ECONOMIA

TEMAS 7 Y 8

TEMA 7: El mercat de treball

1. El mercat de treball
2. Productivitat i salaris
3. L’atur
4. Estadístiques d’ocupació
5. Les polítiques d’ocupació

1. El mercat de treball
El mercat de treball és un tipus de mercat especial, que posa en contacte l’oferta i la demanda de
feina, és a dir, les empreses que necessiten contractar treballadors per dur a terme les seves
activitats i les persones que busquen feina (persones que estiguin o no treballant i que tinguin entre
16 i 17 anys) a canvi d’una compensació econòmica: sou o salari.

El treball Salari
(factor de producció) (renda o restribució econòmica)

El salari és la remuneració del treball prestat per compte aliè.

Important no confondre!!:
-Treballadors per compte aliè: estan en plantilla i treballen per compte d’altres (són contractats
per una empresa). Reben el nom d’assalariats perquè obtenen un salari a canvi de la feina que
presten a l’empresa.
-Treballadors autònoms o treballadors per compte propi: treballen per a ells mateixos (tenen la
seva pròpia empresa). L’autònom no rep un salari, donat que la seva retribució per la seva activitat
no és constant.

Però a la pràctica, el salari és la font d’ingrès principal de les famílies, de tal manera que
condiciona, entre altres, les circumstàncies particulars següents:
-La realització personal i professional dels treballadors.
-El nivell de vida de les famílies.

El salari condiciona la qualitat de vida de les famílies, i aquesta condiciona, al seu torn, la qualitat
de vida del país, raó per la qual el mercat de treball és sempre matèria d’actualitat econòmica.

1.1 L’oferta i la demanda de treball

Al igual que en la resta de mercats les dues forces del mercat de treball són l’oferta (punt de vista de
les famílies) i la demanda (punt de vista de les empreses).
L’oferta de treball= quantitat de treball que ofereixen les famílies.
Depèn dels factors següents:
-Les característiques de la població: l’envelliment, les persones que treballen o volen treballar, la
formació, etc.
-El nivell de salaris: en general, a major salari, major quantitat de població esta disposada a
treballar o a treballar més hores i viceversa.

Tanmateix, aquesta relació no es manté de manera indefinida: quan els salaris són ja suficientment
alts, moltes persones prefereixen treballar menys per disposar de més temps lliure. “Trabaja para
vivir, no vive para trabajar”.
La demanda de treball= quantitat de treball que demanden les empreses.

Depèn dels factors següents:

-El preu del bé o servei produït: com més alt és el preu al qual les empreses poden vendre els seus
productes, més compensarà contractar nous treballadors per a incrementar la producció.
-La productivitat dels treballadors: les empreses decideixen si els compensa la contractació de
treballadors en funció de la producció que obtenen gràcies al seu esforç. La formació i l’experiència
repercuteix en el treball que fan.
-El nivell dels salaris: si augmenta la quantitat de salaris, els costos augmenten i les empreses estan
disposades a contractar menys treballadors, i viceversa.

Representació de l’equilibri del mercat de treball:

Oferta L (families)

SE: sañari d’equilibri

QE: quantitat
d’equilibri
SMI*: Salari Mínim
Interprofessional
Demanda L (empreses)

El salari d’equilibri (SE) és el que aconsegueix l’equilibri del mercat de treball mitjançant el lliure
joc de l’oferta i la demanda.

*SMI: Salari Mínim Interprofessional. Independentment del joc de l’oferta i la demanda, qualsevol
professió ha de respectar el SMI que marca el Govern.

1.2 L’imperfecte mercat de treball

El mercat de treball funciona com un mercat de competència imperfecta d’acord amb dos factors:

A- La intervenció del mercat de treball: El treball no fluctua lliurement, sinò que esta intervingut
per raons d’interès públic. No existeix un límit màxim de salaris, però si de salaris mínims.

·El Salari Mínim Interprofessional (SMI) es fixa i s’actualitza cada any pels Governs per garantir
una vida digna amb independència del tipus de professió i per evitar els abusos per part de les
empreses.
·Els salaris mínims s’acorden per sindicats i empreses en els convenis col.lectius (acords entre
empreses i treballadors en funció de la professió i el sector) segons el tipus de professió, però en
qualsevol cas han de respectar el SMI.

