Memòria de La Resistència Antifranquista

Memòria de
la resistència
antifranquista
Textos: Antoni Batista
Edició Daniel Romaní Cornet, Estel Galí Gómez
Disseny i maquetació Roger Flaquer Costa, Àlex Pascual Guàrdia
ELS PROTAGONISTES DE
LA LLUITA CONTRA LA
DICTADURA I PER LES LLIBERTATS
DEMOCRÀTIQUES I NACIONALS
Memòria de la resistència antifranquista és un dossier sobre alguns
dels principals protagonistes de la lluita contra la dictadura i per
les llibertats democràtiques i nacionals. Reuneix una selecció dels
articles d’aquesta temàtica escrits per Antoni Batista que, amb
aquest mateix títol, han estat publicats a l’Ara Diumenge. Tots els
reportatges de Memòria de la resistència antifranquista, comple-
tats amb nous capítols, es publicaran per Sant Joan en un llibre,
titulat “Metalls Preciosos. Memòria de la resistència antifranquista”,
dins de la col·lecció “Argent viu” d’assaig de Pagès editors.
“Hi parlo d’allò que podia explicar en primera persona, com a testi-
moni directe d’alguns episodis i com a periodista respecte als que
van ser protagonistes d’altres. Sempre amb els meus enregistra-
ments, notes i amb la documentació que vaig aplegar durant un
any dels arxius de la Brigada Social i del Govern Civil de Barcelona
–explica Antoni Batista–. Vaig ser el primer d’entrar-hi, i els puc
assegurar que hi havia paperassa que després es va difuminar, va
marxar a l’arxiu central de la policia, a Madrid, o directament va
desaparèixer”.
2
Antoni Batista
Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.
Antoni Batista, autor dels reportatges d’aquest dossier, ha estat

redactor dels diaris Avui i La Vanguardia, i professor a la UAB i a
la URV, on actualment imparteix classes de postgrau. És autor de
vint-i-dos libres, nou dels quals sobre la resistència antifranquista.
L’últim títol és “Clandestins” (Angle Editorial, 2018). Els temes que
tracta especialment, a més a més, són el País Basc i la música.
Col·labora al diari Ara des del 2012.
3
Aquest índex és interactiu, clica sobre els títols per accedir als articles
ÍNDEX
Western de la mort de l’anarquista Quico Sabaté
La Vaga de Tramvies, la primera derrota dels anys de la victòria
Viatge a l’infern dantesc de la tortura
La lluita de les dones invisibles
La Caputxinada, el març del 66 abans del Maig del 68
El socialisme acollidor de Joan Reventós
El Guti i Vázquez Montalbán, l’herència Grimau
1970: Franco torna a ocupar Barcelona
La tancada de Montserrat segons un confident
API, la premsa lliure contra la censura
Perillosos socialdemòcrates: El llegat Pallach-Barrera
“Els 113”: la detenció més gran de la predemocràcia
Les ulleres de Jordi Carbonell: tortura contra la llengua
Lluís Llach, la reivindicació que no cessa
Miquel Sellarès, mariscal de la seguretat
També et pot interessar
4
Western de la mort de
l’anarquista Quico Sabaté
La principal preocupació de la policia eren

els comunistes. Però, quan la preocupació es
personalitzava, s’encarnava en Quico Sabaté.
L’anarquista Francesc Sabaté Llopart (1915-1960) era conegut pels Anava a la seva i
amics i els companys per l’hipocorístic Quico, que la policia con- tenia enemics entre
vertia en àlies, amb la complicitat gramatical del determinant el, els seus propis
que gairebé l’assembla més a un xoriço que no pas a un guerriller. companys de la CNT
Guerriller, la paraula que potser el descriu millor, la simbiosi entre a l’exili. La policia se
les idees i l’acció. n’aprofitava
La principal preocupació de la policia eren els comunistes. Però,

quan la preocupació es personalitzava, s’encarnava en Quico Sabaté.
Amb un afegit emocional: li tenien ganes, perquè havia intentat
matar el primer cap de la Brigada Social, Eduardo Quintela, que
s’havia especialitzat en la repressió de l’anarquisme. Amb l’escarni
d’instal·lar-se a la casa de Frederica Montseny, al Guinardó, després
que la ministra de la República marxés a l’exili.
A tres quarts de dues de la tarda del 2 de març de 1949, al carrer

Marina, prop de la Sagrada Família, van metrallar un cotxe kilo (camu-
flat) del parc mòbil de la policia en el qual es pensaven que anava
Quintela. Ell no hi era, però van matar dos dirigents falangistes. El
funeral va ser solemne, amb un responsori a la Mercè presidit pel
director general de Seguretat de l’Estat i una desfilada feixista. La Van-
guardia va obrir la portada amb la notícia i va fer un editorial abrandat
en què qualificava els activistes de “mercenarios del crimen”.
TORNAR A L’ÍNDEX 5
Per fonts contrastades es pot inferir que deu anys després Sabaté Una de les imatges
va planificar el segrest dels comissaris Vicente i Antonio Juan Creix, més icòniques
successors de Quintela. Els agafarien durant l’àpat de Nadal, apro- de Quico Sabaté. / ARA
fitant que la família estaria reunida i la distensió habitual de treves
no declarades però tàcitament convingudes. L’escamot ben armat,
amb subfusells Sten i Thompson, es plantaria al menjador i s’empor-
taria els policies. Després, havien parat un amagatall a la granja de
l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, en complicitat amb el masover.
El preu de la vida dels agents seria l’alliberament dels presos de la
Model.
Una acció parenta d’altres que anaven alimentant la llegenda d’en

Sabaté, un avantpassat literari del Xacal, de Frerick Forsyth, i dels
més actuals llops solitaris. Les actuacions en grups molt petits i
absolutament secretes més enllà dels mateixos quatre o cinc, no
més, havien de facilitar l’opacitat i el factor sorpresa de cara a la
policia. En Quico era a més a més expert en camuflatge. Es disfres-
sava, canviava de cara, i es permetia humiliar els seus perseguidors
retratant-se a la porta de la Via Laietana amb un posat de corredor
de comerç o llançant octavetes amb un morter casolà emplaçat a
un terrat de l’Eixample.
Aquest anar a la seva no era ben vist orgànicament per la direcció

de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Quico Sabaté tenia enemics
entre els seus propis companys, i la policia se n’aprofitava. La lluita
contra l’anarquisme tenia un equip d’especialistes, integrat al Grup
IV de la BIS, dedicat full time a combatre’ls. Van trobar els seus dos
germans, que van acabar de mala manera. Josep Sabaté, el con-
ductor d’un dels vehicles de l’atemptat contra Quintela, va morir en
un intercanvi de trets després de matar ell un inspector, molt a prop
de la Prefectura... I del pis franc que tenien al davant per espiar-los.
A Manuel el van afusellar en clara vendetta el 24 de gener de 1950.
De les anotacions manuscrites sobre diversos croquis, es desprèn

que la Policia i la Guàrdia Civil, en col·laboració amb la gendarmeria,
van establir un perímetre de vigilància a l’àrea i els llocs que més fre-
qüentava en Quico: Dijon, on se li havia assignat residència de refu-
giat; una línia nord entre Lió i Clermont-Ferrand, i al sud de Costoja i
els passos fronteres de muntanya per Prats de Molló, prop d’un dels
seus refugis. La BIS s’empescava una acció de gran envergadura:
un atac contra la seu de la Via Laietana o el segrest dels germans
Creix, per Nadal de 1959.
Començava l’últim viatge de Sabaté en el tren de la vida, un trajecte

filmat per Fred Zinnemann, amb Gregory Peck fent el seu paper, i
per José Antonio de la Loma, amb Paco Rabal fent de Creix. Cinema
polític de denuncia del franquisme que tanmateix s’hauria adit amb
un western amb ferrocarril. Quan el confederal Sabaté inicia el movi-
ment, els xèrifs esperen diplomàticament que creui la frontera i
localitzen el grup en una masia, al Pla de l’Estany. Els seus quatre
companys van morir i ell va quedar ferit.
Va agafar el tren a Fornells de la Selva amenaçant el maquinista a

punta de pistola: el Colt 45 que prescriu al gènere. Després de múl-
tiples atzagaiades i maniobres, baixa a Sant Celoni i va a la barberia,
un altre escenari imprescindible. Busca refugi a casa d’un antic mili-
tant de la CNT, que no l’acull. S’hi atansa un sometent armat cri-
dat per l’enrenou. Sabaté li etziba un tret que el fereix a la cama i el
policia cau a terra, però reacciona i buida al proscrit un carregador
de fusell automàtic. Quan li arriba ajut, el rematen destrossant-li la
cara. Francesc Sabaté Llopart, àlies el Quico, mor als 45 anys. Era
el 5 de gener de 1960, vigília de Reis, onze dies després del segrest
dels Creix que mai no va existir. No se sabrà mai si va ser el motiu
d’aquell últim viatge iniciàtic.
La Vaga de Tramvies, la primera
derrota dels anys de la victòria
Una vaga d’usuaris dels tramvies, que culmi-

naria amb una vaga general, el dia 12 de març
El primer de març de 1951, Barcelona viu amb intensitat una vaga La indignació era a
d’usuaris dels tramvies, que culminaria amb una vaga general, el peu de carrer, i la
dia 12. Desafiava la dictadura, que també restringia aquest dret van saber interpretar
actors polítics
bàsic, i que va desplegar tot el potencial de la repressió: va despla-
çar 5.000 policies -“allò que ha passat tornarà a passar”-. S’anota-tan diversos com
el catalanisme,
raien un mort, 21 ferits i 98 detencions. Malgrat tot, la protesta va
aconseguir els seus objectius tàctics i, sobretot, un d’estratègic: els comunistes,
demostrava la vulnerabilitat d’un franquisme que podia ser derro- l’anarquisme i fins
i tot els falangistes
tat després de pregonar tants anys la victòria, obligatòria fins i tot
a l’encapçalament de les cartes privades. que consideraven
el Generalísimo un
La vaga era una reivindicació social contra l’increment del cost de traïdor als ideals de
la vida, manifestat d’una manera ben palesa al mitjà de transport Primo de Rivera
públic més popular: s’apujaven un 40 per cent els bitllets del tram-
via, de manera que els senzills d’un viatge passaven de 50 a 70
cèntims, i els matinals de quatre -els més generalitzats- d’una pes-
seta a 1,40. Però la vaga era també una lluita nacional, per l’etern
memorial de greuges de balances fiscals, ja que les tarifes s’apu-
javen a Barcelona però es mantenien a Madrid.
La indignació era a peu de carrer, i la van saber interpretar actors

polítics tan diversos com el catalanisme, els comunistes, l’anar-
quisme i fins i tot els falangistes que consideraven el Generalísimo
un traïdor als ideals de Primo de Rivera. Aquest consens va activar
els seus activismes, va agitar la universitat, les fàbriques i els barris.
Volaven octavilles, va esclatar algun petard, es van trencar vidres,
saltaven manifestacions, es pintaven consignes a brotxa perquè
encara no s’havien patentat els esprais: “Franco sí, tranvías tam- El tramvia blau /
poco”. Es va crear un clima, i el dia 1 de març els treballadors que PARC D’ATRACCIONS DEL
anaven penjats portes enfora dels vagons plens a vessar en hora TIBIDABO
punta anaven a peu a la feina.
El boicot començava a ser un èxit, que culminaria amb la imatge

que val més que mil paraules: tramvies buits i rierols de gent cami-
nant cap al futbol. El diumenge dia 4, a dos quarts i deu de cinc,
el Barça jugava a les Corts contra el Santander. Plovia a bots i bar-
rals, 44 litres per metre quadrat, borrasca, mal temps, 9,5 graus de
màxima. El cel ajudava el nacionalcatolicisme i les autoritats es van
fregar les mans doblant els serveis dels tramvies, principal mitjà
de transport per atansar al camp els culers repartits per tot Barce-
lona. Però no hi va haver ni esquirols incentivats. Els tramvies buits
davant dels accessos al camp eren la foto més plena de l’èxit de
la vaga. A sobre, en un “terreno impracticable” el Barça va guanyar
amb la xamba d’un penal discutible a favor, un gol en pròpia porta
del rival i una actuació memorable del gran Antoni Ramallets, un
dels millors porters de la història.
La meteorologia no era pitjor al Govern Civil, que va haver de con-

