci poltica britnica entre les opcions conser-
vadora i laborista que era lnic fre a davant de lofensiva conservadora. Els liberals van
diluir-se totalment. Finalment, el conflicte va resoldres per la via de la negociaci amb
els sindicats i la retirada del procs de regularitzaci del sector del carb.
El 1928 els conservadors per intentar reduir lincrement del vot popular cap el laboris-
me, van extendre el vot a les dones en condicions digualtat respecte als homes perqu
consideraven que tindrien una tedncia poltica ms conservadora. Aquesta premisa no
va cumplir-se i els laboristes van imposar-se.
1929-1940. Aix, el 1929 els laboristes de MacDonald van ser per primer cop la forma-
ci ms votada, el que va permetre que es forms un nou govern laborista. El sistema
britnic tornava aix a convertir-se en un bipartidisme, ara entre tories i laboristes amb
un Partit Liberal sense transcendncia.
Lascens del laborisme el 1929 com a primera fora poltica va permetre que es rectifi-
qus la poltica social i laboral britnica reobrint les negociacions amb els sindicats i es
dons un gir en poltica exterior. El govern laborista defensar una poltica de desarma-
ment, restablir les relacions diplomtiques amb lURSS i restablir les negociacions
amb el Consell Nacional Indi.
Es pactar la regulaci del sector miner amb els sindicats per evitar noves tensions. La
poltica laborista ser reformista, per en cap cas rupturista ni revolucionria. Respecte
a lndia, els laboristes intentaran exportar el model canadenc i a Palestina hauran de fer
front a una tensi creixent entre els inmigrants jueus i els palestins autctons.
A Gran Bretanya la crisi econmica de 1929 no va tenir unes conseqncies tant dram-
tiques com a Estats Units o Alemanya. El 3% per el govern Mac Donald va veures li-
mitat en el seu creixement per la crisi econmica que dividir al laborisme.

ndex comparatiu daturats a Gran Bretanya, Alemanya i Estats Units (1927-37):

1927 1929 1930 1931 1932 1933 1935 1937

Gran Bretanya 10,6% 11% 14,6% 21,5% 22,5% 21,3% 16,4% 11,3%
Alemanya 8,8% 13,1% 15,3% 23,3% 30,1% 26,3% 11,6% 4,6%
Estats Units - 3,2% 8,9% 15,9% 23,6% 24,9% 20,1% 14,3%

El laborisme va dividir-se entre dos propostes per superar la crisi. Duna banda, Snow-
den considerava que la crisi shavia originat per un desequilibri cojuntural del mercat i
que es resoldria amb lautorregulaci del mercat. Segons aquesta teoria el crac de 1929
seria conseqncia duna crisi cclica i el govern no havia dintervenir o, en tot cas, re-
duir les seves despeses per no incrementar el dficit pblic.
Daltra banda, Keynes considerava que no es tractava duna crisi cclica, sin duna de-
pressi estructural que requeria de noves poltiques amb lEstat intervenit com a agent
econmic actiu per generar llocs de treball i augmentar els salaris per regenerar la de-
manda i autorregular i equilibrar novament el mercat.
Els sindicats britnics tamb demanaven lintervencionisme de lEstat. Dins del laboris-
me, Mosley va apostar tamb per la postura intervencionista amb el control estatal sobre
les transaccions comercials per transferir rendes del sector comercial al sectors produc-
tius. La poltica de Mosley resultava heterodoxa per a les poltiques econmiques realit-
zades fins aleshores.

