JO CREC, NOSALTRES CREIEM

L'Home és «capaç» de Déu

Déu ha creat l'home i l'ha creat amb un desig d'Ell. Déu no para d'atreure l'home cap a Ell i només en Déu,
l'home podrà trobar la veritat i la felicitat. Des del principi i en totes les cultures, l'home ha buscat Déu i això ens
fa definir l'home com un ésser religiós. Malgrat tot, Déu ens dóna llibertat per acceptar-lo o rebutjar-lo. Si
decidim buscar-lo, és un camí que no és fàcil ja que exigeix tot l'esforç per part seva.

L'home és capaç, a partir de la creació, ja sigui el món o la persona, conèixer Déu com a origen i fi de l'univers.
L'home reconeix que ni ell ni el món tenen en ells mateixos ni el seu primer principi ni el seu últim fi. Fins i tot
l'home pot reconèixer un Déu personal, però Déu se li revela per a poder entrar en la seva intimitat.

L'home, malgrat això, només per la raó no pot entrar en la intimitat del misteri diví. Déu, amb la seva revelació
ha volgut il·luminar les veritats que superen la comprensió humana i les veritats religioses morals. Totes
aquestes són racionals però es necessita de la llum de la fe per arribar a acceptar-les.

Podem parlar de Déu, malgrat que el nostre coneixement d'Ell i el nostre llenguatge siguin limitats. Podem parlar
de Déu a partir de les semblances amb les seves criatures. Tanmateix, cal purificar constantment el nostre
llenguatge perquè és més les diferències amb Déu que no pas les semblances.

La Revelació de Déu
L'home per si sol pot tenir un coneixement de Déu. Tanmateix, hi ha un altre ordre de coneixement de Déu que
no és accessible a l'home si no és a través de la revelació de Déu. Per designi amorós Déu ens crea i lliurement
també es revela i la plenitud d'aquesta revelació és Jesucrist el seu Fill estimat.

La revelació de Déu és progressiva, conté diverses etapes. La primera amb Adam i Eva, els quals invita a tenir una
íntima comunió amb Ell. Després del pecat original Déu no els abandona a la seva sort, sinó que els promet la
salvació. Després del diluvi, Déu promet a Noè una aliança amb totes les criatures.

Per reunir una humanitat dispersa, Déu escull a Abram per convertir-lo en pare d'una multitud de pobles. Déu li
promet una també li promet una descendència i una terra on habitaran els seus descendents. Déu no abandona
el seu poble i crida a Moisès perquè guiï el seu poble per sortir d'Egipte i arribar a la terra promesa. Déu en el
Sinaí forja amb ells una aliança i els dóna la llei. A partir de llavors, els profetes aniran anunciant una redempció
del poble, una esperança en una nova aliança. Són sobretot els pobres i humils els qui acullen la paraula de Déu i
esperen les promeses del Senyor.

Finalment en la plenitud dels temps, Déu parla a l'home en la persona del Fill després d'haver parlat abans per
boca dels profetes. Crist és la paraula única, perfecte i indispensable del Pare. En Crist, el Pare ens ho revela tot i
no hi haurà més revelació, cap paraula que aquesta fins la fi dels temps. Malgrat això, la Revelació ha d'acabar
d'explicitar-se i aquesta és la tasca de la fe. Les revelacions privades tot i no pertànyer al dipòsit de la fe, ajuden
a viure la fe mentre no sobrepassin o corregeixin el què Crist ens va revelar.

La transmissió de la revelació divina

La Revelació cal que arribi a tots els pobles. Aquesta és la missió que encomana Crist als deixebles. Aquesta
transmissió de l'Evangeli s'ha realitzat oralment pels apòstols, amb institucions i exemples sota el guiatge de
l'Esperit Sant i per escrit, també inspirats per l'Esperit Sant van posar per escrit el missatge de la salvació.
Aquesta transmissió va passar dels apòstols als bisbes i a través d'aquests a totes les generacions fins la fi dels
temps.
La Tradició i la Sagrada Escriptura estan íntimament unides ja que beuen d'una mateixa font i a més es
comuniquen íntimament. Constitueixen a més, un únic dipòsit de la fe i tendeixen al mateix fi. Per això, Tradició i
Sagrada Escriptura s'han de rebre i venerar amb un mateix esperit.

