Vida i obra del Pare Claret

Infància

>> Sant Antoni Claret neix a Sallent (Barcelona), a uns 15 kms de Manresa, el 1807, en el si d’una família
profundament cristiana, dedicada a la fabricació tèxtil.

>> La infància del Sant no va transcórrer amb total tranquil·litat. La guerra napoleònica, la influència de les
idees de la revolució francesa, el jurament de la Constitució de 1812, i les tensions entre absolutistes i liberals
van marcar d’alguna manera la vida del Sant. En relació a l’aspecte religiós va estar marcat d’una banda per la
vivència de la providència de Déu; i per l’altra per la idea de l’eternitat. La seva pietat es veu influïda per la
devoció a la Mare de Déu i a l’Eucaristia.

Estudiant i treballador tèxtil

>> Als dotze anys, el seu pare el posà a treballar en el teler familiar. Reconeixent la seva habilitat per a la
fabricació, marxa a Barcelona per a perfeccionar l’art tèxtil.

>> Es dedicà a la feina de teixidor amb veritable interès. Les seves oracions, en canvi, no eren tantes ni tan
fervoroses, encara que no deixa la missa dominical ni el rés del rosari.

>> A poc a poc se li va oblidant el desig infantil de ser sacerdot, però Déu l’anava dirigint segons els seus plans.
Uns durs desenganys, i sobretot la paraula de l’Evangeli; «de què li serveix a un guanyar tot el món si al final
perd la seva vida?», sacsegen la seva consciència. A pesar de les ofertes per a muntar la seva pròpia fàbrica,
es nega a satisfer el desig del seu pare i decideix ser cartoixà.

Vocació sacerdotal missionera

>> Als 22 anys ingressa al seminari de Vic, sense perdre de vista la seva intenció de ser monjo cartoixà. Quan
es dirigeix a la Cartoixa de Montealegre, a l’any següent, una tempesta l’obliga a retrocedir i el seu somni de
vida retirada comença a esvair-se. Prossegueix els seus estudis artístics a Vic. Pateix una forta temptació
contra la castedat, en la qual reconeix la intercessió maternal de la Mare de Déu a favor seu i sobretot la
voluntat de Déu, que el vol missioner, evangelitzador.

>> Encara que no havia conclòs els estudis teològics, el 13 de juny de 1835 rep l’ordenació sacerdotal perquè
el seu bisbe veia en ell alguna cosa extraordinària. Es fa càrrec de la seva parròquia natal a Sallent. Sent, cada
vegada amb més força, que el Senyor el crida a evangelitzar. La situació política a Catalunya, dividida per la
guerra civil entre liberals i carlistes, i la de l’Església, sotmesa a la desconfiança dels governants, no li va deixar
cap altra solució que la de sortir de Catalunya i oferir-se a Propaganda Fide, encarregada llavors de tota l’obra
d’evangelització de qualsevol tipus.

>> Després d’un viatge ple de perills, va arribar a Roma. Va aprofitar uns dies que tenia lliures per a fer
exercicis espirituals a casa del Gesù dels Jesuïtes. El seu director el va animar a sol·licitar la incorporació a la
Companyia de Jesús. A principis de 1840, quatre mesos després d’haver començat el noviciat, es veu afligit per
un dolor intens a la cama dreta que li impedeix caminar. La mà de Déu es fa sentir. El P. General dels jesuïtes li
va dir amb resolució: «És la voluntat de Déu que Vostè vagi aviat a Espanya; no tingui por; ànims».
Missioner Apostòlic a Catalunya i Canàries

>> De nou a Catalunya, se li confia la parròquia de Viladrau. A l’estar aquesta ben atesa, pot desplaçar-se per
oferir missions i exercicis espirituals a poblacions properes. El seu bisbe, coneixedor de la vocació claretiana i
dels fruits de la seva predicació, el deixa lliure de qualsevol lligam parroquial per a poder evangelitzar de poble
en poble. Pel desig de comunió amb la Jerarquia i per les facultats pastorals que comportava, va sol·licitar
a Propaganda Fide el títol de «Missioner Apostòlic», que ell va omplir de contingut espiritual i apostòlic.

>> Va recórrer pràcticament tota Catalunya de 1843 a 1847, predicant la Paraula de Déu, sempre a peu, sense
acceptar diners ni regals pel seu menester. A pesar de la seva neutralitat política, aviat va haver de patir
persecucions per part dels governants, i calúmnies dels que combatien la fe.

>> Però Sant Antoni Maria Claret no volia ser només un predicador incansable de missions i d’exercicis per
sacerdots i religioses. Ben aviat va descobrir altres mitjans d’apostolat més eficaços: va publicar devocionaris,
petits opuscles dirigits a sacerdots, religioses, nens, joves, casades, pares de família… va fundar la Llibreria
Religiosa el 1848, la qual va editar 2.811.000 exemplars de llibres en dos anys, 2.059.500 opuscles i 4.249.200
fulletons volants. Com a mitjà eficaç de perseverança i progrés en la vida cristiana fundà o potenciar les
Cofradies, entre elles la Germanor del Santíssim i Immaculat Cor de Maria, que va ser l’anticip de les
«religioses a casa seva» o «filles del Santíssim i Immaculat Cor de Maria», que amb el temps va arribar a ser
l’Institut Secular «Filiació Cordimariana». Al ser-li del tot impossible predicar a Catalunya per la rebel·lió
armada, el seu bisbe el va enviar a les Canàries.

>> Del febrer del 1848 al maig del 1849 va recórrer les illes. Aviat i en un to familiar se’l va començar a
anomenar «el Padrito». Tan popular es va fer que és copatró de la diòcesi de las Palmas a la Verge del Pi.

