Història de Roma

BIBLIOGRAFIA DE L’ASSIGNATURA

1.- BIBLIOGRAFIA GENERAL

1.1.- Introduccions, guies i col·leccions de textos

• ANDRÉ, J.-M.: La historia en Roma. Madrid: Siglo XXI, 1989.
• BAJO, F. i altres: Guía didáctica de Historia Antigua universal. Madrid: UNED, 2006.
• CRAWFORD, M. (ed.): Fuentes para el estudio de la Historia Antigua. Madrid: Taurus, 1986.
• DAUTRY, J.; HACQUARD, G.; MAISANI, O.: Guía de la Roma antigua. Madrid: Centro de
Lingüística Aplicada Atenea, 2000.
• DESBORDES, F.: Concepciones sobre la escritura en la Antigüedad romana. Barcelona: Gedisa,
1995.
• GARCÍA FUENTES, M.C.; ROVIRA SOLER, M.: Textos para la historia de Roma. Madrid: Grupodis,
1985.
• GARCÍA MORENO, L.A. i altres (ed.): Historia del mundo clásico a través de sus textos. II: Roma.
Madrid: Alianza, 1999.
• PLÁCIDO, D.: Introducción al mundo antiguo. Madrid: Síntesis, 1996.
• SANTOS, N.: Textos para la historia antigua de Roma. Madrid: Cátedra, 1994.
• VILLALBA, P.: Roma a través dels historiadors clàssics. Bellaterra: Universitat Autònoma de
Barcelona, 1996.

1.2.- Atles històrics

• AUTORS DIVERSOS: Gran atlas de arqueología. Barcelona: Ebrisa, 1986.
• BELTRÁN LLORIS, F.; MARCO, F.: Atlas de Historia Antigua. Zaragoza: Diputación General de
Aragón, 1988.
• HILGEMANN, W.; KINDER, H. (coord.): Atlas histórico mundial. I: De los orígenes a la Revolución
Francesa. Madrid: Istmo, 1986.
• JULIÁ, J.R. (coord.): Atlas de historia universal. I: De los orígenes a la crisis del siglo XVII.
Barcelona: Planeta, 2000.
• SCARRE, C.: The Penguin atlas of ancient Rome. Londres: Penguin Books, 1995.

1.3.- Principals col·leccions de fonts clàssiques (traduccions)

• Akal Clásica [només la traducció al castellà]
• Biblioteca clásica Gredos [només la traducció al castellà]
• Biblioteca de autores cristianos (BAC) [text bilingüe]
• Col·lecció de la Fundació Bernat Metge [text bilingüe]
• Collection des Universités de France (Budé) [text bilingüe]
• The Loeb Classical Library [text bilingüe]
• Sources chrétiennes (SC) [text bilingüe]

1.4.- Fonts clàssiques principals per al coneixement de la història romana

• AGUSTÍ D’HIPONA, De ciuitate Dei: Fuertes, M. – Santamaría, S. (trad.): La ciudad de Dios. Madrid:
Biblioteca de Autores Cristianos, 2000-2001, 2 vol.
• AMMIÀ MARCEL· LÍ, Rerum gestarum libri: Harto, M.L. (trad.): Historia. Madrid: Akal/Clásica,
2002.
• APIÀ, Historia Romana: Sancho, A. (trad.): Historia romana. Madrid: Gredos, 1980-1985, 3 vol.
• AUGUST, Res gestae: Cortés, J.M. (trad.): Res gestae diui Augusti. Madrid: Ediciones Clásicas, 1994.
• AURELI VÍCTOR, Liber de Caesaribus: Falque, E. (trad.): Libro de los Césares. Madrid: Gredos,
1999.

5
 Història de Roma

• BEDA EL VENERABLE, Historia ecclesiastica gentis Anglorum: Colgrave, B. – Mynors, R.A.B.

(trad.): Bede’s ecclesiastical history of the English people. Oxford: Clarendon Press, 1969.
• CASSIODOR, Chronicon: Rizzotto, M. (trad.): Le cronache. Gerenzano: Runde Taarn, 2007.
• CATÓ EL VELL, Origines: Chassignet, M. (trad.): Les origines (fragments). París: Les Belles
Lettres, 1986.
• CICERÓ, Marc Tul·li, De legibus: Gómez, N. (trad.): Les lleis. Barcelona: Fundació Bernat Metge,
2003.
• CICERÓ, Marc Tul·li, De republica: Pozo, J. M. del (trad.): La república. Barcelona: Fundació
Bernat Metge, 2006.
• CICERÓ, Orationes: Riber, L. i altres: Discursos. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1923-2009,
16 vol.
• CICERÓ, Philippicae: Martín, J.C. (trad.): Discursos contra Marco Antonio o Filípicas. Madrid:
Cátedra, 2001.
• CLAUDI MAMERTÍ, Gratiarum actio: García, P. (trad.): Panegírico al emperador Juliano. Pamplona:
EUNSA, 2006.
• CORNELI NEPOT, De uiris illustribus: Montoliu, M. de (trad.): Vides d’homes il·lustres. Barcelona:
Fundació Bernat Metge, 1930.
• DIÓ CASSI, Historia Romana: Cary, E. (trad.): Roman history. Londres: Heinemann, 1914-1927, 9
vol.
• DIODOR DE SICÍLIA, Bibliotheca historica: Parreu, F. (trad.): Biblioteca histórica. Madrid: Gredos,
2001-2006, 3 vol.
• DIONÍS D’HALICARNÀS, Antiquitates Romanae: Plácido, D. (trad.): Historia antigua de Roma.
Madrid: Gredos, 1984-1989, 4 vol.
• DONATIO CONSTANTINI: Coroleu, A. (trad.): La falsa i inventada donació de Constantí. Martorell:
Adesiara, 2012.
• ENNI, Annales: Martos, J. (trad.): Fragmentos. Madrid: Gredos, 2006.
• EUSEBI DE CESAREA, Historia ecclesiastica: Velasco, A. (trad.): Historia eclesiástica. Madrid:
Biblioteca de Autores Cristianos, 2001.
• EUSEBI DE CESAREA, Vita Constantini: Gurruchaga, M. (trad.): Vida de Constantino. Madrid:
Gredos, 1994.
• EUTROPI, Breuiarium: Falque, E. (trad.): Libro de los Césares. Madrid: Gredos, 1999.
• EVAGRI ESCOLÀSTIC, Historia ecclesiastica: Whitby, M. (trad.): Ecclesiastical history. Liverpool:
Liverpool University Press, 2000.
• FEST, Breuiarium: Arnaud-Lindet, M.-P. (trad.): Abregé des hauts faits du peuple romain. París: Les
Belles Lettres, 1994.
• FILOSTORGI, Historia ecclesiastica: Des Places, E. (trad.): Histoire ecclésiastique. París: Sources
Chrétiennes, 2013.
• FLAVI JOSEP, De bello Iudaico: Nieto, J. M. (trad.): La guerra de los judíos. Madrid: Gredos, 2007, 2
vol.
• FLORUS, Epitoma de Tito Liuio: Icart, J. (trad.): Gestes dels romans. Barcelona: Fundació Bernat
Metge, 1980-1981, 2 vol.
• GREGORI DE TOURS, Historia Francorum: Latouche, R. (trad.): Histoire des francs. París: Les Belles
Lettres, 1963-1965, 2 vol.
• HERODIÀ, Historia de imperio post Marcum: Torres, J. J. (trad.): Historia del Imperio romano
después de Marco Aurelio. Madrid: Gredos, 1983.
• HISTORIA AVGVSTA: Picón, V.; Cascón, A. (trad.): Historia Augusta. Madrid: Akal/Clásica, 1989.
• ISIDOR DE SEVILLA, Historia Gothorum: Rodríguez Alonso, C. (trad.): Las historias de los godos,
vándalos y suevos de Isidoro de Sevilla: estudio, edición crítica y traducción. Lleó: Centro de
Estudios e Investigación san Isidoro, 1975.
• JERONI, Chronicon: Donaldson, M. (trad.): A translation of Jerome’s «Chronicon». Lewiston: Edwin
Mellen Press, 1996.
6
 Història de Roma

• JULI CÈSAR, De bello ciuile: Morató, J.M. (trad.): Comentaris de la guerra civil. Barcelona:
Fundació Bernat Metge, 1973-1978, 2 vol.
• JULI CÈSAR, De bello Gallico: Icart, J. (trad.): Guerra de les Gàl·lies. Barcelona: Fundació Bernat
Metge, 1974-1976, 3 vol.
• JULIÀ [EMPERADOR], Opera: García, J. – Jiménez, P. (trad.): Discursos / Contra los galileos...
Madrid: Gredos, 1979-2008, 3 vol.
• LACTANCI, De mortibus persecutorum: Teja, R. (trad.): Sobre la muerte de los perseguidores.
Madrid: Gredos, 1982.
• LIBANI, Orationes: Martin, J. – Petit, P. (trad.): Orationes. París: Les Belles Lettres, 1979-2003, 2
vol.
• OROSI, Historiarum aduersum paganos libri: Sánchez Salor, E. (trad.): Historias. Madrid: Gredos,
1982, 2 vol.
• PANEGYRICI LATINI: Galletier, É. (trad.): Panégyriques latins. París: Les Belles Lettres, 2003, 3 vol.
• PAU DIACA, De gestis Langobardorum: Herrera, P. (trad.): Historia de los longobardos. Cádiz:
Universidad de Cádiz, 2006.
• PLUTARC, Vitae parallelae: Riba, C. (trad.): Vides paral·leles. Barcelona: Fundació Bernat Metge,
1926-1949, 15 vol.
• POLIBI, Historiae: Ramon, A.; Balasch, M. (trad.): Història. Barcelona: Fundació Bernat Metge,
1929-1987, 12 vol.
• PROCOPI DE CESAREA, De bellis: Flores, J.A. – García, F.A. (trad.): Obras. Madrid: Gredos, 2000,
4 vol.
• RUFÍ, Historia ecclesiastica: Dattrino, S. (trad.): Storia ecclesiastica. Roma: Città Nuova, 1986.
• SAL· LUSTI, Bellum Iugurthinum: Icart, J. (trad.): La guerra de Jugurta. Barcelona: Fundació Bernat
Metge, 1964.
• SAL· LUSTI, De coniuratione Catilinae: Icart, J. (trad.): La conjuració de Catilina. Barcelona:
Fundació Bernat Metge, 1963.
• SÍMMAC, Relationes: Valdés, J.A. (trad.): Informes / Discursos. Madrid: Gredos, 2003.
• SÒCRATES, Historia ecclesiastica: Périchon, P. (trad.): Histoire ecclésiastique. París: Sources
Chrétiennes, 2004-2007, 4 vol.
• SOZÒMENOS, Historia ecclesiastica: Festugière, A.-J. (trad.): Histoire ecclésiastique. París: Sources
Chrétiennes, 1983-2008, 4 vol.
• SUETONI, Vita Caesarum: Icart, J. (trad.): Vida dels dotze Cèsars. Barcelona: Fundació Bernat
Metge, 1966-1971, 5 vol.
• SULPICI SEVER, Chronicon: Senneville-Grave, G. de (trad.): Chroniques. París: Sources Chrétiennes,
1999.
• TÀCIT, Annales: Soldevilla, F.; Dolç, M. (trad.): Annals. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1930-
1970, 6 vol.
• TÀCIT, Germània: Requejo, J.M. (trad.): Agrícola / Germania / Diálogo sobre los oradores.
Madrid: Gredos, 1981.
• TÀCIT, Historiae: Bassols, M. (trad.): Històries. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1949-1962, 4
vol.
• TEMISTI, Orationes: Ritoré, J. (trad.): Discursos políticos. Madrid: Gredos, 2000.
• TEODORET DE CIR, Historia ecclesiastica: Canivet, P. (trad.): Histoire ecclésiastique. París: Sources
Chrétiennes, 2006, 2 vol.
• TIT LIVI, Ab urbe condita: Bigorra, S. (trad.): Ab urbe condita. Madrid: Gredos, 1990-2001, 8 vol.
• VEL· LEI PATERCLE, Historia Romana: Sánchez, M.A. (trad.): Historia romana. Madrid: Gredos,
2001.
• ZONARAS, Annales: Álvarez, A. (trad.): Libro de los emperadores. Zaragoza: Prensas Universitarias
de Zaragoza, 2006.
• ZÒSIM, Historia noua: Candau, J.M. (trad.): Historia nueva. Madrid: Gredos, 1992.

7
 Història de Roma

1.5.- Fonts clàssiques principals per al coneixement de la societat romana

• APICI, De re coquinaria: Gómez, J. (trad.): L’art de la cuina. Barcelona: Fundació Bernat Metge,
1990.
• APULEU, Metamorphoseon: Olivar, M. (trad.): Les metamorfosis. Barcelona: Fundació Bernat
Metge, 1929-1931, 2 vol. [aquesta obra és, potser, més coneguda amb el títol: L’ase d’or]
• AULUS GEL· LI, Noctes Atticae: Montserrat, C.; Ferrís, V. (trad.): Les nits àtiques. Barcelona:
Fundació Bernat Metge, 1930-1988, 3 vol.
• BREVIARIVM ALARICI (o LEX ROMANA VISIGOTHORVM): Rodríguez Gil, M. (trad.): Código de
Alarico II: fragmentos de la “ley romana” de los visigodos conservados en un códice palimpsesto
de la catedral de León. León: Fundación Sánchez-Albornoz, 1991.
• CASSIODOR, Variae: Mommsen, T. (ed.): Cassiodori Senatoris Variae. Munic: Weidmann, 1970.
• CATÓ EL VELL, De agri cultura: Galmés, S. (trad.): D’agricolia. Barcelona: Fundació Bernat Metge,
1927.
• CATUL, Carmina: Vergés, J. (trad.): Poesies. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1990.
• CICERÓ, Ad Atticum: Rodríguez-Pantoja, M. (trad.): Cartas. Madrid: Gredos, 1996-2008, 4 vol.
• CICERÓ, De natura deorum: Pozo, J. M. del (trad.): La naturalesa dels déus. Barcelona: Fundació
Bernat Metge, 1988-2003, 2 vol.
• CICERÓ, De officiis: Valentí, E. (trad.): Dels deures. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1946, 2 vol.
• CODEX EVRICIANVS: Gaudemet, J. (trad.): Le Breviaire d’Alaric et les epitomes. Milà: Giuffrè, 1965.
• CODEX IVSTINIANVS / DIGESTA / INSTITVTIONES / NOVELLAE: García del Corral, I.L. (trad.): Cuerpo
del derecho civil romano. Barcelona: Jaime Molinas Editor, 1889-1898, 6 vol.
• CODEX THEODOSIANVS: Pharr, C. (trad.): The Theodosian code, and novels, and the Sirmondian
constitutions. Nova York: Greenwood, 1969.
• COLUMEL· LA, De re rustica: Holgado, A. (trad.): De los trabajos del campo. Madrid: Ministerio de
Agricultura, Pesca y Alimentación, 1988.
• CONCILIS HISPANS: Vives, J. (trad.): Concilios visigóticos e hispano-romanos. Barcelona-Madrid:
CSIC, 1963.
• DE REBVS BELLICIS: Sánchez-Ostiz, A. (trad.): Sobre los asuntos militares. Pamplona: EUNSA,
2004.
• DIOCLECIÀ AUGUST, Edictum de pretiis rerum uenalium: Giacchero, M. (ed.): Edictum Diocletiani et
collegarum de pretiis rerum venalium. Gènova: Istituto di Storia Antica e Scienze Ausiliare, 1974, 2
vol.
• DVODECIM TABVLARVM LEGES: Rascón, C.; Garcia, J. M. (trad.): Ley de las XII Tablas. Madrid:
Tecnos, 1993.
• ESTACI, Siluae: Dolç, M. – Colom, G. (trad.): Silves. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1957-1960,
3 vol.
• ESTRABÓ, Geographia: García, J.L. – García, J. (trad.): Geografía. Madrid: Gredos, 1991-2003, 5
vol.
• FILÒSTRAT, Vita Apollonii: Bernabé, A. (trad.): Vida de Apolonio de Tiana. Madrid: Gredos, 2008.
• FLAVI JOSEP, Antiquitates Iudaicae: Nieto, J.M. (trad.): La guerra de los judíos. Madrid: Gredos,
2007, 2 vol.
• FORMA VRBIS ROMAE: Lanciani, R.A. (ed.): Forma urbis Romae. Roma: Quasar, 1990.
• FRONTÍ, De aquaeductu Vrbis Romae: Gavarró, R. (trad.): Els aqüeductes de la ciutat de Roma.
Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2000.
• FRONTÓ, Epistulae: Palacios, A. (trad.): Epistolario. Madrid: Gredos, 1992.
• GAI, Institutiones: Abellán, M. i altres (trad.): Instituciones. Madrid: Civitas, 1985.
• HORACI, Carmen saeculare / Odae: Vergés, J. (trad.): Odes i epodes. Barcelona: Fundació Bernat
Metge, 1978-1981, 2 vol.
• HORACI, Epistulae / Saturae: Riber, Ll. (trad.): Sàtires i epístoles. Barcelona: Fundació Bernat
Metge, 1927.

8
 Història de Roma

• ISIDOR DE SEVILLA, Etymologiae: Oroz, J. i Marcos, M.-A. (trad.): Etimologías. Madrid: Biblioteca
de Autores Cristianos, 2004.
• JUVENAL, Saturae: Balasch, M. (trad.): Sàtires. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1961, 2 vol.
• LEX FLAVIA MVNICIPALIS: Autors diversos (ed.): Las leyes municipales en Hispania. Màlaga:
Diputación Provincial de Málaga, 2001.
• LEX IRNITANA: Ors, A. d’ (trad.): «Lex Irnitana»: texto bilingüe. Santiago de Compostel·la:
Universidade de Santiago de Compostela, 1988.
• LIBER IVDICIORVM: Diversos autors (trad.): Fuero Juzgo o Libro de los jueces. Valladolid: Lex
Nova, 1980.
• LEX VRSONENSIS: Johnason, A.C. i altres (trad.): Ancient Roman statutes. Austin: University of
Texas Press, 1996, p. 97-104.
• LUCÀ, Marc Anneu, Pharsalia: Holgado, A. (trad.): Farsalia. Madrid: Gredos, 1984.
• LUCRECI, De rerum natura: Balcells, J. (trad.): De la natura. Barcelona: Fundació Bernat Metge,
1923-1928, 2 vol.
• MACROBI, Saturnalia: Quetglas, P. J. (trad.): Macrobi. Saturnals. Barcelona, Fundació Bernat
Metge, 2003-2006, 3 vols.
• MARC AURELI, Meditationes: García Gual, C. (trad.): Meditaciones. Madrid: Gredos, 1977.
• MARCIAL, De spectaculis: Dolç, M. (trad.): Sobre els espectacles. Barcelona: Fundació Bernat
Metge, 1949.
• MARCIAL, Epigrammata: Dolç, M. (trad.): Epigrames. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1949-
1960, 5 vol.
• OVIDI, Ars amandi: Pérez, J. i Dolç, M. (trad.): Art amatòria. Barcelona: Fundació Bernat Metge,
1977.
• OVIDI, Fasti: Medina, J. (trad.): Fastos. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1991-1997, 2 vol.
• OVIDI, Metamorphoseon: Trepat, A. M. (trad.): Les metamorfosis. Barcelona: Fundació Bernat
Metge, 1929-1932, 3 vol.
• PAL· LADI, Opus agriculturae: Moure, A. (trad.): Tratado de agricultura - Medicina veterinaria -
Poema de los injertos. Madrid: Gredos, 1990.
• PERSI, Saturae: Dolç, M. (trad.): Sàtires. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1954.
• PETRONI, Satyricon: Rubio, L. (trad.): El satiricón. Madrid: Gredos, 1978.
• PLAUTE: Commoediae: Olivar, M. (trad.): Comèdies. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1934-
1960, 12 vol.
• PLINI EL JOVE, Epistulae: Olivar, M. (trad.): Lletres. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927, 2
vol.
• PLINI EL JOVE, Panegyricus: Olivar, M. (trad.): Panegíric. Barcelona: Fundació Bernat Metge,
1932.
• PLINI EL VELL, Naturalis historia: Beaujeu, J. i altres (trad.): Histoire naturelle. París: Les Belles
Lettres, 1947-2008.
• POMPONI MELA, De chorografia: Guzmán, C. (trad.): Corografía. Múrcia: Universidad de Murcia,
1989.
• PROCOPI DE CESAREA, De aedificiis: Dewing, H.B. (trad.): Buildings. Edimburg: Loeb Classical
Library, 1954.
• PROPERCI, Carmina: Mínguez, J. (trad.): Elegies. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1946.
• PTOLEMEU, Geographia: Carracedo, J. i altres (trad.): Cosmografía. Barcelona: Planeta De
Agostini, 2001.
• QUEROLVS: Jacquemard-Le Saos, C. (trad.): Le grincheux: comédie de la petite marmite. París, Les
Belles Lettres, 2003.
• QUINTILIÀ, Institutionis oratoriae: Casas, J. M. (trad.): Institució oratòria. Barcelona: Fundació
Bernat Metge, 1961-2009, 6 vol.
• SÈNECA, Epistulae morales ad Lucilium: Cardó, C. (trad.): Lletres a Lucili. Barcelona: Fundació
Bernat Metge, 1928-1931, 4 vol.
9
 Història de Roma

• SERVI, Aeneis Vergiliana: Jeunet-Mancy, E. (trad.): Commentaire sur l’Énéide de Virgile. París:
Les Belles Lettres, 2012.
• SUETONI, Vita Caesarum: Icart, J. (trad.): Vida dels dotze Cèsars. Barcelona: Fundació Bernat
Metge, 1966-1971, 5 vol.
• TABVLA PEVTINGERIANA: Prontera, F. (ed.): «Tabula Peutingeriana»: le antiche vie del mondo.
Florència: L. Olschki, 2003.
• TERENCI, Commoediae: Coromines, J. (trad.): Comèdies. Barcelona: Fundació Bernat Metge,
1936-1958, 4 vol.
• TIBUL, Carmina: Magrinyà, C. i Mínguez, J. (trad.): Elegies. Barcelona: Fundació Bernat Metge,
1925.
• VALERI MÀXIM, Factorum ac dictorum memorabilium: López, S. i altres (trad.): Hechos y dichos
memorables. Madrid: Gredos, 2003, 2 vol.
• VARRÓ, De re rustica: Galmés, S. (trad.): Del camp. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1928.
• VEGECI, Ars ueterinaria: Robles, J. M. (trad.): Medicina veterinaria. Madrid: Gredos, 1999.
• VEGECI, De re militari: Paniagua, D. (trad.): Compendio de técnica militar. Madrid: Cátedra, 2006.
• VIRGILI, Aeneis: Dolç, M. (trad.): Eneida. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1973-1978, 4 vol.
• VIRGILI, Georgicon: Dolç, M. (trad.): Geòrgiques. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1963.
• VITRUVI, De architectura: Oliver, D. (trad.): Los diez libros de arquitectura. Alianza. Madrid,
1995.