vocar d’urgència tots els estaments ciutadans, que a més a més es
reunien a les seves seus, des de l’Ajuntament fins a les cambres de
comerç i indústria, Foment del Treball i els sindicats verticals. Inqui-
etava el “molesto conflicto”, els “turbios manejos de quienes pre-
tenden aprovechar la ocasión para fines inconfesables” i la “trama
rojo-separatista” que afloraven a la premsa.
L’endemà es feia públic que es restablien les tarifes antigues. La

vaga havia fet un gol per l’escaire al feixisme, que ni en Ramallets
hauria pogut aturar fent valer la seva fama d’agilitat felina. El gover-
nador Baeza Alegría tenia els dies comptats i el seu propi entorn
hostil li va inventar un idil·li amb una vedet del Paral·lel difícil de
pair per a la moral restrictiva fins i tot per a les lleis civils sota tàlem.
L’enginy de la mala bava popular va posar títols de pel·lícula a l’afer
faldiller que mai no va existir: Baeza era “el gran pescador” la can-
tant Carmen de Lirio, l’”ambiciosa”, i la bòfia, “pistoleros a sueldo”.
L’onada repressiva va detenir dos dirigents catalanistes: el llavors

jove llicenciat en dret Ernest Raguer, posteriorment gran historia-
dor i monjo de Montserrat (el pare Hilari), i Josep Maria Ainaud de
Lasarte, respectat per tothom per la seva enorme vàlua i huma-
nisme. Temps després, va caure Gregorio López Raimundo, el
dirigent del PSUC clandestí per antonomàsia. No era a Barcelona
durant la vaga, però la Brigada Social s’acarnissaria amb ell per
demostrar la “tiranía bolchevique” i la “infiltración soviética” que el
franquisme necessitava per retroalimentar-se.
Les terribles tortures que li van infligir van fer la volta al món com
a denúncia de la dictadura justament quan el règim volia rentar-se
la cara amb el suport nord-americà, que acabava d’atracar cinc
vaixells de la U.S. Navy a Barcelona i els 2.160 marines subminis-
traven clientela per tancar cada matinada de xerinola les cases de
barrets del Barri Xino.
Qui va tenir un paper més gran en aquella gran acció que va afeblir
el franquisme va ser el dirigent nacionalista Pere Figuera, Perefí,
que despuntava com a líder amb una enorme capacitat carismà-
tica i d’organització, que una mort massa prematura va escapçar.
Amics seus d’aleshores com Jordi Pujol i Joan Reventós l’han evo-
cat amb enyorança i afecte. Una plaça el recorda al seu Sarrià.
Pablo Neruda, premi Nobel de literatura 1971, va fer un poema a la

Vaga de Tramvies.
Viatge a l’infern
dantesc de la tortura
Sis mesos amb el cos fet tot ell un

hematoma, record perenne dels pitjors
dolors dels cops amb cordes retorçades i
manilles fent torniquet als canells.
Quan Dante volta per l’infern del seu viatge iniciàtic dedica uns Miguel Núñez va ser
quants hendecasíl·labs -la bellíssima traducció catalana de Sagarra un dels testimonis
els respecta- a “aquells tirans” que “varen fer com el llop amb les de torturats que vaig
ovelles”. La perfecta definició dels torturadors, vàlida al segle XIV anar recollint, perquè
i als nostres dies. Amb terribles mètodes que, com els versos que aquella història tan
els blasmen, aguanten el pas del temps. fosca, de crims de
lesa humanitat, no
El franquisme va vigilar de no deixar per escrit cap rastre de la quedés a mercè
ignomínia, però se li va escapar una nota adreçada al governa- dels negacionistes,
dor civil de Barcelona, en la qual el policia encarregat de punxar incapaços a hores
Ràdio Espanya Independent, la popular Pirenaica, reconeixia els d’ara ni tan sols
maltractaments: “Dedicáronse a dar una información detallada de de suportar un
las diferentes torturas que la policía aplica a los nacionalistas vas- recordatori a la porta
cos, sobre cuyo particular la prensa española guardará la mayor de la comissaria de
reserva”. Datada el 15 de desembre de 1970, es referia als proces- Via Laietana
sats d’ETA per la mort del comissari Melitón Manzanas, barroer
exemple de torturador, i a la denúncia concreta i minuciosa de
Mario Onaindia dels horribles maltractaments que li havien infligit.
La versió espanyola del que ara és conegut com la bossa era encara
pitjor que les seves actualitzacions en format waterboarding dels
marines americans a l’Iraq i a Guantánamo. Es deia la banyera, per-
què era on els policies submergien els caps dels infortunats fins
que arribaven al límit de la hipòxia i l’angoixa. També es feia en
una galleda, a vegades amb l’escarni afegit dels orins dels policies
més psicòpates. També era molt freqüent el que s’anomenava la
cigonya : els detinguts, amb sort vestits, eren emmanillats amb els La placa que recorda
canells darrere dels genolls flexionats a la gatzoneta, amb cops les tortures de l’etapa
constants i un dolor esgarrifós. Els elèctrodes en cossos mullats franquista prop de
-en aquest cas la maldat es projectava als genitals- eren una altra la comissaria de Via
aberrant forma de fer patir, compatible amb apagar cigarrets a la Laietana. / DANI RÍOS
pell socarrimada. Una taula d’autòpsies reciclada feia les funci-
ons convenients per al santcrist : la víctima en decúbit supí era lli-
gada per les cames de tal manera que el mig cos superior pengés.
Baixava la sang al cap, que esclatava amb una migranya infinita,
acompanyada de cops a mà i a màquina: tovalloles xopes, guies
telefòniques, porres rígides i flexibles... I la culata del revòlver, a
punt per al macabre joc de la ruleta russa.
La funció de la tortura era arrencar confessions que menessin a

més detencions, i desarticulacions organitzatives i d’aparells de
propaganda. Aguantava qui podia i com podia, sense més recur-
sos que el físic d’esperar la pèrdua del sentit per desmai, o meca-
nismes de defensa psicològics per valorar quin mal similar podrien
patir tants companys delatats. Miguel Núñez, un dels noms per als
annals de la resistència a la tortura, s’imaginava que la rònega sala
del martiri era un teatre i que l’estava mirant tothom a qui podia
denunciar. Miguel Núñez va ser un dels testimonis de torturats que
vaig anar recollint, perquè aquella història tan fosca, de crims de
lesa humanitat, no quedés a mercè dels negacionistes, incapaços
a hores d’ara ni tan sols de suportar un recordatori a la porta de la
comissaria de Via Laietana.
A Gregorio López Raimundo el van agafar el 1951. Sis mesos amb el

cos fet tot ell un hematoma, record perenne dels pitjors dolors dels
cops amb cordes retorçades i manilles fent torniquet als canells.
El 1959, a l’estudiant Helios Babiano el van deixar fet un nyap, i en
el pitjor estat, sostingut per dos policies perquè no s’aguantava, el
van acarar als seus pares, militants compromesos en la lluita anti-
franquista. A la mare, la sindicalista Manola Rodríguez, la van tan-
car al calabós amb Maria Rosa Borràs, la primera dona militant del
PSUC a la universitat, en estat similar al del seu fill, i li van dir que
si estava així era perquè ell l’havia delatat. Jordi Pujol va denunciar
al jutge, el 1960, una hora de cigonya i cops indiscriminats que
li van provocar hemorràgies nasals i cardenals als glutis. Un any
després, al també estudiant Vicente Cazcarra li van fer de tot tres
dies eterns en sessió contínua. El corro: puntades de peu i cops de
puny al mig d’un cercle de torturadors que se’l passaven com una
pilota. A les plantes dels peus li pegaven amb un regle de cantons
metàl·lics, i de cintura cap amunt amb porres de goma, amb les
mans clavades a terra sota els peus que les aixafaven.
La pràctica de la tortura va disminuir en quantitat des que el fran-

quisme es va voler rentar la cara pensant en l’aliança amb el presi-
dent americà Eisenhower, el mític Ike que havia liderat la derrota
del nazisme. Però es registren casos duríssims fins a les acaballes
del règim. Als primers 70 maltracten l’intel·lectual independen-
tista Jordi Carbonell i el líder del PSUC a la universitat, Jordi Dagà.
El febrer de 1975, el militant del Front d’Alliberament de Catalu-
nya (FAC) Pere Mora ingressa greu a l’Hospital del Mar: cremades,
anèmia aguda per les hemorràgies internes, ronyons fets malbé.
El maig de 1976, Pep Martínez Barceló, de Bandera Roja, aconse-
gueix la primera i única condemna de policies per tortura. Ho ha
novel·lat en un llibre recent, titulat amb el nom del policia que el
va estossinar: Atilano. Sí, es deia Atilano.
La lluita de les dones invisibles
La reivindicació dels drets de la dona no va

ser fàcil ni en la República. Els partits d’es-
querres van crear seccions femenines, i va
tenir especial força i significació, pel seu
pes institucional, la d’ERC
Joan Comorera i Soler va ser el primer secretari general del PSUC La dictadura es va
i conseller de la Generalitat republicana. Expulsat per l’estalinisme carregar tots els
i denunciat pels seus òrgans de premsa, el comissari Creix el va debats, la dona
detenir el dimecres 9 de juny del 1954 al pis on vivia clandestina- era un apèndix
ment amb la seva dona, Rosa Santacana, també detinguda. Els va bíblic sotmesa i
jutjar un consell de guerra el 12 de setembre del 1956. Rosa San- subjugada si calia a la
tacana va ser absolta gràcies a la defensa de Josep Benet, una de supremacia masculina
les que el feien estar més orgullós. Abillada discreta però elegant, de la testosterona a
amb un vestit de pics, mirant a terra, surt a la foto de portada de litres
l’excel·lent biografia Com una pàtria. Vida de Josep Benet, de Jordi
Amat.
Josep Benet va aconseguir la llibertat de Rosa Santacana apel·lant,

a vegades amb vehemència oratòria, al codi que els militars feixis-
tes podien entendre: “La procesada fue simplemente una esposa
y madre que cumplió en silencio sus deberes”. L’al·legat del jove
advocat insistia que Rosa Santacana no actuava per idees, cosa
d’homes, sinó per les sagrades obligacions del matrimoni. Però
era només un recurs per salvar-la. Rosa Santacana, que vivia amb
un DNI falsificat a nom de Marta Vidal, era la principal còmplice
del seu marit: sense ella Joan Comorera no hauria pogut desple-
gar la seva última vida política. Des del pis del carrer Consell de
Cent, 248, editava Treball, òrgan del PSUC heterodox que picava
a màquina i embustiava selectivament ella.
La reivindicació dels drets de la dona no va ser fàcil ni en la Repú- Rosa Santacana amb Joan
blica. Els partits d’esquerres van crear seccions femenines, i va tenir Comorera en una de les
especial força i significació, pel seu pes institucional, la d’Esquerra imatges més antigues de
Republicana de Catalunya. Però a l’hora de defensar el sufragi, la parella. / FONS MAS
fins i tot a ERC hi havia detractors, que consideraven que el vot (ARXIU MASSIP). CRAI.
femení era conservador i els podia restar força. I arguments encara BIBLIOTECA DEL PAVELLÓ
pitjors: al segon congrés nacional, el juny del 33, s’hi va registrar DE LA REPÚBLICA (UB)
una proposició que alertava del perill del vot femení perquè ni les
dones hi estaven preparades ni el cos electoral femení estava prou
organitzat. Per fortuna, aquestes visions tan reaccionàries no van
reeixir, però són útils per mostrar que, un cop més, la causa femi-
nista necessitava un plus de progressisme. Per a l’esquerra més a
l’esquerra hi havia una maniobra de sentit contrari però confluent
en la restricció de la reivindicació de gènere. Frederica Montseny,
símbol com a ministra anarquista de la República, incardinava els
drets de la dona en els drets de la humanitat, no era partidària de
focalitzar l’opressió per raó de sexe.
La dictadura es va carregar tots els debats, la dona era un apèndix

