Joan Hernández i Plaza

Curs 2015-16

FILOSOFIA DEL LLENGUATGE I

HERMENÈUTICA
1. Introducció general. El gir lingüístic
El llenguatge per una banda ha estat un problema “etern” o permanent de la filosofia. Tanmateix, des de
mitjans del segle XIX ha estat un problema especialment central en la filosofia contemporània. Des de
sempre el tema del llenguatge ha estat dispers en obres on el tema principal eren altres. En arribar a fa
150 anys, canvia totalment i hi ha molts llibres d’aleshores ençà que tenen com a tema principal el
llenguatge.
La pregunta d’aquest canvi, seria el per què. Quines son les causes que provoquen aquest “gir
lingüístic”?
Quan parlem de llenguatge, poden sortir moltes paraules tant en castellà com en català (CAST: lengua,
lenguaje, el habla, idioma, el decir | CAT: llengua, llenguatge, la parla, idioma, el dir, enraonar). En el grec
clàssic, la paraula usada era “lógos” i la seva traducció volia dir coses tan diferents com: paraula, mot,
relat, mythos, frase, discurs, pensar-raonar (d’aquí vindrà el nostre “enraonar”). Per tant, amb el logos es
crea una espècie de triangle “Dir-Pensar-Ser” que tots tres termes estan interrelacionats. I es diu i es
pensa“alguna cosa”, o “la realitat en el seu conjunt”.
En la filosofia clàssica i medieval, el principi de la filosofia es feia sobre la metafísica, que estudiava el ser,
i després a partir d’allà ja es passava al pensar i al dir. En la filosofia moderna, el punt d’entrada a la
filosofia va ser el pensar i el coneixement passa a estar al centre i després es passava al ser i al dir (Gir
gnoseològic). Finalment, en la filosofia contemporània, és la primera vegada en que s’entra per la banda
del dir (llenguatge) i es posa al centre i després ja es parla del pensar i del ser (Gir lingüístic). Aquests dos
girs es diu que són girs transcendentals, ja que ha variat la instància decisiva que marca tota la filosofia.
Per tant, si en un principi, per a conèixer la realitat calia primer parlar sobre què és la realitat i quin és el
seu ésser i essència, després es va creure que abans, calia veure com era el nostre coneixement i quins
mecanismes feia servir i si realment coneixíem bé. Finalment, a partir de 1850, la preocupació ha estat
centrada més aviat en el pas previ: si el nostre coneixement és adquirit per llenguatge, aquest llenguatge
caldrà estudiar-lo abans i com aquest llenguatge ens pot condicionar.

2. Llenguatge humà i llenguatge animal

Aristòtil ja donava com a tret distintiu de l’home respecte la resta d’animals, que l’home era un “zoon
logos ejon” és a dir, un animal “racional” o bé un animal amb llenguatge (les dues paraules es
tradueixen per logos). Ara bé, també sabem actualment que els animals també tenen un cert tipus de
llenguatge i caldria per tant, trobar les diferències per tal de veure com realment el llenguatge és un tret
identificatiu de l’ésser humà i no com només un accident més.
 1. En la parla humana no hi ha una base instintiva apreciable. En els animals el llenguatge sembla
transmès genèticament, ja que grups d’animals aïllats entre ells acaben tenint el mateix
llenguatge en tots els grups. En canvi, en els humans no s’aprecia aquesta instintivitat del
llenguatge usat. A vegades però, sí que hi ha coses que són instintives, com per exemple, quan et
trepitgen el peu i deixes anar un “ai!”.
2. El llenguatge animal no és vehicle de comunicació. Aquí cal diferenciar dos tipus de llenguatge
que són l’icònic i el dígit. En el primer, la relació entre signe i objecte és una relació simple i
directa. Cada signe representa un i només un missatge i sempre és el mateix i sempre hi ha una
relació física entre signe i missatge. El dígit es caracteritza per la construcció d’elements diversos
entre si, sent les relacions entre signes i missatges arbitràries. Doncs bé, la característica del
llenguatge humà és que és eminentment dígit, cosa que l’animal és totalment icònic.
3. El llenguatge humà gaudeix d’universalitat semàntica. És a dir, que es pot parlar d’infinites coses.
El llenguatge humà pot parlar d’aspectes, àmbits, propietats, llocs o esdeveniments del passat,
present, futur, reals, possibles, imaginaris, propers o llunyans. És de fet, des del punt de vista
semàntic, infinitament productiu. Així, en el llenguatge humà existeix un desplaçament del
missatge, que no es produeix en els animals. Això és que els humans tenim capacitat de
comunicar fets que no tenen contacte directe, és a dir, parlar de coses que no són “ara” i “aquí”.
4. El llenguatge humà posseeix reflexivitat o capacitat metalingüística. És a dir, que té una capacitat
d’autoreflexió, que amb el llenguatge es pot parlar del mateix llenguatge. Això és totalment
exclusiu dels humans, ja que en els animals no hi ha res que s’hi assembli.
5. Capacitat simbòlica de l’ésser humà, capaç de convertir tot el que toca en símbol. Tres exemples
són:
a. Sobredeterminació semàntica: acumulació de significats en una sola paraula.
b. Pretensió: fer present la realitat simbolitzada.
c. Universal concret: reflectir en un particular un universal (en el destí d’una persona
concreta és expressió de tots els destins dels homes).
6. La interconnexió llenguatge-cultura. El llenguatge està essencialment lligat a la cultura, no pas a
l’element natural. Així doncs, es pot veure com cada cultura té la seva pròpia llengua.