1.6.- Manuals generals d’història de Roma

• ADCOCK, F.E.; CHARLESWORTH, M.P.; COOK, S.A. (coord.): Cambridge ancient history.
Cambridge: Cambridge University Press, 1953-1971:
o VII: The hellenistic monarchies and the rise of Rome (2007).
o VIII: Rome and the Mediterranean, 218-133 B.C. (1965).
o IX: Roman republic, 133-44 B.C. (1966).
o X: Augustan empire, 44 B.C.-A.D. 70. (1963).
o XI: Imperial peace, A.D. 70-192. (1965).
o XII: The crisis of the empire, A. D. 193-337. (2005).
o XIII: The late empire, A.D. 337-425. (2008).
o XIV: Late Antiquity: empire and successors, A.D. 425-600. (2000).
• ALVAR, J.; BAJO, F.; MANGAS, J.; PLÁCIDO, D.: Manual de Historia Universal. Madrid: Historia
16, 1992.
• BALLESTER, R.: Historia de Roma y de la España romana. Barcelona: Hora, 1989.
• BARCELÓ, P.: Breve historia de Grecia y Roma. Madrid: Alianza, 2002.
• BERTOLINI, F.: Historia de Roma. Madrid: Fomento Empleo Minusválidos, 1994.
• BOARDMAN, J. i altres: Historia Oxford del mundo clásico, II: Roma. Madrid: Alianza, 1988.
• BRAVO CASTAÑEDA, G.: Historia de la Roma antigua. Madrid: Alianza, 1998.
• CHRISTOL, M.; NONY, D.: De los orígenes de Roma a las invasiones bárbaras. Madrid: Akal,
1991.
• EUGENIO, F.: Breve historia de Roma. Madrid: [l’autor], 1985.
• FERNÁNDEZ NIETO, F.J. (coord.): Historia antigua de Grecia y Roma. Valencia: Tirant lo Blanch,
2005.
• FERNÁNDEZ URIEL, P.: Historia de Roma. Madrid: UNED, 2001.
• GABUCCI, A.: Roma. Barcelona: RBA, 2008.
• GÓMEZ PANTOJA, J.L. (coord.): Historia Antigua (Grecia y Roma). Barcelona: Ariel, 2005.
• GRIMAL, P.: Historia de Roma. Barcelona: Paidós, 2005.
• HOMO, L.: Nueva historia de Roma. Barcelona: Iberia, 1981.
• LE BOHEC, Y.; LE GLAY, M.; VOISIN, J-L.: Histoire romaine. París: Presses Universitaires de
France, 1991.
• LÓPEZ BARJA DE QUIROGA, P.; LOMAS SALMONTE, F.J.: Historia de Roma. Madrid: Akal, 2004.
10
 Història de Roma

• MACKAY, C.: Ancient Rome: a military and political history. Cambridge: Cambridge University
Press, 2004.
• MOMIGLIANO, A.; SCHIAVONE, A. (ed.): Storia di Roma. Torí: Giulio Einaudi, 1988-1993, 4 vol.
[existeix una edició abreujada: GIARDINA, A.; SCHIAVONE, A. (ed.), Storia di Roma. Torí: Giulio
Einaudi Editore, 1999]:
o I: Roma in Italia. Torí: Giulio Einaudi, 1988.
o II/1: L’impero mediterraneo. La Repubblica imperiale. Torí: Giulio Einaudi, 1990.
o II/2: L’impero mediterraneo. I principi e il mondo. Torí: Giulio Einaudi, 1991.
o II/3: L’impero mediterraneo. La cultura e l’Impero. Torí: Giulio Einaudi, 1992.
o III/1: L’età tardoantica. Crisi e trasformazioni. Torí: Giulio Einaudi, 1993.
o III/2: L’età tardoantica. I luoghi e le culture. Torí: Giulio Einaudi, 1993.
o IV: Caratteri e morfologie. Torí: Giulio Einaudi Editore, 1989.
• MONTENEGRO, A. (coord.): Gran Historia universal, IV: Roma y su Imperio. Madrid: Nájera, 1990.
• NIETO, J.: Historia de Roma: día a día en la Roma antigua. Madrid: LIBSA, 2008.
• NOVILLO, M.A.: Breve historia de Roma. Madrid: Nowtilus, 2012.
• PIGANIOL, A.: Historia de Roma. Buenos Aires: EUDEBA, 1971.
• RIDLEY, R.T.: History of Rome: a documented analysis. Roma: L’Erma di Bretschneider, 1987.
• ROLDÁN HERVÁS, J.M.: Historia de Roma. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, 1995.

1.7.- Obres generals sobre societat, institucions, dret i pensament polític

• ADAM, J.-P.: La construcción romana: materiales y técnicas. León: Editorial de los Oficios, 2002.
• ALFÖLDY, G.: Nueva historia social de Roma. Sevilla: Servicio de Publicaciones de la Universidad
de Sevilla, 2012.
• ALVAR, J.: Los misterios: religiones «orientales» en el Imperio romano. Barcelona: Crítica, 2001.
• ANGELA, A.: Un día en la antigua Roma: vida cotidiana, secretos y curiosidades. Madrid: La
Esfera de los Libros, 2009.
• BENAVIDES-BARAJAS, L.: La cocina romana y su historia. Granada: Dulcinea, 2000.
• BRADLEY, K.: Esclavitud y sociedad en Roma. Barcelona: Península, 1998.
• BUENACASA PÉREZ, C.: Entre l’oci i el negoci: fòrums, temples i edificis d’espectacles a l’antiga
Roma. Barcelona: Societat Catalana d’Arqueologia, 2013.
• BUENACASA, C.: «Cenacula, tabernae et domus»: apartaments, comerços i mansions a l’antiga
Roma. Barcelona: Societat Catalana d’Arqueologia, 2012.
• BUENACASA, C.: Roma no es va construir en un dia. Infraestructures militars i de serveis a les
ciutats romanes. Barcelona: Societat Catalana d’Arqueologia, 2014.
• CANTARELLA, E.: El peso de Roma en la cultura europea. Madrid: Akal, 1996.
• CARCOPINO, J.: La vida cotidiana en Roma en el apogeo del Imperio. Madrid: Temas de Hoy,
2001.
• CHOISY, A.: El arte de construir en Roma. Madrid: Centro de Estudios Históricos de Obras
Públicas y Urbanismo, 1999.
• CHURRUCA, J. de; MENTXAKA, R.: Introducción al derecho romano. Bilbao: Universidad de
Deusto, 2007.
• CIZEK, E.: Mentalités et institutions politiques romaines. París: Fayard, 1990.
• DE MARTINO, F.: Historia económica de la Roma antigua. Madrid: Akal, 1985.
• ESPINÓS, J. i altres: Así vivieron en la antigua Roma. Madrid: Anaya, 2012.
• FERNÁNDEZ VEGA, P. A.: La casa romana. Madrid: Akal, 1999.
• FRIEDLÄNDER, L.: La sociedad romana. Historia de las costumbres en Roma, desde Augusto hasta
los Antoninos. Mèxic / Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica, 1982.
• GARNSEY, P.D.A.; SALLER, R.: El imperio romano: economía, sociedad y cultura. Barcelona;
Crítica, 1991.
• GIBBON, E.: Historia de la decadencia y caída del Imperio romano. Madrid: Turner, 2006, 4 vol.
• GOLDSWORTHY, A.: El ejército romano. Madrid: Akal, 2005.
11
 Història de Roma

• GRAVES, R.: Los mitos griegos. Barcelona: Círculo de Lectores, 2002.

• GUILLÉN, J.: «Vrbs Roma». Vida y costumbres de los romanos. Salamanca: Ediciones Sígueme,
1977-1980, 4 vol.
• INGLEBERT, H. (ed.): Histoire de la civilisation romaine. París: Presses Universitaires de France,
2005.
• KOVALIOV, S.I.: Historia de Roma. Madrid: Akal, 1989.
• LE BOHEC, Y.: El ejército romano: instrumento para la conquista de un imperio. Barcelona: Ariel,
2004.
• LE BOHEC, Y.: L’armée romaine sous le bas-empire. París: Picard, 2006.
• MACMULLEN, R.: Paganism in the Roman empire. Londres-New Haven: Yale University Press,
1981.
• MACMULLEN, R.: Roman social relations (50 B. C. to A. D. 284). Londres-New Haven: Yale
University Press, 1974.
• MACMULLEN, R.: Romanization in the time of Augustus. Londres-New Haven: Yale University
Press, 2000.
• MALISSARD, A.: La cultura del agua en la Roma antigua: los romanos y el agua. Barcelona:
Herder, 1996.
• MATYSZAK, P.: Legionario: el manual (no oficial) del soldado romano. Madrid: Akal, 2011.
• MELANY, C.; FONTANELLA, F.: Historia ilustrada de la antigua Roma. Madrid: Susaeta, 2002.
• MIRÓ, M.; ESPLUGA, X.: Vida religiosa a l’antiga Roma. Barcelona: UOC, 2002.
• MOMMSEN, T.: Historia de Roma. Barcelona: Plaza & Janés, 1997.
• MONTANELLI, I.: Historia de Roma. Barcelona: Plaza & Janés, 2002.
• NIETO, J.: Historia de Roma. Día a día en la Roma antigua. Madrid: Libsa, 2008.
• PANI, M.: La politica in Roma antica: cultura e prassi. Roma: Carocci, 1997.
• ROBERT, J.-N.: Les plaisirs à Rome. París: Payot, 2001.
• RODRÍGUEZ GONZÁLEZ, J.: Diccionario de batallas de la historia de Roma, 753 a.C.-476 d.C.:
3.386 batallas libradas por los ejércitos romanos. Madrid: Signifer, 2005.
• ROSTOVTZEFF, M.: Historia social y económica del Imperio romano. Madrid: Espasa-Calpe, 1937,
2 vol.
• ROWE, C.; SCHOFIELD, M. (ed.): The Cambridge History of Greek and Roman political thought.
Cambridge: Cambridge University Press, 2008.
• SARGENTI, M.: Studi sul diritto del tardo impero. Pàdua: Dottore Antonio Milani, 1986.
• SCHIAVONE, A.: «Ius». La invención del derecho en occidente. Buenos Aires: Adriana Hidalgo,
2009.
• VEYNE, P.: Los misterios del gineceo. Madrid: Akal, 2003.
• VILLALBA, P.: Roma a través dels seus textos: introducció al pensament clàssic. Bellaterra:
Universitat Autònoma de Barcelona, 1994.
• WALLACE-HADRILL, A.: Rome’s cultural revolution. Cambridge: Cambridge University Press,
2008.
• ZANKER, P.: Augusto y el poder de las imágenes. Madrid: Alianza, 1992.

1.8.- Repertoris epigràfics i instruments de treball

• Corpus inscriptionum Latinarum. Berlín: Georg Reimer, 1863-...
• DEGRASSI, A.: Inscriptiones Latinae liberae rei publicae. Berlín, De Gruyter, 1963, 2 vol.
• DE ROSSI, G.B. i altres: Inscriptiones Christianae Vrbis Romae septimo saeculo antiquiores. Roma:
Libraria Pontificia, 1857-1922, 3 vol.
• DESSAU, H.: Inscriptiones Latinae selectae. Berlín: Weidmann, 1892-1916, 5 vol.
• DIEHL, E.: Inscriptiones Latinae Christianae ueteres. Berlín: Weidmann, 1925-1930, 3 vol.
• IGLESIAS GIL, J.M.; SANTOS YANGUAS, J.: Vademecum para la epigrafía y numismática latinas.
Santander: [els autors], 2002.

12
 Història de Roma

• L’Année Épigraphique. París: Presses Universitaires de France, 1888-...

• Hispania Epigraphica. Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 1989-...

1.9.- Repertoris numismàtics i instruments de treball

• STEVENSON, S.W.; SMITH, C.R.; MADDEN, F.W.: A dictionary of Roman coins. Londres: Seaby,
1964.
• CRAWFORD, M.: Roman republican coinage. Cambridge: Cambridge University Press, 1974, 2 vol.
• MATTINGLY, H.B. i altres: The Roman imperial coinage. Londres: Spink & Son, 1923-1967 (1ª
ed.).
o I: From 31 BC to A.D. 69. Londres: Spink & Son, 1984.
o II: Vespasian to Hadrian. Londres: Spink & Son, 1994.
o III: Antoninus Pius to Commodus. Londres: Spink & Son, 1972.
o IV/1: Pertinax to Geta. Londres: Spink & Son, 1998.
o IV/2: Macrinus to Pupienus. Londres: Spink & Son, 1968.
o IV/3: Gordian III to Uranius Antoninus. Londres: Spink & Son, 1998.
o V/1: Valerian to Florian. Londres: Spink & Son, 1972.
o V/2: Probus to Allectus. Londres: Spink & Son, 1972.
o VI: From Diocletian’s reform (A.D. 294) to the death of Maximinus (A.D. 313). Londres: Spink
& Son, 1967.
o VII: Constantine and Licinius (A.D. 313-337). Londres: Spink & Son, 2003.
o VIII: The family of Constantine I (A.D. 337-364). Londres: Spink & Son, 1981.
o IX: Valentinian I to Theodosius I. Londres: Spink & Son, 1988.
o X: The divided empire and the fall of the western parts (A.D. 395-491). Londres: Spink & Son,
1994.

2.- MAPA DE LA MÀXIMA EXPANSIÓ TERRITORIAL ROMANA (REGNANT TRAJÀ, ANY 117 DC)

13
 Història de Roma

3.- PERIODITZACIÓ GENERAL DE LA HISTÒRIA ROMANA

Fundació de la ciutat (data tradicional): 21 D’ABRIL DEL 753 AC

PERÍODE SUBPERÍODE DINASTIES REGNANTS

Període llatino-sabí (753-616 aC) Dinastia llatino-sabina (753-616 aC)

MONARQUIA
(753-509 aC)
Dominació etrusca (616-509 aC) Dinastia dels Tarquinis (616-509 aC)

República patrícia (509-287 aC)

REPÚBLICA
República imperialista (287-113 aC) Dos cònsols electius i anuals
(509-27 aC)

Baixa República (113-27 aC)

Dinastia Julio-Clàudia (27 aC-68 dC)

Alt Imperi (27 aC-235 dC)
Dinastia Flàvia (69-96 dC)
Dinastia dels Antonins (96-192 dC)
(o Principat)
Dinastia dels Severs (193-235 dC)

IMPERI Emperadors electes (235-268 dC)

Crisi del Segle III (235-284 dC)
(27 aC-476 dC) Dinastia dels emperadors Il·liris (268-285 dC)

Tetrarquia (293-313 dC)

Baix Imperi (284-476 dC) Dinastia Constantiniana (307-363 dC)
Dinastia Valentiniana (364-383 dC)
(o Dominat) Dinastia Teodosiana (379-455 dC)
Emperadors electes (455-476 dC)

Fi de l’Imperi romà d’Occident: 4 DE SETEMBRE DEL 476 DC

Fi de l’Imperi romà d’Orient: 29 DE MAIG DEL 1453 DC

14
 Història de Roma

TEMA 1:
ELS ETRUSCS, PRIMERA CIVILITZACIÓ D’ITÀLIA

1. BIBLIOGRAFIA

1.1. Obres generals sobre els orígens i l’ evolució de la civilització etrusca

• BARTOLDI, G.: La cultura villanoviana: all’inizio della storia etrusca. Roma: La Nuova Italia
Scientifica, 1989.
• BLOCH, R.: Los etruscos. Barcelona: Juventud, 1973.
• BRIQUEL, D.: La civilisation étrusque. París: Fayard, 1999.
• CRISTOFANI, M.: La civiltà degli etruschi. Milà: Electa, 1985.
• KELLER, W.: Historia del pueblo etrusco: la solución de un enigma. Barcelona: Omega, 1973.
• PALLOTTINO, M.: Etruscología. Buenos Aires: Eudeba, 1965.
• RIDGWAY, D.: El alba de la Magna Grecia: Pitecusa y las primeras colonias de Occidente.
Barcelona: Crítica, 1997.
• TORELLI, M.: Historia de los etruscos. Barcelona: Crítica, 1996.

1.2. Aspectos sociales, económicos y religiosos

• BONFANTE, L.: Etruscan dress. Baltimore: The John Hopkins Unversity Press, 1975.
• CRISTOFANI, M.: Gli etruschi del mare. Milà: Longanesi, 1983.
• DENNIS, G.: The cities and cemeteries of Etruria. Princeton: Princeton University Press, 1985.
• DUMEZIL, G.: La religion romaine archaique (avec un appendice sur la religion des étrusques).
París: Payot, 1987.
• GRACIA, F. – MUNILLA, G.: Protohistòria. Pobles i cultures a la Mediterrània entre els segles XIV i
II a.C. Barcelona: Columna, 1997.
• HAMBLIN, D.J.: Los etruscos. Barcelona: Time Life, 1993.
• RICHARDSON, E.: The etruscan: their art and civilization. Chicago: University of Chicago Press,
1964.
• TORELLI, M.: La società etrusca: l’età arcaica, l’età classica. Roma: La Nuova Italia Scientifica,
1989.

1.3. La relación entre el mundo etrusco y la ciudad de Roma

• BIANCHI BANDINELLI, R.: Los etruscos y a Italia anterior a Roma. Madrid: Aguilar, 1974.
• BLANCO FREIJERIO, A. – ELVIRA, M. A.: Etruria y Roma republicana. Barcelona: Grupo 16, 1989.
• CORNELL, T.J.: Los orígenes de Roma, c. 1000-264 a.C. Italia y Roma de la Edad del Bronce a las
Guerras Púnicas. Barcelona: Crítica, 1999.
• GRANDAZZI, A.: The foundation of Rome: myth and history. Ithaca: Cornell University, 1991.
• LARA PEINADO, F.: Los etruscos: pórtico de la historia de Roma. Madrid: Cátedra, 2007.
• OGILVIE, R.M.: Roma antigua y los etruscos. Madrid: Taurus, 1981.
• SCULLARD, H.H.: The etruscans cities and Rome. Londres: Thames & Hudson, 1967.

15
 Història de Roma

MAPA DE LES CULTURES ITÀLIQUES DE L’EDAT DEL FERRO (1000-700 aC)

16
 Història de Roma

MAPA LINGÜÍSTIC DE LES CULTURES ITÀLIQUES DE L’EDAT DEL FERRO (1000-700 AC)

17
 Història de Roma

2.- LA PERIODITZACIÓ DEL MÓN ETRUSC

ORIENTALITZANT 700-630 aC / 730-580 aC

ETRUSC ARCAIC 630-474 aC
ETRUSC CLÀSSIC 474-328 aC
HEL·LENÍSTIC: 328-196 aC
*** ***
Fase de conquesta 328-270 aC
Fase de romanització 270-196 aC

Atenea i Zeus etruscs.

3.- LA DISCUSSIÓ ENTORN ELS ORIGENS DELS ETRUSCS

3.1. El testimoni d’Heròdot: origen lidi (Heròdot, Històries, I, 94, 3-7)

«Els lidis, altrament, tenen costums molt similars a les dels grecs, excepció feta que
prostitueixen les seves filles [...]. En temps del rei Atis, fill de Manes, es va produir a tota la Lídia una
extrema carestia de queviures; durant un cert temps, els lidis van suportar la calamitat amb fermesa,
però, al final, com que la crisi no perdia intensitat, van mirar de trobar una solució i cadascú va idear
un remei diferent. Fou així, aleshores, com es van inventar els daus, les tabes, la pilota i la resta de jocs
excepte el jaquet; doncs la veritat és que es tracta de l’únic dels jocs [practicats a Grècia] la invenció
del qual no s’atribueix als lidis. I, amb els seus invents, feien front al problema com segueix: per a no
pensar en el menjar, de cada dos dies es passaven un sencer jugant i, a l’endemà, deixaven el joc i
prenien aliment. Així van viure durant divuit anys. Però com que la calamitat no només persistia, sinó
que també es feia cada any més dura, el seu rei va acabar dividint en dos grups tots els lidis i va
designar per sorteig un perquè restés al país i l’altre perquè sortís d’ell. El rei en persona es va posar al
capdavant del que es va quedar al país i, al capdavant del grup que havia d’emigrar va posar el seu
propi fill, que es deia Tirrè. Aquells que van haver de marxar van baixar fins Esmirna, es van fer amb
vaixells en què van embarcar tots els béns mobles que els eren útils, es van fer a la mar a la recerca de
mitjans de vida i d’una terra fins que, un cop passats molts pobles, van arribar al país dels umbres, on
van fundar ciutats que segueixen habitant encara avui dia. Ara bé, van canviar el seu nom de lidis pel
del fill del rei que els havia acabdillat i en el seu honor van prendre el seu nom i es van dir “tirrenis”.»