B- El treball és un bé diferenciat, no homogeni.

Els treballadors no som tots iguals, ni tampoc ho són els llocs de treball que ofereixen les empreses.
En conseqüència, existeixen una sèrie de factors que expliquen les desigualtats salarials.
Factors que originen diferències salarials:

Factors Diferències en Diferències Diferències en el Salaris Discriminació

el capital humà compensatòries talent o les d’eficiència
habilitats
Descripció La formació i Als treballadors La societat esta De vegades les Certs col.lectius
l’experiència que desenvolupen disposada a pagar empreses obtenen majors
normalment la feina en salais majors a qui paguen salaris salaris que altres
repercuteixen en circumstàncies més desenvolupa feines per sobre de la en condicions
majors salaris. exigents se’ls paga reconegudes o mitjana per a iguals de nivell
més. valorades incentivar els d’estudis i de
socialment. treballadors. treball.
Exemple Un enginyer Nocturnitat, torns, Cirugians, artistes, Resulten Els homes
acostuma a perillositat, futbolistes, habituals per a guanyen encara
cobrar més que idiomes, vestuari... directius, famosos retenir un 20% més de
un administratiu. de TV... treballadors sou que les
molt qualificats. dones.

2. Productivitat i salaris
La produuctivitat del treball mesura la relació entre la producció obtinguda i la quantitat de treball
aplicat.
Els factors que repercuteixen sobre la productivitat dels treballadors:
-El capital humà: com major és la formació d’un treballador i l’experiència que té, major és la
productivitat que té.
-Els béns de producció fets servir: igual que els treballadors no són intercanviables, molts béns de
producció tampoc ho són.
*Béns de producció: és aquell bé que és comprat per una indústria per tal de fabricar un producte
que després serà venut. Per exemple, un full de paper comprat per una empresa que imprimeix
tríptics publicitaris.
-Els avanços tecnològics: els avanços tecnològics estan suposant la substitució del factor treball pel
factor capital (màquines). Aquest fet està motivant que els treballadors cada vegada es formen més
per a evitar ser “substituïbles” per màquines.

2.1 El capital humà

El capital humà és el conjunt de coneixements, capacitats i actituds que acumulen les persones
gràcies a la formació i a l’experiència que tenen.

Ingressos i nivell d’estudis:

Com major és el nivell d’estudis, major és la productivitta, i per tant els ingressos, tant per compte
propi com per compte aliè.
Els trets que caracteritzen la relació que existeix entre els ingressos i el nivell d’estudis són els
següents:
-Relació directa entre ingressos i nivell d’estudis: com major és el nivell d’estudis, majors són els
ingressos.
-El punt d’inflexió de l’oci (O): els ingressos augmenten amb l’edat fins a arribar a un màxim
(punt O) on llavors decreixen perque els treballadors prefereixen l’oci a seguir incrementant els seus
ingressos.
-Diferència d’increment creixent: la diferència salarial entre els diversos nivells creix com major
és el nivell d’estudis (b>a).
-Pendent més pronunciada en els nivells alts: com major és el nivell d’estudis, més ràpid
augmenten els ingressos a mesura que avança l’edat (d més pronunciada que c).
2.2 Bèns de producció emprats
Certes màquines, mitjans de transport, instal.lacions, etc. són més productius que altres i
afavoreixen, al seu torn, que el treballador també ho serà.

2.3 Avanços tecnològics i salaris

Els avanços tecnològics propicien un efecte de cercle viciós sobre els treballadors no qualificats.

Els salaris dels treballadors no qualificats són menors per la baixa productivitat, per tant, es redueix
la seva demanda (són substituïbles per màquines) i augmenta la demanda de treballadors qualificats.
Com a conseqüència, disminueixen els salaris i l’ocupació dels treballadors menys qualificats.