3. Origen del llenguatge

Sobre l’origen del llenguatge s’ha escrit molt i s’ha especulat molt, i la conclusió és que és impossible de
saber quan va sorgir i quin va ser el primer llenguatge. Ara bé, el que sí se sap és que per tal que existeixi
el llenguatge, cal que, a part d’una determinada configuració de les cordes vocals, cal una maduració
cerebral que permeti el discurs abstracte i la capacitat de relacionar-se amb el medi.
Ara bé, al no existir òrgans específics del llenguatge, no es pot estudiar la seva evolució i així es podria
haver arribar a veure quan podria haver nascut el llenguatge. Així doncs, tots els òrgans que fem servir
en el llenguatge, ja tenen la seva funció específica (cordes vocals, llavis, llengua, coll, pulmons i cervell).
Tanmateix, tot i posseir tots aquests òrgans i les condicions necessàries, existeixen exemples de “nens
llop” que a l’haver estat criats en estat salvatge no arriben a desenvolupar totalment les capacitats
lingüístiques; si el nen no neix en un medi lingüístic, no aprendrà a parlar.
Així doncs, s’han anat desenvolupant una sèrie de teories sobre l’origen diví de la parla. En el naixement
de la filosofia, semblava que predominava una perspectiva naturalista, de manera que es sostenia que
existia una relació natural entre els objectes i els seus noms. Les paraules serien imitacions de les coses.
Ara bé, la teoria que ha tingut més rellevància durant molts segles era l’empirista. Els empiristes
sostenen que el llenguatge dígit humà és una evolució del llenguatge icònic. El llenguatge doncs sorgiria
de les imitacions que les persones feien dels sons de l’ambient. Per uns, el llenguatge sorgiria per la
imitació que les persones feien dels sons dels aminals (“bup” del gos faria que l’home primitiu hagués
posat el nom de “bup” al gos (Teoria del “bup-bup”). Alguns altres, el llenguatge va sorgir dels sons
instintius provocats pel dolor, la ira i altres emocions el l’ésser humà (Teoria de l’”ai-ai”). Una tercera
variant suposa que el llenguatge va sorgir perquè les persones reaccionaven a estímuls del món que els
envoltava i produïen espontàniament sons (Teoria del “ding-dong”). Segons una altra versió, el
llenguatge va sorgir perquè les persones emetien grunys rítmics deguts a l’esforç físic quan treballaven
juntes i que amb el temps es van anar desenvolupant en cants, i d’aquesta manera en llenguatge (Teoria
de l’”aaaah-tu”). Finalment s’ha sostingut també que el llenguatge sortiria del costat romàntic de la vida,
és a dir, sons associats amb l’amor, el joc, els sentiments poètics i potser fins i tot, la cançó (Teoria del
“la-la”). Ara bé, el problema que tenen aquestes teories és que pressuposen que existeix una evolució en
el llenguatge humà des de l’icònic al dígit. A més, aquestes teories poden explicar en part la dimensió
fonètica del llenguatge però sembla que resulten inoperants respecte a la sintaxi.
Finalment, va sorgir un últim tipus de teoria, de caire racionalista, que tendeix a pensar que hi ha uns
“universals del llenguatge” i unes estructures bàsiques que apareixen de cop i que llavors i només llavors
l’univers sencer es torna significatiu.
Si parlem a l’hora d’aprendre un llenguatge, durant molt temps s’ha sostingut que el llenguatge sorgeix
per un procés d’imitació i reforçament. Així ho han sostingut les escoles conductistes des dels anys 30 als
50 del segle XX, on sostenen que el llenguatge s’aprèn relacionant les paraules amb les observacions
sensibles. El problema principal d’aquesta posició és el solipsisme, és a dir, el problema de com sortir de
la pròpia subjectivitat.
Però sembla que l’aprenentatge del llenguatge no és fruit només d’un mecanisme estímul-resposta. Això
va portar a fer altres teories com que se suposa que els nens neixen amb una capacitat innata de
desenvolupar el llenguatge, que l’adquisició del llenguatge cal concebre’s en el context del
desenvolupament intel·lectual del nen.
Ara bé, el que sí que és segur, és que l’adquisició del llenguatge és deguda a diversos factors: la destresa
de la imitació, un mecanisme general d’aprenentatge i el coneixement cognitiu.

