LA PINTURA METAFÍSICA

La pintura metafísica és un moviment artístic genuïnament italià que vol

“Hi ha més misteri en l'ombra d'un home
mostrar pictòricament una atmosfera onírica situada en places italianes
caminant en un dia assolellat, que en totes les
desertes, barrejades amb casuals juxtaposicions d'objectes, enllaçant tot
religions del món” Giorgio de Chirico
amb la ment inconscient, més enllà de la realitat física, d'aquí el nom
metafísica.
Durant la Primera Guerra Mundial, a Itàlia es va
Evidentment això va ser un influència determinant per al moviment
produir la gran crisi del Futurisme, unit a l'ascens
surrealista que sorgiria anys després.
dels moviments exaltats nacionalistes i
El metafísics van pretendre explorar la vida interior del subconscient
imperialistes, encoratjats amb freqüència per les
barrejada amb objectes quotidians representats fora dels contextos
lluites pel domini de les colònies. A Itàlia, el
habituals. Això dóna lloc a una mena de somni pintat, un somni bastant
nacionalisme busca les bases de la seua ideologia
lúcid tenint en compte el naturalisme dels objectes i arquitectures, i l'ésser
en el seu substrat clàssic, el passat gloriós de la
representats en espais concrets.
Roma imperial i la Itàlia del Renaixement. Aquesta
Es mostra una realitat il·lògica però versemblant. Una lògica alternativa,
recuperació de l'estètica clàssica italiana va tenir 1
per dir-ho. Enmig d'una guerra mundial, els artistes mostren espais
dos vessants: el Novecento, paral·lel a altres
misteriosament quiets i tranquils, silenciosos. Com afables somnis en color.
moviments classicistes lligats al Mediterrani
(Noucentisme català , per exemple); i d'altra banda la Pintura
metafísica, que va funcionar com una mena de “Surrealisme”
anterior al propi Surrealisme.
La Pintura Metafísica té un origen clarament simbolista
d'influència alemanya. Però sobretot, es relaciona amb certes
tendències filosòfiques: la fenomenologia de Husserl i Heidegger o
la nova objectivitat practicada pels existencialistes (Sartre, Camus) i
per Marcel Proust o James Joyce. Per a ells, un fragment de la
realitat paralitzat en un moment i extret del seu context permet
reconstruir una realitat transcendent, més enllà de la pròpia
realitat; aquest seria el significat de la metafísica.
De Chirico, El més important autor d'aquest moviment, va
entendre tal teoria com una pintura que mostra la realitat més
enllà de la quotidianitat: una ciutat detinguda a la meitat del fluir
temporal, la qual cosa permet delimitar la seua autèntica essència.
Per aconseguir això, l'objecte real no pot ser usat, perquè això ho
introdueix en la dinàmica quotidiana, sinó que ha de ser mirat, és a
dir, extret de la seua funció: una plaça italiana està per ser
travessada. Si es pinta plena de gent, de llocs de flors, d'animació,
se l'està fent servir. Però si es pinta la plaça tal qual, única, lluny del
temps i de l'espai de la resta del món, se l'està mirant fins en la
seua més recòndita intimitat, per donar-li el valor absolut que li
correspon. Això és la pintura metafísica.
L'estètica que resulta d'aquesta concepció té qualitats oníriques,
com un objecte vist en somnis, lluny de l'acumulació i tendent a un
buit que ressalte les irregularitats de l'objecte en qüestió, nítidament dibuixat sota una llum fantàstica, plana, i sempre en un àmbit
urbà.
Altres autors metafísics, no tan importants com De Chirico, van ser Carlo Carrá, amb una pintura una mica naïf i humorística,
Casorati, molt popular en el seu moment, Sabini i Morandi.

