LA CRISI I LA DECADÈNCIA XIV-XV

1. LAS CATÀSTROFES DEMOGRÀFIQUES

Durant el segle XIV i fins el segle XVI es van succeir una sèrie de catàstrofes demogràfiques que van portar
Catalunya a una decadència respecte els anys gloriosos d’expansió pel Mediterrani.

Les primeres notícies que tenim constància és del 1333. Aquest any va ésser anomenat lo mal any primer per una
mala collita fruit de la meteorologia adversa que va provocar, l’augment en el preu del blat i per tant, del pa i això
va provocar un augment de la mortalitat per falta d’aliment.

Altres dates significatives són el 1347 anomenat any de la gran fam i sobretot el 1348-1349 anys de les grans
mortaldats, any d’arribada de la pesta negra al nostre territori. No es pot saber la magnitud de la catàstrofe
produïda per aquesta epidèmia, ja que en aquella època no es tenia censos, però fent una aproximació, podríem
parlar d’una disminució de la població entre el 50% i el 70% segons les zones. Malgrat tot, aquesta no va ser
l’última desgràcia, ja que el 1358, un núvol de llagostes va devastar les collites. Durant tot el segle, es va anar
produint anys de desgràcies (1362-1363 mortaldat dels infants amb una epidèmia de pesta, 1371 mortaldat dels
mitjans, 1427 un terratrèmol assolà la ciutat d’Olot). La gran propagació d’epidèmies d’aquella època sembla tenir
relació amb la mala alimentació fruit d’anys de males collites.

2. CONSEQÜÈNCIES A LA CIUTAT I AL CAMP

La davallada de població al país va ser desigual, per la desigual afectació de les epidèmies en les ciutats i en els
camps. En les ciutats, la mortaldat va ser major per la densitat de població i les males condicions higièniques del
moment. Això va fer que a les ciutats els salaris pugessin substancialment per la falta de mà d’obra. Aquest
augment dels salaris va fer que els camperols anessin a les ciutats atrets per aquests preus i que en part
compensessin el decreixement de la població urbana. Ara bé, això va provocar un despoblament de les zones
rurals, fins al punt que moltes zones van quedar despoblades i no s’acaben repoblant fins el segle XVIII. És l’època
de masies abandonades, els masos rònecs. Per tant, aquesta davallada de la població rural va fer disminuir la
producció agrària a Catalunya.

Tanmateix, els pagesos que es van quedar al camp, van veure augmentat el seu nivell de vida, ja que al tenir més
terres disponibles podien augmentar la seva superfície conreada i fins i tot escollir les terres més productives. A
més, els senyors feudals, preocupats per la disminució de les seves rendes, van accedir a moltes coses fins llavors
impensables a canvi de frenar la caiguda dels seus ingressos.

Per altra banda, a les ciutats, no es va produir cap expansió demogràfica, ans el contrari. La ciutat de Barcelona,
per exemple, es trobava en el seu nivell més baix de població dels últims segles.

Com tota època de fam precedeix a un període de revoltes, aquest no és un cas a part. La població desesperada
per la fam, inicia algunes revoltes a la ciutat de Barcelona, València, Girona, Lleida, Mallorca i Perpinyà com és la
de 1391.

3. CRISI ECONÒMICA
A mitjan segle XIV es generalitza a Europa un clima de depressió econòmica. Catalunya no se n’escapa tot i
mantenir l’activitat marítima i comercial fins a mitjan segle XV. Les causes ja es poden intuir: davallada de l’activitat
agrícola fruit del despoblament de zones rurals, cosa que va provocar un descens de les rendes senyorials que va
acabar afectant a la marxa de l’economia general.
Tot i la percepció de crisi de l’economia, els dirigents semblaven poc conscients de la gravetat del problema. La
despesa pública del rei i dels grans municipis no només no disminuïa, sinó que augmentava en alguns casos, tot i la
disminució d’ingressos provinents dels impostos.

