SELECCIÓ DE TEXTOS

FILOSOFIA ANTIGA
HERÀCLIT

“Perquè els que busquen or furguen molta terra i troben poca cosa. “

Fragment d’Heràclit, en Climent d’Alexandria, Miscel·lànies, IV.4

Ferrer Gràcia, Joan (2012) De Tales a Demòcrit. El Pensament presocràtic. Fragments i testimonis. Pàg. 313.

PLATÓ: CONEIXEMENT I OPINIÓ

-Mantindrem, doncs, amb fermesa que el que existeix absolutament és també absolutament cognoscible i
que el que no existeix de cap manera és del tot incognoscible?
-Certament.
-Bé, i si hi ha alguna cosa que és i no és, no estarà enmig del que existeix absolutament i del que merament
no existeix?
-Estarà entre l'un i l'altre.
-Així doncs, si hi ha coneixement del que és i ignorància necessària del que no és, referent a això intermedi
que hem dit cal buscar també alguna cosa intermèdia entre el saber i la ignorància, si és que tal cosa pot
existir?
-Ben cert és.
-Direm que existeix alguna cosa com l'opinió?
-És clar!
-Però per ventura val igual que el coneixement o es diferencia d'ell?
-És alguna cosa diferent.
-Una cosa és, doncs, el coneixement i una altra diferent l'opinió; cadascú amb el seu propi sentit.
-Exactament

Plató. República, libro V, 477 a-b (Centro de Estudios Constitucionales, Madrid 1981, p. 164-165).
ARISTÒTIL. L’HOME, ANIMAL RACIONAL

S'admet que hi ha tres coses per les quals els homes es fan bons i virtuosos, i aquestes tres coses són la
naturalesa, l'hàbit i la raó. [...] Els altres animals viuen primordialment per acció de la naturalesa, si bé
alguns en un grau molt petit, són també portats pels hàbits; l'home, en canvi, viu també per acció de la raó,
ja que és l'únic entre els animals que posseeix raó; de manera que en ell aquestes tres coses han de guardar
harmonia recíproca entre si; els homes, en efecte, obren amb freqüència de manera contrària als hàbits
que han adquirit i a la seva naturalesa a causa de la seva raó, si estan convençuts que algun altre camí
d'acció els és preferible.

Aristòtil, Política, VII,12,1332 -b.

FILOSOFIA MEDIEVAL
AGUSTÍ D’HIPONA: EL MAL, PRIVACIÓ DEL BÉ.

Àdhuc el que anomenem mal al món, ben ordenat i col·locat en el seu lloc, fa ressaltar més
eminentment el bé, de tal manera que agrada més i és més digne de lloança si el comparem amb les coses
dolentes. Doncs Déu omnipotent, com confessen els mateixos infidels, «universal Senyor de totes les
coses», sent summament bo, no permetria de cap manera que existís algun mal en les seves criatures si no
fora de tal manera bona i poderós que pogués treure bé del mateix mal.
Doncs què una altra cosa és el mal, sinó la privació del bé? De la mateixa manera que, en els cossos dels
animals, l'estar malalts o ferits no és altra cosa que estar privats de la salut -i per això, en aplicar-los un
remei, no s'intenta que els mals existents en aquells cossos, és a dir, les malalties i ferides es traslladin a
una altra part, sinó destruir-les, ja que elles no són substància, sinó alteracions de la carn, que, sent
substància i, per tant, quelcom bo, rep aquests mals, és a dir, privacions de l bé que anomenem salut-, així
també tots els defectes de les ànimes són privacions de béns naturals, i aquests defectes quan són guarits,
no es traslladen a altres llocs, sinó que, no podent subsistir amb aquella salut, desapareixen en absolut.

