Mpz2qyxehpvay56dthkf PDF

L’etnografia
com a pràctica
de camp: mètodes
i tècniques
Dolors Comas d’Argemir
Joan J. Pujadas
Jordi Roca i Girona
P04/04041/00548
 Universitat Oberta de Catalunya • P04/04041/00548 L’etnografia com a pràctica de camp
Índex
Introducció ................................................................................................ 5
Objectius ..................................................................................................... 8
1. L’observació participant (Joan J. Pujadas) ......................................... 9

1.1. Malinowski i l’etnografia de les illes Trobriand ............................... 10
1.2. L’experiència etnogràfica com a vivència intersubjectiva ............... 11
1.3. La ubicació en el terreny: objectius i escenaris ................................ 13
1.4. La pluralitat de veus i l’etnografia densa .......................................... 17
1.5. Observar coses particulars per a entendre coses generals ................ 19
2. Les entrevistes (Jordi Roca i Girona) ...................................................... 22

2.1. Tipus d’entrevistes ............................................................................ 22
2.2. Preparació de l’entrevista .................................................................. 27
2.3. Desenvolupament de l’entrevista ..................................................... 30
2.4. 2.4. El tractament del material: la transcripció ................................ 34
3. L’anàlisi de les xarxes socials (Joan J. Pujadas) ................................. 39

3.1. Els diferents tipus de xarxes socials .................................................. 41
3.2. Els estudis de xarxes aplicats a l’anàlisi institucional ...................... 44
3.3. Els estudis de les xarxes socials en comunitats
rurals i urbanes ................................................................................. 48
3.3.1. Les xarxes d’intercanvi en una barriada
de Mèxic DF ............................................................................ 50
3.3.2. Xarxes de parentiu i de sociabilitat en una parròquia
de pescadors noruecs .............................................................. 53
3.3.3. Famílies urbanes i xarxa social: la hipòtesi de Bott ............... 54
3.4. Aplicació de la tècnica en estudis empírics ...................................... 56
4. Cartes de parentiu i genealogies (Dolors Comas d’Argemir ) ............. 58

4.1. Els grups residencials i els cicles familiars ........................................ 63
4.2. Les cartes de parentiu ....................................................................... 65
4.3. 4Les genealogies ............................................................................... 67
4.4. Les narratives familiars ..................................................................... 69
5. Fonts documentals i arxius (Jordi Roca i Girona) .............................. 71

5.1. El paper dels “papers” en l’etnografia .............................................. 71
5.1.1. Els documents escrits en la perspectiva de la història
i l’antropologia ....................................................................... 71
5.1.2. El valor de les fonts escrites en les ciències humanes
i socials ................................................................................... 73
 Universitat Oberta de Catalunya • P04/04041/00548 4 L’etnografia com a pràctica de camp
5.2. Tipus de fonts documentals i criteris de (re)definició

del concepte .................................................................................... 75
5.2.1. Tipus d’arxius i de documents ............................................. 75
5.2.2. Arxius, memòria, patrimoni i coneixement ........................ 78
5.3. L’ús de l’observació documental per part de l’etnògraf ................. 79
6. Fotografia, dibuix i enregistraments audiovisuals

(Jordi Roca i Girona) ................................................................................ 83
6.1. El paper o funcions de la imatge en l’etnografia ............................ 83
6.2. Tipus de recursos visuals amb finalitats etnogràfiques .................. 87
6.2.1. El dibuix i la fotografia com a documents etnogràfics ........ 87
6.2.2. El cinema etnogràfic ............................................................. 89
6.3. La càmera en la recerca etnogràfica ................................................ 91
6.3.1. Consideracions tècniques, teòriques i metodològiques ...... 91
6.3.2. Realitat i ficció: un (fals?) debat permanent ........................ 94
Resum ........................................................................................................ 97
Activitats .................................................................................................. 101
Exercicis d’autoavaluació .................................................................... 102
Solucionario ............................................................................................. 103
Bibliografia ..............................................................................................104
Annexos ..................................................................................................... 108

Introducció
L’etnografia és un dels principals mètodes d’investigació social. Sens dubte

consisteix en un paradigma de l’anomenada metodologia qualitativa, encara
que en un disseny de recerca l’acostament etnogràfic és perfectament combi- En el mòdul “L’etnografia
com a procés de recerca. Dissenys
d’investigació aplicats a l’anàlisi
nable amb aproximacions de caràcter estadístic, com ara l’anàlisi demogràfica, de la societat contemporània”
aprofundim en el disseny de projectes
o bé amb tècniques de caràcter sociomètric, com per exemple l’anàlisi de xar- de recerca.
xes socials, que presentem en aquest mateix mòdul.
El treball de camp etnogràfic requereix, indispensablement, la residència perllon-

gada de l’investigador al lloc d’estudi, que pot ser una comunitat o una regió. En
els estudis antropològics clàssics sobre les societats àgrafes aquesta coresidència
s’entenia, a partir de l’època de Bronislaw Kaspar Malinowski, com una estada
llarga, de dos o tres anys. Avui en dia es considera que la presència de l’investiga-
dor en el seu “terreny” pot ser discontínua i que la duració d’aquesta presència
s’ha de definir d’acord amb l’abast del problema que cal estudiar.
D’altra banda, a diferència del model clàssic d’estudi d’una sola comunitat en
profunditat, avui en dia es tendeix a fer estudis de camp “multisituats”, és a
dir, que impliquen l’estudi de diferents comunitats dins l’àrea que constitueix
la unitat d’anàlisi.
Durant aquesta estada perllongada utilitzem diverses tècniques de recollida

de dades. Malgrat que l’observació participant s’ha mitificat i que, fins i tot,
s’ha arribat a confondre metonímicament amb el tot, és a dir, amb l’etnogra-
fia, cal dir que consisteix bàsicament en una tècnica de camp. Constitueix,
això sí, una tècnica de camp central, que dóna sentit i articula tot el conjunt
d’informacions que es poden obtenir a partir de les altres tècniques de camp,
que en general són més formals: entrevistes, xarxes socials, genealogies i car-
tes de parentiu, dades obtingudes a partir d’arxius o hemeroteques, i docu-
ments personals.
Observar i participar, capbussar-se en la subjectivitat de les vides quotidianes

dels informants, és el que ens permet trobar el sentit, comprendre, allò que
mou i dóna sentit a les pràctiques socials i a la quotidianitat de les persones.
Observar i participar constitueix sovint una pràctica d’investigació complexa

de dur a terme, i encara més difícil d’explicar, ja que és força irreductible a una
fórmula de manual. L’observació participant només s’aprèn practicant-la. I
aquí resideix la seva grandesa i, a la vegada, la seva feblesa. Això, però, no vol
dir que un estudi qualitatiu no pugui ni hagi de ser un treball de recerca siste-
màtica conduït mitjançant procediments rigorosos, tot i que no necessària-
ment estandarditzats.
En l’àmbit de l’observació participant anomenem triangulació la com-

binació en una mateixa recerca de diferents mètodes o fonts de dades
–notes de camp, entrevistes, documents escrits, etc.– amb l’objectiu de
sotmetre a control recíproc els relats de diferents informants i assolir una
comprensió més profunda i clara de l’escenari i les persones estudiats.
Un dels factors principals d’aquesta complexitat és el mateix caràcter personal

i la capacitat de comunicació i d’interacció interpersonal de l’investigador. Un
etnògraf poc experimentat, tímid i poc comunicatiu pot tenir dificultats seri-
oses per “arrencar” una investigació etnogràfica.
Però, al mateix temps, cal comptar amb els altres, amb els habitants del lloc
que volem estudiar. No totes les persones es mostraran sol·lícites davant de la
nostra actitud irrefrenable de ficar el nas pertot arreu i no parar de fer pregun-
tes. Sovint tindrem la sensació que, malgrat que ens atorguin un tracte cortès
i sovint obert i desinhibit, hi ha coses que no es diuen o no es fan en la nostra
presència. Ens sentirem estranys, o, millor dit, constatarem que som uns es-
tranys, per molts esforços que fem per a propiciar una integració que, si arriba,
es produeix després de molt de temps.
A més a més, cal tenir present el joc de miralls que es genera entre l’investiga-
dor i els subjectes estudiats: nosaltres no som els únics que observem i classi-
fiquem, ells també ho fan i ens observen, volen saber què volem exactament
i, sovint, les nostres explicacions no són suficients i això genera distància o
desconfiança.
D’altra banda, hem de partir de la idea que no s’obriran totes les portes, ja que
els mateixos sistemes faccionals locals fan que si la gent ens identifica com a
amics d’un grup de persones, automàticament ens situïn en el camp enemic.
Cal ser molt prudent per a evitar aquestes identificacions, però amb tot i això
hem de partir de la base que no tothom serà accessible.
Amb relació a l’aplicació de la resta de tècniques de camp, la major part encara

són més selectives pel que fa a la disponibilitat de la gent. Les entrevistes en
profunditat, enregistrades en cinta magnètica, són una prova de foc del nivell
de confiança que haurem obtingut. Sovint la gent no s’atreveix a dir que no
vol ser entrevistada, però va donant allargs i els contactes interessants mai no
s’acaben de concretar en una bona entrevista.
Una entrevista en profunditat, per exemple d’orientació biogràfica, pot im-

plicar hores i hores de gravació. Com succeeix en el cas dels novel·listes, cal
trobar gent que tingui coses a dir, que les vulgui dir i, a més, que les sàpiga
expressar. El mateix passa quan volem elaborar una xarxa social , una carta
de parentiu o una genealogia. Encara que en aquests casos sempre es tro-
ben persones interessades a col·laborar davant la promesa d’obtenir després

una prova impresa d’aquests protocols.
Com veiem, una part molt substantiva de l’èxit en el treball de camp etnogràfic
depèn de l’empatia que l’investigador ha de transmetre als seus informants.
Aquest factor, òbviament, és irreductible a l’aprenentatge acadèmic del mètode
científic i forma part del conjunt d’aptituds personals de la persona que es vul-
gui dedicar a l’etnografia.
Objectius
Aquest mòdul didàctic està dedicat a la presentació de les principals tècniques

de recollida de dades que s’utilitzen en el treball de camp etnogràfic. Els ob-
jectius principals que pretén aconseguir són els següents:
1. Fer la presentació de cadascuna de les sis tècniques de camp bàsiques: l’ob-

servació participant, les entrevistes, l’anàlisi de xarxes socials, l’anàlisi ge-
nealògica, les fonts documentals i els arxius, i la fotografia, el dibuix i els
enregistraments audiovisuals.
2. Plantejar els avantatges i les limitacions de l’ús sobre el terreny de cada

tècnica.
3. Descriure les diferents modalitats de cadascuna de les tècniques i suggerir

en quines circumstàncies i amb quins objectius analítics recomanen utilit-
zar una modalitat o una altra.
4. I·llustrar amb exemples l’ús de cada tècnica en investigacions especíiques.
5. Mostrar el caràcter humanístic de la metodologia etnogràfica i, per tant, el

fet que el coneixement i el domini de les tècniques de camp, malgrat que
és molt important per a l’èxit d’una investigació, no es pot comparar amb
la importància que té l’establiment d’una relació empàtica i no intrusiva
amb els informants.
6. Insistir en el caràcter obert i flexible de les tècniques etnogràfiques, que no

es poden reduir a protocols tancats i d’aplicació fixa.
1. L’observació participant
Joan J. Pujadas
L’observació participant constitueix la principal tècnica d’investigació antro-

pològica i, a la vegada, la més sacralitzada. Està indissociablement lligada a la
identitat professional dels antropòlegs socials i vinculada a la història contem-
porània de la nostra disciplina, gràcies a la figura de l’antropòleg polonès ins-
tal·lat a Anglaterra Bronislaw Kaspar Malinowski.
Com a tècnica de camp, l’observació participant no solament és

una tècnica essencial, sinó que per a molts és gairebé sinònim d’et-
nografia, entesa com un tot. Tal com el mateix Malinowski va pro-
posar, el treball de camp dels antropòlegs consisteix en estades
prolongades dels investigadors sobre el terreny, que poden anar des
d’un any fins a dos o tres, durant els quals l’investigador ha d’inten-
tar submergir-se en la vida quotidiana del grup estudiat, tot inten-
tant minimitzar l’impacte que la seva presència provoca entre els
membres del grup en qüestió.
L’objectiu principal de la persona que investiga és familiaritzar-se amb els

significats culturals, els valors, els costums i l’estructura social del grup
amb el qual conviu, tot intentant esbrinar la racionalitat específica dels
seus actes.
Segons S.J. Taylor i R. Bogdan, l’observació participant consisteix en “la in-

Lectura recomanada
vestigació basada en la interacció social entre l’investigador i els infor-
Si voleu ampliar la definició
mants en el milieu d’aquests darrers, i durant la qual es recullen dades de d’aquests autors podeu llegir:
Taylor, S.J.; Bogdan, R.
forma sistemàtica i no intrusiva”. (1992). Introducción a los
métodos cualitativos de
investigación (pàg. 31).
Més concretament, tal com explica Juan M. García Jorba: Barcelona: Paidós.
“Amb independència del grau de participació que es consideri oportú, observar, exer-
citar l’art de la mirada, és necessari en qualsevol context. L’observació forma part de
la vida social. La seva utilitat resideix a proveir de la capacitat per a reconèixer la realitat
circumdant i descobrir significats possibles. En un pla general, constitueix una estra-
tègia adaptativa per a l’espècie humana. També és una estratègia adaptativa per a un
investigador social. Permet reconèixer l’ambient, l’entorn en el qual es desenvolupa
el sociòleg o antropòleg, per a orientar la seva interacció amb les persones. Arribat el
cas, facilita l’accés als indicadors d’aquelles variables que preveu significatives. Com
succeeix amb tantes altres habilitats, s’aprèn a observar. Els rudiments d’aquest apre-
nentatge es poden esbossar en sessions teòriques o llibres de metodologia, però l’aprenen-
tatge es fa en la pràctica. És intransferible, entre altres coses, perquè depèn de què es
vol esbrinar.”
Juan M. García Jorba (2000). Diarios de campo (pàg. 107). Madrid: CIS.
1.1. Malinowski i l’etnografia de les illes Trobriand
L’observació participant, tal com era concebuda per Malinowski,

constituïa gairebé l’única eina de camp, ja que el seu objecte d’estu-
di, la societat trobriandesa, per exemple, es caracteritzava per l’exis-
tència de petites comunitats amb un grau d’estabilitat molt gran.
Com veurem més endavant, en els estudis orientats a l’anàlisi de so-

cietats urbanes o urbanitzades, caracteritzades per assentaments hu-
mans de grans dimensions, per un gran dinamisme econòmic i
cultural i per unes relacions socials discontínues, anònimes i canvi-
ants, l’observació participant, com a tècnica de recollida d’informa- Bronislaw Malinowski amb els illencs de les Trobiand.
ció, deixa el seu lloc hegemònic i esdevé una tècnica, entre d’altres,
Podeu consultar l’Enciclopèdia
a disposició de l’investigador. Britànica on line de la biblioteca
virtual de la Universitat Oberta de
Catalunya, Taulell Virtual, per a obtenir
més informació sobre l’obra i la
importància de Bronislaw Kaspar
Aquestes altres tècniques de què disposa l’investigador són els diferents tipus Malinowski en el marc de les ciències
socials.
d’entrevistes, l’anàlisi de xarxes socials, l’elaboració de genealogies i cartes de
parentiu, els documents personals, els arxius familiars o institucionals, la fo-
Desenvoluparem totes aquestes
tècniques en els apartats següents
tografia, el dibuix i l’àmplia gamma d’enregistraments audiovisuals. d’aquest mòdul didàctic.
Com assenyalen S.J. Taylor i R. Bogdan, els estudis etnogràfics tenen un caràc-
ter obert i flexible, ja que en el disseny metodològic de les investigacions de
camp no es poden preveure a priori les circumstàncies i les situacions concre-
tes en les quals s’haurà de desenvolupar l’acostament de l’investigador o in-
vestigadors als escenaris socials que han de ser objecte de la seva observació.
Si partim de la premissa del caràcter no intrusiu en què es fonamenta la tècni-

ca de l’observació participant, veurem que constitueix el tipus d’acostament
més adequat per a les primeres etapes d’una investigació de camp, per tal de
garantir que la presència de l’investigador no esdevingui un factor determi-
nant en el biaix dels comportaments d’uns actors socials que poden modificar
les seves rutines quotidianes en sentir-se observats.
L’observació participant de Bronislaw Kaspar Malinowski
La tècnica de l’observació participant, instaurada per B.K. Malinowski, és descrita sense

emprar el terme en el capítol introductori de la seva obra Els argonautes del Pacífic Occi-
dental de la manera més convincent i clara que coneixem, en parlar de la seva presència
en un poblat trobriandès:
“Hi ha una gran diferència entre capbussar-se esporàdicament en la companyia dels in-
dígenes i estar realment en contacte amb ells. Què significa això darrer? Per part de l’et-
nògraf vol dir que la vida en el poblat, que en un principi és una aventura estranya, a
voltes desagradable i a voltes intensament interessant, aviat adopta un curs força natural
totalment en harmonia amb la seva rodalia.
Poc després d’haver-me establert a Omarakana (illes Trobriand), vaig començar a prendre
part, en certa forma, en la vida del poblat, a delir-me pels propers esdeveniments impor-
tants o festius, a prendre un interès personal en les xafarderies i en el transcurs de les pe-
tites incidències del poblat, a despertar-me cada matí per conèixer un dia que se’m
presentava més o menys com a l’indígena. Sortia de la meva mosquitera, veia com la vida
del poblat començava a desvetllar-se entorn meu o com la gent ja estava ben atrafegada
en els seus quefers segons l’hora i també segons l’època de l’any, car es llevaven i comen-
çaven les seves tasques aviat o tard, d’acord amb la feina que tinguessin. A mesura que
feia el meu passeig matinal pel poble, podia observar detalls íntims de la vida de família,
de la condícia personal, de la cuina i dels àpats; podia veure els agençaments del treball
quotidià, gent que anava a fer els seus encàrrecs o grups d’homes i dones enfeinats en
algunes de llurs tasques productives. Baralles, acudits, escenes familiars, esdeveniments
generalment trivials, a vegades dramàtics, però sempre significatius, constituïen l’ambient
de la meva vida diària, com la de la seva. Cal fer avinent que, com que els indígenes em
veien constantment cada dia, deixaren d’estar interessats o alarmats per la meva pre-
sència i de prestar-me atenció, i jo, per part meva, vaig deixar d’ésser un element de
pertorbació de la vida tribal que em disposava a estudiar, alterant-la per la meva sola pro-
ximitat, com sempre succeeix amb un nouvingut a tota comunitat salvatge. De fet, com
que sabien que ficaria el nas pertot, fins i tot on un indígena ben educat no gosaria mai
immiscir-se, acabaren per considerar-me com a formant part de llur vida, un mal o un
destorb necessaris, mitigats pels meus regals de tabac.
Més tard, ja entrat el dia, tot el que passava estava fàcilment a l’abast i no hi havia cap
mena de possibilitat que em passés inadvertit. Esveraments davant la vinguda del fetiller
al vespre, un o dos casos de bregues i altercats grans i realment importants dins la comu-
nitat, casos de malaltia, intents de guariment i defuncions, ritus màgics que calia execu-
tar: no vaig haver d’anar a llur encalç, temorós de perdre-me’ls, ans tingueren lloc davant
els meus ulls, enfront de casa meva, per dir-ho així. I cal destacar que, quan ocorre quel-
com dramàtic o important, és essencial investigar-ho en el mateix moment en què s’es-
devé, perquè els indígenes no poden deixar de parlar-ne, estan massa esverats per a ser
reticents o hi estan massa interessats per a ser mentalment mandrosos a l’hora de donar-
ne detalls. Igualment, una vegada i una altra, vaig cometre infraccions d’etiqueta, les
quals, els indígenes, que ja em coneixien prou bé, no s’estaven mai d’assenyalar-me. Vaig
haver d’aprendre com captenir-me i, fins a un cert punt, vaig adquirir la “sensació” de
les bones i males maneres indígenes. Amb això, i amb la capacitat de gaudir de llur com-
panyia i de compartir alguns dels seus jocs i diversions, vaig començar a tenir la impressió
que estava de veritat en contacte amb ells, i aquesta és certament la condició preliminar
per a poder portar a terme un treball de camp reeixit”.
Bronislaw Kaspar Malinowski, Els argonautes del Pacífic Occidental (1986, pàg. 59-60, 2 vol., Lectura recomanada
edició original del 1922). Barcelona: Edicions 62 / Diputació de Barcelona.
Si voleu continuar la lectura
Per a Malinowski, doncs, l’observació participant no consisteix simplement en els del llibre de Malinowski, aquí
en teniu les dades:
contactes esporàdics que l’investigador pugui fer en un poblat indígena. Ell defen- Malinowski, Bronislaw
sa la coresidència continuada com a mitjà per a tenir al seu abast tots i cadascun Kaspar (1986). Els argonautes
del Pacífic Occidental (2 vol.,
dels aspectes de la vida dels indígenes i, també, per tal que els membres de la co- edició original del 1922).
Barcelona: Edicions 62 /
munitat estudiada acceptin l’etnògraf com un element més de la vida quotidiana. Diputació de Barcelona.
Aquest segon aspecte és substancial perquè els objectius de l’observació parti-

cipant puguin arribar a bon port, ja que és imprescindible que els subjectes
sotmesos a observació integrin la presència de l’antropòleg com una dimensió
més de la seva vida normal, per tal d’evitar l’impacte que la presència d’un es-
trany pot tenir sobre el comportament de les persones.
1.2. L’experiència etnogràfica com a vivència intersubjectiva
De totes maneres, és innegable que la presència dels etnògrafs, per més subtil
i respectuosa que sigui amb la situació social que es vol estudiar, sempre té al-
gun tipus d’impacte sobre la mateixa realitat social. També cal destacar, inver-
sament, l’impacte que l’entorn social estudiat deixa en l’etnògraf. H. Velasco
y A. Díaz de Rada fan les apreciacions següents en aquest sentit:
“El treball de camp deixa un cert llast, exerceix una certa pressió sobre l’investigador i en
algun sentit el transforma. La implicació personal significa de vegades assumir riscos, pa-
tir malalties, etc.; i genera estats d’ànim, sentiments, experiències d’autocontrol..., però
també possiblement expressions de desànim, alguna conducta irreflexiva, desorientació,
percepció d’incapacitat... Són aspectes que se solen destacar i que no es poden obviar fins
al punt de suposar que l’exigència d’asèpsia que demana la metodologia pugui acabar re-
butjant-los com a espuris. Però, sobretot, el mètode involucra la persona: les relacions so-
cials establertes mitjançant aquesta situació metodològica impliquen la persona com una
obligació d’humanitat que contraresta qualsevol exigència d’asèpsia metodològica”.
H. Velasco; A. Díaz de Rada, La lógica de la investigación etnográfica (1997, pàg. 23).

Madrid: Trotta.
Indubtablement, doncs, l’experiència etnogràfica, en general, i la particular,

vinculada a l’observació participant, pressuposen l’establiment de vincles per-
sonals i emocionals entre observadors i observats, entre els investigadors i els
actors socials. No es pot pretendre evitar –ni és possible fer-ho– l’establiment
d’una relació d’empatia entre l’investigador de camp i aquells éssers humans
que formen part de la situació etnogràfica que es vol descriure, en primer
lloc, per a analitzar-la i interpretar-la després.
Els mateixos sentiments formen part de la realitat quotidiana de les persones,

Lectura recomanada
i aquesta dimensió “calenta”, vivencial, del treball de camp és una dimensió
L’experiència negativa de
consubstancial de l’experiència dels etnògrafs. Lògicament, també aquesta im- S.J. Taylor es recull en el
manual següent:
plicació personal amb els subjectes de l’anàlisi de camp pot ser de signe nega- Taylor, S.J.; Bogdan, R.
tiu. S.J. Taylor narra els problemes ètics i de desidentificació amb els subjectes (1992). Introducción a los
observats en un estudi sobre el paper dels vetlladors d’una institució per a re- investigación (pàg. 95).
Barcelona: Paidós.
tardats mentals, en què aquests abusaven impunement dels interns, apallis-
sant-los i tractant-los de manera brutal.
El mateix Malinowski confessa, en la introducció metodològica a Els argonau-

tes del Pacífic Occidental , els moments de desànim i de depressió:
“Recordo molt bé les llargues visites que vaig efectuar als poblats durant les primeres set-
manes: el sentiment de desesperació i desmoralització després que molts intents obsti-
nats però fútils d’entrar en contacte real amb els indígenes o d’obtenir-ne alguna
informació fracassessin rotundament. Vaig tenir períodes d’abatiment, en què em sumia
en la lectura de novel·les, igual que un hom pot donar-se a la beguda en un rampell de
depressió i avorriment tropicals”.
Bronislaw Kaspar Malinowski, Els argonautes del Pacífic Occidental (1986, pàg. 56, 2 vol.,
edició original del 1922). Barcelona: Edicions 62 / Diputació de Barcelona.
El treball de camp, en general, i l’observació participant en particular, esdeve-

nen un joc d’empatia i estranyament, de proximitat i distanciament. Cal acos-
tar-se a la realitat social que es vol “etnografiar”, submergint-se en els símbols,
en els valors i en els significats de les actituds, les accions socials i el discurs
dels informants.
Principalment, l’observació participant cerca la comprensió per part de

l’investigador de tot el conjunt d’elements culturals que constitueixen la
“racionalitat” amb què els actors socials actuen, el sentit que donen a les
seves accions, les seves fites i els seus anhels personals i de grup. Arribar a
aquest nivell de comprensió requereix empatia i proximitat, la qual cosa
pressuposa participar de les situacions socials, implicar-s’hi, conviure-hi.
Paul Rabinow ens aporta la seva experiència etnogràfica a Sefrou, població si-
tuada a l’Atles Mitjà marroquí:
“Alí i jo érem ja companys inseparables. Malgrat les barreres lingüístiques, ens portàvem
admirablement bé. Fèiem broma sobre com era d’’ayyan el meu àrab, crispat, feble i inade-
quat. Aquest tipus de comentari produïa invariablement un esclat de riallades en Alí i Sous-
si. Fruïen enormement amb aquests girs irònics en què un d’ells emprava construccions
subtils o jugava amb matisos per demostrar que poc que dominava jo la llengua. Vàrem
passar d’aquesta forma moltes hores junts, fent broma, picant-nos i bevent te... Després
d’aproximadament un mes d’estar assegut davant la tenda de Soussi, em vaig convertir
quasi en coconspirador en els seus esforços còmics per fer fora tothom qui volia comprar-
li roba a la tenda. Vaig arribar a conèixer la núvia d’Alí. Alí era casat i tenia diversos fills,
però aquesta noia bereber d’Immouzer de Marmoucha, un poblat bereber situat a la part
més alta de l’Atles Mitjà, era el seu autèntic amor (hobb, com ell ho denominava). Ella vivia
a la seva caseta, davant la tenda de Soussi. Jo donava per fet que ella ja havia estat prostituta
o que, si més no, volia arribar a ser-ho, quan Cupido llançà les sagetes. Sempre era tímida
amb mi, i el meu àrab ‘ayyan no era una ajuda en absolut; però ella sabia amb certesa qui
era jo i va arribar a acceptar-me com a part del muntatge picaresc que girava al voltant del
magatzem de Soussi. Un dia, després de la discussió del casament, Alí va dir que Mimouna,
el seu autèntic amor, havia d’anar a casa seva a visitar la seva mare; per què no anava amb
ells? Traduït, això volia dir que per què no els portava en cotxe al llarg dels aproximada-
ment cent seixanta quilòmetres de recorregut. Jo em vaig complaure en acceptar; aquest
vot de confiança indicava el traspàs d’una altra barrera... A més, estava desitjant sortir de
Sefrou i Marmoucha s’allunyava del terreny que ja em resultava familiar. El seu mercat era
famós, i jo esperava trobar allà l’autèntica artesania bereber. També tenia curiositat per veu-
re com actuaria Alí amb la família de Mimouna”.
Paul Rabinow, Reflexiones sobre un trabajo de campo en Marruecos (1992, pàg. 67-69).
Madrid: Júcar.
1.3. La ubicació en el terreny: objectius i escenaris
Per la seva mateixa naturalesa metodològica, l’observació participant consti-

tueix la tècnica més flexible a l’abast de l’investigador, el qual s’ha d’anar
adaptant a la subjectivitat dels seus informants i a les circumstàncies no pre-
visibles de les situacions etnogràfiques.
No poder preveure els passos concrets que haurem de fer per a familiaritzar-
nos amb el nostre terreny i per a guanyar-nos la confiança dels nostres futurs
informants no pressuposa que no tinguem una idea precisa dels objectius que
volem assolir i de les hipòtesis que orienten la nostra investigació, a partir del
disseny d’investigació prèviament elaborat.
No compartim, per tant, una idea força estesa entre alguns científics socials,
com ara S.J. Taylor i R. Bogdan, que descriuen de la manera següent:
“Fins que no entrem en el camp no sabem quines preguntes volem fer ni com volem fer-
les. En altres paraules, la imatge preconcebuda que tenim de la gent que intentem estu-
diar pot ser ingènua, enganyosa o completament falsa. La major part dels observadors
participants tracta d’entrar en el camp sense hipòtesis o preconceptes específics”.
Taylor, S.J.; Bogdan, R., Introducción a los métodos cualitativos de investigación (1992, pàg. 32).
Barcelona: Paidós.
Aquesta visió ens sembla completament ingènua i crea més problemes dels
que pot resoldre. Efectivament, iniciar un treball de camp amb unes idees pre-
concebudes i excessivament tancades del que es vol observar i descriure ens

pot impedir de veure tot un seguit de coses rellevants.
Si volem destacar la pertinència de l’observació participant és per a suggerir

l’interès intrínsec que posseeix aquesta experiència subjectiva que com-
partim amb les persones que formen part de l’univers social que hem triat
per a observar. Ara bé, tenir hipòtesis ben plantejades, que sorgeixen
d’una anàlisi detinguda de la bibliografia existent sobre el tema i sobre
el grup que estem estudiant, pot ser precisament l’assegurança davant
els preconceptes implícits que, a partir del sentit comú, puguem tenir
sobre la situació que volem analitzar.
Tenir hipòtesis ben formulades ens obliga a plantejar explícitament tot el re-
refons teòric del disseny d’investigació en el qual s’ubica l’etapa etnogràfica.
Es tracta de confrontar l’experiència de camp amb la teoria, és a dir, amb les
interpretacions prèvies que s’han fet del problema que estem estudiant.
Sempre és millor confrontar les dades etnogràfiques amb plantejaments teò-

rics que no pas amb els prejudicis més o menys subtils que l’etnògraf pugui
tenir d’un problema i sobre els quals no ha fet cap formulació explícita, per
aquesta por ingènua de “contaminar” la seva mirada etnogràfica.
Diferències entre la unitat d’anàlisi i les unitats d’observació
Cal distingir la unitat d’anàlisi de les unitats d’observació. Mentre que la primera cons-
titueix tot l’univers d’anàlisi, les segones es refereixen a aquells enclavaments en els quals
realitzem el treball sobre el terreny. Les dades empíriques obtingudes d’aquests enclava-
ments, si han estat ben triades, es poden generalitzar a tota la unitat d’anàlisi. Així, per
exemple, si volem estudiar l’impacte social de l’envelliment als Pirineus, triarem unes
quantes localitats representatives per tal d’obtenir unes dades que ens permetin arribar a
conclusions referides a tota la regió.
És indubtable que el tipus de terreny (i el tema de la investigació) triat condi-

ciona dràsticament la manera com hem de situar-nos, les passes que hem de
fer i la manera com hem de realitzar la nostra entrada en la comunitat, insti-
tució, grup, comarca o regió triat com a unitat d’observació.
Moltes vegades no és necessària aquella coresidència que defensava Malinowski,

altres vegades pot resultar indispensable i, finalment, en alguns casos pot re-
sultar simplement impossible conviure estretament amb els nostres infor-
mants. Pensem, per exemple, en l’estudi clàssic de William F. Whyte (1943)
sobre “la societat de les cantonades”, en el qual l’etnògraf va estudiar l’“ordre
social” d’un barri a partir de l’observació sistemàtica de la vida de relació d’una
banda juvenil en una ciutat nord-americana.
És obvi que la presència de l’etnògraf en el món tancat d’una banda era molt
difícil, amb la qual cosa l’estratègia de Whyte, que es va instal·lar durant
molts mesos al barri, va ser anar guanyant la confiança d’alguns dels seus
Lectura complementària
membres i intentar entrevistar-los de manera informal per separat i fora dels
Si voleu conèixer l’estudi de
espais i els moments en què es trobaven diàriament. Només al final de la seva Whyte sobre les bandes
juvenils, podeu llegir:
investigació va tenir l’oportunitat de participar en algunes de les trobades
Whyte, William F. (1943).
del grup sencer. Street Corner Society. Chicago:
The University of Chicago
Press.
Encara més grans són els problemes que es plantegen a l’etnògraf quan el seu
objecte d’estudi és una institució tancada. Pensem en els estudis sobre pobla-
cions presidiàries, hospitals, manicomis o fàbriques, en què un rígid sistema
de normes institucionals fa gairebé impossible a l’etnògraf l’observació i, en-
cara més, la participació.
Al màxim que pot arribar l’investigador en aquests casos és a “camuflar-se”

A les institucions
d’assistent social o educador a les presons o de personal facultatiu o directiu tancades...
als hospitals i manicomis o als centres de treball. Però és evident que, fent ... s’han d’adoptar altres tècni-
ques de camp: l’entrevista
aquest paper, l’etnògraf no aconsegueix el que és més important de l’obser- focalitzada, l’entrevista d’ori-
vació participant, que és guanyar-se la complicitat i la companyonia dels ob- entació biogràfica o bé l’anàlisi
de xarxes socials.
servats.
Necessitem distingir, doncs, els diferents tipus d’escenaris o ter-

renys on es pot desenvolupar un treball de camp basat en la tècnica
de l’observació participant:
1) Una institució oberta (una associació de veïns, un sindicat,

un partit polític, un col·legi professional, una universitat), en la
qual tots els individus que en són membres participen d’uns ma-
teixos objectius, amb uns nivells de participació i d’interacció
La presó és un exemple d’una
molt diferents i en la qual les relacions cara a cara són fragmentà- institució tancada.
ries i discontínues.
2) Una comunitat petita (un poblat indígena, un llogarret, un barri

de dimensions reduïdes), en la qual es donen entre les persones unes
relacions cara a cara i, en principi, tothom coneix tothom.
3) Una comunitat gran (un poble, una vila, una ciutat, una vall de
muntanya, una regió o comarca o, fins i tot, un país sencer), en la
qual no es donen aquestes relacions cara a cara entre tots els indivi- Mercat d’un poblat.
dus, sinó que les relacions són fragmentàries i es donen entre dife-
rents subgrups components de la unitat d’anàlisi. Lectura recomanada
Per a ampliar la informació

sobre les comunitats
En aquest darrer cas el sentit del concepte comunitat no és més que una cons- imaginades de B. Anderson
podeu consultar:
trucció social, és a dir, una forma d’afirmació del sentiment de pertinença, en
Anderson, Benedict (1991).
el mateix sentit que Benedict Anderson utilitza l’expressió comunitats imagi- Imagined Communities.
Londres: Verso.
nades per a referir-se a les nacions.
Exemple d’observació participant en una comunitat tancada
En un estudi recent sobre les sectes religioses, Joan Prat ens proporciona un interessant
testimoni personal, juntament amb el d’altres autors que esmenta, sobre les dificultats de
practicar l’observació participant en aquest tipus d’escenari. Davant la presència d’una
persona estranya al grup, els seus membres tenen la necessitat d’etiquetar el nouvingut:
aquest pot ser un enemic, un amic o un seeker, és a dir, un “explorador”, algú que vol
aprendre.
L’espai per a un observador imparcial i neutre, desitjós d’aprendre però sense implicar-
se, és molt petit. L’etnògraf sempre té la possibilitat de declarar obertament les seves in-
tencions, però és indubtable que, en un context com aquest, això pot implicar modifica-
cions en les actituds dels membres de la secta. No hi ha, però, cap recepta universal del
que s’ha de fer en aquests casos, excepte dir que sempre cal ser prudent i respectuós amb
el grup estudiat i cercar, en cada cas, la solució que ens dicti la nostra intuïció i el sentit
comú. Vegem el testimoni personal de Joan Prat:
“Una investigación sobre un grupo sectario puede abordarse desde dos posturas extremas: clari-
ficando, de entrada, el papel de investigador o adoptando una actitud encubierta, de falso adepto
(...). En mi caso he practicado los dos tipos de aproximación: a los gnósticos no les confesé abier-
tamente los motivos que me impulsaban a seguir sus cámaras (cursos) de formación, mientras Una de les pràctiques religioses dels
Hare Krishna: el cant natural del japa
que confesé abiertamente mis intenciones a los devotos de Hare Krishna. También clarifiqué mi (rosari hindú) al temple.
postura con los testigos de Jehová que me imparten el estudio bíblico, pero éstos no parecen darse
por enterados y me tratan como supongo tratarán a otro neófito cualquiera. A pesar de las dife-
rencias de intención, debo confesar que siempre se me han mezclado los aspectos profesionales
con los personales y emociales, y cuando he practicado la observación participante he sido abso-
lutamente incapaz de separar los diferentes niveles. Por esta razón siempre he adoptado, creo que
incluso de forma inconsciente, la postura del seeker, el explorador deseoso de aprender de sus
interlocutores y de congraciarse con ellos”.
Joan Prat, El estigma del extraño. Un ensayo antropológico sobre las sectas religiosas (1997,
pàg. 92). Barcelona: Ariel.
És indubtable que l’exemple de l’estudi de les sectes pot ser molt complicat i
que el caràcter relativament obert d’aquestes, des de la perspectiva de la cap-
tació de neòfits, es transforma en un vedat tancat si l’etnògraf es proposa es-
tudiar les interioritats del sistema jeràrquic de poder intern. Per tant, les sectes
constitueixen, per elles mateixes, una unitat d’observació híbrida, en la qual
hi ha dimensions que corresponen a una institució tancada i d’altres que cor-
responen a les d’una institució oberta.
El mateix ens trobarem si pretenem estudiar un sindicat, un partit polític o

una associació de veïns. Qualsevol col·lectiu, institucionalitzat o no, posseeix
dues cares: l’una diürna, diàfana; l’altra fosca i nocturna. A la primera es pot
accedir fàcilment, en l’altra és gairebé impossible penetrar-hi directament. No-
més podem fer-hi inferències o bé introduir-nos-hi indirectament, per exem-
ple mitjançant alguns dissidents, que ens poden explicar les interioritats de
l’estructura de poder interna, i també les contradiccions entre les pràctiques i
el discurs.
Lectura recomanada
Diferències entre la dimensió diàfana i la dimensió fosca
Per a aprofundir en els
Aquesta distinció entre les dimensions diàfana (diürna) i fosca (nocturna) de la realitat conceptes de dimensió
la proposen P.L. Berger i T. Luckmann a La construcció social de la realitat, en introduir el diàfana i fosca podeu llegir:
concepte de funció nòmica per a referir-se a l’intent de neutralitzar les tensions i els con- Berger, P.L.; Luckmann, T.
flictes dels grups i les institucions (cara nocturna) mitjançant la creació d’un univers sim- (1988). La construcció social
de la realitat (pàg. 141 i seg.).
bòlic que ordena les unitats de l’experiència a partir de referents quotidians, neutres i no Barcelona: Herder.
conflictius, és a dir, diürns. La cara diürna intenta amagar la nocturna.
1.4. La pluralitat de veus i l’etnografia densa
Aquest dualisme entre les cares fosca i diàfana de la realitat el trobem tam-
bé en els estudis de comunitat . La nostra pròpia experiència d’observació
participant a diferents poblacions dels Pirineus ens permet establir l’exis-
tència d’un llindar molt clarament establert entre la imatge externa i la in-
terna.
La imatge externa que els actors socials s’afanyen a mostrar al foraster és una
imatge idealitzada de la realitat, la cara diàfana , on no hi ha conflictes entre
veïns i regna la solidaritat, l’igualitarisme i, fins i tot, l’autocomplaença iden-
titària, basada en l’afirmació de la superioritat dels propis costums, la gastro-
nomia de la terra i el convenciment que les festes locals són les millors de
l’univers cultural en el qual s’insereix la comunitat.
Indubtablement, les coses són més complicades i és bo que l’etnògraf s’afa-

nyi a trobar altres explicacions, altres dimensions de la vida social, a més
d’aquesta imatge construïda de la realitat. Quan un grata una mica més,
quan aprofundeix en el coneixement de com s’estructuren les relacions so-
cials, troba conflictes, divisions clientelars, lluites pel poder, desigualtats i
tensions socials i, el que és més important, mostres d’alienació cultural i cri-
sis identitàries que no són fàcilment perceptibles per un observador extern
poc avisat.
Però, sens dubte, aquesta cara fosca de la realitat serveix de contrapunt per a
construir una interpretació més completa i equilibrada de la nostra unitat
d’anàlisi.
L’etnografia densa en la descripció del conflicte