bíblic sotmesa i subjugada si calia a la supremacia masculina de
la testosterona a litres. Les presons femenines van ser un atemp-
tat a l’engròs contra les dones i els seus drets, amb la perversió
màxima de la violència masclista exercida per dones repressores,
algunes amb hàbit. N’hi havia en força capitals, a més de les pre-
sons especials.
La tardor del 1986 vaig visitar la de Saturraran, a la badia d’Ondar-
roa, terme de Mutriku. Unes ruïnes que testimoniaven la tristesa
del que havia passat allà. Encara hi havia papers amb anotaci-
ons, parracs, fotos rebregades, reixes que es mantenien fidels a
les finestres arrencades. Entre el 1938 i el 1944 hi van passar unes
4.000 preses republicanes, de 16 a 80 anys. Hi van morir de gana i
epidèmies 116 dones i 57 nens, i és incalculable quants nadons van
ser robats de les mans de les seves mares. Va ser un passeig trist,
“sota un cel de plom que el sol vol trencar”, cantat amb Raimon,
amb la persistent remor cantàbrica com a contrapunt del silenci
entre compassos. ¿Com era possible que allò estigués en aquell
estat sepultant indignament tanta dignitat? Hauria de ser un cen-
tre de memòria. Vaig pensar de suggerir-ho al govern basc. No
vaig ser-hi a temps: ho van demolir. Van optar pel turisme i avui hi
ha un càmping, un bar, una àrea nudista i un espai per a windsurf
i piragüisme.
En la clandestinitat, moltes dones van sacrificar la vida per la lluita

contra la dictadura. Aprofitant també la coartada del “sus labores“,
van ser protagonistes de moltes històries que la història només
declinava en masculí. Per fortuna, dones d’una peça com Tomasa
Cuevas, del PSUC, i Guiomar Amell, d’UDC, han escrit les seves
memòries en primera persona. I escriptores com Montserrat Roig
van fer visibles aquelles dones invisibles quan, a partir de l’Any
Internacional de la Dona del 1975, van projectar el moviment femi-
nista fins als nostres dies. Montserrat Roig signava alguns dels seus
articles amb el pseudònim Capità Nemo, en l’antiga tradició de la
masculinització reivindicativa que venia de George Sand i de Víc-
tor Català: Caterina Albert, una de les millors prosistes catalanes,
oblidada al primer volum de la Gran Enciclopèdia Catalana.
Rosa Santacana va anar de rellogada al davant de la Model per

estar tan a prop com fos possible del seu home, a qui anava a visi-
tar cada dia. Quan el van traslladar a la presó de Burgos va esmer-
çar els seus estalvis de costurera per anar-se a acomiadar d’ell,
que ja estava greu. El conseller Comorera va morir a la presó el
7 de maig del 1958, unes hores després de l’última trobada. Rosa
Santacana va morir a l’exili el 26 d’agost del 1964.
La Caputxinada, el març del 66
abans del Maig del 68
El dimecres 9 de març del 1966 a les 4 de

la tarda començava l’acte de constitució de
l’SDEUB al convent dels Caputxins de Sarrià
“Estudiantes con obreros” era una de les consignes de les manifes- El franquisme va
tacions dels anys seixanta. Els que no en tenien prou, ho completa- reaccionar en calent
ven amb un rodolí: “Policías con banqueros”. L’avantguarda de xoc enviant-hi la Brigada
contra la dictadura era efectivament a les fàbriques i a la univer- Social en pes i un
sitat. El 20 de novembre del 1964 es fundava la Comissió Obrera batalló de la Policia
Nacional de Catalunya, fonament del sindicalisme de classe. Al Armada
cap de menys de dos anys es presentava el Sindicat Democràtic
d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB).
Clausurat el maquis, la majoria de l’oposició antifranquista va optar

per la lluita pacífica i de masses, i l’única manera de fer-la realment
àmplia era aprofitant les estructures de representació del règim.
Eren les “zones de llibertat”, les escletxes que va definir el partit
comunista, principal impulsor d’aquella tàctica anomenada amb
un neologisme horrorós: entrisme. Els treballadors entrarien als
sindicats verticals i els estudiants al Sindicato Español Universita-
rio: les institucions eren dictatorials, però els seus representants
serien demòcrates.
El dimecres 9 de març del 1966 a les 4 de la tarda començava

l’acte de constitució de l’SDEUB al convent dels Caputxins de Sar-
rià, gràcies sobretot als pares Jordi Llimona i Joan Botam, compro-
mesos en la lluita pels drets humans sistemàticament vulnerats. El
doctor Rubió, director de la Biblioteca de Catalunya de la Manco-
munitat, aleshores president de l’Institut d’Estudis Catalans, i els
poetes nacionals Joan Oliver i Salvador Espriu, a la presidència,
eren la força d’una intel·lectualitat ben arrelada en un catalanisme
ancestral i viu malgrat la repressió. Al seu costat, generacions més Estudiants poc abans de
joves que enriquien una cultura que creixia contra lleis i pronòstics: començar l’assemblea
Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Carlos Barral, José Agustín del SDEUB. / GUILLEM
Goytisolo, Montserrat Roig... El nom que tenia més ressò interna- MARTÍNEZ (ARXIU
cional era el del pintor Antoni Tàpies. NACIONAL DE CATALUNYA)
Tàpies, però, va ser més que un reclam de portades estrangeres.

El seu Mercedes Benz matriculat a Madrid era una cobertura immi-
llorable per a tasques logístiques: no entrava en els esquemes de
la policia que una capacitat adquisitiva per importar aquell cotxàs
pogués ser enemiga d’un govern plutòcrata. Rubió i Espriu van
entrar amb el salconduit M-339043, que havien lligat l’estudiant
Joaquim Viaplana i el professor Xavier Folch. Folch era un dels 33
docents que van assistir a l’acte, entre els quals hi havia personat-
ges que la història esperava amb destacats protagonismes, com
ara Folch mateix, que seria diputat a les primeres eleccions al Par-
lament i director d’Edicions 62; l’arquitecte olímpic Oriol Bohigas;
Joaquim Molas, pare de totes les filologies; els polítics Raimon Obi-
ols, un dels reinventors del socialisme catalanista, i Jordi Solé Tura, El 14 de maig de 1966
que seria ministre. Dos d’aquells estudiants van arribar a consellers un grup de capellans va
de la Generalitat: Josep Miró i Ardèvol i Andreu Mas-Colell. D’altres, reclamar a l’arquebisbat
començant per Viaplana en la disciplina lingüística, tindrien des- una carta de protesta
prés una vida d’excel·lència acadèmica. per les pallisses que
havien rebut dies abans
El motor de tot plegat va ser la Junta de Delegats que va copar quan es van manifestar
el sindicat que van perdre els falangistes, amb líders de molt de contra les tortures dels
gruix als quals igualment el futur els reservaria èxits de tota mena. estudiants de la Caputxinada.
Paco Fernández Buey va llegir el text fundacional, titulat Manifest /EFE
per una universitat democràtica i que va tenir un redactat definitiu
de luxe: Espriu i Sacristán, el poeta i el filòsof marxista més pres-
tigiós, que seia al seu costat a la presidència. Entre les adhesions
més sonades, els catedràtics Fabián Estapé, Àngel Latorre, Joan
Antoni González Casanova, Manuel Jiménez de Parga i Ramon
Trias Fargas.
El franquisme va reaccionar en calent enviant-hi la Brigada Social
en pes i un batalló de la Policia Armada. Setge amb armes i bagat-
ges. El veí Liceu Francès va esdevenir un succedani d’ambaixada
que va donar asil als estudiants i professors fitxats. Quan, des-
prés de dos dies, el ministre Camilo Alonso Vega, un bèstia cone-
gut per “don Camulo”. va decidir violar el concordat amb la Santa
Seu i fer entrar la bòfia al recinte eclesiàstic, el governador civil
de Barcelona hi va posar una certa sordina. Tomás Garicano Goñi
havia fet amics que tenien fills a la tancada i ell mateix tenia bona
relació amb bona part dels catedràtics que els donaven suport.
Garicano va anotar a mà sobre el paper de l’ordre oficial d’entrar:
“Con el menor ruido posible, sólo en los espacios donde estuviera
la reunión en aquel momento y sin entrar en la clausura”. Amb tan
mala sort que l’únic excés de l’operatiu, una càrrega de la cava-
lleria grisa sobre una pacífica seguda de pares a l’esplanada del
convent, va ser filmada per un equip de la televisió francesa que
feia un reportatge sobre Raimon, un avantmatx de l’actuació que
faria a l’Olympia de París tres mesos després, el 7 de juny.
En aquell recital, Raimon va dedicar Inici de càntic en el temple

poema de Salvador Espriu, als activistes dels Caputxins, que van
anar sent detinguts, multats amb un global de tres milions de pes-
setes, se’ls van retirar els passaports i molts van ser expulsats de
la universitat i castigats a fer llargs serveis militars al Sàhara. Dos
anys després del març català, el Maig francès evidenciava la força
del moviment estudiantil.
El socialisme
acollidor de Joan Reventós
La recuperació del socialisme a Catalunya

deu molt a Joan Reventós
Julián Besteiro va ser condemnat a cadena perpètua, tot just acabada El seu aixopluc va
la guerra. Les dures condicions de la presó van doblegar una salut ser important per
precària al cap d’uns mesos. Va morir poc després de fer 70 anys. a l’articulació del
Havia sigut el segon president del PSOE, va presidir també la UGT i consens
les Corts de la República. Filòsof i acadèmic brillant, va aconseguir
alliberar el socialisme del llast de l’estalinisme hegemònic i va predir
la socialdemocràcia que conjuguem en present.
El PSOE a Espanya i ERC a Catalunya van ser els partits més represa-
liats pel feixisme vencedor, perquè eren els que havien tingut més
càrrecs institucionals a la República i representaven les idees con-
tra les quals Franco, fent d’Anníbal, havia jurat odi etern: els rojos i els
separatistes, amb dos grups especialitzats de la Brigada Social dedi-
cats full time a perseguir-los. Uns i altres, PSOE i ERC, trigarien anys a
refer-se d’una generació d’execucions, presons i exilis.
La recuperació del socialisme a Catalunya deu molt a Joan Reventós

Carner (1927-2004). Va saber tancar el parèntesi i posar el rellotge a
l’hora GMT, i així recuperar el pòsit històric del marxisme nacional de
Rafael Campalans, que va dir en català el que deia Gramsci en italià.
A Reventós l’intent regeneracionista li va costar una primera detenció
el 1957, que va novel·lar amb bona ploma. El governador civil que el va
fer agafar tenia una ràbia especial, una ràbia somatitzada contra els
socialistes: Felipe Acedo Colunga va ser el fiscal militar que va dema-
nar la pena capital a Besteiro, tot i que havia sigut professor seu a la
Facultat de Dret. Els arrogants no perdonen els favors, i el president
del tribunal va ser més indulgent.
Joan Reventós també era un acadèmic, professor de dret i economia. Joan Raventós el 1988 en
Intel·lectual molt llegit, va donar un impuls a l’editorial Ariel, essen- un míting electoral del
cial en publicacions de pensament polític, fent mans i mànigues per PSOE a Tarragona. / EFE
driblar la censura. De procedència culta i catalanista -net de Jaume
Carner, una de les ànimes de la Solidaritat Catalana i diputat d’ERC-,
va començar a conspirar en aquell univers passant també pel cata-
lanisme eclesiàstic, en el qual coincidia amb Jordi Pujol. Reventós va
contribuir a fer catalanista el socialisme, i Pujol va escorar el catala-
nisme conservador cap a la socialdemocràcia.
Reventós no era gaire simpàtic i s’havia guanyat una acreditada fama

de garrepa, però era afable i acollidor a la casa pairal de l’avi Carner, al
Vendrell. Francesc de Borja Aragay, aleshores militant d’UDC impor-
tantíssim en els operatius unitaris, explicava que a Reventós no li va
fer gaire gràcia que el representant oficial del PSUC en tantes reuni-
ons, l’advocat Solé Barberà, confongués el senyorívol casal del Ven-
drell amb una casa de barrets de la guerra. Aquella reunió va ser el 23
de febrer del 1971 i s’hi van bastir les parets mestres de l’Assemblea
de Catalunya per portar la democràcia que exactament deu anys
després un cop d’estat voldria fer retrocedir a la casa de barrets que
no ho era. Però l’espai més concorregut del socialisme acollidor d’en
Reventós era la torre del carrer d’Anglí 35, el seu domicili protegit
per una tanca amb frondositats urbanes. Aquella casa on Sarrià es
fa gairebé contrafort del Tibidabo va ser redós de conspiracions de
tota mena, de clandestinitats perilloses. L’aixopluc d’en Reventós, pel
seu tarannà propens a parlar amb tothom, va ser molt important en
l’articulació dels consensos que arrodonirien l’Assemblea. Tan estra-
tègic era el seu paper que la policia li va posar els tentacles altre cop
al damunt quan un dels seus infiltrats el va assenyalar.
A la fitxa ja hi feien constar pestes: “Uno de los ayudantes de historia