Agustí d’Hipona. Enquiridión, cap. 11 (en C. Fernández, Los filósofos medievales, 2 vols., BAC, Madrid
1979, vol. 1, p. 445-446).
RENAIXEMENT I FILOSOFIA MODERNA
DESCARTES: EL COGITO

Així doncs, considerant que els nostres sentits en algunes ocasions ens indueixen a error, vaig decidir
suposar que no existia cap cosa que fos tal com ens la fan imaginar. I ja que existeixen homes que
s'equivoquen en raonar en qüestions relacionades amb les més senzilles matèries de la geometria i que
incorren en paralogismes, jutjant que jo, com qualsevol altre, estava subjecte a error, rebutjava com a
falses totes les raons que fins a aquell moment havia admès com a demostracions. I, finalment, considerant
que fins i tot els pensaments que tenim quan estem desperts poden assaltar-nos quan dormim, sense que
cap en tal estat sigui veritable, em vaig resoldre a fingir que totes les coses que fins aquell moment havien
aconseguit el meu esperit no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament
després, vaig advertir que, mentre desitjava pensar d'aquesta manera que tot era fals, era absolutament
necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I adonant-me que aquesta veritat: penso, per tant soc,
era tan ferma i segura que totes les més extravagants suposicions dels escèptics no eren capaços de fer-la
trontollar, vaig jutjar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que jo
indagava.

Descartes. Discurso del método, dióptrica, meteoros y geometría (Alfaguara, Madrid 1981, p. 25).

HOBBES: ESTAT DE NATURALESA

Així, doncs, trobem tres causes principals de baralla en la naturalesa de l'home. Primer, competició;
segon, inseguretat; tercer, glòria.
El primer fa que els homes envaeixin per guany; el segon, per seguretat; i el tercer, per reputació. Els
primers usen de la violència per a fer-se amos de les persones, esposes, fills i bestiar d'altres homes; els
segons per a defensar-los; els tercers, per menudeses, com una paraula, un somriure, una opinió diferent,
i qualsevol altre signe de subvaloració, ja sigui directament de la seva persona, o per reflex en la seva prole,
els seus amics, la seva nació, la seva professió o el seu nom.
És per això manifest que durant el temps en què els homes viuen sense un poder comú que els obligui
a tots al respecte, estan en aquella condició que es diu guerra; i una guerra com de tot home contra tot
home. Doncs la GUERRA no consisteix només en batalles, o en l'acte de lluitar; sinó en un espai de temps
on la voluntat de disputar en batalla és prou coneguda. [...] Doncs així com la naturalesa del mal temps no
està en un xàfec o dos, sinó en una inclinació cap a la pluja de molts dies en conjunt, així la naturalesa de
la guerra no consisteix en el fet de la guerra, sinó en la disposició coneguda cap a ella, durant tot el temps
en què no hi ha seguretat en cas contrari. Tot un altre temps és PAU.

Hobbes. Leviatán, XIII (Editora Nacional, Madrid 1977, p. 224-227).

HUME: L’ASSOCIACIÓ DE LES IDEES

És evident que hi ha un principi de connexió entre els diferents pensaments o idees de la ment i que,
en presentar-se a la memòria o a la imaginació, uns introdueixen a uns altres amb un cert grau d'ordre i
regularitat. [...]
Encara que sigui massa obvi per a escapar a l'observació que les diferents idees estan connectades entre
si, no he trobat un sol filòsof que hagi intentat enumerar o classificar tots els principis d'associació, tema,
no obstant això, que sembla digne de curiositat. Des del meu punt de vista, només sembla haver-hi tres
principis de connexió entre idees, a saber: semblança, contigüitat en el temps o en l'espai i causa o efecte.
Segons crec, amb prou feines es posarà en dubte que aquests principis serveixen per a connectar idees.
Una pintura condueix, naturalment, els nostres pensaments a l'original. L'esment de l'habitació d'un edifici,
naturalment introdueix una pregunta o un comentari sobre les altres, i si pensem en una ferida, difícilment
ens abstindrem de pensar en el dolor subsegüent.

Hume. Investigación sobre el entendimiento humano, sec. 3 (Alianza, Madrid 1994, p. 39-40).