Lectura recomanada
L’antropòleg nord-americà Clifford Geertz ens proporciona, amb la seva concepció d’una Si voleu aprofundir en el
etnografia densa , una il·lustració excel·lent de quina ha de ser l’actitud de l’etnògraf, concepte d’etnografia densa,
obert a la pluralitat de veus discrepants dels actors socials, que fan lectures diferents i, llegiu:
fins i tot, contraposades dels fets que s’esdevenen en la vida d’un lloc en un moment de- Geertz, Clifford (1987). La
terminat. Vegem un cas concret, extret de la llibreta de camp del mateix Geertz: interpretación de las culturas.
Mèxic DF: Gedisa.
“Els francesos (segons va dir l’informant) només acabaven d’arribar. Havien instal·lat
unes vint petites fortificacions entre aquest punt, la ciutat i la regió de Marmusha, al bell
mig de les muntanyes, i les van instal·lar sobre promontoris amb la finalitat de poder vi-
gilar l’interior del país. Tot i així no podien garantir protecció i seguretat, sobretot durant
les nits. Així, encara que se suposava que estava legalment abolit el sistema de mezrag
(pacte comercial), en realitat es continuava practicant igual que abans.
Una nit, quan Cohen (que parla de manera fluida el berber) es trobava allà dalt, a
Marmusha, uns altres dos jueus comerciants de la tribu veïna van anar en aquell lloc per
comprar-li alguns articles. Uns berbers pertanyents a una altra tribu veïna varen tractar
d’irrompre a la casa de Cohen, però aquest va disparar la seva escopeta a l’aire. (Tradicio-
nalment no estava permès que els jueus tinguessin armes, però en aquell període les coses
estaven tan inquietes que molts jueus en tenien de totes maneres.) L’espetec cridà l’aten-
ció dels francesos i els pillards fugiren.
Van retornar, però, la nit següent; un d’ells, disfressat de dona, va picar a la porta i va
explicar una certa història. Cohen tenia sospites i no volia deixar-la entrar, però els al-
tres jueus varen dir: «Bah, si és només una dona. Tot està bé». De manera que li varen
obrir la porta i tot el grup es precipità a dins. Varen matar els dos visitants jueus, però
Cohen va aconseguir tancar-se en una cambra adjacent. Va sentir que els lladres pro-
jectaven cremar-lo viu dins el seu negoci després d’haver retirat les mercaderies; ales-
hores va obrir la porta i es va llançar cap a fora brandant un garrot i, així, va aconseguir
fugir per una finestra.
Va arribar a la fortificació per a fer-se curar les ferides i es queixà al comandant local,
un tal capità Dumari, a qui manifestà que volia obtenir el seu ‘ar, és a dir, quatre o
cinc vegades el valor de les mercaderies que li havien robat. Els bandits pertanyien a
una tribu que encara no s’havia sotmès a l’autoritat francesa i estaven en oberta re-
bel·lió, de manera que quan Cohen va demanar autorització per a anar amb el seu
arrendador del mezrag , el xeic de la tribu de Marmusha, amb la finalitat de recollir la
indemnització que li pertocava segons les regles tradicionals, el capità Dumari no po-
dia donar-li permís oficialment a causa de la prohibició francesa del mezrag, però li
va donar autorització verbal i li va dir: «Si et maten, és qüestió teva».
Aleshores, el xeic, el jueu i un petit nombre d’homes armats de Marmusha varen re-
córrer deu o quinze quilòmetres muntanya amunt per la zona rebel, en la qual, és clar, La llibreta o diari
de camp...
no hi havia francesos. Esmunyint-se d’amagat es varen apoderar del pastor de la tribu
culpable i dels seus ramats. Els de l’altra tribu arribaren de seguida a cavall i armats per ... és una eina indispensable
a perseguir-los i ja estaven disposats a atacar. Però quan van veure quins eren els “lla- de l’observació participant en
dres de les ovelles” canviaren d’idea i digueren: «Molt bé, parlarem». Realment no po- la qual l’etnògraf anota les se-
dien negar el que havia succeït –que alguns dels seus homes havien desposseït Cohen ves observacions i impressions.
i mort els seus dos visitants– i no estaven disposats a desfermar una contesa seriosa
amb els de Marmusha, ja que això hauria significat una lluita amb els invasors. Els dos
grups es varen posar, doncs, a parlar, i parlaren i parlaren al bell mig de la planura ple-
na de milers d’ovelles; finalment, decidiren restituir els danys amb cinc-centes ovelles.
Els dos grups armats de berbers es varen alinear, doncs, muntats a cavall en dos ex-
trems oposats de la plana, tot deixant al mig el ramat; aleshores Cohen amb la seva
negra vestimenta talar i les seves plantofes es ficà entre les ovelles i les començà a triar,
una per una, al seu gust, per tal de rescabalar-se dels danys.
Així Cohen va obtenir les seves ovelles i retornà a Marmusha. Els francesos de la for-
tificació el sentiren arribar des de lluny (Cohen cridava feliç recordant el que havia
succeït: «Ba, ba, ba») i es preguntaren: «Què dimonis és això?». Cohen va dir: «Aquest
és el meu ‘ar». Els francesos no varen creure el que en realitat havia succeït i l’acusaren
de ser un espia que treballava per als berbers rebels. El varen empresonar i desposseir
del seu ramat. La seva família, que vivia a la ciutat, com que no rebia notícies seves
des de feia molt temps, va creure que havia mort. Però els francesos van acabar per
posar-lo en llibertat i Cohen va tornar a casa seva, encara que sense les seves ovelles.
Acudí aleshores al coronel de la ciutat, el francès encarregat de la regió, per a queixar-
se del que havia succeït, però el coronel va replicar: «No puc fer-hi res, en aquest afer.
No és cosa meva»”.
Clifford Geertz, La interpretación de las culturas. (1987). Mèxic DF: Gedisa.
Aquesta aproximació a la complexitat de les situacions etnogràfiques ens mos-

tra la importància de tenir en compte la pluralitat de veus que, des de la pers-
pectiva dels actors socials, configuren una realitat social multifacètica, plural,
que ens parla de l’heterogeneïtat de rols i de perspectives de les persones. Això
vol dir que ens hem d’esforçar a cercar aquestes veus diferenciades, que mos-
tren interpretacions discrepants d’una mateixa realitat.
La distinció entre el model emic de la realitat i el model etic la va establir,

originàriament, el lingüista K. Pike (1967). L’anàlisi emic es refereix al
conjunt de significats subjectius compartits pels membres d’un grup so-
cial a partir de la seva experiència cultural particular; l’anàlisi etic es re-
fereix a l’aplicació de models derivats de les categories teòriques i
formals de l’etnògraf.
En la il·lustració etnogràfica de Geertz trobem, com a mínim, tres lògiques per a analitzar
els mateixos fets:
1 ) La lògica dels colonitzadors francesos, per als quals només existeix un únic sistema le-
gal, el que ells han imposat a la regió. Recelen de tots els habitants de Marmusha perquè
són conscients que molts d’ells pretenen incomplir la nova legalitat, que ells estan obli-
gats a imposar i defensar.
2 ) La lògica dels berbers, colonitzats o no, que mantenen en la mesura de les seves pos-
sibilitats tot el seguit de regles que els dicta el costum, especialment pel que fa a la seva
relació entre tribus del mateix poble berber.
3 ) La lògica dels comerciants jueus que, com Cohen, no estan plenament inserits en cap
dels dos universos normatius, el francès i el berber, i que intenten sobreviure i, fins i tot,
treure avantatge de la superposició i les contradiccions de la situació, encara que no sem-
pre ho aconsegueixen.
Les situacions etnogràfiques complexes ens mostren que, mitjançant

l’observació participant, ens veiem transportats molt més enllà dels lí-
mits físics dels escenaris que prenem com a unitats d’observació. Tant
si ho vol com si no ho vol, l’etnògraf que, com Geertz, es troba en una
situació de multiculturalitat es veu obligat a reconstruir els referents
culturals, simbòlics i normatius que són al darrere de les accions dels ac-
tors socials que tenen visions del món alternatives.
Així, Marmusha esdevé, més enllà de la seva singularitat etnogràfica, una me-
tàfora del colonialisme francès al nord d’Àfrica i, en general, de qualsevol si-
tuació de colonialisme, una de les formes històricament més freqüents de
“trobada” multicultural. És molt important fer aquesta remarca, ja que avui en
dia totes les situacions etnogràfiques pensables són, d’una manera o una altra,
situacions de multiculturalitat.
L’etnògraf no en té prou amb la mirada aprofundida que li ofereix l’observa-

ció participant de la seva petita parcel·la de la realitat. Per a interpretar-la
d’una manera eficaç, complexa, ha d’anar més enllà, ha d’estudiar la multi-
plicitat de formes en què la seva unitat d’anàlisi s’articula en àmbits geogrà-
fics, socials, econòmics, polítics i culturals més amplis. Només d’aquesta
manera, contextualitzant, l’especificitat etnogràfica es torna interpretable:
Recordem el triangle antropològic
tot llegint el particularisme d’una situació en el marc comprensiu dels fenò- de què parlem a l’inici del mòdul
“L’etnografia com a mirada a la diversitat
social i cultural”.
mens més generals.
1.5. Observar coses particulars per a entendre coses generals
L’atenció per la relació entre el pol local i el pol global constitueix l’argument
Lectura recomanada
principal d’un dels darrers llibres de l’antropòleg suec Ulf Hannerz. Aquest
autor parteix de la premissa de l’existència d’un procés generalitzat de mestis- Per a ampliar la informació
sobre el pol local i el pol
satge i hibridació que s’estén actualment a totes les societats. global podeu llegir:
Hannerz, Ulf (1998).
Conexiones transnacionales.
Les noves tecnologies de la comunicació, les connexions mercantils d’abast Cultura, gente, lugares.
Madrid: Cátedra.
mundial i les relacions d’interdependència entre les societats i les economies
fan que en una petita ciutat provincial de Nigèria, Kafanchan, on Hannerz va

fer un treball de camp durant els anys setanta i vuitanta, es puguin detectar
influències d’origen cultural molt llunyà.
L’antropologia social clàssica havia fet estudis aprofundits de grups tribals

com els nupe, els tiv, els ioruba, els ibo o els hausa. De fet, la presència a la ciutat
de persones provinents d’aquestes tribus era molt evident, però, al mateix
temps, Kafanchan, dins la seva especificitat, mostrava molts trets culturals que
es podien trobar a qualsevol altre ciutat africana o occidental. Considerem el
cas de Ben, el qual, entre moltes altres ocupacions, feia d’assistent de Hannerz:
“També va ser al Rosy Guest Inn [la pensió on s’allotjava Hannerz] on vaig
conèixer Ben, un jove electricista que treballava allà quan l’electricitat co-
mençà a arribar a Kafanchan i a moltes poblacions de segon ordre –eren les
èpoques pròsperes de Nigèria, quan varen descobrir que hi havia petroli–. Ben
(el seu pare havia estat un dels primers d’aquell lloc a abandonar el conreu de
la terra i havia esdevingut un petit comerciant) va resultar ser una persona
de grans qualitats i condicions. De manera que quan la xarxa elèctrica va
quedar pràcticament enllestida, va començar a treballar amb mi fent tot el
seguit de tasques pròpies d’un ajudant d’antropòleg: guia, conseller, intèrpret,
mitjancer, etc. Li agradava conversar, dansar a l’estil Kung Fu a les cerveseries
d e Kafanchan, queixar-se per haver de flectar el genoll en el dur ciment d’al-
guna de les esglesioles que visitàvem, fer preguntes –molt més atrevides que
les que jo hauria pogut fer– als empresaris del lloc, i fer-me innombrables pre- Botiga del Camerun en la qual es venen
productes occidentals.
guntes sobre altres ciutats, sobre altres països... Un dels germans grans de Ben
era oficial de l’exèrcit i va anomenar el seu primogènit Gagarin, en record de l’astronauta
soviètic. Ben va voler emular el seu germà i quan va néixer el seu fill l’anomenà Lenin...
De manera que quan va decidir establir una tenda va decidir posar-li el nom del seu fill:
Supermercat Lenin”.
Ulf Hannerz, Conexiones transnacionales. Cultura, gente, lugares. (1998). Madrid: Cátedra.
Hannerz fa un relat molt impressionista de les seves experiències etnogràfi-

ques en aquesta petita ciutat nigeriana. Al Rosy Guest Inn hi havia, com a
clients fixos, comerciants de gingebre, màgics itinerants i soldats de permís.
L’electricitat tot just arribava a Kafanchan, però el jove assistent de Hannerz
ballava Kung Fu i posava al seu fill el nom de Lenin.
A Nigèria, com a Ghana o a Zimbabwe, l’impacte comercial, polític, identitari

Lectures recomanades
i cultural de la perllongada presència colonial es manifestava, abans i després
Per a obtenir més informació
de la descolonització formal del continent africà, en forma de profunds pro- sobre aquesta
multiculturalitat del
cessos d’aculturació. continent africà, podeu
llegir:
Goody, Jack (1995). Cocina,
A Kafanchan podem trobar, d’una banda, representants dels diferents grups cuisine y clase. Estudio de
sociología comparada.
ètnics del país amb els seus vestits identificadors i diferenciadors i, de l’altra, Barcelona: Gedisa.
un consumisme cultural que va des de l’assistència als cinemes per a veure Epstein, Adrian (1958).
Politics in an Urban African
pel·lícules americanes fins al consum diari de coca-coles, llaunes de sardines o Community . Manchester:
Manchester University Press.
pa blanc, productes tots d’importació estrangera.
Als habitatges, d’altra banda, dóna un toc de distinció tenir decoració i mobles
d’estil europeu. Un altre informant de Hannerz es lamenta que als hotels es
demani als clients la seva extracció ètnica, la qual cosa atempta contra la “uni-
tat nacional”, però aquest home no és conscient que un segle abans Nigèria
no existia com a unitat política i que si avui existeix és com a resultat d’haver
estat una unitat administrativa per als colonitzadors britànics.
Observar i participar d’aquesta amalgama de fets, de situacions contradictò-

ries, xocants, en una cultura híbrida , constituïda amb elements ètnics i so-
cials que provenen del passat tribal d’aquestes societats, juntament amb els
elements trasplantats des d’Europa durant el procés colonial, ens ajuda a re-
flexionar sobre les nostres pròpies societats, igualment híbrides, contradictò-
ries i canviants.
En el fons, podem afirmar que qualsevol indret és bo per tal d’observar una
sèrie de processos que són universals i que tenen a veure amb el fenomen de
la globalització i l’augment de les interdependències transnacionals, que por-
ten a aquesta hibridació de la cultura.
La distància dels observatoris “exòtics” va permetre als antropòlegs, abans

que a altres científics socials, ser conscients que les cultures no són compar-
timents estancs, sinó construccions ideològiques amb capacitat de transfor-
mar-se i adaptar-se a les circumstàncies de la vida social i econòmica de les
persones i dels pobles.
Observar i participar, des de l’alteritat d’una altra societat, constitueix

una pràctica científica orientada a interpretar no solament aquesta alte-
ritat, sinó també la pròpia identitat cultural de l’observador, el qual,
constantment, durant el procés etnogràfic, va confrontant el que és
propi i el que és aliè. Observar els processos culturals específics i parti-
cipar-hi, d’altra banda, ens dóna peu a enfrontar-nos a la complexa in-
terpretació dels processos globals.
2. Les entrevistes
Jordi Roca i Girona
Si l’observació, estrictament parlant, ens permet accedir al nivell d’informació

d’allò que fan i diuen les persones, el què, les entrevistes representen, en certa
mesura, un pas endavant en l’aprofundiment de l’observació perquè fan pos-
sible ampliar la informació sobre allò que fan les persones estudiades i, més
encara, sobre per què ho fan.
Antropòlegs entrevistant un jove ramader.
Les entrevistes, així, augmenten el nostre coneixement del grup o les per-
sones per les quals ens interessem a partir d’un contacte més directe i íntim
entre l’investigador i els corresponents informants que permet aprofundir
en la comprensió dels motius, les actituds, les percepcions i les valoracions
de la gent.
Allò que la gent diu a les entrevistes ens pot conduir a veure les coses
de manera diferent de com les podem observar nosaltres mateixos di-
rectament.
El que és important és la problemàtica de relacionar les perspectives produïdes

en les entrevistes i les accions produïdes en altres situacions. Les entrevistes,
en aquest sentit, poden representar oportunitats per tal de fer “experiments”,
en el sentit de sotmetre la gent a estímuls verbals diferents dels que sovintegen
en els ambients als quals estan acostumats. La relativa “artificialitat” de l’en-
trevista ens permet entendre, per exemple, com es comportarien els actors en
unes altres circumstàncies.
2.1. Tipus d’entrevistes
Hi ha una gran diversitat de formes d’entrevista que constitueixen un ampli

espectre:
1) Poden ser un instrument d’investigació rígidament determinat, altament

estructurat i estandarditzat.
2) També poden constituir instruments no estructurats, flexibles i dinàmics.
Són exemples del primer tipus les anomenades enquestes d’actitud o d’opi-
nió, basades en qüestionaris. L’investigador té les preguntes i les respostes i el
subjecte de la investigació es veu obligat a escollir entre un nombre limitat i
determinat de respostes que li són donades d’antuvi.
Les entrevistes del segon tipus esmentat són les utilitzades habitualment
per l’etnografia i reben denominacions diferents: entrevista dirigida, clíni-
ca, en profunditat, no dirigida, qualitativa, no directiva, no estructurada, no
estandarditzada, oberta, semidirigida, focalitzada, amb guia, semiestructu-
rada, etc.
Tanmateix, la principal diferència entre les entrevistes fetes per etnògrafs i les
entrevistes de qüestionaris no és, com sovint se suggereix, que unes siguin “es-
tructurades” i les altres “desestructurades”. Totes les entrevistes, siguin del ti-
pus que siguin, com qualsevol interacció social, són estructurades, tant per
part de l’entrevistador com de l’informant.
La diferència fonamental és que les unes són entrevistes reflexives i les altres
són entrevistes estandarditzades. Això vol dir, per al cas de les primeres, que
són les que aquí ens interessen especialment, que els etnògrafs no decidei-
xen amb antelació les preguntes que faran, tot i que acostumen a anar a l’en-
trevista, evidentment, amb una llista de temes sobre els quals volen parlar
que fins i tot pot estar mínimament estructurada, com veurem, en el marc
de l’anomenada guia d’entrevista .
Independentment dels diferents tipus d’entrevistes etnogràfiques, que

veurem tot seguit i que sovint només consisteixen en petites variacions
d’èmfasis o fins i tot exclusivament de denominació, generalment po-
dem definir les entrevistes etnogràfiques com a entrevistes qualitati-
ves en profunditat que comporten l’existència de trobades repetides
cara a cara entre l’investigador i els informants.
Aquestes trobades estan dirigides a la comprensió de les perspectives que te- Lectura recomanada
nen els informants respecte de les seves vides, experiències o situacions, tal
Per a ampliar aquests
com les expressen amb les seves pròpies paraules. Aquestes entrevistes, ideal- conceptes podeu consultar:
ment, pretenen seguir el model d’una conversa entre iguals i no pas d’un in- (1992). Introducción a los
tercanvi formal de preguntes i respostes. L’investigador no solament té interès métodos cualitativos de
investigación (pàg. 101).
per obtenir respostes, sinó també per aprendre quines preguntes ha de fer i Barcelona: Paidós.
com les ha de fer.
D’acord amb el criteri del grau de control que exerceix l’investigador en el de- Analitzem específicament les
històries de vida en el mòdul
curs de la realització de l’entrevista, podem distingir, entre altres, els següents “L’etnografia com a descripció
de les societats humanes: modalitats
d’escriptura etnogràfica”.
tipus d’entrevistes etnogràfiques, que evidentment no són tots els possibles
i entre els quals no tractarem les històries de vida, que s’obtenen també mit-
jançant la realització d’entrevistes:
1) Entrevistes informals: són totes les converses més o menys espontànies

que l’investigador manté de manera fortuïta amb les persones en el decurs del
treball de camp i que poden ser fonts de dades.
Aquestes entrevistes es fan generalment en la primera fase de l’observació par-

ticipant. La seva funció principal és anar establint vincles i relacions amb la
gent i descobrir nous temes. També s’anomenen d’aquesta manera els relats
que es produeixen abans, després o durant les pauses de l’enregistrament
d’una entrevista més formalitzada.
2) Entrevistes no estructurades o no dirigides: l’investigador i l’informant

es reuneixen explícitament per a dur a terme una entrevista. L’entrevistador
té en la seva ment un pla més o menys clar, però mira d’exercir un control mí-
nim sobre les respostes del seu informant, que és qui realment dirigeix l’entre-
vista i qui té la iniciativa.
L’entrevistador ha de procurar no desviar ni dirigir l’entrevistat. S’ha de li-

mitar a exhortar-lo a parlar sobre un tema plantejat amb un mínim de guia
o de preguntes. Es tracta de deixar que l’informant parli amb les seves pròpi-
es expressions sobre els temes que interessen a l’investigador, tot animant-
lo a fer-ho lliurement i extensament, a construir ell mateix un discurs, el seu
discurs.
En aquest sentit, doncs, l’entrevistador fa la funció de servir de catalitzador

d’una expressió exhaustiva dels sentiments i les opinions de l’informant i de
l’ambient de referència dins del qual tenen una significació personal els seus
sentiments i opinions.
És per tot això que l’entrevistador ha de crear una atmosfera facilitadora en la Expressions típiques...
qual el subjecte entrevistat es trobi en llibertat per tal d’expressar-se sense por, ... de l’entrevistador en una en-
admonició o disputa i sense cap mena de consell per part de l’etnògraf. trevista no estructurada són,
per exemple, les següents:
“Vostè ho creu així?”;
“Parli-me’n més, d’això”; “Per
Aquest tipus d’entrevista s’acostuma a utilitzar en treballs exploratoris, quan què?”; “Que interessant que és
això!”; “Vaja!”; “Què vol dir?”.
l’investigador disposa de molt de temps per a realitzar el seu estudi.
Hom considera que moltes vegades aquest tipus d’entrevistes té més va-
lidesa que les estructurades, ja que es produeixen en una atmosfera més
relaxada que facilita la comunicació entre l’informant i l’entrevistador,
són més flexibles, permetent adaptar les preguntes a cada tipus d’infor-
mant i fan possible abordar temes relacionats amb l’experiència incons-
cient de l’informant.
3) Entrevistes semiestructurades, dirigides o focalitzades: representen un

pas endavant en el control de l’investigador sobre allò que diu l’informant. Es
fixa l’atenció sobre una experiència determinada i els seus efectes. Tot i que
l’entrevistat té llibertat per a expressar-se a la seva manera, la direcció de l’en-
trevista es troba clarament a les mans de l’entrevistador.
El context d’ús d’aquest tipus d’entrevista implica, en principi, que l’investi-

Vegeu les característiques d’una
gador ja ha analitzat provisionalment i d’antuvi els elements hipotèticament guia d’entrevista al subapartat 2.2
d’aquest mateix mòdul didàctic,
i en trobareu un model a l’annex d’un
significatius del problema d’investigació. Sobre la base d’aquesta anàlisi elabo- dels exemples del mòdul “L’etnografia
com a procés de recerca. Dissenys
ra una guia d’entrevista, guió o protocol que li serveix per a aconduir la con- d’investigació aplicats a l’anàlisi
de la societat contemporània”.
versa. Les respostes dels entrevistats ajuden a comprovar les hipòtesis i, en la

mesura que inclouen respostes no anticipades, fan possible l’aparició de noves
hipòtesis.
Aquestes denominacions inclouen, per tant, qualsevol tipus d’entrevista en

la qual l’entrevistador sap –o creu que sap– per endavant quins aspectes es-
pecífics d’una experiència desitja veure coberts per les respostes de la perso-
na entrevistada, independentment fins i tot que l’investigador hagi observat
(o no) i analitzat la situació específica en què la persona interrogada va par-
ticipar.
Aquestes entrevistes comparteixen amb les no estructurades el caràcter obert

Les entrevistes
de les preguntes i la profunditat amb què s’aborden els diferents temes trac- semiestructurades...
tats. Són especialment útils quan només es disposa d’una oportunitat per a en- ... s’utilitzen amb persones
acostumades a utilitzar
trevistar l’informant, en el marc per exemple de projectes d’investigació amb el seu temps de manera
un temps delimitat de realització. eficient: líders, empresaris,
professionals, etc.
L’investigador, en fer aquest tipus d’entrevistes, demostra a l’informant que

sap allò que vol, si més no de manera general, i que per tant no vol que perdi
el temps, tot i que alhora li dóna la llibertat suficient per tal que pugui plan-
tejar altres temes i respondre amb les seves pròpies paraules i la seva pròpia
perspectiva a les preguntes.
4) Entrevista en grup o entrevistes grupals: es tracta d’una modalitat d’en-

trevista tal vegada poc utilitzada en la investigació etnogràfica, però que pos-
seeix, no obstant això, un gran potencial com a possible font d’informació. No
és estrany que l’antropòleg es trobi en el camp amb persones que prefereixin
–o que fins i tot només acceptin– ser entrevistades en grup més que no pas in-
dividualment.
A més a més, però, l’investigador pot tenir interès a reunir diverses

persones per tal de sentir-les parlar i debatre sobre un tema específic,
sobre les seves vides i experiències, en el curs de discussions obertes
i que flueixin lliurement.
L’entrevista en grup no és exactament la juxtaposició d’una sèrie

d’entrevistes individuals successives, sinó que, ben al contrari, el
grup hi intervé com una realitat específica. Per tal que es pugui do-
nar, doncs, es necessita, òbviament, que el grup existeixi més enllà Discussió de grup.
del fet de reunir-se en un lloc i un moment concrets a fi de ser entre-

vistat.
Per tant, l’entrevista en grup no es pot practicar si no és sobre un grup que ja

existeix com a grup social o com a representant d’un grup social més ampli.
L’entrevistador de grup, en conseqüència, s’interessa per quelcom que forma
part de la psicologia o de la vivència del grup. El tema o els temes de l’entre-
vista, per tant, s’han de referir a l’existència (actual, passada o projectada) del
grup com a tal.
En una entrevista grupal feta des d’una perspectiva etnogràfica (diferent per
exemple de les que es poden fer en estudis de mercat per altres especialistes
sota perspectives distintes) l’investigador aplica un enfocament no directiu i
fa, com a molt, de moderador.
Hi ha un seguit de consideracions de tipus més o menys tècnic que es poden

tenir en compte a l’hora de plantejar-se una entrevista d’aquest tipus:
a) La mida del grup hauria d’oscil·lar entre quatre i dotze participants, encara
que és recomanable que no estigui integrat per menys de set persones ni per
més de deu. Ha de ser petit perquè tothom pugui participar i exposar el seu
punt de vista, però suficientment gran perquè es produeixi una certa varietat
d’opinions.
b) El moderador ha de seleccionar i ordenar acuradament els temes que seran

tractats, confeccionant un protocol o guia, encara que després el desenvolupa-
ment del debat hagi de semblar, i de fet ho sigui, espontani i natural.
c) La principal funció del moderador és guiar o facilitar la discussió. Ha de

procurar que tothom intervingui en la conversa, tot evitant que un o diver-
sos participants monopolitzin l’ús de la paraula. Però també ha d’escoltar,
observar i analitzar allò que van dient els participants. Les preguntes que for-
muli seran obertes, i evitaran dirigir en excés el sentit de la discussió o les
intervencions.
d ) És necessari crear un entorn permissiu i no enjudiciador dins del grup. El

moderador s’ha de guanyar la confiança dels participants fent-los sentir que
totes les opinions són legítimes i igualment respectables.
e) L’objectiu de les entrevistes en grup és obtenir informació que després pu-

gui ser analitzada. Per això és indispensable enregistrar tota la sessió.
Avantatges i desavantatges de l’entrevista en grup
L’entrevista grupal, com qualsevol altra tècnica, té tot un seguit d’avantatges i inconve-
nients.
1 ) Avantatges:
a) Permet entrevistar un nombre més gran de gent.

b) Afavoreix que la situació de l’entrevista resulti menys estranya i tensa per als entrevis-
tats. Pot contribuir a desinhibir els participants i a superar més fàcilment el problema de
l’entrevistat silenciós o monosil·làbic, per bé que d’altra banda, també, si no s’aconse-
gueix un clima adequat, pot provocar una participació molt desigual de les diferents per-
sones que constitueixen el grup.
c ) Els informants es poden motivar a parlar els uns als altres. El record i la memòria
col·lectius, per exemple, creixen de manera exponencial, ja que el record d’una persona
es completa amb el de la resta de participants, els quals, alhora, a partir d’aquest poden
desencadenar el seu propi record.
d) El cost relativament baix i la gran quantitat de dades que proporcionen fan que les en-
trevistes en grup s’utilitzin força sovint en les investigacions de tipus aplicat.
2 ) Desavantatges i dificultats:
a) Per mitjà dels grups focals es pot obtenir molta informació sobre les actituds, les per-
cepcions i les opinions dels participants en relació amb els temes tractats. No s’ha de con-
fondre, però, i això és vàlid en general, allò que la gent pensa o desitja amb allò que fa
realment. Els participants en una entrevista en grup sovint poden expressar allò que els agra-
daria ser més que no pas allò que realment són.
Tanmateix, el coneixement que tenen entre ells els diferents participants també pot con-
tribuir a disminuir el grau d’idealització d’allò que hom diu. Els altres coneguts, en aquest
sentit, poden exercir una funció de control sobre el discurs que no es dóna, per exemple,
en l’entrevista individual.
b) És probable que en aquest tipus d’entrevista no s’obtingui mai la comprensió profun-

da que es pot aconseguir en les entrevistes amb una sola persona.
c ) Cal ser conscients que el grup adoptarà reaccions de defensa. Atès que el tema o els
temes plantejats tenen un impacte afectiu sobre el grup, aquest tendirà a solidaritzar-se,
a formar un bloc, a sentir-se com una realitat col·lectiva. En aquest sentit acostumarà a
fer prevaler allò que els uneix i els identifica com a grup més que no pas allò que els se-
para. La visió homogènia del grup prevaldrà sobre la visió heterogènia.
d) L’univers col·lectiu del grup existeix només per als seus membres. Com més unit esti-
gui el grup, és a dir, en la mesura que posseeixi una identitat pròpia més forta i marqui
més els seus membres amb una empremta comuna i més conformats tingui el llenguat-
ge, les formes de reacció, els signes de complicitat, les al·lusions secretes, la memòria
col·lectiva, etc., més estrany se sentirà, alhora, l’entrevistador i li serà més difícil com-
prendre exactament les significacions que expressa el grup.
e ) Els membres del grup no han reflexionat necessàriament sobre la seva vivència col·lec-
tiva. Aquesta, a l’igual que l’afectivitat individual, és en principi una realitat no reflexiva.
Les persones que l’entrevistador reuneix per a l’entrevista en grup no han reflexionat mai
generalment sobre el tema que se’ls proposa, tot i que el tema els afecta íntimament com
a membres del grup.
2.2. Preparació de l’entrevista
Hi ha algunes qüestions generals entorn de l’entrevista etnogràfica com a tèc-

nica específica de recollida de dades i informació que cal considerar abans
d’entrar en detall sobre els aspectes més pràctics de la seva realització. En pri-
mer lloc, per tal de dur a terme una entrevista haurem de contactar amb la per-
sona que esdevindrà el nostre interlocutor.
Hem de tenir en compte que les respostes de les persones a les quals sol·licita-
rem la seva col·laboració per tal de realitzar l’entrevista poden anar des del
sentiment d’afalac fins al de pudor o vergonya, no exempts d’una possible sos-
pita sobre les raons que pot tenir l’investigador per tal de formular-los aquesta
demanda.
En la mesura que la recerca etnogràfica acostuma a interessar-se per problemà-

tiques el coneixement de les quals requereix acudir a persones que en la seva
Per la seva claredat i
majoria podríem qualificar de “normals i corrents”, és a dir, sense una relle- minuciositat pel que fa a
molts dels aspectes principals
vància pública especial i, per tant, no habituades a ser motiu d’atenció per part que tractem aquí us
recomanem l’obra següent.
de professionals, l’investigador ha de tenir en compte que sovint haurà de
En el capítol 4 trobareu
convèncer els futurs informants perquè accedeixin a ser entrevistats. descrit, pas a pas, amb tot
detall, el procés de realització
de l’entrevista en
profunditat.
Això es pot aconseguir alimentant-los prudentment la seva autoestima i con-
vencent-los de la vàlua del seu testimoni per als objectius de la investigació, (1992). Introducción a los
que amb caràcter general se’ls pot concretar com d’aportació a l’augment de investigación . Barcelona:
Paidós.
coneixements de la disciplina, al progrés científic i al benefici de la disciplina
També podeu veure,
i de la societat. especialment en relació amb
el fet de preguntar, en la
preparació de l’entrevista,
la trobada i la transcripció,
També pot contribuir a fomentar la participació dels informants el fet de ga- l’article d’R. Sanmartín
rantir-los l’anonimat, amb l’ús de pseudònims, inicials, codis, etc., per bé que (2000). “La entrevista en el
trabajo de campo”. Revista
de vegades pot resultar també un poderós incentiu mantenir la identitat dels de Antropología Social
(9, pàg. 105-126).
informants en les possibles publicacions posteriors a la recerca, per la satisfac-
ció que produeix en algunes persones el fet de veure’s reflectits en lletres im-
preses. És obvi que tot plegat dependrà generalment del tipus de recerca que
duguem a terme i del tipus de persones que utilitzem com a informants.
Un hàbit també força recomanable, tot i que no s’acostuma a fer gaire sovint,
és el compromís de l’investigador de donar, d’alguna manera, la paraula final
als informants, tot mostrant-los els esborranys de les publicacions que sorgei-
xin de la recerca a fi que en puguin expressar la seva opinió. En el cas que això
no es faci, hom ha de ser receptiu, si més no, a les possibles crítiques i comen-
taris que puguin fer els informants un cop s’hagi editat la publicació.
Una qüestió que també es planteja a voltes en el marc de la relació que manté
l’etnògraf amb els seus informants és la que fa referència a la compensació
que se’ls ha de donar per la col·laboració prestada (que sovint, com es pot su-
posar, representa una part considerable de temps). És evident que els diners
poden corrompre fàcilment el vincle entre l’entrevistador i l’informant, ja que
aquest darrer es pot veure temptat de “fabricar” una “bona història” per tal de
guanyar diners, tot i que també podria desitjar, sense l’existència de diners pel
mig, assolir notorietat i procedir de manera similar.
D’altra banda, vivim en una societat mercantilitzada i monetitzada en la

qual tot, o gairebé tot, posseeix un valor expressat en un preu. La posició més
assenyada i generalitzada, tanmateix, sembla que és la de correspondre als
informants des d’una certa reciprocitat que habitualment pot revestir la for-
ma de regals, serveis a canvi o, simplement, amistat. Cal no oblidar tampoc
que moltes vegades l’entrevistador representa per a l’informant la possibili-
tat, no sempre fàcil i a l’abast de tothom en el món en què vivim, de ser es-
coltat.
Quant a la logística més pròpiament dita pel que fa a la preparació de l’entre-

vista, és del tot indispensable pensar a establir un horari i un lloc per a les tro-
bades.
1) Pel que fa a l’horari, és recomanable que una sessió d’entrevista no sigui

inferior a una hora i mitja ni gaire superior a les dues hores. A més a més, cal
que se situï en una franja horària que permeti parlar sense pressa a ambdós
interlocutors. Si cal més d’una sessió, és prudent que la periodicitat sigui set-
manal.
2) Pel que fa al lloc on es desenvoluparà l’entrevista, cal tenir en compte que

el “territori” seleccionat pot constituir una variable important en el desenvo-
lupament de la conversa. La millor regla és que el lloc l’esculli l’informant, en Treball de camp a la comunitat “Cinco de
mayo” de Huehuetla (Serra Nord
la confiança que triarà un indret on se senti còmode i a gust. de Puebla, Mèxic).
En qualsevol cas, és bo que el lloc escollit garanteixi la privacitat i el relaxa-

ment, tot evitant les interrupcions i les possibles presències inhibidores, de la
mateixa manera que l’excés de soroll, el qual, a més de dificultar la comunica-
ció, representa també una molèstia posteriorment quan s’ha de transcriure
l’enregistrament de l’entrevista. La informació aconseguida en una entrevista,
com qualsevol altra informació, s’ha d’interpretar d’acord amb el context en Els aspectes no verbals...
el qual s’ha produït. ... de l’entrevista també són
molt importants, ja que ens
mostren l’actitud del parlant.
Com ja hem comentat abans, per bé que l’entrevista etnogràfica es caracte-
ritza, entre altres coses i de manera principal, pel fet que a diferència dels
qüestionaris inclou preguntes obertes, no necessàriament establertes amb
antelació, que permeten a l’entrevistat respondre amb les seves pròpies pa-
raules, el tipus d’entrevista qualitativa utilitzat generalment, com és el cas
de l’entrevista focalitzada o semiestructurada, acostuma a incloure la realit-
zació prèvia per part de l’entrevistador de l’anomenada guia d’entrevista.
La guia d’entrevista conté un conjunt de preguntes o temes dividits

en seccions que són els que es proposa tractar en el decurs de la con-
versa amb l’informant i respon, per tant, a la necessitat d’imposar un
mínim d’estructuració per tal de poder explotar les dades recollides
tot reduint o suprimint la possible dispersió del relat. S’usa per tal
d’assegurar-se que els temes clau s’exploren en un cert nombre d’in-
formants.
Com es pot observar, la guia d’entrevista és especialment útil i necessària

quan hi ha un nombre divers d’informants i un nombre divers, també,
d’entrevistadors. En aquest cas se’ls ha de preparar per a la realització de les
entrevistes i sovint, juntament amb la guia, s’inclou un protocol d’entre-
vista consistent en un seguit d’instruccions respecte de com s’ha de fer

l’entrevista.
Així, doncs, la guia proporciona una manera d’assegurar-se que tots els in-
vestigadors-entrevistadors exploren amb els informants les mateixes àrees
generals. Es tracta d’un instrument d’ajuda i memòria per a l’entrevistador.
No és, tanmateix, un protocol estructurat, ni molt menys encara un qües-
tionari tancat. És, simplement, una llista d’àrees generals (més o menys de-
tallades i concretades) que es poden cobrir o s’han de cobrir amb cada
informant.
L’entrevistador, doncs, malgrat el suport d’aquest instrument, no esdevé pas