Giorgio de Chirico, 1888-1978

Fundador de l' “scuola metafísica”, Giorgio de Chirico és un dels pintors que pretenen plasmar el món de l’irracional amb objectes
quotidians en contextos poc habituals, aconseguint un realitat il·lògica, però alhora versemblant. Aquesta Pintura metafísica mostra
somnis de places típiques de ciutats italianes molt idealitzades i tota mena d'objectes en elles.
De Chirico està considerat una de les majors influències sobre el moviment surrealista.
Giorgio de Chirico era d'origen grec. Potser per això l’art clàssic va tenir molta influència en ell. Per raons econòmiques la família
emigra a Alemanya i aquí es amararà de l'ambient de principis de segle: Freud, l’expressionisme i Nietzche o Sopenhauer cridaran la
seua atenció i tots tindran pes en la seua obra.
La llegenda conta que, com Munch, va tenir una visió mística a la Piazza Santa Croce que l'encaminaria cap al món de l'art.
Entre 1909 i 1914 començaria a pintar els seus ambients ombrívols i aclaparadors, amb perspectives cap a l'infinit, habitades per
maniquins i estàtues de l'antiguitat clàssica.
En l'obra de Chirico hi ha edificis, escultures clàssiques, trens i maniquins que semblen habitar en espais escènics controlats, on
domina el silenci i la tranquil·litat. El sol projecta ombres en les seues obres dotant a la seua pintura d'una major irrealitat.
Tinguem en compte que en aquests temps de guerra, aquest tipus d'escenes donaven un missatge poètic.
 La cançó d'amor, 1914
10 anys abans de la creació del surrealisme (data oficial: 1924), Giorgio de Chirico ja
dóna un exemple clar del que és una pintura onírica, amb aquestes improbables
trobades entre objectes diversos, moderns i antics.
L'obra mostra el típic paisatge d'exterior arquitectònic mediterrani de l'autor, però en
aquest cas el pintor se centra en un mur on està col·locat el cap de l’Apol·lo de
Belvedere al costat d'un guant vermell d'un cirurgià i una bola verda. Al fons es pot
apreciar el perfil d'una locomotora (el pare de l'artista era ferroviari i de Chirico
utilitza el tren com a element nostàlgic).
Què vol el metafísic italià amb aquesta enigmàtica representació? Doncs potser res en
concret i probablement tot alhora. Vol subvertir la presència lògica dels objectes, anar
«més enllà del món físic». Amb les seues atmosferes de malenconia, les seues
arquitectures buides en passatges ombrívols, el seu silenci de somni, la seua solitud
amb vestigis de la presència humana evoca l'absurd profund d'un univers que acabaria
esquinçat per la Primera Guerra Mundial.
No és un secret que Giorgio de Chirico va ser una figura fonamental per al moviment 2
surrealista. De fet, segons expliquen, René Magritte es va tornar surrealista després
de veure aquest quadre.

La malenconia de la partida, 1916

D'origen grec, a de Chirico li atreia el viatge com a idea (assumeix el destí de l'artista
modern com viatger) i se sentia identificat amb els argonautes, viatgers de la
mitologia clàssica del seu país.
I en aquest quadre veiem tots els preparatius per a un autèntic viatge metafísic.
Com sabem, la scuola metafísica (en la seua major part pintura) es va avançar uns
anys al surrealisme combinant de forma molt desconcertant escenes de la vida
moderna i visions de l'antiguitat. Tot com si fos un somni. Per això els surrealistes
besaven el terra que trepitjava aquest artista que va pintar aquest quadre quan
comptava amb 28, una mica abans del naixement oficial del moviment surrealista.
A «La malenconia de la partida», de Chirico abandona poc a poc els seus paisatges
urbans mediterranis, i s'introdueix en la seua fase de habitacions atapeïdes d'objectes.
Ací veiem gairebé un bodegó cubista en què s'amunteguen mapes, estranys
instruments, banderes i trossos del que semblen ser els seus famosos maniquins, ara
desarmats, probablement per la partida a la qual fa al·lusió el títol (els seus títols ens
parlen contínuament de partides i arribades).
Tot ficat en una cambra gris, en què per la finestra veiem un dels seus exteriors en
silenci.

el profeta, 1915
Chirico es va avançar diversos anys al surrealisme (de fet va ser una de les majors influències
per a ells), combinant en les seues imatges oníriques el modern i l'antic, el real i el somiat, el
tranquil i l’inquietant.
Perquè no hi ha res més desconcertant que els seus silencis, les seues places desertes,
aquestes arquitectures clàssiques minimalistes, aquestes ombres projectades a terra,
aquests maniquins vius...
La llegenda diu que va començar a pintar aquestes estranyes escenes en tenir, com Munch,
una visió mística a la Piazza Santa Croce que l'encaminaria cap al món de l'art.
Són les seues pintures inquietants, però també molt poètiques, evocadores, profundes...
Ningú pot negar la bellesa d'aquests simples quadres perquè potser hi ha més lògica en
aquestes escenes il·lògiques que a la vida real.
Ací el profeta és un maniquí mirant una pissarra, que potser continga els més primaris
secrets de l'univers, però una ombra a la dreta sembla amenaçar la tranquil·litat de la
assolellada plaça.