VOLTAIRE: RELIGIÓ I SUPERSTICIÓ

De si és útil mantenir al poble en la superstició

És tal la debilitat del gènere humà, i tal la seva perversitat, que sens dubte val més per a ell ser subjugat
per totes les supersticions possibles, sempre que no siguin mortíferes, que viure sense religió. L'home
sempre ha tingut necessitat d'un fre, i encara que fos ridícul fer sacrificis als faunes, als silvans, a les nàiades,
era molt més raonable i més útil adorar aquestes fantàstiques imatges de la Divinitat que lliurar-se a
l'ateisme. Un ateu que fos raonador, violent i poderós, seria un assot tan funest com un supersticiós
sanguinari.
Quan els homes no tenen nocions clares de la Divinitat, les idees falses la supleixen, com en els mals
temps es trafica amb moneda devaluada quan no es té moneda bona. El pagà no gosava cometre un crim
davant el temor de ser castigat pels falsos déus [...] En tots els llocs en què hi ha establerta una societat, és
necessària una religió; les lleis vetllen sobre els crims coneguts i la religió sobre els crims secrets.
Però una vegada que els homes han arribat a abraçar una religió pura i santa, la superstició es torna no
només inútil, sinó molt perillosa. No s'ha de tractar d'alimentar amb bellotes a aquells als quals Déu es
digna alimentar amb pa.
La superstició és a la religió el que l'astrologia a l'astronomia: la filla molt boja d'una mare molt
entenimentada. Aquestes dues filles han subjugat molt temps tota la terra.

Tratado sobre la tolerancia, en Opúsculos satíricos y filosóficos. Traducción de R. de Dampierre, Alfaguara,

Madrid 1978, p. 82-83.
HEGEL, G.W.F: LA FILOSOFIA

La filosofia és pensament que s'acosta a la consciència, pensament que s'ocupa amb si mateix, que es
converteix a si mateix en objecte, que es pensa a si mateix i, sens dubte, en les seves diferents
determinacions. La ciència de la filosofia és, d'aquesta manera, un desenvolupament del pensament lliure,
o, millor, és la totalitat d'aquest desenvolupament, un cercle que torna sobre si, roman enterament en si,
és tot ell mateix el que vol tornar només a si mateix. Quan nosaltres ens ocupem amb el sensible, llavors
no som lliures en nosaltres mateixos, sinó que som en l'altre. Una altra cosa succeeix en ocupar-nos amb
el pensament; el pensament existeix solament en si mateix. Així la filosofia és el desenvolupament
(evolució) del pensament, que no és impedit en la seva activitat, D'aquesta manera la filosofia és un
sistema. [...] Però la significació pròpia del sistema és totalitat, i és solament veritable en la mesura que la
totalitat que comença des del simple i a través del desenvolupament es fa sempre més concret. [...]
En la filosofia com a tal, en la filosofia actual, en l'última, està contingut tot allò que ha produït el treball
durant milers d'anys, la filosofia actual és el resultat de tot el precedent, de tot el passat. I el mateix
desenvolupament de l'esperit, considerat històricament, és la història de la filosofia. Ella és la història de
tots els desenvolupaments que l'esperit ha fet des de si mateix, una representació d'aquests moments,
d'aquestes etapes, com s'han succeït en el temps. [...]
Aquest és el sentit, la significació de la història de la filosofia. La filosofia emergeix de la història de la
filosofia, i al contrari. Filosofia i història de la filosofia són una mateixa cosa, una la imatge (transsumpte)
de l'altra.

Hegel. Introducción a la historia de la filosofía, Aguilar, Madrid 1973, p. 70-72.

SCHOPENHAUER: EL MÓN COM A VOLUNTAT I REPRESENTACIÓ.