La guia d’entrevista...
una mena d’enquestador, sinó que continua gaudint de la llibertat i la flexibi-
... serveix bàsicament per a re-
litat pròpies d’aquest tipus de tècnica, la qual li permet decidir, per exemple, cordar que s’han de formular
qüestions sobre certs temes.
com enunciar les preguntes o els temes i en quin moment de la conversa for-
mular-los, segons les característiques de l’informant, la mateixa dinàmica de
l’entrevista, etc.
2.3. Desenvolupament de l’entrevista
D’entrada, i com a criteri general, val a dir que no hi ha cap fórmula senzilla
per a entrevistar amb èxit, tot i que es poden tenir en compte alguns consells,
com els que es donen a continuació, per tal d’aconseguir el to desitjat i evitar
errors insuperables.
1) En primer lloc potser caldria recordar que una entrevista consisteix princi-
palment en un intercanvi verbal entre la persona que la fa i la persona que és
entrevistada. En aquest sentit, cal tenir en compte que quan dues persones que
no comparteixen el mateix repertori de missatges verbals (pertanyen a dues
cultures o subcultures diferents) es posen a parlar entre elles, poden tenir seri- Els nord-americans
de classe mitjana...
osos problemes de comunicació tot i que parlin la mateixa llengua.
... expressen que estan atents
a allò que diu algú que els parla
2) Per tal que una entrevista funcioni és important garantir la comoditat mirant-lo directament als ulls,
mentre que els negres urbans
de l’informant. L’entrevistador s’ha de col·locar mentalment en la posició de nord-americans de classe baixa
consideren un gest d’hostilitat
l’entrevistat i avaluar la seva situació abans de començar a fer-li preguntes i que algú els miri fixament
durant el decurs de l’entrevista: “Es troba còmode?”, “Està cansat?”, “Neces- als ulls.
sita beure alguna cosa?”, “Interrompo les seves tasques?”, “Sembla forçat a
l’hora de parlar?”, “Entén el que vull, aquesta persona?”, “Ho hauríem de
deixar per a un altre moment o un altre dia?”.
La qualitat de la informació acostuma a ser més gran com més còmode es troba
l’informant durant l’entrevista. L’entrevistador no ha d’imposar durant l’en-
trevista el seu punt de vista respecte de la informació, ni sotmetre l’informant
a unes condicions en les quals no es trobi a gust.
3) Evitar els judicis negatius. Si volem que la gent s’obri i manifesti els seus
sentiments i les seves opinions, ens haurem d’abstenir d’emetre judicis nega-
tius sobre aquestes persones o d’humiliar-les o fer-les callar d’alguna manera.
En aquesta mateixa línia, és recomanable tranquil·litzar el nostre interlocutor
quan ens reveli quelcom que el pugui pertorbar, ja sigui per la naturalesa ínti-
ma d’allò que ens confessa o pel seu caràcter reservat o confidencial.
4) Permetre que la gent parli. Encara que és evident que això és bàsic per al
L’etnògrafa parla amb el capellà
tipus de tècnica que estem tractant i pot semblar una estupidesa recordar-ho, sobre la vigència de les festes
religioses a les valls pirinenques.
aconseguir que la gent parli requereix, a voltes, molta paciència. Cal recordar
un cop més que l’entrevista etnogràfica no és un qüestionari d’enquesta en el Comunicar a l’informant...
qual l’enquestador aborda de manera intrusiva i per sorpresa l’enquestat i hi ... la nostra comprensió, la nos-
tra simpatia o fins i tot la nostra
manté una relació esporàdica i purament transaccional. solidaritat amb frases com ara
“Sé el que vol dir”, “A mi em
va passar això mateix una ve-
Que la gent s’arribi a expressar lliurement i amb la naturalitat més gran pot gada”, “Jo he pensat de fer-ho
més d’un cop”, “Tinc un amic
implicar el fet de deixar parlar llargament l’informant sobre coses que, en prin- que també va actuar així”, etc.
pot contribuir poderosament a
cipi, poden no interessar-nos per als objectius de la nostra investigació. Quan enderrocar les possibles, i d’al-
succeeix això, és bo que l’entrevistador no talli ni interrompi l’informant. tra banda naturals, resistències
de l’informant cap a nosaltres.
L’habilitat de l’entrevistador, el seu ofici, és l’únic, en tot cas, que pot aconse-
guir, discretament i amb molt de tacte, aconduir o reconduir l’entrevistat cap
als temes que ens interessen. També és recomanable, per tal d’assolir aquest
objectiu que la gent parli, iniciar la conversa amb el que hom anomena pre-
guntes descriptives, que focalitzen la qüestió en el “què” més que no pas en
el “per què”.
Començar fent que l’informant ens expliqui fets o esdeveniments concrets o

L’entrevistador...
ens aporti dades puntuals sobre diferents aspectes de la seva experiència pot
... ha d’evitar en tot moment
contribuir a fer que vagi guanyant confiança progressivament i que, més en- formular qüestions que menin
a respostes de “sí” o “no” o
davant, estigui en millors condicions per tal d’abordar preguntes de tipus més que dirigeixin les respostes. És
molt millor preguntar “Què
valoratiu o reflexiu. pensa amb relació a...?” que
no pas “No creu que...?”.
En aquest sentit, és important fer preguntes molt obertes i fins i tot ambigües,
ja que això dóna l’oportunitat a l’informant de respondre de la manera i amb
els continguts que són importants per a ell. Quan l’informant no acaba la res-
posta, repetir l’última cosa que ha dit i demanar-li que continuï és una bona
tècnica per a completar la informació.
Tanmateix, també hem de saber respectar les pauses o silencis, ja que de ve- Les pauses...
gades poden produir més informació que les mateixes preguntes. Els infor-
... són un element essencial del
mants també necessiten temps per a reflexionar sobre les seves respostes. discurs; el silenci és un bon in-
dicador que l’investigador ha
Quan una resposta no ha estat acabada i l’informant s’atura, hem d’esperar. de saber manejar i interpretar.
Pot ser que estigui pensant allò que dirà a continuació. No hem d’interrompre
les pauses amb noves preguntes si no estem segurs que l’informant no hi vol
afegir res més.
5) Prestar atenció. L’entrevistador ha de comunicar en tot moment un inte-

rès sincer per allò que se li està dient. Així, doncs, cal evitar que la nostra ment
vagui, la qual cosa sempre és més difícil quan enregistrem l’entrevista i tenim
la confiança que podrem tornar a escoltar allò que se’ns ha dit les vegades que
faci falta.
Podem manifestar atenció i interès ja sigui verbalment (“Ja ho veig, ja”; “Sí,
sí”; “Exacte!”; “D’acord”, etc.) o bé mantenint la mirada atenta, fent movi-
ments afirmatius amb el cap, etc. Tot plegat estimula l’informant a continuar
donant-nos informació.
La importància de prestar atenció durant l’entrevista
J. Matarazzo va realitzar una sèrie d’entrevistes semiestructurades idèntiques de quaran-

Lectura recomanada
ta-cinc minuts a un grup d’informants. Va dividir les entrevistes en tres parts de quinze
minuts. Durant la segona part va fer tot un seguit de sorolls i gestos afirmatius. Va quan- Si voleu conèixer més a fons
tificar l’extensió de les respostes en cadascuna de les parts i va constatar que les respostes l’experiència de J. Matarazzo,
durant la segona part havien estat aproximadament un terç més llargues que durant la podeu consultar:
primera i la tercera. Matarazzo, J. (1964).
“Interviewev mm-humm
and interviewee speech
6) Assegurar-nos que entenem allò que ens volen dir i que l’informant entén duration”. Psychoteraphy:
Theory, Research and Practice
allò que li preguntem, que hi ha una bona entesa. Per a aconseguir-ho, de ve- (núm. 1, pàg. 109-114).
gades és necessari repetir novament la pregunta o formular-la de manera dife-
rent. També resulta útil repetir la resposta per tal de saber si hem entès la
resposta de l’informant. Això, a més a més, li dóna la possibilitat de reflexionar
sobre el que ha dit.
Contextualitzar i sol·licitar exemples també pot contribuir a entendre mi-

llor allò que se’ns vol dir. Pel que fa a la contextualització, demanarem a
l’informant que precisi una informació amb referències que puguin ajudar
a situar-la millor en l’espai i en el temps. Quant al segon, val a dir que les
il·lustracions i les experiències concretes de l’informant són el moll de l’os
d’una entrevista etnogràfica, i també la millor manera d’evitar les simplifi-
cacions i els prejudicis d’un informant, que es poden reflectir en les seves
generalitzacions.
7) Mostrar sensibilitat. Es tracta, si es vol, d’anar d’ingenu, però sense ser in-
sultant. Es tracta de ser simpàtic, però no de tractar l’informant amb condes-
cendència. Es tracta de ser amistosos, però tampoc cometre excessos en les
nostres mostres de confiança, si més no quan encara no hi ha cap base per a
fer-ho. Es tracta, en fi, de saber indagar, però tot mantenint-se exquisidament
allunyat de les ferides obertes.
A banda d’aquests consells, el desenvolupament de l’entrevista també ha de Les eines

considerar com a element essencial el tema de l’enregistrament. de l’enregistrament...
... d’una entrevista són la me-

mòria, el llapis, la gravadora
Malgrat que és cert que la presència de la gravadora pot modificar el discurs i el vídeo.
de la gent, pel fet que resulta un element intrusiu amb capacitat intimida-
tòria, avui ja gairebé ningú es planteja la realització d’una entrevista etno-
gràfica sense recórrer al seu ús, llevat, és clar, que l’informant no ho vulgui,
amb la qual cosa hauríem de recórrer a prendre notes de l’entrevista (si con-
siderem que, malgrat tot, cal fer-la).
En aquest sentit també es podria considerar que la presència de l’investiga-

dor influeix igualment en allò que la gent diu. A més, les gravadores cada
vegada han esdevingut un element més familiar per a la majoria de la gent.
Si a això afegim que, de fet, hom acaba acostumant-se més o menys ràpida-
ment a la seva presència i que cada vegada hi ha més gravadores de mida
més i més reduïda i d’una sensibilitat més gran per a la recepció, fet que per-
met que no sigui necessari haver de parlar dirigint-se directament a l’apa-
rell, la seva presència pot passar més fàcilment desapercebuda.
Aquest tipus de consideracions potser, a la llarga, es podran aplicar a l’ús d’una

filmadora fixa per a enregistrar les entrevistes. En aquest cas, a més, l’enregis-
trament guanyaria considerablement pel que fa a la quantitat d’informació re-
collida, ja que seria possible enregistrar molts elements de la comunicació no
verbal que es produeixen en el decurs d’una conversa i que poden tenir una
significació important.
Normes recomanables quan s’utilitza una gravadora
No obstant això, partint del fet que a hores d’ara allò més habitual és l’ús de la gravadora,
cal tenir en compte alguns aspectes per tal d’extreure’n el màxim profit:
– És recomanable fer servir cintes de llarga durada per tal d’evitar interrompre el mínim
possible la conversa. Si hom disposa, a més, d’un aparell dotat d’autoreverse això contri-
buirà encara més a assolir aquest objectiu, fins al punt de ser possible dur a terme tota
l’entrevista oblidant-nos totalment de l’aparell enregistrador.
– Tot i que pugui resultar un xic carregós, és imprescindible, abans d’iniciar l’entrevista,
assegurar-se que l’equip funciona (les piles, la xarxa elèctrica, el volum, etc.). Adonar-se,
d esprés d’una conversa llarga, que per alguna raó no ha quedat enregistrada, a més a més del
disgust que comporta, representa no poder recuperar ja de cap manera el contingut de
l’entrevista, si més no en els termes i en la forma com s’ha desenvolupat.
– És igualment recomanable retolar cada cinta, abans de començar o immediatament

després d’acabada la conversa, amb algunes dades identificatives mínimes que ens per-
metin després ubicar-la correctament. Cal tenir en compte que en el decurs d’una inves-
tigació etnogràfica podem arribar a acumular una gran quantitat de cintes gravades i que,
per tant, tenir-les perfectament ordenades i classificades és bàsic per a aconseguir un bon
desenvolupament de la investigació.
Tanmateix, l’entrevistador no ha de pensar que l’ús de la gravadora l’exi-

meix d’una bona part de feina que és imprescindible de dur a terme. Ha de
lluitar en tot moment contra el possible relaxament i la passivitat que el
poden envair.
És per aquesta raó que, a més a més de mantenir una atenció constant pel dis-
curs de l’entrevistat (per tal de demanar-li els aclariments oportuns o de “des-
cobrir”, fins i tot, algunes possibles preguntes que no havia previst), és molt
recomanable que dugui al dia un diari d’entrevistes .
El diari d’entrevistes
En el diari d’entrevistes l’investigador pot apuntar esquemàticament els temes princi-

pals tractats en cada entrevista, la qual cosa li serà de gran utilitat posteriorment a
l’hora d’haver de treballar amb les dades, pel fet que no li caldrà escoltar les cintes re-
petidament o llegir innecessàriament durant molt de temps les transcripcions a la recerca
de dades específiques.
El diari també pot fer les funcions de recollir els aspectes de la conversa que per la seva
naturalesa no quedaran enregistrats en la cinta: els gestos i les expressions no verbals, que
poden resultar essencials per tal de comprendre el significat d’allò que es diu; les inter-
pretacions, les intuïcions i les conjectures emergents que se li poden ocórrer en el decurs
de la conversa; etc.
També s’hi pot anotar una valoració global de l’entrevista: la fiabilitat, les circumstàncies
que l’han acompanyat, l’estat d’ànim de l’entrevistat i de l’entrevistador, les interrupcions
i el seu motiu, la descripció de l’indret on s’ha desenvolupat, la durada, etc.
El diari és també el lloc adequat per a recollir les converses amb els informants fora de la
situació de l’entrevista: allò que se’ns diu abans de començar o un cop finalitzada (off the
record), o enmig d’una pausa, en moments en què la gravadora no està en funcionament.
Cal tenir present que de vegades és en aquests contextos quan els informants es desinhi-
beixen més i comenten coses importants o delicades.
Hom s’ha d’esforçar per escriure en el diari després de cada contacte i repassar-lo de tant
en tant per tal de tenir present una idea d’allò que ja s’ha cobert i del que s’ha anat apre-
nent, d’allò que encara no ha estat suficientment abordat, etc.
2.4. El tractament del material: la transcripció
La darrera fase d’una entrevista és la transcripció de la cinta o les cintes en què Podeu veure un exemple de
transcripció d’una entrevista al final
d’aquest subapartat.
l’hem gravat. Una entrevista no es pot considerar acabada fins que no ha estat
transcrita.
S’ha de tenir en compte que la transcripció d’un discurs oral constitueix un

treball llarg, minuciós i enutjós, i per tant convé fer-ho en les millors condicions
materials possibles. En aquest sentit és recomanable utilitzar aparells especial-
ment adaptats per a aquesta finalitat, com ara els reproductors, que inclouen
un pedal suplementari per a fer avançar, retrocedir o posar en marxa la cinta,
comandaments que permeten alterar la velocitat de la cinta i auriculars que en
faciliten l’escolta.
Tot i que en alguns casos no és del tot necessari transcriure tota l’entrevista, La transcripció...
com ara quan només cal extreure’n certes dades concretes, i que de vegades
... sempre implica decisions
hom es veu obligat a rendibilitzar el treball al màxim –i en aquest sentit s’ha teòriques.
de tenir en compte que cada hora de gravació requereix un mínim de sis o vuit
hores per a ser transcrita–, la transcripció integral en estat brut està plena-
ment justificada. Lectura recomanada
Les normes que cal tenir

Les regles de la transcripció en compte a l’hora de
transcriure una entrevista
s’han extret de l’obra
Hi ha un seguit de regles per a la transcripció que convé tenir en consideració:
següent:
Poirier, J.; Clapier-Valladon,
1 ) Cal tenir present, a l’hora de transcriure, que allò que sembla evident en aquell mo-
S.; Raybaut, P. (1983). Les
ment per a un mateix, pot no ser-ho al cap d’uns mesos per a altres o per a ell mateix. récits de vie. Théorie et pratique
(pàg. 82-85). París: Presses
2 ) Cal assegurar-se que el que es transcriu és la reproducció fidel d’allò que s’ha enregis- Universitaires de France.
trat. Encara que siguem molt escrupolosos en això, és evident que la nostra intervenció
com a transcriptors sempre es notarà. Ja modifiquem, per exemple, el discurs parlat amb
l’ús de la puntuació.
3 ) Tot i que no hi ha un format estàndard per a transcriure les entrevistes, sí que es poden
donar algunes recomanacions bàsiques:
a) Deixar marges prou amplis per tal de poder fer-hi possibles anotacions.
b) Diferenciar clarament les intervencions de l’entrevistador de les de l’informant, escri-

vint per exemple en negreta les intervencions de l’un i en lletra normal el discurs de l’al-
tre, o posant el nom o les inicials de cadascun a l’inici de cada intervenció.
c ) Les pauses dins de les frases es poden assenyalar de moltes maneres, però la més fàcil
d’entendre és amb una seqüència de tres punts entre parèntesis (...) o entre claudàtors
[...]. Si es desitja molta més precisió es pot utilitzar el sistema Sacks-Schegloff-Jefferson,
que consisteix a indicar entre parèntesis els segons que dura la pausa. També es pot indi-
car entre parèntesis amb expressions com ara pausa , pausa llarga, pensativa, etc.
d) Qualsevol aclariment o comentari del transcriptor s’ha d’escriure entre parèntesis. Si

hi ha alguna paraula que no aconseguim entendre o que no estem segurs que sigui real-
ment la que transcrivim, es pot indicar entre parèntesis o simplement posant-hi un signe
d’interrogació també entre parèntesis (?).
e ) Quan una paraula o una expressió es diu aixecant el to de veu o emfasitzant-la molt,
es pot posar en majúscules o es pot subratllar.
El text obtingut d’una transcripció integral intenta reproduir fidelment

el discurs enregistrat, amb les seves repeticions, les seves eventuals faltes
de llenguatge, les pauses, els sospirs, els silencis, etc. No obstant això,
cal recordar que tota transcripció implica una transformació del llen-
guatge oral en una escriptura codificada.
La transcripció de l’entrevista ha d’anar acompanyada d’una pàgina, general-

Cal recordar...
ment introductòria, en la qual s’han d’indicar les característiques principals de
... que de vegades també és
l’entrevista (nom de l’entrevistador, data i lloc de realització, si ha estat enre- important fixar-se en el que no
es diu.
gistrada totalment o parcialment, durada, etc.) i de l’informant (nom codifi-
cat, lloc de residència, professió, edat, etc.).
Els avantatges d’aquest tipus de tractament de la informació recollida mit-

jançant la transcripció integral són la qualitat de la informació i la sensació
d’autenticitat. Els inconvenients tenen a veure amb la dificultat d’utilització
del text obtingut, perquè genera una lectura enutjosa i complexa i no sempre
del tot intel·ligible.
Paradoxalment, la reproducció minuciosa i integral, en lloc de facilitar l’accés

a l’individu, manté opaca la dimensió personal. És per això que un tractament
més sofisticat del material ens pot conduir a parlar de diferents fases del tre-
ball de tractament del material:
1) La transcripció
Es transcriu, tot seguint i respectant les regles assenyalades anteriorment, l’en-

trevista enregistrada amb la gravadora, mirant d’espaiar suficientment les línies
i deixant, com s’ha dit, un marge prou ampli. Es deixen en blanc les paraules
o les frases difícilment comprensibles.
2) La relectura
Es llegeix el text transcrit alhora que s’escolta novament l’enregistrament. En

la mesura que sigui possible es van completant els espais en blanc deixats an-
teriorment.
3) L’elaboració del relat i recerca de la llegibilitat
Es tracta d’una fase que en la major part dels casos no és necessari de dur a ter-
me, ja que generalment el contingut de les entrevistes constitueix bàsicament
una informació sobre la qual treballarà l’investigador. Tan sols cal efectuar-la
quan pretenem publicar íntegrament el contingut de l’entrevista. Aleshores el
problema que sorgeix és el de com fer llegible per a una tercera persona el do-
cument brut.
Recordem que la transcripció etnogràfica no necessàriament ha de seguir al-

tres models de transcripció com ara els de la lingüística o els desenvolupats en
la sociolingüística.
El procés consistirà generalment a fer un seguit de retocs en què se suprimei-

Atenció!
xen les faltes del llenguatge oral, els termes paràsits (doncs, bé, eh, etc.), les in-
El “com” es diu pot ser tan
terjeccions, les repeticions inútils, les paraules sense sentit, etc., que, tot i que important com el “què” es diu:
fixeu-vos en l’estructura narra-
formen part de la personalitat de l’interlocutor i donen espontaneïtat al relat, tiva, en les repeticions, en l’ús
d’expressions i en la manera
per escrit poden dificultar la comprensió del text. de parlar.
En aquest mateix sentit es poden fer, sempre amb molta prudència, alguns
ajustaments, com ara de temps verbals, de restabliment de l’ordre dels termes,
de rectificació de la puntuació, etc. amb la finalitat d’obtenir una millor com-
prensió. De totes maneres, hi haurà casos en els quals ens interessarà mante-
nir, en la mesura que sigui possible, el to col·loquial, les expressions i les
construccions agramaticals pròpies del parlant.
Exemple de transcripció d’una entrevista
Fitxa entrevista
Entrevista número 19
Tipologia: 7.1
Entrevistador: Fèlix
Informant: Josepa
Edat: 52 anys Data entrevista: 24/11/92

Sexe: Dona Durada: 4 hores
Procedència geogràfica: Vilallonga
Residència: Tarragona
Nivell socioeconòmic: Mitjà
Ocupació: Funcionària
Resum: La informant viu sola amb el seu marit. Té tres filles casades. Quan eren petites
va rebre ajut de sa mare per a cuidar-les. Explica molt detalladament com ha tingut cura
dels pares i com ara cuida dels néts i del marit. Ha tingut sempre una feina remunerada
que ha anat compatibilitzant amb les tasques d’assistència als familiars esmentats.
Transcripció
[...] El mateix any es casen dues filles?
El mateix mes, i es marxa una cap a Barcelona. O sigui, les filles ens van marxar totes tres
al mateix mes.
Sí que us va canviar la vida...
Radicalment. Ara, l’únic que t’anava a dir jo, així com que hi han mares que quan diuen
això ho diuen com una gran cosa i “lo que habries de patir”, home, jo... perdona’m, és
que com m’estimo els meus fills no crec que hi hagi cap mare... però no hi va haver cap
trauma aquí a casa, perquè com que hi ha hagut sempre una comunicació tan bona. Ves
si la meva filla de Barcelona ha estat fora tant de temps, i fins i tot quan ha estat a Angla-
terra. Va estar tot aquell any i després cada estiu hi anava i tot. No m’ho semblava aquella
cosa de “és que he perdut la filla”... És que no n’he perdut mai cap jo de filla. Jo no les
perdré mai. A més hi ha gent que no n’estan segurs, és que jo estic tan segura que no
les perdré mai... Però, és clar, cadascú fa la seva vida i quan va marxar a Barcelona, perquè
és clar, un cap de setmana que venia, les altres també venien, después tornava a venir,
“mira que aquesta setmana no vindrem per això o per allò”. Doncs clar, ja ho veies clar.
Llavors van anar passant els anys, la xiqueta aquesta ja en va fer vint-i-tres, ja en va fer
vint-i-quatre, llavors un cap de setmana que venia, arriba a la nit... sortia, sortia amb un
noi, sortia amb les amigues, a lo millor arribava a les dugues o arribava a les tres, però no
a les quatre. I llavors el meu home em va dir que... “no xato, jo tota la vida quan a les
meves filles les he hagut de renyar, he tingut sempre la virtut (bueno , la virtut segons la
meva manera de pensar) de què si t’he de renyar et renyo ara i ton pare quan s’hi trobi
que ho faci ell, que ton pare és ton pare, no és cap..., ni mana més ell ni més jo aquí de
cara a vosaltres. Ni tampoc és cap ogro”. Jo considero que una filla a mi em farà patir per
si passa alguna cosa, la que sigui, un accident de qualsevol cosa, però ma filla que està
tota la setmana fora, que els estius se’n va cap Anglaterra, que ara té una beca, tot un any
allà, i jo ara perquè a veure si no me n’enfio..., un dissabte que la veiem, que tota la set-
mana a Barcelona no sabem el que fa... o ella ho explica o diga-li tu el que li vulguis dir.
Em penso que sí que li va dir, però algun dia no es va atrevir a dir-li més, perquè és clar,
de fet una persona que ja es guanyava les garrofes i que no la teníem mai a casa, si us
plau!, llavors l’havia d’anar a controlar un dissabte que era aquí! Jo això no ho vaig fer
mai. Ara, les pors sempre existeixen de fet... I en canvi ha estat una xiqueta sortidora: cap
als concerts, cap aquí, cap allà, tant de rock com anar-te a un Liceu, com a..., i encara ara.
Però també sempre va treure les notes tots els cursos bé. Vull dir, quan havia d’estudiar,
estudiava, però si aquell dia hi havia un concert i havia de tancar els llibres, doncs els
tancava i fotia el camp.
Llavors, quan se’t casen les filles i això, aquella obligació que tenies envers elles quan vi-
vien aquí..., clar, tampoc no era tanta perquè elles ja feien molt això... però se’n crea una
altra, d’obligació, o d’ajudar-les d’una altra manera, econòmicament o... què?
Sí, sí... mentre no van tenir fills, representaven que estaven casats però com a solters,
mira llavores sí, venien cap aquí “mareta, ens quedarem a dinar, no ens quedarem...”, mi-
ra, aquella cosa així que tot estava la mar de bé, i a més a més, per mi una tranquil·litat
perquè l’últim any, quan tenien novi els teníem dos a sopar, sopar es pot dir que sempre,
perquè havien de parlar d’això, havien de parlar d’allò, total que... allò va ser massa, eh!,
vull dir, molta la feina llavorens , perquè llavorens sí que quan arribaven, arribaven tots a
l’hora de sopar, no em venien a fer el sopar..., i ajudaven, paraven taula, gendres..., això
sí, eh!. Des del primer dia, això ho he tingut clar també tu. Allò de què els gendres s’as-
seuen i no foten res, no fan res, doncs no. Igual obrien la nevera, paraven taula i tot, però
és que la feina... Allò va ser com un alliberament, en aquest sentit, de la feina que parlem
i de la companyia venien tots i tal. Ara, quan van quedar embarassades i van tenir el pri-
mer fill, allavorens sí que em va a tornar a venir com..., em semblava, doncs, que tenia
l’obligació, doncs, de, de... de si els convenia res, fills meus, com que a mi m’havien aju-
dat tant els meus pares, jo volia també que si en un moment donat volien sortir o anar.
Perquè jo sé què és una parella. Jo el primer fill és que em vaig trobar tan lligada que algú
que et digui: “Aneuse’n al cine, marxeu, aquest divendres deixeu-me’ls a mi”. I el matri-
moni que marxi sol i torni l’endemà i que aquella nit puguin dormir sense o, o no dor-
mir, sense la criatura. Això sí que els hi vaig fer sempre. Els hi vam fer, perquè el meu
home els néts els voldria sempre. Aquest tipus d’obligacions sí, ajuda’ls i quan van tenir
els fills em vaig quedar uns dies a casa seva, perquè clar, el primer jo no vaig gosar perquè
també ells vivien sols i dic jo..., no vull fer d’aquelles mares de tot i quan ja marxava el
gendre em va cridar: “Sogra, que et faria res de quedar?”, dic: “Ai, fill meu només ho es-
perava”. No gosava perquè pensava si ells ho volen fer braç, perquè aquestes coses són
molt així, i llavorens la meva filla, vulguis que no, jo com que ja m’havia trobat, per mi
és que m’hagués fet el cor fort i que jo mai m’he planyut ni res... jo potser sóc una mica...
però jo considero que massa llentiosa no hai estat. Però quan después de tenir un fill et
quedes tan fluixa, has perdut sang i tanta cosa. De veritat és que sempre diuen: “plora-
ràs”, i jo dic “no, no, no”, però xiqueta, una hora o altra, o als vuit dies o als set dies o
als nou, t’has fet un fart de plorar i t’ha passat però plorar mentre planxaves o netejaves
culs, vull dir no planyent-te, no sé com t’haig de dir. I això sí que ho vaig fer, sí que els
vaig ajudar... Bueno, ajudar per... jo no he sigut mai d’aquestes àvies que diuen: “Faig de
canguro avui”. Escolta’m!, ho trobo molt fort!. La cangur la pagues tu, jo faig d’àvia. Jo
sóc àvia, de canguro res!”.
3. L’anàlisi de les xarxes socials

Joan J. Pujadas
De la mateixa manera que és inconcebible el territori d’un Estat sense un sis-

tema d’infraestructures i serveis, constituït per les xarxes de carreteres, telè-
fons, ferrocarrils, escoles o hospitals, també ho és la vida social dels individus,
més enllà de la seva pertinença a institucions com ara la família, l’escola o el
treball, sense un conjunt de relacions més o menys obertes amb altres perso-
nes, que formen la xarxa social de l’individu, que connecta els àmbits més
immediats de la seva existència, en l’àmbit local, amb instàncies regionals, na-
cionals o internacionals.
En aquest apartat analitzarem el tema de les xarxes socials des d’un punt de
vista doble:
1) La realitat substantiva de les xarxes socials i la seva construcció com a ob-

jecte d’estudi etnogràfic.
2) L’anàlisi de xarxes com a estratègia metodològica i tècnica analítica.
L’anàlisi de les xarxes socials prové de la tradició de l’antropologia social bri- Lectura complementària
tànica. Ja A.R. Radcliffe-Brown, un dels fundadors de la disciplina a Anglaterra,
Si voleu ampliar la
havia incorporat aquesta dimensió de les relacions interpersonals en la seva informació sobre el concepte
d’estructura social, podeu
definició d’estructura social. llegir:
Radcliffe-Brown, A.R.
(1972). Estructura y función
en la sociedad primitiva.
“Hi ha antropòlegs que utilitzen el terme estructura social per a referir-se únicament a Barcelona: Península (edició
grups socials persistents, com per exemple nacions, tribus i clans, que conserven la seva original del 1952).
continuïtat, la seva identitat com a grups individuals, malgrat els canvis que es produei-
xen entre els seus membres [...]. Certament, l’existència d’aquests grups socials persis-
tents és un aspecte molt important de l’estructura. Considero, però, més útil incloure en
el terme estructura social molt més que això.
En primer lloc, considero com una part de l’estructura social totes les relacions socials de
El concepte
persona a persona [...]. En una tribu australiana tota l’estructura social està basada en una d’estructura social,...
xarxa de relacions de persona a persona, establerta mitjançant connexions genealògiques .
... associat a les teories
En segon lloc, incloc dins l’estructura social la diferenciació d’individus i de classes pel estructural-funcionalistes
d’A.R. Radcliffe-Brown,
seu paper social. Les diferents posicions socials dels homes i de les dones, dels caps i dels
s’utilitza en antropologia per a
súbdits, dels patrons i dels empleats, són tan determinants de relacions socials com la referir-se als mecanismes (insti-
pertinença a clans o tribus diferents. tucions socials i sistemes nor-
matius) que garanteixen la
En l’estudi de l’estructura social, la realitat concreta que ens ocupa és la sèrie de relacions reproducció social d’un grup.
realment existents en un determinat moment que lliguen certs éssers humans”.
A.R. Radcliffe-Brown, Estructura y función en la sociedad primitiva (1972, pàg. 218-219).

Barcelona: Península (edició original del 1952).
Holisme i individualisme
Malgrat que Radcliffe-Brown sempre s’identifica amb l’holisme meto- metodològics
dològic heretat d’Émile Durkheim, segons el qual les entitats socials
L’holisme proposa que els fe-
només es poden entendre completament en termes de totalitats, en el nòmens socials i històrics s’han
de comprendre i interpretar en
plantejament general d’aquest concepte cabdal d’estructura social l’au- el context del qual formen
part. L’individualisme metodo-
tor britànic és sensible als plantejaments de la tradició liberal, que de- lògic suggereix que la qüestió
fensa l’individualisme metodològic . social es pot explicar a partir
del comportament individual.
Radcliffe-Brown, al mateix temps que afirma que són les institucions les que
ajuden a mantenir el sistema social, tot donant continuïtat i persistència a
l’estructura, és conscient del paper que tenen en la configuració de l’estruc-
tura tant les relacions interpersonals com el conjunt de relacions que seguei-
xen pautes predeterminades, seguint alineaments de classe, de gènere, de
rang, però que no estan necessàriament o completament institucionalitza-
des. Des d’aquesta perspectiva l’enfocament de l’autor és d’una absoluta ac-
tualitat.
Hi ha un espai metodològic entre l’holisme i l’individualisme extrems: l’hu- En el mòdul “L’etnografia com a
descripció de les societats humanes:
modalitats d’escriptura etnogràfica”
manisme. L’èmfasi d’aquest plantejament atorga als individus un àmbit analitzem amb més detall l’humanisme
en parlar del mètode biogràfic.
d’autonomia i de capacitat d’acció, i no la simple funció de comparses que
fan passivament el rol que els pertoca com a membres de determinades ins-
titucions.
És precisament a partir d’aquesta perspectiva que podem fonamentar metodo-

lògicament el paper de l’anàlisi de les xarxes socials, a partir de dues premisses:
1) Les institucions no cobreixen tot el camp de les relacions socials dins una
determinada estructura social.
2) Els individus conserven, malgrat les limitacions que els imposen les lleis,
normes i regles emanades de les institucions, uns espais d’autonomia que es
manifesten, per exemple, mitjançant el conjunt de relacions interpersonals
que els actors socials van adquirint al llarg de la seva vida.
Per a expressar-ho amb els termes del conegut antropòleg nord-americà Eric
Wolf, “es pot observar, per tant, que el sistema institucional de poders econò-
Per a ampliar la informació
mics i polítics coexisteix o es coordina amb diversos tipus d’estructures no ins- sobre les idees d’Eric Wolf
podeu consultar:
titucionals, intersticials, suplementàries o paral·leles a ell”.
Wolf, Eric (1980).
“Relaciones de parentesco,
de amistad y de patronazgo
Algunes d’aquestes estructures intersticials, les més freqüents a les societats en las sociedades complejas”.
A: E. Wolf i altres.
complexes, són les relacions de parentiu , l’amistat i el comparatge (compa- Antropología social de las
sociedades complejas
drazgo). (pàg. 19-39).
Madrid: Alianza.
Si les institucions tendeixen a la seva autoreproducció i manifesten unes clares

tendències d’inèrcia conservadora, per mitjà del seu entramat normatiu, els
individus, en cercar diferents formes d’acció de grup i d’associació, són els que
desajusten, impugnen i modifiquen les institucions.
Cercar una alternativa a l’anàlisi institucional de la societat ens permet pren-

dre contacte amb el caràcter dinàmic i històric del funcionament de l’estruc-
tura social, que es va modificant a poc a poc, processualment, o bé que pot
canviar de manera més dràstica i radical, amb les revolucions.
El nostre objecte d’estudi, doncs, posa l’èmfasi en aquesta dimensió di-

nàmica de la realitat social, allà on es mostren les contradiccions entre
l’organització institucionalitzada de la societat i les expectatives dels in-
dividus i els grups socials.
Lectures
3.1. Els diferents tipus de xarxes socials complemèntaries
Si voleu aprofundir en les

Malgrat que el primer científic social que va introduir una variant de l’anàlisi idees dels autors comentats,
podeu consultar:
de les xarxes socials en un estudi empíric de caràcter sociomètric va ser el Barnes, John A. (1954).
“Class and Committees in a
psiquiatre austríac J.L. Moreno, el seu estudi estava orientat cap a la psicote-
Norwegian Island Parish”.
ràpia de grup i el sociodrama i, per tant, els seus plantejaments tenen un valor Human Relations (vol. 7,
núm. 1, pàg. 39-58).
excessivament restringit per als nostres objectius. Bott, Elizabeth (1990).
Familia y red social. Roles,
normas y relaciones externas en
las familias urbanas corrientes.
Els dos científics socials que van introduir aquest camp d’anàlisi per a la Madrid: Taurus.
comprensió de l’estructura social en general i el van popularitzar arreu estan Moreno, José Luis (1978).
Who Shall Survive?
vinculats d’alguna manera a la Universitat de Manchester i a l’Institut Rhodes- Foundations of Sociometry,
Group Psychoterapy and
Livingstone de Zimbabwe: John A. Barnes i Elizabeth Bott . Més endavant Sociodrama. Nova York:
Beacon House Inc. (edició
analitzarem les aportacions empíriques d’aquests dos autors. original del 1953).
Vegem quins són els principals conceptes i categories analítiques

d’aquest tipus d’anàlisi. En general, i fins i tot en la proposta precur-
sora de Radcliffe-Brown, podem observar que l’ús que es fa del con-
cepte de xarxa social és metafòric i no aporta cap especificitat
analítica, sinó que només serveix per a destacar que, per a entendre
l’estructura social de les societats complexes, no n’hi ha prou amb
l’anàlisi de les seves institucions. Festival de sevillanes a Santa Coloma de Gramenet.
La imatge ens mostra...
El repte analític, doncs, consisteix a precisar en què consisteixen, com funci- ... un conjunt heterogeni de
gent que podem considerar
onen i com s’articulen amb les institucions tots aquests àmbits socials que una “massa anònima”. No
Wolf anomenava estructures intersticials . En el fons, si portem la metàfora obstant això, l’anàlisi de les
xarxes socials ens mostra l’en-
de les xarxes socials a l’extrem, podrem afirmar que tot l’univers, tots els ha- tramat de relacions interperso-
nals que hi ha al darrere de la
bitants del planeta, formen part d’una xarxa global , la qual cosa, tot i ser ri- participació en esdeveniments
culturals com aquest.
gorosament certa, és analíticament irrellevant.
La tècnica d’anàlisi
La qüestió metodològica consisteix a poder identificar, classificar, de les xarxes socials...
comptar i analitzar l’existència de formes específiques de xarxes so-
... és molt útil per a estudiar les
cials. institucions socials i polítiques,
les relacions efectives de poder
i jerarquia.
La primera distinció que fa Barnes és entre xarxa total i xarxa parcial:
1) La xarxa total es refereix “a un primer nivell d’abstracció de la realitat