4. Semiòtica. Aproximacions a una definició

+ La teoria que més ha estudiat el llenguatge com a un sistema de la comunicació a través dels
signes.
+ L’estudi del relacionar-se humà amb les coses donant-les sentit. A diferència dels animals, en
l’ésser humà hi entren relacions no només biològiques/instintives, sinó també
històriques/culturals.
+ Estudi dels signes, estructures, processos significatius.
La semiosi és l’acció del signe, el procés de significació, el procés pel qual un objecte qualsevol pot ser
usat com signe d’una altra cosa per part d’una persona. Qui interpreta un signe, infereix en allò que
significa, i al fer-ho, d’alguna manera, incrementen el seu significat. Es tracte d’un procés il·limitat
perquè els signes, paraules o gestos, passen d’uns a altres en l’espai i el temps formant una cadena de
significacions.
Els processos de significació són sempre processos d’inferència, que tenen d’ordinari un caràcter
hipotètic, interpretatiu i no deductiu o directe: els signes no estan anquilosats en codis, sinó que creixen
amb el seu ús.

5. La concepció triàdica del signe de Peirce

La noció de signe no es basa en la identitat o en l’equivalència entre significant i significat, sinó en la
inferència, en la interpretació, en la dinàmica de la semiosi. Els signes, les paraules, no són només allò
que està en el nostre discurs en el lloc de les coses, sinó que és allò que al conèixer-lo ens fa conèixer
quelcom més.
Segons Pierce que defensa una estructura triàdica en la relació lògica del nostre coneixement en el
procés de significació. Així Pierce fuig de les teories dualistes signe-objecte i afegeix un tercer element
que és l’interpretant.
La funció representativa del signe no rau en la seva connexió material amb l’objecte ni en que sigui una
imatge de l’objecte, sinó que sigui considerat com a signe per un pensament o interpretant.
En aquesta tríada, el signe o representamen és quelcom que està per algú en lloc d’una altra cosa sota
algun respecte o capacitat. El signe està en lloc d’alguna cosa, del seu objecte. Per tant, l’objecte és allò
del qual és representat pel signe. L’interpretant, finalment, és el signe equivalent més o menys
desenvolupat que el signe original, causat per aquest signe original en la ment de qui ho interpreta.
Així doncs, en aquesta concepció triàdica de Pierce, el signe fa de mitjancer entre l’objecte i
l’interpretant, l’interpretant relaciona el signe i l’objecte i l’objecte fonamenta la relació entre el signe i
l’interpretant.
El fet que Pierce faci servir el terme “representamen” per parlar del signe, és perquè per ell el signe és
sempre un representamen, és alguna cosa que mitjançant el seu coneixement, coneixem alguna cosa
més, amplia la nostra comprensió, i fan possible que pensem també allò que no veiem ni toquem o fins i
tot no ens imaginem.

