Tasca 1: Reflexió inicial

Després d'una primera classe d'innovació docent i recerca educativa em venen al cap
algunes qüestions que m'agradaria poder resoldre durant aquesta assignatura. Aspirar a
una classe ideal de ciències és tot un repte sobre el qual val la pena reflexionar. Primer de
tot, caldria preguntar-nos què entenem per una classe ideal. De per si la premissa ha de
ser que aquesta classe ideal pugui existir. Començar aquesta reflexió des d'una
perspectiva idealista pot ser un bon primer punt de partida per tal de
saber que podríem canviar a les nostres aules, quines són les deficiències educatives que
trobem, per quin motiu els alumnes no estan mostrant interès en les matèries científiques,
etc. Uns dels aspectes més comentats a la classe va ser que una classe ideal ha de
donar el més protagonisme a l'alumnat. La classe magistral, on el professor explica els
seus coneixements des d'una posició d'autotitat i els alumnes accepten aquests
coneixements, ha quedat obsoleta en l'ideari col·lectiu. Molts dels companys creiem que
aquesta manera de transmetre els coneixements està restringint la capacitat de
desenvolupar algunes de les habilitats més importants de la  ciència. La deducció, la
inducció, el pensament crític passen a un segon pla tot I ser fonamentals.
Fer  partícips  als alumnes del seu propi desenvolupament, fer-los capaços d'adquirir els
diferents aspectes que caracteritzen la ciència a través de la  mateixa  experimentació
seria allò que hem d'aspirar. Un altre aspecte que gairebé tothom va destacar va ser la
importància de la cooperació entre els alumnes. Una classe ideal hauria de poder
fomentar el treball en equip, ja que la ciència actual es basa en la cooperació
interdisciplinària entre els diferents actors que la integren. Centrar l'educació científica en
l'estudi individual dels conceptes, en l'avaluació a través d'exàmens i dels exercicis fets a
casa, ens impedeix desenvolupar aquestes habilitats socials tan importants en el futur
dels investigadors en ciència. També podríem incloure dins de les característiques que la
majoria dels companys compartien dins del que entenem per classe ideal les sortides de
l'aula. No deixa de ser curiós que, una pràctica que era molt usual en el passat, ara
la  puguem  estar considerant com una pràctica innovadora. Per tant, tot i no ser una
idea  innovadora, les sortides de camp les seguim considerant fonamentals en el
desenvolupament del pensament científic i les incloem en què entenem per classe ideal.
Per últim, una altra idea que em va cridar l'atenció és com molts dels companys
coincidien amb la transmissió de l'entusiasme i la il·lusió per part dels docents. Molta
gent a les aules considera a les ciències avorrides, alienes a la vida real, massa
complexes i allunyades de les preocupacions dels alumnes. Per què he d'estudiar jo els
enllaços covalents? Què m'importen els components que formen la  molècula  de DNA?
No entenc quina utilitat té saber-se els estrats de la Terra i les plaques tectòniques... Com
es pot revertir una prenoció amb tantes connotacions negatives de manera que es pugui
generar un sentiment d'entusiasme entorn seu? Potser basar l'educació amb aspectes
emocionals té un component de risc massa gran a l'hora de gestionar una aula?

Totes aquestes qüestions estan molt ben plantejades però per tal de poder canviar la
realitat a les aules, ens hem de preguntar quins són els impediments que no ens deixen
implantar-les. Com es va comentar a classe, en l'àmbit teòric fa molts anys que coneixem
totes aquestes innovacions. Tanmateix, se'ns segueix resistint que aquestes puguin ser
portades a la pràctica. És més, hi ha moments on s'inicien de manera precipitada, sense
formar a l'equip docent ni als pares. Fins i tot hem vist que algunes que eren comunes en
el passat, s'han anat perdent. Potser cal reflexionar si dins el context educatiu  amb el
qual ens trobem és possible aquesta transformació. Sens dubte, està bé tenir al cap com
hauria de ser una classe ideal.  No obstant això, també  hem  de ser conscients de les
realitats materials que ens envolten i fins a quin punt podem innovar. A vegades, trobar-
nos de front amb la realitat pot ser un cop  tan  dur que ens faci perdre tota aquesta
energia que teníem i totes aquelles ganes de fer les coses de diferent manera. Per aquest
motiu, de la mateixa manera que és important aquest primer punt de reflexió idealista,
també ho és un plantejament materialista. És fonamental conèixer les singularitats del
centre on estàs treballant, com s'organitza el claustre, quines limitacions ens exigeix el
departament... Allunyar-nos d'aquesta realitat només ens porta a la frustració, a veure
com intentes remar a contracorrent sense èxit.  Una altra  realitat a tenir en compte és
la  mateixa  singularitat de l'alumnat. No tots els nois i noies responen de la mateixa
manera a les mateixes tècniques didàctiques. És possible que per una persona
introvertida, una dinàmica de treball participativa li pugui resultar problemàtica, li generi
malestar. També és possible que un alumne que està tenint una actitud
negativa  envers  les nostres propostes innovadores tingui una situació familiar
desfavorable que desconeixem. Per tant, aquesta classe ideal ha d'estar sempre
subordinada a les necessitats reals dels alumnes i del centre. El que podria ser una
classe ideal per un grup, segurament no ho sigui tant per un altre.

En conclusió, em va agradar la primera classe com a punt de partida. Crec que és una
bona idea reflexionar en com ens agradaria que es poguessin ensenyar les ciències. No
fa tant que molts de nosaltres estàvem cursant secundària I tenim bastant present com
no volem formar als alumnes.  Tanmateix, també penso que hem de provar d'anar més
enllà del món ideal. El món és imperfecte i ens hem d'adaptar. Hem de poder ser molt
conscients de fins on podem arribar i fins on no. Per això, de la mateixa manera que
penso que és important plantejar-nos com seria una classe de ciències ideal, igual
d'important és conèixer les realitats que determinen l'estat dels centres educatius, de les
famílies i dels alumnes.