La

 invenció  del  rellotge  i  altres  maneres  de  robar-­‐nos  el  temps  

Newton  vs.  Heidegger  

Envoltats  de  rellotges  per  tot,  difícilment  som  conscients  que  aquest  dispositiu  és  un  
parany  que  la  racionalitat  ha  creat  a  la  vida  humana.  És  ben  cert  que  des  d’antic  l’ésser  
humà  ha  dissenyat  aparells  per  mesurar  el  temps,  però  des  que  l’home  occidental  va  
inventar  el  rellotge  mecànic  i  el  va  convertir  en  un  dels  fonaments  de  la  vida  social  i  
personal,  des  que  va  començar  a  transformar  tot  el  seu  entorn  físic  en  un  gran  rellotge  
sincronitzat,   va   passar   de   disposar   del   seu   temps   a   deixar-­‐se’l   prendre.   Aquest  
meravellós  mecanisme,  fill  i  alhora  impulsor  de  la  racionalitat  occidental  va  esdevenir,  
molt  més  que  un  mesurador,  un  lladre  del  temps.  Com  ha  estat  això  possible?  Quina  és  
la   història   d’aquest   gran   enginy,   que   s’ha   anat   apoderant   del   temps?   Com  
s’organitzava  el  temps  d’una  societat  abans  que  existís  el  rellotge  mecànic?  Què  és  el  
que  va  canviar  quan  va  arribar  aquesta  màquina  que  va  fascinar  el  món  sencer?  

Sovint  se  sent  dir  que  els  invents  tècnics  són  fills  del  coneixement.  Aquesta  és  només  
una  cara  de  la  moneda.  Sovint  hi  ha  invents  que  arriben  com  a  solucions  a  necessitats  
pràctiques   i   que   desperten   la   curiositat   científica   i   el   progrés   en   el   coneixement.  
També   hi   ha   invents   que   canvien   les   mentalitats,   els   hàbits   i   les   maneres   de   fer.   La  
llarga  història  del  rellotge  mecànic  és  un  d’aquests  casos  en  què  cultura,  coneixement  i  
tècnica   s’influencien   mútuament   en   una   espiral   d’avenç   ininterromput.   En   la   història  
que  ara  relatarem  breument,  no  mirem  d’establir  causes  i  efectes  molt  concrets,  sinó  
fenòmens  concomitants  entre  la  ciència,  la  tècnica,  la  cultura  i  la  societat.  Al  cap  i  a  la  
fi,   ens   ha   de   servir   per   reflexionar   sobre   com   el   model   de   temps   implantat   amb   el  
rellotge   mecànic   ha   arribat   a   imperar   en   les   nostres   vides   i   està   canviant   la   nostra  
existència,  que  es  defineix,  com  veurem  al  final,  com  a  essencialment  temporal.  

El  temps  antic  

L’ésser  humà,  com  qualsevol  altre  ésser  viu,  pot  percebre  el  canvi  i  la  duració.  Ell,  però,  
està   dotat   d’un   sistema   perceptiu   i   intel·∙lectual   que   li   permet   percebre   el   temps   en  
diverses   escales   i   de   diverses   maneres.   Pot   percebre   diferents   processos   temporals   en  
la   natura   –un   llamp,   una   volta   del   Sol   sobre   el   cel,   un   cicle   lunar,   el   pas   de   les  
estacions,  etc.-­‐,  així  com  pot  sentir  el  pas  del  temps  a  través  dels  seus  pensaments.  Des  
d’antic,  a  més,  ha  conviscut  amb  altres  éssers  humans  i  ha  hagut  de  crear  sistemes  per  
coordinar-­‐se   amb   ells.   Ha   hagut   d’enginyar-­‐se   mecanismes   que   a   planificar   les   seves  
activitats.   Des   que   hi   ha   societats   organitzades   en   la   Terra,   podem   pensar   que   hi   ha  
maneres  de  posar-­‐se  d’acord  amb  el  temps,  de  coordinar-­‐se  temporalment.  

1  
 
Fins  al  segle  XIII,  la  mesura  del  temps  es  basava  en  fenòmens  naturals  i  en  dispositius  
que   ajudaven   a   observar-­‐los,   com   el   rellotge   solar,   el   de   sorra   o   el   d’aigua   –la  
clepsidra-­‐.  Així  que,  fins  llavors,  el  temps  de  l’home  occidental  és  el  temps  natural  i  la  
naturalesa  imposa  el  seu  ritme  als  homes.  El  cicle  del  Sol  defineix  el  dia.  Hèlios  regula  
el  temps  així  com  mesura  i  reparteix  la  terra.  El  cicle  de  la  Lluna  defineix  el  mes.  A  la  
Lluna  s’hi  associa  la  pluja,  la  neu,  la  menstruació.  A  través  de  les  estacions  anuals  –que  
en   moltes   cultures   són   quatre-­‐,   l’home   concep   els   cicles   dels   anys.   Així,   el   pas   del  
temps   és   també   un   temps   que   es   repeteix   i   que   genera   ordre.   Un   ordre   que   dóna  
seguretat  i  confiança  i  permet  fer  plans,  tenir  en  compte  el  futur.  

En   aquest   ordre,   les   societats   hi   estableixen   rituals   o   sacrificis   que   donen   contingut  
específic   a   cada   període,   que   regulen   el   que   cal   fer   i   el   que   està   prohibit,   quan   cal  
plantar,   quan   collir   i   quan   és   època   de   celebració   i   disbauxa.   Entre   aquests   rituals,  
alguns   d’ells   marquen   l’inici   del   cicle   i   la   renovació   de   l’autoritat   –normalment  
legitimada   per   un   mite   fundador   que   es   recupera   en   cada   recomençament   de   cicle-­‐.  
Els   primers   calendaris   no   marcaven   tots   els   dies,   s’assemblaven   més   a   una   acumulació  
de   rituals   la   celebració   dels   quals   depenia   de   l’autoritat   religiosa   –aquella   disposava  
dels  coneixements  dels  altres  i,  per  tant,  dels  cicles  anuals-­‐.  Com  en  tantes  ocasions,  
saber  i  poder  estaven  íntimament  lligats.1  

A   la   Grècia   clàssica,   per   exemple,   el   calendari   era   lunisolar.   Els   mesos   lunars  
comptaven   29   i   30   dies   alternatius.   Però   les   festes   principals   eren   festes   agràries  
celebrades   segons   el   calendari   solar.   Així   que   el   desfasament   d’uns   11   dies   anuals  
obligava  a  afegir  un  tretzè  mes  en  el  tercer,  sisè  i  vuitè  any.  

A  Roma,  uns  certs  dies  de  festa  es  designaven  pel  Gran  Pontífex  a  l’inici  de  cada  mes:  
eren   els   “dies   nefastos”.   Durant   aquests   dies   no   es   podia   assistir   ni   a   tribunals   ni   a  
assemblees,   ja   que   es   consideraven   “trebes   divines”   on   regnava   la   pau   i   la   seguretat  
enmig  dels  conflictes  ciutadans.  Fins  el  segle  III  a.  C.,  el  gran  Pontífex  també  decidia  on  
col·∙locar   els   dies   que   calien   per   completar   l’any,   de   tal   manera   que   podia   decidir   si  
allargava   o   escurçava   les   magistratures.   Juli   Cèsar,   assessorat   pels   seus   astrònoms,  
l’any  45  a.  C.  va  fer  posar  un  dia  doble  (de  traspàs)  al  mes  de  febrer  de  cada  4  anys  i  va  
traslladar  l’inici  de  l’any  a  l’1  de  gener  (abans  començava  el  març,  amb  la  primavera).  
D’aquesta  manera  es  va  configurar  el  calendari  anual  que  utilitzem  avui.  

Tant   el   dia   com   la   nit   tenien   sempre   12   hores.   Això   feia   que   la   duració   de   les   hores  
anés  variant  al  llarg  de  l’any.  Per  a  ells,  la  referència  diürna  principal  la  marcava  el  punt  
zenital  del  Sol  i,  per  tant,  dividien  el  dia  amb  ante  meridien  o  post  meridien.  

                                                                                                                       
1
  Attali,   Historias   del   tiempo,   p.   32.   En   la   major   part   del   capítol   segueixo   el   fil   d’aquest  interessant   llibre,  
tot  i  que  ha  estat  complementat  i  ampliat  amb  altres  fonts  citades  en  la  bibliografia.  

