Campsentelles7 PDF

campsentelles, 7
Revista del
Centre d’Estudis Santfostencs
Amics de Cabanyes
Sant Fost de Campsentelles

2004
Campsentelles, 7 - 1
SUMARI
Història i societat
Els orígens del cristianisme al Baix Vallès, pàg. 9

Ferran Pérez i Gómez
El cadastre de Sant Fost de 1766, pàg. 21
Campsentelles
Xavier Pérez i Gómez
Revista del Centre d’Estudis Santfostencs – Amics de Cabanyes
El pou de glaç de Can Donadéu, pàg. 37
Número 7
Enric Porcel i Caro i Jordi Tarragó i Medialdea
Any 2004
Els caçadors de Sant Fost, pàg. 47
Jaume Torrents i Suñol
Edita: Cara i creu d'algunes coses de Sant Fost, pàg. 65
Centre d’Estudis Santfostencs "Amics de Cabanyes" Lluís Bosch i Roca
(associació cultural) El weblog com a nou mitjà de comunicació online, pàg. 77
Adreça electrònica: santfost@santfost.com Enric Gil i Garcia
Web: www.santfost.com
Personatges
Amb el suport de:
Ajuntament de Sant Fost de Campsentelles
Mn. Daniel Montserdà, rector de Sant Fost, pàg. 93
Consorci del Parc de la Serralada de Marina Ferran Pérez i Gómez
Coordinació de la revista: Ferran Pérez Gómez. ÍNDEXS DE LA REVISTA

Consell de Redacció: Ferran Pérez, Xavier Pérez i Enric Gil. CAMPSENTELLES 1995-2004, pàg. 123
ISSN 1136-8497
Dipòsit legal B-43.330/95 Notícies del CES-AMICS DE CABANYES
Arts Gràfiques Cantalozella, S.A. – Santa Coloma de Farners

Balanç de 10 anys del CES-AC, pàg. 133
Socis del CES-AC, pàg. 138
Introducció
La revista miscel·lània Campsentelles arriba al seu setè número, tot
coincidint amb el Xè Aniversari de la nostra entitat. El Centre d’Estudis
Santfostencs “Amics de Cabanyes” va néixer oficialment el juny de 1994,
quan un reduït grup d’antics membres d’Amics de Cabanyes vam decidir
convertir aquell petit grup, vinculat fins aleshores a la Parròquia, en un
centre d’estudis local. Els centres d’estudis són associacions culturals molt
esteses per tot Catalunya que tenen com a principal objectiu estudiar i
difondre la història i les tradicions locals i comarcals.
El balanç d’aquests deu anys és força positiu, al nostre entendre, i la
revista Campsentelles és un dels principals motius d’orgull per a nosaltres.
A través de Campsentelles nombroses persones han pogut publicar els
seus treballs d’investigació sobre temes tan diversos com són la història,
les tradicions, la natura i fins i tot les noves tecnologies. Al final d’aquest
volum podreu llegir un índex que conté una relació de tots els articles
publicats a Campsentelles classificats per autors i per matèries.
Un altre eix fonamental de la nostra actuació ha estat la conscienci-
ació sobre el problema que suposa el deteriorament dels espais naturals
que encara resten al terme de Sant Fost. Aquest és un assumpte delicat,
ja que es toquen interessos econòmics molt sensibles, la qual cosa ens
ha situat a vegades, i sense voler-ho, enmig de disputes polítiques de
les quals el CES-AC sempre ha volgut fugir. La nostra aposta decidida
per l’aturada i restauració de les pedreres o per la inclusió de bona part
del terme municipal en el Pla Especial de la Protecció de la Serralada
de Marina ens ha comportat algunes crítiques, però nosaltres tenim la
consciència tranquil·la perquè l’únic que hem fet és preocupar-nos pel
nostre poble i pel seu patrimoni natural.
Hem de parlar també de la Festa de la Verema, una activitat lúdica i
festiva que ha tingut una bona acollida, però que no sabem si podrem
continuar suportant, ja que el seu cost econòmic és massa elevat per a
una entitat modesta com el CES-AC. Cal esmentar igualment, la nostra
Campsentelles, 7
web, www.santfost.com, única web dedicada exclusivament a Sant
Fost i que ens consta que moltes persones consulten per estar al dia de
les notícies locals o per informar-se d’aspectes històrics i culturals del
nostre poble.
Fa deu anys quatre persones van endegar un projecte cultural i avui
som 90 socis els que estem vinculats al Centre d’Estudis Santfostencs
“Amics de Cabanyes”. Acomplirem els 20 anys? No ho sabem. Potser
no o potser continuaran altres persones la tasca endegada per quatre
romàntics que estimaven el seu poble. El que sí tenim clar és que podem
mirar amb satisfacció la feina feta fins ara.
La redacció
HISTÒRIA I SOCIETAT
6 - Campsentelles, 7 Campsentelles, 7 - 7
Campsentelles, 7 La implantació del cristianisme
2004 a la nostra comarca, i en especial
Centre d’Estudis Santfostencs a la subcomarca anomenada Baix
Amics de Cabanyes Vallès1, no ha estat gaire estudiada,
entre altres motius perquè la man-
ca de notícies documentals sobre
aquesta zona ens ha deixat gairebé
a les fosques. Sí que hi ha algunes
dades dels nuclis de població im-
Els orígens del portants més propers a nosaltres
cristianisme al com, per exemple, Sant Cugat,

Badalona i Barcelona, les quals,
Baix Vallès sumades a l’estudi del naixement
de les parròquies baixvallesanes,
ens permetran arribar a unes con-
clusions que, tot i no ser ni molts
menys definitives, donaran una
mica de llum a aquesta època tan
interessant de la nostra història.
A tall d’introducció cal asse-
Ferran nyalar que les primeres notícies
escrites que tenim del culte cristià
Pérez i Gómez
a casa nostra són del segle X, quan
apareixen documentades la majoria
de parròquies del Baix Vallès (Sant
Fost, Santa Maria de Martorelles,
Mollet, Santa Perpètua, Parets...),
però aquesta data només s’ha d’in-
terpretar com una fita important
en la consolidació de l’organització
Els orígens del cristianisme al Baix Vallès Campsentelles, 7 - 9

eclesiàstica i civil de la zona, ja que el cristianisme havia arribat força (a Itàlia ja ho havia fet en el segle I), ja que la província d’Hispània va
segles abans, durant l’Imperi romà. Per tant, les pistes que seguirem per estar molt unida a Roma, tant, que fins i tot alguns dels més cèlebres
esbrinar quan es va produir la cristianització del Baix Vallès són, en primer emperadors com Trajà i Adrià eren hispans. Hom creu que a Barcelona
lloc, la romanització i la influència del cristianisme nord-africà i hispà, i hi hauria cristians en els segles II o III2. A mitjan segle III a la ciutat de
en segon lloc, la formació de les parròquies en temps del bisbat d’Ègara Tarraco (Tarragona) ja existia un comunitat cristiana ben organitzada,
(període visigòtic, segles V-VIII) i en època franca (segles IX-X). amb creients que eren soldats, criats del pretor3 i altres ciutadans impor-
tants, segons consta en les actes del bisbe sant Fruitós i dels seus diaques
La romanització del Baix Vallès Auguri i Eulogi, martiritzats el 21 de gener de l’any 2594. Uns altres
i la possible influència nord-africana màrtirs que tindrien un paper cabdal en l’arrelament del cristianisme a
Parlar dels albors del cristianisme és parlar de la romanització, és a Catalunya foren sant Cugat i sant Feliu, ambdós nord-africans. El primer
dir, de la implantació del sistema polític, cultural i econòmic de l’Imperi va predicar pels voltants de Barcelona i va ser executat a Castrum Oc-
romà, que va actuar de via d’expansió de la religió cristiana. Des de la tavianum (Sant Cugat del Vallès)5, durant la persecució de l’emperador
mort de Jesús de Natzaret, vers l’any 30 de la nostra era, els cristians, Dioclecià (304). Del protagonisme que tindria el cristianisme nord-africà
encapçalats per Pere i Pau, van escampar la nova fe a tot els racons de en l’evangelització de l’est d’Hispània en parlarem més endavant. Hem
l’Imperi, essent-ne Roma l’epicentre. En els seus primers segles d’exis- d’assenyalar que l’any 313 l’emperador Constantí va decretar l’Edicte
tència, el cristianisme fou perseguit de forma ferotge ja que els seus de Milà en el qual s’establia la llibertat de culte a l’Imperi romà. Això
ensenyaments, basats en el monoteisme, és a dir, en la creença en un significava la fi de la persecució del cristianisme i unes majors possibilitats
sol Déu i, consegüentment, la negativa dels cristians a adorar l’ampli per a la seva expansió. El primer bisbe de Barcino (Barcelona) documen-
panteó de divinitats romanes, entre les quals hi havia el mateix empe- tat és Pretextat, que assistí al concili de Sàrdica l’any 343. Del 360 al
rador, entraven en directa confrontació amb les lleis imperials. Aquesta 390 el càrrec episcopal va recaure en el cèlebre Pacià, escriptor i sant.6
persecució va provocar gran quantitat de màrtirs, això és, de persones És d’aquesta època la basílica dedicada a la Santa Creu, amb baptisteri
que van ser executades per confessar-se cristians i negar-se a fer sacrificis exempt, situada al subsòl de l’actual catedral de Barcelona.
rituals als déus de Roma. Centrant-nos més en les nostres contrades, hem d’anotar que en
En els seus orígens el cristianisme va ser una religió eminentment algunes excavacions fetes en villae o residències rurals de gran magnats
urbana perquè era a les ciutats on va arrelar amb més facilitat, gràcies de Badalona i Tiana, es van descobrir objectes amb emblemes cristians
al contacte amb la metròpoli, Roma, i de fet el mot pagès, camperol, ve i fins i tot capelles o esglesioles, la qual cosa confirma la presència de la
de paganus, és a dir, pagà o adorador de divinitats paganes (romanes, nova religió molt a prop de Sant Fost. Un altre fet a tenir en compte és
gregues, fenícies...); això indica que el món rural va mantenir durant més que algunes esglésies parroquials del Vallès i el Baix Llobregat es van
temps els antics ritus i creences grecollatines. Alguns historiadors opinen edificar sobre vil·les rurals de l’època romana7. Podem suposar, doncs,
que, possiblement, el cristianisme arribà a la nostra terra cap al segle II que la proximitat de Barcelona i Badalona va facilitar als habitants del
10 - Campsentelles, 7 FERRAN PÉREZ GÓMEZ Els orígens del cristianisme al Baix Vallès Campsentelles, 7 - 11
Baix Vallès els primers contactes amb els seguidors de Crist. Ignorem
quines relacions es van poder establir entre aquests cristians de Barcino
i els habitants de la zona on naixerien, entre altres, Sant Fost, Cabanyes
i Martorelles, però si a Tiana hi havia una villae on van viure cristians,
¿per què no podem pensar que van existir-ne també a l’altra banda de
la serralada, per exemple, al terme de Cabanyes, on s’han descobert les
restes d’una casa de camp de l’època imperial?8 Un altre vestigi de la
romanització al Baix Vallès és el fortí iberomà de Penjabocs, situat entre
Mas Llombart i Can Torrents Vell, és a dir, en la partió entre Sant Fost i
Cabanyes. Aquesta fortificació romana protegia els vianants que es tras-
lladaven des de Betulo (Badalona) a Aquae calidae (Caldes de Montbui)9.
D’altra banda, a prop del riu Besòs passava una branca secundària de la
Via Augusta que anava de Barcelona a Granollers, Llinars i Sant Celoni.
Al lloc on després apareixeria Mollet del Vallès s’han trobat molt pocs
jaciments de l’època que ens ocupa i la vil·la romana més propera docu-
mentada és la de can Massot, a Montmeló. A Santa Perpètua de Mogoda, Possibles límits territorials dels bisbats d’Ègara (Terrassa) i Barcelona en els segles V-IX,
segons Joan Ainaud de Lasarte (del llibre Barcelona i Ègara-Terrassa. Història...)
en canvi, sí que hi ha constància de l’existència d’un població romana
en una plana a la vora esquerra de la riera de Caldes, enclavada en una
cruïlla de camins, i també del Forn del Camp d’en Ventura de l’Oller10.
També s’han trobat vil·les romanes a Parets del Vallès (Torre Cellers) i
Lliçà de Vall (Santa Justa). Tot plegat ens fa pensar, i tenint en compte
la baixa densitat demogràfica de la zona, que les úniques possibilitats de
nuclis cristians en aquella època les hauríem trobades en aquestes vil·les
rurals que hem citat, però és molt difícil demostrar-ho.
Abans ja hem apuntat en parlar de sant Cugat el protagonisme que
va tenir l’Església nord-africana en l’evangelització del territori que
segles després vindria a anomenar-se Catalunya, i més concretament
el sud del Vallès Oriental. Sant Cugat era natural d’Escil·li, a Cartago
(actual Tunísia) i va arribar a Barcelona a finals del segle III. Alguns
Capitell preromànic o potser visigòtic de l’església parroquial de
autors11 suggereixen que la influència d’aquest sant cartaginès i els seus Santa Maria de Montmeló. Els bisbats d’Ègara i Barcelona formaven
part de l’Església visigoda hispana. (foto Ferran Pérez)
col·laboradors hauria estat la raó per la qual moltes de les parròquies
de la zona estan adscrites a sants màrtirs de l’Església nord-africana:
sant Cebrià (Cabanyes, Tiana, Valldoreix), santes Perpètua i Felicitat12
(Mogoda) i sant Feliu (Canovelles, Codines...). Igualment és significatiu
que en aquesta part del Vallès abundin les esglésies consagrades a santa
Maria (Martorelles, Gallecs, Montmeló, Santiga, Cardedeu, Llinars...),
sant Esteve13 (Parets, Ripollet, Granollers, Palaudàries...) i sant Pere
(Reixac, Rubí, Bigues, Vilamajor...), tots ells protagonistes de l’etapa
inicial del cristianisme. Hem destacar, d’altra banda, que les parròquies
de Campsentelles i de Mollet es van dedicar a sants hispànics: sant Faust
era natural de Còrdova i sant Vicenç, de Saragossa, ambdós màrtirs
durant les persecucions romanes; això sembla ser una prova més del fet
que l’església barcelonina, i concretament la baixvallesana, tenia forts
lligams amb l’església visigòtica espanyola. El cas de Sant Fost, però, Església romànica de Sant Cebrià de Cabanyes (Sant Fost), del segle XII.
Alguns historiadors apunten la influència nord-africana (predicació de sant Cugat)
obre una altra hipòtesi per explicar l’origen dels patronatges hispànics en la cristianització del Baix Vallès. (foto Ferran Pérez)
d’algunes esglésies: l’arxiver eclesiàstic Àngel Fàbrega opina que la de-
voció al màrtir sant Faust va ser portada pels reconqueridors francs en
els segles IX o X.14 Com després apuntarem, si pensem que els francs van
ser acompanyats per hispans que havien fugit dels àrabs a l’altra banda
dels Pirineus, no és d’estranyar que aquests hispans fossin els veritables
portadors o reviscoladors d’antigues devocions de l’Església visigoda.
L’organització parroquial en època visigòtica i carolíngia
Pel que fa al desenvolupament de l’organització eclesiàstica a Bar-

celona, direm que és a partir del segle V quan comencen a aparèixer les
primeres esglésies rurals, que depenien bé d’un castell, bé del bisbat.
En aquell segle ja existien basíliques i esglésies a Barcelona, Cornellà,
Sentmenat, Gavà, Terrassa i Sant Cugat. En aquest punt cal parlar de la
diòcesi d’Ègara15, creada l’any 450 com una desmembració de la diòcesi Església romànica de Santa Maria de Gallecs. El topònim de Gallecs
apareix per primer cop l’any 904, igual que la parròquia de Parets,
de Barcelona. Aquesta diòcesi tingué com a seu l’important munici- la més antigament documentada. (foto Ferran Pérez)
pi romà d’Ègara, avui dia anomenat Terrassa. Comprenia les actuals i grups de fidels que habitaven les vil·les (propietats rurals) o els llocs
comarques del Vallès Oriental i Occidental, gran part del Penedès, el de població més concentrada23. A Sant Fost i Cabanyes ens inclinem a
Llobregat i la serra del Montseny16. El Baix Vallès, per tant, estaria inclòs pensar que serien aquests grans propietaris qui les van impulsar, ja que
dins d’aquesta diòcesi o bisbat del període visigòtic (segles V-VIII), la durant l’Alta Edat Mitjana van haver-hi sengles famílies feudals locals,
qual va desaparèixer arran de la invasió sarraïna. Que una bon nombre els Campsentelles i els Cabanyes. En el cas de Cabanyes està documen-
de les parròquies que ens ocupen estiguin documentades en el segle X, tada l’existència d’un castell molt a prop de l’actual esglesiola romànica
indica que el Baix Vallès ja era en aquella centúria un territori comple- i és factible relacionar aquesta petita fortificació amb el naixement de
tament cristianitzat. Per tant, podem afirmar amb força seguretat que la parròquia de Sant Cebrià, que va ser consagrada el 1192 tot i que
les esglésies i comunitats cristianes de la nostra comarca tenen les seves ja existia com a mínim des del segle XI. Ja hem dit que els primers
arrels en l’Església visigòtica17. documents escrits que parlen de les nostres parròquies són de l’època
Sobre els efectes de la breu ocupació sarraïna (713-801), poca cosa franca o carolíngia (la parròquia de Sant Esteve de Parets, per exemple,
sabem. Consta que, malgrat que els àrabs van permetre als qui no es va ser consagrada el 904)24, quan feia poc més d’un segle que els francs
convertiren a l’islam la continuació del culte cristià a canvi de pagar havien conquerit la comarca als musulmans, però no es pot descartar
impostos, bona part de la població, entre la qual es trobaven els bisbes per tot el que hem dit abans que cap a l’any 800 les tropes de Lluís el
de Barcelona i Ègara, van fugir a llocs més segurs, com ara el Montseny Piadós25 es trobessin amb algunes parròquies o comunitats cristianes
o el Pirineu18. S’ha llançat la hipòtesi19 que, ben a prop nostre, al castell de l’època visigoda que havien sobreviscut a la dominació sarraïna. De
de La Roca, hi havia el nucli d’un districte musulmà, i des d’allà els con- fet, la dedicació dels temples parroquials a sants nord-africans i hispans
queridors sarraïns intentaren controlar els hispanovisigots vallesans que seria un argument a favor d’aquesta possibilitat. Una altra hipòtesi fóra,
van romandre a les seves viles malgrat l’ocupació militar nord-africana. com ja hem apuntat, que la zona fos repoblada amb hispans dels molts
En aquells anys la vida a la comarca era difícil a causa de les ràtzies20 que s’havien refugiat a l’altra banda dels Pirineus i que retornaren a les
musulmanes, que es van perllongar al llarg del segles IX i X. En aquests seves antigues terres acompanyant les tropes carolíngies. Cal aclarir que
dues darreres centúries s’han comptabilitzat onze atacs dels àrabs a Bar- els francs anomenaven hispans a tot els refugiats ibèrics de l’ocupació
celona i rodalies21. Durant la cèlebre ràtzia d’al-Mansur, el 985, en què musulmana i entre ells incloïen els visigots catalans. Els hispans van rebre
va prendre i saquejar la ciutat de Barcelona, el Vallès també fou devastat diplomes de possessió de terres per part dels diversos reis carolingis entre
i el monestir de Sant Cugat del Vallès, destruït22. el segle IX i el X (Carlemany, Lluís el Piadós...)26.
Tornant a les parròquies, direm que van ser la cèl·lula bàsica de Una qüestió que també hem de considerar és que el procés d’orga-
l’organització eclesiàstica un cop el cristianisme es va assentar al llarg nització parroquial després de la reconquesta franca tingué dos períodes
dels segles V i VI, en plena època visigoda. Cada parròquia, terme grec diferents: un primer moment, quan a la Marca Hispànica27 (Catalunya
que significa “els qui viuen entorn”, naixia a partir d’una església, que Vella) es van aixecar un gran nombre d’esglésies parroquials, moltes
era edificada pel propi bisbe o, en molts casos, pels grans propietaris d’elles marginals o de muntanya; i una segona etapa que s’inicià amb la
feudalització, quan algunes de les capelles dels castells esdevingueren Notes
(1) Aquesta hipotètica comarca, reivindicada des de fa uns anys per Mollet del Vallès, estaria for-
esglésies parroquials28. Ens podem aventurar a situar la creació de les mada per Mollet, Sant Fost, Martorelles, Santa Maria de Martorelles, La Llagosta, Lliçà de Vall,
nostres parròquies en alguna d’aquestes etapes, especialment a la primera Montmeló, Parets del Vallès i Santa Perpètua de Mogoda.
(2) Josep M. Martí Bonet, Barcelona i Ègara-Terrassa. Història primerenca fins l’alta edat mitjana
si pensem en Sant Fost i Martorelles, i a la segona si pensem en Cabanyes. de les dues esglésies diocesanes. Arxiu Diocesà de Barcelona i Editorial Claret, Barcelona-Terrassa,
2004. pàg. 35.
Com a dada força interessant de tipus arqueològic que hem d’afegir a (3) Magistrat romà, inferior en rang al cònsol.
les dades documentals és l’existència d’un capitell preromànic o potser (4) Antoni Pladevall, Història de l’Església a Catalunya, pàg. 7. Editorial Claret, Barcelona 1989.
(5) Era un important enclavament militar romà que seria conegut més endavant amb el nom de
visigòtic a l’església parroquial de Santa Maria de Montmeló29. Sant Cugat en honor d’aquest màrtir.
(6) Josep Maria Martí i Bonet, Història de l’Arquebisbat de Barcelona. http.//www.arqbcn.org/
Com a resum de tot el que hem exposat, es pot afirmar que el cristia- historia.html.
nisme molt probablement va arribar al Baix Vallès a través de Barcelona, (7) idem pàg. 9.
(8) Xavier i Ferran Pérez, Sant Fost, història d’un poble, pàg. 19. Sant Fost, 1990.
una colònia romana estretament lligada a Roma, com la majoria de ciutats (9) Idem, pàg. 24.
hispanes. En aquests primers contactes deurien tenir un paper destacat (10) Web de l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. http.//www.staperpetua.org/ciutat/
historia.htm.
els cristians arribats de les florents comunitats del nord d’Àfrica. Més (11) Fermí Vinyals i Rovira, Preliminars de la història de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga,
Santa Perpètua, 1978.
endavant, la consolidació del bisbat de Barcelona i després el d’Ègara, (12) Santa Perpètua era natural de Cartago, igual que sant Cebrià, doctor de l’Església i màrtir,
al qual pertanyia el nostre territori, ens fa pensar que consolidaria la mort el 258.
(13) Sant Esteve és considerat el primer màrtir, d’aquí que se l’anomeni el protomàrtir, el primer
cristianització de la zona, potser cap als segles V o VI, durant l’època dels màrtirs. Va ser lapidat a Jerusalem l’any 34.
(14) Àngel Fàbrega, Estudi sobre el patró de la parròquia. Sant Fost, 1959. III Diada de la Parrò-
visigòtica, malgrat que les primeres dades documentals sobre les nos- quia.
tres parròquies són de l’època comtal carolíngia (segle X). És possible (15) El papa Joan Pau II va erigir la diòcesi de Terrassa el 15 de juny de 2004.
(16) Josep M. Martí Bonet, Barcelona i Ègara-Terrassa. Història primerenca fins l’alata edat
que l’aportació dels hispans que acompanyaven les tropes franques en mitjana de les dues esglésies diocesanes. Barcelona-Terrassa, 2004. Arxiu Diocesà de Barcelona i
Editorial Claret, pàg. 14.
l’ocupació de la Marca Hispànica fos fonamental, o també que els súb- (17) Josep Àngel Saiz Meneses, bisbe de Terrassa, “Mil cent anys de la parròquia de Parets del
dits de Carlemany es trobessin amb algunes parròquies supervivents de Vallès”, Full dominical. Bisbat de Terrassa. 17 d’octubre de 2004, núm 13, Barcelona, pàg. 1.
(18) Josep Maria Martí i Bonet, Història de l’Arquebisbat de Barcelona...
l’època visigoda i en conservessin les advocacions. Seria, doncs, sota el (19) Jaume Vilaginés, “La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental”. Estudis de
domini franc i l’època comtal quan les nostres parròquies van acabar de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers, 1987; pàgs. 20-21.
(20) S’anomena ràtzia a la incursió en un territori enemic per a robar o destruir.
consolidar-se tal com es coneixerien durant tota l’Edat Mitjana i com (21) A. Fernàndez, A. Piñero, J. Umbert, Aproximació a la història de Montmeló. Segles X al XII;
Montmeló, 1994; pàg. 26.
han arribat als nostres dies. (22) Joan Garriga i Andreu, De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall. Ajuntament de Lliçà de
Vall, 1991; pàg. 21.
(23) Antoni Pladevall, Història de l’Església a Catalunya. Editorial Claret, Barcelona 1989; pàg. 21.
(24) Jaume Vilaginés, “L’època medieval (segles X-XIV)” dins Moledo-Mollet, 993-1993, pàg. 32.
Ajuntament de Mollet; Mollet del Vallès, 1993. La parròquia de Sant Fost apareix esmentada per
primer cop en un document de l’any 978.
(25) Lluís el Piadós era fill de Carlemany i va ser rei d’Aquitània (781-814) i emperador carolingi
(814-840). Va comandar les expedicions que van conquerir Barcelona als sarraïns (801) i van
eixamplar els territoris de la Marca Hispànica.
(26) “L’Imperi Carolingi i la Marca Hispànica”, dins Atles d’Història de Catalunya, pàg. 59.
Edicions 62, Barcelona, 1995.
(27) Marca Hispànica (marca vol dir frontera) és el nom que els francs van donar al territori de la
Península ibèrica que van conquerir als musulmans i que arribava fins al riu Llobregat; comprenia,
Campsentelles, 7 Introducció
doncs, l’actual província de Girona i bona part de la de Barcelona, així com la zona pirinenca de 2004
Lleida. Anys a venir aquestes comarques serien anomenades Catalunya Vella.
Centre d’Estudis Santfostencs El 1716 es va implantar a Ca-
(28) “Organització eclesiàstica. Les parròquies del Fluvià”, idem, pàg. 65.
(29) M. Antònia Carrasco, Manel Guasch, Josep Umbert, L’església de Santa Maria de Montmeló. Amics de Cabanyes talunya el Decret de Nova Planta,
Centre d’Estudis de Montmeló, Montmeló, 1995, pàgs. 14-15. Agraeixo la col·laboració de Sal- com a conseqüència de la nova situ-
vador Fontanet, de Montmeló, que em va ensenyar aquest capitell.
ació política derivada de la Guerra
de Successió, i amb aquesta nova
llei es va posar en marxa un nou
impost, el cadastre. Aquest impost,
El cadastre que simplificava el sistema tributari
anterior al 1714, era de tres tipus:
de Sant Fost el cadastre reial, que gravava els
de 1766 béns immobles; el personal, que

s’aplicava a les rendes personals, i,
finalment, el beneficiari o ganancial,
que gravava els ingressos de comer-
ciants, botiguers i notaris1.
Per tal de cobrar aquest tribut,
les autoritats ordenaren que cada
poble fes una exhaustiva relació
de les finques, cases, propietaris i
Xavier treballadors del seu terme, feina
Pérez i Gómez que portaren a terme els integrants
dels ajuntaments o comissions de-
legades a tal efecte. El 1716 es va
Església parroquial de Santa Maria de Martorelles.
Moltes parròquies del Baix Vallès estan dedicades a Maria. (foto Xavier Pérez)
fer a tot Catalunya una primera
valoració de les propietats i el 1765
el superintendent, Juan Felipe de
Castañer, ordenà l’actualització
dels valors cadastrals.
20 - Campsentelles, 7 FERRAN PÉREZ GÓMEZ El cadastre de Sant Fost de 1766 Campsentelles, 7 - 21