Escena de processó etrusca, d’inspiració oriental.

3.2. Xantos de lídia: origen no asiàtic (Dionís
d’Halicarnàs, Història, I, 28, 2)

«Jo sé que molts altres historiadors han

tractat aquest tema de l’origen dels tirrenis, uns en
els mateixos termes i la resta, canviant el tipus de
colonització i l’època. Alguns van dir que Tirrè era
fill d’Hèracles i Òmfale, la lídia; i que quan va
arribar a Itàlia, va expulsar els pelasgs de les seves
ciutats, però no a tots, sinó tan sols els qui vivien a
l’altra banda del Tíber, a la part Nord. En canvi,
altres expliquen que Tirrè era fill de Tèlef i que va
venir a Itàlia després de la guerra de Troia. Però Xantos de Lídia, expert en història antiga com cap
altre, considerat com una autoritat sense competència en la història del seu país, no esmenta en cap
part de la seva història que Tirrè fos cabdill dels lidis, ni sap de cap colònia de meonis que hagi arribat
18
 Història de Roma

a Itàlia, i no fa cap menció de Tirrènia com a fundació dels lidis, tot i que para molta atenció a altres
coses del tot insignificants. Diu que Lidus i Torebus foren fills d’Atis, i que dividint-se el regne del seu
pare, es van quedar tots dos a Àsia, i afirma que els pobles sobre els quals van governar van rebre els
seus noms. Ho diu de la manera següent: “de Lidus provenen els lidis; de Torebus, els torebis. Les
seves llengües es diferencien poc entre elles i fins i tot avui dia els uns es burlen de les moltes paraules
que els altres usen, com succeeix entre jonis i doris.”»

3.3. Hel·lanic de Lesbos i Mírsil: origen pelasg (Dionís d’Halicarnàs, Història, I, 28, 3)

«Hel·lanic de Lesbos diu que els tirrenis, abans denominats pelasgs, van rebre el nom que ara
tenen després d’establir-se a Itàlia. A la Forònide, les seves paraules són com segueixen: “de Pelasg, el
seu rei, i de Menipa, la filla de Peneu, va néixer Fràstor; d’aquest, Amíntor; fill d’Amíntor fou
Teutàmides i d’aquest últim va néixer Nanas. Durant el seu regnat, els pelasgs van ser expulsats pels
grecs i, després de deixar les seves naus al riu Espines del golf Jònic, van prendre Crotona, una ciutat
de l’interior, i, marxant des d’allà, van colonitzar allò que ara es diu Tirrènia.” No obstant això, Mírsil
opina el contrari que Hel·lanic, en afirmar que els tirrenis, després d’abandonar el seu territori, durant
la seva vida errant foren anomenats amb el nom nou de pelargoí, en resultar semblants a les aus que
així es diuen, doncs anaven i venien en bandades a Grècia i al territori bàrbar, i van aixecar un mur
entorn de l’Acròpolis d’Atenes, l’anomenat Pelargikón.»

3.4. Dionís d’Halicarnàs: origen autòcton (Dionís d’Halicarnàs, Història, I, 29-30)

«No obstant això, a mi em sembla que s’equivoquen tots els qui estan convençuts que els
tirrenis i els pelasgs són un únic i mateix poble. No resultaria gens estrany que de vegades uns rebessin
el nom dels altres, doncs això mateix va passar amb altres pobles, tant grecs com bàrbars, per exemple,
els troians i els frigis que vivien a la vora els uns dels altres (sens dubte, molts consideraven que
aquests dos pobles eren un de sol que canviava de nom, però no de naturalesa). I a Itàlia, els pobles
també s’han barrejat sota un mateix nom ni més ni menys que a altres indrets del món: va haver un
temps que els llatins, els umbres, els ausonis i molts altres eren anomenats “tirrenis” pels grecs, i el fet
que aquests pobles visquessin lluny de Grècia contribuïa a fer més imprecisa la seva distinció per part
d’aquells que vivien lluny. I molts historiadors van pensar que Roma mateixa era una ciutat tirrènica.
Doncs bé, jo estic convençut que aquests pobles van canviar de nom quan també van canviar de
residència; però no crec que tots dos hagin tingut un origen comú, i asseguro això, entre moltes altres
raons, perquè les seves llengües són diferents i no conserven cap rastre de semblança. Segons afirma
Heròdot: “Els de Crotona i els de Plàcia parlen la mateixa llengua i, en canvi, no la comparteixen amb
els seus veïns actuals. Això demostra que, en emigrar a aquestes regions, es van dur amb ells la seva
forma peculiar de parlar i que encara la conserven.” No obstant això, hom podria estranyar-se que els
crotoniates tinguessin una llengua semblant als placians, que vivien vora l’Hel·lespont, doncs tots dos
pobles eren pelasgs d’origen i, en canvi, no tinguessin la mateixa que els tirrenis, que vivien molt a la
vora. Si hem de considerar que el parentiu és la causa que tots dos pobles parlin la mateixa llengua, el
fet contrari serà la raó per a què parlin diferent; doncs no és possible creure que totes dues
circumstàncies es donin en les mateixes condicions. D’una banda, podria tenir certa lògica que gent de
la mateixa raça, pel fet de viure lluny els uns dels altres, ja no conservessin el mateix tipus de llengua
per causa de les seves relacions amb els pobles veïns. Ara bé, no té cap mena de sentit que gents que
habiten en el mateix territori i no parlen entre ells la mateixa llengua siguin considerats de la mateixa
raça. Recolzant-me en aquest raonament, estic convençut que els pelasgs són diferents dels tirrenis. I
tampoc crec que els tirrenis fossin una colònia dels lidis, car no tenen la mateixa llengua que aquells,
ni es pot dir que, encara que ja no utilitzin el mateix idioma, conserven alguns trets de la metròpoli. Ni
creuen en els mateixos déus que els lidis, ni posseeixen lleis o costums semblants, sinó que, com a
mínim en aquestes qüestions, difereixen més dels lidis que dels pelasgs. És possible que els qui més
s’apropen a la veritat siguin aquells que declaren que aquest poble no ve de cap lloc, sinó que és
autòcton, atès que és molt antic i no coincideix ni en la llengua ni en la forma de vida amb cap altre

19
 Història de Roma

poble. I res no impedeix de pensar que els grecs els van donar aquell nom pel fet que viuen en torres i
per algun dels seus sobirans. Els romans, no obstant, els anomenen amb altres noms: per la regió en
què van viure temps enrere, que es deia Etrúria, anomenen “etruscs” els seus habitants; pel seu
coneixement dels ritus relatius als cultes divins, en què superen a la resta, els diuen ara, de manera més
equívoca, tusci, però abans, essent precisos, els donaven el nom de thyoskoí, com els grecs. No obstant
això, ells es diuen a ells mateixos pel nom d’un dels seus cabdills, Rasenna [...]. Tornant al poble dels
pelasgs, tots aquells que no van morir o es van dispersar per les colònies (només van quedar uns pocs
dels molts que eren), van restar en aquesta zona convivint amb els autòctons i, amb el temps, els seus
descendents, juntament amb d’altres, van fundar la ciutat de Roma.»

3.5. Tàcit: origen lidi (Tàcit, Annals, IV, 55)

«Els habitants de Sardes van llegir un decret dels etruscs en què se’ls considerava consanguinis;
es deia, en efecte, que Tirrè i Lidus, fills del rei Atis, s’havien dividit el seu poble per causa de la seva
multitud; que Lidus va restar a les terres pàtries, i que a Tirrè li havia correspost buscar-se un nou
assentament; que a partir dels noms dels seus cabdills, els uns van prendre el nom que duen a Àsia [=
lidis] i els altres, el que els designa a Itàlia [= tirrenis].»

3.6. Tit Livi: origen centroeuropeu (Tit Livi, Història de Roma, V, 33, 4-11)

«És ben veritat que no negaré que els gals hagin estat acabdillats fins a Clúsium per Arrunt o
per qualsevol altre ciutadà de Clúsium; ara bé, aquells gals que van atacar aquesta ciutat no van ser els
primers que van creuar els Alps. En efecte, uns dos-cents anys abans d’atacar Clúsium i prendre Roma
[l’any 390 aC], els gals van passar a Itàlia; i, sovint, els primers etruscs amb els que els gals van lluitar
no van ser els clusins, sinó, molt abans, els qui habitaven entre els Apenins i els Alps. Abans de
l’Imperi romà, la puixança dels etruscs era molt extensa tant per terra com per mar. Una mostra de la
seva potència són els noms dels mars superior i inferior que envolten Itàlia gairebé com una illa; doncs
els itàlics a un el denominen “etrusc”, per la denominació comuna de tota la nació, i, a l’altre,
Hatriàtic, d’Hàtria, colònia etrusca; els grecs denominen a aquests mateixos mars Tirreni i Adriàtic. I
els etruscs es van establir en dotze ciutats en les terres que van d’un mar a l’altre [...]. També la
població alpina té el mateix origen, sens dubte, sobretot, els retii [= recis], als qui la naturalesa dels
paratges va tornar salvatges fins el punt que no conserven res del que eren antigament, excepte
l’accent, i tot i així aquest està molt desvirtuat.»

3.7. El “misteri” dels etruscs a finals del segle XX

«La propia aureola mítica, unas veces de antiguo cuño y otras de elaboración más moderna, que
rodea a los orígenes de los etruscos, relacionados con los nombres de pelasgos y tirrenos, los fabulosos
pueblos migratorios de las leyendas griegas, contribuyó también en último término a incrementar más
allá de toda medida las proporciones del problema de los orígenes [...], de suerte que la cuestión de su
procedencia acabó convirtiéndose en campo de batalla del irracionalismo historiográfico de toda laya,
parte principal de un inexistente “misterio etrusco”» (Mario Torelli, Historia de los etruscos,
Barcelona, Crítica, 1996, pàg. 27).

4.- ASPECTES ECONÒMICS DEL MÓN ETRUSC

4.1. La pirateria dels etruscs

«Així doncs, sembla com si un litoral hagués cenyit tots els territoris bàrbars, car d’aquests cap era
abans un poble mariner, amb excepció dels etruscs i els fenicis, aquests per causa del comerç i aquells,
per la pirateria» (Ciceró, Sobre la república, 2, 4, 9).

20
 Història de Roma

4.2. La riquesa metal·lífera dels etruscs

«Elba, illa generosa per les seves mines inesgotables» (Virgili, Eneida, 10, 174).

«Se’ns presenta a la vista Ilva, illa famosa per les mines dels càlibs [= poble de la Mar Negra] i
amb una producció més rica que la del terrós Nòric [= Àustria]. No és pas més valuosa la massa de
ferro dels bitúriges [= poble de la Gàl·lia central], forjada en les grans fargues, ni la massa que flueix
de la gleva del sòl de Sardenya. Aquesta terra fecunda, creadora del ferro, aporta als pobles més
beneficis que el pedruscall groc del Tagus tartessi [= el Tajo, que a l’antiguitat tenia fama de riu
aurífer]» (Rutili Namacià, Del seu retorn, vv. 351-356).

«Populònia és el millor punt d’embarcament per a dirigir-se vers les tres illes [= Sardenya, Cirnos i
Elba]. Nosaltres hem vist amb els nostres propis ulls la ciutat de Populònia quan vam visitar tant el
nucli urbà com les mines abandonades en el territori circumdant. Vam veure així mateix els forns que
treballaven el ferro transportat des d’Aithalia [= Elba]. Aquest ferro, en efecte, no es podia fer
mal·leable als forns de l’illa mateixa i, per tant, el duien fins el continent tan bon punt l’extreien de les
mines. Una altra característica curiosa d’aquesta illa era que les galeries que servien per a l’explotació
s’omplen de nou amb el pas dels temps, com de tots és sabut que passa a Rodes i a Paros, a les
pedreres de marbre, i a les salines de l’Índia esmentades per Clitarc» (Estrabó, Geografia, 5, 2, 5).

5.- ASPECTES SOCIALS: LA LLIBERTAT DE LA DONA ETRUSCA

«Entre els tirrens era costum posseir les dones en comú. Les dones es preocupen molt del seu cos i
molt sovint fan gimnàs nues davant els homes i, de vegades, també entre elles; no es considera una
deshonra que les dones es mostrin completament nues. A més, participen als banquets no al costat dels
seus marits, sinó vora qualsevol dels homes presents, i fan brindis a la salut d’aquells que elles volen.
Són grans bevedores i molt atractives.
Els tirrens crien tots els nens que els neixen [dins el matrimoni?] sense saber ben bé qui és el pare
de cadascun d’ells; i aquests segueixen, al seu torn, el mateix mode de vida d’aquells que els van
educar, embriagant-se tot sovint i unint-se a totes les dones. No resulta vergonyós per als tirrens
mostrar-se en públic fent l’acte sexual o, fins i tot, patint-lo [= homosexualitat?], doncs es tracta d’un
costum del país. I tan lluny estan de concebre que es tracta de quelcom indecorós que, quan l’amo
d’una casa està lliurat a l’amor i algú pregunta per ell, se li diu que està fent això o allò, anomenant
l’“acte” pel seu indecent nom. Un cop estan reunits entre amics o familiars actuen de la manera
següent: un cop que han acabat de beure i es disposen a retirar-se, els esclaus els duen, mentre les
llànties encara estan enceses, bé prostitutes, bé bells donzells o fins i tot dones casades i, un cop han
gaudit d’ells, els esclaus fan passar joves robustos que, al seu torn, s’uneixen uns amb els altres. De
vegades copulen a la vista de tothom, però el més habitual és col·locar unes mampares de gelosia,
sobre les quals dipositen la roba. Ells s’uneixen a les dones amb gran plaer, però també gaudeixen amb
nens i adolescents, doncs al seu país aquests tenen una bona presència, doncs viuen en el luxe i
conserven els seus cossos llisos [...]. I els tirrens també tenen moltes tendes amb especialistes similars
als nostres barbers. Quan entren allà, s’ofereixen sense reserves, sense importar-los si hi ha
espectadors o vianants» (Teopomp, Història, 43).

6.- ASPECTES POLÍTICS

6.1. Les ciutat-estat dels etruscs

«Populònia es va construir sobre un alt promontori tallat abruptament pel costat de la mar i
conformant pràcticament una illa. Ara bé, la ciutat va patir un setge per causa dels esdeveniments que
van provocar el de Volterra i avui no és més que una petita aglomeració i tot està abandonat, excepte
els temples i alguns grups de cases. El port, però, el seu port, que posseeix una petita rada als peus de

21
 Història de Roma

la muntanya i dos varadors sí que està poblat de manera més regular. Segons crec, Populònia és l’única
ciutat de les antigues vil·les tirrèniques construïda sobre la costa mateixa. L’absència de ports naturals
en tota aquesta regió n’és la causa: els fundadors de les ciutats van evitar el mar, o van erigir defenses
per a la protecció de la costa, per tal de no exposar-se a les depredacions dels pirates delerosos de botí»
(Estrabó, Geografia, 5, 2, 5).

6.2. La dodecàpolis etrusca (Tit Livi, Història de Roma des de la fundació de la ciutat, 7, 21)

• Aritim (= Arretium / Arezzo)

• Chaire (= Cere / Cerveteri)
• Clevsin (= Clúsium / Chiusi)
• Curtun (= Cortona)
• Perusna (= Perúsia / Perugia)
• Pupluna (= Populònia)
• Tarchuna (= Tarquínia)
• Vatluna (= Vetulònia)
• Veia (= Veii / Veio)
• Velathri (= Volatèrrae / Volterra)
• Velch (= Vulci / Volci)
• Velzna (= Volsínii / Bolsena)

22
 Història de Roma

6.3. Evolució general dels règims polítics al món etrusc

MONARQUIA ss. VIII-VII aC

TIRANIA ss. VI-V aC

REPÚBLICA OLIGÀRQUICA a partir del s. V aC

6.4. Principals magistratures municipals etrusques

Magistrat suprem de la ciutat,

zilath de durada anual.
A Tarquínia hi havia zilath menors.

Càrrec administratiu poc específic.

maru (marunuch, marniu)
Potser es tracti d’un tipus especial de sacerdoci.

Administració de justícia
purth (eprthne)
(potser, el praetor romà).

marunuxva cepen Càrrec sacerdotal.

Administrador de la vida pública i econòmica

marniu spurana
(potser el quaestor ciuitatis romà).

Magistrats amb poder assimilats als del quaestor

zilath marunuxva
subordinats al zilath.

Magistratura subordinada al zilath

camthi
(potser, l’aedilis romà).

sarvenas / zelarvenas Serien els decemuiri i els uigintiuiri romans

Similar al magister romà.

macstre Tenia el control i la direcció efectiva de l’exèrcit
en campanya.

23
Història de Roma

24
 Història de Roma

7.- ASPECTES RELIGIOSOS: EL PANTEÓ DELS ETRUSCS

7.1. La diversitat d’orígens de les divinitats etrusques

DIVINITATS PRÒPIES
Veltunna / Velthumna (Vertumne)
Tinia (Zeus / Júpiter)
Uni (Hera / Juno)
Menerva (Atenea / Minerva)
Sethlans (Hefest / Vulcà)
Turms (Hermes / Mercuri)
Turan (Afrodita / Venus)
Maris (Ares / Mart)
DIVINITATS NO-ETRUSQUES
Hercle (Hèracles / Hèrcules)
Apulu / Aplu (Apol·lo)
Aritmi / Artumes (Àrtemis / Diana)
DIVINITATS MENORS ASSOCIADES
Cilen – Nocturnus
Laran – Lar militaris
Lusa – Lynsa siluesris
Catha – Celerites
Maris - Mars Quirinus
Velcha – Mulciber
Letham
Pulum Apol·lo de Veis
Maethum

7.2. Els déus grecs assimilats pels romans gràcies a la mediació etrusca

DENOMINACIÓ CORRESPONENT DIVINITAT

GREGA ETRUSC ROMANA
Apóllon Aplu Apol·lo
Ártemis Artumes Àrtemis
Heraclés Herclé Hèracles
Persefóne Phersiphnai Persèfone
Haídes Aite Hades
Áres Mares Mart
Poseidón Nethum Neptú
Héra Uni Juno
Leto amamantant Apol·lo.
— Voltumno Voltumne

25
 Història de Roma

8.- LA IMPORTÀNCIA DEL SUBSTRAT GREC EN LA FORMACIÓ DE LA RELIGIÓ ETRUSCA

8.1. La importància dels oracles a Itàlia: el cas de la Sibil·la de Cumes

«Vam veure en un determinat indret una basílica excavada en una única roca, obra grandiosa i digna
de la més gran admiració: i aquí, aquells que creuen en les tradicions locals, afirmen que la Sibil·la
profetitzava els seus vaticinis. En el centre de la basílica, es mostren tres cisternes, excavades a la
pedra mateixa, dins les quals, quan estaven plenes d’aigua, es diu que ella es rentava; després, un cop
vestida de nou amb la llarga túnica, es dirigia vers l’estança més interna de la basílica, tallada a la roca
mateixa i, al bell mig de la sala, asseguda sobre un tron elevat, profetitzava els seus oracles» (Pseudo-
Justí [s. IV dC], Cohortatio ad gentiles).

8.2. Itàlia, escenari d’algun dels episodis mitològics grecs: els viatges d’Hèrcules

«Però Hel·lànic de Lesbos afirma que a Hèracles, quan es trobava a Itàlia conduint les vaques de
Gerió a Argos, se li va escapar una vedella del ramat i que, en la seva fugida, va recórrer tota la costa,
va creuar nedant l’estret de mar entremig i va arribar a Sicília. Hèracles, perseguint a la vedella,
preguntava als indígenes què s’anava trobant si cap d’ells l’havia vista per arreu; i com que els
habitants de l’illa, que entenien una mica la llengua grega, però que, per a referir-se a aquest animal
empraven la llengua indígena i anomenaven vitulus a la vedella (igual com fan encara ara), ell va
anomenar Vitúlia [= Itàlia], per causa d’aquest animal, a tot el territori que la vedella va recórrer. I amb
el temps, no resulta de cap manera estrany que el nom hagi canviat a la seva forma actual, doncs també
a molts noms grecs els ha passat el mateix» (Dionís d’Halicarnàs, Història antiga de Roma, 1, 35).

9.- ELS RITUALS PER A L’OBTENCIÓ DELS AUSPICIS, UNA INFLUÈNCIA ETRUSCA

9.1. Tages, nét de Tin, ensenya les normes de la “disciplina etrusca”

«Un dia, mentre un pagès de Tarquínia llaurava la terra, va fer un solc més profund del que és
habitual i, de sobte, Tages va saltar d’ell i es va dirigir al pagès. Tages, tal com han registrat les obres
dels etruscs, posseïa el rostre d’un nen, però la prudència d’un savi. Quan el bocabadat camperol el va
veure, li va sortir un crit. Va acudir molta gent i ben aviat es va reunir en aquell paratge l’Etrúria tota
sencera. Aleshores, l’aparegut va parlar llargament davant la multitud, que va recollir les seves
paraules i les va posar per escrit, i aquest discurs va constituir el fonament de la ciència dels harúspexs,
els principis de la qual van anar augmentant després amb l’afegit de moltes altres coses noves
relacionades amb els primers elements. Això ho hem sabut pels harúspexs mateixos, atès que es troba
als seus arxius i aquesta és la font dels seus coneixements» (Ciceró, De natura deorum, 2, 51).