2  
 
El   pas   de   les   hores   ja   el   mesuraven   els   egipcis   amb   la   versió   primitiva   dels   rellotges  
solars.   Aquests,   anomenats   gnòmon,   van   començar   com   una   barra   clavada   al   terra   i  
amb  una  orientació  obliqua.  Poc  després  apareixerien  els  primers  rellotges  hidràulics  o  
clepsidres.  Aquests  mecanismes,  més  que  mesurar  el  temps,  el  deixen  fluir  dintre  seu.  
Tanmateix,   gràcies   a   la   força   de   l’aigua   aquests   mecanismes   s’anirien   sofisticant,  
mourien   altres   aparells,   com   esferes   i   autòmats.   En   l’antiguitat,   la   clepsidra   més   gran   i  
complexa  coneguda  és  la  que  s’havia  emplaçat  al  peu  del  Partenó,  la  Torre  dels  Vents  
d’Andrònic   o   Horologion   –que   significa   “dir   l’hora”-­‐.   Una   altra   de   les   clepsidres  
històriques  va  ser  construïda  a  la  Xina  l’any  1094.  Tècnicament  era  molt  complexe;  es  
tractava   d’una   de   les   meravelles   del   segle,   un   rellotge   astronòmic   hidràulic   que  
reproduïa   el   moviment   de   les   tres   lluminàries   –el   Sol,   la   Lluna   i   alguns   estels-­‐,   el  
d’alguns  autòmats  que  assenyalaven  les  hores  i  els  quarts  i  les  vigílies  de  nit.  Un  cop  va  
deixar  de  funcionar,  però,  el  secret  de  la  seva  construcció  no  va  tenir  hereu  i  l’enginy  
invertit   en   l’aparell   es   va   perdre.   De   la   tecnologia   desenvolupada   en   les   clepsidres  
tardanes  al  rellotge  mecànic  només  hi  havia  una  petita  passa.  Si  els  xinesos,  però,  no  la  
van  donar,  potser  és  perquè,  com  sosté  en  David  S.  Landes,  no  els  hi  calia.2  

Figura   1:   Torre   dels   Vents   o   Horologion,   construït   per   Andrònic   de   Cyrrhestes   el   s.   I   a.   C.   Contenia   a  
l’interior  una  clepsidra    

 
                                                                                                                       
2
 Landes  s’estén  sobre  les  raons  que  els  xinesos,  malgrat  tenir  la  tecnologia  a  l’abast,  no  van  arribar  a  
desenvolupar  el  rellotge  mecànic.  Landes,  Revolución  en  el  tiempo,  capítols  1  i  2  (2007).  

3  
 
  

Figura   2:   El   rellotge   de   Su   Song   segons   un   dibuix   en   perspectiva   de   John   Christiansen   (Needham   1986,   p.  
ii)  

Entre  les  clepsidres  i  els  rellotges  mecànics  que  apareixerien  a  partir  del  segle  XIII  hi  ha,  
però,  una  diferència  conceptual  important.  Com  en  el  rellotge  de  sorra,  es  pot  dir  que,  
més  que  “produir”  temps,  aquest  passa  a  través  d’elles.  Es  mesura  el  seu  pas  marcant  
nivells  en  el  dipòsit  o  fent  que  una  vàlvula  accioni  una  agulla  que  assenyali  les  hores.  
Malgrat  la  complexitat  assolida  amb  el  temps  tant  a  Grècia  com  a  la  Xina,  no  afegeixen  
res   nou   a   l’ordre   natural   que   les   ha   creat.   Perquè   la   imaginació   estigui   esperonada   per  
canviar   el   sistema   i   inventar   el   rellotge   mecànic,   que   revolucionarà   el   vell   continent,  
caldrà  que  sorgeixi  una  nova  necessitat.  

El  temps  a  l’Edat  Mitjana  

L’adveniment  del  cristianisme  significa,  en  l’organització  temporal  de  la  societat,  molt  
més  del  que  s’acostuma  a  resumir  com  una  apropiació  de  les  festes  paganes.  És  cert  
que  el  nou  ordre  cristià  manté  els  12  mesos  romans  de  30  i  31  dies  alternatius.  Però  el  
cristianisme   introdueix   alguns   canvis   molt   importants.   En   primer   lloc,   crea   un   nou  
origen   “històric”   –creació   divina-­‐   i   un   canvi   d’era.   Dionís   El   Petit,   a   requeriment   del  
Papa,  va  calcular  que  el  naixement  de  Crist  s’havia  d’haver  produït  el  753  després  de  la  
fundació   de   Roma   (ab   urbe   condita).   Després   s’ha   sabut   que   Dionís   es   va   equivocar  
entre   4   i   7   anys   en   la   data,   però   per   llavors   el   seu   càlcul   sobre   l’era   cristiana   (anno  

4  
 
Domini)  ja  s’havia  imposat  a  Europa  sobre  l’era  diocleciana  (anno  Diocletiani  o  era  dels  
màrtirs).  

En   segon   lloc,   un   nou   tipus   de   vida,   completament   reglamentat   segons   una   nova  
temporalització,  s’imposa  als  monastirs  a  partir  del  segle  VI  amb  la  regla  de  Sant  Benet.  
Centres   socials   i   culturals   de   l’Edat   Mitjana,   els   monestirs   són   també   fortaleses  
econòmiques  i  de  seguretat  que  funcionen  amb  una  disciplina  militar  i  un  rigor  en  la  
regulació   de   les   activitats   mai   vist   abans.   En   la   regla   de   Sant   Benet,   la   divisió   del   dia  
passa  a  ser  de  sis  parts  iguals  segons  la  divisió  de  les  sis  oracions,  que  després  seran  
set:   laudes,   prima,   tercera,   sisena,   nones,   vespres   i   maitines,   aquesta   a   mitja   nit.    
Desapareix,  per  tant,  la  duració  desigual  de  les  hores  entre  el  dia  i  la  nit.  

En   els   monestirs,   a   més,   el   control   de   la   puntualitat   hi   és   cabdal.   Quan   hi   ha   ofici   o  

àpat,   cal   deixar-­‐ho   estar   tot   incontinenti   i   arribar   puntual.   Al   que   arriba   tard   se’l  
sanciona  amb  la  vergonya:  ha  de  sopar  sol  i  a  la  vista  de  tothom.  I  pobre  d’aquell  que  
s’adormi  sense  avisar  els  seus  companys  de  l’ofici  nocturn!  Una  cançó  infantil  encara  
recorda  la  importància  del  repicador  de  campanes  de  l’oració  de  la  matinada:  

Frère  Jacques,  frère  Jacques,  

Dormez-­‐vous?  Dormez-­‐vous?  
Sonnez  les  matines,  sonnez  les  matines,  
Ding,  din,  dong;  ding,  ding  dong.  
 

Per  a  no  adormir-­‐se,  en  els  monestirs  de  la  Baixa  Edat  Mitjana  s’utilitzen  despertadors.  
Primer  deuen  ser  clepsidres,  però  amb  el  temps  passen  a  ser  mecànics.  Alguns  d’ells,  al  
segle   XIII   ja   deuen   marcar   l’hora.   No   han   arribat   aparells   d’aquests   als   nostres   dies,  
però  devien  ser  coneguts  per  escriptors  com  Dant,  que  el  1321  ja  els  utilitza  com  una  
metàfora  per  comunicar  les  seves  visions  del  paradís:  

Com  un  rellotge  que  ens  crida  /  a  l’hora  en  què  l’esposa  de  Déu  s’aixeca  /  per  cantar  els  maitines  
en   honor   del   seu   espòs,   /   amb   la   fi   d’obtenir   el   seu   amor   /,   i   del   que   l’engranatge   tira   i   impulsa   a   l’altre,  
3
mentre  sona  el  tint-­‐tin  d’una  nota  tan  dolça  que  l’esperit  ben  disposat  inflama  d’amor  
 

FALTA  TRADUCCIÓ  MIRA  DE  LA  RESTA  DELS  VERSOS  a  Vila  de  Gràcia  a  partir  del  15/8  

La  metàfora  de  Dant  no  només  mostra  la  seva  delectació  pel  mecanisme  de  rellotgeria,  
és  també   imatge   de  l’èxtasi  religiós  i  de  la   unió  d’una  comunitat  de  sublims  benaurats.  
La   unió   de   la   comunitat   conventual   és   una   de   les   forces   del   convent,   que   aboleix  
qualsevol  mena  d’ús  individual  del  temps  i  n’imposa  un  d’igual  per  a  tothom.    
                                                                                                                       
3
  Dant,   Divina   Comedia,   “Paradís”   X,   139-­‐148.   “Indi,   come   orologio   che   ne   chiami   /   ne   l’ora   che   la   sposa  
di  Dio  surge  /  a  mattinar  lo  sposo  perché  l’ami,  /  che  l’una  parte  e  l’altra  tira  e  urge,  /  tin  tin  sonando  
con  sì  dolce  nota,  /  che  ’l  ben  disposto  spirto  d’amor  turge;  /  così  vid’  ïo  la  gloriosa  rota  /  muoversi  e  
render  voce  a  voce  in  tempra  /  e  in  dolcezza  ch’esser  non  pò  nota  /  se  non  colà  dove  gioir  s’insempra.”  

5  
 
La   reglamentació   precisa   de   l’horari   quotidià   s’allunya   del   ritme   natural:   ha   de   ser   el  
mateix  al  llarg  de  tot  l’any  i  en  zones  de  diferent  climatologia,  cosa  impensable  quan  la  
regla  ve  marcada  per  la  natura.  Mentre  que  en  el  món  agrari,  per  exemple,  el  dia  a  dia  
té   referències   temporals   força   inexactes   i   variables,   com   la   de   la   sortida   del   Sol,   el  
migdia   i   el   capvespre,   el   monestir   requereix   d’una   disciplina   temporal   diürna   i  
nocturna  molt  precisa.  Així,  veiem  que  el  monestir  posa  la  base  cultural  de  l’obsessió  
moderna  pel  control  i  estalvi  del  temps.  Joan  de  Salisbury,  al  seu  llibre  Polycraticus,  ja  
ho  va  deixar  clar  al  segle  XII:  “Què  hi  ha  de  més  indigne  (...)  que  l’home  que  malgasta  el  
temps,  aquest  temps  donat  per  una  mà  que  administra  en  proporció  a  les  necessitats  
de  la  vida?”.4  

A   mesura   que   els   convents   es   converteixen   en   centres   urbans   complexos,   va   sent   més  
important   l’exactitud   de   la   mesura   del   temps   i   la   seva   comunicació   a   la   població.  
Utilitzen  la  campana  per  marcar  les  hores,  així  que  els  primers  rellotges  automàtics  són  
sonors.   Només   amb   posterioritat   apareix   l’esfera   horària,   que   imita   la   forma   del  
rellotge  de  Sol.  Pel  que  fa  al  seu  propietari,  naturalment,  només  la  màxima  autoritat  
del   monestir,   l’abat,   o   el   seu   delegat,   té   el   poder   de   marcar   l’hora   i   d’ajustar   els  
rellotges.  