del derecho: Juan Reventós Carner; detenido, procesado, encarce-
lado..., por incidentes estudiantiles hace 7 u 8 años. Hoy [1966, atestat
de la Caputxinada] sigue siendo profesor ayudante en dicha cátedra;
tomando parte muy activa en «asesoramiento» y «dirección» de distur-
bios“. Després de la reunió vendrellenca, dicten ordre de seguiment i
vigilància de la casa del carrer Anglí i la llibreria Iber-Amer, a la ronda
de Sant Pau 67, on tenia participació, i intervenen els telèfons de tots
dos llocs.
L’activitat de Reventós és frenètica en molts fronts. D’una banda,

recompondrà el socialisme creant els embrions del que serà final-
ment el Partit dels Socialistes de Catalunya i impulsant una generació
que tindrà un gran paper, al seu costat, en la Transició i en l’assen-
tament de la democràcia: Quico Vila-Abadal, Raimon Obiols, Isidre
Molas, Pasqual Maragall, Quim Nadal, Narcís Serra, Manel Royes, Lluís
M. de Puig, Lluís Armet... La capacitat d’escoltar i la vocació de l’am-
fitrió -també el posat a vegades esquerp del que sap callar- van fer
Reventós imprescindible en el restabliment de la Generalitat i en la
delicada operació de fer creïble la democràcia amb la legalització
del Partit Comunista. Va ser conseller en el primer govern Tarrade-
llas. Després, senador, diputat, president del Parlament i ambaixador
a França.
Al llarg de la seva vida política, el periodisme m’hi va acostar moltes

vegades. En les últimes converses el vaig percebre diferent, obert a
parlar de coses de què no solia parlar, com ara les converses amb
ETA que havien passat per la seva ambaixada a l’avinguda Marceau.
I de Julián Besteiro.
El Guti i Vázquez Montalbán,
l’herència Grimau
En homenatge al company condemnat en un

judici sense cap garantia processal, Gutiér-
rez va triar de nom de guerra Julià i Vázquez
va decidir signar com a Grimau articles de la
premsa clandestina
El 20 d’abril del 1963, Julián Grimau era afusellat a Madrid. Era el cap Quan el feixisme
del Partit Comunista d’Espanya a l’interior, però no el van sentenciar maldava per rentar-se
pel seu paper destacat en la lluita contra la dictadura, sinó per haver la cara acostant-se als
estat als cossos policials i d’intel·ligència durant la Guerra Civil. Se’l Estats Units i al Mercat
va considerar l’última víctima del conflicte armat, a punt d’iniciar-se Comú, una execució
la campanya propagandística 25 Años de Paz. vinculada encara
a la Guerra Civil
El seny aplicat a les mesures de seguretat aconsellava que Grimau, va ser contestada
exiliat, no tornés a un franquisme que volia venjar-se’n perquè el internacionalment per
feia responsable de tortures a les txeques catalanes. Però una crisi protestes i peticions
de direcció al partit, de la qual es fan recíprocament responsables de clemència, fins i
Santiago Carrillo i Jorge Semprún, el va enviar a dirigir la lluita a l’in- tot del papa Joan XXIII
terior. Va caure i la policia li va tornar amb escreix unes acusacions
que no van poder provar mai. El van arribar a tirar emmanillat per
la finestra del segon pis de la direcció general de Seguretat de la
Puerta del Sol, avui seu de la presidència de Madrid i des d’on es fan
les campanades de Cap d’Any.
Quan el feixisme maldava per rentar-se la cara acostant-se als Estats

Units i al Mercat Comú, una execució vinculada encara a la Guerra
Civil va ser contestada internacionalment per protestes i peticions
de clemència, fins i tot del papa Joan XXIII. Violeta Parra, una de
les inventores de l’universal gènere dels cantautors, li va dedicar
una cançó preciosa, seguida per d’altres de tan sentides com la de
Chicho Sánchez Ferlosio, que el va conèixer. Teddy Bautista en faria
una de nova, ja a la Transició, que amb la veu d’Ana Belén exhumaria L’escriptor i periodista
aquell crim soterrat per la censura. Són a YouTube. Manuel Vázquez Montalbán.
Però, a més, o sobretot, a Catalunya Grimau tindria dos hereus sen-

timentals de gran volada: Antoni Gutiérrez Díaz i Manuel Vázquez
Montalbán. El dia de l’execució de Grimau, Gutiérrez era al penal de
Burgos i Vázquez a la presó de Lleida. En homenatge al company
condemnat en un judici sense cap garantia processal, Gutiérrez va
triar de nom de guerra Julià i Vázquez va decidir signar com a Gri-
mau articles de la premsa clandestina.
Al partit, a Gutiérrez tothom li deia Julià, i a fora va ser conegut com

el Guti. El Guti (1929-2006) ha sigut un dels polítics més importants
de Catalunya, molt més enllà del seu partit, que el va fer secretari
general, conseller de la Generalitat, diputat a les Corts i al Parlament
i vicepresident del Parlament Europeu. Es va inventar el Compro-
messo Storico abans que el seu carissimo Enrico Berlinguer. Parlava
amb Jordi Pujol des que compartien infantesa a Premià i després a
la Facultat de Medicina. El Guti sabia que per acabar amb el fran-
quisme calia tot el catalanisme, i Pujol sabia que el PSUC era força
més coses que un partit comunista clàssic. Es van aliar per portar
les restes de Comorera a Barcelona, amb honors d’exconseller, i van
ser amics fins al final.
El Guti era metge, un pediatre prestigiós que s’estimava més pre-
cisar que era neonatòleg. Com que era encantador i irònic, queia
molt bé. Gràcies en molt bona part a la seva habilitat en les relaci-
ons personals, l’oposició antifranquista es va unir sense cap mena
de selectivitat, i està legítimament considerat el pare amb més cro-
mosomes de l’Assemblea de Catalunya. A la seva fitxa policíaca hi
consten sis detencions i tres anys i tres mesos de presó.
Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) més que renoms tenia

sinònims literaris en els quals s’expressaven totes les seves persona-
litats, però a la premsa del PSUC un dels que feia servir era Grimau.
La seva vida literària ha estat justament reconeguda, però del seu
compromís militant se’n parla poc, i no va ser pas el d’un intel·lec-
tual de moblament, sinó que es cruspia les reunions que calgués,
feia agit-prop i classes de proselitisme i arrossegava intel·lectuals
a signar manifestos que podien acabar en citacions a comissaria i
multes. El partit també va ser objecte de la seva literatura. Als seus
advocats els va tractar amb afecte: a August Gil Matamala el va
convertir en personatge de novel·la, i a Solé Barberà li va dedicar
La soledad del manager. A Asesinato en el Comité Central mata un
transsumpte de Carrillo... A l’original li va caure pròpiament com un
tret.
A la publicació de la seva obra periodística completa, tanmateix, no

hi ha els articles a la premsa clandestina, que estan per tant a l’es-
pera que algun acadèmic els prengui en consideració. Perquè és
obra tan seva com l’altra i perquè gosava de temptar experiències
noves, com ara escriure-hi sobre el Barça i de temes lúdics, dues
de les seves passions més iconoclastes a redós dels guardians del
cos incorrupte de Lenin.
Els hereus de Grimau van obrir el PSUC a militàncies antifranquistes

de tots els colors, que avui adornen amb un contrapunt de cate-
goria galdosos escenaris polítics. El “gran partit dels expsuqueros”
que va definir Montalbán està repartit per tot l’arc ideològic: Bal-
tasar, Bargalló, Birulés, Borja, Carreras, Coscubiela, Gil Matamala,
Mas-Colell, Piqué, Saura, Subirats, Tardà... I molts més que ja no hi
són, com Muriel Casals. Julià Gutiérrez i Grimau Montalbán van ser,
en la política i en la literatura, l’un i l’altre, dos dels personatges més
brillants del nostre segle XX.
1970: Franco torna
a ocupar Barcelona
A la final de Copa hi havia un total de 8.154

agents destinats a avortar qualsevol mena
d’incident o protesta, que venia a ser el 10%
de l’aforament
L’abril del 1947 les partides anarquistes liderades pel llegendari Unes mesures de
Ramon Vila Capdevila, àlies Caracremada, elaboren un pla per seguretat extremes
matar Franco. Era tota una operació militar: cinquanta homes, van envoltar la visita
mines, morters i metralladores al tram de carretera entre Sallent i del dictador
Berga per on havia de passar el dictador. Però un error incompren-
sible, una confusió, avorta el que pretenia ser una acció calcada
de les que aquells valents imprecisos havien après a la Resistència
francesa per neutralitzar combois nazis.
Dos dels homes d’aquell complot es proposen matar Franco pel seu
compte. El 17 de maig, Domènec Ibars, el Rosset, l’espera a la Via Lai-
etana per buidar un carregador contra el Mercedes descapotable
que li havia regalat Hitler, en el trajecte del port a la catedral. La guàr-
dia mora ho evita i la cosa se salda, segons La Vanguardia, sense cap
incident, “ya que no merece el nombre de tal algunos rasguños que
han sufrido escasas personas al desbordarse la avalancha humana“.
El 31 de maig d’aquell 1947 un altre destacat activista del grup ho torna

a intentar. Pere Adrover, el Yayo, havia tingut la sang freda i la valentia
d’escapar-se del camp d’extermini de Mauthausen: no s’havia d’arron-
sar. Va carregar d’explosius una capsa de sabates que va dipositar a
la capella de Sant Pancraç i Sant Roc de la catedral, un altre cop pri-
mer punt de destinació de qui hi entrava sota el tàlem i era “caudillo
de España por la gracia de Dios“. La bomba va esclatar força abans
que la seva ona expansiva pogués arribar a la zona zero calculada.
Aquelles amenaces van obligar a reorganitzar les visites del Caudillo Franco inaugurant un tram
a Barcelona. La Brigada Social va redoblar els esforços contra l’anar- de la línia de metro de
quisme, però per curar-se en salut van dissenyar desplegaments Barcelona el 1970. / EFE
preventius contra tot l’espectre antifranquista. S’hi van implicar amb
armes i bagatges la Segona Bis de l’estat major -embrió del que avui
és el famós CNI (Centre Nacional d’Intel·ligència)- i les cases civil i mili-
tar del cap de l’estat, totes dues comandades per oficials de l’exèrcit
de la màxima confiança.
La idea era fer remakes de l’ocupació de Barcelona, el 26 de gener del