Els arqueòlegs , 1927 La torre vermella , 1913 les muses inquietants, 1916-18 plaça, 1916
 Héctor i Andrómaca, 1917
S'entén un “no te’n vages”. És la desesperació de la dona a punt de convertir-se en vídua. Ella
sap que el seu marit molt segurament no va a tornar de la batalla, i la deixarà amb un fill en
braços i amb la pell freda. Ell la subjecta contra si, com en un gest petitori de pietat, d'angoixa,
d'un honor que ha de salvar.
De Chirico aborda la teatralitat inherent a l'escena des de diverses perspectives: el color és
violent, visceral; la postura dels personatges, tan aferrats un a l'altre, tan immersos en el
moment; les línies, tan angulars, tan àgils, tan agudes; el gest: d'agonia imminent,
d'immediatesa, d'impotència davant la desgràcia. Héctor es lliura a la mort en un acte d'honor i
Andrómaca es resisteix a deixar-lo anar.
La juxtaposició de les formes rígides es contraposa al traç més aviat orgànic dels cossos, en
representació de la força ineludible de la voluntat del destí i a la finitud de la carn.
És un moment de recolliment apassionat, de negació i d'impotència per a ella, i per a ell, un
últim alè sobre la pell de la seua dona, que li mulla els rínxols amb llàgrimes salades.
No te’n vages, li demana al seu marit... però Héctor ja se n'ha anat. Andrómaca ja és vídua.
3

Carlo Carrà 1881-1966

Carlo Carrà va ser un pintor italià d'avantguarda que va ajudar a crear el futurisme i després es va integrar en la pintura metafísica.
L'artista va començar treballant amb 12 anys realitzant murals, i amb 18 ja estava decorant pavellons de l'Exposició Universal de
París. Potser ací ja va començar a veure que l'art estava a punt de revolucionar, i encoratjat per la seva joventut i rebel·lia, va
començar a experimentar amb el seu art.
En 1910 juntament amb Boccioni, Russolo i Marinetti, signa el Manifest de la Pintura Futurista. La seua etapa futurista dóna com a
resultat alguns dels seus millors treballs, que destaquen pel seu terrible dinamisme. Com a bon futurista va veure amb bons ulls
mostrar moviment, poder i violència.
Però en la Primera Guerra Mundial l'artista va patir un canvi, i amb ell el seu art. En un hospital militar va conèixer a Giorgio de
Chirico, el creador pintura metafísica, i va decidir unir-se al moviment.
Carrà va decidir ara “reintegrar la història” i precisament la “història de la pintura italiana”. A partir d'aquest moment desenvolupa
una idea de realitat màgica i clàssica al mateix temps. El seu radicalisme va decréixer i Carrà va començar una etapa molt més
«moderada», prenent coses dels clàssics als quals havia rebutjat anys abans.
Va ser un pintor molt prolífic, deixant nombroses obres de les seues diferents etapes artístiques, a més de diversos llibres sobre art.

La casa vermella, 1927

A partir de l'estiu de 1926 (i la seua estada a Forte dei Marmi) Carlo Carrà va començar a
centrar la seua atenció en els paisatges.
Anys abans havia estat un radical futurista italià, aquests que volien carregar-se tot
l'anterior i partir de zero. Però ara, una mica més madur, adobat per l'edat i la guerra,
Carrà va optar millor per pintar llocs tranquils i silenciosos... i una mica misteriosos.
És el cas de la seua casa vermella, obra obertament metafísica on l’arquitectura de
volums sòlids i quiets dista molt del dinamisme del seu art anterior.
Com tota obra de la pintura metafísica, aquest llenç és gairebé com un somni. Un somni
tranquil, silenciós i que sembla aturat durant segles, amb una llum gairebé irreal.
A La casa vermella veiem línies severes, rectes que construeixen aquests volums que
generen un silenciós paisatge, tot i així no mancat de certa inquietud. L'artista aprofita
per col·locar a la part inferior un senzill bodegó (un gerro, un paper i un cub) que dialoga
volumètricament amb l'arquitectura i potser creat per delimitar la frontera entre el dins i
el fora.
Estem davant d'un espai senzill i plàcidament il·luminat, llunyà als horrors de la guerra
que va haver de viure.

