ÚLTIMA LLUNA

DE
MERCUCIO MONTESC
DE LAURA SANCHIS I JAVIER SAHUQUILLO

A PARTIR DE ROMEU I JULIETA, DE WILLIAM SHAKESPEARE

1
X
 DRAMATIS PERSONAE
Mercucio Montesc

Benvoli Montesc

Romeu Montesc

Dalila Montesc

Tebald Montesc, que es farà Capulet

Julieta Capulet

Príncep de Pàtria

Portera

Minotaures

Mab

2
X
 PRÒLEG

Pati d’un internat Montesc. Els joves fan esport de forma individual. Un Príncep de
Pàtria, un dels seus guardians-instructors, arriba al pati. Tots formen. El Príncep treu
les espases. Els joves entrenen. MERCUCIO no fa bé els atacs. El PRÍNCEP tomba al
terra a MERCUCIO per fer-li repetir les instruccions. L’acció es deté.

AURORA.- El mó n actual està governat per Pà tria.

RAUL.- Pà tria és un algoritme que pensa per nosaltres.

KIKE.- I, per tant, pensa en donar-nos el millor.

PAULA.- Com si no poguérem pensar per nosaltres mateixos.

RAÚL.- Pà tria ho és tot.

KIKE.- Després de la Gran Pesta els joves no van fer cas a les restriccions per
l’aïllament que decretaren els governs.

MARC.- Primer van ser macrobotellons, després manifestacions massives i per

ú ltim esclataren guerres urbanes.

PAULA.- Els joves clamaren pel seu dret a ballar en grup, a tocar-se, a besar-se, en
definitiva, reivindicaren el seu dret a estimar.

AURORA.- La guerra no la podíem guanyar els joves.

RÁUL.- Així que després de la Gran Guerra el mó n va quedar dividit en dos castes:
els Montescos, és a dir els joves/

AURORA.- Nosaltres.

RAUL.- I els Capulets, els adults.

AURORA.- (Al públic.) Vosaltres.

PAULA.- Els joves vam quedar privats de les emocions.

KIKE.- Perquè els instints primaris só n propis de les bèsties.

RAUL.- I a nosaltres ens agrada la raó , la lò gica.

AURORA.- La veritat, tot és més ordenat.

3
X
KIKE.- I així és com va nà ixer Pà tria.

MATEO.- Pà tria pesa.

KIKE.- Una Intel·ligència artificial per governar-nos a tots.

PAULA.- I a totes.

AURORA.- A Pà tria els joves vivim en internats.

MATEO.- Compartim habitació , inclú s a vegades ens hem vist obligats a compartir
llit.

AURORA.- Però perquè no hi ha calefacció .

PAULA.- En el moment de nà ixer els nostres pares ens donen a l’Estat.

RAUL.- Ho fan pel nostre bé.

KIKE.- I quan complim vint-i-cinc anys ens guanyem el dret a creuar a l’Altre
Costat.

MARC.- Convertir-se en Capulet és un privilegi que s’ha de guanyar amb esforç.

À nima, vida i honor per Pà tria.

TOTS.- Per Pà tria.

MATEO.- Però no tots arriben a l’Altre Costat.

PAULA.- Hi ha companys, amics que, simplement, s’esvaixen.

MARC.- É s veritat, que hi ha gent que no arriba al mó n adult, però la maduresa no

és una institució per a tots els pú blics.

AURORA.- A l’Altre Costat ja eres adult i, per tant, l’Estat t’assigna un ofici, una
família i el dret a emocionar-te.

RAUL.- Emocionar-te lò gicament, és a dir, amb lò gica.

AURORA.- Els vestits en Pà tria só n cò modes.

MATEO.- Só n xandalls.

AURORA.- Sempre estem fent esport.

4
X
PAULA.- Fent esport i estudiant.

AURORA.- Sí, això .

RAUL.- Fer esport és bo.

KIKE.- Fer esport és vida.

PAULA.- Però a Pà tria encara hi ha esperança.

AURORA.- Desdejunar i fer esport.

PAULA.- Els fills de la deessa Mab.

AURORA.- Esmorzar i fer esport.

MATEO.- Els fills de Mab és una organització terrorista, però terrorista bona, clar.

AURORA.- Dinar i fer esport.

PAULA.- Lluiten pel nostre alliberament, però ningú sap com entrar a formar-ne
part del grup.

AURORA.- Berenar i fer esport.

MATEO.- Els terroristes, és a dir, els bons, viatgen entre les dos castes.

AURORA.- Sopar i fer esport.

PAULA.- Diuen que només aquells patriotes amb bon cor só n fills de la Deessa
Mab.

AURORA.- Ressopó i fer esport.

MATEO.- Als fills de la Deessa Mab també els anomenen temptadors.

PAULA.- Perquè só n aquells que no tenen por de les emocions.

RÁUL.- Só n terroristes.

PAULA.- Só n els meus ídols.

AURORA.- Crec que ells no fan esport.

MATEO.- Jo só c un fill de la Deessa Mab.

PAULA.- Tu eres un flipat.

5
X
AURORA.- No m’agrada fer esport.

KIKE.- Hui és el meu aniversari, faig vint-i-cinc anys. Hui creuaré a l’Altre Costat i
podré dir adéu a este mó n gris i fred. Hui l’Estat em dirà qui só c i quins parents
tindré, seré fill, germà , nebot, oncle i net. Hui seré treballador i, per tant,
consumidor i, al remat, persona. Hui començaré a guanyar diners, diners amb la
suor del meu front, perquè la llibertat s’aconseguix treballant. Hui seré un vertader
fill de Pà tria, tindré casa prò pia, roba cara i un cotxe de fabricació oriental. Hui
seré, per fi, Tebald Capulet.

TEBALD abandona les seues vestimentes de Montesc i es vestix per a creuar a l’Altre
Costat. Allí es celebrarà la festa del seu aniversari, la seua benvinguda al món dels
adults.

DALILA.- Paraula, Tebald, que no suportaré més esta cà rrega.

TEBALD.- No Dalila, perquè aleshores ens prendran per ases.

DALILA.- Vull dir (Desembeina.) que no et faran travessar eixe llindar.

TEBALD.- Més val que t’allunyes de la provocació .

DALILA.- Si un Príncep de Pà tria apareix per a obligar-te a creuar al mó n Capulet

esta espasa serà agulla i ell serà coixinet de sastre. (Trista.) Hui es trenca el nostre
amor i tu està s/

TEBALD.- Dalila, per favor, és el meu aniversari. Vint-i-cinc anys! Per fi seré
Capulet!

DALILA.- Més que festa és funeral.

TEBALD.- Per la lluna minvant jure que t’esperaré.

DALILA.- No jures per la lluna. É s inconstant i variable, és que no sents com ens
lladren?

TEBALD.- Que lladren, ja no hi ha gos danés que m'espante; vine que et clave a la
paret.

DALILA.- Només als febles els claven a la paret.

6
X
TEBALD.- No vols passar per la pedra?

DALILA.- Ni pedra ni pedregal.

TEBALD.- Et jure que no t’entenc, abans et lamentaves de que hui, pel meu
aniversari, entraves en quaresma i ara que t’he preparat l’ú ltim sopar, amb
corderet de llet, i quina llet, i quin corder i quina carn... ací hi ha un bon tros de
carn!

DALILA.- Més val que no sigues un tros de peix, encara eres Tebald Montesc!

TEBALD li posa l'espasa al coll. Pausa.

TEBALD.- É s que no vols ser Capulet?

DALILA.- Per a què?

TEBALD.- Per tindre ofici, llei i família.

DALILA.- Però si ni tan sols ens deixen triar la nostra professió .

TEBALD.- (Intenta besar-la.) Deixa de blasfemar i obri eixa boca al meu llindar del
plaer....

DALILA.- Para, Montesc!

TEBALD.- Ah! Una altra vegada eixe nom, com et complau furgar.

DALILA.- M’agradaves més quan tenies vint-i-quatre anys.

TEBALD.- Ah vinga, els coneiximents dels Capulets só n evidentment molt

superiors als nostres, per no parlar de les alegries de la festa. I ara jo seré un d'ells,
i tu continuarà s sent una Montesca i, per tant, continuarà s fent ximpleries.

DALILA.- Alçar-me a les cinc del matí, portar este maleït uniforme, no tindre dret a
conéixer als meus progenitors, ni tan sols puc somiar amb ells, estudiar fins que
em caiguen els ulls a terra, entrenar fins que em sagnen els genolls, dormir a la
llitera d'un internat construït abans de la guerra, sense calefacció , sense aigua
calenta, sense finestres, sotmesos a la llum artificial, sense cap... intimitat; i obeir a
Pà tria, una intel·ligència artificial i l’ú nic pare al que tenim dret. Sens dubte, ser
Montesc és sinò nim de fer ximpleries.

7
X
TEBALD.- (S'acosta de nou.) Dolça Dalila, però jo, com un gat muntés trepava pels
teulats i com una panderola m’escapolia per les reixes de la teua finestra per
convertir-me en el lleó de la jungla que portes entre eixes cametes.

DALILA.- (L'empenta.) I, ara, qui serà la meua manta durant les nits siberianes?

TEBALD.- Silenci, et sentiran.

DALILA.- I que importa si ja no serà s el rossinyol que em regala les orelles?

TEBALD.- Amor meu, no t’emprenyes, encara ens queda esta nit de bucò lic plaer...

DALILA.- (Enutjada.) Quant fanfarró és un Capulet/

TEBALD.- (Tallant-la.) I quant cega una Montesca!

DALILA.- Panoli!

TEBALD.- Pà mfila!

DALILA.- Descerebrat!

TEBALD.- Mameluca!

DALILA.- Tarrò s!

TEBALD.- Kiwi!

DALILA.- Kiwi?

TEBALD.- Kiwi verd!

DALILA.- Està s plorant?

TEBALD.- Està s flipant?

DALILA.- Està s plorant!

TEBALD.- Prou, Dalila! No m'espantes, ni tu ni jo podem plorar.

DALILA.- No havia vist mai brollar la rosada per les teues galtes.

NARRADORA.- TEBALD es palpa les llàgrimes. DALILA aparta les mans de TEBALD.
El mira en silenci. S’apropa al seu rostre i llepa les seues llàgrimes.

