Escola de París

L'Escola de París és el terme utilitzat per descriure el grup

L’Escola de París no és un moviment, ni un estil, ni un període. Es diu
heterodox d'artistes francesos i estrangers que van
així a un grup d'artistes de molt diferents propostes estètiques que
treballar a París durant la primera meitat del segle XX.
treballen a París en el període comprès entre les dues guerres
Parlar de l’escola de Paris és fixar l’atenció en el fet que
mundials.
aquesta ciutat era la “capital” de l'art fins a la Segona
París és en aquesta època era la capital de l'art mundial. Atrau els
Guerra Mundial i per tant la converteix en símbol de
artistes de tota Europa (i d’arreu del món) per la presència dels grans
l'internacionalisme cultural.
mestres, un ambient cultural ple de galeries, crítics i col·leccionistes, la
En diverses ocasions, a l'escola de París s'han inclòs
seua estabilitat econòmica i l'absència de repressió.
alguns artistes (que treballen a París) associats a
No s’adhereix a cap moviment en particular; observant en les obres
moviments de l'art modern, des del postimpressionisme
d'aquests artistes influències de diferents avantguardes, corrents o
fins al surrealisme.
estils al mateix temps, a les que cadascun imprimeix la seua forta
En un sentit més estricte es refereix a la comunitat
personalitat. Anem a trobar vincles amb el postimpressionisme, el
internacional d'artistes moderns que van viure i van
primitivisme, l’expressionisme i el surrealisme.
treballar a París entre les dues Guerres mundials.
Porten en general una vida frenètica, bohèmia, enèrgica, dramàtica,
París atreia els artistes estrangers per diverses raons: la
tortuosa. I així com viuen, pinten. Fins al punt que alguns d'ells
manca de repressió política, la seua relativa estabilitat
(Modigliani, Soutine, Utrillo, Pascin) són anomenats "pintors maleïts".
econòmica, la presència de grans mestres de l'art modern
La particularitat que comparteixen és la seua forta personalitat
(Picasso, Braque, Rouault, Matisse, Leger, etc.) i un
artística, que es revela en una vitalitat extrema i un colorit vibrant.
florent ambient cultural de galeries d'art, crítics i
Artistes representatius: Modigliani, Soutine, Utrillo, Chagall, Kisling,
col·leccionistes que donaven suport als artistes. Els
Pascin
intercanvis i la confrontació d'idees entre els artistes i el
pluralisme dels estils són igualment característiques importants de l'escola de París.

La Ruche
La Ruche (rusc), al districte XV de París, va ser creada per tal d'ajudar als
artistes sense recursos. Aquest lloc va acollir al pintor italià Modigliani, al rus
Chaïm Soutine, al romanés Brancusi, i sobretot a Chagall que va ser un dels
arrendataris més il·lustres.
Si Modigliani era l'arquetip de la bohèmia, Soutine era un home excèntric i
torturat. La seua pintura (Modigliani, Chagall i Soutine) obsessiva i frenètica,
els seus colors vius i la violència expressionista de les seues pintures ens fa
veure’ls com uns esperits anàlegs als primers pintors expressionistes. Però
mentre que les pintures de Soutine mostren un estat interior d'agitació, les
pintures de Chagall, amic i compatriota de Soutine, són el pol oposat. La seua
síntesi dels colors fauvistes, l’espai cubista, les imatges del folklore rus i la
seua pròpia imaginació, produïen imatges capritxoses d'una gran
expressivitat lírica que parlaven del seu amor per la vida i per la humanitat.

Marc Chagall (1887-1985)

