CATALUNYA CAROLÍNGIA VIII-XI

1. LA INVASIÓ MUSULMANA I LA CATALUNYA ISLÀMICA

L’any 711 va iniciar-se la invasió musulmana de la Península Ibèrica, que va progressar amb molta
rapidesa fins al punt d’arribar el 717-718 a terres catalanes. Els musulmans van seguir travessant els
Pirineus, fins a conquerir tota la Septimània (Llenguadoc-Rosselló) el 725, que formava part del regne
visigòtic d’Hispània.

La conquesta va ser tan ràpida precisament per la poca resistència que va oposar la població autòctona.
Tanmateix, el dany final de la invasió a cada una de les ciutats va ser diferent, segons el grau d’oposició
als invasors. Girona i Barcelona van poder evitar la seva destrucció, cosa que no va poder evitar
Tarragona al negar-se a capitular.

La invasió va seguir pujant cap al nord, fins que el 732, a Poitiers, els exèrcits musulmans van ser
derrotats pels exèrcits de Carles Martell, líder dels exèrcits dels francs. Això va evitar una invasió a tot
Europa dels musulmans, cosa que haguera provocat un futur substancialment diferent al que hem
conegut. Aquesta derrota va fer retrocedir els musulmans fins més enllà dels Pirineus.

En els primers temps, els invasors musulmans van substituir els nobles visigots en el cobrament
d’impostos i a establir guarnicions per assegurar-se el cobrament d’aquests impostos. Generalment, les
autoritats locals van ser confirmades en el càrrec. De la mateixa manera, la població va seguir mantenint
la casa, els costums, la llengua i la religió (tot i que els que no eren musulmans haguessin de pagar més
impostos). Aquest fet va provocar que bona part de la població, sobretot els pagesos, acabessin
convertint-se a l’Islam.

En quant a grups de població, aquesta època parlem de:

- Jueus: eren una minoria i clarament diferenciats de la resta

- Àrabs i berebers: eren els invasors, que eren minoria i ostentaven el poder.
- Mossàrabs: la part de la població que va seguir fidel al cristianisme. Eren normalment l’antiga
classe dirigent hispano-gòtica.
- Muladites: Els cristians convertits al l’Islam (més que res pel tema econòmic).

El poder en aquells dos primers segles en la Península ibèrica el tenia la dinastia dels Omeies, que
controlava tots els territoris conquerits pels musulmans. En la península, durant dos segles, depenia del
califa de Damasc i qui administrava el territori peninsular (Al Àndalus) era un emir, també omeia. Abans
però, van governar una sèrie de valís (governador de província) fins el 756. Aquest fet, va ser propiciat
per l’enderrocament de la dinastia omeia del califat de Damasc d’on Abd-ar-Rahman I va fugir per
arribar a l’Àndalus i després de conquerir la ciutat de Còrdova proclamar-se emir. Això va comportar una
independència política i administrativa del califa de Bagdad (on s’havia traslladat la capital del califat
amb la dinastia Abbàsida) però mantenia la unitat espiritual. Finalment, el 929 Abd-al-Rahman III va
autoproclamar-se com a Califa i així acabava amb la unitat espiritual que els unia amb els abbàsides de
Bagdad. Aquesta situació de califat va durar fins el 1031 quan una guerra civil va provocar el
desmembrament del califat de Còrdova en regnes més petits anomenats de Taifes. A Catalunya
comptem aquella època amb el regne de Lleida i de Tortosa.

Una sèrie de revoltes contra els omeies a finals del segle VIII i principis del segle IX van provocar un clima
d’inestabilitat i debilitat de la zona al voltant de Barcelona, que va ajudar en la futura creació de la
Marca Hispànica. Les terres musulmanes catalanes durant el segle IX i X van gaudir d’un període de certa
pau, només trencada per les petites batalles amb els comtats catalans que s’anaven creant.
En quant a la influència musulmana és gran en molts àmbits, que va propiciar avenços en molts camps.
Un d’ells és l’agricultura: fruit dels coneixements àrabs de l’agricultura, va poder fer augmentar la
producció agrícola. Una mostra de les espècies introduïdes pels àrabs, poden ser el llimoner,
l’albercoquer, el nesprer, els melons, els caquis, l’arròs, el safrà o el gessamí. Entre altres avenços en
agricultura hi ha la introducció de les sèquies. Un altre àmbit molt influenciat per la invasió sarraïna, va
ser el comerç, que va anar guanyant pes.