9.2. Característiques de la ceraunoscòpia

En general, eren tres els tipus de raigs:

1) els consellers: transmeten una opinió dels déus sobre una qüestió per resoldre o que ja ha tingut
lloc.
2) els autoritaris: avisen sobre el resultat d’un fet ja realitzat.
3) els estatals: avisen quan l’home actua sense criteri.

A més, segons quina divinitat enviï els seus raigs, aquests tenen un missatge específic. En el cas
dels raigs de Tin aquests són enviats a l’home:

• Com a presagi benvolent per aconsellar a favor o en contra d’una decisió.

26
 Història de Roma

• Com una indicació o avís decisiu enviat als homes amb el consell dels dotze déus consentidors
(dii consentes). Provoca un dany petit.
• Com una fúria terrible o avís decisiu que ho canvia tot al seu pas.

Mapa de la volta celeste per a la pràctica de la ceraunoscòpia.

9.3. Característiques de l’haruspicina / hepatoscòpia

La inspecció de les entranyes podia proporcionar dos tipus de respostes:

1) Favorable a la petició del sol·licitant de l’auguri.

2) Adversa a la petició del sol·licitant de l’auguri.

Per tal de mesurar els auspicis negatius, es podia declarar les entranyes com:

• exta tosca: les vísceres no tenen cap significat.

• exta uana: la interpretació o lectura de les entranyes no té cap relació amb l’home ni la ciutat.

27
 Història de Roma

• exta muta: declaració formulada per l’endeví quan considera que la lectura de les entranyes no
serveix per a respondre a la pregunta formulada.

9.4. Els auspicis nefastos

«EL LLOP: Perseguit avui, per la malvolença dels meus déus, he immolat sis anyells, i no he pogut
aconseguir que Venus em fos favorable. No podent obtenir un bon pronòstic, he cuitat a retirar-me,
enfurismat. He prohibit que anessin obrint les entranyes. Ni he volgut que les inspeccionessin, ja que
l’harúspex ha dit que no presagiaven res de bo. He decidit que la deessa n’era indigna! Vet aquí, per a
l’avara Venus, una bona bufetada! Ja que ella no ha considerat suficient allò que ja era prou, ho he
aturat en sec [...]. He fet un sacrifici a una divinitat. Ajorno, d’avui per un altre dia, tots els afers
d’importància» (Plaute, Poenulus, 2, 1, 454-459 i 499-500).

«Claudi Púlquer, a Sicília, com que, en prendre els auspicis, els pollastres sagrats es negaven a
menjar, els va llançar a la mar amb menyspreu de la religió, tot dient que beguessin ja que no volien
menjar; i, a continuació va entaular un combat naval que va perdre» (Suetoni, Vita Caesarum, «Vida
de Tiberi», 2, 2).

«Arrunt va agafar al mascle pel clatell i el va acostar a l’altar. Ja comença a regar el vi i a escampar
amb el seu ganivet la farina del plat. La víctima –molt de temps rebel al sacrifici, amb les salvatges
banyes fermament agafades pels ministres del culte que vesteixen robes curtes i amb els genolls
doblegats– ofereix, vençuda, el seu cèrvix. Però la sang no flueix com de costum, per la nafra oberta,
en lloc de sang, corre un humor corromput i funest. Arrunt, estupefacte davant el sacrifici de lúgubres
efectes, empal·lideix i cerca en les entranyes nous signes de la còlera celeste. Només el color terroritza
l’harúspex, doncs una pal·lidesa intensa, amb esquitxos sangonosos farcia les entranyes de taques
negres i infectades de sang coagulada. El pulmó batega; perd del tot la seva calor vital i un lleu solc
s’obre sobre les seves parts vitals. El cor resta inert, les vísceres deixen escapar els seus humors per
unes fissures per on els budells mostren els seus recòndits replegaments.
Finalment, va veure un prodigi indicible que mai apareix impunement a les entranyes: a la part
superior del fetge, va veure créixer un peduncle, una part penja, doncs, malalta i flàccida, mentre
l’altra batega i sacseja les venes amb pressentiments desmesurats. Quan aquests indicis li van fer
comprendre l’amplitud dels mals previstos pel destí, l’harúspex va exclamar: “Difícilment m’és
permès, déus del cel, revelar a les gents allò que esteu a punt de deslligar sobre ells. Perquè no ets tu,
oh molt gran Júpiter, qui ha acceptat el sacrifici. Són els déus infernals que han penetrat dins les
entranyes del brau. Les nostres pors sobrepassen ara els límits de la capacitat d’expressió, però els
esdeveniments superaran encara la por mateix. Vulguin els déus tornar favorable allò que els meus ulls
han vist! Vulgui Tages, inventor del nostre art, haver-se equivocat i que hagin mentit les vísceres que
he palpat!”» (Lucà, Pharsalia, 1, 610-638).

9.5. Les trapelleries dels harúspexs

«Aquells puríssims sacerdots s’inventen una nova manera de qüestionar els déus: composen un
vaticini que, per ell tot sol, servís per a diferents ocasions, i d’aquesta manera es reien de tots els qui
venien a consultar-los sobre temes diversos: “Els bous junyits llauren la terra de manera que, en el
futur, els fèrtils sembrats donin el seu fruit”.
Amb això, si n’hi havia cap que, en la vigília de casar-se, venia a fer-los una consulta, deien que
aquella era la resposta: s’havien de junyir sota el jou del matrimoni i la seva finalitat seria la procreació
de nombrosos fills. Si la pregunta la feia un que es disposava a comprar unes terres, se’l feia veure que
era amb tota raó que es parlava de bous, de jous, de camps esplèndidament fèrtils. Si un tercer,
preocupat per un viatge, venia a prendre els auspicis, el vaticini anunciava que ja estaven junyits i
disposats els animals més mansos i que la germinació de la terra era promesa d’un viatge profitós. Si, a
punt d’iniciar un combat o de sortir en persecució d’una colla de malfactors, es volia saber si l’empresa

28
 Història de Roma

tindria èxit o no, els sacerdots pretenien fer veure que la victòria estava garantida per aquell sòlid
presagi, atès que les testes dels enemics se sotmetrien al jou i que s’aconseguiria, com a fruit de la
rapinya, un botí riquíssim i fructífer. Servint-se així de la capciosa astúcia del seu vaticini, havien
arribat a reunir una quantitat gens petita de diners» (Apuleu, Metamorphoseon, 9, 8, 1-6).

«Un tendre amant, o el magnífic testament d’un potentat sense fill, heus aquí el que promet
l’endeví d’Armènia o de Commagena quan ha examinat les entranyes encara calentes d’una coloma.
Observarà el cor dels pollets, les vísceres dels cadells, fins i tot les d’un infant: farà allò que ell mateix
delataria. Així i tot, hi ha més confiança en els caldeus. El que ha dit un astròleg ho creuran brollat de
la font d’Hammó [= oasi de Siwah], perquè a Delfos els oracles han callat, i respecte al futur, la raça
humana és torturada per una foscor completa» (Juvenal, Saturae, 6, 550-556).

9.6. El preu de la consulta

«L’endevinador li va assenyalar un dia determinat, i Cerdó, després de deixar la seva bossa al terra,
va agafar les monedes i va comptar cent denaris» (Apuleu, Metamorphoseon, 2, 13, 4).

Model de fetge per a la pràctica de l’hepatoscòpia.

10.- EL PENSAMENT RELIGIÓS DELS ROMANS, UNA HERÈNCIA DELS ETRUSCS

«Tot allò que hi ha de bo en el món i la prosperitat de la vida són un do dels déus» (Marc Tul·li
Ciceró, De natura deorum, 3, 36).

«De bell antuvi cal persuadir els ciutadans que els déus són amos i reguladors de tot el que
existeix; que tot allò que passa s’esdevé per obra de la voluntat i potència divines, i que es comporten
molt bé amb la raça dels homes. Ells vigilen els fets i la responsabilitat de cada persona, els seus
propòsits i la seva pietat en el compliment dels deures religiosos, i tenen en compte els pietosos i els
néts» (Marc Tul·li Ciceró, De legibus, 2, 15).

29
 Història de Roma

TEMA 2:
LA FUNDACIÓ DE ROMA I L’ETAPA MONÀRQUICA (ss. X-VI aC)

MANUALS GENERALS D’HISTÒRIA DE ROMA

• FERNÁNDEZ NIETO, F.J. (coord.): Historia antigua de Grecia y Roma. Valencia: Tirant lo Blanch, 2005.
• FERNÁNDEZ URIEL, P.: Historia de Roma. Madrid: UNED, 2001.
• GÓMEZ PANTOJA, J.L. (coord.): Historia Antigua (Grecia y Roma). Barcelona: Ariel, 2005.
• GRIMAL, P.: Historia de Roma. Barcelona: Paidós, 2005.
LÓPEZ BARJA DE QUIROGA, P.; LOMAS SALMONTE, F.J.: Historia de Roma. Madrid: Akal, 2004.
ROLDÁN HERVÁS, J.M.: Historia de Roma. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, 1995.

BIBLIOGRAFIA SOBRE LA FUNDACIÓ DE ROMA

• BLOCH, R.: Tite Live et les premiers siècles de Rome. París: Les Belles Lettres, 1965.
• BRIQUEL, D.: Le regard des autres: les origines de Rome vues par ses ennemis (début du IVe siècle-
début du Ier siècle av. J.-C.). Besançon: Université du Franche-Comté, 1997.
• FRASCHETTI, A.: Romolo, il fondatore. Bari: Laterza, 2002.
FRASCHETTI, A.: The foundation of Rome. Edinburgh: Edinburgh University Press, 2005.
• GRANDAZZI, A.: Alba Longa, histoire d’une légende: recherches sur l’archéologie, la religion, les
traditions de l’ancien Latium. Roma: École Française de Roma, 2008.
• GRANDAZZI, A.: The foundation of Rome: myth and history. Londres / Ithaca: Cornell University Press,
1997.
MARTÍNEZ-PINNA NIETO, J.: La prehistoria mítica de Roma: introducción a la etnogénesis latina.
Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 2002.
MARTÍNEZ-PINNA NIETO, J.: Las leyendas de fundación de Roma. Barcelona: Universidad de
Barcelona, 2011.
• MUSTI, D.: Tendenze nella storiografia romana e greca su Roma arcaica. Roma: Università di Urbino,
1970.
• PERRET, J.: Les origines de la légende troyenne de Rome. París: Les Belles Lettres, 1942.
• SORDI, M.: Il mito troiano e l’eredità etrusca di Roma. Milà: Jaca Book, 1989.
• WISEMAN, T.P.: Remus: a Roman myth. Cambridge: Cambridge University Press, 1995.

BIBLIOGRAFIA SOBRE L’ENEIDA

• ELIADE, M.: El mito del eterno retorno: arquetipos y repetición. Barcelona: Planeta Agostini, 1985.
• ERSKINE, A.: Troy between Greece and Rome: local tradition and imperial power. Oxford: Oxford
University Press, 2001.
• GALÁN, L.: «Eneida»: una introducción crítica. Buenos Aires: Arcos, 2005.
• HARRISON, S.J.: Oxford readings in Vergil’s «Aeneid». Oxford: Oxford University Press, 1990.
• MONTENEGRO, Á.: La política de estado universal en César Augusto a través de la «Eneida» de
Virgilio. Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 1950.
• PUTNAM, M.C.: Virgil’s «Aeneid»: interpretation and influence. Chapel Hill: University of North
Carolina Press, 1995.
• RENAUD, C.: Studies in the eight book of the «Aeneid»: the importance of place. Ann Arbor: University
Microfilms International, 1992.
• WOODMAN, A.J.: Poetry and politics in the age of Augustus. Cambridge: Cambridge University Press,
1984.

30
 Història de Roma

BIBLIOGRAFIA SOBRE L’ARQUEOLOGIA DE LA ROMA MONÀRQUICA

CORNELL, T.J.: Los orígenes de Roma, c. 1000-264 a.C. Italia y Roma de la Edad del Bronce a las
Guerras Púnicas. Barcelona: Crítica, 1999.
• GRANDAZZI, A.: Alba Longa, histoire d’une légende: recherches sur l’archéologie, la religion, les
traditions de l’ancien Latium. Roma: École Française de Rome, 2008.
• LARA PEINADO, F.: Los etruscos: pórtico de la historia de Roma. Madrid: Cátedra, 2007.

BIBLIOGRAFIA SOBRE LA MONARQUIA ROMANA

CORNELL, T.J.: Los orígenes de Roma, c. 1000-264 a.C. Italia y Roma de la Edad del Bronce a las
Guerras Púnicas. Barcelona: Crítica, 1999.
• FOX, M.: Roman historical myths: the regal period in Augustan literature. Oxford: Clarenson
Press, 1996.
• GRANDAZZI, A.: The foundation of Rome: myth and history. Ithaca: Cornell University, 1991.
• GRANT, M.: Roman myths. Londres: Weidenfeld & Nicolson, 1971.
• HOLLOWAY, R.R.: The archaeology of early Rome and Latium. Londres / Nova York: Routledge,
1994.
• MARTIN, P.-M.: L’idée de royauté à Rome, I: De la Rome royale au consensus républicain.
Clermont-Ferrand: ADOSA, 1982.
MARTÍNEZ-PINNA NIETO, J.: La monarquía romana arcaica. Barcelona: Universidad de Barcelona,
2009.
• MARTÍNEZ-PINNA NIETO, J.: La prehistoria mítica de Roma: introducción a la etnogénesis latina.
Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 2002.
• MARTÍNEZ-PINNA NIETO, J.: Tarquinio Prisco: ensayo histórico sobre Roma arcaica. Madrid:
Ediciones Clásicas, 1996.
• POUCET, J.: Les rois de Rome: tradition et histoire. Brusel·les: Académie Royale de Belgique,
2000.
SMITH, C.J.: Early Rome and Latium: economy and society, c. 1000-500 BC. Oxford: Clarendon,
1996.
• VERNOLE, V.E.: Servius Tullius. Roma: L’Erma di Bretschneider, 2002.

31
 Història de Roma

1.- LA GEOGRAFIA MÍTICA DEL LACI EN ELS TEMPS FUNDACIONALS DE ROMA

Mapa del Laci indicant la ubicació de Lavini.

2.- DOSSIER DE TEXTOS CLÀSSICS SOBRE LA FUNDACIÓ DE ROMA

2.1. Els candidats a la fundació

• ULISSES: Hesíode (s. VIII aC); Hel·lànic de Lesbos (s. V aC); i Damastes de Sigeu (s. V aC).
• ENEES: Estesícor d’Hímera (s. VI aC); Hel·lànic de Lesbos (s. V aC); i Damastes de Sigeu (s. V
aC); Sal·lusti (s. I aC); Virgili (s. I aC).
• RHOME: sacerdotessa troiana (Hel·lànic de Lesbos, s. V aC; Damastes de Sigeu, s. V aC); filla de
Llatí i esposa d’Enees (autor anònim transmès per Plutarc); filla de Telèmac (Clínies de Tàrent, s.
III aC); esposa de Llatí (Galites, s. III aC); filla de Tèlef i néta d’Hèrcules (autor anònim del s. III
aC); filla d’Ascani i néta d’Enees (Agatocles de Cízic, s. II aC).
• RHOMUS: fill de Ròmul (Àlcim, ss. V-IV aC; Càl·lies de Siracusa, ss. V-IV aC); fill d’Enees
(Timeu de Siracusa, ss. IV-III aC); fill d’Ítal i nét de Llatí (autor anònim dels ss. IV-III aC
transmès per Dionís d’Halicarnàs); fill d’Ascani (Dionís de Calcis, ss. IV-II aC); fill de Rhome i
nét de Llatí (Galites, s. III aC); fill de Zeus (Antíoc de Siracusa, s. II aC); fill d’Ulisses i Circe
(Jenàgores, s. II aC).
• EVANDRE: heroi d’Arcàdia, fill de Carmenta (Eratòstenes d’Alexandria, s. III aC).
• pelasgs: pre-grecs procedents de Tessàlia (autor anònim dels ss. IV-III aC transmès per Plutarc).
• HÈRCULES: tradició recollida, en la seva fase més elaborada per Tit Livi.
• RÒMUL: primer esment per Timeu de Siracusa, ss. IV-III aC; fill d’Ascani (Eratòstenes
d’Alexandria, s. III aC); fill d’Ilies i nét d’Enees (Gneu Nevi, s. III aC; Quint Enni, ss. III-II aC).
• RÒMUL I REM: fills de Mart i d’Ilia (Quint Fabi Píctor, s. III aC; Cató el Vell, ss. III-II aC; Tit
Livi, s. I aC; Virgili, s. I aC).
• RHOMIS: tirà dels llatins (autor anònim del s. III aC transmès per Plutarc).

32
 Història de Roma

2.2. El testimoni d’Hesíode

«A Enees el va parir Citerea [= Afrodita], la de

la bella corona, en plaent contacte amb l’heroi
Anquises, als cims assotats pel vent de l’escabrós
Ida. Circe, filla de l’Hiperiònida Hèlios, en els
braços de l’intrèpid Ulisses, va concebre Agri i a
l’irreprotxable i poderós Llatí; i també va parir
Telègon per mediació de la daurada Afrodita. Tots
aquests, molt lluny, al fons de les illes sagrades,
regnaven sobre els cèlebres tirrens» (Hesíode,
Theogonia, vv. 1.009-1.016).

2.3. El testimoni d’Hel·lànic de Lesbos

«El recopilador de Les sacerdotesses d’Hera a

Argos i de tot allò esdevingut en els temps de
cadascuna d’elles diu que Enees va arribar a Itàlia
des del país dels molossos [= Epir] acompanyat
d’Odisseu, i que fou el fundador de Roma, ciutat
que va rebre el nom d’una de les troianes, Rhome.
Diu que la dona va exhortar la resta de les troianes
perquè cremessin juntament amb ella les naus,
cansada ja d’aquella vida de rodamón.
Coincideixen amb ell Damastes de Sigeu i
d’altres» (Dionís d’Halicarnàs, Antiquitates
Romanae, 1, 72, 2).

Terracota de Veis mostrant l’arribada d’Enees al Laci (ss. VI-V aC).

Arbre genealògic
de Ròmul i Rem.
33
 Història de Roma

2.4. Les altres versions segons Dionís d’Halicarnàs (Antiquitates Romanae, 1, 72-73)

34
 Història de Roma

2.5. La versió d’Enni

«I el savi Anquises, a qui Venus, la més bella d’entre les deesses, li va concedir el do de vaticinar i
tenir un cor profètic» (Enni, Fragments, 13).

«Havia representat també una lloba, a la verda cova de Mart, que s’havia estirat tot just parir. Els
bessons jugaven entorn les seves mamelles i mamaven d’elles sense por. Ella, girant el seu corbat coll,
els acaronava a tots dos alternativament i modelava els seus cossos amb la llengua» (Enni, Fragments,
42).

«Aleshores, aquells als quals se’ls ho havia ordenat, van llançar els bessons dins una cistella al
Tíber, als peus de Palatí, però el riu en aquells temps s’havia convertit en una llacuna per causa de les
grans pluges. Un porquer de la zona que es deia Fàustul, que havia estat aguaitant mentre els
abandonaven, va veure que, en enretirar-se el riu, la cistella en què estaven els nens havia quedat
aturada en una figuera i que una lloba que havia aparegut sobtadament, alertada pels plors dels nens,
els va estar netejant a llepades i, després, els havia apropat a les seves mamelles per alleugerir-se-les
[de llet]. Aleshores, el porquer va baixar, els va recollir i els va lliurar a la seva dona, Acca Larència,
per tal que els alimentés» (Enni, Fragments, 44).

2.6. El parlament funerari de Juli Cèsar al funeral de la seva tieta Júlia

«Essent qüestor, [Juli Cèsar] va pronunciar a la tribuna dels discursos, segons era costum, l’elogi
fúnebre de la seva tieta Júlia i de la seva dona, Cornèlia, que havien mort. I, per cert, que en el
panegíric de la seva tieta va parlar en els termes següents de l’ascendència d’aquesta i del seu propi
pare per ambdues branques: “El llinatge de la meva tieta Júlia descendeix de reis per línia materna,
mentre que per la paterna està unit amb els déus immortals. Doncs d’Anc Marci procedeixen els Marci
Reis, que fou el nom de la seva mare; de Venus, els Julis, l’estirp de la qual prové la nostra família.
Coexisteixen, doncs, en el seu llinatge el caràcter sagrat dels reis, que ostenten entre els homes el
màxim poder, i la reverència deguda als déus, als quals fins i tot els reis es troben sotmesos”» (Suetoni,
Vita Caesarum, «Vida de Juli Cèsar», 6, 1).