Musa metafísica, 1917 Gentiluomo ubriaco, 1916 Penelope, 1917 El cavaller de l'esperit occidental, 1917
Feliçe Casorati 1883-1963
Felice Casorati va ser un pintor, escultor i gravador italià. D'estil inclassificable, clàssic i alhora modern, potser metafísic encara que
de temàtiques molt domèstiques i quotidianes, la seua producció inclou també nombrosos retrats i natures mortes en els quals
destaca com a tret d'identitat el ús d'efectes de perspectiva inusuals.
Casorati va estudiar piano, però com va passar amb tants altres artistes, després d'una greu malaltia es va interessar per l'art, tot i
que alhora, i per complaure a la seua mare, va estudiar dret fins a 1906. En 1907 no va poder contenir més la seua vocació quan es
va mostrar una pintura seua a la Biennal de Venècia.
Felice Casorati va començar amb un estil naturalista, però després de 1910 la influència dels simbolistes i en concret de Gustav
Klimt van donar un tomb a la seua pintura.
Va ser soldat a la I Guerra Mundial, i va aconseguir sobreviure a la carnisseria. A partir de llavors la seua obra es torna més
geomètriques i de major claredat formal. Va ser l'anomenat «retorn a l'ordre» que va triomfar en les arts italianes com a reacció a
la guerra, a l'estil d'artistes com Cagnacio di San Pietro.
Molts veuen en el seu treball un academicisme allunyat de tota avantguarda, però s'ensuma en la seua obra un cert sentit
d'irrealitat que és molt característic de l'art de Casorati. És aquest tret el que el connecta directament amb la pintura metafísica del
seu país.
Antifeixista com era, en 1923 és detingut i a partir d'ací es va calmar per no ser executat algun dia, obrint un estudi per als joves
4
artistes a Torí. Va seguir guanyant premis i reconeixement a nivell internacional fins a la seua mort en aquesta ciutat.

Nena sobre una catifa vermella, 1912

Poc abans de la Primera Guerra Mundial, l'encara jove i molt acadèmic
Felice Casorati, que havia provat amb el simbolisme i l’Art Nouveau
descobreix nous i emocionants moviments artístics que altres artistes
estaven practicant en el seu propi país: la pintura metafísica, el
futurisme, el cubisme...
Però l'artista era massa «clàssic», i va seguir amb el seu estil simbolista,
tot i que es perceben les influències de l'avantguarda, lògicament. El seu
estil eren els temes senzills com els d'aquest encantador quadre, pintats
amb un estil que frega l'abstracció i tenen ressons del simbolisme clàssic
sobretot en aquesta estranya combinació de vermells i violetes.
La model per a aquesta pintura va ser Ada, la filla gran del pintor Attilio
Trentini, que està estesa sobre aquesta aclaparadora catifa vermella
envoltada de les seues joguines, un gosset i diversos objectes. A Casorati
també li tornava boig les natures mortes i aprofita per introduir-les en
aquesta obra com a metàfora de els últims anys d'infància i els anys
d'edat adulta que s'acosten.
Si hi ha alguna cosa poc «clàssica» en Casorati eren els seus especials punts de vista. Ací es veu clarament en un picat, una
marcada vista d'ocell que emfatitza la distància entre l'espectador i la nena, retirada en el seu propi món infantil.
Una altra cosa que sorprèn d'aquesta pintura és la meravellosa llum que colpeja en la catifa suggerint subtilment que hi ha un
món exterior.

Silvana Cenni, 1922 Beethoven, 1928 vocació, 1939 Daphne at Paravola

Giorgio Morandi 1890-1964

Giorgio Morandi està considerat per molts com ni més ni menys que el millor pintor italià del segle XX. Sigui o no certa tan
subjectiva afirmació, no hi ha dubte que aquest mestre de la natura morta és un dels artistes més interessants del país que va
veure néixer a Leonardo, Giotto o Masaccio, autors que per cert van influir notablement en l'estil pictòric de l'artista bolonyès.
Dels set germans, Giorgio va ser el que més talent per a les arts semblava tenir. Per això amb 17 anys entra a estudiar a l'Acadèmia
de Belles Arts de Bolonya i en aquesta etapa va a una excursió a Florència que resultarà crucial. Ací descobreix als primitius
renaixentistes italians, que units al seu altre ídol pictòric, Cézanne, van fer de l'art de Morandi del que després va ser el seu estil
inconfusible.
Com a jove italià de principis del segle XX va sentir una unió amb els futuristes, però el seu era un art menys temperamental.
Giorgio Morandi preferia la quietud que el moviment, el silenci als sorolls d'un motor. Per això quan va conèixer a Giorgio de
Chirico, pare del moviment metafísic, la seva obra va començar a influenciar per la d'aquest.
Es va fer membre de la escola metafísica, amb la seua llum onírica, els seus llocs silenciosos i deserts, els seus volums sòlids banyats
per la llum. Però a poc a poc el seu estil es va anar definint i va introduir en la seua iconografia estris de la vida diària que passarien
a formar part de la pràctica totalitat de la seua carrera: gots, ampolles, gerros... Aquests objectes quotidians estaven sovint sobre
una taula i es convertien en els únics protagonistes dels seus quadres.