El dipòsit de la fe és confiat a tota l'Església pels Apòstols. Tot el poble de Déu, amb el sentit sobrenatural de la
fe, sostingut per l'Esperit Sant i guiat pel Magisteri de l'Església, acull la Revelació divina, cada cop la comprèn
més i l'aplica a la vida.

La interpretació autèntica d’aquest dipòsit correspon només al Magisteri vivent de l’Església, és a dir, al
Successor de Pere, el Bisbe de Roma, i als bisbes en comunió amb ell. El Magisteri ha d'estar al servei de la
Sagrada Escriptura i l'ensenya. També el Magisteri té capacitat per definir dogmes que són una proposta de
veritat continguda en la Revelació de manera que el poble cristià ha d'adherir-s'hi irrevocablement. Els dogmes
són llums en el camí de la nostra fe i ajuden la nostra vida espiritual. També dins el magisteri hi ha una jerarquia
de veritats per raó del nexe amb el fonament de la fe cristiana.

El poble fidel, gràcies a l'assistència de l'Esperit Sant acull amb docilitat el Magisteri i comprèn i transmet la
veritat revelada. La comunitat dels creients unida, no es pot equivocar en les seves creences. La intel·ligència de
la fe creix en l'Església quan: es contempla i es medita la Revelació, es fa experiència de les coses espirituals i
quan parla el Magisteri.

La sagrada Escriptura
Déu mateix és l'autor de la sagrada Escriptura, ja que ha inspirat els autors sagrats per expressar en paraules
humanes la seva Revelació. Els llibres inspirats ensenyen la veritat, aquelles veritats que són necessàries per a la
nostra salvació. La religió cristiana no és una «religió del Llibre» sinó de la Paraula de Déu que és una paraula
viva i que és el seu Verb encarnat, el Fill. Per això l'Església ha venerat l'Escriptura igual que el Cos del Senyor. De
l'Escriptura, l'Església treu el seu aliment i la seva força.

La sagrada Escriptura no pot llegir-se i interpretar-se sense l'ajuda de l'Esperit Sant i el guiatge del Magisteri de
l'Església. Hi ha tres criteris a l'hora d'aquesta lectura interpretativa: atenció al contingut i la unitat de tota
l'Escriptura, llegir l'Escriptura en la «Tradició viva de tota l'Església» i estar atent «a l'analogia de la fe». Aquesta
interpretació dóna lloc a dos sentits de l'Escriptura que per tradició ha arribat fins a nosaltres: el sentit literal i el
sentit espiritual. Dins d'aquest últim trobaríem el sentit al·legòric, el moral i l'anagògic.

El cànon de les Escriptures és la llista completa de llibres que la Tradició Apostòlica ha identificat com a llibres
inspirats i que contenen 46 llibres de l'Antic Testament i 27 del Nou Testament.

L'Antic Testament és una part imprescindible de la sagrada Escriptura, ja que són llibres inspirats i l'antiga
aliança no ha estat mai revocada. L'economia de l'Antic Testament estava orientada a preparar la vinguda de
Crist. El Nou Testament és la manifestació que la paraula divina és la salvació de tothom qui creu i és la
compleció de la veritat definitiva. Conté els Evangelis, cor de tota l'Escriptura, ja que són el testimoni principal de
la vida i doctrina del Verb encarnat. L'Escriptura és una de sola, en tant que la Paraula de Déu és també una de
sola. L'Antic Testament prepara el Nou i el Nou dóna acompliment a l'Antic: tots dos s'il·luminen mútuament.

La Sagrada Escriptura dóna suport i vigoria a la vida de l'Església. Alimenta l'ànima dels creients i és font pura i
perenne de la vida espiritual. L'Església exhorta a tots els cristians a conèixer, llegir i meditar la sagrada
Escriptura.

Jo crec
L'home, sostingut per la gràcia divina, respon amb l'obediència de la fe, que és confiar plenament en Déu i acollir
la seva Veritat, en tant que garantida per Ell, que és la mateixa Veritat. En la sagrada Escriptura hi ha molts
testimonis de fe, però els testimonis més excel·lents són Abraham i la Verge Maria. Creure significa adherir-se a
Déu mateix i assentint a totes les veritats revelades per Ell, significa creure en un sol Déu en tres persones: Pare,
Fill i Esperit Sant.

La fe és un do gratuït de Déu, una virtut sobrenatural infosa per Ell i necessita de la seva gràcia i és accessible a
tothom qui la demana. La fe és també un acte autènticament humà i no és contrari a la llibertat ni a la
intel·ligència de l'home, per això, en la fe, la intel·ligència i la voluntat de l'home col·laboren amb la gràcia divina.

