LLUÍS GUARNER: TERRA I MAR

Joan Antoni Millón

A la presentació de l´exposició Viatja Llibre/Viatja Lliure, sobre cases museus d´escriptors

valencians, va exposar Alexandre Bataller, el seu comissari, la següent reflexió:

“Territori i literatura es visibilitzen mútuament. Si les cases són l’incentiu per a l’accés a les
obres literàries, la literatura ens ajuda a descobrir i llegir uns espais i uns paisatges. Les cases
dels escriptors i els espais recreats literàriament en les seues obres poden esdevenir àmbits
de la memòria col·lectiva.”

Partint, doncs, d´aquesta idea, volguera proposar-los una visita a la Casa-Museu de Lluís
Guarner, tenint com a referent literari el seu poemari Cançon de terra i de mar, a més d´altres
textos poètics del mateix autor.

Començarem per presentar i situar la Casa-Museu: aquest be patrimonial es troba al carrer

Sánchez Coello nº 19, al terme municipal de Benifairó de les Valls. És un conjunt format
per tres estructures: casa – jardí – hort que compren 10.545 m2, dels quals 645 corresponen
a la casa i els 9.900 m2 restants es troben ocupats pel jardí i l’hort. Al llarg dels segles XIX i
XX la casa i el jardí van pertànyer a la família Musoles, una de les de major nivell econòmic
de la zona. Per motius d’herència, la propietat es va repartir al llarg de les successives
generacions, fins que van emparentar amb la família Guarner, i actualment, la propietat
pertany a la Fundació Bancaixa, que va adquirir la propietat abans de la mort d´en Lluís.

La propietat s’estructura en tres zones: la casa, el jardí i l’hort. La casa té dos accessos des
de el carrer. La planta baixa de la zona destinada a vivenda s’organitza seguint un esquema
a dues mans, amb el pas de carro travessant la casa fins arribar al pati. Les habitacions són
dues biblioteques i una cuina, que es segueix mantenint respectant la seua funcionalitat i
estètica original. A través d’unes amplies escales s’accedeix a la part superior de l’edificació i
a través del pati s’accedeix al jardí. Resulta destacable que a través de les distintes
intervencions de conservació i restauració que s’han dut a terme a la propietat, s’ha
respectat la seua imatge original. Per exemple, s’han seguit pintant les parets de color blanc,
les moltures de portes i finestres de color blau, i s’han respectat les estructures de fusta com
a element arquitectònic. El pis superior compta amb una sala d’estar central a través de la
qual s’accedeix a les habitacions, dormitoris, un menjador, un estudi i una biblioteca.
També disposa d’una terrassa amb vistes al jardí, a la qual es pot també accedir directament
a través d’una escalinata que puja des de el pati. Des d’ací s’accedeix també a una andana
superior.
El jardí és el resultat de l’evolució natural de les distintes espècies vegetals; aportacions que
realitzaren de forma successiva els seus propietaris. Cal destacar que Lluís Guarner, va ser
el que va realitzar una major aportació, ja que va anar redissenyant i mantenint el jardí al
llarg de la seua vida com a refugi íntim, utilitzant-lo sovint com a residència vacacional, de
descans i esplai. Aquestes aportacions consisteixen en la introducció d’una gran quantitat
d’espècies d’arbres i espècies tropicals, que atorguen al jardí un aspecte exòtic i exuberant.
Els taulells de ceràmica valenciana es van seguir incorporant com a ornament per a gran
part d’elements del jardí, com són bancs, fonts, pilars i murs, proporcionant al temps un
caràcter mediterrani.

El jardí té diverses zones on trobem gran quantitat d’elements com són la topiària, escultures
(de Teodor Llorente, de Wescenlau Querol), fonts, restes arqueològiques i taulells tradicionals
valencians decorant bancs, pilars i murs. Junt a elements vegetals autòctones, també veiem
aspectes d´exotisme aportats per espècies al•lòctones, com són la magnòlia, la xirimoia i
l’alvocat. Trobem una rocalla amb com a font d’aigua i una xicoteta balsa que la recull. Sens
cap de dubte, els elements més suggerents són el joc d’aigua, una font circular bordejada amb
xiprers i la estància situada més al nord i decorada amb bancs i taulells. Com poden veure una
meravella per a passejar, veure, viure i llegir, com no, poemes del nostre poeta Lluís Guarner.

Com deiem abans, una proposta de visita literària a la casa molt interessant seria la de
treballar i llegir in situ alguns poemes del llibre de Guarner Cançons de terra i de mar. Aquest
llibre va ser escrit al llarg dels anys trenta i en 1936 va donar-lo a la Societat Castellonenca de
Cultura per a la seua publicació. Com podem llegir en el colofó de Cançons, el llibre es va
acabar d'imprimir en els tallers del fill de J. Armengol, a Castelló, «havent quedat enllestides el
dia 30 d´Abril de l´any de gràcia de 1936». Com sabem, tres mesos després, es declarava la
fatídica guerra civil que deixaria sense distribuir el llibre. Segons arreplega J. F. Yvars en el
pròleg a l'edició facsímil que es va fer de l'obra en 1987–editadas per la Caixa d´Estalvis i
Socors de Sagunt–:

«Es feu foc el magatzem –casualment o no, tant ho val– on estava depositada l´edició al
llarg de la guerra i quedaven ben pocs exemplars. Anys després, amb les reticències dels
vencedors vers el “vernacle”, el llibre es va dissoldre en el no res».