2.7. El relat de Tit Livi

«No sé bien si haré algo que valga la pena relatando la historia de Roma desde los orígenes de la
Ciudad, y, si lo supiera, no me atrevería a decirlo, puesto que me parece que el tema es viejo y
conocido, en tanto que nuevos historiadores confían aportar a los hechos documentación más segura o
aventajar con el arte de la palabra la rudeza de los antiguos. De cualquier modo que fuere, no obstante
me agradará haber contribuido también yo según mis medios al recuerdo de las hazañas del pueblo
más grande de la tierra; y si entre tan numerosa muchedumbre de historiadores mi renombre quedase
en la oscuridad, me consolaré con la fama e importancia de los que impiden mi celebridad. La empresa
requiere además un inmenso esfuerzo, puesto que se remonta a más de setecientos años y, habiendo
partido de unos comienzos muy modestos, ha crecido hasta el punto de que ya sucumbe bajo el peso de
su propia grandeza. Más aún, a la mayoría de los lectores no dudo que los primeros orígenes y los
acontecimientos inmediatos a los orígenes habrán de suscitarles menos interés, teniendo prisa por
llegar a estos tiempos recientes en los que se agotan las fuerzas mismas de un pueblo muy poderoso
desde hace tiempo [...].
Los acontecimientos que se narran anteriores a la fundación de Roma o de que se tuviese la
intención de fundarla, realzados por las leyendas poéticas más que por los documentos auténticos de
las hazañas, no está en mi ánimo confirmarlos ni refutarlos. Se otorga a las antigüedades el privilegio
de hacer más augustos los orígenes de las ciudades mezclando las acciones humanas con las divinas. Y
si a cualquier pueblo hay que permitirle santificar sus orígenes y atribuirlos a iniciativa de los dioses,
es tal la gloria militar del pueblo romano que, cuando presenta como padre suyo y padre de su

35
 Història de Roma

fundador precisamente a Marte, las otras naciones lo han de tolerar con la misma serenidad con que
toleran su imperio» (Tito Livio, Historia de Roma desde la fundación de la ciudad, praef., 1-7).

36
Història de Roma

37
Història de Roma

38
 Història de Roma

2.8. L’Eneida

2.8.1. L’inici de l’Eneida

«Canto les armes i l’heroi que, el primer, des de les costes de Troia, foragitat pel destí, arribà a
Itàlia i als ribatges de Lavini, després d’ésser llargament batzegat per les terres i pel mar a causa de la
violència dels déus celestials i de la ira memoriosa de Juno, després d’haver sofert també molts
destrets en la guerra, fins a tant que hagué fundat la seva ciutat i hagué transportat els seus déus al
Laci, d’on sorgiren la nissaga llatina, els nostres pares albans i, a l’altura, les muralles de Roma.
Musa, recorda’m les causes, digues-me per quina ofensa a la seva divinitat, per quin
ressentiment, la reina dels déus [= Juno] impel·lí un baró d’insigne pietat a arrossegar tantes dissorts, a
afrontar tantes proves. Cap tanta rancúnia dins les ànimes celestes? [...]» (Virgili, Eneida, 1, vv. 1-11).

2.8.2. La profecia feta per Anquises a Enees des de l’Avern

«[Diu Anquises a Enees:] Ara gira els teus dos ulls. Contempla la teva gent i els teus romans.
Aquest és Cèsar i tota la progènie de Iulus que ha de venir a la llum sota la immensa volta del cel.
Vet aquí l’home. És Cèsar August, com saps –car t’ha estat promès molt sovint–, fill d’un déu, el
qual farà renéixer l’edat d’or al Laci, pels camps on, en altre temps, regnà Saturn, i estendrà el seu
imperi damunt els garamants [= berbers de Líbia] i els indis, fins a les contrades que hi ha més enllà
dels signes del Zodíac, més enllà de les rutes de l’any i del sol, allí on Atlant, portador del cel fa girar
damunt les seves espatlles la volta sembrada d’estrelles ardents [...].
Qui és aquell que, allà lluny, realçat per una corona d’olivera, porta insígnies sagrades? Reconec
la cabellera i la barba nevades del rei romà [= Numa Pompili], que donarà a la ciutat recent el
fonament de les lleis, ell qui des de la vila de Cures i d’una terra pobra serà cridat a un tron poderós. El
qui vindrà darrere, Tul·li [Hostili], trencarà els dies de pau de la seva pàtria i cridarà a les armes els
homes esllanguits per la calma i llurs tropes ja desacostumades dels triomfs. El segueix de prop, amb
jactància, Anc [Marci], ja ara i tot, aquí, massa sensible al favor popular. Vols veure també els reis
Tarquinis, i l’ànima superba del venjador Brutus i els feixos reconquerits? [...].
Tu, romà, recorda’t de governar els pobles amb el teu imperi, d’imposar les lleis per a la pau, de
perdonar els vençuts, de reduir els superbiosos. Vet aquí les teves úniques arts!» (Virgili, Eneida, 6,
788-853).

2.8.3. La visita d’Enees a Roma

«Ells [= els troians], a cop de rems, fatiguen la nit i el dia, superen les llargues sinuositats del
curs i, ombrats per arbres de tota mena, solquen damunt l’aigua immòbil el reflex dels verds boscatges.
El sol de foc havia assolit la meitat de la volta del cel quan albiren al lluny els murs, la ciutadella i
alguns teulats espargits de cases, que avui la puixança romana ha igualat amb el cel; aleshores era el
migrat reialme d’Evandre. Ràpidament hi giren les proes i s’acosten a la ciutat.
Casualment, aquell dia el rei àrcade retia un solemne sacrifici al gran fill d’Amfitrió i als déus
davant la ciutat, dins un sagrat boscatge. A ell igualment el seu fill Pal·lant i igualment tota la flor del
jovent i el seu pobre senat oferien encens, i la sang tèbia fumava als altars. Així que veieren els alts
vaixells relliscant entre l’obagor de la forest i uns homes corbats en silenci damunt els rems, s’esveren
pel sobtat espectacle, s’aixequen tots i abandonen les taules. Resolut Pal·lant els prohibeix
d’interrompre la sagrada festa i, havent engrapat un dard, vola ell mateix a l’encontre dels forasters i
de lluny, des d’un turó els crida: “Jovencells, quin motiu us ha induït a temptar camins desconeguts?
On us dirigiu? Quin és el vostre llinatge? De quina pàtria veniu? Ens aporteu pau o les armes?”
Aleshores, el venerable Enees, de l’alta popa estant, li allarga amb la seva mà un brot de pacífica
olivera i li respon: “Són troians els qui veus i unes armes hostils als llatins, uns pròfugs que ells han
impel·lit a una guerra injusta. Venim a veure Evandre. Reporteu-li aquests mots i digueu-li que la flor
d’uns prohoms de Dardània han vingut a demanar-li una aliança en la guerra.”

39
 Història de Roma

Un tan insigne nom colpí Pal·lant d’estupor, i li diu: “Baixa, oh, quisvulla que siguis! I vine a
parlar davant el meu pare, i apressa’t cap als nostres penats com un hoste.”
I li oferí la mà i li estrenyé llargament la seva. S’avancen, tots dos, abandonen el riu i penetren al
bosc» (Virgili, Eneida, 8, 66-125).

2.9. El relat de Plutarc

(Plutarc, Vitae parallelae, «Vida de Ròmul», 1-2).

40
 Història de Roma

3.- ELS INTEGRANTS DE LA LLIGA LLATINA

Principals ciutats de la Lliga Llatina: Nomentum, Fidenae, Antemnae, Roma, Tellenae, Laurentum,
Lavinium, Ardea, Tibur, Querquetulum, Gabii, Pedum, Praeneste, Labicum, Cabum, Tusculum,
Tolerium, Alba Longa, Bouillae, Aricia, Corioli, Lanuvium, Velitrae, Cora, Norba, Satricum, Setia i
Circeii.

«En aquells temps, hi havia allà, a la regió del Laci, ciutats famoses com Sàtricum, Pomècia,
Escàpcia, Pitul, Politori, Tel·lene, Tifata, Cenina, Ficana, Crustumeri, Ameriola, Medul·lia, Cornícul,
Satúrnia (l’emplaçament de la qual és ara ocupat per Roma), Antípolis (que avui dia és el Janícul, que
forma part de Roma), Antemnes, Cameri, Colàcia, Amitínum, Norbe, Sulmo, i els pobles albenses (que
tenien el costum de compartir amb aquestes ciutats la seva seu a la muntanya d’Alba), els albans, els
esulans, el acienses, els abolans, els bubetans, els bolans, els cusvetans, els coriolans, el fidenenses, el
foretians, els hortenses, els latinienses, els longulans, els manats, els macrals, els mutucumenses, els
munienses, els numinienses, els ol·liculans, els octulans, els pedans, els pol·luscins, els querquetulans,
els sicans, els sisolenses, els tolerienses, els tutienses, els vimitel·larienses, els velins, els venetulans i
els vitel·lenses. En total, 53 nacions del Laci que van desaparèixer sense deixar rastre» (Plini el Vell,
Naturalis historia, 3, 69).

41
 Història de Roma

4.- MAPA DE LES RUTES COMERCIALS DEL LACI

5.- ELS REIS D’ALBA LONGA

La llista reial d’Alba Longa segons els diferents autors clàssics.

42
 Història de Roma

6.- DOSSIER DE TEXTOS CLÀSSICS SOBRE ALBA LONGA I LES FIRES LLATINES

6.1. Textos sobre la fundació d’Alba Longa

«A la mort d’Enees, el seu fill, Ascani, va pujar al tron; un cop transcorreguts trenta anys, ell va
construir una ciutat sobre el turó i li va donar el nom d’Alba [= ‘blanca’], pel color de la truja, i li va
afegir un segon nom, Longa, perquè era estreta en llargada i gran en amplada» (Fabi Píctor; a través de
Diodor de Sicília, Bibliotheca historica, 7, 5, 6).

«Els troians es van emparar dels llocs fèrtils i d’una terra molt rica; ells van fundar una ciutat, el
nom de la qual fou cèlebre entre tots els habitants d’Itàlia» (Cató el Vell, Origines, 1, fragm. 14b).

«Quan la ciutat fou fundada, se la va construir a la vora d’una muntanya i d’un llac, a mitja
distància entre els dos, els quals es van constituir en les muralles de la ciutat, fent molt difícil la seva
conquesta» (Dionís d’Halicarnàs, Antiquitates Romanae, 1, 66, 2).

«Ascani [...], estudiant amb cura les regions veïnes, es va fixar en una muntanya elevada que, a
partir del nom de la ciutat que es va fundar en aquell lloc, avui dia tothom coneix com la muntanya
d’Alba. Ell va construir una ciutat a la qual, per la seva forma (s’estenia tot al llarg), va dir Longa; i,
pel color de la truja, Alba» (Dionís d’Halicarnàs, Antiquitates Romanae, 1, 66, 2).

6.2. Textos sobre les fires llatines

«Mentre que la ciutat s’estava construint, es diu que es va produir un prodigi en extrem notable. Es
va construir un temple amb una cel·la interior per a les imatges dels déus que Enees havia portat amb
ell de la Tròade i que havia establert a Lavini, des d’on foren traslladades a aquest santuari. Ara bé,
durant la nit següent, tot i que les portes estaven tancades i ni les parets del recinte ni el sostre del
temple van patir cap lesió, les estàtues van canviar de lloc i es van trobar als seus antics pedestals. I, un
cop tornades a portar des de Lavini amb rogatòries i sacrificis propiciatoris, van retornar novament al
mateix lloc. Davant d’això, el poble va quedar en la incertesa sobre allò que calia fer: viure separats
dels seus déus ancestrals o tornar-los una altra vegada a la seva habitació deserta. A la fi, van arribar a
una solució que permetia resoldre satisfactòriament aquestes dificultats. Van decidir deixar les imatges
on estaven i enviar homes d’Alba a Lavini, en nombre de sis-cents, per a viure allà i tenir cura d’ells, i
Egest fou nomenat el seu cap. Pel que fa a aquests déus, els romans els anomenen “penats”» (Dionís
d’Halicarnàs, Antiquitates Romanae, 1, 67, 1-3).

«Les fires llatines van tenir lloc tres dies abans de les nones de maig [= 5 de maig]; ja que durant
elles, el magistrat de Lanuvi, colpejant la víctima, no havia pregat pel poble romà dels quirits,
desvetllant així escrúpols religiosos. Com que hom va informar de l’assumpte al Senat i aquest havia
remès l’assumpte al col·legi dels pontífexs i aquests van decidir que les fires llatines no s’havien
celebrat de manera regular, es va ordenar començar-les de nou i obligar els habitants de Lanuvi, per la
falta que havien comès, a què proporcionessin les víctimes. Els escrúpols religiosos es van incrementar
encara més <pel fet que>, al seu retorn de les Muntanyes Albanes, el cònsol Gneu Corneli havia caigut
a terra, mig paralitzat. Havent marxat per a prendre les aigües de Cumes, la seva malaltia va empitjorar
i va morir allà. [...] Al cònsol Quint Petili se li va ordenar, un cop que ho permetessin els auspicis, de
celebrar les eleccions per a cobrir la vacant del seu col·lega, i fixar per edicte el dia per a les fires
llatines: per als comicis, va escollir el tercer dia abans de les nones d’agost [= 3 d’agost] i, per les fires
llatines, el tercer dia abans de les idus d’agost [= 11 d’agost]» (Tit Livi, Ab urbe condita, 41-42).

«Tarquini l’Antic, delerós per veure durar eternament els acords assolits amb les ciutats, va decidir
fixar un santuari comú per als romans, llatins, hèrnics i volscs que havien subscrit l’aliança, perquè es
reunissin anualment, celebressin tots junts una festa i un banquet i participessin en un sacrifici comú.

43
 Història de Roma

Per tal que tots quedessin satisfets amb el projecte, va triar com el lloc de les reunions futures una
muntanya alta que domina la ciutat dels albans: ell va promulgar que tots es reunissin allà cada any per
a una festa solemne, i que hi hauria una treva perquè tots celebressin els sacrificis comuns a Júpiter
Lacial i que tots participessin en un banquet col·lectiu. Ell va fixar allò que cada ciutat havia d’oferir
per als sacrificis, així com el percentatge que cadascú havia de rebre. Les ciutats participants al festival
i al sacrifici eren quaranta-set. Aquestes cerimònies, amb els rituals que les acompanyen, encara se
celebren avui dia per part dels romans, que les van denominar “Llatines”; i les ciutats participants
porten bens com ofrenes, o formatges, o mesures de llet, o fins i tot, mel. Però tots ells sacrifiquen un
brau conjuntament i cadascuna pren la part que li ha estat assignada. El sacrifici és fet per totes les
ciutats, i la direcció de les cerimònies és proporcionada pels romans» (Dionís d’Halicarnàs,
Antiquitates Romanae, 4, 49).

7.- LA UBICACIÓ DEL GUAL SOBRE EL RIU TÍBER I LA ROMA DELS SET TURONS

44
 Història de Roma

8.- EL DOSSIER EPIGRÀFIC (s. VI aC)

La inscripció del Níger lapis (ca. 570-550 aC)

contindria l’esment més antic sobre la reialesa a
Roma.

El lapis Satricanus (ca. 500 aC) conté una

inscripció votiva al déu Mart dedicada pels sodals
de Popli Valesi (= Publi Valeri?).

UNA POSSIBLE INTERPRETACIÓ DE LA SEVA RAÓ D’ÉSSER: «Ròmul, desitjant venjar els assassinats
dels camerins, després de vèncer per segona vegada la ciutat, va matar els causants de la revolta i va
permetre que els seus soldats la saquegessin; va prendre la meitat del seu territori, a més d’allò que ja
havia concedit als colons, i va deixar una guarnició considerable perquè els de dins no organitzessin
més revoltes. Després d’això va manar tornar al seu exèrcit. Per aquesta expedició va celebrar el seu
segon triomf i amb el botí va ofrenar una quadriga de bronze a Vulcà, i al seu costat va fer erigir la
seva estàtua, amb una inscripció relatant les seves gestes amb caràcters grecs» (Dionís d’Halicarnàs,
Antiquitates Romanae, 2, 54, 2).

Inscripció coneguda com el lapis Satricanus

Transcripció: [...]I E I S T E T E R A I P O P L I O S I O V A L E S I O S I O

S V O D A L E S M A M A R T E I

45
 Història de Roma

9.- LA DEPENDÈNCIA DE L’ALFABET LLATÍ AMB RESPECTE DELS ALFABETS GRECS

10.- TESTIMONIS LITERARIS LLOANT L’EXCEL· LENT UBICACIÓ GEOGRÀFICA DE ROMA

«No és pas sense raó que els déus i els homes van triar aquest indret per a edificar la ciutat: els
turons i l’aire són excel·lents; hi ha un riu que resulta ben útil per al transport dels productes de
l’interior; la proximitat a la mar presenta un preuat avantatge sense l’inconvenient dels atacs per la
mar; per últim, cal destacar una ubicació al bell mig d’Itàlia, condició essencial per a l’engrandiment
de la nostra ciutat.
La prova de tot això la trobareu en la puixança d’una ciutat amb un origen tan recent. Envoltada de
tantíssims pobles tan antigament instal·lats, vosaltres no heu parat de guerrejar. I no obstant, durant
aquest temps, per no citar totes les ciutats una per una, ni els volscs aliats amb els eques, ni les seves
fortificades fortaleses, ni el poble etrusc en el seu conjunt, tan poderós per mar com per terra i que
s’estén per tota l’amplada d’Itàlia d’una costa a l’altra, no ha pogut emparar-se de vosaltres.
Aleshores, per quina raó hauríeu, ai carai!, de recomençar en un altre lloc tot allò que teniu aquí!
Suposant que la vostra bravesa pogués expatriar-se, la fortuna d’aquest indret no us la podeu pas endur
enlloc! Guaiteu el Capitoli: la descoberta d’un cap humà en aquest lloc fou interpretada pels harúspexs
com la promesa que aquest lloc es trobaria al capdavant del món i obtindria la supremacia sobre la
46
 Història de Roma

resta de pobles. Quan es va voler abandonar el Capitoli, Joventut i Tèrminus van refusar de marxar, per
a gran alegria dels vostres pares. Guaiteu el foc de Vesta! Guaiteu els escuts caiguts del cel! Guaiteu la
quantitat de déus que us protegeixen si us quedeu!» (Tit Livi, Ab urbe condita, 4, 54 [= Discurs del
dictador Camil, en 390 aC, intentant persuadir els romans que no abandonin la ciutat per anar a viure a
Veis després de l’atac dels gals]).

«Com va poder comprendre, doncs, Ròmul, més inspiradament els avantatges de la mar, a la
vegada que evitava els seus defectes, quan va ubicar la seva ciutat a la riba d’un riu perenne de curs
constant i que desemboca amplament a la mar? Doncs, per tal que per mitjà d’ell la ciutat pogués rebre
de la mar tot allò que li calia i exportar tot allò que li sobrava, i que no només afluïssin pel riu les coses
que li calien per al seu manteniment, sinó que rebés també les transportades per terra, de manera que
sembla com si ja Ròmul hagués endevinat que en el futur d’aquesta ciutat s’ubicaria la seu d’un gran
imperi; doncs la ciutat no estaria tan ben servida si s’hagués col·locat en qualsevol altra part d’Itàlia.
Qui és tan poc observador que no hagi advertit i reconegut obertament les defenses naturals
d’aquesta ciutat? La seva línia de muralles, traçada no només per la saviesa de Ròmul, sinó també per
la de la resta dels reis, té tot a l’entorn turons costeruts i escarpats, amb una única entrada entre
l’Esquilí i el Quirinal i està cenyida per un enorme fossat amb el seu terraplè; amb una fortalesa [=
Capitoli] dotada d’un cercle inaccessible i com tallat a la roca, que fins i tot quan l’assalt dels gals va
restar incòlume. I va escollir un indret abundant en aigües, i salubre enmig d’una regió pestilent, doncs
hi ha alguns turons que són batuts per tots els vents a la vegada que ofereixen ombra a la vall» (Ciceró,
De republica, 2, 6, 10-11).

11.- L’ASSOCIACIÓ DE RÒMUL AMB EL QUIRINAL

«Es diu que Pròcul Juli va anunciar en una assemblea que ell havia vist Ròmul al turó que avui dia
es diu Quirinal, i que li havia ordenat de dir al poble que se li fes un temple en aquell turó; que ell era
ara un déu amb el nom de Quirí» (Ciceró, De República, 2, 10, 20).

El set turons participants a la

festa del Septimontium d’època
clàssica.

47
 Història de Roma

12.- TRES MOMENTS CLAU EN LA FUNDACIÓ DE ROMA

12.1. Els auguris sobre la fundació de Roma i l’assassinat de Rem

«Mostrant una gran cura i delerosos, a més, per regnar, es lliuren tots dos al mateix temps a
l’auspici i a l’auguri. Dalt del turó, Rem realitza els auspicis i observa tot sol l’au propícia. En canvi, el
formós Ròmul fa la seva cerca sobre l’alt Aventí, observant el llinatge dels qui volen alt.
Competien per anomenar la ciutat Roma o Rèmora. A tots els homes els inquietava quin dels dos
seria el cap. Resten a l’espera de la mateixa manera com, en el moment en què el cònsol es disposa a
fer el senyal, tots observen expectants les barreres de les quadres per tal de veure amb quina rapidesa
llancen els carros a través de les sortides decorades. Així es manté a l’espera el poble i els seus rostres
reflectien la seva por per saber a quin dels dos li proporcionarien els esdeveniments la victòria del gran
reialme. Mentre, el brillant Sol es va enretirar als llocs profunds de la nit. Des d’allà, duta pels raigs, va
brollar la resplendent llum i, al mateix temps, favorable, des de dalt, la més bella de les aus va
aparèixer volant des de l’esquerra. A la vegada, surt el daurat Sol i baixen del cel tres vegades quatre
cossos sagrats d’aus [= àligues?], que es posen en llocs propicis i bells. A partir d’aquí, considera
Ròmul, afermat per l’auspici, que se li ha lliurat en exclusiva el tron del reialme i el seu territori»
(Enni, Annales, fragm., 1, 47).