Creure és un acte de l'enteniment que s'adhereix a la veritat divina sota l'imperi de la voluntat moguda per Déu
mitjançant la gràcia. Creiem per l'autoritat de Déu que revela i que no pot enganyar-nos ni enganyar-se. La fe és
certa perquè es basa en la Paraula de Déu. La fe mira de comprendre cada vegada més Déu.

La fe és un acte de llibertat, és voluntària però és necessari per a la salvació creure en Jesucrist i en aquell que
l'ha enviat. Aquesta fe, ens fa tastar per endavant el goig i la llum de la visió beatífica, fi del nostre pelegrinatge
en aquest món.

I finalment, la fe, tot i estar per sobre la raó, no hi ha mai contradiccions entre fe i ciència perquè les dues tenen
origen en Déu i és Ell mateix que dóna la llum de la raó com la fe.

Nosaltres creiem
Tot i que la fe és un acte personal i de resposta lliure a la iniciativa de Déu que es revela, no és un acte aïllat.
Ningú no pot creure ell tot sol, ningú no s'ha donat la fe a ell mateix, ja que l'ha rebut d'altres creients la fe i té la
missió de transmetre-la als altres. Ara bé, la fe no és una fe personal i única, ja que el què creiem cadascú és la fe
de l'Església.

Creiem en l'Església com a mare que és del nostre nou naixement; però no creiem en l'Església com si fos
l'autora de la nostra salvació, ja que la salvació ve només de Déu. Pel fet de ser la nostra mare, també és la
nostra educadora.

La fe necessita un llenguatge per poder expressar les realitats que toca, per això necessita unes formulacions.
Són aquestes formulacions i el seu llenguatge, que l'Església, Mare nostra ens ensenya per poder introduir-nos-
hi. La fe a més, és una de sola, rebuda d'un sol Senyor, transmesa amb un sol Baptisme i al formar part d'una
sola Església i per tant, d'un sol cos, predica amb un sol cor i una sola ànima, com si tingués només una boca.

CREC EN DÉU PARE

Crec en un Déu
Amb aquestes paraules comença la professió de fe. És una afirmació de la unicitat de Déu que ens ve de la
revelació divina. Déu és únic: hi ha un sol Déu per essència, per substància i per naturalesa.

Déu es fa conèixer al poble d'Israel fent-li conèixer el seu nom. En el fons és donar-se als altres, fer-se accessible.
El nom que revela «Jo sóc el qui sóc» o Jahvè, és alhora un nom revelat i com el refús d'un nom. Déu revela en el
seu nom, la seva fidelitat que és de sempre i dura sempre, ja que és el Déu que sempre és allí, present prop del
seu poble per salvar-lo. Malgrat els seus pecats i la seva infidelitat, Déu es manté fidel a l'Aliança i també es
revela ric en misericòrdia quan entrega el seu Fill Unigènit.

Déu és la plenitud de l'ésser, per tant, podem considerar que només Ell és. Déu no té origen ni té fi i és la
plenitud de tota perfecció. Només Déu és el seu propi ésser, ja que tota la resta és creat per Ell.

També diem que Déu és la mateixa veritat i que les seves paraules no poden enganyar. Déu no enganya ni es pot
enganyar. Per tant, per això podem posar en Ell tota la confiança. Déu és el creador del cel i de la terra i per tant
l'únic que pot donar el coneixement veritable de totes les coses creades, per això també diem que és la Saviesa.
Finalment, Déu també és veritat quan es revela, ja que la seva doctrina és una doctrina de veritat.

Déu també podem dir que Déu és amor. El poble d'Israel va aprendre que Déu el va escollir i se li va revelar per
amor gratuït i que Déu no parava de salvar-los malgrat les seves infidelitats. L'amor de Déu al seu poble és tan
gran que va donar al món el seu Fill unigènit. L'amor de Déu és etern, i l'essència d'ell mateix és l'amor, és
intercanvi d'amor etern entre Pare, Fill i Esperit Sant.

Creure en Déu, l'Únic, i estimar-lo amb tot el nostre ésser comporta: conèixer la grandesa i la majestat de Déu,
viure en acció de gràcies, conèixer la unitat i la veritable dignitat de tots els homes, servir-nos bé de les coses
creades i confiar sempre en Déu.