Això va provocar que hi hagués un dèficit públic cobert amb préstecs que va portar a un endeutament elevat,
especialment important a Barcelona. L’augment espectacular del deute públic va portar a ser molt atractiu pels
grans capitals que van deixar d’invertir en economia productiva per anar a comprar en massa aquest deute.

4. POLÍTICA DE PERE EL CERIMONIÓS

El principal objectiu durant el regnat de Pere el Cerimoniós va ser unir tots els territoris que havien estat sota el
control dels seus predecessors en el càrrec. Va aconseguir recuperar Mallorca, Sicília i va afegir els ducats d’Atenes
i Neopàtria.

La política interior de Pere el Cerimoniós va ser agitada. Els nobles aragonesos i valencians van rebel·lar-se contra
el rei i es van aliar en la Unió de Nobles que van posar-lo contra les cordes. El rei, amb l’ajuda de Catalunya, va
aconseguir derrotar els nobles revoltats. La repressió va ser molt dura, fins al punt que a València, es va fer beure
el metall fos de la campana amb la que cridaven a les reunions dels amotinats.

També va ser una època de guerra contra Castella, que no va provocar canvis substancials de fronteres, com sí que
va provocar un augment de la dependència del rei de les Corts, per problemes en les finances reials i va haver
d’accedir a certs privilegis de les Corts per finançar-se.

5. LA FI DE LA DINASTIA NACIONAL
Pere el Cerimoniós va morir el 1387 deixant les arques de la Corona d’Aragó en una situació delicada, empitjorada
encara més per les perspectives de la crisi econòmica, els motius de la qual esmentats anteriorment. Joan I va
heretar la Corona però no va fer res per redreçar la situació, sinó el contrari: la despesa pública i la mala
administració van aprofundir la crisi. No va poder evitar la pèrdua dels ducats d’Atenes i Neopàtria ni consolidar el
domini a l’illa de Sardenya.

Joan I va morir i el va succeir el seu germà Martí l’Humà, que va intentar pacificar els regnes, dividits per les lluites
internes de la noblesa. Va enviar el seu fill Martí el Jove a Sardenya per sufocar la revolta i tot i que va guanyar la
partida als rebels, al cap de poc va acabar morint, deixant el seu pare com a successor del regne de Sicília que va
ser incorporat a la Corona d’Aragó. Finalment, Martí l’Humà va acabar morint sense descendència i va plantejar el
gran problema de la successió a la Corona d’Aragó.

Es va convocar la noblesa de Catalunya, Aragó i València per posar-se d’acord entre els candidats proposats per a
succeir el rei que havia mort. N’hi havia quatre: l’Infant Frederic, Lluís d’Anjou, Jaume d’Urgell i Ferran
d’Antequera. La noblesa tenia greus problemes per posar-se d’acord i va passar un temps d’interregne que va anar
decantant la balança cap a Ferran d’Antequera. Els factors van ser múltiples, els principals però van ser: la riquesa i
el poder polític de Ferran, la seva habilitat i tacte polític i l’actuació del Papa Benet XIII que durant el cisma
d’Occident necessitava aliats i amb aquesta carta, es posava al seu bàndol la corona de Castella i la d’Aragó. Amb
aquest fet, es va produir un canvi de dinastia, que passava a mans dels Trastàmara.

6. EXPANSIÓ IMPERIALISTA I TENSIONS SOCIALS

Un cop coronat com a rei, Ferran I va haver de lluitar contra Jaume d’Urgell perquè no va voler acatar el resultat
del compromís de Casp. Ferran va vèncer fàcilment Jaume a la ciutat de Balaguer. Ferran va ser un rei acceptat per
tots els estaments dirigents del país i va mantenir la línia pactista que havia distingit la Corona d’Aragó. Mort el rei
Ferran, el seu fill Alfons el Magnànim va regnar i va impulsar una campanya d’expansió per la Mediterrània,
dedicant tots els esforços a conquerir Nàpols. Després d’haver-ho intentat tres vegades i estar empresonat a
Nàpols, finalment Alfons va aconseguir el 1443 conquerir Nàpols.