Marc Chagall va desenvolupar un estil pictòric expressiu i colorista molt
vinculat a les seues experiències vitals i a les tradicions religioses i populars
de la comunitat jueva russa. En ell va combinar certs elements de
l'avantguarda cubista, del fauvisme i de l'orfisme de Robert Delaunay per
crear un estil personal i inclassificable.
Nascut en el si d'una modesta família jueva, fill major de nou germans, es va Jo i el meu poble , 1911, Marc Chagall, (Nova York,
formar artísticament a la ciutat de Sant Petersburg al costat de Léon Bakst. Museu d'Art Modern).
En l'estiu de 1910 es va traslladar a París, en plena revolució artística, i Es tracta del quadre programàtic per antonomàsia
s'allotja a La Ruche on troba a Soutine, Modigliani, Leger, Archipenko, de Chagall a París, pintat a La Ruche. Amb una
Apollinaire, Salmó, Max Jacob i Blaise Cendrars qui es convertirà en el seu composició radial que organitza el quadre a partir
millor amic. Allí va quedar profundament impressionat per les galeries i d'un punt central, Chagall, realitza una síntesi de
Salons de la capital francesa. En els anys següents va exposar al Salon motius presos de la realitat en una unitat pictòrica
d'Automne i al Salon des Indépendants. A través de Guillaume Apollinaire va lògica.
conèixer al marxant berlinès Herwarth Walden, que va seleccionar tres obres
de Chagall per al primer Herbstsalon de 1913 a Berlín i en la galeria, Der Sturm, va presentar la seua primera exposició individual el
1914.
Des de Berlín va viatjar a Vitebsk, la seua ciutat natal, on el va sorprendre la guerra. En 1915 va contreure matrimoni amb Bella
Rosenfeld i, després de la Revolució russa (a la que s'adhereix amb entusiasme), va exercir durant dos anys com a director de l'Escola
d'Art de Vitebsk. A causa de les seues diferències amb Kazimir Malèvitx (Казими́ р Севери́ нович Мале́вич), va haver d'abandonar
l'acadèmia i va passar a ser director del Teatre Estatal Jueu de Moscou en 1919.
El 1922 Chagall va abandonar Rússia per sempre i, després de passar una curta temporada a Berlín. De retorn a París el 1923, pinta
natures mortes poblades de flors i de personatges i realitza una sèrie d'aiguaforts (il·lustracions per a: "Ànimes mortes" de Gogol,
«Faules» de La Fontaine i per la Bíblia).
En 1933, algunes de les seues obres van ser cremades a Mannheim per ordre de Goebbels.

1
A la segona meitat dels anys quaranta, de retorn dels Estats Units,
s'instal·la a la Provença; es posa a treballar la ceràmica i
l'escultura, i comença les seues grans obres monumentals
integrades en l'espai arquitectònic (decoració de la volta de
l'Òpera de París o de l'Opera de Nova York).
Chagal va viure a França a excepció d'un període, entre 1941 a
1948, que va residir als Estats Units per evitar ser deportat i durant
el qual, el 1946, al Museum of Modern Art de Nova York va
celebrar una exposició retrospectiva de la seua obra que va
consolidar la seua reputació internacional.
En el transcurs de la seua llarga trajectòria va treballar també en el
camp de la il·lustració i va experimentar amb tot tipus de suports
com la ceràmica, el relleu i els mosaics. Així mateix, va dissenyar la
posada en escena de diverses peces de teatre i òpera i durant els
últims trenta anys de la seua vida es va dedicar intensament al
disseny de vitralls; va realitzar, entre altres, els de la catedral de
Metz i els de la sinagoga del Hebrew University Hadassah Medical
Centre de Jerusalem.

Autoretrat amb set dits. 1913.

Pintat a París en el seu primer estudi a l'edat de 25 anys. La
imatge mostra l'artista que treballa al seu cavallet. El quadre
representa la seua experimentació amb el cubisme.
La inclusió de la torre Eiffel simbolitza el seu amor a París.
Com una bafarada (a l’estil dels còmics) del seu cap ix un
núvol i dins d'ell representa Vitebsk (la seua ciutat natal). A la
part superior del llenç també hi ha les paraules 'París' i
'Rússia' escrites en hebreu.
En gran part del seu treball, Chagall ens mostra amb força és
el patrimoni jueu. Ho fa a través de referències a antigues
rondalles, faules i creences. A la pintura, autoretrat amb set
dits, Chagall fa al·lusió a l'expressió popular del “yiddish”
sobre fer alguna cosa amb set dits, que significa fer alguna
cosa bé. Una altra interpretació per als set dits de la mà es
troba en una reflexió cabalística sobre la seua data de
naixement: setè dia del setè mes de 1887.

Els quadres de Chagall evoquen un món ple de miracles que

succeeixen cada dia: al dormitori dels amants, a la taverna, als
carrers de Vitebsk, fins i tot sota la torre Eiffel. Chagall era
El soldat bevedor, 1911-1912.
principalment un comptador de contes russos. Els seus contes
Aquesta composició cubista de Chagall ens explica una història:
fantàstics tenia la capacitat de transformar-los directament en
el soldat està tan ebri que sent com la seua gorra surt volant
pintura. És per aquesta raó que els surrealistes l’han considerat
del seu cap mentre percep la visió d'una parella que balla sobre
un predecessor, com l'artista que introdueix la metàfora en la
el taulell. Es tracta de l'artista i una jove russa: una imatge dels
pintura moderna.
seus records.
En els temes tan sovint represos i reelaborats per Chagall, l'artista aprofundeix el seu propi món intimista i sentimental que no ha
perdut mai la seua unitat d'estil, fins i tot en els períodes de contacte més intens amb els altres corrents artístiques.
Durant la seua carrera, la fantasia poètica de Chagall es caracteritza per certes constants psicològiques i figuratives: la família, el país
d'origen, la vida dels camperols a la terra russa, els somnis de joventut, els ritus i les tradicions hebrees.
Sempre ha revistat aquests temes a través d'una transfiguració lírica del record i de la memòria que confereix al seu relat un
caràcter de faula.

