Relflexions sobre Cultura

Sampling
Després de llegir atentament aquest primer article sobre alguns temes que giren en
torn la cultura del sampling, se m’han plantejat algunes reflexions que m’agradaria poder
anar treballant durant el curs i acabar enfocant en el taller de secundària. L’article és molt
interessant perquè no només fa un recorregut històric sobre aquesta “nova” manera de
construir música i art en general, sinó que hi inclou reflexions molt interessants al
respecte. Per una banda, l’autor ens qüestiona la idea d’autenticitat. Realment el procés
creatiu es basa en un exercici d’exploració de la pròpia subjectivitat a través del qual
l’artista plasma una idea única i original? És això possible o l’art sempre es basarà en
petites apropiacions d’art preexistent? El text ens argumenta clarament a favor de la
segona opció amb una cita que em resulta molt interessant:

"Nothing today, like nothing since we tamed fire, is genuinely new: Culture, like science
and technology, grows by accretion, each new creator building on the works of those who
came before”.

A partir d’aquesta idea, la qual va ser proposada per primera vegada l’any 1917
amb el provocatiu Fountain, sorgeixen d’altres de molt interessants que segueixen
formant part de l’actualitat i de l’ordre del dia. Si partim d’aquesta premissa, conceptes
com l’apropiació cultural o el plagi i els drets de propietat intel·lectual passarien a tenir
poc o cap sentit. Ara bé, aquesta afirmació és un poc difícil de sostenir en el món en què
vivim.

Per una banda, negar que certes manifestacions artístiques construeixen les
identitats col·lectives de certes regions culturals seria segurament un despropòsit. No
obstant aquesta evidència, una cosa és que aquesta música estigui construint part de la
seva identitat i una de molt diferent és que aquest col·lectiu en sigui propietari
culturalment parlant. On està la línia que separa la referència, la inspiració o el "préstec"
de l'apropiació cultural? L'autor del text no acaba d'endinsar-se en aquest debat, ja que
no introdueix el concepte d'apropiació cultural en si però sí que l'inclou de manera molt
subtil i efectiva. Ell parla d'una mena de venjança que van dur a terme els primers DJ de
Nova York a través del  sampleig  de temes de rock o blues de grans estrelles pop
blanques. En el seu origen,  tan  el blues com el rock estaven fortament associats a la
cultura afroamericana i formava part de la seva identitat com a comunitat. Tanmateix, el
cim de fama d'aquests gèneres va venir de la mà d'artistes blancs com Eric  Clapton  o
Elvis Presley. Per tant, el sampleig d'aquests artistes per crear els primers beats de hip-
hop que punxava Africa Bambaata no era més que retornar al seu origen unes músiques
que havien estat buidades del seu contingut identitari. La meva opinió sobre aquest tema
no la tinc del tot formada i m'agradaria poder indagar-ne més. Per mi és important
conèixer el context amb el qual s'està donant aquesta possible apropiació cultural.
Segurament el fet més determinant sigui la posició de poder en què es troben certs
sectors culturals respecte a d'altres. Pot ser interessant incloure aquest debat dins el
marc de la cultura del sampling, ja que contínuament les músiques que basen les seves
tècniques compositives estan buscant sons exòtics, procedents de cultures llunyanes i
traient-los completament del seu context. Ens estem apropiant de la música
quan  samplegem  aquests sons o, com tota música i manifestació artística prové d'una
manifestació anterior (és a dir, d'una apropiació anterior), no hi ha cap debat ètic
al respecte? Deixo la pregunta a l’aire.

D'altra banda, un altre tema delicat que ha estat i segueix estant a l'ordre del dia
és el dels drets d'autor. Partint de la premissa  que  no existeix  l'originalitat  en l'art I les
idees provenen d'idees anteriors,  podríem  afirmar que ningú  és  propietari de les
idees  artístiques  a priori originals. Està clar que no és  tan  senzill com això i el debat
inclou tota mena de grisos on podríem estar discutint hores. En primer lloc, em semblaria
hipòcrita que, en una societat capitalista on es mercantilitza gairebé tot (cossos, material
genètic, òrgans...) i la propietat privada és el marc teòric on es fonamenta aquest sistema,
la propietat intel·lectual quedés al marge.  Tot i això,  podríem  dir que la propietat
intel·lectual és la menys valuosa de les propietats. A diferència de les propietats
materials, la propietat intel·lectual deixa de tenir validesa quan passen una certa quantitat
d'anys (depenent del país) de la mort de l'autor i aquelles obres o idees passen a ser de
domini públic. En canvi, la riquesa material i el capital segueix en mà de les mateixes
famílies  des de  fa més de  200  anys. Crec que tots  estaríem  d'acord  en el fet
que el rebesnét de Beethoven no estigués vivint de la genialitat del seu avantpassat quan
ni tan sols el va arribar a conèixer.  Malgrat això, quan parlem de la resta de propietats
privades aquesta posició no és la mateixa. Ens sembla el més normal que una persona
parteixi des d'una posició més elevada en l'escala social només pel fet que un dels seus
avantpassats (que segurament tampoc coneix) fos molt hàbil en els negocis.