Al centrar tots els seus esforços en Nàpols, el rei va deixar de banda els problemes que hi havia a l’interior de la
Corona, a Catalunya sobretot: les tensions socials s’anaven acumulant i la situació es va convertir en explosiva. El
1462 fruit de la crisi remença es va produir un alçament en contra de l’augment de la pressió dels senyors sobre els
remences (pagesos que no podien abandonar la terra del senyor sense haver de pagar un tribut, que la majoria no
era capaç de pagar). Malgrat que el rei es va posar del bàndols dels remences i va dictar una sentència
interlocutòria el 1455 per la qual les servituds quedaven suspeses, la oposició de la oligarquia no va deixar aplicar
la sentència i la va deixar sense efecte.

7. ENFRONTAMENT ENTRE LA BUSCA I LA BIGA

Durant el segle XV es va produir a tot Occident una sèrie de crisis municipals, de la qual la Corona d’Aragó no en va
quedar exempta. La classe alta volia escapar de les conseqüències de la crisi i per aconseguir-ho, descarregaven tot
el pes de la crisi sobre la classe baixa, cosa que no va agradar gens a aquests segons.

En el cas de Barcelona, la lluita entre aquestes dues faccions va prendre els noms de la Busca i la Biga. La Biga era
el bàndol de la oligarquia urbana i per altra banda la Busca eren els mercaders, artesans i menestrals. La Busca
buscava una democratització de les estructures municipals, acusava la Biga d’una corrupció generalitzada, dels alts
impostos i també demanaven una devaluació de la moneda que ajudés a disminuir el valor del deute municipal. La
Busca també demanava mesures proteccionistes davant els productes estrangers. La Busca, per la seva banda,
estava en contra de totes aquestes mesures.

El 1453, la Busca, amb el suport de Galceran de Requesens, governador de Catalunya, va accedir al govern
municipal, tot engegant una sèrie de polítiques de reducció de sous, supressió de càrrecs, democratització
municipal, etc.

La Biga per la seva banda controlava altres municipis catalans i la Generalitat i es va oposar frontalment a aquestes
decisions i aprofitant les lluites internes en la Busca, va recuperar el govern municipal el 1461. En aquest moment
s’entrava de ple en la guerra civil catalana.

8. ELS ENFRONTAMENTS ENTRE JOAN II I CARLES DE VIANA

El germà d’Alfons, Joan II va accedir al tron amb forta oposició de la oligarquia catalana per les seves polítiques a
favor dels remences i la Busca quan ell era lloctinent de Catalunya. La situació, que ja era tensa, es va agreujar pel
fet que Joan II va empresonar el seu fill Carles de Viana acusat de conspirar amb Enric IV de Castella contra ell
(gràcies a un document falsificat per la dona de Joan II, mare del Ferran, futur rei). Això va ser un acte en contra de
les constitucions de Catalunya. Això va aprofitar-ho la oligarquia catalana per guanyar poder i demanar
l’alliberament del príncep, cosa que Joan II no va accedir. L’agitació va desembocar en conflicte armat: la oligarquia
va organitzar un exèrcit per alliberar Carles de Viana que estava pres a Lleida. Joan II que estava també sota la
amenaça de Castella, va decidir alliberar Carles (1461), que pocs mesos després acabaria morint envoltat d’una
sospita d’enverinament. Joan II després d’això no podia entrar a Catalunya i va decidir enviar a Ferran el seu fill
com a lloctinent, junt amb la seva mare Juana Enríquez que va intentar aconseguir que la oligarquia deixés entrar
un altre cop el rei, però només va aconseguir enemistar-se amb la oligarquia.