Quan   a   finals   del   primer   mil·∙lenni,   les   ciutats   creixen   i   guanyen   poder,   comencen   a  
produir   i   administrar   el   seu   propi   temps.   Al   principi   ho   fan   seguint   el   model  
conventual:   divideixen   el   dia   segons   les   7   hores   canòniques.   També   adapten   el  
calendari  i  els  dies  de  festa  catòlics,  que  l’ordre  de  802  de  Carlemany  ja  havia  estès  per  
mig   continent.   Amb   el   pas   dels   anys,   però,   les   campanes   dels   burgs   s’utilitzen   per   a  
altres  esdeveniments:  reunions  del  Consell,  aparició  de  focs,  mobilització  de  ciutadans,  
obertura  i  tancament  de  portes,  començament  i  acabament  del  mercat,  etc.  Perquè  les  
campanes  arribin  a  tothom,  s’instal·∙len  en  una  torre.  L’atalaia  n’allotja  una  o  diverses,  
a  més  de  rellotges  solars  i  hidràulics  –clepsidres-­‐,  que  mouen  autòmats  amb  formes  de  
monstres  i  policies.  Aquests  personatges  sedueixen  la  població  i  representen  els  valors  
de   l’univers,   la   relació   de   forces   i   la   moral,   les   prohibicions   polítiques.   L’atalaia   es  
converteix  en  el  símbol  visible  del  nou  poder  de  les  ciutats  i  és  un  dels  més  importants  
a  enderrocar  quan  un  príncep  la  envaeix  i  vol  sotmetre  a  burgesos  i  a  comerciants.  

La  màquina  del  temps  

Així   doncs,   amb   la   pacificació   del   món   agrícola,   cada   vegada   més   gent   abandona   els  
recintes   conventuals.   Alguns   es   desplacen   a   la   ciutat,   d’altres   romanen   errant   entre  
poblacions.  Pobres  i  comerciants  ja  no  estan  subordinats  a  la  disciplina  monacal.  Cal  un  
nou   control   de   la   violència   i   noves   forces   d’escapament.   En   el   calendari   apareixen   el  
carnaval  i  les  fires  (períodes  de  regeneració).  En  aquest  moment,  les  clepsidres  ja  són  
                                                                                                                       
4
 Citat  per  Landes,  2007,  p.  71.  

6  
 
aparells   de   gran   complexitat,   capaços   de   mobilitzar   molts   mecanismes.   Però   no   deu  
ser  pràctic  pujar  aigua  dalt  de  la  torre  o  construir  clepsidres  arran  del  terra  que  moguin  
mecanismes  a  dalt  d’una  torre.  Tard  o  d’hora  ha  d’arribar  el  rellotge  mogut  per  un  pes.  
Tot  i  que  sembla  una  evolució  lògica,  però,  la  idea  sembla  que  provingué  de  l’Islam,  i  
esdevé  tota  una  revolució.  Durant  el  segle  XI  i  XII  es  proven  diferents  maneres  de  crear  
moviments  continus  moguts  a  partir  de  sòlids,  fins  que  es  troba  la  solució:  una  pedra  
penjada  d’un  cordill  enrotllat  en  un  cilindre.  El  fet  que  justament  en  aquesta  època  es  
desenvolupi   el   molí   de   vent   i   el   molí   d’aigua   passi   a   ser   un   dels   motors   principals   de   la  
producció  econòmica  medieval  no  és  cap  casualitat.  

La   invenció   del   rellotge   mecànic   no   consisteix   únicament   en   la   introducció   del   sòlid  

com  a  font  d’energia,  sinó  sobretot  en  l’administració  d’aquesta  energia.  Cal  evitar  que  
l’acceleració  de  la  caiguda  del  pes  augmenti  la  velocitat  del  mecanisme  i  alhora  fer  que  
aquesta  energia  es  mantingui  activa  durant  el  màxim  de  temps  possible.  La  invenció  de  
la   vareta-­‐folliot   permet   retardar   el   moviment   del   pes   en   intervals   regulars.   El   pes   mou  
una   barra   horitzontal   (la   de   l’esquerra   avall   en   la   figura   3)   que   acaba   amb   una   roda  
dentada   vertical   (roda   de   corona   o   de   conjuntura).   Aquesta   s’engrana   amb   dues  
paletes   disposades   en   sentits   oposats   –com   una   v-­‐,   de   tal   manera   que   quan   la   roda   en  
mou  una  amb  la  part  superior,  és  aturada  per  l’altra  en  la  part  inferior.  Després  la  roda  
mou  aquesta  en  sentit  oposat  i  és  aturada  altre  cop  per  la  de  dalt.  I  així  mentre  el  pes  
pugui   caure.   La   velocitat   d’aquest   gir   depèn   de   les   peses   de   la   barra   superior   o   foliot   –
dit  així  perquè  va  i  torna  constantment  com  un  boig-­‐:  quan  més  lluny  estan  les  peses  
de  la  seva  vareta  central,  més  lent  anirà.  

 
Figura  3  Mecanisme  d’escapament  de  vareta  i  foliot  del  rellotge  construït  el  1379  a  París  per  Henri  De  
Vick.  Extret  de  Pierre  Dubois,  Historie  de  l'  Horlogerie.  

Amb   la   combinació   del   pes   i   l’escapament   de   vareta-­‐folliot   comença   la   història   del  

rellotge   mecànic   i   la   implantació   d’un   nou   ordre   del   temps.   Desenes   d’innovacions  
vindran  més  endavant  durant  els  següents  set  segles,  per  tal  de  millorar  la  precisió  –

7  
 
que  en  els  primers  rellotges  és  d’un  error  de  mitja  hora  al  dia-­‐,  la  mida  i  la  portabilitat.  
Però   a   partir   d’aquest   moment   el   desenvolupament   de   la   ciència,   la   tècnica   i   la  
societat   occidental   vindrà   marcat   per   l’intens   ritme   d’una   creixent   fascinació   pel  
rellotge   i   el   seu   poder,   el   de   disposar   de   l’hora.   Galileu   i   Newton   seran   grans  
apassionats   dels   rellotges   i   els   seus   descobriments   científics   hi   podien   estar   en   part  
inspirats.  De  fet,  els  rellotges  integren  moltes  de  les  aplicacions  pràctiques  que  les  lleis  
de  la  mecànica  universal  descriuen.  

Tot   i   que   devia   haver   rellotges   moguts   per   un   pes   i   controlat   per   una   vareta-­‐folliot   des  
de  finals  del  segle  XIII,  no  han  sobreviscut  exemplars  ni  documents  prou  concrets.  Els  
primers  de  què  es  té  coneixement  són  els  de  Richard  de  Wallingoford  per  a  l’abadia  de  
Saint-­‐Albans,  al  comptat  de  Herfort,  i  el  de  Giovanni  de  Dondi,  per  a  la  ciutat  de  Pàdua.  
El  primer  començat  cap  al  1330  –diuen  que  va  trigar  uns  trenta  anys  en  acabar-­‐lo-­‐  i  el  
segon  acabat  cap  al  1364  després  de  16  anys  de  treballs.  Ambdós  van  ser  descrits  amb  
tanta  profusió  pels  seus  autors  que  després  han  pogut  ser  reconstruïts  amb  còpies  que  
funcionen.  

 
Figura  5.  Il·∙lustració  del  propi  Giovanni  de  Dondi  del  seu  rellotge  planetari  per  a  Pàdua  

El  rellotge  de  torre  de  Giovanni  de  Dondi  és  una  màquina  d’enorme  complexitat,  tot  un  
avenç   respecte   als   de   la   seva   època   i   amb   múltiples   indicacions   astronòmiques,   solars,  
lunars,  etc.  Marca,  a  més,  les  24  hores  del  cercle  horari.  La  primera  és  la  de  la  posta  de  
Sol.   El   rellotge   és   conegut   immediatament   arreu,   dibuixat   i   copiat   per   astrònoms   i  
afeccionats  de  tot  el  món.  La  seva  fama  s’estén  i  amb  ella  el  desig  de  fer-­‐ne  d’iguals.  
Abans  que  no  acabi  el  segle,  centenars  de  ciutats  a  Europa  hauran  construït  els  seus  
rellotges  i  ja  estan  indicant,  d’aquesta  manera,  qui  controla  el  temps.  