MacDonald va apostar finalment per aplicar una poltica ortodoxa provocant una crisi
de govern per la divisi interna del laborisme a lhora daplicar un increment de la co-
bertura datur als treballadors sense feina. La contenci de la despesa que suposava la
poltica econmica ortodoxa implicava la convenincia dun retorn a les poltiques du-
ni nacional.
MacDonald va resoldre la crisi de govern proposant un nou govern duni nacional que
recolzs la seva poltica econmica. Aix, MacDonal saliar amb els conservadors per
no rebr el suport dels laboristes i els liberals. El govern nacional no va aconseguir sal-
var la lliura i Gran Bretanya va haver dabandonar el patr or. Amb aquest panorama
econmic es va arribar a les eleccions de 1931.
Als comicis de 1931 els conservadors van tornar a imposar-se, formant un nou govern
conservador duni nacional dirigit pel laborista MacDonald. Lhome fort del nou go-
vern era el ministre dHisenda; Neville Chamberlain. Les primeres mesures del govern
per superar la crisi van ser de tipus proteccionista i van retallar els subsidis.
Fins a lesclat de la Segona Guerra Mundial es viur una nova etapa conservadora amb
els governs de MacDonald (1931-35) i Chamberlain (1935-40). Gran Bretanya va de-
mostrar una solidesa interna i una fe inamovible en el funcionament parlamentari que li
va permetre afrontar amb xit els greus problemes interns i el perill que suposava la pro-
liferaci dels totalitarismes a Europa.
 ALEMANYA: LA REPBLICA DE WEIMAR,
LA DEMOCRCIA ASSETJADA

El sistema institucional republic:

La creaci de la Repblica de Weimar el 1919 introduia la democrcia a Alemanya amb

una constituci que suposava la introducci dun estat federal, democrtic i parlamentari
amb un president escollit per sufragi universal directe. Va introduir-se un sistema
electoral estrictament proporcional, el que va permetre que hi hagus una gran varietat
de partits, el que dificultaria la formaci de majories i la governavilitat del pas.
La constituci de 1919 establia la capital a Weimar trencant amb la capitalitat de Berln
del II Reich. En qualsevol cas, Weimar era una capital ms formal que real. La nova
constituci responia al comproms entre les principals forces formadores de la Repbli-
ca: lSPD, el Zentrum i el DDP.
Els socialistes eren la minoria majoritria per van cedir la ponncia constitucional al
DDP perqu Preuss, enspirant-se en el penosamente de Max Weber, presents el text
constitucional amb la intenci darmonitzar el nou rgim i un estat fort.
Sextenia el rgim democrtic a tota Alemanya amb sufragi universal mascul i femen
per als majors de 20 anys per lelecci dels poders de la repblica i els landers. Lantic
imperi sextenia sobre regnes, principats i ciutats lliures; ara sestablia un rgim gaireb
federal amb un poder central que predominava sobre sobre els landers.

La Repblica de Weimar va establir la divisi de poders executiu, legislatiu i judicial.

Aix va suposar la fi de lautonomia de lexrcit alemany que pasava a dependre del po-
der civil. La constituci buscava lequilibri entre el president de la Repblica i el cance-
ller que era el cap del govern.
El president de la Repblica tenia importants funcions, per la intenci no era crear un
rgim presidencialista, sin buscar un equilibri amb el parlamentarisme. Aix, el presi-
dent era escollit per sufragi universal directe per un mandat de 7 anys sense lmit de
mandats. El president representava la sobirania nacional.
El canceller era el cap de lexecutiu, responsable davant el Reichstag (parlament ale-
many). La iniciativa a lhora dencarregar la formaci de govern i anomenar el canceller
corresponia al president de la Repblica. El canceller tenia un mandat de 4 anys i podia
ser destituit pel president sense laprovaci del Reichstag.
En situacions demergncia, el president tenia latribuci de governar mitjanant decrets
llei i referndums prescindint del Reichstag i deixant el canceller com una mera figura
administrativa de gesti (article 48 de la constituci). Lesperit de la constituci mante-
nia grans similituts amb una monarquia constitucional per les atribucions presidencialis-
tes que tenia el president legitimat per ser escollit pel poble.

Aix, es conciliava el passat imperial amb un present democrtic on hi havia un fort pes
de la tradici monrquica. El govern en condicions normals estava en mans del cance-
ller per el president podia decretar una situaci demergncia aplicant larticle 48 per
governar i exercir el seu poder.
La Repblica va establir-se amb un govern als landers i un senat territorial amb iniciati-
va legislativa en qestions socials, culturals i religioses per tractar de superar les dife-
rncies territorials. El constitucionalisme histric alemany va imposar-se a lhora de for-
mular la Constituci de 1919.
LEstat podia intervenir social i econmicament trencant amb el liberalisme tradicional.
Sacceptar la creaci de consells dempresa amb presncia conjunta de patronal i treba-
lladors i existia un Consell Econmic del Reich (Zag) amb potestat per intervenir social-
ment.