9. LA GUERRA CIVIL
La ràpida expansió de la revolta remença que es va iniciar el 1462 va fer que la Generalitat organitzés un exèrcit
contra ells. Per altra banda, trobem a Barcelona que Juana Enríquez va conspirar amb la Busca per aconseguir el
retorn del rei. Davant d’això, la Generalitat va dissoldre la Busca i va executar els seus caps. La reina i el seu fill
Ferran van refugiar-se a Girona on van ser assetjats per les tropes de la Generalitat. Davant d’això, Joan II entra a
Catalunya amb els seus exèrcits i ocupa Balaguer. La Generalitat el declara enemic públic i el considera deposat.
Així començava la guerra civil que va durar 10 anys.

Durant aquests anys va haver molts jocs d’aliances. Per una banda, Joan II va demanar ajuda als francesos a canvi
de diners i Lluís XI va enviar-li tropes per aixecar el setge de la ciutat de Girona (1462) i atacar la ciutat de
Barcelona. Per altra banda, la Generalitat havia ofert la corona a Enric IV de Castella que la va acceptar. Les tropes
castellanes van aconseguir fer aixecar el setge dels francesos a Barcelona, i Joan II en represàlia, va contraatacar
atiant les revoltes nobiliàries a Castella, cosa que va fer que Enric IV es retirés. La Generalitat va oferir llavors a
Pere de Portugal, descendent de Jaume d’Urgell la corona. Va acceptar però les coses no li van anar massa bé, ja
que Joan II va aconseguir guanyar molt terreny conquerint Lleida i Vilafranca del Penedès (1464), Calaf, Cervera i
Tortosa (1465). La mort de Pere de Portugal (1466), va fer que oferissin la corona al Renat d’Anjou.

Per la seva banda, Joan II va segellar una aliança amb Castella, unint en matrimoni la infanta Isabel de Castella amb
Ferran, el seu fill. Això va fer que Castella passés al bàndol de Joan II i que França es posicionés a favor de la
Generalitat. Malgrat tot, Joan II anava consolidant el seu poder al territori amb diferents conquestes. La balança es
va acabar decantant perquè el rei es va declarar disposat a respectar les constitucions i privilegis de Catalunya,
cosa que sumada a un sentiment antifrancès de part de la oligarquia i el cansament acumulat per tants anys de
guerra, va provocar moltes desercions al bàndol de la Generalitat. Aragó i València van donar suport al rei que el
1470 emprenia la campanya definitiva, recuperant Girona i posant a setge Barcelona. El 1472 es va posar fi a la
guerra amb la Pau de Pedralbes. El rei concedia un perdí general i va prometre respectar les constitucions i
privilegis. Per tant, es va tornar a la situació inicial. La pèrdua de Catalunya per la guerra civil va ser entre altres
Rosselló i Cerdanya que van estar en mans franceses fins el 1493 que les va conquerir Ferran II.

10. EL REGNAT DE FERRAN II

El regnat de Ferran II va ser molt autoritari però no absolutista. El rei va acceptar el joc de la constitució. En les
Corts de 1480-1481 es va proclamar la Constitució de l’Observança, peça clau de la política de Catalunya dels
segles posteriors. Ferran va aprofitar aquests anys de pau que tan semblava que necessitava la societat després de
tanta guerra, per instaurar la insaculació en els càrrecs públics. La insaculació era un procediment pel qual
s’elaborava una llista de ciutadans que podien ocupar un càrrec. Aquesta llista era convertida en noms en petites
boletes de cera que eren posades dins una bossa. Quan es necessitava designar un nou càrrec públic, un nen treia
una boleta de la bossa, de manera que així s’evitava la cristal·lització de partits polítics i es treia la violència de la
lluita pel poder.

En quant al conflicte remença, el rei va haver de cedir momentàniament a les pretensions dels senyors feudals. Els
remences es va revoltar (1485), però la revolta va ser sufocada. Ferran II no va imposar les lleis d’usos feudals
aprofitant-se de la situació, sinó que va acabar abolint els mals usos el 1486.