3. La desocupació
L’absència de treball (l’atur o desocupació) és un dels problemes més greus per a les societats
desenvolupades. Per això, un objectiu prioritari de qualsevol Govern és protegir els desocupats, i
també crear ocupació. A Espanya aquest problema és encara més greu, perquè s’arrossega des de la
dècada dels setanta i ens situa al capdavant dels països europeus en termes de desocupació.

3.1 Tipus de desocupació

No tot l’atur és igual, sinò que hi ha diversos tipus. En funció de les causes que el provoquen,
existeixen quatre tipus de desocupació: cíclica o conjuntural, estacional, friccional i estructural.

Cíclica o conjuntural
Descripció. A les economies on el mercat és l’assignador principal de recursos, l’activitat
empresarial es troba subjecta als vaivens de la inciativa privada i, en conseqüència, a la successió de
fases d’expansió i recesió.
La desocupació cíclica augmenta notablement durant les èpoques de recessió, mentre que
disminueix en les etapes d’expansió.
Mesures correctores. Per a reduir la incidència d’aquest tipus d’atur, el sector public mira de
suavitzar la transició entre els diversos cicles econòmics, procurant que l’oferta de treball no variarà
significativament a causa de la conjuntura econòmica.
Exemple. La descripció cíclica augmenta quan es produeix una caiguda en l’activitat econòmica,
d’un país, com per exemple la crisi provocada pel Coronavirus.

Estacional
Descripció. És deu a l’existència de certes activitats que només requereixen mà d’obra en
determinades èpoques de l’any. Per exemple, a Espanya disminueix molt la taxa de desocupació
durant la temporada alta de turisme.
Mesures correctores. Diversificar l’estructura productiva per a no dependre excesivament de les
activitats estacionals és una mesura habitual per a combatre aquest tipus de desocupació.
Exemple. La desocupació estacional afecta als treballadors de temporada. Va associat a períodes
posteriors a l’estiu, la Setmana Santa, Nadal, rebaixes…
Friccional
Descripció. És una desocupació voluntària de persones que, tot i poder estar treballant, desitgen,
per exemple, trobar una feina millor que l’anterior.
Mesures correctores. La millora del mercat d’intermediació laboral (SEPE, ETT, consultors de
Recursos Humans, etc.) per a facilitar la trobada entre treballadors i empreses.
Exemple. La desocupació friccional és el temps que es tarda entre que un treballador deixa un
treball per a buscar un altre. Ex: estudiar, canvi residència, any sabàtic o de descans, canvi treball.

Estructural
Descripció. Respon als desajustes entre l’oferta de treball que proposen els empresaris i les
demandes d’ocupació que sol.liciten els treballadors. Fonamentalment, aquest tipus de desocupació
té l’origen en el fet que la formació tècnica dels treballadors és inadequada a les vacants o en
l’excés de sol.licitants d’un determinat lloc de treball en relació amb les vacants.
L’atur estructurat és el més preocupant, perquè tendeix a perdurar. Es produeix en regions
determinades o en certes banques d’activitat.
És conseqüència de la inadequada estructura econòmica, principalment per l’existència d’activitats
productives en regressió.
Mesures correctores. Aquest tipus d’atur esta molt relacionat amb el canvi tecnològic, perquè
determinades activitats productives queden desfasades i, si no es regenera el teixit productiu a un
ritme adequat, les zones on s’emplacen aquestes activitats acabaran per perdre les possibilitats de
crear ocupacions noves fins caure en la recessió econòmica.
Lògicament, el volum d’aquest tipus de desocupació dependrà del volum de l’activitat en regressió
que existeix en relació amb el conjunt de l’activitat econòmica de cada país. Les iniciatives de
formació i reciclatge de la mà d’obra ajuden a la llarga a reduir aquest tipus de desocupació, en la
mesura que permeten reorientar la força de treball cap a sectors amb major demanda.
Exemple. La desocupació estructural és degut al constant progrés tecnològic que fa que la mà
d’obra sigui menys requerida amb l’alta tecnologia, cosa que genera desocupació i desplaçament del
treball a llocs de caràcter precari. Ex: el treball humà o mà d’obra es substitueix per màquines.

3.2 Causes de la desocupació

Donat que no existeix unanimitat a l’hora de determinar les causes de la desocupació, existeixen
dues teories contraoposades:la teoria neoclàssica i la keynesiana.