Un   altre   exemple   –molt   important   per   la   informació   que   n’ha   quedat-­‐   és   l’encàrrec   i  
construcció   d’un   rellotge   a   Perpinyà   per   Pere   IV   d’Aragó.   Es   conserva   un   llibre   de  
comptes   que   permet   descriure   la   construcció   del   rellotge.   S’hi   van   invertir   el   que  

8  
 
serien   avui   un   milió   de   dòlars   i   la   feina   de   més   de   cent   persones,   entre   la   qual  
naturalment  s’hi  ha  de  comptar  el  sou  del  rellotger  Bonelli  i  el  seu  equip,  que  havien  
estat  cedits  pel  papa  d’Avinyó.5  

Els   rellotges   atrauen   la   mirada   dels   ciutadans   i   regulen   l’activitat:   paral·∙lelament   al   seu  
desenvolupament,   creix   el   comerç,   el   consum   d’energia   i   la   xarxa   d’activitats   es  
complexifica.   El   calendari   adquireix   valor   econòmic,   perquè   s’hi   destaquen   les   fires,   i  
no  només  els  rituals.  Sorgeix  el  temps  laic,  racional  i  programable.  

A  poc  a  poc,  el  rellotge  es  popularitza  entre  les  classes  riques.  Lluny  encara  de  servir  
per  marcar  l’hora  amb  precisió,  esdevé  un  símbol  de  poder  i  estatus.  Es  fan  rellotges  
luxosos  amb  un  nombre  creixent  d’indicacions  i  de  mecanismes  mòbils.  De  fet,  molts  
dels  autòmats  construïts  en  la  modernitat,  eren  rellotges  amb  rodes  també  mogudes  
per   la   caiguda   d’un   pes.   El   rellotge   és   en   aquest   sentit   un   atractiu   precedent   dels  
robots.  

Un   altre   invent   produeix   una   nova   generació   de   rellotges,   el   motor   de   molla:   una  
espiral   metàl·∙lica   enrotllada   pot   produir   una   força   suficient   per   moure   el   mecanisme  
d’un  rellotge.  Només  cal  compensar  la  pèrdua  de  força  d’una  molla  en  desenrotllar-­‐se.  
Això  es  fa  a  partir  d’una  peça  en  forma  de  con,  una  roda  que  la  molla  fa  girar  amb  una  
cadena.  Quan  la  molla  comença  a  desenrotllar-­‐se  ràpidament,  mou  la  part  de  la  roda  
petita,  però  quan  ho  fa  amb  menor  força,  mou  la  part  ample  de  la  roda.  El  rellotge  amb  
aquest   mecanisme   més   antic   conegut   és   l’anomenat   “de   Felip   el   bo,   duc   que  
Borgonya”,   de   1430.   Amb   aquests   nous   mecanismes,   arriben   els   rellotges   portàtils,  
rellotges  que  podien  seguir  funcionant  fins  i  tot  en  moviment  i  que  amb  el  pas  de  les  
dècades  podran  augmentar  la  seva  precisió  fins  a  pocs  minuts  d’error  al  dia.  

Figura  6:  mecanimse  d’un  rellotge  de  molla  i  escapament  de  cargol.  

És   tal   la   fascinació   que   exerceix   aquesta   màquina   sobre   la   cultura   occidental,   que   es  
comença  a  utilitzar-­‐se  com  a  ideal  en  molts  altres  àmbits  de  la  vida  i  els  intel·∙lectuals  
                                                                                                                       
5
 Landes  en  fa  una  descripció  prou  acurada  al  capítol  12.  

9  
 
s’hi  inspiren  per  imaginar  les  seves  metàfores  sobre  les  coses.  Nicolàs  d’Oresme  utilitza  
per  primer  cop  la  metàfora  de  Déu  com  a  rellotger  del  món  (1382):  el  món  és  com  “un  
rellotge   mecànic   creat   i   posat   en   marxa   per   Déu,   que   dóna   als   engranatges   un  
moviment   tan   harmoniós   com   és   possible”.   Aquesta   imatge   s’utilitza   posteriorment  
per   a   demostrar   l’existència   de   Déu   en   l’argument   anomenat   del   disseny.   Descartes  
l’utilitza  conspícuament  i  durant  el  segle  XVIII  serà  un  dels  arguments  més  comuns  en  
la   filosofia.   Leibniz,   per   exemple,   la   introdueix   en   la   seva   històrica   discussió   pública  
contra  Clarke  -­‐1714-­‐1716-­‐.  

Tornant  al  segle  XVI,  Rabelais,  a  Gargantua  i  Pantagruel,  també  utilitza  la  imatge  del  
rellotge   per   enaltir   la   bona   coordinació   d’un   exèrcit.   En   la   tragèdia   The   White   Devil,   de  
John   Webster,   la   imatge   s’utilitza   com   a   model   per   al   bon   príncep:   “Les   vides   dels  
prínceps   haurien   de   moure’s   com   les   esferes,   /   l’exemplar   regularitat   de   les   quals   és  
tan   ferma,   /   que   fan   que   els   temps   vagin   bé   o   mal   al   seu   compàs”.   Fray   Luís   de  
Granada  pensa  en  ell  com  una  imatge  simplificada  del  cos  humà  a  l’hora  d’explicar  la  
malaltia:   “si   els   rellotges   s’espatllen   perquè   són   mecanismes   complicats,   qui   s’ha   de  
sorprendre   que   no   s’espatlli   un   cos   humà,   que   és   molt   més   complicat,   fins   al   punt   que  
tal  dia  deixi  de  funcionar”.6  

L’avenç   de   l’astronomia,   possibilitada   per   les   mesures   més   exactes   dels   rellotges,  
comporta   nous   ajustaments   del   calendari,   que   dóna   un   pas   més   per   a   la   seva  
globalització.   Fins   llavors,   cada   ciutat   marcava   els   seus   dies,   festes   i   mesos.   L’any   1582  
hi  ha  la  primera  ordre  europea  per  restablir  un  ordre  de  calendari.  Cal  suprimir  10  dies  
i,   a   partir   de   llavors,   3   més   cada   4   segles.   A   Espanya   i   Itàlia,   del   4   d’octubre   es   passa   al  
15  sense  problemes  ni  queixes  socials.  

De  tota  manera,  la  precisió  del  rellotge  està  lluny  encara  de  ser  suficient  per  a  molts  
astrònoms.   Tycho   Brahe   –segona   meitat   del   segle   XVI-­‐   va   tenir   quatre   rellotges  
funcionant   alhora   per   mesurar   els   moviment   dels   astres,   però   cap   d’ells   anava   al  
mateix   ritme.   Tot   i   així,   el   rellotge   cada   vegada   més   era   considerat   com   a   model  
d’exactitud  i  regularitat.  Per  a  Hobbes,  l’Estat  havia  de  funcionar  com  un  rellotge,  on  el  
centre  de  coordinació  de  les  parts  era  el  sobirà.  L’il·∙lustre  Frederic  II  de  Prússia,  influït  
segurament   pel   pensament   mecanicista   de   Voltaire   i   Diderot,   va   concebre   el   model  
d’Estat  com  el  sistema  de  la  Natura,  que  no  deixava  d’entendre  com  un  rellotge:  

“l’assoliment  suprem  de  l’esperit  humà  en  quant  a  la  política  i  el  govern  hauria  de  ser  crear  un  
cos  de  lleis  perfectes:  hom  observaria  en  ell  una  unitat  de  disseny  i  de  regles  tan  perfecta  i  tan  
proporcionada  que  un  Estat  conduït  per  lleis  semblants  s’assemblaria  a  un  rellotge  en  el  qual  
tots   els   ressorts   s’han   creat   per   la   mateixa   finalitat   [...]   tot   s’anticiparia,   tot   es   coordinaria,   i   res  

                                                                                                                       
6
  Cites   extretes   del   llibre   d’Otto   Mayr,   Autoridad,   libertad   y   maquinaria   automàtica   en   la   primera  
modernidad   europea,   que   estudia   la   repercussió   cultural   dels   mecanismes   de   rellotgeria   i  
d’autorregulació  en  la  cultura  occidental.  L’original  de  la  cita  de  Webster:  “The  lives  of  princess  should  
like  dyals  move  /  whose  regular  example  is  so  strong,  /  they  make  the  times  by  them  go  right  or  wrong”  
 

10  
 
 no   estaria   subjecte   a   cap   contratemps;   la   perfecció,   no   obstant,   no   és   la   província   de   la  
humanitat”  (citat  per  Mayr,  p.  177-­‐178).  

En  l’ús  de  la  metàfora  del  rellotge  en  la  cultura  europea  Otto  Mayr  hi  observa  una  visió  
autoritària:  tant  si  es  tractava  de  l’explicació  del  cosmos  –creat  i  controlat  per  un  diví  
rellotger-­‐  com  d’un  ideal  polític  –regit  per  un  poderós  cap-­‐.  Així  com  el  rellotge  té  el  
seu   rellotger,   també   la   natura   i   l’Estat   han   de   tenir   el   seu.   Potser   per   això,   a  
l’Anglaterra   constitucional,   la   metàfora   del   rellotge   deixa   d’utilitzar-­‐se   aviat   o   fins   i   tot  
es   considera   negativament.   Shakespeare   es   queda   descansat   en   més   d’una   ocasió,  
rebutjant  la  idea  que  algú  s’hagi  de  comportar  segons  el  dictat  del  rellotge:    

“Què   dimonis   tens   tu   amb   l’hora   del   dia?   A   menys   que   les   hores   fossin   copes   de   xerès,   i   els  
minuts  capons,  i  els  rellotges,  les  llengües  de  les  alcavotes  i  les  esferes  de  les  hores,  mostres  de  
bordells,  i  el  propi  Sol  beneït,  una  bona  mossa  calenta  vestida  de  tafetà,  no  veig  cap  raó  perquè  
7
hagis  de  ser  tan  superflu  com  per  demanar  l’hora  del  dia”  (Henric  IV).  