Sistema de partits de la Repblica de Weimar:

- SPD: La socialdemocrcia alemaya era un partit obrer sense implantaci al camp ni

a les classes mitjanes de la societat alemanya. El seu programa presentava un socia-
lisme reformista que buscar consolidar la democrcia. Mai va aconseguir la majoria
absoluta i va haver de pactar amb el Zentrum i el DDP.
- DDP: El centre poltic de la Repblica tenia una implantaci desigual entre les clas-
ses mitjanes de les grans capitals industrials. Era un partit democrtic frgil i sense
tradici. Al llarg dels anys vint sanir enfonsant electoralment.
- Zentrum: El partit catlic interclassista completa el que van ser els tres grans pilars
de la nova repblica democrtica. Era un partit conservador amb alguns elements
propis de lextrema dreta. Amb la crisi de la Repblica giraran cap a la dreta amb
Von Popen.
- KPD: El Partit Comunista alemany va nixer el 1921 com una escissi de lUSPD.
Va convertir-se en un partit de masses que soposava a la repblica burgesa i aposta-
va per la via revolucionria. La seva alternativa a la repblica democrtica era la re-
pblica sovitica de consells.
- DVP: El Partit Popular alemany de tendncia liberal moderada representava els inte-
resos de la burgesia industrial i agrria. Votar en contra de la Constituci per aca-
bar integrant-se a les coalicions de govern sota la direcci dStresemann. A la mort
del dirigent popular el DVP evolucionar cap a la dreta.
- DNVP: El Partit Nacional Popular alemay era un partit de masses, monrquic i amb
una forta implantaci a Prssia. Nostlgics de lImperi, antimarxistes, antisemites i
interclassistes tant al camp com a la ciutat el seu principal dirigent era Hugenberg.
El seu aliat era el BVP (Partit Popular de Baviera) que seguia la mateixa ideologia.
Aquests sn els enemics del sistema des de la dreta poltica.

El Partit Nacionalsocialista alemany no creixer electoralment fins el crac de 1929.

Daltra banda, els moviments folclrics van tenir la seva importncia amb la creaci de
societats secretes i clubs universitaris dagitaci pangermnica i hegemonstica contraris
a la Repblica.

Evoluci poltica de la Repblica de Weimar:

1919-1923. Superats els procesos revolucionaris que shavien produit a lacabament de

la guerra i durant el procs de formaci de la Repblica, lacatament de Tractat de Ver-
salles ser el principal de la Repblica durant els anys vint. Els tractats de pau de Pars
van suposar per Alemanya prdues territorials, limitacions militars i unes altes repara-
cions de guerra que suposaran una forta hipoteca econmica.
La Repblica haur de digerir el diktat de Versalles, el que motivar les primeres discre-
pncies internes entre el grup constitucional perqu el DDP no ratificar el Tractat de
Versalles al parlament. Aquesta desavinena va ser temporal, per resultava un signe de
que la societat alemanya no es considerava lnica culpable de la guerra.
Lamargor davant el diktat de Versalles alimentar loposici nacionalista de dretes, la
poca adhessi de la classe mitjana a la Repblica i lagitaci de lesquerra revolucion-
ria. El nacionalisme denunciar que la derrota no va ser militar, sin una traici dels po-
ltics alemanys.
Daltra banda, el comunisme considerava que amb la pau imposada a Alemanya hi ha-
via un sotmetiment a limperialisme franco-britnic. La realitat es que la coalici wei-
mariana tampoc es sentia identificada amb el Tractat de Versalles. Aquest caliu va faci-
litar laparici de nombrosos grupscols poltics, cossos paramilitars alguns dels quals
encara continuaven combatent a lest, agrupacions daturats i antics soldats desmobilit-
zats. Aquests sectors de poblaci sense un futur clar complicarien levoluci dun pas
que saixecava de la guerra amb grans dificultats.
La pau imposada va fer que el mar de 1920 hi hagus un intent de cop dEstat protago-
nitzat per Kapp amb el recolament de grups militars que van estar a punt dapoderar-se
de Berln. Una vaga general de defensa del rgim va evitar que triomfs el cop dEstat.
Lxit de la vaga general, el fet que lUSPD i el KPD consideresin que Ebert era un mal
menor preferible abans que Kapp i la paralitzaci del pas davant la impotncia dels re-
belds van portar al fracs el cop de Kapp.
Amb la derrota dels colpistes i la integraci del DVP dStresemann en el sistema el go-
vern republic va consolidar-se per encara faltava solucionar els problemes econmics
que afectaven a Alemanya.