2. CONQUESTA CAROLÍNGIA
Al cap de pocs anys de la victòria dels francs a Poitiers, Pipí el Breu va iniciar una ofensiva per a
recuperar la Septimània. El 768, Carlemany, rei dels francs, havia arribat a conquerir tot el Rosselló fins
als Pirineus. La proximitat dels musulmans (a l’altra banda de les muntanyes) feia preocupar Carlemany,
ja que els sarraïns poden fer ràtzies i atacar ciutats importants com Narbona. Per això, va decidir crear
una zona a l’altra banda dels Pirineus, de punta a punta (des del Cantàbric fins al Mediterrani) que fes de
terreny frontera, sota control dels francs, que servís per protegir el seu imperi.

Des del 778, que Carlemany va conquerir Saragossa fins que el 801 va conquerir Barcelona, va quedar
fixada la Marca Hispànica (va haver un intent de recuperar Tortosa, però no va ser possible). D’aquesta
manera, el territori actual de Catalunya, va quedar dividit en 2: la Catalunya franca i la sarraïna, la que
més endavant s’anomenarà Catalunya Vella i Catalunya Nova.

Aquesta Marca Hispànica, es va organitzar en diferents comtats que van ser: Barcelona, Osona, Girona,
Empúries, Besalú, Rosselló, Conflent, Urgell, Cerdanya, Pallars i Ribagorça. Cada comtat comptava amb
un comte que era qui governava el territori i estava sota control de Carlemany. Les seves funcions eren
militars, polítiques i judicials. En el fons, era com una espècie de funcionari que actuava en nom del rei
en aquelles terres. Aquests comtats eren totalment independents els uns dels altres i el terme Marca
Hispànica, només serveix per designar un territori, no una entitat jurídica.

Les relacions d’aquests comtats amb el món musulmà van experimentar diversos canvis al llarg del
temps. Va haver períodes de bones relacions i etapes de saqueig per part dels sarraïns. Una de les
incursions més important va ser la de Abderraman II que el 842 va ser rebutjat abans de creuar els
Pirineus.

3. GUIFRÉ EL PILÓS
Durant el segle IX va haver una família, que fidel al rei dels francs va adquirir una sèrie de títols. Aquesta
família era originària de Conflent i gràcies aquesta fidelitat, Guifré el Pilós, fill de Sunifred, comte
d’Urgell, va ser designat comte de Cerdanya i Urgell i més endavant, comte de Barcelona i Girona.
D’aquesta manera, va reunir sota el seu poder, bona part del territori català. Guifré va dur a terme la
repoblació de les zones centrals del territori català (Ripollès, Plana de Vic, Guilleries, Lluçanès, Bages,
Berguedà i Solsonès) que havien quedat despoblades i eren un punt feble en la defensa contra els
musulmans.
Guifré va seguir enfortint les defenses construint entre altres, el castell de Cardona. Guifré va aconseguir
començar a vertebrar el territori del que seria després, Catalunya. També va fundar grans monestirs
com el de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses (977) i va aconseguir la restauració del bisbat de Vic.

A partir de Guifré, va començar la pràctica de la herència del comtat als fills, cosa que fins llavors eren
nomenats pel rei dels francs. A la mort del comte Guifré, va repartir els comtats entre els seus fills. Això
va ser fruit del debilitament de la monarquia carolíngia i la llunyania del rei carolingi. Cal dir, que després
de la mort de Carlemany, l’Imperi Carolingi encara va aguantar durant uns anys amb Lluís el Pietós. A la
mort de Lluís el Pietós (840), l’Imperi va ser dividit en tres zones per a cada un dels fills. En el cas de la
zona de França, va passar a mans de Carles el Calb.