DALILA.- Só n com la suor d'un cavall desbocat.

8
X
La lluna reflexa el rostre del Montesc com la imatge de Giovanna d'arc de Dreyer,
descomunal.

NARRADORA.- La mà de TEBALD comença a vibrar, com si tinguera vida pròpia.

TEBALD.- (Es mira la mà.) Só c Capulet... Só c Capulet. Dalila! Beneïda Pà tria! (Els
dos observen la mà. Tebald la sacseja com un cor bategant.) Espera! Espera... Què
passa? Què passa?

DALILA.- A desig complit no hi ha turment.

TEBALD.- No apareix cap ocupació !

DALILA.- No tens ofici?

TEBALD.- No, encara no.

DALILA.- I família?

TEBALD.- M’han assignat amb Julieta Capulet.

DALILA.- Ja no serà s orfe.

TEBALD.- Però no tinc ofici!

DALILA.- Mira amb deteniment.

TEBALD.- No hi ha res!

DALILA.- Tal vegada no és immediat. Tin paciència...

TEBALD.- Paciència? Els Capulets no tenim paciència, els Capulets treballem i com
a treballadors aconseguim les coses quan les desitgem, en el precís moment en que
les pretenem, la paciència és Montesca.

DALILA.- (S'espanta.) Ah! No serà s un fill de Mab? Un temptador?

TEBALD.- Els temptadors só n terroristes.

DALILA.- Sens dubte, els temptadors estan condemnats a la guerra constant, a

viure entre les ombres i ocultar-se baix els nostres peus. Só n la baralla constant,
l’aventura infinita. Tu, un fill de Mab? Algú valeró s, lleial, honorable i
revolucionari? Tu, un home així?

9
X
NARRADORA.- TEBALD es llança excitat damunt de DALILA. Es besen, es toquen,
es despullen. Busquen la complicitat de la obscuritat per a satisfer els seus cossos
desbocats.

II

NARRADORA.- Entra Benvoli llegint.

BENVOLI.- “L’alba ulls clars somriu a la trista nit, adornant amb raigs de llum els
nú vols de l’orient. La terra, que és mare de la naturalesa, n’és també la tomba. Allò
que és la sepultura és també l’ú ter d’on naixen criatures d’espècies diverses.”
(Pausa.) L’ú ter... l’ú ter... vindrem nosaltres d’un ú ter natural o artificial? (Continua
llegint.) “Immensa és la poderosa grà cia que conté herbes, plantes i pedres, car no
hi ha res tan vil que visca en la terra i no li done alguna bondat especial. Ni tampoc
no hi ha res tan bo que, desviat del seu ú s, ens trastorne el seu origen i esdevinga
abú s. La virtut esdevé vici quan no s’usa bé i, de vegades, el vici es dignifica per
l’acció .” (Pausa.) El vici es dignifica per l’acció ... què voldrà dir este frare veronés?
Crec que és el personatge que menys entenc. Està clar que té una funció dramà tica,
perquè sense frare no hi pot haver matrimoni. (Pausa. Sospira.) Matrimoni. Bella
paraula.

Entra TEBALD mig despullat.

TEBALD.- Tu, Benvoli Montesc, no es pot estar ací.

BENVOLI.- Sembles sec com una sardina. Has transmutat la carn en peix?

TEBALD.- Per què sempre parles en llengü es estranyes? Mes hui, és l’ú ltim dia
d’utilitzar amb mi argots incomprensibles.

TEBALD es mossega el polze.

BENVOLI.- Això del polze ho fas per mi? No vull traure l’espasa ara.

TEBALD.- No, es que la cobertura... és igual.

BENVOLI.- Só c pacifista, però a ningú li agrada que li mosseguen el polze a la cara,

la llei diu/

TEBALD.- Hui jo só c la llei. Só c Capulet.

10
X
BENVOLI.- Vint-i-cinc anys? Diuen que el temps es assassí, però ... felicitats! Hui
eres lliure!

TEBALD.- Segur que m’anomenen Príncep de Pà tria. (Colpeja el mur.) Estic

preparat per a creuar a l’Altre Costat.

BENVOLI.- (Meravellat.) L’Altre Costat. (Pausa.) Per més que ho he somiat n’estic
segur que la realitat serà millor que el somni.

TEBALD.- El mó n dels deus.

BENVOLI.- Eres afortunat, diuen, encara que els rumors no estan permesos per
Pà tria, que no tots els Montescos arriben a traspassar el llindar.

TEBALD.- (Sacseja la mà.) Ximpleries.

BENVOLI.- No et mostres feliç.

TEBALD.- Estic feliç, estic tan feliç que si em mires fixament, vorà s als meus ulls
que ja no hi habita el blanc immaculat de l'iris polit, sinó la lluna plena. (A
BENVOLI.) I ara ves-te’n Montesc, só c Capulet i m'has d'obeir.

TEBALD torna a mossegar-se el polze.

BENVOLI.- No voldria molestar-te, Tebald, si em busques... só c tan patriota com tu,

però ... no voldria girar-me d'esquenes i rebre... rebre l'envestida d'una espasa.

TEBALD.- (Obsessionat amb la mà.) He dit que te’n vages, no m'has sentit? No pots
estar ací.

BENVOLI.- Deixa’t el polze d’una vegada.

DALILA.- (Entra, a mig vestir.) Tebald, m’agradaria/

BENVOLI.- I ella? Què fa ací?

DALILA.- Deixa que el forade amb la meua espasa.

TEBALD.- Hui és el meu aniversari.

DALILA.- É s el delegat de la classe, li encanta servir a Pà tria i delatar als que

incomplixen les normes.

TEBALD.- Ací tots servim a Pà tria.

11
X
TEBALD i BENVOLI.- Visca Pà tria!

DALILA.- Eixa Pà tria que servixes acomiada hui el nostre amor.

BENVOLI.- Una relació ? Això està prohibit! Només els adults poden tastar la carn.

DALILA.- T’ho he dit. (Pausa. Espera que TEBALD faça alguna cosa, però no fa res. A
TEBALD.) Covard. (A BENVOLI.) En garde!

BENVOLI desembeina. Es tantegen.

TEBALD.- Separeu-vos estú pids!

DALILA.- (A BENVOLI.) Vinga, arriba fins ací, lletraferit.

TEBALD.- Embeineu les espases!

BENVOLI.- Només vull mantenir la pau, guarda l'espasa Dalila.

TEBALD.- Pà tria vindrà a per nosaltres!

DALILA.- I amb l'espasa a la mà parles de pau?

TEBALD.- No sentiu la seua veu?

BENVOLI.- Ací tinc l'arc del violí que et farà ballar!

DALILA.- T’odie Benvoli Montesc, com odie Pà tria.

TEBALD.- Prou! Pareu o mai arribarà la meua identitat.

Silenci.

BENVOLI.- Encara no tens identitat?

DALILA.- (A BENVOLI.) Lluita!

DALILA ha ferit BENVOLI a la mà, la sang taca el llibre i s'escampa incontenible. Un

Príncep de Pàtria apareix de sobte.

PRINCEP DE PÀTRIA.- Sú bdits rebels de la casta Montesca. Profanadors del

silenci. Tireu a terra les armes mal usades si no voleu ser torturats.

TEBALD.- Príncep de Pà tria, só c Capulet.

12
X
PRINCEP.- Silenci! Profanadors de l’acer, vos taqueu amb la sang dels vostres
germans. Encara no sou humans, sou bèsties i per això us hem de separar del mó n
dels adults. Bèsties que apagueu el foc del vostre furor amb la sang que brolla de
les vostres venes. Escolteu la sentència d’este príncep, humil representant de
Pà tria. Una baralla per deixar-vos portar per les emocions fú tils: la libido en el
vostre cas, Montesca, l’à nsia de coneiximent en el vostre, Montesc. Heu pertorbat la
calma dels nostres carrers, com feren els nostres avantpassats després de la Gran
Pesta. Si d’ara endavant torneu a promoure nous desordres, pagareu amb la vida el
trencament de la pau. (A BENVOLI.) Dó na’m el teu llibre! (Pausa.) No heu de llegir a
estes hores. É s la llei! De nit la fel endolça, i la mel amarga a plaer, per això llegir
per plaer no vos està permés. El que de nit llig, somia, i qui somia, té dret al
desgavell. Guieu-vos pels smartphones instal·lats als vostres palmells i preneu el
bon consell de la publicitat, deixeu-vos protegir i custodiar fins que pugueu gaudir
de la majoria d'edat, però no somieu, no somieu, és pel vostre bé. Recordeu que
només hi ha una cosa que Pà tria no podrà fer per vosaltres, ensenyar-vos a oblidar.
I ara, esfumeu-vos! (A TEBALD.) Enhorabona Capulet, hui feu vint-i-cinc anys.
Marxem.

BENVOLI.- Príncep.

PRÍNCEP.- Sent un mosquit...

BENVOLI.- El llibre.

PRÍNCEP.- Massa valent vos mostreu amb qui representa al vostre pare.

BENVOLI.- É s de la biblioteca pú blica de Pà tria, no vull que em sancionen.

PRÍNCEP.- (Mira el llibre.) Romeu i Julieta.

BENVOLI.- Per tal d'entendre l'amor.

PRÍNCEP.- Més vos valdria llegir sobre el logos i no sobre el pathos.

BENVOLI.- Es per tal d’allunyar-me d’ell, l'amor és dolç en aparença, però és cruel i
tità nic en la seua realitat.

PRÍNCEP.- Arribareu lluny, jove.

BENVOLI.- Grà cies, Príncep.

13
X
TEBALD.- Senyor. Vull el meu dret.

PRÍNCEP.- Un minut com a Capulet i ja heu oblidat la paciència?

TEBALD.- É s cert, que puc convidar a un Montesc a la festa del meu aniversari?

PRÍNCEP.- É s la llei.

TEBALD.- Dalila, vols vindre amb mi?

DALILA.- Oh, tenia por que sent de nit, tot açò no fó ra més que un somni massa
dolç com per a ser real!

PRÍNCEP.- Anem, no hem de fer tard!

III

BENVOLI torna a l’internat, allí es troba, sospirant a la lluna a la seua amiga

ROMEU.