«Segons expliquen, Rem va obtenir primer l’auguri: sis voltors. Només anunciar l’auguri, a Ròmul
se li va presentar doble nombre, i cadascun d’ells fou aclamat com a rei pels seus partidaris.
Reclamaven el tron argumentant, els uns, la prioritat temporal, i els altres, en el nombre d’aus. Arribats
a les mans en la baralla subsegüent, la passió de la pugna va donar pas a una lluita ferotge i, en ella,
Rem va caure ferit de mort. Amb tot, segons la tradició més difosa, Rem, per a burlar-se del seu germà,
va saltar sobre les noves muralles i, tot seguit, Ròmul, enfurismat, el va matar al mateix temps que
l’increpava amb aquestes paraules: “Així mori des d’ara qualsevol que franquegi les meves muralles”.
Ròmul, per consegüent, es va fer amb el poder en solitari i la ciutat fundada va rebre el nom del seu
fundador» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 7, 1-3).

«Amuli els va proposar això: convertir els déus en jutges sobre quin dels dos havia de donar el seu
nom a la colònia i ostentar l’hegemonia. Després de fixar un dia, els va ordenar que s’asseguessin des
de l’albada a una certa distància un de l’altre, en els assentaments que cadascú decidís, i que després de
fer els sacrificis tradicionals als déus, esperessin els auguris sagrats; aquell a qui les aus fossin
primerament favorables governaria la colònia. Els joves [= Ròmul i Rem] van aprovar la idea i van
marxar, i segons allò convingut es van presentar el dia decidit per a l’empresa. Ròmul va escollir com
el lloc del presagi allà on pensava construir la colònia: el Palatí; Rem, el turó veí a aquell, anomenat
Aventí o, com diuen alguns, Remòria [...]. [Com en tots els autors que descriuen l’episodi, Rem veu sis
voltors i Ròmul dotze, però després. Per això, quan Ròmul proclama al seva victòria:] Rem es va
enfadar i va actuar amb duresa pensant que havia estat enganyat per Ròmul, i va afirmar que no li
lliuraria la colònia.
A partir d’aquest incident, va sorgir una baralla encara major que l’anterior, ja que cadascú
perseguia ocultament més poder [...]. La resta del poble va compartir la seva rivalitat i, armat pels seus
cabdills, va començar una guerra. Es va produir una dura batalla i una gran mortaldat en ambdós
bàndols. Alguns diuen que en aquesta batalla Fàustul, qui havia criat els joves, va voler posar fi a la
baralla dels germans i, com que no fou capaç de fer-ho, es va llançar sense armes enmig dels
combatents desitjant obtenir la mort més ràpida, com va esdevenir [...]. Rem va morir a la batalla, i
Ròmul va aconseguir una tristíssima victòria per la mort del seu germà i la matança mútua de
ciutadans. Va enterrar Rem a la Remòria» (Dionís d’Halicarnàs, Antiquitates Romanae, 1, 86, 1-87, 3).

«En el moment mateix de procedir a la fundació, hi hagué entre els dos germans una disputa sobre
l’emplaçament. Ròmul fundà, doncs, l’anomenada Roma quadrada, i en aquest lloc volia que fos la
ciutat; Rem en canvi optà per un lloc fort de l’Aventí, que prengué d’ell el nom de Remoni, i que avui

48
 Història de Roma

es diu Rignari. Acordaren resoldre el litigi pel vol dels ocells favorables, i anaren a seure cadascú al
seu cantó. Aparegueren diuen sis voltors a Rem i el doble a Ròmul. D’altres, amb tot, pretenen que
Rem veié en veritat els seus, i que Ròmul l’enganyà; però en venir Rem, llavors es mostraren els dotze
voltors [...].
Quan Rem conegué l’engany, s’enutjà i, mentre Ròmul cavava el fossat que havia de voltar les
muralles, feia burla d’unes parts de les obres i destorbà d’altres. A l’últim, Rem, havent arribat a saltar
el fossat, fou mort tot seguit; els uns diuen d’un cop de Ròmul mateix, els altres de Cèler, un dels
amics de Ròmul» (Plutarc, Vitae parallelae, “Vida de Ròmul”, 9, 4; 10, 1-2).

12.2. El rapte de les sabines

«Roma era ja tan forta que el seu potencial bèl·lic es trobava a l’alçada del de qualsevol dels estats
veïns; ara bé, per causa de la manca de dones, la seva grandesa estava destinada a durar una generació,
en no tenir la possibilitat de perpetuar-se ni existir matrimonis amb els pobles de l’entorn. Aleshores,
per consell del senat, Ròmul va enviar una legació als pobles circumdants a presentar una petició
d’aliança i d’enllaços matrimonials amb el nou poble [...]. La legació no fou escoltada favorablement
enlloc, car fins a aquell extrem menyspreaven i, a la vegada, tenien por per ells mateixos i els seus
descendents, a una potència tan gran que es desenvolupava al bell mig d’ells. I foren acomiadats entre
les preguntes quasi generals de si havien obert cap asil també per a dones, doncs, això, en definitiva,
suposaria matrimonis del mateix nivell. La joventut romana es va prendre molt malament aquest
desdeny i la situació va començar a apuntar clarament vers una sortida violenta. A fi de proporcionar-li
moment i lloc adequat, Ròmul dissimula el seu descontentament i disposa amb tota la intenció uns jocs
solemnes en honor de Neptú Eqüestre: els anomenats Consualia. Ordena tot seguit que siguin
convidades a l’espectacle les poblacions veïnes; ho solemnitzen amb tots els mitjans que en aquella
època es coneixien o estaven al seu abast per a fer-los famosos i despertar l’expectació. Va acudir
molta gent, atreta, a més, per la curiositat de veure la nova ciutat, però, per sobre de tot, ceninenses,
crustumins i antemnats. Dels sabins va acudir la població en massa, dones i fills inclosos. Foren
acollits com a hostes a cases particulars i, en veure l’emplaçament, les muralles i la quantitat
d’habitatges de la ciutat, es meravellen pel desenvolupament de Roma assolit en tant poc temps. Quan
va arribar l’hora de l’espectacle i estaven concentrades en ell les mirades i l’atenció, es va posar en
marxa segons allò previst el cop de força: en donar-se el senyal, els joves romans es llancen a raptar les
donzelles, la majoria de les quals fou agafada a l’atzar pel primer que la tenia més a mà; algunes
especialment belles, reservades als senadors més importants, eren dutes a casa d’aquests pels plebeus
als quals se’ls havia encomanat aquesta missió [...]. Un cop finalitzat l’espectacle pel pànic, els pares
de les noies fugen entristits, queixant-se de la violació de les lleis de l’hospitalitat i invocant el déu en
honor del qual havien vingut a la festa i els jocs, enganyats per l’aparença de la fidelitat a les lleis de la
religió i la humanitat. Pel que fa a les víctimes del rapte, no es mostren gaire esperançades sobre el
destí de les seves persones, ni resulta menor la seva indignació. Però Ròmul les anava visitant
personalment i les feia veure que tot allò esdevingut es devia a l’orgull dels seus pares, que havien
negat a uns veïns la celebració d’enllaços matrimonials; que elles, no obstant, estaven destinades a ser
les seves dones, a compartir tots els seus béns, la seva ciutadania i allò que és més estimat per al
gènere humà: els fills. Per això, els pregava, que abandonessin el seu malcontentament i lliuressin els
seus sentiments a aquells a qui l’atzar havia lliurat els seus cossos [...]. A aquestes paraules s’afegien
les carícies dels seus marits, que disculpaven el rapte atribuint-lo al desig i l’amor, excuses aquestes de
la major eficàcia davant la manera de fer de la dona [...].
Aleshores, les dones sabines, pel greuge de les quals s’havia originat la guerra, deixant-se anar els
cabells i esquinçades les vestidures, sobreposant-se davant la desgràcia a la inhibició pròpia de la dona,
es van atrevir a llançar-se al bell mig d’una pluja de fletxes, van irrompre per a separar els contendents
i posar fi a la seva ira; alternativament, suplicaven els seus pares i els seus marits que no cometessin la
impietat de tacar-se amb la sang d’un sogre o un gendre; que no maculessin amb un parricidi el fruit de
les seves entranyes: els seus néts, per a uns, o els seus fills, per als altres: “Si esteu molestos pel
parentiu que us uneix, si ho esteu per aquests matrimonis, dirigiu la vostra fúria vers nosaltres;

49
 Història de Roma

nosaltres som la causa de la guerra, de les ferides i morts dels nostres marits i els nostres pares; millor
morir que viure sense els uns o altres de vosaltres, vídues o orfes”. El gest va emocionar els soldats i
els cabdills. De sobte, es fa el silenci i la quietud. No només estableixen la pau, sinó que integren dos
pobles en un de sol. Formen un regne comú, la base del poder per a tots aquells la van traslladar a
Roma, que d’aquesta manera es veié duplicada, i per a fer també alguna concessió als sabins, van
prendre tots el nom de “quirits”, per Cures [...].
A partir d’aleshores, els dos reis van exercir el poder en comú i, a més, en completa harmonia» (Tit
Livi, Ab urbe condita, 1, 9, 1-16; 1, 13, 1-5 i 1, 13, 8).

13.- LA CRONOLOGIA MÍTICA DELS REIS DE ROMA

Dinastia llatino-sabina

Ròmul (753-715 aC; en total, 38 anys – assassinat?)

Tit Taci (753-745 aC; en total, 9 anys – assassinat?)
Numa Pompili (714-672 aC; en total, 42 anys)
Tul·lus Hostili (671-640 aC; en total, 31 anys – assassinat?)
Anc Marci (638-616 aC; en total, 22 anys)

Dinastia etrusca

Luci Tarquini Prisc (616-578 aC; en total, 38 anys – assassinat)

Servi Tul·li (578-535 aC; en total, 43 anys – assassinat)
Luci Tarquini el Superb (535-509 aC; en total, 26 anys – deposat)

14.- L’ARBRE GENEALÒGIC DE LA DINASTIA DELS TARQUINI

15.- DOSSIER DE TEXTOS CLÀSSICS SOBRE LA MONARQUIA ROMANA

15.0. Testimonis genèrics dels epitomistes sobre el període monàrquic

«Així doncs, des que la ciutat fou fundada fins a l’adveniment de la vostra Eternitat [= Valentinià I,
emperador des del 364 dC], esdeveniment que ha permès que Roma, per a la seva més gran prosperitat,
obtingui del destí ser governada per dos germans [= Valent fou associat per Valentinià pocs mesos
després], han transcorregut mil cent disset anys. D’aquests, dos-cents quaranta-tres anys van transcorre
sota [el govern de] reis, quatre-cents setanta sota el de cònsols i quatre-cents set sota el d’emperadors.
50
 Història de Roma

Durant aquests dos-cents quaranta-tres anys, van regnar a Roma reis en nombre de set. Ròmul va
regnar trenta-set anys; els senadors un any, per períodes de cinc dies cadascun; Numa Pompili ho feu
quaranta-tres anys; Tul·lus Hostili ho feu trenta-dos anys; Anc Marci ho feu vint-i-quatre anys;
Tarquini Prisc ho feu trenta-vuit anys; Servi Tul·li ho feu quaranta-quatre anys; i Luci Tarquini, el
Superb, fou expulsat del tron en l’any vint-i-quatre del seu regnat [...].
Ara vaig a exposar breument com es va engrandir Roma sota aquests tres tipus de govern: el reial,
el consolar i l’imperial. Sota els set reis, durant dos-cents quaranta-tres anys, el poder romà només es
va estendre fins a Portus i Òstia, dins els límits de divuit milles des de les portes de la ciutat de Roma,
mentre que fins aleshores havia estat petita i fundada per pastors, i encerclada per les ciutats veïnes»
(Fest, Breuiarium, 2, 1-2 i 3, 1).

«Després de la fundació de la ciutat, que es va dir Roma pel nom de Ròmul va dur en termes
generals allò que segueix: va acollir dins la ciutat un gran nombre d’habitants dels voltants i va elegir
cent entre els ancians, amb el consell dels quals pogués governar-ho tot i als quals, en consideració a la
seva edat va anomenar “senadors”. Aleshores, atès que ni ell ni el seu poble tenien esposes, va
convidar a les ciutats veïnes a Roma a presenciar uns jocs i va raptar les seves donzelles. A les guerres
que va provocar l’afront d’aquell rapte va vèncer els cenienses, antemnats, crustumins, sabins, fidenats
i els de Veis, ciutats totes entorn de Roma. Com que desaparegué després d’una tempesta que havia
esclatat sobtadament, es va creure que en l’any trenta-set del seu regnat havia ascendit als cels i fou
deïficat. Després, els senadors van governar durant un any a Roma, cadascun cinc dies.
Posteriorment, fou nomenat rei Numa Pompili, qui no va dur a terme cap guerra, però no per això
fou menys benèfic per a la ciutat que Ròmul, doncs va donar lleis i normes de conducta als romans, als
quals, com que estaven tan acostumats a les batalles, se’ls considerava bandolers mig bàrbars; va
dividir també en deu mesos l’any, període confús fins aleshores, sense cap mena de còmput. Va
establir a Roma una infinitat de cerimònies religioses i va construir gran nombre de temples. Va morir
d’una malaltia en l’any quaranta-tres del seu regnat.
Li va succeir Tul·lus Hostili, qui va emprendre novament les guerres. Va vèncer els albans, que
estan a dotze milles de la ciutat de Roma; va derrotar també en combat els fidenats i els de Veis, els
primers dels quals estan a sis milles de Roma i els altres, a divuit. Va ampliar la ciutat afegint el Celi.
Després de trenta-dos anys va morir fulminat per un raig i va cremar juntament amb la seva casa.
Després d’ell va prendre el poder Anc Marci, nét de Numa per part de la seva filla. Va lluitar
contra els llatins, va afegir a la ciutat l’Aventí i el Janícul, va fundar una desembocadura del Tíber, a la
vora del mar, una ciutat a setze milles de Roma. Va morir d’una malaltia en l’any vint-i-quatre del seu
regnat.
Després va rebre el regne Tarquini Prisc. Aquest va duplicar el nombre de senadors, va edificar un
circ a Roma i va instituir els jocs romans, que continuen celebrant-se fins els nostres dies. A més, va
vèncer els sabins i va unir al territori dels romans gran part dels camps que els va arrabassar, i fou el
primer a entrar a la ciutat amb els honors del triomf. Va construir muralles i clavegueres i va
començar, també, el Capitoli. En l’any trenta-vuit del seu regnat fou assassinat pels fills d’Anc Marci,
el rei a qui ell havia succeït.
Després d’aquest va prendre el poder Servi Tul·li, fill d’una dona noble, encara que captiva i
esclava. Va sotmetre també els sabins; va afegir a la ciutat tres turons: el Quirinal, el Viminal i
l’Esquilí; i va excavar fossats entorn de la muralla. Fou el primer de tots en ordenar un cens, quelcom
que en aquells temps era desconegut per la resta del món tot sencer. Sota el seu comandament, després
de ser tots censats, Roma tenia vuitanta-tres mil ciutadans, incloent els que vivien al camp. Fou
assassinat pel seu gendre Tarquini el Superb, fill del rei a qui ell mateix havia succeït, i per la seva
filla, amb la qual s’havia casat Tarquini.
Luci Tarquini el Superb, setè i darrer rei, va vèncer els volscs, poble proper a Roma en direcció a la
Campània; va sotmetre a la ciutat de Gàbies i a Suessa Pomècia; va firmar la pau amb els etruscs i va
edificar el temple de Júpiter al Capitoli. Després, en l’atac a Àrdea, ciutat a divuit milles de Roma, va
perdre el poder. La causa fou que el seu fill, Tarquini el Jove, havia violat Lucrècia, la més noble i
virtuosa dona, esposa de Col·latí, i que aquesta es va queixar d’aquest afront al seu marit, al seu pare i

51
 Història de Roma

als seus amics, i es va llevar la vida davant de tots. Per aquesta causa, Brutus, parent també de
Tarquini, va instigar el poble i li va treure el poder. Després, l’exèrcit també el va abandonar quan
estava assetjant la ciutat d’Àrdea juntament amb el rei mateix. En arribar el monarca a la ciutat de
Roma no li van deixar entrar, en haver-li tancat les portes. Després d’haver governat durant vint-i-
quatre anys, va fugir amb la seva dona i els seus fills. Així, set reis van regnar a Roma durant dos-cents
quaranta-tres anys, quan encara la ciutat, en la seva màxima expansió, tot just arribava al mil·liari
número quinze. Aleshores, van començar a governar els cònsols» (Eutropi, Breuiarium, 2-9).

15.1. El regnat de Ròmul

«Ròmul, al cel, en companyia dels déus engendradors» (Enni, Annales, fragm., 1, 62).

«Ròmul, primerament, va fortificar el Palatí en què s’havia criat. Va oferir sacrificis, tal com havia
estat establert per Evandre, a Hèrcules segons el ritual grec i a la resta de déus segons el ritual albà»
(Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 7, 3).

«Mentre, la ciutat creixia incorporant amb muralles nous espais, doncs es construïa el recinte en
previsió de la població futura, més que sobre la base dels habitants que hi havia aleshores. Després, per
tal que no quedés buida una ciutat d’aquelles dimensions, amb la finalitat d’incrementar la població
mitjançant el vell recurs dels fundadors de ciutats, que reunien entorn d’ells una multitud obscura i de
baixa extracció amb la ficció que de la terra els havia brollat descendència, Ròmul obre un “asil” en el
lloc en què actualment hi ha una palissada, segons es puja, entre els dos boscos sagrats. Des dels
pobles veïns, un al·luvió de gent de totes les classes, sense distinció d’esclaus i lliures, delerosos de
novetat, van acudir a refugiar-se allà, i aquesta fou la primera aportació sòlida en ordre a les
proporcions del traçat urbà» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 8, 4-6).

«Ròmul va crear cent senadors, bé perquè aquesta xifra fos suficient, bé perquè només eren cent els
qui podien ser creats senadors. En qualsevol cas, van rebre la denominació honorífica de patres [=
pares], i els seus descendents, patricis» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 8, 7).

«[...] va dividir la població en trenta cúries [...] i foren creades tres centúries de cavallers: els
“ramnes”, [nom] derivat de Ròmul; els “ticis”, de Tit Taci; i els “lúceres”, de nom i origen poc clar»
(Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 13, 7-8).

«[...] va tenir tres-cents soldats com a guàrdia personal, als quals va anomenar “cèlers”, tant en la
guerra com en la pau» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 15, 8).

«Un cop concloses aquestes empreses immortals, en una ocasió en què assistia a una concentració
per a passar revista a les tropes en un camp al costat de la llacuna de la Cabra, es va desfermar una
gran tempesta amb un esclat de trons paorós i el rei fou envoltat per un núvol tan dens que els allà
presents no podien veure’l; després, Ròmul ja no va aparèixer mai més sobre la terra [...]. Després,
primers uns quants i, més tard, tots a la vegada, saluden Ròmul com a déu fill d’un déu, rei i pare de la
ciutat de Roma; li imploren amb pregàries de pau perquè, amb voluntat propícia, protegeixi sempre la
seva descendència. Segons tinc entès, no va faltar tampoc qui, en veu baixa, sostenien que el rei havia
estat esquarterat pels senadors amb les seves pròpies mans» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 16, 1).

«Ròmul, nomenat rei d’aquesta manera per homes i déus, fou reconegut com hàbil i agosarat a la
guerra i com el més prudent per a desenvolupar la millor forma de govern. Vaig a explicar els fets
polítics i bèl·lics que s’exposarien normalment en una narració històrica. Parlaré, en primer lloc, sobre
el seu ordenament polític, que jo considero la més vàlida de totes les constitucions polítiques en la pau
i en la guerra» (Dionís d’Halicarnàs, Antiquitates Romanae, 2, 7, 1-2).

52
 Història de Roma

«Els usos sobre el patronatge fixat per Ròmul i continuats durant per llarg temps pels romans eren
els següents: els patricis havien d’explicar als seus clients les lleis que no sabien; en la seva presència o
absència, preocupar-se d’igual forma de fer tot allò que fan els pares pels seus fills amb relació als
diners o als tractes amb diners; entaular processos en nom dels seus clients si algú els enganyava en els
seus contractes, i defensar-los si eren acusats. I, per a dir-lo en poques paraules, proporcionar-los
completa seguretat en els seus assumptes privats i públics» (Dionís d’Halicarnàs, Antiquitates
Romanae, 2, 10, 1).

«Quan la ciutat fou bastida, Ròmul dividí primerament en cossos de tropes tota la multitud que hi
havia en edat de portar les armes: cada cos de tropes era de tres mil homes de peu i tres-cents de
cavall; i rebé el nom de legió [...]. En segon lloc, tractà els altres com un poble; i populus fou el nom
donat a aquesta multitud» (Plutarc, Vitae parallelae, “Vida de Ròmul”, 13, 1-2).

«Ròmul féu algunes lleis, de les quals és molt dura la que, no permetent a la dona d’abandonar el
seu marit, permet de repudiar la dona per emmetzinament, per suposició d’infants, possessió de falses
claus i per adulteri. Si ella era llançada per algun altre motiu, la meitat dels béns d’ell havia de ser
adjudicada a la dona i l’altra meitat consagrada a Ceres: i el repudiant havia d’oferir un sacrifici als
déus infernals» (Plutarc, Vitae parallelae, “Vida de Ròmul”, 22, 3).

«I les que va redactar sobre el respecte i obediència dels fills, perquè honoressin els seus pares fent
i dient tot allò que els manin [= la pàtria potestat], eren encara més dignes i venerables [...]. I no es va
aturar aquí el legislador de Roma en el poder atorgat al pare, sinó que fins i tot li va permetre vendre el
seu fill» (Dionís d’Halicarnàs, Antiquitates Romanae, 2, 26, 1 i 2, 27, 1).