«El món és la meva representació»: aquesta és una veritat aplicable a tot ser que viu i coneix, encara
que només l'home pot arribar al seu coneixement abstracte i reflexiu; quan a ell arriba, ha adquirit al mateix
temps el criteri filosòfic Estarà llavors clarament demostrat per a ell que no coneix un sol ni una terra, sinó
únicament un ull que veu al sol i una mà que sent el contacte de la terra; que el món que li envolta no
existeix més que com a representació, és a dir, únicament i enterament en relació a un altre ésser: l'ésser
que percep, que és ell mateix. Si hi ha alguna veritat que pugui enunciar -se a priori és aquesta, doncs és
l'expressió d'aquella forma de tota experiència possible i concebible, més general que totes les altres, tals
com les del temps, l'espai i la causalitat, ja que aquestes la pressuposen. Si cadascuna d'aquestes formes,
que hem reconegut que són d'altres maneres diverses del principi de raó, és aplicable a una classe diferent
de representacions, no passa el mateix amb la divisió en subjecte i objecte, que és la forma comuna a totes
aquelles classes, la forma única sota la qual és possible i concebible una representació de qualsevol espècie
que sigui, abstracta o intuïtiva, pura o empírica. No hi ha cap veritat que sigui més certa, més independent
de qualsevol altra i que necessiti menys proves que aquesta; tot el que existeix per al coneixement, és a
dir, el món sencer, no és objecte més que en relació al subjecte, no és més que percepció de qui percep;
en una paraula: representació. Això és naturalment veritable respecte del present, com respecte de tot el
passat i de tot l'avenir, del llunyà com del proper, ja que és veritat respecte del temps i de l'espai, en els
quals únicament està separat tot. Quant forma o pot formar part del món està ineludiblement sotmès a
tenir per condició al subjecte, i a no existir més que per al subjecte. El món és representació.
No és nova, de cap manera, aquesta veritat. Existia ja en el fons de les consideracions escèptiques que
Descartes va prendre com a punt de partida, però Berkeley va ser el primer que la va enunciar resoltament,
amb la qual cosa va prestar un servei eminent a la Filosofia, encara que la resta de les seves doctrines no
mereix recordació.
La primera falta de Kant va consistir a haver-hi donat poca importància a aquest principi. En canvi,
aquesta veritat cabdal va ser coneguda des dels primers temps pels savis de l'Índia, ja que és el principi
fonamental de la filosofia Vedanta atribuïda a Vyasa. Així ho testifica W. Jones en l'última de les seves
dissertacions titulada: On the philosophy of the Asiatics (Asiatk researches, vol. IV, pàg. 164): «EI dogma
fonamental de l'escola Vedanta no consisteix a negar l'existència de la matèria, és a dir, de la solidesa,
impenetrabilitat i extensió (negar això seria insensat), sinó a rectificar l'opinió vulgar en aquest punt i a
afirmar que la matèria no té existència independent de la percepció mental, ja que l'existència i
perceptibilitat són termes convertibles un en un altre.» Aquest passatge expressa amb suficient claredat la
coexistència de la realitat empírica amb la idealitat transcendental.
Sota aquest aspecte únicament, és a dir, només com a representació, considerarem el món en aquest
primer llibre. Però aquest punt de vista, sense que per això perdi res de la seva veritat, és unilateral, és a
dir, produït per un treball voluntari d'abstracció. Això és el que explica la repugnància que sent qualsevol a
admetre que el món no és més que la seva representació, encara que d'altra banda ningú pot negar-ho. El
llibre següent vindrà a completar aquest aspecte unilateral amb una veritat que no és tan immediatament
certa com aquesta que aquí partim, i que exigeix investigacions més profundes, una abstracció més difícil,
la separació dels elements diferents i la reunió dels quals són idèntics; una veritat, en suma, greu i pròpia
per a fer reflexionar, si no tremolar, a qualsevol home: a saber, que al mateix temps que diu: «El món és la
meva representació», pot i ha de dir: «El món és la meva voluntat».

El mundo como voluntad y representación, Orbis, Barcelona 1985, vol. I, § 1, p. 17-18.

FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA
NIETZSCHE. LA GAIA CIÈNCIA