ROMEU.- Oh dolç amic, grà cies a Pà tria que et trobe.

BENVOLI.- Hola esperit, per on vagues hui?

ROMEU.- Estaves llegint?

BENVOLI.- No.

ROMEU.- Bé, si vols anar a galeres es cosa teua. Què m’havies preguntat? Ah, sí, per
la meua vagabunderia. Escolta’m bé: Sobre el pla i el turó , entre arbustos i rosers
silvestres, per tot arreu vague més rà pid que l'esfera de la lluna i servisc diligent
als plaers del maleït deu anomenat Amor.

BENVOLI.- Molt bé, molt bé Romeu, veig que vas millorant...

ROMEU.- (Li agafa la mà, amb el llibre) Per Pà tria, sang! Què ha passat?

BENVOLI.- (Empentant-la.) Marxem.

ROMEU.- No ens mourem d’ací fins que em digues qui t’ha ferit!

BENVOLI.- Dalila Montesc.

ROMEU.- No! (Es mossega la mà.)

14
X
BENVOLI.- (A si mateix.) Per què hui tots mengen puny? Hauré de menjar polze jo
també? (A ROMEU.) Anem anant!

ROMEU.- Benvoli, no puc avançar! Vague com à nima en pena! Que l'amor tan dolç
en aparença, haja de ser tan cruel i tità nic en la realitat...

BENVOLI.- Vinga, dona! Un dolor desesperat es cura amb un altre dolor. Deixa que
un nou verí faça desaparéixer una infecció anterior.

ROMEU.- Ai, que l'amor que duu sempre els ulls tapats veja tan clar el camí del seu
voler! La teua pobra maneta... ací l’odi dó na molt de quefer; però més encara
l’amor. Oh Amor que lluita! Odi amoró s! Oh suma del tot, creació del no-res! Pesada
lleugeresa! Greu frivolitat! Informe caos de seductores formes! Ploma de plom, fum
resplendent, foc fred, salut malalta, son sempre despert, que eres allò que no eres!
Així és l'amor que jo sent, sense sentir-hi cap amor. Què? No te'n rius?

BENVOLI.- Plore.

ROMEU.- Així és l’Amor! El dolor que em pesa dins del pit es fa més gran amb el
teu. I no em vingues amb la cantarella que hem d’abandonar les nostres emocions,
com vol Pà tria, perquè el cor es més gran que l’Estat. L’ Amor és un fum que naix de
l’alè dels sospirs. Si l’encoratgen és com un foc en els ulls dels amants. Si el
contrarien és com una mar alimentada per les llà grimes dels enamorats. Sensata
bogeria, fel que endolça i mel que amarga. (Puja sobre alguna cosa.) Soy un juguete
del destino! (Cau sobre el terra.)

BENVOLI.- Castellanades, deixar-se dur per les emocions, parla retò rica... Quantes
infraccions més de Pà tria penses cometre?

ROMEU.- No faré mai més gimnà stica.

BENVOLI.- Està s boja.

ROMEU.- No m’agrada suar.

BENVOLI.- Si no fem totes les matèries que Pà tria ens proposa/

ROMEU.- M’he perdut. No estic ací. (Assenyalant el seu cos.) Esta no és Romeu, sinó
una altra.

BENVOLI.- Vinga, digues seriosament de qui està s enamorada.

15
X
ROMEU.- Vols que t’ho diga així com estic, desesperada?

BENVOLI.- Tan sols dis-ho sense metà fores. Qui és?

ROMEU.- Demanes a una malalta que faça seriosament el testament! (Pausa.)

D'acord, fora conyes, estime una dona.

BENVOLI.- Ja sabia jo que no eres molt de cavalls...

ROMEU.- Ho sabies?

BENVOLI.- I què, li has encertat en el blanc?

ROMEU.- Doncs ací vas errat perquè no hi ha manera que cap comentari de xarxa
social l'encerte. Podria tractar de parlar-li, em referisc a parlar-li face to face,
apropar-me i dir-li: “Hola, só c Romeu, t’estime com el gos a la gossa”. Bé en realitat
com la gossa a la gossa, però és millor usar el palmell, parlar de palmell a palmell,
és menys intrusiu, no creus? Però ella només té ulls per a eixe peus grans de
Tebald. Per això , estimat Benvoli, al conéixer qui t’havia ferit m’has corglaçat. El
meu amic ferit, per la meua estimada, Dalila.

BENVOLI.- Dalila!

ROMEU.- Dalila.

BENVOLI.- Dalila és/

ROMEU.- Suau.

BENVOLI.- É s/

ROMEU.- Dolça.

BENVOLI.- É s/

ROMEU.- Tendresa.

BENVOLI.- É s una antisistema!

ROMEU.- L’Amor no entén de raons ni de grups terroristes.

IV

Els interromp Mercucio, que entra corrents, va vestit sense uniforme, com un Capulet,
porta roba també de capulet dins d'unes bosses de fem.

MERCUCIO.- Ie mà quines, un favor fa nà ixer un altre favor, i açò , de sempre.

16
X
Els llança la roba, i els indica que se la posen.

BENVOLI.- Prim, has tornat a robar.

MERCUCIO.- (Plora fent teatret.) Quin turment, quin oprobi, quines paraules per a
donar-me la benvinguda...

ROMEO/BENVOLI.- Ha tornat a robar...

MERCUCIO.- De pressa, traieu-vos les vestidures, ens n'anem de farra.

BENVOLI.- De moment ens n'anem a les nostres habitacions, podria aparèixer un

Príncep de Pà tria.

MERCUCIO.- Quantes vegades hem parlat de creuar a l’Altre Costat? Hui és la

nostra oportunitat. Ho tinc tot fet.

BENVOLI.- Para! Romeu està destrossada!

MERCUCIO.- Dalila? O ja està pensant en una altra?

BENVOLI.- Ho sabies?

MERCUCIO.- I qui no? No queda un espai a cap porta de cap và ter de l’internat!
“Romeu X Dalila, Dalila i Romeu, Dalila forever, si no sumas no restes, a veces nos
toca ser solo un momento en la vida de alguien, si está s leyendo esto: insta romeu
arroba love dalila sempre teu.”

ROMEU.- Prou!

MERCUCIO.- Romeu, Romeu... Romescu estimada, dona llibertat als teus ulls, el
mó n és una fecunda rave de femelles (S'acosta a ella.) i mascles carregats...

ROMEU.- Només em servirà per recordar el seu encant. Si poguérem oblidar...

MERCUCIO.- Nosaltres no, però els Capulets poden oblidar. I per això anem a
creuar a l’Altre Costat.

BENVOLI.- Saps el que ens faran si ens agafen?

MERCUCIO.- Tranquil, prim, viatges en primera classe, só c un fill de la Deessa Mab.

BENVOLI.- No eres cap temptador, eres un Montesc.

17
X
MERCUCIO.- Vols tastar el paradís de les temptacions, Benvoli Montesc?

BENVOLI.- Mercucio, silenci! El meu cor té el pressentiment que alguna fatalitat

encara suspesa als astres començarà amb les alegries de la festa.

ROMEU.- Oh, pietat! No veieu que l'amor per eixa dona em desfà !

MERCUCIO.- Mira què has fet Benvoli, la teua amiga ja està plorant. (A ROMEU.)
Anirem a la festa. Hi serà . No patisques més, se'm trenca el cor.

ROMEU.- Hi serà , qui?

BENVOLI.- Hi serà Tebald.

ROMEU.- Clar que hi serà , és la festa del seu aniversari.

BENVOLI.- (A MERCUCIO, a part.) No veus que si els veu junts es quedarà

destrossada?

MERCUCIO.- I qui diu que l'amor no puga ser cosa de tres o més? Deixa eixe llibre
de fa tres mil anys i espavila.

BENVOLI.- Tinc un mal pressentiment...

MERCUCIO.- Calla, cendró s! Romeu, ni cas, anirem.

BENVOLI.- La llei és la llei.

MERCUCIO.- No per als fills de Mab. Jo só c ventall protector, ombra del mó n, poma
prohibida. Lleveu-vos els uniformes, anem anant. Vos espera la vostra primera
festa i jo só c el vostre gran Mestre de Cerimò nies. Ens espera l’Altre Costat, el mó n
de les meravelles més meravelloses, hi haurà un cercopitec indià , que porta barba i
monyo d’humà , la cara blanca i el cos negre, conta acudits i beu vodka rus. També
un cinocèfal, amb el cap de gos, però tot el demès d’home. Hi haurà la pols Pegaso,
que et dona un viatge que diuen que t’ix cua, no per davant, sinó per darrere.
Esfinxs egipcianes, centaures del desert, robots japonesos, camells espanyols, una
hiena de dos sexes i un basilisc de Leganés. I entre prodigi i prodigi Dalila Montesc
plorant com una nineta perquè Tebald és Capulet.

ROMEU.- Dalila?

BENVOLI.- No tens pietat...

18
X
ROMEU.- Oh Mercucio, no m'enganyes.

BENVOLI.- Eres un trompellot petulant.

MERCUCIO.- Amic meu, això és un insult? Més valdria que et mossegares el polze.
Però no creuarem el llindar per Dalila, sinó perquè ací, el tete Mercucio, vos
mostrarà altres belleses amb qui comparar-la i ni tan sols vos semblarà bé, la que
ara vos sembla superior.

ROMEU.- (Vestint-se apressada.) Hi aniré, no per vore les belleses que dius, sinó
per admirar l'esplendor de la meua.

Benvoli està molt nerviós, Romeu li posa la jaqueta, ell es deixa fer reticent.

BENVOLI.- No, no.... no! Tinc un mal pressentiment... no podem anar, no som
Capulets, no estem autoritzats, no tenim pels blancs en el nas, esta hormona, la
tiroides, la tinc disparada, estic suant a manta.

ROMEU.- La meua estimada Dalila haurà cobert el seu cos amb un vellut
estranger... Com accedirem? Esta nit vull carn.

BENVOLI.- Ja parles com Dalila.

MERCUCIO.- La carn vol carn!

ROMEU.- Compta amb mi, Mercucio. (A BENVOLI.) I tu te'n vens. Te'n vens, no?

Pausa.