Natura morta, 1943

Estem davant d'un esdeveniment aparentment senzill que
Giorgio Morandi s'eleva a un moment únic i irrepetible en
l'univers. És la trobada poètica de set objectes, tots diferents,
cadascun amb la seua personalitat pròpia, però en comunió,
en diàleg i harmonia entre ells.
Són objectes domèstics, coses quotidianes que l'artista
considera prou importants com per dedicar-los no només 5
aquest quadre, sinó tota la seua carrera. Morandi tenia en el
seu estudi un subministrament de gerros, ampolles i flascons
que va usar com a models per a moltes de les seues obres.
Les canviava de lloc, variant les composicions, i creava obres
totalment diferents encara usant els mateixos models i la
mateixa paleta.
En això s'assembla a Cézanne, una de les seues principals
referències artístiques, que Morandi va imitar sota el filtre de la pintura metafísica, dotant a les seues obres d'un misteri present
fins i tot en els objectes més mundans.
Encara que probablement la veritable protagonista de l'obra de Morandi és aquesta llum neta que banya les seues senzilles
natures mortes.
Aquests bodegons són gairebé un qüestionament de la realitat, tot i que l'autor extrega la seua iconografia de la realitat més
quotidiana. Potser perquè ens fa la impressió que l'artista els creava amb una mirada lenta, eliminant tot simbolisme però
evocant alhora mil misteris, prescindint de qualsevol narrativa encara que explicant una història en cada silenciosa pinzellada.
Un silenci que és gairebé com un murmuri pintat.
Mentre Morandi pintava aquestes obres que transmeten una pau i una calma gairebé hipnòtiques, Europa estava en els anys
més crus de la guerra.

Natura morta, 1919 Natura morta amb maniquí , 1918 natura morta, 1929

Alberto Savinio 1891 - 1952

Pintor, músic, novel·lista i poeta, Alberto Savinio, germà de De Chirico (Andrea de Chirico) crea universos fabulosos, poblats
d'arquitectures de joguet i de personatges zoomorfs.
El 1910, s'instal·la a París on freqüenta l'avantguarda de l'època (Breton, Picasso, Apollinaire, Cendrars, Cocteau) i es dóna a
conèixer com a escriptor. En 1916, a Ferrara, assisteix al naixement de la pintura metafísica. Els articles que publica a la revista
Valori Plastici fan d'ell un subtil teòric d'aquesta nova corrent pictòrica.
Savinio exposa per primera vegada a París el 1927. A partir d'aquest moment, desenvolupa, paral·lelament a la seua intensa
activitat literària, una activitat pictòrica propera al Surrealisme; Però en realitat, destinada sobretot a donar forma als dos principis
fonamentals de la pintura metafísica: l’"espectralitat" i la "ironia".
En Savinio, els temes recurrents són els paisatges i les figures metamòrfiques com a "L'Anunciació", sovint enredades per un
repertori d'imatges que s'inspiren de l'Antiguitat Clàssica, mai idealitzada, però contemplada amb una certa ironia. En els anys
trenta, Savinio formava part del grup dels "pintors italians de París" amb Tozzi, Campligi i Severini.
 L'Anunciació, 1932
Savinio combina els elements típics del surrealisme amb elements "clàssics" de la tradició
pictòrica italiana, amb una experimentació personal paral·lela a la del seu germà Giorgio.
La metamorfosi és un tema recurrent en les obres de Savinio: caps d'animals que s'enfilen en
cossos humans, per tal de projectar-los cap a una dimensió onírica com una ironia grotesca.
A «L'Anunciació», aquesta sensació d'irrealitat s'accentua per la forma pentagonal de la tela.
Una enorme cara de trets clàssics representa l'àngel de l'Anunciació; a la Verge, Savinio la
transforma en un monstre amb cap d'ocell.

Batalla de centaures, 1930 objectes al bosc, 1928 La ciutat de les promeses, 1928