Dates i fets destacats de l’Imperi carolingi i posteriorment el regne franc:

- 768: Carlemany esdevé rei dels francs

- 800: Coronació de Carlemany com a emperador
- 814: Mor Carlemany. El succeeix Lluís el Pietós
- 838: Lluís el Pietós divideix l’Imperi entre els seus fills
- 888: Mort de Carles el Gras i el succeeix Odó trencant la dinastia carolíngia
- 893: Restauració de la dinastia carolíngia amb Carles el Simple
- 987: Inici de la dinastia els capets amb Hug Capet
4. TRENCAMENT AMB EL REI DELS FRANCS
L’últim acte de vassallatge que va fer un comte de Barcelona al rei dels francs, va ser el de Guifré Borrell
II a Carles el Simple el 899. A partir de llavors, el fill de Guifré Borrell II, que va ser Borrell II, va heretar el
comtat de Barcelona. El 985 va haver un atac per part dels musulmans capitanejats per Almansor,
saquejant la ciutat de Barcelona i tot i que Borrell II va demanar ajuda al rei Lotari I de França i més
endavant a Lluís V de França, ells no van respondre a la crida. Va arribar al tron de França Hug Capet
(988), que va voler rebre el jurament de vassallatge per part dels comtes catalans, Borrell II no va
accedir, ja que no els havien ajudat quan calia. Aquest fet, porta a la independència dels comtats
catalans respecte França i amb els anys, la reunió dels diferents comtats en una sola persona, que
acabarà sent el comte de Barcelona i abocarà, després del matrimoni de Ramon Berenguer IV amb
Peronella d’Aragó, a la integració dels comtats catalans a la Corona d’Aragó (comtats de Barcelona,
Osona i Besalú) .

Aquesta prevalença del comtat de Barcelona respecte els altres es va anar materialitzant durant el segle
XI. Els factors determinants d’aquesta hegemonia eren bàsicament dos: el fet de posseir els comtats de
Barcelona, Girona i Osona, els més importants, i el fet de cobrar tributs als musulmans dels regnes de
taifes de Lleida i Tortosa (entre altres) per tal que no els ataquessin. Començant amb Ramon Berenguer I
amb la compra dels comtats de Rasès i Carcasona (1068), seguint amb la unió matrimonial de la filla de
Ramon Berenguer III amb el comte Bernat III de Besalú (annexionat 1111 després de la mort de Bernat
III), el casament de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença (1112) va incorporar el comtat de
Provença als seus territoris i l’herència del comtat de Cerdanya el 1117.

5. GENEALOGIA DELS COMTES DE BARCELONA:

Guifré el Pilós (878-897)
Guifré II Borrell (897-911)
Sunyer I (911-947)
Miró (947-966)
Borrell II (947-992)
Ramon Borrell I (992-1017)
Berenguer Ramon I “El Corbat” (1017-1035)
Ramon Berenguer I “El Vell” (1035-1076)
Ramon Berenguer II “El Cap d’Estopes” (1076-1082)
Berenguer Ramon II “El Fraticida” (1076-1097)
Ramon Berenguer III “El Gran” (1086-1131)
Ramon Berenguer IV “El Sant” (1131-1162)

6. SOCIETAT EN L’ÈPOCA CAROLÍNGIA

Fruit del despoblament, després de la invasió musulmana, que va fer que bona part del territori quedés
despoblat, ja que molta gent es va refugiar a les valls de les muntanyes, els francs van creure necessari
un repoblament del territori. Aquest repoblament tenia l’objectiu principal d’evitar futures invasions
musulmanes.

El sistema ideat de repoblament va ser el següent: la terra despoblada passava a mans reials i el rei
cedia el cultiu a diferents agricultors. Aquests conreaven la terra i amb el temps (30 anys) es convertien
en propietaris (aprisió). Els comtes com a delegats del rei delimitaven una circumscripció, feien construir
un castell i nomenaven un vicari (delegat del comte) perquè assegurés la defensa del territori (en el
castell) i el cobrament de tributs als pagesos. Aquest repoblament podia venir a iniciativa dels comtes o
bisbes o bé per iniciativa pròpia dels pagesos. Algunes zones tenien privilegis concedits per part del
comte perquè eren zones frontereres i interessava repoblar-les (cartes de franquesa).

Durant els segles IX i X troben una societat de petits propietaris de terra, que s’anomenen aloers que
cultivaran alous (petites porcions de terra).

La societat era una societat eminentment rural i agrícola. La base de l’alimentació eren els cereals (blat,
ordi i sègol). També era important el cultiu de la vinya i les oliveres. Tots tres constitueixen la famosa
tríada mediterrània per excel·lència. Hi havia altres cultius no tan estesos com els horts i els arbres
fruiters. També hi havia un aprofitament dels productes silvestres (castanyes, bolets, glans...). També hi
havia cultiu de “plantes industrials” com el lli i el cànem. Als prats hi pasturava el bestiar. També hi havia
molts molins de farina que estaven controlats per monestirs o senyors on anaven els camperols a
moldre el gra per obtenir farina. En quant a les eines, eren molt rudimentàries i pràcticament no havien
variat respecte els romans. Els avenços musulmans van anar-se introduint poc a poc a l’agricultura, cosa
que va millorar l’utillatge agrícola. En resum, la societat era agrària, on els nuclis familiars produïen el
suficient per poder subsistir i pràcticament no tenien excedents, per tant, el comerç era molt limitat.