125. El boig.

No han sentit parlar d'aquell boig que, amb una llanterna encesa a plena llum, corria per la plaça i exclamava
contínuament: "Busque a Déu! Busque a Déu!"? Com justament s'havien ajuntat allà molts que no creien
en Déu, va provocar gran diversió. Se t'ha perdut ?, va dir un. S'ha extraviat com un infant?, va dir un altre.
No serà que s'ha amagat en algun lloc? Ens té por? S'ha embarcat? Ha emigrat? Així cridaven i reien al
mateix temps. El boig es va llançar enmig d'ells i els va fulminar amb la mirada. -On és Déu? -, va exclamar,
us ho diré! Nosaltres l’hem matat, vostès i jo! Tots som uns assassins! Però, com ho hem fet? Com hem
pogut buidar el mar? Qui ens ha donat l'esponja per esborrar completament l’horitzó? Què hem fet per
desencadenar a aquesta terra del seu sol? Cap a on roda aquesta ara? Cap a què ens porta el seu
moviment? ¿Lluny de tot sol? ¿No ens precipitem en una constant caiguda, cap enrere, de costat, cap
endavant, en totes direccions? Segueix havent-hi un dalt i un baix? No errem com a través d’un no-res
infinit? No sentim l'alè del buit? No fa ja fred? No fa fosc contínuament i es fa cada vegada més fosc? No
cal encendre les llanternes des del matí? No seguim sentint el soroll dels enterramorts que han enterrat a
Déu? No segueix fent olor la putrefacció divina? 'Els déus també es corrompen! Déu ha mort! Déu és mort!
I l’hem matat nosaltres! Com anem a consolar-nos els assassins dels assassins? El que en el món hi havia
fins ara de més sagrat i més poderós ha perdut la seva sang sota els nostres ganivets, i, qui ens traurà
aquesta sang de les mans? Quina aigua podrà purificar-nos? Què solemnes expiacions, quins jocs sagrats
haurem d'inventar? No és massa gran per a nosaltres la magnitud d'aquest fet? No ens hauríem de
convertir en déus per resultar dignes d’una acció així? Mai hi va haver un fet tan gran, i tot aquell que nasca
després de nosaltres pertanyerà, en virtut d'aquesta acció, a una història superior a tot el que la història ha
estat fins ara! A l'arribar ací, el boig va callar i va observar de nou als seus oients, que també s'havien callat
i el miraven perplexos.

Nietzsche (1990) La Gaya Ciencia. Caracas: Monte Ávila Editores. 114-115

WITTGENSTEIN: JOCS DE LLENGUATGE

(23) Però, quants tipus de proposicions hi ha? Potser asseveració, pregunta i imperatiu? —Hi
ha innombrables tipus: innombrables maneres diferents d'utilitzar el que anomenem «signes», «paraules»,
«proposicions». Aquesta multiplicitat no és una cosa fixa, donada una vegada per sempre, sinó que
sorgeixen nous tipus de llenguatge, nous jocs de llenguatge —podríem dir—, i uns altres envelleixen i cauen
en l'oblit. [...]
L'expressió «joc del llenguatge» vol posar aquí en relleu que parlar del llenguatge és part d'una activitat, o
d'una forma de vida.
Vegem, amb els següents exemples, i amb uns altres, la multiplicitat dels jocs del llenguatge:
Donar ordres i obeir-les.
Descriure un objecte pel seu aspecte o prenent les seves mesures.
Fabricar un objecte mirant la seva descripció (dibuix).
Informar d'un esdeveniment.
Fer conjectures sobre un esdeveniment.
Establir i provar una hipòtesi.
Mostrar els resultats d'un experiment amb taules i diagrames.
Inventar una història, i explicar-la.
Representar un paper en el teatre.
Cantar cançons.
Encertar enigmes.
Fer un acudit, explicar-lo.
Resoldre un problema d'aritmètica aplicada.
Traduir d'una llengua a una altra.
Demanar, donar les gràcies, blasfemar, saludar, resar.

Wittgenstein. Philosophical Investigations, Basic Blackwell, Oxford 1963, p. 11-12.

SARTRE: L’EXISTÈNCIA PRECEDEIX L’ESSÈNCIA

Què significa aquí que l'existència precedeix a l'essència? Significa que l'home comença per existir, es
troba, sorgeix al món i que després es defineix. L'home, tal com el concep l'existencialista, si no és definible,
és perquè comença per no ser res. Només serà després, i serà tal com s'hagi fet. Així, doncs, no hi ha
naturalesa humana, perquè no hi ha Déu per a concebre-la. L'home és l'únic que no només és tal com ell
es concep, sinó tal com ell es vol, i com es concep després de l'existència, com es vol després d'aquest
impuls cap a l'existència; l'home no és altra cosa que el que ell es fa.

Sartre. El existencialismo es un humanismo, Huáscar, Buenos Aires 1972,p. 16.