2
 L'aniversari, 1915
El seu matrimoni amb Bella el 1915, li va inspirar tot un seguit de quadres
d'home enamorat, com aquest quadre.
El seu matrimoni li provoca tanta fascinació que la seua dona es converteix
gairebé en l'únic tema de les seues pintures.
En aquella època tan turbulenta, Bella i Chagall es troben en el setè cel.
Aquest quadre els representa el dia de l'aniversari de Bella. La parella flota
feliç per l'aire, com en levitació. L'home, amb el cap girat formant un angle
estrany, que només l'amor pot permetre, i li fa un petó. Chagall ha descrit
minuciosament l'habitació, el ram de flors, la decoració de la catifa, el
cobrellits i els xicotets objectes que es troben sobre la taula.
El violinista, 1911-1914
El seu oncle, Nush, havia inculcat al jove Chagall
seu gust per la música: «quan transportava el
bestiar, jo tenia per costum acompanyar-lo en el
carro. Era un bon violinista. Tocava per a mi
durant llargues hores, assegut sobre un esglaó del
pati, parlant-me de coses divines».
En l'ambient artístic de París Chagall va trobar una
gran inspiració. Era amic de Modigliani, però
sobretot de Delaunay, l’orfisme va confirmar el
seu propi enfocament folklòric ple de color.

El passeig la núbia solitud 1933

Chaïm Soutine 1893-1943

Un pintor de la mítica Escola de París va ser Chaïm Soutine, (en realitat Jaim Solomónovich Sutin o més aviat Хаим Соломонович
Сутин), que va quedar una mica eclipsat pels seus companys. No obstant això, ningú es pot comparar a la intensitat lírica dels seus
paisatges, barrejada amb el traç violent de les seues formes i els seus colors vívids. També són típiques d'aquest artista les seues
sanguinolentes natures mortes.
Nascut a Bielorússia, fill d'un sastre, amb onze germans, la seua infància va transcórrer en una comunitat jueva ortodoxa que no veia
amb bons ulls la carrera d'artista (la realització d'imatges era pecaminosa), però el jove va seguir el seu destí i va estudiar Belles Arts .
S'instal·la a París en 1911, a La Ruche, on coneix a Marc Chagall, Lipchitz i Modigliani.
Encara que assimila la cultura francesa, Soutine no s’adhereix mai als corrents d'avantguarda a causa del seu exacerbat
individualisme.
La Segona Mundial va ser un dur cop per a un pintor jueu. Les tropes nazis van ocupar la ciutat i va haver de marxar vivint amb por
contínua a la delació, que acabaria en una úlcera que acabaria amb la seua vida.
Mai va ser capaç de pintar si no tenia el model davant. Pintava de forma frenètica, febril, col·locant colors a la tela com un posseït. Se
sap que recorria les carnisseries de París a la recerca de carns que tingueren la tonalitat i l'aspecte que buscava (en una ocasió es va
emportar un bou sencer que es va anar podrint poc a poc).

3
En la seua pintura, la realitat, percebuda dins d'una dimensió atemporal, és única i exclusivament una tràgica imatge de la seua visió
interior. Podem trobar influències dels artistes amb els quals es relacionava i de l'art d'El Greco, Munch, James Ensor, Nolde,
Kokoschka i els expressionistes.
En 1922, comença a pintar, amb una clara referència a Rembrandt, les sèries d'animals plens de sang; a continuació realitza les sèries
dels «Pastissers», dels "Lacais" i dels "Escolans» (representats amb un cru naturalisme psicològic).
Des de 1930 fins a la seua mort, sempre inquiet i turmentat malgrat l'èxit obtingut, aprofundeix en la seua recerca existencial i
formal. La pintura de Soutine influeix sobretot en alguns expressionistes austríacs i a l'escola simbòlic-expressionista romana.
Després de la guerra, els pintors del grup Cobra es van inspirar en la seua obra, de la mateixa manera que De Kooning i Bacon.

El poble, cap a 1923

L'obra de Soutine va ser descoberta pel doctor Barnes, nord-
americà, inventor d'un poderós analgèsic al qual devia la seua
fortuna. Va comprar una gran part de la seua producció i va fer
del pintor un artista cèlebre.
Les contorsions d'aquest paisatge que representa el poble La
Baixa Gaude, prop de Cagnes, mostren l'expressionisme
exacerbat del pintor.

El jove pastisser, cap a 1923

Amb una orella més gran que l'altra, el jove pastisser,
pensatiu, mira l'espectador, com si totes les desgràcies del
món hagueren caigut sobre ell.