Temps  i  industrialització  

El   rellotge   és   un   dels   primers   invents   produïts   en   sèrie.   Els   inventors   d’això   són   els  
suïssos   i   els   segueixen   els   londinencs.   Amb   aquesta   mentalitat,   Ginebra   i   Londres  
aixafaran   al   s.   XVII   i   XVIII   la   producció   de   rellotges   de   les   altres   ciutats   competidores  
(Augsburg,  Nuremberg).  

En   aquesta   època   arriba   també   una   altra   innovació   tècnica   que   permetrà   passar   d’una  
precisió  de  mitja  hora  al  dia  a  pocs  minuts.  Huygens,  el  1657  a  l’Haia,  és  el  primer  en  
imaginar  un  rellotge  accionat  per  una  molla  i  un  pèndol.  Pocs  anys  després  perfecciona  
el   mecanisme   tot   i   afegint   un   pes   regulable   al   llarg   de   la   vareta   i   una   molla   que  
amorteix  el  pes  segons  la  força  impresa  pel  mecanisme.  També  el  rellotge  augmenta  la  
seva  autonomia  i  no  cal  ajustar-­‐lo  cada  dia.  Ara  sí:  com  explica  Jacques  Attali,  aquest  
model  de  rellotge  és  “una  aplicació  perfecta  dels  teoremes  de  la  mecànica  racional,  els  
enunciats  de  la  qual  va  fer  Newton”.  

                                                                                                                       
7
 Citat  per  Mayr,  pg.  83.  L’original  diu  “What  a  devil  hast  thou  to  do  with  the  time  of  day?  Unless  hours  
were  cups  os  sack,  and  minutes  capons,  and  clocks  the  tongués  of  bauwds,  and  dials  the  signo  f  leaping-­‐
houses,  and  the  blessed  Sun  himself  a  fair  hot  wench  in  flame-­‐color’d  tafetà;  I  see  no  reason  why  thou  
shouldst  be  so  superflouous  to  demand  the  time  of  day  (Shakespeare,  Henry  IV,  acte  I  1.2)  

11  
 
  

Figura   7.   Diagrama   de   C.   Huygens   corresponent   al   segon   rellotge   de   pèndul   que   va  

fabricar  l’any  1673.    

La   concepció   moderna   del   temps   que   aporta   el   rellotge   mecànic   té   altres   analogies  
amb   els   principis   teòrics   de   Newton.   El   postulat   d’un   temps   com   a   marc   absolut   i  
universal   sembla   una   generalització   del   model   de   temps   proporcionat   pel   rellotge  
mecànic.   Igual   que   la   idea   del   temps   de   Newton,   el   temps   del   rellotge   avança  
homogeni  i  ineluctable  cap  endavant  i  permet  mesurar  matemàticament  els  diferents  
moments   de   cada   esdeveniment   natural.   Però   la   influència   del   rellotge   anirà   molt   més  
enllà   de   la   ciència.   Altres   àmbits   de   la   vida   s’aniran   impregnant   d’aquest   model.  
L’economia   productiva,   l’organització   social   del   temps   –calendaris,   festes,   jornada  
laboral-­‐   i,   durant   el   segle   XIX,   fins   i   tot   disciplines   humanístiques   com   la   història,   la  
història  de  l’art,  la  sociologia,  la  psicologia  i  la  pedagogia,  introduiran  cada  vegada  més  
factors   quantitatius   de   mesurament   dels   fenòmens   que   volen   estudiar.   No   ens  
avancem,  però,  als  esdeveniments.  

Amb   el   progrés   científic   apareixen   nous   invents,   com   la   màquina   de   vapor   i   altres  
mecanismes,  que  transformaran  el  paisatge  de  l’Europa  del  segle  XVIII.  S’ha  donat  molt  
protagonisme   a   la   màquina   de   vapor   com   a   agent   de   la   revolució   industrial,   però   és  
menys   conegut   el   fet   que   sense   el   rellotge   mecànic,   aquesta   no   hauria   pogut   ser  
inventada.  Huygens  a  finals  del  segle  XVII  ja  havia  tingut  la  idea  d’un  pistó  accionat  per  
vapor.   Thomas   Wood   va   utilitzar   el   1784   el   principi   de   les   clepsidres   per   mantenir  
constant   el   nivell   de   l’aigua   en   els   recipients.   I,   finalment,   Watt   va   reunir   aquests  
aparells   amb   el   regulador   de   boles   –inventat   per   Thomas   Mead-­‐,   i   va   treballar   amb   un  
rellotger  –Wilkinson-­‐  per  construir  el  model  reduït  de  la  màquina  de  vapor.  

La   matematització   de   l’espai   es   portarà   a   la   pràctica   de   manera   contundent   quan,  

gràcies  a  una  nova  generació  de  rellotges,  es  resol  el  “problema  de  la  longitud”  –que  
consistia   en   trobar   un   mètode   per   conèixer   la   longitud   en   alta   mar”-­‐.   El   1732   John  
Harrisson,   rellotger   autodidacta,   assaja   el   primer   rellotge   –pesa   33   kg-­‐   precís   i  
transportable  que  no  utilitza  cap  pes.  Es  tracta  d’un  rellotge  de  molla  que  es  retarda  
menys   d’un   segon   al   dia.   Amb   ell,   coneixent   el   temps   exacte   que   ha   passat   des   que  
s’ha  partit  i  posant-­‐lo  en  relació  al  moviment  del  Sol  o  els  estels  en  la  volta  celest,  es  

12  
 
pot   calcular   la   distància   recorreguda   respecte   l’eix   horitzontal   de   la   Terra.   D’aquesta  
manera,   per   primer   cop   s’ofereix   la   possibilitat   de   conèixer   la   localització   precisa   en  
l’espai   en   alta   mar.   No   cal   dir   que   aquest   invent   anglès   ajuda   fortament   a   la   ràpida  
expansió   comercial   de   l’Imperi   Britànic   arreu   del   globus.   Però,   a   més,   la   popularitat  
d’aquests   rellotges   crea   una   nova   demanda   social:   es   poden   tenir   rellotges   més  
precisos   del   que   la   realitat   quotidiana   del   segle   XVIII   necessita.   La   precisió   rellotgera  
esdevé  un  valor  per  si  mateix  o,  si  més  no,  considerant  el  preu  dels  rellotges  bons  al  
segle  XVIII,  un  valor  de  distinció.  

 
Figura  8:  Primer  cronòmetre  marí  de  John  Harrisson,  acabat  el  1735  després  de  14  anys  de  dedicació  

De  tota  manera,  a  més  de  la  ciència  i  la  navegació,  altres  àmbits  socials  s’aprofiten  dels  
temps  petits.  La  indústria  n’és  un  d’ells.  Com  no  podia  ser  d’altra  manera,  el  rellotge  és  
el  primer  objecte  en  produir-­‐se  per  unitat  de  temps.  Fréderic  Japy  obre  una  fàbrica  el  
1753  on  cronometra  i  regula  el  temps  dels  treballadors.  La  fàbrica  té  una  capacitat  per  
muntar   100.000   rellotges   l’any.   Aquesta   mesura   s’estén   ràpidament   per   tot   Europa.  
Més   tard   arriba   la   primera   fàbrica   on   el   temps   del   treball   s’avalua   en   minuts.   El   seu  
ideòleg  és  S.  M.  Oppenheim,  també  propietari  d’una  fàbrica  de  rellotges  a  París.  Alguns  
polítics   reben   la   mesura   amb   entusiasme:   els   treballadors   treballen   més   intensament   i  
surten   més   cansats,   així   que   l’organització   de   protestes   disminueix.   L’implementació  
del   model   de   temps   abstracte   al   treball   té   una   altra   conseqüència   fonamental:   a   partir  
d’ara,   el   valor   del   producte   es   pot   mesurar   pel   temps   invertit,   i   no   per   l’esforç.   La  
famosa   sentència   de   Benjamin   Franklin,   “Time   is   Money”   (1748),   no   fa   més   que  
constatar  un  principi  en  extensió  per  Occident.  

Tenir  el  control  del  temps  és,  per  tant,  font  de  riquesa.  El  1880,  Taylor  serà  el  primer  
en   cronometrar   els   actes   dels   treballadors   d’una   fàbrica   i   de   posar   vigilants   amb  
rellotges   per   controlar   els   gestos   dels   treballadors.   Tot   i   que   els   treballadors   queden  
exhausts,  sense  ànims  ni  tan  sols  de  formar-­‐se  o  manifestar-­‐se  en  el  seu  temps  lliure,  
la  invenció  sembla  ingènua  davant  la  idea  de  Henry  Ford.  Aquest  controla  la  velocitat  

13  
 
dels   gests   dels   treballadors   a   partir   de   la   velocitat   de   la   cadena   de   muntatge.   La  
màquina   imposa   aquí   un   ritme   al   cos,   i   no   a   l’inrevés,   com   fins   ara.   Amb   això,  
naturalment,   la   productivitat   industrial   es   dispara,   paral·∙lela   al   ritme   de   la  
deshumanització   –sobre   això,   Chaplin   ha   creat   un   dels   monuments   més   explícits   i  
irònics  amb  la  pel·∙lícula  Temps  moderns,  de  1936-­‐.  