Neoclàssica
Descripció. L’atur desapareix si funciona lliurement la llei de l’oferta i la demanda. Davant d’un
excés d’oferta de mà d’obra, els salaris baizarien i les empreses contractarien els treballadors
sobrants. Però el mercat laboral no fluctua lliurement, sinò que esta intervingut per raons d’interés
pùblic: per una banda, els Governs estableixen un salari mínim interprofessional (SMI) per a evitar
els abusos dels empresaris i, per una altra, els sindicats fixen salaris mínims segons el tipus de
professió mitjançant els convenis col.lectius. A més, l’existència de costos d’acomiadament actuaria
com una barrera per a reemplaçar els treballadors menys productius.
Recomanacions. Flexibilització laboral, és a dir, eliminar les traves i costos per a contractar i
acomiadar. El sector públic ha d’intervenir com menys sigui possible.

Keynesiana
Descripció. El problema rau en què les societats no demanden els béns i serveis suficients com per
a ocupar tots els treballadors disponibles.
Recomanacions. El sector públic ha d’intervenir en l’economia per a crear ocupació.
4. Estadístiques d’ocupació
El referent principal de qualsevol mercat laboral és la població de la qual es nodreix. La població és
el número total de persones que viuen en una àrea geogràfica determinada. Però no tota la població
participa igualment en els processos productius de manera que, per a facilitar la seva anàlisi, és
habitual dividir la població en grups homogenis.

4.1 Els grups de població

Els grups de població en funció del grau de participació que tenen en el procés productiu són: la
població en edat de treballar, la població activa i la població inactiva

4.2 Les taxes d’ocupació

Les estadístiques d’ocupació utilitzen uns indicadors específics o les taxes següents:

4.3 Les estadístiques d’ocupació

Les estadístiques d’ocupació són un instrument fonamental a l’hora d’articular mesures per a
combatre l’atur. Els organismes públics encarregats de fer aquestes estadístiques són l’Institut
Nacional d’Estadística (INE) i els observatoris ocupacionals dependents del Servei Públic
d’Ocupació Estatal (SEPE, per les seves sigues en espanyol).

Enquesta de Població Activa (EPA). Cda trimestre, l’INE fa una enquesta a 65000 llars per tal fi
d’aconseguir dades relatives a l’ocupació existent, cosa que, a efectes estadístics, equival a
entrevistar 180000 persones, aproximadament.
Xifres d’afiliació a la Seguretat Social. La seguritat social és un organisme públic que garanteix
assistència sanitària i prestacions suficients que cobreixen les necessitats del treballador i la seva
familia. Per a tenir dret a aquestes prestacions, a part d’abonar unes quotes mensuals mentre s’esta
treballant, és obligatòria la inscripció del treballador. S’obté, per tant, informació a partir del
número i de les característiques de contactes registrats. La classe d’ocupació que crea un país,
determinada pel tipus de contractes registrats en aquest organisme (temporals/fixes,
agricultura/indústria/serveis…), és una variable crucial per decidir les polítiques d’ocupació.
Dades del SEPE. Aquest organisme públic mesura la desocupació i té en compte exclusivament els
que hi ha inscrits (atur registrat). No engloba una nombrosa població activa amb capacitat i desig de
treballar però que no esta inscrita. Aquestes últimes persones formen el que es coneix com a <<atur
desanimat>>. A efectes estadístics, no figuren com a demandants d’ocupació i són comptabilitzats
dins de la població inactiva.

5. Polítiques d’ocupació
Les polítiques d’ocupació són un conjunt de mesures que tenen com a objectiu principal reduir
l’atur d’una economia.
Esquema:

Empreses Potenciar l’activitat econòmica

(demanda laboral)
Política Activa

Ocupats i Augmentar la productivitat dels

Població Activa treballadors
(oferta laboral) aturats Reduir la població activa

Política Pasiva Pbalció Activa Aturats Millorar la situació econòmica i laboral dels
aturats.