El document que ens serveix de base per a aquest estudi es troba cus- Cabañas es lugar; su situación en la montaña, buen terreno. Sus casas,
todiat a l’arxiu de la família Mauri, propietaris del mas Lledó i fa uns vuit habitantes y jurisdicciones y linderos con Sant Fost3”
anys em va ser facilitada molt amablement la seva consulta per aquesta Pels indicis que tenim, i que corrobora aquest cadastre, des de prin-
família2. El títol exacte és: “Real Catastro del lugar de Sant Fost y Cabañas, cipis del segle XVIII, s’havia produït a Sant Fost un procés d’augment
año de 1766. Relación por menor de lo que toca a pagar a cada uno de los de la població, així com de construcció de noves cases (les “casetes”) en
individuos de Sant Fost y Cabañas y sus terratenientes por razón del Real terres establertes a cens perpetu pels propietaris de les grans masies. És a
Tributo de Catastro por lo que cada uno tiene y posee en dicho lugar”. dir, fou en aquell segle quan Sant Fost passà de ser una població formada
En aquella època el nostre poble era una petita aldea de camperols només per una dotzena de grans cases pairals a un altra on es començaren
que depenia de l’Ajuntament de Sant Perpètua de Mogoda, i per això a edificar nous habitatges, sobretot a la zona de l’actual carrer del Sot i
signen el document l’alcalde de Santa Perpètua i parròquies, Pere Rovira, algunes poques a les rodalies de l’església vella. És a dir, aquest procés
i el regidor representant de Sant Fost, Francesc Torrents. La data del de construcció de noves cases tingué lloc al llarg del torrent que baixa
manuscrit és la del 14 de juliol de 1766 i el document es troba redactat de la Conreria, en el tram que va de can Gaig fins a can Teyà.
íntegrament en castellà. Va ser, doncs, entre 1700 i 1750 quan s’edificaren les primitives
cases de can Gaig, can Pous, can Soca, can Toni, can Pollastre Vell, can
Sant Fost al segle XVIII: la població i les cases Salarich i potser algunes altres com can Xacó, ca l’Ermità i can Millaret,
tot i que amb altres noms. La majoria d’aquestes noves casetes foren
D’aquest document se’n poden extreure conclusions molt interessants
establertes a cens en terres de can Teyà i algunes poques a les del mas
sobre el Sant Fost de 1766: com era topogràficament i econòmicament
Lledó i mas Canyelles.
el seu terme, quantes cases n’hi havia i quin tipus de conreu i animals
Aquest cadastre classificava les cases en tres categories: les de primera
tenien. Pel que es dedueix d’aquest cadastre, Sant Fost i Cabanyes su-
qualitat, que corresponien a les masies i que eren mas Llombart, mas
maven el 1766 un total de 25 cases habitades, a banda de les rectories
Lledó, mas Canyelles, mas Teyà, mas Torrents, mas Donadéu i mas
de Sant Fost i Cabanyes (aquesta habitada per un masover o ermità).
Vaqué. Les de segona, on eren compreses altres masies com els masos
Això suposaria al voltant de 130 habitants. En aquella època Sant Fost
Romagosa, Ribalta, Torras i Rovira i una casa nova o caseta. I les de
era una localitat de poblament dispers, i ho va continuant sent fins a
tercera categoria que corresponia a les anomenades casetes.
finals del segle XIX.
El 1789-1790 el funcionari reial Francisco Zamora va anotar el se-
Distribució dels conreus i boscos
güent respecte del nostre poble:
“Sant Fost es lugar; las jurisdicciones son del Rey. Tiene 20 casas y 141 Aquest cadastre ens permet estudiar com era físicament el terme mu-
havitantes. Su situación es en la montaña, mal terreno. Linda a levante nicipal de Sant Fost i quins tipus de conreus hi havia el 1766. L’extensió
con Martorellas, a mediodía con Tiana y Badalona (corregimiento de Bar- de les finques es mesurava en quarteres (q) que equival a unes 24,5 àrees.
celona), a poniente con Rexach y a tramontana con Mollet y Martorelles. La suma i quantificació de cada finca dóna aquest resultat global:
22 - Campsentelles, 7 XAVIER pérez i gómez El cadastre de Sant Fost de 1766 Campsentelles, 7 - 23

Tipus de terreny Quarteres % bles a la zona de la Conreria, la Nau i mas Corts). Això queda demostrat
Bosc 1570,16 54,4 perquè en aquest document les propietats de la Cartoixa que surten són
Muntanya 0458,41 15,9 les comprades després de 1716 (per exemple, les finques dels Clapers i
Erm 0448,83 15,5 els Villars: “Padres de Montealegre: por una piessa de tierra situada en
Sembrats 0309,25 10,7 la partida nombrada lo bosch dels Billàs, pròpia del mas Sunyer, que tiene
Vinya 0088,16 03,1 empeñada a los PP. De Montealegre, después del año 1716”. )
Hort 0005,25 00,2
I per altra banda, és molt probable que a l’hora de quantificar i me-
Oliveres 0005,25 00,2
surar les extensions de terra, els propietaris, que participaven també en
Nogueres 0001,50 00,05
l’avaluació, ocultaren la superfície real de llurs finques per així pagar
D’aquests percentatges es desprèn que el 70 % del terme estava ocu- menys impostos4.
pat per boscos, majoritàriament d’arbres, i en menor mesura de matolls
(brolla) que és com podem interpretar la paraula montaña. Pel que fa Els principals propietaris
a conreus, destaquen els sembrats, que podem identificar amb cereals
Com és evident, els principals terratinents eren els amos de les antigues
(blat, ordi i civada) i també la vinya, que ja començava a guanyar terreny
masies d’origen medieval, destacant per sobre de tots un tal Mariano
dins l’economia local, però no era tan important encara com ho seria a
Elías, que en aquell temps posseïa els masos de can Donadéu i can Rovira.
mitjans del XIX.
Els deu principals propietaris eren:
Es pot observar també que hi havia unes zones del terme que havien
estat fragmentades en parcel·les per al conreu. Això s’observa als llocs Nom Propietats principals Extensió total
anomenats “la Camparra de n’Argemir” que havia estat propietat dels 1. Mariano Elías mas Donadéu, mas Rovira 536 quarteres
amos del mas Canyelles, i la Sorbera, situada on avui hi ha el barri de Can 2. Olaguer Argemir mas Canyelles, mas Corts 5
394 q.
Calet, i que pertanyia majoritàriament als amos de can Ribalta. 3. Pau Teyà mas Teyà, mas Romagosa 356 q.
Cal fer, no obstant, una advertència important. Si comparem la su- 4. Joan Torrents mas Torrents (Vell) 303 q.
5. Josep Llombart mas Llombart 208 q.
perfície avaluada el 1766 ( 2889 quarteres que equivaldrien a 708 Ha,
6. Hereus de F. Camps mas Torras 189 q.
o sigui uns 7 km2) amb l’actual extensió del terme municipal (13,16
7. Fausto T. Lledó mas Lledó 162 q.
km2) veiem de seguida que la valoració del cadastre de 1766 va deixar
8. Antic Carrencà mas Ribalta 156 q.
considerables espais sense incloure al cadastre. Creiem que això es pot
9. Joseph Vaqué mas Vaqué (la Llagosta) 156 q.
deure a dos factors.
10. Cartoixa Montalegre bosc dels Villars i de Sunyé 045 q.
Per una banda, que les finques adquirides per l’Església abans del 1716
(parròquies i monestirs) no tributaven i per tant no quedaren registrades El cadastre conté igualment una relació precisa de totes les finques,
al cadastre (Montalegre, per exemple tenia propietats forestals considera- de les diferents persones que hi viuen (caps de família i caps de casa) i

del bestiar gran i petit que hi havia al poble. Aquests apartats els repro- Apèndix
duïm també a l’apèndix final. També trobem molta informació de caire
El Reial Cadastre de Sant Fost i Cabanyes es dividia en els següents
toponímic, això és, dels noms de lloc.
apartats:
Toponímia històrica 1. Relació detallada dels propietaris de masies i finques.
2. Veïnat del lloc de Sant Fost i Cabanyes (relació de cases).
Aquesta document de 1766 és també molt interessant per a l’estudi 3. Relació de persones que es troben al lloc de Sant Fost i Cabanyes.
de la toponímia històrica i ens serveix per poder comprovar que molts 4. Relació de bestiar gran i petit que es troba a Sant Fost i Cabanyes.
noms de camps, boscos i llocs són antiquíssims, ja que apareixen en
aquest cadastre. Real catastro del lugar de Sant Fost y Cabañas, año de 1766.
Així podem esmentar, a banda de les tradicionals masies, els noms 1. Relación por menor de lo que toca a pagar a cada uno de los
de boscos i muntanyes com el bosc dels Villars (és el situat al final del individuos de St.Fost y Cabañas y sus tierratinientes por razón del
carrer Joan XXIII, tocant amb el límit amb Martorelles de Dalt), el lloc Real Tributo de Catastro6 por lo que cada uno tiene y posee en
de Vallpanera (a tocar del pont del Llop i Can Gaig), el bosc de la Nau i dicho lugar (...)
la serra del Pi Candeler (turó situat al límit amb el terme de Badalona).
Pel que fa als camps s’esmenten la Parellada (zona Avinguda Catalunya- 34. Olaguer Argemir Mas Canyelles 198, 01/12
carretera de Badalona)i la Sorbera (barri Can Calet), entre d’altres. 35. Antonio Torrents De n’Argemir 005, 06/12
36. Jayme Tió De n’Argemir 003, 10/12
37. Joseph Plans De n’Argemir 008, 07/12
38. Juan Argemir De n’Argemir 004, 07/12
39. Joseph Colomer La camparra de n’Argemir 004, 11/12
40. Thomàs Puig De n’Argemir 004, 10/12
41. Olaguer Argemir La camparra de n’Argemir 001, 06/12
42. Nicolàs Rius La camparra de n’Argemir 003, 02/12
43. Pablo Font De n’Argemir 006
44. Jayme Pous De n’Argemir 006
45. Francisco Colomer La camparra de n’Argemir 004, 07/12
46. Olaguer Argemir De n’Argemir 004
47. Pablo Tayà Mas Tayà 213, 03/12
48. Antich Carrencà Bosch d’en Carrencà 001, 06/12
49. Antich Carrencà D’en Carrencà 001, 08/12
50. Antich Carrencà D’en Carrencà 002, 10/12
51. Francisco Albió Casa Arqués 009, 04/12

52. Padres de Montealegre Clapés 006, 11/12 91. Juan Muns de Barcelona Casa Muns 002, 01/12
Terratinent (propietari)
53. Antich Carrencà Nom
Clapésde la partida Quarteres
014, 10/12 92. Joseph Vaqué Mas Vaqué 062
54. Gerónimo
1. Joseph Subirà
Llumbart Clapés
Mas Llumbart 001,
208 05/12 93. Francisco Murtra,
D’en Murtra 016
55/64 Antich Carrencà
2. I. Clarís Sorvera (cinc peces de terra)
D’en Clarís 019
011, 10/12 Sta. Perpètua
56. Isidro Matons
3. Francisco Mascaró Sorvera
D’en Mascaró 002,
009 09/12 94. Dn. Joseph Bru D’en Bru 005, 02/12
59/62. Francisco
4. Dn. Joseph Albió
Antich Sorvera
Bosch de(dues peces
la Torre de terra)
Codina 008,
012 09/12 95. Joseph Vaqué Plana dels Sirers 037
61. Gerónimo Subirà
5. Bartholomeo Mas Sorvera
D’en Mas 002,
014 04/12 96. Joseph Vaqué La Verneda 033, 09/12
63. Fausto Torrents
6. Francisco Buscà y Lledó Sorvera
D’en Buscà 007,
006 07/12 97. Olaguer Argemir Campo de Canyelles 008, 05/12
65. Olaguer Bails
7. Francisco Argemir Parellada
D’en Bails 010,
006 11/12 98. Dn. Joseph Alemany La serra del Pi Candeler 008
66. Feliu
8. Dn. Salvany Romà
Francisco Casa
D’en Aymerich
Romà 002
011 99. T. Busquets La serra del Pi Candeler 010
67. AntichSariol
9. Joseph Carrencà Mas
D’enRibalta
Sariol 107,
012 08/12 100. Herederos de Honorato
La serra del Pi Candeler 010
68.
10. Padres
Joseph de Montealegre
Torrents Bosque de Sunyer
Caseta d’en Torrents 005
025 Bufill
11. Francisco Tayà Bosch propi dels
Vallpanera 002, 05/12 101. Herederos de Sebastián
69. Infants Orfans 004, 07/12 La serra del Pi Candeler 010, 06/12
12. Joseph Torrents Infants Orfans
Vallpanera 007, 04/12 Oliver
70.
13. Thomàs
Antonio Duñó
Torrents Los Billàs
Caseta d’en(els Villars)
Torrents 005,
000, 10/12
02/12 102. Dn. Joseph Pinós La Nau 014, 06/12
71. Infants Orfans
14. Joseph Morros Los Billàs
D’en Morros 004,
001, 03/12
02/12
72.
15. Antich Carrencà
Herederos de Pablo Tayà Bosch dels Billàs
Mas Rumagosa 010
139
La quantitat a tributar depenia, com és obvi, del nombre de quarteres
73.
16. Padres de Montealegre
Jayme Pous Bosch dels Billàs
La Caseta 033,
001, 07/12
11/12 posseïdes, així com del tipus de propietat (terra de conreu, vinya, hort,
74.
17. Mariano Elías, Barcelona
Olaguer Argemir Peça
Boscha d’en
l’Hostal Nou
Barberà 113,
046, 09/12
02/12 bosc i erm). Fins i tot, dintre d’aquesta tipologia s’establien diferents
75.
Matheo Torrents Mas Fargasd’en Lledó
El terreno 010,
011, 07/12
10/12 categories o qualitats (de primera, de segona i de tercera). La terra que
76.
Matheo Torrents Mas Fargas
Caseta d’en Torrents 018
038, 03/12
77.
20. Mariano Elías,de
Juan Torrents Barcelona
Martor Peça d’en Murtra 006, 06/12
més tributava era la vinya (uns 3 rals per quartera), li seguia la terra de
D’en Lledó 003, 10/12 conreu de cereals (d’1,5 a 3 rals segons la qualitat) i la de bosc de 0,3 a
(elles?) El camp d’en Jornet 015, 10/12
79.
21. Serrahima
Juan Torrents de Martor Mas Serrahima
D’en Piera
001, 03/12
030
0,5 rals per quartera, tot i que aquest càlcul és aproximat.
(elles?)
80. Juan Torrents labrador Mas Torrents 303, 07/12
22.
81. Miguel
MarianoBessa
Elías, Barcelona D’en Lledó (mas Rovira)
Mas Rubira 012,
013, 02/12
03/12
23. Juan
82. Estevan Saladrich
Torrents labrador La Caseta
Lo bosch de d’en Valentí
Cabañas 001, 02/12
006, 04/12
2. Vecindario del lugar de Sant Fost y Cabañas (relació de cases)
24. Joseph
83. Fausto Torrents
Colomé de y Lledó
St.Fost Casa
La de de
viña Lledó
Cabañas 154, 03/12
004 Propietari Categoria Nom el 1766 (Nom actual)
25. Thomàs Puig Caseta d’en
Tierras de laPuig
iglesia 002, 04/12 1. Joseph Llumbart De primera Mas Llumbart Mas Llombart
84. Iglesia de Cabañas 000, 04/12
26. Thomàs Puig de
La Cabañas
pieza separada 001, 03/12 2. Joseph Torrents De segunda Caseta d’en Torrents Can Toni Vell ?
85.
27. Herederos de Francisco
Emanuel Puigdomènech Caseta de Puigdomènech 005, 07/12 3. Joseph Morros De tercera Caseta de Josep Morros S’ignora
Mas Torras 189
Camps
28. Francisco Tayà Caseta d’en Tayà 000, 03/12 4. Anton Torrents De tercera Caseta d’en Torrents Can Gaig ?
86.
Joseph Colomé Mas Donadéu
Caseta d’en Colomé 236,
000, 09/12
03/12 5. Olaguer Tayà De segunda Mas Rumagosa Can Romagosa
87.
30. Joseph Vaqué
Francisco Colomé Lo
D’enbosch
Coloméde la Montaña 012,
000, 07/12
03/12 6. Jayme Pous De tercera Caseta d’en Pous Can Pous
88. Mariano Elías,
31. Esperança Duñó, Barcelona
viuda Mas
La Dueña derruido
Fargas, 048,
000, 02/12
01/12 7. Mateo Torrents De tercera Caseta d’en Torrents Can Soca ?
89. 8. Estevan Saladrich De tercera Caseta d’en Valentí Ruïnes Can Salarich
Joseph Colomé Mas Rubira
Delante de la casa 076,
009, 10/12
05/12
9. Fausto Torrents y Lledó De primera Casa o mas de Lledó Mas Lledó
90. Dn. Joseph
33. Olaguer Bru
Argemir Mas Grunollachs
Partida dita lo mas Corts 007
126, 01/12
10. Thomàs Puig De tercera Caseta d’en Puig Can Millaret ?

11. Emanuel 6. Emanuel Puigdomènech, parcero
De tercera Caseta de Puigdomènech S’ignora
Puigdomènech
7. Joseph Vaqué, labrador
12. Francisco Tayà De tercera Caseta d’en Tayà S’ignora
13. Joseph Colomé De tercera Caseta d’en Colomé Can Xacó ? Total: 315 reales
14. Francisco Colomé De tercera La Caseta Ca l’Ermità ?
15. Olaguer Argemir De tercera Mas Corts (de l’església) Can Torrents (Nou)
Individuos cargados de segunda calidad (25 reales)
16. Esperansa Tayà De tercera Casa d’Esperansa Tayà S’ignora 1. Pedro Arajul 17. Jayme Tió
17. Olaguer Argemir De primera Mas Canyelles Mas Canyelles 2. Joseph Torrents 18. Miguel Viñolas
18. Olaguer Tayà De primera Mas Tayà Can Teyà
19. Antich Carrencà De segunda Mas Ribalta Can Ribalta
3. Joseph Morros 19. Joseph Torrents
20. Joan Torrents De primera Mas Torrents Can Torrents Vell 4. Antonio Torrents 20. Olaguer Tayà
21. Herederos de 5. Joseph Orta 21. Antonio Rumaní
De segunda Mas Torras Can Torras
Francisco Camps 6. Jayme Pous 22. Francisco Torrents
22. Mariano Elías De primera Mas Donadeu Can Donadéu
7. Matheo Torrents 23. Joseph Riera
23. Mariano Elías Derruida Mas Fargas Can Fargas (ruïnes)
24. Mariano Elías De segunda Mas Rubira Can Rovira
8. Jayme Torrents 24. Salvador, mayordomo de Elías
25. Joseph Vaqué De primera Mas Vaqué Can Vaqué (la Llagosta) 9. Estevan Saladrich 25. otro moso del mesmo Elías
26. Casa de la iglesia
Rectoria de Cabanyes
No existeix (era al 10. Juan Sulé (Solé) 26. otro moso del mesmo Elías
de Cabañas costat de Cabanyes) 11. Thomàs Puig 27. otro moso del mesmo Elías
27. Rectoria de Sant Fost Rectoria de Sant Fost Ruïnes
12. Emanuel Puigdomènech 28. Juan Rodrígues
13. Pablo Gibert 29. Pedro Vaqué
3. Relación de personas mayores y menores que se encuentran en 14. Francisco Tayà 30. Estevan Grau
Sant Fost y Cabañas y deben contribuir en el cargo personal según 15. Joseph Colomer7 31. Hijo de Estevan Grau
el nuevo catastro de 1765. 16. Francisco Colomer Total: 775 reales
Individuos cargados de primera calidad (pagan 45 reales)

4. Relación del ganado mayor y menor que se halla en el lugar
1. Martín Planes, parcero
de St. Fost y Cabañas.
2. Jayme Sulé (Solé), parcero
3. Pablo Tayà, labrador Casa Argemir (mas Canyelles)
4. Ventura Llibra, parcero Vacas: 4
5. Juan Torrents, labrador Asno: 1
Marrano: 1

Casa Tayà Per acabar direm que el document finalitza així:
Bueyes: 2 “Certificamos y damos fe, nosotros los regidores del lugar de St. Fost y
Puercos: 6 Cabañas, baxo firmados que emos echo y espresado el presente reparto con
Carneros: 40 asistencia del Bayle baxo firmado, entre los individuos de dicho lugar tier-
ratinientes, habida razón de las fincas que cada uno posee en dicho lugar
Casa Llumbart
y término, habiendo ejecutado todas las solemnidades, sí y conforme se nos
Vacas: 6 mandó en las referidas reales Instrucciones.
Asno: 1 Y para que conste a donde convenga damos la presente que juramos con
Puercos: 5 esta seña de Santa + ser verdadera, y conforme al nuevo apeo y medición que
Casa Lladó de este lugar se executó en año de 1765, sellándose con el sello de este lugar.
Bueyes: 2 Dado en St. Fost y Cabañas, día 14 de julio 1766.
Vacas: 2 Pere Rovira, batlle de Sta. Perpètua y parròquies (autògraf)
Puercos: 6 Francisco Torrens, regidor (autògraf).
Asno: 1 Mataró y julio 30 de 1766, siendo hecho este reparto según reales catas-
trales e instrucciones del año 1765, los regidores del lugar de St. Fost y Ca-
Casa Torrents
bañas harán la cobranza. Miguel de Irumberri y Valanza (autògraf)”
Vacas: 4
Puercos: 6
Mula: 1
Casa Elías (Can Donadéu)
Bueyes: 2
Mulas: 2
Puercos: 10
Asno: 1
Casa Vaqué
Bueyes: 4
Mulas: 1
Ovejas: 40
Puercos: 6

Notes
(1) Diccionari d’Història de Catalunya, Edicions 62, 1992, pàgs. 163-164.
(2) Arxiu familiar Mauri. Real Catastro del lugar de St.Fost y Cabañas, 1766.
(3) Real Biblioteca (Palacio Real de Madrid), Manuscrit II/1678, folis 258 v i 277 r.
(4) Antoni Segura Mas. “El cadastre: la seva història (1715-1845) i la seva importància com a font
documental”, a ESTUDIS D’HISTÒRIA AGRÀRIA, 4, 1983, pàgs. 129-143.
(5) Aquest mas Corts propietat del mas Canyelles era una masia que es trobava a prop de l’Església
Vella, això és, a la plaça dita avui de les Glòries Catalanes, on ara hi ha can Torrens.
(6) Hem tret la informació relativa als diners a tributar i hem posat només les dades referents a la
propietat i la seva extensió.
Foli del cadastre de Sant Fost de 1766 amb l’anotació de les terres d’alguns propietaris.
(7) En el mateix document a vegades escriuen Colomer i d’altres Colomé.