La  globalització  del  temps  

El  model  newtonià  del  temps  com  un  marc  absolut  prefigura  la  globalització  del  temps  
horari   en   el   segle   XIX.   Amb   el   desenvolupament   de   la   comunicació   marítima   i,  
sobretot,   de   la   locomotora   a   principis   del   segle   XIX,   és   a   dir,   amb   l’empetitiment   de  
l’espai,  la  societat  comença  a  patir  la  pluralitat  dels  temps  horaris  locals.  Fins  llavors,  
cada   ciutat   posava   en   hora   els   seus   rellotges   segons   sortia   el   Sol,   així   que   viatjar  
suposava   un   constant   sincronitzar   rellotges   i   portar   taules   de   compatibilitat   que  
mostressin  les  diferències  horàries  entre  diferents  ciutats.  

Però  en  el  moment  que  el  ferrocarril  uneix  diverses  ciutats,  les  ciutats  s’han  de  posar  
d’acord   en   l’hora,   si   es   vol   que   els   trens   funcionin   regularment   i   que   no   hi   hagi  
accidents.   Després   de   diverses   intents,   l’electricitat   simplificarà   la   sincronització   a  
distància.   El   1810   el   rellotge   del   Big   Ben   de   Londres   queda   unit   al   de   Greenwich  
elèctricament.   El   sistema   s’estén   després   a   les   poblacions   connectades   per   línies   de  
ferrocarril.   Amb   això,   les   ciutats   perden   control   sobre   les   seves   hores   particulars   i   el  
país  comença  a  bategar  al  mateix  ritme.  

REVISAT  FINS  AQUÍ  

Després  aquesta  necessitat  s’estén  a  les  colònies  d’ultramar  i  també  entre  nacions.  Es  
planteja  la  unificació  horària  mundial.  Quatre  ciutats  competeixen  per  imposar  la  seva:  
Londres   (Greenwich),   París,   Washington   i   Berlín.   Berlín   queda   aviat   descartada   i   els  
americans   voten   per   Greenwich.   Malgrat   la   racionalista   –i   nacionalista-­‐   oposició   dels  
francesos,  la  convenció  de  científics  i  polítics   es  decideix   per  Greenwich.  Paradoxes  de  
la  història:  quan  Anglaterra  deixava  de  marcar  el  ritme  de  la  història  (occidental),  EUA  i  
després   els   altres   països   adapten   l’hora   que   el   seu   observador   dicta.   França,   però,   que  
veu  que  no  s’accepta  ni  el  seu  sistema  centesimal  de  mesura  del  temps,  no  entra  en  
l’acord   i   acaba   sent   un   dels   darrers   països   importants   a   adaptar-­‐se   al   nou   horari  
mundial  (1911).8  

                                                                                                                       
8
  El   relat   que   fa   Galison   de   les   negociacions   sobre   la   unificació   horària   i   dels   intents   francesos   per  
imposar   algunes   de   les   seves   innovacions   no   té   pèrdua:   Galison,   Peter,   Relojes   de   Einstein,   Mapas   de  
Poincaré :  Los  Imperios  Del  Tiempo.    
 

14  
 
Durant  la  segona  meitat  del  segle  XIX  el  rellotge  arribar  a  gran  part  de  la  població.  El  
segle  XVIII  havia  vist  com  els  suïssos  del  cantó  de  Neuchâtel,  en  el  vall  del  Joux,  havien  
descobert   la   manera   de   fer   rellotges   barats:   feien   rellotges   de   plata   a   uns   20   francs  
suïssos,   mentre   que   a   Ginebra   es   venien   rellotges   a   150   francs.   El   1870   la   producció  
suïssa  assoleix  almenys  1.600.000  unitats.  Només  a  Neuchâtel  es  poden  estar  fabricant  
entre   800.000   i   900.000   peces   l’any,   a   un   preu   mitjà   de   40   francs.   Aquest   any,   la  
producció   francesa   assoleix   els   300.000.   Gran   Bretanya,   que   durant   el   segle   XVIII   havia  
estat  la  màxima  productora  de  rellotges,  ha  anat  a  menys,  amb  uns  200.000  rellotges  
registrats.   Estats   Units   encara   no   arriba   a   les   100.000   unitats.   Tanmateix   els   americans  
ja   fa   temps   que   estan   aprenent   a   produir   rellotges   barats,   amb   pèndol   de   llautó   i   amb  
cada   vegada   més   peces   fetes   amb   màquines-­‐eines.   Primer   va   arribar   el   de   paret:   el  
1837  Jerome  va  ser  capaç  de  produir  un  primer  lot  a  1,40  dòlars  la  peça.  Es  va  atrevir  a  
exportar-­‐ne  a  Anglaterra,  un  dels  països  amb  més  tradició  rellotgera,  on  la  mà  d’obra  
era   baratíssima   i   el   cost   de   l’aranzel   del   20%.   Els   rellotges   de   Jerome   eren   tan  
econòmics  que  els  primers  lots  els  compraven  els  empleats  de  duanes.9  

Però   una   cosa   és   produir   rellotges   de   paret   i   una   altra   de   butxaca   –que   van   sense  
pèndol-­‐.  Fins  el  1857,  la  companyia  Waltham  no  troba  un  procés  de  producció  eficient.  
Aquest   any,   però,   es   pot   assenyalar   com   el   naixement   de   la   indústria   del   rellotge   de  
butxaca.  L’any  següent  l’empresa  registra  14.000  unitats  i  el  1864,  esperonats  per  les  
necessitats   de   la   Guerra   de   Successió,   que   requereix   rellotges   per   sincronitzar   els  
soldats  dels  diversos  regiments,  ja  ha  arribat  als  118.000.  La  fàbrica  Elgin,  fundada  el  
1864,  arriba  al  sostre  del  mig  milió  d’unitats  el  1886  i  al  del  milió  el  1899.  El  1894  els  
germans  Ingersol  venen  els  primers  rellotges  de  butxaca  a  un  dòlar  la  peça,  vertaders  
productes  low  cost  d’usar  i  llençar  que  no  es  poden  reparar.  El  lot  total  és  de  mig  milió,  
la  meitat  del  qual  es  ven  per  correspondència.  Com  afirma  l’eslògan  de  la  companyia,  
aquest  és  “El  rellotge  que  ha  fet  famós  el  dòlar”.  El  controlador  del  temps  ja  es  porta  a  
la  butxaca.  

Les  llars  de  la  incipient  classe  mitjana  volen  estar  sincronitzades  amb  l’hora  oficial.  Fins  
llavors,   això   només   es   pot   fer   amb   els   repics   de   les   campanades   o   consultant   els  
rellotges   públics.   Cap   als   30   arriba   el   servei   d’hora   per   telèfon.   A   França   havien  
inventat   aquest   servei   per   a   donar   l’hora   des   de   París   als   principals   centres   de  
província.   A   partir   del   1933   una   empresa   obre   el   servei   a   la   població,   amb   l’ús   per  
primer   cop   a   la   història   d’una   gravació   de   veu.   El   dia   de   la   inauguració,   el   14   de   febrer  
de  1933,  rep  140.000  trucades,  de  les  quals  només  es  poden  respondre  20.000  en  les  
20   línies   telefòniques   disponibles.   Trucar   per   demanar   l’hora   es   converteix   en   una  
moda,  per  a  la  qual  no  importa  haver  de  pagar!  

                                                                                                                       
9
  Landes   dedica   la   seva   tercera   part   del   llibre   a   la   història   econòmica   del   rellotge   mecànic.   Hi   recull  
moltes  dades,  anècdotes  –aquestes  a  la  p.  376-­‐  i  reflexions  interessants.  Vegeu  també  els  apèndix,  cap.  
17,  nota  30.  

15  
 
El   1930   s’inventa,   a   partir   de   la   idea   d’un   militar,   el   rellotge   de   polsera.   Mentre,   la  
producció  de  rellotges  es  dispara.  Si  el  1939  es  podien  produir  5  milions  de  rellotges  al  
món,   el   1945   ja   són   20   milions,   70   al   1950   i   150   al   1960.   Tenir   rellotge   deixa   de   ser  
signe  de  poder  o  ostentació.  Al  principi  més  aviat  ofereix  la  sensació  d’independitzar-­‐
se   de   l’autoritat   que   controlava   l’hora.   Com   si   cadascú,   amb   el   seu   rellotge,   pogués  
realitzar   el   recentment   formulat   principi   de   la   teoria   de   la   relativitat   que   cadascú  
viatge   al   seu   temps.   El   que   el   té,   però,   ja   no   pot   permetre’s   el   luxe   d’arribar   tard.  
Comença  la  dependència  del  cronòmetre.  

Els  treballadors  reclamen  cada  cop  més  el  seu  temps.  Entre  les  dues  grans  guerres  la  
jornada   setmanal   s’estableix   en   40   hores   i   en   alguns   casos   es   rebaixa   i   tot.   Altres  
descansos  com  la  gestació  i  les  cures  maternals  es  reclamen  per  primer  cop.  S’inventa  
el   temps   d’oci   i,   amb   ell,   la   indústria   de   l’oci.   El   temps   mesurable   matemàticament  
envaeix  la  vida  fora  del  treball  i  converteix  el  temps  lliure  en  temps  d’oci.  Ocupats  com  
estem   en   activitats   d’entreteniment,   estem   entre   una   cosa   i   l’altre,   en   cap   d’elles   amb  
atenció.  La  política  somriu  davant  d’aquest  nou  tipus  de  circ.  