1939, recordatoris fefaents que el dret de conquesta era viu i vigent.
La dècada dels setanta començava ben convulsa a Catalunya: les
fàbriques, les universitats i els barris bullien. El 19 de gener del 1969,
a la UB, s’hi havia celebrat la primera assemblea lliure i, encara més
insuportable per als feixistes, un bust de Franco saltava per la finestra
del rectorat i els activistes cremaven una bandera espanyola. El dia
24, la dictadura reculava proclamant el primer estat d’excepció de la
seva història: 735 detinguts, certament un balanç de guerra.
En aquell context convuls, Franco va tornar a ocupar Barcelona amb

tots els ets i uts. L’oficial més alt d’aquell operatiu sabia perfectament
de què anava: era el comandament suprem de la casa militar del cap
de l’estat, el tinent general Joaquín González, un africanista company
de Franco que havia sigut el cap de transmissions del cos d’exèrcit
marroquí en l’ofensiva contra Catalunya. Franco s’hi va estar del 19
de juny al 2 de juliol del 1970. Vaig fotocopiar-ne tots els protocols de
seguretat.
Les primeres indicacions començaven per l’arribada a l’aeroport: no

s’hi podien acostar ni camions ni tractors, els espectacles de tarda
s’havien de suspendre i els vehicles dels afectes que anaven a la
rebuda havien d’anar identificats amb distintius. La caravana la for-
marien cinc cotxes per davant del de Franco i cinc més per darrere.
La policia armada -els grisos- i l’exèrcit protegirien tot el trajecte, amb
rengles a cada vorera deixant espais de set metres i “con los talones
tocando el bordillo de la acera“. Mobilitzaven la primera esquadra de
cavalleria, les companyies de les 41 i 42 banderes, la reserva, els vehi-
cles camuflats (K) de la primera secció del parc mòbil de la Social, la
primera secció de la bandera expedicionària, un jeep i sis camions
del regiment Jaén 25, un jeep i sis camions de les companyies d’ope-
racions especials (COE), un esquadró de la caserna de Girona... i la
companyia d’honors i banda de música.
Però hi havia un esdeveniment que preocupava sobretot els coman-

daments militars i policials: la final de Copa que havia de presidir
Franco al Camp Nou, el 28 de juny a les vuit del vespre, entre el Reial
Madrid i el València. “Dicha jornada futbolística puede encerrar algun
acto disonante con la asistencia del Generalísimo“. Per evitar-ho, van
contraprogramar: “Que la Federación invite a todos los hinchas del
Madrid y los traiga con todo pagado, cosa que se puede realizar sola-
padamente a través del club”. “Que se haga lo propio con los segui-
dores del Valencia“. Eren les dues primeres ordres. A continuació, es
detallava l’adjudicació de localitats destinades a seguretat, estratègi-
cament distribuïdes per tot l’estadi: 3.514 efectius de policia, Guàrdia
Civil i exèrcit, i 5.000 falangistes. Un total de 8.154 agents destinats a
avortar qualsevol mena d’incident o protesta, que venia a ser el 10%
de l’aforament d’aquell dia.
El Madrid va ser campió, amb arbitratge d’Ortiz de Mendíbil, d’infausta

memòria per al barcelonisme, que tres anys abans l’havia recusat
fent-lo responsable d’una derrota als deu minuts del temps de des-
compte. També va guanyar el Madrid.
El general Francisco
Franco, l’any 1936 a
Salamanca, amb Queipo
de Llano i Francisco
Franco Salgado-
Araújo al darrere. / EFE
La tancada de Montserrat
segons un confident
El 3 de desembre del 1970 va tenir lloc el Procés de Burgos, un con- Van posar un parany
sell de guerra sumaríssim en el qual es demanaven milers d’anys de al confident i es
presó i sis penes de mort. Sense les mínimes garanties processals, va ficar de peus a
s’enviava al patíbul sis militants d’ETA acusats de matar un tortura- la galleda. Per no
dor, organitzador de la Brigada Social al País Basc i amb galdoses despertar-li sospites
experiències a la Gestapo de la França ocupada. que havia estat
descobert, el PSUC
Catalunya es va mobilitzar, més que a favor d’ETA, contra la pena de li va fer la gara-gara i
mort. Un dels episodis més transcendents d’aquella onada de pro- fins i tot el convidava
testes va ser la tancada de tres-cents intel·lectuals i artistes a Mont- a reunions en què es
serrat, del 12 al 14 de desembre. La presència de noms de volada debatien iniciatives
internacional va donar la volta al món: Sacristán, Raimon, Bohigas, falses i se li feia
Serrat, Moix, Ràfols-Casamada, Cirici Pellicer, Brossa, Pi de la Serra, creure que ell era un
Motta, Guinovart, Roig, Portabella, Valls Gorina, Matute... I entre el militant molt valuós
quadre d’honor dels solidaris, dos premis Nobel de literatura que
s’estaven coent a Barcelona, García Márquez i Vargas Llosa. Franco
va commutar les penes capitals. S’han fet moltes narracions d’aquell
fet històric, però n’hi ha una de molt especial, que dormia a les llei-
xes de la Brigada Social fins que la vaig despertar vingt ans après.
És l’informe d’un confident de la policia.
El primer nom que dona és el de Josep Solé Barberà, que va ser un

dels advocats del consell de guerra. “Dijo que no estaba en absoluto
probada la culpabilidad de los acusados como autores del asesinato
del inspector Sr. [Melitón] Manzanas. Su viuda e hija -continuó- no
pudieron ver nunca el rostro del presunto autor material del delito,
pues la escalera estaba completamente a oscuras. Ya que era uno
de esos días clásicos de aquella localidad [Irun] , en que no cesa de
llover, con un cielo totalmente gris”.
També anota la preocupació pel setge policial al monestir. “Los Burgos, 1970. Els advocats
reunidos, con ayuda de los monjes, sintonizaron la frecuencia de del Procés de Burgos, que
la emisora de la Policía, siguiendo con todo detalle las incidencias, va motivar protestes i la
intenciones y decisiones de la misma”. Per tal de minorar l’impacte, tancada a Montserrat. / EFE
fan constar que “la ‘resistencia’ intelectual catalana ha quedado en
evidencia por falta de coraje, ya que sabían que no les iba a ocur-
rir nada y se disolvieron a la primera intimidación de la Autoridad
Gubernativa. [...] La resistencia auténtica -siguen manifestando- la
realizan Comisiones Obreras y estudiantes extremistas. El catala-
nismo liberal está aburguesado y desfasado, y en el futuro pagará
su pasividad práctica frente al Régimen”.
La perla final homòfoba paga la pena: “Por otro lado, algunos catala-
nistas comentan desfavorablemente los ‘encierros’ de referencia, al
parecer porque durante los mismos se ven obligados a codearse con
gentes de tan deplorable conducta privada como Terencio Moix y
otros ‘protestatarios’ del ambiente artístico e intelectual de Cataluña”.
La gran pregunta d’aquell informe, segellat com a “confidencial”,

i de quatre informes semblants més que delataven personalitats
d’aquells ambients culturals era una obvietat: qui era l’infiltrat? Evi-
dentment, havia de ser algú que gaudís de la confiança de tothom,
algú que fos forassenyat considerar-lo un policia encobert.
El paper donava una pista en un paràgraf: “Hizo uso de la palabra

el director de cine Pedro Portabella, quien habló como testigo pre-
sencial del Proceso (había ido a Burgos acompañado del hijo de
Solé Barberà y, al regreso, por el camino, se cree acordaron lo del
‘encierro’ en Montserrat. Al menos eso dijo a un amigo suyo el hijo
de Solé), dando su propia versión”.
Josep Solé Fortuny, fill de Solé Barberà, tenia molt bones connexi-
ons a través del seu pare, que com a advocat de mig antifranquisme
i com a portaveu al més oficial possible del PSUC, tenia una xarxa
privilegiada i amplíssima en el món dels intel·lectuals i artistes, que
era el de destinació de l’informador, el qual no es perdia cap tertúlia,
vernissatge o estrena teatral. L’entorn d’en “Solé petit” ja sospitava
que en els seus sopars hi havia un Judes. Com que la infiltració prin-
cipal s’havia fet a través del partit, i la cosa era força delicada perquè
picava molt amunt, se li va comunicar a Miguel Núñez, aleshores el
màxim responsable a Barcelona del comitè executiu, el líder caris-
màtic que havia resistit la tortura.
Van posar un parany al confident i es va ficar de peus a la galleda.

Per no despertar-li sospites que havia estat descobert, el PSUC li va
fer la gara-gara i fins i tot el convidava a reunions en què es deba-
tien iniciatives falses i se li feia creure que ell era un militant molt
valuós. El confident, per la seva banda, es protegia amb una doble
vida repartida entre Barcelona i Madrid, cosa que li permetia des-
aparèixer d’un lloc i de l’altre, bé per provocar algun ensurt als uns
o als altres, bé per ubicar-se en uns llimbs que no se sabia on eren
per fer la seva feina amb els que realment eren els seus.
La descoberta de l’informe de Montserrat, el 1990, va certificar totes

les sospites. Quan l’hi vaig deixar llegir a Josep Solé Fortuny, va con-
firmar que el “comunista” encantador i culte al qual va explicar el
viatge a Burgos amb Pere Portabella i la tancada de Montserrat era
el que vint anys abans havia encès els pilots vermells de la sospita.
El cordó sanitari va evitar noves malifetes, però ja n’havia fet de molt
grosses. Quan es va saber descobert, es va fer fonedís en la boira.
API, la premsa lliure
contra la censura
Informava amb fonts directes i contrastades

de la vida dels partits polítics proscrits, del
moviment universitari i sindical, de vagues i
manifestacions i de la repressió, que lamen-
tablement era cruel notícia diària
De vegades, les reunions clandestines de l’Agència Popular Infor- L’Agència Popular
mativa (API) paraven un moment per escoltar la meravellosa veu de Informativa feia
Maria del Mar Bonet, que assajava a l’habitació del costat. L’API es va servir fonts directes i
fundar la primavera del 1972 amb la voluntat de ser un servei de con- contrastades
trainformació: premsa lliure contra la censura que silenciava les veus
i les manifestacions de l’antifranquisme. La cantant deixava gene-
rosament la casa al seu amic Enric Bastardes, un dels fundadors, al
costat d’Andreu Claret, Jordi Socías, Lluís Maria Bonet, Alfons Labra-
dor, Lluís Bassets i Jorge González Aznar, que aleshores es deia Jaime
Aznar perquè tenia ordre de crida i cerca de la policia de Madrid i
era el més clandestí de tots. Més endavant ens hi vam afegir Antoni
Reig, Amparo Tuñón, Joan Subirats i jo mateix. Tothom hi tenia un
nom de guerra, però sovint s’imposaven renoms més divertits: el
fotògraf Jordi Socías, encarregat de la logística de l’aparell, era Pepito
o el Gerent; Bastardes, el Pèl-roig; Subirats, en Joan Petit; Reig, el
Pajarito... El Pajarito, per cert, va muntar una sonora bronca perquè
es respectaven ben poc els noms de guerra, i es posava en perill la
seguretat, en una reunió que es feia a casa seva, presidida pel seu
títol universitari amb nom i cognoms. Motiu de molta broma.
L’API es definia com un mitjà demòcrata, independent, unitari i -molt

important des del punt de vista professional- no partidista. Aquest
supòsit li conferia molta credibilitat perquè, en general, la premsa
clandestina era orgànica i propagandista. L’API, en canvi, seguia la
praxi del periodisme professional. Informava amb fonts directes i
contrastades de la vida dels partits polítics proscrits, del moviment
universitari i sindical, de vagues i manifestacions i de la repressió,
que lamentablement era cruel notícia diària. Editava a ciclostil un
butlletí quinzenal amb lletra de tipografia petita i atapeïda, per estal-
viar paper, i dossiers monogràfics, que es distribuïen directament
a les organitzacions clandestines, a líders d’opinió per correu i amb
bustiades selectives.
A més, l’API informava mitjans estrangers dels moviments de l’opo-

sició, cosa importantíssima de cara als grans altaveus de l’antifran-
quisme internacional i les cancelleries que preparaven el suport a la
futura democràcia que s’estava coent. Rebien informació puntual
del corresponsal de Le Monde i les agències France Presse i Reuters,
en aquests casos amb el suport de col·legues del Grup Democrà-
tic de Periodistes que, sense ser de l’agència, hi col·laboraven amb
contactes d’aquesta diplomàcia. Cal fer un esment molt especial
d’Enric Sopena, que aleshores treballava a La Vanguardia i era el cor-
responsal a Catalunya dels diaris Madrid iInformaciones, les capça-
leres espanyoles més compromeses. Des de l’aixopluc de can Godó
i l’adscripció aleshores a l’Opus Dei, a les tranquil·les guàrdies de nit
un Sopena impecablement encorbatat, i amb la certa distinció que
atorgava fumar amb broqueta, rebia lluitadors amb molts anys de
presó que li confiaven notícies molt sensibles. Sota una escultura de
David exhibint la victòria contra Goliat.
Llegint la col·lecció de l’API es pot seguir fil per randa la memòria de
la resistència antifranquista amb el màxim nombre de detalls: els
periodistes que la feien es prenien molt seriosament el rigor profes-
sional, i els partits i organitzacions que lluitaven contra la dictadura
els convidaven a actes i reunions de fèrria clandestinitat, a l’inte-
rior i a l’exili, on van ser entrevistats molt simbòlicament el president
de Catalunya, Josep Tarradellas; el president d’Euskadi, Jesús M. de
Leizaola, i el president de la República Espanyola, José Maldonado.
Aquesta fiabilitat i aquest ventall ampli van propiciar col·laboracions
econòmiques de personalitats tan prestigioses com el doctor Moi-
sès Broggi i el pintor Antoni Tàpies.
Tots els periodistes que van fer l’Agència van tenir un notable recor-
regut professional en democràcia, fins i tot alguns amb incursions
importants en la política institucional. Andreu Claret, que va ser
l’inventor de l’API, actualment és al comitè editorial d’El Periódico,
després de dirigir l’agència Efe a Catalunya, l’Institut Europeu de la
Mediterrània (IEMed) i la Fundació Euromediterrània Anna Lindh per
al Diàleg Intercultural. I excel·leix com a novel·lista.
Maria del Mar Bonet va ser detinguda, i a partir d’aleshores la van pro-
hibir sovint i li censuraven d’ofici una cançó: Què volen aquesta gent?
Lluís Serrahima, autor del manifest fundacional de la Nova Cançó,
és l’autor de la lletra que evoca la mort tràgica d’un estudiant que es
llança per la finestra quan el va a buscar la Brigada Social. Maria del
Mar Bonet va ser fitxada per primer cop per haver signat una carta
al ministre de la Governació denunciant tortures en l’estat d’excep-
ció del 1969. El ministre era el general Camilo Alonso Vega, el bèstia
anomenat Don Camulo, encarregat de supervisar els camps de con-
centració. Un dels pocs que tutejava Franco. A l’expedient policíac
de Bonet se la relacionava amb l’aparell de l’API i anotaven que cada
cop que demanés permís per fer un recital s’havia de consultar a la
direcció general de Seguretat de l’Estat.
Què volen aquesta gent? és un dels himnes de la lluita antirepressiva