Déu és totpoderós, ja que el seu poder és universal (tot ho ha creat), amorós i misteriós.

El Creador
La creació és el fonament de tots els designis salvífics de Déu, que culmina en el Crist. I a la inversa, Crist és la
llum decisiva de la creació, ja que revela el fil pel qual Déu ha creat el cel i la terra. La nova creació en Crist ja era
prevista des d'un inici.

La pregunta sobre l'origen de l'home i del món és present des de sempre en l'home i ha intentat donar-li
resposta de múltiples maneres. També l'altra pregunta feta des de sempre per l'home és «Quin és el nostre fi?».
La ciència intenta donar explicació a través de la investigació a com es va produir aquest origen de tota la
creació, però no pot donar resposta al sentit d'aquesta creació.

Déu crea, i és l'únic que crea i crea tot el que existeix fora d'ell. Déu crea el món per amor segons la seva saviesa.
La creació no és producte d'un atzar o un destí cec. Déu crea per fer participar totes les criatures del seu ésser, la
seva saviesa i la seva bonesa. Déu crea a més, del no res i crea lliurement. No crea de cap cosa preexistent i la
creació tampoc és una emanació de la substància divina.

La creació de Déu és una creació ordenada, creada sàviament en i per mitjà del Verb etern. La creació és
destinada a l'home, imatge de Déu, i és cridat a una relació personal amb Déu.

Feta la creació, Déu no l'abandona a la seva sort, sinó que constantment està mantenint en l'ésser tota la creació
i totes les criatures. Aquesta dependència, però, és font de saviesa, llibertat, alegria i confiança.

Les disposicions amb què Déu condueix la seca obra creada vers la perfecció última (nova creació en Crist) és la
divina providència. Aquesta divina providència és concreta i immediata i té cura de les coses més petites com
dels esdeveniments més grans. Malgrat això, Déu es val de les seves criatures per a cooperar i ajudar en el
compliment del designi diví. Déu dóna la dignitat d'obrar per elles mateixes i de la mateixa manera, l'home és
cridat a col·laborar a la Providència però sempre Déu mantenint la seva llibertat. Déu dóna l'encàrrec a l'home
de «sotmetre» la terra i dominar-la. Déu actua en tots els actes de les criatures. És la causa primera que obra
dintre i a través de les causes segones.

Malgrat això, si Déu és bo, és totpoderós i ha creat el món bo i ordenat, per què existeix el mal? La pregunta no
té una resposta ràpida i només pot donar-li resposta el conjunt de la fe cristiana. De fet, no hi ha una sola ratlla
del missatge cristià que no sigui, en part, una resposta a la qüestió del mal. Déu no va crear un món perfecte, va
crear un món «en camí» cap a la seva última perfecció. Déu però, no és la causa del mal, ni directament ni
indirecta, sinó que són les criatures que en la seva imperfecció i la seva llibertat, s'han apartat del camí pecant.
Déu amb el seu respecte a la nostra llibertat permet el mal i sap treure'n bé. Fins i tot del pitjor mal moral que
s'hagi comès, que és el rebuig i la mort del Fill de Déu, Déu treu el bé més gran: la glorificació del Crist i la nostra
redempció. Però no per això, podem dir que el mal arriba ser un bé.
 CREC EN JESUCRIST, FILL UNIGÈNIT DE DÉU
Creiem que Déu en la plenitud del temps, envià el seu Fill únic, nascut d'una verge i que aquest Fill és Jesús de
Natzaret, nascut sota la llei. És la «Bona Nova», el compliment de les promeses fetes als descendents
d'Abraham. És el cor de la catequesi cristiana, tot el que s'ensenya de la fe és en relació a Ell.

Els noms del Fill

Jesús, el nom que l'àngel Gabriel va donar a Maria perquè li posés al seu fill, en hebreu vol dir «Déu salva».
Aquest nom, resumeix la identitat i la missió. Déu es fa home i neix de Maria, una verge i ve per salvar-nos, per
perdonar-nos els pecats.

Crist, en hebreu vol dir Messies, que la seva traducció seria «L'Ungit». Jesús és el Crist, perquè és consagrat per
Déu i ungit per l'Esperit Sant per a la missió redemptora. Antigament al poble d'Israel els que eren ungits amb oli
eren els reis, els sacerdots i en alguns casos els profetes. Jesús és el Crist perquè és ungit per aquesta triple
funció de rei, sacerdot i profeta. El poble d'Israel esperava el Messies, anunciat com a promesa de Déu per boca
dels profetes i anunciat per l'àngel als pastors la nit del seu naixement.