Campsentelles, 7 Introducció
2004
Centre d’Estudis Santfostencs Una de les aplicacions de l’ai-
Amics de Cabanyes gua, força important en temps
passats va ser la fabricació de gel
de forma artesanal, amb l’objec-
tiu principal de conservar els ali-
ments. Aquesta indústria va arribar
a donar feina a un gran nombre
El pou de persones fins que la fabricació
industrial de les barres de gel al
de glaç de mateix lloc del consum (ciutats i
Can Donadéu poblacions amb certa entitat) va fer

desaparèixer aquesta activitat rural
de grans beneficis econòmics.
La inclusió d’aquest capítol es
deu al fet que molt a prop nostre
disposem d’un pou de glaç impres-
sionant tant per la seva estructura
com per les seves dimensions: el pou
de glaç de Can Donadéu, al terme
Enric de Sant Fost de Campsentelles.
Porcel i Caro
Generalitats sobre
Jordi Tarragó els pous de gel
i Medialdea
Seguidament exposem unes
Grup d’Espeleologia de Badalona
dades bàsiques extretes de l ‘in-
teresant llibret de Gener Aymamí
Aproximació als pous de glaç i de
neu de Catalunya. Un pou de gel
El pou de glaç de Can Donadéu Campsentelles, 7 - 37

(o de glaç) és una construcció de tipus subterrani per emmatgazemar Digne de menció és el llibre de Salvador Pibernat: Notes històriques
aquest element. Generalment té unes dimensions de 8 m de diàmetre i del Vallès. Parròquia de Cabanyes4editat per l’Agrupació Excursionista
10 de fondària, amb les parets d’un gruix de 0,60 m. Com veurem més de Badalona l’any 1936. Diu el següent referint-se al mas Donadéu i al
endavant, el de Can Donadéu supera amb escreix aquestes mides. La seu pou de glaç:
planta sol ser de tipus circular malgrat que trobem inventariades excep- “Per allà l’any 1740 era propietat d’un tal Elias, ciutadà de Barcelona,..
cions: un de planta quadrada a Torelló, un de rectangular a Moià i un Des de la carretera, poca cosa més enllà de la rampa del camí que porta
d’hexagonal al País Valencià1. El fons del pou era de terra amb una cana- a la casa, s’ovira el Pou de Glaç. Pròpiament no ès un pou, sinó un edifici
leta que feia de desguàs. La coberta sol ser semiesfèrica i és normalment rodó, fet d’obra, al pla de la terra i parets amunt, cobert per una volta
la part visible del pou. Aquesta coberta presenta diverses obertures per en forma de mitja taronja. En les parets hi ha obertures per on es tirava
a poder introduir o treure el gel de l’interior (pouar / despouar). En el el glaç i pel costat que mira a Montcada, la muntanya serveix d’esperó.
cas que ens ocupa l’extracció es feia per unes obertures que donen a una Els fonaments són fets al pla d’unes feixes de terra molt obagues, a la
escala dins d’una torre adossada al pou. davallant de les muntanyes.
Per treure el glaç es servien d’una mina oberta al pla dels fonaments, aques-
Una mica d’història del pou de glaç de Sant Fost ta mina tenia un canaló que conduïa una aigua fresquíssima que sortia del
pou. Avui l’entrada està tapiada degut als abusos que gent poc escrupulosa
Segons l’interessant llibre de Xavier i Ferran Perez: Sant Fost, histò-
i inculta, feien en tals excessos que àdhuc amenaçaven destruir l’obra.
ria d’un poble2 el pou de glaç posiblement va ser construït a finals del
Qui hagués pogut penetrar dintre el pou hauria vist certes pedres dego-
segle XVI o principis del XVII i va ser edificat per ordre dels monjos de
talls que a la llum del sol lluïen diversitat de colors. Persones amigues
la cartoixa de Montealegre de Tiana. Un monjo d’aquest monestir va
de la casa, n’havien arrencat i els masovers deien que algun argenter
escriure el 1718 el següent:
les utilitzava per a ornamentació de joies.
“També y tenim un pou de glaç que est any se’n a tret 1233, que era ple
El glaç que es treia del pou, era trasl·ladat on convingués amb carretes.
aventlo comensat de traurer a 10 de Juny y averlo acabat de traurer
Una partida d’òbit escrita al llibre 3 full 47 de l’arxiu parroquial diu...
a tants de Juliol. Costant las cargas del Juny 9 sous la carga, y les de
“Obit de un tal Arnau Batalla que era de Barcelona, carreter, lo qual
Juliol a 10 sous. Se’n han tret 559 lliures, exceptuant 10 carregas que
traginava neu i passant per lo pas prop del Besòs devant la barraca de
s’en tragué per nosaltres y quatre s’en da de limosna als Pares Caputxins
Moguda, la carreta se va girar que aportava vuit carregas de neu y
de Barcelona. Est any s’en fa lo altre pou petit”.3.
anat ell adormit lo silotà i morí sens ningun joiranel, -entre la roba y
Desconeixem quina construcció és o era “lo altre pou petit”.
los diners li trobaren vuit rals he lin dit una missa; morí a nou de juny
de 1631”.-
El glaç que tiraven al pou era de l’aigua que es glaçava a unes barres
i al safareig que encara hi ha a prop del pou”.
38 - Campsentelles, 7 ENRIC PORCEL I JORDI TARRAGÓ El pou de glaç de Can Donadéu Campsentelles, 7 - 39
D’aquest text veiem que al 1740 el propietari era un tal Elias; més
endavant veurem que l’autèntic nom del pou de glaç fou (almenys abans
del nom actual) “Pou de Elias”. I a part d’una interessant descripció de
l’edifici, indica el motiu d’haver de tapiar l’ entrada a la mina de desguàs:
el vandalisme i la ignorància. En fi, hi ha coses que no han canviat gaire.
També fa referència de la mort d’un traginer de neu a prop del Besòs,
però no esmenta enlloc que la neu vingués del pou de Can Donadeu.
Tal vegada podria ser d’algun dels nombrosos pous de gel del Montseny
que abastien la ciutat de Barcelona.
En un butlletí de l’Agrupació Excursionista de Badalona5 publicat al
1937 un article anònim titulat “Un document interessant” diu, entre
altres coses:
“Un document –sense data- però que pot deduir-se que pertany a
Cúpula del pou del glaç de Can Donadéu. Els experts afirmen qu és un
la dècada 1770-80 Lo Pou de Elias (vulgarment anomenàt de Casa
dels més grans de la Mediterrània occidental. (foto Ricard Dalmau)
Donadeu) en lo terme de Cabanyas: Es Pou molt ben fet, que tè de circol
320 palms, y de alsada 75 pls. Hi ha una Escala á rams arrimada a la
paret forana del pou. Si se podia umplir de Glas hi cabrien de quatre a Situació
5000 Carregas; Però en lo Ivern del any 1766, que feu tan grandíssim
Coordenades: N 41º 30.362’ E 02º 14.664’
fret, que los vells no avian vist igual, sols se pogueren empohar 18 pls de
Altitud: 77 msnm
Glas (per ser 2 pls mes alt de la primera finestra, que es á la alsada de 16
Terme municipal: Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental)
pls): Y tret en lo principi del Estiu començànt à 4 de maig, se tragueren
Lloc: Torrent del Pou de Glaç
la poquedat de 572 Carregas, y ½ de Glas; Y de altra part lo dit Pou te la
Per arribar-hi agafarem el camí que surt de la carretera de la Roca pel
falta de no sèr de conserva; perque a la part del pou, que dona al marge
costat de l’entrada a una pedrera prop de la masia de Can Donadéu. A
hi xorria aygua, que es lo major contrari, per a fondrer lo Glas: Y en vista
uns deu minuts, i a la vora d’aquesta pista forestal, veurem la impressi-
del sobre referit clarament se veu, no es de servey per lo Abast.”.
onant edificació.
La importància d’aquest escrit rau en el fet que és l’únic que docu-
menta la capacitat màxima real en un any de fred intens: 572 càrregues
i mitja. O sigui que malgrat que el volum d’aquest edifici és molt gran,
el seu aprofitament no és complet ni de bon tros (ja que segons el text,
el glaç únicament superava en dos pams la primera finestra).
Descripció Prop d’aquesta mina, i en direcció al riu Besòs, trobem un altra bassa
de dimensions molt més modestes, actualment inaccessible per les bar-
A diferència dels pous de neu, els pous de gel necessitaven unes es-
disses i esbarzers que l’omplen totalment. Sota aquestes basses i ja quasi
tructures adjacents on enmagatzemavent dipòsits d’aigua (basses) que es
a tocar la cúpula del pou, hi ha les restes enrajolades d’una altra espècie
congelava posteriorment per poder-la serrar i/o trossejar. El pou de gel
de bassa, en un lloc molt ombrívol, on devien fer els trossos de gel.
de Can Donadeu està format per diverses estructures arquitectòniques.
Sota l’última bassa, en un lloc anomenat “les fonts”, al vespre s’obrien
L’edifici principal, de forma cilíndrica amb un diàmetre de 14 metres,
les aixetes i deixaven que s’omplís un pam d’aigua (20 cm), que quedava
construït en un lloc obac i aprofitant el desnivell del terreny. Aquesta
congelada. De bon matí es tallava el glaç picant o serrant el gel amb un
construcció té adossada una torre rectangular amb una escala interior que
motlle. Aquests blocs es llançaven per una rampa que va a donar a una
va comunicant a diferents alçades per finestres d’1,5 x 0,7 m, per on es feia
finestra de prop la cúpula del pou.
l’extracció del gel. L’alçada total del pou és de 21 m. El volum teòric total
és de 2617 m3. Amb aquestes dimensions sembla que és el pou de glaç Conclusions
inventariat de més fondària i capacitat de tot el Mediterrani occidental.
De la base del pou neix una mina en direcció NO amb la funció de Per les dimensions podem dir que aquest pou és el més important de
desguassar els regalims del gel. L’actual galeria té 16 m de recorregut tota la Mediterrània occidental. Actualment està en estat d’abandona-
d’una alçada variable entre 1,7 i 1,2 m d’alçada i 0,9 m d’amplada. Es ment i amb certs perills per al visitant ocasional. Encara que la conservació
veuen restes d’una antiga porta de fusta trencada. Actualment aquest es pot classificar de bona, és urgent una intervenció de restauració.
túnel no té sortida a l’exterior, ja que les obres d’ampliació de la pista L’Ajuntament de Sant Fost sembla que està interessat a adquirir-lo
forestal van tapar l’entrada. Aquest tram final encara conserva una reixa als actuals propietaris de can Donadéu per així iniciar tasques de conser-
rovellada que feia de porta des del torrent. vació i consolidació. Seria bo que s’hi impliquessin mès administracions
Als 2,5 m de l’entrada de la base del pou al túnel, un petit mur feia (Generalitat, Parc de la Serralada de Marina, etc.) per recuperar aquest
funcions de decantador. veritable monument.
Al voltant de l’edifici hi havia una mina o túnel que servia de venti- Seria també interessant anar més enllà de la restauració i crear itine-
lació, però actualment resta tapat als pocs metres. raris pedagògics i una exposició permanent sobre la fabricació del gel,
Per sobre del pou hi ha una gran bassa rectangular de 34,4 x 15,3 m amb visites guiades tal com ja tenen amb gran èxit a altres poblacions,
útils i de 3,9 m de fons (uns 2000 m3). Aquesta bassa, actualment seca, per exemple, el Musée de la Glace de Mazaugues (França) visitat per
es devia de nodrir de l’aigua del torrent i de la pluja. Sota la bassa prin- milers de turistes i escolars de la Provença, i a mès una interessant font
cipal hi ha una altra mina de 7,7 m de recorregut, amb lloses de pedra d’ingressos per al municipi. Ens hem de posar mans a l’obra, i aviat, si no
al terra i canaleta lateral. La secció d’aquest túnel és de 1,5 x 0,80 m. És volem perdre una joia dels nostre patrimoni etnològic i arquitectònic.
de fàcil trànsit i l’entrada està protegida per una antiga porta.
Relació de participants a les sortides fetes
per confeccionar aquest article
Francesc Alfambra, Oriol Alfambra, Màrius Alfambra, Maria dels

Àngels Serrano, Josefina Anel, Enric Porcel, Víctor Porcel, Gisela Porcel,
Jordi Tarragó, Francesc Miret, Martí García, Xavier Fuertes, Encarnación
García, Joan Sebastià i Albert Sánchez.
Notes
(1) Gener Aymamí i Domingo, Aproximació als pous de glaç i de neu de Catalunya. Barcelona, 2000;
Jordi Tarragó i Medialdea, Pou de glaç. La seva història, passat, present i futur (inèdit), 2000.
(2) Xavier i Ferran Pérez Gómez, Sant Fost, història d’un poble.Sant Fost, 1990.
(3) C. Barraquer, Las casas de religiosos en Cataluña.Vol I pàg 231-232. Barcelona, 1906.
(4) Salvador Pibernat P, Notes històriques del Vallès. Parròquia de Cabanyes, pàgs. 85-87. Agrupació
Excursionista de Badalona, Badalona, 1936.
(5) AA “Un document interessant”, Butlletí de l’Agrupació Excursionista de Badalona, pàgs. 2-6.
Badalona, 1937; Garcia-Pey, Enric, Sant Fost, els noms tradicionals. Sant Fost, 1997.
Croquis.
Campsentelles, 7 L’any 1940 jo tenia cinc anys i
2004 ja demanava al meu pare que em
Centre d’Estudis Santfostencs portés amb ell de cacera, quan sor-
Amics de Cabanyes tia les tardes dels dius festius; era
quan anava sol sense la companyia
de la colla habitual (això últim que-
dava per al matí dels diumenges i
festius). Quan el meu progenitor
em duia amb ell eren els moments
Els caçadors més feliços de la meva vida. Al ma-
de Sant Fost teix temps que anàvem caminant

m’ensenyava el nom de les plantes
i dels arbres, dels camins i llocs,
de les diferents finques i propie-
taris de les vinyes; coneixia tots
i cadascun dels camins, corriols i
topants de conills i perdius. A més
a més era bon tirador, de manera
que quan disparava la seva escopeta
es podia dir que aquella peça ja
Jaume era al sarró. Quanta alegria i emo-
ció sentia quan, des de darrera del
Torrents i Suñol
meu pare, veia la perdiu trencar el
seu vol i caure! Jo sortia corrents i
tremolant d’emoció per recollir-la
abans que arribessin els gossos i la
poguessin fer malbé. Aleshores me
la penjava del cinturó com si el ca-
çador fos jo. Dilluns al col·legi em
sentia un gran home explicant amb
Els caçadors de Sant Fost Campsentelles, 7 - 47

tot detall les peces caçades, descrivint el lloc de la peripècia amb ets i uts.
En aquells anys gairebé tots els nens del col·legi sentíem afició per aquest
noble esport heretat dels nostres avantpassats, ja que la immensa majoria
d’homes del poble, especialment els pagesos, eren aficionats a la caça,
alguns com a diversió, però molts per menjar una mica de carn, perquè
no tots els dies es podia menjar-ne, llevat d’algun tall de cansalada.
Amb vuit anys el meu pare ja em deixava sortir els matins de festa amb
ell i la colla; fins i tot en algun moment portar-li l’escopeta, sempre la
mateixa, era l’única que tenia i que li va servir tota la vida, i amb la qual
jo vaig aconseguir els meus primers conills i perdius. Era una escopeta
plana de dos canons, marca Nutria, calibre 16/70, comprada a l’arme-
ria La Plana de Barcelona. Quan hi anàvem les criatures, els caçadors
veterans ens donaven les peces caçades, per a així no anar carregats ells,
igual que el sarró amb l’esmorzar i la bóta de vi. Gairebé mai no paràvem
Grup de caçadors a Mas Corts o Mas Llombart, a principis del segle XX.
per esmorzar, menjàvem mentre estàvem caçant per a no perdre temps A la dreta de tot es veu Jaume Suñol Armengol (1876-1957), de cal Gaig, avi matern
i deien que així els gossos no es distreien. de l’autor de l’article. S’hi observen almenys tres conills. (Col·lecció de Jaume Torrents)
Caçar en colla
La nostra colla era la de Cal Gaig formada gairebé tota per familiars els
uns amb els altres: el meu oncle de Can Solé i els seus fills, els masovers
de Can Llombart, que eren el sogre i els cunyats del meu oncle Pere;
després va venir el Vaquer, aquest no tenia cap familiar a la colla. Algun
cop venia un vinater de Mollet, anomenat Pere Sans, aquest per amistat
amb els de Cal Gaig. El dia de caça ja quedàvem per al dia següent i
determinàvem el lloc de trobada, i si no era així, ja procuràvem el dis-
sabte de veure’ns i posar-nos d’acord. A totes le colles hi havia algú que
servia més que els altres per fer de gosser: era aquella persona que tenia Jaume Torrents Suñol
apuntant l’escopeta al camp de tir,
més ganes de córrer i més veu per aquissar els gossos, i aquests eren a entre l’Aplec i cal Negre, durant
qui més obeïen. A la nostra colla gairebé sempre era el meu oncle Pere el campionat de la Festa Major,
el 31 d’agost de 1953.
i també el meu oncle Jaume de Can Solé. Generalment també eren ells (Col·lecció de Jaume Torrents)
48 - Campsentelles, 7 jaume torrents i suñol Els caçadors de Sant Fost Campsentelles, 7 - 49

qui decidien el paratge per anar a caçar aquell dia, on havíem de trobar- conill de la meva vida. La primera perdiu que vaig fer caure en ple vol sé
nos en tal o en tal altre moment. Els gossos eren de totes les races però perfectament el lloc però no pas la data: l’indret va ser a uns 50 metres
cap d’una raça pura, no hi havia diners per comprar gossos i tots naixien de distància de la font de la Canaleta2 seguint el torrent.
a les cases de pares de la mateixa colla, escollits el pare i la mare entre els A partir del primer dia de sortir amb la colla ja em van permetre portar
que més destacaven per la seva feina. escopeta cada dia de cacera, puix que van veure que sabia el que duia entre
Els nostres avis ja havien estat caçadors i pares i néts continuàvem mans i que no era cap eixelebrat amb l’arma, això sí, sense cap document
la tradició. Era l’únic esport que es practicava i la millor i més sana dis- ni llicència. Deien els grans que “la millor llicència era l’Espardanyal, que
tracció de la major part de l’any. Hi havia una mena de competició molt dura per a tot l’any”: volien dir que si venia cap guàrdia tocava córrer, i
sana entre les diferents colles del poble, tot i que no sempre pacífica les espardenyes era l’únic calçat emprat, tant si feia fred com si feia calor.
perquè sempre hi havia algun exaltat que per un conill o perdiu movia Als 16 anys em va comprar la meva primera escopeta: era de repetició
un escàndol de mil dimonis per si l’animal era d’un o d’un altre; fins i plana, calibre 12 i de segona mà, el seu preu 700 pessetes, aquesta ja
tot per alguna fotesa així hi havia veïns que deixaven d’enraonar-se per amb permís d’armes, guia i llicència. Ja era tot un home. L’única cosa
molt de temps. que em molestava era que fins que no vaig poder imposar-me una mica,
a l’hora de la missa havia de deixar la caça, canviar-me de roba i cap a
El primer dia de cacera l’església; molts de nosaltres els joves no podíem lliurar-nos d’aquesta
obligació. Aquesta escopeta em va durar molts anys, gairebé es pot dir
L’emoció que se sent en cobrar la primera peça no s’oblida mai, ni
tots els anys que vaig estar caçant, fins que un dia se’m va rebentar el
tampoc el lloc on va es va produir tan important esdeveniment per a un
canó dret de tan gastat com estava. He tingut altres escopetes, però mai
jove principiant. Jo ho comparo amb la primera vegada que es fa l’amor,
cap de nova o que hagi estrenat jo.
no s’oblida mai en la vida. Als 14 anys el meu pare em va permetre portar
per primer vegada l’escopeta, en sortir amb la colla habitual de sempre.
Tècniques de caça i preses més habituals
Era el 26 de desembre de l’any 1949, dia de Sant Esteve. L’escopeta
era prestada del calibre 16, sense papers de cap classe; aleshores només En aquells anys 50, o millor dit mentre no hi havia vedat i els conills3
vigilava la Guàrdia Civil i no tenien pas als caçadors com a objecte de i les perdius eren força abundants, molts pagesos joves aficionats a la
vigilància. Tan sols si en fer la ronda ensopegaven amb algú, li demanaven caça, quan arribava el mes de juliol, si teníem una estona lliure al matí
la documentació. Aquell el meu primer dia de cacera vaig matar un conill en apuntar el dia i a la tarda a la posta del sol, ja ens apostàvem als par-
empaitat pels gossos en travessar un camí on jo era de parada1. Quan tions de les vinyes amb el bosc i sempre es cobrava algun conill i també
vaig veure que el conill giravoltava després de tocar-lo amb un tret, vaig alguna perdiu. Durant les hores de més calor del dia les postes4 es feien
córrer a agafar-lo. Estava tremolant d’emoció i crec que mig poble es va a les fonts i als llocs on hi havia una mica d’aigua i els animals acudien
assabentar de l’esdeveniment amb els crits que jo feia. Després de més de a beure-hi, principalment tudons i tórtores. Allò era a tret passat, ja
cinquanta anys recordo perfectament el lloc on vaig cobrar el més famós que el caçador havia de posar-se al lloc que dominava el bassal d’aigua,

tapat amb branques verdes ben camuflat, perquè l’excel·lent vista dels
animals no veiés res estrany que els infongués sospites i es confiessin.
Jo tenia una escopeta vella de martells exteriors calibre 16 que deixava
amagada a la vinya, i d’aquesta manera ningú no em veia entrar i sortir
amb l’arma al sac, perquè, com era natural, això es feia en temps de veda
estant prohibit caçar. Però com la majoria ho fèiem, ningú descobria a
ningú; els que tenien por i no caçaven, es morien d’enveja i parlaven de
denunciar, però ningú no ho feia.
Molts cops quan s’aixecava la veda ja s’havia mort tanta caça com
després en plena temporada. El que no hi havia costum entre la gent
del poble, llevat de rares excepcions, era la caça amb xarxes, trampes
Colla de caçadors amb una guineu que aguanta Pere Suñol de cal Gaig; entre d’altres s’hi metàl·liques per a ocells, vesc i tampoc amb fura; si n’hi posaven era gent
veuen Gabriel Cànoves, de can Llombart (al mig, amb ulleres) i Josep Gutinell a dalt a d’altres localitats i generalment no catalans. Però en aquells anys encara
la dreta; Josep Puig, agenollat a la dreta, amb armilla; Anton Castañé agenollat al seu
costat, amb barret clar; a l’esquerra, Salvador Gutinell, amb boina, i Pere Angelats; hi havia caça per a tothom, hi havia molt de terreny i pocs caçadors, i
en primer terme a l’esquerra, Anton Xicola de cal Músic. (Col·lecció de J. Puig Valls)
on més proliferava la caça era a les vinyes, on trobaven menjar tant els
ocells com els conills, i als anys 50 encara no s’havia produït cap incendi
i els boscos encara es mantenien nets.
Canvis que van afectar la caça tradicional
En pujar el nivell de vida i molts pagesos deixar el camp i les vinyes

es van perdre per manca de rendiment. També va arribar a les cases la
comoditat de cuinar amb petroli, i més tard el gas butà; igual que a la
indústria, ja no es gastava llenya ni per coure la ceràmica ni per als forns
de pa. Per aquest motiu es deixen de netejar els boscos per aprofitar la
llenya, unit al fet que els boscos cada dia són més visitats per gent que
vol gaudir de la natura i fer els seus àpats a l’aire lliure. Tot plegat afa-
voreix la proliferació d’incendis forestals, cada cop més virulents, que
arrasen extensions de terreny més grans; a més a més, la malaltia dels
Un gos del Josep Puig de cal Vaquer a l’aguait en unes vinyes.
conills, la mixomatosi, va ser la causa que a finals dels anys 50 molts
(Col·lecció de J. Puig Valls) caçadors pengessin les escopetes. L’any 1962 o 1963 es va produir el

primer gran incendi a Sant Fost, era el dia 18 de juliol, en aquell temps Als anys quaranta, quan s’havia acabat la Guerra Civil, és quan jo vaig
dia festiu, es cobrava la paga doble perquè es celebrava l’aniversari de començar a anar darrera del meu pare sempre que m’ho permetia o no
l’Alzamiento Nacional de l’any 1936. Tot això és el que els caçadors no hi havia col·legi. Tant era que fes fred o vent, que el terreny estigués
voldrien que passés mai, ja que són els més interessats en la conservació moll o gelat, l’afició a la caça era més forta que tots els incovenients que
de la naturalesa, perquè si hi ha un incendi es perd molta caça en morir es presentessin. Jo em sentia gran en poder portar les peces que el meu
molts animals i les seves cries cremats; a més, el terreny cremat triga molts pare capturava o si anàvem amb els altres caçadors de la colla molts cops
anys a recuperar l’hàbitat de les diferents espècies que el poblaven. Però també carregava amb les seves, generalment tots érem família uns amb
mentre no es netegin els boscos això és inevitable i cada vegada més els els altres.
incendis seran més grans i més virulents en perdre’s molts terrenys per
La colla de Cal Gaig
a l’agricultura.
Des dels meus primers records a casa meva, com ja he explicat abans,
Les colles de caçadors sempre havíem format part de la colla de Cal Gaig, que era la casa del
meu avi per part de mare; també venia el germà del meu pare, en Jaume
Abans de perdre’s l’interès pels conills, a causa de la malaltia i l’es-
de Can Solé, amb els seus dos fills, i en Josep Puig el Vaquer, aquest
cassedat de l’espècie, hi havia a Sant Fost quatre o cinc colles i bastants
no tenia parents que fossin caçadors. Uns altres eren els masovers de
més caçadors que anaven per lliure. Els qui tenien més gent a les seves
Can Llombart, en Martí Cànoves, el Mallorquí, amb els seus dos fills;
files eren els de Cal Gaig, Can Torres, la colla de l’Enric de Can Toni i
havien vingut de Mallorca per residir com a guardes de la finca de Can
la del Músic. A la banda de la Conreria gairebé sempre caçaven colles de
Llombart; en Martí era el sogre del meu oncle Pere de Cal Gaig. Amb
Badalona, una d’elles era la dels Vila, molt famosa per la quantitat dels
nosaltres també venia algun cop Àngel Vila i el seu pare de Mollet, que
seus membres i la gran qualitat dels gossos, eren molt bons caçadors. Del
tenien una fundició a Mollet, i Daniel Creus, transportista d’aquesta
costat de Tiana també venien al terme de Sant Fost molts caçadors perquè
darrera població.
al seu poble tenien poc terreny de caça. A Santa Maria de Martorelles
El punt de reunió i sortida era sempre a Cal Gaig o Can Llombart,
era famosa la colla del Xesques, que també caçava molt sovint al nostre
llocs més idonis en ser ja dins del bosc. Els de Can Solé ja pujaven per la
terme a la banda del Bosc Bàrbara. Quasi totes les colles es van desfer en
carretera amb els gossos sense fermar, cridant-nos a nosaltres, seguint
acabar-se els conills; els qui ja tenien certa edat van penjar l’escopeta; els
fins a Cal Gaig i si la cita era a Can Llombart continuàvem fins dita casa.
més joves vàrem continuar amb els nostres oficis i ens dedicàvem més a
Alguna vegada, al temps de pujar per la carretera, abans d’arribar a la
la caça de la perdiu arribant gairebé al seu extermini total causat per la
nostra destinació ja havíem mort algun conill. No teníem problemes de
gran pressió a què se les va sotmetre durant uns quants anys fins que es
trànsit ni ningú que vigilés, només la Guàrdia Civil, però no és que anes-
va fundar el vedat.
sin darrera dels caçadors sinó que tan sols demanaven la documentació
si la trobada era fortuïta.