BENVOLI.- Em negue rotundament. É s que penseu que jo no tinc personalitat? No

aniré.

MERCUCIO.- Per als nostres guardians som bèsties, donem-los la raó esta nit,
deixa’m ser-ho... Només una nit... Què... Vens o no? (Pausa.) T’has quedat mut?

ROMEU udola.

BENVOLI.- A fe que necessites algú que sà piga de drets si ens atrapen.

MERCUCIO.- Tots per un i un...

TOTS.- (Eufòrics.) Per tots!

ROMEU.- Eixe és el nostre William! Có m ho fem?

19
X
MERCUCIO.- (Alça la mà.) Llegiu mosqueters!

ROMEU.- (Al·lucina.) Ah! Eres Capulet? Eres Capulet!

MERCUCIO.- Romeu, em subestimes bro... Jo controle de software com Benvoli de

tots els escrits, eh prim? Als preparatius de la festa, hi havien ja adults amb desig
de carícies i encants, m'he apropat, he lliscat els dits per alguns palmells, les dades
d'algun Capulet s'han clonat i... voilà! Belleses, no em doneu les grà cies.

BENVOLI.- Espera, i nosaltres, com hi accedirem?

MERCUCIO.- William... T’has de relaxar... (Fa un gest amb la mà, sona el so del
whatsapp o d’alguna altra aplicació de Sillicon Valley, als palmells de ROMEU i
BENVOLI.) Algú a estes terres que sà piga de lletres? Devoreu.

BENVOLI i ROMEU lligen els seus palmells.

ROMEU.- Ara só c Rosalina Capulet.

BENVOLI.- I jo Dante Capulet. Dante, de veres?

MERCUCIO.- Com t’agraden els poetes italians...

ROMEU.- (Abraça Mercucio.) Nits felices per als dies feliços! Si no fó ra perquè la
bellesa de Dalila em trasbalsa, podria estimar-te ací, ara mateix.

MERCUCIO.- Eh, que no siga condicional la teua circumstà ncia, canvia un podria
per un puc, i ja estaria...

BENVOLI.- Com ho has fet?

MERCUCIO.- Tant de com ho has fet, com ho has fet... ho he fet i prou, menuda
xapa! Tingueu fe, benvolguts amics. La deessa Mab proveirà . Ens espera una nit
inoblidable! Avanti, cavallieri!

NARRADORA.- (PAULA) Benvoli, Romeu i Mercucio arriben a la festa. Mercucio

controla el percal, es nota que no és la primera festa Capulet que xafa. Romeu
busca a Dalila desesperadament i beu com una possessa. Mercucio balla amb qui se
li creua per davant. Benvoli perseguix els seus amics tractant de desfer tots els
seus desficacis, sens dubte és un xafaguitarres o simplement un que estima la llei i

20
X
vol que s’acomplisca, que considera que les normes existixen per alguna raó ,
encara que eixa raó no siga justa. Els Capulets estan donant-ho tot. De sobte,
tothom s'atura, una llum anuncia l'actuació estel·lar de la festa de Tebald, la seua
germana apareix dalt d'una escalinata, es tracta de Julieta Capulet. É s una dona
esvelta, morena, insaciable i voraç, amb els llavis pú rpura més suculents que
s'hagen vist a este Costat del Mur. Canta un bolero. Mentre canta, Julieta Capulet
s'ha fixat en Romeu i Romeu en Julieta Capulet. Romeu tímida, ha enfilat les
escales, i l'ha mirada fixament. El mó n sembla que s’ha detingut. Per als enamorats
el temps avança com un caragol: arrossegant-se.

JULIETA.- Mai ningú no s’havia atrevit a pujar fins ací.

ROMEU.- Si amb la meua indigna presència profane este reliquiari sagrat, heus ací
la meua expiació : els meus llavis, com dos tímids pelegrins, suavitzaran amb un bes
tendre un contacte tan aspre.

JULIETA.- Pelegrina cap a una altra ciutat santa.

ROMEU.- I els pelegrins de terra santa no tenen llavis?

JULIETA.- Llavis per a l’oració .

ROMEU.- Aleshores, esta festa és Terra Santa i tu Sepulcre Sant.

JULIETA.- Tinc cara de morta?

ROMEU.- Eres sepulcre celestial davant del qual postrar-me i oferir els meus llavis
per a besar les sagrades vestidures.

JULIETA.- Els morts no es mouen, només es pot plorar per ells.

ROMEU.- Doncs, no et mogues mentre escoltes el meu plor. Així, els teus llavis fan
que els meus queden lliures de pecat.

ROMEU besa a JULIETA.

JULIETA.- Ara has passat als meus llavis el teu pecat.

ROMEU.- Pecat dels meus llavis? Oh culpa dolçament retreta! Torna’m el meu
pecat.

ROMEU la torna a besar.

21
X
JULIETA.- Com et diuen?

ROMEU.- Romeu. Romeu Montesc.

JULIETA.- El meu ú nic amor, nascut del meu ú nic odi! Massa prompte l’he vist i
massa tard l’he conegut! Quin principi més terrible per a l’Amor, estimar aquella a
qui no està permés estimar. Per què has vingut fins ací?

ROMEU.- No digues el meu nom o el meu final arribarà abans de tornar a besar-te.

JULIETA.- Buscaves a una del teu llinatge?

ROMEU.- Però m’he trobat l’illa del tresor.

JULIETA.- La bellesa per qui sospiraves s’ha esvaït davant la fruita prohibida. Ara
Romeu estimes i eres estimada. Però has de mostrar el teu Amor davant la teua
enemiga i jo he de preservar la carnada d’un ham hostil. Hui és el principi de la fi.
Pren açò .

ROMEU.- Què és?

JULIETA.- Pols d’à ngel. Per la boca no, pels ulls.

ROMEU pren la pols pels ulls, després ho fa JULIETA.

ROMEU.- Quina forma té ara el mó n! Colors, vapors, poliedres i derivades

m’envolten.

JULIETA.- Ara està s admirant la vertadera naturalesa del mó n.

ROMEU.- Tots só n uns i zeros.

JULIETA.- Besa’m.

NARRADORA.- Boges d'amor, es desfan en un bes llarg, primorós, embriagat, calent...

L’encanteri es trenca i el món torna a la normalitat.

DALILA.- Tebald, eixa no és Romeu?

TEBALD.- Com gosa eixa miserable venir fins ací per arruïnar-me l’aniversari? Per
l’honor del meu llinatge que la mataré sense cap remordiment. Porta’m l’espasa.

DALILA.- Tranquil·litat, Tebald, deixa-la estar, no sembla fer res groller. Tu mateix
sempre has dit d’ella que era una jove virtuosa.

22
X
TEBALD.- Hui es la meua nit de privilegi i ningú a qui no li pertoca xafarà la meua
festa.

DALILA.- Ferm! Ahir eres Montesc i no cal oblidar tan rà pid.

TEBALD.- Oblidar és el meu privilegi.

DALILA.- Vols organitzar un escà ndol entre els convidats? Què pensarà la teua
nova família? Vols alçar el gall per fer-te el valent?

TEBALD.- Quan era Montesc volia la pau, ara veig que la guerra es l’ú nica llengua
que entenen els Montescos. Aparta’t, xiqueta, ja no eres del meu llinatge, no
despertes en mi el més mínim interès.

TEBALD agafa l’espasa. Puja disposat a matar a ROMEU. MERCUCIO ha vist el que
s’apropa i ix en defensa de la seua amiga. L’espasa de MERCUCIO atura l’espasa
traïdora de TEBALD. ROMEU i JULIETA fugen. TEBALD desarma a MERCUCIO com si
fora un xiquet. Alça l’espasa. DALILA s’interposa. Cau DALILA. BENVOLI agafa a
MERCUCIO. Corren.

DALILA.- Tebald, què és esta tempesta que bufa en direccions tan contrà ries?

TEBALD.- Prou, Dalila!

DALILA.- (Expirant.) Era el teu aniversari... l´ú ltima nit amb mi, amor meu...

TEBALD.- Prou. (Pausa. DALILA mor.) Maleïts Montescos, sou corbs amb plomes de
colom! Corders amb la fam dels llops. Substà ncies menyspreables d’aparença
divina! Oh, Pà tria, què buscaves a l’infern quan hostatjares l’esperit d’uns dimonis
en el paradís mortal dels cossos innocents? L’engany habita en el palau més
sumptuó s, però Tebald Capulet hui ja no és cec i jura pel seu nom que restablirà
l’ordre trencat.

VI

BENVOLI.- Hem de trobar a Romeu abans que ens trobe Tebald. Romeu! Amiga!
Romeu! Jo l’he vista fugir per ací. Mira les seues petjades en este mur. Crida-la,
Mercucio, hem de tornar i pregar perquè allò que hem fet a este mó n no es conega
a l’altre.

Pausa.

23
X
MERCUCIO.- Faré un conjur. Romeu! Follia! Passió ! Amant! Mostra’t en forma de
sospir! Recita un vers de Shakespeare i em quedaré satisfet. Digues “Ai de mi”.
Rima “Amor” amb “Dolor”. Digues alguna galanteria a l’amiga Venus i un malnom al
seu fill i hereu cec: Cupido. No em sent. No es mou. La pobra ha mort i l’hem
d’invocar, faré una uoija! Et conjure pels ulls de Julieta Capulet, pel seu front altiu,
els seus llavis vermells, pel seus cabells fins, per les seues cames esveltes, les seues
cuixes tremoloses i els seus paratges adjacents, però sobretot pels pèls aspres del
seu rostre, més bosc amazò nic que rostre diví i pur!

BENVOLI.- (Puja, ajudat per Mercucio, fins a la part de dalt del mur.) S’haurà
amagat darrere dels arbres perquè la nit boirosa li faça companyia. El seu amor és
cec i li convé la foscor. Romeu! Romeu! Dalila és morta! Torna!

MERCUCIO.- Si el seu amor és cec no trobarà la diana. L’imagine davall d’un balcó
esperant l’aparició estel·lar de la seua amada. Ix al balcó Julieta, es troba desolada
perquè sap que s’ha enamorat de qui no pot.

BENVOLI.- Perquè els Montescos i els Capulets no habitem el mateix mó n.