[que] conté tota la informació possible sobre la vida social global de la comu-
nitat a la qual correspon”. Al subapartat 3.3.1 ampliem
l’experiència sobre Cerrada
del Cóndor, i al subapartat 3.3.2,
sobre Bremnes.
Exemples
Totes les relacions possibles establertes entre els 4.600 habitants de Bremnes o els mem-
bres dels 200 habitatges de què es compon la barriada de Cerrada del Cóndor.
2) La xarxa parcial s’ha d’entendre com “qualsevol part de la xarxa total Lectura
complementària
construïda a partir d’un atribut específic que proporciona un contingut con-
cret als vincles entre els individus”. Per a aprofundir en la
distinció de J.A. Barnes entre
xarxa total i xarxa parcial
podeu llegir:
Exemples Barnes, John A. (1954).
“Class and Committees
Dins d’una comunitat poden ser-ho les xarxes matrimonials, les xarxes polítiques, religio- in a Norwegian Island
ses o d’amistat. L’anàlisi de Barnes a Bremnes il·lustra perfectament la possibilitat de ca- Parish”. Human Relations
racteritzar la lògica de funcionament de la xarxa total de la comunitat, per a concentrar- (vol. 7, núm. 1, pàg. 56-57).
se després en l’anàlisi d’una xarxa parcial, com ara la constituïda per les relacions de pa-
rentiu, amistat i sociabilitat, és a dir, aquella part de la xarxa total que queda quan eliminem
analíticament “les agrupacions i les cadenes d’interacció que pertanyen estrictament als
sistemes territorial i industrial”.
En segon lloc cal diferenciar entre xarxa i conjunt (set en anglès). Per conjunt
hem d’entendre aquella entitat limitada que es compon dels lligams establerts
a partir d’un ego. Una de les maneres d’arribar a reconstruir una xarxa con-
sisteix a anar identificant i caracteritzant la composició dels conjunts que gi- Lectures recomanades
ren al voltant de diferents egos.
Per a completar les idees
sobre els autors exposats
podeu llegir:
Josep M. Comelles, en el seu estudi sobre faccionalisme en un hospital, adopta Comelles, J.M. (1979).
Groupes informels,
la tècnica d’anar identificant cada conjunt per a veure després les interconne- mobilisation et factions dans
un hôpital psychiatrique.
xions entre els diferents conjunts. La mateixa tècnica segueix L.A. Lomnitz París: EHESS.
quan identifica cada conglomerat domèstic com un conjunt format per pa- Lomnitz, L.A. (1983). Cómo
sobreviven los marginados.
rents. Alguns autors denominen el conjunt d’altres maneres: xarxa egocentra- Mèxic: Siglo XXI.
da o xarxa individual.
Les xarxes socials són totes o algunes de les unitats socials –indivi-
dus o grups– amb les quals està en contacte un individu o un grup
concret.
Les xarxes i els conjunts estan formats per punts o nòduls , cadascun dels
quals representa un individu (o, de vegades, una institució o organització). Ca-
dascun d’aquests punts s’uneix amb altres amb línies o vincles. Aquests vin-
cles es classifiquen per atributs , és a dir, pel contingut de cada vincle: ser
amics, veïns, membres d’un mateix partit, formar part d’un club o associació,
ser parents, etc.
Des del punt de vista morfològic, els conjunts o xarxes individuals poden ad-
quirir diferents formes:
1) Si elaborem el conjunt només a partir dels vincles directes entre l’ego i al-
tres persones obtenim el que s’anomena estrella de primer ordre (vegeu el
gràfic núm. 1).
2) Si hi volem incloure també les relacions que hi ha entre les diferents per-
sones o nòduls, és a dir, les anomenades relacions laterals, tindrem una zona
de primer ordre (vegeu el gràfic núm. 2).
3) Si avancem cap a l’exterior i representem les relacions o vincles de tots els

nòduls sorgits a partir de les persones que es relacionen amb l’ego, però que
no hi tenen una relació directa, tenim una estrella de segon ordre (vegeu el
gràfic núm. 3).
4) Si en aquesta darrera estrella incorporem les respectives relacions laterals

tenim una zona de segon ordre (vegeu el gràfic núm. 4).
Les estrelles i les zones es poden anar configurant successivament d’aquesta

manera i augmentant d’ordre.
Un tipus específic de conjunt és el que A.C. Mayer va anomenar conjunt d’ac-

ció (action-set ) per a referir-se a un conjunt temporal de persones reclutades
Més endavant comprovarem que
per canals diferents amb alguna finalitat a curt termini, com és el cas de les el gràfic que representa el grup
d’acció del candidat a les eleccions de
Dewas constitueix una estrella de cinquè
eleccions a Dewas. ordre (vegeu el gràfic de la pàg. 47).
Sovint aquest concepte s’utilitza com a sinònim de quasigrup . No obstant ai-

xò, alguns autors reserven el terme quasigrup per a referir-se a situacions en què Lectura recomanada
els mateixos o similars conjunts d’acció es mobilitzen en ocasions successives, Per a obtenir més informació
sobre el concepte de conjunt
com seria el cas presentat per J.M. Comelles en els successius processos de mo- d’acció podeu llegir:
Mayer, A.C. (1980).
bilització d’un hospital psiquiàtric al llarg dels anys setanta.
“La importancia de los
cuasi-grupos en el estudio de
las sociedades complejas”. A:
Una darrera característica morfològica de les xarxes és el grau de connecti- E. Wolf i altres. Antropología
social de las sociedades
vitat (com l’anomena Bott) o densitat (seguint la terminologia de Barnes) complejas (pàg. 108-133).
Madrid: Alianza.
de la xarxa.
La densitat d’una xarxa es podria definir com la proporció de vincles

realment existents entre els diferents nòduls en relació amb tots els vin-
cles que podrien existir si tots els nòduls estiguessin vinculats exhausti-
vament amb tots els altres.
La densitat de les xarxes
Sociomètricament, la densitat més gran o més petita d’una xarxa és un indici de les dife-
rències dels contextos socials en què es donen les relacions interindividuals.
En el context de petites comunitats, com succeeix en els exemples de Cerrada del Cóndor
o en el cas de Bremnes, es donen densitats altes, ja que es tracta d’entorns socials basats
en les relacions cara a cara.
Al contrari, en el cas de Dewas la densitat és molt més baixa, igual que succeeix, en ge-
neral, en les relacions de sociabilitat o amistat de les classes mitjanes urbanes. També en el
cas de les grans institucions o corporacions, on l’enquadrament dels individus està molt
segmentat per seccions o departaments, i molt jerarquitzat, la densitat de les relacions in-
tersticials (no organigramàtiques) entre els seus membres és baixa.
3.2. Els estudis de xarxes aplicats a l’anàlisi institucional
Un dels exemples etnogràfics més interessants que coneixem, sobre la dia-

Lectura
lèctica entre una estructura institucional i un grup social organitzat en for- complementària
ma de xarxes interpersonals, ens el proporciona un antropòleg català, Sobre l’estudi de cas de

J.M. Comelles, podeu llegir:
Josep M. Comelles, en un estudi de cas sobre la implantació (temporal)
Comelles, Josep M. (1979).
d’un nou sistema de relacions entre metges, administradors, malalts, per- Groupes informels,
mobilisation et factions dans
sonal sanitari i familiars en un hospital psiquiàtric de Barcelona al llarg un hôpital psychiatrique. París:
EHESS.
dels anys setanta.
El treball analitza amb molta profunditat el procés de mobilització i lluita

d’una part del personal mèdic i dels vetlladors de l’hospital per tal de trans-
formar la vella i repressiva estructura institucional, coincident amb el model
clàssic de manicomi, en una estructura més eficaç des del punt de vista assis-
tencial amb el malalt i en una estructura més funcional, democràtica i flexi-
ble que el vell model organitzat en pavellons.
Metodològicament, el treball de Comelles utilitza dues tècniques bàsiques:

l’entrevista focalitzada i l’anàlisi de xarxes socials.
Mentre que, per mitjà de les entrevistes , l’etnògraf obté les visions subjec-
tives dels actors socials implicats en la mobilització, és a dir, una barreja
entre informació objectiva dels fets i una interpretació d’aquests definida
pel posicionament de cadascú en el procés de crisi institucional, l’anàlisi
de xarxes permet a l’investigador mesurar el grau en què les relacions in-
formals entre el personal del centre (és a dir, les relacions no predetermi-
nades per cap organigrama institucional) tenen un paper cabdal a l’hora de
conformar els diferents grups que participen en el mateix procés de mobi-

lització.
Xarxes socials i lideratge
L’anàlisi de xarxes permet establir qui assoleix posicions de lideratge, qui està clarament
vinculat a un dels grups, quines persones ocupen posicions marginals i, molt especial-
ment, permet determinar quines són les característiques que cohesionen cada facció o
quasigrup: militància política o afinitat ideològica, afinitats personals, militància sindi-
cal, formar part d’un mateix pavelló o d’un mateix torn de treball, interessos corporatius
de cada sector o altres motius personals.
L’anàlisi mostra com, després dels moments més àlgids de la mobilització, la divisòria fo-
namental del personal de l’hospital era la de ser metge o no ser-ho, és a dir, mostra la
prevalença d’una diferenciació de grup basada en l’estatus. Una citació d’un informant
de Comelles il·lustra la qüestió del lideratge i de la formació de quasigrups:
“Amb Marull hem intentat crear una força d’avantguarda, incorporant a la lluita Millet i
Mínguez. Menal, que va arribar una mica més tard, va adoptar una posició que nosaltres
consideràvem utòpica i ens vam reagrupar al voltant d’ell per consens. Marull i jo ens
vam mobilitzar per veïnatge geogràfic, jo a Sant Jordi i ell a Sant Jaume, amb persones
Lectura recomanada
amb idees massa poc definides. El paper dels líders era indispensable per a clarificar i per
a mobilitzar”. Podeu consultar l’estudi
de cas complet de
J.M. Comelles (1979, pàg. 19). J.M. Comelles:
Comelles, Josep M. (1979).
Groupes informels,
L’interès d’aquest microestudi etnogràfic o estudi de cas aprofundit és que mobilisation et factions dans
ens mostra amb tot luxe de detalls la manera com s’enfonsen uns disposi- un hôpital psychiatrique. París:
EHESS.
tius institucionals a causa de la seva deslegitimació funcional i ideològica.
L’estructura en crisi dóna pas a un procés de mobilització, de desordre ins-
titucional, de capgirament de la jerarquia prèviament establerta, tot esta-
blint una etapa de communitas, és a dir, una fase en la qual el personal de
l’hospital es regeix per un lideratge carismàtic basat en l’adhesió dels in-
dividus a uns líders que representen la voluntat de canvi que es vol dur a
terme.
Òbviament, el poder establert es defensa d’aquest atemptat contra l’ordre

institucional previ i, passat el moment àlgid de la mobilització, el front uni-
tari aconseguit s’enfonsa de mica en mica fins que s’instaura una nova es-
tructura, es restaura l’ordre i cauen uns quants caps de cada un dels sectors
en litigi. Al llarg dels anys setanta, però, les mobilitzacions es produeixen di-
verses vegades, amb alguns líders nous, amb baixes significatives i amb alte-
racions en la configuració de la xarxa de relacions.
Malgrat aquests fluxos i refluxos en el procés, es manté l’estructura bà-

sica del conjunt d’acció, la qual cosa ens permet parlar en aquest cas
d’un quasigrup.
L’antropòleg britànic Adrian C. Mayer ens aporta un altre exemple de la

funció dels quasigrups com a elements mediadors entre el funcionament i la
reproducció de les institucions i les xarxes socials dels individus que partici-
pen en aquestes institucions.
El seu estudi de cas consisteix en l’anàlisi de les formes de mobilització de

l’electorat per part dels candidats a l’alcaldia de la ciutat de Dewas (34.577 ha-
bitants), capital del districte del mateix nom, a l’Estat de Madhya Pradesh, a Lectura recomanada
l’Índia, durant les eleccions del mes d’abril de l’any 1961. L’experiència d’A.C. Mayer es
recull més àmpliament en el
llibre següent:
Els activistes electorals en l’organització de partits a l’Índia Mayer, Adrian C. (1980).
“La importancia de los
En les eleccions a la ciutat de Dewas cada partit polític tenia, a més a més dels candidats, cuasi-grupos en el estudio de
uns activistes electorals, la funció dels quals era establir contactes, organitzar mítings i las sociedades complejas”. A:
reclutar activistes de segon ordre. Aquests últims “eren persones que, almenys, es com- E. Wolf, i altres. Antropología
social de las sociedades
prometien a donar suport a un partit (a diferència d’una gran part de l’electorat), i que,
complejas (pàg. 108-133).
tal vegada, es podien unir a l’escrutini dels vots dels partits i tractar d’assegurar el vot a Madrid: Alianza.
les seves localitats”.
L’autor calcula que, per a un electorat de poc més de 6.000 persones, participaven unes
250 persones com a activistes principals dels diferents partits, i el doble o el triple d’acti-
vistes secundaris. Els activistes feien la funció d’enllaç entre cada candidat i l’electorat:
“Uns ho feien pels avantatges que, segons els seus càlculs, obtindrien si el candidat resul-
tava elegit; altres actuaven per la lleialtat al partit i a amistats antigues, sense cap idea
d’obtenir beneficis de l’elecció per ella mateixa; finalment, altres acomplien compro-
misos concrets adquirits en algun moment anterior. De la mateixa manera, s’intenta-
va arribar fins als electors d’acord amb algun benefici passat o futur. Com em deia un
observador agut: «Es pot sagnar tothom; la qüestió és saber quina és la vena que cal
obrir per tal que l’individu sagni més». En conseqüència, una gran part de l’activitat
electoral corria a càrrec dels activistes, que intentaven influir sobre aquells amb qui
tenien una relació apropiada. A més d’això, el mateix candidat visitava els electors,
sol·licitant el vot, freqüentment acomplint un deure formal cap a aquells que desitja-
ven que se sol·licités el vot”.
A.C. Mayer (1980, pàg. 115).
Mayer analitza específicament el procés de mobilització al voltant del candidat del Partit
del Congrés en un barri del nord-oest de Dewas. Es tracta d’un barri interclassista, amb
carrers sense asfaltar, on conviuen cases fetes de tova amb mansions d’estil urbà envol-
tades de jardí. El barri no posseeix un centre clar de reunió, ja que no hi ha cap plaça. La
sociabilitat de carrer entre els veïns es practica en llocs improvisats, sota un arbre o a la
porta de la casa d’algú.
Aquest context urbanístic i social enforteix l’estratègia electoral de fer prevaler els con-
tactes individuals per sobre de les reunions públiques. Els potencials electors es trien i es
visiten un a un. Entre els veïns predominen les activitats manuals (incloent-hi la cons-
trucció), amb gairebé el 45%, mentre que el percentatge de funcionaris públics i de page-
sos arriba, en cada cas, a una xifra al voltant del 15%. Els serveis i el comerç escassament
arriben al 10%, i la resta de la població es dedica a ocupacions diferents.
El barri mostra també una divisió per castes que, fins a un cert punt, es correspon amb
la divisió ocupacional que acabem de presentar. Les castes brahman i marata ocupen la
major part dels llocs de l’administració pública; molts rajputs conreen els camps limítrofs
amb el barri, per la qual cosa tenen jornalers de les castes goali i bagri.
Entre aquests darrers trobem també alguns bagris treballant com a policies i missatgers
del govern, mentre que un petit nombre de goalis són grangers independents. Finalment,
els balais i els lunias es dediquen a activitats manuals, sobretot a la construcció en el cas
dels segons.
Pel que acabem de dir, queda clar quin és el sistema d’estratificació: a dalt de tot, els
brahmans; després, els marata i rajputs; i després, els goalis , lunias, bagris i balais.
Cap candidat no podia intentar guanyar les eleccions limitant-se a demanar el vot dels
membres de la seva pròpia casta i del seu grup professional. Per això era tan valuosa la
cooperació dels activistes principals i secundaris: idealment el candidat del Partit del
Aquests lligams o enllaços del
Congrés, per mitjà d’aquests, podia arribar a totes les castes i grups professionals, sense candidat amb els electors potencials
es representen en el gràfic de la pàgina
oblidar les relacions de parentiu ni les relacions d’amistat i coneixença que els uns i els següent.
altres tenien amb diferents electors perquè eren conterranis, per afinitat religiosa, perquè
eren del mateix sindicat, per interessos econòmics compartits, per clientelisme en el cas
dels funcionaris, o perquè freqüentaven un determinat gimnàs.
Font: A.C. Mayer, “La importancia de los cuasi-grupos en el estudio de las sociedades complejas”. A: E. Wolf, i altres.
Antropología social de las sociedades complejas(1980, pàg. 118). Madrid: Alianza.
La xarxa social subjacent, que vincula el candidat i els electors, és un conjunt

d’acció. Quines són les característiques d’aquest tipus específic de xarxa?
1) Comprèn una àmplia varietat de bases per a l’establiment d’enllaços: pa-

rentiu, partit polític, professió, religió, casta, etc.
2) Malgrat que els vincles centrífugs , és a dir, els que van des del candidat
fins als electors, poden ser molt variats, el contingut del vincle centrípet és
sempre el mateix, donar suport al candidat, la qual cosa proporciona al
conjunt un tret comú i identificador, que permet classificar-lo dins la cate-
goria de quasigrup.
3) Molts dels vincles estan basats en la pertinença comuna al mateix grup o

corporació: la major part dels vincles més estrets del candidat provenen del
seu propi partit, de la seva casta o de la seva professió.
4) El conjunt d’acció conté canals de vincles i, consegüentment, és una com-

binació de relacions que vinculen les persones directament amb l’ego i, al ma-
teix temps, de relacions que les vinculen amb intermediaris que, al seu torn,
estan en contacte directe amb l’ego. Així doncs, hi ha relacions primàries i se-
cundàries amb l’ego.
5) El conjunt d’acció, com a quasigrup, és una entitat limitada, ja que cada

vincle s’origina en una raó específica de pertinença, però no es tracta d’un
grup, ja que no existeixen drets o obligacions que afectin totes les persones in-
volucrades. Ni tan sols el fet de votar pel mateix ego posa en relació mútua els
diferents membres del conjunt d’acció.
6) Finalment, el conjunt d’acció no és una entitat permanent, com succeeix

Una vegada acabades
en el cas del grup. Malgrat que els aspectes centrífugs de la relació corresponen les eleccions,...
a les relacions permanents de rol (casta, professió, partit), l’aspecte centrípet ... aquestes entitats tendeixen a
correspon a un vincle basat en un impuls intencional específic que emana de dissoldre’s, com passava també
en el cas que hem comentat
l’ego. més amunt de l’hospital psiquià-
tric, després de la mobilització
de l’any 1972.
Diferències entre el cas de les eleccions de Dewas
i el cas de l’hospital psiquiàtric
Els dos casos analitzats ens mostren exemples de la formació i el funcionament dels qua-
sigrups, que essencialment tenen les mateixes característiques, encara que mostren tam-
bé algunes diferències:
1 ) El cas de l’hospital, com ja s’ha esbossat, mostra un policentrisme més gran que el cas
de les eleccions de Dewas. Mentre que en aquest segon cas hi ha tants quasigrups com
candidats, en el cas de l’hospital hi ha un nombre de conjunts difícil de determinar, que
s’interseccionen entre ells i que no adopten una forma tan nítidament jeràrquica com en
l’altre cas.
El lideratge és exercit per diverses persones, de vegades enfrontades entre si, que arriben
a acords puntuals; a més, alguns “clients” de cada líder poden canviar, segons les circums-
tàncies, de facció. Això fa difícil poder fer una representació gràfica d’aquesta mena de
xarxa.
2 ) Malgrat que les bases sobre les quals s’organitzen els enllaços per a formar un qua-
sigrup són variades a l’hospital, com en el cas de Dewas, hi ha un encavalcament amb la
relació institucional que els membres de totes les faccions tenen entre ells: tots són mem-
bres de la mateixa institució i tots són treballadors. Quan la repressió de la mobilització
per part de la direcció de l’hospital va ser més forta, l’aspecte institucional formal i l’in-
terès personal van prevaler en molts casos sobre les bases de communitas en què es basava
el moviment.
3 ) Pel seu caràcter de membres d’una institució i pel nombre relativament reduït dels seus
membres, tots els vincles entre les persones que formen els quasigrups són directes; en
principi, tothom coneix tothom, la qual cosa no vol dir que no hi hagi intermediaris, ja
que, atès el caràcter policèntric del moviment, molts “seguidors” o “clients” d’un líder
poden haver estat reclutats per algú que exerceix la funció de sublíder. Al contrari, en el
cas de Dewas el lideratge no es posa en qüestió, ni tampoc qui són els “activistes” de pri-
mer nivell.
3.3. Els estudis de les xarxes socials en comunitats

rurals i urbanes
En un estudi clàssic sobre la pagesia l’antropòleg nord-americà Eric Wolf, a pro-

Lectura recomanada
pòsit del tema de les coalicions camperoles, destacava la tendència d’aquestes a
Si voleu conèixer més
adoptar una forma institucionalitzada o corporativa. detalladament l’estudi de
Wolf, el trobareu en el llibre
següent:
Les relacions d’amistat, per exemple, quan s’estableixen entre iguals, solen Wolf, Eric (1971). Los
campesinos. Barcelona: Labor.
prendre la forma institucionalitzada del comparatge (compadrazgo, a l’Amè-
rica Llatina), és a dir, una relació que s’assimila a les relacions del parentiu, se-
gons les quals el padrí té per a la resta de la seva vida una sèrie d’obligacions i
privilegis en relació, no solament amb el seu afillat, sinó també amb els pares
d’aquest.
Aquesta “aliança” es manifesta sempre en moments rituals, però adquireix tan-

mateix dimensions quotidianes que garanteixen l’intercanvi de béns i la presta-
ció mútua de serveis entre els compares (compadres, a l’Amèrica Llatina).
Quan la relació és vertical, és a dir, quan s’estableix entre persones pertanyents

a classes socials diferents, som al davant d’una altra forma de coalició, la rela-
ció de patró-client, que es pot manifestar en forma d’amistat asimètrica o de
relació merament de cacic.
Criteris per a la formació de coalicions camperoles, segons E. Wolf

1 ) Segons el tipus d’interès que comparteixen:
Hem extret la classificació
a) Un sol interès: entrellaçament simple. dels criteris per a la formació
b) Molts interessos: entrellaçament múltiple. de coalicions camperoles del
manual esmentat d’E. Wolf:
2 ) Segons el nombre de persones implicades: Wolf, Eric (1971). Los
a) Dues persones: diàdica. campesinos (pàg. 107-108).
b) Més de dues persones: polidiàdica. Barcelona: Labor.
3 ) Segons l’estrat social dels implicats:

a) Del mateix estrat social: horitzontal.
b) De diferents estrats socials: vertical.
Tant les relacions de comparatge (compadrazgo) com les relacions de cliente-

lisme són, en principi, relacions diàdiques, ja que impliquen dues persones
o dues famílies.
Però hi ha també relacions polidiàdiques, és a dir, que afecten un nombre in-

determinat d’individus. Els exemples que Wolf presenta per a il·lustrar respec-
tivament les coalicions polidiàdiques horitzontals i les verticals entre la
pagesia són la comunitat camperola i la hisenda camperola.
1) Relació polidiàdica horitzontal
La comunitat camperola constitueix, o ha constituït fins no fa gai-

re, un grup corporatiu amb les seves regles d’accés i de funciona-
ment dels seus membres. El domini de la terra sol ser col·lectiu i els
individus no la poden comprar o vendre. L’accés al seu ús està regu-
lat pel costum i una persona només hi te accés per naixement, com
a descendent d’un altre membre de la comunitat.
2) Relació polidiàdica vertical

Grup familiar camperol a Mèxic.
La hisenda camperola, controlada al llarg del temps pel grup de descendència

dels propietaris, inclou també famílies o comunitats senceres, que hereten el
seu vincle amb la hisenda, cosa que garanteix l’accés al treball.
D’aquests quatre casos de coalició camperola, les de tipus polidiàdic són cla-
rament realitats institucionalitzades, de la mateixa manera que les relacions
de comparatge. Només les relacions de patró-client poden caure dins l’àmbit
d’anàlisi que estem estudiant ara, és a dir, les xarxes socials.
De fet, és fàcil comprovar que en aquest tipus de relació diàdica asimètrica

el patró sol oferir ajut econòmic, mediació fora de la comunitat rural i influèn-
cia política per a resoldre els problemes dels seus clients. A canvi, el client
paga amb el que Wolf anomena “capital intangible”, és a dir, donant-li el seu
vot en unes eleccions i mostrant, en general, una adhesió incondicional.
És a dir, els clients formen, en determinats moments, un quasigrup que es

mobilitza al voltant del seu patró per a obtenir els objectius polítics o econò-
mics que aquell desitja. Amb tot, el faccionalisme en comunitats rurals peti-
tes i poc dinàmiques econòmicament tendeix a la institucionalització, en el
sentit que els clients que donen suport a un determinat cacic local poden
arribar a constituir un grup més que no pas un quasigrup o conjunt d’acció.
En aquest sentit, les relacions clientelars tendirien a no respectar algunes de

les premisses que analitzàvem més amunt, a propòsit del faccionalisme polític
a Dewas, especialment la premissa sisena, és a dir, no ser una entitat perma-
nent.
Llista de tots els tipus de coalicions camperoles
1 ) Simple, diàdica i horitzontal: relació d’intercanvi en el mercat. Lectura complementària

2 ) Simple, diàdica i vertical: relació entre un pagès i un prestador.
Hem extret la llista dels tipus
3 ) Simple, polidiàdica i vertical: relació entre el capatàs i els jornalers. de coalicions camperoles del
manual esmentat d’E. Wolf:
4 ) Simple, polidiàdica i horitzontal: confraries o associacions pageses.
Wolf, Eric (1971). Los
5 ) Múltiple, diàdica i horitzontal: relacions d’amistat com el comparatge. campesinos (pàg. 110-117).
Barcelona: Labor.
6 ) Múltiple, diàdica i vertical: relacions de patró-client.
7 ) Múltiple, polidiàdica i vertical: la hisenda camperola.
8) Múltiple, polidiàdica i horitzontal: relacions corporatives comunals (sistema de càrrecs

rituals i polítics).
3.3.1. Les xarxes d’intercanvi en una barriada de Mèxic DF
A continuació veurem un context sociocultural urbà que participa, però, d’al-

guns trets característics de les coalicions camperoles: es tracta del cas de Cerrada
del Cóndor.
Cerrada del Cóndor és un assentament suburbial de Ciutat de Mèxic que va

ser estudiat per l’antropòloga mexicana d’origen xilè Larissa Adler Lomnitz .
Es tracta d’una barriada formada per uns 200 habitatges en la qual viu i es re-
produeix un subproletariat urbà d’ascendència rural, però que inclou famílies
assentades a la Ciutat de Mèxic des de l’època de la Revolució.
Com la major part dels assentaments marginals d’aquesta ciutat, es troba ubi-
cat en un barranc que duu a un turó on es troba un barri residencial de classe
mitjana, Las Águilas, on els veïns de Cerrada poden trobar els serveis que els
manquen del tot. Els carrers no estan pavimentats, no hi ha clavegueram, ni
aigua corrent, ni electricitat, ni telèfon, ni recollida d’escombraries, ni drenat-
ge per a l’aigua de la pluja.
No hi ha cap servei escolar o sanitari i els comerços són pocs i mal proveïts.
Els habitatges són extraordinàriament precaris i autoconstruïts, ja que es trac-
ta d’un assentament il·legal, creat al marge de les ordenances municipals, mal-
grat que els seus residents no són “paracaigudistes” que han ocupat lliurement
el territori públic, sinó que les parcel·les que ocupen són llogades pels seus res-
pectius propietaris.
La reproducció i la supervivència de les famílies de Cerrada del Cóndor són Lectura complementària
precàries i es fa necessari l’ajut de tots els membres de cada família per a feines
Per a aprofundir en el cas
molt variades, que tenen com a objectiu complementar els migrats ingressos de Cerrada del Cóndor podeu
consultar l’obra d’on s’ha
de les persones assalariades de cada família. Aquestes tasques d’ajut, que rea- extret:
litzen bàsicament les dones i els nens, poden anar des de la recollida de llenya Lomnitz, Larissa A. (1983).
Cómo sobreviven los
i aigua per a l’ús domèstic i el reciclatge de la brossa per a vendre-la, fins a l’ela- marginados. Mèxic DF:
Siglo XXI.
boració de tortillas per a comercialitzar-les.
Per a aconseguir una maximització dels beneficis que generen aquestes tas-
ques cal comptar amb la col·laboració dels parents i els veïns de la barriada, la
qual cosa genera unes xarxes d’intercanvi recíproc, basades en les contra-
prestacions de treball, en el troc de productes i en altres pràctiques de recipro-
citat que poden implicar el préstec de diners.
Lomnitz caracteritza aquestes xarxes d’intercanvi com una estructura en la

qual, sobre la base de les famílies nuclears, es compon un teixit social format
per parents i veïns que tendeix a funcionar de manera similar a les comunitats
camperoles.
En el cas de Cerrada del Cóndor, però, no es tracta de veritables comunitats,

en el sentit institucional, reglamentades pel costum i que tenen un control so-
bre els mitjans de producció. Es tracta més aviat d’una forma d’organització,
flexible i adaptativa, que es fonamenta en la lògica funcional de les relacions
socials camperoles.
Però les coincidències entre els grups corporatius pagesos i les formes de neo-
comunitarisme urbà són només formals, ja que l’univers social dels habitants
de la barriada és molt més ampli, a causa de les mediacions existents entre els
membres de les xarxes d’intercanvi i la societat urbana com un tot. Per mitjà
del treball, tant els homes com algunes dones tenen les seves pròpies xarxes
de relacions més enllà de les fronteres del barri: les xarxes d’amistat i de com-
panyonia entre els homes; i les xarxes de clients i de parents externs a la bar-
riada en el cas de les dones.
Dit d’una manera més formal, una part de la població de la barriada són
nòduls de diverses xarxes unipersonals o conjunts , les unes a dins de
la barriada (formada per parents i veïns) i les altres a fora (formades per
companys de treball, clients, amics i altres parents). Aquestes relacions
s’utilitzen “com un mecanisme important de mobilitat quan es fa ne-
Les paraules textuals
cessari canviar d’una xarxa a l’altra”. corresponen al llibre
comentat de L.A. Lomnitz:
Lomnitz, Larissa A. (1983).
Cómo sobreviven los
marginados (pàg. 188).
Aquestes xarxes externes es mobilitzen en situacions de crisi reproductiva de Mèxic DF: Siglo XXI.
les unitats familiars nuclears, especialment quan es tracta de buscar feina per
als homes adults o quan hi ha una malaltia greu i es necessita atenció mèdica
o diners. També es poden mobilitzar quan algú vol marxar del barri per a tro-
bar unes condicions de vida millors.
És d’aquesta manera informal que els membres d’un col·lectiu marginat com
aquest poden, en una certa mesura, inserir-se en el conjunt de la societat; i
també és el mitjà per a pal·liar, almenys parcialment, la desassistència de què
són objecte per part de les institucions de l’Estat.
Òbviament, les xarxes d’intercanvi adopten la forma de zones de segon

ordre, caracteritzades per una gran densitat, ja que es tracta de relacions
cara a cara quotidianes. Al contrari, els conjunts de relacions que s’esta-
bleixen fora de la barriada tenen una densitat molt baixa i tendeixen a
respondre a la forma d’estrelles de primer ordre i, en alguns casos, de
zones de primer ordre.
Encara que Lomnitz no dedica una atenció especial a aquest aspecte, hauria
estat interessant mesurar la relació existent entre el grau de participació dels
individus de la barriada en xarxes externes i el grau de mobilitat social ascen-
dent. És important destacar el caràcter instrumental que té l’aplicació de la
tècnica segons els objectius d’una investigació.
L’atenció de l’autora d’aquest treball sobre Cerrada del Cóndor se centrava

molt més a observar el funcionament de les xarxes d’intercanvi, i és per això
que el grau de detall amb què es descriu la morfologia d’aquesta instància or-
ganitzativa és molt elevat, en detriment d’altres aspectes que s’haurien pogut
estudiar.
3.3.2. Xarxes de parentiu i de sociabilitat en una parròquia

de pescadors noruecs
John A. Barnes és el primer etnògraf que va incorporar la perspectiva de les Lectura

xarxes socials a l’anàlisi de les relacions interindividuals, en un estudi sobre la complementària
parròquia de Bremnes, ubicada en una illa de l’oest de Noruega. Si voleu conèixer amb més
detall l’experiència de
J.A. Barnes, podeu llegir:
Es tracta d’una comunitat que tenia 4.600 habitants al començament dels Barnes, John A. (1954).
“Class and Committees
anys cinquanta, quan es va realitzar la investigació. Una població en la qual la in a Norwegian Island
Parish”. Human Relations
majoria dels homes adults treballaven en el sector pesquer o en les indústries (vol. 7, núm. 1, pàg. 39-58).
associades, i en la qual també hi havia gairebé el 25% dedicat a l’agricultura,
una mica més del 10% empleat en la marina mercant i el 10% restant dedicat
a altres ocupacions. La majoria de les dones adultes eren en aquell temps mes-
tresses de casa. Pràcticament tota la comunitat pertanyia a l’Església luterana.
Barnes caracteritza aquesta col·lectivitat com una societat democràtica i igua-

litarista, en la qual no hi ha gaire espai per a les diferències de classe, i quan
aquestes existeixen no hi ha manifestacions d’opulència, ni gaires possibilitats
d’exhibir-la.
La jerarquia social, mitjançant les relacions de producció, només es manifes-

tava en els àmbits laborals, als vaixells i a les fàbriques; aquí sí que hi havia
patrons i assalariats, els un donant ordres i els altres complint-les. Aquesta di-
ferenciació social no era obstacle perquè en l’àmbit de la intensa vida associa-
tiva de la comunitat les relacions socials fossin igualitàries i horitzontals.
1) Des del punt de vista territorial els individus s’enquadren abans de tot en
una unitat domèstica, en una aldea i en un districte electoral , que són les
unitats territorials més petites, constitueixen la realitat social més pròxima a
cada persona i donen peu a relacions socials entre els veïns que són estables i
duradores.
2) En segon lloc, hi ha un altre àmbit d’agrupació social, basat en l’organitza-

ció del treball: la pesca als vaixells, el treball a les cooperatives, les fàbriques
de salaó i fumat del peix generen grups socials, formats per companys de tre-
ball, tècnics, socis cooperativistes i propietaris. Aquests grups, per la seva na-
turalesa, no són gaire estables ni duradors, ja que un pescador canvia sovint
de vaixell i un pagès es pot incorporar a la pesca.
Aquests dos àmbits de sociabilitat, que Barnes anomena camps socials, es ca-
racteritzen per unes fronteres ben definides i unes unitats constitutives ben
delimitades.
3) El tercer camp social, que és el veritable objecte d’estudi de Barnes, inclou

totes aquelles relacions socials que es donen al marge d’aquests dos que aca-
bem d’enumerar, i que corresponen a institucions i organitzacions. Aquest Noruega.
camp està constituït, en part, per relacions entre parents, per relacions d’amis-
tat i per altres relacions interpersonals de naturalesa diferent.
No hi ha unitats definides ni fronteres, ni tampoc cap instància coordinadora.

Es tracta d’un camp obert, en el qual els vincles entre les persones canvien
constantment i no hi ha cap grup estable. Aquestes relacions són interindivi-
duals: cada subjecte té un nombre determinat de relacions, però les persones
que ocupen cada nòdul dins d’un conjunt no necessàriament tenen contacte
entre elles.
En aquest àmbit de les relacions socials la densitat és molt més baixa que en
les relacions socials d’àmbit territorial, ja que els veïns d’un mateix llogarret
es coneixen tots i les relacions són cara a cara. Aquesta constatació porta Bar-
nes a plantejar la hipòtesi sobre les diferències de densitat que caracteritzen les
“societats modernes” i les societats “de petita escala”: densitat més baixa a les
primeres i densitat més gran a les segones.
La densitat de les relacions socials a Bremnes és alta si es compara amb

una ciutat amb relacions més impersonals, anònimes i unidimensio-
nals. Aquesta densitat es manifesta en forma d’un camp social en què
les diferències de classe social són subestimades en els contactes inter-
personals directes, a causa de la importància atorgada a la visió iguali-
tarista en la cultura local.
Però en la mesura en què la gent està connectada en una xarxa de relacions,

aquestes subtils diferències d’estatus se sumen acumulativament, de manera
que la diferència total d’estatus entre dues persones no interconnectades di-
rectament resulta notable i no estimula la interacció.
Aquesta constatació genera la consciència entre els actors socials d’una socie-
tat formada per tres classes:
1) Els que estan per sobre d’un mateix.