«A la mort del seu avi Numitor a Alba, Ròmul tenia el dret de regnar-hi; però remeté el govern a la
generalitat, per guanyar-se el favor d’aquell poble: només cada any designava un magistrat als albans.
Això ensenyà als poderosos de Roma de cercar una forma de govern sense rei i independent, en la qual
tots poguessin obeir i comandar per torn» (Plutarc, Vitae parallelae, “Vida de Ròmul”, 27, 1).

«Alguns han conjecturat que els senadors s’havien llançat damunt d’ell en el temple de Vulcà i
l’havien occit; que després d’haver fet bocins el cos, cadascú se n’havia emportat una part guardada
dins la sina» (Plutarc, Vitae parallelae, “Vida de Ròmul”, 27, 6).

«Efectivament, Ròmul, després d’assassinar, primer, al seu avi Numitor i després al seu germà
Rem, es va apoderar del govern i va aixecar la ciutat ; va inaugurar el regne amb la sang del seu avi,
els murs amb la del seu germà i el temple amb la del seu sogre; va reunir un grup de criminals
prometent-los absoluta impunitat. El seu primer camp de batalla fou el fòrum de la ciutat, donant ja a
entendre que les guerres externes i internes, en mescla conjunta, mai no haurien de faltar. I a les dones
dels sabins, als quals havia atret a Roma mitjançant un pacte i per a presenciar uns jocs, les va raptar
tan vergonyosament com covardament les va defensar. Al rei dels sabins Tit Taci, ancià arrelat en els
honorables motius de l’amistat, després d’haver-li atacat amb les armes, el va matar més tard després
quan el va fer soci seu en el regne» (Orosi, Historiarum aduersum paganos libri, 2, 4, 3-7).

15.2. El regnat de Numa Pompili

15.2.1. Textos generals sobre el tarannà del seu regnat

«A ell, li respon la dolça veu de [la nimfa] Egèria» (Enni, Annales, fragm., 2, 1).

«[A la mort de Ròmul es produeix un interregne durant el qual cada senador s’ocupa del govern
durant cinc dies.] En aquells temps, resultava molt ponderada la justícia i la religiositat de Numa
Pompili. Vivia a la sabina Cures; era l’home més savi, en la mesura possible en aquella època, en tot el

53
 Història de Roma

dret diví i humà. Se li assigna com a mestre, equivocadament, a Pitàgores de Samos [...]. [Instal·lat en
el tron per la força de les armes i amb la confirmació dels auguris], Numa es disposa a fonamentar la
nova ciutat, fundada per la força de les armes, sobre fonaments nous: el dret, les lleis i els bons
costums [...].
Numa va pensar que, abans que res, calia infondre al poble el temor als déus, una mesura molt
efectiva per a la multitud ignorant i inculta d’aleshores. I com que aquest no podia calar a les ments
sense el recurs d’algun esdeveniment miraculós, simula mantenir trobades nocturnes amb la deessa
Egèria, i que, a indicació seva, institueix els cultes més agradables als déus i nomena sacerdots
específics per a cada divinitat.
Primerament, divideix l’any en dotze mesos, segons el curs de la Lluna: però com que aquesta no
triga trenta dies tots els mesos i manquen sis dies per a tancar l’any que es clou amb una revolució
solar, afegint mesos intercalars va aconseguir una distribució tan exacta, que cada dinou anys els dies
corresponien amb la mateixa posició del Sol que al principi, completant-se la durada de tots els anys. I
també fou ell qui va assenyalar els dies fastos i nefastos, perquè interrompre de temps en temps
l’activitat política de participació popular tindria la seva utilitat.
Va dedicar, després, la seva atenció a la institució del sacerdoci, tot i que ell personalment assumia
la major part de les funcions sagrades, sobretot les que actualment corresponen al flamen [= sacerdot]
de Júpiter, però, com que li semblava que un país bel·licós tindria en el futur més reis de l’estil de
Ròmul que ell mateix i que acudirien personalment a les guerres, per tal que restessin abandonades les
funcions sacerdotals que competien al rei, va crear un flamen permanent de Júpiter i va donar relleu a
la seva figura amb un vestit especial i una cadira curul com la del rei. A aquest va afegir altres dos
flamines, un per a Mart i un altre per a Quirí. Va escollir també noies per al culte de Vesta, sacerdoci
d’origen albà i que tenia quelcom a veure amb la família del fundador de Roma. Per tal que es
dediquessin exclusivament al servei del temple, va concedir-li un sou amb càrrec a l’estat; mitjançant
el vot de virginitat i altres pràctiques rituals, va fer-les venerables i inviolables. Així mateix, va escollir
dotze salis en honor de Mart Gradiu i els hi va donar com a distintiu una túnica brodada i, sobre la
túnica, una cuirassa de bronze al pit; els va encarregar de dur els escuts caiguts del cel anomenats
ancilia i de recórrer la ciutat cantant himnes enmig de salts i danses sagrades. A continuació, va
nomenar pontífex Numa Marci, un dels senadors, i el feu dipositari d’una descripció pormenoritzada
de tots els cultes religiosos: classes de víctimes, dates, temples en què celebrar els sacrificis, d’on
treure els diners per a sufragar aquestes despeses. Tota la resta de cerimònies del culte públic o privat
també les va sotmetre a les seves decisions [...]. Igualment, el pontífex havia d’informar detalladament
no només sobre el culte dels déus, sinó també sobre els rituals funeraris i la manera d’aplacar als
Mans; sobre quins dels prodigis manifestats amb raigs o amb qualsevol altre fenomen calia prendre
nota i conjurar-los» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 18, 1-2; 1, 19, 1; 1, 19, 4-20, 7).

«Era també inspector de les sagrades verges que anomenen Vestals. Perquè a Numa és atribuïda la
consagració de les Verges Vestals, i en general la cura i el culte del foc perpetu que elles vigilen, sigui
que pensés que la pura i incorruptible substància del foc ha de ser confiada a cossos castos i impol·luts,
sigui perquè associés a la virginitat el que té d’estèril i infecund [...]. Numa, diuen, construí el temple
de Vesta, per a servir de custòdia al foc inextingible, en forma circular, imitant no la figura de la terra
com si fos Vesta, sinó la de l’univers, en el centre de la qual els pitagòrics creuen que té la seva estada
el foc» (Plutarc, Vitae parallelae, “Vida de Numa”, 9, 9-10 i 11, 1).

«Les verges servidores de la deessa, en un principi, eren quatre, escollides pels reis segons les
normes que va establir Numa, però més tard, a causa de la quantitat de cerimònies que havien de
realitzar, foren sis, nombre que correspon al dels nostres dies» (Dionís d’Halicarnàs, Antiquitates
Romanae, 2, 26, 1 i 2, 27, 1).

«Numa establí encara moltes altres ordres de sacerdots, de les quals citaré dos, la dels salis i la dels
fecials, les que més evidències donen de la seva pietat. Els fecials eren uns custodis de la pau»
(Plutarc, Vitae parallelae, “Vida de Numa”, 12, 4).

54
 Història de Roma

«Quan hagué organitzat els sacerdocis, Numa bastí, prop del temple de Vesta, l’anomenada Regia,
o palau reial. La major part del temps hi residia, atenent funcions sagrades o instruint els sacerdots o
vagant tot sol ocupat en pensar sobre els afers divins» (Plutarc, Vitae parallelae, “Vida de Numa”, 14,
1).

«Quant als seus fills i als seus matrimonis, els historiadors discrepen. Segons els uns, no es casà
amb altra que Tàcia, ni fou pare de cap més infant que una filla, Pompília; d’altres, a més d’aquesta, li
atribueixen quatre fills: Pompó, Pinus, Calpus i Mamerc, cadascun dels quals deixà la successió d’un
casal i d’un llinatge il·lustre. De Pompó, en efecte, vindrien els Pomponis; de Pinus, els Pinaris; de
Calpus, els Calpurnis i de Mamerc, els Mamercis, que a aquest origen deurien el sobrenom de
“Reges”, que vol dir reis [...]. Tothom convé que Pompília fou casada amb Marci. Aquest Marci era
fill del Marci que induí Numa a acceptar la corona; havia anat a viure amb ell a Roma, on fou rebut en
l’honor senatorial, i després de la mort de Numa competí amb Hostili per la corona i, vençut, es deixà
morir de fam. El seu fill Marci, marit de Pompília, va quedar-se a Roma i tingué un fill, Ancus Marci,
que després de Tul·lus fou rei» (Plutarc, Vitae parallelae, “Vida de Numa”, 21, 1-6).

15.2.2. L’organització sacerdotal atribuïda a Numa Pompili

• fratres Aruales: a) col·legi que cada primer de maig celebrava un antic ritual en honor de la deessa
de la fecunditat de la terra; b) eren 12.
• augures: a) primer foren 3, però amb Cèsar ja eren 17; b) interpretaven els signes de la natura
(principalment, ocells [auispicina]); c) no tenien cap suprem; d) només responien “si” o “no” a una
pregunta precisa, i la seva resposta havia de ser acatada pels magistrats; e) eren patricis i el càrrec
era vitalici, però podia compaginar-lo amb una magistratura civil.
• decemuiri sacris faciundis (‘els deu homes encarregats de fer les coses pròpies dels déus’): a) de 10
(decemuiri) van passar a 15 (quindecimuiri); b) funció: interpretació dels Llibres Sibil·lins quan es
produïa un esdeveniment extraordinari considerat indici de la còlera i de l’enuig diví i proposta del
remei adient; c) va resultar determinant en la introducció de cerimònies i cultes estrangers a Roma.
• fetiales: a) col·legi sacerdotal encarregat de les declaracions de guerra justa (bellum iustum) i de
mantenir la pax deorum; b) firmaven els tractats de pau; c) eren 12.
• 15 flamines: a) flamines maiores: eren 3 (el flamen Dialis [Júpiter], el flamen Quirinalis [Quirí] i el
flamen Martialis [Mart]); b) flamines minores: eren 12 (de Vulcà [foc], Volturne [rius], Portunne
[ports], Palàtua [Palatí], Carmenta [fonts], Flora [flors], Pomona [fruites], Furrina [?], Falacer [?],
Ceres [cereals] i altres 2 deesses desconegudes); c) era un càrrec administratiu de caràcter anyal
per a la promoció dels patricis. El flamen Dialis tenia una llarga llista de prohibicions a respectar.
• haruspices: estudiaven les entranyes dels animals (fetge [hepatoscopia]) i els raigs
(ceraunoscopia).
• lupercii: a) sodalitas les festes de la qual recolzaven en ritus molt arcaics de pastors; b) eren 12.
• pontifex maximus: a) cap del col·legi de pontifices i de la resta de col·legis sacerdotals; b) funcions
religioses complementàries a les del rex sacrorum, a qui va acabar desbancant; c) supervisava el
bon funcionament dels rituals; d) podia ser cap militar, doncs tenia l’imperium.
• collegium de pontifices: a) vigilaven les pràctiques generals de la religió (públiques i privades) i
determinaven els deures del poble envers les divinitats; b) funcions consultives, jurídiques,
administratives i de dret diví; c) pronunciaven les oracions propiciatòries de rigor sobre les
decisions que prenien els magistrats; d) elaboració del calendari (dies fastos i nefastos); e)
compilaven els Annales (registre dels fets importants de cada any).
• rex sacrorum: a) patrici al qual es prohibia fer carrera política; b) sobretot, era el cap del culte de
Janus; c) funció principal: anunciar els dies sagrats de cada mes; d) amb la República, es va
convertir en dipositari de les funcions religioses dels reis, però, a la pràctica, era un càrrec simbòlic
subordinat al pontifex maximus.

55
 Història de Roma

• salii: a) col·legi sacerdotal encarregat del culte de Mart; b) eren 12; c) presidits per un magister
saliorum; d) custodien l’escut sagrat de Numa Pompili; e) l’1 de març feien una processó per
Roma.
• sodales: a) grups de ciutadans que es reunien per a la celebració d’un culte concret (sodalitates); b)
els més importants: lupercii (ritus de pastors), aruales (ritus agraris), i salii i fetiales (ritus
guerrers); tots ells, de 12 membres.
• sodales Titius: col·legi sacerdotal del qual s’ignora gairebé tot.
• tresuiri epulones (‘els tres homes dels banquets’): a) de 3 (tresuiri) van passar a 7 (septemuiri) i,
després, a 10 (decemmuiri); b) creats el 196 aC per a ocupar-se dels banquets en honor a Júpiter.
• uestales: a) primer van ser 4 i, després, 6; b) nenes entre 6 i 10 anys, escollides entre les famílies
patrícies; c) feien vot de virginitat durant 30 anys, transcorreguts els quals podien casar-se; d)
funció principal: mantenir encès el foc sagrat; e) depenien del pontifex maximus, qui, si violaven
els seus vots, podia decidir la seva mort (emparedada viva); f) els magistrats havien d’apartar-se
per a cedir-les el pas; g) el seu temple només s’obria a les dones del 7 al 14 de juny; h) també
participaven en altres cultes com el d’Ops o la Bona Dea.

15.3. El regnat de Tul·lus Hostili

«A la mort de Numa es va tornar a un interregne. Després, Tul·lus Hostili, nét d’aquell Hostili que
havia lliurat un memorable combat contra els sabins al peu de la ciutadella, fou elegit rei pel poble; els
senadors van ratificar l’elecció. Aquest fou no només diferent del sobirà que l’havia precedit, sinó més
bel·licós fins i tot que Ròmul. La joventut i la força i, per altra banda, la glòria del seu avi,
esperonaven el seu esperit. Convençut, doncs, del fet que Roma envellia per manca d’acció, cercava
per arreu un motiu per a fer esclatar de nou la guerra. Es va donar l’avinentesa que uns camperols
romans van saquejar en territori albà i que altres albans, al seu torn, ho van fer en territori romà [...].
Tul·lus va enviar genets a Alba perquè traslladessin la població a Roma. Després, s’hi van
presentar les legions per a demolir la ciutat. En franquejar aquestes les portes, no es produeix la
desbandada i el pànic que és habitual en la captura de les ciutats quan, un cop tirades per terra les
portes o ensorrades les muralles amb ariets o capturada a l’assalt la ciutadella, la cridòria de l’enemic i
les seves corredisses per la ciutat amb les armes a les mans ho passa tot a sang i a foc. Pel contrari, un
silenci ple de tristor i de mut abatiment va paralitzar de tal manera els ànims de tothom que en la seva
angoixa no sabien què endur-se ni què deixar [...] Un cop els albans van evacuar la ciutat, els romans
arrasen indiscriminadament tots els edificis públics i privats, i en una hora van destruir i arruïnar l’obra
de quatre-cents anys, que és el temps que Alba havia durat. No obstant, els temples dels déus foren
respectats, doncs així ho havia decretat el monarca.
Mentre, Roma creix amb la ruïna d’Alba. Es duplica el nombre de ciutadans; el turó Celi és
incorporat a la ciutat per tal que es pobli més densament [...]. Escull per a senadors, amb la finalitat
que també aquest estament de l’estat s’incrementi, als albans més rellevants: Julis, Servilis, Quincis,
Geganis, Curiacis, Clelis; com a recinte sagrat per al cos el nombre del qual havia incrementat, va
construir la cúria anomenada Hostília fins a l’època dels nostres pares [...].
Confiat en aquestes forces, Tul·lus declara la guerra als sabins, el poble que, aleshores, tenia més
potencial d’homes i armament després d’Etrúria [...].
Amb la derrota dels sabins, el regnat de Tul·lus i Roma sencera gaudien de glòria i de poder en alt
grau [...].
Expliquen que el rei, en consultar els comentaris de Numa va descobrir allà uns sacrificis secrets
en honor de Júpiter Elici i es va amagar per a celebrar-los; però no es va atenir al ritual en els
preparatius o en la celebració del sacrifici, i no només no va obtenir cap aparició celestial, sinó que la
còlera de Júpiter, irritat per la manca d’escrupolositat religiosa, el va cremar amb un raig juntament
amb el seu palau» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 22, 1-3; 1, 29, 1-3; 1, 29, 6-30, 1; 1, 30, 2; 1, 30, 4; 1,
31, 1; 1, 31, 8).

56
 Història de Roma

«Però la majoria afirma que la desgràcia es degué a una conspiració humana i atribueixen
l’assumpte a Marci, que va governar la ciutat després d’ell. Aquest, que era fill de la filla de Numa
Pompili, diuen que estava irritat perquè, nascut d’estirp reial, era un simple privat, i veient que la
descendència de Tul·lus creixia, sospitava obsessivament que si quelcom li passava a Tul·lus, el poder
passaria als seus fills» (Dionís d’Halicarnàs, Antiquitates Romanae, 3, 35, 2-3).

«Unes accions tals va dur a terme durant el seu regnat Tul·lus Hostili, home, com pocs, digne
d’elogi pel seu valor a la guerra i la seva sensatesa front als perills; però, per sobre d’aquestes dues
coses, perquè sense precipitar-se per anar a la guerra, un cop en ella, estava segur que avantatjaria en
tot els seus adversaris» (Dionís d’Halicarnàs, Antiquitates Romanae, 3, 35, 1).

15.4. El regnat d’Anc Marci

«Òstia fou aixecada. Ell mateix va deixar nets aquells llocs per a les belles naus i els mariners que
cerquen la seva manutenció a la mar» (Enni, Annales, fragm., 2, 13).

«A la mort de Tul·lus, el poder, tal com s’havia establert des d’un principi, va passar als senadors,
que van nomenar un interrei. Aquest va convocar comicis i el poble va elegir Anc Marci; el senat va
ratificar l’elecció. Anc Marci era nét del rei Numa Pompili per línia materna [...].
Va considerar el seu primer deure que el culte públic se celebrés segons les normes que Numa
havia instituït i va encarregar al pontífex que les copiés íntegres dels comentaris del rei i les exposés al
públic sobre un tauler blanc [...].
No obstant, com que Numa no havia fixat les pràctiques religioses de la pau, el va voler fixar les de
la guerra, per tal que aquesta no només es desenvolupés sinó que també es declarés d’acord amb un
ritus, que va importar de l’antic poble dels eqües i que és la normativa a la qual s’atenen els fecials
quan es presenta una reclamació.
[...] va unir l’Aventí al Palatí. I també el Janícul fou unit a Roma, no per falta d’espai, sinó per a
evitar que aquella posició tan avantatjosa fos alguna vegada de l’enemic. Es va decidir que el Janícul
no fos només envoltat per una muralla, sinó que, per a facilitar-ne l’accés, s’unís a la ciutat per un pont
de fusta, que va ser el primer que es va fer sobre el Tíber. També el fossat dels Quirits, defensa gens
menyspreable davant el fàcil accés des de la banda de la planura, és obra del rei Anc. Es van
incrementar extraordinàriament els recursos de Roma. En una aglomeració humana de tal densitat
resultava difícil establir la distinció entre les accions bones i les dolentes, i es cometien delictes en la
clandestinitat; per a infondre por a la gosadia creixent, es construeix una presó, enmig de la ciutat,
dominant el fòrum. Durant aquest regnat no només es va eixamplar la ciutat, sinó també els límits del
territori: en arribar a Veis la selva Mèsia, el seu domini es va estendre fins a la mar, va fundar la ciutat
d’Òstia a la desembocadura del Tíber i, entorn d’ella, va establir unes salines. Davant uns resultats
bèl·lics tan feliços, va ampliar el temple de Júpiter Feretri [...].
Anc va regnar vint-i-quatre anys a l’alçada de qualsevol dels reis precedents en ofici i glòria militar
i política. Els seus fills s’apropaven ja a l’edat adulta, raó de més perquè Tarquini insistís a fi que els
comicis per a nomenar rei se celebressin quant abans millor. Quan s’apropava la data per a la qual
havien estat fixats, va allunyar els nens enviant-los a caçar» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 32, 1; 1, 32,
2; 1, 32, 5; 1, 33, 5-9; 1, 35, 1-2).

«Va emmurallar també l’anomenat Janícul, turó alt situat a l’altra banda del riu Tíber, i va col·locar
en ell una guarnició suficient per a la seguretat d’aquells que navegaven pel riu, doncs els tirrens, que
ocupaven tot el territori de l’altra banda del riu, assaltaven els comerciants» (Dionís d’Halicarnàs,
Antiquitates Romanae, 3, 45, 1).

57
 Història de Roma

15.5. El regnat de Tarquini Prisc

15.5.1. Testimonis generals sobre el regnat de Tarquini Prisc

«La mateixa habilitat que aquest home, destacat en la resta de qualitats, havia mostrat quan
pretenia el tron, li va acompanyar quan el va obtenir. No es va preocupar menys de consolidar el seu
poder personal que d’engrandir l’estat: va nomenar cent patres senadors que, des d’aleshores, es van
anomenar “de segon ordre”, partidaris incondicionals del rei, per favor del qual van arribar a la cúria.
La primera guerra la va fer contra els llatins, i en ella va prendre per assalt Apioles [...]. Aleshores,
per primer cop, es va escollir un emplaçament per al circ que actualment duu el nom de Màxim [...].
Aquest mateix monarca va distribuir entre particulars terrenys edificables entorn del fòrum, i en
ells es van construir pòrtics i tendes. Es disposava també a envoltar la ciutat amb una muralla de pedra,
quan la guerra dels sabins va venir a interferir en el seu projecte [...].
Un cop liquidada la guerra sabina, Tarquini va fer una entrada triomfal a Roma. Seguidament va
fer la guerra contra els antics llatins [...]. Es va dedicar a obres civils amb un desplegament d’energia
encara més gran que el que havia posat en la guerra, per tal que el poble no estigués menys actiu en la
vida civil que en la milícia. Es disposa a envoltar la ciutat amb un mur de pedra per allà on encara la
feina no estava feta [...]; drena per mitjà de desguassos construïts en pendent fins el Tíber les zones
més baixes de la ciutat situades entorn del fòrum i a les valls existents entre els turons, perquè no
donaven sortida fàcilment a l’aigua per falta de pendent. Finalment, posa els fonaments a l’àrea
destinada, al Capitoli, a la construcció del temple de Júpiter que havia promès durant la guerra sabina,
pressentint ja interiorment la grandesa que el lloc hauria de tenir en el futur» (Tit Livi, Ab urbe
condita, 1, 35, 6-8; 1, 35, 10-36, 1; 1, 38, 3-7).