MERCUCIO.- Exacte. Aleshores/

BENVOLI.- I perquè nosaltres no estem suficientment madurs per entendre les

emocions.

MERCUCIO.- Però l’Amor, estimat meu, escapa al nostre enteniment i, com la

calima, penetra per totes les finestres deixant una pols roja al nostre interior que
ens encén com una foguera a la freda tardor. Observa ací.

BENVOLI.- On?

MERCUCIO.- Al meu palmell.

BENVOLI.- No veig res.

MERCUCIO.- Baixa i observa bé.

BENVOLI.- Res de res.

MERCUCIO.- (Fa un gest, com un dels antics mags d’Orient.) Nit serena, lluna plena,
un jardí anglès, al fons un balcó , la balustrada de marbre, el terra de argila. Sobre
ell, una dona, Julieta Capulet. Espera desesperada, confia sense fe, somia desperta i
se’n penedíx sense penediment. Julieta diu: Oh, Romeu, Romeu. Per què eres tu

24
X
Romeu? Ja m’agradaria que tingueres la capacitat de renunciar al teu nom o jo
puguera deixar de ser una Capulet. I Romeu diu... (Pausa. A BENVOLI.) Vinga, parla.

BENVOLI.- Li diu: “Vinga parla”?

MERCUCIO.- No, tu fas de Montesc i jo de Capulet.

BENVOLI.- Creus que amb Tebald, i tal vegada tots els seus familiars, darrere dels
nostres passos és moment de jocs?

MERCUCIO.- Pesat! I Romeu diu: “Continue escoltant-la o li parle ja?”. I Julieta:

“Solament el teu nom és el meu enemic. Què és Montesc? Una edat, un nú mero. Què
hi ha en els nú meros? Algoritmes. La matemà tica és la cruel deessa del nostre mó n.
Si la teua edat no estiguera formada per un ú i un set, si Romeu no es diguera
Montesc, conservaria les perfeccions que té, sense el seu nom. Romeu, oblidem la
teua edat, que no forma part de tu, i pren-me tota sencera. I Romeu:

BENVOLI.- Et prenc la paraula. Dis-me només Amor i em tornaré a batejar. Ja no

seré més Romeu.

MERCUCIO.- Posa-li més ganes, prim.

BENVOLI.- Et prenc la paraula/

MERCUCIO.- Anem a vore, per què et passes tantes hores llegint llibres d’amor si
després sembles un tros de suro?

BENVOLI.- Cal conéixer a l’enemic per a fugir d’ell.

MERCUCIO.- É s un joc.

BENVOLI.- Un joc al voltant d’allò que no ens està permés.

MERCUCIO.- Per això és un joc.

BENVOLI.- No sents cridar a Tebald? Crida els nostres noms.

MERCUCIO.- Tens el cap ple de fantasmes.

BENVOLI.- Per favor, Mercucio, marxem. Tinc por d’arruïnar el meu futur a Pà tria.

MERCUCIO.- Romeu, treu-te este nom, que no forma part de tu, i pren-me tota
sencera.

25
X
BENVOLI.- Amb un nom no sé dir-te qui só c. El meu nom, adulta adorada, em
resulta odió s perquè és el teu enemic. Si el tinguera escrit, esgarraria la paraula.

MERCUCIO.- Com has arribat ací? I per què? Els murs de Pà tria só n alts i difícils de
saltar; i el lloc, mortal, considerant qui eres, si algú et troba ací.

BENVOLI.- Amb les lleugeres ales de l'amor he saltat murs i muralles. Cap límit de
pedra no pot detenir l'amor; i tot allò que l'amor pot fer, gosa fer-ho. Ara, cap dels
Capulet em podrà aturar.

MERCUCIO.- Vas millorant, prim.

BENVOLI.- Més perill trobe en els teus ulls que en vint de les seues espases.

MERCUCIO.- Per res del mó n voldria que et trobaren ací.

BENVOLI.- El mantell de la nit em protegix. Però si no m'estimes, deixa que em

troben. M'estime més morir per culpa del seu odi que morir lentament esperant el
teu amor.

MERCUCIO.- Voldria guardar les formes, voldria negar tot el que he dit; però ja és
massa tard. Gentil Romeu, si m'estimes, declara-ho lleialment.

BENVOLI.- Senyora, jure/

MERCUCIO.- No jures per res. O, si vols, jura per la teua persona, que és el déu de
la meua idolatria, i et creuré.

BENVOLI.- Si l'amor del meu cor…

MERCUCIO.- No jures. Per bé que eres la meua joia, no m'alegra el pacte d'esta nit.
É s massa brusc, massa sobtat, massa semblant a un llampec que s'apaga abans que
podem dir el seu nom. Bona nit, amor!

BENVOLI.- Insatisfet em vols deixar?

MERCUCIO.- Quina satisfacció voldries esta nit?

BENVOLI.- L'intercanvi del teu jurament d'amor pel meu.

MERCUCIO.- Ja te l'he donat abans de demanar-me'l i més m'estimaria no haver-ho

fet.

ROMEU.- Me'l vols llevar? Per què, amor meu?

26
X
MERCUCIO.- Tens la pols?

BENVOLI.- Có m?

MERCUCIO.- La pols, la que hem furtat a la festa. Se m’està baixant el pet. I m’estic
pixant. Tu no pixes o què? (Inicia el mutis. Es deté. Torna darrere de les seues
petjades. S’apropa molt a BENVOLI.) Dolç Montesc, sigues lleial. Espera’m un
moment que ara torne.

MERCUCIO ix morint de riure.

BENVOLI.- Un dolor em pesa dins del pit. É s el cor més gran que l’Estat? L’Amor és
un fum que naix de l’alè dels sospirs. Si l’encoratgen és com un foc en els ulls dels
amants. Si el contrarien és com una mar alimentada per les llà grimes dels
enamorats. Sensata bogeria, fel que endolça i mel que amarga. Oh Amor que lluita!
Odi amoró s! Oh suma del tot, creació del no-res! Així és l'amor que jo sent, sense
sentir-hi cap amor.

Entra MERCUCIO.

MERCUCIO.- Bro, he creat del no res un nou Amazones/

BENVOLI.- Els Capulets tenen dret a oblidar, no?

MERCUCIO.- Això de sempre.

BENVOLI.- I estem en el mó n dels Capulets.

MERCUCIO.- Crec que t’ha caigut mal la pols.

BENVOLI.- Saps com oblidar?

MERCUCIO.- Creu-me, bro, que eixe és un viatge que no vols començar.

BENVOLI.- Saps o no?

MERCUCIO.- Per a tu no; eres un pronom feble en mig d' una novel·la russa.

BENVOLI.- Aleshores no eres un fill de Mab.

MERCUCIO.- No em toques els collons.

BENVOLI.- O què?

MERCUCIO.- Què et passa?

BENVOLI.- Que l’amor dona més quefer que l’odi.

27
X
MERCUCIO.- Sí, t’ha donat un mal viatge la pols.

BENVOLI.- Porta’m a oblidar.

Silenci.

MERCUCIO.- Els teus desitjos só n ordres per a mi. (Fa una reverència indicant el
camí. BENVOLI ix.) Ara só c jo el que sent el calfred d’un mal presagi. Tal vegada
puga convèncer al xiquet de tornar a casa abans que siga massa tard.

VII

Sona un timbre. Entra la PORTERA, és un dona vella i cega. Es mou de costat a costat,
com una campana torta. Porta un manoll de claus a les mans que semblen un sonall
gegant.

PORTERA.- Criden amb la força de cent ases. I jo, altra vegada, a gastar clau.
(Torna a sonar el timbre.) Toc-toc, qui és? Só c un polític corrupte buscant la
innocència. Per a vos, excel·lència, passe vip. (Torna a sonar el timbre.) Toc-toc, qui
és? Só c un paleta famolenc, vinc a per carn fresca. Porte damunt el sou d’un mes
sencer. Arribeu a temps, monsieur, espere que porteu un bon grapat de mocadors
perquè ací vos faran suar. (Torna a sonar el timbre.) Toc-toc, qui és? Calleu d’una
vegada! Este lloc és massa fred per a ser l’infern, i tanmateix la seua aparença és la
mateixa. No vull ser la portera de l’Avern. Estic farta de vore gent de tota classe i
professió creuar esta porta cap al foc etern per un camí de roses. (Timbren.) Ja va,
ja va! Vos ho pregue, recordeu a la portera.

Entren MERCUCIO i BENVOLI.

MERCUCIO.- Tanta cervesa portes que t’adorms a cada pas que dones?

PORTERA.- Si he de confessar, confesse: bec, sí, ja ho he dit. I la beguda d’este

garito, noble amo, provoca tres coses.

MERCUCIO.- Quines tres coses?

PORTERA.- Sou un dimoni, noble amo! El nas roig, l’orina i els somnis. L’alcohol
provoca i no provoca la luxú ria: provoca els desitjos, però fa tremolar la
representació del mó n. Així doncs, ja se sap, empinar el colze en excés és enganyar
la luxú ria: que l’anima i l’acurta; l’excita i la desunfla; la puja i no la puja; en
definitiva, en somnis l’equivoca i la deixa després desenganyada.

28
X
MERCUCIO.- A tu sí que t’han enganyada, esta nit, la beguda i la pols d’à ngel.

PORTERA.- En efecte, noble amo, però només per la gola. Res de ficar-me merdes
pels ulls.

BENVOLI.- Venim a oblidar.

MERCUCIO.- T’he dit que parlava jo.

PORTERA.- Fa olor de corderet de llet. Eixos entren per la porta de darrere, no per
la de davant. Aneu a donar-li la murga a la meua cosina.

MERCUCIO.- Tenia entés que ací no es feien preguntes.

PORTERA.- Eixe pardal que porteu a l’esquena vol entrar a la gà bia?

MERCUCIO.- Só c un fill de Mab.

PORTERA.- Doneu-me la mà .

MERCUCIO.- Vols copiar-me les dades?

PORTERA.- Este llindar no el traspassa qualsevol.

MERCUCIO.- Si vols et done un bes.

PORTERA.- A la meua edat ja no servix el plaer efímer, però ...

MERCUCIO.- Però ?

PORTERA.- Tasteu el corderet de llet.