L’existència d’aquesta
diferenciació emic...
2) Els que estan per sota d’un mateix. ... de classe no és obstacle per-
què es donin interaccions
“igualitàries” entre individus
3) Els que hi estan al mateix nivell. pertanyents als tres estrats.
3.3.3. Famílies urbanes i xarxa social: la hipòtesi de Bott
L’estudi d’Elizabeth Bott és un dels més notables que s’ha escrit mai des de la
perspectiva de les xarxes socials i ha estat, sens dubte, el més influent. La hi-
pòtesi que planteja és ben suggeridora: hi ha una relació directa entre l’estruc-
tura interna de la família i el patró de les relacions externes dels seus membres.
L’estudi es va fonamentar en l’estudi aprofundit de catorze parelles “comunes

Lectura
i corrents” de la ciutat de Londres. complementària
Podeu trobar l’estudi

d’aquesta antropòloga
D’una banda, Bott va analitzar la manera com s’organitzaven les tasques do- en l’obra següent:
mèstiques en l’àmbit de la parella, i va arribar a distingir tres patrons organit- Bott, Elizabeth (1990).
Familia y red social. Roles,
zatius: normas y relaciones externas en
las familias urbanas corrientes.
Madrid: Taurus.
1) Complementari : les activitats dels cònjuges són diferents i separades, però
estan coordinades i preestablertes.
2) Independent : marit i muller realitzen les tasques amb molta independèn-

cia mútua.
3) Conjunt: els cònjuges realitzen junts les activitats o bé les intercanvien.
D’altra banda, Bott va distingir dos tipus bàsics de xarxes de relació de les pa-
relles, seguint el criteri de la densitat més gran o més petita, que Bott denomi-
na connectivitat:
1) Xarxes de teixit tancat . Segons la terminologia que hem adoptat, són con-
junts densos. Bott va observar que aquestes tendien a correspondre a relacions
socials anteriors a la formació de la família, que es produïen entre les famílies
de la mostra que vivien als mateixos barris on havien nascut i que, normal-
ment, es tractava de famílies obreres.
2) Xarxes de teixit obert. Són conjunts poc densos. Corresponien més aviat
a famílies de classe mitjana, que havien experimentat mobilitat social i resi-
dencial i que tenien unes relacions de sociabilitat noves, força canviants
i sense cap connexió amb relacions socials anteriors.
Les parelles obreres es veien molt mediatitzades pels seus respectius entorns
socials, que actuaven com a grups de pressió normatius que imposaven a cada
cònjuge l’acceptació d’unes regles establertes en relació amb els respectius rols
familiars. Cada cònjuge era molt dependent del seu grup d’amistats i veïns i
tendia a dedicar una part significativa del seu temps a aquesta relació. Això
provocava uns rols conjugals molt separats i carregats d’una diferenciació de
gènere molt pronunciada.
Les parelles de classe mitjana eren més mòbils i feien nous contactes amb
persones que no coneixien els antics companys de les seves respectives xarxes.
Aquí l’entorn social era menys exigent i condicionador i, en aquesta mesura,
la parella depenia més d’ella mateixa per a l’obtenció d’ajut mutu, seguretat i
comprensió. Hi havia també un nivell més alt de superació dels vells esquemes
de diferenciació dels rols de gènere. Barri londinenc.
3.4. Aplicació de la tècnica en estudis empírics
Per tot el que hem dit fins ara, considerem que hi ha tres aspectes clars en l’àm-
bit metodològic:
1) L’aplicació de la tècnica de xarxes socials s’adapta especialment bé als estu-

dis de caràcter micro i, en general, a les recerques que utilitzin tècniques etno-
gràfiques intensives.
2) L’anàlisi de les xarxes no és mai un objectiu per ell mateix, sinó una tècnica
auxiliar molt valuosa, sempre que tinguem un coneixement força aprofundit
del terreny i dels actors socials implicats.
3) Les dades que necessitem per a confegir el registre que ens permetrà elabo-
rar una xarxa no es poden obtenir només a partir de l’entrevista, sense cap
confirmació a través de l’observació participant, ja que no es tracta d’omplir
un protocol només a partir de la memòria o de l’opinió de l’informant, sinó
d’elaborar una mesura tan objectiva i precisa com es pugui.
Els diferents exemples que hem sintetitzat en aquest apartat ens mostren tam-
bé que no hi ha una forma estandarditzada per a dissenyar una investigació
en la qual s’utilitzi la tècnica de xarxes socials. Qualsevol disseny metodològic
és sempre instrumental i s’ha d’adaptar als objectius generals de cada investi-
gació. No hi ha, doncs, un procediment prototípic que puguem condensar en
una fórmula simple.
No obstant això, és evident que el tipus de registre més freqüent en els

treballs etnogràfics és el conjunt o xarxa personal. Normalment una
xarxa personal es representa en forma d’una zona de primer ordre, en
la qual apareixen totes les relacions directes de l’ego i també les rela-
cions laterals, amb els vincles mutus que tinguin els diferents nòduls
del conjunt.
Aquesta aproximació sociomètrica, potser la més elemental, és també la que

mostra un índex més alt en la correlació entre el cost i el benefici: és molt sen-
zilla de fer i ens proporciona una valuosa informació objectiva, per a contras-
tar amb dades obtingudes a partir de l’entrevista o de l’observació.
Evidentment, alguns estudis determinats, com per exemple els dedicats a les
migracions internacionals i a mobilitzacions socials, requeriran un disseny
més sofisticat i costós, amb l’objectiu d’obtenir registres que ens permetin ar-
ribar a detectar les relacions de segon, tercer o quart ordre, per tal de veure
com es configuren les cadenes migratòries i els grups d’acció.
Per a acabar aquest apartat voldríem exposar un exemple de protocol per a re-
gistrar les dades necessàries per a confegir una xarxa personal que va ser utilit-
zat durant una investigació duta a terme pel Departament d’Antropologia
Social de la Universitat Rovira i Virgili durant els anys vuitanta. Aquest treball
estudiava la naturalesa de les relacions socials entre la població del Camp de
Tarragona d’origen immigrant, procedent d’altres bandes de l’Estat espanyol.
L’objectiu bàsic d’aquesta investigació era quantificar la prevalença

o no de la variable cultural o ètnica en la configuració de les rela-
cions socials. En definitiva, es tractava de veure en cada cas quin
tipus de categories predominaven en les xarxes individuals: parents,
veïns, conterranis, companys d’estudis o de feina, membres d’asso-
ciacions, partits o sindicats, persones conegudes en l’àmbit de l’es-
port o del lleure, etc.
Ballada de sardanes a l’Hospitalet.

Registre de xarxes socials
Activitats
Nivell Anys de Lloc de
Núm. Nom socio- Lloc residència Pro- residèn- Parla Àmbit Tipus de Intensitat Motiu Signe concretes
d’ordre d’origen fessió català? relació que es
econòmic a Catalunya cia realitzen
Font: Joan J. Pujadas, “Guia general per a l’estudi de l’etnicitat i dels processos migratoris”. Arxiu d’Etnografia de Catalunya (1984, núm. 3, pàg. 161).
Com observem en el protocol reproduït, cada filera està reservada a cada un

dels subjectes (nòduls) de la xarxa personal. Les columnes delimiten dotze
categories d’informació, cadascuna de les quals té una llista tancada de des-
criptors per tal que la mostra sigui homogènia i comparable. La informació
obtinguda, una vegada omplert aquest protocol, és molt àmplia i ens porta
molt més enllà que a la simple representació gràfica i formal de la xarxa
personal.
4. Cartes de parentiu i genealogies

Dolors Comas d’Argemir
En antropologia social s’ha anomenat mètode genealògic el conjunt

de tècniques encaminades a recollir informació referida al parentiu.
Més endavant veurem que hi ha diverses maneres d’obtenir i organitzar aques-

ta classe de dades, segons la finalitat que es vulgui aconseguir, i que no sempre
l’objectiu és reconstruir els ascendents d’un determinat individu, que és el sig-
nificat restringit del terme genealogia i el que més fàcilment evoquem. Però
aquest terme té també un sentit ampli, que és el que hem de retenir ara, com
a conjunt de persones emparentades amb un individu, cosa que integra la
composició de les famílies, la seva descendència i les seves aliances.
William H.R. Rivers (1864-1922) va ser l’introductor del mètode genealògic

Lectura recomanada
en l’antropologia social. El va posar en pràctica per primera vegada en l’expe-
Els textos de William H.R.
dició de Cambridge a l’estret de Torres (1898) i després el va aplicar en la seva Rivers sobre el mètode
genealògic han estat recollits
anàlisi sobre els toda a l’Índia. i publicats recentment en
el manual següent. El pròleg,
de J. Bestard, permet situar
i valorar la contribució de
Rivers considerava que aquest mètode dotava l’antropologia de rigor científic, Rivers a l’estudi del parentiu.
Rivers, W.H.R. (1996).
ja que es podia controlar l’obtenció de dades empíriques i garantia l’objec-
El mètode genealògic i l’origen
tivitat. Tenia l’avantatge, a més a més, de referir-se a qüestions molt concretes dels sistemes classificatoris
de parentiu. Barcelona: Icaria.
i abastables pels individus, la qual cosa permetia que els informants enten-
guessin fàcilment què es volia recollir i que sobre aquesta base tan tangible es
poguessin tractar aspectes molt més abstractes de l’organització social.
Gairebé un segle després d’aquests primers treballs de Rivers, és evident que el

mètode en ell mateix s’ha modificat força i ha guanyat en sofisticació, ja que
les noves tècniques informàtiques permeten avui assolir uns nivells d’organit-
zació de les dades, de correlació entre elles i de representació molt superiors
als d’aquells anys.
D’altra banda, a ningú se li acudiria actualment recollir informació etnogrà-

fica sense conèixer la llengua del grup estudiat, com van fer molts dels ante-
cessors de B.K. Malinowski, el qual va sistematitzar la manera de fer la
investigació de camp.
Però hi ha un aspecte que assenyalava Rivers que continua essent pertinent i

que atorga una gran utilitat al mètode genealògic, i és que, si bé es tracta d’un
mètode sorgit per a analitzar el parentiu, subministra tota una àmplia gamma
d’informacions etnogràfiques d’un abast molt més gran.
Efectivament, Rivers insistia que el mètode servia per a estudiar les termino-
logies de parentiu i les formes de regulació del matrimoni, però que també
permetia reconstruir aspectes essencials de l’organització social, com ara la
filiació i l’herència, les migracions, els canvis en el sistema de vida i fins i tot
el cerimonial, i també les pràctiques implícites en les regulacions del sistema
matrimonial o d’herència, per exemple.
A més, el mètode genealògic proporciona informació sobre dades de tipus de-

mogràfic, com ara les dimensions i la composició de les famílies, la fertilitat,
la proporció de matrimonis, etc. En conseqüència, permet, com ens diu el ma-
teix Rivers, recollir “estadístiques socials i demogràfiques”.
Estructura social i parentiu: el cas de les valls pirenaiques Lectura complementària
L’estudi s’ha extret

Efectivament, en les recerques etnogràfiques que Joan J. Pujadas i la que signa aquest del manual següent:
apartat vam fer conjuntament al Pirineu aragonès vam poder constatar les idees de Rivers. Pujadas, J.J.; Comas
En dos pobles vam reconstruir casa per casa la seva genealogia, focalitzada cap a la vincu- d’Argemir, D. (1994).
lació entre la família i el patrimoni agrari. Amb ajuda dels padrons de població i amb la Estudios de antropología social
valuosa participació d’informants profundament coneixedors de la dinàmica local, vam en el Pirineo aragonés.
fer un seguiment de les històries de cada família i dels itineraris laborals i socials dels seus Saragossa: Diputación
components. General de Aragón.
Vam poder reconstruir així una bona part de les dimensions de què ens parlava Rivers (ma-
trimoni, herència, migracions). Tot parlant de família, sortien també una sèrie de temes que
per la seva naturalesa són difícils d’abordar directament (pertinença i identitat social, creen-
ces, concepció de la sexualitat, relacions i conflictes entre famílies, poder local, etc.). I tot con-
cretant cas per cas, podíem contrastar les normatives i les regulacions a l’entorn de la vida
familiar amb l’univers de les pràctiques, no sempre coincidents amb aquelles.
Així, per exemple, en preguntar sobre el sistema d’herència, tothom explicava el costum
de nomenar un sol hereu i la preferència que aquest hereu fos el fill primogènit. Vam po-
der comprovar que molt sovint aquest ideal cultural no es feia realitat, ja que les famílies
l’havien d’adaptar a les circumstàncies demogràfiques i econòmiques que les condicio-
naven.
En el cas de les famílies amb menys recursos, per exemple, els fills més grans eren els que
primer estaven en condicions de treballar i guanyar un jornal, i això feia probable que aca-
bessin establint-se pel seu compte i que, finalment, fos algun dels fills més joves qui es
quedés com a successor de la casa i com a hereu.
En altres casos, per exemple, la seqüència en el naixement dels fills podia propiciar que
es fes hereva una filla si resultava que el possible hereu fill era molt més petit, cosa que es
produïa quan la casa necessitava incorporar el treball d’un home adult.
Lectura
El mètode genealògic , per tant, és un instrument molt valuós en la complementària
pràctica etnogràfica per la seva capacitat d’obtenir diverses classes de Les paraules textuals de
dades i no sols les referides al parentiu. De fet, consisteix a parlar d’in- W.H.R. Rivers s’han extret
del manual esmentat més
dividus i famílies i, per tant, d’unes dimensions que formen part de les amunt:
Rivers, W.H.R. (1996).
experiències immediates de tothom, i aquest és el gran avantatge del El mètode genealògic i l’origen
mètode, ja que, tal com ens deia Rivers, “fa possible investigar proble- dels sistemes classificatoris de
parentiu (pàg. 96). Barcelona:
mes abstractes sobre una base purament concreta”. Icaria.
Les societats difereixen considerablement en l’extensió del coneixement gene-

alògic dels seus components i en la forma que aquest hi pren. L’extensió de-
pèn de la utilitat que aquesta classe de coneixement té en diferents aspectes
de la vida: recordar els parents no és quelcom que la gent faci en abstracte,
sinó que està molt relacionat amb la importància relativa que aquests parents
tenen en la seva quotidianitat. Tinguem en compte que la memòria és selecti-
va i que cal alimentar-la perquè es mantingui viva.
Pel que fa a la forma del coneixement genealògic, cal dir que està molt lligada
a la manera de concebre el parentiu, ja que això fa variar la classe de persones
que es consideren parents o no.
Vegem a partir d’alguns exemples aquesta darrera dimensió, ja que és la pri-

mera cosa que cal tenir present a l’hora de recollir les dades genealògiques.
Les entrevistes genealògiques de Rita Astuti

Lectura recomanada
Rita Astuti relata la seva experiència quan va tractar de recollir informacions sobre paren- L’experiència de R. Astuti es
tiu mentre s’estava amb els vezo, un poble de la costa oriental de Madagascar que viu fo- recull en el llibre següent:
namentalment de la pesca. Comptava amb la col·laboració de Dadilahy (“l’avi”), un Astuti, R. (1995). People
ancià que era un gran coneixedor del seu poble, estava molt ben disposat a col·laborar i of the Sea. Identity and
va entendre perfectament el que se li demanava: Descent among the Vezo of
Madagascar. Cambridge:
Cambridge University Press.
“Malgrat això, les coses van començar de forma força decebedora. Asseguda davant
d’ell i convenientment proveïda d’una gran llibreta, vaig començar per demanar-li
que fes una llista dels seus parents, de totes les persones amb qui estava relacionat:
«Podria dir-me, si us plau, els seus noms i quina és la relació?». Dadilahy em va mirar
amb cara d’incredulitat barrejada amb exasperació. Com podia jo haver imaginat que
la meva miserable llibreta podria contenir ni tan sols una mínima part de tots els seus
parents?”
Rita Astuti (1995, pàg. 81).
En el cas dels vezo, el conjunt de parents que té una persona constitueix el filonga, que és
una mena de sistema de parentiu cognatici, ja que és de tipus bilateral, i es consideren
parents totes les persones vinculades tant per part dels homes com de les dones, sense
cap distinció ni privilegi de gènere, i, per tant, el filonga és molt més ampli i obert que les
nostres parenteles, les connexions són múltiples i no s’escull cap branca com a referència
ni cap ordre entre els parents. En definitiva, tothom està relacionat d’una manera o una
altra.
Ara bé, els vezo no tenen un sol sistema de parentiu, sinó dos. Si en vida formen part del
filonga i són absolutament cognaticis, una vegada morts són unilineals, ja que llavors per-
tanyen a una raza (una mena de llinatge) i només a una, perquè els cossos només poden
ser enterrats en una sola tomba. La mort imposa, doncs, l’elecció entre les múltiples raza
existents i que en vida no són pertinents, ja que no funcionen com a criteri de diferen-
ciació.
Per aquest motiu, quan Astuti preguntà a Dadilahy quina era la seva raza, l’home es va
sentir fortament incòmode, perquè de fet li estava fent fer previsions respecte de quan
havia de morir. Amb això no sols estava denotant la importància absoluta de la vida so-
bre la mort, sinó també que se li feia una pregunta que no tenia res a veure amb ell, i que
només els mateixos morts podien contestar una cosa tan inoportuna perquè ja estaven
enterrats en la tomba de la seva raza.
L’experiència de M.I. Jociles
es recull en l’obra següent:
Herència i família a la Catalunya meridional
Jociles, M.I. (1989). La casa
a la Catalunya Nova. Madrid:
Vegem tot seguit un altre exemple, ara més proper. En un estudi fet sobre la casa a la Ministerio de Cultura.
Catalunya meridional, M. Isabel Jociles (1989) va analitzar les dues maneres diferents que
hi ha de concebre les relacions de parentiu (la transmissió de l’herència i la successió),

que impliquen diferències importants en l’estructura i la composició de la família i en la
manera de concretar-se el coneixement genealògic.
Allà on la casa es relaciona amb el sistema d’hereu únic, la família és de tipus troncal i,
en aquest cas, la reconstrucció genealògica es fa en relació amb una sola branca, la que
constitueix el “llinatge patrimonial”, que es va reproduint de pares a fill hereu i en cada
generació deixa fora els altres fills i filles, ja que deixen de formar part del tronc familiar
(vegeu el gràfic núm. 1).
Font: M.I. Jociles, La casa a la Catalunya Nova (1989, pàg. 68). Madrid: Ministerio de Cultura.
A les comarques de l’Ebre, en canvi, el sistema és diferent. L’herència es divideix i la fa-

mília és de tipus nuclear. Existeix, però, el sistema de “millora”, que implica assignar la
casa i alguna terra de més valor a aquell dels fills (habitualment filla) que s’encarrega dels
pares quan són grans. Això pot implicar haver de canviar de residència per a poder aten-
dre aquesta obligació.
La manera de concebre el parentiu no és en forma d’arbre, com l’anterior, sinó com un

conjunt de famílies relacionades entre elles (vegeu el gràfic núm. 2). En el primer cas la
profunditat genealògica pot ser molt gran, tant com ho permetin els documents de què
es disposi; en el segon, en canvi, no ho és, perquè cap branca familiar no predomina cla-
rament sobre les altres, i això diversifica els possibles ascendents que es prenen com a re-
ferència.
Font: M.I. Jociles, La casa a la Catalunya Nova (1989, pàg. 76). Madrid: Ministerio de Cultura.
Amb aquests dos exemples hem volgut ressaltar la importància d’adap-

tar la recollida del material genealògic a la manera que cada societat té
de concebre el parentiu, i és que les genealogies no es basen en lligams
biològics, sinó que són més aviat artefactes socials; són una manera
d’organitzar els lligams biològics, això sí, però l’important és que aques-
ta manera de fer-ho té una naturalesa social i, per tant, esdevé diferent
en cada grup humà.
A més a més, a partir dels exemples anteriors hem tingut ocasió de veure que
fins i tot dins de cada cultura pot haver-hi diferències importants en la manera
d’entendre el parentiu, com succeeix en el cas dels vezo, que distingeixen el
parentiu en vida i un cop s’és mort, o el cas mateix dels catalans, tant pel que
fa al contrast entre la Catalunya Vella i les comarques meridionals com entre
el món rural i l’urbà.
En conseqüència, cal tenir presents les particularitats del grup humà que s’està
estudiant i la seva manera de concebre el parentiu. Lògicament, en les prime-
res etapes del treball no podem pretendre tenir aquest coneixement en pro-
funditat, però sí que cal tenir-ne presents els trets més bàsics i anar-los
reconstruint en el treball etnogràfic.
Tenint en compte aquest factor, que és primordial, podem distingir ara dues
Lectura
grans maneres d’obtenir la informació referida al parentiu, tal com indiquen complementària
A. Barnard i A. Good: La distinció entre genealogies

objectives i subjectives s’ha
extret del manual següent:
1) Genealogies objectives Barnard, A.; Good, A.
(1984). Research Practices
in the Study of Kinship
(pàg. 23-24). Londres:
Es reconstrueixen a partir de buscar dades de diferents fonts, contrastant les Academic Press.
informacions obtingudes, per tal d’eliminar possibles errors o distorsions. La
idea és obtenir un acurat material històric i etnogràfic que permeti treure con-
clusions de tipus demogràfic, familiar o social.
2) Genealogies subjectives
Reflecteixen la situació tal com és percebuda per les persones o grups determi-
nats i, per tant, reflecteixen les diferències d’edat, de sexe o d’estatus en la con-
cepció del parentiu. És el tipus de mètode que més sovint fan servir els
antropòlegs socials.
A més a més, també es poden distingir les genealogies normatives, que ex-
pressen les relacions idealitzades o normatives entre persones o grups, de les
genealogies pràctiques, que expressen el que la gent fa i, per tant, el seu com-
portament.
Així, doncs, no hi ha una sola manera d’aplicar el mètode genealògic, ja que,

com succeeix amb qualsevol tècnica, s’ha d’adaptar als objectius de la recerca.
Això implica que, si bé hem estat utilitzant genèricament el terme genealogia ,
ara hem de fer-hi algunes matisacions i distingir les diferents opcions per a re-
collir i sistematitzar les informacions relatives al parentiu.
Vegem, doncs, a continuació, les diferents modalitats del mètode genealògic i

les seves possibles aplicacions. Entre les diferents possibilitats existents, hem
escollit les següents, que són les que amb més freqüència s’utilitzen en antro-
pologia social: grups residencials i cicles familiars, cartes de parentiu, genealo-
gies i narratives familiars.
4.1. Els grups residencials i els cicles familiars
Peter Laslett divulgà una tipologia i un mètode senzill de representar la com- Lectura
posició dels grups residencials que s’estengué ràpidament entre les diferents complementària
disciplines implicades en l’estudi de la família. Laslett impulsà una investiga- Si voleu aprofundir
en les idees de P. Laslett
ció comparativa en el marc del Cambridge Group for the Study of Population podeu consultar:
and Social Structure amb l’objectiu d’estudiar l’estructura familiar en diferents Laslett, P. (1972).
“Introduction: the History
societats i moments històrics, prenent com a base l’anàlisi comparativa de les of Family”. A: P. Laslett;
R. Wall (ed.). Household
llistes nominatives de població. and Family in Past Time
(pàg. 1-89). Cambridge:
Cambridge University Press.
En els censos i en els padrons, els noms dels habitants són agrupats per uni-
tats residencials, i aquesta classe de documents existeix gairebé a totes les so-
cietats. La proposta de Laslett no era original, però sí resultà summament
atractiva, perquè facilitava que tots els investigadors apliquessin un mateix
mètode, una mateixa terminologia i una mateixa forma de representació, cosa
que facilitava poder comparar els resultats obtinguts.
A continuació presentem la tipologia proposada per Peter Laslett per a classi-

ficar els grups residencials i reproduïm la representació ideogràfica de dos
d’aquests tipus de grups residencials, realitzada a partir dels signes que habitual-
ment es fan servir per a representar els lligams de parentiu:
Categoria Classe
a) Vidus.
1. Solitaris. b) Solters o amb estatut conjugal
indeterminat.
a) Germans coresidents.
2. Sense família. b) Parents coresidents.
c) Persones sense relació evident.
a) Parelles casades sense fills.
b) Parelles casades amb fills.

3. Famílies simples.
c) Vídues amb fills.
Representació gràfica
d) Vidus amb fills.
de les categories 3b i 3d.
Categoria Classe
a) Estesa ascendent.
b) Estesa descendent.
4. Famílies esteses.
c) Estesa col·lateral.
d) Combinació de 4a-4c.
a) Nucli secundari ascendent.
b) Nucli secundari descendent.

5. Famílies múltiples. Representació gràfica de les unitats
c) Nuclis col·laterals. domèstiques.
d) Frérèches.
5b
6. Estructura indeterminada: 5b + 5a
• Família troncal 5b + 5a + 4a
5d
5d + 5c
• Frérèches 5d + 5c + 4c
5d + 5c + 4c + 2a
Font: P. Laslett, “Introduction: the History of Family”. A: P. Laslett; R. Wall (ed.). Household and Family in Past Time
(1972, pàg. 31). Cambridge: Cambridge University.
La tipologia de Laslett, que ha estat readaptada per a l’organització de dades

estadístiques, va tenir un ampli ressò, com ja hem comentat, però també va
originar debats importants, bàsicament perquè s’hi identifica estructura fami-
liar amb grup residencial, i no són la mateixa cosa.
Cal tenir present una qüestió essencial: aquesta tipologia mostra la composi-
ció dels grups residencials, és a dir, del grup de gent sovint emparentada que
comparteix un mateix habitatge, res més, i això en si mateix ja és una infor-
mació pertinent que no s’ha de portar cap a altres viaranys.
L’aplicació d’aquesta tipologia proporciona de fet una imatge estàtica, una

Unitat domèstica del tipus 3b, segons
mena de fotografia familiar, i si la comparéssim amb altres obtingudes anys la classificació de Laslett.
abans o anys després trobaríem en una mateixa casa unes altres persones i una
altra composició.
Lectures
complemèntaries
Aquesta evolució del cicle familiar (o del curs familiar) ja ens informa molt
Per a completar els estudis
més sobre l’estructura familiar, perquè ens permet saber com es produeix el d’aquests autors podeu
consultar:
trànsit entre generacions i quina és la lògica de reproducció familiar. Per
Comas d’Argemir, D. (1988).
aquest motiu és interessant completar aquella tipologia amb la reconstrucció “Household, Family and Social
Stratification: Inheritance and
de cursos familiars, com fa Xavier Roigé en el cas del Priorat, o com va fer Do- Labor Strategies in a Catalan
Village (Nineteenth and
lors Comas d’Argemir en l’estudi d’un poble de l’Alt Camp. Twentieth Centuries)”. Journal
of Family History (núm. 13,
pàg. 143-163).
És aquesta dinàmica la que permet saber si en una societat predomina la famí- Roigé, X. (1989). Família
i grup domèstic. Estratègies
lia nuclear o la família estesa, per exemple. És significatiu que tant a la co- residencials al Priorat
marca del Priorat com a la de l’Alt Camp predomini la família troncal, ja que (segles XIX i XX). Lleida:
Departament de Geografia
hi existeix l’hereu únic; però aplicant simplement la tipologia de Laslett resul- i Història de l’Estudi General
de Lleida.
ta que els tipus nuclears són molt més nombrosos.
En canvi, quan es reconstrueix el cicle familiar es comprova l’existència de tron-

calitat, però raons demogràfiques o socials (edat de casament, edat de mort, mi-
gracions, etc.) fan que en l’evolució de la família hi hagi etapes amb grups
residencials nuclears que són més llargues que no pas les conformades per
grups estesos o múltiples.
En el gràfic núm. 3 (que podeu consultar a l’annex d’aquest mòdul) podem

observar la reconstrucció d’un curs familiar i que cada fase correspon a una
variació del tipus de grup residencial. Veiem també que en moltes etapes pre-
dominen els grups residencials nuclears, malgrat que el sistema familiar és cla-
rament de tipus troncal.
4.2. Les cartes de parentiu
Les cartes de parentiu resulten de reconstruir els parents a partir d’un

ego (que és com s’anomena la persona que es pren com a punt de refe-
rència), més enllà dels qui comparteixen el seu grup residencial. Les re-
lacions de parentiu que es representen en les cartes de parentiu són, de
fet, una classe de xarxa social, una part del conjunt de relacions que té
un individu.
Elisabeth Bott va publicar l’any 1957 l’estudi que va fer a Londres, i en aquell Vegeu el subapartat 3.3.3 d’aquest
mateix mòdul didàctic.
moment va significar tota una innovació l’aplicació del concepte de xarxa
social i de l’anàlisi que s’hi basava. Tan sols recordarem que el primer apartat
de la guia d’entrevistes que va utilitzar inclou tota la informació necessària
per a construir una carta de parentiu, en la qual no solament es tracta d’iden-
tificar els parents, sinó també d’especificar el contacte que s’hi té, ja que
aquesta era una dada essencial per a situar el pes dels parents en el conjunt
de la xarxa social.
Les cartes de parentiu proporcionen moltíssima informació respecte

de l’organització social i no solament respecte del parentiu; per això
han estat aplicades sistemàticament a l’hora d’estudiar alguns aspectes
de la vida social en què el parentiu té un paper significatiu.
Els processos migratoris en són un exemple clar, ja que és molt freqüent que
les persones que emigren ho facin aprofitant la informació i la xarxa de suport
que els proporcionen el parents que han marxat abans que ells. Aquest meca-
nisme d’acolliment és conegut en ciències socials amb el terme cadenes mi-
gratòries.
És obvi que aquestes cadenes de parents són una forma específica de xarxa so-
cial, una xarxa que, com a tal, no conté tots els parents possibles d’una perso-
na, sinó específicament aquells que es mobilitzen i fan ús d’aquest tipus de
recurs, que serveix per a compensar altres mancances de tipus material que pa-
teixen aquests sectors socials.
Aquest fenomen explica el fet que a moltes ciutats hi hagi barris o sectors on Lectura
es concentren persones provinents d’uns mateixos llocs d’origen. Així ho vam complementària
poder comprovar, per exemple, en el cas de la ciutat de Tarragona, on vam re- Per a obtenir més detalls
sobre l’estudi de la ciutat
construir els itineraris migratoris d’alguns dels seus habitants i vam constatar de Tarragona podeu llegir:
que en els primers anys d’arribada es conformaren denses xarxes de relació Comas d’Argemir, D.;
Pujadas, J.J. (1991).
que vam anomenar conglomerats familiars, en el marc dels quals circulaven “Familias migrantes:
reproducción de la identidad
béns i serveis i que van constituir un important recurs durant els primers anys y del sentimiento de
pertenencia”. Papers
d’adaptació a les noves circumstàncies. (núm. 36, pàg. 33-56).
Un model familiar de conglomerat a Tarragona
El que és important d’entendre d’aquest model familiar de conglomerat és tant el seu

procés de formació com la seva lògica de funcionament. Alguns emigrants van marxar
del lloc on vivien perquè es trobaven en una situació molt precària i van tenir en la xarxa
de parentiu un marc de relació i de suport important: informació, acolliment inicial, ajut
per a trobar feina o aconseguir habitatge, contraprestacions entre dones per a combinar-
se la cura dels fills, etc.
En alguns casos les condicions de vida i de treball inicials eren molt difícils d’afrontar, i
més encara per a les persones que disposaven de menys recursos (materials, culturals,
professionals, socials). D’aquí la importància cabdal que va tenir el parentiu com a recurs
humà i social. La moralitat del parentiu es projectava també en les relacions d’amistat o
veïnatge, que ampliaven la base de suport i ajut, en un context en el qual no tothom es-
tava en condicions de realitzar la mateixa classe de contraprestacions. Així ens ho expli-
cava una dona emigrant:
“La familia de mi marido apenas nos ayudó, pues no se trataba de querer, sino de poder,
y ellos realmente no podían. [...] Pero los paisanos y amigos que habían venido antes que
nosotros –eran muy numerosos– nos animaban continuamente... Poco más podían ha-
cer, pues todos estábamos igual: el comienzo era duro para casi todos, pero el hecho de
estar entre gente conocida ya era mucho [...]. Formábamos una familia y nos ayudábamos
mutuamente, haciendo todo lo posible..., en la medida de nuestras fuerzas...”.
D. Comas d’Argemir; J.J. Pujadas (1991, pàg. 43).
Els conglomerats familiars tendeixen a evolucionar més ràpidament

com més ràpida és la mobilitat social ascendent dels individus, espe-
cialment entre les persones més joves, les quals, en casar-se, sovint
marxen del barri on havien viscut amb els seus pares. Per tant, hi ha
constants processos de fusió i fissió de les unitats domèstiques, que
reestructuren les xarxes de relacions existents i poden esdevenir més
obertes i flexibles.
Exemple de carta de parentiu Les característiques del barri mexicà

de Cerrada del Cóndor s’han
comentat al subapartat 3.3.1.
En l’obra de L.A. Lomnitz referenciada al marge, a la pàgina següent, podeu trobar, a
la pàgina 165, un exemple de carta de parentiu corresponent a una parentela que viu
a la barriada mexicana de Cerrada del Cóndor.
Es tracta de la parentela més nombrosa que hi ha al barri, formada per vint-i-cinc famílies
nuclears que es distribueixen en cinc indrets diferents. Malgrat el fraccionament d’aques- Lectures
ta xarxa, hi ha molt contacte personal i intercanvi recíproc entre els parents. Els homes complemèntaries
comparteixen una mateixa feina (col·locadors de catifes), beuen junts i tenen el seu propi
Si voleu informar-vos més
club de futbol; les dones mantenen entre elles nombrosos intercanvis recíprocs, s’ajuden sobre els estudis d’aquests
i es visiten constantment. barris mexicans podeu
consultar:
En la monografia de Lomnitz es poden trobar nombroses cartes de parentiu, Lomnitz, L.A. (1983). Cómo
sobreviven los marginados.
i aquest ha estat un instrument metodològic essencial per a poder recons- Mèxic: Siglo XXI.
González de la Rocha, M.
truir els mecanismes i els recursos amb què les famílies afronten la seva si- (1994). The Resources of
tuació de pobresa, i les variades formes d’ajuda mútua que fan possible que Proverty. Women and Survival
in a Mexican City. Cambridge:
sobrevisquin. Blackwell.
Una anàlisi similar fa una altra antropòloga, Mercedes González de la Rocha,

en un barri de Guadalajara, també a Mèxic, i ressalta l’important paper de les
dones en aquestes situacions, especialment pel que fa al manteniment de les re-
lacions so cials que proporcionen favors i ajuda en el dia a dia i en situacions
d’emergència.
Per a arribar a fer una carta de parentiu, sigui més o menys gran que la que
hem comentat de l’obra de Lomnitz, cal organitzar la informació, tot fent un
registre amb les dades recollides. Presentem un model de registre en la taula
següent, que és el que utilitzem en les nostres investigacions i que adaptem als
objectius que volem aconseguir (cosa que pot fer variar el nombre de colum-
nes i la classe d’informacions que s’hi introdueixen). Totes les persones que
consten en el registre són numerades correlativament, i això permet relacio-
nar-les amb la representació ideogràfica de la carta de parentiu.
Nom i Lloc de Lloc de Relació

Núm. Edat Ofici Terminologia
cognoms naixement residència amb l’ego
Font: Arxiu d’Etnografia de Catalunya.
4.3. Les genealogies
A partir dels exemples que hem exposat al subapartat anterior podríem treure
la impressió que només la gent més pobra utilitza la xarxa que subministra el
parentiu com un recurs important, i no és així. També les classes mitjanes la
fan servir, encara que en menor mesura, és cert, perquè els mecanismes d’in-
dividuació hi són més presents; malgrat tot, gràcies al parentiu circulen nom-
brosos béns i serveis, especialment entre generacions.
Però són sobretot les elits econòmiques i polítiques les que tradicionalment
han fet un ús més conscient i estratègic del parentiu com a recurs social.
En el cas de les elits es poden reconstruir, lògicament, cartes de parentiu, però

hem preferit prendre aquest sector social com un dels exemples en què sovint
s’han aplicat les genealogies, que es diferencien de les cartes de parentiu per-
què tenen una profunditat temporal més gran (es reconstrueixen més genera-
cions) i, en canvi, una extensió col·lateral més petita.
En el gràfic núm. 4 (que podeu consultar a l’annex d’aquest mòdul) podem Lectura recomanada
veure la genealogia d’una família de l’elit barcelonina a partir de la reconstruc-
Hem extret la genealogia
ció que en va fer Gary W. McDonogh. Es pot observar que en un determinat del gràfic núm. 4 de l’obra
següent:
moment es realitzen enllaços matrimonials amb persones pertanyents a l’aris- McDonogh, G.W. (1989).
tocràcia: aquesta fou una estratègia per a obtenir el prestigi social que els di- Las buenas familias de
Barcelona. Historia social
ners per ells mateixos no proporcionaven. de poder en la era industrial
(pàg. 293). Barcelona:
Omega.
En el seu estudi, McDonogh relaciona l’organització del capital, la dinàmi-

ca empresarial, els canvis en la família i la ideologia de la classe dirigent.
Cal destacar el paper del parentiu en la reproducció de les elits com a grups
de poder.
Lectures
Es pot deduir fàcilment que per a reconstruir una genealogia cal acudir complemèntaries
a documentació i fonts de tipus històric, encara que hi ha pobles que Altres treballs interessants
conserven i reprodueixen la memòria dels qui foren els seus anteces- són, per exemple, el de
B. Le Wita sobre la burgesia
sors. Hem de tenir present, a més a més, una altra dimensió important, de París i el de L.A. Lomnitz
i M. Pérez Lizaur, que
i és que una genealogia no acostuma a reconstruir tots els antecessors analitzen monogràficament
possibles d’una persona, sinó sols aquells pertanyents a alguna de les una família de l’elit
mexicana.
branques que es consideren més rellevants. Le Wita, B. (1988). Ni
vue ni connue. Approche
ethnographique de la culture
bourgeoise. París: Maison des
Sciences de l’Homme.
Pensem que en un sistema de parentiu cognatici com el nostre el nombre Lomnitz, L.A.; Pérez Lizaur,
M . (1993). Una familia de la
d’antecessors segueix una progressió geomètrica: dos progenitors, quatre avis élite mexicana. Parentesco,
clase y cultura, 1829-1980.
(dos avis i dues àvies), vuit besavis (quatre besavis i quatre besàvies), setze re- Mèxic: Alianza.
besavis (vuit rebesavis i vuit rebesàvies), trenta-dos “re-rebesavis”, seixanta-
quatre, etc.
És força improbable que si algú de nosaltres vol reconstruir cinc generacions

de la seva genealogia ho faci a partir dels trenta-dos antecessors que té. Tota
reconstrucció genealògica implica un procés de selecció que atorga més im-
portància a unes línies que a unes altres, que en queden excloses.
Aquesta selecció de branques familiars és especialment visible en el cas de la

pagesia, sobretot en llocs com Catalunya, on el sistema d’hereu únic s’associa
a la troncalitat i la casa esdevé l’eix que estructura el llinatge patrimonial,
que és com s’anomena aquesta classe de genealogia, que vincula família i pa-
trimoni.
L’estudi del parentiu com a clau d’estratègies polítiques i econòmiques
Martine Segalen va utilitzar sistemàticament les genealogies per a analitzar els usos socials
del parentiu a la pagesia de Bretanya, que es caracteritza per la baixa edat del matrimoni,
un sistema d’herència igualitari i una manera particular de treballar les terres. Segalen L’estudi de M. Segalen sobre
mostra especialment l’estructura dels vincles de parentiu per mitjà de la formació d’unions la pagesia de Bretanya està
caracteritzades per un “reencadenament de les aliances”, és a dir, pel casament de dues desenvolupat en l’obra
persones pertanyents a cases que en generacions anteriors ja havien emparentat entre elles següent:
pel matrimoni. Segalen, M. (1985). Quinze
générations de bas-bretons.
L’exemple que Segalen exposa a la pàgina 150 del manual referenciat al marge mostra de París: Presses Universitaires
de France.
manera simplificada reencadenaments d’aliances entre diferents grups domèstics que viuen
en veïnats diferents. Es pot observar que la parentela s’obre quan incorpora gent d’altres
llinatges patrimonials, i es torna a tancar quan es fa un casament amb algun dels consan-
guinis llunyans.
En un context en què l’herència es divideix, el matrimoni amb consanguinis permet

concentrar de nou el que l’herència dispersa, i d’aquesta manera el patrimoni no surt
de la parentela que el deté. És aquesta lògica la que motiva la preferència de casar-se
amb qui és “ni massa proper” (com a parent), “ni massa llunyà” (com a foraster), cosa
que Segalen va poder provar reconstruint els enllaços matrimonials al llarg de diverses
generacions.
4.4. Les narratives familiars
Malgrat que moltes societats (entre elles la nostra) tenen sistemes de parentiu
cognaticis o indiferenciats, la memòria i la freqüentació familiars són selecti-
ves: la gent no tracta de la mateixa manera tots els parents que tenen un ma-
teix grau de relació, i tampoc no els recorda de la mateixa manera.
Les narratives familiars són elements imprescindibles per a alimentar la

memòria familiar, i aquesta subministra una representació del grup social
al qual pertany l’interlocutor. Ja hem comentat abans que la burgesia busca
en els antecessors els orígens i la legitimitat de la seva situació social privi-
legiada, mentre que la gent senzilla acostuma a tenir poca profunditat ge-
nealògica i, en canvi, una xarxa social en la qual els parents ocupen un lloc
important.
Les narratives familiars estan constituïdes per tots aquells elements

textuals que d’una manera o d’una altra parlen de família, recorden de-
terminats personatges, llocs i esdeveniments concrets que són referents
de la identitat familiar.
Si fa un segle, per exemple, les converses a la vora del foc podien girar a l’en- Pel que fa a les narratives familiars,
vegeu l’apartat 5 d’aquest mateix
mòdul didàctic i l’apartat 3 del mòdul
torn de diferents membres de la família o del veïnat, vius o morts, estimats o “L’etnografia com a descripció de les
societats humanes: modalitats
temuts, exemplars o humiliants, avui la interacció quotidiana no convida a d’escriptura etnogràfica”.
parlar de família. En canvi, s’utilitzen altres tipus de suports i de formes textuals:

les fotografies, els records de viatges, els regals, els vídeos de casaments o altres
rituals familiars, etc. Tots aquests elements tenen un valor simbòlic que va
més enllà del valor material que posseeixen.
No ens estendrem més en aquest vessant específic del mètode genealògic i aca-
A l’apartat 3 del mòdul
barem destacant la importància de les narratives familiars, ja que constituei- “L’etnografia com a descripció de
les societats humanes: modalitats
d’escriptura etnogràfica” s’estudien
xen una de les maneres de què disposa un grup social de construir la identitat. les trajectòries socials i les històries
de vida i s’especifiquen les diferents
maneres de recollir i interpretar
els diversos documents personals.
En obtenir narratives familiars comprovarem que el temps de la història no
es presenta com a suport del temps individual i familiar, sinó a l’in-
revés: els fets històrics s’analitzen a través del filtre del cicle propi
de la vida i del cicle de la família. Les narratives familiars, doncs, es-
tructuren el record del passat, en seleccionen els esdeveniments,
n’ordenen les remembrances: el temps de la família organitza el
temps de la història.
Així doncs, les genealogies, enteses com a discursos i no sola-

ment com a sistemes de relacions, informen sobre la manera
Fotografia de casament d’un àlbum familiar.
de concebre el passat, de construir la pròpia tradició i de donar
significat a molts aspectes de la vida social. Per això els símbols
del parentiu figuren freqüentment en la construcció de la idea
de comunitat d’un poble i de la seva “tradició”.
5. Fonts documentals i arxius

