BRUNO FORTE

La recerca del sentit perdut i la fe com a "memoria futuri" en

AA.VV. Cristianisme i societats avançades, ed. Cruïlla, 1992,
pp 65ss.

(...) La "raó adulta" emancipada és a la vegada protagonista i meta

de la modernitat: tot partint del gir vers la primacia del subjecte
realitzat per Descartes, a través de la variada florida del "segle de les
Llums", fins al fruit madur de la revolució francesa i de l'agosarada
sistematització especulativa del sistema hegelià, l'ordre de la raison
tendeix a abraçar tota la realitat de l'home i del món. Tot ha de ser
conduït a la norma i a la mesura de la raó, de manera que no resti
cap residu d'ombra i sigui vençuda tota resistència al procès
emancipador de l'esperit: en l'equació especulativa entre "ideal" i
"real" es reflecteixen tant el projecte pràctic de conduir el món i totes
les seves relacions a l'home com a únic subjecte de l'esdevenir
històric, com l'ambició d'un pensament solar, per al qual tot sigui clar
i evident, sense residus o novetats. La "raó moderna" postula així una
set de totalitat, que la torna constitutivament absoluta i violenta: el
món explicat amb el concepte no tolera la resistència, no suporta la
interrupció i no por deixar d'exorcitzar la inquietud de la singularitat i
les sorpreses de la diferència.

La més alta celebració especulativa d'aquest triomf de la raó, la

constitueix el sistema hegelià (...)

En aquest "èxtasi de l'acompliment", ja no hi ha espai per a

realitats ulteriors; en absolutitzar l'acte de la raó com a pura
fenomenologia de l'Esperit absolut, Hegel ha consumat el triomf del
present no sols sobre el passat sinó també sobre el futur. Si, d'una
banda, en l'acompliment reposen els mil.lenis de les "fatigues de
l'Esperit", de l'altra banda en ell es tanquen les portes del futur: un
cop aconseguit el vèrtex, ja no hi ha lloc per a la novetat. La llei de
l'esdevenir de la història s'ha fet clara a la consciència fins al punt
que no cal esperar res de nou, almenys res que pugui pertorbar la
comprensió solar del tot i de les seves lleis immanents. (...)

En l'acompliment del sistema es tanca el cercle de la vida:a tota

cosa se li ha donat un sentit. La pregunta antiga pel dolor ha obtingut
la resposta més tranquil.litzadora: el negatiu del món no és l'oposat
punyent al positiu, sinó que pertany a aquest com un moment
necessari del procés, com una etapa de la veritat. (...)

Herència de Hegel, en tant que productes de la síntesi d'idealitat i

realitat realitzada en el sistema, la ideologia pretén canviar el món a
partir del concepte: la realitat viscuda ha d'adaptar-se a la realitat
programada; el "negatiu" i el "positiu" han de ser duts a la síntesi,

1
que els supera tots dos (...) La totalitat -abraçada pel concepte- no
trigarà així a convertir-se en totalitarisme, historicitat dura i violenta,
transformació revolucionària destinada a adaptar la realidad, resistent
i obtusa, a l'ideal progressista i il.lustrat. (...)

Aquest destí de l'època moderna acosta la ideologia revolucionària

a la ideologia burgesa: si el totalitarisme de la primera és descarat,
manifestament repressiu i violent, el de la segona és subtil i
penetrant, difós pels "persuasors ocults" de les societats del
benestar, tan exigents i presumptuosos com els variats "senyors" de
la revolució. (...) L'amarga fallida destrueix l'un i l'altre somni de
totalitat: el tedi col.lectiu no és menys dramàtic que la nàusea de qui
ho posseeix tot; l'ànsia de llibertat no és menys gran que la
necessitat de justícia i d'autèntica qualitat de vida. (...) D'Orient a
Occident la crisi de la "raó adulta" es perfila com el rebuig de la seva
totalitat farta i programada, com a trontoll dels horitzons de sentit
oferts per ella, com a necessitat, nova i veritablement revolucionària
en les seves potencialitats, de la diferència, que trenqui el cercle de
les respostes deduïdes de la identitat ja donada. (...)

D'aquesta manera, la crisi de la "totalitat" de l'esperit modern es

perfila en general en la forma d'una "caiguda del sentit": allà on la
raó emancipadora tenia solucions clares i evidents, organitzades en
l'interior d'un significat omnicomprensiu i solar, el postmodern
redescobreix l'obscur excés de la vida en relació a tot "sentit" ideal,
l'esclavitud dolorosa de la finitud i de la mort, la fatiga no resolta del
negatiu, la diferència, que desplaça tota tranquil.la presumpció de
possessió de la identitat. És un comiat de les seguretats, una
restitució de la mort i del "no-res", l'abandó de tot fonament, per tal
de navegar vers el desconegut, "sense sentit", ans finalment
alliberats de la captura del sentit. "Pensament feble", "llarg adéu a
l'ésser i al fonament", l'aventura de la diferència després del deliri
bàquic de la identitat sembla resoldre's en un pur i vacu "escaure's",
en un permanent precipitar-se en el no-res. (...)