Evoluci del Reichstag (1919-32):

1919 1920 1924 (V) 1924 (XII)

Vots Escons Vots Escons Vots Escons Vots Escons
KPD - - 2% 4 12,6% 62 9% 45
USPD 7,6% 22 18% 84 - - - -
SPD 38% 165 21,7% 102 20,5% 100 26% 131
DDP 18,5% 75 8,3% 39 5,7% 28 6,3% 32
Zentrum 19,7% 91 13,6% 64 13,4% 65 13,6% 69
DVP 4,4% 19 14% 65 9,2% 45 10% 51
DNVP 10,3% 44 15% 71 19,5% 95 20,5% 103
BVP - - 4,4% 21 3,2% 16 3,7% 19
NSDAP - - - - - - - -
Participaci 83% 79,2% 77,4% 78,8%

1928 1930 1932 (VII) 1932 (XI)

Vots Escons Vots Escons Vots Escons Vots Escons
KPD 10,6% 54 13% 77 14,3% 89 16,9% 100
USPD - - - - - - - -
SPD 29,8% 153 24,5% 143 21,6% 133 20,4 121
DDP 5% 25 - - - - - -
Zentrum 12% 62 11,8% 68 12,5% 75 11,9% 70
DVP 8,7% 45 4,5% 30 1,2% 7 1,9% 11
DNVP 14,2% 73 7% 41 6% 37 8,3% 52
BVP 3% 16 3% 19 3% 22 3% 20
NSDAP - - 18,3% 103 37,3% 230 33% 196
Participaci 75,6% 82% 84,1% 80,6%

Altres problemes que va haver dafrontar la Repblica de Weimar eren la dificultat de

recuperar-se econmicament per la prdua de territoris, el retorn dels soldats del front,
la reconversi econmica latur, el descens de la demanda interna i la inflaci agravada
per les reparacions de guerra.
Acusada pels vencedors de ser la culpable de la guerra, Alemanya va haver dafrontar el
pagament de les reparacions de guerra, fet que va dificultar des del comenament la re-
cuperaci econmica del pas. El tema de les reparacions va col.locar els aliats en un di-
lema; per poder pagar Alemaya shavia de recuperar econmicament. En el cas contrari,
una Alemanya enfonsada econmicament seria un perill revolucionari i no podria fer
front a les reparacions.
La forta inflaci va dificultar encara ms la recuperaci econmica del pas. El 1923
Alemanya arribar a patir un procs dhiperinflaci. Lndex de preus alemany respecte
a 1913 shavia multiplicat per 944.000 el 1923. La sensaci generalitzada de crisi va
disparar la inflaci que va arribar a uns nivells increibles.
Laugment dels salaris depreciar el marc. Sarribar a un punt en el que els diners no
tenien cap valor i la moneda senfonsava cada dia ms. Un dlar va arribar a canviar-se
per quatre bilions de marcs.
Els ingresos procedents de lactivitat productiva es van veure perjudicats per aquest pro-
cs inflacionari, per els petits estalviadors rentistes de classe mitjana veuran com els
seus diners desapareixien. Alemanya va patir un crac econmic que afectava especial-
ment a les classes mitjanes i els petits empresaris.