Fundador i arquebisbe de Cuba

>> De tornada ja a Catalunya, el 16 de juliol de 1849, funda en una cel·la del seminari de Vic la Congregació
dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria. La gran obra de Claret comença humilment amb cinc
sacerdots dotats del mateix esperit que el Fundador. Al cap de pocs dies, l’11 d’agost, comuniquen a Mossèn
Claret el seu nomenament com a Arquebisbe de Cuba. A pesar de la seva resistència i les seves objeccions
degut a la Llibreria Religiosa i la recent fundada Congregació de Missioners, va haver d’acceptar aquest càrrec
per obediència i va ser consagrat a Vic el 6 d’octubre de 1850.

>> La situació a l’illa de Cuba era deplorable: explotació i esclavitud, immoralitat pública, inseguretat familiar,
desafecció cap a l’Església i sobretot la progressiva descristianització. Arribant a l’illa de seguida entén que el
més necessari és emprendre un treball de renovació de la vida cristiana i promou una sèrie de campanyes
missioneres, en les quals participa ell mateix, per a dur la Paraula de Déu a tots els poblats. Va atorgar al seu
ministeri episcopal una interpretació missionera. En sis anys va recórrer tres vegades tota la seva diòcesi. Es va
preocupar de la renovació espiritual i pastoral del clergat i la fundació de comunitats religioses. Per a
l’educació de la joventut i la cura de les institucions assistencials va assolir que els Escolapis, els Jesuïtes i les
Filles de la Caritat establissin comunitats a Cuba; conjuntament amb la M. Antònia París va fundar les
Religioses de Maria Inmaculada Missioneres Claretianes el 27 d’agost de 1855. Va lluitar contra l’esclavitud; va
crear una Granja-escola per als nens pobres, va proposar una Caixa d’Estalvis amb marcat caràcter social, va
fundar biblioteques populars. Tanta i tan diversa activitat li suposà enfrontaments, calúmnies, persecucions i
atemptats. El patit a Holguín (l’1 de febrer de 1856) gairebé li costa la vida, encara que li fa vessar la seva sang
per Crist.
Confessor de la Reina Isabel II i apòstol a Madrid i a Espanya

>> La Reina Isabel II el tria personalment com el seu Confessor el 1857 i es veu obligat a traslladar-se a
Madrid. Ha d’acudir setmanalment almenys a la Cort a exercir el seu ministeri de confessor i a cuidar-se de
l’educació cristiana del príncep Alfonso i de les infantes. A causa de la seva influència espiritual i de la seva
fermesa, a poc a poc va canviant la situació religiosa i moral de la Cort. Viu de forma austera i pobrament.

>> Els ministeris de palau no omplen ni el temps ni l’esperit apostòlic de monsenyor Claret, el qual exerceix
una intensa activitat a la ciutat: predica i confessa, escriu llibres, visita presons i hospitals. Aprofita els
viatges amb els Reis per Espanya per a predicar per tot arreu. Promou l’Acadèmia de San Miguel, un projecte
en el qual pretén aglutinar a intel·lectuals i artistes perquè s’associïn per a fomentar les ciències i les arts sota
l’aspecte religiós, conjuminar els seus esforços per a combatre els errors, propagar els bons llibres i amb ells
les bones doctrines.

>> La Reina el nomena protector de l’església i de l’hospital de Montserrat de Madrid, i el 1859 President de

l’Escorial. La seva gestió no pot ser més eficaç i més àmplia: restauració de l’edifici, equipament de l’església,
establiment d’una comunitat i un seminari. Una de les seves majors preocupacions serà dotar a Espanya de
bisbes zelosos i protegir i impulsar la vida consagrada, especialment la dels Instituts fundats per ell, els
Missioners i les Religioses Maria Inmaculada, o per uns altres.

>> Segueix mantenint la seva independència i neutralitat política, que li implicamúltiples enemistats. Es
converteix en el blanc de l’odi i venjança de molts: «tot i haver procurat sempre tractar aquest tema amb
precaució –amb referència als favoritismes-, no vaig poder escapar de les males llengües», confessa.

>> La seva unió amb Jesucrist arriba a un punt àlgid en la gràcia de la conservació de les espècies sacramentals
atorgat a La Granja de Segòvia el 26 d’agost de 1861.

Exili i Pare en el Concili Vaticà I

>> Arran de la revolució del setembre de 1868 el P. Claret marxa a l’exili amb la Reina . A París manté el seu
ministeri amb la Reina, funda les Conferències de la Sagrada Família i es prodiga en múltiples activitats
apostòliques.

>> Per a la celebració de les noces d’or sacerdotals del Papa Pius IX va a Roma. Participa en la preparació del
Concili Vaticà I, en el qual intervé defensant la infal·libilitat pontifícia. Al concloure les sessions, amb la salut ja
molt precària i amb la mort ja molt pròxima, es trasllada a la comunitat que les seves Missioners tenen a
Prades (França).

Mort i glorificació

>> Fins a Prades arriben els seus perseguidors, que pretenen capturar-lo i dur-lo a Espanya per a jutjar-lo i
condemnar-lo. Ha de fugir com un delinqüent i refugiar-se en el monestir cistercenc de  Fontfroide. En aquest
monestir deFontfroide, als 63 anys, envoltat de l’afecte dels monjos i d’alguns dels seus missioners, mor el 24
d’octubre de 1870. Les seves restes mortals es van traslladar a Vic el 1897.

>> És beatificat per Pius XI el 25 de febrer del 1934. Pius XII el canonitzael 7 de maig de 1950.