de l’independentisme actual.
Perillosos socialdemòcrates:
El llegat Pallach-Barrera
Josep Pallach i Heribert Barrera s’havien fet amics a l’exili francès, Josep Pallach va morir
on havien desplegat molta activitat antifranquista. Mentre la con- el gener del 1977,
testació era lluny, preocupava relativament al règim, però quan la sense prou temps
van importar el va inquietar, i de quina manera. Pallach i Barrera per fer política en
tenien molt prestigi acadèmic: pedagog el primer, químic el segon, democràcia, però
havien cultivat bons contactes amb polítics influents i represen- va excel·lir com a
taven una opció que, justament perquè no era de la radicalitat pedagog
del comunisme i l’anarquisme, i arrossegava sectors cristians, feia
molta por als aparells de la dictadura. Eren els perillosos socialde-
mòcrates.
El 10 de setembre del 1974, els perillosos socialdemòcrates consti-

tueixen a Montserrat el Reagrupament Socialista Democràtic, que
en acabat adoptarà la marca i sigles Partit Socialista de Catalunya
(Reagrupament), PSC-R. Julián Gil Mesas, cap de la Brigada Social,
ordena investigar-los i elaborar-ne un informe detallat.
Temen la creació d’un partit socialista de gran abast a Catalunya,

amb un component catalanista intens, i es pensen -erròniament-
que podria estar teledirigit pels comunistes, a través de Jesús M.
Rodés, fitxat com a membre del PSUC, condemnat a tres anys
per un consell de guerra sumaríssim. En qualsevol cas, se situaria,
segons la Brigada Social, tant a l’esquerra com el PSOE que estava
prefabricant Felipe González a Suresnes, per la presència sobredi-
mensionada que atorgaven a Rodés i per Joan Tapia, considerat
“socialista de izquierdas” vinculat al socialisme alemany i a Comis-
sions Obreres. Tant Rodés com Tapia, a més a més, havien estat a
la presó: gràficament, subratllats amb llapis vermell.
A Rodés, condemnat per “rebelión militar” , li endossen que és un

“elemento activista muy relacionado en ambiente intel·lectual” i a
Tapia un “papel importante” a la reunió de Montserrat, a partir del Heribert Barrera va
fet que intervé com a ponent de l’informe de política internacio- revolucionar el Congrés
nal. D’un total de cent vint-i-cinc persones, hi ha onze fitxats per com a diputat d’ERC
la constitució del partit. quan el 1978 va demanar
fer un referèndum sobre
A l’advocat Rudolf Guerra li feien constar que va ser posat a dis- la monarquia. Avui
posició del capità general com a organitzador del Front Obrer de encara es demana. / EFE
Catalunya (FOC) i una condemna a tres anys de presó com a diri-
gent del Frente de Liberación Popular, el 1962. El qualifiquen curi-
osament de “perspicaz y cauteloso”. Joaquim Ferrer, que havia
arrossegat sectors catòlics de l’àmbit Pujol, té antecedents com a
“responsable de supuesta difusión clandestina de Català a l’Escola”,
com a autor del llibre Layret i com a membre de la Coordinadora
de Forces Polítiques de Catalunya. Amadeu Cuito representa “una
postura avanzada del socialismo” i alerten dels seus contactes amb
la Internacional Socialista.
De Joaquim Arana els molesta que un “catalano-separatista” s’apro-

fiti de les estructures del règim per fer política en contra a les elec-
cions de procuradors a Corts. Semblantment, consideren Francesc
Casassas “desafecto”, detingut per propaganda il·legal i considerat
“catalano-separatista” per una emissió en català a Ràdio Andorra.
Es lamenten que Agustí Llatas, un exalferes provisional -gradua-
ció de voluntaris molt valorada pels franquistes- s’hagi passat a
l’enemic i “se le puede considerar demócrata-cristiano” Josep M.
Imbert està afiliat a la “Ezquerra Catalán” [sic] i ha prestat “distin-
guidos servicios causa rojo-separatista”.
Als que tipifiquen penalment com a caps de l’organització, elegits

presidents de l’assemblea de Montserrat, els dediquen més espai.
Els antecedents de Pallach els remunten a la Guerra Civil: “Durante
la Guerra de Liberación estuvo afiliado al Partido Obrero de Uni-
ficación Marxista - sección juvenil - , colaborando con el perió-
dico ‘Avant’ en catalán, órgano de dichas juventudes. En 1945 fue
detenido por tratar de reorganitzar el POUM y estando en libertad
provisional se evadió a Francia. En este país, fue uno de los fun-
dadores, en Toulouse, del Moviment Socialista de Catalunya, cuyo
partido se nutrió de elementos del POUM, USC y del PSUC”. A Bar-
rera comencen per escriure-li malament el nom: “Hiriberto”. “En el
35, ingresó en Juventudes de Esquerra, alistándose en el Ejército
Rojo. Terminada la Guerra Civil se instaló en Montpellier, donde
tuvo la licenciatura de Química y Matemáticas. En el año 1946 asiste
a un congreso, representando a los estudiantes de Ezquerra Repu-
blicana de Catalunya”. També anoten que el seu pare, Martí Bar-
rera, era un dirigent anarquista que va ser diputat al Parlament
de Catalunya i conseller de Treball de la Generalitat. Antecedents
genealògics.
Acaben l’informe alertant del perill del nou partit, que s’està infil-
trant a les institucions -sindicats, ajuntaments i Corts-, tindria el
suport del premi Nobel de la pau i excanceller alemany Willy Brandt
i “resaltaría la personalidad de Cataluña, integrándola en un estado
español con estructura federal y socialista”.
Josep Pallach va morir el gener del 1977, sense prou temps per fer
política en democràcia, però va excel·lir com a pedagog. Heribert
Barrera va ser diputat a Corts, president d’ERC i primer president
del Parlament de Catalunya. Rudolf Guerra va ser diputat socia-
lista a Corts en les tres primeres legislatures. Joaquim Ferrer va ser
diputat per CiU, a Corts i al Parlament, senador i conseller de Cul-
tura de la Generalitat. Joan Tapia va ser director de La Vanguardia
entre el 1987 i el 2000 i actualment presideix el consell editorial d’
El Periódico de Catalunya.
“Els 113”: la detenció
més gran de la predemocràcia
En aquell palmarès, hi havia la pedrera no

futbolística de la futura democràcia
El diumenge 28 d’octubre del 1973 era un dia gran per al barcelo- L’octubre del 1973 els
nisme: debutava Johan Cruyff, arribat per alliberar el club de jocs grisos van irrompre
defensius tristos i guanyar algun trofeu amb cara i ulls i, sobretot, en una reunió
orelles. Josep Solé Barberà no es podia perdre l’esdeveniment, i clandestina
havia aconseguit dues tribunes. Solé Barberà (1913-1988) era el
portaveu oficiós del PSUC i l’advocat brillant que s’encarava al Tri-
bunal d’Ordre Públic i a consells de guerra sumaríssims. També
era moltes més coses que trencaven els esquemes soviètics del
comunisme i era apreciat sense accepció de sigles.
Solé havia esmorzat a la taula braser amb vistes al carrer de Pàdua

llegint una premsa sense suc ni bruc que mai no deia res de nou
perquè el feixisme havia prohibit les noticies. Aquell diumenge ani-
ria a missa com sempre, però no d’acompanyant de la seva muller,
Maria Fortuny, sinó com a coartada de la reunió de la comissió
permanent de l’Assemblea de Catalunya, convocada a la parrò-
quia de Maria Mitjancera, al carrer Entença. Mentre els feligresos
s’arrengleraven als bancs, Solé saluda al rector, mossèn Torner, i
verifica la coartada: una reunió sobre l’encíclica Pacem in Terris. En
acabat, puja vint-i-nou graons d’una escala interior i fa cap a la sala
on ha estat citat per debatre una campanya per difondre els qua-
tre punts de l’Assemblea: amnistia per als presos i exiliats polítics,
llibertats democràtiques, restabliment de l’Estatut del 1932 com a
via a l’autodeterminació i coordinació amb els pobles peninsulars
en la lluita contra la dictadura.
Només hi va haver temps d’aprovar l’acta de la reunió anterior.

Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, representant del PSUC i inspirador
de la marca “Assemblea de Catalunya”, amb prou feines va ser Fotografia del 1982 on
a temps de dir bon dia. Un desplegament policial de ca l’ample apareixen Matias Vives,
anava a rescabalar-se de la suprema humiliació d’haver-se consti- diputat al Parlament,
tuït la plataforma antifranquista de més abast de l’estat espanyol Andreu Mayayo, que
mentre ells pixaven fora de test. Pere Portabella, com si dirigís una va ser alcalde de
pel·lícula, va demanar calma. Els que portaven documents perillo- Montblanc i biògraf
sos els van esquinçar o se’ls van cruspir, i alguns van aconseguir de Solé, i Josep Solé
fugir. A Miquel Sellarès, el representant de Jordi Pujol, que esde- Barberà. / ARXIU MAYAYO
vindria el puntal de les contramesures de seguretat, el van enca-
nonar mentre s’escapolia pel terrat. A Solé Barberà el van agafar a
l’església, durant la celebració eucarística.
El cap superior de la Brigada Político-Social, Julián Gil Mesas, dirigia

personalment una logística en què s’hi jugava la cadira, i el comis-
sari Navales comandava les operacions in situ. Van començar per
entrar amb armes i bagatges a un recinte eclesiàstic, violant el
concordat amb la Santa Seu. A fora, els grisos: la 41a Bandera Mòbil
de la Policia Armada va perimetrar tota l’illa de cases. Navales, pis-
tola en mà, va anar de cap al Guti, que estava en crida i cerca. Pri-
mer va llançar l’habitual crit de guerra “¡Todos al suelo!” i després
no es va poder estar de fer palesa la seva satisfacció: “¡Finalmente
te tenemos, Guti!” La següent exclamació la va dedicar a “¡El cura
Xirinacs!” , estigmatitzat per ser un capellà extramurs del nacio-
nalcatolicisme i, a sobre, “separatista”.
El 5 de novembre del 1973 Gómez Alba demanava al director gene-
ral de Seguretat recompensar els cinquanta-dos socials que van
participar en la detenció dels 113. En un proemi èpic, escrivia que
la finalitat de l’Assemblea era i ell mateix es penjava la medalla d’un
servei “que no tiene parangón en los anales de la policía barcelo-
nesa”. Vaig rescatar el lligall complet de la detenció, repartit entre
els arxius del Govern Civil i de la Via Laietana, amb especial esment
de les 113 fitxes dels detinguts, que vaig cedir al Centre d’Estudis
Històrics Internacionals, CEHI-UB.
Amb els principals protagonistes, vam refer l’escena de la detenció

com si fos la reconstrucció judicial d’un crim. Una de les meves
fonts va ser Josep Solé Barberà, que quan va fer cap a comissa-
ria va dir als policies que fessin via, que volia anar a veure debu-
tar Cruyff. No va ser possible, però va poder celebrar el 4 a 0 del
Barça al Granada, amb gol del crac. Temps després, un altre il·lus-
tre detingut culer, Xavier Folch, va rebre a la Model una foto dedi-
cada, amb intermediació de Charly Rexach, que també va firmar
retrat. Tots dos sabien perfectament on anaven les seves signatu-
res i a qui les dedicaven.
En aquell palmarès, hi havia la pedrera no futbolística de la futura

democràcia. No era només la quantitat dels detinguts, era la qua-
litat, com assenyalava el mateix atestat: “La élite, la flor y nata del
P.S.U. de C; del P.C.E. (Internacional) y sus fracciones; de Bandera
Roja, P.S.O.E.; Ezquerra [sic] Republicana de Cataluña; Front Naci-
onal de Cataluña; Moviment Socialista de Cataluña; Unión [sic]
Democrática de Cataluña; C.C.O.O.; Comunidades Cristianas de
Base, etc., de Barcelona y demás comarcas catalanas”.
Josep Solé Barberà va ser diputat a Corts i redactor de l’Estatut de