MERCUCIO.- Per davant o per darrere?

PORTERA.- Sou la mare de l’atreviment.

MERCUCIO.- Só c Mercucio Montesc.

PORTERA.- I si cride el vostre nom?

MERCUCIO.- S’acabarà la teua diversió .

PORTERA.- No empunyeu l’espasa si no esteu disposat a utilitzar-la.

MERCUCIO.- Só c el millor espadatxí de l’Altre Costat.

PORTERA.- Confoneu la llengua amb l’acer. (Amb el seu bastó desarma a

MERCUCIO. A BENVOLI.) Acosteu-vos, corderet.

MERCUCIO.- No ho faces.

29
X
BENVOLI.- Tranquil.

MERCUCIO.- Benvoli, eixa dona/

BENVOLI.- Confies en mi?

Silenci. BENVOLI es dirigix cap a la PORTERA. MERCUCIO l’agafa del braç. Silenci. Els
amics es miren. MERCUCIO deixa anar BENVOLI. La PORTERA oferix la seua mà.
BENVOLI la pren entre les seues.

PORTERA.- Diu un conte que dormia

la deessa Mab, encantada,

i que només la despertaria

un infant que vindria

de més enllà de la muralla.

Este heroi, temptat,

vèncer malament i bé devia,

abans que, ja alliberat,

deixés el camí errat

pel qual Ella el conduïa.

Somia en la mort la seua vida,

i el seu front està cenyit

per fulles de planta enfiladissa.

Sense vore on va, esforçat,

la via predestinada

trepitja l'infant allunyat

i somia que somiava.

Cadascun complix un Destí.

I, encara que tot siga fosc

en la muralla temptadora,

30
X
ell va segur,

i vencent camins i murs,

arriba fins on Mab dorm, encantada.

Ell s’apropa, l’observa silenció s,

dubta, pensa, però , finalment,

besa el seu front. I besant-la

advertix, amb gelosia,

que ell mateix era

la deessa que dormia.

BENVOLI.- Es un conte?

PORTERA.- Una profecia.

MERCUCIO.- Abans de l’alba hem d’estar a casa.

PORTERA.- Si voleu oblidar, jo no serè qui ho impedisca.

MERCUCIO.- Perfecte, grà cies, dona. Anem, Benvo.

PORTERA.- Espereu, noble amo, jo també vaig ser una jove Montesca, i em vaig
sacrificar per arribar a ser Capulet, però em negue a oblidar el joc, “to play”,
l'aventura, el risc, a banyar-me el cul, a llevar-me el cascavell! No perdeu la
candidesa, no la perdeu, perquè aleshores, creieu-me, ho haureu perdut tot. I ara,
abans d’entrar, dos ditades d'una pols que no heu provat mai. (La portera els oferix
els polzes, els xuclen a la volta com dos nadons.) Ja està bé, mamons! Baixeu les
escales. No desistiu, quan un pensa que no pot tocar més a fons, sempre, sempre,
sempre! hi ha un lloc on poder caure a plom.

NARRADOR.- Mercucio i Benvoli baixen unes escales que, ben bé, podrien ser
l’entrada de l’Hades. Sona una mú sica animal i llums de neó parpellegen amb
intensitat. Les escales els conduixen a un laberint, un espai on ni el temps ni la llei
imperen. Parets obscures, cossos descoberts i foscor il·luminada. La suor i la
corrupció es donen una gran abraçada. Benvoli mirant ballar a Mercucio comprén
que quan un ésser diposita en un altre grans esperances, el mó n deixa de ser el
mó n i es transforma en un altre, en una extensa estepa que el separa de l’ésser

31
X
amat. Un ésser al que pot vore, encara que siga de lluny, fins que succeix un
accident, una catà strofe i, aleshores, l’estepa es fa infinita i l’amant s’esvaix en la
distà ncia. Benvoli comença a sentir l’efecte de la pols de l’oblit que li ha donat la
portera. L’amargura vola fins al seu interior com un pardal que torna al niu que
mai hauria d’haver deixat. El seu cor comença a accelerar-se. Les seues pulsacions
es disparen i creu que està flotant en algun lloc de l’hiperespai. El seu esguard
s’enterbolix i un home misterió s, amb un barret de cowboy s’encén una cigarreta, i
li convida a traspassar una paret que abans no hi estava. La memò ria és com un
gos, un gos al que li llances un pal i et porta qualsevol altra cosa. Benvoli, traspassa,
com un fantasma de novel·la, la paret i ja no veu a Mercucio Montesc. Benvoli
comença a comprendre l’univers i a viatjar per les seues emocions. É s sempre clara
la realitat? É s simple o complexa? (A BENVOLI.) Creus que la realitat, Benvoli
Montesc, se’ns mostra dià fana com les pà gines d’un dels teus llibres o que es
desplega com un mapa, un mapa de carreteres, que es difícil d’obrir, difícil
d’interpretar i impossible de tornar a plegar?

VIII

BENVOLI es desperta a un llit desconegut. Al seu costat, un xic, aparentment jove per
a ser Capulet porta una màsquera de Minotaure.

BENVOLI.- Mercucio! Mercucio! (Silenci.) Mercucio! (Benvoli s'alça. L'home

minotaure el mira submís.) Per Pà tria, què he fet esta nit... No recorde res....
(Silenci.) Qui eres? Parla... Parla! Què fas? Alçat! No! Què està s llepant? No. Para.
Có m et diuen? (Silenci.) No tens llengua? Respon!

MINOTAURE.- Me la van tallar.

BENVOLI.- A raó de què feren eixa atrocitat? (L'acarona, el Minotaure el mira

contrariat, mai ningú l'ha acaronat.) Respon per favor...

MINOTAURE.- Per tal que ningú poguera parlar amb mi.

BENVOLI.- I per què t’estic sentint?

MINOTAURE.- Perquè parles el llenguatge de les aus. (S'acosta.) Sou hermó s,

deixeu-me acontentar-vos senyor...

BENVOLI.- Eres Montesc?

32
X
MINOTAURE.- Só c Montesc.

BENVOLI.- Para! (L'alça, però no es deixa.) No has de fer açò amb mi, sents? Só c
dels teus, jo també só c Montesc!

MINOTAURE.- (S'arrossega.) Sempre he sigut una serp.

BENVOLI.- No, no eres cap serp, has d'eixir d'ací.

MINOTAURE.- No m'està permés.

BENVOLI.- Quin és el teu nom?

MINOTAURE.- No vos el puc dir.

BENVOLI.- Per què, quin mal has fet?

MINOTAURE.- En el mó n dels Capulets es trafica i es consumix.

Pausa.

BENVOLI.- Eres un criminal? Un fill de Mab?

MINOTAURE.- Miserable, Infeliç! El delicte es nà ixer. El més gran contrafet de la

humanitat és nà ixer i per això ens arranquen de les mans dels nostres pares i ens
entreguen a l’Estat. Nà ixer... Quan tenia sis o, potser, set anys, ho he oblidat ja, un
home arribà a l’internat, va seleccionar alguns de nosaltres i ens va dur fins ací.
Tenia sis o, potser, set anys... Des d'aleshores pertany a Este Costat del llindar, baix
terra, on miserable visc, sent un esquelet viu, sent un mort animat. Este és el
vertader mó n dels Capulets on la carn és deshonra, on es trafica i es consumix.
Només em complauria conèixer, deixant de costat a Pà tria i el delicte de nà ixer,
quina ofensa vaig practicar, per ser castigat més encara. No naixeren també els
altres Montescos? No teniu vida vos també? Perquè estic jo ací i no vos?

BENVOLI.- Si has comés un delicte, només és el de ser llum del mó n.

MINOTAURE.- Sis o, potser, set anys... Ara que m'heu parlat enmig d'esta
claveguera, sepulcre i bressol meu, he sentit l'esperança. La vostra veu és la passió
al meu condol, la suspensió als meus ulls, l'admiració a cau d'orella. I encara que no
tinga llengua, tinc l'à nima ampla. Parla boca sense llengua, parla, que els meus
llavis volen més, doncs quan s'acosta la mort i el plaer, parlen més i xuclen menys!

BENVOLI.- Alça’t! Fuig amb mi!

33
X
MINOTAURE.- Solteu-me! No puc! Jo ja estic perdut, salveu-vos, si podeu, dolç
Montesc, esta és la Pà tria que vos espera.

BENVOLI.- No, no, eixes paraules em fan perdre l'alè amb la mateixa violència que
la pó lvora ix disparada del ventre del canó . Almenys, deixa que et lleve la mà scara.

MINOTAURE.- Atureu-vos.

BENVOLI.- No, calla... tsss... Calla....

BENVOLI s’apropa al MINOTAURE. Silenci llarg. Agafa, amb delicadesa, la màscara i

li la lleva. BENVOLI s’espanta al vore el rostre del MINOTAURE, ja que és el seu
mateix rostre.

IX

MERCUCIO il·luminat per un neó moribund fuma una cigarreta. Sembla tret d’un
quadre de Caravaggio. Entra BENVOLI. MERCUCIO somriu. BENVOLI passa al seu
costat sense dir-li res.

MERCUCIO.- T’ha agradat el laberint? Diuen que no tots ixen d’ell. (Pausa.) Ja,
hauria d’haver-te comentat que era un risc, però , bro, et jure, que és la forma més
efectiva d’oblidar. (Pausa.) T’han posat una vacuna de la memò ria o t’han fet una
lobotomia?

Caminen una estona. MERCUCIO comença a posar-se nerviós pel silenci de BENVOLI.

MERCUCIO.- T’has oblidat de qui soc? (Silenci.) Só c el tete Mercucio.

BENVOLI.- Necessitem homes i dones que puguen pensar lliurement, que visquen
en pau, però tu fas com aquells que quan traspassen la porta d’un club peguen un
colp d’espasa a la taula i li diuen a la seua espasa desembeinada: “Pà tria vulga que
no et necessite”. Però no els ha fet efecte el segon cubata i ja la porten a la mà .

MERCUCIO.- Així só c jo?

BENVOLI.- Ens has fet trencar les lleis, espiar, apropiar-nos d’una identitat falsa,
vore morir a Dalila, perdre a Romeu, baixar fins a l’infern dels xiquets esclavitzats...
era necessari?