La  pregunta,  doncs,  és  quina  mena  de  temps  guanyem  quan  demanem  unes  horetes  
més   d’oci   a   la   setmana,   dues   mitges   hores   al   dia   com   a   permís   de   lactància,   mitja   hora  
més   d’anglès   i   matemàtiques   a   les   escoles,   10   minuts   menys   per   l’autopista   de  
pagament...  Depèn  el  pobre  coneixement  de  l’anglès  a  casa  nostra  de  mitja  hora  més  a  
la   setmana?   Té   sentit   poder   acumular   en   14   dies   més   de   baixa   maternal   les   dues  
mitges  hores  de  què  la  mare  disposa  per  alletar  el  seu  fill  durant  els  primers  9  mesos  
de   vida?   Al   cap   i   a   la   fi,   és   el   temps   mesurat   per   les   màquines   realment   un   temps  
humanitzable?   Són   objectivables   i   utilitzables   com   a   moneda   de   canvi   els   minuts   per  
aprendre  una  matèria,  desenvolupar  una  tasca  intel·∙lectual,  descansar  o  embadalir-­‐se?  

Temps  i  informació  

Al  segle  XX,  la  ciència  i  l’economia  transformen  el  temps  material  de  les  màquines  en  
informació.   La   termodinàmica   afirma   que   cada   sistema   té   el   seu   temps   propi,   que  
aquest   varia   segons   les   condicions   i   l’estat   dels   seus   elements.   A   mitjans   de   segle,  
Prigogine   esbossa   una   teoria   en   la   qual   es   pot   mesurar   la   velocitat   dels   sistemes  
químics.  Cada  sistema  té  el  seu  ritme  i  no  tot  procés  és  irreversible.  En  aquesta  línia,  
Branson   (1953)   comprendrà   el   cos   humà   com     un   sistema   d’informació.   Quant   més  
creix,  més  complex  és  i  més  informació  genera.  Quan  comença  l’envelliment,  minva  la  
capacitat   de   produir   informació.   En   un   sentit   similar,   Backman   afirmarà   que   l’etapa   de  
formació   de   l’individu   serà   com   un   remuntar   el   temps,   mentre   que   l’envelliment  
retorna  la  natura  humana  al  sentit  normal  del  temps,  el  seu  sentit  destructor.  
També   a   mitjans   de   segle   la   mecànica   del   rellotge   està   a   punt   de   convertir-­‐se   en  
informació,  esdeveniment  revolucionari  en  la  construcció  dels  dispositius  que  marquen  

16  
 
l’hora.   La   ciència   coneixia   des   de   les   primeres   dècades   del   segle   que   els   cristalls   són  
també   materials   amb   propietats   de   ressonància   controlables   segons   la   talla   i  
l’alineació.   Es   pot   fer   que   un   cristall   de   quars   produït   artificialment   amb   forma   de  
forquilla  produeixi  32.758  vibracions  per  segon.  L’avantatge  d’una  freqüència  tan  alta  
de  vibracions  –els  rellotges  de  marina  oscilaven  2  o  2,5  vegades  per  segon  (2  o  2,5  Hz)-­‐  
el  fan  extremadament  exacte,  ja  que  les  variacions  que  pot  patir  tant  en  l’alimentació  
d’energia  com  amb  la  fricció  en  prou  feines  són  significatives.  Una  pila  petita  fa  vibrar  
el   cristall,   que   està   connectat   a   un   circuit   elèctric   que   interpreta   les   vibracions   en  
forma  de  temps  i  el  reprodueix  en  una  pantalla  de  cristall  líquid  –els  primers  movien  
mecanismes  d’agulles-­‐.  L’error,  que  és  d’unes  centèssimes  de  segon  al  dia,  ja  és  molt  
major  de  la  que  pot  percebre  qualsevol  ésser  humà.  
Els   rellotges   de   quars   reben   la   seva   darrera   empenta   de   cara   a   la   comercialització   a  
mitjan   de   segle.   Els   primers   grans   productors   són   firmes   americanes,   algunes   de   les  
quals   ni   tan   sols   es   dedicaven   abans   a   la   rellotgeria.   Però   la   producció   s’implanta  
sobretot   a   l’est   asiàtic   a   partir   dels   70,   on   creix   exponencialment:   al   Japó,   entre   1974   i  
1978  la  producció  passa  d’1,8  milions  a  19,7,  i  cada  vegada  fan  més  barats,  més  petits,  
amb  més  prestacions  i  amb  una  vida  més  llarga.  
Des  de  la  perspectiva  de  l’ull  humà,  el  mecanisme  del  rellotge  de  quars  sembla  haver  
abandonat  la  mecànica  newtoniana.  El  rellotge  de  quars  ja  no  imita  el  Sol.  Més  aviat  
sembla   el   contrari:   la   Terra   intenta   donar   una   volta   sobre   si   mateixa   cada   24   hores,  
però   fracassa.   En   general,   la   fa   en   23   hores,   56   minuts   i   4   segons.   Comparada   amb  
rellotge   de   quars,   la   Terra   es   comporta   de   manera   imprevisible.   L’any   2004,   per  
exemple,  amb  el  tsunami  al  Pacífic  la  rotació  es  va  accelerar  3  microsegons.10  
Així   doncs,   la   nova   i   diminuta   mesura   del   temps   la   marca   el   cristall   de   quars.   Però  
aquest  protagonisme  no  dura  gaire.  La  seva  precisió  és  superada  al  cap  de  poc  per  la  
mesura  de  la  radiació  atòmica.  El  1967,  durant  la  13a  Conferència  General  de  Peses  i  
Mesures,  el  Sistema  Internacional  d’Unitats  estableix  oficialment  que  un  segon  és  “la  
duració   de   9.192.631.770   períodes   de   la   radiació   que   correspon   a   la   transició   entre   els  
dos   nivells   hiperfins   de   l’estat   fonamental   de   l’àtom   de   cesi   133”.   Definició  
incomprensible   per   a   la   majoria   d’usuaris   del   temps,   però   d’una   utilitat   imprescindible  
per  a  sincronitzar  els  satèl·∙lits  que  avui  dia  tot  ho  vigilen  i  ho  coordinen.11  
La   realitat   és   que   amb   els   anys   els   rellotges   –la   majoria   de   quars-­‐   dels   nostres  
automòbils,  microones,  mòbils,  rentadores,  estan    o  han  estat  sincronitzats  per  ràdio  o  

                                                                                                                       
10
  María   Lourdes   Campos   Romero,   “El   riesgo   de   tsunamis   en   el   mundo”,   al   web   de   l’Asociación   de  
Geógrafos   Españoles,   http://age.ieg.csic.es/temas/05-­‐04-­‐tsunamis.htm,   darrera   consulta   l’11/08/2016,  
a  les  16h  18’  38’’.  

11
 En  una  altra  ocasió  parlarem  de  la  teoria  de  la  relativitat.  Només  comentar  aquí  que  les  diferències  de  
proximitat  a  la  Terra  dels  rellotges  dels  satèl·∙lits  amb  els  que  hi  ha  a  la  superfície  fa  que  els  rellotges  
d’uns  vagin  més  ràpid  que  la  dels  altres  i  ha  de  ser  integrada  en  el  sistema  de  comunicació  entre  ells.  

