LITERATURA UNIVERSAL TEMA 3 ROMA

3. Roma
-Monarquía. S’inicia amb la llegendària fundació de Roma i finalitza amb la caiguda de l’últim rei,
Tarquini el Superb, l’any 509 aC.
-República. Aquesta etapa va estar marcada per dos fets:
·El protagonisme del Senat.
·Les conquestes i l’expansió de Toma pel Mediterrani (guerres púniques).
-Imperi Romà. Comença amb la concessió del títol d’emperador a Octavi.
·Finalitza amb el derrocament de l’últim emperador romà pel bàrbar Odoacre.

3.1 L’organització social i política

Com a Grècia, la principal divisió social era la dels esclaus i els homes lliures (estrangers i
ciutadans). Els estrangers no podien participar en la vida política. Quant als ciutadans, es dividien a
la vegada en:
-Patricis. Clase privilegiada formada per aristócrates descendents dels primers romans.
-Plebeus. Persones que formaven part de la classe més popular de la Roma atiga.
Amb la concentració del poder polític, religiós i militar en la figura de l’emperador, les institucins
van quedar buides de contingut i sense capacitat de decisió.

3.2 La religió i la cultura romanes

Els romans tenien una sèrie de divinitats pròpies i primitives a les quals van sumar les del panteó
grec, canviant els noms, però conservant-ne els atributs i els símbols. La vinculació entre política i
religió va ser molt estreta a Roma, ja que la religió va convertir-se en un element unificador de
l’imperi i es va rendir culte també a l’emperador.
De la mateixa manera, en la cultura llatina van confluir elements tant dels antics pobladors etruscos
com dels grecs:
-La ciència i el pensament. Els erudits romans van preocupar-se de recopilar la ciència grega
anterior. En filosofia, Ciceró i Sèmeca van elaborar-se les seus teories.
-L’art. L’ideal de bellesa va impregnar-se del protagonisme característic dels romans.
·Arquitectura. L’arquitectura civil (teatres, circs…) i les obres púliques (calçades, ponts,
aqüeductes…).
·Escultura. Al valor artístic va unir-se l’objectiu propagandístic.
·Pintura. Els frescos decoraven edificis públics i privats, com els mosaics.

3.3 Evolució de la literatura llatina

En la producció literaria podem distingir quatre grans períodes:
Període arcaic. La traducció de l’Odissea de Livi Andrònic es considera la primera obra literària
llatina. Aparició de la comèdia.
Edat d’or. Apogeu de la literatura romana. En aquesta epoca tenen lloc creacions pròpies i originals
com L’eneida de Virgili. Ple desenvolupament de la poesia, la història, l’oratòria i la filosofia.
Edat de plata. Aparició d’escriptors nascuts fora de la península. Sorgeix la sàtira.
Època de la decadència. Malgrat l’existència de nombrosos autors a les províncies romanes, la
creació literària es torna més mediocre.

*Senat. Ratificava lleis, gestionava les finances i dirigia la política exterior. Era, a més, un órgan
consultiu.

4. La literatura llatina
4.1 L’èpica llatina
L’èpica és el primer gènere de la literatura llatina i, en els seus orígens, beu directament de lesfonst
de la seva predecessora, l’epica grega.
Els primers fundadors de l’èpica romana:
-Livi Andrònic. La seva obra Odussia, que és una traducció de l’Odissea d’Homer. Utilitza el vers
saturni.
-Nevi. Narra en el seu poema Bellum Poenicum en versos saturnis, els esdeveniments de la Primera
Guerra Púnica.
-Quint Erni. La seua obra Annals és detallada història de Roma.
Virgili
La consciència heroica i mítica d’una Roma imperial es veurà clarament reflectida en l’obra de
Virgili, autor de l’Eneida.
*L’Eneida
Aquesta obra és considerada com la gran epopeia nacional llatina nom del seu personatge principal,
Enees, prototip de l’ideal de l’home romà que uneix saviesa, sentit del deure i valor guerrer.
El poema es compon de prop de deu mil hexàmetres repartits en dotze llibres, encàrrec de
l’emperador August per a glorificar i divinitzar la familia Júlia.
-Argument.
L’obra es pot dividir en dues parts:
Primera part. S’expliquen els viatges i les aventures del troià Enees, des de que surt de Troia fins a
la seva arribada a les costes d’Itàlia. Cartago, on maté una apassionada història d’amor amb la reina
Dido, que se suïcidarà quan Enees l’abandoni per complir el seu destí.
Segona part. Es narren les guerres d’Enees en terres llatines contra els pobles itàlics, en particular
contra Turn.
-Estil
Virgili utilitza en la seua epopeia la llengua de la seva època, on entremescla neologismes i
arcaismes. Equilibri i harmonia.