Una jornada emocionant Els gossos de caça
Tres o quatre cops durant la temporada la jornada de caça era de tot Tots nosaltres coneixíem els gossos pel so dels seus clapits o la seva
el dia; el dia assenyalat era festa gran per als més joves. Aquella dia em fama, i sabíem si seguien un rastre bé o malament. També des de molt
deixaven fer festa al col·legi i uns quants dies abans ja encarregaven una lluny sabíem qui era el propietari del gos que es trobava moltes vegades a
mica de carn de xai i alguna botifarra per menjar-la al bosc rostida en una centenars de metres de distància. Això ho desconeixen els caçadors d’ara,
gran foguera a l’aire lliure. Era un dels pocs dies de l’any que ens deixa- ja no resten colles com érem nosaltres, la manera de caçar ha canviat a la
ven menjar carn. Després del dinar també ens deixaven tirar algun tret força seguint els passos dels nous temps. Ara caçadors i gossos arriben
al blanc als qui encara no dúiem escopeta, això sempre amb els consells a port amb el cotxe i la tornada a casa és igual, és clar que no pot ser el
i la vigilància dels grans sobre el maneig de les escopetes. Mai he sentit caminar per les carreteres amb l’escopeta a l’esquena i els gossos deixats
emoció més gran com quan, barrejat amb el clapir dels gossos, se sentia anar. Avui dia hi ha massa trànsit.
la veu del gosser cridant que la peça es dirigia cap a tal o tal altre lloc, i Amb els gossos no s’acostumava a comerciar, qui tenia un gos bo no
aquest indret era el d’un mateix. Senties bategar el cor pujant la tensió el venia. Els gossos fills de pares o mares destacats es guardaven per al
fins al màxim suportable, en disparar i veure la peça donar els darrers mateix propietari i altres membres de la mateixa colla; gairebé mai un
passos, cridar que ja estava abatuda perquè els companys s’assabentessin cadell es donava a una altra colla a fi i efecte que els altres no tinguessin
que ja era morta; aquests moments només els pot sentir un caçador. gossos com els propis. Els pagesos mai no compràvem cap gos, no hi
Després, en acabar la jornada era l’hora de comentar els esdevine- havia cèntims per gastar en diversions. A més a més com els cadells sempre
ments del dia que, segons la seva importància, es recordaven molts anys estaven sense lligar, els que podien seguir els seus pares ja els seguien
i alguns restaven gravats en la memòria per sempre. A les tardes dels dies al bosc i de seguida aprenien a caçar. No hi havia cap gos gras, ja que a
festius, quan els joves de les diferents colles ens trobàvem, fèiem tota moltes cases els donaven vint-i-quatre hores diàries de llibertat per bus-
mena de comentaris sobre la caça i el que s’havia caçat aquell dia, sempre car-se el menjar. Sempre sabien tornar a casa ja que mai no havien estat
exagerant una mica, perquè tots i cadascun de nosaltres preteníem ésser transportats en cap vehicle, cosa que no s’esdevé ara perquè mai no han
els millors caçadors o tiradors. També els gossos, els nostres o els de la sortit de casa seva caminant i si un d’ells es queda a la muntanya el seu
nostra colla, eren els millors, tot plegat dins d’una competició en la qual amo ha de sortir a buscar-lo i si intentava tornar, algun cotxe el mataria
l’únic premi era passar-s’ho de la millor manera possible. Els homes grans a les carreteres o carrers. Tampoc per caçar teníem cap gos d’una raça
també prenien part d’aquestes discussions quan es trobaven al cafè, la pura, tots eren mestissos, però això tampoc tenia gaire importància, la
barberia o, simplement, al camp. qüestió era que treballessin bé, la resta era superflu. Quan un gos sortia
dolent perquè no servia per caçar o era massa vell, el remei era un tret, i
la seva tomba l’aire lliure a la muntanya. Si algun havia estat molt bo però
s’havia fet vell, no el matava el mateix propietari, sinó que encarregava
a un altre caçador que ho fes en el seu nom.

La colla de Can Torres
Una colla que havia estat molt important era la de Can Torres; el
cap de colla era en Joan Solsona, i els seus fills Jaume i Josep, això era
quan jo tenia pocs anys. El darrer va ser el nét del primer, quan dels qui
formaven la colla primitiva ja no quedava ningú, tots desapareguts com
a caçadors amb el pas dels anys. I el mateix finat recentment també es
deia Joan Solsona i va formar part de la junta directiva de la Societat de
Caçadors la Marta des de la seva fundació fins que va morir. Aquesta
família vivia en un lloc privilegiat perquè tots fossin caçadors, tan allu-
nyats del poble i envoltats de camps i bosc. Com és natural, Can Torres
era el lloc de trobada de la colla. Els qui formaven part d’ella eren els
germans Joan i Vicenç Saborit, de Martorelles, i el fill d’un d’ells, Lluís;
Josep Torrents Fontseca, Josep Pedragosa de Mollet i d’altres que no
em recordo dels seus noms. Aquesta colla es va anar desfent a mida que
Anton Castañé de can Pau preparat
els seus components van anar morint fins no quedar-ne cap. per anar de cacera, vers 1925.
Era famós el Joanet de Can Torres per la seva gran afició, era un home (Col·lecció de Jaume Torrents)
petit d’estatura però gran caçador, corria amunt i avall de la muntanya

com els mateixos gossos, era el gosser de la colla. Segons m’havien dit
del que no podia presumir era de ser bon tirador. No tenia por a ficar-
se dintre de les bardisses del bosc si amb això podia treure un conill,
i algun cop en sortia amb la roba estripada i també la pell del cos una
mica esgarrapada.
La colla de l’Enriquet de Can Toni

Tenia el diminutiu d’Enriquet per ser el fill petit de la casa. Havia
nascut l’any 1899 i com quasi tots els de la seva edat va ser pagès tota
la seva vida. Va ser alcalde del poble durant la Guerra Civil. Era un dels
millors caçadors que hi hagut en aquest poble, tant per fer treballar els
gossos com per ser bon tirador. En haver estat alcalde durant la guerra
Joan Puig de cal Vaquer ensenyant una guineu caçada amb el seu pare,
va ser condemnat a uns quants anys de presó. Per aquesta raó ja no va Josep Puig, vers 1975. (Col·lecció de J. Puig Valls)

poder tenir mai més permís d’armes, però això no el va afectar pas i la Alguns que formaven part de la seva colla eren el seu nebot Jaume de
seva afició va continuar malgrat tot. Coneixia el bosc com la seva pròpia l’Estanc, el Gravat i els seus fills Jaume i Sebastià (eren cosins de l’Enric),
casa, en sabia els camins i els corriols millor que ningú, els caus de conills el seu cunyat en Jaume de Can Romagosa, i en Josep Pujadas que havia
i guineus, el rastre de tota mena d’animals de caça, no se li escapava cap estat de masover a Can Teyà; aquest era tan furtiu com el mateix Enric i
detall o rastre que delatés la presència d’una peça de caça. A més a més tan llest que mai no l’haguessin enxampat in fraganti. El Josep Suñé de
ell i la seva dona eran grans cercadors de bolets, amb els quals guanyaven Ca l’Anton Peret també havia sortit amb aquesta colla. Segurament em
uns bons calerons amb la seva venda. Ningú no sabia on els trobaven deixo algú, però la memòria de vegades falla.
perquè si algú pretenia seguir-los, aviat l’havien perdut dins del bosc.
La colla de l’Anton Xicola, el Músic
Sempre tenia bons gossos, però era dels qui els tenia sempre sense lligar
i amb poc menjar perquè anessin lleugers. La colla de l’Anton Xicola, el Músic, estava formada pels seus nebots
Com no tenia permís d’armes sempre portava uan escopeta que ningú i cunyat de Can Millaret i de Can Millaret de Baix; el Cinto de Ca la
no l’hagués aprofitat; era de pólvora negra del calibre 16, de martells Mariona, pare i fill i l’oncle d’aquest últim, l’Anton Castanyé de Can Pau.
exteriors, i cap peça ajustava. Alguna vegada fins i tot havia perdut algun Aquesta colla era més tranquil·la, no corria tant com les altres i deixaven
martell, però malgrat tot, quan un conill es deixava veure, poc temps de fer als gossos, Primer es dedicaven al conill, però van anar evolucionant i
vida li restava. Era un dels més furtius del poble. A l’estiu sabia tots els al final només caçaven la guineu. Algunes vegades havíem sortit les colles
llocs on hi havia una mica d’aigua, allí es feia una mica d’amagatall amb de Cal Gaig i ells plegats. A aquesta colla li va passar com a totes: els vam
unes branques verdes esperant durant hores els tudons i les tórtores; de començar a faltar els homes grans, uns per mort i uns altres ho van deixar
la mateixa manera que, on sabia que hi havia una bandada de perdius, per falta d’aptituds físiques i avorrits per la manca de conills a causa de la
allí era l’Enric. Quan es va fundar el vedat5 ja era molt gran, tindria uns mixomatosi. Va acabar de donar-los el cop de gràcia els problemes del cap
70 anys. No va voler que per una cosa practicada de franc tota la vida de colla amb els seus familiars. En separar-se els components d’aquesta
l’obliguessin a pagar. Va penjar l’escopeta el primer any que es va ater- colla el Músic va venir a caçar amb colla de Cal Gaig. En casar-se l’hereu
menar el terreny del poble. Era home molt afable i bon company, mai de Can Solé amb la pubilla de Cal Músic, els altres es van repartir amb
no hagués delatat un altre caçador furtiu, tampoc era envejós i deia que una i altra colla quedant separats per sempre.
hi havia terreny per a tothom. A la Nau, la Font d’en Vilalta, la bassa de Qui era un caçador molt apassionat i es discutia amb tothom era
Can Toni Vell i altres indrets que sempre mantenien una mica d’aigua, l’Anton Castanyé. Semblava com si ho volgués tot per a ell, no arribava
tant ell com jo ens havíem trobat molts cops, però mai no vàrem tenir a barallar-se a bofetades, però de paraula i a crits les seves discussions
el més petit problema. Jo guardo un bon record d’aquest home que, duraven molta estona. Gairebé sempre sortia a caçar amb uns estiuejants
a part del meu pare, em va ensenyar molt sobre la cacera i vaig passar que el portaven a caçar lluny del poble; tenia cura dels seus gossos i els
molt bones estones en la seva companyia escoltant els seus relats de la feia una mica de gosser i de criat alhora. Aquest home, si sentia un tret
nostra comú afició. en temps de veda, començava a renegar i recordar-se de tots els sants

del cel, i desitjava tota mena de càstigs per a l’infractor. L’enveja no el
deixava viure. Amb aquest home anàvem amb molt de compte que no
ens veiés quan sortíem fora de temporada amb l’escopeta. El crèiem
capaç de denunciar a qui anés de furtiu.
La llei de caça de 1970
Amb l’arribada de la nova llei de 19706 i en atermenar-se tots els

terrenys de caça, tot va canviar molt ràpidament. Com ja he dit abans,
la majoria de caçadors, avorrits per la manca de cacera i la gran quantitat
de traves burocràtiques imposades, van deixar de practicar aquest esport.
Es varen formar altres colles, però d’aleshores ençà la caça de Sant Fost
mai no va ser el que havia estat. Els caçadors es traslladaven al bosc en
cotxe, l’hora de deixar anar els gossos era molt més tard i si estava un
mica moll el terra o feia fred s’esperava que sortís el sol. No hi havia ni
hi ha l’afició que nosaltres havíem tingut, tot ha canviat moltíssim. Ara
els gossos s’alimenten amb pinso, són tractats com a senyors, coneixen el
cotxe dels seus amos i si un es queda a la muntanya en finalitzar la cacera,
no sap tornar a casa seva, tot i que realment no pot pel trànsit que hi ha
a totes les carreteres. La tradicional afició que havíem tingut tots els qui
ara voltem els 70 anys o més, que ens havien ensenyat els nostres pares
i avis, els nostres fills i néts ja no la podran seguir per manca d’espai, al-
menys aquí. I si l’espai és lluny és molt difícil conrear aquesta afició que
necessita una extensió de terreny tan apropiada per practicar-la.
Josep Puig Valls mostrant les peces cobrades en un sol dia: sis conills i una perdiu,
Actualment la caça ha esdevingut un esport molt car per a tots vers 1975. (Col·lecció de J. Puig Valls)
aquells que volen gaudir-ne una mica, entre llicències, pagaments del
vedat, equip, desplaçaments i manteniment de gossos. Tot, doncs, és
molt car i no és a l’abast de qualsevol butxaca. I si volem participar en
una munteria de caça major, això ja és completament prohibitiu per a
la majoria. El tipus de caça que es practicava aquí quan jo vaig comen-