·Política Activa: mesures que miren de prevenir la desocupació mitjançant la creació directa de
llocs de treball o l’augment del número d’ocupacions.
·Política Pasiva: mesures destinades a pal.liar els efectes de la desocupació.
Polítiques Actives

Polítiques Pasives

TEMA 8: La intervención del Estado en la economía

1. El papel del Estado en los sistemas de economía mixta

Los sistemas económicos predominantes en la actualidad, también en el estado español, son los de
economía mixta. Estos sistemas tratan de combinar las ventajas del mercado en la búsqueda de la
eficiencia* con la mayor preocupación del Estado en la búsqueda de la equidad*.
*Eficiencia. Utilización de los recursos disponibles con unos niveles tecnológicos dados, por la que
se consigue el máximo de producción posible.
*Equidad. Principio según el cual las personas que se encuentran en circunstancias similares deben
pagar unos mismos impuestos y recibir un mismo tipo de prestaciones (equidad horizontal), y las
personas que disfrutan de un bienestar mayor, deben pagar más impuestos y recibir menos
prestaciones que las que no disfrutan de ese bienestar (equidad vertical).
Adam Smith (s. XVIII) considerado padre de la economía y fundador del liberalismo económico, su
obra “la riqueza de las naciones” defiende dos posturas:
1) Metáfora de la mano invisible: defensor del funcionamiento del libre mercado.
2) Pensaba que el Estado tenía que intervenir en la economía en algunas ocasiones:
-Advertía que el Estado tenía que ayudar a los pobres.
-Advertís que las empresas podían reunirse y conspirar para fijar los precios o reducir la
competencia.
Lo que da como resultado un Estado- Guardián
Mínima intervención para garantizar el funcionamiento del sistema y paliar algunos de sus fallos
más evidentes.
A partir de la 1ª Guerra Mundial (s. XX) y el impacto que tuvo la Gran Depresión de los años 30 de
este mismo siglo, se pasó de esta mínima intervención económica estatal, a un creciente
protagonismo del Estado en todas las economías del mercado.
La aportación Keynesiana, partidaria de una mayor intervención estatal en los asuntos económicos
hace el paso de Estado-Guardián a Estado-Protagonista donde el Estado asumía la dirección y
organización de la economía.
El Estado adopta el papel como corrector de los fallos del mercado debido a los límites a la hora de
responder a las preguntas básicas (qué, cómo y para quién producir) para evitar desajustes en los
mercados para garantizar su eficiencia.

Los fallos del mercados

1- Los ciclos económicos: se critica al mercado porque no logra mantener un crecimiento
económico estable. Las crisis periódicas que sufren las economías de mercado generan inestabilidad
y falta de seguridad en el futuro, con graves consecuencias para trabajadores y empresas.
2- Las externalidades: muchas actividades económicas generan efectos sobre la sociedad y el
medioambiente que el mercado no controla.
·Externalidades positivas: se generan efectos positivos en la sociedad ( no se producen suficiente).
Ej. uso de materiales ecológicos, avances para prevenir enfermedades, etc. Hay que fomentarlas.
·Externalidades negativas: se producen efectos negativos en la sociedad (se producen demasiado).
Ej. bares y discotecas generan ruido, vertidos contaminantes de las empresas al río, etc. Hay que
reducirlas o eliminarlas.
El Estado como corrector de las externalidades:
Para ello el estado tiene varios instrumentos:
A. Impuestos y subvenciones: el estado puede establecer impuestos sobre las actividades que
repercuten negativamente en la sociedad o subvencionar las que resultan beneficiosas.
El aumento de los costes por impuestos puede hacer que la empresa busque materiales o procesos
de producción menos contaminantes, mejorando su responsabilidad social.
Se subvencionan las inversiones en energías alternativas o materiales ecológicos, o la instalación de
paneles solares en viviendas particulares porque benefician a toda la sociedad.
B. Regulación de las actividades: el Estado puede restringir o regular actuaciones de efectos
negativos. Ej. obligar al cierre de bares y discotecas a partir de cierta hora de la noche.
C. Comercio de derechos de emisiones contaminantes: Ej. regular y controlar el nivel de
emisiones CO2 por parte de las empresas.
3- Los bienes públicos: el mercado no es capaz de proporcionar la cantidad de bienes y servicios
públicos que la sociedad necesita para satisfacer las necesidades sociales.
Ej. la educación o la sanidad son ejemplos que demuestran que la producción privada no es
suficiente para satisfacer la demanda social de estos bienes.
4-La falta de competencia o información: las situaciones de monopolio u oligopolio, o la falta de
información a la hora de tomar decisiones, suelen generar exceso de poder y abusos que perjudican
a los consumidores.
5-La equidad y la redistribución de la renta: el mercado genera una distribución de la renta
desigual, quedando desatendidos los más necesitados; por ello, procura reducir las desigualdades
redistribuyendo la renta a favor de quienes menos tienen, o proporcionando bienes y servicios a los
que no pueden acceder a ellos. Para hacerlo utiliza dos vías:
a) Impuestos de carácter progresivo: a mayor poder adquisitivo o capacidad económica, mayor
porcentaje tendrás que pagar de tasa impositiva.
b) El gasto público: el Estado contribuye a la equidad mediante transferencias y ayudas a los
ciudadanos, con prestaciones por desempleo, becas para el estudio, pensiones, etc.
En consecuencia, el Estado asume la responsabilidad de mejorar o de suplir las situaciones que el
mercado no resuelve satisfactoriamente.