6. Classificació dels signes

Els signes poden classificar-se segons les relacions que s’estableix amb relació amb el subjecte com
a intencional o no intencionals, és a dir, si aquests signes són arbitraris o s’han escollit
expressament. Pronunciar la paraula “gos” és intencional, però envermellir de vergonya és un signe
no intencional.
 Segons l’intèrpret es poden dividir-se entre signe-funció (un signe que no ha esta produït per a ser
un signe però que ho acaba sent -> la febre, signe de malaltia) o signe-històric (que són usats en tot
moment com a signes -> senyals, paraules).
I finalment, segons la relació entre signe i objecte significat, es divideixen entre signes artificials o
convencionals (la capacitat de significació no procedeix de la mateixa naturalesa del significant -> la
paraula “gos” no prové de la mateixa naturalesa que un gos) i signes naturals (sí que procedeix de la
mateixa naturalesa -> el fum és signe de foc i procedeix de la mateixa naturalesa del foc). Així
resumint, els signes naturals habitualment com involuntaris i no intencionals i els signes artificials es
consideren convencionals i voluntaris.
Una altra classificació dels signes segons la seva relació amb l’objecte significat podríem fer-ne una
altra que seria: icones (relació amb l’objecte per la seva semblança figurativa o exterior), índexs
(signes que apunten físicament al seu objecte) i símbols (signes que són resultat d’una convenció, ja
que no tenen ni semblança amb el seu objecte ni una connexió física immediata).

7. Pensament i llenguatge
La relació entre pensament i llenguatge ha estat polèmica durant tot el segle XX. Han sorgit moltes
preguntes, com una molt interessant: És possible un pensament sense llenguatge?
El llenguatge com a traducció del pensament
La primera de les tesis sobre la relació entre pensament i llenguatge ve a dir que el llenguatge no és més
que el signe del pensament. El pensament es forjaria llavors al marge del llenguatge i en la intimitat de la
persona i només després, en un segon moment, seria expressant mitjançant un codi lingüístic. Com que
no és possible la comunicació directa de pensaments, es necessita el llenguatge com a mitjà d’expressió.
Ara bé, aquí el problema seria que no tindríem cap seguretat que en el procés de codificació del
pensament de l’emissor i el de descodificació del receptor no s’hagués alterat el missatge.
El llenguatge com a determinant del pensament
La segona tesi defensa que existeix una total dependència del pensament respecte el llenguatge. El
llenguatge configura totalment al pensament. L’estructura lingüística té un efecte sobre la manera en
què percebem la realitat. És el què s’ha conegut com a “relativisme lingüístic”.
Whorf en la seva teoria explica: el sistema lingüístic bàsic (gramàtica) de cada llengua no és un mer
instrument reproductor per a expressar idees, sinó que ell mateix és més bé formador de les idees, el
programa i la guia per a l’activitat mental de l’individu, per a la seva anàlisi de les impressions.
Disseccionem la natura segons les línies fixades per les nostres llengües natives.
Així, per a un català, la neu, serà sempre neu, tot i ser la que cau del cel, com la que està gelada, com la
que està punt de fondre’s. Per a un esquimal, cada una de les neus tindrà un matís diferent, i cada una
en la llengua esquimal s’anomena diferent.
Ara bé, les crítiques a aquesta tesi són diverses: es critica el determinisme lingüístic, ja que és possible
l’ús metalingüístic de la llengua, i que tot i que hi ha diferents maneres d’interpretar la realitat degut a
estructures lingüístiques diferents, això no vol dir que la llengua determini el pensament, ja que tot el
què es designa mitjançant una llengua, pot designar-se també mitjançant una altra, amb més o menys
dificultat i/o concreció. Així, les llengües parlen del mateix, però no diuen el mateix.
El llenguatge com a vehicle del pensament
Després de veure les dues concepcions, dualista i monista, en les quals el llenguatge estaria totalment
separat del pensament o bé que determina el pensament, hi ha la tercera teoria per la qual el llenguatge
seria vehicle de pensament (Wittgenstein) perquè el conté i l’expressa de manera que pròpiament no hi
ha distància entre pensament i llenguatge. Ara bé, el llenguatge de cap manera determina el pensament.
Expressió i pensament són una mateixa cosa. Tot pensament de qualsevol espècie és signe i participa
essencialment de la naturalesa del llenguatge. Tota situació cognoscitiva és una situació simbòlica,
susceptible de ser manifestada mitjançant signes.
Quan jo dic “El tren arribarà tard”, aquesta expressió no només expressa, sinó que conté el què jo penso.
No és pas que primer pensi una cosa (imatge del tren arribant) i després a aquí s’afegeixin unes paraules.
El que jo penso realment és que “El tren arribarà tard”.
La connexió entre pensament i llenguatge no és contingent. No hi ha llenguatge sense pensament, per
tant, el llenguatge no és un mer instrument. L’aprenentatge d’un llenguatge és l’adquisició d’una
habilitat per a usar l’idioma, és a dir, saber què és parlar una llengua, és de fet el mateix que saber com
parlar-la. Així doncs, el coneixement de la llengua és pràctic i implícit (un parlant no sabrà explicar totes
les regles gramaticals i sintàctiques).