7. LA FEUDALITZACIÓ DE LA SOCIETAT
El segle XI va registrar un creixement econòmic motivat per diverses causes. En primer lloc, es va ampliar
la superfície conreada, a la qual cosa van contribuir l’augment demogràfic i l’esforç repoblador. També
va haver millores en les eines de conreu i les tècniques agrícoles.

Els cultius bàsics seguien sent els mateixos: vinya i cereals. Malgrat això, les millores en el sistema de
regadiu van permetre en algunes zones del Vallès, Barcelonès i Maresme estendre els cultius
d’hortalisses. Tot això va suposar una millora en l’economia dels pagesos i de la seva alimentació.

Aquest creixement econòmic va portar a un desig per part dels senyors, que van voler aprofitar-ho per
millorar el seu nivell de vida. Van iniciar una estratègia per quedar-se amb els excedents de la terra i
amb el terreny de cultiu, afavorit per una sèrie de males collites que van obligar a molts camperols a
vendre’s als senyors les seves terres per a poder sobreviure. Els senyors van apropiar-se de
l’administració de justícia i van començar repressions cap als pagesos amb l’objectiu anteriorment
esmentat. Els pagesos no van poder fer res contra aquest poder i a mitjans del segle XI va arribar al seu
punt més àlgid aquesta repressió. També va afavorir aquesta situació que els camperols lluitaven a peu i
que els senyors van professionalitzar la guerra amb noves armes i tàctiques. Aquest clima de “guerra” va
propiciar a més, que molts pagesos demanessin ajuda als senyors cedint la propietat de la terra a canvi
de protecció.

La situació va anar canviant ràpidament i els camperols van anar perdent progressivament els seus
drets: havien de pagar alts impostos, donar hospitalitat al senyor i els seus soldats, participar en obres
de reconstrucció del castell i treballar gratuïtament en els camps del senyor. Van arribar al punt de
quedar adscrits a la terra, que no podien abandonar-la sense pagar la seva “llibertat”, cosa que quasi
ningú podia pagar.

El resultat final és que en un segle, el camp català va passar de tenir aloers a la majoria de la població
sotmesa als senyors amb la consegüent manca de llibertat. Així es va crear una nova estructura social
completament diferent de l’anterior que era el feudalisme.

8. ALTRES TERRITORIS CRISTIANS A LA PENÍNSULA IBÈRICA

L’entitat política cristiana més antiga a la Península després de la invasió musulmana, data del 718,
després que Pelai I aconseguís derrotar els musulmans creant així el regne d’Astúries. El regne va durar
fins el 910 Alfons III el Magne va morir i va dividir el regne en 2: Garcia I va fundar el regne de Lleó i
Fruela II va crear el principat d’Astúries. Garcia I va morir sense descendència el 914, traslladant Ordoni
II la capital del regne a Lleó aglutinant també Astúries ja que Fruela reconeixia la autoritat de Ordoni. El
regne de Lleó segueix la seva expansió per la Península fins arribar al 1230 on s’uneix finalment amb
Castella. L’origen del regne de Castella té lloc el 1029 com a comtat vassall del regne de Lleó i va acabar
unint-s’hi el 1230 un altre cop creant la Corona de Castella.

Un altre regne que es va crear va ser el de Navarra, fet que va ocórrer el 905 però tenia com a origen el
comtat de Pamplona que els francs havien creat com a part de la Marca Hispànica però que es va
independitzar dels francs. Navarra passa per diversos períodes en els quals està sota vassallatge del rei
franc, de la corona de Castella, d’Aragó fins que el 1328 es declaren independents respecte França.
Aquest regne continuarà fins el 1512 com a regne independent fins que Ferran el Catòlic conquereixi el
territori.

Dels comtats d’Aragó, Sobrarb i Ribargorça sorgeix el regne d’Aragó el 1035 com a separació d’aquesta
part del control dels reis de Navarra. Aquest regne es converteix en corona amb la unió dinàstica amb
els comtats catalans el 1162.