Ovidi
Juntament amb Virgili, Ovidi és el gran poeta de l’època llatina i autor d’una de les obres més
influents en la literatura i la cultura occidentals, les Metamorfosis.
-Metamorfosis.
Va ser l’obra cabdal i també la més ambiciosa. Consta de quinze llibres escrits en hexàmetres en els
quals es narren 250 llegendes de diferents herois i personatges mitològics que han patit alguna
transformació o metamorfosi.
·Argument. Els mites estan ordenats de manera cronològica, començant per la formació de l’univers
i acabant amb la metamorfosi de Cèsar en estrellam després de la seua mort.
·Estil. L’estil de les Metamorfosis és tan ric i variat com els episodis que recull. Aquesta gran
enciclopèdia mitològica, caracteritzada pel sue dinamisme i plasticitat verbal, gran influència en
totes les manifestacions artístiques.

4.2 La lírica llatina

La lírica llatina segueix els models hel.lènics però es va concebre per a ser recitada.
Autors principals
-Catul. És el primer gran poeta líric de Toma. L’obra que ens n’ha arribat consta de 116 poemes
dividits en tres parts, els nugae, els poemes doctes i els epigrames; s’hi entremesclen la vida
quotidiana, la mitologia i la temàtica amorosa.
-Virgili. Les Bucòliques, composicions de tema pastoral. Les Geòrgiques, tenen un caràcter didàctic
i descriuen les feines del camp.
-Horaci. Les Odes, l’obra cabdal de la lírica llatina. Són 104 poemes recollits en quatre llibres de
temàtica variada: la vida quotidiana, els sentiments, el patriotisme, les invocacions als déus, la
filosofia o la mort.
Els epodes són disset poemes que es caracteritzen pel to virulent i agressiu i sarcàstic.
A més, Horaci va encunyar expressions que van arribar a convertir-se en tòpics literaris com el
beatus ille (“feliç aquell”, que elogia la vida senzilla i apartada), el carpe diem (“aprofita el dia”,
que convida a gaudir del present) o l’aurea mediocritas (“la daurada moderació”, que afirma que la
virtut es troba en el terme mitjà).
Ovidi: l’elegia
Les elegies amoroses, consells sobre l’amor i la seducció.
Les elegies doloroses, expressa el seu patiment i nostàlgia per Roma.

4.3 La prosa llatina

-Ciceró. Gran orador en la linia d’Aristòtil, dominava els camps de l’eloqüencia i va escriure
importants tractats de retòrica, com De oratore.
Clar objectiu de millorar la societat romana.
La seva prosa es caracteritzada pels períodes oracionals extensos i per un estil fluid i harmoniós, on
destaca la fina ironia i una gran riquesa expresiva.
-Juli Cèsar. Va aconseguir en les seves obres una expressió ràpida, sobria i intel.ligent. La intenció
que tenia, era la de fixar-hi els esdeveniments en els quals participava de forma activa. La guerra de
les Gàl.lies i La Guerra Civil.
-Sèneca. La seva obra recull les idees dels filòsofs estoics, partidaris de dominar les emocions per
assolir l’autèntica llibertat.

La prosa de ficció
Satirico, de Petroni. Es tracta d’una obra caracteritzada per les escenes grotesques i desconcertants,
on es narren les desventures de tres joves i un vell poeta.
L’única novel.la llatina que en ha arribat completaL’ase d’or, d’Apuleu. Aquesta obra constitueix un
antecedent llunyà de la futura novel.la picaresca, trobem les aventures de Luci, un jove que acaba
convertit en ase por culpa de la seua obsessió per la magia. La narració alterna l’humor amb la
crítica del seu temps.
*Eloqüencia. Facultat d’expressar-se eficaçment per instruir, agradar, conmoure o convèncer.
*Retòrica. Tècnica per expressat-se amb eficàcia, bellesa i correcció.

4.4 El teatre llatí

La comedia
-Plaute. Tot i que va acomençar imitant les comèdies gregues, aviat va desenvolupar un estil
personal relacionat amb l’àmbit popular i tradicional.
El seu teatre esta ple d’al.lusions al món romà. La trama de les seves obres és recarregada i
complicada. El seu humor es basa en l’exageració i la caricatura.
-Terenci. Es conserven sis de les seves comèdies. L’estil es refinat i reflexiu.
La tragèdia
Sèneca es caracteritza pel realisme, les escenes truculentes i el to retòric. Les troianes, Medea i
Fedra.