Sau. Andreu Mayayo li va escriure una excel·lent biografia. Antoni
Gutiérrez Díaz va ser diputat a Corts, al Parlament, conseller de la
Generalitat Provisional i vicepresident del Parlament Europeu. Lluís
Maria Xirinachs va ser senador i un referent de la no-violència en el
seu compromís personal per l’amnistia i el sobiranisme. Pere Por-
tabella va ser senador de l’Entesa dels Catalans. Miquel Sellarès va
ser el primer director general de Seguretat Ciutadana i secretari
de Comunicació del govern Maragall. Xavier Folch va ser diputat
al Parlament i director de l’Institut Ramon Llull.
Les ulleres de Jordi Carbonell:
tortura contra la llengua
Passat el Nadal del 1970, Jordi Carbonell sabia que l’aniria a buscar “Usted no tiene en
la policia, perquè havia tingut un paper destacat en la tancada de cuenta el derecho
Montserrat per denunciar les penes capitals del Procés de Burgos, de conquista”, va
imposades a sis militants d’ETA. L’ETA d’aleshores era la resistència dir-li el policia
basca que lluitava contra la dictadura, que la jutjava sense les míni-
mes garanties processals. La tancada, a més, era un manifest con-
tra la pena de mort, il·lustrada per un cartell de Tàpies amb un “No”
enorme, inspirat alhora en la cançó himne de Raimon Diguem no.
Jordi Carbonell i de Ballester (1924-2016), filòleg de categoria, deixe-

ble del doctor Rubió i de Ramon Aramon i professor de l’Autònoma,
era el primer director de la Gran enciclopèdia catalana, una de les
iniciatives importants del catalanisme per recuperar la nostra cultura
i explicar les altres en l’univers significador de la llengua pròpia. Va fer
de la defensa del català un dels pilars de la seva vida i un dels eixos
de la seva lluita, d’un compromís personal insubornable. La dictadura
no ho podia permetre i el posarien a prova, esmerçant en ell sol els
merdosos esforços que dedicaven a organitzacions polítiques corals.
Conscient que la Brigada Social li cauria a sobre als calabossos de

la Via Laietana, Carbonell va reunir la família per fer-los partícips que
la detenció seria fins i tot pitjor que dolenta: havia assumit el com-
promís de declarar a la policia en català: “Encara que m’expulsessin
de tot arreu, que perdés la feina, que em posessin a la presó, que
m’apallissessin...” La seva dona, Hortènsia Curell, còmplice i solidària
des de la filologia a les idees sobiranistes compartides, li va dir ten-
drament: “Jordi, treu-te les ulleres”. Els cops de puny li farien més mal
si les portava posades i després no hi veuria prou bé.
Diu el sempre lúcid Joseba Sarrionandia que per explicar la violèn-

cia cal circumdar-la: les ulleres de l’Hortènsia anunciaven la tortura
des d’una sensibilitat que li és als antípodes. Les expectatives no van Imatge de l’activista
quedar curtes i Carbonell va ser l’ovella davant dels llops tirans de i expresident d’ERC
l’infern del Dant, en aquell italià bellíssim que tant va apreciar més Jordi Carbonell en una
tard al forçat exili de Càller. imatge d’arxiu del 2012,
quatre anys abans de la
Després de les setanta-dues hores legals de maltractaments inco- seva mort, als 92 anys.
municats, insults i vexacions, el van posar a disposició del Tribunal / CRISTINA CALDERER
d’Ordre Públic (TOP), que el va enviar a la Model com a “peligro con-
tra la seguridad interna del Estado“. Tant al TOP com a la presó, va
seguir parlant en català i raonant històricament els seus drets histò-
rics. Li van quedar estampades a la memòria fins que va morir l’última
frase de resposta del policia, “Usted no tiene en cuenta el derecho de
conquista“, i la de rebuda del director de la Model, “Ha caído en un
pozo sin fondo y ahora tiene la tapadera encima“: aïllament i cel·les
de càstig. Però ell es mantenia parlant en català. El van prendre per
boig i el van destinar a la infermeria per a observació psiquiàtrica,
secció “majaras “. Quan li va dir al metge que ell no estava foll, li va
respondre sense despentinar-se: “Todos los locos lo dicen“.
L’episodi de tortures més dur el va viure en la detenció posterior, amb

la caiguda dels 113 de l’Assemblea de Catalunya, el 28 d’octubre del
1973, a la parròquia de Maria Mitjancera de Barcelona. Cedeixo la
meva narració a la seva.
“Em van agafar dintre de l’església i allà mateix em van començar a
pegar. Després, em van pujar al local on s’havia fet la reunió, em van
tirar a terra i m’apuntaven amb una metralleta. En Xirinacs i jo havíem
decidit de fer les declaracions en català. Em van interrogar sobre la
persona que havia entrat amb mi, que era en Josep-Lluís Carod-Ro-
vira; em parlaven d’un noi amb barba i volien que l’identifiqués, però
jo vaig mantenir que no el coneixia, sempre parlant en català. L’inter-
rogatori va ser molt dur. Van començar obrint la finestra amb ame-
naces que em llançarien. Després d’això, em van portar a una altra
habitació, en la qual no hi havia ningú, i em van fer la cigonya. Vaig
caure i vaig estar a punt de perdre el coneixement. Em feien mal els
canells i les cames; les cames em feien molt de mal perquè hi tenia
varius, i en aquella posició... També em feien mal els genolls, l’es-
quena... Jo ja tenia cinquanta anys i em va afectar molt. Va ser molt
desagradable, van ser uns moments molt difícils que recordaré tota
la vida, però tot i això no em van trencar psicològicament”.
Recordo fotogràficament el moment en què Jordi Carbonell em deia

aquestes paraules, i cada cop que les he escoltades el cor se m’ha
encongit. Érem a casa seva, al carrer Craywinckel, estiu del 1976. S’hi
sent una veu robusta com les seves conviccions. Ens va quedar una
d’aquelles amistats que es manifesten amb efusió cada cop que
es retroben. Al final, poc abans de morir, unes mans que, tot i ser
les extremitats d’un cos debilitat en cadira de rodes, estrenyien les
meves. I des d’una recuperació de la fe cristiana, frases de genero-
sitat i perdó.
En el moment de la detenció, Joan Brossa va escriure un Sonet a Jordi

Carbonell, torturat recentment per exigir el dret de parlar català: “Els
botxins serven tota la baixesa/ i encara són fidels al primer dia / de la
degolla; així la policia / amaga el sol, i la naturalesa / dimiteix càrrecs
per companyonia”... Va ser un dels oradors de la Diada de Sant Boi,
“Que la prudència no ens faci traïdors”, i va presidir ERC, amb aquell
noi de barba que no va voler cantar de secretari general, Josep-Lluís
Carod-Rovira.
Lluís Llach, la
reivindicació que no cessa
Feia recitals amb recaptacions solidàries

per a presos i organitzacions polítiques, i
la policia li va tornar les molèsties en forma
de detencions, censures -que de tant llapis
vermell esdevenien grans taques- i prohibi-
cions
L’últim dia de febrer del 2016, els amics catalans d’Arnaldo Otegi Molestava molt el
fèiem nit a Oion, per anar a rebre’l l’endemà a la sortida de la presó franquisme, les seves
de Logronyo. Oion és al límit de la Rioja Alabesa amb tots els seus cançons mobilitzaven
freds i boires: al vespre, no ens hi vèiem... Però al caseriu habilitat
com a hotel rural s’hi podia sentir una trikitixa. Lluís Llach i jo ens
vam deixar portar pel so tan especial de l’acordió diatònic, vam ser
públic del nen que el feia anar amb destresa, ens va fer una classe
magistral d’interpretació, però amb prou feines vam saber treure’n
quatre notes. Jo n’hi vaig treure tres -la tercera menor de l’arren-
cada de L’estaca- i vam començar a parlar de música. Lluís Llach
havia començat a estudiar, a tocar el piano i a cantar a la coral de
Verges encara més petit que aquell marrec.
Va arribar al final dels Setze Jutges amb un canvi generacional i

de plantejaments, i l’any 1975, amb Viatge a Ítaca, feia el disc més
venut en català amb la cançó més llarga, bastida sobre un poema
de Kavafis amb els vaixells mitològics que ell havia convertit en
mítics símbols del país, de la Catalunya proscrita que ell reivin-
dicava amb una definició tan precisa com que “el nacionalisme
és el dret a existir amb les pròpies diferències”. Gairebé quaran-
ta-cinc anys després, Llach i el seu vaixell són on eren, però molt
més endavant en la travessia, i L’estaca ha tornat a ser himne de la
reivindicació que no cessa.
Lluís Llach molestava molt al franquisme perquè les seves cançons Lluís Llach durant el
enganxaven i mobilitzaven. Feia recitals amb recaptacions solidà- concert que va fer al Palau
ries per a presos i organitzacions polítiques, i la policia li va tornar dels Esports de Barcelona
les molèsties en forma de detencions, censures -que de tant lla- el 1976 i que va quedar
pis vermell esdevenien grans taques- i prohibicions. Fart de tanta a la memòria gràcies al
pressió, condemnat al Silenci -“si m’heu de fer callar que sigui ara”-, disc gravat en directe.
i amb ganes de propulsar el seu art, la seva contestació i les seves / FRANCESC FÀBREGAS
esperances -“per això m’aixeco ara que puc encara”- el 1971 s’ins-
tal·la a París, que el rep amb els braços oberts. Canta als temples
de la música popular. A l’Olympia, al Bobino i al Théâtre de la Ville
els hi sona la simfonia popular de Léo Ferré que l’inspira, i L’estaca
s’exporta, com a himne d’altres lluites, a Xile, Grècia, Polònia... I,
esclar, també a Euskal Herria, en versió euskera de luxe, de Xabier
Lete i Gorka Knörr.
El maig del 1975 aconsegueix permís per fer sis concerts al Palau
de la Música Catalana, però no hi haurà un sisè concert després
d’un atestat policial demolidor que acaba amb ell a la Via Laietana.
“La letra de las canciones, todas ellas en lengua vernácula, es de un
marcado matiz catalano-separatista [subratllat], dejando entrever
en sus estrofas la opresión a que está sometida Cataluña y que el
momento de su liberación se acerca. Por otra parte, la actitud del
cantante antes y durante la interpretación de sus canciones excita
al público, que le interrumpe numerosas veces con sus aplausos,
comprendiéndose claramente que esta conducta de los espec-
tadores no es únicamente por la mejor o peor interpretación, ni
por la calidad mayor o menor de lo cantado. Concretamente, al
entonar su canción ‘Abril 74’ [dedicada a la revolució portuguesa],
previamente indicó “el título de la canción supongo que ya os dice
todo”. Igualmente, antes de entonar ‘La estaca’, indicó “esta can-
ción la dedico a la vista de la actual apertura política, apertura que
como ya todos sabéis no se ve por ninguna parte”. Asimismo, al
interpretar “cancioncilla “[sic] repitió por tres veces la estrofa “viva
la revolución”, cuando en realidad aparece la misma una sola vez
en el texto original. Por todo lo expuesto y dada la actitud del can-
tante y sus palabras excitando el ánimo de los espectadores, su
comportamiento es claramente acreedor de sanción gubernativa“.
Lluís Llach va començar a recuperar la normalitat després de la