MERCUCIO.- Només volia una festa, una, els tres junts... els mosqueters... jo...

34
X
BENVOLI agafa a MERCUCIO pel coll.

BENVOLI.- Tot està perdut quan el desig no es satisfà amb el plaer.

MERCUCIO.- Em fas mal.

BENVOLI.- Si haguera mort abans d’entrar a eixe lloc tindria una vida feliç. Som
joguines en el mó n de Pà tria.

MERCUCIO.- M’ofegues.

BENVOLI.- Un canvi sagnant creix davant dels meus ulls.

MERCUCIO.- No... Puc...

BENVOLI.- Mercucio, he vist la naturalesa del mó n i ara tinc una malaltia i sent un
forat ací, just ací, que et promet, et jure que he intentat d’omplir d’amor durant tota
la meua vida, he buscat l’amor en tots els llibres de Pà tria, però les cartes ja
estaven damunt la taula quan vam nà ixer.

NARRADOR.- Les cartes ja estaven damunt la taula. Torna a cridar BENVOLI amb
totes les seues forces. BENVOLI comença a có rrer. MERCUCIO recupera un poc l’alè
i corre darrere d’ell. BENVOLI puja per unes escales. Arriba fins a un terrat. Crida.
Descompost, cau a terra, plorant, amb la dolor infinita que suposa mirar al mó n
amb el cor descobert. MERCUCIO arriba.

MERCUCIO.- Tretze... pisos... prim... (MERCUCIO s’apropa. L’abraça. BENVOLI es

desfà d’ell, agressiu.) Per favor, Benvoli, tornem a l’internat. El sol està a punt de
despertar, els Capulets ens ronden i si ens troben...

BENVOLI.- Com podem creure que el mó n en el que vivim es un mó n i no una

presó ? I com podem pensar que esta presó és un mó n habitable? El mó n està ple de
gent que no veu allò que hi ha a l’altre costat de l’espill. Però jo he resolt l’enigma.
Els pensaments ambiciosos imaginen miracles impossibles: estes dèbils ungles
tracten d’obrir una ferida en el sò lid costellam d’este mó n, que es la nostra presó i,
com no poden, moren en la seua vanitat. Els pensaments de paciència s’il·lusionen
pensant que no só n els primers esclaus del Destí, però tampoc seran els ú ltims. Res
podrà complaure’m si no es la pau de no ser res. (Sona una música.) Sents eixa

35
X
mú sica? É s una mú sica sense ritme. (A l’infinit.) Eh, Eh, porta el ritme! Que amarga
és la mú sica dolça quan no s’observa el ritme ni la mida! El mateix succeix amb la
mú sica de la humanitat. Ara tinc l’oïda preparada per advertir les dissonà ncies de
la corda. He perdut el temps creient en Pà tria i ara el temps em consumix, ja que
m’ha convertit en el seu rellotge. Els meus pensaments só n minuts; amb sospirs
que marquen el seu camí en l’esfera dels meus ulls, en el lloc on el meu dit,
semblant a un minuter, sempre apunta esbandint les llà grimes. Els sons que
indiquen l’hora só n clams que colpegen el meu cor, que es la campana. Sospirs,
llà grimes, clams donen els minuts i les hores. Però el temps corre, precipitat, en
favor de Pà tria, ella és immortal, nosaltres som éssers finits, som els ninots del seu
rellotge. Eixa mú sica em farà embogir. Pareu! Pareu! Haurà tornat el juí als bojos,
però als assenyats ens el furtarà . Però beneit siga qui la fa sonar, perquè ho fa en
senyal d’afecte i l’afecte a un Montesc és una rara joia en este mó n d’odi.

MERCUCIO.- No sona cap mú sica, amic meu.

BENVOLI.- Posaré fi a Pà tria i tu ho farà s amb mi.

MERCUCIO.- Dó na’m la pols que et queda, no deixaré que en prengues més.

BENVOLI.- (Mentre parla, MERCUCIO registra les seues butxaques.) En el nou mó n

no hi haurà comerç, ni títols de jutge, ni policia, ni repressió , ni murs, tanques,
muralles o baluards, ningú coneixerà ni la riquesa ni la pobresa o la servitud, ni els
contractes, ni les herències, la propietat privada, el capital, la prohibició , els
conreus o els camps de vinyes, ni el metall, el blat de moro, l’oli de gira-sol o
l’explotació sexual, ni el treball, els salaris, el Ministeri d’Hisenda o el de Seguretat
Social, ni l’edat, l’assignació obligatò ria o els algoritmes amb predestinació ; tots,
dones, homes, no binaris, arbustos i arbres, muflons i corbs, tots viuran ociosos. No
hi haurà govern ni monarquia. La natura produirà tot per a tots i sense esforç.
Traïció , hipocresia, espasa, palmells cel·lulars, míssils russos o americans, xinesos
o paquistanesos, tots estaran prohibits. La natura ens donarà de menjar i la
humanitat tornarà a ser un poble innocent.

MERCUCIO ha trobat la droga. Escoltant el discurs del seu amic decidix que ell també
desitja el mateix viatge. Es pren la pols d’àngel com el cadell que mama per primera

36
X
vegada. Sona un tro. El terra sembla convertir-se en un jardí. Un eixam de corbs els
envolta. Trona de nou i comença a ploure.

MERCUCIO.- Benvoli, què es això ? Els pardals, el terra... (Silenci.) Benvoli.

(BENVOLI sembla petrificat.) Benvoli, amic, que tens?

MAB.- No tingueu pressa en trobar el que busqueu.

Silenci.

MERCUCIO.- (Espantat.) Qui parla? Qui va? (Pausa.) Per Pà tria... estic boig o és...?

MAB.- Potser creix immaculat allò que desconeixes... Qui és ell?

MERCUCIO.- (Espantat.) Ell? Ell, qui?

MAB.- Aquell que sempre t’acompanya...

MERCUCIO.- Què li has fet? Auxili!

MERCUCIO fa un gest violent amb l’espasa.

MAB.- Tanta excitació se’t tornarà en contra en el moment més inoportú , fent girar
l'espasa que tens, sempre a punt, contra tu mateix. Seduirà s fins a la mort, però
amb l'acer eres maldestre.

MERCUCIO ataca amb l'espasa en alt. Però quan intenta córrer, gallard,
inesperadament no pot moure's.

MAB.- Els delits violents tenen violents finals.

MERCUCIO.- No puc moure'm!

MAB.- Qui va massa de pressa arriba tan tard...

MERCUCIO.- T’afonaré en un clot! (MAB s’acosta a BENVOLI.) No t’apropes a ell!

MAB.- Tranquil, jo no em taque les mans de sang.

MERCUCIO.- Qui eres?

MAB.- Mab.

MERCUCIO.- Jo só c un fill de Mab.

37
X
MAB.- He estat invocada per la puresa d’un cor, és el teu?

MERCUCIO.- Sí.

MAB.- S’ha iniciat la transformació i la profecia ha de complir-se. Però la carn vol

carn. La mort és devoradora de l’amor i hui s’ha de cavar una sepultura. De veritat
vols servir-me?

MERCUCIO.- Sí.

MAB.- Sense dubtar-ho?

MERCUCIO.- Sí.

MAB.- L’estimes?

MERCUCIO.- Com a la meua vida.

MAB.- La balança està carregada. Una vida a canvi d’una altra. Si vols servir-me
haurà s de facilitar-me una vida. Les revolucions sempre s’inicien amb sang.
Derrama sang Montesca ací, a Este Costat del mur i els meus fills despertaran.
S’iniciarà el canvi i un jove Montesc que encara no sap què es l’amor, es convertirà
en el general del meu llinatge. El mur caurà i Montescos i Capulets tornaran a ser
lliures.

MAB.- Hui, Mercucio Montesc serà s el paladí del canvi. Sang per sang. Segella-ho
amb l’à vida mort, amb un bes. (MAB besa a BENVOLI.) Brinde pel teu amor.

MAB desapareix. BENVOLI torna a moure’s.

BENVOLI.- Mercucio! (MERCUCIO roman desorientat.) Mercucio!

MERCUCIO.- Dis-me, amic meu...

BENVOLI.- Què?!

MERCUCIO.- (Agafant-li la cara, a prop. Tensa l’espasa a la seua mà.) Amic...

BENVOLI.- Què?! No m'espantes Mercucio, on estem? No recorde res, com hem

arribat fins ací?

MERCUCIO.- Creus que soc un embolicador, capaç d’apostar, al mateix temps, per
un costat i l’altre de la balança i en el nom de Mab trair les meues amistats?

38
X
BENVOLI.- Mercucio...

MERCUCIO.- Mira la lluna.

BENVOLI no compren. MERCUCIO fa un gest amb l’espasa. BENVOLI mira la lluna.

BENVOLI.- Sembla un ull. (MERCUCIO puja l’espasa.) L’ull de Mab. (MERCUCIO,

sigil·lós, s’apropa al seu amic.)

MERCUCIO.- La carn vol carn.

MERCUCIO llança la mortal estocada cap al seu amic. Però en l’últim instant el seu
cor, bategant com un cavall desbocat, deté l’arma. Cau l’espasa com cau un antifaç
després del dimarts de carnaval.

BENVOLI.- Què ha succeït? Mercucio, parla!

MERCUCIO.- Una careta per a una carota.

BENVOLI.- Mercucio!

MERCUCIO.- Prou! Prou! Prou, per favor!

BENVOLI.- Està s plorant?

MERCUCIO.- Que calle el mó n!!!

BENVOLI.- Brollen puntes de caramell pel teu semblant... Per què tremoles?

Pausa.

MERCUCIO.- (Li acarona les galtes.) Fes callar al mó n... per favor...

BENVOLI l'abraça, ja no pot més.

BENVOLI.- Fas que el meu cor siga un flascó llançat amb força contra el terra.

MERCUCIO.- Per què? (Silenci.) Respon, respon, respon!

BENVOLI.- M’has dut a oblidar i, tanmateix, no ho has aconseguit.

MERCUCIO.- Sense enigmes.

BENVOLI.- He traït a Pà tria. Viu en mi una emoció .

MERCUCIO.- Parla.