çar, el de pasar una estona amb els amics, el d’espardenya i escopeta de Campsentelles, 7 Totes les coses, segons com i
segona o tercera mà i l’heretada per l’avi, això ja fa uns anys que es va 2004 qui les miri, tenen dues vessants;
acabar. Amb l’augment del nivell de vida, els cotxes i les comoditats, Centre d’Estudis Santfostencs per a uns és una cosa meravello-
s’ha posat fi a llevar-se a trenc d’alba després de ploure o amb el terreny Amics de Cabanyes
sa i per a altres és una espifiada.
blanc de la gebre; llevar-se del llit i córrer a deslligar els gossos i cap a la Jo no sóc diferent, veig coses que
muntanya, mentre les mans ficades a les butxaques quedaven balbes del m’agraden i que a d’altres els de-
fred, intentar trobar una argelaga seca per encendre-la i escalfar durant sagrada; per a mi són cara i per als
uns instants mans i peus molls per la rosada. Tot això és quelcom que els altres són creu, i a vegades coses
pocs joves que actualment s’anomenen caçadors, per sort per a ells, ja
no coneixeran. Els d’ara duen bones botes i guants, jaquetes amb folre Cara i creu que als altres agraden i a mi no,
doncs per a mi són creu i per als
polar i impermeables, escalfamans a les butxaques. Aquests d’ara mai
no sabran els sacrificis i incomoditats que vàrem passar els que ja tenim
d'algunes coses altres cara.
Començaré per una cosa en
edat per jubilar-nos. de Sant Fost concret que per a mi són cara, com
són les entitats socioculturals que
segons l’Ajuntament, en la Guia
Municipal d’aquest any 2004, en-
tre culturals, de lleure, esportives,
associacions de veïns i d’altres, su-
men un total de 38 que per a un
Notes poble de 7000 i escaig habitants
(1) Lloc on es col·loca un caçador esperant que passi un animal per abatre’l d’un tret.
(2) Font que pertany a la masia de Can Torrens Vell.
Lluís són moltes associacions. Però em
(3) A Sant Fost la caça del conill era la més practicada i la majoria dels caçadors s’hi dedicaven. Cap a Bosch i Roca referiré només a dues, no perquè
1954 o 1955 la malaltia de la mixomatosi va arribar al nostre poble i va pràcticament exterminar els
conills; això va provocar un daltabaix entre les colles de caçadors santfostencs. A partir d’aleshores siguin millors que les altres, doncs
els més joves es dedicaren a la perdiu, que amb tanta pressió també va minvar moltíssim. totes són iguals d’útils i necessàries
(4) Una posta és el lloc on es posen els caçadors a l’aguait.
(5) El vedat es va crear l’any 1970 i comprèn els termes municipals de Sant Fost, Santa Maria de per donar vida i coneixements a tot
Martorelles i Martorelles. Es va anomenar Societat de Caçadors La Marta. El primer president fou
el santfostenc Jaume Llop, president local de Falange Española y de las JONS. Els socis fundadors
el poble. Segurament la que més
van haver de pagar una entrada de 500 pessetes, per fer front als tràmits administratius i primeres renom té és, sens dubte, la que or-
despeses.
(6) És la llei de caça vigent des del 4 d’abril de 1970. Només permet caçar els dijous i els festius ganitza i posa en marxa cada any el
per tal de protegir millor els animals feréstecs. Va regular la creació dels vedats de caça a tot Es-
panya, els quals podien ser patrocinats pels Ajuntaments i les Germandats Sindicals d’Agricultors
Pessebre Vivent, ja que el seu èxit
i Ramaders.
64 - Campsentelles, 7 jaume torrents i suñol Cara i creu d'algunes coses de Sant Fost Campsentelles, 7 - 65
ultrapassa amb molt els límits de Sant Fost. Les dues entitats a què em Sabadell premià el CES amb una subvenció i el mes d’octubre de l’any
refereixo són el Centre d’Estudis Santfostencs “Amics de Cabanyes” i 2002 en rep un altre, a Reus, el Premi Fundació Caixa de Sabadell pel
el Grup de Dones Hedera. programa “Difusió i defensa del patrimoni natural de Sant Fost” que
inclou un llibre i una exposició amb fotos d’en Xavi Margaix. El febrer
El Centre d’Estudis Santfostencs “Amics de Cabanyes” de 1997 presenten a l’Ajuntament un manifest, signat per 350 persones,
on es demana la protecció dels boscos i muntanyes del poble, l’adhesió
Començaré pel CES, que fou una idea dels germans Pérez i fundat
a un consorci que protegeixi l’espai natural i l’aturada de les pedreres.
el 24 de juny de 1994 i els estatuts aprovats el novembre del mateix
Aquest consorci podria ser el de la Serralada de Marina. Alguns diaris es
any. La primera junta directiva la formaven com a president en Josep-
feren ressò de la notícia.
Lluís Batllori i Jofre, vicepresident en Ferran Pérez i Gómez, i vocals en
L’associació CES-Amics de Cabanyes està al dia quant a les comuni-
Xavier Pérez i Gómez i en Marc Flaqué i Terrades. Actualment aquesta
cacions modernes perquè el gener del 2001 es va crear el domini www.
associació té 90 socis i els seus objectius són:
santfost.com i durant uns mesos l’espai reservat va restar buit fins que
1r) Estudiar i difondre la cultura i la història de Sant Fost de Camp-
el mes de maig del mateix any apareix el portal web amb una estructura
sentelles, de Catalunya i de tot arreu.
que és la que existeix actualment i allí es pot consultar informació sobre
2n) Vetllar per la conservació del patrimoni històric i cultural de sant
Sant Fost: la seva descripció geogràfica, dades econòmiques, culturals,
Fost, en especial de l’església de Sant Cebrià de Cabanyes, monuments
esportives, etc. i sempre està al dia i el número de visites a la web ja
i restes històriques.
arriba a les 20.000.
3r) Estudiar, difondre i defensar el patrimoni natural de Sant Fost.
El 1999 es va fer la primera Festa de la Verema i aquest any s’ha fet la
Seguint aquests objectius el CES va publicar un llibre, la biografia
V, i com sempre amb la trepitjada del raïm pels més menuts i amb força
de Mossèn salvador Pibernat, rector màrtir de Sant Fost, escrit pels ger-
èxit de públic. Tot això és una petita part dels fets i actuacions que ha fet
mans Pérez l’any 1994. Abans, però, havien publicat i també escrit Sant
i fa el CES-AC i per a més detalls consulteu a les revistes Campsentelles
Fost, història d’un poble. Dels orígens a la Guerra Civil. A partir de l’any
l’apartat “Activitats del CES-Amics de Cabanyes”.
1995, al mes de desembre, es publica la revista Campsentelles i algunes
Com amb el muntatge i representació del Pessebre Vivent, també en
monografies, que fins ara han sortit cada any. Es fa un conveni amb el
la preparació i presentació de la Festa de la Verema intervé molta gent i
CEM (Centre d’Estudis Molletans) per intercanvi de revistes: ells rebran
té unes despeses elevades. El dia abans, en dissabte, s’ha d’anar a veremar
Campsentelles i els socis del CES rebran Notes, que publica el CEM.
amb una furgoneta llogada i amb vuit o deu portadores per posar-hi el
Des del moment de la fundació, l’associació es cuida de l’església de
raïm que es guarda tota una nit en una casa particular. El diumenge al
Cabanyes fent algunes reparacions i plantada d’arbres al seu entorn. Ara
matí amb dos carros llogats i els cavalls ben guarnits es transporta: en un
està en projecte la il·luminació de l’interior de l’església.
les portadores amb el raïm i en l’altre un grup d’actors del Segle XX que
El 1996 s’inaugurà una exposició de peces arqueològiques relaciona-
fan el paper de veremadors; el grup musical va al davant de tot tocant
des amb Sant Fost i el mes d’octubre del mateix any la Fundació Caixa de
66 - Campsentelles, 7 lluís bosch i roca Cara i creu d'algunes coses de Sant Fost Campsentelles, 7 - 67
música adient. La Vanguardia i El 9 Nou de Granollers se’n feren ressò.
Com es pot veure, amb tot hi ha feina i despeses i encara gràcies que les
subvencions de l’Ajuntament i la Generalitat i altres entitats són molt
ben acollides, però són un xic minses i de vegades tarden a concedir-les,
per la qual cosa en fer el balanç de final d’any queden alguns pagaments
per fer.
Grup de Dones Hedera
Aquest grup fou fruit del gran augment de població a Sant Fost en la
dècada dels anys 90, quan un grup de dones varen tenir la necessitat de
crear un espai propi per a elles, amb l’objectiu d’afavorir la relació i les
activitats recreatives i formatives. Cap a finals del 1995 tingué lloc una
xerrada de presentació al bar L’Aplec i com invitada especial va assistir la
Sra. Carme Coll, exalcaldessa de Mollet, que parlà sobre les necessitats VII Caminada Popular del Grup de Dones Hedera.
A la Plaça de la Vila esperant la sortida. (foto Lluís Bosch)
de tenir organitzacions femenines que debatessin per les igualtats de la
dona. Aquesta xerrada donà fruit en un petit grup de dones per formar
una associació legalment autoritzada.
El nom de l’associació va esdevenir un petit problema perquè en un
principi el nom triat va ser “Casal de la Dona” però ja estava registrat a
Sant Fost. Després es va seleccionar “Grup de Dones Heura” pensant
en la font existent al poble, però al Registre d’Associacions no ho varen
admetre perquè ja existia un altra associació amb aquest nom. La solució
més adequada fou canviar el llatí el nom d’heura, i d’aquesta manera va
quedar registrat el GRUP DE DONES HEDERA.
L’inici de l’activitat va ser penós, molt dur, ja que bastants persones
del poble les veien com un grup abocat al fracàs, però durant aquest
temps de rebuig, gràcies a la tenacitat i dedicació de totes les sòcies,
varen demostrar als incrèduls que les dones quan s’ho proposen són tan
capaces d’aconseguir els objectius com els homes. Durant quasi deu Carrers de Sant Fost: un tronc d’arbre tapant l’escocell
anys, i a causa del fet que l’economia de les persones de l’associació era, i creixent per sobre dels panots. (foto Lluís Bosch)
i diuen que encara ho és ara, minsa, i per això no tenen local social i ho
han hagut de suplir amb els domicilis particulars de les sòcies, presidentes
i de les que formen part de la Junta, on es troben repartits els arxius de
l’associació i tota la resta de material. Malgrat que és una reivindicació
històrica de l’entitat, fins al moment només se’ls han concedit locals
esporàdics (això mateix passa amb el Centre d’Estudis Santfostencs i la
majoria d’associacions). Tanmateix, en l’actualitat han d’agrair a entitats
com l’Institut de la Dona, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de
Sant Fost i als comerciants del poble l’ajuda que reben per a la realització
d’algunes activitats.
El creixement ha estat considerable ja que varen començar amb 10
sòcies i en l’actualitat sumen un total de 80 dones residents a Sant Fost i
Martorelles que gràcies al Grup han pogut trobar un espai de relació que
abans no existia. Les activitats també han anat creixent i canviant però
algunes s’han mantingut des del principi: la Fira d’Artesans, la Caminada Carrers de Sant Fost: la vorera mig obstruïda pels rosers.
(foto Lluís Bosch)
Popular, la Trobada de Puntaires, la celebració del Dia de la Dona, que
acaba amb un sopar; a més, estan institucionalitzant les classes de ma-
nualitats i de puntes de coixí; també han participat en els Carnavals, tant
en el de Sant Fost com en els dels pobles veïns, en el Concurs de Paelles
de Festa Major, en la cavalcada de Reis, en la Matança del Porc... Altres
activitats han variat perquè s’han fet concursos de fotografies, literaris,
xerrades sobre temes variats, homenatges a la gent gran, minimaratons,
classes de català, etc. També han col·laborat en activitat solidàries com
el desastre del “Prestige”, la recollida de queviures per als damnificats
de Somotillo (Nicaragua) per l’huracà Mich.
Com es pot observar no només s’han limitat a fer activitats dirigides
a la dona sinó que totes les seves actuacions estan obertes a tots els ciu-
tadans de Sant Fost i Martorelles, i a la col·laboració amb altres entitats
i amb l’Ajuntament. D’aquesta manera, diuen, han ajudat que Sant Fost
La claveguera de l’avinguda Mauri. (foto Lluís Bosch)
sigui conegut per altres municipis i ciutats i que la relació entre els seus
habitants sigui més estreta.
La feinada per preparar algunes activitats és enorme, per exemple,
la Caminada Popular: cada any un recorregut diferent, d’uns quilòme-
tres similars, per un lloc de Sant Fost. Durant el trajecte posen tres o
quatre controls, amb aigua, galetes maries, xocolata, talls de taronges i
llimones, i a l’arribada un entrepà i un got de beguda i una bossa amb
una samarreta. I a més de tot això als menors de 10 anys un regal i un
trofeu per al participant més jove i un altre per al més vell. I tant els
trofeus com els regals són cedits per entitats i comerços. Per preparar,
organitzar i encarrilar tot això es necessita personal, temps i sobretot
molta, molta voluntat.
La seva aventura, la del Grup, va començar seriosament fa 10 anys
i de d’aleshores no han parat de pencar amb entusiasme i una energia
El carrer del Sot deixat de la mà de Déu i de la mà dels batlles de Sant Fost.
inesgotables, però també amb talent i ara el seu repte per al futur és
aconseguir que les joves de Sant Fost s’interessin i s’integrin en l’associ-
ació per aportar noves idees i aconseguir un grup que duri molts anys.
Tenint en compte que són dones, treballen la majoria, sinó totes, fora
del poble, que cuiden de la casa i de la família, i a més a més fan tot el
que he exposat, crec que són mereixedores d’un bon homenatge.
La creu...
Parlem ara de les coses que per mi són creu, coses que trobo que
s’hagueren pogut fer millor, o dit d’altra manera, no tan malament, i
d’altres que anys enrera ens varen comunicar que es farien i encara no
s’han començat. Un exemple és la Casa Bastinos, al carrer Sant Isidre,
que l’Ajuntament ha adquirit per fer-hi la biblioteca i equipaments
socials, i allà està en un estat ruïnós i com més passa el temps més es va
degradant.
Les noves torres elèctriques a prop de les cases. (foto Lluís Bosch)
Una altra cosa que fa pena és la vorera inacabada del Poliesportiu-2:
fa anys i panys que està així, només falta posar els panots. I parlant de
voreres, els carrers nous de la urbanització Sant Fost Residencial i els
que es varen fer més a prop del casc antic, per exemple, el carrer Mestre
Joaquim Abril i el de les Heures, són uns carrers amples, amb bons espais
per aparcar i per circular però a les voreres varen escatimar l’amplitud.
Les feren construint la vorada formant el marge de la vorera i plantant
els arbres i més tard uns altres obrers acabaren la vorera posant els fona-
ments i els panots i quan es trobaven amb un arbre deixaven per escocell
l’espai d’un panot (20 X 20 cm). Els arbres han crescut, els troncs s’han
fet grossos i molts han tapat l’escocell, i entre el gros del tronc i la vorera
estreta un cotxet amb criatura no passa. Per acabar d’adobar-ho, alguns
veïns feren l’escocell més gran arrancant uns panots al voltant del tronc
i plantant rosers que quan estan florits fan molt bonic però has de passar
El cel cobert de fils elèctrics. (foto Lluís Bosch)
pel mig del carrer si no vols sortir esgarrinxat i els que van en cadira de
rodes o els cotxets amb criatura han de baixar de la vorera per força.
Una altra creu és l’enjardinat de l’avinguda Mauri des de l’avinguda
Aragó fins al carrer dels Amics, davant mateix del Pavelló Poliespor-
tiu-2 i entre l’avinguda Mauri i el carrer dels Xops. Aquest espai és una
rambla que recull, quan plou, les aigües de la urbanització de Can Boc
i dels carrers del seu entorn. Abans aquesta rambla estava plantada,
tota ella, de xops i feien molta ombra però a la primavera i durant uns
poc dies omplien el terra al seu entorn de flocs com de cotó fluix, i els
varen arrencar tots. Al cap d’uns anys ho enjardinaren sembrant alfals,
fent vorerers molt boniques, plantant arbres que no fan borrissols, han
posat llums i al cap de baix, tocant al carrer dels Amics, han muntat un
petit parc infantil. Tot això està molt bé, molt maco, però a la part de
dalt, tocant l’avinguda Aragó, alguns albellons dels carrers de l’entorn
aboquen el contingut del clavegueram, aigües residuals i matèries fecals,
i converteixen els fons de la rambla en una claveguera a cel obert. Vista de l’espai per muntar-hi nous supertransformadors,
a la central transformadora de Can Torres. (foto Lluís Bosch)
Referent a les torres elèctriques, que ens digueren que les han tret del Campsentelles, 7 El passat mes de gener, coinci-
poble, jo veig que l’únic que han fet ha estat desplaçar-les uns metres, i 2004 dint amb el començament de l’any
si n’han desmuntat trenta-tres de dintre el poble, pel terme municipal Centre d’Estudis Santfostencs 2004, vam decidir posar en marxa
n’han muntat entre 130 o 140, o més, destrossant molt arbrat entre pins, Amics de Cabanyes el quadern de bitàcola del Cen-
alzines i d’altres. A més, on tenen els transformadors, que en un principi tre d’Estudis Santfostencs “Amics
n’havien dos i ara n’hi ha tres en funcionament, han construït, amb una de Cabanyes” (http: //santfost.
gran extensió de terreny, una instal·lació com per muntar deu o quinze blogspot.com), una nova forma
grans transformadors més. Per la carretera de Badalona en direcció a La d’establir comunicació amb l’au-
Conreria, passat uns dos-cents o tres-cents metres de la fita del Km. 10 diència interessada en els contin-
es veuen dues fileres de torres elèctriques amb gran quantitat de fils que El weblog com guts relacionats amb Sant Fost.
són un parany per a les aus que poden morir electrocutades. Penso que
podem demanar incloure Sant Fost al llibre de Rècords Guinnes com el
a nou mitjà de Formalment es tracta d’un weblog
o blog1, que no és altra cosa que un
poble amb més torres elèctriques, si no ara, d’aquí uns anys, quan hagin comunicació lloc web integrat per un conjunt
muntat els transformadors als espais que tenen ara reservats. d’entrades de text (i/o imatges)
També són creu l’abandonament del Pou del Glaç, l’impacte visual online organitzades per la data, amb el
per l’extracció d’àrids, etc., etc. contingut més recent a la part su-
perior de la pàgina (Glazebrook,
2003). Per tal de descriure acura-
dament aquest artefacte, afirma-
rem que els blocs són espais web
Enric –normalment personals, tot i que
també n’hi ha de col·lectius– que
Gil i Garcia
ofereixen un seguit de continguts,
siguin comentaris, notícies, titu-
lars, enllaços recomanats, entrades
en forma de diari, etc., organitzats
cronològicament. És aquesta re-
ferència al temps el tret definitori,
el que els distingeix de les pàgines
web personals, atès que l’ordena-
76 - Campsentelles, 7 lluís bosch i roca El weblog com a nou mitjà de comunicació online Campsentelles, 7 - 77
ció dels continguts és seqüencial: les entrades apareixen una darrere l’altra temps, convertint les bitàcoles en una sèrie d’entrades autònomes que
amb la seva marca temporal (indicació de la data i hora de transmissió l’autor (anomenat blogger) edita i envia periòdicament, oferint un retrat
del text editat), mentre que en les pàgines web personals aquest rigor fragmentari de si mateix (com reconeix Jung, 2003), en comptes del
amb el temps no es dóna i són habituals les incongruències. Werbach relat unificat que ofereixen algunes webs personals. Tot seguit, continu-
(2001) ressalta que els blocs suposen la “intersecció entre la gent i el ant amb l’exemple de la nostra bitàcola, es mostra el títol del post (en el
temps”, ja que l’estructura de la pàgina està fortament condicionada per nostre cas, “20.000”, que al·ludeix al nombre de visites assolides per la
la data i hora de transmissió de les entrades, com els diaris personals o web “mare” Santfost.com) i el text editat, que incorpora alguns enllaços
els quaderns de bitàcola que feien servir els mariners. marcats en verd. En l’exemple apunten a pàgines del portal web, al mateix
La part mínima de significat en els weblogs és l’entrada o post, que bloc i a WICCAC, per la qual cosa amplien la informació de l’entrada.
observem en aquesta captura d’imatge: En la recerca sobre els blocs es parla dels enllaços com a fruit d’una pre-
navegació de la xarxa, d’una immersió del blogger en una diversitat de
recursos que poden ajudar els usuaris a conèixer més detalls de la notícia.
És curiós observar com el bloc complementa la web oferint-ne una pers-
pectiva nova, on la subjectivitat hi és present en les paraules i l’opinió del
webmàster, del qual sabem que n’és l’autor pel marcador final (“posted
by webmaster”). Com es tracta d’un bloc d’administració múltiple, de
vegades també intervé Ferran Pérez, president de la nostra entitat, que
igualment posseeix privilegis per editar entrades i publicar-ne. Un altre
element de l’entrada és el símbol #, que en Blogger (http: //www.blog-
ger.com), sistema de publicació que utilitzem, designa el marcador del
post. Si el cliquem, ens porta directament a l’entrada referenciada. Per
últim, apareix un enllaç que indica “Comentaris”, des del qual tothom
qui ho desitja pot publicar les seves opinions i compartir-les. En aquest
primer any de funcionament, malgrat que el nombre de visites rebudes
no ha estat menyspreable, l’opció de comentaris ha estat infrautilitzada.
Creiem que ens obre una possibilitat d’afavorir la interacció, tot perme-
En primer lloc, apareix el marcador temporal, que mostra que el text tent que els usuaris manifestin les seves opinions amb total llibertat. No
va ser transmès el dimarts, 19 d’octubre de 2004, la qual cosa queda de- endebades els weblogs han estat considerats un gènere híbrid, a mig camí
tallada alhora, en caràcters més petits, a la part final, on també es mostra entre les pàgines web personals i els fòrums de comunicació asíncrona
l’hora de transmissió. Aquesta circumstància ratifica el valor atorgat al (Herring et al., 2003), puix que, per una banda, hi ha un contingut per-
78 - Campsentelles, 7 enric gil i garcia El weblog com a nou mitjà de comunicació online Campsentelles, 7 - 79
manent immodificable (les entrades, que es correspondrien a les pàgines algunes webs relacionades amb Sant Fost i el Vallès Oriental. Un altre porta
de les webs personals) i un altre que és creat per l’audiència, a través de al directori de bitàcoles (http: //www.bitacoles.net), referència obligada
les opinions que deixen en els comentaris. Quan l’usuari ha de fer un per a tots els bloggers de parla catalana, que avisen la pàgina –a través del
comentari, es troba amb una finestra emergent com la següent: que tècnicament s’anomena ping– de l’actualització del seu bloc, i aquesta
el fa aparèixer perquè els altres usuaris n’estiguin assabentats:
L’últim enllaç porta a WICCAC, entitat a la qual pertany la web

L’edició de text, com veiem, és molt senzilla i, en el sistema que Santfost.com i que aplega els webmàsters independents que treballen
emprem per als comentaris, anomenat Haloscan, fins i tot es poden en llengua catalana i que es troben especialment sensibilitzats amb la
inserir emoticones (els famosos smileys, del tipus ) i utilitzar algunes nostra cultura.
etiquetes d’HTML (per ressaltar alguna paraula en cursiva o negreta o Finalment, a més de la inclusió d’un comptador de visites i d’un
crear un hipervincle). altre que indica els usuaris connectats, la nostra bitàcola té un apartat
A banda de les entrades, en la nostra bitàcola, que és molt senzilla si la anomenat “Arxius” on es troben ordenades per mesos totes les entrades
comparem amb altres exemplars de la blogosfera, també hi ha una llista i que és molt fàcil de consultar.
d’enllaços, que ens porten a les pàgines més importants de Santfost.com i a
Malgrat aquestes consideracions, no tots els weblogs són iguals, i un
dels factors que condiciona la qualitat del producte, a més del contingut,
és el sistema de publicació emprat, que permet una major integració dels
continguts en el lloc web, així com dels comentaris i de les imatges o
altres elements multimèdia. Hi ha fonamentalment dos tipus de siste-
mes de publicació: els que funcionen a través de l’edició en web, sense
instal·lació de programari (com Blogger o Pitas) i els que necessiten un
servidor especialment preparat per instal·lar-hi els arxius (com Movable
Type o WordPress). Aquests darrers són més versàtils quant a la perso-
nalització del disseny i de les opcions de presentació i compten amb un
gran nombre de plantilles. També han aparegut algunes comunitats de
blocs en català, que ofereixen hostatjament gratuït de bitàcoles amb una
qualitat no rebutjable. Com a exemples, destaquem LaComunitat.net
(http: //www.lacomunitat.net), Cibernautes (http: //www.cibernautes.
Aquí les entrades, a més dels aspectes esmentats més amunt, es poden
com) i Lamevaweb.info (http: //www.lamevaweb.info). Aquesta darrera
classificar temàticament (veiem al menú de l’esquerra les categories cre-
utilitza programari de pLog, plataforma basada en PHP i MySQL de
ades) i permeten retroenllaços o trackbacks, una forma de comunicar a
gran versatilitat. Vegem un exemple de bitàcola que treballa amb aquest
un altre blogger que hi ha una coincidència en contingut entre la nostra
sistema (es tracta de Metablog, del mateix autor d’aquest article, que
bitàcola i la seva. Alhora, els enllaços es poden classificar en categories
fa el seguiment d’un treball de recerca de doctorat sobre el tema dels
(“Bitàcoles en què participo”, “Suport”, “Blogopèdia”, etc.) i un calen-
weblogs):
dari ens deixa veure en quins dies s’han publicat les entrades. Els arxius
històrics també són presents, així com els títols dels posts publicats re-
centment. El blogrolling o llistat col·laboratiu d’enllaços amb altres blocs
és molt senzill de gestionar i fins i tot les entrades poden ser llegides en
programes especials a través de la sindicació de continguts (RSS).
Malgrat que s’han assajat diverses classificacions dels weblogs segons
la tipologia (Blood, 2000 ; Herring et al., 2003) i que cadascuna emfa-
sitza un determinat aspecte, resulta especialment aclaridora, per la seva
simplicitat, la de Branum (2001), que parla de dos tipus fonamentals:
l’estil de filtre i l’estil lliure. El primer, el més antic, del qual es poden
trobar exemplars de quan Internet es trobava en les beceroles, posa èm-
fasi en els enllaços a diferents webs filtrats per l’autor, que ofereix una En conclusió, ens trobem davant d’un nou espai de publicació
determinada perspectiva de la xarxa. Són simplement llistes d’hipervincles en línia, que té punts en comú amb el periodisme, amb la diferència
que apunten a pàgines web externes, sense cap pretensió intimista. Per que publicar un post no implica l’acció de cap control exterior. Rebecca
altra banda, l’estil lliure, que és el que ha generat l’esclat d’aquest mitjà Blood afirma que “de la mateixa manera que el correu electrònic ens
de comunicació online, no menysté les llistes d’enllaços, tot i que reflec- ha fet escriptors, els blocs ens han fet editors” (Blood, a DDAA, 2002:
teix sobretot el món interior de l’autor, amb modalitats que inclouen el X), sobretot per la senzillesa dels sistemes de publicació apareguts en
diari tradicional (dietaris interactius personals o quaderns de bitàcola) i els darrers anys. El que compta en aquest nou mitjà de comunicació és
els quaderns de notes, amb valoracions personals, menys intimistes, del l’absència d’intermediaris, el contacte directe entre autor i lectors i
que succeeix en el món. Els weblogs actuals són la porta d’entrada a la la possibilitat que aquests hi puguin interactuar. Una oportunitat per a
subjectivitat en línia i a la blogosfera podem trobar continguts de tota l’audiència de participar en els productes creats pels bloggers, sobirans de
mena, des de bitàcoles que s’ajusten perfectament a la forma del diari la blogosfera, que amb gran autodisciplina pengen diàriament les seves
íntim, amb la paradoxa de la inclusió de comentaris, fins a exemplars entrades com a exercici retòric a la recerca de reconeixement.
d’anàlisi política, creació literària o innovació tecnològica (quasi sempre
en l’àmbit de les TIC). No oblidem tampoc els fotoblocs, constituïts tan Glossari per conèixer millor els weblogs
sols per imatges, o els diaris de guerra (warblogs), popularitzats arran de (resum extret de Gil, 2004)
la invasió de l’Iraq. •Bloc (bitàcola, quadern de bitàcola, dip, weblog, blog): Seu web
La transformació de l’estil de filtre en l’estil lliure es va produir, segons –personal o col·lectiva– actualitzada freqüentment, que consisteix en
assenyala Rebecca Blood (2000), per l’arribada de Blogger –el sistema un conjunt d’entrades ordenades cronològicament, amb la més recent
que utilitza el bloc del CES-AC–, una interfície web de gran simplicitat col·locada a la part superior de la pàgina. Incorpora enllaços i permet
que ha permès que milers d’internautes hagin pogut obrir el seu diari en interacció a través de l’opció dels comentaris. Es troba a mig camí entre
el ciberespai. Tot i que encara existeixen alguns weblogs de l’estil de filtre, les pàgines web personals i els fòrums asíncrons.
la influència de Blogger –recentment adquirit per Google– ha marcat •Blogger: Autor o autora del bloc o quadern de bitàcola.
el trànsit d’una “«llista d’enllaços amb comentari i incisos personals» a •Blogging (bloguejar o weblogging): Acció de participar en un blog.
«un lloc web que és actualitzat freqüentment, amb nou material inserit •Blogrolling: Llistat d’enllaços a altres blocs que els autors compar-
com a post en la part superior de la pàgina»” (Blood, 2000). Els siste- teixen i que serveix com a eina de promoció.
mes que empren els bloggers, amb la seva progressiva simplificació, han •Blogosfera: Conjunt de les webs que utilitzen el format del bloc
provocat l’eclosió del fenomen, ja que qualsevol usuari amb uns mínims com a mitjà de comunicació en línia. Freqüentment se li atorga un sen-
coneixements de navegació per la xarxa pot obrir el seu bloc i oferir-nos tit de comunitat, a través dels enllaços i de la participació dels mateixos
el seu punt de vista sobre la realitat. autors en altres bitàcoles.
•Entrada (post, entry): Unitat bàsica de text i/o imatges que l’autor del •Cibernautes (http://www.cibernautes.com)
bloc edita en cadascuna de les seves intervencions en un quadern de bitàcola. •LaComunitat.net (http://www.lacomunitat.net)
Posseeix un marcador temporal específic (data i hora de publicació). •Lamevaweb.info (http://www.lamevaweb.info)
•MySQL: Sistema d’administració per a bases de dades relacionals
que és utilitzat per alguns sistemes de publicació de bitàcoles. Alguns weblogs clàssics
•PHP: Llenguatge de programació de scripts en servidor que utilitzen
•CamWorld (http://www.camworld.com)
alguns sistemes de publicació de bitàcoles.
•Eatonweb (http://www.eatonweb.com)
•Ping: Missatge que un servidor (habitualment un bloc) envia a un
•Metafilter (http://www.metafilter.com)
altre (habitualment un directori de blocs) per notificar que el bloc ha
•Peter Merholz (http://www.peterme.com)
estat actualitzat.
•Rebecca’s pocket (http://www.rebeccablood.net)
•Retroenllaç (trackback): Forma de comentari remot, que permet
•Robot Wisdom Weblog (http://www.robotwisdom.com/index.html)
que avisem un altre blogger sobre la coincidència a nivell de contingut
entre la nostra entrada i la seva. Alguns exemplars de la blogosfera catalana
•RSS (Really Simply Sindication): Format basat en XML per a
l’accés al contingut dels blocs per mitjà d’uns programes especials ano- •Badalona Bitàcola (http://badabit.org)
menats lectors. •[BLOG:RNiA] (http://novoaiarranz.blogspot.com)
•Sistema de publicació: Programa instal·lable en servidor o platafor- •El Bloc Catxipanda (http://catxipanda.splinder.com)
ma d’edició via web que serveix per publicar i administrar un bloc. •El declivi de Niqmad (http://www.lamevaweb.info/285)
•El Forat (http://www.elforat.net)
Bitàcoles de l’autor de l’article •El Quadern Gris (http://www.zonalibre.org/blog/garusi/)
•Flaneuse (http://www.azotacalles.net/flaneuse)
•Bloc de Filosofia (http://www.lamevaweb.info/438)
•Flux (http://jaumesubirana.blogspot.com/)
•Metablog (http://www.lamevaweb.info/148)
•Gumets (http://www.gumets.net)
•Sant Fost de Campsentelles (http://santfost.blogspot.com)
•Les paraules i els dies (http://tamat.blogspot.com/)
•Llorenç Valverde (http://lvalverde.net/)
Alguns sistemes de publicació
•Notes al marge (http://carlesmiro.blogspot.com/)
•Blogger (http://www.blogger.com) •Policies Progressistes de Catalunya (http://policiesprogressistes.vie-
•Movable Type (http://www.movabletype.org) joblues.com/bitacola/)
•Pitas (http://www.pitas.com) •Salms (http://salms.porcar.net)
•pLog (http://www.plogworld.org/)
•WordPress (http://wordpress.org/) Fonts consultades
BLOOD, R. (2000): “Weblogs: a history and perspective”. Rebecca’s
Notes
Pocket, 7-9-2000. <URL: http://www.rebeccablood.net/essays/ (1) En català s’utilitzen també quadern de bitàcola, bitàcola, bloc o dip (en el darrer sentit, acrònim
weblog_history.html>. de diari interactiu personal, segons defineix el TERMCAT).
BRANUM, J. M. (2001): “The blogging phenomenon. An overview

and theoretical consideration”. Southwest Texas State University.
<URL: http://www.ajy.net/jmb/blogphenomenon.htm>.
DD.AA. (2002): We’ve got blog. Cambridge, MA.: Perseus Publishing.
GIL, E. (2004): Blogosfera: les bitàcoles i l’audiència. Treball de
Doctorat. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya (propera-
ment en línia).
GLAZEBROOK, R. L. et al. (2003): “Weblogs as a rhetorical genre”.
Rootarcana.com by Rob Glazebrook.
<URL: http://www.rootarcana.com/essays/weblog_rhetoric.html>.
HERRING, S. C. et al. (2003): “Bridging the gap: a genre analysis
of weblogs”. School of Library and Information Science. Bloom-
ington: Indiana University.
<URL: http://www.ics.uci.edu/~jpd/classes/ics234cw04/herring.
pdf>.
JUNG, E. (2003): “Weblogs: a new phenomenon”. PgDip Interac-
tive Multimedia, Cultural Theory.
<URL: http://onoffonoff.org/imma/ct/Weblogs-CT_EdwardJung.
pdf>.
WERBACH, K. (2001): “Triumph of the weblogs”. Eadventure.
CNET Networks.
<URL: http://www.edventure.com/conversation/articleprint.
cfm?Counter=7444662>.
Autor: Enric Gil i Garcia (enricgil@santfost.com)
Campsentelles, 7
PERSONATGES
Campsentelles, 7 El 12 d’octubre d’enguany Mn.
2004 Daniel Monserdà va fer 44 anys de
Centre d’Estudis Santfostencs la seva arribada a Sant Fost. Durant
Amics de Cabanyes tot aquest temps la parròquia ha
estat el centre de nombres inici-
atives que han marcat el tarannà
del nostre poble, entre les quals
podem esmentar la Cavalcada de
Reis, Els Pastorets, el Pessebre Vi-
Mn. Daniel vent o el Casal Parroquial. També
Monserdà ha estat notable l’activitat com a

escriptor de l’actual rector amb
i Tintó, llibres com El canonge Rifà, fill il·
lustre de Sant Fost1, Noces d’argent
rector de del Dia de la Parròquia de Sant
Fost (1957-1982)2 o Ara fa 50 anys.
Sant Fost Memòries de Mn. Salvador Balletbò
i Duran.
Per tot plegat no és gens ago-
sarat afirmar que els darrers anys
Ferran de la vida social, cultural i religiosa
de Sant Fost no s’entenen sense
Pérez i Gómez
la figura d’aquest sacerdot i per
això hem decidit entrevistar-lo, a
fi de conèixer més a prop les seves
vivències i impressions.
On i quan va néixer?
A Mollet del Vallés, en el carrer