Jordi Roca i Girona
En aquest apartat presentarem diferents tipus de documents i la seva possible

utilitat en el treball de camp etnogràfic; concretament, ens centrarem en els
documents textuals i, especialment, en els que procedeixen d’arxius.
5.1. El paper dels “papers” en l’etnografia
5.1.1. Els documents escrits en la perspectiva de la història

i l’antropologia
Parlar de l’ús de documentació escrita per part de l’antropòleg pot semblar,

inicialment, una paradoxa. D’acord amb la idea més o menys estereotipada se-
gons la qual l’antropologia s’ha ocupat tradicionalment de les anomenades
societats primitives o folk, generalment àgrafes o amb un pes poc important
de l’escriptura, l’interès de l’antropòleg s’hauria de dirigir, necessàriament, cap
a la informació de tipus visual i oral que proporciona l’observació participant.
Bronislaw Malinowski, per exemple, adverteix que els relats dels missioners i
els exploradors poden ser poc fiables a l’hora d’estudiar el punt de vista de les
societats colonitzades; fins i tot els relats dels informants nadius poden estar
en contradicció amb el que la gent realment fa.
L’èmfasi en l’observació participant com a primera font d’informació

contrasta, doncs, amb l’atenció rellevant que altres investigadors de di-
ferents ciències humanes i socials, especialment els historiadors, han
dedicat a l’estudi d’arxius i fonts documentals escrites.
Per exemple, segons la jerarquia establerta pels criteris de l’historiador Leopold

von Ranke (1795-1886), la historiografia havia de preferir les fonts oficials escri-
tes sempre que se’n pogués disposar. En cas que això no fos possible, hom s’hau-
ria de conformar amb el que trobés, amb la qual cosa s’allunyaria cada vegada
més del text oficial. La informació oral, en aquesta escala, representaria sens
dubte una opció de segona categoria que permetria facilitar històries sobre co-
munitats amb fonts d’informació pobres.
Lectura recomanada
Aquesta posició va ser matisada per diferents corrents historiogràfics posteriors,
Si voleu aprofundir en el
fins a arribar a l’actual moviment de la història oral , amb Paul Thompsom al moviment de la història oral,
podeu llegir:
capdavant, que reivindica el valor de les fonts orals com una manera de pro-
P. Thompson (1988). La voz
porcionar presència històrica a aquelles persones els punts de vista i els valors del pasado. València: Alfons
el Magnànim.
de les quals han estat enfosquits per la història feta des de dalt.
A La voz del pasado Paul Thompson va escriure:
“Els historiadors de la vella generació que ocupen càtedra i tenen les claus a les seves
mans són instintivament reaccionaris a la introducció de nous mètodes, la qual cosa im-
plica que ja no controlen totes les tècniques de la seva professió. D’aquí vénen els comen-
taris despectius respecte dels joves que van pel carrer amb gravadores.”
Paul Thompson. La voz del pasado (1988). València: Alfons el Magnànim (la traducció és
nostra).
La tensió entre el mètode històric i el mètode etnogràfic es pot observar també

en les diferents escoles antropològiques del començament del segle. Per exem-
ple, el particularisme històric de Franz Boas acostava les dues tradicions i afir-
mava que, de fet, cada societat era el producte de les seves circumstàncies
històriques concretes; l’estudi de la història o els intents de la seva reconstruc-
ció era, doncs, necessari.
En un altre extrem, el funcionalisme dels anys quaranta i cinquanta –sostin-

gut, entre altres, per A.R. Radcliffe-Brown– construïa models estàtics i sincrò-
nics a partir d’una anàlisi atemporal dels pobles considerats “sense història”.
En contra d’aquesta posició, E.E. Evans-Pritchard va argumentar ja als anys sei-
xanta que l’antropologia no podia ignorar la història i va qüestionar el pretès
aïllament de les petites comunitats estudiades pels etnògrafs com a societats
tancades i sense relació amb el món exterior i la complexitat de les relacions
polítiques i econòmiques nacionals i transnacionals.
Davant l’evidència, que actualment ja no discuteix ningú, que l’antro-

pòleg pot estudiar i estudia, de fet, les societats amb tradició escrita, i
que utilitza fonts documentals escrites per a explicar, per exemple, els
Lectures
processos històrics dels pobles colonitzats, és important aproximar-se complementàries
als documents d’una manera crítica, conèixer la tendència d’una docu- Trobareu l’anàlisi
mentació concreta, allò que classifica, el que tracta de saber i quin n’és d’M. Sahlins en els llibres
següents:
el contingut per tal d’utilitzar els diferents tipus de dades que les fonts M. Sahlins (1981). Historical
Metaphors and Mythical
documentals poden oferir a l’investigador.
Realities: Structure in the
Early History of the Sandwich
Islands Kingdom. Ann Arbor:
University of Michigan Press.
M. Sahlins (1988). Islas de
Exemple de contraposició de fonts documentals
historia. La muerte del capitán
Cook. Metáfora, antropología e
Marshall Sahlins va juxtaposar l’anàlisi d’un mite amb l’anàlisi de documents històrics historia. Barcelona: Gedisa.
per tal d’explorar les diferències en les interpretacions èmiques i ètiques de la mort del
capità James Cook a les mans dels hawaians l’any 1779.
Lectura recomanada
Pel que fa a l’actitud de l’etnògraf davant les fonts documentals, Caroline B. La citació de C.B. Brettell
s’ha extret del llibre:
Brettell s’expressa de la manera següent: C.B. Brettell (1998).
“Fieldwork in the Archives:
Methods and Sources in
“Quan l’etnògraf s’aventura en un arxiu ha d’aplicar els mateixos criteris d’avaluació uti- Historical Anthropology”.
A: H.R. Bernard (ed.).
litzats pels historiadors per a determinar la correcta interpretació de les dades. Aquests
Handbook of Methods in
criteris han d’incloure una valoració de la posició social, del nivell educatiu i de les habi- Cultural Anthropology.
litats lingüístiques de l’observador, i de les actituds que poden haver tingut un paper en Walnut Creek (Califòrnia):
les observacions enregistrades, què s’ha anotat i què s’ha omès, quina és l’audiència i la Altamira Press.
motivació per a crear el document, i també el seu estil narratiu. Com a etnògraf, també
haurà d’avaluar el document a partir del coneixement etnogràfic actual, el biaix etnocèn-
tric i les dificultats de copsar uns valors culturals diferents dels propis.”
Caroline B. Brettell (1998). “Fieldwork in the Archives: Methods and Sources in Histo-
rical Anthropology”. A: H.R. Bernard (ed.). Handbook of Methods in Cultural Anthropology.
Walnut Creek (Califòrnia): Altamira Press.
D’altra banda, no cal dir que els documents que podem trobar en un arxiu,
com qualsevol altre tipus d’informació, s’han de contextualitzar degudament
per tal de determinar-ne el valor real per a la nostra recerca.
5.1.2. El valor de les fonts escrites en les ciències humanes i socials
En general, val a dir que s’ha donat una valoració contradictòria en les fonts
escrites des de les ciències humanes i socials. Així, d’una banda, les fonts escri-
tes, en el marc de la cultura occidental –que és una cultura de base fonamen-
talment escrita, especialment a partir de la invenció de la impremta–, s’han
considerat sovint una mena de paradigma de la veritat, una prova d’autentici-
tat gairebé inqüestionable, i s’ha donat un valor superlatiu a allò que és escrit.
S’han mitificat, doncs, aquestes fonts com a representants de la veritat primi-
gènia, en línia amb una visió positivista dels fets o els documents com a por-
tadors de la veritat absoluta. D’altra banda, però, la influència del corrent
marxista les ha presentat freqüentment com un reflex de la ideologia domi-
nant, la qual, en intentar encobrir la realitat, les desvaloraria com a dada ob-
jectiva.
La base d’aquest plantejament es trobaria en el fet que les classes dominants

haurien estat les úniques que haurien produït històricament fonts documen-
tals: de fet, en totes les societats jerarquitzades, els sectors alts o dominants
produeixen comparativament molta més informació escrita que els sectors
subalterns. Dit d’una altra manera, en les societats en les quals es dóna més
importància al document escrit, aquest tipus de documentació dóna poca in-
formació sobre els grups més allunyats del poder, i quan ho fa és general-
ment des d’una perspectiva esbiaixada i deixant de banda amplis fragments
de la seva vida social. Aquests sectors –amb poca representativitat en els ni-
vells de decisió– pateixen, a més de la marginació documental produïda per
la selectivitat de les fonts, una desvaloració conceptual que considera les se-
ves realitzacions com a errònies o no significatives. Cal no oblidar, doncs,
que, en general, els documents escrits que podem trobar als arxius són pro-
ducte del poder institucional i que, per tant, la visió que ens aporten de la
realitat pot ser clarament esbiaixada, d’acord amb els interessos de la ideolo-
gia hegemònica.
Exemple: El treball de la dona en les estadístiques oficials
Des del triomf de la Revolució Industrial i l’aparició del model burgès de la mestressa de
casa fins a la dècada dels anys seixanta del segle XX , les dades estadístiques recollides en
els censos i els padrons constitueixen un bon exemple de manipulació o adequació de la
realitat als dictats emanats del model dominant pel que fa al treball femení.
D’acord amb aquest model burgès dominant, el rol ideal de la dona casada l’hauria de
constituir el de la mestressa de casa, és a dir, el de l’esposa mare amb dedicació plena a
les responsabilitats de l’àmbit domèstic; l’home, també idealment, seria l’únic responsa-
ble del sosteniment material de la família i, per tant, l’encarregat del treball remunerat
extradomèstic.
Si ens fixem en les xifres referides tant a la taxa de participació laboral femenina com a
la població activa femenina en relació amb la total a l’Estat espanyol en el decurs d’aquest
període, observarem uns índexs força magres:
Taxa de participació Població activa femenina

Anys
laboral femenina en relació amb la total
1900 18,3% 14,5%
1910 13,5% 9,9%
1930 9,0% 12%
1940 8,3% 12%
1950 11,8% 16%
Potser no podem dir que aquestes xifres són totalment falses,

però en tot cas són força dubtoses, ja que responen a la concep-
ció ideològica que hi ha en el rerafons del model apuntat i que
comporta, per exemple, que totes les dones que, a més de treba-
llar en les feines domèstiques a casa seva, ho feien també al
camp –cosa força habitual per a moltes dones en aquesta època–
, no constessin com a treballadores.
Això passava també amb les dones que treballaven en negocis o

empreses familiars –com ara les botigueres– o que realitzaven feina
remunerada a casa –en la branca del tèxtil, per exemple. Totes
aquestes dones, en el padró, es consignaven sota l’epígraf ”el seu
sexe” o “mestressa de casa”, és a dir, no actives laboralment.
Els sectors subordinats, els marginats i els desplaçats s’en-

fronten, doncs, a realitats que poden ser molt diferents
d’aquelles previstes i reflectides pel sistema normatiu he-
Tot i que el concepte
gemònic. Aquest exercici de negociació, amb les corresponents reelaboracions de treball...
que es fan a la pràctica, generalment no queda recollit, tanmateix, per escrit,
... i els models socials domi-
menys en algunes excepcions com ara les sancions penals en les quals queden nants en aquest tema han vari-
at, amb el temps, les dones –si
exposades documentalment. D’aquí que sorgeixi la necessitat d’aproximar-se més no les de classes populars–
han treballat sempre.
d’alguna manera a aquestes elaboracions alternatives.
Treballadores d’una empresa
de teixits ubicada al Molí
d’Alcover cap a comença-
A més de l’observació directa i el recurs a les fonts orals , l’observació documents de segle.
mental, si tenim en compte la potencial amplitud de documents que inclou,
com veurem més endavant, també ens pot ajudar a assolir aquest objectiu.
Vegem dos exemples que il·lustren la utilització de fonts documentals com a

element de contrastació, el primer, i d’accés al nivell d’elaboracions alternati-
ves, el segon. El treball de Portelli n’és un bon exemple.
Aquest exemple el podeu
trobar desenvolupat en la
referència següent:
La mort de Luigi Trastulli
A. Portelli (1989). “Historia
Alessandro Portelli fa un excel·lent exercici d’ús de les fonts orals i de les fonts documen- y memoria: La muerte de Luigi
Trastulli”. Historia y Fuente
tals entorn de la mort de Luigi Trastulli, ocorreguda el 17 de març de 1949 a Terni, Itàlia,
Oral (núm. 1, pàg. 5-32).
en el marc d’una protesta obrera contra l’OTAN. Portelli analitza, compara i contrasta
Barcelona: Publicacions
fonts d’informació escrita –premsa i actes de la instrucció judicial– i fonts orals –versions de la Universitat de Barcelona.
dels quadres dirigents de les organitzacions obreres, militants i obrers de base; cançons.
Aquest exemple és especialment interessant perquè, a diferència del que s’acostuma a as-
senyalar i a verificar, aquí els elements de mistificació i de tergiversació històrica –en el
sentit de descripció no fidel dels esdeveniments del passat– provenen tant de les fonts
orals com de les fonts d’informació escrita. Lectura complementària
D. Juliano (1991).
Per al segon cas, el de la utilització de fonts documentals diferents a les oficials
“El lenguaje de los tangos”.
per tal d’accedir al nivell de les elaboracions alternatives, pot servir el treball Historia y Fuente Oral
(núm. 6, pàg. 123-141).
de Juliano sobre el llenguatge dels tangos , en el qual analitza la relació entre Barcelona: Publicacions de
la Universitat de Barcelona.
home i dona en un context de forta immigració en un període de temps curt.
L’autora assenyala com a idiosincràtic del tango el reconeixement explícit que

s’hi fa del fet que és la dona qui trenca la relació amorosa i cerca un nou amor.
En aquest sentit, aquest tipus de cançó descriu perfectament una conjuntura
en què els homes dels sectors populars han perdut la seva capacitat de contro-
lar les dones i ser els àrbitres de la situació, i es fa evident la relació que durant
un període va tenir el tango amb la societat que l’havia generat.
5.2. Tipus de fonts documentals i criteris de (re)definició

del concepte
5.2.1. Tipus d’arxius i de documents
Tradicionalment l’arxivística s’ha preocupat sobretot d’organitzar els docu-

ments textuals o manuscrits en paper i pergamí relacionats, en general, amb
l’àmbit administratiu. Tot aquest patrimoni documental, a l’Estat espanyol, es
troba distribuït per una sèrie d’arxius de diferent tipologia i titularitat que es po-
den sistematitzar de la manera següent:
– Arxius de l’Administració central

– Arxius de l’Administració autonòmica
– Arxius de l’Administració local
– Arxius eclesiàstics
– Arxius d’entitats oficials i corporacions
– Arxius privats
La tipologia de documents que podeu trobar en aquests arxius és força més

àmplia que la que es refereix, només, als tradicionals documents textuals. Po-
Per a una visió completa
dem parlar de quatre grans tipus: i detallada dels aspectes
tant tècnics com teòrics
– Documents figuratius: caracteritzats pel fet de tenir elements de dibuix o de l’arxivística, i també
de la realitat dels arxius a
de figuració gràfica. Dins d’aquest tipus de documents hi podem distingir: Catalunya i l’Estat espanyol
principalment, podeu
els documents cartogràfics –mapes i plànols– i els documents iconogràfics –gra- consultar el treball següent:
vats, dibuixos originals, cartells, estampes, etc. R. Alberich i Fugueras
(2002). Els arxius, entre la
memòria històrica i la societat
– Documents en imatge: fotografia, postals, diapositives, pel·lícules i vídeos. del coneixement. Barcelona:
Ed. UOC.
En l’àmbit català cal destacar els arxius fotogràfics del Centre Excursionista de Catalunya,
de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i de l’Arxiu Comarcal d’Igualada, i també la
S ecció d’Imatge i So de l’Arxiu Històric de Sabadell, l’Arxiu d’Imatges Emili Massanes
de la Diputació de Girona i el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de l’Ajuntament de
Girona.
– Documents sonors: tota mena de gravacions de so, des de l’entrevista fins

la ràdio.
El desenvolupament experimentat per l’antropologia i la història oral ha generat la crei-

xent producció de documents sonors i ha promogut l’aparició de revistes especialitzades
com ara Historia, Antropología y Fuentes Orales o de seccions especialitzades en arxius com
el Departament de Fonts Orals de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona o l’Arxiu His-
tòric de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya.
– Documents impresos i col·leccions hemerogràfiques: bans, circulars, de-

crets i ordres, diaris i revistes periòdiques.
A més de les fonts documentals presents en els arxius n’hi ha, òbviament, d’al-
tres, generalment no incloses en els arxius, que també poden ser preses en
consideració en el marc de la recerca etnogràfica, com ara els objectes docu-
mentals –tota mena de realitzacions tècniques i artístiques de l’ésser humà– o
la publicitat.
Tot i que la seva consideració com a font documental pot ser discutible i s’allunya en cer-
ta mesura del que plantegem aquí. Creiem que és interessant, si més no, deixar constàn-
cia d’una forma d’observació indirecta consistent a analitzar alguns dels rastres que
deixa rere seu la conducta humana, com ara les pintades en diferents indrets públics o
els vehicles usats. El projecte sobre les escombraries de la Universitat d’Arizona, iniciat
el 1973, va estudiar, per exemple, els patrons conductuals de consum dels habitants de
Tucson analitzant les escombraries de mostres representatives de ciutadans.
En destacarem tres per la seva importància de manera breu:
– Documents escrits personals: és interessant plantejar-nos que, per bé que

per mitjà de les entrevistes pretenem cercar dades preguntant als mateixos
individus per tal de saber què pensen o què creuen, això seria força inneces-
sari si aquestes persones haguessin consignat espontàniament en documents
personals, per escrit, aquestes dades. Això és el que afirmen, per exemple,
Thomas i Znaniecki en la seva obra pionera sobre la pagesia polonesa, en la
qual utilitzen documents escrits personals i fan servir també tècniques orals
per tal de completar els buits que troben en aquella documentació.
En aquest sentit és important tenir en compte que quan es deixa cons-
L’obra pionera de W.F.
tància d’alguna cosa en algun tipus de documentació personal es fa vo- Thomas i F. Znaniecki
sobre la pagesia polonesa
luntàriament i, per tant, s’hi consigna allò que es vol i només allò que és la següent:
es vol, almenys teòricament. Això té una gran significació perquè en W.F. Thomas; F. Znaniecki
(1984). The Polish Peasant
una entrevista, per exemple, quan preguntem obtenim respostes sobre in Europe and America
(ed. original, 1918-1920).
qüestions que de vegades els informants no s’han plantejat mai o, sen-
Urbana: University of Illinois
zillament, no els importen gaire. Press.
– Obres literàries: qualsevol obra literària, sigui del gènere que sigui, posse-
eix un valor documental en la mesura que esdevé l’expressió, a més de l’in-
dividu que les ha creat, dels valors i els estils de vida d’una època, d’una
classe social, etc. En les obres literàries es poden recollir els temors, les pre-
ocupacions o els anhels d’una societat.
Comaroff i Comaroff han estudiat les cròniques de missions no conformistes sud-africa-

nes en relació amb altres fonts documentals com ara premsa, novel·les, publicacions ofi- Lectura complementària
cials, cançons populars, dibuixos i jocs de nens. En l’anàlisi d’aquestes diferents fonts
Les conclusions de l’anàlisi
han assenyalat l’emergència d’un discurs ideològic coherent de resistència. de Comaroff i Comaroff
les podeu trobar en l’obra
següent:
– Internet: constitueix, sens dubte, la més recent i revolucionària font docu-
Comaroff; Comaroff (1992).
mental. La informació continguda a la Xarxa es caracteritza, entre d’altres, Ethnography and the Historical
Imagination. Boulder:
per la seva abundància, heterogeneïtat i relativa manca de filtres per a la seva Westview Press.
circulació i accés. L’etnografia, ara per ara, tot i tenir en compte Internet com
a font documental, sembla haver-se interessat més per abordar-lo com a ob-
jecte d’estudi, en la mesura que representa una icona de la societat actual.
J. Mayans, en el seu llibre Género chat. O cómo la etnografía puso un pie en el cibe-
respacio (Gedisa: Barcelona, 2003), duu a terme una anàlisi antropològica d’aquest gè-
nere, el xat, que ell defineix com a nou perquè no és ni totalment escrit ni totalment oral.
També des d’una perspectiva qualitativa i etnogràfica, el llibre d’M. Bonilla i G. Cliche
(ed.), I nternet y Sociedad en América Latina y el Caribe (Quito: Flacso Equador, 2001),
reflexiona sobre el fet que Internet agreuja i amplia les distàncies socials i culturals en la
regió de referència reproduint les pedagogies tradicionals i les formes dominants d’exer-
cici del poder, alhora que defensa la construcció d’una cultura Internet fonamentada en
principis d’equitat social i cultural.
En tota aquesta varietat de fonts documentals l’etnògraf, segons les caracterís-

tiques de la seva recerca en cada cas particular, hi pot trobar informacions va-
luoses. Vegem alguns exemples:
• Les estadístiques socials que duen a terme periòdicament tant organismes

públics com privats (ajuntaments, jutjats, etc.) sobre diferents poblacions
o altres àmbits territorials: censos de població, d’habitatges, de ramats, de
vehicles; registres de naixements, matrimonis, defuncions, propietats.
• Arxius parroquials: dades genealògiques, demogràfiques, sobre rituals re-

ligiosos, acompliment pasqual, status animorum, etc.
• Cementiris: genealogies, xarxes de parentiu, organització social i política

(mida, aspecte, ubicació i conservació de les tombes), etc.
• Arxius judicials: conflictes, herències, testaments, crims, etc.
• Arxius mèdics i hospitalaris: malalties, higiene, assistència.
• Hemeroteques: seguiment de fenòmens socials per mitjà de revistes i periò-

dics (publicitat, opinió, tractament de les notícies, etc.).
La característica principal de la documentació escrita utilitzada com a Sobre les característiques del
biograma podeu consultar l’apartat
font d’informació és tal vegada que l’investigador no exerceix cap 3 del mòdul “L’etnografia com a
descripció de les societats humanes:
Modalitats d’escriptura etnogràfica”.
mena de control sobre la creació del document (tret, en certa manera,
de l’anomenat biograma ).
Aquest fet provoca que l’investigador es trobi amb materials heterogenis que
sovint no responen plenament al seu interès, a diferència, per exemple, del
que passa amb l’ús de tests, qüestionaris, etc. Això, tal com comentem en un
altre indret, obliga l’investigador a seleccionar allò que li interessa, a interpre-
tar o comparar diferents materials per tal de fer-los utilitzables.
5.2.2. Arxius, memòria, patrimoni i coneixement
Els documents que es conserven als arxius hi són perquè, en el seu moment, es
considerà que contenien informació rellevant sobre la societat que els havia
produït. Constitueixen, per tant, un element important del patrimoni històric
d’aquesta societat que, ahir com avui, continuarà conservant els documents
acumulats i durà a terme, alhora, un mateix procés de selecció i conservació dels
documents produïts per ella mateixa que consideri importants de preservar.
En el marc de la societat occidental, marcada des de fa segles per la documenta-

ció escrita generada bàsicament pels sectors dominants, la major part d’aquest
patrimoni documental històric conservat als arxius remet al que podríem ano-
menar una memòria històrica de caire més aviat oficial i elitista.
En el nostre context actual, caracteritzat per la democratització de l’accés a

l’educació i la irrupció dels mitjans audiovisuals, ens trobem, d’una banda,
amb el fet que la producció documental ja no està només reservada als sectors
socials hegemònics i, de l’altra, amb el fet que allò que es pot considerar que
conté informació rellevant sobre aquesta societat no es produeix solament
sota la forma de documentació escrita. Per no esmentar el fet que l’exigència
creixent de democràcia i transparència del procés polític i el risc d’accions ju-
rídiques aconsellen molts cops els dirigents a depurar els documents que con-
serven i lliuren. Per això moltes transaccions importants es fan sense deixar-
ne constància sobre paper. De fet, així mateix, les transformacions tècniques
i econòmiques del segle XX han provocat un empobriment qualitatiu del pa-
trimoni documental sobre paper.
Això té diverses conseqüències que, per la seva importància, creiem que cal, si
La fragilitat
més no, apuntar breument. En primer lloc, es palesa la necessitat de redefinir i obsolescència...
els criteris de conservació de documents en els arxius, en el sentit de preveu- ... d’alguns dels suports docu-
mentals actuals han fet asse-
re la inclusió –com ja hem vist que es comença a fer– de diferents tipus de do-
nyalar a R. Alberch (2002,
cuments que van més enllà dels documents textuals tradicionals. Això, pàg. 176) que “la memòria
dels temps més recents podria
tanmateix, en molts casos presenta una problemàtica que pot resultar fins i tot esdevenir efímera en estar fixa-
da en suports que poden desa-
paradoxal, ja que bona part d’aquests documents actuals es presenten en su- parèixer o esborrar-se en un
breu lapse de temps”.
ports fràgils i obsolescents: suports magnètics, paper reciclat, fotografies en co-
lor, vídeos.
D’altra banda, tant la generalització de l’alfabetització com els nous instru-

ments d’enregistrament audiovisual i la seva popularització han fet possible
una producció més gran i variada de documents d’una procedència social més
àmplia i diversa. Per aquest motiu ens trobem en una situació d’una cada ve-
gada més gran disposició de documents per tal de preservar la memòria histò-
rica i, sobretot, col·lectiva que, en el seu extrem més negatiu, desembocaria en
una implosió de la memòria.
Tot plegat ens aboca, per sobre de consideracions de caire més epistemològic,
a una qüestió de naturalesa més aviat tècnica que, en certa manera, permet al-
birar que en un futur –tal vegada ja en el present més immediat– bona part de
les tipologies i consideracions que hem apuntat referides al tema de les fonts
hagin de ser revisades i redefinides. Ens referim, per exemple, a la necessitat
d’incloure, des de l’òptica arxivística, la conservació de les fonts orals.
La primera pràctica duta a terme en aquest sentit ha consistit a registrar exclu-

sivament les transcripcions de les entrevistes, que són tractades com un equi-
valent de les fonts escrites tradicionals. De fet, els investigadors mostren
escassa preocupació per les qüestions vinculades a la qualitat de les gravacions
i a la seva conservació i dipòsit en arxius especialitzats.
Com apunta Dora Schwarzstein (2002), a l’arxivística se li planteja la necessi-

Lectura complemèntaria
tat, en aquest context, de l ’avaluació i la selecció –l’aparent facilitat de la tèc-
El plantejament fet per
nica ha produït una munió de documents orals de valor molt dispar–, i també D. Schwarzstein el podeu
de la conservació i l’accés de documents en suports diferents: cintes obertes, trobar ampliat en la
referència següent:
cassets, mitjans digitals, vídeo, etc. D. Schwarzstein (2002).
“Fuentes orales en los
archivos: desafíos y
La seva proposta assenyala que els arxius haurien de tenir les funcions següents: problemas”. Historia,
Antropología y Fuentes Orales
(núm. 27, pàg. 167-177).
1) Fixar els criteris de com els documents haurien de ser identificats.
2) Establir els principis tècnics de fidelitat auditiva.
En qualsevol cas, segons aquest plantejament, el suport auditiu és imprescin-

dible que sigui lliurat a l’arxiu corresponent de caràcter públic o accessible al
públic. La democratització i popularització dels arxius –patrimoni en tant que
dipositaris d’una part de la memòria històrica i col·lectiva d’una societat per a
les pròximes generacions– així ho semblen reclamar.
5.3. L’ús de l’observació documental per part de l’etnògraf
L’observació documental, com hem vist, pot constituir un bon comple-

ment de les fonts d’informació bàsiques de l’etnògraf recollides per mit-
jà de l’observació participant. Entenem per observació documental
aquell tipus d’observació que té com a objectiu les realitzacions huma-
nes, els productes de la vida social, en la mesura que revelen les idees,
les opinions i les maneres d’actuar i de viure.
No obstant això, els arxius, tot i que són molt rics en dades quantitatives i de
tipus qualitatiu, acostumen a ser estranyament silenciosos per a l’antropòleg,
ja que, d’entrada, allò que interessa a l’antropòleg és bastant diferent del que
les administracions estan interessades a fixar documentalment. Recordem que
a l’etnògraf li interessa, per exemple, el que la gent fa quotidianament i que,
sovint, el comportament real és diferent del comportament enregistrat.
Moltes vegades un s’ha d’enfrontar a la tasca no sempre senzilla de saber què

pot trobar realment en un determinat arxiu, ja que els sistemes de classifica-
ció són molt variables i el rigor classificatori no sempre és del tot fiable, la
qual cosa provoca que algunes dades o materials d’interès etnològic no esti-
guin consignats o que ho estiguin sota denominacions poc aclaridores del seu
contingut.
Un dels problemes del treball d’arxiu consisteix en el registre de la informa-

M.R. Hill...
ció que es troba, ja que no sempre és possible o no sempre es tenen els mitjans
... va escriure un llibre, Archival
adequats per a reproduir un document: fotocopiar o microfilmar la documen- strategies and techniques , que
tació és la millor solució, però no sempre és factible, per la qual cosa molt so- constitueix una bona guia de
consells per a resoldre alguns
vint no hi ha altre remei que copiar a mà les parts que ens interessen. dels problemes de la investiga-
ció d'arxiu que poden resultar
força útils a qualsevol antropò-
leg, especialment si pretén
Per aquest motiu l’antropòleg que acut a un arxiu per tal d’obtenir informació dur a terme una recerca
haurà de fer sovint un cert exercici d’imaginació que implica, per exemple, sa- etnohistòrica.
ber llegir entre línies què és allò que se’ns vol dir i per què, i què se’ns vol ocul-
tar i interpretar-ne el perquè. Lectura complementària
M.R. Hill (1993). Archival

strategies and techniques.
Exemple: Connexió de dades d’arxiu amb l’àmbit de recerca
Newbury Park (Califòrnia):
Sage.
L’experiència de l’autor en el treball amb documents d’arxius històrics amb finalitats et-
nogràfiques conté diversos exemples en aquest sentit. Així, la consulta de censos de bici-
cletes, de relacions de salconduits i de censos d’animals i carros va donar-li pistes i
constatacions interessants entorn de la problemàtica de la subordinació i la reclusió de
la dona a casa en el context de les relacions de gènere sota el primer franquisme. La minsa L’experiència de Jordi
presència femenina en aquests censos i relacions s’adequava perfectament al model he- Roca en relació amb la
gemònic dominant i constituïa, en bona mesura, un exemple de la seva influència. Ara problemàtica de la dona
bé, aquest mateix tipus de documentació ens mostra, pel que fa per exemple a la titula- en la postguerra la trobareu
ritat de petits negocis comercials o botigues, una idèntica situació estadística que, tanma- en l’obra següent:
teix, en aquest cas no es correspon en absolut amb la realitat d’una majoria de dones J. Roca (1996). De la pureza
responsables directes d’aquests negocis que, a més, sovint eren coneguts precisament a la maternidad. La
construcción del género
amb el nom de les seves mestresses.
femenino en la postguerra
española. Madrid: Ministerio
Aquest mateix exercici d’imaginació de què parlàvem es pot observar també de Educación
y Cultura.
en el fet que alguns historiadors de la cultura popular, per exemple, han de-
mostrat que és possible rellegir un cert tipus de documents oficials d’una ma-
Dos famosos estudis...
nera diferent. Això es constata, entre d’altres, en l’ús dels registres judicials, en
...
... d’història des de baix es
especial dels interrogatoris de sospitosos.
basen en actes inquisitorials:
Montaillou , de Le Roy Ladurie
(1975), i El queso y los gusanos,
L’etnògraf, com l’historiador, ha d’aprendre a interrogar els documents : de Ginzburg (1986).
quan es fa molt d’èmfasi en una cosa, de vegades el motiu potser és que la re-
alitat la contradiu constantment. I a l’inrevés, que no tinguem dades o que no
es parli gaire de determinades qüestions no vol dir pas que no existeixin o que
no siguin importants, sinó que pot succeir que no interessi reconèixer-les, ac-
ceptar-les o considerar-les a aquelles persones que, en un moment donat, te-

nen el poder de recollir-les i donar-ne fe.
La relació entre el que ens diuen els documents i el que callen té la ca-
pacitat de parlar-nos dels temors, dels tabús, de les transgressions i dels
punts de vista d’una societat.
L’investigador, davant de qualsevol informació aportada per qualsevol font

documental, ha de tenir sempre un punt d’escepticisme i de distanciament .
Això, però, no ha de significar tampoc que pensem sistemàticament que les
dades ens amaguen la veritat. Precisament, com ja s’ha apuntat, el recurs a di-
ferents fonts d’informació té el valor, entre d’altres, de la contrastació, de la
contextualització i de la validació de les dades.
Segons hem anat veient fins ara, les fonts documentals i els arxius, malgrat la
seva possible relació inicial no gaire evident amb la idiosincràsia de la recerca
etnogràfica, posseeixen un valor i unes característiques que, tanmateix, els po-
den fer força útils per a l’etnògraf. En realitat, la problemàtica d’ús d’aquestes
fonts en etnografia no és pas diferent de la que afecta la resta de possibles fonts
d’informació que s’utilitzen en el marc d’una recerca en ciències socials i hu-
manes.
Per exemple, s’ha destacat sovint, pel que fa a les fonts documentals escrites,
el biaix que les afecta pel fet de constituir un tipus de documentació filtrada
per diferents instàncies administratives, de classe social, etc. Això, val a dir, no
representa pas una característica distintiva d’aquest tipus de fonts, sinó que és
una cosa que està present en el conjunt de vies d’informació que pot tenir a
l’abast el científic social.
Qualsevol investigador ha de ser conscient que, d’entrada, no es pot establir

una jerarquia de valor entre les diferents fonts d’informació que en privilegiï
unes per damunt de les altres d’acord amb una suposada bondat més gran de
les primeres respecte de les segones.
Ras i curt: no hi ha fonts d’informació ni millors ni pitjors que d’altres.