No debemos confundir equidad e igualdad

Igualdad. Dar a todos lo mismo. Esto querría decir que todo el mundo gana el mismo dinero.
Equidad. Relacionada con la justicia social. No es dar a cada uno lo mismo, sino lo que necesita y
merece. Tiene que ver con la igualdad de oportunidades.
2. Las funciones del Estado: la política económicas
Las medidas de los gobiernos para dirigir la economía y corregir los fallos del mercado constituyen
la política económica del país. Hay dos tipos de políticas económica:
-A corto plazo = política conyuntural: dirigida a conseguir objetivos de crecimiento, pleno
empleo, estabilidad de precios, etc
-A medio y largo plazo= política estructural: trata de favorecer las condiciones para el desarrollo
económico futuro.
A) Las políticas o medidas conyunturales
1- La política fiscal. El Estado puede augmentar la actividad económica incrementando el gasto
público o bajando los impuestos para que los consumidores tengan más renta para consumir. Por lo
contrario, también puede frenar la actividad económica, limitando el gasto público o aumentando
los impuestos.
2- Política monetaria. Los bancos centrales regulan la actividad económica fijando tipos de interés
o controlando la cantidad de dinero en circulación. El Estado puede limitar o favorecer la creación
de dinero por parte de los bancos, o modificar las condiciones para obtener créditos,
favoreciéndolas o dificultándolas. En la zona euro, es el Banco Central Europeo quien decide la
política monetaria.
3- Política exterior. Desde el Estado también se puede influir en las relaciones exteriores con
medidad de política comercial, como las restricciones a las importaciones o el fomento de las
exportaciones; o fijando el tipo de cambio, es decir, estableciendo el precio de la moneda nacional
en relación con las monedas, extranjeras. En la eurozona, la política exterior es común.
4- Política de rentas (o de precios y salarios). Cuando los precios se disparan, el Estado puede
regular los precios de determinados productos para controlar la inflamación. En épocas de crisis,
también puede congelar los salarios de los funcionarios, o recomendar a empresas y sindicatos que
revisen los salarios de los trabajadores por debajo de la subida de precios (devaluación salarial).

B) Las políticas o medidas estructurales

Se trata de decisiones de mayor alcance u por ello necesitan más tiempo para que se produzcan los
efectos deseados. Son medidas a medio y largo plazo como:
La modernización de sectores económicos clave o el impulso para el desarrollo de regiones a
través de inversiones en infraestructuras, energía, transportes, incentivos para la creación de
empresas, etc.
La planificación indicativa, mediante planes que marcan los objetivos y las prioridades para el
futuro, y señalan el camino y las medidas a tomar.
La política de nacionalizaciones o de privatizaciones. El Estado puede controlar la actividad
económica de un sector comprando sus empresas o nacionalizándolas, o deshacerse de empresas
públicas,privatizándolas.