Barcelona número 4, que aleshores
Mn. Daniel Monserdà, rector de Sant Fost Campsentelles, 7 - 93

era una fusteria. Els meus pares es deien Joan i Antònia i els meus germans
Josep i Dolors. Vaig néixer a la vida mortal el 21 de juliol de 1927 i a la
vida immortal el 15 d’agost del mateix any per mitjà del sagrament del
baptisme que me l’administrà Mn. Jaume Serra, vicari de Mollet. És
ben curiós que els meus padrins foren els meus mateixos germans que
tenien 11 i 1 anys d’ edat més que jo.
Quins records té de la seva infantesa?
Els meus anys d’infantesa són bastant tristos perquè vaig haver de viure
tres anys (1936-1939) sota la dictadura marxista i que, ara, en diem de
guerra, però en els nostres pobles del Vallès i d’unes tres quartes parts
d’Espanya foren d’una terrible i ferotge persecució contra l’Església. El
front de guerra sempre el tinguérem molt lluny, jo anava a l’escola (els
Els actors i Mn. Daniel Monserdà reben l’ovació del públic en acabar la representació
Estudis Nous) cada dia amb tota tranquil·litat i els diumenge anàvem al de l’obra de Folch i Torres D’aquesta aigua no en beuré. Era el Nadal de l’any 1960.
(Arxiu Parroquial de Sant Fost)
cine de l’Ateneu, tocant, es pot dir, a casa meva. La tristesa era perquè
vaig haver de veure com profanaven, cremaven o enderrocaven el nostre
temple parroquial i a tots els dels altres pobles i ciutats: Granollers, Mont-
cada, Sant Fost, Parets, etc., així com també totes les escoles dirigides
per religiosos o religioses, tant del meu poble com de Barcelona i de tot
arreu, sense cap excepció. La de Mollet la convertiren en el Centre del
Comitè Revolucionari, això és, la seu central dels que dirigien i execu-
taven totes les barbaritats que es proposaven.
Tres anys de persecució i assassinats del molletants catòlics, empre-
sonant i imposant multes als que consideraven que no pensaven com
ells perquè assistien els diumenges a l´església. Confiscaren per la força
(robaren) els pocs cotxes i camions que hi havia a Mollet per anar al front
o pel que els semblava; col·lectivitzaren (prenien) les fàbriques, tallers,
botigues, cases, torres (les de Sant Fost totes), camps, vinyes, horts...
A casa meva teníem una fusteria i van venir amb un camió i s´ho van
Curiosa fotografia dels músics dalt d’un camió en la primera Cavalcada de Reis,
emportar tot; aquell dia, jo tenia 9 anys, vaig plorar. el 5 de gener de 1962. (Arxiu Parroquial de Sant Fost)
94 - Campsentelles, 7 Ferran pérez i gómez Mn. Daniel Monserdà, rector de Sant Fost Campsentelles, 7 - 95
De petit va venir algun cop a Sant Fost? un retard de tres anys. Recordo que bastants nens ja venien tot caminant
a batejar-se i enmig d’aquell ambient molt joiós, un altre escolà em digué
De petit venia bastant sovint a Sant Fost per la bona amistat que els
que ell estudiaria per a capellà; es deia Jordi Erra Fabregat i això em va
meus pares tenien amb una família d’aquí: el Pepet Recolons i la Quima
fer pensar que jo també en podria ser. Jo em pensava que a l’entrar al
Ventura; jo disfrutava molt perquè podia jugar amb els dos fills petits
Seminari em començarien a ensenyar-me de celebrar la Missa i això no
que tenien: l’Antònio i l’Eduard, però quan disfrutava més era en el
va arribar fins als últims sis mesos de tota la carrera.
temps dels raïms perquè ens cuidàvem de trepitjar-los i alhora venia la
mainada d’allà el voltant i ens divertíem de debò. Quant de temps va estudiar-hi?
També recordo, com a cosa ben curiosa, que vaig venir a Sant Fost
amb tots els escolans de Mollet, tot acompanyant el nostre Sr. Rector, Dotze anys d’estudiar internat en el Seminari, del 1939 al 1951. Com
Mn. Josep Casanovas que era condeixeble del mossèn d’aquesta, Mn. un consol teníem tres mesos de vacances que encara els aprofitava per
Salvador Balletbò3, a la benedicció i inauguració de l´església actual. Qui venir a Sant Fost a aixafar raïms, tot i essent seminarista. Tot els anys,
ho havia de dir que aquell escolanet al cap de vint anys en seria el rector? dotze en total, vaig estudiar en el Seminari Major de Barcelona, perquè
Però quan vaig venir més a Sant Fost en la meva infantesa fou durant el de La Conreria no existia com a Seminari, encara era monestir dels
els tres anys de guerra o de persecució, perquè com que les botigues de la Cartoixa.
d’aliments estaven buides, aleshores cada família havia d’espavilar-se com Al menjador, que era molt gran, sempre hi havia silenci i un de nosal-
podia per poder menjar i a mi els meus pares m’enviaven, cada setmana, tres li tocava llegir; era un encàrrec que canviaven setmanalment. El lector
a ca la Quima a comprar vi i jo venia amb la bicicleta del meu germà menjava després juntament amb el fàmuls, això és, amb els que servien
perquè a ell l’obligaren a anar al front de Madrid; no cal dir que jo venia a taula i aquests també els renovaven cada setmana. La lectura es feia en
molt tranquil·lament, des de Mollet, sense trobar cap cotxe pel camí. directe, de viva veu, sense cap micròfon; després ja es modernitzaren,
També vaig venir a Sant Fost a dos casaments: el primer fou el del però en la meva època no en teníem. Amb soroll dels plats i coberts calia
meu germà en el 1945 que es casà amb una filla d’aquesta, la Cebriana tenir bons pulmons perquè tots et poguessin sentir. Els diumenges i els
Torrents; en aquell dia jo acabava la Filosofia. El segon fou en el 1951, dijous podíem parlar, d’això se’n deia “Gràcia”. A l’hora d’esmorzar
el de l’Antoni Recolons amb la Loreto Fullà; feia set mesos que jo havia llegíem cada dia La imitació de Crist en llatí4.
cantat la meva primera Missa.
No tenien dies o hores d’esbargiment?
Com va ser que entrés al Seminari? El reglament del Seminari pressuposava que nosaltres teníem un tre-
En el 1939, amb l’entrada dels nacionals, Mollet i tot Catalunya ball mental molt fort i estava previst que endemés de les estones d’esbarjo
recuperà la llibertat religiosa i jo vaig poder tornar a fer d’escolanet i en que teníem al pati, jugàvem molt, especialment a bàsquet, cosa bastant
aquell temps, cada dia hi havia baptismes i casaments, perquè portàvem estranya en aquell temps, i jo hi disfrutava molt perquè en el meu poble
sempre hi havia hagut molta afecció i de seguida em vaig destacar entre els
“bons”. El Reglament disposava que els diumenges i els dijous sortíssim
a caminar junts, cap a un mateix lloc, però en petits grups, sempre de tres
en tres (en déiem “ternes”) mai de dos en dos i així fins al lloc concret
que el superior ens havia assignat. Els diumenges la sortida era més llar-
ga i els dijous anàvem més a la vora, però sempre a peu, fins a l’extrem
del port, al Trencaones o tal volta al cim del Tibidabo. Us imagineu les
sabates i sabates que gastàvem entre el jugar i el caminar?
Quin pla d’estudis tenien?
En el Seminari hi havia tres seccions: la dels Llatins, la dels Filòsofs i

la dels Teòlegs. La primera era pràcticament el batxillerat i anàvem tots
amb bata de color xocolata i durava cinc anys. A la segona fèiem tota
Mn Daniel i els paletes del Minguet amb l’estàtua de sant Faust,
la filosofia i simultàniament hi havia altres assignatures: matemàtiques obra de Josep Ricart, abans de col·locar-la a l’interior del temple.
superiors, biologia, física, química, geologia, etc. En aquesta secció ja Fotografia presa a la plaça de l’església el 1963. (Arxiu Parroquial de Sant Fost)
anàvem amb sotana tot el curs. El professor de geologia, el Dr. Josep

Batallé, era considerat com el més terrible i exigent perquè ens feia els
exàmens durant el curs sense avisar i ell encara buscava un dia que no t’ho
pensessis, per exemple, immediatament d’arribar de les vacances de Nadal
i Reis. Els seus exàmens eren coneguts amb el nom d’atracos. Els del meu
curs ens aprovà a tots com una cosa molt prodigiosa i segurament també
perquè estudiàrem de valent; un altre motiu fou perquè li portàrem molts
fòssils i minerals; jo recordo que vaig anar dues vegades a la pedrera de
can Donadéu, des de Mollet, a buscar galena i el Dr. Batallé va quedar
molt content. Acabat el curs, en agraïment que tot va anar molt bé, vaig
anar a Olesa de Montserrat a buscar fòssils i ell els va posar en el Museu
Diocesà (que per cert, és dels millors d’Europa gràcies, en gran part, a
l’interès de tan prestigiós catedràtic). En el meu temps deien que a la
Universitat, que també n’era catedràtic, era molt més pitjor. Mn. Daniel dirigint el cant de les nenes i els nens de les Caramelles en la Pasqua
de 1968. La conservació i promoció de les tradicions catalanes ha estat una constant
en la tasca pastoral de Mn. Daniel Monserdà. (Arxiu Parroquial de Sant Fost)
I a la Teologia què feien? Què és el que més recorda d’aquella època?
Quan arribàvem a la secció de Teologia començàvem a donar les pri- La vida del Seminari era molt seriosa i amb molta disciplina, moltes
meres passes cap a l’altar. Nosaltres en el segon curs rebérem la “Clerical hores d’estudi, intercalat amb l’esport i la oració. Tots havíem de tenir
tonsura”: ens feien la coroneta al cap i anàvem sempre amb sotana, pel una escombra a l’habitació i cada dijous al migdia, cadascun havia d’es-
carrer no ens distingíem de cap capellà. En el tercer curs el Sr. Bisbe ens combrar i netejar la seva. Cada dia en llevar-nos havíem de desfer el llit i
conferí les “Ordes menors.” En el quart, el sotsdiaconat i el diaconat i en després, quan tornàvem d’oir Missa, l’havíem de fer i tenir-lo ben arreglat
el cinquè el presbiterat. Totes les ordes ens les administrà el Dr. Gregori durant tot el dia; i tot això durava fins a l’últim dia d’estar en el Seminari,
Modrego, generalment a la mateixa capella del Seminari i el sacerdoci encara que ja fossis sacerdot, tal com ens passava a nosaltres que des del
fou a l’església parroquial de Sant Josep Oriol de Barcelona. Era el dia mes de març ja érem sacerdots i continuàvem en el Seminari fins al juny,
4 de març de 1951. Rebérem l’orde sacerdotal en tal dia 47 diaques. Jo que s’acabava totalment el curs i aleshores el Bisbat ens destinava a una
tenia 23 anys i fou necessari que el Papa de Roma, Pius XII, em donés parròquia i després ja començava una vida ben diferent.
un permís especial per a poder-me ordenar perquè encara no tenia l’edat
canònica. També n’hi havia de bastants grans, entre ells dos advocats, Quants alumnes eren en començar
un metge, un filòsof i cinc mestres. els estudis i quants van acabar-los?
Quan vaig entrar en el Seminari el 1939 en el meu curs érem 62

Del seu curs va sortir algun personatge destacat?
alumnes; d’aquests n’acabàrem 22 i després, durant els diferents cursos
Del meu curs tenim un bisbe, Mons. Pere Tena; un abat, Dom Feli- de la carrera se n’hi ajuntaren altres que ja tenien el batxillerat o alguna
cià Garreta i dos canonges, Mn. Pere Farnés i Mn. Joan E. Jarque. Ara carrera acabada. En resum, rebérem el presbiterat 42 condeixebles. Entre
només falta que en surtin força sants. Una cosa ben curiosa i que ara els membres d’un mateix curs teníem i seguim tenint una gran germanor,
sorprèn és que els estudis superiors els fèiem en llengua llatina, eren els fruit de conviure tants anys junts, passant alegries i tristeses, esperances i
tres de filosofia i els cinc de teologia, conjuntament amb el Dret Canònic il·lusions. Els del meu curs, cada any, des que sortírem del Seminari, ens
i la Sagrada Escriptura, etc. El professor explicava i preguntava en llatí; trobem el dia 4 de març, perquè és l’aniversari de la nostra ordenació i
els llibres de text també eren en llatí; les lliçons es donaven en llatí i els fins ara, cada any, ens reuníem a la parròquia d’algun dels del curs. A Sant
exàmens igualment. Per això podíem actuar després en les esglésies i en Fost hi han vingut dues vegades, aquest dia tots l’esperem de debò.
totes les cerimònies litúrgiques en llatí, encara que els fidels no enten-
guessin res. Avui ja no es fa res en llatí en el nostre Seminari. Quan el van ordenar i quines van ser
les primeres parròquies?
El dia de la meva ordenació indirectament ja l’he contestada: fou

el 4 de març del 1951 a la basílica parroquial de Sant Josep Oriol de
Barcelona, enclavada al carrer Diputació, molt a prop del Seminari. Les Hi havia dues escoles, una a la plaça de la Vila, ara són els baixos de
parròquies en les quals hi estat destinat les posaré per ordre cronolò- l’Ajuntament i l’altra al carrer Barcelona, on ara hi ha la drogueria de
gic: Santa Maria de Cornellà del Llobregat, Sant Xavier de la barriada la Montserrat Serrano i el bar de cal Pedro. Totes eren unitàries: un
d’Horta, Sant Joan d’Horta, a totes com a vicari i a la Casa de la Santa professor per a tots els nens i una professora per a totes les nenes, des
Creu com a capellà de les monges. Total quatre anys de vicari, des del dels 6 anys als 14, que era l’edat que ja podien anar a treballar i tots a
juny del 1951 a l’agost del 1955. la mateixa aula.
Com a rector em vaig estar a Sant Pau de la Guàrdia (Els Brucs) del
1955 al 1960 i seguidament a Sant Fost. Les celebracions religioses també han canviat força?
Algunes sí, com per exemple, els enterraments: tothom es concentra-

Per què el van enviar a Sant Fost?
va a casa del difunt i a l’hora convinguda, junts, anàvem cap a l’església
Això no ho sé, ni ho vaig preguntar mai, però la meva impressió, pel tot acompanyant el difunt que era portat en un cotxe de quatre rodes
que em digué el Dr. Alexandre Pech, que era el secretari del Bisbat en i tirat per un o més cavalls. Arribats a l’església celebràvem el funeral si
aquell temps i antic ecònom de Mollet, és perquè pogués estar més a era el matí i un respons si era a la tarda, perquè en aquell temps no es
prop dels meus familiars. podia celebrar Missa a les tardes per raó del dejuni eucarístic i quan es
El que us puc assegurar és que jo no ho vaig demanar mai, ni m’ho es- donava aquest cas els familiars escollien un dia que ells els anés bé per
perava, gairebé m’hi oposava, però després veient que els meus superiors tenir el funeral. Tota la litúrgia exequial era en llatí, la Missa era cantada
ho feien amb bona intenció i comprenent clarament que era voluntat de en gregorià i generalment en feien dir una o dues mes resades en les
Déu, ho vaig acceptar, encara que jo em pensava que només m’hi estaria quals s’hi resava el Rosari.
set o vuit anys i el dia de la Mare de Déu del Pilar en va fer 44. Sortint de l’església anàvem, junts, al cementiri, tots a peu, tant si feia
sol com si plovia; allà resàvem l’últim respons i un cop el difunt estava
Com era el poble de Sant Fost d’aleshores? tapat, cadascun retornava a casa seva caminant, com una cosa molt na-
tural. Us imagineu l’estona que duraven aquells enterraments?
El poble de Sant Fost de quan jo vaig arribar en el 1960 a l’actual
ha canviat moltíssim. En aquell temps per una part era agrícola i per
Recorda algun fet curiós?
l’altra estiuejant, tots ens coneixíem, difícilment moria un feligrés sen-
se sagraments i el poble era bastant petit, des del Besòs fins a can Mas Sí, fou per les festes de Nadal del 1962. Durant la nit de la Missa
Carbassa. A l’estiu es duplicava perquè venien molts estiuejants i d’aquí del Gall es posà a nevar com ningú havia vist mai, ni crec que mai més
no marxava ningú, la majoria tenia torre pròpia i els diumenges, gairebé veiem cosa semblant; el gruix de la neu era aproximadament d’uns 80
tots venien a l’església. cm d’alçària i aquí no hi estem acostumats ni preparats per enfrontar-
nos-hi i amb totes aquestes circumstàncies va morir un noi, solter, que
es deia Patrocini Gutiérrez Carballo i vivia a la barriada de Can Quelet,
al carrer Sant Jeroni i naturalment havíem de portar-lo a l’altre extrem
del poble, al cementiri, i no teníem màquines ni res semblant per treure
la neu. Jo el recordo molt bé aquest xicot perquè va tenir una malaltia
llarga i molt sovint li portava la Sagrada Comunió.
Ningú es movia de casa, tothom tenia torrons i menjar de sobres,
bona escalfor i vacances de Nadal, però el difunt no es podia quedar a
casa seva. Fou necessari que l’alcalde, en Josep Tomàs5 (el Pepito de Can
Julián), actués seriosament i tots els homes de menys de 40 anys, de
grat o per força, sortiren a treure la neu fins al cementiri perquè pogués
passar l’enterrament. Jo crec que tots els que ho visquérem no podrem
oblidar-ho mai. El dia 27 de desembre l’enterràrem.
Alguna altra anècdota d’aquesta nevada?