El que hi ha, certament, són objectes i objectius d’investigació concrets
i específics. I són precisament aquests aspectes, centrals en qualsevol re-
cerca, els que en darrera instància han d’ajudar a escollir la manera de
treballar amb unes fonts o unes altres a l’hora de cercar i construir les
dades que ens han de permetre avançar en la investigació.
Una altra cosa diferent, gens contradictòria amb el que s’acaba de dir, és que
la recerca etnogràfica, per la seva naturalesa, tendeix a privilegiar un tipus
d’observació directa, en el qual l’observació documental no acostuma a tenir

un paper gaire important. Això canvia sobretot quan estudiem societats com
la nostra, on la presència de la documentació gràfica i escrita és una constant.
No podem ignorar la documentació escrita generada per la comunitat que es-

F.C. Gamst (1980),...
tudiem o que s’hi relaciona. D’altra banda, hem d’elaborar noves tècniques de
... en un estudi sobre maqui-
treball amb dades documentals que ens permetin aproximacions no tant ba- nistes de tren, utilitza una àm-
sades en la seva fidelitat objectiva com en el que ens mostren sobre determi- plia sèrie de documents com
ara manuals d’instruccions,
nats aspectes culturals i socials. horaris, manuals tècnics, publi-
cacions dels sindicats i de
l’Administració, butlletins,
No és pas difícil imaginar que en alguns casos és bastant problemàtic concebre circulars, etc.
una aproximació etnogràfica que no presti atenció al material documental.
Hi ha dos punts clau que cal tenir en compte a l’hora de treballar amb
documents històrics:
1) Els documents històrics s’han de llegir des d’una gran sensibilitat pel
context social, polític i cultural en què s’han produït.
2) Hem de treballar per identificar no solament l’etnocentrisme de l’es-

criptor o autor d’un document, sinó també el nostre propi etnocentris-
me com a avaluadors d’aquest document.
Exemple: L’observació documental en el treball de camp
Com ja s’ha fet palès pel que hem comentat fins ara, en algunes circumstàncies, i d’acord
amb els propòsits de la investigació, l’observació documental pot ser força útil a l’etnò-
graf. L.A. Roubin proposa un esquema d’investigació en tres fases que inclou:
1 ) Observació participant
2 ) Observació documental
3 ) Observació participant
La primera fase, la d’observació participant , és una primera presa de contacte, una ex-
Lectura recomanada
ploració que ha d’aportar un primer coneixement superficial del grup o col·lectiu social
que es vol estudiar. Si voleu saber més coses sobre
la classificació en tres fases
Després d’aquesta primera fase, l’etnògraf està preparat per a abordar i entendre, en una d’L.A. Roubin podeu
segona fase, les fonts documentals del grup escollit, en el qual representaria una amplia ció consultar:
del coneixement etnogràfic. L’anàlisi documental aporta informació i una comprensió L.A. Roubin (1981).
més gran del grup estudiat. “Archivos históricos. Interés
de las fuentes de archivos
A partir del coneixement dels materials d’arxiu, l’etnògraf pot organitzar un retorn al locales en la etnología
camp per tal de cercar informacions més exactes i precises, en el qual constituirà la ter- europea”. A: R. Creswell;
cera fase de l’esquema comentat. Aquesta tercera fase, que representa la segona estada de M. Godelier (comp.). Útiles
de encuesta y de análisis
camp, es caracteritza per l’aprofundiment. Segons Roubin, és l’única que permet assolir
antropológicos (pàg. 31-38).
una familiaritat cada vegada més profunda amb el grup estudiat, ja que, com ell diu, a
Madrid: Fundamentos.
l’etnòleg només se li dóna informació en la mesura que es veu que ja en sap.
6. Fotografia, dibuix i enregistraments audiovisuals

Jordi Roca i Girona
6.1. El paper o funcions de la imatge en l’etnografia
Les formes utilitzades tradicionalment pels etnògrafs per a dur a terme la re-
collida de dades –allò que s’anomena generalment tècniques d’informació–
han estat fonamentalment l’observació i les entrevistes. El format habitual
per a enregistrar les dades obtingudes per aquests procediments és l’escrip-
tura, cosa que ha donat lloc al conegut diari de camp, en el qual l’etnògraf
anota allò que veu, allò que sent, les converses que manté, les impressions
que rep, etc.
Fins i tot l’ús de gravadores magnetofòniques, per al cas de les entrevistes, que
s’ha anat generalitzant en la pràctica del treball de camp, acaba confegint un
document escrit, resultant de la transcripció de la conversa.
Tanmateix, ja des dels seus inicis, el treball de camp etnogràfic s’ha servit, en
major o menor mesura, d’altres mecanismes d’enregistrament de les informa-
cions obtingudes per l’etnògraf. De fet, moltes de les etnografies clàssiques
contenien fotografies i dibuixos relatius a la comunitat estudiada.
En general es pot assenyalar que la imatge ha desenvolupat i segueix desenvo-

lupant quatre grans funcions en el marc de l’antropologia:
1) Com a element aïllat que s’incorpora amb propòsits il·lustratius o testi-

monials a la manera d’una postal etnogràfica, com s’hi refereix Geertz (1989).
La imatge té, aquí, un estatus de caire probatori que s’adjunta al text resultant
d’una recerca etnogràfica. La càmera permet la captació de la realitat en la seva
“veritable essència” –el principal supòsit del realisme empíric dominant en les
primeres dècades de l’etnografia audiovisual– i comporta la possibilitat de
“veure” allò que d’una altra manera queda relegat a la imaginació construïda
sobre la base de la descripció textual. Tanmateix, val a dir que les primeres fo-
tografies etnogràfiques tendiren a buscar una autenticitat dels pobles primi-
tius que es considerava perduda amb la colonització, de manera que en fer la
fotografia s’alteraven els posats i les maneres de vestir del moment per a apro-
ximar-los a la idea que es tenia d’aquests pobles abans del contacte amb la “ci-
vilització”. La fotografia, doncs, servia per a preservar l’autenticitat del passat,
i la manipulació del present era justificada per la reconstrucció etnogràfica
(Ardèvol, 2001, pàg. 52).
2) Com a font documental . Ens referim aquí a l’anàlisi de produccions foto-

gràfiques o fílmiques ja existents, concebudes o no amb un propòsit expressa-
ment etnogràfic, que posseeixen, doncs, un estatut equiparable a qualsevol

altre tipus de documentació utilitzable en el procés de recerca en el marc ge-
neral del que hem anomenat observació documental. L’audiovisual s’incorpora,
en aquest cas, com a objecte d’estudi i forma part de la cultura material d’un
grup social. El seu valor residiria en el fet que permet el coneixement i l’anàlisi
de les situacions culturals, els canvis i les transformacions socials. En aquest
sentit cal tenir present la doble dimensió –denotativa i connotativa– de la
imatge: el que la imatge mostra i com és interpretada i utilitzada pels membres
de la cultura que estudiem.
El nivell d’anàlisi denotatiu fa referència als elements observables i iden-

tificables de la imatge (posició de la càmera, incidència de la llum, com-
posició escènica, etc.), mentre que el nivell connotatiu té a veure amb la
interpretació efectuada pel receptor a partir de la contemplació de la
imatge.
La imatge de la nena vietnamita, corrent despullada, ruixada amb napalm
La cèlebre fotografia presa durant la guerra del Vietnam mostra, en el seu nivell denota-
tiu, un nena nua corrent cap a la càmera per una carretera, xisclant de dolor, els braços
oberts, deixant enrere un poblat. La connotació de la fotografia sembla clar que apunta
al fet de mostrar els horrors de la guerra. Com assenyala Sontag (1981, pàg. 28), fotogra-
fies com aquesta tal vegada van contribuir més que cent hores d’atrocitats televisades a
aguditzar la revulsió del públic davant la guerra. La foto, tanmateix, pràcticament no va
ser distribuïda per l’Associated Press. La interpretació d’aquest veto, també dins del nivell
connotatiu, semblaria estar en la pertorbació que pogués comportar la visió de la des-
trucció i la devastació bèl·lica. No obstant això, l’obstacle el constituí la nuesa de la
nena (Lacey, 1998; citat a Grau, 2000).
3) Com a tècnica d’obtenció de dades en el treball de camp, en el marc del

disseny de projectes específics en el qual la fotografia o la filmació pot formar
part integrant d’un projecte d’investigació. En aquest cas, l’audiovisual és con-
siderat part de la metodologia de treball . El seu valor està, en aquesta ocasió,
en el potencial específic de la imatge per a l’exploració i la presa de dades en
la prospecció etnogràfica i la possibilitat d’anàlisis diferides de les situacions
enregistrades. Margaret Mead i Gregory Bateson van ser pioners, en la dècada
dels anys trenta, en les seves investigacions a Bali i Nova Guinea en l’ús de la
imatge per a alguna cosa més que documentar costums o il·lustrar descripcions
verbals: feren milers de fotografies i filmaren metres de pel·lícula per tal de
descobrir i estudiar patrons de comunicació i de comportament no verbal.
Fins i tot es podria destacar, en aquest sentit, un cert avantatge del cinema o
del vídeo com a instrument d’investigació, insubstituïble pel fet que posseeix
la facultat de captar esdeveniments en una dimensió doble –gest i paraula–
que són massa complexos, ràpids o petits per a ser captats per l’ull nu o enre-
gistrats per escrit: així es redueix la impotència davant la nostra incapacitat per
a captar descriptivament més d’allò que el temps i la paraula ens permet, i té
la capacitat de reproduir-los repetidament a diferents velocitats.
Les cintes de vídeo gravades sobre el terreny fan possible, doncs, l’observació
diferida i tenen una funció evocativa, amb la qual cosa constitueixen un re-
curs mnèmic, d’altra banda similar a l’experiència de rellegir els diaris de
camp. Tanmateix, en ambdós casos, la rememoració no és sinònim de repro-
ducció en la seva totalitat, ja que la (re)visió d’allò que s’ha enregistrat no ens
aporta necessàriament ni els motius ni l’estat d’ànim ni l’impacte que van
acompanyar el moment de l’enregistrament.
Gómez-Ullate (2000, pàg. 204) ha assenyalat que és habitual que el visionatge

de seqüències en les quals l’antropòleg es troba inserit, càmera a l’espatlla, in-
tentant recollir l’escena tan encertadament com sigui possible, no recreï en
nosaltres els sentiments que provocaren en aquell primer moment, tot i que,
malgrat això:
“Gravar amb pocs talls durant llargs períodes té l’avantatge d’apropar-nos molt més al
tempo i al batec del lloc que contemplem. Més endavant, durant l’observació diferida, o
mostrant-les a uns altres, aquestes llargues seqüències ininterrompudes perllonguen la
nostra equació empàtica. Tenen una capacitat més gran de transportar-nos al lloc de l’ac-
ció, de contemporitzar-nos amb ella.”
M. Gómez-Ullate (2000). “Memoria, diarios y cintas de vídeo”. Revista de Antropología Social

(9, pàg. 206).
Les pel·lícules gravades sobre el terreny, així mateix, poden constituir un ma-
terial molt més adequat per a ser compartit, en el marc d’un entorn cada cop
més reflexiu i interdisciplinari, que no pas els nostres diaris i notes de camp o
les cassets d’àudio.
La càmera és més econòmica que les notes de camp, en el sentit que

amb menys esforç per part de l’etnògraf recull un flux més gran d’infor-
mació descriptiva. Tanmateix, especialment per al poc iniciat en el seu
ús, hi ha el perill de caure en un excés de confiança en aquesta capacitat
de recollida de dades.
L’esmentat Gómez-Ullate relata així la seva experiència:
“Jo deixava la càmera oberta en situacions grupals esperant poder desdoblar més tard, al
‘gabinet’, les converses encreuades, a les quals no podia prestar la mateixa atenció simul-
tàniament. El penós resultat posterior era que amb prou feines era capaç de seguir-ne
una.”
M. Gómez-Ullate (2000). “Memoria, diarios y cintas de vídeo”. Revista de Antropología Social

(9, pàg. 206).
4) En tant que producte etnogràfic, el cine o el vídeo es pot editar en una

estructura narrativa, com un document equiparable a l’informe final d’un
treball d’investigació científic; és a dir, com una forma d’escriptura etnogrà-
fica, de presentació dels resultats de la recerca.
Aquesta és una posició força estesa per a una bona part d’aquells que s’han in-
teressat per la relació entre etnografia escrita i cinema etnogràfic i sintetitza
en part el que hem anat presentant fins aquí. Es parteix de la comparació entre
tots dos i s’arriba a la conclusió que, en realitat, es dóna una mínima diferència
entre l’una i l’altre, si s’ha seguit el mateix rigor en la recerca.
Des d’aquesta perspectiva, que assenyala per exemple Jean Rouch, quan un ci-
neasta enregistra en la pel·lícula els gestos o els fets que l’envolten es compor-
ta, de fet, com un etnògraf que enregistra en el seu quadern d’apunts o diari Lectura complementària
de camp les observacions que fa. Quan, a continuació, el cineasta munta les La posició de J. Rouch
es desenvolupa més
imatges, no fa res de diferent del que fa l’etnògraf en redactar el seu informe. àmpliament en el llibre
següent:
No obstant això, ja hem comentat abans que la simple filmació d’un esdeve-
J. Rouch (1962). “¿El cine
niment no és una pel·lícula etnogràfica, i que fer treball de camp amb una cà- del futuro?”. A: J. Romaguera;
H. Alsina (1989). Textos y
mera no vol dir abandonar altres tècniques com el diari de camp (amb paper manifiestos del cine. Madrid:
Cátedra.
i llapis).
Finalment, el fet de difondre les imatges en format de documental o film per

a l’exhibició equivaldria a l’etnògraf que dóna el seu llibre per a ser publicat i
difós. Les tècniques de representació són diferents, però el procés de treball i
de difusió és el mateix. Tot plegat, si ho mirem així, es tractaria, en efecte, de
procediments de representació molt diferents però amb processos molt simi-
lars de recerca i d’anàlisis de les dades.
A més a més, el cinema o el vídeo ofereixen la possibilitat de projectar el do-

cument editat (la pel·lícula) davant les persones estudiades, i analitzar així,
amb elles, a partir de les imatges, el seu comportament i les seves reaccions, la
qual cosa sempre és més assequible que no pas amb la utilització de la mono-
grafia escrita per a aquesta finalitat. Això significa que la pel·lícula també pot
ser utilitzada per a obtenir noves dades sobre com la gent reacciona a la filma-
ció, una tècnica que John i Malcom Collier anomenen elicitativa o projectiva ,
però també és una manera d’agrair als participants de la nostra recerca obse-
quiant-los amb una còpia del film per al seu propi ús i gaudi.
Aquests papers o funcions atorgats a l’audiovisual dins l’antropologia tenen a

veure molt directament amb el permanent i irresolt debat sobre el seu estatus
epistemològic en relació amb la disciplina. Les posicions, en aquest sentit,
van des de l’extrem de considerar la imatge com un element poc fiable d’ob-
servació fins a tractar-la com una forma més de registre textual. Així, la imatge
s’ha concebut com una finestra o mirall de la realitat –fins i tot s’ha assimilat
la càmera al microscopi o el telescopi (Asch i altres, 1973)– o com un miratge
o manipulació ideològics dels interessos corporatius de certes elits dominants.
La tecnologia audiovisual, doncs, com a garant d’objectivitat en la representa-
ció –més fiable que el mateix quadern de camp– o la imatge com a emblema
d’allò que és fàcilment manipulable i que, a més, per sí sola, no diu res. Davant
d’aquesta disjuntiva, nosaltres optem per una postura intermèdia: la imatge
pot ser utilitzada en tots els sentits que hem apuntat més amunt, sempre que
tinguem en compte tant les seves potencialitats com les seves limitacions. És
a dir, és una tècnica més d’enregistrament al nostre abast i, molts cops, és tam-
bé un producte de la realitat cultural que estudiem. Com a tècnica ens és im-
prescindible incorporar-la al conjunt de tècniques disponibles per a la recerca
etnogràfica, i com a artefacte cultural, forma part de la gran majoria dels grups
socials que estudiem.
6.2. Tipus de recursos visuals amb finalitats etnogràfiques
6.2.1. El dibuix i la fotografia com a documents etnogràfics
En general, les figures o dibuixos que acompanyen una etnografia escrita

Les figures i els dibuixos...
acostumen a representar objectes de la cultura material del grup que tenen a
... s’utilitzen per a representar
veure amb les característiques del seu estil de vida. sobretot els estris relacionats
amb les principals activitats
productives, els objectes
També són habituals els plànols i mapes per tal de representar aspectes com per a l’emmagatzematge
d’aliments, les peces d’art
ara l’estructura de les construccions i els habitatges, la distribució del poblat i indígena, etc.
la zona en què s’ubica o les terres corresponents a l’indret.
Els dibuixos que fan els etnògrafs inclouen també, sovint, la reproducció
de l’element principal per a la subsistència del grup, per exemple el bestiar
en el cas dels nuers o el tubercle de taytu en el cas dels habitants de les illes Lectures
complementàries
Trobiand.
Els dibuixos sobre els nuers
i els habitants de les illes
Les fotografies, per la seva banda, a més de ser utilitzades per a reproduir també Trobiand els podeu trobar,
respectivament, en les obres
alguns dels aspectes ja esmentats per al cas dels dibuixos, sembla que són més següents:
adients per a prestar una atenció especial al paisatge físic i humà de l’indret: els E.E. Evans-Pritchard (1977).
Los Nuer (pàg. 56-57, ed.
tipus humans dels seus habitants, les plantacions dels camps o les vistes del po- original, 1940). Barcelona:
Anagrama.
blat. L’ús de la càmera fotogràfica és també força comú per a enregistrar i docu-
B.K. Malinowski (1977).
mentar algunes de les activitats quotidianes de la comunitat, i també determinats El cultivo de la tierra y los ritos
agrícolas en las islas Trobiand
aspectes rituals i cerimonials. (pàg. 160-161, ed. original,
1935). Barcelona: Labor.
El volum d’informació que la fotografia és capaç de recollir és enorme:

identificacions precises de subjectes, emplaçaments, elements ecolò- Lectura complementària
gics, esdeveniments, etc. La imatge fotogràfica pot revelar aspectes que
Encara que el llibre següent
la més detallada descripció verbal no pot relatar. no tracti directament sobre
l'ús etnogràfic de la
fotografia, el text clàssic
d’aquesta brillant assagista
nord-americana és una
L’ús de les il·lustracions gràfiques en l’obra d’E.E. Evans-Pritchard lectura recomanable per
a aprofundir en el significat
Un bon exemple d’ús de formes de recollida i presentació de la informació diferents de de la fotografia més enllà
les que fa servir l’escriptura es pot trobar en la monografia clàssica d’E. E. Evans-Pritchard de la seva dimensió artística
Els Nuer. El llibre inclou vuit mapes –que serveixen per a mostrar la ubicació i la distribu- i per mitjà d'un recorregut
apassionant sobre l'obra
ció dels nuers–, catorze figures o dibuixos –que reprodueixen carabasses per a fer mantega
de fotògrafs tan reconeguts
i per a conservar formatge–, bosses fetes amb l’escrot d’un toro i d’una girafa, una esque- com Cartier-Bresson, Richard
lla de bou, el cap d’un vedell dissecat, una anella per a deslletar les cries, figuretes de fang Avedon o Diane Arbus.
que representen bous, diferents tipus de ramat segons la distribució dels colors de la seva S. Sontag (1981). Sobre la
pell, instruments per a atraure els peixos, llances, collars, culleres, etc., i trenta fotografies fotografía. Barcelona: Edhasa.
de joves i adults nuers als camps, munyint, pescant, recollint excrements per a fer com-
bustible, construint un estable, en el decurs d’un ritus d’iniciació, i també de paisatges de

l’entorn (la sabana en diferents èpoques de l’any, plantacions de mill, zones pantanoses,
etc.), del ramat, de construccions, etc.
En general es pot dir que tant els dibuixos com les fotografies que figu-
ren en les monografies clàssiques tenen una finalitat bàsicament il⋅lus-
trativa d’alguns dels aspectes més importants d’allò que es descriu en el
text, en el qual eventualment es fan referències internes i, en alguns ca-
sos, com ara en els mapes i alguns gràfics, desenvolupen també una fun-
ció informativa o aclaridora.
La fotografia com a mètode de recerca etnogràfica ha estat explorada des

de diferents angles per John Collier Jr. i Malcom Collier. Aquests autors Lectura complementària
defineixen l’ús de la fotografia en el treball de camp com una eina que per- L’exploració que fan
met la descripció i l’anàlisi d’unitats d’observació com ara una comunitat J. Collier Jr. i M. Collier
de la fotografia la podeu
agrícola o una escola. trobar en el llibre següent:
J. Collier Jr.; M. Collier
(1986). Visual Anthropology,
Photography as a research
Pel que fa a la descripció, podem fotografiar l’entorn ambiental d’una co- method. University of New
Mexico Press.
munitat (per exemple, per a estudiar aspectes de transformació urbana), els
processos tecnològics o les interaccions socials. També es pot usar la foto-
grafia com a tècnica d’elicitació de respostes en les entrevistes, de manera
que les imatges poden activar la memòria dels entrevistats i conduir la con-
versa.
Per acabar, podem analitzar igualment l’ús cultural de la fotografia –per què,
com, quan i de quina manera s’utilitzen i organitzen les imatges fotogràfi-
ques–, com fa, per exemple, Pierre Bourdieu en el seu llibre La fotografía, un
arte intermedio (1979), o Richard Chalfen, que va fer un estudi sobre l’ús de la
instantània en la classe mitjana americana.
En qualsevol cas, com veurem també seguidament, com a tècnica utilitzada en

el procés d’obtenció de dades és imprescindible que l’etnògraf tingui clar què
pretén i què pot obtenir mitjançant l’ús de la càmera en una recerca concreta.
Si no ho fem així perdrem el temps i possible informació, com reconeix el ma-
teix Malinowski en to autocrític:
“S’ha d’assenyalar una taca capital en el meu treball de camp; em refereixo a les fotogra-
fies. [...] Em vaig dedicar a la fotografia com una ocupació secundària i un sistema poc
important de recollir dades. Això va ser un error seriós [...] He comès un o dos pecats mor-
tals contra el mètode de treball de camp. Concretament em vaig deixar portar pel prin-
cipi del que podríem anomenar pintoresquisme i l’accessibilitat. Sempre que havia de
passar alguna cosa important, m’enduia la càmera. Si el quadre em semblava bonic i en-
caixava bé, el retratava [...] Així, en lloc de redactar una llista de cerimònies que s’havien
de documentar a qualsevol preu amb fotografies i, després, assegurar-me de fer cadascuna
d’aquestes fotografies, vaig posar la fotografia al mateix nivell que la recol·lecció de curi-
ositats. Gairebé com un passatemps accessori del treball de camp [...] l’únic que ocorria
és que moltes vegades vaig perdre fins i tot bones oportunitats [...] També he omès en el
meu estudi de la vida de les Trobiand gran part del que és quotidià, poc cridaner, monò-
ton i poc usual.”
Bronislaw Malinowski (comp.) (1939). “Confesiones de ignorancia y fracaso”. A: J.R.

Llobera (1975). La Antropología como ciencia (pàg. 138-139). Barcelona: Anagrama.
6.2.2. El cinema etnogràfic
Si la fotografia ha servit a la recerca etnogràfica com a il·lustració, font docu-

mental i instrument d’anàlisi, el mateix es pot dir del cinema. Ja el 1989 en
l’expedició a l’estret de Torres, l’equip de científics va portar una càmera per
recollir escenes de la vida dels pobles que es trobaven en el camí. De fet, el desen-
volupament del cinema etnogràfic ha estat marcat per una doble orientació:
servir a la recerca i servir com a mitjà de transmissió del coneixement antro-
pològic. Dins la tradició del gènere documental, hi ha hagut moltes aproxima-
cions a la utilització del cinema per a descriure una realitat social i cultural.
Del gènere documental podem aprender moltes coses sobre les maneres de re-
presentar la diversitat cultural.
El tipus d’aproximació audiovisual que es pot adoptar a l’hora de representar

una altra cultura estarà en funció de criteris com ara els objectius de l’estudi,
el procés d’obtenció de dades, el tipus d’edició final o l’audiència potencial a
qui anirà dirigit. De tot plegat, i per tal de facilitar-ne la comprensió, es pot
derivar, simplificadament i seguint Peter Crawford, l’emergència de tres grans
models, segons el tipus d’interacció entre el cineasta, el medi o subjecte filmat
i l’espectador:
El model individualista distant o (pretesament) perspicu: respon a l’estratè-

gia de distanciament, cercant la menor intervenció possible, del cineasta res-
pecte dels esdeveniments socials. La càmera penetra en un territori aliè i acaba
per controlar els filmats. Aquests donen sovint el seu consentiment en la me-
sura que gairebé no estan informats dels objectius i la dimensió de l’estudi. És
la vella concepció de la càmera com a mosca a la paret, com si no hi fos, que
donaria lloc a una perspectiva observacional del cinema: el to adoptat pel ci-
neasta és més aviat distant –s’opta sovint per la inclusió d’una veu directiva–
i acostuma a estructurar el discurs en tercera persona, per tal de reforçar la idea
d’objectivitat de l’enregistrament. La pretensió és que els esdeveniments que
es desenvolupen davant la càmera es donin amb “normalitat” i “espontània-
ment” i que el realitzador només sigui un mediador imparcial en la comuni-
cació entre els filmats i els espectadors. Un exemple clàssic seria The Ax Fight ,
de T. Asch i N. Chagnon.
El model de màxima col·laboració o experiencial: comporta més implicació

per part de l’etnocineasta, que pot intervenir interpel·lant, opinant, provocant
reaccions, etc., fins al punt de comprometre’s personalment de vegades amb
The Ax Fight (1975)...
els problemes dels subjectes filmats. Ell mateix apareix a la pantalla, es visibi-
... mostra un conflicte en un
litza més enllà de la “veu divina”, parlant i fent-se present en tot moment, en
poblat yanomami des que co-
el que es podria definir com a situació de mosca a la sopa, que confegiria una mença fins que acaba en una
seqüència no editada; després
perspectiva implicada i participativa, en un intent per inserir l’espectador en el s’explica el perquè del conflicte
segons els seus participants
decurs de l’acció fílmica. La “neutralitat” de l’investigador no s’entén, com en i, finalment, es proporciona
un esquema interpretatiu dins
el cas anterior, com a invisibilitat sinó com a “no-direccionisme”. No s’espera la teoria antropològica, amb
un epíleg en el qual se’ns
que l’acció s’esdevingui, sinó que es provoca en major o menor mesura. Un
mostra una versió editada.
exemple n’és Chronique d’un êté, de Rouch i Morin.
El model reflexiu i evocatiu: el cineasta s’interroga, en un pla clarament auto-re-

Chronique d’un été (1961)...
flexiu, sobre el grau d’intrusió que han significat la seva presència i les conseqüèn-
... és una pel·lícula que marca
cies de la seva interacció amb els filmats, i revela la seva actitud i posicionament un punt d’inflexió en el cinema
de caire documental i que
en el procés d’obtenció de dades. El cineasta/investigador no cerca prendre dis- influeix fins i tot en cineastes
tància sinó partit en la situació observada. L’explicitació del procés de construcció com Godard o Truffaut.
La seva innovació més gran
forma part de l’anàlisi final. Seria la situació de mosca en el jo o mosca a l’ull, lligada consisteix en la incorporació
a escena dels mateixos realitza-
a un tipus de perspectiva testimonial i reflexiva, que respon a una narració en pri- dors, que intervenen directa-
ment en els esdeveniments
mera persona, on les entrevistes o els monòlegs revelaran a l’espectador la vessant que filmen reflexionant-hi
i reproduint les respostes dels
més subjectiva del procés d’investigació. Un exemple l’aportaria T. de Broomhead personatges en veure’s reflec-
a The leader, his driver and the driver’s wife. tits en el film.
Antropologia compartida: els filmats són els filmadors
Worth i John Adair, en la dècada dels seixanta, van ensenyar a un grup d’indis navahos
com s’utilitzaven les càmeres i com es podien filmar les seves pròpies imatges sobre allò
que volguessin. Els cineastes navahos van aprendre a fer anar càmeres de 16 mil·límetres
amb una rapidesa sorprenent i en el període de dos mesos van produir treballs curts i set
pel·lícules mudes. El propòsit d’aquesta estratègia queda força clar en les paraules d’S.
Worth i J. Adair:
“Una hipòtesi de treball per al nostre estudi consistia en el fet que la pel·lícula concebu-
da, filmada i muntada seqüencialment per persones pertanyents a un grup ètnic com els
navahos revelaria aspectes de codificació i de cognició, i també valors que possiblement
estarien inhibits, no observables o no analitzables directament quan la investigació de-
pèn totalment de l’intercanvi verbal (i especialment quan la investigació es realitza en el
llenguatge de l’investigador).”
E. de Brigard (1975). “Historia del cine etnográfico”. A: E. Ardèvol; L. Pérez Tolón (1995).
Imagen y cultura. Perspectivas del cine etnográfico (pàg. 33-73). Diputación Provincial de
Granada.
6.3. La càmera en la recerca etnogràfica
6.3.1. Consideracions tècniques, teòriques i metodològiques
La inserció en el medi amb la càmera és una decisió de gran trascendència en el

decurs d’una investigació. Si la simple presència de l’etnògraf amb un quadern
i un bolígraf, o amb una gravadora de petites dimensions, pot transformar les
relacions que estableix amb els seus informants, què no pot passar quan s’in-
trodueix un aparell de més espectacular com és la càmera –i els micròfons di-
reccionals, els trípodes, etc.?
En aquest sentit, la situació ideal seria la de disposar de tant de temps com fos
necessari perquè la comunitat o entorn estudiat es pogués acostumar a la pre-
sència de l’equip d’investigació, conèixer l’abast del projecte, col·laborar-hi,
donar la seva opinió..., en definitiva, aconseguir una prèvia familiarització de
l’investigador amb els seus informants i viceversa. Entrar amb la càmera de
bon començament en contextos desconeguts per a l’investigador pot incre-
mentar la distància amb els informants, a més de registrar gran quantitat de
material sense un propòsit definit. Certament aquí, com en relació amb el tre-
ball de camp en general, hi ha qui defensa l’opció de llençar-se a filmar de cop
i volta sense saber què es vol fer amb tot plegat i com a mesura per a evitar
biaixos provinents del coneixement previ del medi que es pugui tenir. En ge-
neral, però, es recomana dur a terme prospeccions inicials que permetin la fa-
miliarització amb els subjectes i el context que facin útil la inserció posterior
amb la càmera.
La clau de volta de tot plegat està en el fet de detenir-se a considerar per

a què s’inclou una càmera entre els instruments d’investigació i quines
conseqüències pot comportar-ne la inclusió.
És per tot plegat que J. Grau (2000), per exemple, proposa tenir en compte els
punts següents a l’hora de generar productes audiovisuals en el marc de pro-
jectes d’investigació antropològica:
1) Partir d’un marc teòric vertebrat des de l’antropologia.
2) Estar informats per un primer treball de camp perllongat de caire prospec-

tiu, un disseny metodològic i tècnic específic i una nova fase de treball de
camp tan dilatada com sigui necessari.
3) Ser explícits respecte als criteris metodològics i als supòsits teòrics i ideolò-
gics de partida.
4) Usar el suport audiovisual per a enriquir la teoria antropològica i no per a

dotar d’espectacularitat efectista un treball d’investigació.
5) Contemplar també condicions de falsació en lloc de convertir-se única-

ment en un exercici de verificació.
Sembla quedar clar, després del que hem anat veient, que una antropologia vi-
sual que no explori els efectes de representació pot caure en els paranys d’una
objectivitat que es basi en la tècnica i no pas en el mètode. Fins i tot alguns
teòrics del cinema etnogràfic han arribat a argumentar que la realitat social-
ment construïda –la cultura– es pot entendre a partir d’una observació detallada
sense ajuda de cap teoria científica. J.R. Rollwagen ha criticat amb duresa
aquest plantejament i ha assenyalat que cal superar la idea que el focus del ci-
nema etnogràfic han de ser els esdeveniments “naturals” d’una cultura, sense
determinar què s’entén per tal cosa, i que això requereix entendre la teoria an-
tropològica per tal de tractar el tema amb un rigor científic més gran. Per a
aquest autor, doncs, l’etnografia no és la recollida d’allò que diuen els éssers
humans o del que fan, sinó la interpretació d’aquestes observacions en el si
d’un marc teòric desenvolupat.
Lectura recomanada
Per aquesta mateixa raó, el cinema o la fotografia etnogràfica no ha
Si voleu conèixer més a fons
de ser simplement l’enregistrament d’allò que l’ésser humà diu i fa, sinó les idees de J.R. Rollwagen
podeu consultar:
la interpretació d’aquests registres en el marc de la disciplina antropo-
J.R. Rollwagen (1988).
lògica, incloent-hi la totalitat del procés de filmació, des que es concep “The Role of Anthropological
Theory in Ethnographic
fins a l’execució, l’edició i la presentació. Filmmaking”. Anthropological
Filmmaking. Nova York:
Harwood Academic
Publishers.
D’aquesta manera, un cineasta o un fotògraf que observa amb la càmera ja in-

terpreta, en decidir què vol mirar i cap a on dirigeix la càmera. Si el realitzador
no té un marc teòric en antropologia, el que farà és interpretar la cultura ob-
servada des del seu propi coneixement cultural, i serà el seu sentit comú el que
guiarà els moviments de la càmera.
En qualsevol cas, com succeeix amb les notes i els diaris de camp, l’etnògraf
recull les dades dels objectius de la recerca tenint en compte la seva formació
i les seves preocupacions teòriques –que sovint poden canviar en el decurs de
la investigació–, la seva personalitat, les característiques de la unitat o unitats
d’observació, la participació social que assumeix o assoleix, etc.
Tot plegat s’entén millor si recordem que hi ha dos enfocaments generals en

antropologia en relació amb la recollida de dades:
1) L’èmic, que implica la descripció d’un sistema cultural estudiat a partir de

com l’entenen els nadius.
2) L’ètic, que implica l’anàlisi d’un sistema cultural a partir de les eines con-
ceptuals elaborades des de la mateixa disciplina.
Així les coses, un cineasta, per exemple, sense formació en antropologia filma-
rà d’acord amb dos sistemes èmics –el dels nadius i el seu propi com a nadiu
de la seva cultura–, mentre que un cineasta amb formació en antropologia pot
diferenciar entre els dos sistemes èmics implicats i aportar el sistema ètic desen-
volupat en la seva disciplina per a fer les observacions i la investigació. La mi-
rada de la càmera estarà guiada llavors per un enfocament teòric i reflexiu.
Així doncs, qualsevol esforç de filmar o de fer fotografies des d’un punt
de vista antropològic rigorós tindrà lloc després de la realització d’un
treball de camp extensiu en el sistema cultural implicat i l’elecció del ti-
pus de filmació reflectirà l’elecció feta en el treball de camp anterior.
En conseqüència, un treball de camp d’aproximació èmica, en el qual s’expli-

citarà la naturalesa del sistema cultural tal com l’entenen els participants, de-
terminarà que la selecció del material per a filmar o fotografiar se centri en el
comportament (incloent-hi el verbal, com ara les explicacions) dels partici-
pants en aquest sistema cultural, mentre que un treball de camp d’aproximació
èmica/ètica, centrat en els temes assenyalats com a importants i significatius
tant per als participants del sistema cultural com per a l’antropòleg segons el
marc teòric traçat per la seva investigació, triarà el seu material de filmació a
partir de les distincions assenyalades com a importants i significatives per als
participants objectes de la investigació i d’aquelles altres que ho són per a l’an-
tropòleg.
En definitiva, doncs, la proposta és que el cinema i la fotografia etno-

gràfica ha d’estar al servei de la teoria antropològica, i no a l’inrevés.
Allò que fa antropològic el cinema o una foto no és l’objecte o els temes
tractats, sinó el marc de referència explícit en el qual es procedeix a la
filmació. Per a una antropologia visual, lògicament, aquest marc gene-
ral haurà de destacar els aspectes fonamentals de la disciplina en l’actua-
litat, com ara l’aproximació en termes de sistemes culturals a l’estudi
dels éssers humans, l’acostament holístic als sistemes culturals, la pers-
pectiva comparativa, l’estudi de casos o el corrent èmic/ètic.
Comptat i debatut una realitat –més aviat penosa– sembla resultar certa: l’ar-
raconament de bona part de l’etnografia fílmica –de la mateixa manera que
molta etnografia escrita– en polsoses prestatgeries de museus o institucions
acadèmiques. Les raons, per a MacDougall (citat a Grau, 2000), caldria cercar-
les en el predomini de l’interès per l’anècdota i l’excepcionalitat exòtica. Les
solucions, tal vegada, haurien de passar, entre d’altres, per repensar la relació
del cineasta amb la forma de representació triada per al treball de camp, la corre-
lació entre cineasta, espectador i subjectes d’estudi, les formes d’edició de metrat-
ge d’acord amb el propòsit de difusió, els models d’aproximació a l’estudi de les
situacions presentades en els productes audiovisuals, i les analogies entre film

i treball acadèmic.
Crawford (1992) distingeix diverses categories de productes fílmics

segons el perfil de l’audiència a qui va dirigit: metratge etnogràfic –sen-
se editar, equivalent a les notes de camp–; films d’investigació –edició
del metratge en brut per a propòsits exclusivament d’investigació–;
documental etnogràfic –que té especial rellevància per a l’antropologia,
pensat per a la gran pantalla i dirigit a una audiència general–; docu-
mental televisiu etnogràfic –pensat per a la televisió i per a audiències
no especialistes–; films d’educació i informació –pensats amb propòsits
educatius–; etc.
6.3.2. Realitat i ficció: un (fals?) debat permanent
Bona part de la història audiovisual antropològica ha estat travessada, en bona

mesura, per una problemàtica que és possible recollir en aquests quatre punts:
1) La veracitat del que s’enregistra.
2) La distorsió de la realitat a partir de la selecció del que s’enregistra i del

muntatge.
3) Els mecanismes de dominació que emergeixen dels dos punts anteriors,

exercits especialment sobre els subjectes i actors de la realitat social documen-
tada.
4) Els mecanismes de dominació desenvolupats des dels mitjans de comuni-

cació de massa i per aquests.
Així doncs, de manera resumida, es pot dir que la dualitat realitat-ficció esdevé
una mena de parella idiosincràtica del camp de l’etnografia de la imatge. El bi-
nomi conceptual, a més, s’acostuma a ampliar acompanyant-se d’altres polaritats
fins a arribar, per exemple, a les sèries: realitat-veritat-documental / ficció-no-ve-
ritat-film comercial.
La base històrica d’aquesta proposta caldria cercar-la en el fet que fins a l’ad-
veniment de la fotografia els límits de la representació semblaven circumscriu-
re’s a la subjectivitat de l’autor i es podia arribar, com a molt, a parlar de
realisme o tendències realistes en el marc de les arts plàstiques. L’aparició de
la fotografia, en aquest context, representà la possibilitat d’aprehendre la rea-
litat mateixa, d’assolir allò que la pintura només pot desitjar: l’objectivitat. La
càmera, doncs, funciona com un ull autònom que capta allò que s’esdevé da-
vant seu “tal com és”. Tant la imatge com el so són mitjans que infonen una
gran sensació de credibilitat, i per això inconscientment assumim que allò

que ha estat recollit amb la càmera o el micròfon ha de ser cert.
Com han assenyalat diversos autors i, de fet, no es podia esperar menys d’una
aproximació antropològica al tema, el problema d’aquest plantejament resi-
deix en el fet que el concepte de realitat no és pas estàtic i està circumscrit a
dominis culturals específics.
Exemple: Els pigmeus mbuti i les vaques insectes
En la seva monografia sobre els pigmeus mbuti, Collin Turnbull (1984) explica que, en
una ocasió, va convidar un dels seus informants que l’acompanyés en Jeep fora de la selva
a una visita que havia de fer a una missió relativament propera. L’esmentat informant no
havia abandonat mai la selva i va acceptar encantat l’oferiment de l’antropòleg. Tot pu-
jant una carena, l’acompanyant de Turnbull va mirar a la llunyania i li va preguntar:
“Quina classe d’insectes són aquests?”. Turnbull, estupefacte, va dirigir la mirada alter-
nativament cap al pigmeu i els “insectes” que havia vist. En realitat, eren vaques. L’ex-
plicació, tanmateix, era òbvia, tot i que tal vegada no immediata. Els mbuti viuen en un
entorn selvàtic on la visió real a mitja distància és d’uns deu metres. La seva capacitat per
a identificar insectes minúsculs perfectament camuflats al tronc d’un arbre sempre l’ha-
via sorprès des que va arribar al Congo. Com era possible, doncs, que no veiessin animals
tan grans en un espai obert? Senzillament perquè més enllà de deu metres, els mbuti són
completament miops. La seva visió s’ha adaptat a les seves necessitats: sobreviure amb
èxit en un entorn en què la profunditat de camp és molt reduïda (recollit a Grau, 2000).
La mirada, doncs, tal com ens mostra aquest exemple, s’entrena i especialitza.
Té a veure amb la variabilitat individual –a cadascú li interessen coses diferents
i orientarà, per tant, la seva mirada a aspectes diferents del món que ens en-
volta–, però en la mesura que compartim un bagatge cultural comú, certs as-
pectes d’aquesta mirada seran comuns.
Entre la contemplació d’un fet i la seva representació audiovisual hi ha un

