El principi d’arquimedes

El principi d’arquimedes, escrita per Josep Maria Miró, és una obra

contemporània escrita en català l’any 2011.
És una obra senzilla ja que es basa en tan sols una trama i consta de només
tres personatges principals i un secundari, s’ambienta en una piscina
municipal, i és narrada a través de flashbacks.

La història comença quan en Jordi, un dels entrenadors, li fa un petó innocent

a un dels infants del grup dels “cavallets de mar”, ja que aquest té por de
llençar-se a l’aigua. Un pare es queixa a la coordinadora, l’Anna, sense tenir
la certesa de si el petó ha estat a la boca o no ja que una altre nena assegura
que sí. La intenció del pare és que el facin fora i altres famílies ho recolzen, la
seva preocupació es veu incrementada degut a un cas de pederastia en una
ludoteca propera. En Jordi ha d’anar lluitant contra els judicis tant de l’Anna
com del Hèctor, l’altre entrenador, company i amic seu. Aquest judicis estan
relacionats amb com es comportava en Jordi prèviament a que ells
estiguessin al corrent de la situació, ja que és un jove que dona el perfil de
entrenador massa simpàtic, que acostuma a fer comentaris malinterpretables.
Finalment, a l’hora de l'entrenament es presenten les famílies a la porta del
recinte escridassant a en Jordi i exigint la seva dimissió, mentre que els
infants llancen pedres a la porta. A dins estan en Jordi, l’Anna i l’Hèctor, el
final queda obert decidint si truquen a la policia o no ja que podria tenir
conseqüències per en Jordi.

M’ha sorprès molt l’obra, al començar en un escenari tan simple com és una
piscina i amb aquest ús del temps, que fins passades unes pàgines no
comprens, de cop em va fer sentir violentada, llegint una escena tant comuna
com és la conversa entre dos companys de feina en un vestuari. Per altre
banda, una de les coses que més m’ha fet connectar amb l’obra és el
llenguatge i la qüotidianitat d’aquest. Son situacions incòmodes que es capten
perfectament a través de les pauses que utilitza l’autor. Tot i no defensar a en
Jordi, personalment trobo que és un personatge molt ben creat amb bons
diàlegs. Pel que fa a l’Anna i l’Hèctor, son dos personatges reals i he gaudit
llegint-los perquè he vist molta veritat i actualitat en ells.

És una obra que tracta un tema candent, que genera molta controvèrsia i ho
fa de manera, en la meva opinió, molt realista, són situacions incòmodes en
les que hi han molts dubtes i l’autor ho ha sapigut reflectir tal i com és.

Lucía Masero