Els Reis i Mn. Daniel en el moment de passar el públic a besar el Nen Jesús a l’església
parroquial, en la Cavalcada de 1962. Al darrera s’hi observen els joves que formaven la
Sí, també en aquesta nevada una veïna del difunt esmentat, la Consol comitiva amb uns grans ciris o brandons. (Arxiu Parroquial de Sant Fost)
Pericas, casada amb el Domènec Serrano, la van haver de portar a Mollet
perquè li nasqués el seu fill Ferran, però sense cotxe, amb una espècie
de llitera improvisada. Els dos infants van néixer bé i ara tots dos són
casats i pares de família.
L’aspecte exterior del poble ha canviat gaire?
Pensa que quan vaig arribar a Sant Fost no hi havia cap carrer enqui-
tranat, ni amb voreres, ni il·luminat, només alguna bombeta als llocs
claus o cèntrics, però entre totes no passaven de la dotzena i ara tots
els carrers estan asfaltats, amb voreres, ben il·luminats per transitar-hi
tranquil·lament a l’hora que sigui
De dues escoles unitàries, ara tenim parvulari, escola amb 18 aules,
menjador, patis i 22 mestres i fins i tot institut de secundària amb 63
professors. Una altra gran millora és l’ambulatori amb 18 metges i amb L’església parroquial de Sant Fost tota nevada en el famós i blanc Nadal de 1962.
(Arxiu Parroquial de Sant Fost)
moltes atencions i gràcies a l’invent de la Seguretat Social ho tenim gada, però l’assistència fou tan nombrosa que els haguérem de repetir
gratuït. El problema actual és l’aparcament dels que han d’anar a alguns dues vegades més.
d’aquests llocs, perquè tant l’ambulatori com l’institut és per als de Sant L’any següent hi tornàrem amb una mica més d’experiència, però
Fost i també per als de Martorelles de Baix i de Dalt. sense res, improvisant però encara amb més èxit, anant a representar-los
a diferents pobles. Des d’aquell temps a Sant Fost ja no s’ha deixat de
Vostè sempre ha tingut cura de les tradicions representar El Pastorets per les festes de Nadal, fins que construírem el
catalanes: recorda algunes de les que ha organitzat? Casal Parroquial i així, després i fins ara, s’han pogut fer més fàcilment
Al desembre del mateix 1960, als dos mesos d’haver arribat, organit- i millor totes les coses.
zàrem un concurs de pessebres que després continuà durant molts anys
Recorda com començà la Cavalcada de Reis?
i per repartir els premis organitzàrem una representació teatral amb els
joves de la Parròquia, per donar-los a la mitja part. L’obra escollida fou Ho recordo perfectament, tot i que han passat més de 40 anys. Enmig
D’aquesta aigua no en beuré, d’en Josep M. Folch i Torres i la posàrem d’aquest ambient nadalenc, alguns joves dels que havien actuat en l’obra
en escena durant les vacances de Nadal. Cal recordar que en aquell teatral, plens d’alegria i amb ganes de col·laborar amb la parròquia per
temps no teníem sala d’espectacles i improvisàrem tot. Recordo que millorar-la s’animaren i per Cap d’Any vingueren uns quants d’ells com
l’escenari el férem amb portadores i fustes a sobre que ens va deixar el a patges reials a buscar les cartes dels nens en sortir de la Missa que cele-
meu germà de la seva fusteria; sempre hi regnava la germanor i la il·lusió. bràvem a les 12 del migdia. L’èxit fou total. L’any següent preparàrem la
Els esforços que hi posàrem foren molt ben premiats i l’èxit fou total i recollida de cartes i endemés la Cavalcada en la qual hi col·laboraren tres
extraordinari. famílies que tenien cavall a casa seva per actuar a la mateixa. El primers
També durant trenta anys seguits, cada any per Pasqua cantàvem les que actuaren de Reis foren el Ton de can Gaig, el Josep de cal Vaquer i
caramelles, amb d’èxit; després (generalment per Sant Joan) sortíem d’ el Pere de ca la Tereseta; cada un portava el seu cavall i el que feia de Rei
excursió amb uns quants autocars, la majoria ho esperava, tant els fills anava a dalt; el Blanc era el cunyat del Pere, l’Anton Torrents; el Ros el
com els pares perquè en aquell temps ningú tenia cotxe. mateix fill del Ton i el Negre el Lluís “Barberet”.
No teníem res i començàrem de zero: el Sr. Molas6 ens regalà la roba
Quan començaren les representacions d’Els Pastorets? (de can Fàbregas) i la meva germana va tallar-la i cusir-la amb l’ajuda
Vist el bon resultat d’aquesta representació teatral, els joves encara també de l’Angelina Falguera d’Oferil. A la Cavalcada només hi anaven
s’animaren més i pel Nadal següent preparàrem Els Pastorets de Folch els Reis amb els cavalls i una dotzena de nois al seu entorn amb torxes
i Torres, tot i que encara seguíem sense local. Els assaigs els teníem al enceses. Sortiren de la granja Coromines, passaren per tot el poble fins
pòrtic de l’església, tot i que hi feia molt de fred, però tots érem joves, a l’església i acabaren a can Toni. Allà menjarem quatre galetes amb vi
jo també, i ho podíem superar. Repartírem propaganda i el dia de Sant bo de la mateixa casa… i tots contents, esperant l’altre any per tornar-hi.
Esteve del 1961 els representàrem, improvisant-ho tot com l’altra ve- A l’arribada a l’església besaven l’Infant Jesús i l’alcalde els donava un
grapat de claus per poder obrir totes les portes durant la nit i després Com ha defensat la cultura catalana?
tothom s’acostava als Reis per veure´ls millor i besar, també, el Nen Je-
Especialment de dues maneres: fomentant les sardanes i fent classes
sús i aleshores els Reis els donaven caramels. Era un acte multitudinari
de català. L’any 1963 un amic meu venia cada diumenge al migdia i
i molt bonic.
acabada l’última Missa ensenyava a ballar sardanes a la plaça de l’Església;
D’aquesta manera tan senzilla començàrem el dia 5 de gener del 1962
acabat l’assaig amb un altaveu les ballaven. Després d’inaugurar el Casal7
la primera Cavalcada i així continuàrem després durant molts anys, encara
es començaren a donar classes de català en una de les sales del mateix
que cada any millorant més i més fins arribar a la Cavalcada actual. Pensa
Casal; la professora era la Sra. Maria Cuní i Sans, de can Miqueló, i el
que nosaltres no teníem diners, només teníem la col·laboració joiosa de
nombre dels assistents, nois i noies, una vintena que ompliren aquella
tothom i per això superàrem les dificultats i l’èxit va anar creixent.
saleta entre els anys 1970 i 1974. Ara, en els nostres dies, alguns volen
És veritat que els demanaren a altres pobles? fer creure que hi havia una gran persecució contra el català; doncs al
nostre poble mai no ens digueren res perquè l’ensenyàvem i actuàvem
En el 1967 l’alcalde de Martorelles, en Lluís Matons, veient l’èxit en català en el teatre, en les caramelles, en les sardanes, en el Pessebre
creixent de la nostra Cavalcada ens demanà que anéssim també a Mar- Vivent, en la predicació o en la propaganda.
torelles. Sortíem d’allà i acabàvem a can Romagosa. Al cap de dos anys,
el 1969, en Joan Vallbona, alcalde de Martorelles de Dalt, també ens Com va col·laborar la Parròquia amb la Festa Major?
demanà que anéssim al seu poble i aleshores sortíem de can Girona i
De tres maneres: amb la tómbola, redescobrint l’antiga Festa Major
acabàvem a Sant Fost. Durant tot el camí ens acompanyaven una pila de
i amb els focs artificials.
cotxes de cada poble que hi donaven molta solemnitat. Recordo que en
una furgoneta hi anaven alguns músics tocant els seus instruments i que,
Anem a pams: la Tómbola Parroquial.
per cert, hi donaven un to de molta alegria; entre altres recordo l’Àngel
Duarte, el Mingo Pedragosa, el Martí “Esquilador”, el Jaume Oliveras... En l’any 1960, quan jo vag arribar a Sant Fost, la Festa Major era molt
Com és de suposar la cosa va anar creixent tant i tant que la Cavalcada pobra o petita, es podia resumir en un envelat que aixecaven a la plaça
s’allargava massa i s’arribà a l’acord de cada poble s’organitzés la seva. de la Vila i en una xurreria que venia de Mollet, propietat d’en Ramon
També passats uns anys el dia de Nadal es feia el “Cagar el Tió” a Coll Llenas, amic meu d’infantesa i l’atracció més forta o que atreia més
la plaça de l’Església, sota mateix del campanar des d’on es tiraven els gent era la Tómbola Parroquial. Molta gent de pobles veïns venien a la
obsequis per una finestreta. Tot això alguns ho recordem molt bé perquè nostra Festa Major per participar a la Tómbola. Tu em preguntaràs: per
ho visquérem i hi participàrem, fins que vingueren uns polítics que, per què? Perquè tothom en sortia beneficiat amb premis molt considerables.
“posar-se medalles”, s’ho agafaren pel seu compte. La Tómbola estava localitzada a les aules de l’escola que actualment són
els baixos de l’Ajuntament. Es deixà de fer en augmentar les atraccions i,
especialment, per trobar-nos cada any amb més problemes i dificultats,
particularment per part de dues entitats, deixàrem d’organitzar aquella l’Església perquè aquestes festes són purament lúdiques, no religioses
tómbola que realment s’havia fet famosa per a tots els pobles veïns. i per altra banda no tenen res a veure amb el nostre Sant Patró, ni són
fruit d’alguna promesa o vot de poble i per tant es poden celebrar quan
I com es va redescobrir l’antiga Festa Major? convingui i tantes vegades com convingui.
La festa del nostre Patró, Sant Faust, soldat romà, màrtir, que el
Finalment, els focs artificials: per què a Sant Fost
Santoral li dedica el dia 28 de setembre, quan jo vaig arribar a Sant Fost es fan el primer dia de Festa Major?
ningú no en tenia ni idea, més encara, ni tan sols teníem la imatge d’ell
en l’església. A mi em sabia greu que aquesta festa fos tan ignorada, però Sí, és ben curiós que a Sant Fost es facin els focs artificials, al vespre
totalment, com un dia qualsevol i aleshores vaig començar a celebrar abans de començar la Festa Major, quan a tot arreu, això s’acostuma a
una Missa, la pròpia del nostre Patró al vespre del dia del Sant. Els bons fer a l’últim dia, com a cloenda de la festa. El motiu és molt senzill i jo
feligresos ho captaren aviat i començaren a venir. Per altra banda invita- ho he viscut de molt a prop: era per allargar més la Tómbola, obrint-
va la mainada que a la tarda, en sortir d’escola, vinguessin a la plaça de la el divendres al vespre, vigília de la Festa en el qual no hi havia res i
l’Església on els hi teníem jocs infantils preparats. Més tard, en tenir la per moure una mica a la gent, compràvem uns quants coets i petards
sala d’espectacles del Casal també els féiem algunes pel·lícules engres- i s’encenien a les 10 del vespre a la plaça de l’ Església i seguidament
cadores. Així, de mica en mica, es va anar creant un ambient de festa a s’inaugurava la Tómbola. En aquell moment d’una manera pública i en
nivell popular, fins que l’any 1980 l’Ajuntament el declarà festiu per a prèsencia de l’alcalde, es tiraven en el bombo els números de més valor
tot el municipi. Han passat uns anys i malgrat tot hem de reconèixer que perquè ningú podés dir que es feia trampa. Després l’èxit dels focs va
és una festa sense tradició, com si no tingués arrels, perquè ben mirat anar creixent i es traslladaren al camp de futbol (on ara hi ha les escoles)
aquesta festa és la més antiga, però per causes agrícoles (era el temps de perquè tota la gent els pogués veure millor. Aleshores ja eren uns focs
tallar els raïms i aleshores totes les cases tenien vinyes) i acordaren fer “amb cara i ulls”. Finalment se’n cuidà totalment l’Ajuntament i els
una festa a finals d’estiu, com un acomiadament als estiuejants que en tornà a canviar de lloc, a l’actual zona esportiva, on encara els hi podem
aquell temps eren molt nombrosos. veure. Ara, doncs, ja saps el perquè a Sant Fost tenim el focs artificials
De moment celebraren aquesta festa l’últim dissabte d’agost, des- en el començament de la Festa Major i no a l’últim dia.
prés per conveniències de l’empresari del cine, en Josep Tintó i Ribes
de Parets, es va traslladar al primer dissabte d’agost i ara com sabem a És veritat que la Parròquia durant força anys
ha estat un focus de cultura?
l’últim dissabte de juliol.
A aquesta pregunta haig de respondre afirmativament per tres raons:
Es podien fer tots aquests canvis? la construcció del Casal, la creació del Pessebre Vivent i la reconstrucció
L’Ajuntament d’aquell temps m’ho va consultar i jo els respongué de Cabanyes.
que no hi havia cap impediment en canviar aquestes dates per part de
Com va anar això del Casal? Què va sentir en aquells moments?
Pensa que en el 1960, en arribar jo a Sant Fost, no hi havia res. Per Uns sentiments difícils d’explicar, el pensar que tot aquell gran
això una de les meves primeres preocupacions fou l’adquisició d’un ter- projecte que semblava un somni, en menys de dos anys es convertia en
reny gran de 1200 metres quadrats amb sortida a l’avinguda Monturiol realitat, una obra de tants milions i després no deure res a ningú. Jo crec
i al carrer Sant Jeroni i allà construir-hi el Casal amb una capella pública que tot això és un motiu per donar gràcies a Déu i d’alegrar-se tots els
(això de la capella m’ho recomanà el Sr. Bisbe). De totes maneres aquest de Sant Fost perquè fou una millora molt important i convenient per a
projecte en aquells moments era com una bogeria perquè havíem de tots els veïns del nostre poble.
comprar el terreny i construir-ho tot i no teníem diners, i el pressupost
era d’unes cinc cents mil pessetes i gràcies a Déu i també a l’empresari El Pessebre Vivent: quan i com va néixer?
que fou el Minguet8 es va poder fer tot: una sala d’espectacles amb
El Pessebre Vivent nasqué d’una manera molt natural: als pocs anys
500 butaques, aire condicionat, tot legalitzat i amb gran assistència
d’arribar a Sant Fost,10 vaig pensar que per esperar les 12 de la nit i
setmanal. Al mateix temps s’hi construí una església9 per a facilitat dels
celebrar la Missa del Gall segurament es faria molt pesat per a moltes
d’aquella barriada, la Llar dels Avis i com que gairebé enlloc n’hi havia
persones, ja que aleshores ningú tenia televisor i fou quan se m’acudí
també hi admetíem els de Martorelles i un bar que ara s’ha convertit en
que podríem fer una representació nadalenca.
una oficina de La Caixa. Amb el temps hi adquirirem més terreny per a
l’esplai del jovent i per a aules de la catequesi i un bon pati per jugar-hi I en què consistí?
la mainada.
Encendre un foc al mig de la plaça de l’església amb uns quants pas-
I, finalment, quan es va inaugurar? tors i un àngel que des d’una finestra del cor de l’església els anunciava
el naixement del Messies; seguidament sortien Sant Josep i la Mare de
El 24 de setembre del 1967, festa de la Mare de Déu de la Mercè, el
Déu portant el Nen Jesús i després tothom entrava a l’església darrera
canonge Ernest Ros, Canceller-Secretari del Bisbat, beneïa la primera
d’ells, tot cantant Les dotze van tocant. Els actors, tal com anaven entrant,
pedra. El 19 de març del 1969, festa de Sant Josep, s’obria el cinema i el
ocupaven els primers bancs del temple. Després es construí a la mateixa
13 de juliol del mateix any, tot celebrant la XIII Diada de la Parròquia,
plaça la cova, la casa de Zacaries, l’anunciació, la vinguda de Reis... Cada
el Dr. Ramon Daumal, Bisbe Auxiliar de Barcelona, beneïa i inaugu-
any milloràvem les representacions fins que la plaça se’ns féu petita i pas-
rava el Casal Parroquial. Et puc assegurar que va ser una gran festassa,
sàrem al camp que hi havia al costat de la plaça. Aquí ja usàvem altaveus,
precedida d’una setmana d’actes culturals, literaris, esportius, musicals
música, locutors… La “central” era al cim del campanar.
i recreatius.
Entre unes coses i altres ja havien passat més de deu anys i per millo-
rar i per tenir un caire de més Pessebre Vivent, anàrem a la muntanya,
concretament al Turó de la Ribalta .Va venir un tractor de l’Elies –gratu-
ïtament– i arreglà moltes coses: obrí camins, arreglà la carretera i va fer
una plaça bastant gran perquè hi capigués tota la gent. Aquí ja teníem el
Pessebre Vivent pròpiament dit. Després es feren algunes modificacions,
detalls, millores, però ja contenia tota l’essència del Pessebre Vivent.
Al cap de quatre anys descobrírem la pedrera de can Teyà i amb el permís
del propietari, el Sr. JosepVillà, canviàrem definitivament de lloc. S’obriren
camins, construïrem totes les cases d’obra, instal·làrem l’electricitat sub-
terrània i s’adquiriren tots els focus i altaveus; també arreglàrem un petit
llac amb oques i una caseta per als locutors, cassets, interruptors, llums,
en una paraula, per a tota la direcció general. Alguna vegada, fent broma,
jo deia que en aquella caseta hi teníem tot el Pessebre condensat.
Quins canvis ha vist en aquests gairebé 40 anys

de vida del Pessebre Vivent?
Una imatge de la quitxalla preparada per fer una cursa de sacs a la plaça de l’església;
en primer terme Ramon Passarell. Vers juliol de 1973. (Arxiu Parroquial de Sant Fost)
Els primers 14 anys només el representàvem a la nit de Nadal per espe-
rar la Missa del Gall i prou; després en tenir, podríem dir, més categoria
també el representàvem en altres dies. Ara es representa en diferents dies
i a la nit de Nadal, mai. L’entrada sempre fou gratuïta, fins que anàrem
al Turó de can Ribalta i allà vàrem creure que els espectadors ja podien
pagar alguna cosa. El guió sempre ha estat molt fidel a l’Evangeli i amb
un to d’alegria. Durant més de trenta anys els vestits, barbes, corones i
objectes eren propietat de la Parròquia que els conservava, canviava i
millorava. La meva germana en tenia molta cura. Generalment sempre
hi he vist molta germanor i alegria.
El que ha canviat més en el transcurs d’aquesta pila anys és l’economia:
els primers anys només teníem els ingressos de la rifa de Nadal i l’ajuda
de la Parròquia; després amb les entrades la cosa ja millorà i podíem fer
excursions de franc; més endavant s’hi sumà una subvenció anual de l’Ajun-
tament. Tal com jo havia previst i anunciat, el Pessebre Vivent es podria Una escena del Pessebre Vivent el Nadal de 1981: els actors que representen
la fusteria de Natzaret són Elisabet Ferrarons, Francesc Fabra i Francisco Fernández.
convertir en una font d’ingressos per ajudar la Parròquia o Càritas. Mn. Daniel va fundar-lo el 1967. (Arxiu Parroquial de Sant Fost)
Finalment, vull dir que per a mi és molt joiós comprovar que la petita I com s’acabaren les obres si no tenien diners?
llavor del Pessebre Vivent que jo sembrava i regava i cuidava amb molt
Fou fruit d’un engany, tal com sona. En el 1984, el contractista
d’afany i il·lusió, ara ja dóna el fruit que esperava i tu em preguntaràs:
Francesc Milà realitzà totes les obres, fins a l’últim detall, per un valor
quin és aquest fruit? Aquest fruit és que el Pessebre Vivent cada any es
superior als 5.000.000.de pessetes perquè es va creure la paraula dona-
converteix en un altaveu molt potent i agradable que anuncia el missatge
da, públicament, per l’alcalde que hi havia aleshores i que després no va
d’amor cristià del Naixement del nostre Salvador.
complir. De totes maneres el bon contractista mai no ha reclamat res. El
Pel que fa a Cabanyes, es tracta d’una església 14 d’octubre del 1984, el Cardenal Narcís Jubany beneïa solemnement
o bé d’una ermita? i amb gran assistència de feligresos totes les millores realitzades.
Sens dubte que és una església, mai, però mai una ermita. Des del S’hi celebren alguns actes?
1192 que fou consagrada com església parroquial sota al patrocini de
Sant Cebrià sempre va tenir vida, feligresos, cementiri, rectoria i un rector Cada any, des del 1978, l’Òmnium Cultural hi organitza un Aplec,
que n’era el responsable. Però al segle XIX, per manca de feligresos, el Sr. concretament el tercer diumenge de setembre, perquè el dia 16 del
Bisbe l’annexionà a la de Sant Fost , o sia que són dues esglésies porta- mateix mes és sant Cebrià, patró d’aquella antiquíssima església. També
des per un mateix rector. El que passa és que alguns que desconeixen la durant l’any alguns van a casar-s’hi o batejar-hi algun infant o celebrar-hi
història, quan veuen una església petita i enmig de la muntanya en diuen alguna Primera Comunió, però molts que els agradaria celebrar-hi també
“ermita”, però cal anar amb compte amb l’ús d’aquesta paraula. algun acte dels esmentats, no hi van pel mal camí que hi ha. Realment
és una pena que tractant-se d’un camí públic com és aquest estigui tan
Com retornà a viure l’església de Cabanyes? abandonat i això ja no depèn de nosaltres.
Hem de reconèixer que en el 1961 l’església de Sant Cebrià de Caba- L’església de Cabanyes té alguna ajuda o projecte?
nyes només la coneixien el caçadors i els boletaires, però l’any 1962, en
desplomar-se l’absis de l’altar major amb un aiguat molt fort, un senyor La resposta és ràpida: no té cap ajuda. L’ajuda més important és la
que estimava molt Cabanyes (em refereixo al Sr. Josep-Lluís Batllori11, gran col·laboració dels Amics de Cabanyes. Aprofito aquesta avinentesa
que al Cel sigui) va començar a bellugar-se per salvar aquell gran tresor per agrair, públicament i ben sincerament, l’ajut d’aquesta entitat que
que tenim a Sant Fost, és a dir, aquella església romànica. Finalment va té una cura tan exemplar per a la conservació d’aquest tresor tan impor-
aconseguir de la Diputació i de la Generalitat (aquí amb la intervenció tant de Sant Fost que en diem Cabanyes. També podem comptar entre
de l’Ajuntament de Sant Fost) un total de 1.250.000 pessetes per a co- els col·laboradors de Cabanyes en Pau Bergé que cada setmana obre
mençar, però els diners s’acabaren aviat i es pararen les obres. l’església12, la neteja, la vigila, hi ven llantions (sense cap interès) i atén
molt bé els que hi van. Actualment tenim un projecte: és d’instal·lar-hi
l’electricitat amb un generador. No és fácil, però altres coses més difícils
hem obtingut.
Quines millores en general destacaria al poble

en tots aquests 44 anys?
L’asfaltatge de tots els carrers, la il·luminació dels mateixos, la gran

urbanització magnífica i exemplar de mas Lledó, la plaça de l’Església,
anomenada oficialment del canonge Joan Rifà en memòria del nostre
fill il·lustre de Sant Fost. Mereixen un record especial la construcció de
quatre edificis: les escoles “Joaquim Abril”, l’ambulatori, l’institut de
secundària i l’Ateneu. No oblidem que les escoles les subvencionà una
empresa que no tenia gaire simpatia per a alguns: LISAC. També podem
recordar l’ampliació i modernització de l’Ajuntament i la carretera enqui-
tranada del cementiri, que sempre que plovia quedava plena de fang i les
rodes del cotxe de la funerària relliscaven i la feina era per arribar-hi.
Última pregunta: quins són els tresors de Sant Fost

que Vostè considera més importants?
Jo els resumiria en quatre: l’ara romànica de l’antiga església de

Sant Fost, consagrada en el 1141 i molt important per l’abundància
d’inscripcions en català, tot i que el que li dóna encara més valor és que
aquesta ara era una cornisa romana d’abans de Jesucrist; l’església ro-
mànica de Cabanyes consagrada en el 1192; l’antipendi de Sant Cebrià
de Cabanyes, actualment en el Museu diocesà de Vic; i, finalment, un
calze del 1582 de gran interès artístic i històric, l’única peça salvada de Cabanyes, octubre 1984. El cardenal Jubany signa el llibre d'honor.
A la dreta, Mn. Daniel Monserdà, rector.
la profanació del 1936.
Notes
(1) Aquest biografia del santfostenc Joan Rifà i Prunés (1868-1912), canonge de la catedral de
Barcelona, la va escriure juntament amb Jaume Rifà i Solé, l’any 1980.
Campsentelles, 7
(2) Editat per la Parròquia de Sant Fost l’any 1982.
(3) Va ser rector de Sant Fost entre 1936 i 1948. Mn. Daniel Monserdà va recollir les memòries
d’aquest sacerdot en el llibre Ara fa 50 anys. Memòries de Mossèn Salvador Balletbò i Duran. Casal
Parroquial, Sant Fost, 1986.
(4) Llibre escrit per Tomàs de Kempis, escriptor i monjo alemany del segle XIV. Aquesta obra ha
tingut una gran influència en l’Església catòlica i era usat per enfortir la vida espiritual dels religiosos,
sacerdots i laics en general.
(5) Josep Tomàs fou alcalde de Sant Fost entre 1962 i 1967.
(6) Josep Molas i Rupelo havia estat alcalde de Sant Fost entre 1942 i 1952.
(7) El Casal Parroquial de Sant Fost es va inaugurar el 13 de juliol de 1969.
(8) Francesc Milà i Cuní.
(9) La capella de Sant Antoni Maria Claret.
(10) L’any 1967.
(11) Va ser president honorari del Centre d’Estudis Santfostencs “Amics de Cabanyes” fins a la seva
ÍNDEXS DE LA
mort l’any 2002. Les gestions davant la Diputació de Barcelona les va iniciar l’any 1971.
(12) Pau Bergé se n’encarrega des del mes de setembre de 2001. De l’octubre de 1997 fins al juliol
de 2001 ho féu Camil Oset.
REVISTA
CAMPSENTELLES
1995-2004
120 - Campsentelles, 7 Ferran pérez i gómez Campsentelles, 7 - 121

PER AUTORS
ASSOCIACIÓ ECOLOGISTA LA XOPERA

– “La Xopera”, associació ecologista, C5, 2000, pàgs. 90-93.
BOSCH ROCA, Lluís
– La memòria es diverteix, a vegades. Recordant el Sant Fost dels anys
60, C2, 1996, pàgs. 32-40.
– La fàbrica de dinamita de la Nau, C3, 1998, pàgs. 8-22.
– Crònica d’una caminada per les fonts del poble, C3, 1998, pàgs.
130-134.
– Les cases i les cavalleries de Sant Fost el 1859, C4, 1999, pàgs. 25-37.
– Crònica de la segona caminada per Sant Fost, C4, 1999, pàgs.
104-108.
– Quan la mili es feia a l’Àfrica, C5, 2000, pàgs. 42-56.
– La nissaga de Can Pau. Anton Castañé, l’últim del llinatge, C6,
2003, pàgs. 7-19.
– Cara i creu d’algunes coses de Sant Fost, C7, 2004.
DIDARQ (Grup Didàctica i difusió de l’Arqueologia)
– Una setmana arqueològica a l’IES Sant Fost-Martorelles, C3, 1998,
pàgs. 85-91.
ESBERT FERRI, Antoni
– Història de la part baixa de Sant Fost, C2, 1996, pàgs. 25-31
ESBERT TOBEÑA, Víctor
– Uns goigs atípics, C4, 1999, pàgs. 38-63.
GIL GARCÍA, Enric
– El futur de la filosofia a l’ensenyament, C1, 1995, pàgs. 54-55
– Crònica d’un desencís, C2, 1996, pàgs. 48-56.
– Una ràdio amb història.Ràdio Sant Fost (1982-1992), C3, 1998,
pàgs. 72-84.
– Sant Fost: història d’unes eleccions decisives, C4, 1999, pàgs. 64-78. – Soldats de Sant Fost morts a la Guerra Civil, C3, 1998, pàgs. 23-33.
– Santfost.com la web del CES-AC i de la informació local, C6, 2003, – Entrevista a Domingo Forés, excombatent de la Guerra Civil, C3,
pàgs. 67-73. 1998, pàgs. 35-40
– Els weblogs com a nou mitjà de comunicació, C7, 2004 – Orígens històrics de l’Ajuntament de Sant Fost, C4, 1999, pàgs.
8-24.
NIUBÓ RIBÓ, Ricard
– L’Arxiu Municipal de Sant Fost, C4, 1999, pàgs. 98-102.
– Poema als morts soterrats a Cabanyes, C1, 1995, pàgs. 67
– Joaquim Abril, el mestre de Sant Fost, C5, 2000, pàgs. 58-77.
PÉREZ GÓMEZ, Ferran – L’urbanisme a Sant Fost. Introducció històrica, C6, 2003, pàgs.
– Viatge literari al Sant Fost tradicional, C1, 1995, pàgs. 58-66 49-66.
– Antoni Batllori i Jofré, un dibuixant per a Sant Fost, C1, 1995, – El cadastre de Sant Fost de 1766, C7, 2004
pàgs. 70-74
PÉREZ MARTÍN, Purificació
– Fauna de Sant Fost a finals del segle XX, C2, 1996, pàgs. 66-89.
– Els orígens de Sant Fost. De la prehistòria a la romanització, C1,
– Arbres monumentals i històrics de Sant Fost, C3, 1998, pàgs. 122-
1995, pàgs.8-24
129.
– Josep Franquesa, poeta i polític, C4, 1999, pàgs. 80-95. PORCEL CARO, Enric
– Sant Fost i Martorelles a través de les dites i els refranys, C5, 2000, – La mina d’aigua de la Conreria, C6, 2003, pàgs. 41-48.
pàgs. 8-19. – El pou de glaç, C7, 2004
– La Santa Eulàlia de Can Matons de Martorelles, C6, 2003, pàgs.
RIFÀ SOLÉ, Jaume
21-28.
– El canonge Dr. Joan Rifà i Prunés, C2, 1996, pàgs. 58-64
– Lluís Terrades, un martorellenc al front d’Aragó, C6, 2003, pàgs.
– Dr. Ramon Turró,un home de ciència a Sant Fost (1902-1926), C3,
77-96.
1998, pàgs. 94-103
– Els orígens del cristianisme al Baix Vallès, C7, 2004
– El Quejido de Sant Fost, revista informativa de 1924, C5, 2000,
– Mn. Daniel Monserdà, rector de Sant Fost, C7, 2004
pàgs. 20-31.
PÉREZ GÓMEZ, Xavier – Un vaixell anomenat Sant Fost, C6, 2003, pàgs. 29-39.
– Toponímia tradicional de Sant Fost de Campsentelles, C1, 1995,
ROLLAN VALLBONA, Àlex
pàgs. 25-45
– Biodiversitat del riu Besòs a Sant Fost, C5, 2000, pàgs. 80-89.
– La protecció del patrimoni natural a Sant Fost, C1, 1995, pàgs.
– La migració de rapinyaires a Sant Fost, C6, 2003, pàgs. 99-104.
76-80
– Sant Fost, Martorelles i Santa Maria a l’Arxiu de Salamanca, C2,
1996, pàgs. 8-24

ROVIRA CUNÍ, Xavier – PÉREZ GÓMEZ, Xavier, Orígens històrics de l’Ajuntament de
– El Coro del Dragó de Santa Maria de Martorelles, C1, 1995, Sant Fost, C4, 1999, pàgs. 8-24
pàgs.46-43 – PÉREZ GÓMEZ, Xavier, El cadastre de Sant Fost de 1766, C7, 2004
– El mestre Baldomero (1921-1994), C3, 1998, pàgs. 104-120. – PÉREZ MARTÍN, Purificació, Els orígens de Sant Fost. De la
– Sobre la vinya i el vi, C5, 2000, pàgs. 32-41. prehistòria a la romanització, C1, 1995, pàgs. 8-24
SANJUAN OLLÉ, Joan Història local del segle XX
– 10 anys de televisió local al Baix Vallès, C2, 1996, pàgs. 41-47 – BOSCH ROCA, Lluís, Cara i creu d’algunes coses de Sant Fost,
TORRENTS SUÑOL, Jaume C7, 2004
– Feines agrícoles al Sant Fost d’abans, C3, 1998, pàgs. 41-71. – ESBERT FERRI, Antoni, Història de la part baixa de Sant Fost,
– Els caçadors de Sant Fost, C7, 2004 C2, 1996, pàgs. 25-31
– GIL GARCIA, Enric, Crònica d’un desencís (eleccions locals 1995)
C2, 1996, pàgs. 48-56
PER TEMES
– GIL GARCIA, Enric, Una ràdio amb història. Ràdio Sant Fost
Arqueologia i patrimoni arquitectònic (1982-1992), C3, 1998, pàgs. 72-84
– BOSCH ROCA, Lluís, La fàbrica de dinamita de la Nau, C3, – GIL GARCIA, Enric, Sant Fost: història d’unes eleccions decisives,
1998, pàgs. 8-22 C4, 1999, pàgs. 64-78
– DIDARQ, Una setmana arqueològica a l’IES Sant Fost-Martorelles, – PÉREZ GÓMEZ, Xavier, Sant Fost i Martorelles a l’Arxiu de
C3, 1998, pàgs.85-91 Salamanca, C2, 1996, pàgs. 8-24
– PÉREZ GÓMEZ, Ferran, La Santa Eulàlia de Can Matons de – PÉREZ GÓMEZ, Xavier, Soldats de Sant Fost morts a la Guerra
Martorelles, C6, 2003, pàgs. 21-28 Civil, C3, 1998, pàgs. 23-33
– PORCEL CARO, Enric, La mina d’aigua de la Conreria, C6, – PÉREZ GÓMEZ, Xavier, L’Arxiu Municipal de Sant Fost, C4,
2003, pàgs. 41-48 1999, pàgs. 98-102
– PORCEL CARO, Enric, El pou de glaç, C7, 2004 – PÉREZ GÓMEZ, Xavier, L’urbanisme a Sant Fost. Introducció
històrica, C6, 2003, pàgs. 49-66
Història local (De l’antiguitat fins al segle XIX)
– RIFÀ SOLÉ, Jaume, El Quejido de Sant Fost, revista informativa
– BOSCH ROCA, Lluís, Les cases i les cavalleries de Sant Fost el 1859, de 1924, C5, 2000, pàgs. 20-31
C4, 1999, pàgs. 25-37 – RIFÀ SOLÉ, Jaume, Un vaixell anomenat Sant Fost, C6, 2003,
– PÉREZ GÓMEZ, Ferran, Els orígens del cristianisme al Baix Vallès, pàgs. 99-104
C7, 2004 – SANJUAN OLLÉ, Joan, 10 anys de televisió local al Baix Vallès,
C2, 1996, pàgs. 41-47