HANNAH ARENDT: LA CONDICIÓ HUMANA

La condició humana abasta més que les condicions sota les quals s'ha donat la vida a l'home. Els homes
són éssers condicionats, ja que totes les coses amb les que entren en contacte es converteixen
immediatament en una condició de la seva existència. El món en el qual la vita activa es consumeix, està
format de coses produïdes per les activitats humanes; però les coses que deuen la seva existència
exclusivament als homes condicionen de manera constant als seus productors humans. A més de les
condicions sota les que es dona la vida de l'home a la Terra, i en part fora d'elles, els homes creen
contínuament les seves pròpies i auto-produïdes condicions que, tot i això el seu origen humà i variabilitat,
posseeixen el mateix poder condicionant que les coses naturals. Qualsevol cosa que toca o entra en
mantingut contacte amb la vida humana assumeix immediatament el caràcter de condició de l'existència
humana. Per aquest motiu els homes, no importa el que facin, són sempre éssers condicionats. Tot el que
entra en el món humà pel seu propi acord, o es veu arrossegat a ell per l'esforç de l'home, passa a ser part
de la condició humana. El xoc del món de la realitat sobre l'existència humana es rep i sent com a força
condicionadora. L'objectivitat del món -el seu caràcter d'objecte o cosa- i la condició humana es
complementen mútuament; pel fet que l'existència humana és pura existència condicionada, seria
impossible sense coses, i aquestes formarien un munt d'articles no relacionats, un no-món, si no fossin les
condicions de l'existència humana.

Arendt, Hannah (2016) La condición humana. Barcelona: Ed. Paidós.Pàg. 23

JUDITH BUTLER: EL GÈNERE EN DISPUTA

“Tot i que la unitat no problemàtica de les «dones» sol usar-se per construir una solidaritat d'identitat,
la diferenciació entre sexe i gènere planteja una fragmentació en el subjecte feminista. Originalment amb
el propòsit de donar resposta a l'afirmació que «biologia és destí», aquesta diferenciació serveix a
l'argument que, amb independència de la immanejabilitat biològica que tinga aparentment el sexe, el
gènere es construeix culturalment: per aquesta raó, el gènere no és el resultat causal del sexe ni tampoc
és tan aparentment rígid com el sexe. Per tant, la unitat del subjecte ja està potencialment refutada per la
diferenciació que possibilita que el gènere siga una interpretació múltiple del sexe. "

Si el gènere és els significats culturals que accepta el cos sexuat, llavors no pot afirmar-se que un gènere
únicament siga producte d'un sexe. Duta fins al seu límit lògic, la distinció sexe / gènere mostra una
discontinuïtat radical entre cossos sexuats i gèneres culturalment construïts. Si de moment pressuposem
l'estabilitat del sexe binari, no està clar que la construcció de «homes» donarà com a resultat únicament
cossos masculins o que les «dones» interpreten només cossos femenins. A més, tot i que els sexes puguen
semblar ser clarament binaris en la seva morfologia i constitució (la qual cosa s’haurà de posar en dubte),
no hi ha cap motiu per creure que també els gèneres seguiran sent només dos. "La hipòtesi d'un sistema
binari de gèneres sosté de manera implícita la idea d'una relació mimètica entre gènere i sexe, en la qual
el gènere reflecteix al sexe o, en cas contrari, està limitat per ell. Quan la condició construïda se teoritza
com una cosa completament independent del sexe, el gènere mateix passa a ser un artifici ambigu, amb el
resultat que home i masculí poden significar tant un cos de dona com un home, i dona i femení tant un
home com un dona.

Aquesta separació radical del subjecte amb gènere planteja altres problemes. Podem fer referència a
un sexe «donat» o a un gènere «donat» sense aclarir primer com es donen un i altre i a través de quins
mitjans? ¿I al cap i a la fi, què és el «sexe»? És natural, anatòmic, cromosòmic u hormonal, i com pot una
crítica feminista apreciar els discursos científics que intenten establir tals «fets»?" Té el sexe una història?
" Té cada sexe una història diferent, o diverses històries? Existeix una història de com es va determinar la
dualitat del sexe, una genealogia que presente les opcions binàries com una construcció variable? És que
els fets aparentment naturals del sexe tenen lloc discursivament mitjançant diferents discursos científics
supeditats a altres interessos polítics i socials?

Si es refuta el caràcter invariable del sexe, potser aquesta construcció anomenada «sexe» estigui tan
culturalment construïda com el gènere; de fet, potser sempre va ser gènere, amb el resultat que la distinció
entre sexe i gènere no existeix com a tal.

Butler, Judith (2007) El genero en disputa. El feminismo y la subversión de la identidad. Barcelona: Ed.