Ferran com sabem, va casar-se amb Isabel de Castella, la qual heretà el regne de Castella el 1474 i Ferran, que
accedí el 1479. Malgrat tot, només podem parlar d’una unió dinàstica, ja que les institucions de govern d’ambdós
regnes eren independents.

11. LLISTA REIS CORONA D’ARAGÓ

̶ Jaume II “El Just” (1291-1327) -> Corona d’Aragó (Aragó [Aragó, Ribagorça i Sobrarb], València, Catalunya
[Barcelona, Girona, Manresa, Osona, Berga], Rosselló/Cerdanya [Rosselló, Vallespir, Cerdanya i Conflent] i
Mallorca) + Sardenya
̶ Alfons III “El Benigne” (1327-1336) -> Corona d’Aragó + Urgell – Mallorca – Rosselló - Cerdanya
̶ Pere III “El Cerimoniós” (1336-1387) -> Corona d’Aragó + Mallorca + Rosselló + Cerdanya + Atenes i
Neopàtria + Empúries - Urgell
 ̶ Joan I “El Caçador” (1387-1396) -> Corona d’Aragó – Atenes i Neopàtria – Empúries
̶ Martí “L’Humà” (1396-1410) -> Corona d’Aragó + Empúries + Sicília
̶ Interregne (1410-1412)
̶ Ferran I d’Antequera (1412-1416) -> Corona d’Aragó
̶ Alfons “El Magnànim” (1416-1458) -> Corona d’Aragó + Nàpols
̶ Joan II “El sense fe” (1458-1479) -> Corona d’Aragó (Catalunya amb guerra civil) - Nàpols
̶ Ferran II “El Catòlic” (1479-1516) -> Corona d’Aragó + Nàpols + Sicília

12. EUROPA DEL SEGLE XIV

Europa, igual que Catalunya, se sumeix en una profunda crisi política. La monarquia francesa perd el seu rol central
i entra en guerra amb Anglaterra en la Guerra dels Cent Anys (1337-1453). També, igual que Catalunya, Europa
entra en una crisi econòmica, lligada en part a fenòmens climàtics, on s’inicia una “petita edat de gel” que féu que
l’hemisferi nord baixés un 1ºC de mitjana la temperatura, cosa que va fer empitjorar les collites. La fam es va
apoderar dels estaments més baixos, cosa que afavoreix la propagació d’epidèmies, revoltes camperoles. Tot
aquest clima fa que un terç de la població europea mori durant aquest anys, tot i que llocs com a Provença van
sucumbir un 50% de la població.

Comença una entrada progressiva fins el segle XV dels gitanos a Europa, una disminució progressiva de l’esclavitud
de la població europea i millora de la condició de vida dels serfs. La burgesia segueix acumulant riqueses a la ciutat
i els senyors feudals van perdent part de la influència que tenien en els segles anteriors.

En el segle XIV a nivell de religió el moment més important del segle és el Cisma d’Occident. A nivell de pensament,
comença a aflorar el que serà el Renaixement a nivell italià, que marcarà el segle XV a tot Europa.

13. EUROPA DEL SEGLE XV

Europa continua amb la Guerra dels Cent Anys. A Europa oriental, la guerra entre l’Imperi Bizantí i l’Imperi Otomà
acaba amb la caiguda de Constantinoble el 1453, que va acabar amb el trencament de les rutes comercials entre
Europa i Àsia, cosa que va fer buscar nous camins per arribar a Orient, començant l’era de l’exploració dominada
primerament per Portugal i les corones d’Aragó i Castella. A nivell peninsular, acaba la reconquesta amb la caiguda
de Granada (1492). El mateix any, hi ha el descobriment d’Amèrica per part de Cristòfor Colom. A nivell econòmic
és un temps de grans canvis econòmics, i al darrera d’aquest canvi, la burgesia augmenta el poder, gràcies als
guanys del comerç i apareixen els primers bancs públics.