abisme, ja que la manera en què contemplen la realitat física sempre és mit-
jançada: el punt al qual dirigim la mirada, el moment en què ho fem, el lloc...
D’altra banda, la mirada sempre és intencional i, per tant, la seva anàlisi sem-
pre és contextualitzable, ja que no mirem des de la vacuïtat cultural. La càme-
ra, doncs, no filma des de la neutralitat, sinó que selecciona. En definitiva, la
nostra mirada no és innocent, ni amb la càmera ni amb el quadern de camp,
sinó que mirem des d’una perspectiva particular que ens proporciona la cultu-
ra a la qual pertanyem.
Com ha assenyalat amb encert Paul Byers (citat per Grau, 2000), les cà-
meres no fan fotografies, però la gent sí. Les filmacions, com les notes
de camp, són selectives, ja que, d’una banda, recullen informació que
ens és insuficient –com aquelles fotografies que sense el comentari al
peu no ens diuen res– i, de l’altra, tenen les mateixes limitacions d’espai
i de temps que el mateix etnògraf, gairebé sempre solitari en indrets on
l’acció es multiplica aquí i allà.
La imatge enregistrada, en aquest sentit, és el punt de convergència entre l’ob-

jectivitat del fet i la subjectivitat de la seva percepció. La subjectivitat, tanma-
teix, no falseja la realitat, simplement la situa en un posicionament determinat,

i el fet que la mediació tècnica no sigui garantia d’objectivitat no l’invalida
com a instrument d’obtenció de dades empíriques i de reflexió sobre la realitat
sociocultural. La introducció de la fotografia, del cinema o del vídeo en la in-
vestigació s’insereix plenament en les interpretacions ètiques de l’investiga-
dor, ja que la imatge, com a document, no s’ha d’aïllar del seu context
sociocultural. Per a entendre una producció, sigui quina sigui, l’hem de posar
en relació amb el context cultural, econòmic i polític –i si cal teòric– en què
s’ha generat.
El valor de la imatge no resideix, doncs, en el fet que sigui una reproducció

fidel de la realitat, un registre objectiu. El valor etnogràfic no és una propietat
de l’objecte, sinó el producte d’una relació entre l’investigador, el que s’ha in-
vestigat i les seves mediacions tècniques (Ardèvol, 2001, pàg. 57).
En certa manera, creiem que el posicionament de l’etnògraf davant dels mit-

jans audiovisuals no presenta una problemàtica massa diferent de la que ge-
neren les altres tècniques de recollida de dades i fonts documentals que hem
anat presentant al llarg d’aquest capítol. En tot cas, l’especificitat d’aquest mit-
jà consisteix en el fet que és alhora tècnica d’obtenció de dades, font docu-
mental i suport de presentació de resultats de la recerca. Les reserves, límits i
potencialitats d’aquests mitjans estan en línia, doncs, amb aquells que corres-
ponen a l’observació plasmada en el diari de camp, en l’enregistrament d’una
entrevista, en el text documental o resultat de la transcripció d’una entrevista,
o en la confecció d’una monografia. Per aquesta raó, la idea, per exemple, de
limitar l’ús de la imatge per la seva possible càrrega de subjectivitat és tan poc
defensable com ho seria promoure la limitació de l’ús de l’escriptura en la des-
cripció etnogràfica pels seus possibles biaixos retòrics. Potser no és del tot fo-
rassenyat, al capdavall, recordar l’evidència que l’etnografia no se les heu amb
objectes principalment sinó amb subjectes.
Resum
En aquest mòdul didàctic hem presentat les principals tècniques de camp que
hom utilitza en el treball etnogràfic: l’observació participant, les entrevistes,
l’anàlisi de xarxes socials, les cartes de parentiu i les genealogies, les fonts docu-
mentals i els arxius, i la fotografia, el dibuix i els enregistraments audiovisuals.
Pel que fa a l’observació participant, hem assenyalat que es tracta de la tèc-

nica de camp per excel·lència, que articula tot el conjunt d’informacions que
s’obtenen per mitjà d’altres tècniques més formalitzades i els dóna sentit. Ob-
servar i participar constitueixen les pràctiques que permeten a l’etnògraf sub-
mergir-se en la vida quotidiana de les persones, per tal de comprendre el sentit
profund de les seves accions, dels seus motius, de la seva lògica.
Hem donat una gran importància a una concepció complexa, densa, de l’et-
nografia, que es fonamenta en un exercici de contrastació de fonts, en la re-
cerca de la pluralitat de veus que ens permeti caracteritzar les sensibilitats
diferents dels actors socials, que poden interpretar un mateix fet social de ma-
neres molt contrastades.
Observar i participar, en aquest sentit, vol dir cercar els diferents grups socials:
homes i dones, nens, joves, gent adulta i gent gran, obrers o pagesos i propie-
taris. Observar, en definitiva, ens permet prendre contacte amb realitats con-
cretes i particulars que ens poden donar accés a comprendre i interpretar
adequadament la lògica general en la qual es basa un sistema social.
La tècnica de les entrevistes constitueix un suport bàsic per a sistematitzar i for-

malitzar el coneixement obtingut a partir de l’observació participant. D’una
banda, és molt important la selecció del tipus d’entrevista que requereix cada
situació i cada tipus d’informant. Hem distingit quatre tipus bàsics d’entrevista:
la informal, la no estructurada, la focalitzada i les entrevistes grupals.
De fet, l’entrevista informal cau més dins l’àmbit de l’observació participant

que no pas en la mateixa tècnica de les entrevistes, ja que per la seva naturalesa
és fruit de la interacció entre l’investigador i les persones de la comunitat amb
la qual conviu. Sigui com vulgui, allò que marca la diferència entre la forma
com es duen a terme les entrevistes etnogràfiques, per contrast amb les tècni-
ques d’altres científics socials, és el seu caràcter d’entrevistes en profunditat,
ja que són fruit de trobades reiterades entre l’investigador i els informants en
el decurs de les llargues estades de camp en què recolza l’etnografia.
L’anàlisi de xarxes socials és, potser, la tècnica més formal que fa servir l’etnò-
graf i, en general, es pot afirmar que s’ha utilitzat en els estudis urbans i en
aquell tipus de realitat social caracteritzada per la discontinuïtat de les relacions
socials i l’absència de relacions cara a cara i de control social. L’estudi de les ca-
denes migratòries és un cas típic d’aplicació d’aquesta tècnica sociomètrica.
Com hem pogut veure, sempre utilitzem les xarxes socials a partir d’un indi-
vidu o ego, el nostre informant, al voltant del qual es forma un conjunt de
relacions (que, en alguns casos, pot ser un conjunt d’acció o quasigrup), ca-
dascuna de les quals constitueix un nòdul, lligat a l’ego per un vincle, a partir
d’un atribut, és a dir, aquell element institucional o social compartit: amistat,
veïnatge, treball, etc.
D’acord amb els objectius analítics ens interessarà representar només les rela-
cions de l’ego amb els seus nòduls (estrella ) o, també, els vincles entre els di-
ferents nòduls lligats a l’ego (zones). També podem representar només les
relacions directes de l’ego (estrelles o zones de primer ordre), o bé les relacions
de segon, tercer, quart o, fins i tot, de cinquè ordre, com en el cas de les elec-
cions municipals de Dewas a l’Índia.
El més important, amb tot, no és la tècnica per ella mateixa, sinó tot l’univers
analític que es desvetlla a partir d’aquest instrument: el camp de les relacions
socials no institucionalitzades i, per tant, no sotmeses a regles o constrenyi-
ments normatius.
L’anomenat mètode genealògic és tan antic com l’etnografia professional.

L’anàlisi de les relacions entre parents i, especialment, de les terminologies de
parentiu va ser un tema d’interès preferent des de l’època de Lewis Morgan i
William Halse Rivers.
La manera com s’estableix la frontera entre parents i no parents, com s’es-

tableix la jerarquia entre una proximitat més gran o més petita, l’ús social que
els grups humans fan del parentiu per tal de regular el matrimoni (exogàmic
o endogàmic), l’accés a l’herència o als càrrecs polítics, constitueixen temes
centrals per a les teories antropològiques i per a la interpretació dels etnògrafs.
Hem intentat, en la mesura que ha estat possible, fonamentar i exemplificar

el concepte de família i, d’una manera més general, el concepte de grup resi-
dencial, tot destacant la dimensió dinàmica del cicle familiar , entès com un
procés reproductiu.
Les cartes de parentiu serveixen per a comprovar que l’ego representa (de ma-
nera subjectiva) tot aquell conjunt de relacions de parentiu que són externes
a la unitat residencial. De fet, una carta de parentiu és una forma específica de
xarxa social, en la mesura que representa una part de l’univers de relacions so-
cials que manté l’individu.
Les genealogies, en relació amb les cartes de parentiu, tenen una profunditat
generacional més gran i una extensió col·lateral més petita. En els sistemes
cognaticis de parentiu, com el nostre, en què classifiquem com a parents les
branques paterna i materna, es produeix una progressió geomètrica en cada
generació ascendent –dos pares, quatre avis, vuit besavis, setze rebesavis, tren-
ta-dos “re-rebesavis”, etc.–, la qual cosa impedeix poder reconstruir genealogi-
es en les quals es representin tots els antecessors possibles.
De fet, el més usual és que es facin genealogies a partir d’una sola branca, per
exemple a partir del cognom o a partir dels diferents cognoms que apareixen
com a propietaris d’una casa en el sistema de família troncal.
L’anàlisi documental té cada vegada una importància més gran en el treball

etnogràfic, especialment des que l’antropologia va abandonar la seva orienta-
ció exclusiva cap a l’estudi de les societats àgrafes. La importància de l’anàlisi
textual i dels estudis d’orientació històrica guia l’etnògraf cap a la localització
i l’estudi d’arxius i documents.
Ja ha quedat palès que hi ha moltes tipologies possibles per a classificar els docu-
ments, valorar un projecte de recerca etnogràfic i de realitzar una aproximació al
treball de camp sota la supervisió del consultor o consultora de l’assignatura.
Hem introduït també el concepte d’observació documental, entès com aquell
tipus d’observació que té com a objectiu les realitzacions humanes, els productes
de la vida social, en la mesura en què revelen idees, opinions i formes d’actuar i
de viure; i hem assenyalat, així mateix, la relació existent entre arxius, memòria
i patrimoni.
Finalment, hem fet una presentació breu del valor analític de la fotografia, del
dibuix i dels enregistraments audiovisuals . Cal dir, però, que l’ús més fre-
qüent de la iconografia en l’etnografia clàssica ha estat el d’element il·lustra-
dor, com a complement de l’escriptura etnogràfica, més que no pas com un
element d’anàlisi comparable a les dades del diari de camp o a la transcripció
de les entrevistes. Tanmateix, la imatge està associada a dues grans funcions
en el marc de l'antropologia: una d'il·lustradora o testimonial i una altra de
caire metodològic; en aquest cas es distingeix la imatge com a objecte d'estudi,
la seva anàlisi, i com a metodologia de treball per a la presa de dades.
L’àmbit del cinema ha estat el que d’una manera més evident ha posat en pri-
mer pla la possibilitat de fer un ús analític de l’enregistrament fílmic, el qual,
segons Jean Rouch, equivaldria a l’enregistrament escrit habitual. El procés de
muntatge d’un film etnogràfic equivaldria al procés d’escriptura etnogràfica, i
la pel·lícula muntada no seria altra cosa que una monografia etnogràfica ex-
pressada en imatges i so. L’antropologia visual , entesa com la tradició que
impulsa l’ús dels enregistraments fílmics com una eina etnogràfica més i, a la
vegada, que proposa la conveniència de desenvolupar obres etnogràfiques en
format audiovisual, és un àmbit de treball cada vegada més desenvolupat, que
reivindica una visió del cinema etnogràfic al servei de la teoria antropològica.
Activitats
1 . Si en teniu l’oportunitat, visiteu un mercat o una fira al carrer i observeu el que hi veieu,
Lectura recomanada
tot tenint una cura especial a descriure l’espai físic, la distribució de les parades dins aquest
espai, els tipus de productes que es venen, el tipus de gent que hi ha (venent, comprant i pas- Taylor, S.; Bogdan, R.
sejant), la manera com la gent s’adreça als altres, etc. Preneu notes de tot el que observeu, (1992). Introducción a los
redacteu aquestes notes tot seguit i després contrasteu la vostra observació amb altres perso- métodos cualitativos de
nes properes que coneguin aquest ambient. Podreu comprovar el caràcter subjectiu de qual- investigación. Barcelona:
sevol observació i, al mateix temps, la diferència que hi ha entre observar i participar en una Paidós.
situació determinada.
2 . Aquesta experiència d’observació es pot repetir en situacions menys impersonals i més

complexes, en què calgui que l’observador es presenti com a tal i participi en algun tipus d’in-
teracció. Per exemple, es tractaria d’assistir a la reunió de la Junta Directiva d’una associació,
a una assemblea de veïns, a una manifestació, a una reunió del Consell Escolar d’un col·legi
o a la reunió familiar d’un amic. Es tracta, en aquest cas, de caracteritzar les persones, les se-
ves opinions, els valors que es desprenen de les seves opinions, etc. Després de redactar l’in-
forme corresponent, mireu de contrastar els resultats amb aquella persona que us ha servit
de contacte per a accedir a l’observació.
3 . Si en teniu l’oportunitat, seria molt interessant fer relatar un esdeveniment familiar im-
Lectura recomanada
portant del passat a més d’un membre de la mateixa unitat familiar o de la mateixa parentela,
per tal de detectar els biaixos i els èmfasis diferents de cada narració. Després de redactar l’in-
Pujadas, Joan J. (1992).
forme cal que el contrasteu amb la persona que us ha servit d’introductora a la família o la El método biográfico.
parentela observada. Madrid: CIS.
4 . Fóra molt interessant establir el conjunt o xarxa individual dels diferents membres de la
teva unitat domèstica, per a poder establir després:
a) Quines relacions són compartides per tots els membres o per cada generació, i quines re-
lacions són estrictament personals.
b) Quins són els àmbits preferents d’on s’extreuen aquestes relacions (veïnat, treball, estudi,
parentiu).
c ) Quins membres de la família tenen més relacions o més variades, etc.
Finalment, si es vol, es pot fer una representació gràfica dels resultats en forma d’una zona
de segon ordre.
5 . Es pot fer el mateix exercici anterior, però prenent ara com a unitat d’anàlisi el teu grup
d’amics.
Lectura recomanada
6 . Es poden reunir les dades i fer la representació gràfica de la carta de parentiu corresponent
Pujadas, J.J.; Comas
a la teva família. Cal fer servir com a informants un familiar de la branca matrilateral i un de
d’Argemir, D. (1994).
la patrilateral. Estudios de antropología social
en el Pirineo aragonés.
7 . Es pot intentar reconstruir la genealogia d’una de les teves branques familiars, tot inten- Saragossa: Diputación
tant arribar a la generació dels teus rebesavis. Es poden agafar com a informants persones de General de Aragón.
la parentela alienes al nucli familiar.
8 . Penseu un tema (per exemple, l’experiència laboral) i feu-ne una breu guia d’entrevista
(continuant amb el mateix exemple: formació professional, diferents treballs realitzats al Lectura recomanada
llarg de la vida laboral, relacions amb els companys o companyes de feina, amb els superiors,
grau de satisfacció de la feina, la feina ideal, etc.). Cerqueu un informant i feu-li una entre- Hammersley, M.;
vista en profunditat focalitzada en el tema escollit, que haureu d’enregistrar en una cinta Atkinson, P. (1994).
Etnografía. Métodos de
magnetofònica. Posteriorment proveu de transcriure una part de la cinta enregistrada. Us
investigación. Barcelona:
adonareu, entre altres coses, de la dificultat que comporta intentar reproduir el llenguatge Paidós.
oral en llenguatge escrit.
9 . Aneu al Registre Civil o a un arxiu municipal o parroquial d’algun municipi petit o mitjà
(d’entre dos mil i deu mil habitants, per exemple) i cerqueu les dades referides als matrimonis
realitzats durant un any (si el municipi és més gran, agafeu-ne un mes) de cada un dels tres
períodes següents: un de la dècada dels anys quaranta, un de la dècada dels anys seixanta i
un de la dècada dels anys vuitanta. Anoteu l’edat dels contraents de tots els matrimonis re-
gistrats en cadascun dels anys o mesos escollits. Fixeu-vos, per a cadascun dels períodes, en
l’edat mitjana d’entrada al matrimoni per a homes i dones i en la diferència d’edat entre els
cònjuges. Compareu els resultats de cadascun dels períodes. Intenteu interpretar els resultats.
El mateix es pot fer amb el càlcul del nombre de fills per parella.
10. Mireu una de les pel·lícules que se us faciliten amb els materials de l’assignatura i feu-ne
una lectura com si fos un text, tot analitzant les seqüències com si fossin capítols d’un llibre
i explicant-ne l’argument.
Exercicis d’autoavaluació
1 . En què consisteix la tècnica de l’observació participant?
2 . Quina diferència hi ha entre unitat d’anàlisi i unitat d’observació?
3 . Què s’entén per perspectiva emic?
4 . Quina és la principal diferència entre les entrevistes fetes per etnògrafs i les entrevistes ba-
sades en qüestionaris?
5 . Assenyala alguns dels consells o aspectes principals que s’haurien de tenir en compte a
l’hora de dur a terme una bona entrevista qualitativa en profunditat.
6 . Quins autors van ser els introductors de l’anàlisi de les xarxes socials?
7 . Quins són els elements que constitueixen un conjunt o un grup d’acció?
8 . Quina és la diferència entre els dos tipus de conjunts que hem anomenat estrelles i zones?
9 . Per què Dadilahy, del poble dels vezo, que feia d’informant de Rita Astuti, es va estranyar
quan ella li va demanar una llista completa dels seus parents?
10. Quina és la diferència entre genealogies objectives i subjectives?
11. Quines són les aplicacions principals del mètode genealògic?
12. Què vol dir que l’investigador no exerceix cap mena de control sobre la producció de la
documentació escrita?
13. Quin aspecte fonamental de la problemàtica de l’ús de tècniques audiovisuals ens aporta
l’exemple relatat per Collin Turnbull sobre la “confusió” dels pigmeus mbuti entre unes va-
ques i uns insectes?
14. Quins tres grans models d’interacció entre el cineasta, allò que filma i l’espectador es po-
den establir?
Solucionari
Exercicis d’autoavaluació
1 . Consisteix en la interacció social entre l’investigador i els informants en el milieu d’aquests

darrers i en la recollida de dades de manera sistemàtica i no intrusiva.
2 . La primera es refereix a l’univers d’anàlisi, mentre que la segona es refereix als enclava-
ments concrets on es realitzen les observacions.
3 . El conjunt de significats subjectius compartits pels membres d’un grup social a partir de
la seva experiència cultural particular.
4 . La diferència principal no és, com es pensa sovint, el grau d’estructuració de les unes i de
les altres, sinó el fet que les primeres són reflexives i les altres estandarditzades, és a dir, que els
etnògrafs construeixen en bona mesura l’entrevista in situ , en el marc de la interacció que
mantenen amb l’entrevistat, mentre que en les de l’altre tipus l’entrevistador és l’amo i se-
nyor tant de les preguntes que farà com de les respostes que oferirà a l’entrevistat perquè s’hi
identifiqui.
5.
a) Considerar la distància cultural entre l’entrevistador i l’entrevistat.
b) Fer que l’informant se senti còmode.
c ) No emetre judicis negatius i donar confiança a l’entrevistat.
d) Permetre i fomentar que la gent parli.
e ) Prestar atenció.
f) Assegurar-nos de l’entesa mútua entre l’entrevistat i l’entrevistador: que l’un entengui cor-
rectament allò que se li pregunta i que l’altre faci el mateix en relació amb allò que se li ex-
plica o se li contesta.
g) Ser sensible i tractar amb consideració l’entrevistat.
6 . José Luis Moreno (1953), John Barnes (1954) i Elizabeth Bott (1957).
7 . Els nòduls (o individus), els vincles (o relacions) i els atributs.
8. Mentre que les estrelles només reflecteixen les relacions de l’ego amb els membres (nòduls) del
seu conjunt, les zones reflecteixen també les relacions que els nòduls tenen entre ells.
9 . Perquè les parenteles dels vezo, anomenades filonga, són gairebé il·limitades, ja que en for-
men part tots els homes i totes les dones, tant de la branca del pare com de la mare, sense
cap limitació de grau.
10. Les primeres es construeixen a partir de diferents fonts, que s’han de contrastar, amb la
finalitat d’eliminar possibles errors o distorsions. Les segones reflecteixen més la visió sub-
jectiva que cada actor social té de la genealogia, segons la seva edat, el sexe o l’estatus.
11.
a) Grups residencials i cicles familiars.
b) Cartes de parentiu.
c) Genealogies.
d) Narratives familiars.
12. Que, a diferència d’altres fonts d’informació, com ara les entrevistes o els qüestionaris,
que són provocades i controlades pel mateix investigador, la documentació escrita ja li ve
donada sense que l’hagi demanat, raó per la qual, sovint, no respon exactament als seus in-
teressos i ha d’exercitar en un grau elevat la “imaginació antropològica” per tal de fer utilit-
zables aquests materials.
13. La de la selectivitat i intencionalitat de la mirada. El fet que la càmera no filma des de la

neutralitat, sinó des de la perspectiva particular que proporciona la cultura a la qual pertany
el filmador.
14. El model individualista distant, el de màxima col·laboració o experiencial i l'evocatiu.

Bibliografia
Bibliografia bàsica
Ardèvol, E.; Pérez Tolón, L. (1995). Imagen y cultura. Perspectivas del cine etnográfico.
Granada: Diputación Provincial de Granada.
Bott, E. (1990). Familia y red social. Roles, normas y relaciones externas en las familias urbanas
corrientes. Madrid: Taurus.
Evans-Pritchard, E.E. (1977). Los Nuer. Barcelona: Anagrama (edició original del 1940).
Hammersley, M.; Atkinson, P. (1994). Etnografía. Métodos de investigación . Barcelona:

Paidós.
Hannerz, U. (1986). Exploración de la ciudad. Mèxic DF: Fondo de Cultura Económica.
Malinowski, B.K. (1986). Els argonautes del Pacífic Occidental (2 vol.). Barcelona: Edicions 62 /
Diputació de Barcelona (edició original del 1922).
Pujadas, J.J. (1984). “Guia general per a l’estudi de l’etnicitat i dels processos migratoris”. Arxiu
d’Etnografia de Catalunya (núm. 3, pàg. 139-172).
Radcliffe-Brown, A.R. (1972). Estructura y función en la sociedad primitiva. Barcelona:

Península (edició original del 1952).
Taylor, S.J.; Bogdan, R. (1992). Introducción a los métodos cualitativos de investigación.

Barcelona: Paidós.
Velasco, H.; Díaz de Rada, A. (1997). La lógica de la investigación etnográfica . Madrid: Trotta.
Bibliografia complementària
Alberich i Fugueras, R. (2000). Els arxius, entre la memòria històrica i la societat del coneixement.
Barcelona: Ed. UOC.
Anderson, B. (1991). Imagined Communities . Londres: Verso.
Ardèvol, E. (2001). “Imatge i coneixement antropològic”. Anàlisi (núm. 27, pàg. 43-64).
Asch, T.; Marshall, J.; Spier, P. (1973). “Ethnographic film: Structure and Function”.
Annual Review of Anthropology (núm. 2, pàg. 179-187).
Astuti, R. (1995). People of the Sea. Identity and Descent among the Vezo of Madagascar.
Cambridge: Cambridge University Press.
Barnard, A.; Good, A. (1984). Research Practices in the Study of Kinship. Londres: Academic
Press.
Barnes, J.A. (1954). “Class and Committees in a Norwegian Island Parish”. Human Relations
(vol. 7, núm. 1, pàg. 39-58).
Barnow, E. (1996). El documental. Historia y estilo . Barcelona: Gedisa.
Berger, P.L.; Luckmann, T. (1988). La construcció social de la realitat. Barcelona: Herder.
Bourdieu, P. (1979). La fotografía, un arte intermedio. Mèxic: Nueva Imagen.
Brettell, C.B. (1998). “Fieldwork in the Archives”. HandBook of Methods in Cultural Anthropology.
Altamira Press.
Brigard, E. de (1975). “Historia del cine etnográfico”. A: E. Ardèvol; L. Pérez Tolón (1995).
Imagen y cultura. Perspectivas del cine etnográfico (pàg. 33-73). Granada: Diputación Provincial
de Granada.
Burke, P. (1994, ed.). Formas de hacer historia . Madrid: Alianza Universidad.
Collier Jr., J.; Collier, M. (1986). Visual Anthropology, Photography as a Research Method.
University of New Mexico Press.
Comaroff; C. (1992). Ethnography and the Historical Imagination . Boulder: Westview Press.
Comas d’Argemir, D. (1988). “Household, Family, and Social Stratification: Inheritance

and Labor Strategies in a Catalan Village (Nineteenth and Twentieth Centuries”. Journal of
Family History (núm. 13, pàg. 143-163).
Comas d’Argemir, D.; Pujadas, J.J. (1991). “Familias migrantes: reproducción de la iden-
tidad y del sentimiento de pertenencia”. Papers (núm. 36, pàg. 33-56).
Comelles, J.M. (1979). Groupes informels, mobilisation et factions dans un hopital psychiatrique.
París: EHESS.
Crawford, P.I. (1992). “Films as discours: the invention of anthropological realities”. A:

P.I. Carwford; D. Turton (ed.). Film as ethnography (pàg. 66-82). Manchester / Nova York:
Manchester University Press.
Epstein, A. (1958). Politics in an Urban African Community. Manchester: Manchester University

Press.
Estrada, F. (1998). Les cases de pagès al Pla d’Urgell . Lleida: Pagès Ed.
Ferrés i Prats, J. (1990). Per a una didàctica del vídeo. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
Figueras, N.; Puigvert, J.M. (1998). Les tribulacions d’un masover fadristern . Girona: Estudis
i Textos.
Flaherty, R. (1937). “La función del documental”. A: J. Romaguera; H. Alsina (1989). Textos
y manifiestos del cine (pàg. 151-154). Madrid: Cátedra.
Fontcuberta, J. (1997). El beso de Judas. Fotografía y verdad. Barcelona: Gustavo Gili.
Gamst, F.C. (1980). The Hoghead: An Industrial Ethnology of the Locomotive Engineer. Nova
York: Holt, Rinehart & Winston.
Geertz, C. (1987). La interpretación de las culturas. Mèxic DF: Gedisa.
Geertz, C. (1989). El antropólogo como autor. Barcelona: Paidós.
Gómez-Ullate García de León, M. (2000). “Memoria, diarios y cintas de vídeo. La gra-

bación de vídeos en el campo y su análisis como técnica de investigación antropológica”.
Revista de Antropología Social. (núm. 9, pàg. 199-209).
González de la Rocha, M. (1994). The Resources of Proverty. Women and Survival in a Mexican
City. Cambridge: Blackwell.
Goody, J. (1995). Cocina, cuisine y clase. Estudio de sociología comparada. Barcelona: Gedisa.
Grau Rebollo, J. (2000). Los textos audiovisuales como documentos etnogràficos. Lectura desde
el parentesco. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona [(2002). Antropología
audiovisual . Barcelona: Ed. Bellaterra).
Grawitz, M. (1975). Métodos y técnicas de las ciencias sociales. Barcelona: Hispano Europea.
Grierson, J. (1932-1934). “Postulados del documental”. A: J. Romaguera; H. Alsina (1989).

Textos y manifiestos del cine (pàg.139-147). Madrid: Cátedra.
Hannerz, U. (1998). Conexiones transnacionales. Cultura, gente, lugares. Madrid: Cátedra.
Hill, M.R. (1993). Archival strategies and techniques. Newbury Park, CA: Sage.
Jociles, M.I. (1989). La casa a la Catalunya nova. Madrid: Ministerio de Cultura.
Juliano, D. (1991). “El lenguaje de los tangos”. Historial y Fuente oral (núm. 6, pàg. 123-141).
Lacey, N. (1998). Image and Representation. Key concepts in Media Studies. Londres: MacMillan
Press.
Laslett, P. (1972). “Introduction: the History of Family”. A: P. Laslett; R. Wall (ed.). Household
and Family in Past Time (pàg. 1-89). Cambridge: Cambridge University Press.
Le Wita, B. (1988). Ni vue ni connue. Approche ethnographique de la culture bourgeoise. París:

Maison des Sciences de l’Homme.
Llobera, J.R. (comp.) (1975). La antropología como ciencia. Barcelona: Anagrama.

Lomnitz, L.A. (1983). Cómo sobreviven los marginados. Mèxic: Siglo XXI.
Lomnitz, L.A.; Pérez Lizaur, M. (1993). Una familia de la élite mexicana. Parentesco, clase
y cultura 1829-1980. Mèxic: Alianza.
Malinowski, B.K. (1977). El cultivo de la tierra y los ritos agrícolas en las islas Trobriand.
Barcelona: Labor (edició original del 1935).
Malinowski, B.K. (1989). Diario de campo en Melanesia . Madrid: Júcar.
Matarazzo, J. (1964). “Interviewev mm-humm and interviewee speech duration”. Psycho-

teraphy: Theory, Research and Practice (núm.1, pàg. 109-114).
Mayer, A.C. (1980). “La importancia de los cuasi-grupos en el estudio de las sociedades com-
plejas”. A: E. Wolf i altres. Antropología social de las sociedades complejas (pàg. 108-133).
Madrid: Alianza.
McDonogh, G.W. (1989). Las buenas familias de Barcelona. Historia social de poder en la era
industrial. Barcelona: Omega.
Millerson, G. (1985). Técnicas de realización y producción en televisión. Madrid: IORTV.
Moreno, J.L. (1978). Who Shall Survive? Foundations of Sociometry, Group Psychoterapy and
Sociodrama. Nova York: Beacon House Inc. (edició original del 1953).
Mucchielli, R. (1978). La entrevista en grupo . Bilbao: Mensajero.
Poirier, J.; Clapier-Valladon, S.; Raybaut, P. (1983). Les récits de vie. Théorie et pratique.
París: Presses Universitaires de France.
Portelli, A. (1989). “Historia y Memoria: La muerte de Luigi Trastulli”. Historia y Fuente Oral
(núm. 1, pàg. 5-32).
Prat, J. (1997). El estigma del extraño. Un ensayo antropológico sobre las sectas religiosas .
Barcelona: Ariel.
Pujadas, J.J. (1992). El método biográfico . Madrid: CIS.
Pujadas, J.J.; Comas d’Argemir, D. (1994). Estudios de antropología social en el Pirineo

aragonés. Saragossa: Diputación General de Aragón.
Rabinow, P. (1992). Reflexiones sobre un trabajo de campo en Marruecos. Madrid: Júcar.
Rivers, W.H.R. (1996). El mètode genealògic i l’origen dels sistemes classificatoris de parentiu.
Barcelona: Icaria.
Roca, J. (1988). L’ermita del Remei d’Alcover. Una aproximació antropològica. Alcover: CEA.
Roca, J. (1996). De la pureza a la maternidad. La construcción del género femenino en la postguerra

española. Madrid: Ministerio de Educación y Cultura.
Roigé, X. (1989). Família i grup domèstic. Estratègies residencials al Priorat (segles XIX i XX ).
Lleida: Departament de Geografia i Història de l’Estudi General de Lleida.
Rollwagen, J.R. (1988). “The Role of Anthropological Theory in Ethnographic Filmmaking”.

Anthropological Filmmaking. Nova York: Harwood Academic Publishers.
Romaguera, J.; Alsina, H. (1989). Textos y manifiestos del cine. Madrid: Cátedra.
Roubin, L.A. (1981). “Archivos históricos. Interés de las fuentes de archivos locales en
etnología europea”. A: R. Creswell; M. Godelier (comp.). Útiles de encuesta y de análisis an-
tropológicos (pàg. 31-38). Madrid: Fundamentos.
Rouch, J. (1962). “¿El cine del futuro?”. A: J. Romaguera; H. Alsina (1989). Textos y manifiestos
del cine (pàg. 155-164). Madrid: Cátedra.
Rouch, J. (1995) “El hombre y la cámara”. A: E. Ardèvol; L.P. Tolón (ed.). Imagen y cultura
(pàg. 95-121). Granada: Diputación Provincial de Granada.
Sahlins, M. (1981). Historical Metaphors and Mythical Realities: Structure in the Early History of
the Sandwich Islands Kingdom. Ann Arbor: University of Michigan Press.
Sahlins, M. (1988). Islas de historia. La muerte del capitán Cook. Metáfora, antropología e historia .
Barcelona: Gedisa.
Schwartzman, H.B. (1993). Ethnography in Organizations . Londres: Sage.
Schwarzstein, D. (2002). “Fuentes orales en los archivos: desafíos y problemas”. Historia,

Antropología y Fuentes Orales (núm. 27, pàg. 167-177).
Scrimshaw, S.C.M.; Hurtado, E. (1988). Procedimientos de Asesoría Rápida. Los Angeles:

Centro de Estudios Latinoamericanos, UCLA.
Segalen, M. (1985). Quinze générations de bas-bretons. París: Presses Universitaires de France.
Sellitz, C.; Wrightsman, L.; Cook, S.W. (1980). Métodos de investigación en las relaciones
sociales. Madrid: Rialp.
Sierra Bravo, R. (1989). Técnicas de investigación social. Madrid: Paraninfo.
Sontag, S. (1981). Sobre la fotografía . Barcelona: Edhasa.
Soronellas, M. (1993). Catàleg de l’Arxiu Històric de la Selva del Camp. Tarragona: Institut
d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV / Diputació de Tarragona.
Thomas, W.F.; Znaniecki, F. (1927). The Polish Peasant in Europe and America . Nova York:
Knopf.
Thompson, P. (1988). La voz del pasado. València (edició original Oxford, 1978).
Turnbull, C. (1984) Pigmeos, el pueblo de la selva. Buenos Aires: Javier Vergara.
Whyte, W.F. (1943). Street Corner Society . Chicago: The University of Chicago Press.
Wolf, E. (1971). Los campesinos. Barcelona: Labor.
Wolf, E. (1980). “Relaciones de parentesco, de amistad y de patronazgo en las sociedades

complejas”. A: E. Wolf i altres. Antropología social de las sociedades complejas (pàg. 19-39).
Madrid: Alianza.
Annexos
Gràfic núm. 3
Font: Dolors Comas d’Argemir, “Household, Family and Social Stratification: Inheritance and Labor Strategies in a Catalan Village
(Nineteenth and Twentieth Centuries)”. Journal of Family History (1988, núm. 13, pàg. 154).
Gràfic. núm. 4
Font: G.W. McDonogh, Las buenas familias de Barcelona. Historia social de poder en la era industrial (1989, pàg. 293).
Barcelona: Omega.

Mpz2qyxehpvay56dthkf PDF

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Mpz2qyxehpvay56dthkf PDF

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

L’etnografia

1. L’observació participant (Joan J. Pujadas) ......................................... 9

2. Les entrevistes (Jordi Roca i Girona) ...................................................... 22

3. L’anàlisi de les xarxes socials (Joan J. Pujadas) ................................. 39

4. Cartes de parentiu i genealogies (Dolors Comas d’Argemir ) ............. 58

5. Fonts documentals i arxius (Jordi Roca i Girona) .............................. 71

5.2. Tipus de fonts documentals i criteris de (re)definició

6. Fotografia, dibuix i enregistraments audiovisuals

Activitats .................................................................................................. 101

Exercicis d’autoavaluació .................................................................... 102

Solucionario ............................................................................................. 103

Annexos ..................................................................................................... 108

L’etnografia és un dels principals mètodes d’investigació social. Sens dubte

xes socials, que presentem en aquest mateix mòdul.

El treball de camp etnogràfic requereix, indispensablement, la residència perllon-

Durant aquesta estada perllongada utilitzem diverses tècniques de recollida

Observar i participar, capbussar-se en la subjectivitat de les vides quotidianes

Observar i participar constitueix sovint una pràctica d’investigació complexa

En l’àmbit de l’observació participant anomenem triangulació la com-

Un dels factors principals d’aquesta complexitat és el mateix caràcter personal

Amb relació a l’aplicació de la resta de tècniques de camp, la major part encara

Una entrevista en profunditat, per exemple d’orientació biogràfica, pot im-

ben persones interessades a col·laborar davant la promesa d’obtenir després

Aquest mòdul didàctic està dedicat a la presentació de les principals tècniques

1. Fer la presentació de cadascuna de les sis tècniques de camp bàsiques: l’ob-

2. Plantejar els avantatges i les limitacions de l’ús sobre el terreny de cada

3. Descriure les diferents modalitats de cadascuna de les tècniques i suggerir

4. I·llustrar amb exemples l’ús de cada tècnica en investigacions especíiques.

5. Mostrar el caràcter humanístic de la metodologia etnogràfica i, per tant, el

6. Insistir en el caràcter obert i flexible de les tècniques etnogràfiques, que no

L’observació participant constitueix la principal tècnica d’investigació antro-

Com a tècnica de camp, l’observació participant no solament és

L’objectiu principal de la persona que investiga és familiaritzar-se amb els

Segons S.J. Taylor i R. Bogdan, l’observació participant consisteix en “la in-

1.1. Malinowski i l’etnografia de les illes Trobriand

L’observació participant, tal com era concebuda per Malinowski,

Com veurem més endavant, en els estudis orientats a l’anàlisi de so-

Si partim de la premissa del caràcter no intrusiu en què es fonamenta la tècni-

L’observació participant de Bronislaw Kaspar Malinowski

La tècnica de l’observació participant, instaurada per B.K. Malinowski, és descrita sense

Aquest segon aspecte és substancial perquè els objectius de l’observació parti-

1.2. L’experiència etnogràfica com a vivència intersubjectiva

H. Velasco; A. Díaz de Rada, La lógica de la investigación etnográfica (1997, pàg. 23).

Indubtablement, doncs, l’experiència etnogràfica, en general, i la particular,

Els mateixos sentiments formen part de la realitat quotidiana de les persones,

El mateix Malinowski confessa, en la introducció metodològica a Els argonau-

El treball de camp, en general, i l’observació participant en particular, esdeve-

Principalment, l’observació participant cerca la comprensió per part de

1.3. La ubicació en el terreny: objectius i escenaris

Per la seva mateixa naturalesa metodològica, l’observació participant consti-

concebudes i excessivament tancades del que es vol observar i descriure ens

Si volem destacar la pertinència de l’observació participant és per a suggerir

Sempre és millor confrontar les dades etnogràfiques amb plantejaments teò-

Diferències entre la unitat d’anàlisi i les unitats d’observació

És indubtable que el tipus de terreny (i el tema de la investigació) triat condi-

Moltes vegades no és necessària aquella coresidència que defensava Malinowski,

Al màxim que pot arribar l’investigador en aquests casos és a “camuflar-se”

Necessitem distingir, doncs, els diferents tipus d’escenaris o ter-

1) Una institució oberta (una associació de veïns, un sindicat,

2) Una comunitat petita (un poblat indígena, un llogarret, un barri

Per a ampliar la informació

Exemple d’observació participant en una comunitat tancada

El mateix ens trobarem si pretenem estudiar un sindicat, un partit polític o