mort del dictador, en el multitudinari recital al Palau dels Esports
imprès a la memòria perdurable gràcies al disc Gener de 1976, amb
tota l’oposició encara proscrita a les primeres files. L’any 2007 es va
retirar dels escenaris, però la seva veu, que es pot permetre can-
tar a cappella sense perdre mai l’afinació, ha estat emotiva banda
sonora de grans episodis de l’independentisme: en l’homenatge
d’Òmnium a la seva presidenta, Muriel Casals, amiga seva, hi va
cantar justament Abril 74.
Després de l’espectacle de Lluís Danés Llits (2009), amb la col·la-

boració d’un altre músic de cap a peus, Borja Penalba, a redós de
la trikitixa d’Oion em va confessar que no havia tornat a asseure’s
al piano, i jo li vaig dir que, encara que fos per a les seves estima-
des solituds tranquil·les, hi tornés. Abans de retornar a Barcelona,
el vam acompanyar a Vitòria, on li van agrair institucionalment el
seu rèquiem Campanades a morts, dedicat a les víctimes de la
policia armada, els grisos, el març del 1976. Enmig de l’harmonia,
s’alça un crit: “Assassins!”.
Nenes jugant davant de
cartells electorals per al
referèndum del 1976
/ CARLOS
PÉREZROZAS / ARXIU
FOTOGRÀFIC DE BARCELONA
Miquel Sellarès,
mariscal de la seguretat
Sellarès era un patriota català inequívoca-

ment independentista -de quan ser inde-
pendentista era una excentricitat-, però
escoltava els altres i va fer amics per tot l’es-
pectre ideològic
Miquel Sellarès i Perelló (Barcelona, 1946) va ser a l’Assemblea de En el primer
Catalunya des dels primers compassos, i amb un paper estratègic govern de Pujol,
i logístic importantíssim. Estratègic, perquè era el delegat enco- Miquel Sellarès
bert de Jordi Pujol. Logístic, perquè va ser l’encarregat de la segu- tenia l’encàrrec de
retat amb dots de comandament, fet que li va valer el renom de desplegar els Mossos
Mariscal.
La presència dels sectors que aglutinava Pujol era vital per a l’As-
semblea, però la seva prioritat aleshores encara era fer país com a
pas previ a fer política. De manera que Sellarès va anar a la sessió
constituent amb la tapadora de representar el barri de la Sagrada
Família, inversament proporcional a allò que en realitat represen-
tava: el centre ampli catalanista que s’estava confegint. Antoni
Gutiérrez Díaz, el Guti, líder del PSUC i una de les ànimes de l’As-
semblea, que tenia una antiga relació amb Pujol i la coincidèn-
cia a la Facultat de Medicina, va facilitar els tràmits d’admissió de
Sellarès, quan pensava que a Catalunya li convenia un compro-
messo storico a la italiana. Sellarès feia broma que ell, un empleat
de banca, fos considerat representant de la “burgesia catalana”,
mentre el seu amic Pere Portabella, que sí que n’era, fos adscrit al
“partit de la classe obrera” per la seva proximitat als comunistes
catalans.
De bon començament, Sellarès va desplegar la seva afabilitat,

innata capacitat de respecte per tothom i honestedat de pedra
picada. No va amagar mai quin era el seu color. Sellarès era un Miquel Sellarès (dret), amb
patriota català inequívocament independentista -de quan ser Portabella i Coromines,
independentista era una excentricitat-, però escoltava els altres i a la taula que moderava
va fer amics per tot l’espectre ideològic. Li van fer confiança i era una Assemblea de
un habitual de la taula de moderadors de l’Assemblea. A la caiguda Catalunya, en una
dels 113, el van agafar, però no ho va posar fàcil a la policia, que el imatge dels anys setanta.
va perseguir pel terrat fins que el va tenir encanonat en decúbit / ARXIU SELLARÈS
pron.
Sellarès maldava per evitar la detenció, perquè temia una pena

terrible si li descobrien dos pisos francs amb tota la infraestruc-
tura de l’aparell de propaganda clandestina del Servei d’Informació
Català (SIC) i la revista Avui. El feien patir les màquines... I el maqui-
nista, Josep de Calassanç Serra, Cala, el líder del PSAN més fitxat.
La cosa encara era més greu, perquè havia llogat els pisos amb
un DNI perfectament falsificat que, avalat per una sòlida amistat
amb Xabier Arzalluz, li havien fet uns amics de la rebotiga israeliana
del PNB. Per una d’aquelles casualitats que farceixen la història, el
nom que li van posar al carnet era “Miquel Roca”. Però una manio-
bra ràpida d’aquella Convergència in vitro, dirigida pels activistes
Jaume Casajoana i Jaume Rafart, va netejar els pisos: netejar en
primer sentit, perquè la propaganda era la merda en l’argot i en
Sellarès es va assabentar al pati de la Model que “ja havien passat
el lleixiu”. Ell i el seu amic i còmplice Joan Crexell van “saltar d’ale-
gria”.
Miquel Sellarès és un apassionat de la seguretat, en sabia molt ja

aleshores i li van confiar les contramesures de vigilància de l’As-
semblea i de les mobilitzacions que convocava. Al seu costat -més
compromís històric-, Carles Quingles, dirigent del PSUC conegut
com el Fantasma, renom molt adient al qual s’atribuïen ubiqüitats
inversemblants, i que tenia al darrere la molt elaborada experièn-
cia del partit més buscat per sobreviure a la dictadura malgrat la
repressió a gran escala. El Mariscal i el Fantasma eren un tàndem
preparat i idoni.
Mesures de protecció individuals, coartades elaborades, cites prè-

vies, maniobres de distracció, secrets ben guardats dels llocs de
reunió, claus, escàners amb les freqüències de ràdio de la policia
punxades protegides per monges i les persones més bregades als
llocs estratègics: Enric Cama, Joan Anton González, Antonio Mar-
tínez Barrios, Xavier Samper, Josep Maria Castells... La seguretat
de l’Assemblea de Catalunya estava en bones mans i va culminar
en una mena de transició -eren els temps- de l’amateur al profes-
sional en l’organització dels primers Onze de Setembre legals, el
del 1976 a Sant Boi i la gran manifestació del 1977 a Barcelona.
La Diada de Sant Boi va necessitar molta punta de coixí. Pere Por-

tabella tenia un telèfon vermell amb el governador civil, Salvador
Sánchez-Terán; Josep Benet era el canceller que rebia les legacions
exteriors; Joaquim Molins dirigia la logística; Nuria Gené s’encar-
regava de la publicitat... I el Mariscal tenia un quarter general des
d’on es permetia tractar de tu a tu amb el comandant de la Guàr-
dia Civil, que havia donat ordres als seus efectius que l’obeïssin, se
li quadressin i fingissin no veure cap bandera republicana. Va ser
un operatiu de gran alçada que va elevar el prestigi de Sellarès, un
dels personatges clau de la història de l’Assemblea de Catalunya.
En el primer govern de Jordi Pujol, Miquel Sellarès va ser director
general de Seguretat Ciutadana, amb un dels encàrrecs de rang
d’Estat: desplegar els Mossos d’Esquadra. Un dels seus primers
nomenaments va ser el de Carles Quingles. Amb el govern de
Pasqual Maragall, Sellarès, molt pròxim aleshores a ERC i, sobre-
tot, molt amic del conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, va
ser secretari de Comunicació. En aquest cas per la seva dedicació
periodística, amb un llegat enorme de construcció ideològica del
sobiranisme a la revista Debat Nacionalista. Pel seu concepte de
lleialtat insubornable, va dimitir al cap de pocs mesos assumint la
responsabilitat d’un afer del qual no era responsable en absolut.
La policia carregant contra
manifestants l’1 de febrer
del 1976. Milers de ciutadans
van desafiar el govern.
Reivindicaven l’amnistia
dels presos polítics.
/ M. ARMENGOL (ARXIU
FOTOGRÀFIC DE BARCELONA)
El president del govern,
Carlos Arias Navarro,
durant la seva al•locució a
través de les càmeres de
televisió i els micròfons de
Ràdio Nacional d’Espanya,
quan va llegir l’últim
missatge al poble espanyol
redactat pel propi Franco.
També et pot interessar
TOTS ELS ARTICLES D’ANTONI BATISTA A L’ARA
Llegeix-los

Memòria de La Resistència Antifranquista

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Memòria de La Resistència Antifranquista

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Memòria de

Antoni Batista, autor dels reportatges d’aquest dossier, ha estat

Viatge a l’infern dantesc de la tortura

La lluita de les dones invisibles

La Caputxinada, el març del 66 abans del Maig del 68

El socialisme acollidor de Joan Reventós

El Guti i Vázquez Montalbán, l’herència Grimau

1970: Franco torna a ocupar Barcelona

La tancada de Montserrat segons un confident

API, la premsa lliure contra la censura

Perillosos socialdemòcrates: El llegat Pallach-Barrera

“Els 113”: la detenció més gran de la predemocràcia

Les ulleres de Jordi Carbonell: tortura contra la llengua

Lluís Llach, la reivindicació que no cessa

Miquel Sellarès, mariscal de la seguretat

També et pot interessar

La principal preocupació de la policia eren

La principal preocupació de la policia eren els comunistes. Però,

A tres quarts de dues de la tarda del 2 de març de 1949, al carrer

Una acció parenta d’altres que anaven alimentant la llegenda d’en

Aquest anar a la seva no era ben vist orgànicament per la direcció

De les anotacions manuscrites sobre diversos croquis, es desprèn

Començava l’últim viatge de Sabaté en el tren de la vida, un trajecte

Va agafar el tren a Fornells de la Selva amenaçant el maquinista a

Una vaga d’usuaris dels tramvies, que culmi-

La indignació era a peu de carrer, i la van saber interpretar actors

El boicot començava a ser un èxit, que culminaria amb la imatge

La meteorologia no era pitjor al Govern Civil, que va haver de con-

L’endemà es feia públic que es restablien les tarifes antigues. La

L’onada repressiva va detenir dos dirigents catalanistes: el llavors

Pablo Neruda, premi Nobel de literatura 1971, va fer un poema a la

Sis mesos amb el cos fet tot ell un

La funció de la tortura era arrencar confessions que menessin a

A Gregorio López Raimundo el van agafar el 1951. Sis mesos amb el

La pràctica de la tortura va disminuir en quantitat des que el fran-

La reivindicació dels drets de la dona no va

Josep Benet va aconseguir la llibertat de Rosa Santacana apel·lant,

La dictadura es va carregar tots els debats, la dona era un apèndix

En la clandestinitat, moltes dones van sacrificar la vida per la lluita

Rosa Santacana va anar de rellogada al davant de la Model per

El dimecres 9 de març del 1966 a les 4 de

Clausurat el maquis, la majoria de l’oposició antifranquista va optar

El dimecres 9 de març del 1966 a les 4 de la tarda començava

Tàpies, però, va ser més que un reclam de portades estrangeres.

En aquell recital, Raimon va dedicar Inici de càntic en el temple

La recuperació del socialisme a Catalunya

La recuperació del socialisme a Catalunya deu molt a Joan Reventós

Reventós no era gaire simpàtic i s’havia guanyat una acreditada fama

A la fitxa ja hi feien constar pestes: “Uno de los ayudantes de historia

L’activitat de Reventós és frenètica en molts fronts. D’una banda,

Al llarg de la seva vida política, el periodisme m’hi va acostar moltes

En homenatge al company condemnat en un

Quan el feixisme maldava per rentar-se la cara acostant-se als Estats

Però, a més, o sobretot, a Catalunya Grimau tindria dos hereus sen-

Al partit, a Gutiérrez tothom li deia Julià, i a fora va ser conegut com

Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) més que renoms tenia

A la publicació de la seva obra periodística completa, tanmateix, no

Els hereus de Grimau van obrir el PSUC a militàncies antifranquistes

A la final de Copa hi havia un total de 8.154

El 31 de maig d’aquell 1947 un altre destacat activista del grup ho torna

La idea era fer remakes de l’ocupació de Barcelona, el 26 de gener del

En aquell context convuls, Franco va tornar a ocupar Barcelona amb

Les primeres indicacions començaven per l’arribada a l’aeroport: no