39
X
BENVOLI.- Parlar en veu alta és donar cos als somnis.

MERCUCIO.- Parla.

Silenci.

BENVOLI.- T’estime.

MERCUCIO.- Per què?

BENVOLI.- Perquè l’Amor, estimat meu, escapa al nostre enteniment i, com la

calima, penetra per totes les finestres deixant una pols roja al nostre interior que
ens encén com una foguera a la freda tardor.

MERCUCIO.- Prou! Benvoli... Només sents desig, només vols que et faça meu, vols,
com tots els homes i les dones d’Este Costat fornicar amb mi impetuosament. Jo no
conec l’amor, ningú me l’ha donat mai.

BENVOLI toca el seu palmell. Comença a sonar una música.

MERCUCIO.- Has activat el teu palmell? Ens localitzaran!

BENVOLI.- Balles?

MERCUCIO.- Eixa mú sica no se ballar-la.

BENVOLI.- Posa els teus peus damunt dels meus.

MERCUCIO.- Benvoli/

BENVOLI.- Tens por?

Si hi ha una paraula al món de la qual MERCUCIO no coneix ni significant ni

significat és la por. S’alça, oblida la seua traïció i pren la mà del seu amic. Per
primera vegada, es deixa guiar i descobrix que no és una cosa tan dolenta com
imaginava. Mai ningú ha ballat així amb MERCUCIO MONTESCO, mai ningú l'ha fet
riure d'eixa manera, mai ningú l'ha dominat, amb tant d'amor... Des d’una finestra
llunyana de Pàtria, se sent un despertador. MERCUCIO besa a BENVOLI. Ballen, es
despullen, es besen, es descobrixen i senten, per primera vegada, allò que els poetes
anomenen Amor. Un príncep danés deia que una desgràcia sempre trepitja els peus
d’una altra i esta història no contradirà als antics prínceps de Dinamarca.

40
X
 X

JULIETA.- Ja te’n vols anar. Encara no és de dia.

ROMEU.- Ha sonat l’alarma.

JULIETA.- Era un missatge de palmell.

ROMEU.- Les faroles ja no banyen els carrers amb la seua llum i els treballadors de
MercaPà tria carreguen ja les primeres caixes de fruita. He d’anar-me’n i viure, o
quedar-me i morir.

JULIETA.- Aquella claror no és la llum del dia; ho sé. Serà un meteorit que Mab
envia per destruir este mó n. Queda’t. No cal que te’n vages encara.

ROMEU.- He de trobar els meus amics.

JULIETA.- Si encens el teu palmell/

ROMEU.- Que m’agafen! Que em maten! Estic decidida si així m’ho demanes.

BENVOLI.- Fuges?

ROMEU.- Diré que eixa resplendor no és l’ull del matí,/

MERCUCIO.- Canta el gall.

ROMEU.- sinó el pà l·lid reflex del rostre de la lluna.

BENVOLI.- Era un mussol.

MERCUCIO I ROMEU.- M’estime més quedar-me que marxar.

BENVOLI.- I per què te’n vas?

ROMEU.- Vine, mort, Benvinguda! Julieta Capulet ho vol així.

MERCUCIO.- Perquè tindrà s fam.

ROMEU.- Què passa, vida meua? Vine, encara no és de dia.

JULIETA.- Sí. Sí que ho és. Fuig, afanya’t, corre. Cada vegada es fa més clar.

BENVOLI.- Hauríem de marxar a l’Internat.

ROMEU.- I quan més clar, més fosca es fa la nostra desgrà cia.

41
X
MERCUCIO.- Primer mengem, després marxem; això , de sempre.

JULIETA.- Finestra, deixa entrar el dia i eixir la vida.

ROMEU.- Adéu, adéu.

MERCUCIO.- Torne de seguida.

JULIETA i BENVOLI.- Te’n vas així, amor, senyor, marit i amic?

ROMEU.- Adéu! No perdré cap ocasió d’enviar-te records, amor meu.

BENVOLI.- Tornarà s de veritat?

MERCUCIO.- Tornaré. I les vivències d’esta nit ens serviran per a tendres
converses dels dies futurs.

JULIETA.- Tinc un trist pressentiment!

BENVOLI.- Em sembla, ara que el veig allunyar-se, com si vegera un mort en el fons
d’una tomba. O m’enganyen els ulls o el veig molt pà l·lid.

ROMEU.- Adéu, adéu!

JULIETA.- Oh, Fortuna, Fortuna, tots diuen que eres voluble, et pregue perquè em
tornes a esta Romeu i si eres voluble que siga perquè no la tindrà s lluny molt de
temps i me la tornarà s prompte.

XI

MERCUCIO es troba amb TEBALD.

TEBALD.- Has sabut amagar-te amb grà cia, rata, però la teua pudor a gos banyat...
això no ho pots amagar... d'on vens, d'una baralla amb un altre gos, desmaiat?
Deixa’m endevinar... Eh, tu, estic parlant amb un sord?

MERCUCIO.- Ara mateix tens tanta por, que és eixa por la que dona forces al que et
fa por, conduint-te a la maledicció . Per favor, deixa’m seguir.

TEBALD.- Parles com si t’hagueren encantat...

MERCUCIO.- Deixa’m passar, t’ho pregue.

TEBALD.- (Desembeina.) Capellà , ací tens les meues oracions.

42
X
MERCUCIO.- Deixa’m passar, t’he dit.

TEBALD.- Pagarà s pel que m’has fet.

MERCUCIO.- Esta nit ja he pagat amb un horror inexplicable, conéixer l’amor i no

poder treure-me’l del cap. No temptes un home enamorat. Viu i després digues que
la pietat d'un boig et va deixar escapar.

TEBALD.- Que tu em deixes escapar? Esta sí que és bona, pren una espasa.

MERCUCIO.- La sang vol sang.

TEBALD.- Estú pida rata montesca, arriba!

MERCUCIO.- La balança està carregada.

TEBALD.- Vas drogat?

MERCUCIO.- Una vida a canvi d’una altra.

Entra ROMEU.

TEBALD.- Hui és el meu dia de sort.

ROMEU.- Mercucio.

MERCUCIO.- Derrama sang Montesca i els meus fills despertaran.

TEBALD.- (A ROMEU.) Agafa una espasa. No em fa por enfrontar-me a dos

imberbes.

ROMEU.- Mercucio, on està Benvoli?

TEBALD.- Estic fart que m’ignoreu.

MERCUCIO.- Só c un joguet en mans del destí, Benvoli és l’escollit de Mab. (Mira a

TEBALD.) Sang per sang.

MERCUCIO s'agenolla, deixa l’espasa a terra, i oferix el seu pit. TEBALD el mira
incrèdul. ROMEU xiula i fa un gest a TEBALD perquè l'ataque. TEBALD, a qui mai li
han agradat els trofeus fàcils, carrega contra ROMEU. MERCUCIO s'alça, com un
andante veloce, i ataca a TEBALD. En pocs segons l'espasa de TEBALD traspassa el
cos de MERCUCIO. La terra trema com un nadó. Entra BENVOLI. Veu al seu amic ferit

43
X
de mort. Brama amb un crit gegant i silenciós. Sembla que la terra ha emmudit.
BENVOLI pren en els seus braços a MERCUCIO.

BENVOLI.- Estas ferit.

MERCUCIO.- Només m'han arrapat. Però quina arrapada!

ROMEU.- No t'espantes. La ferida no pot ser massa fonda.

MERCUCIO.- No, no és tan fonda com un pou ni tan ampla com una pista de ball;
però n'hi ha prou per a fer el seu efecte. M'acomiade d'este mó n. Mala pesta per a
Pà tria!

TEBALD.- Lluiteu, covards!

ROMEU.- Amb esta espasa posaré fi a la vida miserable que portes dins el pit!

ROMEU i TEBALD lluiten. TEBALD cau mort.

MERCUCIO.- Una esgarrifança em corre per les venes i em gela l’escalfor de la vida.

BENVOLI.- Auxili!

ROMEU.- Per Pà tria, ajuda!

MERCUCIO.- Benvoli, Benvoli!

BENVOLI.- Ací estic.

MERCUCIO.- Benvoli! Però per què el cride? Esta terrible escena cal que la
represente jo sol.

BENVOLI.- Per què et separares de mi este matí?

MERCUCIO.- M'agradaria acomiadar-me del meu estimat.

BENVOLI.- Estic ací.

MERCUCIO.- Li diria: si t’agrada el meu amor retin-lo amb tu o deixa’m tornar a

nà ixer cec, sord, mut... lliura’m amb el teu aplaudiment. (Al públic.) Lliureu-me amb
el vostre aplaudiment! Ja no só c covard, ara sent amor. Amor meu, bona nit, bona
nit, bona nit...

ROMEU.- Ja no té coneiximent...

44
X
BENVOLI.- Mira'm!

MERCUCIO.- Separar-se és un dolor tan dolç que diré bona nit fins que siga de dia...

BENVOLI.- No, no te’n vages encara... (Plora.) Ulls, mireu per darrera vegada!
Braços, feu l'ú ltima abraçada! Llavis, portes de l'alè, segelleu amb un bes el pacte
etern...

ROMEU.- Que la son caiga sobre els teus ulls i la pau sobre el teu pit, amic...

MERCUCIO.- Benvoli, construix eixe mó n, eixe mó n que em contaves al terrat.

(Silenci.) T’ho pregue, posa fi a Pà tria...

L'última lluna de MERCUCIO MONTESC obscureix en un negre espés i cruent i una

bandada de corbs esquinça el cel per la meitat. Se senten sirenes. ROMEU tracta de
separar a BENVOLI del cos de ROMEU. Tot és silenci sepulcral. El terra tremola i amb
l'alba arriben a la plaça desenes de xiquets, són els fills de Mab. BENVOLI i ROMEU
els miren espantats. Tots reconeixen a BENVOLI i s'agenollen davant d'ell. Una
xiqueta s’apropa a BENVOLI i li mostra una corona de llorer. BENVOLI s'ajeu i la
xiqueta el corona. BENVOLI, ja coronat, agraciat amb el trofeu, alça la seua espasa
cap al cel. Tots criden el seu nom. Saben que hui el cor és més gran que l'Estat. Hui
comença la revolució.

FOSC.

FI

45
X