INFORME ESCOLTA CRÍTICA

Artista: The Beatles

Àlbum: Sgt. Pepper Lonely Hearts Club Band

Tema: A day in the life

Aquest és un tema ben particular ple de detalls interessants que defineix molt bé el
moment d’experimentació musical en que es trobava el quartet de Liverpool.

A priori, fins al minut 1:42 podriem considerar que estem davant d’un altra peça
melancòlica, amb cert aire psicodèlic a l’estil de Lucy in the sky with diamonds.
Tammateix, a partir de l’inici amb els aplaudiments podem intuir que no es tractarà d’un
tema amb una estructura pop típica. Aquesta primera part presenta un clàssic
acompanyament de piano a negres, amb una guitarra acústica rascant acords i un baix
elèctric portant el groove i el pes rítmic. Trobem elements de percussió com un shaker
que subdivideixen l’acompanyament del piano i la guitarra aportant riquesa rítmica. A
nivell sònic, el piano se situa en la zona dels low mid i la guitarra més en els high mid. El
baix ocupa bona part del’espectre greu amb una presència prominent. Aquesta presència
tant forta fa que el groove de bateria que entra a la meitat de la secció quedi una mica
emmascarat. La veu té un so força brillant i el que més la caracteritza és el tape delay que
aporta un aura mística.

La segona part ve precedida d’un pont musical on trobem una orquestra simfònica
fent una pujada cromàtica de manera desordenada i aleatòria entre les diferents
seccions. L’orquestra toca sobre un pedal de baix, piano i bateria que sosté rítmicament
el fragment. Abans de la pujada cromàtica, la secció de corda imita el motiu melòdic final
de la veu per tal d’enllaçar les dues parts. De fons sentim a una persona comptant
compassos. El piano queda de seguida tapat per tot l’univers sonor que està creant tota
l’orquestra. L’orquestra resol aquesta cacofonia sobre la tònica de la segona part i
aquesta comença amb un piano a negres, el baix, la bateria i el so d’un despertador. A
nivell instrumental no varia massa respecte a la primera part. Excepte la percussió, tot es
manté igual. No obstant, la sensació sonora és molt diferent. Per una banda, la veu està
molt més apagada i segurament molt més comprimida. No té gairebé reverberació i
desapareix el tape dealy. En canvi, la resta dels instruments mantenen una sonoritat prou
similar. Com a curiositat sentim a un dels cantants bordant com un gos. Aquesta part
acaba amb un pont on es recupera part de l’ambientació inicial (torna el delay, molt de
reverb, la veu es mou d’esquerra a dreta) i la tanca principalment la secció de vents de
l’orquestra que resol de nou sobre la tonalitat de la primera part.

Al minut 3:19 hi ha una reexposició del primer tema però amb un canvi molt
interessant. Hi ha una inversió de gairebé tots els panorames. El que havia sonat pel
canal dret, ara sona per l’esquerra i a l’inrevés. De la mateixa manera que a l’inici, la
secció tanca amb un fragment on l’orquestra torna a fer aquesta pujada caòtica sumat a
un acord de piano gegantí, el qual queda enregistrat fins la seva extenuació. Aquest so el
van aconseguir enregistrant tots els pianos d’Abbey Road, tocant el mateix acord en tot
el registre de tots els pianos alhora. Per tal que no saturés el senyal en els previs,
l’enginyer va anar pujant lentament la ganància amb els faders de manera que quedés
captada tota la cua de reverberació. Tammateix, encara que ho sembli, aquest no és el
final del disc. Quan ja sembla que acabarà amb aquesta nota infinita de piano, apareixen
uns loops de veu bastant perturbadors que es mouen d’esquerra a dreta, tancant
d’aquesta manera el que seria la seva obra mestra.