«A les verges que custodien el foc inextingible, que eren quatre, va afegir altres dues, doncs en
celebrar-se ja més cerimònies religioses en nom de la ciutat a què devien assistir les sacerdotesses de
Vesta, semblava que les quatre no eren suficients [...]. Sembla també que ell fou el primer a idear els
càstigs que els pontífexs apliquen a les sacerdotesses que no conserven la seva virginitat» (Dionís
d’Halicarnàs, Antiquitates Romanae, 3, 67, 2-3).

«Però no va arribar a col·locar els fonaments del temple [de Júpiter] al Capitoli, doncs només va
viure quatre anys després de la guerra. Molts anys després, el segon Tarquini, que va regnar després
d’ell, aquell que fou expulsat del seu tron, va posar els fonaments i va realitzar la major part de la
construcció, però tampoc no va acabar l’obra, sinó que el temple fou acabat sota els magistrats anuals
que foren cònsols en el tercer any de la seva expulsió» (Dionís d’Halicarnàs, Antiquitates Romanae, 3,
69, 2).

«Amb Gàbies en el seu poder, Tarquini [el Superb] va fer la pau amb els eqües i va renovar
l’aliança amb els etruscs. A continuació va dirigir la seva atenció vers les tasques urbanes. La primera
d’elles era el temple de Júpiter a la Tarpeia, per a deixar un monument que recordés el seu regnat i el
seu nom [...]. En començar a construir l’edifici en qüestió, es diu que els déus van emetre un senyal de
la seva voluntat per a significar la grandesa de l’imperi; en efecte, les aus van consentir en la
dessacralització de totes les capelles [que hi havia al Capitoli construïdes pels reis precedents], però no
foren favorables a la del lloc consagrat a Terme. Aquest presagi i auguri fou interpretat en el sentit que
no canviar Terme de lloc i en ser l’únic déu que no podia ser desplaçat del seu recinte consagrat,
vaticinava la fermesa i l’estabilitat de l’estat. A aquest presagi de durabilitat en va seguir un altre que
anunciava la grandesa de l’Imperi: en excavar els fonaments del temple aparegué, segons diuen, un cap
humà amb els trets facials intactes. Aquest aparició presagiava amb tota claredat que aquell seria
l’epicentre de l’imperi i la capital del món; així ho van vaticinar els endevins, tants els de la ciutat com
els que féu venir d’Etrúria per a estudiar aquell fet» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 55, 1-6).

58
 Història de Roma

15.5.2. Els presagis divins previs al seu ascens al tron de Roma

«Durant el regnat d’Anc [Marci], Lucumó, home diligent i ric, va emigrar a Roma, principalment,
per ambició i per la perspectiva d’assolir allà una més enlairada posició que no havia aconseguit
adquirir a Tarquínia, car allà era tingut per oriünd de família estrangera. I és que Lucumó era fill de
Demarat de Corint, que, fugit de la seva pàtria per causa d’unes revoltes [= contra els tirans corintis,
els Cipsèlides], s’havia establert casualment a Tarquínia. Allà es va casar i va tenir dos fills, anomenats
Lucumó i Arrunt. Lucumó va sobreviure al seu pare heretant tota la seva fortuna; Arrunt, en canvi, va
morir abans que el seu pare, deixant la seva esposa embarassada. No va sobreviure molt al fill [=
Arrunt] el pare [= Demarat] qui, ignorant de l’embaràs de la nora, va morir sense esmentar en el
testament el seu nét, al qual, nascut després de la mort del seu avi, sense cap participació en la fortuna,
es va posar el nom d’Egeri, a causa de la seva indigència. A Lucumó, pel contrari, hereu de tots els
béns, l’alè que li proporcionava la seva riquesa fou estimulat pel fet d’haver maridat amb Tanaquil,
una dona nascuda en una molt alta posició i poc disposada a tolerar la idea d’haver-se casat amb algú
que, per naixement, era de dignitat inferior a la seva. Els etruscs menystenien Lucumó, considerant-lo
fill d’un refugiat estranger; ella no podia suportar aquesta indignitat i, oblidant tots els vincles de la
pàtria, per tal que el seu marit pogués assolir un major honor, va decidir emigrar de Tarquínia. Roma
semblava el lloc més adequat per al seu propòsit. Ella creia que en el si d’una jove nació en què tota la
noblesa era de recent creació i guanyada pel mèrit personal, hi hauria lloc per a un home de valor i
energia. Va recordar que el savi [Tit] Taci havia regnat allà; que Numa havia estat cridat des Cures per
a ocupar el tron; i que Anc [Marci] mateix havia nascut de mare sabina i que no podia remuntar la seva
noblesa més enllà de Numa. L’ambició del seu marit i el fet que Tarquínia era el seu país d’origen
només pel costat matern, va fer que Lucumó atengués atentament les seves propostes. En
conseqüència, van empaquetar els seus béns i es van traslladar a Roma.
Havien arribat fins al Janícul quan un àguila va baixar volant suaument, mentre Lucumó s’estava
assegut al costat de la seva dona al carruatge, i li va treure el barret. A continuació, va girar entorn del
vehicle amb forts crits, com si els cels li haguessin encomanat aquesta tasca, i va tornar a posar el
barret sobre el seu cap, elevant-se novament fins a perdre’s en la distància. Es diu que Tanaquil, que,
com la majoria dels etruscs, era una experta en la interpretació dels prodigis celestes, estava encantada
amb el presagi. Es va abraçar al seu marit i li va dir que se li oferia un destí alt i majestuós, atès que
aquesta era la interpretació que calia donar a l’aparició de l’àguila en funció de la part concreta del cel
des de la qual havia aparegut i de la deïtat que la va enviar.
El presagi al·ludia a la coronació i encimbellament de la seva persona: l’ocell havia aixecat vers el
cel un guarniment posat per les mans humanes i va reemplaçar-lo com un regal del cel. Confiat en
aquestes esperances i conjectures, la parella va entrar a la ciutat i, després de procurar-se un domicili,
es va anunciar com Luci Tarquini Prisc. El fet de ser un estranger, i ric, li va proporcionar notorietat,
però la sort que la fortuna li va proporcionar es veié augmentada per la seva conducta cortès, la seva
pròdiga hospitalitat i els abundants actes de bondat mitjançant els quals es va guanyar a tots els qui va
poder fins que la seva fama va arribar al palau. Un cop presentat al rei, Lucumó aviat es va guanyar la
seva confiança, i es va fer tan familiar que era consultat tant en assumptes d’Estat com en assumptes
privats, tant en les qüestions de pau com en les de la guerra. Per fi, després de passar totes les proves
de caràcter i capacitat, fou nomenat pel rei tutor dels seus fills» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 34).

15.6. El regnat de Servi Tul·li

15.6.1. Testimonis generals sobre el regnat de Servi Tul·li

«Emprèn Servi, a continuació, la tasca pacífica més transcendental de totes: així, com Numa havia
estat el fundador de les institucions religioses, Servi va adquirir renom davant de la posteritat per haver
establert la classificació de tots els ciutadans en classes, gràcies a les quals hi ha una diferència entre
els diversos graus de rang i fortuna. Servi va instituir, doncs, el cens –institució d’una gran utilitat per
al futur esplendor de tan gran imperi–, a partir del qual les càrregues militars i civils repartirien no a

59
 Història de Roma

tant per individu, com es feia abans, sinó segons la seva capacitat econòmica. I així, en base al cens, va
poder fixar les classes socials i les centúries, i va resultar una ordenació brillant tant des del punt de
vista militar com civil [...]. Els seniores havien d’estar disposats a defensar la ciutat, i els iuniores
havien de fer la guerra fora d’ella» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 42, 4-5 i 1, 43, 2).

15.6.2. La classificació censitària d’època republicana (atribuïda al rei Servi Tul·li)

Taula a partir de Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 43, 1-9

Ingressos Armes centúries centúries
Classe Total
(en asos) (de bronze) de iuniores de seniores
I + de 100.00 - elm, escut rodó,
gamberes, cuirassa 40 40 80
- llança i espasa
II + de 75.000 - casc, escut oblong,
gamberes 10 10 20
- llança i espasa
III + de 50.000 - casc, escut oblong
10 10 20
- llança i espasa
IV + de 25.000 - escut allargat
10 10 20
- llança i venable
V + de 11.000 - fona i pedres 15 15 30
Centúries 18 de cavalleria (equites) [eren les primeres a votar] 18
supernumeràries 2 d’obrers (fabri); 2 de músics; 1 d’infra classem (exempts del servei 5
militar)
Nombre total de 193
centúries

«Totes aquestes càrregues van passar del pobres als rics, però varen comportar privilegis.
Efectivament, no es va concedir a tothom indistintament la facultat de vot individual amb el mateix
valor i els mateixos drets, tal com havien fet els altres reis d’acord amb el costum establert a partir de
Ròmul, sinó que s’establiren graus, de manera que ningú no semblés exclòs del vot i que tot el poder
estigués en mans dels principals de la ciutat. Així, els cavallers eren convidats a emetre el vot els
primers; després, les vuitanta centúries de la primera classe, de manera que, si no hi havia acord ja –la
qual cosa passava rarament– eren cridats els de la segona classe, i gairebé mai no s’arribava fins a les
classes més baixes» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 43, 9-12).

«Va dividir la ciutat en quatre circumscripcions, segons les zones i els turons habitats» (Tit Livi,
Ab urbe condita, 1, 43, 13).

«Tul·li, després d’envoltar els set turons amb una muralla, va dividir la ciutat en quatre zones que,
segons els turons va anomenar: Palatina, Suburana, Colina i Esquilina, fent que, d’aquesta manera, la
ciutat tingués quatre tribus en lloc de les tres que hi havia abans» (Dionís d’Halicarnàs, Antiquitates
Romanae, 4, 14, 1).

«Va considerar que calia ampliar la ciutat. Va incorporar dos turons: el Quirinal i el Viminal [...];
envolta la ciutat d’un terraplè, de fossats i d’un mur; en conseqüència, duu més enfora el pomeri» (Tit
Livi, Ab urbe condita, 1, 44, 3).

«Va aconseguir que el poble llatí i el poble romà conjuntament aixequessin un temple a Diana a
Roma [= a l’Aventí]» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 45, 2).

«[...] temple de la Màter Matuta, dedicat ja anteriorment pel rei Servi Tul·li» (Tit Livi, Ab urbe
condita, 5, 19).

60
 Història de Roma

«Aleshores, Tarquini, obligat ja per la força de les circumstàncies a dur la seva gosadia fins el
final, i comptant amb moltes més possibilitats per causa de la seva edat i de la seva força, agafa a Servi
per la cintura, el treu de la cúria i el llença escales avall; acte seguit, retorna a la cúria per a mantenir
reunit el senat. Fuig la guàrdia i el seguici del rei; aquest, desagnat, escapa vers la seva casa amb un
seguici que no era propi d’un rei quan els emissaris de Tarquini arriben i el maten» (Tit Livi, Ab urbe
condita, 1, 45, 2).

15.6.3. Un testimoni discrepant sobre l’origen local de Servi Tul·li: l’emperador-historiador

Claudi

«En un altre temps els reis van governar la ciutat; no obstant això, la successió no requeia en els
seus familiars. Individus d’altres famílies i fins i tot intrusos van ascendir al tron, com Numa, d’estirp
sabina, que va succeir a Ròmul; era d’una ciutat veïna i al mateix temps estranger, igual que Tarquini
Prisc, que va succeir a Anc Marci. Incapaç d’ostentar càrrecs en el seu propi país a causa de la seva
sang impura –era fill de Damarat de Corint, mentre que la seva mare era una dona de Tarquínia, de
noble nissaga, però presumiblement pobra, atès que es va veure obligada a lliurar la seva mà a
semblant personatge–, Tarquini va emigrar a Roma i es va fer amb el tron. Entre Tarquini i el seu fill o
nét (atès que en aquest punt existeixen discrepàncies entre els autors), s’intercala Servi Tul·li. Si
seguim les nostres pròpies fonts, era fill d’una captiva denominada Ocrísia; en canvi, si seguim les
etrusques, al principi fou l’amic més fidel de Celi Vivenna i va participar en totes les seves aventures.
Posteriorment, impel·lit per un canvi de fortuna, va abandonar Etrúria amb les restes de l’exèrcit de
Celi i va ocupar el turó homònim [de Roma], al qual va posar el nom del seu antic capità. Servi va
canviar de nom (doncs, en etrusc es deia Mastarna), i va rebre aquell altre que he esmentat, i va obtenir
el tron per a major glòria de l’estat» (Taula Claudiana de Lió).

15.7. El regnat de Tarquini el Superb

15.7.1. Testimonis generals sobre el regnat de Tarquini Prisc

«Va començar a continuació el regnat de Luci Tarquini, que, pel seu comportament, va rebre el
sobrenom de Superb, perquè va negar la sepultura al seu sogre, ell que era el seu gendre, dient que
tampoc Ròmul havia rebut sepultura; i perquè féu matar els senadors més importants que sospitava que
havien estat partidaris de Servi» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 49, 1-2).

«Després d’haver reduït per aquest sistema, sobretot, el nombre dels senadors, va decidir no
nomenar altres nous, per tal que aquest estament quedés desacreditat per la seva mateixa escassetat
numèrica i no es prengués tan malament que no es comptés amb ell per a res. I, en efecte, fou ell el
primer rei que no va seguir la tradició dels seus predecessors de consultar-ho tot amb el senat. Va
administrar els assumptes públics aconsellant-se amb els seus familiars: guerra, pau, tractats, aliances,
tot ho va fer i desfer per ell mateix, sense l’acord del poble ni del senat» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1,
49, 6-7).

«Amb Gàbies en el seu poder, Tarquini va fer la pau amb els eqües i va renovar l’aliança amb els
etruscs. A continuació va dirigir la seva atenció vers les tasques urbanes. La primera d’elles era el
temple de Júpiter a la Tarpeia, per a deixar un monument que recordés el seu regnat i el seu nom [...].
En començar a construir l’edifici en qüestió, es diu que els déus van emetre un senyal de la seva
voluntat per a significar la grandesa de l’imperi; en efecte, les aus van consentir en la dessacralització
de totes les capelles [que hi havia al Capitoli construïdes pels reis precedents], però no foren
favorables a la del lloc consagrat a Terme. Aquest presagi i auguri fou interpretat en el sentit que no
canviar Terme de lloc i en ser l’únic déu que no podia ser desplaçat del seu recinte consagrat,
vaticinava la fermesa i l’estabilitat de l’estat. A aquest presagi de durabilitat en va seguir un altre que
anunciava la grandesa de l’Imperi: en excavar els fonaments del temple aparegué, segons diuen, un cap

61
 Història de Roma

humà amb els trets facials intactes. Aquest aparició presagiava amb tota claredat que aquell seria
l’epicentre de l’imperi i la capital del món; així ho van vaticinar els endevins, tants els de la ciutat com
els que féu venir d’Etrúria per a estudiar aquell fet» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 55, 1-6).

«L’endeví, en no poder enganyar-los ni apropiar-se del presagi, els va dir: “Romans, digueu als
vostres conciutadans que està determinat pel destí que aquest lloc on heu trobat el cap arribi a ser el
cap de tota Itàlia”. Des d’aleshores, el turó es diu Capitoli pel cap trobat en ell» (Dionís d’Halicarnàs,
Antiquitates Romanae, 4, 61, 2).

«Un dia que estaven bevent a la tenda de Sext Tarquini, en un sopar en què participava també
Tarquini Col·latí, fill d’Egeri, va recaure la conversa sobre les seves dones. Cadascú posava pels
núvols a la seva; de seguida s’engresquen en la discussió i Col·latí diu que no hi ha perquè seguir
discutint, que en qüestió d’hores es pot comprovar quant supera Lucrècia a les altres [...]. Lucrècia es
va endur la palma en aquella baralla sobre les dones. L’arribada del seu marit i dels Tarquinis fou
rebuda amb afabilitat. El marit guanyador té la cortesia de convidar els joves prínceps. Aleshores,
s’apodera de Sext Tarquini el desig funest de posseir per la força Lucrècia, seduït per la seva bellesa,
unida al seu encant exemplar [...].
[Lucrècia, després de ser violada, abatuda, fa venir el seu marit i el seu pare i els diu:] “Vosaltres
veureu quin és el seu càstig. Per la meva part, encara que m’absolc de culpa, no m’eximeixo de càstig;
en endavant, cap dona deshonrada prendrà Lucrècia com a model per a seguir amb vida”. Es va clavar
en el cor un ganivet que tenia amagat entre les robes, i doblegant-se sobre la seva ferida es va
desplomar moribunda, enmig dels crits del seu marit i del seu pare. Brutus, mentre ells estan lliurats al
seu dolor, extreu el ganivet de la ferida de Lucrècia i sostenint-lo en alt, diu: “Per aquesta sang tan
casta abans de l’ultratge del fill del rei, juro, i us poso a vosaltres, déus, per testimonis, que perseguiré
Luci Tarquini el Superb, la seva criminal esposa i tota la seva descendència a sang i a foc i amb tots els
mitjans que en endavant estiguin a les meves mans, i no consentiré que ells ni cap altre regnin a
Roma”» (Tit Livi, Ab urbe condita, 1, 57, 6-11; 1, 58, 10-59, 1).

«S’explica que durant el regnat de Tarquini s’esdevingué també per a la ciutat de Roma un altre
afortunat i molt admirable esdeveniment, regal de la benvolença d’algun déu o divinitat, i que no
durant poc temps, sinó moltes vegades durant tota la vida de la ciutat, l’ha salvada de grans mals. Una
dona estrangera es va presentar davant del tirà amb el desig de vendre nou llibres plens d’oracles
sibil·lins. Com que Tarquini no va considerar convenient comprar-los al preu que demanava, la dona
va marxar i va cremar tres d’ells. No gaire temps més tard va portar els sis restants i va intentar
vendre’ls al mateix preu. Com que se la va titllar de boja i fou objecte de burles per demanar per
menys llibres el mateix preu que abans no havia aconseguit, va marxar una altra vegada i va cremar la
meitat dels llibres que li quedaven i, duent els tres restants, va demanar la mateixa quantitat. Tarquini,
admirat per la resolució de la dona, féu cridar els àugurs i els va exposar l’assumpte i els va demanar
què havia de fer. Ells, que per certs indicis es van adonar que s’havia rebutjat un bé enviat pels déus,
van declarar que era una gran desgràcia que no hagués comprat tots els llibres i li van aconsellar pagar
a la dona els diners que demanava i adquirir els oracles que restaven. La dona va lliurar els llibres i,
després de recomanar que els custodiessin gelosament, va desparèixer d’entre els homes» (Dionís
d’Halicarnàs, Antiquitates Romanae, 4, 62, 1-4).

15.7.2. L’aliança amb els etruscs i Tarquini el Superb per a recuperar el control sobre Roma

«El rei Tarquini, després de la seva expulsió, va emprendre una guerra contra la ciutat de Roma, i
després de reunir l’ajut de molts pobles va presentar batalla per a ser restituït com a rei. En el primer
enfrontament es van matar mútuament el cònsol Brutus i Arrunt, el fill de Tarquini, si bé els romans
sortiren victoriosos de la batalla. Durant un any, les matrones romanes van guardar dol per Brutus,
defensor de la seva virtut com si hagués estat el seu pare. Valeri Publícola va nomenar cònsol, per a

62
 Història de Roma

compartir el poder amb ell, Espuri Lucreci Tricipití, pare de Lucrècia, i, després que aquest va morir
d’una malaltia, a Horaci Pulvili. Per això, en el primer any hi hagué cinc cònsols [...].
El segon any, Tarquini va fer també la guerra als romans per a recuperar el reialme, amb l’ajut de
Porsenna, rei dels etruscs [= Clúsium / Chiusi], i va estar a punt de capturar Roma, però també fou
derrotat. Al tercer any després de l’expulsió dels reis, Tarquini, com que no aconseguia recuperar el
seu reialme i Porsenna no li donava suport, atès que havia signat la pau amb els romans, es va retirar a
Túscul, ciutat no gaire lluny de Roma, on durant catorze anys va envellir, en companyia de la seva
dona, com un simple particular [...]. Al novè any després de l’expulsió dels reis, el gendre de Tarquini
va reunir un gran exèrcit per a venjar l’ofensa feta al seu sogre» (Eutropi, Breuiarium, 1, 9-12).

«A continuació foren cònsols Api Claudi i Publi Servili [= 495 aC]. Aquell any va destacar per la
notícia de la mort de Tarquini. Va morir a Cumes, on s’havia refugiat després de l’ensorrament del
poder llatí, a la cort del tirà Aristodem. Aquesta notícia va provocar l’eufòria del Senat i l’eufòria de la
plebs; però per als senadors fou aquesta una alegria més enllà de tota moderació, i la plebs, a la que
fins aquell dia se l’havia tractada amb la més gran consideració, va començar a ser objecte d’injustícies
per part dels poderosos» (Tit Livi, Ab urbe condita, 2, 21, 5-6).

63