4
 Els plataners de Ceret, 1920
Soutine va viure a Ceret (Pirineus Orientals) a principis dels anys 20 i
es va dedicar al paisatge.
A Ceret va pintar la Place de la Liberté, però des d'una estranya
perspectiva, com ocult perquè cap vianant pogués veure com
treballava. Crida l'atenció sobre tot el sentit del ritme, i aquesta
expressiva composició, tan desequilibrada que sembla que els
plataners van a caure.
Els arbres estan tan plens de vida (les diagonals ajuden molt) que
semblen del regne animal. És evident la influència de Van Gogh,
però també veiem les petjades de Cézanne, Rembrandt, i El Greco.

bou escorxat, 1926

Era costum de Soutine passejar-se per les carnisseries i les
peixateries de París per a pintar conills, pollastres, peixos i
com podem veure fins i tot un bou sencer.
Freqüent en la pintura de totes les èpoques, aquest tipus
de natures mortes, es van fer molt populars als Països
Baixos del segle XVII. És evident el precedent d’aquest
quadre: El Bou Escorxat de Rembrandt. El color és excusa i
raó, no necessitem entendre l'espai real ni els detalls
anatòmics del bou, la força del color ens entra directa a la
medul·la a través dels sentits, no és racional, és carnal,
com el bou mateix.
El 1954 Francis Bacon tornarà sobre el tema en el seu llenç
Figura amb Carn, on apareix un bou escorxat darrere de la
figura de Innocenci X.

Maurice Utrillo 1883-1955

Era fill de Suzanne Valadon, model dels pintors
impressionistes i també pintora de renom. Utrillo va ser
adoptat pel pintor i crític català Miquel Utrillo i Molins que
li va donar el seu nom.
Utrillo és un observador afable i malenconiós del poble de
Montmartre, amb els seus carrers sovint desertes, animats,
de vegades, amb minúscules siluetes d'homes i dones, amb
les seues esglésies, les seues cases en què destaca, de tan
en tan, un cartell publicitari, una ensenya o un bandera.
Els llocs que pinta són d'un penetrant realisme, pel ritme
de les finestres alineades i tancades, per l'argamassa
envellida dels murs i els xicotets i escanyolits arbres.

La casa Bernot, 1924

5
Moïse Kisling 1891 - 1953
Kisling, pintor francès d'origen polonès era un dels protagonistes de l'Escola de París i formava part del grup de Montparnasse.
Pintava nus femenins i patètics retrats semblants als de Modigliani, amic seu.
Kiki era una cantant molt coneguda dels artistes d'avantguarda que freqüentaven els cafès i els cabarets de Montparnasse, el barri on
vivien els artistes en els anys vint.

Kiki de Montparnasse , 1925 Nu assis Paysage de Saint-Tropez

Amedeo Modigliani (1884 - 1920)

Nascut a la Toscana, era fill d'una família benestant de la classe mitjana italiana. Freqüenta l'Escola de Belles Arts de Florència i més
tard la de Venècia. El 1906 s'estableix a París. És l'època de l'explosió fauvista i del naixement de la pintura cubista. Modigliani va
desenvolupar un estil extremadament personal i característic utilitzant les seues experiències d'avantguarda.
La personalitat de l’artista (com un Dandi) el situa en un punt “cultural” post romàntic i decadent; fent d'ell l'últim «hereu i
liquidador» de la tradició del segle XIX (a mig camí entre el classicisme i el romanticisme tardà).
A París, la pintura de Modigliani mostra la influència de Toulouse-Lautrec, de Gauguin, de Van Gogh i, sobretot, de Paul Cezanne del
qual pren la construcció de les figures en grans masses cromàtiques, com es pot veure ja en les obres de 1909 («El captaire de
Livorno» i «El Violoncel·lista»).
Després d'una breu estada a Itàlia, Modigliani s'instal·la definitivament a Montparnasse el 1909. En aquesta època fa amistat amb
Brancusi. La influència d’aquesta amistat (marcada per l’interès per l'escultura africana i de la força expressiva i rítmica de la línia)
serà determinant en la pintura de Modigliani després de 1914.
Des de 1915 al 1920, l'artista realitza la part més coneguda de la seua obra, formada gairebé exclusivament per retrats (excepte
alguns paisatges pintats durant la seua estada a Niça) dels seus amics i de personatges anònims, i els nus de models.
Nu sobre un coixí blau , 1917.
Modigliani va ser un manierista modern.
Pintor de figures excessivament allargades,
voluntàriament distorsionades, amb llargs colls
i ulls massa junts, els rostres semblen
màscares.
En aquests nus, es troba la delicada tradició de
l'art sienès i florentí, una mica de la gràcia
malenconiosa de Botticelli, accentuada amb un
toc de Matisse.