Biografies i personatges – ROVIRA CUNÍ, Xavier, El Coro del Dragó de Santa Maria de
– BOSCH ROCA, Lluís, La nissaga de Can Pau. Anton Castañé, Martorelles, C1, 1995, pàgs. 46-53
l’últim del llinatge, C6, 2003, pàgs. 7-19 – ROVIRA CUNÍ, Xavier, Sobre la vinya i el ví, C5, 2000, pàgs.
– PÉREZ GÓMEZ, Ferran, Antoni Batllori i Jofré, un dibuixant 32-41
per a Sant Fost, C1, 1995, pàgs. 70-74 – TORRENTS SUÑOL, Jaume, Feines agrícoles al Sant Fost
– PÉREZ GÓMEZ, Ferran, Josep Franquesa, poeta i polític, C4, d’abans, C3, 1998, pàgs. 41-71
1999, pàgs. 80-95 – TORRENTS SUÑOL, Jaume, Els caçadors de Sant Fost, C7,
– PÉREZ GÓMEZ, Ferran, Lluís Terrades, un martorellenc al front 2004-11-04
d’Aragó, C6, 2003, pàgs. 77-96 Natura i medi ambient
– PÉREZ GÓMEZ, Ferran, Mn. Daniel Monserdà, rector de Sant
– PÉREZ GÓMEZ, Ferran, Fauna de Sant Fost a finals del segle XX,
Fost, C7, 2004
C2, 1996, pàgs. 66-89
– PÉREZ GÓMEZ, Xavier, Entrevista a Domingo Forés, excombatent
– PÉREZ GÓMEZ, Ferran, Arbres monumentals i històrics de Sant
de la Guerra Civil, C3, !998, pàgs. 35-40
Fost, C3, 1998, pàgs. 122-129
– PÉREZ GÓMEZ, Xavier, Joaquim Abril, el mestre de Sant Fost,
– PÉREZ GÓMEZ, Xavier, La protecció del patrimoni natural a
C5, 2000, pàgs. 58-77
Sant Fost, C1, 1995, pàgs. 76-80
– RIFÀ SOLÉ, Jaume, El canonge Dr. Joan Rifà i Prunés, C2, 1996,
– ROLLAN VALBONA, Àlex, Biodiversitat del riu Besòs a Sant Fost,
pàgs. 58-64
C5, 2000, pàgs. 80-89
– RIFÀ SOLÉ, Jaume, Dr. Ramon Turró, un home de ciència a Sant
– ROLLAN VALBONA, La migració de rapinyaires a Sant Fost,
Fost, C3, 1998, pàgs. 94-103
C6, 2003, pàgs. 99-104
– ROVIRA CUNÍ, Xavier, El mestre Baldomero (1921-1994), C3,
1998, pàgs. 104-120 Literatura i records
– BOSCH ROCA, Lluís, La memòria es diverteix, a vegades. Recor-
Tradicions i costums
dant el Sant Fost dels anys 60, C2, 1996, pàgs. 32-40
– ESBERT TOBEÑA, Víctor, Uns goigs atípics, C4, 1999, pàgs.
– NIUBÓ RIBÓ, Ricard, Poema als morts soterrats a Cabanyes, C1,
38-63
1995, pàg. 67
– PÉREZ GÓMEZ, Ferran, Sant Fost i Martorelles a travé de les
– PÉREZ GÓMEZ, Ferran, Viatge literari al Sant Fost tradicional,
dites i els refranys, C5, 2000, pàgs. 8-19
C1, 1995, pàgs. 58-66
– PÉREZ GÓMEZ, Xavier, Toponímia tradicional de Sant Fost de
Campsentelles, C1, 1995, pàgs. 25-45

Diversos
– ASSOCIACIÓ LA XOPERA, La Xopera, associació ecologista, C4,
Campsentelles, 7
2000, pàgs.90-93
– BOSCH ROCA, Lluís, Crònica d’una caminada per les fonts del
poble, C3, 1998, pàgs. 130-134
– BOSCH ROCA, Lluís, Crònica de la segona caminada per Sant
Fost, C4, 1999, pàgs. 104-108
– BOSCH ROCA, Lluís, Quan la mili es feia a l’Àfrica, C5, 2000,
pàgs. 42-56
– GIL GARCIA, Enric, El futur de la filosofia a l’ensenyament, C1,
1995, pàgs. 54-55
– GIL GARCIA, Enric, Santfost.com, la web del CES-AC i de la NOTÍCIES
informació local, C6, 2003, pàgs. 67-73
– GIL GARCIA, Enric, Els weblogs com a nou mitjà de comunicació, DEL CES-AMICS DE
C7, 2004
CABANYES
Xavier Pérez,
novembre de 2004

Balanç de 10 anys del
Centre d’Estudis Santfostencs
“Amics de Cabanyes”
1. Protecció del patrimoni arquitectònic

Església de Sant Cebrià de Cabanyes
•Reparació i manteniment de Cabanyes (tapar esquerdes i forats,
instal·lació de reixes a l’absidiola lateral, neteja de bardisses de la teulada,
substitució de teules trencades, col·locació de dos bidons per a les es-
combraries, neteja de l’interior...): juliol-setembre 1995, juny de 1996,
juny de 1997, juny de 1999, febrer de 2000, març de 2002, novembre
de 2003.
•Encarregats d’obrir Cabanyes els diumenges al matí: es signen
convenis amb els voluntaris Camil Oset (octubre de 1997-juny de 2001)
i Pau Bergé (des de juliol 2001).
•Jornades de treball a Cabanyes amb participació dels socis (recollida
d’escombraries, neteja de la teulada...): juny de 1997, febrer de 2000.
•Adquisició d’una creu romànica, un canelobre per a l’altar, una
icona romànica i una imatge de Sant Cebrià: octubre de 1997, febrer
de 1998, agost de 1999.
•Instal·lació de vidres antibales: donats per Manuel Artés (febrer
de 1998).
•Neteja de grafittis a càrrec del Consorci del Parc de la Serralada de
Marina: febrer de 2001.
•Impressió de diplomes explicatius de la història de Cabanyes i de
la vida de Sant Cebrià: novembre de 1997.
•Plantada d’un xiprer donat pel president honorari Josep Lluís
Batllori i Jofre (ACS) (febrer de 2002).
•Defensa de la propietat de Cabanyes per part de la parròquia Exposicions
davant l’intent d’expropiació; presentació d’al·legacions a l’Ajuntament
•Antiquus, exposició d’objectes i documents antics: setembre de
demostrant els drets històrics i jurídics de la parròquia: novembre de
1996.
2002.
•Entrevista amb l’alcalde de Sant Fost interessant-nos per l’expe- 3. Festa de la Verema (tradicions santfostenques)
dient d’expropiació de Cabanyes: octubre de 2004.
Organització de cinc edicions de la Festa de la Verema (1999,
Pou del Glaç 2000, 2001, 2002 i 2004) per donar a conèixer la importància del conreu
•Instància pel Pou del Glaç adreçada a l’Ajuntament de Sant Fost de la vinya al nostre poble. Incloïa:
en la qual s’alerta sobre l’estat de conservació d’aquest monument •Mostra d’oficis relacionats amb la vinya i el vi.
arquitectònic situat a Can Donadéu i es propugna una campanya per a •Tast de vins del poble.
restaurar-lo: febrer de 2000. •Trepitjada de raïm al cup.
•Entrevista amb l’alcalde de Sant Fost interessant-nos per l’expe- •Cursa de portadores amb raïm.
dient d’expropiació del Pou del Glaç: octubre de 2004.
4. Estudi i protecció del medi natural.
Ruïnes de l’església antiga de Sant Fost
•Plantada d’alzines, roures, arbres fruiters i pins als voltants
•Plafó explicatiu sobre les característiques i la història de les restes de Cabanyes: octubre de 1994, març de 1996 (en col·laboració amb
romàniques de l’antiga església parroquial de Sant Faust: setembre de l’associació boletaire El Rovelló) i febrer de 2000 (en col·laboració amb
1997. Mesos més tard va ser destrossat i arrencat per uns desconeguts. l’Escola Viver Castell de Sant Foix).
•Campanya de recollida de signatures per demanar la protecció
2. Estudi i difusió de la història local
dels boscos i muntanyes del poble, l’adhesió del municipi a un Consorci
Publicacions que protegeixi aquest espai natural, i l’aturada de les pedreres: febrer
•Revista Campsentelles (diversos autors amb articles de caire històric, de 1997.
artístic, folklòric, etc.) números 1-7: desembre 1995-desembre 2004. •Adhesió a la campanya Pro-Pla especial de Protecció de la Serra-
•Llibres monogràfics: Mn. Salvador Pibernat, rector màrtir de Sant lada de Marina endegada per la Plataforma formada per diverses entitats
Fost (Xavier i Ferran Pérez, 1994), Sant Fost, els noms tradicionals (Enric de Sant Fost: juny de 2001. Ens retirem de la Plataforma en desembre
García-Pey, 1997), Sant Fost en imatges (1895-2001), de Ferran i Xavier del mateix any a causa de la forta politització d'aquest assumpte.
Pérez (2001). •Suggeriments al Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU)
•Edició d’una col·lecció de vuit postals de Sant Fost: abril de mitjançant un document entrat al Registre d’entrada de l’Ajuntament
2003.

de Sant Fost en què es demana que una part important de l’espai agrí- 6. Premis obtinguts pel Centre d’Estudis Santfostencs
cola i forestal del nostre poble quedi integrat al Parc de la Serralada de “Amics de Cabanyes”
Marina: agost de 2001.
•Premi Fundació Caixa de Sabadell 1996: aquesta fundació va
•Exposició de fotografies de la natura de Sant Fost i publicació
premiar el CES-AC pel programa “Pla de difusió i recuperació del
del llibre Sant Fost, el paisatge de la memòria (Xavi Margaix): desembre
patrimoni cultural de Sant Fost 1996-1997” que incloïa la publicació
de 2002.
del llibre Sant Fost, els noms tradicionals, d’Enric García-Pey, un recull
•Instància pel roure de Can Roig adreçada a l’Ajuntament de Sant
d’onomàstica santfostenca: octubre de 1996.
Fost demanant la protecció d’aquest arbre centenari situat a prop de
•Premi Fundació Caixa de Sabadell 2002: la Caixa de Sabadell
l’església parroquial: maig de 1999.
torna a premiar el CES-AC pel programa cultural “Difusió i defensa del
•Instància en contra de l’ecoparc previst al sector de Can Donadéu:
patrimoni natural de Sant Fost” que incloïa un llibre i una exposició amb
agost de 2001.
fotos de natura de Xavi Margaix: octubre de 2002.
•Gestions sobre les pedreres, amb l’entrada d’una instància a l’Ajun-
tament demanant informació sobre la situació legal de les extraccions 7. Col·laboracions amb altres entitats de Sant Fost
d’àrids i entrevista amb l’alcalde de Sant Fost: setembre i octubre de
2004. •Donatiu per al poble de Somotillo (Nicaragua) per valor de
15.000 pessetes arran de l’huracà Mitch: novembre de 1998.
5. Difusió per Internet •Donatiu per a la Protecció Civil de Sant Fost per valor de 60
euros arran del viatge a Somotillo: maig de 2002.
•Primeres proves en Internet amb l’elaboració d’una pàgina que
•Donatiu de material escolar per a Somotillo per valor de 93 euros:
conté informació de la nostra entitat i de Sant Fost: octubre de 1998.
juliol de 2002.
•Creació de la web santfost.com pionera a Sant Fost, ja que es tracta
•Donatiu d’aliments per al poble saharaui per valor de 50 euros:
del primer domini d’Internet dedicat exclusivament al nostre municipi,
desembre de 2002.
amb notícies del poble i informació del CES-AC (notícies, publicaci-
ons...): gener i maig de 2001.
•Renovació del disseny de la web a càrrec del seu creador Enric
Gil: setembre de 2002.
•Creació d’un quadern de bitàcola o weblog en la web santfost.
com; es tracta d’un fòrum virtual on els internautes poden comentar no-
tícies i temes diversos, tant de Sant Fost com generals: febrer de 2004.
•S’arriben a les 20.000 visites a la web santfost.com: octubre de
2004.

Bosch i Roca, Lluís (Barcelona)
Socis del Centre d’Estudis Santfostencs
«Amics de Cabanyes» Bosch i Almirall, Margarita (Barcelona)
Bosch i Almirall, Maria Àngels (Encamp, Andorra)
Buxó i Balañà, Remei (Sant Fost de Campsentelles)
Junta directiva Calzada i Casas, Llorenç (Sant Fost de Campsentelles)
Calzada i Tura, Albert (Sant Fost de Campsentelles)
President
Camprubí i García, Pere (Barcelona)
Ferran Pérez i Gómez
Canet i Farrés, Francesc (Sant Fost de Campsentelles)
Carretero i Gomis, Gemma (Sant Fost de Campsentelles)
Vocals
Ciurans i Camprubí, Montserrat (Sant Fost de Campsentelles)
Josep Esclusa i Rof
Colado i Calzón, Valerio (Sant Fost de Campsentelles)
Marc Flaqué i Terrades
Col·legi Públic “Joaquim Abril” (Sant Fost de Campsentelles)
Enric Gil i Garcia
Corts i Rovira, Antoni (Sant Fost de Campsentelles)
Xavier Pérez i Gómez
Costa i Batallé, Buenaventura (Sant Fost de Campsentelles)
Costa i Cano, Josep Maria (Sant Fost de Campsentelles)
Socis
Esbert i Ferri, Antoni (Sant Fost de Campsentelles)
Agulló i Martí, Oriol (Sant Fost de Campsentelles) Esclusa i Rof, David (Sant Fost de Campsentelles)
Alemany i Viladomiu, M. Àngels (Sant Fost de Campsentelles) Esclusa i Rof, Josep (Sant Fost de Campsentelles)
Almirall i Erliso, Ramon (Barcelona) Fabra i Torrens, Carme (Sant Fost de Campsentelles)
Álvarez i Martí, Josep Lluís (Tiana) Fabra i Torrens, Pere (Sant Fost de Campsentelles)
Arranz i Carrasco, Fernando (Sant Fost de Campsentelles) Fabra i Torrens, Josep (Sant Fost de Campsentelles)
Baliarda i Buxó, Àngelina (Sant Fost de Campsentelles) Ferrando i Colomé, Isidre (Sant Fost de Campsentelles)
Baliarda i Buxó, Antoni (Sant Fost de Campsentelles) Ferré i Nater, Joan (Sant Fost de Campsentelles)
Bancells i Bosch, Gaspar (Barcelona) Flaqué i Jovany, Joan (Sant Fost de Campsentelles)
Barón i Flores, Francesc (Sant Fost de Campsentelles) Flaqué i Terrades, Carme (Sant Fost de Campsentelles)
Bas i Ros, Natàlia (Sant Fost de Campsentelles) Flaqué i Terrades, Marc (Sant Fost de Campsentelles)
Bartalot i Padrós, Joan (la Llagosta) Forés i Gómez, Albert (Sant Fost de Campsentelles)
Bastida i Martínez, Santiago (Sant Fost de Campsentelles) Gil i Garcia, Enric (Sant Fost de Campsentelles)
Bernal i Riu, David (Sant Fost de Campsentelles) Gil i Hernández, Montserrat (Sant Fost de Campsentelles)
Biblioteca de Can Pedrals (Granollers) Gómez i Villamón, Vicenç (Granollers)

Gutinell i Rafanell, Antoni (Sant Fost de Campsentelles) Rifà i Solé, Jaume (Sant Fost de Campsentelles)
Iglesias i Alastrue, Cristina (Sant Fost de Campsentelles) Roca i Garcia, Rita (Sant Fost de Campsentelles)
Iglesias i Alastrue, Núria (Sant Fost de Campsentelles) Roma i Sólvez, Manel (Granollers)
Jiménez i Tello, Enrique (Sant Fost de Campsentelles) Rosales i Polo, José Luis (Sant Fost de Campsentelles)
León i Vázquez, Juan José (Sant Fost de Campsentelles) Rovira i Boix, Amadeu (Sant Fost de Campsentelles)
Llorens i Caballé, Pilar (Sant Fost de Campsentelles) Rovira i Cuní, Xavier (Santa Maria de Martorelles)
Manaut i Cuní, Ismael (Santa Maria de Martorelles) Selva i Herrero, Jordi (Sant Fost de Campsentelles)
Margaix i Orri, Joaquim (Sant Fost de Campsentelles) Solé i Fornells, Xavier (Sant Fost de Campsentelles)
Mas i Ferrer, Agustí (Sant Fost de Campsentelles) Soriano i Flores, Encarna (Sant Fost de Campsentelles)
Martínez i Zuriaga, Antonio (Sant Fost de Campsentelles) Sotorra i Garriga, Jordi (Sabadell)
Matons i Viñallonga, Antoni (Martorelles) Tarragó i Medialdea, Jordi (Mollet del Vallès)
Mauri i Collado, Antoni (Sant Fost de Campsentelles) Torrens i Pelegrí, M. Mercè (Sant Fost de Campsentelles)
Milà i Rifà, Joan (Martorelles) Torrents i Suñol, Jaume (Sant Fost de Campsentelles)
Mondéjar i García, Pascual (Sant Fost de Campsentelles) Valle i Durán, Maria del Carmen (Mollet del Vallès)
Mora del Hoyo, Andrés (Sant Fost de Campsentelles) Vila i Vila, M. Lourdes (Sant Fost de Campsentelles)
Musach i Pi, Ramon (Sant Fost de Campsentelles) Viña i Tous, Albert (Barcelona)
Obiols i Roselló, M. Carme (Barcelona)
Parròquia de Sant Fost (Sant Fost de Campsentelles)
Pérez del Campo, Francesc (Sant Fost de Campsentelles)
Pérez i Espinosa, Joaquim (Sant Fost de Campsentelles)
Pérez i Gómez, Rosa Maria (Sant Fost de Campsentelles)
Pérez i Martín, Purificació (Granollers)
Pérez i Recolons, Miquel (Sant Fost de Campsentelles)
Petit i Cibiriain, Concepció (Sant Fost de Campsentelles)
Plans i Soley, Rosa (Sant Fost de Campsentelles)
Povea i Fuentes, José M. (Sant Fost de Campsentelles)
Poveda i Oviedo, Hilari (Sant Fost de Campsentelles)
Puig i Escrihuela, Josep (Badalona)
Reyes i Ribalta, Joan (Sant Fost de Campsentelles) * El passat 23 de novembre va morir ELENA ROCA i GARCIA,
Ribas i Gabarda, Jordi (Sant Fost de Campsentelles) sòcia de la nostra entitat. Descansi en pau.

Conveni especial de col·laboració i intercanvi amb el
CENTRE D’ESTUDIS MOLLETANS
(Mollet del Vallès)
Intercanvi de publicacions amb:

Ajuntament de Sant Celoni
Arxiu Municipal de La Llagosta
Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat
Centre d’Estudis de Granollers
Centre d’Estudis de Valldoreix
FES-TE SOCI
Centre d’Estudis del Gaià DEL CENTRE D’ESTUDIS
Centre d’Estudis de la Natura del Barcelonès Nord SANTFOSTENCS-AMICS DE CABANYES
Centre Excursionista de Catalunya
Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional
Grup d'Estudis Locals de Sant Cugat del Vallès
DEPANA (associació de protecció de la Natura) Sant Fost ho necessita!
Lauro, revista del Museu de Granollers
Unió Excursionista de Catalunya
Objectius de la nostra associació cultural: protegir,
Adherit a: estudiar i difondre el patrimoni arqueològic, arquitectònic,
Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana històric i natural de Sant Fost de Campsentelles.
Manteniment de l’església de Cabanyes i
publicació d’estudis sobre Sant Fost.
La quota dóna dret a rebre la revista Campsentelles

i tota la informació generada per l’associació;
els socis també reben la revista Notes, per intercanvi
amb el Centre d’Estudis Molletans.

Aquest setè volum
de la revista Campsentelles
es va enllestir als tallers
d’Arts Gràfiques Cantalozella, SA
durant la primera quinzena
de desembre de 2004.

Campsentelles7 PDF

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Campsentelles7 PDF

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

campsentelles, 7

Sant Fost de Campsentelles

Els orígens del cristianisme al Baix Vallès, pàg. 9

Coordinació de la revista: Ferran Pérez Gómez. ÍNDEXS DE LA REVISTA

Arts Gràfiques Cantalozella, S.A. – Santa Coloma de Farners

cristianisme al com, per exemple, Sant Cugat,

Els orígens del cristianisme al Baix Vallès Campsentelles, 7 - 9

L’organització parroquial en època visigòtica i carolíngia

Pel que fa al desenvolupament de l’organització eclesiàstica a Bar-

de 1766 béns immobles; el personal, que

20 - Campsentelles, 7 FERRAN PÉREZ GÓMEZ El cadastre de Sant Fost de 1766 Campsentelles, 7 - 21

22 - Campsentelles, 7 XAVIER pérez i gómez El cadastre de Sant Fost de 1766 Campsentelles, 7 - 23

24 - Campsentelles, 7 XAVIER pérez i gómez El cadastre de Sant Fost de 1766 Campsentelles, 7 - 25

26 - Campsentelles, 7 XAVIER pérez i gómez El cadastre de Sant Fost de 1766 Campsentelles, 7 - 27

28 - Campsentelles, 7 XAVIER pérez i gómez El cadastre de Sant Fost de 1766 Campsentelles, 7 - 29

Individuos cargados de primera calidad (pagan 45 reales)

30 - Campsentelles, 7 XAVIER pérez i gómez El cadastre de Sant Fost de 1766 Campsentelles, 7 - 31

32 - Campsentelles, 7 XAVIER pérez i gómez El cadastre de Sant Fost de 1766 Campsentelles, 7 - 33

34 - Campsentelles, 7 XAVIER pérez i gómez El cadastre de Sant Fost de 1766 Campsentelles, 7 - 35

Can Donadéu poblacions amb certa entitat) va fer

El pou de glaç de Can Donadéu Campsentelles, 7 - 37

Francesc Alfambra, Oriol Alfambra, Màrius Alfambra, Maria dels

de Sant Fost teix temps que anàvem caminant

Els caçadors de Sant Fost Campsentelles, 7 - 47

48 - Campsentelles, 7 jaume torrents i suñol Els caçadors de Sant Fost Campsentelles, 7 - 49

50 - Campsentelles, 7 jaume torrents i suñol Els caçadors de Sant Fost Campsentelles, 7 - 51

Canvis que van afectar la caça tradicional

En pujar el nivell de vida i molts pagesos deixar el camp i les vinyes

52 - Campsentelles, 7 jaume torrents i suñol Els caçadors de Sant Fost Campsentelles, 7 - 53

54 - Campsentelles, 7 jaume torrents i suñol Els caçadors de Sant Fost Campsentelles, 7 - 55

56 - Campsentelles, 7 jaume torrents i suñol Els caçadors de Sant Fost Campsentelles, 7 - 57

petit d’estatura però gran caçador, corria amunt i avall de la muntanya

La colla de l’Enriquet de Can Toni

58 - Campsentelles, 7 jaume torrents i suñol Els caçadors de Sant Fost Campsentelles, 7 - 59

60 - Campsentelles, 7 jaume torrents i suñol Els caçadors de Sant Fost Campsentelles, 7 - 61

La llei de caça de 1970

Amb l’arribada de la nova llei de 19706 i en atermenar-se tots els

62 - Campsentelles, 7 jaume torrents i suñol Els caçadors de Sant Fost Campsentelles, 7 - 63

Grup de Dones Hedera

L’últim enllaç porta a WICCAC, entitat a la qual pertany la web

BRANUM, J. M. (2001): “The blogging phenomenon. An overview

Autor: Enric Gil i Garcia (enricgil@santfost.com)

Monserdà ha estat notable l’activitat com a

A Mollet del Vallés, en el carrer

Mn. Daniel Monserdà, rector de Sant Fost Campsentelles, 7 - 93

Quins records té de la seva infantesa?

Quin pla d’estudis tenien?

En el Seminari hi havia tres seccions: la dels Llatins, la dels Filòsofs i

anàvem amb sotana tot el curs. El professor de geologia, el Dr. Josep

Quan vaig entrar en el Seminari el 1939 en el meu curs érem 62

El dia de la meva ordenació indirectament ja l’he contestada: fou

Algunes sí, com per exemple, els enterraments: tothom es concentra-

Alguna altra anècdota d’aquesta nevada?

L’aspecte exterior del poble ha canviat gaire?

Quins canvis ha vist en aquests gairebé 40 anys

Quines millores en general destacaria al poble

L’asfaltatge de tots els carrers, la il·luminació dels mateixos, la gran

Última pregunta: quins són els tresors de Sant Fost

Jo els resumiria en quatre: l’ara romànica de l’antiga església de

120 - Campsentelles, 7 Ferran pérez i gómez Campsentelles, 7 - 121

ASSOCIACIÓ ECOLOGISTA LA XOPERA

124 - Campsentelles, 7 Campsentelles, 7 - 125

126 - Campsentelles, 7 Campsentelles, 7 - 127