Fill unigènit de Déu és un altre dels noms de la segona persona de la Trinitat, el Fill. Ja en el Baptisme de Jesús i
també en la Transfiguració, el Pare reconeix aquell que s'acabava de batejar com a Fill estimat seu. Durant tota
la predicació de Jesús, fa constantment al·lusió a Déu com el seu Pare. A més, fa distinció sempre entre la seva
filiació i la dels deixebles i per tant de tots els homes, ja que Ell és el Fill de Déu i nosaltres som fills per adopció.

Finalment, també diem que Jesús és Senyor. La paraula «Senyor» (Kyrios en grec) en l'Antic Testament era la
paraula que substituïa el nom de Déu, «Jahvè», ja que aquest no es podia pronunciar. Jesús en els evangelis
utilitza aquest nom per a ell i també algunes persones s'adrecen a ell amb aquest títol també. En altres textos del
Nou Testament també és usat «Senyor» tant per designar el Pare com Jesucrist. També, amb la seva
manifestació de poder sobre la natura, les malalties, els dimonis, la mort i el pecat demostren aquesta sobirania
divina de Crist.

L'Encarnació
Per què el Verb es va encarnar? El Verb es va fer carn per salvar-nos i reconciliar-nos amb Déu, perquè així
nosaltres coneguéssim l'amor de Déu, per tal de ser el nostre model de santedat i per fer-nos participants de la
naturalesa divina.

L'Encarnació és el fet que el Fill de Déu assumís una naturalesa humana per a dur a terme la missió salvífica que
tenia encomanada del Pare.

Aquesta Encarnació fa que Jesucrist sigui veritable Déu i veritable home i no és en part Déu i en part home ni
una barreja confusa entre el diví i l'humà. Aquesta veritat de fe, l'Església ha hagut d'anar defensant-la i
clarificant-la durant els primers segles contra les heretgies.

Existeixen dos tipus d'heretgies, les que pretenen negar la divinitat de Déu, les judaïtzants, i les que pretenen
negar la humanitat de Déu, les gnòstiques.

Les primeres en aparèixer van ser les gnòstiques amb el docetisme gnòstic que defensava que Crist era només
Déu. La fe cristiana ha defensat contra això que Jesús és Déu i home a la vegada.

Una altra heretgia, de Pau de Somosata deia que Crist era Fill de Déu per adopció, cosa que el concili d'Antioquia
va negar, ja que la divinitat de Crist és per naturalesa i no per adopció.

Davant de l'arrianisme, defensat per Arri, el concili de Nicea del 325 va defensar que Crist és «engendrat, no pas
creat, de la mateixa substància (homoousios) que el Pare», cosa que l'arrianisme negava, dient que Crist era
creat pel Pare, però que era una criatura molt superior a nosaltres i que no era de la mateixa substància del
Pare.

En el concili d'Efes (431) va haver de tractar-se l'heretgia del nestorianisme que defensava que Crist tenia dues
persones, una divina i una humana. El concili defensa en contra del nestorianisme que «el Verb, unint-se a la
seva persona una carn animada per una ànima racional, va fer-se home», per tant, en Crist existeix només una
sola persona, la segona de la Trinitat.

Una nova heretgia, el monofisisme, afirmava que la naturalesa humana havia deixat d'existir en el moment que
el Verb s'encarna i és assumida totalment per la persona divina. El concili de Calcedònia (451) va condemnar
aquesta doctrina refermant les dues naturaleses de Crist, la divina i la humana.

En el concili de Constantinoble (553) va aclarir allò que alguns entenien malament. Alguns creien que la
naturalesa humana de Crist era com una mena de subjecte personal. Constantinoble va confessar que només hi
havia una sola persona (hipòstasi) en Crist i que era un de la Trinitat.

Apol·linar de Laodicea va defensar que el Verb havia substituït l'ànima humana per ell mateix, cosa que l'Església
va defensar que no era així i que Crist posseïa una ànima humana racional.

També en el sisè concili ecumènic, el tercer de Constantinoble va confessar que en Crist existeixen dues
voluntats i dues operacions naturals, divines i humanes que són cooperants i que mai s'oposen l'una a l'altra.