S'ha parlat del «paisatgisme sentimental», o de la poètica «neopopulista», per a referir-se a

aquest poemari, però en ell veiem que a més d'aquests, apareixen altres aspectes formals i
temàtics que han de ser tinguts en compte per a comprendre la totalitat del llibre. Vegem
dos exemples diferents, en els quals a més d'aqueixes dues característiques anotades,
apareixen aspectes d'un simbolisme com a poètica de la depuració i la nuesa:

CANÇÓ MUNTANYENCA

A la muntanya jo tinc

una casa tota blanca.

A la primavera sembla

que és una flor en sa branca.

Viure allí sempre,

sentir com passa el temps

¡i com passa la vida,

que en sa nuesa sembla

també tota blanca!

Sentir el aire,

sentir de la terra l´alenada...

¡i ser d´ella quan la Mort

esfulle la flor de l´ànima!

¡A la muntanya jo tinc una casa tota blanca!

ROMANÇA SENS PARAULES

No sabia el què, i sentia

al bell dintre del meu cor

batre amb dalers de volada

les ales d´una cançó.

Mar endins s´en van anar

les paraules, i jo sol,

restí a la platja daurada,

els llavis oberts en flor.

¡Paraules !.. totes disperses

per el cel i la mar,

sols als llavis sentia el bes

de l´aire ple de sentors

de la mar inquieta i blava,

eternitzant sa cançó.

Als ulls el blau –mar i cel–,

en els oïts sa remor

de les onades d´escuma

que es desfan en blanques flors...

Les mans caigudes, caigudes

en el esglai d´una enyor

de carícies imposibles

de no coneguts amors...

Silenci de llavis muts,

cor obert, l´esguard al sol...

¿Per a què cal la paraula

si hi ha llum, baume i color?

El llibre està dividit en cinc blocs temàtics: “Les cançons de la llar”, “Les cançons del
poble”, “Les cançons de l´horta”, “Les cançons de la muntanya” i “Les cançons de la mar”.
S´afegix a aquests una sèrie de poemes dedicats a les estacions del temps, sota el nom de
“Fulls d´Amanac”. El llibre porta un pròleg signat per Eduard L. Chavarri, i presenta unes
partitures del propi Chavarri, Manel Palau i Vicent Garcés, tres músics valencians
contemporanis de Guarner, com il·lustracions musicals a diversos poemes del llibre. S´ha
de dir que en diverses ocasions es van fer recitas musicals d´aquestos poemes, com el que
es va oferir el 10 de gener de 1946 a la Universitat de València cantats por la liederista
Emilia Muñoz, amb l´acompanyament del pianista Alamán.

Llegir “Cançó marinera”

La mar com a motiu poètic tornarà a apareixer en altres llibre del nostre autor, poemes en
valencià, a Recança de tardor, i poemes en castellà en La soledad inquieta, Mar a tres riberas i les
traduccions castellanes de les Cançons de mar fetes per ell mateix.

Si La soledad inquieta ens mostrava el mar des d'un punt de vista existencial i metafísic, en
Mar a tres riberas ens presenta el mar des de la visió de la riba, de la platja, del port: açò és, la
vida penosa dels mariners, les seues llegendes i litúrgies, els barris portuaris, la bellesa i el
misteri dels pobles i ciutats marineres, seran els protagonistes o temes d'aquests nous
poemes. Romanços i cobles atraparan en els breus versos el desassossec, la nostàlgia, la
vida tèrbola i la turbamulta d'aqueixes tres riberes que Guarner va recórrer apasionadament
i que tan profunda petjada van deixar en ell: «Ribera Mediterránea», «Ribera Atlántica» y
«Ribera marroquí».
Hem de recordar que la seua primera destinació com a catedràtic de Llengua i Literatura
Espanyoles, després de la Guerra, va ser en l'Institut d'Algesires, en el qual pren possessió
del seu càrrec l'1 de febrer de 1945. De la seua estada en terres andaluses hem d'anotar un
breu però interessant periple –que comença al juny de l´any 45– per la costa africana de
Tànger i Tetuán, així com Ceuta, a la qual seguirà un viatge per terres d'Andalusia, que
donarà com a resultat poètic un cicle de poemes lumínics i exaltadors. Arreplegaran aqueixa
experiència magrebina els poemes agrupats entorn de l'epígraf «Ribera marroquí», del
poemari Mar a tres riberas. Són els poemes: «Ceuta», «Tetuán», «El bakalito», «Romance con
zéjel», «Babel marroquí», «Tánger», «Cementerio hebreo» y «Noche tangerina».

Del llibre Mar a tres riberas llegirem aquest poema, que podría ser llegit al cementeri de
Faura, molt prop de la Casa Guarner, on es troba el mausoleu on hi són els restes del
nostre poeta. Amb aquest poema acabarem la nostra aportació:

CEMENTERIO MARINERO

Ciegas de luz y de cal,

las tapias del cementerio

se levantan frente al mar.

Como una nave varada

en un mar verde, está,

con un ensueño de mástiles

que finge su cipresal.

Nave que navega en sueños

de un eterno más allá

a donde los muertos llegan

con extático mirar

de sus pupilas azules

que no pestañean ya...