17  
 
via  satèl·∙lit.  La  nostra  vida  quotidiana  s’ha  omplert  d’aquest  tipus  de  temps  abstracte,  
quantificable,  hiperpetit  i  pansincronitzat.  La  velocitat  en  què  conduïm,  per  exemple,  
fa   que   un   sol   segon   de   distracció   pugui   comportar   una   diferència   entre   la   vida   i   la  
mort.  En  l’economia,  la  variable  principal  ja  no  és  la  massa  de  capital  que  circula,  sinó  
la  velocitat  de  circulació.  I  mentre  escric  això,  la  nadadora  catalana  Mireia  Belmonte  ha  
guanyat  l’or  a  les  olimpíades  del  Brasil  per  una  diferència  de  3  centèssimes  de  segon.  
Per  a  quin  ull  humà  no  seria  això  un  empat?  
La   tecnologia   digital   dels   mòbils   que   portem   a   la   butxaca   ens   sincronitza   amb   l’hora  
exacta   marcada   des   de   Greenwich.   Tots   els   nostres   dispositius   marquen   la   mateixa  
hora   i   donen   els   senyals   de   cada   operació   amb   diferències   de   mil·∙lèsimes   de   segon.   En  
portar  el  rellotge,  el  calendari,  el  twitter,  etc.,  a  la  butxaca,  ens  sincronitzem  als  actes  
dels  nostres  coneguts  i  als  avisos  i  missatges  de  tot  aquell  que  representa  ser  “amic”  
nostre   o   de   qui   en   som   “seguidors”.   El   nostre   dispositiu   treballa   sense   descans   per  
estar  constantment  connectat  i  rebre-­‐ho  tot  sense  deixar  passar  cap  lapse  de  temps.  
La  societat  de  l’acceleració  –com  la  defineix  Hartmut  Rosa-­‐  ha  passat  a  la  societat  de  la  
immediatesa.   Paradoxalment,   a   la   màxima   velocitat   li   han   posat   el   nom   de   “temps  
real”   quan   caldria   preguntar-­‐se   si   la   immediatesa   més   aviat   no   ha   abolit   el   temps.  
Quina  mena  de  temps  ens  ofereixen  aquests  dispositius  digitals?  
Si   fem   una   ullada   als   nostres   marcadors   temporals,   observarem   que   les   agendes   són  
espais   quadriculats   buits   i   abstractes,   sense   santorals,   sense   festes   populars,   sense  
diferència   entre   la   nit   i   el   dia   ni   entre   dies   laborals   i   festius.   El   temps   tradicional   ple  
festes  i  rituals  s’ha  convertit  en  intervals  buits  que  hem  d’omplir,  que  omplim,  de  fet,  
compulsivament   amb   activitats   de   tota   mena.   I   qualsevol   moment   entre   una   i   l’altra  
queda  omplert  per  una  consulta  al  mòbil,  per  un  missatget,  per  un  acudit  o  un  vídeo  
on-­‐line.  Els  aparells  mòbils  marquen  ara  el  ritme  de  la  nostra  vida  des  de  la  butxaca  de  
la  jaqueta.  
Si  ens  ho  mirem  així,  una  metàfora  il·∙lustrativa  de  la  nostra  època  és  el  marcapassos.  
Com   els   runners,   que,   abans   de   sortir   a   córrer,   predeterminen   el   seu   ritme   amb   un  
pulsòmetre   segons   les   indicacions   d’algun   entrenador   digital   descarregat   d’Internet,   la  
nostra   vida   quotidiana   va   regida   per   un   ritme   marcat   no   sabem   ben   bé   per   qui.   Un  
ritme   que   aprenem   i   assimilem   des   de   ben   petits   amb   l’aprenentatge   del   model   de  
temps  modern.  Per  què  a  les  escoles,  si  no,  centres  de  domesticació  dels  nostres  fills,  
posen   tant   d’èmfasi   en   ensenyar   les   hores,   els   minuts   i   els   segons?   Tanmateix,   la  
paradoxa  ens  crema:  en  una  època  que  podem  mesurar  el  temps  i  que  ja  no  deixem  
cap  lapse  de  temps  a  la  buidor  i  a  l’avorriment,  en  una  època  en  què  ja  no  és  possible  
perdre  temps,  per  què  tants  ens  queixem  que  ja  no  en  tenim?  
La   imatge,   tot   i   que   ben   quotidiana,   és   paradoxal:   un   home   o   una   dona   caminant   amb  
presses,   mig   corrent,   mirant   el   mòbil,   contestant   missatges,   organitzant-­‐se   l’agenda.  
No  ha  parat  ni  un  minut  en  tot  el  dia,  però  si  li  preguntes  alguna  cosa,  no  té  temps,  i  la  
seva   expressió   d’angoixa   ens   ho   corrobora.   Al   final   d’aquesta   cursa   històrica   pel  

18  
 
desenvolupament  del  rellotge,  al  final  d’aquesta  gran  història  de  conquesta  del  temps,  
la   pregunta   sembla   capgirar-­‐se   i   ens   aboca   a   la   terrible   conclusió   que   ens   n’hem  
quedat   sense,   o   que,   com   en   la   pel·∙lícula   In   Time,   algú   s’està   quedant   el   nostre.   I   hi   ha  
res  de  més  angoixant  que  sentir  que  cada  vegada  tenim  menys  temps  però  hem  de  fer  
més  coses?  
 
Heidegger  i  el  temps  existencial  
L’angoixa,   va   explicar   Heidegger,   apareix   quan   ens   comportem   amb   el   temps   de  
manera   impròpia.   Quan   el   mesurem,   quan   el   calculem,   “preguntant   pel   “quan”   i   el  
“quant”,  l’ésser-­‐allí  perd  el  temps.  Què  passa  amb  aquest  preguntar,  com  un  preguntar  
que  perd  el  temps?  Cap  a  on  va  el  temps?  Precisament  l’ésser-­‐allí  que  calcula  el  temps  
i  el  viu  amb  el  rellotge  en  mà,  aquest  ésser-­‐allí  que  calcula  el  temps,  diu  constantment:  
“no   tinc   temps”.   Perdre   el   temps   i   a   sobre   procurar-­‐se   un   rellotge   per   aquest  
propòsit!”  (Heidegger,  1999,  p.  50).  
Heidegger,   efectivament,   afirma   que   comportar-­‐se   d’una   manera   apropiada   amb   el  
temps  no  es  pot  fer  a  través  del  rellotge,  mirant  de  controlar-­‐lo  per  estirar-­‐lo  com  un  
xiclet.  Segons  el  filòsof,  el  temps  no  té  longitud  ni  es  pot  fer  llarg.  La  relació  de  l’ésser  
humà   amb   el   temps   no   és   com   la   d’un   objecte,   sinó   recuperant   la   consciència   de   la  
pròpia  mort.  Res  és  més  cert  que  l’ésser  humà  camina  cap  a  la  mort.  I  per  poc  o  res  
que   sàpiga   d’ella,   per   molt   indeterminada   que   ella   sigui,   res   el   determina   més   que  
aquest   fet.   Per   això,   l’ésser   humà,   quan   assumeix   la   certesa   de   la   seva   indeterminació,  
quan  es  defineix  a  si  mateix  com  a  l’ésser  indeterminat,  és  quan  guanya  tot  el  temps.  
En   aquesta   actitud   l’ésser   humà   és   ell   mateix   temps.   La   vivència   del   temps   és   la  
indeterminació  davant  la  vida,  davant  el  futur.  Des  d’aquesta  perspectiva,  el  futur  és,  
per  al  filòsof  alemany,  la  dimensió  més  important  de  l’existència  humana.  Però  no  el  
futur   definit   com   allò   que   encara   no   és,   allò   que   encara   ha   de   passar   i   que   està   previst  
que  passi.  Heidegger  defineix  el  futur  com  una  possibilitat  oberta.  
De   la   mateixa   manera,   el   passat   no   és   allò   que   ja   no   és,   o   que   ha   deixat   de   ser.   El  
passat   és   la   pròpia   historicitat,   la   possibilitat   de   fer   història,   per   tant,   allò   a   què   puc  
tornar   una   vegada   i   una   altra.   En   el   sentit   que   el   temps   no   és   un   “què”,   una   cosa  
concreta,   sinó   una   manera   de   ser,   el   passat   es   pot   reiterar   i   mira   cap   al   futur.   Res   a  
veure   amb   la   idea   convencional   de   la   història,   que   és   més   aviat   una   recopilació   de  
dades.  
La   intuïció   heideggeriana   del   temps   no   és,   com   és   conegut,   una   idea   fàcilment  
explicable.   En   part   perquè   es   manifesta   de   manera   contrària   al   model   dominant   del  
temps,  el  temps  cronològic  o  del  rellotge,  el  temps  que  utilitzem  la  majoria  i  que  tant  
sociòlegs,  historiadors  i  científics  estudien  com  a  tal.  Heidegger  insisteix,  però,  que  “un  
cop   s’ha   definit   el   temps   com   a   temps   del   rellotge,   desapareix   tota   esperança   d’assolir  
mai   el   seu   sentit   originari”   (p.   55).   Per   això,   quan   el   filòsof   alemany   recapitula   sobre   la  

19  
 
pregunta  del  temps,  s’adona  que  la  pregunta  s’ha  transformat:  la  qüestió  ja  no  és  “què  
és   el   temps?”,   sinó   més   aviat   “qui   és   el   temps?”.   Una   pregunta   que   el   porta   a  
qüestionar-­‐se  sobre  l’autenticitat  de  l’existència,  sobre  la  possibilitat  que  el  model  de  
temps  dominant  ens  hagi  robat  la  manera  pròpia  de  ser.  I  per  això,  cadascú  hauria  de  
preguntar-­‐se:  “sóc  jo  el  meu  temps?”  (p.  60).    
 

Pol  Capdevila  és  doctor  en  Estètica  i  Teoria  de  les  Arts  per  la  Universitat  Autònoma  de  
Barcelona  i  professor  al  departament  d’Humanitats  i  als  estudis  de  Comunicació  de  la  
Universitat  Pompeu  Fabra  
 

Bibliografia:  

ATTALI,  Jacques,  Historias  del  tiempo.  México,  D.F,  Fondo  de  Cultura  Económica,  1985.  
ROSA,  Hartmut  ,  “Aceleración  social:  consecuencias  éticas  y  políticas  de  una  sociedad  
de  alta  velocidad  desincronizada”,  Persona  y  sociedad,  Nº  XXV,  vol.  1,  2011,  9-­‐49  
GALISON,  Peter.  Relojes  de  Einstein,  Mapas  de  Poincaré :  Los  Imperios  Del  Tiempo.  
Barcelona,  Crítica,  2004.  
HEIDEGGER,  Martin,  El  Concepto  de  tiempo.  Madrid,  Trotta,  1999.  
MAYR,  Otto,  Autoridad,  libertad  y  maquinaria  automática  en  la  primera  modernidad  
europea.  Barcelona:  Acantilado,  2012.  
LANDES,  David  S.,  Revolución  en  el  tiempo.  El  reloj  y  la  formación  del  mundo  moderno.  
Barcelona,  Crítica,  2007.  

20