A ms de la crisi econmica, Alemanya va haver de patir lagitaci separatista de Ba-

viera i Rennia amb el suport dels francesos. Aquesta era lltima regi industrial ale-
manya i la seva prdua suposava lenfonsament definitiu pel pas. El 1923 Frana va
ocupar la conca del Ruhr per forar el govern alemany a pagar les reparacions de guerra,
el que va tornar a desencadenar lagitaci nacionalista.
La resistncia passiva dels treballadors del Ruhr va evitar que Frana obtingus els
resultats previstos. El govern francs va cobrar part dels endarreriments, per la tensi
amb Alemanya va augmentar i els aliats no van aprovar aquesta acci de pressi.
La Repblica es veur assetjada per tots els fronts. Aquesta crisi va suposar la major
pressi sobre la Repblica en els anys vint. Aix, loctubre de 1923 el KPD promour un
nou intent insurreccional antirrepublic que no prosperar.
El Partit Nacionalsocialista dAdolf Hitler va intentar tamb un cop dEstat a Munic que
pretenia realitzar una marxa sobre Berln imitant Mussolini. Hitler fracasar i acabar
a la press desprs dun judici. Alemanya semblava abocada a la descomposici de la
Repblica de Weimar.
Aquesta situaci extrema portar als Estats Units a intervenir amb laprovaci del Pla
Dawes que significar lacord perqu Alemanya pogus pagar el deute a llarg termini.
Aix Alemanya accedia al crdit exterior que va fer possible la recuperaci del pas. Da-
vant daquesta situaci va formar-se el govern de la Gran Coalici.
LSPD, el Zentrum, el DDP i el DVP van formar un govern duni nacional encapalat
per Stresemann que va permetre superar la crisi arribant aix a un perode destabilitat
poltica que dominar la resta dels anys vint. El final de la lluita pel Ruhr, la reforma
monetria i el Pla Dawes van permetre estabilitzar leconomia i que la democrcia par-
lamentria pogus funcionar.

1924-29. El govern del nou canceller Stresemann comenar a controlar la situaci eco-
nmica amb la col.laboraci dels governs britnic i nord-americ. Alemanya va retornar
a lescena internacional iniciant un perode destabilitat.
El KPD deixar de ser un enemic per a la Repblica amb la signatura del Tractat de Ra-
pallo amb lURSS que establia la col.laboraci econmica i militar i el reconeixement
del comunisme. Ara el KPD es limitar a una acci propagandstica del comunisme i el
nacionalisme i lextrema dreta es limitaran a ser un movement dispers i dividit que no
suposava cap perill pel rgim republic.
El 1925 es signava a Suisa el Tractat de Locarno amb Gran Bretanya, Frana, Blgica,
Itlia i altres pasos menors on es renunciava a la modificaci per la fora de les fronte-
res europees. El reconeixement per part dels alemanys de les fronteres europees va faci-
litar la normalitzaci de les relacions internacionals. Alemanya va entrar a la Societat de
Nacions.
A Locarno van aprovar-se els punts bssics que havien de garantir la futura convivenia
continental. Alemanya renunciava a les seves reivindicacions sobre Alscia i Lorena i
acceptava les fronteres europees. Frana, a canvi, havia dabandonar Rennia abans del
temps previst. LSDN acceptava Alemanya com a pas membre i la pressi dels Estats
Units aconseguia la rebaixa del deute alemany per les reparacions de guerra. Els ban-
quers nord-americans van comenar a prestar diners i a fer fortes inversions al pas ger-
mnic.
Els moviments separatistes perdien aix el suport exterior de Frana i diluien deixant de
ser una amenaa per a la Repblica. La desactivaci de fronts de conflicte interns, la re-
cuperaci de les relacions exteriors i la reactivaci econmica van permetre lestabilit-
zaci de la Repblica de Weimar.
La col.laboraci dels bancs nord-americans, amb excs de capacitat creditcia, va facili-
tar el capital necessari per reactivar el pas econmicament. Els crdits procedents dels
Estats Units van permetre el rellanament industrial. Aix, el 1928 la producci recupe-
rava els nivells de 1913 tot i la mutilaci despais industrials.
Tot i aix, leconomia alemanya no va ser capa de resoldre el problema de latur que es
situava en unes taxes que voltaven el 9-12%, fet que afavoria el descontentament social.
Els acords entre patronal i sindicats que havien perms la consolidaci de la Repblica
van trencar-se en aquest perode tornant a la confrontaci tradicional.
A la indstria siderrgica va produir-se el principal enfrontament dels sindicats amb les
dinasties Krupp i Von Thyssen endurint les seves possicions davant les reclamacions
obreres.

El 1925 va morir el socialdemcrata Ebert que era el president de la Repblica ale-

manya. Les eleccions a la presidncia van donar a la primera volta la victria a Jarres,
candidat de la coalici DVP-DNVP per sense aconseguir la majoria absoluta que era
necesria.

Eleccions a la presidncia de la Repblica de Weimar (1926-primera volta):

- Jarres (DVP-DNVP) 38%

- Braun (SPD) 29%
- Marx (Zentrum) 14,5%
- Thallman (KPD) 7%

A la segona volta podien presentar-se nous candidats i realtzar noves coalicions. Aix,
lSPD i el Zentrum van unir-se al voltant del candidat ctolic Marx per superar la coali-
ci de dretes. Davant la uni dels constitucionalistes Jarres va renunciar a favor de Hin-
denburg; un candidat dret, heroi de la Primera Guerra Mundial i smbol del II Reich. El
nou candidat va reagrupar a la dreta ideolgica alemanya.
Si lesquerra representada per lSPD i el KPD shagus unit als partits de centre hague-
sin guanyat amb tota seguritat, per aquest acord no va ser possible per les discrepn-
cies entre socialdemcrates i comunistes.
Eleccions a la presidncia de la Repblica de Weimar (1926-segona volta):

- Hindenburg (DVP-DNVP) 48,3%

- Marx (SPD-Zentrum) 45,3%
- Thallman (KPD) 6,4%

Hindemburg va imposar-se a la coalici weimariana de lSPD i el Zentrum accedint aix

a la presidncia de la Repblica un personatge que no formava part dels partits tradicio-
nals de la Repblica i amb una ideologia dretana vinculada al DVP.
La crisi nord-americana de 1929 va provocar la rpida repatriaci dels capitals invertits
a Alemanya provocant el tancament dempreses. La crisi social i la por al comunisme
portar la burgesia a postures cada cop ms conservadores. La coalici democrtica que
sustentava la Repblica de Weimar va enfonsar-se donant lloc a la radicalitzaci dels
partits poltics ms virulents.
Quan leconomia va tornar a entrar en crisi, Alemanya va veures novament inmersa en
una crisi poltica. Cap dels problemes poltics subjacents en el procs de democratitza-
ci del pas shavia resolt durant els anys vint.
Hindenburg va resistir-se als intents del govern per limitar els poders extraordinaris del
president de la Repblica i no va actuar contra aquells que planejaven fer servir un r-
gim presidencialista com a eina per acabar amb la democrcia parlamentria.

El 1930 amb la crisi econmica mundial la situaci alemanya va agreujar-se amb lin-
crement de latur. La crisi va provocar una deriva autoritria del rgim. El DVP va anar
allunyant-se de la Repblica democrtica i el Zentrum va comenar a parlar daplicar
poltiques dautoritat.
El 1930 Hindenburg amb la complicitat del DVP i el DNVP va motivar un canvi en la
cancelleria que va portar Brunning al poder per iniciativa del president de la Repblica
que aplicava larticle 48. El president de la Repblica era considerat lautntic represen-
tant del poble.
El canceller Brunning va anomenar el seu gover gabinet de soldats del front. El nou
govern era molt conservador i nacionalista i feia servir els decrets presidencials demer-
gncia si era necesari. Brunning va pujar els importos i va crear arantzels proteccionis-
tes com a mesura contra la crisi econmica.
Larticle 48, pensat com un recurs per fer front a crisis i situacions demergncia, va
convertir-se en una arma per destruir el sistema parlamentari i obrir pas a una dictadura.
En situaci demergncia es substituien les poltiques de coalici per cancellers presi-
dencials que seguien les instruccions del president. Els cancellers presidencials seran
Brunning, Von Popen, Scheicher i Hitler que arribar al poder el 1933.